16.09.2021 - 21:50
A Alemanya, el sistema de formació dual –que barreja l’ensenyament amb l’experiència professional– garanteix un nivell d’ocupació jove admirat arreu d’Europa. A més, el 47% dels executius alemanys tenen aquesta formació, que després complementen amb títols de tècnic (Techniker) o mestre professional (Industriemeister). Per tant, en són més que no el 39% dels executius amb formació acadèmica –és a dir, que han acabat almenys un nivell de llicenciatura.
La formació alemanya se cita sovint d’exemple a l’estat francès com una manera d’inserció professional i un baluard contra la desocupació juvenil. Tanmateix, el 86% dels estudiants alemanys de secundària són inscrits en programes que combinen feina i escola, mentre que a l’estat francès tan sols en fan vora el 25%. Per què?
Una llarga història
La formació per aprenentatge dual o formació dual té l’origen en la tradició artesanal de l’edat mitjana. Es va adaptar amb èxit durant l’era industrial i va esdevenir la pedra angular del sistema de formació professional alemany. Evidentment, ha tingut canvis profunds: s’hi preparen noves professions, com ara les digitals o mecatròniques, i s’hi han afegit habilitats transversals com la digitalització i el desenvolupament sostenible.
A diferència del col·legi únic per a tots els joves francesos, el sistema escolar alemany preveu la tria d’un curs al final dels quatre anys de primària, a l’edat de deu anys o onze:
- La via de l’excel·lència passa pel Gymnasium –que engloba tota l’educació secundària francesa–, en què aproximadament el 40% dels joves es prepara en vuit anys escolars o nou per a l’Abitur –batxillerat alemany–; si hi afegim batxillerats professionals que donen accés a l’ensenyament tecnològic superior (Fachhochschulreife), aquesta taxa puja a més del 50%, mentre que, a l’estat francès, el 80% obté el batxillerat.
- Una via de nivell intermedi passa per la Realschulen, que, després de sis anys d’estudi, acaba amb l’equivalent a un any d’educació secundària tecnològica, sovint a setze anys o disset.
- Una ruta de nivell més lleugera, la Hauptschulen o Werkrealschulen, de cinc anys.
- O formes mixtes d’aquestes rutes, la Gesamtschulen.
Tradicionalment, els alumnes de la Realschulen o la Hauptschulen posteriorment escollien la formació dual. Avui, els límits són menys clars. Al voltant del 30% dels titulats de batxillerat passen per la formació dual –sovint abans de continuar amb els estudis superiors–, mentre que una part dels alumnes de la Hauptschulen i la Realschulen fan uns altres estudis. Per tant, tan sols un 45% dels joves que surten de la Hauptschulen o la Realschulen es dediquen ara a la formació dual.
A Alemanya, aquesta mena de formació prepara els joves per a un ofici específic i dura entre dos anys i tres anys i mig. És un sistema bicèfal: una part de la formació es fa en una empresa, en què l’aprenent té un contracte d’aprenentatge, i l’altra part es fa al centre de formació professional.
La formació dual, per definició, cobreix els nivells d’estudis previs al batxillerat i el títol final n’és equivalent –encara que les universitats els poden demanar de passar un examen abans de començar els estudis. L’Institut Federal de Formació Professional alemany assessora els poders públics i coordina amb els agents socials la definició del contingut de la formació professional, que és competència del Ministeri d’Economia. El departament col·labora amb la Conferència de Ministres d’Educació dels setze lands que tenen jurisdicció sobre l’educació escolar i el Ministeri d’Educació Superior i Investigació. La major part de les habilitats pràctiques i manuals són responsabilitat de les empreses.
Èxits i dificultats del sistema alemany
La formació dual a Alemanya continua tenint molt d’èxit: el 47% dels executius en provenen. Les empreses que contracten aprenents solen tenir la intenció d’integrar els joves a llarg termini. En les grans empreses industrials, els directius elaboren plans que sovint duren cinc anys: per tant, defineixen el 2021 quants aprenents contractaran el 2022 perquè ocupin llocs permanents el 2025 i el 2026, quan hagin acabat la formació.
Però l’atractiu de l’aprenentatge alemany ha patit força en una societat que sembla valorar més els títols acadèmics que no els professionals atorgats per les cambres de comerç i d’indústria. Molts professors de secundària no tenen coneixements específics sobre carreres professionals i difícilment aconsellen aquesta ruta, tot i que permet d’obtenir una remuneració comparable a la dels que tenen formació acadèmica.
D’ençà de fa quinze anys, han guanyat terreny els anomenats estudis duals, similars a les pràctiques de l’ensenyament superior a l’estat francès. Els estudis s’alternen amb fases de treball en una empresa. A Alemanya, conviuen dos models d’estudis duals: el model de formació integrada (ausbildungsintegriertes Duales Studium), que inclou un diploma expedit per la Cambra de Comerç i de la Indústria (CCI), i el model orientat a la pràctica (praxisintegriertes Duales Studium), que renuncia al títol. Però, sigui un aprenentatge tradicional o estudis duals amb diploma o sense, un contracte amb l’empresa és la base d’un lloc de feina amb una finalitat formativa.
