Una joia arquitectònica de la comarca dels Ports

Conduint un matí fred per les carreteres revirades dels Ports, enmig d’un paisatge de fulles d’arbres amb el taronja propi de la tardor, s’entreveu al fons un campanar que pareix sortir directament de la roca de la muntanya, sembla com si la muntanya fos a escassos segons de caure-li a sobre, suspès en l’aire, desafiant la gravetat.

En arribar, alçant la mirada per observar la impressionant construcció des de baix, fa la sensació de resistència, de precipici imminent enfront de les roques que l’envolten, a la muntanya de la Tossa. L’ascens comença amb una escalinata per a accedir a l’hostatgeria, on hi ha la sala de les danses, i s’encadenen els arcs de mig punt que permeten d’observar una panoràmica perfecta del meandre del riu Bergantes, ara amb poca aigua, amb Sorita i les muntanyes de Morella al fons.

Al començament del mirador que connecta l’hostatgeria amb el temple, hi trobem un mosaic que referencia l’origen d’aquest santuari, amb l’aparició de la Mare de Déu a un pastor que es refugiava en aquestes cavitats naturals conegudes com a balmes. És per ací, que accedirem a l’entrada del santuari. A la dreta es van succeint les diferents balmes que configuren un refugi natural; a l’esquerra, un mur ens separa del precipici, que a cada pas es va fent més profund, i permet d’observar contínuament la immensa naturalesa de les muntanyes dels Ports. A sobre, la roca de la muntanya, desigual i marcada pel pas del temps, amb punts tan baixos que cal ajupir-se per evitar algun cop de cap; i a sota, un sòl empedrat, amb què cal vigilar, perquè és fàcil de relliscar per culpa del desgast del pas del temps.

La història d’aquest santuari, com molts altres llocs religiosos, comença amb una aparició. La llegenda narra que, l’any 1308, a un pastor manc que es refugiava en una d’aquestes balmes se li va aparèixer la Mare de Déu. El pastor va rebre l’ordre d’anunciar aquesta troballa al poble de Sorita i construir-hi allà un temple, però ell pensava que ningú el creuria, per això la Mare de Déu li va fer créixer el braç. Un miracle que va convèncer el poble per construir en aquell lloc un santuari. Si bé se’n tenen registres d’ençà del segle XIII, no és fins el 1667 quan es construí el conjunt d’edificis que observem avui. Amb el pas dels segles, el lloc va anar adquirint fama: es calcula que, antigament, entre 20.000 i 25.000 persones hi acudien cada any en romeria, i actualment només n’hi arriben unes 1.000.

Història de troballes i rituals

Si les roques i parets del santuari de la Balma parlessin, potser no tindríem temps per a escoltar la quantitat d’històries i fets inhòspits que han presenciat durant aquests segles. D’ençà del segle XV s’hi varen fer exorcismes, però entre 1873 i 1932 va ser quan es van documentar rituals per a guarir a suposats “endimoniats”.

Aquests fets, que van ser anomenats la lluita contra els malignes, eren rituals fets per dones considerades bruixes i que rebien el nom de Caspolines, perquè procedien majoritàriament de la població aragonesa de Casp. Eren descrites com a persones molt llestes, que escollien bé les seves víctimes entre tots els pelegrins que viatjaven al santuari de la Balma i les suggestionaven fins que anaven a l’ermita, prometent-los coses com ara enamorar una noia contra la seva voluntat, arreglar problemes de nuvis o guarir malediccions, tot en canvi d’una aportació econòmica. El santuari de la Mare de Déu de la Balma esdevingué, així, lloc de peregrinació en massa per la fama d’aquestes curacions.

El ritual començava amb la separació dels familiars de la persona “endimoniada”, perquè segons les Caspolines “els dimonis els coneixien”. Ja en mans d’aquestes ministres de l’exorcisme, començava el ritual dins el santuari de la Balma.

Dins la cova-santuari, el ritual es feia en un ambient apagat, il·luminat amb una gran quantitat de ciris, el fum dels quals, mesclat amb l’olor humana, produïa una olor inaguantable. El so de les campanes incessant ressonava dins el santuari, barrejat amb els cants que els assistents professaven per demanar salut a la Mare de Déu de la Balma i el so repetitiu de les monedes llançades davant la imatge de la Mare de Déu en forma d’agraïment. Les tres Caspolines, vestides completament de negre i amb els caps tapats, introduïen la persona “endimoniada” al santuari (en molts casos a la força o amb ajut), li ruixaven aigua beneita i li’n feien beure, una aigua gens neta, sinó tocada per totes les mans de les persones presents o barrejada amb la terra de l’església. Aquesta manca d’higiene tenia com a conseqüència vòmits i intents de rebutjar el líquid, cosa que era interpretat com a símptoma de la resistència del dimoni a abandonar aquell cos.

Posteriorment, les Capolines nugaven llaços blaus a cada dit de les mans i els peus de les persones “endimoniades”. Cada vegada que un dels llaços es deslligava significava que un dimoni havia escapat del cos. “Pels ulls, no, que es quedarà cega! Pels peus, per les mans, per la punta dels dits!”, cridaven els assistents d’aquests rituals. Durant la resistència de malalt, alguns sofrien convulsions o atacs epilèptics que feien que aquests llaços es deslligassen. A més, les Caspolines també feien tocaments per a causar orgasmes a les “endimoniades”, que després quedaven amb un aspecte de cansament, mig adormides, com qui s’ha llevat un pes de sobre. Els familiars, que continuaven fora del santuari, rebien la persona ja “guarida”, que sortia amb una nova vestimenta, atès que tots els seus objectes personals, principalment la roba, eren llançats i cremats a la cova dels diables.

L’any 1929, el periodista Alardo Prats documentà aquests rituals en un reportatge publicat durant unes quantes setmanes al diari La Libertad, i que més tard es convertí en el llibre Tres días con los endemoniados. La España desconocida y tenebrosa. Durant els tres dies que va passar a començament de setembre a Sorita, va poder viure en primera persona aquests rituals, que reunien més de deu mil persones al voltant del santuari de la Mare de Déu de la Balma. Entre tots els casos que Prats va presenciar, trobem el de Rosarito Usó Petit, que a només dotze anys va ser portada per la seva mare des de les Alqueries, un xicotet municipi entre Vila-real i Borriana, per ser sotmesa a aquestes pràctiques de les Caspolines. Segons relatà Prats, Rosario Usó sentia veus i parlava tota sola a la seva habitació, tenia una conducta més violenta que la resta de xiquetes de la seva edat. La mare de Rosario explicà al periodista: “Vam comprendre que estava embruixada quan va complir tres anys. Per què pot revelar tan mals instints una nena si no és per intervenció dels dimonis?”

