La campanya va començar fa unes quantes setmanes a la badia dels Alfacs, on les condicions de circulació i escalfament de l’aigua d’aquests darrers anys han obligat els musclaires a prioritzar la retirada del producte de l’aigua amb prou temps. “Ara l’aigua del mar està al voltant dels 18 graus. Però crec que d’aquí a poc temps estarà als 22-23 graus. A partir dels 26, comencem a tenir problemes, i a partir dels 28, si són gaire dies seguits, hi ha mortalitats i tot”, diu el gerent de la Federació de Productors de Mol·luscos del delta de l’Ebre (Fepromodel), Gerardo Bonet.

El dels mol·luscs ha estat un dels primers sectors a sofrir directament els efectes del canvi climàtic en les condicions de producció, i ja fa anys que treballen en mesures d’adaptació. S’han hagut d’adaptar a un escurçament considerable de les campanyes, que temps enrere s’allargaven fins ben entrat el mes d’agost. Aquests darrers anys, en canvi, la collita acaba sovint de manera abrupta durant el juliol per l’increment de la temperatura de l’aigua de la mar i la manca d’oxigen a les badies que mata els musclos.

En el cas d’enguany, a més, han confluït dos episodis vinculats també a condicions climàtiques extremes que han impedit una collita millor. D’una banda, l’elevada temperatura de l’aigua de la mar durant el mes d’agost va acabar matant tota la collita preparada per a aquesta campanya i va obligar els productors a comprar-ne un milió i mig de quilos a Grècia i Itàlia, amb els costs afegits que significa. Amb aquesta situació, explica Bonet, molts musclaires han decidit de no arriscar i sembrar menys.

D’una altra banda, l’episodi de ventades de mitjan febrer, que va arrencar uns 10.000 pals de la badia del Fangar i va destrossar completament vuit muscleres, fet que va causar unes pèrdues de 2,5 milions d’euros al sector. El responsable de Fepromodel calcula que aquest temporal podria haver reduït la producció d’enguany entre 100.000 quilos i 200.000.

Moment òptim de qualitat

Enguany, de moment, la qualitat és bona i els productors treballen a preu fet per proveir els mercats aquest mes de juny, que consideren que és el moment òptim de qualitat del musclo del Delta. Però la tendència que marquen aquests fenòmens és clara, i els productors ja actuen en conseqüència. Aquesta campanya, a més, les cordes amb cria no han aconseguit pas de duplicar-ne o triplicar-ne el pes. “Només podem fer el que fem ara, que és reduir la producció. No podem fer res més”, assegura Bonet.

Amb aquesta situació, com a contrapès a l’escurçament de les campanyes i de la producció, l’estratègia del sector també implica revalorar-los en termes de preu. Enguany, es mantenen en el ventall de 2,50 euros a 2,70 el quilo per als productors, i la venda al detall (on s’afegeixen conceptes com ara l’IVA, el transport, la depuració i la manipulació) s’eleva a un ventall que va de 6 euros el quilo a 8.

“Intentem de posar els mateixos preus que l’any passat, que eren històricament els més alts. Només podem fer això, perquè, si abaixem els preus, no podem compensar totes les despeses que tenim, la veritat”, diu Bonet.

Els avantatges d’un producte viu

De moment, la resposta dels consumidors, assegura, continua essent positiva. Els productors del delta de l’Ebre venen els musclos, principalment, a Catalunya i la costa mediterrània peninsular. Enguany, l’elevada producció en països mediterranis com ara Itàlia afavoreix l’arribada de producte d’aquest país a preus força inferiors. “Som en un mercat obert i a la Unió Europea. L’any passat, el musclo italià anava caríssim, i el nostre, per sota. Enguany és a l’inrevés. Però molts consumidors només volen el nostre”, precisa.

A diferència dels d’importació, com que és un producte viu, presenta unes característiques competitives favorables, atès que es pot conservar molt millor a les peixateries de proximitat, on pot arribar just unes hores després de la seva extracció de les badies, i guanyar un dia o uns quants respecte d’unes altres procedències.

“Per exemple, a Barcelona, abans es produïa musclo al port i, històricament, quan estava millor era al voltant de Sant Joan. Sempre és el dia que es ven més musclo aquí al Delta, perquè és quan se’n compra més a Barcelona. Això és una tradició de fa molts anys i en certa manera es manté. Cada vegada la diferència és menor, però continua essent l’època àlgida, i per al musclo, com més a prop del mercat siguis, millor, perquè és un producte viu. S’ha de transportar, vendre i arribar a casa del consumidor viu”, tanca Bonet.

L’investigador Joaquim Segalés ha descartat així una de les hipòtesis inicials que suggerien que la variant detectada al país podia ser menys virulenta. Ho ha explicat en una tertúlia organitzada pel Consell de Col·legis Veterinaris de Catalunya, en què uns quants experts han coincidit a dir que la gestió catalana seguia els estàndards europeus.

Segalés també ha avisat que era complicat disposar d’un vaccií segura contra la pesta porcina africana a mitjà termini. Segons el seu parer, els vaccins existents no compleixen actualment els requisits exigits per la normativa europea.

Sobre la contenció del brot, ha remarcat que encara era massa aviat per a saber si les mesures adoptades serien eficaces. En aquest sentit, ha recordat que països que es consideren casos d’èxit, com ara Bèlgica i la República Txeca, van necessitar més de dos anys abans de poder donar la malaltia per eradicada.

La responsable de Sanitat Animal de PIC Europa, Anna Romagosa, ha dit que a Catalunya s’aplicaven els mateixos estàndards que a la resta de països europeus. Amb tot, ha alertat que Europa era actualment un continent infectat i ha posat en dubte que la pesta porcina africana s’hi pugui eradicar del tot.

Per la seva banda, el veterinari de l’Associació Porcsa-GSP Lleida, Jordi Baliellas, ha demanat més recursos humans i materials per a reforçar la contenció del virus. Segons que ha dit, sis mesos després dels primers casos encara hi havia marge per a reduir-ne la propagació, però considera necessari augmentar les captures de senglars, intensificar la retirada de cadàvers i crear una “zona blanca” al voltant de l’àrea infectada.

Finalment, el conseller delegat de Vets&Wildlife, Francesc Closa, ha criticat que durant anys s’hagués menystingut la capacitat d’adaptació del senglar i ha defensat d’explorar mesures complementàries a la caça, com ara la immunocontracepció, per a controlar-ne la població.

Iniciatives com les d’Osona i el Lluçanès, amb una trentena de projectes i milers de famílies implicades, han donat lloc a un model que s’ha estès arreu a través d’Osona Energia. A escala municipal, Caldes de Montbui genera el 15% de l’energia que consumeix amb una comunitat energètica pública. Així mateix, cooperatives com Som Energia, amb més de 87.000 socis, defensen que el futur és renovable. En paral·lel, més d’un centenar de comunitats energètiques s’han inscrit a la web de la Generalitat per augmentar la participació en aquests projectes.

El cas d’Osona i el Lluçanès

Osona i el Lluçanès han estat comarques pioneres en la creació de comunitats energètiques i ara mateix n’hi ha una trentena. Les primeres es van crear el 2021 a Hostalets de Balenyà (Balenyà Sostenible) i Sant Pere de Torelló (Cooperativa Santperenca d’Energia Sostenible). La crisi energètica per la guerra d’Ucraïna i la incertesa que es va generar pel context geopolític van suposar que s’accelerés la creació de moltes comunitats noves.

El salt quantitatiu i qualitatiu, però, va arribar amb la creació d’Osona Energia, una cooperativa de segon grau, que ofereix assessorament a totes les comunitats energètiques de la comarca. Ràpidament, es va obrir a la resta de Catalunya i actualment dona suport a una cinquantena de comunitats, des de la Ribera d’Ebre fins al Pirineu o la Garrotxa.

El responsable tècnic de l’Agència Local de l’Energia d’Osona (Aleo) -un organisme públic que depèn del Consell Comarcal d’Osona-, Gil Salvans, explica que una de les decisions que es va prendre des del principi va ser establir un únic model, que després es replicaria a la resta.

D’aquesta manera, els veïns de cada poble que ho vulgui s’encarreguen de crear una entitat sense ànim de lucre, però després qui presta els serveis d’una manera més professionalitzada a aquestes comunitats és Osona Energia. Ara per ara hi ha 2.000 famílies que estan connectades a la xarxa a Osona i el Lluçanès i l’objectiu en els pròxims anys és poder doblar aquesta xifra. Salvans explica que, ara per ara, molts autoconsums fotovoltaics són una realitat, però que encara no estan repartint energia.

En aquest sentit, la línia de futur implica aconseguir que les famílies rebin aquests estalvis a les seves factures. Una altra de les línies és diversificar. “La transició energètica no es queda només en l’autoconsum, són també vehicles elèctrics, vehicles compartits, rehabilitació energètica o electrificació dels consums tèrmics”, assenyala.

Davant l’escenari d’una eventual nova apagada, Salvans creu que les comunitats energètiques hi tindrien el seu paper. “El territori ha de ser capaç de generar la seva pròpia energia i, fins i tot, emmagatzemar-la en bateries”. “Tots aquests projectes que impulsen les comunitats faran que el sistema elèctric sigui més robust i més resistent”, destaca.

Segons dades d’Endesa a tancament de març, la companyia registra 141.633 punts de subministrament amb autoconsum, dels quals 125.259 són individuals i 16.374 col·lectius. Això significa que prop d’un 11,5% dels autoconsums ja són compartits, un indicador del creixement progressiu d’aquest model vinculat a comunitats energètiques, tot i que es tracta només de clients connectats a la seva xarxa.

Estratègia municipal de Caldes de Montbui

La Generalitat va impulsar l’any passat la plataforma Comunitatenergetica.cat per facilitar la creació i participació en aquestes iniciatives arreu del territori. El portal, d’inscripció voluntària, permet localitzar projectes i identificar quins estan oberts a nous membres. Actualment, hi ha 86 comunitats obertes a participació i 26 més que ja estan tancades.

A la pàgina web es poden trobar projectes semblants al de Caldes de Montbui. L’any 2019 va desenvolupar una estratègia municipal per combatre els efectes del canvi climàtic que va comportar la creació d’una Comunitat Energètica Local (CEL), de caràcter públic i amb 27 instal·lacions de plaques fotovoltaiques, que ja és la més gran de Catalunya.

Actualment, genera el 15% de l’energia que es consumeix al municipi, i aquest any arribaran a 600 famílies que viuen al voltant de les instal·lacions i que s’hi han connectat. Totes elles poden accedir a un quilowatt de consum i al descompte corresponent, que en quatre anys s’estima que ronda els 1.500 euros per família.

D’aquesta manera, l’estalvi es percep com si el veí tingués la placa a sobre de casa seva, quan en realitat es troba en cobertes d’equipaments públics, com escoles o biblioteques, així com en polígons industrials. L’energia, però, es consumeix al moment en què es rep, és a dir, durant hores de sol, i avui en dia no disposa de sistemes d’emmagatzematge. “Si cau la xarxa, com ara fa un any, ens trobem amb la mateixa situació que es troba qualsevol altre ciutadà que no està embrancat a la CEL”, detalla el regidor d’Acció Climàtica de Caldes de Montbui, Jordi Martín.

Som Energia, la cooperativa més gran d’Europa en nombre de socis

Un any després de la gran apagada, la cooperativa Som Energia reivindica el model de generació distribuïda i ciutadana com a via per avançar en la transició energètica. “Queda clar que el futur és renovable, sí o sí, especialment en països com Catalunya i Espanya amb bon recurs solar”, afirma la responsable de nous projectes de generació, Nuri Palmada.

Per a l’empresa amb seu a Girona, el focus s’ha de situar en fer l’energia renovable gestionable, mitjançant bateries i, sobretot, canviant els patrons de consum.

Amb més de 87.000 sòcies i prop de 120.000 contractes, la cooperativa preveu duplicar la seva producció pròpia en els anys vinents i posa l’accent en la hibridació amb bateries i en adaptar la despesa energètica: “Molts socis consumeixen quan no hi ha sol. Hem de desplaçar la demanda cap a les hores de més generació”.

Som Energia compta actualment amb onze plantes fotovoltaiques sobre terreny i diverses sobre teulada. Ara mateix n’estan construint tres més, amb l’objectiu d’hibridar-les afegint bateries, i en tenen cinc en fase de promoció. Gràcies a aquests projectes i a l’autoconsum individual dels socis, Som Energia genera actualment al voltant d’un 20% de l’energia que consumeixen els seus contractes.

Amb els projectes en marxa, calculen passar dels actuals 50 GWh/any a uns 90 GWh. “Tenim un camí a fer encara per augmentar aquesta generació pròpia, que no deixa de ser el nostre objectiu”, afirma Palmada.

A Catalunya, on la dependència de la nuclear encara és elevada, la cooperativa adverteix d’un possible dèficit de generació en els pròxims anys si no s’accelera el desplegament de renovables gestionables. “Ara és un altre paradigma: hem de pensar en energia renovable, però amb bateries i gestió de la demanda”, conclou Palmada.

Martí Boix assenyala com a punts clau: la sostenibilitat del conreu ecològic; l’economia circular que persegueix la creació d’una xarxa local que integri la producció, la transformació (fàbriques de farina i forns) i el consum final; i el valor afegit de la farina per a consum humà o per a pinso ecològic.

El projecte prové d’un estudi que ha posat a prova durant tres anys el cultiu de varietats tradicionals en quatre cultius diferents, que són espelta petita, ordi, llentia i favó; i en tres parcel·les del Pallars, per analitzar-ne l’adaptació i la viabilitat en condicions de muntanya. L’estudi de cereals antics va sorgir com a resposta a un context marcat pel canvi climàtic i la inestabilitat econòmica, i amb la idea d’optar per un model de negoci més sostenible i de proximitat.

L’agrònoma Laura Rueda explica que els resultats han estat positius, i destaca especialment l’espelta, per la seva gran capacitat d’adaptació a situacions d’estrès hídric i altes temperatures, cosa que permet de superar les dificultats derivades de les condicions climàtiques adverses. Segons Rueda, aquests cultius requereixen menys fertilitzants, s’adapten més bé al territori i permeten d’obtenir productes de més valor, com ara una farina amb menys gluten, i amb un preu més alt al mercat, fet que pot obrir noves oportunitats per a la pagesia.

Els primers resultats apunten a una bona viabilitat agronòmica i econòmica. L’agricultor i ramader Martí Boix diu que el cereal antic és un producte amb més baixa productivitat però amb un preu molt més alt que no pas el convencional gràcies al seu caràcter ecològic i de qualitat diferenciada. Boix defensa de manera decidida aquest cultiu, té unes 60 hectàrees en ecològic i unes 15 de varietats de cereal antic. L’espelta petita és la varietat que més li agrada, a Boix, pels seus resultats i per ser un cereal ancestral. També planta espelta normal, xeixa i blat Florence aurora, aquest darrer molt apreciat per fer pa.

La voluntat de Pallars Actiu i els agents implicats és anar un pas més enllà de l’estudi tècnic. El gerent de Pallars Actiu, Toni Oliveres, explica que l’objectiu ara és consolidar una xarxa de productors i transformadors que permeti de retenir el valor afegit a la comarca. Aquesta estratègia no tan sols millora la rendibilitat per a les explotacions agràries, sinó que es posiciona com una alternativa viable i amb futur per a les noves generacions d’agricultors, que veuen en aquests cultius una oportunitat de negoci més estable i compromesa amb el territori.