Arran de l’escassetat de treballadors alemanys amb nivells de qualificació intermedis (Facharbeiter) i dels canvis demogràfics, és probable que el nombre d’aprenents s’estabilitzi els anys vinents. Per una altra banda, el sistema haurà de guanyar en dinamisme i flexibilitat per a adaptar-se amb èxit als canvis actuals i formar-se en competències clau futures. Calen solucions per al treball com més va més virtual, la transformació digital i, en conseqüència, la revitalització dels coneixements tècnics.
Es pot transposar el sistema a l’estat francès?
Segons un estudi basat en una comparació internacional, els factors clau de l’èxit d’un sistema de formació dual són:
- Governança per part d’empreses i agents socials, responsables de la formació.
- Cursos amb una forta orientació professional, però que també incloguin competències transversals i progressives.
- El rendiment i la rendibilitat del sistema per a les empreses.
- Responsabilitat compartida de la qualitat de la formació i mecanismes que la controlin.
- Flexibilitat del sistema per a adaptar-se i fer evolucionar els cursos.
- Un sistema d’aprenentatge atractiu per als joves.
- Una gestió eficient i transparent.
A l’estat francès, encara hi ha un marge de millora significatiu en molts d’aquests punts. Les diferències entre els models de tots dos països es basen sobretot en el paper de les empreses en el sistema de formació i els avantatges que se’n deriven. Aquesta diferència es desprèn de la selecció dels aprenents: a Alemanya, l’empresa recluta un jove i això deriva automàticament en una plaça en un centre de formació –o fins i tot l’ensenyança superior per a estudis duals. A l’estat francès, les escoles fan la primera selecció dels joves, que després cerquen un contracte a l’empresa, necessari per a la formació.
A més, els cursos de formació i els òrgans de supervisió defineixen de manera molt àmplia el contingut dels cursos de formació i, a Alemanya, les empreses participen plenament en l’establiment de programes a través de representants d’empresaris i treballadors. Finalment, les empreses alemanyes contracten els “seus” aprenents per un període de dos anys a tres i mig, i la formació dual francesa dura una mitjana de dos anys.
Els plans d’estudis de formació professional es caracteritzen pel predomini d’una pedagogia escolar i, sobretot, els aprenents s’integren en la planificació estratègica dels recursos humans. Tanmateix, aquesta debilitat es veu compensada per la possibilitat que ofereixen a les empreses de crear centres de formació propis, cosa que permet de veure la formació com una inversió real. L’aproximació progressiva de les formes d’aprenentatge a l’educació superior entre tots dos països podria tenir efectes positius sobre l’aprenentatge tradicional francès en el futur.
Aquesta mena d’estudis són molt menys atractius per als joves francesos, perquè difícilment obre el camí a la formació continuada. La situació de l’ensenyament post-batxillerat en graus professionals o màsters, enginyeries o escoles de negocis, equivalents als estudis duals alemanys és diferent tot i que la imatge que tenen ha millorat considerablement aquests darrers anys.
Les carreres típiques dels alts directius continuen essent molt diferents a tots dos països. A Alemanya, sovint comencen la vida professional “des de baix” i canvien d’empresa amb poca freqüència –o gens. La carrera típica d’un executiu francès, en canvi, implica formació acadèmica i “grans escoles” –privades i públiques–, càrrecs de responsabilitat d’ençà del començament de la vida professional i canvis d’empreses.
Començar amb una formació professional fa gairebé impossible d’aspirar a llocs d’alt nivell en una gran empresa a llarg termini i tampoc no permet d’obtenir llocs de tècnics ben remunerats amb habilitats especialitzades. Quan acaben la formació dual, els joves alemanys obtenen l’equivalència del batxillerat i, posteriorment, molts d’ells continuen estudis superiors. Aquestes són les barreres, sobretot culturals, per a una valoració més bona d’aquesta mena formació a l’estat francès.
Però la transformació digital i l’arribada de noves generacions al mercat laboral també alteren aquestes jerarquies franceses: porten a la necessitat d’un nou estil de gestió, menys jeràrquic, basat més en competències que no pas en valors. En aquest context, l’aprenentatge a tots els nivells de formació podria renéixer i contribuir a la innovació. Si hi afegim l’escassetat de treballadors i tècnics francesos qualificats, no és inevitable un canvi de mentalitats i de sistemes?
Anne Bartel-Radic és gestora internacional a la Université Grenoble-Alpes. Barbara Ofstad és doctorand a la Business Science Institute. Aquest article es va publicar originalment a The Conversation.