En la realitat, la majoria dels vint-i-quatre casos documentats d’aquests “endimoniats” eren dones o xiquets, possiblement amb malalties mentals, epilèptics, muts o víctimes del desconeixement que hi havia al voltant d’aquestes malalties. Les Caspolines aprofitaven aquest endarreriment cultural, social i econòmic i alimentaven les supersticions de la gent, tot generant un circ de curacions amb el qual traure un gran benefici en pocs dies i després desaparèixer. L’església, si bé no va permetre mai aquests actes, tampoc no ho va saber controlar. Fins i tot, segons el relat d’Alardo Prats, a final del segle XIX, el bisbe de Tortosa va ser amenaçat de mort pels veïns i el batlle d’Aiguaviva (Baix Aragó) si prohibia els rituals. Com bé indicava el professor i antropòleg Àlvar Monferrer: “Si alguna cosa positiva es pot dir d’aquestes celebracions, és que són un exemple cabdal del poder de la representació teatral per a convocar multituds deleroses.”

Durant la Segona República es posaren fi a aquestes pràctiques, però no va ser fins després de la guerra del 36-39 que –segons el rumor que encara circula avui–, contra l’intent de tornar a fer aquests rituals, un guàrdia civil es col·locà a la porta del santuari i cridà: “Aquí no passa ni Déu!”

Un món a part

Una volta a l’interior de l’església, la sensació és d’entrar en un altre món. La roca, que continua pareixent que és a punt de caure’ns sobre el cap, ocupa gran part del petit temple, que té dues fileres de bancs situats als laterals de la gàbia del segle XVI, on hi ha resguardada la imatge de la Mare de Déu de la Balma. Però aquesta no és la imatge original de fusta que es va perdre durant la guerra de 1936-1939, sinó una escultura de l’any 1940 feta per l’artista Joan Porcar. Darrere la imatge, hi ha la cavitat on, segons la llegenda, es va aparèixer la Mare de Déu al pastor.

L’any 2011 hi hagué un incendi en l’interior del santuari que cremà part de l’altar i una gran quantitat d’ex-vots dipositats al fons. Eren objectes personals com ara fotografies, vestits, cabells, escultures de cera col·locades prop de la marededeu per a demanar favors, com ara tenir bona salut. El santuari de la Balma era un dels santuaris valencians amb més quantitat d’aquests ex-vots, que ara són en una sala tancada, per evitar problemes com la difusió per les xarxes socials.

Les sensacions que origina un lloc en qualsevol ésser humà són completament subjectives. Tanmateix, saber els fets ocorreguts fins fa poc menys de cent anys en aquest santuari fa sentir una tensió en l’ambient. A desgrat d’això, recorrent-lo en cercles unes quantes voltes, el temple també aporta pau i calma. Ací, a penes se senten sons de l’exterior i el temps pareix detenir-se.

Entre les desenes de persones que un diumenge de matí visiten la Balma, més amb presses que amb la voluntat de conèixer la història d’aquest indret, es destaquen Miquel Àngel i Verònica, un matrimoni de Vilar de Canes que ha vingut al santuari per dur un obsequi a la Mare de Déu de la Balma. “Des que era xicoteta recorde vindre amb el meu avi el dia de la Mare de Déu i he mantingut la devoció”, diu Verònica. Acompanyada dels seus fills i més familiars, són dels pocs afortunats que travessen les barreres de la gàbia on hi ha la marededeu refugiada, i li obsequien flors i pregàries. Miguel Àngel, després de sortir del recinte, diu: “L’entorn, la tranquil·litat i la pau que et dóna aquest lloc és indescriptible per als qui continuem vivint la fe. És un altre món.”

Cada setembre Sorita continua fent la processó en els tres quilòmetres que separen el municipi del santuari de la Balma, amb les danses dels Llauradors, les Gitanetes i els Negrets. Tot, ara, en un ambient més acostat al poble, lluny de les rocambolesques històries que fa noranta anys capitanejaven les Caspolines, amb milers de persones que viatjaven, moguts per la superstició, a guarir uns mals que no tenien res a veure amb éssers diabòlics.

Aquest emplaçament privilegiat, que observa el pas inevitable del temps de la roca d’un tossar estant, lluita, en certa manera, per separar-se d’aquesta història d’exorcismes i rituals contra el dimoni que tanta gent congregava fa noranta anys. Una joia renaixentista a les muntanyes dels Ports, que continua essent un lloc imprescindible de visita per a molta gent, bé per creença religiosa, bé simplement amb curiositat per l’arquitectura o pels rituals “misteriosos” ací ocorreguts. És possible visitar el santuari gratuïtament de dimarts a divendres, de 10.00 a 17.00, o bé el cap de setmana i els festius, de 10.00 a 19.00.

La formació de les Columbretes s’estima entre fa 1 milió d’anys i 300.000, gràcies a emissions volcàniques submarines, originades amb el xoc de les plaques tectòniques eurasiàtica i africana. Els 4 illots que conformen l’arxipèlag són la part visible d’aquests volcans submarins. L’illa més grossa és coneguda, justament, com l’illa Grossa. Té una forma semicircular i és l’única on hi ha construccions humanes, com ara el far. Juntament amb aquesta hi ha la Ferrera –que deu el nom a la seva tonalitat grisa, pareguda al metall–, la Foradada –anomenada així pel gran arc natural que hi ha– i el Carallot, una fumerola volcànica de 32 metres d’alçària. Les Columbretes reben el seu nom dels grecs i romans que passaren per les illes, que, sorpresos per la quantitat de colobres que habitaven l’illa, l’anomenaren Ophiusa o Colubraria.

Poc abans que els rellotges marquen les vuit del matí, amb el sol que ja comença a escalfar i quaranta-set viatgers a bord, el Clavel I comença la travessia per la Mediterrània, en un viatge d’aproximadament dues hores i mitja fins a les Columbretes.

 A cinquanta quilòmetres de la costa

Assegut a la popa del vaixell, Gabriel German, un ciutadà argentí de visita a Castelló, gaudeix dels primers instants de navegació rumb a les illes. “Sempre he sigut aficionat de la navegació i somiava de poder navegar al Mediterrani”, comenta, mentre fa moltes fotografies per immortalitzar aquest moment. “Ahir va ser el meu aniversari i els meus fills em van regalar això, gaudiré molt del viatge”, afegeix.

Al vaixell, la brisa suau de la mar ajuda a suportar la calor intensa de la primera setmana de juliol. Alguns dels viatjants aprofiten per posar-se crema solar, uns altres mengen, prenen un cafè o es fotografien a la proa mentre passem al costat de vaixells de mercaderies i la costa és cada vegada menys visible, tot sobre una Mediterrània tranquil·la. Al timó, possiblement una de les cambres més càlides de l’embarcació, José Llaurís posa el Clavel I a 11,5 nusos de velocitat. Llaurís, amb la seva tripulació, fan uns 40 viatges l’any a les Columbretes, en què transporten aproximadament 1.400 turistes en total a l’illa, encara que el patró apunta que no se sap mai si serà un viatge tranquil o no, atès que anul·len molts viatges per tronades. “L’únic inconvenient és que és massa lluny i has d’estar pendent d’aquests canvis en l’oratge”, diu. Actualment, solament 3 embarcacions o 4 fan aquest viatge, segons Llaurís, sobretot per aquesta distància. Tanmateix, això també ha implicat millores per als visitants, atès que en temporada alta solament 120 persones poden visitar l’illa a peu. “Abans fins que arribaves no sabies quantes persones podries pujar, quasi no s’hi cabia, ara fem fins a 4 excursions la setmana i no tenim aquest problema”, explica.

