Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/88>

Marta Rojals

22.06.2007

En Pinxo va dir a en Panxo...

Senyores, senyors: sóc una inculta i una insensible. Tot i haver cursat història de l'art, i (mal m'està dir-ho) haver estat una alumna prou receptiva a les manifestacions més etèries que la benevolència del terme pot arribar a abastar, he de reconèixer que, en el desenvolupament de la meua ja més que dubtosa sensibilitat artística, hi ha un capítol que se m'ha ben escapat. Això de les 'faenas', les 'verónicas' i els 'pases de pecho', m'ho podríeu tornar a explicar, si us plau? És que, el tema de l'art primitiu, el tinc una mica rovellat

Diuen que aquest cap de setmana passat la ciutat de Barcelona ‘se ha vestido de luces’, i molts dels mitjans de comunicació del país se n'han fet ressò a tota pompa amb cròniques avalades per la relació d'una llista de personalitats de nom i renom (amb importació inclosa d'una ministra de cultura), que han volgut sortir públicament de l'armari del fons a l’esquerra per participar en la glorificació de l'anomenada ‘fiesta nacional’. I és que les tradicions són les tradicions, no fotem: la lapidació i l'ablació en són dues de ben arrelades i no podem pretendre ara anar donant lliçons paternalistes només perquè les víctimes tenen sistema nerviós central. On aniríem a parar.

Ja hem aclarit que, de sensibilitat artística, en vaig una mica fluixa, però, amb tot, no em suposo menys qualificada que un amant de les ‘corridas’ per a afirmar que, en això de matar amb art, folre i manilles, trobo més creatiu l'Hannibal Lecter, i se'n guardaven bé prou els espectadors de demanar-li les orelles i la cua de la dissortada peça, en pau descansi. Quina destresa en la vivisecció, quin 'savoir faire', l’Hannibal aquest. I qui no ho vulgui apreciar és que és un inculte que no sap distingir un simple crim de sang d'un magnífic ritual de canibalisme.

Ja és vist que, d'opinions, n’hi pot haver de tots colors, però una cosa és dir-hi la seva, i una altra és anar eludint (calla, que m'ho faig venir bé: torejant) objectivitats empíriques per tal d'ordir una justificació per a aquest espectacle, sostingut en el joc coreogràfic, i estètic, si vols, que deriva d’una sèrie de respostes físiques deduïdes del dolor extrem: el patiment, l’agonia i la mort. Que t’enfonsin una perversa col·lecció d’objectes punxants a la gepa, per molt florits que siguin i per molt pas ‘à deux’ que hi posi l’agressor, fa mal, mira-t’ho com vulguis. Que és art, que és l'home contra la força de la natura, que és poesia, sí, guarnim-ho amb tots els eufemismes que vulguis, però fa mal. I com que el dolor és un idioma universal, encara costa més d’entendre que un mitjà de comunicació d'un país desenvolupat en pugui cantar les excel·lències (entre línies, és clar) només perquè aquesta vegada es tracta d’un martiri infligit amb 'maestría' i amenitzat per un codi de xaranga per a l’ocasió.

Efectivament, el toro, a la plaça, no es mor d'un cop d'aire. Pels entesos en la matèria, aquesta no seria una forma digna de finir per a un animal a qui tenen tan noble estima. Perquè es veu que el brau de 'lidia', si no fos perquè li han reservat una agonia exquisida que el seu minso enteniment (i el meu, posem-hi, de passada) no pot paladejar, ja seria història. Que la vida que ha portat la dita bèstia, afirmen els qui canten l’olé', ja la voldria jo per a mi, que si no és per a morir a la plaça, el pobre animal no tindria sortida ni per a folrar una bitlletera. Doncs, noi, digue'm primmirada, però que hagis portat una vida a cos de rei no et fa més mereixedor dels turments d'un còlic nefrític. Ara, si ha de ser per la causa, m'hi jugo un pèsol que, repartits pel món, hi ha un bon grapat de voluntaris disposats a destinar una bona porció del seu tros per fer-hi campar a l'ample un parell de toros amb les seues respectives i deixar el problema per solucionat. Però no en feu cas, de les divagacions d’aquesta insensible, inculta i humil articulista, perquè no sap distingir un mal de morir d’un morir de mal.

Editorial