Pinso ecològic amb cereal antic de la Conca de Tremp

L’estudi no ha posat el focus únicament en la farina per a consum humà, que té una sortida comercial, sinó també en el pinso, tenint en compte la ramaderia extensiva i ecològica que hi ha al Pallars Sobirà i Jussà i comarques veïnes.

Oliveres esmenta el pinso ecològic amb cereal de la Conca de Tremp per a consum de tota la ramaderia extensiva ecològica que hi ha aquí als Pallars.

Aquest projecte requeriria una inversió important que, segons Boix, podria passar per fer un molí fariner i que el cereal ja no hagués de sortir de la comarca per manca d’instal·lacions per convertir el cereal en farina.

—Què és “la trama de la vida” i per què és important que els humans hi estiguem integrats?
—És un concepte crucial per a comprendre’ns com a humans i per a entendre què passa. La trama de la vida és la xarxa densa de relacions que es teixeix entre tot allò que és viu: animals, plantes, éssers humans. Que es relacionen a més a més amb l’atmosfera, la terra, l’aigua. Allò que permet la vida és aquesta xarxa de relacions. Biodiversitat no vol dir l’arca de Noè amb una parelleta de cada, sinó aquesta gran interconnexió. 

—En podeu posar exemples?
—L’oxigen que respirem no el produeix cap activitat humana: es genera i es reprodueix a partir de la relació entre bacteris, plantes, animals, microorganismes, i produeix la quantitat justa d’oxigen. Amb menys, ens ofegaríem; amb més, tot cremaria. El cicle de l’aigua en què intervenen tots aquests elements genera l’aigua que ens conforma en un 65% i que necessitem absolutament per a tot. La fotosíntesi, un procés increïble, és l’únic procés que permet de captar la llum del sol i convertir-la en un cos viu a partir del qual surt la resta. Els éssers humans som éssers completament inserits en aquesta trama i necessitats de tot això que produeix i que nosaltres no podem produir. Hem de tenir humilitat d’espècie.

—Humilitat?
—Hem de saber que som dependents, perquè la trama de la vida funciona ara, però fa milers de milions d’anys, no, no hi havia oxigen a l’atmosfera, i d’aquí a uns quants milers d’anys hi podria no haver una composició adequada per a la vida humana, el cicle de l’aigua i les temperatures podrien funcionar d’una manera radicalment diferent que no facin possible la vida humana.

—Fa molt de temps que hi ha dades que indiquen que la nostra civilització es va desacoblant de la trama de la vida. Per què costa tant de reaccionar?
—Per això que anomeno la cultura de l’extraviament. La cultura d’aquests últims dos segles o tres s’ha construït sobre una creença falsa, però molt consolidada: que no formem part d’aquesta trama de la vida. Concebem la vida humana com una cosa separada de la terra. Hem après a mirar la terra des de l’exterioritat, la superioritat i la pura instrumentalitat, i la terra i tot allò que alberga és vista com un gran magatzem de recursos a disposició dels éssers humans. Això fa que, quan surten notícies sobre l’escalfament planetari, la pèrdua de la biodiversitat o la contaminació de l’aire, les mirem com si fossin coses que passen a una naturalesa de què no formem part. Hi ha un xoc estructural entre el capital i la vida.

—Aquesta cultura de l’extraviament deriva del sistema econòmic, del capitalisme?
—No solament. El capitalisme és l’avatar material d’una cultura antropocèntrica i patriarcal. L’origen del problema és aquesta fractura entre allò que és humà i la resta del món viu. Aquesta primera fractura en produeix una altra entre la nostra capacitat de pensar, que considerem intrínsecament humana, i el nostre cos, com si el cos fos la porció de naturalesa en què s’insereix allò que és humà. És un pensament molt antic. Arrenca amb Plató, és plenament inserit en el Gènesi, el nostre mite fundacional, gairebé contemporani a les idees de Plató, i adquireix carta de naturalesa amb la modernitat triomfant: Descartes, Newton, Bacon. En la nostra cultura, la vida humana és castigada a viure a la terra. Així ho explica el Gènesi i, encara que sembli una cosa religiosa, impregna el nostre pensament. 

—Com?
—Bacon diu que el coneixement pot permetre de “torturar i estremir” la terra en els fonaments i, a partir d’aquest control, revertir la caiguda d’Eva, revertir el fet que la vida humana sigui una vida humiliada a la Terra. Quan Elon Musk diu que la solució als nostres problemes serà que ens n’anem de la terra, continua alimentant aquesta mirada escapista. És en aquest marc que separa allò que és humà de la materialitat dels cossos i de la terra que neix l’antropologia capitalista, que construeix una nova ficció.

—Quina?
—La ficció que podem mesurar la riquesa exclusivament amb diners. Ni el cicle de l’aigua ni la fotosíntesi ni la feina que fan les “dones de casa” o el treball comunitari no es reflecteix en els recomptes econòmics dels estats, i per tant són invisibles per a l’economia. Anomenem produir el fet de fer créixer els agregats monetaris, independentment que allò que es produeix destrossi la trama de la vida, independentment que serveixi o no per a proveir les vides humanes.

—Al paradís, l’abundància era total. Després hi ha un desajustament.
—És clar, a l’Edèn la vida humana hi és infinita, immortal, no pesa ni costa ni fa olor, i l’abundància és inacabable. Quan Déu n’expulsa Adam i Eva, els diu que es guanyaran el pa amb la suor del seu front i que Eva parirà amb dolor per haver estat la inductora de la desobediència, però que tenen una possibilitat de redempció: si viuen virtuosament i temorosos de Déu, quan es morin podran fugir d’aquest càstig i tornar a aquell lloc on la vida era infinita i abundant. Els deliris tecnològics són una rebel·lió contra els límits físics, contra els límits de la vida humana. Els relats dels fonamentalistes religiosos mil·lenaristes que donen suport a Donald Trump van en aquesta línia. I també les visions transhumanistes dels tecnooligarques.

—Hi ha qui es creu que continuem al paradís, doncs.
—La qüestió és que hi ha gent que pot, vol i té el privilegi d’emular una vida sense límits humans, sense responsabilitats sobre la resta de la vida que hi ha al planeta i sense límits biofísics, i construeix una mirada que fa que la majoria de la gent aspiri a fer allò mateix. A parer meu, això és l’essència de la cultura patriarcal: la fal·làcia d’aspirar a viure com si no hi hagués límits físics, com si els cossos humans no fossin vulnerables, necessitats i mortals, i com si no tinguéssim cap mena de responsabilitat en sostenir una vida que, si no es té prou cura de sostenir-la intencionadament, no és possible.

—La fantasia d’una “triple emancipació”, en paraules vostres: la creença que ens podem desentendre del nostre cos, dels altres i de la terra.
—Exacte. Aquesta falsa triple emancipació conforma allò que Almudena Hernando va anomenar “una fantasia de la individualitat”: la idea d’un subjecte separat de la terra, que aspira a un creixement econòmic sense límits i que professa una religió civil que creu que s’ha de sacrificar tot mentre l’economia creixi.

—I doncs, què vol dir que ara cal fer una metamorfosi?
—He mirat de ser curosa amb el llenguatge, i parlo de mutació i de metamorfosi. La mutació són els canvis que fan perillar la vida humana. Canvis vertiginosos, que sovint no s’han pensat amb intenció, sinó que aquesta cultura de l’extraviament ens hi arrossega. La metamorfosi és una transformació que sí que té una direcció, un sentit. La metamorfosi, en molts cossos vius, en molts animals, no és una mutació, sinó un procés en què es produeixen uns canvis d’unes formes de vida en unes altres que tenen sempre una funció de protecció.

—Però a la naturalesa hi ha menes de metamorfosi diferents. Vós ho expliqueu amb el cas de la papallona i el del saltamartí.
—Tothom ha tingut cucs de seda, criats amb fulles de morera en una capsa de sabates. El cuc de seda menja voraçment, s’engreixa i arriba un moment que renuncia a créixer, es posa en una cantonada, fa un capoll, i dies més tard surt convertit en papallona i deixa de menjar fulles. És a dir: deixa de competir amb els seus fills pels mateixos aliments i és capaç de fer servir uns altres nínxols ecològics per poder viure. 

—I el saltamartí?
—Fa la metamorfosi sense aïllar-se ni tancar-se. Continua vivint allà on viu i, mentrestant, desenvolupa uns nous teguments. Quan són sòlids, es desprèn dels vells i continua vivint. Aquesta és la nostra metamorfosi: l’haurem de fer del cor del drama estant. No podem deixar de respirar, aïllar-nos, fer un capoll. Hem de construir les transformacions que volem col·lectivament en els mateixos espais que habitem, de vegades estranys i tòxics.

—Les aspiracions marcianes d’Elon Musk o els somnis d’immortalitat de Silicon Valley no són també una metamorfosi? No és possible que acabem en una mena de metamorfosi cyborg, d’episodi de Black Mirror, amb un xip incrustat al cervell?
—Aquesta és l’aspiració que construeixen les mirades transhumanistes. A Silicon Valley hi ha qui aspira a exportar els nostres cervells en màquines perquè articulin vides eternes. Hem de triar entre les respostes distòpiques o les propostes que protegeixin la vida que ja existeix. Les mirades transhumanistes vénen a dir que d’aquí a dos-cents o mil anys la vida humana serà tan plaent que les qüestions doloroses del present, com la fam o el genocidi a Gaza, són danys col·laterals. Els tecnooligarques pensen que acabaran essent vistos com els benefactors del món, i que cal pagar el preu de la felicitat futura, encara que sigui un dolor enorme en el present. És una atrocitat. A mi el dolor de la gent actual em fa mal. M’encantaria un futur meravellós, però crec que els futurs meravellosos no es construeixen a partir de presents distòpics.

—I per què tenen tanta força, aquestes distopies?
—Perquè la distopia és una manera de projectar un present que ja és terrible. Em sembla complicat pensar el futur de persones noves, generoses i lliures construïdes precisament sobre el dolor, l’espoliació, el racisme i la misogínia. Hi ha propostes futuristes que a mi no m’agradaria viure-les.

—Parleu d’un informe de l’IPCC que diu que durant els anys vinents hi pot arribar a haver 3.500 milions de vides humanes en perill. Donatella Di Cesare diu que un dels problemes del moment actual és que la gran majoria de la població ja ha assumit que no tothom se salvarà, i que l’extrema dreta fa forat perquè diu a la gent: “Us protegiré i vosaltres sereu del grup que se salvarà.”
—És així. Quan Elon Musk diu que d’aquí a seixanta anys un milió de persones podrà viure en una colònia a Mart, la gent que se l’escolta no sé si s’atura a pensar que som 8.200 milions de persones. Que no seran ells, ni els seus fills, ni els seus néts. La ultradreta i aquests neofeixismes fan una cosa important: diuen el malestar en veu alta. Molts sectors progressistes, quan es presenten a les eleccions, volen parlar de coses il·lusionadores i renuncien a parlar del malestar. Però la gent el sent, el malestar. I l’espai que hi ha entre el malestar i les propostes ara l’ocupa la ultradreta. 

—I per què penseu que hi han renunciat, les esquerres?
—Perquè és un espai de complexitat. Exigeix sotmetre a crítica la nostra cultura, qüestionar conceptes bàsics que han articulat moltes de les formes en què entenem el món: el concepte d’individu, el concepte de societat, el concepte de producció, el concepte de desenvolupament, el concepte de progrés. Cal fer molta feina. És dolorós descobrir que el món que et van prometre, de progrés i de vida còmoda i tranquil·la, no se sostenia sobre les bases que suposadament l’apuntalaven. Hi ha d’haver un treball emocional i educatiu que permeti d’unir el sentiment de malestar amb les propostes. Si no dius el malestar en veu alta, deixes la gent indefensa. Per això l’extrema dreta manipula tan bé les emocions, avui: dominen la nostàlgia dels passats que no van existir mai i assenyalen que el gran problema és que sobra gent. 

—Però, com dieu, el canvi de consciència que cal fer és tan ingent que paralitza.
—Les polítiques convencionals s’han construït sobre una certa abstracció. I això paralitza, sí. Però si pensem la política d’acord amb la vida concreta, és diferent. La humanitat no ha tingut experiència d’un col·lapse global. En canvi, els pobles i les comunitats sí que han tingut experiències de col·lapses situats. Guerres, fam, episodis climàtics adversos que fan inviable la vida en algun lloc. En aquests col·lapses situats, la gent ha construït de seguida propostes i estratègies d’adaptació, i sovint d’una manera molt comunitària. Mireu el cas de la gota freda de València. De sobte, quan sembla que l’estat i el mercat han desaparegut en un moment de catàstrofe, la comunitat brolla amb una força immensa. 

—És interessant, això: les estratègies que s’hauran d’aplicar potser ja les hem vistes. Ja existeixen.
—Podem aspirar a veure amb els nostres ulls la tasca política de transformar tot el nostre model de vida? Jo, que tinc seixanta anys, tinc bastant clar que probablement no. Ara, la meva primera manifestació, a tretze anys, va ser contra l’apartheid sud-africà. I jo el vaig veure caure. Vam treballar moltíssim. Fèiem boicots que semblaven gotes insignificants, però va caure. Hem guanyat vagues. He vist guanyar totes les reivindicacions a les treballadores de les residències de Biscaia. He vist fins i tot com el riu Manzanares, que era una bassa infecta d’aigua, es renaturalitzava en tres anys. Quan vinculem la política global amb la política que sosté la vida en territoris concrets, ens adonarem de seguida que hi ha molts camins per a recórrer. 

—No sembla que siguem en un bon moment per als llaços comunitaris, si no hi ha catàstrofes entremig.
—Aquest discurs em crida molt l’atenció. “La gent no vol saber res dels altres, som atroçment individualistes.” No és veritat. Quan una persona té un fill i el deixa en una escola infantil, als braços d’una persona que no coneix, és perquè hi ha una xarxa d’interdependències i de confiances molt potent. Quan t’anuncien que tens càncer i que hauràs de fer quimioteràpia no sents cap benestar, però confies en el teu oncòleg, que no coneixies quinze dies abans, és perquè hi ha una xarxa de confiança construïda. Quan puges en un autobús d’ALSA i hi vas tranquil·lament llegint o t’hi adorms, és perquè confies que el conductor no es llançarà per un terraplè. Quan cobres la pensió és perquè hi ha el compromís col·lectiu de no deixar la gent gran al carrer. Ho hem de posar més en primer pla. 

—A banda un canvi de consciència, si s’ha de transformar la societat també cal reestructurar el poder. I això potser vol dir que els qui més surten guanyant en l’equació actual hi han de sortir perdent.
—Crec que és important de tenir en compte que, amb una transició d’aquesta mena, la majoria hi guanyarà. Sovint es diu: “Caldrà fer sacrificis.” Com si ara mateix la gent visqués feliç i contenta! Les bosses de pobresa en aquest país són enormes. Els nivells de consum d’ansiolítics o de suïcidi entre adolescents són aterridors. Hi ha molta gent que viu vides que no són les que voldria viure. Una transició ecosocial no pot prometre felicitat, perquè la malaltia, la mort o el desamor continuaran existint, però pot prometre les condicions adequades perquè les vides puguin ser felices. Ara, també és veritat: hi ha gent que acapara i que podria viure bé acaparant menys. Quan els qui acaparen fan que hi hagi gent fora dels marges de la vida i, sabent-ho, no deixen d’acaparar, sí, hem de veure com ens defensem.