Quan la costa comença a ser visible solament per a aquells amb una visió més bona, a l’altre extrem també es comença a veure la silueta de les illes Columbretes. Dues gavines apareixen en aquest moment, com si advertissen als viatjants d’una arribada pròxima, encara que resta més d’una hora de travessia.

A mesura que ens acostem a l’illa Grossa, que té, en el seu punt més alt, el far –construït el 1857 a 61 metres d’altura–, podem començar a veure les primeres mostres de l’origen volcànic de l’illa, amb un terreny que pareixen capes superposades i amb escassa vegetació a la part superior.

Mentre rodegem el far arribem a la badia semiprotegida de l’illa Grossa, on el vaixell amarrarà en una de les 13 boies que hi ha disponibles. Els tripulants s’afanyen a immortalitzar els primers instants prop de l’arxipèlag, “mira quina aigua més clara!”, exclamen alguns quan veuen els primers peixos en les aigües pròximes a l’illa. Carlos Blasco, veí de Peníscola, és un dels visitants que comparteix una relació estreta amb les Columbretes. “El meu pare va pescar llagosta durant més de 20 anys ací, venia 2 o 3 dies i després tornava. Si volgués, podria navegar amb els ulls tancats fins ací. La primera vegada que vaig anar a la mar va ser amb 11 o 12 anys a les Columbretes, hi vam estar 3 nits, inclús vaig aprendre a nadar dins el port de l’illa Grossa”, ens explica mentre ens preparem per arribar a la nostra destinació, i sentencia que, si pogués, aniria cada dia a les Columbretes.

La vida i evolució de les illes Columbretes

Si bé les Columbretes han rebut diferents noms i visitants en la història, no és fins a mitjan segle XIX que, amb la construcció del far, no s’habita l’illa Grossa per primera vegada. Durant uns cent vint anys, entre el 1857 i el 1975, va ser habitada per quatre faroners que hi van viure amb les famílies. No era la destinació més sol·licitada, a causa de les condicions de vida dures i la manca de recursos, fet que va degradar el matoll original, que, o bé va ser cremat per eliminar les colobres, o va servir d’aliment als animals que els faroners duien amb ells, com ara conills.

Amb el vaixell amarrat, els visitants són transportats amb una llanxa pneumàtica fins a la part central de l’illa Grossa, on comença la visita. Per un sender estret, que obliga a anar quasi d’un en un, amb vegetació escassa pel clima sec de l’illa, el grup s’enfila en direcció al far. La planta que més abunda en aquesta illa és la Suaeda vera, amb tiges d’uns deu centímetres a vuitanta i fulles alternes i carnoses. Durant aquesta excursió, d’aproximadament una hora, la calor sufocant és el protagonista principal. A mesura que ascendim per l’illa, podem veure la resta de l’arxipèlag, les casernes on vivien els obrers que van construir el far i on ara viu el personal de vigilància i el cementeri, juntament amb la Mare de Déu del Carme, patrona dels mariners, situada a l’altre extrem de l’illa Grossa.

El far fou deshabitat l’any 1975, quan es va automatitzar, i les illes es van convertir en un camp de tir per a l’exèrcit espanyol i nord-americà. Aquests bombardaments a l’arxipèlag i les pràctiques militars s’acabaren l’any 1982 gràcies a les protestes dels veïns de Castelló. Ara com ara, encara hi ha restes dels bombardaments a les illes. Amb l’objectiu de protegir aquest enclavament natural, l’any 1988 van ser declarades parc natural i un any després reserva marina. D’aleshores ençà, les illes solament són habitades pel personal de vigilància, que fa relleu cada quinze dies.

Dins el far, una exposició amb tota la història de l’illa presenta els habitants principals actuals: els alacrans. “Quan arribes ací saps que hi ha alacrans, però no me n’esperava tants. Al principi, de nit, comences a veure’ls i fa impressió, però t’hi acabes acostumant”, comenta un dels quatre treballadors de les Columbretes, dos del parc natural i dos de la reserva marina, que viuen durant dues setmanes a les illes. “M’encanta ser ací. L’únic inconvenient és quan a l’hivern no podem fer el relleu pel mal temps, però no és habitual”, diu.

Gaudir d’una jornada en la natura

Una volta retornats a l’embarcació principal és el torn de gaudir de les aigües, que, protegides per l’illa Grossa, brinden als visitants l’experiència de nadar i bussejar per un entorn protegit i veure una gran quantitat d’espècies marines, com ara neros, corbines i corballs.

Després d’unes quantes hores, cap a les tres de la vesprada comença el retorn cap a Castelló, però, abans, ens acostem a l’illa Foradada per poder-la observar de l’embarcació estant i veure restes dels bombardaments que es feien als anys setanta, amb un projectil incrustat a l’illa. Finalment, com que és un dia amb bon oratge, els més atrevits tenen l’oportunitat de nadar a mar oberta, amb uns cinquanta metres de profunditat sota seu, abans de posar rumb a port i posar el punt final a aquesta jornada lúdica de connexió amb la natura.

Les illes Columbretes són el millor exemple de vulcanisme de la nostra terra. Ara com ara, l’arxipèlag de les Columbretes és un refugi per a gaudir d’una fauna i una flora úniques al litoral mediterrani, reviure l’experiència dels faroners que la van habitar i agafar consciència de la fragilitat d’aquests ecosistemes per no repetir els errors del passat i continuar-ne fomentant la conservació.

Així ho ha anunciat el concurs de fotoperiodisme més prestigiós del món, que avança els quaranta-dos guanyadors regionals i a mitjan abril es donarà a conèixer el World Press Photo de l’Any, elegits entre aquests. L’exposició del World Press Photo es podrà visitar al CCCB de Barcelona del 7 de novembre al 14 de desembre. L’any passat la mostra va rebre 66.500 visitants.

El concurs World Press Photo 2025 ha comptat amb la participació de 3.778 fotògrafs de 141 països i 59.320 fotografies. Els quaranta-dos guanyadors regionals –vint són locals de la regió on van captar els seus relats–, procedeixen de trenta països.

Els treballs guanyadors d’aquesta edició se centren en alguns dels problemes més urgents als quals s’enfronta el món avui, com qüestions de gènere, migració, conflictes i crisi climàtica. De les protestes a Kenya o el Salvador, a les devastadores guerres al Líban i Palestina, les múltiples cares de la crisi climàtica al Perú, el Brasil o les Filipines, o la persecució de la comunitat LGBTQI+ a Nigèria, entre més.

Pedro Sánchez, Yolanda Díaz, Feijóo, Puigdemont, Trump, Putin… Els polítics són els més representats en les falles, per la crítica que suscita la seva gestió, o bé pels escàndols que originen. Però, sens dubte, enguany el polític més caricaturitzat és Carlos Mazón. La pèssima gestió de la gota freda l’ha convertit en l’objectiu perfecte dels artistes fallers a l’hora de plasmar la ràbia de la societat valenciana per tot allò que va viure el 29 d’octubre. Caricaturitzat en el dinar a El Ventorro o convertit en el famós personatge d’On és en Wally, Carlos Mazón potser serà absent d’aquestes falles, però no dels monuments fallers.

