Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/169>

Vicent Partal

12.11.2012

La subordinació dels partits als bancs és el mal de fons

La mort, la feina persistent de la Plataforma d’Afectats per les Hipoteques i la d'uns quants jutges decidits han posat finalment els bancs i els partits polítics majoritaris contra la paret. Des d'aquest cap de setmana tots es declaren hipòcritament disposats a aturar aquesta pràctica salvatge dels desnonaments. I d'una manera encara més hipòcrita els grans partits volen ara, tot seguit, resoldre legislativament el problema, els mateixos que van frenar les propostes dels grups minoritaris que, en algun cas des de fa quatre anys, avisen de la gravetat del cas. Avui tot sembla indicar que es guanyarà una batalla. Però tan sols un batalla perquè el mal de fons, el poder dels bancs, que tenen subordinats els partits polítics, es mantindrà intacte.


Un mal de fons notable i ben conegut. L’abril de l’any passat el comitè del Consell d’Europa sobre la corrupció ja va dir que el sistema i el finançament dels partits polítics espanyols eren dels més opacs i perillosos del continent, tot subratllant-ne l’endeutament respecte dels bancs, en qualitat de principals finançadors. Segons les xifres del 2007, les últimes fetes públiques pel Tribunal de Comptes, els partits deuen 230 milions d’euros a les entitats bancàries --que no és poc-- però, curiosament, no diu a quines. Sabem què deuen, però no sabem quins partits deuen què a quins bancs…


Aquesta és una de les moltíssimes coses estranyes que trobem quan volem esbrinar la relació que hi ha entre uns i altres. I no és pas l’única. Sobta especialment la condonació de deute --bancs que passen per alt els deutes dels partits i els esborren. No en sabem tots els casos, però sí, per exemple, que el BBK i el Santander van perdonar trenta milions d’euros al PSOE el 2006. El Banc d’Espanya va calcular el 2004 que des de la transició els bancs havien condonat a uns quants partits no pas menys de 300 milions d’euros.


Encara més. Sovint els bancs ofereixen als partits condicions tan especials que costa molt de pensar que siguen relacions comercials. Segons el dossier del 2007 ja esmentat, els partits pagaven uns interessos del 0,85% quan l’Euroibor era del 4,5%. Potser ningú més no tenia unes condicions tan favorables.


I tot això en canvi de què?


És evident que els bancs fan negoci i, per tant, hem de pensar que aquest comportament anòmal en favor dels partits únicament és raonable si es computa com a inversió. Inversió en canvi dels sucosos contractes públics als quals es presenten les empreses participades pels bancs o en canvi de la benevolència amb les pràctiques més conflictives o amb els negocis menys respectables. I en canvi de la comprensió legislativa fins ara --o directament dels diners a partir d’ara: el famós i infame rescat que ha tapat aparentment els forats de la banca amb els diners de tots.


Hi ha ocasions, tanmateix, en què podem demanar-nos directament si no hi ha favors directes: Alfredo Sáenz, la mà dreta de Botín, va ser indultat pel govern de Zapatero en l'últim consell de ministres, sense fer cas de la recomanació contrària del Suprem. Cal recordar els milions condonats al PSOE el 2007?


Emparats per tants de miraments, per tanta consideració i impunitat, els bancs s'han anat convertint, i cada dia més, en autèntics monstres que maltracten fins en els detalls més petits i quotidians els impositors i que tenen màniga ampla per a fer operacions absurdes o potencialment delictives --des de les preferents als desnonaments.


I és aquesta prepotència, aquesta supèrbia, aquest poder descontrolat, que no arreglarem pas d'un dia per altre, si no canviem del tot el funcionament dels partits --si no els democratitzem per dins i per fora, amb llistes obertes que puguen remoure els aparells-- i si no posem traves legislatives estrictes a bancs i banquers, que tinguen conseqüències penals constatables.


Dit això, és una gran lliçó que una col·lectivitat com la Plataforma d’Afectats per les Hipoteques haja estat capaç de posar contra les cordes el sistema sencer i la conxorxa entre uns i altres. Ha demostrat que són monstres, però no invencibles.

Mail Obert