—La pandèmia sí que va ser un moment de conflicte global que podia obrir un canvi de gran abast. Creieu que encara hi ha possibilitats d’una crisi que permeti un canvi a gran escala? Per exemple, la guerra de l’Iran, si s’agreuja la crisi energètica.
—No ho sé. No m’agrada gaire jugar a aquestes coses, però sí que crec que les dinàmiques de cooperació i de politització que neixen en moments concrets de col·lapse, de vegades, es mantenen. Amb la gota freda o les protestes contra la Vuelta es van crear estructures que encara existeixen. Com més treballem per a tenir coàguls de vida comunitària preparats, més fàcil serà. El futur dependrà molt de què construïm ara.

—Quins errors creieu que ha comès fins ara l’ecologisme a l’hora de construir un projecte polític que acceleri la metamorfosi?
—És complex. N’hi ha molts, d’ecologismes, i força diferents entre si. Hi ha mirades ecologistes que han centrat la seva tasca simplement en una colla de canvis tecnològics que facin menys mal però mantinguin el mateix model. N’hi ha que han estat tremendament culpabilitzadores i han defensat un procés de canvi d’una manera massa individualitzadora: “Consumeix d’una altra manera, no facis això, no facis allò…” Hi ha uns altres ecologismes, amb què em trobo més còmoda, que s’han centrat més a mirar de construir una altra manera d’organitzar la vida en comú, basada en el principi de suficiència. La mirada que em sembla més interessant és l’ecofeminista, que es demana com ens organitzem per protegir la vida humana en un context de contracció material inevitable. Per a mi, el gran error és renunciar als canvis estructurals. 

—I qui el comet?
—Per exemple, em sembla un error enorme dir que ara mateix no necessitem sinó una transició energètica basada en renovables netes. És molt reduccionista.

—No us fascina, això que fa la Xina.
—No. Em sembla admirable que faci coses per a produir transicions ecològiques importants, però la Xina continua consumint quantitats enormes de petroli i encara depèn d’una enorme quantitat de recursos d’arreu del món. Prefereixo el model xinès que no el nord-americà, és clar, però les transicions ecològiques han de ser inserides en una transició molt més gran, també social: la de la nostra manera de ser i d’estar al món. 

—Parlava dels errors perquè, de vegades, fa la sensació que els petits canvis que es proven d’aplicar troben moltes resistències. El reciclatge, els sistemes de recollida porta a  porta, les zones de baixes emissions, les renovables…
—En això s’hi pot treballar. Gràcies a un amic molt estimat, Fernando Prats, vaig conèixer un procés a Lanzarote en què, amb un treball de base, es va arribar a un acord entre la gent de l’illa i els empresaris per a reduir notablement les places hoteleres. Va ser un procés de participació en què tothom va acabar entenent per què era necessari. Ara: entenc les Armilles Grogues, per exemple. Si poses uns imposts als carburants que esclafen especialment els transportistes que no es poden comprar un altre vehicle, és normal que s’hi resisteixin.

—…
—Si casualment sempre col·loques les instal·lacions més contaminants, o les més complexes, o les menys desitjables, on viu la població rural que ha estat estigmatitzada tota la vida, és normal que hi hagi resistències. Les infrastructures contaminants no es posen mai al costat d’una urbanització de luxe, sinó on viu la gent més empobrida. I no pas perquè hi hagi algú molt dolent que digui “ho posarem al costat dels pobres”, sinó perquè al final, amb la requalificació del terreny, els preus són més barats a les zones on viu la gent més pobra. Cal comptar amb la gent i cal que hi hagi una redistribució dels efectes col·laterals, perquè si no costarà molt d’avançar. Per això dic que si no treballem en la qüestió cultural de base, aquestes resistències ho condicionen tot; al capdavall, hi ha eleccions cada quatre anys i ningú no vol parlar d’allò que li pot restar vots. 

—El meu dubte, potser massa simplista, és quin marge de maniobra hi ha per a triar entre les opcions més preferibles, si el canvi és tan urgent.
—He desenvolupat una paciència infinita. Ara mateix es prenen decisions errònies, i és dolorós, perquè com més ens equivoquem, més alt serà el cost en vides, i com més aprofundeixes el problema, més s’estrenyen les solucions possibles. Durant molt de temps, jo també ho pensava: “Hem d’aconseguir el canvi tan de pressa com puguem.” Ara penso: mirem d’afermar les comunitats. Podem aconseguir canvis meravellosos a les institucions, però si no ens en sortim potser l’única cosa que tindrem serà la seguretat comunitària. Quin marge tenim? Sigui quin sigui, l’hem d’obrir des de baix, perquè, si no, qui miri de fer-los des de dalt, es trobarà una jungla de poder, haurà de retallar les aspiracions i farà molt curt. Per a mi, aquest és el marc de l’esperança: viure connectats i no acceptar la idea que tot sortirà malament.

Entitats ecologistes, pagesos, pescadors, representants municipals i veïns han defensat un model energètic basat en renovables “ben ubicades, democràtiques i compatibles amb la preservació del territori”.

La jornada ha estat organitzada per Stop Macro Parc Eòlic Marí amb el suport de la Xarxa Catalana per a una Transició Energètica Justa. Unes quantes entitats socials, ambientals, culturals i càrrecs municipals hi han participat en un acte que volia combinar la protesta i l’ambient festiu.

L’acte ha començat amb una cercavila de gegants i grallers pel passeig del Molinet fins a l’Espai Medes. Allà s’hi ha fet l’acció central, una representació simbòlica protagonitzada per les figures dels gegants i un aerogenerador de grans dimensions, que s’ha combinat amb una acció coordinada al mar amb embarcacions, caiacs, pescadors i membres del club de vela. Durant la protesta marina s’han desplegat pancartes i s’han fet sonar botzines davant la costa de l’Estartit.

Rebuig als macro projectes industrials

Els participants han mostrat el seu rebuig al macro polígon industrial marí del golf de Roses i altres infrastructures projectades, que consideren una amenaça per al paisatge, la biodiversitat i les activitats tradicionals de l’Empordà. Les entitats convocants han insistit que no s’oposen a les energies renovables, sinó al model actual de desplegament, que qualifiquen de massificat i especulatiu.

Durant els parlaments han intervingut diversos representants institucionals, com ara el president de l’EMD de l’Estartit, Genís Dalmau; l’alcaldessa de l’Armentera, Cèlia Garbí; l’alcaldessa de Viladamat, Dolors Pons; i el batlle de Torroella de Montgrí, Jordi Colomí. També hi han participat membres de la Unió de Pagesos, SOS Costa Brava, IAEDEN-Salvem l’Empordà, Defensem l’Empordanet, No al PLEMCAT, i més participants.

Les intervencions han coincidit en la necessitat de mantenir viva la mobilització social i territorial. Algunes veus han advertit del risc que l’Empordà es converteixi en una colònia energètica i han defensat la preservació dels espais naturals, agrícoles i patrimonials de la comarca.

L’últim episodi greu d’aparició de pèl·lets de plàstic fou arran de les precipitacions que van caure entre el 16 i el 18 de gener. Un inspector municipal de platges de la Pineda va documentar la presència de milers d’aquests microplàstics a la sorra. Tanmateix, n’apareixen cada vegada que plou. Segons un informe elaborat per l’ONG Good Karma Projects, l’aigua que cau sobre les instal·lacions de les empreses del complex petroquímic de Tarragona que manipulen aquests petits plàstics els arrossega pels desguassos fins a les rieres, que finalment els porten al litoral.

L’entitat assegura que es poden trobar pèl·lets a qualsevol platja de la Costa Daurada, però també en espais protegits, com la platja de la Marquesa, dins el parc natural del delta de l’Ebre, o a la reserva de la biosfera del nord de Menorca. “Els pèl·lets que veiem a la platja de la Pineda només són la punta de l’iceberg”, diu Clara Comas, gestora de projectes i portaveu de l’ONG.

Efectes nocius per al medi

Fa anys que entitats ecologistes alerten dels efectes nocius de l’escampament d’aquestes boletes al medi. Hi ha estudis que demostren que alteren les propietats físiques i químiques del sòl i poden modificar la microbiologia terrestre i el creixement de les plantes. També adverteixen que acumulen substàncies químiques tòxiques a la superfície, especialment contaminants orgànics persistents, resistents a la degradació, bioacumulables i perjudicials per a la salut humana. Al medi marí, a més, suren i es dispersen amb facilitat, i això fa que molts animals marins els acabin ingerint. A més, una vegada alliberats al medi, són gairebé impossibles de recuperar perquè es dispersen amb facilitat per l’aigua i el vent.

L’Ajuntament de Vila-seca ha estat una de les administracions més bel·ligerants a l’hora de reclamar mesures contra el vessament d’aquests productes. El batlle, Pere Segura, reconeix que la naturalesa d’aquesta contaminació dificulta d’exigir responsabilitats concretes. “La traçabilitat s’interromp. Si arriben pèl·lets i els puc identificar, puc saber qui els ha fabricat, però no qui és el responsable de l’abocament”, explica. El problema, afegeix, és que els pèl·lets passen moltes fases abans no es transformen en el producte final. “Es fabriquen, es transporten, es manipulen, s’emmagatzemen i després arriben a una fàbrica que els transforma, per exemple, en una pala d’escombrar. En tota aquesta cadena de valor és molt difícil d’atribuir la responsabilitat a ningú.”

Aquesta és una de les qüestions que es van abordar durant les negociacions de la directiva europea, aprovada l’abril de l’any passat.

Nova normativa europea

La regulació europea té l’objectiu de reduir d’un 30% els microplàstics alliberats al medi. Per això s’obligarà els operadors econòmics que a la Unió Europea manipulin més de cinc tones de pèl·lets de plàstic a prendre mesures específiques per a evitar-ne les pèrdues.

La norma fixa obligacions per a tota la cadena de subministrament: la producció, el transport, l’emmagatzematge, l’embalatge i la neteja de contenidors. També afectarà els transportistes marítims, terrestres i fluvials.

Quan hi hagi pèrdues accidentals o incidents, els operadors i transportistes hauran d’avisar immediatament els serveis d’emergència per minimitzar-ne l’impacte i prevenir nous vessaments. A més, les empreses hauran d’elaborar i aplicar plans de gestió de riscs a totes les instal·lacions, amb mesures específiques per a cada fase de la cadena de subministrament. La normativa també fixa obligacions sobre les tasques de neteja en cas de pèrdues accidentals.

Les autoritats podran fer inspeccions sense avisar i suspendre activitats si detecten riscs greus per al medi o la salut. En cas d’infraccions greus, les multes podran superar el 3% de la facturació anual de l’empresa a la Unió Europea, un dels aspectes que el batlle de Vila-seca, Pere Segura, considera més importants. “És un règim sancionador dur i fa que tothom hi pari atenció”, diu. Els estats també podran optar per sancions penals. La normativa estableix igualment que els afectats per danys a la salut derivats d’infraccions tindran el dret de reclamar compensacions. A més, els ciutadans i les ONG podran presentar denúncies sobre casos concrets.

Les disposicions de la normativa no seran vigents fins ben entrat el 2027, i les relatives al transport marítim s’aplicaran a partir del 2028. “Ens agradaria que s’apliqués immediatament, però entenem que tot vol el seu temps”, diu Segura.

Mesures actuals contra la contaminació

Per encarar la crisi dels pèl·lets, el 2023 es va constituir la Plataforma Zero Pèl·lets. En formen part institucions com el govern, la Diputació de Tarragona, l’Ajuntament de Vila-seca, l’Autoritat Portuària de Tarragona i els agents rurals.

També hi participen entitats del sector, com l’Associació Espanyola d’Industrials de Plàstics (ANAIP) i l’Associació Paneuropea de Fabricants de Matèries Primeres Plàstiques, a més de l’Associació d’Empreses Químiques de Tarragona (AEQT) i empreses com Dow Chemical Ibérica, Elix Polymers, Ercros, Basell Poliolefinas, Repsol Química, SK Primacor, Transformadora de Etileno i Katoen Natie.

Les empreses associades a l’AEQT vinculades als polímers plàstics asseguren que el compromís per a reduir les pèrdues involuntàries de pèl·lets és “inqüestionable”. Per això, l’entitat ha impulsat l’adhesió de les empreses de la cadena de valor del plàstic al programa Operation Clean Sweep (OCS), una iniciativa voluntària de gestió responsable que vol garantir l’aplicació de bones pràctiques de neteja i control en totes les operacions en què es manipula gransa de plàstic per evitar-ne fuites al medi i obtenir una certificació homologada europea.

Segons l’AEQT, les certificacions obtingudes el desembre del 2022 i el juliol del 2023 van ser pioneres tant al sector estatal com a l’europeu. Actualment, totes les empreses relacionades amb els polímers plàstics a Tarragona disposen de la certificació OCS.

Ara, el programa és privat i propietat de Plastics Industry Association i American Chemistry Council, és a dir, de grans empreses de la indústria del plàstic. A l’estat espanyol, la llicència la gestiona ANAIP, que també forma part de la Plataforma Zero Pèrdues de Pèl·lets, per això hi ha entitats ecologistes que diuen que no té una funció de control real.

Rebuda de la nova regulació europea

Sobre l’impacte del nou reglament europeu, l’AEQT assegura que les empreses associades estan “ben posicionades” per a complir la majoria dels requisits gràcies al compromís adquirit amb el programa OCS. El sector considera positiu el reglament perquè fixa criteris homogenis per a tota la cadena de valor.

Per contra, Good Karma Projects assenyala alguns buits de la nova regulació, com ara que les empreses que gestionen menys de 1.500 tones anuals de material plàstic quedin exemptes de mesures més exigents, com les auditories periòdiques o les certificacions anuals.

Per la seva banda, Segura es mostra optimista amb l’aplicació de la nova directiva europea i considera que obre “un horitzó més esperançador”. També defensa que s’ha encetat un camí de treball amb una metodologia que considera correcta i amb objectius “ambiciosos”. En aquest sentit, confia en la col·laboració entre administracions per a reduir aquest problema “a una qüestió anecdòtica”.

Segons que explica, l’ajuntament ja ha traslladat reiteradament aquest problema a la Generalitat, a qui atribueix les competències de control ambiental. Per això, avisa que, si no s’adopten noves mesures correctores i de prevenció, prendran “les accions que toquin” i intensificaran les accions dirigides a les administracions públiques.

Investigacions i sancions

Aquests darrers anys, l’Ajuntament de Vila-seca ha presentat una desena de denúncies pels episodis de contaminació, tres de les quals, a la fiscalia de medi ambient de Tarragona, que va obrir una investigació. La causa es va acabar arxivant perquè no es va poder determinar en quin punt de la cadena s’havien perdut els pèl·lets. Malgrat això, el consistori assegura que aquestes denúncies han servit perquè la fiscalia activi línies d’investigació i control sobre les lleres i les indústries que manipulen pèl·lets, en transformen o en fabriquen.

