I ara, amb tota la barra, ressusciten ETA
Això que li passa a Bildu ensenya que quan comences a renunciar mai no renuncies prou per als qui et volen derrotat, que sempre faran tant com convinga per humiliar-te
No diguis als amics que els poemes són paranys que poses al bosc i que tapes de silenci
Escric amb flames la meva fosca
Hi veuré de dia amb els ulls, però en el somni hi veuré amb el cor
Cal alimentar la passió estètica, que és una ètica, i, ben naturalment, una política, una poètica
Em vull rentar els ulls bruts de tots els paràsits amb què ens contaminen
Per què mentre avança el rellotge cel·lular em torn més observador, contemplatiu i analític?
Et trobes a la frontera de la totalitat èpica i la teva poesia és com un diumenge al crepuscle
M’agradaria que una amenaça difusa planejàs i contaminàs el lector com un verí lent que fins i tot el fes dubtar d’allò que ha entès massa aviat
He agafat un viarany mal d’emprendre entre esbarzers esbadiats, ombres d’oliveres, estimballs de troncs i un airecel extenuat
Tota aquesta llum, no hauria de ser una llàgrima immensa?
Els trucs de la història: tots són víctimes d’un relat antic amagat, profund, estel·lar, sediciós, que mata en el moment en què és contat
Cerc aquest interior ple d’objectes vius i de persones inanimades
Els poemes són finestrals que donen a un altre univers, a unes altres percepcions, a uns sentiments altres, a les partions de l’ignot, no ho sabies?
La paraula és remembrança, i això és una forma d’embragar itineraris entre la por i l’enigma
Sent alguna cosa com una debilitat extrema, indestructible
La destrucció mental que crea la pandèmia del consum arrana qualsevol possibilitat de pensar i de sentir
Diré que vull saquejar i sacsejar aquestes onades d’estupidesa que ens amaren per totes bandes com si fossin una pandèmia a la qual ningú no vol posar adob
Cav i excav la llengua materna per trobar-hi una altra llengua: la literatura
Llegesc llibres a voler i descobresc moltes de coses de la meva vida: això podria ser una definició de la lectura?
El meu sender de la creació comença amb aquesta plana en blanc on vull arrelar mot darrere mot
Em capfic en la contemplació d’un sentiment germinatiu que em resulta familiar, que pot ser quasi insignificant, però malgrat tot és inefable
Com puc contar-te aquesta fragilitat que m’entabana i em deixa tot ple d’alens que s’esbuquen dins una ofegor íntima?
Tot, en les nostres vides, és terriblement simple
Una llista incompleta de desigs, de divagacions, de problemes, de fugides, d’inicis, de capvespres i de diversitats
La frase més tendra cal que sigui escrita amb la destral