Cunyats

Hi havia una vegada que sorties al carrer i, si miraves amunt, hi veies el cel. Doncs avui, abans que el cel, hi veus rètols de colors: lloguer, venda, es lloga, es ven. Però és mentida: ni es lloga, ni es ven. Senzillament perquè el que te’n demanen al mes és tant com guanyaràs aquell mes. Si és que encara tens feina.

L’habitatge ha esdevingut un producte de luxe, i és el banc qui t’ho diu més clar: perquè tu no ho vals. Per això els indignats de les places de Tahrir de tot arreu assenyalem els bancs, i cridem: Culpables!, i ens caguem en coses abstractes com el ‘sistema’ o el ‘capital’, que té la mateixa entitat que cagar-se en déu.

Però els bancs solets no poden fer res, necessiten còmplices. Molts còmplices. I al capdamunt de la piràmide n’hi ha pocs. Còmplices, ja ho sabem, però pocs. I al capdavall n’hi ha tants com en vulguis, somiant a pujar el seu esglaonet, i tot el dret que hi tenen. Doncs entre aquests escaladors hi ha dos cunyats que un dia, en un dinar familiar, van somiar que podrien retirar-se venent el pis de la sogra per comprar-se’n dos, que ja t’ho dic jo, cunyat, que en Tal i en Pasqual també es van vendre els seus, i en un any ja en tenien quatre, així que ja pots començar a fer espai al garatge per al Cayenne. I així va començar a girar la roda en desenes de milers de sobretaules del nostre país: doncs jo t’avalo, tu m’avales, ell ens revalora, nosaltres venem, vosaltres compreu i tothom es folra. Tret que siguis ruc, és clar.

I aquests dies els indignats disparem cap amunt, cap a les altres esferes, i no ens en falten raons. Però tampoc no podem ignorar que, arran de terra, tothom qui ha pogut, en la mesura que ha pogut, no ha dubtat a enfilar-se al carro del cunyadisme. Perquè jo no sóc ruc. I mentrestant, qui no podia i s’ho mirava, sense ser catedràtic de la Universitat de Columbia, ja veia venir que tot això havia de petar. I ho deia arrufant molt les celles, mentre tirava amb fúria un terròs de sucre al cafè. És a dir, arreglant el món a l’estil mediterrani.

Afirmar que tota la culpa és dels bancs, dolents més que dolents, i dels governants que ho han permès, dolents dolentíssims, és tenir-nos en consideració d’idiotes. Nosaltres som més, i ho podíem haver parat abans. Però, és clar, fa quatre anys els eslògans que ara cridem eren cosa de bufanúvols, anarquistes, comunistes, repica-olles i acampa-places. I doncs, què esperàvem? Els bancs només han fet la seua feina, perquè és la naturalesa de l’escorpí. I mentre el vaixell anava a tota màquina, els governants marcaven paquet des de la proa del Titànic, com els cunyats al volant dels seus Cayenne. Que fàcil que és ara apuntar-se a la revolució. Ara que no hi tenim res a perdre. Sempre serem un país de cunyats ordint el negoci del segle a la taula de la sogra. O això també creiem que ho podem canviar?