Alhora, un informe dels Agents Rurals començat arran d’una denúncia de Good Karma Projects i Surfrider Foundation confirma que Repsol Química, Ravago Plásticos i Chemieuro havien abocat pèl·lets a la Mediterrània. L’informe, revelat pel mitjà local Porta Enrere, va derivar en un expedient sancionador de l’Agència Catalana de l’Aigua, que va imposar multes d’entre 1.000 euros i 3.000.

Finalment, el 2 d’agost de 2024, el Departament d’Acció Climàtica va dictar una resolució arran d’una altra denúncia de Surfrider Foundation en què atribuïa per primera vegada una responsabilitat col·lectiva a deu empreses del polígon químic: Repsol Química, Dow Chemical Ibérica, Basell Poliolefinas Ibérica, SK Primacor Europe, Ravago Plásticos, Transformadora de Etileno (AIE) i operadors logístics com Katoen Natie Ibérica, Schmidt Ibérica, PGI Spain i Chemieuro.

El document obligava aquestes companyies a elaborar i aplicar, en un termini de sis mesos, un pla de gestió de pèrdues de plàstic que inclogués la identificació dels punts de fuita, protocols de manipulació, transport i emmagatzematge de pèl·lets, i també una estimació de les quantitats alliberades al medi. Tanmateix, el procés va quedar paralitzat arran d’un recurs contenciós administratiu al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC). Tot i això, l’AEQT assegura que bona part d’aquestes mesures ja s’apliquen en el marc del programa OCS.

Cop a la imatge de la zona

La Costa Daurada en general, i la Pineda en particular, són zones molt turístiques, especialment durant l’estiu. Per això, el batlle de Vila-seca lamenta que haver denunciat públicament aquesta problemàtica hagi acabat perjudicant la imatge del municipi. “Ens ha costat molt ser dels més bel·ligerants en aquesta qüestió –admet–. No hem estat premiats per això, sinó penalitzats. Ens han posat banderes negres i totes les notícies relacionades amb les nostres platges han acabat vinculades a la contaminació per pèl·lets.”

Segons Segura, denunciar aquesta situació ha fet que Vila-seca sigui objecte d’atenció mediàtica per motius negatius, malgrat que el problema afecta més municipis. “No té premi que un ajuntament denunciï aquesta situació, perquè acabes posant l’atenció en una qüestió que és més ambiental que no pas turística”, diu. El batlle afegeix que molts visitants ni tan sols perceben la presència dels pèl·lets o no hi donen importància.

En les imatges difoses pels banders es poden veure els animals movent-se de nit en zones encara nevades i rascant-se contra arbres. El govern ha explicat que, de moment, no es pot determinar amb certesa si aquests exemplars formen part del grup habitual d’óssos que transiten per Andorra o bé si són animals nous arribats d’altres zones del Pirineu. Les mostres recollides, com ara pèls, s’analitzaran i es contrastaran amb dades de l’estat espanyol i francès durant les setmanes vinents.

Amb el desgel, els ossos es comencen a despertar de la seva hibernació. Gràcies al seguiment constant que fem d’aquesta i d’altres espècies, aquesta primavera, ja hem constatat la presència de tres joves mascles en territori andorrà, prop de zones de frontera amb els països veïns pic.twitter.com/IxgXVDVBHg

— Banders d’Andorra (@BandersAndorra) May 6, 2026

El ministre de Medi Ambient, Agricultura i Ramaderia, Guillem Casal, ha remarcat que la situació “no és cap augment anormal” de la presència d’óssos i que aquestes deteccions són habituals en aquesta època de l’any, quan els animals surten de la hibernació i incrementen l’activitat. Entre el 2024 i el 2025, els banders han identificat vuit exemplars diferents a Andorra, majoritàriament mascles, que són els que recorren distàncies més llargues.

Les zones on s’ha detectat activitat inclouen indrets com Arcalís, la vall d’Incles i sectors propers a Setúria, tot i que les autoritats eviten de concretar-ne les ubicacions exactes per motius de seguretat i per evitar molèsties als animals. Els agents expliquen que no hi ha hagut cap contacte visual directe, un fet poc freqüent en una espècie especialment esquiva. El govern insisteix que la situació és controlada i ha recordat les recomanacions bàsiques per als excursionistes: no seguir petjades d’óssos, portar els gossos lligats i avisar els banders en cas de detectar indicis de presència dels animals. També s’han activat ajuts preventius per a possibles danys derivats de la presència d’ossos en explotacions ramaderes o apícoles.

Segons que han explicat en una conferència de premsa a Reus, les entitats agrupades a la plataforma No a la MAT Aragó-Catalunya, entre les quals hi ha GEPEC-EdC, Unió de Pagesos, Priorat i la Vall Sostenible, Gent del Matarranya, Terol Existeix i la Plataforma en Defensa dels Paisatges de Terol, han aconseguit de recollir aquestes al·legacions en tan sols trenta dies. El volum inclou aportacions de particulars, ajuntaments, consells comarcals, sindicats, organitzacions agràries, entitats ecologistes i empreses.

La infraestructura projectada preveu d’augmentar la potència de la línia actual, d’uns dos-cents quilòmetres, amb un augment substancial de la capacitat: dels 220 quilovolts actuals fins als 620. Aquest canvi implicaria també la substitució de les torres existents per noves estructures d’una alçària mitjana de gairebé cinquanta metres, pràcticament el doble de les actuals.

Les entitats opositores alerten que el projecte tindria un impacte significatiu sobre el territori. Calculen que afectaria prop d’una trentena de municipis de comarques com la Terra Alta, la Ribera d’Ebre, el Priorat, el Baix Camp, l’Alt Camp i el Tarragonès, a més de zones del Baix Aragó. Consideren que l’actuació comportaria conseqüències ambientals, econòmiques i socials rellevants, especialment en àmbits com l’agricultura, la ramaderia i el paisatge.

També qüestionen el model energètic que, segons diuen, sustenta el projecte. En aquest sentit, denuncien que la MAT s’inscriu en una lògica de creixement energètic que no té en compte els límits ambientals i que no reverteix en beneficis directes per al territori. Igualment, adverteixen de possibles afectacions sobre la salut de les persones i els ecosistemes. En paral·lel a la presentació de les al·legacions, les entitats han convocat una mobilització aquest dissabte a Reus. Serà la primera protesta unitària amb l’objectiu de visualitzar el rebuig compartit al projecte.

És probable que molts ens hàgim respost “segurament, no”, amb una barreja d’escepticisme i resignació. Aquesta sensació és com més va més comuna, i les dades no ajuden a dissipar-la. A Europa amb prou feines es reciclen al voltant del 15% dels plàstics, i als Estats Units la xifra cau fins el 9%. La resta de plàstics acaben incinerats, enterrats o, en el pitjor dels casos, dispersos en el medi.

La pregunta, per tant, no és si el reciclatge del plàstic presenta problemes, sinó per què falla un sistema en el qual fa dècades que confiem.

El problema comença abans no es llenci l’envàs

Per entendre què falla, convé de fer un pas enrere i observar com fem servir el plàstic. Aproximadament la meitat de tots els plàstics es destinen a productes d’un sol ús: envasos, embalatges, bosses o plàstics agrícoles. Entre el 20% i el 25% s’utilitzen en aplicacions de llarga durada –canonades, cables, materials de construcció. La resta correspon a béns de consum amb una vida útil intermèdia, com ara vehicles, mobles o aparells electrònics.

A la Unió Europea, els residus plàstics postconsum van assolir els 24,6 milions de tones el 2007, i la xifra no ha parat de créixer. L’embalatge continua essent-ne la font principal, però hi ha altres corrents —com els residus d’aparells elèctrics i electrònics o els vehicles fora d’ús— que guanyen pes a una gran velocitat.

En aquest context, el reciclatge no falla per una sola raó, sinó per moltes. I gairebé totes estan connectades.

Dotze raons per les quals el reciclatge del plàstic falla

1. Plantes de reciclatge poc eficients

Durant processos clau com la rentada, es perden fragments de plàstic en forma de microplàstics. El mateix sistema, doncs, genera residus. És urgent repensar el disseny i el funcionament d’aquestes plantes.

2. El plàstic reciclat és car

Actualment, produir plàstic verge sol ser més barat que no pas reciclar-lo. Sense incentius fiscals, imposts al material verge o compres públiques verdes, el mercat continuarà triant l’opció més barata.

3. Qualitat insuficient del material reciclat

La degradació del polímer en limita la reutilització. Invertir en noves tecnologies de classificació, rentada i regranulat és clau per a tancar el cercle.

4. Sistemes de recollida ineficients

Les pèrdues i la contaminació comencen en l’origen. Optimitzar la recollida –contenidors, logística, incentius– és tan important com la tecnologia industrial.

5. Manca de professionalització del sector

La recollida i classificació de residus continua essent, en molts llocs, un treball precari i invisible. Formació, estabilitat laboral i reconeixement no són únicament una qüestió social, sinó també d’eficiència.

6. Exposició dels treballadors a contaminants

Els qui treballen amb residus plàstics estan massa exposats a substàncies nocives. Resoldre-ho no és opcional: és una qüestió de salut pública.

7. Exportar el problema no el fa desaparèixer

Durant anys, els països rics han enviat residus a països amb menys capacitat de gestió ambiental. A més d’injust, és miop: els impactes ambientals no en saben, de fronteres.

8. Mala gestió dels diferents tipus de plàstic

Barrejar polímers incompatibles redueix dràsticament la qualitat del reciclat. La separació precisa és un coll d’ampolla crític.

9. Polítiques massa genèriques

No hi ha solucions universals. Les polítiques de reciclatge s’han d’adaptar als contexts locals, les infrastructures i els hàbits de consum.

10. Productes dissenyats per no ser reciclats

Les multicapes, mescles de polímers, adhesius complexos o el plàstic negre en són alguns exemples. Tot i que hi ha set grans famílies de plàstics, a la pràctica només el PET i el polietilè d’alta densitat es reciclen de manera habitual. La resta acaben, en la majoria de casos, incinerats o en abocadors.

11. El paper dels ciutadans importa, però no n’hi ha prou

Separar bé, netejar els envasos i entendre els símbols de reciclatge hi ajuda, però no pot ser l’única estratègia. Carregar tota la responsabilitat en el consumidor és injust i ineficaç.

12. No tot allò que entra a la planta es pot reciclar

Impureses com ara restes de menjar, humitat, paper, tèxtils, metalls o mescles de polímers en redueixen dràsticament el rendiment. La quantitat que hi entra sempre supera la que en surt convertida en un material nou. Un símil domèstic ho il·lustra prou bé: fer una truita de patates implica generar residus, com ara pells i closques, de manera inevitable. En el reciclatge passa igual, només que a escala industrial.

Un desafiament col·lectiu, no pas una solució màgica

No hi ha una vareta màgica per a eliminar tot el plàstic del planeta. Però sí que hi ha prou coneixement per a fer-ho molt millor que no pas com ho fem ara. El reciclatge no és una panacea. És una peça –important, però incompleta– dins un enfocament més ampli que inclou reducció, reutilització, ecodisseny i economia circular. La pregunta ja no és si sabem què fer, sinó per què encara no ho fem.

La tecnologia avança. Els diagnòstics són clars. El que falta, potser, no és innovació, sinó decisió col·lectiva per a passar de les paraules a l’acció.

Jordi Díaz Marcos és professor del departament de materials i microscopista, Universitat de Barcelona. Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation.

Un impacte considerat insostenible

La protesta l’ha encapçalada la plataforma Aturem els Molins, que ha posat l’èmfasi en la necessitat d’una transició energètica justa, com ha exposat el portaveu Pau Arasa: “Volem una transició energètica que sigui justa, al servei de les persones i que no sacrifiqui la sobirania alimentària per una sobirania energètica hipotètica.” Els participants han recorregut els espais agrícoles afectats, tot visualitzant el mosaic agrari amenaçat per la nova instal·lació.

De moment, la Comissió Territorial d’Urbanisme ha emès un informe desfavorable sobre el projecte. En destaca l’impacte negatiu que podria tenir la central eòlica sobre el mosaic agrícola d’aquest sector del Baix Camp.

En aquest context, Brussel·les destaca la importància d’implicar la població en el debat al voltant de l’aigua, perquè, segons que diu, “les coses es complicaran i caldrà prendre decisions difícils”.

Aquesta reflexió arriba mentre el govern català preveu de doblar la producció d’aigua dessalinitzada el 2029, mitjançant l’ampliació de la planta de la Tordera i la construcció d’una nova dessalinitzadora al Foix, que podrà subministrar tant el sistema Ter-Llobregat com les comarques de Tarragona.

Advertiment de Brussel·les

Els responsables de gestió sostenible de recursos hídrics de la Comissió Europea han advertit que, més enllà de la crisi climàtica, “les coses no es fan bé”. Han recordat que les situacions de sequera i les inundacions arriben amb un “estrès hídric molt gran” i han proposat de fer més pedagogia per conscienciar tots els sectors socials.

Catalunya disposa actualment de les dessalinitzadores del Llobregat (60 hm³/any) i de la Tordera (20 hm³/any), però es treballa per doblar-ne la capacitat el 2029. Els responsables europeus han recordat que les dessalinitzadores solen requerir grans inversions, moltes de les quals provenen de fons europeus, i que s’han d’activar només quan calgui. Per això han defensat una estratègia “on-off”, tot connectant-les només en situacions realment crítiques.

La Comissió Europea és partidària que les noves instal·lacions de dessalinització funcionin preferentment amb energia renovable, per a minimitzar l’emissió de gasos d’efecte hivernacle. També recorda que són infrastructures costoses i que generen molta despesa de manteniment.

La reutilització de l’aigua, recurs estratègic

Brussel·les posa l’èmfasi en la reutilització de l’aigua com a eina clau per a reforçar la resiliència hídrica, però avisa que el seu desplegament ha de respectar la directiva europea sobre aigua potable, que fixa nivells de qualitat semblants als de l’aigua de consum. En el cas de l’estat espanyol, el reial decret en vigor amplia els usos de l’aigua regenerada i n’eleva els requisits de qualitat, amb més inversió tecnològica i un esforç administratiu afegit. La CE matisa que aquests sistemes de garantia de qualitat no es deriven de la normativa europea, sinó que responen a decisions estatals.

El 2025 es va posar en marxa l’Estratègia Europea de Resiliència Hídrica, amb l’objectiu de garantir aigua neta i assequible i construir una economia sostenible entorn de l’aigua.

Per assolir aquesta fita, Brussel·les proposa d’actuar en cinc àmbits clau, com ara accelerar l’aplicació de la normativa, reforçar la cooperació entre països dins la UE –especialment a les conques compartides, com passa amb l’estat espanyol i Portugal–, i impulsar coordinació entre administracions.

Finançament per a projectes locals, pimes i petits agricultors

La CE considera que cal facilitar l’accés al finançament privat i públic per a projectes d’aigua, sobretot per a pimes, petits agricultors i projectes locals. Apunta que “hi ha una manca enorme de recursos i això no es podrà resoldre només amb diners públics”. Per aquesta raó destaca l’augment de crèdit per part del Banc Europeu d’Inversions, que hi destinarà 15.000 milions d’euros en tres anys, i la disponibilitat de crèdits petits i flexibles per a modernitzar regadius i millorar la gestió de l’aigua.