En aquest espai es poden trobar més 700 figures escollides per cada comissió fallera, però, tal com marca la tradició, només una serà escollida per a salvar-se de les flames el 19 de març.

Personatges mitològics, esportistes d’elit, cantants, polítics, ningú no s’estalvia la sàtira i la crítica social que aquestes obres d’art presenten. Però enguany aquestes obres estan molt condicionades per l’actualitat derivada de la riuada del 29 d’octubre, ja que moltes falles han optat per centrar la temàtica dels seus ninots en la gota freda, amb una forta crítica a les institucions o amb agraïment als voluntaris i als bombers.

Els ninots van molt més enllà de ser simples caricaturitzacions per esdevenir cada any els sentiments d’una societat, la valenciana, que encara es continua recuperant de la riuada del 29 d’octubre i demanant la dimissió del president de la Generalitat.

Després d’aquests incidents, Felipe VI i Letizia han renunciat a anar a Xiva, on els veïns ja els esperaven indignats per la forta presència policíaca després de dies d’inacció d’ençà de la tempesta de dimarts. Vegeu les imatges de la jornada en què els Borbons han estat expulsats de Paiporta.

Si, aquests darrers anys, la guerra d’Ucraïna i l’impacte del canvi climàtic havien estat els dos eixos principals del festival, enguany, el Visa Pour l’Image presenta un ventall d’exhibicions que cobreix un rang més ampli de temes, incloent-hi les guerres de Gaza i el Sudan, la vida de les víctimes de zones de conflicte, la repressió talibana a l’Afganistan i l’impacte de l’epidèmia d’opiacis, com el fentanil, als Estats Units.

Tot seguit, us presentem cinc de les exposicions més destacades del festival.

“La tragèdia de Gaza”, de Loay Ayyoub

El fotògraf Loay Ayyoub és un dels milions de palestins que s’han vist obligats a fugir de casa aquests darrers mesos arran de l’ofensiva israeliana a Gaza, que ja ha deixat més de 40.000 morts –pel cap baix– en menys d’un any. L’enclavament, durament castigat pel bombardament indiscriminat de les forces israelianes, és l’escenari d’una de les pitjors crisis humanitàries de la història recent, amb milers de cossos que romanen enterrats sota la runa i milions de persones obligades a lluitar per uns recursos com més va més escassos a causa del blocatge d’Israel.

Ayyoub, que ha cobert la crisi humanitària a Gaza per a The Washington Post, ha estat un dels principals cronistes de la destrucció de la ciutat de Gaza a mans de l’ofensiva israeliana. La seva feina ha estat reconeguda amb el premi Visa d’or Rémi Ochlik 2024 de la Vila de Perpinyà.

“L’odissea d’un fotògraf per la vida diària, el conflicte i la pèrdua”, d’Emilio Morenatti

Emilio Morenatti, fotoperiodista hispano-italià establert al Principat, explora en aquesta exhibició la dimensió més humana d’esdeveniments de tot el món –de guerres com la d’Ucraïna o la de Gaza a erupcions volcàniques com la de l’illa de La Palma– a còpia d’immiscir-se en la vida dels seus protagonistes.

Morenatti, que va guanyar el premi Pulitzer l’any 2021 per les seves fotografies de l’impacte de la pandèmia a Barcelona, cerca amb les seves fotografies de destacar el costat més humà –i, sovint, oblidat– dels grans esdeveniments que marquen l’actualitat política i social al món. És d’aquesta manera que és capaç de fer visible allò que és invisible i pròxim allò que és llunyà.

“La vida sota els talibans 2.0”, d’Afshin Ismaeli

Després de dues dècades allunyats del poder, els talibans van recuperar el control de la capital de l’Afganistan, Kabul, i la resta del país l’any 2021. L’exhibició d’Ismaeli, conegut per la seva feina com a fotògraf dels estralls de l’ISIS al Llevant, mostra diferents facetes de la vida dels afganesos, incloent-hi els talibans mateixos, centrant-se en particular en aspectes de la vida diària que sovint queden amagats per la narrativa del conflicte.

La vida a l’Afganistan d’ençà del retorn del domini talibà és innegablement dura. Les sancions internacionals i el blocatge dels actius estrangers han fet créixer la pobresa al país, en què milions de persones han de fer front diàriament a la inseguretat alimentària i l’accés limitat a serveis essencials. Les instal·lacions mèdiques afganeses lluiten per tractar un gran nombre de nens malalts i desnodrits, i alguns afganesos fins i tot es veuen obligats a vendre els seus ronyons per poder sobreviure. Aquestes imatges ofereixen una visió íntima de la vida sota el règim talibà, més enllà de la guerra i la violència.

“Mayotte: servei militar per a una segona oportunitat”, de Miquel Dewever-Plana

Mayotte, amb estat administratiu com a departament francès d’ençà del 2011, és una illa a l’oceà Índic de gran bellesa natural, però en una situació social i política crítica. El 77% de la població viu per sota del llindar de la pobresa, i gairebé la meitat dels residents, procedents principalment del país veí de les Comores, no són ciutadans francesos. El creixement demogràfic arran de la migració cap a l’illa des de la regió dels Grans Llacs africans ha convertit Mayotte en un punt de trànsit cap a Europa. Amb el servei de maternitat més gran de l’estat francès i una població molt jove –més de la meitat de la qual és menor de 17 anys–, molts d’aquests joves viuen en barris marginals sense aigua ni electricitat, i sense cap perspectiva de futur.

El grau de desenvolupament de l’economia local és molt baix, i els sistemes d’educació i sanitat estan desbordats. Amb l’augment dels immigrants de les Comores, la situació ha empitjorat aquesta darrera dècada, i la violència és com més va més present. En aquesta exhibició, el fotògraf Miquel Dewever-Plana explora com aquesta manca de perspectives ha empès molts dels habitants de l’illa cap al servei militar, que ha esdevingut una sort de segona oportunitat –professional i vital– per a molts dels joves de Mayotte.

“Els estralls del fentanil”, de Gaël Turine

Després de tres dècades i més de 650.000 morts, la crisi dels opiacis amenaça d’arribar a un punt crític als Estats Units. La situació, que ja era complicada, ha empitjorat considerablement amb l’aparició del fentanil, una droga sintètica molt més potent que l’heroïna i la morfina.

El fentanil, un tranquil·litzant emprat en casos mèdics greus, ha fet el salt al mercat il·legal, on es ven als carrers de la costa est i, fins i tot, de zones remotes de Virgínia Occidental. Filadèlfia, una ciutat històrica per la seva relació amb la democràcia americana, ha esdevingut ara un trist símbol d’aquesta crisi, particularment al barri de Kensington, on es concentren addictes i persones sense llar que busquen la seva dosi diària. Les facilitats per a obtenir les substàncies químiques necessàries per a la fabricació del fentanil no ha fet sinó contribuir a escampar una epidèmia que amenaça d’assolar zones senceres de la ciutat.

Un equip de l’agència Efe ha accedit a l’immoble i en un dels habitatges calcinats, un dels més ben conservats, en què encara es poden veure restes d’alguns electrodomèstics i pertinences dels habitants. Entre el color negre deixat per les flames i una forta olor de fum encara present, destaquen els colors vius d’alguns llibres que es van salvar del foc i que són testimoni de la vida que un dia van albergar les parets del número 2 del carrer del Poeta Rafael Alberti d’aquest barri de València.

