Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/169>

Vicent Partal

06.05.2014

El rerefons


La part més positiva de la polèmica sobre les declaracions de Raimon és que incita a parlar dels perills que ell sap veure: bàsicament, com es farà el referèndum i com quedarem la resta dels Països Catalans. Raimon tem que la independència del Principat porte molts més problemes encara per al País Valencià. No en tenim cap certesa. Personalment, crec que la independència del Principat serà bona, perquè Espanya difícilment podrà pressionar més els valencians. Més que no ho fa ja avui. En canvi, em sembla evident que, perdut el Principat, Espanya es trobarà obligada a escanyar-nos encara més i la conseqüència d'això no necessàriament serà, però podria ser, molt semblant a la viscuda al Principat: del 'català emprenyat' al 'valencià emprenyat' hi ha una distància més curta que no sembla. I un fil conductor, el supremacisme espanyol, que no canviarà d'actitud ni després de veure les conseqüències de la seua ceguesa.


Dit tot això, és evident que els valencians tindrem molta feina si volem fer veure als nostres conciutadans com arriba a ser perniciós de viure a Espanya. Però també tindrem una nova fortitud, un nou tauler de joc, que no podem menystenir. Fins i tot en el cas que el Principat no faça res en favor nostre, la seua sola existència tindrà conseqüències positives per a molts valencians, eivissencs o fragatins --i no cal dir per a la gent de Perpinyà, que ja anomena Catalunya el seu tros de terreny, el mateix nom del futur estat independent.

Ara, no crec que siga assenyat de negligir que aquest afer no és un afer de valencians. La independència del Principat l'aconseguirem gràcies a l'allau de nova gent que s'ha convençut que és la solució més raonable possible. És aquesta normalització, la gran sort que tenim. Però no és un fet menor entendre i constatar que aquesta gent nova normalment prové d'una cultura política molt més espanyola que no la del nacionalisme tradicional, una cultura política en què els Països Catalans simplement no existeixen. O fins i tot són una nosa.


I, tanmateix, afirme que els Països Catalans són útils perquè representen una de les pedres de toc més sòlides, una de les fites més clares a l'hora de mostrar on som prests a arribar i com de fort estem disposats a jugar. Però jo no m'enganye: és molt difícil de discutir que seran el preu que pagarem per aquesta independència, segurament juntament amb l'oficialitat indiscutible de l'espanyol. I això mateix ja explica per què són tan importants, car no se m'acut res millor per a demostrar que podríem acabar tenint la independència més 'espanyola' possible, en què la diferència entre l'actual comunitat autònoma i la futura república siga tan escassa com puga ser.




L'opinió dels subscriptors (Els subscriptors voluntaris són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia, gràcies al seu suport econòmic i periodístic. Si també voleu ajudar-nos aneu a aquesta pàgina.)


Roser Giner: No hi estic d'acord. Si tots els 'nous independentistes' no saben res dels Països Catalans, tampoc sabien res ni volíen sentir-ne res de la independència, i ara sí. Doncs a la República Catalana començarana a aprendre que tenim uns lligams amb altres països, mateixa llengua, i la història, però som diferents. Més aviat vislumbro una confederació dels Països Catalans. Suïssa té tres llengües oficials, però al Valais per exemple és el francès l'oficial, i a Basel és l'alemany, i al Ticino l'italià, però també les altres llengües existeixen. Tot són especulacions, conjetures, propòsits, desitjos, però al cap i a la fí el que hem de fer és votar i amb els resultats a la mà ja començarem a caminar cap a la independència, i aquesta vegada de veritat.
Una independència 'espanyola'? buuuf és voler fer volar coloms abans d'hora. No ho crec gens ni mica. Com es menja això?


Antoni M. Gabarró: En un recent article del Sr. Raül Romeva, en el seu blog d'aquí mateix, a Vilaweb, a partir de la proposta "win-win" del Sr. Mas expressada en la presentació del programa ".cat" de TV3, defensava que la independència de Catalunya havia de seguir una estratègia "win-win-win", i va tenir l'amabilitat de publicar un comentari meu desenvolupant concentradament el tema. Hi han coses irrenunciables que per tant cal tenir presents en les segures negociacions que es celebraran per part dels encarregats de fer el "win-win-win", i les represàlies espanyoles a les altres terres de parla catalana han de ser un motiu de preocupació dels negociadors catalans, tant per humanitat i solidaritat amb els germans de llengua, com per simple interès comercial de la indústria cultural. M'estic pessigant per despertar-me del mal son que és la proposta de l'editorial. No cal repetir el meu comentari, però si que em sembla pèssim, que abans de res, ja lliurem l'oficialitat de la llengua i ens despreocupem dels nostres germans de llengua. Quantes coses no cedirem en el curs de les negociacions si d'entrada ja anem així? A veure si a la fi resultarà per als espanyols més rendible la nostra independència que la dependència... En fi, lamentable sortir de la gàbia per fer-ne nosaltres una d'igual amb aparences de diferent... Dit això em sembla que en aquest pessimisme hi ha una manca de confiança terriblement injusta: és ver que molts dels mobilitzats per la independència provenen d'una espanyolitat banal, però no és menys ver que s'han negat digníssimament a ser instrument d'un assimilisme imperial. No ser conscients d'aquesta posició és simplement un insult, i pensar que la seva possible ignorància, que està a la nostra ma corregir si és que és certa, ens justifica sortir derrotats abans de començar, és un error imperdonable, el cometi el Sr. Junqueras o el cometi qui siga. 