Dins aquest programa, la UE treballa en digitalització del sector, amb l’ús extensiu de mesurament intel·ligent, dades de satèl·lit i intel·ligència artificial per a detectar fuites i optimitzar l’ús dels recursos. També es preveu una iniciativa europea per implementar comptadors intel·ligents.

Europa concentra el 40% de les patents mundials en gestió de l’aigua. La CE proposa de retenir aquests projectes, però recorda que en la dècada entrant es jubilarà un terç del personal i insta a captar talent jove tant per a perfils qualificats com per a operaris. També anuncia que reforçarà la seguretat i la preparació a la UE mitjançant sistemes d’alerta primerenca i monitoratge en temps real de sequeres i inundacions.

Afegeix que cal apoderar els ciutadans perquè puguin reaccionar i prendre decisions informades. Cita la gota freda al País Valencià com a exemple de què s’ha de fer i què cal evitar.

Sector miner i aigua: nova directiva en revisió

El desembre passat Brussel·les va obrir el procés de revisió de la Directiva Marc de l’Aigua per mirar de reduir-ne els tràmits administratius i facilitar projectes miners lligats a materials crítics, enfront de la creixent dependència externa i les restriccions en l’exportació de països com ara la Xina. Remarca que fomentar l’extracció a Europa és “imperatiu” per a avançar cap a la transició verda i l’electrificació.

La reforma, que s’ha presentat com a “quirúrgica”, vol adaptar la normativa per afavorir l’autonomia estratègica europea en recursos com ara liti, cobalt i coure, materials inclosos en una llista creixent de matèries crítiques. Això podria permetre més flexibilitat per a determinades activitats extractives, considerades “d’interès superior”, i majors marges d’afectació sobre els aqüífers.

La iniciativa es troba ara en fase de recollida d’evidències per a avaluar la idoneïtat dels canvis proposats. Aquest procés ha despertat inquietud en el sector hídric europeu, que alerta del perill de debilitar la protecció de l’aigua i d’augmentar la inseguretat jurídica.

Les entitats veuen exagerat el creixement previst de 1.815 habitatges nous, segons la memòria d’ordenació, i 2.124 segons l’informe de sostenibilitat ambiental, com també la previsió de 434 habitatges en sòls urbanitzables i quatre hotels nous. Segons les entitats, aquestes xifres evidencien un model de desenvolupament “incompatible” amb els valors naturals i paisatgístics del municipi.

Al·leguen també irregularitats en el procediment de tramitació

En les al·legacions, SOS Costa Brava i Salvem la Platja de Pals denuncien irregularitats en el procediment de tramitació del POUM i exposen que el municipi ha sotmès el document a informació pública com a “segona aprovació inicial”, recuperant un expedient obert fa prop d’onze anys. Segons les entitats, aquesta manera de procedir pretén de convalidar tràmits antics i evitar passos essencials com ara l’avanç del POUM, l’anàlisi d’alternatives reals i un programa de participació ciutadana complet, tot d’elements “obligatoris” en la formulació o revisió d’un POUM.

Entre els punts principals, les entitats posen l’accent en la defensa de la pineda i l’hàbitat dunar de la platja de Pals, i exigeixen eliminar els sectors de creixement que afecten aquests hàbitats d’interès comunitari prioritari. En especial, qüestionen l’àmbit de Rodors i exigeixen retirar els sectors Rodors I i Rodors II. El primer preveu 18,92 hectàrees amb 148 habitatges i sostre hoteler, i el segon inclou previsions noves que comporten, entre més coses, el sacrifici de 2,5 hectàrees per a implantar-hi un hotel. Les entitats recorden que el parlament ja va instar el govern a protegir els sectors Rodors-Roca Blanca i a garantir la protecció efectiva de la zona de dunes i pinedes de Pals.

Sol·licitud d’eliminar el vial nord i crítica als estudis d’inundabilitat

Les al·legacions també demanen d’eliminar el vial nord per les afectacions sobre connectors naturals, zones inundables i la pineda mediterrània sobre duna. Alhora, s’oposen a la previsió de creixements en zones amb risc d’inundació. Les entitats diuen que l’estudi d’inundabilitat del POUM és insuficient perquè no analitza adequadament la zona més conflictiva de la platja de Pals ni d’uns altres àmbits sensibles del municipi.

Un altre punt destacat és l’oposició al PAU dels Jonquers, que les entitats descriuen com un àmbit inundable i en zona de flux preferent, a més de la petició de suprimir l’àmbit urbanitzable d’Interpals, que afecta dunes amb pineda i terrenys de valor connector i que funciona com a pulmó verd de la platja de Pals.

Refús a la zona industrial i l’excés d’activitat econòmica

SOS Costa Brava i Salvem la Platja de Pals consideren desproporcionada la previsió d’una gran zona industrial de 9,4 hectàrees i demanen de reduir-la a l’àrea estrictament necessària, evitant sòl agrícola i inundable. També demanen de revisar l’excés de zones d’activitat econòmica i critiquen la manca de justificació de les previsions de creixement del conjunt del planejament.

I avisen de la inexistència d’una “veritable anàlisi d’alternatives reals d’ordenació”. “El POUM de Pals es limita a valorar l’alternativa i consisteix a continuar el PGOU del 1987, l’alternativa 1 corresponent a una versió del POUM aprovada inicialment el 2015 i tombada per la comissió territorial d’urbanisme de Girona i el Departament de Medi Ambient, i l’alternativa 2 amb els creixements desmesurats, que és la finalment seleccionada.”

Els ecologistes consideren que les alternatives 0 i 1 són “inviables i contràries a dret” perquè no s’ajusten al pla director de revisió de sòls no sostenibles del litoral i preveuen creixements en zones forestals, terrenys amb pendents superiors al 20% i en àrees protegides. Per això, exigeixen que es proposin alternatives “reals” amb creixements limitats al 10%, 20% i 30%, i que se seleccioni la de menys impacte ambiental i territorial.

“Ens hi juguem molt [a Pals]: dunes, pinedes i zones inundables no poden convertir-se en moneda de canvi d’un planejament sobredimensionat”, diuen les entitats, que advoquen per un POUM amb creixement mínim, alternatives reals i garanties ambientals.

El telèfon d’emergències 112 ha rebut vora 600 trucades relacionades amb la borrasca Regina al Principat, sobretot al Barcelonès, al Vallès Occidental i al Vallès Oriental. Barcelona, Sant Joan de les Abadesses i Sant Cugat del Vallès han estat els municipis amb més avisos.

En l’àmbit hidrològic, la Muga continua superant el llindar de perill a Boadella d’Empordà, tot i que el cabal va a la baixa. El Ter manté cabals sobre el llindar d’alerta al llarg del seu curs i la presa de Susqueda encara sobreïx. Al sud, l’embassament del Foix també ha començat a sobreeixir, i el Gaià continua sobre el llindar d’alerta, però amb tendència descendent.

Quant a la mobilitat, quatre carreteres continuen afectades pel temporal: la N-260 al Ripollès, a causa d’un despreniment; la GIV-6226 i la GIV-5041 a l’Alt Empordà, a causa de les inundacions; i la BV-5301 al Montseny, a causa d’un despreniment.

El Centre de Coordinació d’Emergències de la Generalitat Valenciana també ha desactivat l’alerta groga per pluges a les comarques dels Ports, l’Alt Maestrat, l’Alt Millars, l’Alt Palància, l’Alcalatén, el Baix Maestrat, la Plana Alta i la Plana Baixa. Així, ja no hi ha cap avís activat al País Valencià.

Explica amb tots els ets i uts que ja ha començat la sisena extinció en massa, però, com a marca de la casa, diu que encara som a temps de frenar-la perquè no s’acaben complint els pitjors presagis. I a això lliga el concepte de retirada dels humans per a deixar espai a la vida diversa.

Fem l’entrevista a Andreu Escrivà, doctor en biodiversitat, dilluns al matí a la redacció de VilaWeb a València. Fa poques hores que ha començat la guerra al Llevant, i d’això també en parlem.

—Si el planeta no és nostre, de qui és?
—De totes les espècies que som ací. Hem d’assumir que aquest no és el nostre planeta, que el compartim amb un conjunt d’espècies que existeixen ara, i que n’han existit moltes més al llarg de la història del planeta.

—A diferència dels llibres anteriors, aquesta és una obra de divulgació entesa a la manera clàssica, potser més reposada. Era un pas natural per a vós, això?
—Per a mi, la paraula clau és que és un llibre més reposat. Recorde que Encara no és tard el vaig escriure en un mes, tancat en casa. Això té alguns avantatges, que és que tens sempre el llibre al cap, però amb aquest he fet una cosa que no havia pogut fer mai fins ara, que és deixar-lo sis mesos en guaret. Quan hi vaig tornar, vaig llevar cent pàgines d’anècdotes que pensava que ajudaven a entendre el meu viatge personal amb tota aquesta qüestió de la biodiversitat, però que realment no aportaven res al lector. Crec que és indefugible el fet que, si jo parle de fer alfabetització ecològica, he de donar exemple i he de transmetre aquests coneixements en un sentit divulgatiu. Fer entendre quines són les nostres coordenades, quins són els engranatges, quines són les ferides que infligim a la vida.

—Ja heu dit la paraula ‘biodiversitat’, que emprem molt, però de què parlem quan diem ‘biodiversitat’?
—Si fem cas a l’AVL, parlem de plantes i animals, però la biodiversitat són moltes més coses. També és el ventall genètic que hi ha dins de cada planta i de cada animal. És la diversitat d’ecosistemes, la varietat de relacions funcionals, i no només de plantes i animals, sinó de la resta d’organismes que hi ha en aquest planeta, des dels fongs, protozous i tota la diversitat microbiana, que és gairebé infinita. I parlem de tota aquesta diversitat. El problema és que moltes vegades associem la biodiversitat a algunes espècies i prou, perquè són emblemàtiques, i no pensem realment com funciona l’ecosistema, en quines relacions s’estableixen entre les espècies. És com funciona el teixit viu del nostre planeta.

—Comenceu descrivint un paisatge nocturn i reivindiqueu el dret de la foscor. Per què és tan important, la foscor?
—Jo diria que per dues coses. La primera és per una qüestió profundament identitària, que, com a éssers humans, hem de saber que som en un planeta que és un entre milions i milions de planetes. Tenim una estrella que és el Sol, que està en la galàxia entre centenars de milers de milions d’estrelles més… Crec que és una qüestió d’humilitat. Som un puntet. I si no veiem la resta del firmament, si de nit no podem valorar que sols que estem, i com és de singular la nostra vida, ens falten eixes coordenades. I la segona cosa, en un pla més directe i tangible, la foscor és important perquè ens ajuda a regular els nostres cicles biològics. Hi ha moltes plantes i animals que necessiten la foscor per a viure, per a reproduir-se i per a poder completar el seu cicle, i els humans no som cap excepció. Si vivim sempre amb una mena de llum eterna, no perdem les coordenades i prou, també perdem la salut.

—Què vol dir, en termes humans, que ha començat la sisena extinció?
—La sisena extinció l’hem d’entendre com la certificació que entrem en un moment de crisi planetària. El nostre planeta té 4.600 milions d’anys i només hi ha hagut cinc crisis planetàries en què la vida s’ha desplomat. Ara estem en el sisè moment. La taxa d’extinció d’espècies és de cent vegades a mil més gran del que era esperable, i sabem que nosaltres en som els responsables. De fet, dedique una part del llibre a explicar totes les formes amb les quals afectem la vida. És un procés lent. No s’acabarà tota la vida del planeta d’ací a deu anys, però moltes vegades és irreversible.

—…
—Quan una espècie té una població tan petita que ja no es pot reproduir de manera viable, condemnem a mort moltes espècies i ecosistemes, encara que ara no els veiem. Són processos llargs i cal detectar-los. I ara sabem que entrem en la sisena extinció, que la nostra petjada n’és la responsable. I utilitze Blas de Otero quan diu que els humans donem senyals de vida amb trossos de mort. El nostre llegat no hauria de ser el buit en la història evolutiva del planeta. Encara som a temps de desviar el rumb.

—En la història de la Terra, hi ha cap moment o cap fet que haja accelerat el rellotge d’aquesta sisena extinció?
—Jo et diria que l’agricultura, fa vuit mil o deu mil anys. El descobriment de l’agricultura, la transformació del món, i la ramaderia, fan que acabem ocupant unes quantitats absolutament enormes d’espai per alimentar-nos, per dominar els ecosistemes, els animals… I, després, sí que hi ha un moment realment clau, molt recent, que és a partir del 1950 i que es coneix com “la gran acceleració”, que és aquell moment en què el món comença a expandir-se. Les distàncies s’escurcen, comencem a consumir moltíssima més energia, hi ha una explosió demogràfica. Són dos punts d’inflexió.

—Al llibre expliqueu experiments frustrats per a reproduir la vida humana fora de la Terra. Per tant, hem de perdre tota esperança d’anar a viure a Mart?
—A mi m’agrada molt l’exploració espacial. Estaria encantat de veure persones xafant Mart i sobrevolant les llunes de Júpiter i de Saturn. Però crec que això és compatible amb assumir que anar a Mart és anar a un planeta mort on no hi ha cap possibilitat de reproduir allò que hi ha ara mateix a la Terra. A més, la millor versió de Mart serà sempre pitjor que la pitjor versió de la Terra. El que hem de fer és salvaguardar allò que tenim ací ara, deixar-nos d’aquestes fantasies. La ciència i l’exploració em semblen fantàstiques, però que no ens desvien pensant que tenim una mena de còpia de seguretat, un pla B. No la tenim.

—Parleu dels estudis que diuen que els humans hem alterat el 75% de la Terra. Em sobta que hi haja un 25% sense alterar. Siga com siga, on és aquest 25%?
—Els estudis que cite parlen del 75%, però crec que va més enllà. Jo diria que hem alterat el 100% del planeta, perquè, si alterem l’atmosfera, produïm un canvi climàtic. És cert que hi ha zones molt llunyanes, a l’Antàrtida, a l’Àrtic, o les zones dels oceans més allunyades de la terra que poden tenir una modificació molt petita. Però allà on no hem arribat nosaltres amb la nostra petjada, amb les màquines, amb la ramaderia i l’agricultura, les ciutats, etc., hi arriben els contaminants químics persistents, el canvi climàtic, el plàstic que duien a l’estómac molts animals que emigren. Crec que la dominació del planeta per part dels humans és total.