View this post on Instagram

A post shared by VilaWeb (@vilaweb)

Per poder-hi sobreviure, la gent havia de plantar cara a les condicions meteorològiques. A vegades, la solució estava en allò que més hi abundava: el gel. Per poder pescar de nit, els pescadors de Harbin van començar a il·luminar les barques amb llanternes de glaç que protegien les flames del vent i, de mica en mica, aquesta pràctica es va anar estenent i transformant.

Avui, les llanternes de gel són un dels principals patrimonis culturals de la regió i la ciutat acull anualment el Festival Internacional d’Escultures de Gel i Neu de Harbin. Aquest gran esdeveniment es va celebrar per primera vegada l’any 1963, però es va interrompre a causa de la situació política del país pocs anys més tard, durant la Revolució Cultural.

L’any 1985 es va reprendre i d’aleshores ençà no ha parat de créixer. El festival inclou tot d’activitats i quatre zones expositives diferents; la més espectacular i popular és el Món de Gel i Neu, que l’any passat va guanyar el rècord Guinness al parc temàtic de gel i neu més gran del món. Normalment, es pot visitar de final de desembre –tot i que la inauguració oficial és al gener– a final de febrer o començament de març, depenent de les condicions meteorològiques. Però enguany el parc ha hagut de tancar abans d’hora per culpa d’una sobtada pujada de la temperatura.

—A què es dedicava la vostra mare?
—La meva mare ajudava el meu pare, però la meva mare ve d’una família britànica, els Kirtley, que va fer molts diners després de la Segona Guerra Mundial. Llavors es va dedicar a viure la vida.

—I com van fer diners els Kirtley?
—El meu avi va ser aviador a la Segona Guerra Mundial i quan va acabar la guerra es va adonar que volia viure bé després d’anys desastrosos. Se’n va anar als Països Baixos, a la casa Philips, i va muntar a Anglaterra una cadena d’electrodomèstics, que en aquell moment no existien. També va ser víctima de l’IRA, perquè l’obligaven a pagar i ell s’hi va negar. Van posar dues bombes a propietats seves. Vivia prop de Manchester.

—També he llegit que es va sentir culpable de la Segona Guerra Mundial.
—Sí. Ell tenia les rutes per on havia volat. De fet, era un pilot que no bombardava, però deia per on havien de bombardar els avions grans. El seu avió era més petit. I se sentia malament. Sé per la meva tia que va fer donacions als llocs on havien bombardat. Se sentia malament. La postguerra per ell va ser molt dura personalment i social.

—Tugores amb u. Per què amb u?
—Per no semblar xueta a Mallorca. No ho tinc controlat, si teníem família jueva, però per si de cas, s’ho van canviar. Aquestes coses dels avantpassats…

—A què es dedicava el vostre pare?
—El meu pare era, al contrari de la meva mare, de la banda més pobra d’una família de diners de Mallorca. El meu pare va muntar una fàbrica de joguines que va portar amb la seva germana i un germà seu. Va néixer a Esporles, un poble cèntric petit i acollidor de Mallorca.

—Fins a quina edat hi vau viure, a Mallorca?
—De fet, vaig néixer a Anglaterra, que el meu pare treballava a l’empresa de l’avi. Però trobava a faltar, com a bon mallorquí, viure davant la mar, el menjar mallorquí, la dieta mediterrània. Quan jo tenia tres anys vam tornar a Mallorca, fins a divuit, que vaig venir a la UPC. És quan els vaig dir que no tornaria perquè estava fascinat amb Barcelona.

—Per què us fascinava?
—L’any que vaig arribar, el 1986, per estudiar arquitectura va ser quan Barcelona va ser nomenada ciutat olímpica. Per a un estudiant d’arquitectura no hi ha millor escenari que veure la transformació global de tota una ciutat, i més feta pels teus professors. Els professors eren els que transformaven la ciutat. Això era meravellós.

—I per què vau fer arquitectura?
—Perquè pintava. El meu pare pintava i l’avi mallorquí també. I a disset anys guanyo un concurs de pintura i em paguen un viatge per Itàlia, on entro en un dels edificis més espaterrants que hi ha a Europa, el castell de Sant’Angelo. Brutal. Veia escales que sortien d’on no te les esperaves, habitacions que no et pensaves que podien existir. Com es faria avui dia el castell de Sant’Angelo? Aquesta pregunta em crea molts dubtes i una passió.

—Sou el primer arquitecte de la família?
—El meu besavi mallorquí va ser mestre d’obres.

—Em van xocar les preguntes que feu als clients que volen fer-se una casa.
—La gent arriba amb aquelles coses que ha somiat: una cuina oberta, tres habitacions, cuina barbacoa, dos pàrquings, etc. Però jo els demano, per exemple, què t’agrada menjar? Quin és l’últim llibre que has llegit? Quina és la pel·lícula que més t’agrada? Com interpretes un divendres a la tarda amb amics a casa? O un dia que estàs malalt? Vas nu per casa? Si diu que sí, ja saps que no pot ser una casa oberta. Les respostes et donen pistes, de vegades, molt importants.

—Per exemple?
—Per exemple, en aquesta casa on ens trobem el client és un metge, un doctor, amb una gran cultura, i de jazz en sap un niu. I em va dir: vull que soni Thelonious Monk com si ell fos tocant a la casa. La casa fa un tomb, perquè llavors l’acústica forma part del projecte. O un client, enginyer, la seva dona jutgessa, amb una passió pel medi extraordinari. La seva casa es va haver de fer de formigó per una qüestió estructural del subsol. Doncs vam posar 1.200 llavors (protegides) de planta autòctona dintre del formigó. El formigó, òbviament, no és ecològic, però algun dia aquell formigó s’enfonsarà i les llavors crearan vida de la runa.

—De quina obra esteu més orgullós?
—Una que no vaig arribar a construir, un projecte a Bahrain, un centre de convencions. Un edifici d’una tecnologia extraordinària; i arran d’aquest ens en va arribar un altre. Teníem un projecte de fer gratacels que desapareixien de dia.

—Com dieu?
—Treballem una façana inflable d’ETFE, que és un polímer amb què l’edifici podia respirar, i a través dels microleds es podia acolorir. I podies fer que l’edifici es convertís en núvol, podia imitar el color que tens darrere, amb el qual aparentava desaparèixer. Però al final va arribar el moviment social de la Primavera Àrab i els edificis no es van fer. Mentre vaig ser allà, vaig fer feines de pilot, per al meu client, que era el rei de Bahrein.

—Feu de pilot per influència de l’avi?
—No puc negar la influència del meu avi, sens dubte. Al meu pare, en canvi, no el vaig veure mai pujar en un avió. Tenia fòbia als avions, i quan havia de venir a la península havia de venir amb vaixell. També crec que això de dedicar-me a volar ve per aquella cosa de ser lliure a l’arquitectura. Vaig pensar que, essent arquitecte, o tens padrins o butxaca o hauràs de fer coses com a arquitecte només pels diners. No volia demanar ajuda als pares (prou havien fet ja) i vaig pensar que amb el que guanyava de pilot podria dir que no a projectes que no vull fer.