Pep Vinyals: Sense deixar de dir que la polèmica sobre les declaracions de Raimon em sembla vergonyosa, mesquina i farisaica i que quan molts ara s'indignen pels dubtes raonables expressats per Raimon, fa ja molts anys que ell ha fet molt més per aquest país i la nostra llengua del que faran mai alguns independentistes sobrevinguts,  voldria expressar el meu acord amb les paraules teues, Vicent, en el sentit que el preu a pagar per la possible independència principatina pot ser que sigui molt alt pels altres territoris de parla catalana i la seva llengua, País Valencià inclòs. Més d'una vegada tu mateix has dit que l'estat espanyol amb la seva política de terra cremada pel que fa a la llengua -i a altres aspectes- estava fent un tallafocs per evitar que l'exemple de Catalunya s'estengués a tots els Països Catalans. I això és una cosa que els catalans no hauríem d'oblidar mai ni de permetre, que la nostra independència, limitada i empetitida, es fes a costa dels altres territoris. 


Roser Melchor: La reacció de la gent envers l'entrevista a Raimon em sembla lògica. També algunes veus han insistit a dir que és la seua opinió i no n'hem de fer res. Però a mi no m'ha agradat, personalment, quan en algun moment reflexiona i emet pessimisme, arriba a dir que davant del amos de "la legalitat" no hi ha res a fer i que la democràcia està restringida en realitat perquè hi ha més poder per damunt dels vots. 
És veritat aquesta reflexió però no és a ell a qui pertoca fer-la. És un Raimon desencantat? major? On és el Raimon que incitava la lluita en les seues cançons? I quan canta Espriu? "ens mantindrem fidels per sempre més al servei d'aquest poble" o "hem viscut per salvar-vos els mots, per retornar-vos el nom de cada cosa, perquè seguissiu el recte camí d'accés al ple domini de la terra" és l'Espriu que ho volia tot. Anar contra les injustícies, reclamar la llengua i la terra, això ho ha reivindicat Raimon. On és? Ara té por? de què? Por de més repressió cap als valencians. 
Cal preguntar-se: i si no, què? Què ens espera? No cal lluitar?, és això?


Joan Gomà: Penso que plantejar quina reacció tindrà el govern espanyol versus el País Valencià quan Catalunya sigui independent no es pot plantejar i comparar amb la situació actual o passada. S'ha de plantejar amb quina seria la reacció si Catalunya fracassés en el procés cap a la llibertat. Si fracasséssim crec que el més probable és que procediria a una operació d'espanyolització total tant del principat com de les Illes i del País Valencià. El govern espanyol es veuria fort i vencedor i després de l'ensurt que hauria passat voldrà esborrar per sempre més el perill de que li tornés a passar. Per tant, penso que si som optimistes, la independència de Catalunya és el millor que els pot passar al País Valencia i a les Illes, i si som pessimistes, és el menys dolent que els pot passar.


Pep Agulló: Qualsevol debat que poguem tenir ara de com quedarà el País Valencià, les Illes, el Nord de Catalunya, la Franja, etc. després de la Independència de Catalunya, estic segur que quedarà desdibuixat pels aconteixements reals. Un Estat català crearà tal daltabaix a Espanya que la deixarà molt debilitada, en estat de xoc. Perquè, després, va Euskal Herria… La resta de països catalans estaran encara força més lluny, i aquest és el problema. Penso que la desestabilització que crearà l’Estat català amb el beneplàcit d'Europa, portarà com a conseqüència, per part espanyola d’una més forta pressió fiscal, econòmica,etc…certament, però també una minva de la capacitat repressiva (Alguna cosa s’haurà hagut de negociar entre els dos estats. Europa imposa); i per part catalana la creació d'un enorme pol d’atracció, si ho fem bé, tant per la nova constitució, democràtica, integradora, flexible, transparent, com pel desenvolupament econòmic i social lliures ja de l'espoli. El contrast entre la vella Espanya i la nova Catalunya serà brutal. Pensem que totes les mentides i tripijocs unionistes s’embombaran pel pes dels fets. Això si aconseguim la independència que encara no està fet.


Jordi Tudó: 


Raimon, un cantautor compromès, un intel·lectual dels més grans, no és el problema. Raimon sap discernir clarament, i segur no anirà contra el seu poble. Raimon té dubtes, com molta gent, i qui no en té?