—A vegades us heu definit com el pesat climàtic, i en el llibre dieu que, ara que es parla tant de canvi climàtic, ja no es parla de la contaminació. El canvi climàtic no és a causa de la contaminació?
—Sí i no. Quan jo parle de contaminació, em referesc a aquelles coses nocives que són tòxiques directament per a nosaltres. El diòxid de carboni o el metà no són tòxics per a nosaltres, però fan pujar la temperatura. Una de les confusions més habituals es produeix amb el tema de les zones de baixes emissions, o en les restriccions al trànsit en les ciutats. Molta gent es pensa que és pel canvi climàtic, i no ho és. La restricció del trànsit, a banda de guanyar espai per als vianants i per a la vida, ve donada sobretot per les partícules de nitrogen i de sofre, molt petites, que se’ns fiquen als pulmons i acaben causant problemes de salut molt grossos. Addicionalment, els cotxes emeten diòxid de carboni, etc. Quan parlem de contaminació, parlem de la química, de productes de síntesi nous, de contaminants persistents, com els anomenats PFAS, que apareix en el llibre i són és una preocupació creixent. O d’abocaments. Això és contaminació. Em preocupa una mica que aquesta mirada tan estreta ara al canvi climàtic ens impedesca d’actuar en uns altres àmbits.

—Què són els PFAS de què tothom parla ara?
—Són contaminants molt persistents. Molècules químiques molt difícils de trencar, i que són coneguts com els químics eterns. Són útils per a moltes coses, per exemple, com a retardants del foc. Però s’ha comprovat que no hi ha rutes metabòliques de cap planta o animal per a poder trencar aquestes molècules, de manera que s’acumulen en l’ecosistema i passen als animals que es mengen els animals més petits, i la cadena va fins a l’ós polar o nosaltres. És molt preocupant, perquè encara no hi ha prou literatura científica sobre aquests contaminants per a saber exactament quins són els seus efectes sobre la salut. Jo òbric en el llibre una finestra de preocupació cap a aquesta qüestió.

—’Retirada’, és un mot que useu a bastament. Expliqueu-nos aquest concepte, d’on ens hem de retirar?
—Hi ha un concepte molt bonic que pensava usar que és ‘regeneració’, que s’utilitza molt, perquè el mot ‘sostenibilitat’ està buit. L’han banalitzat, l’han mercantilitzat, s’han de buscar paraules noves. ‘Regeneració’ està molt bé, és bonic, però la regeneració continua ancorada en el paradigma de creixement. Regenerar per a què? Per a qui? Com? Moltes vegades hi ha un intent de vendre com a regeneració allò que són projectes d’especulació immobiliària. S’han de buscar paraules incòmodes, que les empreses o institucions ho tinguen més difícil per a apropiar-se’n. I ‘retirada’ és una d’aquestes paraules. És retirar-nos d’aquesta petjada de què parlàvem abans. I la retirada pot ser geogràfica, per pura supervivència. És a dir, retirar-nos de la primera línia de costa davant una pujada del nivell del mar i una intensificació dels fenòmens extrems. Però no és això i prou.

—Digueu.
—També hi ha una retirada metabòlica, en el sentit de reduir els fluxos d’energia i de materials que utilitzem al planeta. Una retirada identitària, en el sentit de no creure’ns que els éssers humans som especials. I, fins i tot, una retirada legal. Donar drets a la natura, donar drets als animals perquè puguen estar en igualtat de condicions. És un concepte que costa d’explicar, però crec que és un bon punt de partida per a repensar aquesta predominança humana i aquest sotmetiment del planeta.

—Què vol dir retirar drets de propietat dels humans per tornar la propietat als animals?
—Ja es fa en l’àmbit legislatiu. En el llibre cite algunes sentències de drets que s’han donat a rius. Al Mar Menor, per exemple. En el tema dels animals, hem vist com hem transitat de pensar que són coses a pensar que són éssers que senten, i a pensar que són persones no humanes. Sí que veig una retirada geogràfica. El Regne Unit o França tenen una planificació de retirar-se. I també veig una retirada de zones de cultiu que s’han revertit a un estat més natural. El tancat de la Pipa a l’Albufera ja no és un arrossar, ara funciona com una marjal més o menys natural. O l’estany d’Ivars, que s’ha recuperat. Passa que són exemples molt circumscrits a un moment concret, a un espai relativament petit. Però crec que hi ha la possibilitat de visualitzar que aquesta retirada cultural identitària i geogràfica és beneficiosa per a nosaltres.

—Ara em ve al cap una notícia d’aquests dies que va contra això de la retirada. La Generalitat ha recorregut contra la llei de costes espanyola per preservar les casetes que hi ha a la vora de la mar, i que cada temporal trenca. El pretext és preservar allò que anomenen identitat mediterrània.
—Crec que això és perfectament coherent amb una Generalitat negacionista que rebutja qualsevol evidència científica sobre el canvi climàtic, i que actua com si no hi hagués cap problema, com si el nivell de la mar no pujàs, ni les precipitacions fossen més freqüents i més intenses, i no hi hagués cap mena de problema als ecosistemes del nostre país ni a les marjals, ni a res… Lamentablement, és el que podem esperar d’aquesta Generalitat i, particularment, del departament de Territori i Medi Ambient.

—Parlàveu del perill del mot ‘regeneració’, de l’ús que se’n fa. D’ençà del 29 d’octubre de 2024, no deixem de parlar de ‘reconstrucció’ aplicada a zones del país que sabem que són perilloses i inundables.
—Sobre la reconstrucció, el que em fa més ràbia és que algunes institucions ho han entès com a reconstruir exactament allò que hi havia. Es pot reconstruir des d’una altra òptica. Hauríem d’entendre el que deia el Col·legi de Geòlegs de Catalunya, que a l’agenda de la reconstrucció podem incorporar-hi els conceptes de decreixement i deconstrucció. Retirar-se. Passa que moltes institucions o organismes fan una lectura molt antiga del que significa reconstruir, sense tenir en compte el que vindrà.

—Reconnectar amb la natura, amb les plantes, és una altra de les missions que tenim, però les ciutats semblen trampes mortals on ens hem clavat les persones.
—Jo crec que sí. Hem concebut les ciutats com una manera d’expulsar la natura, encara que siga l’ecosistema humà per antonomàsia, perquè tot estiga al nostre servei, i hem donat molt poc espai a la sorpresa, a la meravella, a la natura, a les coses una mica incòmodes, als sorolls diferents dels que fem els éssers humans. Crec que no tenim aquesta possibilitat de reconnectar en una ciutat. El cas de València és molt particular, perquè tenim el riu, que és una victòria veïnal brutal, tenim molt a prop l’Albufera… València és un cas meravellós per a reconnectar amb la natura, però fins i tot així hi ha molts barris que els falta moltíssim de verd i els falta la possibilitat de trobar un verd que no siga només de jardineria, un verd humanitzat i quadriculat. Que siga un verd que tinga una mínima capacitat d’expressar-se i de fluir i d’establir relacions pròpies. Per això defense que les ciutats tornen a impregnar-se de verd, tornen a impregnar-se de natura, perquè és el primer contacte i és el que més importa.

—Una marca de la casa és aquest “encara hi som a temps” de què ja parlàveu fa uns anys en un llibre i que continueu mantenint. Encara hi som a temps, realment?
—Sí. A més, és una cosa que intente de transmetre. Primer, hem de saber què vol dir que hi som a temps. No podem pensar en les temperatures de l’any 1915, ni en tornar a la biodiversitat del planeta que teníem fa dos-cents anys. Som a temps d’evitar aquesta sisena extinció. Som a temps de recuperar moltes zones, de regenerar moltes zones, de restaurar molts ecosistemes, de bastir una nova relació amb la natura i de garantir-nos un futur que no vaja cap al precipici de l’extinció. De tot això som a temps. I, a més a més, una cosa que intente de transmetre molt amb aquest llibre és que la natura és molt agraïda. Si ens retirem, torna. Si li donem espai, torna. Si l’ajudem una mica, torna i torna amb molta força. Les victòries que podem veure en la restauració ecosistèmica, en la conservació de la natura, en la conservació de la biodiversitat, crec que són molt més esperançadores, molt més boniques que no les que podem veure en la qüestió climàtica. La qüestió climàtica, moltes vegades, acaba en qüestions tecnològiques, en qüestions molt fredes. La qüestió natural apel·la a una fibra interna molt amagada en aquests moments per als humans i crec que aquestes victòries poden ser molt més esperançadores i molt més inspiradores. Això no vol dir que jo siga optimista.

—Del punt de vista d’aquest llibre, i els dies que vivim, no sé si hi ha res més catastròfic per a la Terra que la destrucció causada per la guerra. Estem acostumats a veure les ciutats de la franja Gaza totes grises, la pols de la destrucció. Ara ho veiem a la guerra del Llevant.
—No hi ha res més destructiu. El gran problema és que estem en guerra amb la vida, amb nosaltres mateixos. És important recalcar que lluitar per la vida d’aquest planeta és lluitar per la vida de les persones, per la vida dels animals i les plantes i tota la resta d’organismes, i és la lluita més profundament pacifista que hi ha. Ara llegesc La destrucció de Palestina és la destrucció de la Terra, d’Andreas Malm, i diu això de la devastació. Veiem un genocidi en directe, amb aquesta impotència, aquesta vergonya que crec que sentim els europeus en veure com es reacciona políticament a Europa, és molt dur i molt trist. I és de veres que per a mi és la imatge, lamentablement perfecta, de la lluita contra la vida. Que és la lluita contra les persones, contra el territori pels recursos. No hem d’oblidar que és una lluita per la terra de Palestina, i s’ha vist molt clarament quan l’exèrcit israelià tapa pous amb ciment, arrenca oliveres, llança contaminant perquè no hi puga créixer res. El que passa a Gaza escenifica el pitjor del segle XXI i per això és tan important fer un pas i provar d’aturar-ho com siga, perquè, si no, serà el punt d’inflexió del segle. La guerra és la cosa més destructiva que tenim.

—Acabeu el llibre amb una nota contra la intel·ligència artificial i expliqueu no l’heu emprada per a escriure. Per què?
—Crec que la IA ens roba allò que ens fa humans. Jo no estic en contra de tenir més capacitat computacional, en qüestions mèdiques, d’anàlisi d’imatges, o qüestions d’astronomia o física, per exemple. Té un paper i hem de saber-ho. Per a mi, en qüestions d’escriptura, no hi ha cap paper. No té futur, perquè ens furta allò que ens fa humans. Ens furta la creativitat, ens tapona la ment. La IA és una crossa cognitiva. Si jo pregunte a la IA quins són els reptes de la biodiversitat, quines són les solucions, deixe de pensar per mi. I tu, com a lectora, no veuries la meua visió, veuries la visió de la IA, que és una mena de mitjana de tot el que ha llegit i t’ho vomita. Usar la IA fa que m’ho passe pitjor escrivint. En gaudesc menys. Però és que, a més, cal preservar la humanitat. Si parlem de reconnectar amb la natura, de tornar a la vida, donaria un mal exemple si externalitzés el meu pensament a un generador de llenguatge. He volgut deixar per escrit que darrere aquest llibre hi ha un esforç de molt de temps, de molt de pensar, que tots els articles els he llegit jo, que totes les cites les he valorades jo, que les errades són meues. Seria incoherent usar la IA en un llibre com aquest, i estic molt content de no haver-ho fet.

De les dinou parelles reproductores que hi ha a la reserva van néixer tretze polls, dotze dels quals van arribar a volar (el tretzè va desaparèixer del niu al cap de vuitanta-quatre dies). Tots van ser marcats amb anelles metàl·liques i a tres individus els van instal·lar un dispositiu GPS per a saber-ne amb més detall els moviments. Tenint en compte el nombre total de voltors detectats l’any passat, la colònia actual seria constituïda per seixanta-sis exemplars residents, amb quaranta individus fixos i vint-i-sis més de flotants. A banda, n’hi ha quaranta-quatre que han nascut a la colònia, catorze que hi han estat reintroduïts i la resta són d’origen exogen. Després d’una lleugera tendència poblacional negativa observada els anys 2020 i 2021, actualment l’evolució és positiva.

La reintroducció del voltor negre es fa amb la finalitat de connectar les poblacions ibèriques i centreeuropees i millorar-ne la diversitat genètica i, de retruc, reduir-ne el risc d’extinció. Quant al monitoratge dels moviments, permet de tenir èxit en la reproducció i, fins i tot, identificar amenaces. De moment, s’han assolit alguns dels objectius de la iniciativa, perquè aquestes espècies tenen un paper clau en el funcionament de les cadenes tròfiques: amb l’eliminació de cadàvers al camp es converteixen, en definitiva, en els sanitaris de la muntanya.

Punts d’alimentació suplementària

Més enllà de l’establiment a Boumort, l’objectiu és estendre la colònia a més indrets a l’oest del Pirineu, motiu pel qual hi ha tres punts d’alimentació suplementària (PAS) i un d’específica (PAE) on la Fundació Trenca proporciona aliment de manera controlada a voltors i més ocells. La creació i gestió dels PAS és l’aspecte de la iniciativa que ha estat possible gràcies a la participació d’Endesa d’ençà del 2013. Durant el 2025 s’hi han abocat 15.145 quilos de carronya. En aquests PAS es prepara un aliment específic adaptat a les diferents espècies necròfagues: peces petites –sobretot guatlles, vísceres, potes de xai i restes de pell i greix– que es distribueixen estratègicament pel recinte. A més, els voltors contribueixen, indirectament, a un important estalvi de CO₂, perquè es redueix la necessitat d’incinerar els animals morts. Concretament, el 2025 l’estalvi equivalent al volum de carronya aportada va ser de 4.301 quilos de CO₂.

Regeneració de la colònia

D’ençà del 2020 s’han impulsat mesures per a augmentar la dispersió de la colònia de voltor negre a la reserva de Boumort. Han consistit a reduir les aportacions de recursos tròfics a la zona del centre per augmentar, paral·lelament, la disponibilitat de carronya a la perifèria mitjançant l’ampliació de la xarxa de Trenca. Gràcies a la potenciació dels punts d’alimentació a l’extraradi s’aconsegueixen beneficis per a la població flotant d’individus joves i en dispersió i se’n facilita el seguiment.

Com es pot esperar, augmenta el percentatge d’individus nascuts a Boumort i disminueix el d’exemplars reintroduïts. Aquest fenomen es deu al fet que els individus de més edat es van morint, es van dispersant o van desapareixent per diferents motius i, a poc a poc, s’espera que siguin substituïts per exemplars nascuts a la colònia o per voltors exògens reclutats. En comparació amb les dades del 2021, ha augmentat el percentatge d’individus fixats (55%) i ha disminuït el d’individus flotants (45%), tot i que cada vegada s’ha anat incorporant un nombre més gran de polls nascuts a la colònia.

Les dades indiquen la necessitat d’aplicar mesures que facin augmentar la presència d’individus flotants i n’afavoreixin l’arrelament al territori, amb l’objectiu de garantir en el futur la reposició de parelles o d’exemplars que, per envelliment o més causes de mortalitat o desaparició, vagin reduint l’actual estoc reproductor. Aquestes accions, en col·laboració amb la Fundació Trenca, s’integren en el pla de conservació de la biodiversitat d’Endesa, en marxa d’ençà del 2012. La gestió de la població de voltor negre al Pirineu és promoguda pel Departament de Territori, Habitatge i Transició Ecològica. La Fundació Trenca, per la seva banda, és la responsable del seguiment i la gestió dels punts d’alimentació suplementària i específica, que tenen per objectiu de maximitzar la productivitat de l’espècie.

El responsable d’exhibició de l’Aquàrium, Santiago Sánchez, ha explicat que actualment el centre tenia quatre espècies de granota dard, “algunes de més letals que les altres”, però ha remarcat que totes tenien la capacitat de matar.

