Iàssir Arafat, el pare constructor de la resistència palestina

07:5611.11.2004

MADRID, 11 (EUROPA PRESS)

El president de l''Autoritat Nacional Palestina, Iàssir Arafat, ha fet de la seva vida un mite en les qüestions més personals. "Publicista per naturalesa", segons els seus biògrafs, Arafat sempre ha insistit que va néixer a Jerusalem, malgrat que oficialment consti al Caire el 24 d''agost del 1929, amb el nom de Mohamed Abad Aruf Arafat i en el si d''una família palestina acomodada d''il·lustre llinatge.

Arafat va marxar de Jerusalem -on va passar part de la seva infància- després de l''establiment d''Israel el 1948, per unir-se a les forces palestines del muftí de Jerusalem en la guerra d''Independència israeliana. El 1956, es va graduar a la Facultat d''Enginyeria de la Universitat del Caire, on va ser entrenat com a combatent.

Aquest mateix any va servir a l''Exèrcit egipci en la campanya de Suez i va fundar la Unió de Graduats Palestins (UGP), de la qual es va autodesignar president i que li serviria de cobertura per a les seves activitats polítiques i guerrilleres, planificades des de la franja de Gaza. Aquest territori havia estat adjudicat per l''ONU a Egipte després del fracàs de l''acord de partició del 1947, que assignava la franja al frustrat estat àrab palestí.

Un dels primers objectius polítics d''Arafat va ser alliberar l''OAP de la tutela del president d''Egipte, el coronel Gamal Abdel Nasser, per a qui la lluita palestina era fonamentalment un instrument per als seus interessos. Per això, l''octubre del 1957, mentre treballava en una empresa de construcció a Kuwait, Arafat va crear el moviment Al-Fatah (''Victòria'' o ''Conquista'', a partir de l''acròstic en àrab de ''Moviment d''Alliberament Nacional Palestí'').

El viratge decisiu es va produir el 1967, quan Israel va fer l''ofensiva llampec contra els territoris palestins de Cisjordània (llavors en poder de Jordània) i de la franja de Gaza. Israel no va necessitar més de sis dies per ocupar els dos territoris i Jerusalem Est.

Després d''aquesta operació, uns 325.000 refugiats palestins es van veure obligats a fugir. Les conseqüències, humanes i territorials, se segueixen patint en l''actualitat. Per a Arafat, tot i això, havia arribat el moment de trencar amb Nasser i la resta de la Lliga Àrab i començar una lluita en solitari.

En poc temps, Arafat s''havia convertit en el líder dels palestins. El juliol del 1968, Al-Fatah i altres agrupacions nacionalistes van ingressar en l''Organització per a l''Alliberament de Palestina (OAP), que havia estat establerta pel I Consell Nacional Palestí (CNP), i el febrer de 1969, Arafat va ser elegit president del Comitè Executiu de l''OAP (CEOLP).

Des d''aleshores, Arafat (que tenia de nom de guerra Abu Ammar, que vol dir pare constructor), va començar a llaurar el seu propi mite. Llavors, el quarter general de l''OAP i base de les seves operacions armades contra Israel era Jordània, fins que el rei Hussein va decidir desmantellar les bases de l''organització per por de les represàlies israelianes. Va ser també llavors, el 1970 i en plena guerra oberta amb l''Exèrcit jordà, que Arafat va ser elegit "general en cap de les forces de la revolució palestina". Per al rais, la "guerra civil àrab" entre jordans i palestins va acabar amb un atac al cor.

OPCIÓ TERRORISTA

Una de les conclusions de la guerra amb Jordània, que va debilitar militarment Al-Fatah, va ser el canvi d''estratègia en la lluita armada i l''opció per les accions terroristes com a forma de propagar la causa. Per a això, Arafat va dividir els seus 250.000 milicians en dos grups, els fedaïns, encarregats de la lluita guerrillera en territori palestí, i l''Organització Setembre Negre, liderada per Abu Iyad i autora d''atemptats terroristes tan notoris com l''assassinat del primer ministre jordà Wasfi at-Tall el novembre del 1971 i la mort d''onze atletes israelians en els Jocs Olímpics del 1972.

La successió d''assassinats, segrestos i assalts a ambaixades no va tacar el nom d''Arafat. Davant el món, Setembre Negre es presentava com una organització relativament autònoma d''Al-Fatah, cosa que va permetre al rais (elegit el 1971 com a cap suprem del Comandament Militar Unificat de les Forces de la Revolució Palestina i el gener del 1973 cap del Departament Polític de l''OAP) desmarcar-se en última instància de les accions terroristes i guanyar suports diplomàtics, en un món caracteritzat pels blocs i les lluites anticolonials.

El juny del 1974, el Consell Nacional Palestí va acceptar amb certes ambigüitats l''existència d''Israel com a estat, amb les fronteres del tractat de partició del 1947, i va establir com a objectiu la creació d''una "autoritat nacional en qualsevol part de la Palestina alliberada" sense renunciar a l''objectiu final de crear un "estat palestí democràtic" mitjançant la guerra d''alliberament.

Els grups més radicals es van desmarcar d''Arafat, a qui van qualificar de "traïdor", però el rais va seguir recollint èxits diplomàtics. El 13 de novembre, Arafat es va dirigir al ple de l''Assemblea de l''ONU amb el seu famós discurs: "Vinc amb el fusell del combatent de la llibertat en una mà i la branca d''olivera en l''altra. No deixin que la branca d''olivera em caigui de la mà".

Nou dies més tard, les resolucions 3236 i 3237 de l''Assemblea de l''ONU van reconèixer els drets del poble palestí a l''autodeterminació, a la independència i la sobirania nacionals, i al retorn de la població refugiada, i va admetre l''OAP amb l''estatus d''observador permanent.

Cap a mitjans del 1976, l''OAP havia estat reconeguda ja per un centenar de països. Per aquestes mateixes dates, Arafat va començar a ser rebut pels líders europeus, entre els quals hi havia el president del Govern espanyol Adolfo Suárez -en la que va ser la primera visita oficial d''Arafat a una capital occidental-, el 13 de setembre del 1979.

El nou viratge es va produir el 1982, quan Israel va envair el Líban (on s''havia instal·lat l''OAP després de l''expulsió de Jordània) i Arafat es va veure obligat a sortir del país i a refugiar-se a Tunísia. Paradoxalment, el revés libanès li va permetre augmentar el seu lideratge, gràcies a la resistència personal durant el setge de Beirut (en què va mostrar un gairebé total menyspreu per la seva pròpia vida) i a la seva decisió, el novembre del 1984, de recompondre una destrossada OAP, després d''escenificar una molt teatral dimissió que no li va ser acceptada.

El desembre del 1987 va esclatar la primera gran rebel·lió popular palestina a Cisjordània i la franja de Gaza, la Intifada, que va superar clarament la pròpia OAP i que va servir de caldo de cultiu per a importants grups radicals palestins, com el Moviment per a la Resistència Islàmica (Hamàs).

El novembre del 1988, el Consell Nacional Palestí va proclamar Alger l''Estat de Palestina, que en pocs mesos va ser reconegut per 90 països, i va acceptar les resolucions de l''ONU que admetien l''existència de l''Estat d''Israel, complint d''aquesta manera una condició fonamental dels Estats Units per al reconeixement de l''OAP. L''abril del 1989, Arafat va ser nomenat a Tunísia "president de l''Estat Àrab de Palestina" pel Consell Central de l''OAP.