Límits, conec molt bé tants i tants límits. I visc pugnant contra aquests límits. Límits. Sol i acompanyat prove de ser útil


Amb cançons d'amor, amb cançons de lluita. Ara, malgrat tot: ....  com que no veus el canvi, com passen tantes coses sense que t'ho consulten...


Josep Usó: Segurament, amb la independència de Catalunya, els valencians i els mallorquins estarem encara més escanyats. No em puc imaginar un canvi de mentalitat en els castellans si en els darrers cinc-cents anys no han aprés res de nou, en política i en manera de viure.
Una cosa que em comença a preocupar és que la independència siga "espanyolitzada". Si d'una cosa n'estic convençut és que l'Estat Espanyol farà fallida. Des de Felip II en du vint-i-cinc, pense. I ara no té res per a tornar el deute. Ja no produeix res. De manera que anar-se'n és una mesura de seguretat. Com quan s'enfonsa un vaixell, que cal allunyar-se per evitar ser engolit per les turbulències. Qualsevol intent d'aproximar-se a les maneres de fer, a la llengua pròpia d'ells, als seus vicis ancestrals, encara que es faça amb bona fe, serà dolenta per la nova república. No hi ha transició possible. Ha de ser una ruptura. I no passa res. És com quan ens cau al terra aquell gerro que ens regalà la tieta i que mai hem sabut on posar. Un alleugiment. Però si ens entestem en reutilitzar trossets d'allò, prendrem mal.


Josep Selva: És simptomàtic d'un cert cangueli que va per dins que la intervenció de Raimon hagi generat tants articles dubitatius. N'he llegit de Sebastià Alzamora, de Joan Lluis Luis i de Vicent Partal, de Toni Cucarella, segurament se'n han publicat més.Algu ha dit que fos fàcil i exent de perills el procès d'independencia?.NingúPerò mes perillòs es el dubte i la por que condueix a les rebaixes que desfiguren i desmotiven: Independència, nou model d'Estat i de societat i afirmació de la unitat de la llengua i la cultura dels Països Catalans (unitat cultural, no política) son uns objectius en els que s'ha d'avançar simultàniament, i són indestriables. Preu a pagar, cap. No volem un "Estatut de Independència" mes o menys lligat a Espanya. Veig que la CUP i ERC estan en el bon camí (mes la CUP que ERC). Mostrar febleses quan davant del fort és suicida.



La part més positiva de la polèmica sobre les declaracions de Raimon és que incita a parlar dels perills que ell sap veure: bàsicament, com es farà el referèndum i com quedarem la resta dels Països Catalans. Raimon tem que la independència del Principat porte molts més problemes encara per al País Valencià. No en tenim cap certesa. Personalment, crec que la independència del Principat serà bona, perquè Espanya difícilment podrà pressionar més els valencians. Més que no ho fa ja avui. En canvi, em sembla evident que, perdut el Principat, Espanya es trobarà obligada a escanyar-nos encara més i la conseqüència d'això no necessàriament serà, però podria ser, molt semblant a la viscuda al Principat: del 'català emprenyat' al 'valencià emprenyat' hi ha una distància més curta que no sembla. I un fil conductor, el supremacisme espanyol, que no canviarà d'actitud ni després de veure les conseqüències de la seua ceguesa.


Dit tot això, és evident que els valencians tindrem molta feina si volem fer veure als nostres conciutadans com arriba a ser perniciós de viure a Espanya. Però també tindrem una nova fortitud, un nou tauler de joc, que no podem menystenir. Fins i tot en el cas que el Principat no faça res en favor nostre, la seua sola existència tindrà conseqüències positives per a molts valencians, eivissencs o fragatins --i no cal dir per a la gent de Perpinyà, que ja anomena Catalunya el seu tros de terreny, el mateix nom del futur estat independent.

Ara, no crec que siga assenyat de negligir que aquest afer no és un afer de valencians. La independència del Principat l'aconseguirem gràcies a l'allau de nova gent que s'ha convençut que és la solució més raonable possible. És aquesta normalització, la gran sort que tenim. Però no és un fet menor entendre i constatar que aquesta gent nova normalment prové d'una cultura política molt més espanyola que no la del nacionalisme tradicional, una cultura política en què els Països Catalans simplement no existeixen. O fins i tot són una nosa.


I, tanmateix, afirme que els Països Catalans són útils perquè representen una de les pedres de toc més sòlides, una de les fites més clares a l'hora de mostrar on som prests a arribar i com de fort estem disposats a jugar. Però jo no m'enganye: és molt difícil de discutir que seran el preu que pagarem per aquesta independència, segurament juntament amb l'oficialitat indiscutible de l'espanyol. I això mateix ja explica per què són tan importants, car no se m'acut res millor per a demostrar que podríem acabar tenint la independència més 'espanyola' possible, on la diferència entre l'actual comunitat autònoma i la futura república siga tan escassa com puga ser.


Mail Obert