Segons que ha detallat, hi ha diferents vies perquè el verí faci efecte: que l’animal entri en contacte amb una ferida oberta, que se n’ingereixi l’exemplar o que la toxina sigui present en algun aliment o beguda.

Aquestes granotes generen l’epibatidina quan s’alimenten de determinats insectes –formigues o escarabats– presents al seu hàbitat natural. “Com que no disposem d’aquests animals, les granotes que tenim aquí no generen el verí i, en teoria, no et poden fer res”, ha explicat.

Sánchez també ha recordat que, tradicionalment, alguns pobles fregaven la pell de la granota a les llances per impregnar-les del verí. “També hi ha un altre mètode, que és escalfar-les una mica per fer-les suar i que les glàndules segreguin més verí.”

Norman Martín, especialista en polítiques de canvi climàtic d’Oxfam Intermón, explica que han batejat la data en què l’1% més ric esgota el pressupost d’emissions com a pollutocrat day (dia de la contaminocràcia). L’objectiu, diu, és denunciar la responsabilitat desproporcionada de les persones ultrariques en l’acceleració de la crisi climàtica.

L’organització alerta que es tracta d’una desigualtat estructural. El 2022, una persona de l’1% amb més ingressos va emetre de mitjana gairebé quinze vegades més carboni que una persona de la meitat de la població amb menys ingressos.

Aquesta escletxa té conseqüències greus a escala global. Segons les estimacions d’Oxfam Intermón, les emissions generades en un sol any per l’1% més ric causaran 1,3 milions de morts relacionades amb la calor abans no acabi el segle.

A més, les persones que menys han contribuït a la crisi climàtica –com ara la població dels països més empobrits, les comunitats indígenes, les dones i les nenes– són les que en rebran les pitjors conseqüències. “El canvi climàtic no solament escalfa el planeta, també agreuja les desigualtats”, avisa Martín.

L’anàlisi posa el focus en l’estil de vida de les persones ultrariques. Segons que diu l’organització, un multimilionari europeu genera, en gairebé una setmana d’ús d’avions privats i iots de luxe, una petjada de carboni equivalent a la que produeix una persona situada dins l’1% més pobre de la població mundial durant tota la vida.

Oxfam Intermón també assenyala el paper de les grans fortunes com a inversors en les indústries més contaminants. De mitjana, cada multimilionari té una cartera d’inversions en empreses que genera 1,9 milions de tones de CO₂ l’any. Martín alerta igualment de la influència dels més rics en el disseny de polítiques públiques i en les negociacions climàtiques.

Enfront d’aquest escenari, l’organització insta els governs a pressionar les persones ultrariques perquè contaminin menys i a garantir que qui més contamina n’assumeixi la responsabilitat. Proposa de redistribuir l’esforç de reducció d’emissions segons la petjada de carboni i la capacitat econòmica.

També reclama d’augmentar els imposts sobre els ingressos i el patrimoni de les grans fortunes, donar suport a les negociacions de la Convenció de l’ONU sobre Cooperació Fiscal Internacional, aplicar imposts als beneficis extraordinaris de les empreses de combustibles fòssils i eliminar-ne els subsidis.

Polit o Sirlot becfí  (Numenius tenuirostris)

Aquest ocell limícola migrador, de plomatge grisenc, criava a Sibèria i a les estepes del Casaquistan, i hivernava a Europa, el nord d’Àfrica i el Llevant. Durant dècades, va esquivar els esforços dels ornitòlegs per localitzar-lo. És la primera extinció documentada d’una espècie d’au de l’Europa continental aquest segle.

La darrera fotografia confirmada d’aquest animal es va fer el febrer del 1995 a la costa atlàntica del Marroc. Tot i que feia temps que se sospitava que l’espècie s’havia extingit, les avaluacions oficials ho han confirmat fa poc.

Musaranya de l’illa de Christmas (Crocidura trichura)

La musaranya de l’illa de Christmas, un petit mamífer insectívor, havia estat comuna en aquesta illa australiana. Tanmateix, en el segle XX només se’n van registrar quatre observacions confirmades: dues el 1958, una el 1984 i l’última el 1985.

L’avaluació més recent ha conclòs que l’espècie s’ha extingit. Segons els investigadors, un paràsit transmès per rates negres introduïdes accidentalment –les mateixes que van fer desaparèixer dues espècies endèmiques de rates de l’illa– pot haver estat determinant en la seva desaparició.

Tres bàndicuts australians

Tres espècies de bàndicut –el bàndicut marl (Perameles myosuros), el bàndicut ratllat del sud-est (Perameles notina) i el bàndicut ratllat del Nullarbor (Perameles papillon)– han estat declarades extintes enguany a la Llista Vermella de la UICN. Totes tres van ser avaluades per darrera vegada el 2022.

Els bàndicuts són petits mamífers majoritàriament nocturns i insectívors, propis d’Austràlia, Nova Guinea i les illes veïnes. Segons els experts, la pèrdua d’hàbitat i la proliferació de gats salvatges van ser factors determinants en la seva desaparició.

El darrer exemplar conegut del bàndicut marl es va recollir el 1907, i es creu que l’espècie ja era extinta cap al 1910. El bàndicut ratllat del sud-est podria haver desaparegut a final del segle XIX, i el darrer registre del bàndicut del Nullarbor data de la dècada del 1920. Ara han estat declarats formalment extints.

Conus lugubris

Aquest caragol marí del gènere Conus era antigament abundant en una petita zona de l’arxipèlag de Cap Verd, a l’Àfrica occidental. Tanmateix, a començament del segle XX, la degradació del seu hàbitat a causa del desenvolupament costaner va causar-ne el declivi. La darrera observació confirmada data del 1987.

Eben de l’illa de Maurici

Diospyros angulata, un arbre de grans dimensions originari de l’illa de Maurici, només és conegut a partir de dues mostres d’herbari recollides els anys 1839 i 1851. Cap prospecció posterior no ha pogut localitzar-ne cap individu viu, ni en estat silvestre ni en cultiu. Els investigadors consideren que probablement es va extingir cap al 1981.

Delissea sinuata

Aquesta planta endèmica de les muntanyes Wai’anae, a l’illa hawaiana d’Oahu, no ha estat observada d’ençà del 1937 i també ha estat declarada extinta enguany.

Segons que ha informat el Departament d’Interior i Seguretat Pública, aquests llocs coincideixen amb els principals eixos de desplaçament de la fauna salvatge, tant naturals com artificials, que els animals empren habitualment per a moure’s entre comarques. Entre les infrastructures on s’han desplegat aquestes mesures hi ha vies com la AP-7, la C-58, la C-16, la B-23 i el tram ferroviari de la R4 entre Sabadell i Terrassa.

Els @agentsruralscat hem identificat 127 punts de control del moviment de fauna als principals corredors i infraestructures del país.

Hem instal·lat passos canadencs, tanques en rius i altres sistemes de control.

Si trobes un porc senglar mort o malalt, truca al 112. pic.twitter.com/LOKwxq5PZU

— Interior i Seguretat Pública (@interiorcat) December 29, 2025

El sots-inspector en cap de l’àrea bàsica dels Agents Rurals del Vallès Occidental, David Gàmiz, explica que la selecció dels llocs de control s’ha fet tenint en compte els corredors ecològics més utilitzats pels senglars: “L’objectiu és impedir que els animals puguin abandonar la zona afectada i propagar el virus a uns altres territoris.” Els llocs de pas es troben georeferenciats i són revisats diàriament pels Agents Rurals per comprovar-ne l’efectivitat i detectar-hi possibles incidències. Les barreres inclouen tanques fixes, tancaments en cursos fluvials i passos canadencs, dissenyats per dificultar el moviment dels senglars sense afectar greument la resta de la fauna.

El departament recorda que la pesta porcina africana no afecta les persones, però sí que té un impacte molt greu sobre la ramaderia porcina i sobre la fauna salvatge, sobretot els senglars, que poden actuar com a vector de transmissió del virus. Per això, demana la col·laboració ciutadana i insisteix que, si es localitza un porc senglar mort o amb símptomes evidents de malaltia, cal avisar immediatament el 112 i no manipular-lo.

És realment perillosa, la vespa asiàtica? Què cal fer si ens en trobem una? I com hem d’actuar en cas de picada? En parlem amb Toni Armengol, tècnic de control de plagues i especialista en aquesta espècie.

Què és la Vespa velutina?

La Vespa velutina nigrithorax és una espècie de vespa originària del sud-est de la Xina. El primer exemplar detectat a Europa era una reina en diapausa que anava dins un contenidor amb material ceràmic que va arribar a Bordeu l’any 2004. A partir d’aquesta única reina, l’expansió i l’adaptació al medi han estat imparables. El 2020 ja era instal·lada a tot França, Portugal, Itàlia, el Regne Unit, Alemanya, Bèlgica i el nord de l’estat espanyol.

Si bé és cert que els exemplars adults s’alimenten de líquids dolços, com ara el nèctar i la mel, i també de fruita madura, les larves, en canvi, s’alimenten d’abelles i d’insectes, que els adults capturen i transporten fins al niu. A banda, solen instal·lar els nius a les branques altes dels arbres, en zones tant urbanes com agrícoles i boscoses.

És considerada una espècie exòtica invasora perquè és fora del seu hàbitat natural. Ha tingut un creixement exponencial molt elevat i causa danys greus tant a l’apicultura com als conreus de fruita. El seu lloc d’origen té un clima suau i una humitat relativa elevada, dues variables clau per a predir-ne l’expansió. Per això, com a mínim a la península Ibèrica troba condicions molt favorables, sobretot a les costes cantàbrica i atlàntica. L’expansió també s’ha vist afavorida per una gran disponibilitat d’aliment, la capacitat reproductora elevada i la manca d’enemics naturals específics.

Com es diferencia d’una altra espècie de vespa?

La vespa asiàtica es caracteritza perquè té el tòrax del tot negre, sense cap mena de marca d’un altre color. Les potes són negres, amb el tars de color groc ataronjat. L’abdomen presenta una línia groga fina entre el primer segment i el segon i una franja taronja ampla al quart. El cap és negre tant a la part superior com a la inferior, mentre que la cara és de color carabassa.

Les obreres mesuren habitualment entre vint mil·límetres i trenta, i les reines, entre trenta-cinc mil·límetres i trenta-set, aproximadament. Una vegada se’n saben les característiques, és difícil de confondre-la amb cap altra espècie, fins i tot quan vola.

A diferència d’unes altres vespes, la Vespa velutina fa soroll quan vola, un brunzit que es pot sentir a un metre o dos de distància. En tot cas, és un so més feble que el d’un borinot.

És agressiva, la vespa asiàtica?

No. La vespa asiàtica no ataca si no se sent amenaçada. Tanmateix, pot ser agressiva si percep que el seu vesper es troba en perill, perquè és on protegeix les cries i les reserves d’aliment. En aquest cas, el risc de picada augmenta significativament.

La picada de la vespa asiàtica és perillosa?

En general, no. Ara, si una persona en rep moltes picades, pot patir una afectació important. Per aquest motiu, els col·lectius que han d’anar amb més compte són els professionals de l’apicultura, els qui treballen en tasques de jardineria, forestals o agrícoles, i també les persones al·lèrgiques, tal com passa amb la resta d’insectes.

Què hem de fer si ens pica?

Cal actuar de la mateixa manera que amb la picada o la mossegada de qualsevol insecte. La situació pot ser més delicada si hi ha més d’una picada, si les picades s’han produït dins la boca o si la persona és al·lèrgica –o no ho sap.

Si es tracta d’una sola picada i la persona no és al·lèrgica, habitualment no hi ha complicacions. Si, en canvi, se sap que la persona és al·lèrgica, ja coneix el protocol que ha de seguir. En cas de disposar d’adrenalina, cal autoinjectar-se-la. Si no en disposa, cal anar immediatament –o fer-se portar– al centre mèdic més a prop, sense fer esforços ni accelerar el ritme cardíac, però amb rapidesa perquè l’atenguin.

Si no se sap si s’és al·lèrgic, però ja s’ha patit alguna picada anteriorment, hi ha la possibilitat de desenvolupar una reacció al·lèrgica. Això pot passar tant amb la Vespa velutina com amb unes altres vespes o abelles. És una resposta del sistema immunitari a determinades proteïnes, que pot aparèixer després d’haver rebut unes quantes picades al llarg del temps. En aquests casos, arran de qualsevol reacció, cal anar sempre com més aviat millor a un centre d’atenció mèdica.

Com hem d’actuar si trobem un rusc de vespa asiàtica?

La prioritat és no molestar-les: no ens hi hem d’acostar ni intentar d’intervenir-hi. Si s’hi detecta activitat, cal observar si el vesper és sencer o si ja presenta danys i comunicar-ho. Es pot avisar la propietat del lloc on s’ha vist el niu –si és en una finca privada– o bé el municipi corresponent.

Cal tenir present que, si les vespes se senten amenaçades a prop del niu, poden atacar en grup, tal com va passar en els accidents que van acabar amb tres persones mortes a Galícia. Per això, és més prudent no acostar-s’hi i, sobretot, no manipular-lo de cap manera.

Per reduir el risc de picades, es recomana d’eliminar els nius sempre mitjançant empreses especialitzades.

On fan els vespers?

Les vespes asiàtiques construeixen dos tipus de nius: els primaris –més petits i protegits de la pluja– i els secundaris, molt més grossos i situats generalment en llocs elevats, tot i que també se’n poden trobar a nivell de terra.

A la primavera, les reines que han passat l’hivern amagades comencen una nova colònia amb la construcció de nius petits. Són arrodonits, petits i amb un orifici d’entrada a la part inferior. En aquests espais, la reina cria les primeres vespes obreres, que més endavant, passat l’estiu, seran les encarregades de construir el niu secundari. Aquests nius embrionaris es poden trobar en cornises de teulades, garatges, porxos o apiaris abandonats i, per tant, sovint en zones habitades.

Els nius secundaris tenen l’aspecte d’una gran bola de paper i poden arribar a fer més de seixanta centímetres de diàmetre. Habitualment, els construeixen a les branques més altes dels arbres, però també se’n poden trobar en edificacions abandonades i, fins i tot, a terra.

Tot i això, als països occidentals el ritme d’instal·lació ha disminuït en relació amb el màxim que es produí durant la crisi energètica derivada de la invasió russa d’Ucraïna. Però se’n continua instal·lant un volum important. A més, ja hi ha signes de recuperació en el sector, i alguns països en desenvolupament són enmig d’un boom. Mark Z. Jacobson, professor de la prestigiosa Universitat de Stanford i expert mundial en energies renovables, ha tornat a destacar els avantatges de l’autoproducció solar que apuntava en un article l’any passat. Tot seguit en repassem els punts principals, per no oblidar els beneficis, a escala individual i de país, que ens pot proporcionar una font energètica que hauria de cobrir la majoria de les teulades del país.