—I quants dies voleu cada mes?
—Ara uns cinc, sis, quatre. Vaig començar treballant amb una aerolínia que era d’una família catalana, els Comabella, i van muntar Gir Jet. Va durar tres anys o quatre. Volava amb un Fokker 100. Era la primera companyia de reactors radicada a Barcelona. Tenia sis avions. Crec que van ser massa ambiciosos i poc prudents. També he estat a Vueling i a Iberworld (una companyia dels Fluxà de Mallorca). El temps de Bahrain vaig volar en una companyia que es diu Gulf Air.

—Quina sensació tens dalt de l’avió?
—Al despatx d’arquitecte tens aquesta part creativa, però dalt l’avió no pots ser creatiu. Està tot molt estudiat Els protocols són exageradament metòdics. Ara en tots els avions hi ha la monitorització de dades de vol (FDM) i saben en temps real què passa a cada avió en tot moment. És per seguretat. Fa anys que els avions tenen capacitat d’aterrar automàticament i des del 2019 Airbus va fer una prova en què un avió es movia tot sol, s’enlairava tot sol, volava, aterrava i tornava a l’aparcament tot sol, amb dos pilots de proves.

—I vós hi esteu a favor, si ho he entès bé, perquè el 70% dels accidents són errors humans. Amb els avions automàtics, no passaria.
—La tendència serà que els avions aniran sense pilot. La tecnologia per a anar sense pilot existeix. Passa que hi ha una part de factor humà molt important: la gent no s’atreveix a pujar si no hi ha pilot. Per això es treballa el factor humà. La major part dels accidents dels avions els causen els pilots, sí.

—Hi haurà avions que no contaminin?
—Jo crec que sí. De fet, he assessorat organismes aquí a Catalunya sobre l’aeroport i unes coses que els vaig explicar (i els vaig portar xifres) era que el cotxe consumeix més que un avió. Per passatger. La relació consum per cada cent quilòmetres és menor en un avió. Ara les companyies fan un esforç titànic perquè els avions consumeixin menys, i no tan sols pel planeta. També pels seus beneficis econòmics i ètics.

—Digueu-me un trajecte especialment bonic de fer.
—Qualsevol on hi hagi mar i hi hagi muntanya. Per exemple l’arribada a Barcelona és molt maca. Les arribades a Suïssa són captivadores. Tens uns paisatges sensacionals a Noruega, amb els fiords.

—Diu que sou un pilot bromista.
—Un dia vaig portar un equip de joves del Reial Madrid. I els vaig dir: “Benvinguts a aquest vol. Que sàpiguen que el comandant és un gran culer.” Hi ha coses que pots fer d’una manera simpàtica.

—Algun famós a cabina?
—La Montserrat Caballé, Genís Roca, Mercedes Milà, Santi Vila, Miquel Barceló… Sóc un gran admirador de Barceló. Se’m va ocórrer de dir-li: “Si ve a cabina veurà uns colors com els que no ha vist mai.” Dir-li al Barceló què veuria uns colors que no havia vist mai, quan aquest senyor crea colors?! Uf, quina oportunitat per a callar. Doncs sortint de Barcelona, hi havia una sortida de sol d’aquelles absolutament magistrals i memorables. Em va fer un cop al braç. I em diu: “Ostres, això no ho havia vist mai.” Vaig triomfar…

—I dalt l’avió us heu especialitzat a fer fotos. Com coi les feu les fotos?
—Els avions d’ara són perfectes. Volen sols. Això no vol dir que no hagis d’estar atent. Ho estàs. Però et passen per davant situacions absolutament fantàstiques i tens temps de fer la foto. Jo tinc una formació d’arquitecte i de docent en arquitectura i no puc evitar de fer lectures del territori. Des de lectures històriques de les ciutats a la manera com s’han acostat al mar. O quina resposta té aquella ciutat vers la meteorologia. Després hi ha qüestions cromàtiques.

—Amb quina càmera feu les fotos ?
—Una reflex digital. Després de molts anys amb Nikon, m’he passat a les Sony A74R, una meravella. Disparo en automàtic, perquè normalment no sé quins escenaris em trobaré. Per exemple, a la vertical de Perpinyà, tinc fotografies que es veu el Pedraforca, el Montseny, la Mola de Terrassa, la badia de Tarragona. Potser sóc a 11 quilòmetres d’altitud. Aquestes fotografies, quan les imprimeixes en gran, tenen molt de detall. Un dia, al despatx, vaig veure que hi havia unes altes pressions atmosfèriques a Barcelona, la humitat començava a dibuixar-me el territori. Uns núvols més màgics, més fantasmagòrics. Vaig agafar la targeta de pilot, la moto, la càmera, vaig anar a l’aeroport i vaig demanar a un company que feia Barcelona-París i tornar: “Vinc amb tu a París i torno.” D’aquí va sortir la foto de la portada del llibre que es va fer sobre la meva visió de Barcelona. És una cosa a la qual molt poca gent té accés: interpretar el món des d’allà dalt. I menys amb una formació d’arquitecte. Congeles moments que són irrepetibles.

—Capteu humans també?
—Una corrua humana, això no ho enxampen. Només hi ha un lloc, curiosament, on es veu el límit entre països, que és la frontera entre el Paquistan i l’Índia: és una barrera de desenes de quilòmetres feta amb llums. És un mur i hi ha uns vigilants, uns militars d’una banda a l’altra, i veus la línia del mapa feta amb llum de nit. Però en altres moments desapareixen les fronteres.

—Voleu dir res que no hagi demanat?
—Que som en un moment d’una acceleració tecnològica sense precedents. I a l’arquitectura ningú no fa apostes sobre la hipertecnologia. Fem edificis petris, que pesen, que tenen unes inèrcies gairebé històriques que jo crec que ningú no es replanteja. Són edificis que d’aquí a deu anys semblaran fets fa setanta. Necessitem replantejar la relació entre tecnologia i arquitectura. Jo veig que la fotografia o l’aviació van molt més avançades que l’arquitectura. L’aviació fa estructures de corbes de quart grau fa dècades. I en l’arquitectura ningú no s’hi ha atrevit encara. Som a l’era exponencial i continuem amb materials obsolets.

El món del fotoperiodisme es tornarà a donar cita a Perpinyà a partir del 2 de setembre. Des d’aleshores i fins al 17, el Visa Pour l’Image omplirà de nou la ciutat amb imatges d’actualitat, en un festival que reivindica la presència dels fotògrafs al lloc per explicar-ne la realitat, davant l’emergència de “les intel·ligències artificials generatives i les falses imatges superrealistes”. Ja ho diu l’organització del certamen: “Per què continua existint el fotoperiodisme? Per les ganes de veure món. El de veritat”. “I aquesta necessitat i ganes de realitat faran que els emissors d’informacions contrastades siguin encara més indispensables que no eren”, afegeixen al fulletó que presenta l’edició d’aquest 2023.

