Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/88>

Marta Rojals

26.05.2014

Volem volar

Com dèiem ahir, el diumenge al vespre és el 'prime time' de les xarxes socials. La raó es remunta a l'era analògica, quan l''homo dominicalis' començava a sentir que li queia l'endemà a damunt, la feina a damunt, el matrimoni a damunt. Doncs va ser descobrint les xarxes, amb l'esclat vivificador de la interacció humana, que aquest espècimen es va salvar de caure al buit. El buit dominical, malenconiós, existencial, que tampoc no cal dramatitzar.


I qui diu xarxes diu Twitter, perquè Facebook va pel camí de convertir-se en l'àlbum familiar de les nostres amistats, i, com diuen els estudis, la plenitud dels altres no omple el nostre buit particular. A banda que, per ràpid que hi carreguem els instagrams, Facebook és lluny de proporcionar l'experiència trepidant de l'actualitat. Parlem de Twitter, doncs, com era la idea, i de la combinació explosiva d'aquesta xarxa amb els espectacles mediàtics, tant si són un partit de futbol, com un festival d'Eurovisió, una entrevista de l'Évole o, com diumenge, unes eleccions.


Una dada que he trobat és que el 62% dels piuladors fa servir Twitter mentre mira la televisió, i que la majoria dels qui llegeixen piulets sobre un contingut televisiu hi reaccionen i s'hi apunten. Extrapolat a casa nostra, aquest comportament fa reflexionar: la revolució 'indepe' (cal insistir que és pacífica, o ja podem parar?) es viu mediàticament i els nous usuaris hi reaccionen i s'hi apunten, en el sentit que els sembla. Sense les xarxes de la immediatesa, autèntiques màquines de volar, no sé si seríem tan endavant, ni si hauríem arribat tan lluny. Aquí ho deixo.


Vegem tres prestacions de la màquina en sengles exemples electorals: 1) Avançament en el temps: termes com 'penjada de cartells', 'autobús de campanya', 'jornada de reflexió' queden immediatament obsolets. 2) Escurçament de distàncies: piuladors abstencionistes s'ofereixen a votar pels catalans a l'estranger que, novament, han vist frustrat el seu dret per una burocràcia rovellada. 3) Acostament de realitats: el multireferèndum català és prohibit per la junta electoral espanyola, els mossos retiren les urnes, en corren les fotos, i ja ho tenim: desinteressats que s'hi interessen, reobertura del vot en línia, debat formidable entre partidaris de l'ara toca i partidaris de l'ara no toca, enriquiment de l'esperit crític del personal, Catalunya en miniatura.


Doncs la nit de les eleccions, la màquina ho va tornar a fer. Rectifico: la màquina ens va permetre de tornar-ho a fer, i tot alhora. Mentre Europa, oh, Europa!, feia la interessant contenint els resultats fins a tal hora, i mentre els mitjans tradicionals feien temps entre tertúlies i gràfics de colors, els escrutinis de les meses volaven feliços des del primer minut entre núvols de bits i còmplices repiulades. Un usuari enginyós --i n'hi ha tant, d'enginy, a Twitter-- es va empescar l'etiqueta #apeudemesa, i tots els 'homini dominicales' vam poder seguir l'estol de resultats i compartir-lo en temps real. Quina xalera!


Una altra, per a acabar: ahir, el director del diari de 'la tercera via és més viva que mai' perdia els nervis a la ràdio davant l'afable paladí del 'you need a democratic mandate'. No n'esmento els noms expressament, perquè només m'interessa la metàfora: era la desesperació de l'antiga escola, analògica, impotent, davant l'efecte d'una realitat que plana pel seu compte, per sobre de temps passats i espais superats. Dels efectes no tan positius, ja en parlarem un altre dia. Avui només volíem celebrar que bonic que és volar.

Editorial