Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/169>

Vicent Partal

15.01.2015

La fi del començament

Winston Churchill, deixant de banda la simpatia que puga tenir o no per les seues idees, és aclamat arreu del món per haver fet alguns dels millors discursos de la història. Un dels que sempre he llegit amb molta atenció va ser la resposta a la victòria aliada a la segona batalla d'El-Alamein. Hi havia una excitació enorme, però Churchill va saber trobar el to necessari, moderat i alhora incitador i emotiu: 'Això no és la fi de res, ni tan sols el començament de la fi, però aquesta batalla marca la fi del començament.'


La batalla que hem viscut aquests mesos, molts de nosaltres amb una profunda estupefacció, era també la fi del començament. Si no hi hagués hagut acord segurament ens hauríem quedat paralitzats durant molts mesos, possiblement anys, i els dos partits principals de l'independentisme s'haurien devorat ells amb ells, fent inútil qualsevol pas endavant que no hauria intentat ningú.


I, tanmateix, la bola de l'acord ha rodat descontrolada, com vaig dir despús-ahir que passaria. De sobte, ens hem trobat en una nova fase del procés, encara sense haver tingut temps ni de digerir-ho. Malferits encara i un pèl atordits. Però dempeus i amb la mirada neta i aclarida.


CiU i ERC ens han fet patir molt, sí. Però ahir vam saber que, durant les setmanes més fosques, dirigents de tots els partits sobiranistes, no únicament d'aquests dos, van ser capaços de mantenir reunions per a dibuixar aquest full de ruta que ens anuncien. La ràbia legítima que molts hem sentit arran del clima de violència partidista que s'havia creat ha de tenir en compte, per a ser justa, també la contrapartida que hem sabut ara. I les coses es veuen d'una manera molt diferent sabent que ni quan les piulades eren més assassines no van deixar de parlar i d'intentar l'acord. Aquest és, certament, el camí.


En el procés fins ara hi ha hagut massa emotivitat. Segurament era impossible d'evitar-ho, però espere que els uns i els altres hagen après que no ens interessa gens si s'estimen o no s'estimen, sinó si ens serveixen o no per a arribar a la independència. En aquest sentit, el nou pacte basat a crear lleis, fer decrets i forjar estructures és un pacte més creïble. D'avui al setembre, Convergència i Esquerra (i estic cert que la CUP també) tindran una feinada. Tenim un parlament on són majoria, tenim una ruta que comparteixen, tenim la seguretat que al final d'aquest període, en què no poden fer res sinó treballar braç a braç, hi haurà la cita electoral definitiva. Que serà quan votarem si volem la independència, bo i sabent com la farem.


La batalla guanyada ahir no és la fi d'aquest combat, ni el començament de la fi del combat. Però marca la fi de les vacil·lacions i de les frivolitats i proclama que ara és l'hora de la política de veritat. Ahir Mas i Junqueras, amb l'ajuda de la societat civil, van veure com el precipici s'obria sota els seus peus i van reaccionar com ho fan els polítics de debò: van impedir el desastre, negociant, cedint, trobant els punts d'acord que es pensaven que no hi havia. Benvingut siga, doncs, aquest canvi perquè vol dir que en vuit mesos, si no repetim els errors, podem estar en condicions de guanyar no unes eleccions, sinó la independència. I això és una bona perspectiva quan, fa tan solament vint-i-quatre hores, molts, ací i allà, simplement consideraven el procés enterrat.

Mail Obert