Aquest any, el Visa proposa exposicions repartides a diferents indrets del centre de Perpinyà (entre els quals, el Convent dels Mínims o l’Església dels Dominicans). Són eclèctiques, però allò que les uneix és el nexe de l’actualitat, de deixar constància d’allò que passa al món a través de l’objectiu de la càmera. I en alguns casos, aquesta temàtica és compartida, com passa amb les que il·lustren el canvi climàtic o la invasió d’Ucraïna.

Precisament, la crisi ambiental i la sequera extrema centraran part d’aquest Visa. L’exposició ‘Fotografia de l’Antropocè’, del nord-americà James Balog, repassarà de quina manera l’impacte devastador del canvi climàtic ha afectat les persones i els recursos naturals (fonent les glaceres i portant huracans i incendis cada cop més violents). Amb ‘Water’, el britànic Ian Berry acostarà el públic sobre la manera com la humanitat ha interferit en els cursos fluvials, i l’impacte que ha deixat per a les poblacions locals d’arreu del món.

‘The Day May Break’ (‘El dia es pot trencar’) de l’anglès Nick Brandt mostrarà part de la sèrie de retrats, en la qual el fotògraf encara treballa, que mostra com la degradació del medi ambient afecta persones i animals. En aquest cas, a Bolívia, Zimbabwe i Kènia. De l’Àfrica també arriben les instantànies ‘Sense aigua, morim’, que el fotoperiodista Gilles Clarke va fer per a les Nacions Unides i el ‘The New York Times’, on mostrava els desplaçaments massius que la sequera històrica ha provocat a Somàlia.

I amb ‘L’adeu a l’illa de Jean-Charle’, la fotògrafa francesa Sandra Mehl es posarà a la pell dels qui ja s’ha considerat oficialment com els primers refugiats climàtics als Estats Units: els habitants d’aquesta illa situada als confins de Lousiana, que arran de l’augment del nivell del mar ja ha perdut el 98% de la seva superfície.

Del Donbass a Bakhmut

La invasió d’Ucraïna també centrarà dues de les 24 exposicions que es podran veure en aquest 35è Visa. La primera, del fotògraf de l’agència France Presse (AFP) Dimitar Dilkoff analitzarà el conflicte al Donbass, des de l’annexió de Crimea per part de Rússia, i l’esclat de la guerra (amb imatges des d’una i altra línia del front). La segona mostra, del fotoperiodista Tyler Hicks del ‘The New York Times’, se centra en la destrucció de Bakhmut, i en els combats aferrissats que s’han lluitat a la ciutat, convertida en “emblema del sacrifici” per la invasió “injustificada” d’Ucraïna per part de Rússia.

Migracions, Iran i Silicon Valley

Fidel a la seva essència, el Visa Pour l’Image se centrarà a mostrar allò que passa al món, amb instantànies de l’actualitat que abasten des de la crisi migratòria al Mediterrani, on més de 20.000 persones han mort a les seves aigües mentre Europa “es fortifica”, fins a les protestes a l’Iran arran de la mort de Masha Amini, la jove que va ser torturada per la policia de la moral després que la detinguessin per portar mal posat el vel islàmic. El catàleg d’exposicions inclou també fotografies sobre la ‘bombolla’ tecnològica de Silicon Valley, el tràfic de cocaïna a Colòmbia, el deteriorament a l’Afganistan després de l’ascens dels talibans al poder, la desaparició dels elefants asiàtics, les conseqüències que ha tingut la prohibició de l’avortament a l’estat nord-americà d’Ohio o el sorgiment d’un moviment adepte a Donald Trump format per nacionalistes blancs als Estats Units.

El Visa virtual

Com cada any, les exposicions es complementaran amb projeccions (del 4 al 9 de setembre), debats, una taula rodona sobre els reptes que planteja la intel·ligència artificial i trobades amb fotògrafs. Durant el certamen, també s’entregaran els premis -els Visa Or- que reconeixen els millors treballs de fotoperiodisme. I quan el Visa Pour l’Image presencial tanqui l’objectiu, encara quedaran les setmanes obertes als escolars (del 18 al 29 de setembre) i les exposicions en línia (que es mantindran fins a finals de mes).

Una bona part d’allò que va passar, la cronologia d’aquells anys, és al volum Trets. Imatges de la transició valenciana, que han confegit a quatre mans, jubilats tots dos. Els autors van aprofitar l’enclaustrament forçat per la pandèmia, la memòria vivencial de Rosa Solbes i el fabulós arxiu de Josep Vicent Rodríguez. El publica la Institució Alfons el Magnànim. El títol és volgudament polisèmic. Els trets del fotògraf, els trets de la policia que disparava sense mirar, els trets de l’extrema dreta violenta i impune.

“La idea és d’ell, que vés a saber què li passava pel cap, però jo de seguida m’hi vaig enganxar, és clar”, diu Solbes. Rodríguez retruca que al principi no tenia clar quin format havia de tenir, aquesta antologia d’instants. Fins i tot, van estar pensant en una exposició. Finalment, han confegit aquest volum, tot en blanc i negre, però farcit de molts grisos, com eren els diaris. Com que tots dos són fills fidels de la premsa de paper, l’han organitzat en seccions, a la vella manera dels periòdics: política, economia, societat, cultura, esports, per aquest ordre tradicional. I al final, un gran índex onomàstic per a cercar tots els noms propis protagonistes d’aquells anys. Les primeres fotografies són del 1975, i encara n’hi ha una del 1991. Hi ha alguna clucada d’ull, com ara una secció d’il·lustres fumadors i la glamurosa arribada de Sophia Loren a l’aeroport de Manises.

Les millors imatges de l’arxiu i els noms imprescindibles

La idea primera del projecte era fer una tria de les millors fotografies de Josep Vicent Rodríguez, però la memòria de Rosa Solbes es va engegar i va començar a elaborar llistes de fets i de personatges. Eren testimonis que no podien faltar al llibre, diu. Aquelles llistes obligaven Rodríguez a escorcollar entre els milers de negatius desats a l’estudi per trobar allò que Solbes tenia al cap que volia escriure. A pesar que el fotògraf es considera prou ordenat, a vegades posava títols genèrics i costava d’aconseguir la imatge d’una persona que havia participat en tal acte si no hi havia l’etiqueta. Els va passar amb Maria Consuelo Reyna, que va ser directora del diari Las Provincias, i una anticatalanista furibunda, però que al començament de la transició era progressista, amiga d’Eliseu Climent i comprava discs de Raimon. “Com no havíem de traure Maria Consuelo en aquest llibre?”, diu Solbes. I de poc que no apareix, perquè Rodríguez no la va etiquetar en els rotlles de negatius de la manifestació del 9 d’Octubre del 1977. Multitudinària i corprenedora, amb crits de “volem l’estatut” i farcida de senyeres sense el blau.

Hi ha totes les persones que van ser clau en aquells moments. Tot de noms significatius. Alguns han acabat fent una carrera política, artística o sindical de llarga durada. Uns altres han estat estrelles fulgurants i fugisseres. Hi ha moments històrics que fan posar la pell de gallina, com ara un homenatge a Josep Renau, les vagues del calcer al Vinalopó, entrades i sortides de presó, accidents, els presos a la Model, l’obertura de la moral encotillada i els primers topless. Hi és tot. Documentat i contextualitzat.

