Entesa

Els pressupostos del govern espanyol han tornat vetats del Senat. L'Entesa Catalana de Progrés, que agrupa des de l'any 2000 els partits catalans d'esquerres, s'ha esquerdat en un dels moments més solemnes de qualsevol legislatura: votant contra el vet els deu senadors del PSC i en favor del vet els sis d'ERC, ICV i EUiA. El cost real de la rebolcada del govern de Zapatero, a la qual s'ha sumat CiU, serà ben exigu, perquè PSOE, PNB i BNG aprovaran fàcilment els pressupostos al Congrés. El cost polític a terme mitjà i llarg, ja és tot un altre tema.

El procés que va portar Pasqual Maragall a la presidència de la Generalitat va ser lent i es va anar coent durant molts anys. Forma part de la llarga visió política de l'ex-president d'haver entès que els socialistes no podien guanyar tots sols les eleccions catalanes i que, per tant, no els tocava més remei que forjar una coalició amb Iniciativa i amb Esquerra Republicana; una coalició que faria possible un govern alternatiu al de Convergència i Unió. Però això necessitava temps per a anar prenent forma. Començà als ajuntaments, molt notablement al de Barcelona, i trobà una fórmula prou a mida en l'Entesa Catalana de Progrés, la coalició que al Senat sumava tots tres grups; alhora permetia al PSC de tenir el grup propi que al Congrés no és capaç de reclamar. Malgrat els detalls, és únicament al Senat on el tripartit ha estat 'un sol partit', un detall que cal no perdre de vista.

Perquè és allà precisament, al Senat, on ahir es va palesar la principal expressió de discrepància entre els tres grups de l'esquerra catalana de tot aquest segle. I la solemnitat de l'ocasió és de les que no s'obliden: ERC presentant un vet que, amb el vot de la resta, incloent-hi el PP, humilia el govern de Zapatero. No parlem d'una discrepància per una llei o d'un debat teòric. Parlem dels pressupostos, tombats d'una manera conscient, que capgiren les aliances que es van consolidar després del 14-M. I tombats sense la menor possibilitat d'entesa dels senadors de l'entesa: tots contra el PSOE.

No passarà res? En política voler anar de pressa és un error. No passarà res la setmana vinent, però el temps va corrent i va rosegant, indefallent, la fórmula màgica de Maragall. Perquè posa en evidència que era una fórmula amb trampa: el PSC ací serà tan autònom com vulga, però allà es blega a qualsevol cosa que diguen a Ferraz i llestos.

Malgrat tot i vist el menyspreu que gasta Zapatero, un dia d'aquests el PSC haurà de pensar seriosament què fa. I arribarà un punt que la tensió serà tan forta que els socialistes hauran de ponderar si volen continuar essent una sucursal del PSOE, més o menys maquillada, però submisa, al cap i a la fi, o si es rebel·len contra tanta prepotència. Jo crec que mai no trencaran amb el PSOE, ni sabent, com saben, que el preu serà de fer créixer, cada vegada més, la diferència que els separa d'Esquerra i ICV-EUiA.

Una Esquerra i una Iniciativa que ja amaguen molt malament la incomoditat que senten, que ja han tingut temps de sobres d'adonar-se que anaven equivocats quan somiaven que podien moure el PSC més enllà de l'àmbit del PSOE. I això, aquest adonar-se que anaven equivocats, és el tic-tac que va marcant la marxa cap al passat dels socialistes catalans, cap a l'època d'abans del tripartit. Per tant, segurament, si no hi ha 'sociovergència', cap a l'oposició.

director@vilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet