11-S, el dia que el món va canviar per sempre
L’11 de setembre de 2001 al matí, dinou homes van segrestar quatre avions de línia als Estats Units i els van convertir en armes. Al cap de cent dos minuts, les dues torres del World Trade Center de Nova York havien caigut, el Pentàgon estava en flames i 2.977 persones de més de noranta països eren mortes. Allò que va venir després —dues guerres, Guantánamo, la vigilància en massa, els aeroports tal com els coneixem— encara ens acompanya. Aquest és el relat d’aquell matí i de les dues dècades que va obrir.
Quatre avions, dues hores i mitja
Els quatre aparells es van envolar en una franja de quaranta-tres minuts, tots amb destinació a la costa oest i, per tant, amb els dipòsits plens. Tots quatre van ser segrestats entre quinze minuts i quaranta després d’haver-se envolat, i tots quatre van girar en rodó cap a l’est. Segueix les rutes minut a minut.
Esquema. Les trajectòries són aproximades i simplificades a partir de les dades de radar recollides per la Comissió de l’11-S. Horaris en hora local de Nova York.
2.977 persones, més de noranta països
al World Trade Center de Nova York, incloent-hi les persones dels dos avions i els vianants del carrer.
al Pentàgon: militars, personal civil del Departament de Defensa i els passatgers del vol 77.
a Shanksville: els passatgers i la tripulació del vol 93, l’únic avió que no va arribar al seu objectiu.
Un quart de segle després, l’oficina forense de Nova York encara treballa per identificar les restes recuperades a la Zona Zero. Prop del 40% de les víctimes del World Trade Center no han estat identificades mai. Les identificacions noves continuen arribant, una o dues cada any, amb tècniques d’ADN que no existien el 2001.
Per què van caure les torres
L’impacte no va tombar cap de les dues torres: les va tombar el foc. Els avions duien desenes de milers de litres de combustible i, quan hi van entrar, van arrencar el revestiment ignífug de l’estructura d’acer. Escalfat durant una hora, l’acer va perdre rigidesa, els forjats es van vinclar i van estirar cap endins les columnes perimetrals. Quan un pis va cedir, el pes de tot el bloc superior va caure sobre el següent i l’ensorrament va ser imparable, pis a pis, en poc més de deu segons.
Els que pujaven
Mentre desenes de milers de persones baixaven, centenars de bombers de Nova York pujaven a peu carregats amb l’equip, pis a pis, cap a un incendi que no es podia apagar. N’hi van morir 343: la pèrdua més gran d’un cos de bombers en un sol dia. Un quart de segle després, la pols del World Trade Center encara mata: milers de supervivents i de treballadors de l’enderroc han desenvolupat càncers i malalties respiratòries associades a la Zona Zero.
L’11-S a VilaWeb
Els atemptats van matar 2.977 persones. La resposta, centenars de milers
Les xifres següents són del projecte Costs of War de la Universitat de Brown, que fa dues dècades que comptabilitza el preu humà i econòmic de les guerres obertes després de l’11-S a l’Afganistan, l’Irac, el Paquistan, Síria, el Iemen i una dotzena de països més.
morts directes en combat: militars, insurgents, contractistes i, sobretot, població civil. Més de tres-centes vegades les víctimes de l’11-S.
morts indirectes estimades per la destrucció de sistemes sanitaris, xarxes d’aigua, collites i economies senceres.
de persones desplaçades de casa seva. És un dels desplaçaments forçats més grans des de la Segona Guerra Mundial.
de despesa pressupostada i compromesa pels Estats Units, incloent-hi l’atenció mèdica dels veterans durant les dècades vinents.
A diferència de les guerres anteriors, les de l’11-S no es van finançar amb impostos nous sinó amb deute. Els interessos acumulats són ja una de les partides que creixen més de pressa del compte, i continuaran creixent quan les guerres ja siguin història. El projecte Costs of War calcula que, si no es canvia res, el 2050 els Estats Units encara pagaran interessos d’aquells préstecs.
L’aeroport és el lloc on tots vivim l’11-S cada dia
Fins al 2001, als Estats Units els controls d’accés als avions els feien empreses privades contractades per les companyies aèries, la porta de la cabina era una porta normal i acompanyar algú fins a la porta d’embarcament era habitual. Res d’això no ha tornat. Cada gest que fem avui en un control de seguretat —treure’s les sabates, el límit dels cent mil·lilitres, l’escàner corporal— és la resposta a un atemptat concret.
Neix la TSA i es reforcen les cabines
Els Estats Units estatalitzen els controls dels aeroports amb una agència federal nova, la TSA, i obliguen a instal·lar portes de cabina blindades i tancades amb clau durant tot el vol.
Les sabates
Un passatger intenta fer esclatar un explosiu amagat a la sola del calçat en un vol de París a Miami. Des d’aleshores, descalçar-se al control forma part del ritual.
Europa s’hi suma
La Unió Europea aprova el primer reglament comú de seguretat aèria, que uniformitza els controls, la inspecció d’equipatges i l’accés a les zones restringides de tots els aeroports.
Els líquids
La policia britànica desarticula un pla per a fer esclatar avions transatlàntics amb explosius líquids. Neix la norma dels envasos de cent mil·lilitres dins una bosseta transparent.
L’escànner corporal
Després d’un intent d’atemptat amb explosius cosits a la roba interior, s’estenen els escànners de cos sencer. Les protestes per la privacitat obliguen a substituir les imatges per siluetes.
Les llistes i les dades
El canvi més profund no es veu al control: és la cessió sistemàtica de les dades dels passatgers als estats abans d’envolar-se, i les llistes de persones a qui es prohibeix volar sense saber-ne els motius.