Repassar les pàgines del llibre és fer un viatge en el temps, a un passat ja no tan recent, les conseqüències del qual encara són ben presents. Ara es parla de la reindustrialització verda i estratègica de Sagunt amb l’arribada d’una fàbrica de bateries per a vehicles elèctrics. Serà com guarir una ferida que va sagnar durant anys amb el tancament per decret de la indústria siderúrgica que donava feina a milers de famílies i que va comportar una conflictivitat social duríssima, amb vagues, tancaments, talls de carreteres i mobilització permanent. La mirada de Josep Vicent Rodríguez es va posar sobre aquell conflicte. Sobre els obrers, i sobre les dones dels obrers, també mobilitzades i també reprimides per la policia. El conflicte va durar anys. Les primeres imatges són del 1978 i les darreres del 1983.

Escriu Rosa Solbes a la pàgina 111: “Ha esclatat el primer i més important conflicte obrer derivat de la reconversió industrial: nou vagues generals, vint-i-quatre de factoria, onze manifestacions a València, set marxes a Madrid, vuitanta dies d’ocupació de fàbrica mantenint els forns encesos durant tres mesos…”

Contra els grisos i contra els verds

A les manifestacions, sobretot, o a la cobertura d’actes amb presència militar o de membres de l’extrema dreta, no era fàcil de treballar, per als fotògrafs. Així com no ho és ara tampoc. Rosa Solbes explica que els redactors miraven de camuflar-se, dissimular la seua presència. Fins i tot, a vegades, provaven de canviar d’aspecte amb una gorra o un altre complement. “Però els fotògrafs anaven amb tot l’equip i eren molt visibles, i, a més, quan havien de fugir perquè els perseguien, els costava més”, diu.

Josep Vicent Rodríguez recorda l’any que Sonsoles Suárez, la filla del president del govern espanyol, va ser nomenada fallera major infantil de València. Un sector de la població no hi estava d’acord. Hi va haver un cert rebombori i intents de manifestacions. “Hi va haver aquelles protestes i, de manera més que gratuïta, la policia m’arreà amb la porra a les dues cames. No venia a tomb, sembla que la meua presència molestava, allí”, diu. I ens demana que observem, a la pàgina 80, la imatge del seu col·lega fotògraf, Francesc Jarque, el dia que eixia de la presó. En el moment de disparar, un guàrdia civil fa una indicació amb la mà perquè apunte l’objectiu cap a una banda. Cal dir que era l’any 1981 i que a Jarque el van fer pres perquè havia fet fotografies en una manifestació no autoritzada d’un grup ecologista. La policia li va demanar la càmera. Ell s’hi va negar i li va caure una pena d’un mes i un dia de presó.

Solbes defensa que el periodisme que feien aquells anys, a més d’informar d’allò que passava als carrers i als despatxos, tenia un fort compromís polític i personal. “Pensa que teníem poc més de vint anys i, a banda de les qüestions professionals, tots érem demòcrates i gent d’esquerres, i teníem la consciència de viure un moment històric molt interessant.” Com a membre del col·lectiu de periodistes B. Pérez, va ser denunciada unes quantes vegades. Les anades als jutjats eren constants. “Ens denunciava Fuerza Nueva, i quan entraves a la sala de vistes, veies la cara del jutge… Fuerza Nueva ens pegava pel carrer i ens denunciava per haver publicat que eren violents.”

L’aflorament després dels exilis

La primera intenció, la que van contar a l’editor, era que el llibre tinguera dues-centes fotografies, però a mesura que anaven reconstruint els fragments de la història consideraven necessari incorporar més i més instantànies. I així és com el volum en té cinc-centes. Cinc-cents trets. “Teníem tant de material que descartar personatges o fets que van marcar aquells anys ens feia molta recança”, diu Rosa Solbes.

Josep Vicent Rodríguez explica que, a pesar de certs moments durs, retratar la transició era emocionant. “El període era apassionant. Cada dia passaven coses i devoràvem informació i anàvem a tot allò que podíem. Després de la dictadura, era una explosió. Actes, manifestacions, gent que no havia aparegut fins aleshores i emergia en aquell moment.” El fotògraf es referia a col·lectius silenciats i amagats per força durant el règim de Franco, com ara molts intel·lectuals, els homosexuals, els transvestits, les feministes, els ecologistes, que van brollar arran de la construcció de la central nuclear de Cofrents i es manifestaven en bicicleta…

“I després hi ha persones individuals, els protagonistes de la política i de la cultura que, o bé tornaven de l’exili, o eixien d’un exili interior de dècades i es donaven a conèixer. Hi ha Renau, la família Gaos, tanta gent… Era un goig veure que el país tenia més que no ens pensàvem”, recorda Solbes.

Icones

Josep Vicent Rodríguez és autor d’unes quantes fotografies icòniques a personatges de la política i de la cultura. Una d’elles és la de Vicent Andrés Estellés amb una boina, i l’altra, la d’Enric Valor amb l’abric i el capell. Una imatge que s’ha reproduït milers de voltes i que ha servit de base de diverses creacions plàstiques. “Sa casa era molt fosca i el lloc on escrivia també. Per a fotografiar-lo havia d’emprar flaix i fer-lo rebotar al sostre o a les parets i no m’acabava de convèncer. Al final li vaig demanar d’anar a un jardinet que hi havia a prop. Li vaig fer vuit o deu fotografies. I una d’elles és aquesta. Icònica. Un bon retrat. Ben composta, equilibrada, bona llum. El que m’interessava era desenfocar el fons perquè isquera la figura…”

Carreres llargues i prestigioses

Rosa Solbes va començar de molt jove a escriure en diferents capçaleres d’Alacant, on va nàixer. Després van venir Valencia Fruits, Dos i Dos o Valencia Semanal. Va ser corresponsal d’El Periódico de Catalunya, La Calle o Interviu. Va treballar a la ràdio i a la televisió, i l’any 1989 va ser la primera directora de Canal Nou Ràdio. També va escriure a El País i va ser presidenta de la Unió de Periodistes.

Josep Vicent Rodríguez va estudiar belles arts i va ser un actiu militant antifranquista. Les primeres fotografies les va publicar a Cal Dir. Va ser reporter de Valencia Semanal, Interviu, El Periódico de Catalunya i la Cartelera Turia. També va treballar per a la Diputació de València. Ara continua fent feina en projectes fotogràfics personals.

La complicitat entre la periodista i el fotògraf es palpa en aquesta conversa que mantenim en un desè pis del final de l’avinguda de Blasco Ibáñez de València. D’allí estant, Solbes ha vist com anaven creixent els gratacels i, amb cadascun, com li retallaven un trosset del blau de la mar que fa anys podia veure pràcticament a primera línia. La periodista i el fotògraf intercanvien i barregen records professionals i personals. Quan Rodríguez parla de la seua relació amb les càmeres fotogràfiques, recorda que va començar amb aparells que no eren professionals, que algun amic li ha regalat un equip quan ha estat necessari i, fins i tot, que va vendre una de les seues càmeres a Rosa perquè necessitava diners. Anys més tard, Rosa li la va retornar i ara reposa dins una vitrina a casa de Rodríguez per fer honor a aquell regal.