Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/169>

Vicent Partal

12.10.2012

Finalment, els socialistes

Un partit polític no és pas un ens tan autònom com ens podríem afigurar. Perquè, al final, d’una manera o altra, acaba depenent dels seus votants i d'allò que aquests pensen. I quan tot un país es mou en una direcció determinada d'una manera decidida, anar-hi contra és molt difícil. Això fa molt important i significatiu el naixement, ahir, de Nova Esquerra Catalana, un partit capitanejat per Ernest Maragall i que és, d’entrada, el referent socialdemòcrata de la nova república que som a punt d'instituir. Ha costat. Ha costat déu i ajut, però el fet important és que des d’avui ja podem dir que totes les ideologies de tradició democràtica a Catalunya han evolucionat cap al sobiranisme i el dret de decidir. I aquesta és una dada molt significativa i una victòria inapel·lable.


Ho matisaré. És evident que la sigla PSC no tan sols no ha evolucionat, sinó que des d’avui li serà encara més difícil, molt probablement, de sumar-se a la centralitat sobiranista. I això, cal dir-ho, la portarà a la marginalitat que les trompetes ja anuncien. Però, alhora, també cal demanar-se: què són unes sigles sense ànima? El sentit profund que tenia el PSC en el millor moment, el representa molt més aquest nou partit encara sense estructura que no el búnquer del carrer de Nicaragua. I això ho sap tothom.


Ha costat molt, tanmateix. La incomoditat contra l’immobilisme de la cúpula socialista era ben notable des de feia molt, però semblava que mai no arribaria el dia de no cansar-s'hi més. Fins avui. Cal entendre'ls, nogensmenys. Ells han estat els darrers, però no oblidem que cap partit parlamentari català no era independentista fa pocs anys. De primer ho va ser Esquerra, des de la renovació del congrés de Lleida, i durant molts anys en va tenir el monopoli. El cas és, tot amb tot, que aquests darrers mesos la consolidació de Solidaritat i la transformació d’ICV i, sobretot, de CiU han alterat completament el panorama polític català.


El PSC, l’altre gran partit català, podia haver fet el mateix moviment que CiU i adonar-se que no podia girar-se d'esquena a la població. Molts socialistes des de dins havien anat elevant el to i mostrant cada cop d'una manera més clara la dissidència, entre ells i molt significativament Ernest Maragall. Però supose que ha arribat un moment que han entès que no podien esperar ni un dia més i que, si l’instrument no servia, més valia canviar d’instrument que no morir esdernegats.


Mai no sabrem, certament, si aquest temps hauria estat tan llarg amb l’ex-president Pasqual Maragall en actiu, i no tenallat per unes circumstàncies personals tan difícils. Potser tot hauria anat més ràpidament i potser fins i tot les sigles històriques haurien estat disputades. Però ara tant és, aquesta especulació. Allò que ara importa és que des d’ahir aquest país ja té opcions polítiques sobiranes que concorden en el fet que la nació catalana és mestressa del seu destí i que representen la democràcia cristiana, el liberalisme, la socialdemocràcia, el republicanisme, el socialisme, el comunisme, l’ecologisme, el radicalisme demòcrata o l’anticapitalisme. És a dir l’espectre pràcticament natural de qualsevol país.


De la mà de Nova Esquerra Catalana torna doncs el temps de la unitat en els grans objectius de país. I jo no sé sinó felicitar-me'n i felicitar-nos-en tots plegats.

Mail Obert