L’autoproducció solar ens proporciona electricitat durant una apagada

Un dels avantatges més evidents de les instal·lacions d’autoproducció solar és que si hi ha una apagada no ens afectarà, sempre que la instal·lació estigui preparada tècnicament. Per això cal que instal·lem una bateria i un dispositiu denominat comercialment back-up. La funció d’aquest dispositiu és tallar la connexió amb la xarxa general en cas de tallada de subministrament, i aïllar-nos-en, de manera que les nostres plaques solars o bateries no aboquin electricitat a la xarxa, sinó que només en proporcionin a casa nostra. Les instal·lacions que no tinguin ni bateries ni el dispositiu de back-up restaran sense llum, exactament igual que la resta de clients sense plaques solars. Però les bateries a casa són com més va més comunes, gràcies a haver baixat molt de preu. Sense oblidar que l’ús principal de les bateries és acumular els excedents de producció de les nostres plaques durant el dia per ser aprofitades després, durant la nit, cosa que abarateix al màxim el nostre rebut de la llum.

Electricitat més barata fins i tot que la de les grans centrals solars

El cost de generar electricitat de les grans centrals solars és més econòmic que no el de generar-ne amb plaques solars a casa, perquè a casa nostra els costs d’instal·lació són superiors en relació amb una gran central. Així doncs, d’entrada, el preu del kWh és més car produït a casa nostra. Però la fotografia no s’acaba aquí. L’electricitat generada a les centrals solars s’ha de transportar per la xarxa elèctrica fins a casa nostra. I això ho hem de pagar i pot arribar a multiplicar el cost per quatre. En canvi, l’electricitat generada a la nostra teulada no ha de pagar aquest transport, de manera que ens acaba resultant més barata.

No cal gastar diners en infrastructura fòssil a la nostra propietat

En aquest cas es tracta d’un cas aplicat als habitatges de nova construcció. Si es dissenyen de bon principi per tenir autoproducció solar i estar completament electrificada, eliminem el cost de les canonades de gas. Tant dins de casa, com per arribar a la casa dins la finca. Fins i tot, si la companyia de gas considera que no és rendible allargar la xarxa general, ens cobrarà una part de la nova canonada, o tota, un cost que pot ser molt elevat. Per això fins ara algunes famílies optaven per dipòsits de gasoli i en pagaven el transport periòdic en camions cisterna. Amb l’autoproducció solar, tot això ens ho podem treure del cap.

Fins i tot qui no té plaques solars a casa se’n beneficia

Sentim sovint la crítica que les famílies o empreses que tenen plaques solars a casa deixen de pagar una part del manteniment de la xarxa general. Això fa que la resta de clients hagin d’assumir aquest sobrecost, de manera que s’encareix l’electricitat de la xarxa general per a les famílies i empreses que no tinguin plaques solars a la teulada. Tanmateix, una visió més general permet de veure que això no és així. D’entrada, s’estima que l’autoproducció solar pot arribar a cobrir al voltant del 25% de la demanda d’electricitat, malgrat que la xifra exacta dependrà de les característiques de cada país. Però també s’ha de tenir en compte que, amb l’electrificació de tot el consum energètic –i l’abandonament dels combustibles fòssils gràcies als cotxes elèctrics, cuines elèctriques, bombes de calor, etc.–, les estimacions són que es doblarà el consum actual d’electricitat. I, a la vegada, es consumirà la meitat d’energia total, perquè els aparells elèctrics són molt més eficients que no pas els de combustió. Així, doncs, és veritat que l’autoproducció solar ajuda a abaixar el consum de la xarxa general. Però també és cert que, amb la substitució dels combustibles fòssils per electricitat, el consum elèctric augmentarà significativament, de manera que el cost de la infrastructura, que s’aprofitarà al màxim, es cobrirà amb aquests nous consums, sense que impliqui una pujada del manteniment als clients que no tinguin plaques solars.

Les plaques solars a les teulades no ocupen nous terrenys

És un dels principals avantatges. L’autoproducció solar a les teulades dels edificis no requereix que s’emprin terrenys on posar plaques solars. D’aquesta manera contribuïm a alterar menys els ecosistemes i consumir menys territori per a usos humans. No solament en sortim beneficiats nosaltres sinó també el medi i el territori. I la millora dels ecosistemes acaba beneficiant tothom, també els clients de la xarxa general sense plaques solars a casa.

Disminueix la necessitat de línies de distribució i transmissió

Encara que tinguem plaques solars i bateries a casa, continuarem necessitant la xarxa elèctrica general. Durant l’any és segur que en alguns moments necessitarem electricitat perquè les plaques i les bateries no podran cobrir tota la demanda. També necessitarem la xarxa justament quan passi la contrària, és a dir, que produïm més electricitat de la que necessitem i la injectem a la xarxa perquè no es perdi i la pugui aprofitar la resta de clients. De manera que l’autoproducció solar no elimina la necessitat de disposar d’una xarxa elèctrica general. Tanmateix, en redueix la necessitat durant moltes hores de l’any, en què s’allibera per als nous usos que requereix l’electrificació de l’economia: vehicles elèctrics, climatització i processos industrials, per exemple. L’autoconsum minimitza la necessitat de reforçar i ampliar la xarxa elèctrica, un estalvi per a tothom, tant si es tenen plaques solars a casa com si no.

Ajuda a disminuir les apagades

Durant el dia, una instal·lació d’autoproducció en algun moment o altre generalment produirà un excedent que s’injectarà a la xarxa elèctrica. Això ajuda a estabilitzar la xarxa de distribució quan hi ha un pic de consum a la zona, especialment durant els dies calorosos d’estiu, quan el consum d’aire condicionat s’enfila. D’aquesta manera, les famílies que no tenen plaques també es beneficien d’aquelles que sí que en tenen.

Fa baixar els incendis causats per les línies de transmissió elèctrica

És ben conegut que les línies de transmissió d’electricitat poden originar incendis per espurnes que s’hi generen, fins al punt de causar focs devastadors que, en la part que afecta la infrastructura elèctrica, acabaran pagant tots els clients. Els estudis mostren que les instal·lacions d’autoconsum fan que hi hagi menys espurnes perquè la demanda de la xarxa elèctrica general es redueix, com també, consegüentment, el cost associat als incendis que han d’acabar pagant els clients.

Fa baixar la contaminació, cosa que també beneficia els barris més pobres

L’autoconsum solar s’associa a les famílies amb més poder adquisitiu, perquè s’instal·la en cases unifamiliars. I això vol dir que es concentra als barris més benestants. Tanmateix, l’autoproducció solar redueix l’extracció i el processament dels combustibles fòssils, amb la contaminació associada (també dels biocombustibles). En disminuir-ho, baixa l’exposició de la població general a contaminants i, per tant, de l’afectació a la salut i la mortalitat associada, que a més té un gran cost econòmic en el sistema sanitari d’un país. Alhora, moltes centrals de generació elèctrica de combustibles fòssils se situen en barriades deprimides. L’autoconsum solar contribueix a reduir aquesta contaminació i la necessitat de centrals fòssils, de manera que tota la població en surt beneficiada quant a salut, especialment les barriades més desafavorides.

Redueix l’impacte del canvi climàtic

Per més obvi que sigui, no s’ha de passar per alt: les plaques solars a les teulades redueixen el consum de combustibles fòssils i, per tant, de les emissions de CO2 associades. L’autoproducció solar ajuda a lluitar contra el canvi climàtic i fa que els efectes inevitables siguin menys greus. Això no tan sols beneficia els propietaris de les instal·lacions d’autoproducció, sinó el conjunt de la població.

Lluitar contra la inseguretat energètica

Molts països en desenvolupament es troben sovint amb crisis energètiques per la manca d’un subministrament de combustibles fòssils estable. Fins i tot Europa, amb la crisi energètica derivada de la guerra a Ucraïna, va comprovar d’una manera molt costosa què és dependre energèticament de l’exterior. En aquest sentit, l’autoproducció solar ajuda a disminuir la inseguretat energètica associada (fins i tot intrínseca) als combustibles fòssils. De cases a negocis, passant per activitats agràries, les plaques solars a les teulades poden fer-nos indemnes a les interrupcions en el subministrament dels combustibles fòssils, perquè no en necessitarem.

Suavitza la temperatura dins les cases i beneficia la xarxa

Les plaques solars absorbeixen entre el 20% i el 26% de la llum solar que els arriba. I aquesta energia, en compte d’escalfar la teulada, es converteix en electricitat. Això fa que la casa s’escalfi menys a l’estiu, de manera que la necessitat d’aire condicionat disminueix. I en una franja horària en què la llum és més cara, per aquesta demanda superior per a refrigerar els edificis. D’aquesta manera, les plaques solars a la teulada maten dos pardals d’un tret: no consumim tanta electricitat i la que necessitem la podem cobrir amb les plaques més econòmicament. Ajuden a baixar la demanda elèctrica al migdia, cosa que redueix el risc de fallada de la xarxa i abarateix els preus de l’electricitat de la xarxa per a tots els clients perquè la demanda és menor. Durant les nits, les plaques actuen com a aïllants, fan que els edificis mantinguin una temperatura més alta i redueixen la demanda de calefacció.

Un estímul per a electrificar tot el consum energètic d’una casa

Quan s’instal·len plaques solars en una casa, acostuma a passar que els propietaris s’adonen que els sobra electricitat a les hores de màxima producció. I aleshores miren com poden aprofitar-la al màxim, abans d’adquirir una bateria o injectar-la a la xarxa general, on, tot i rebre una compensació econòmica, és inferior al preu que s’ha de pagar per un kWh de la xarxa. Havent variat els patrons de consum, el pas següent és mirar d’electrificar uns altres consums energètics, perquè l’electricitat que produïm ens surt de franc. I això generalment implica disminuir o eliminar el consum de gas a casa: cuines elèctriques, termos d’aigua calenta, bombes de calor i vehicles elèctrics (no tan sols cotxes, també bicicletes, patinets i motos). Això, a més, produeix una millora ambiental i de salut dins la casa: els contaminants emesos per la crema el gas que respirem normalment desapareixen. I com que l’extracció de gas fòssil també té emissions de CO2 i contaminants associades, el fet que eliminem el consum de gas a casa nostra ajuda a rebaixar l’extracció de gas i les emissions intrínseques, cosa que indirectament ajuda les famílies que no tenen plaques a la teulada.

En definitiva, instal·lar-nos plaques solars a la teulada de la nostra empresa, el nostre negoci o a casa té beneficis directes i indirectes per a la nostra butxaca i per al conjunt del país. N’hi ha prou que el ritme d’instal·lació creixi perquè cada vegada sigui més evident per a tothom. Fins i tot per a aquells que o bé no poden, o bé encara no s’han decidit a fer el pas.

Simon Stiell, secretari executiu de la Convenció Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic, ha demanat d’accelerar l’acció dels estats compromesos amb el pacte. “Ens hem de moure més i més ràpidament tant en la reducció de les emissions com en el reforç de la resiliència davant el canvi climàtic”, ha insistit.

Els organitzadors admeten que el primer repte serà restablir la confiança en el procés, especialment després de la decisió del president nord-americà, Donald Trump, de retirar novament el país de l’Acord de París coincidint amb el desè aniversari del pacte.

L’ex-president de la COP29, Mukhtar Babayev, ha reconegut que alguns estats dubten de la lluita climàtica en un moment d’obstacles per al multilateralisme. “Aquesta trobada serveix per recordar que no estan sols”, ha remarcat. En la mateixa línia, Corrêa do Lago ha subratllat que “és molt important que el món vegi” la unitat del Brasil entorn de la lluita contra l’escalfament global.

Nous compromisos per al 2035

L’objectiu central de la COP30 és revisar i reforçar els compromisos de reducció d’emissions, les anomenades contribucions determinades en l’àmbit nacional (NDC, per les sigles en anglès), que cada estat ha d’actualitzar cada cinc anys segons l’Acord de París. Aquestes noves metes hauran de marcar el full de ruta climàtic fins al 2035.

A finals de setembre, prop d’un centenar de països –entre els quals la Xina– ja havien presentat els seus objectius. La Unió Europea, però, hi arriba amb una posició dividida i presenta una forquilla de reducció del 66,25% al 72,5% de les emissions de CO₂ per als pròxims deu anys. La manca d’acord entre els estats membres ha impedit fixar una xifra única: alguns, com l’estat espanyol, Suècia i els Països Baixos, demanen més ambició, mentre que d’altres, com Polònia i Hongria, reclamen rebaixar les expectatives.

Mercats de carboni i fons per als boscs tropicals

Entre les prioritats de la presidència brasilera hi ha la creació d’una aliança per a integrar i harmonitzar els mercats de carboni a escala mundial. Aquests sistemes, que graven les emissions de diòxid de carboni, ja funcionen a la Unió Europea, on més de 10.000 instal·lacions industrials i energètiques paguen per cada tona de CO₂ emesa. L’objectiu és reduir les emissions totals i generar recursos per finançar la transició ecològica. Brussel·les estudia ara ampliar el sistema a edificis i transport rodat.

La COP30 també examinarà els compromisos de finançament climàtic acordats en la cimera anterior. Entre les novetats destaca el fons Tropical Forests Forever Fund (TFFF), impulsat pel govern brasiler, que vol mobilitzar milers de milions de dòlars per recompensar els països que protegeixin les masses forestals tropicals. El Brasil hi aportarà inicialment mil milions de dòlars.

La trobada es prolongarà fins al 21 de novembre del 2025, amb l’objectiu de revitalitzar la cooperació internacional i reforçar l’ambició climàtica global.

L’objectiu és garantir la preservació de l’espècie endèmica de les Pitiüses, greument amenaçada per l’expansió de serps, i reforçar la coordinació institucional i científica per protegir la biodiversitat de les Illes. En la trobada, els membres del grup van revisar els resultats del pla pilot de cria en captivitat, van debatre els passos vinents per crear refugis segurs i van presentar una anàlisi de riscos per establir noves línies d’actuació.

La directora general de Medi Natural i Gestió Forestal, Anna Torres, ha dit que la creació d’aquest grup “és un pas decisiu per unificar esforços i donar una resposta sòlida i ben estructurada davant d’una amenaça que afecta tot l’arxipèlag pitiús”. A la sessió de constitució hi han participat representants del govern balear i dels consells d’Eivissa i Formentera, així com la Fundació Barcelona Zoo, el Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF), la Universitat de les Illes (UIB) i el Consorci per a la Recuperació de la Fauna de les Illes Balears (COFIB). La Fundació Bioparc també s’hi afegirà aviat, després de la signatura d’un conveni amb la Conselleria d’Agricultura, Pesca i Medi Natural.

Durant la reunió, els assistents han presentat i revisat el pla de cria ex situ de la sargantana pitiüsa que es desenvolupa al Zoo de Barcelona. Han exposat els resultats del pla pilot i han ampliat el projecte a poblacions amenaçades d’alguns illots pitiüsos. Sobre la creació de refugis, preveuen construir-ne els primers a la finca pública de Can Marines, i dos més a la finca pública de Sa Coma, abans no acabi l’any.

El grup ha acordat la planificació i el calendari de les actuacions i ha remarcat la importància de la col·laboració entre institucions per fer avançar el programa de conservació.

El gener del 2024 els agents van confirmar la presència d’un llop a la zona. Al maig, en van identificar genèticament una femella i, el mateix mes, van localitzar un segon animal que van identificar fotogràficament com un mascle. Al llarg del 2024 van situar els dos animals —sempre per separat— fins que al desembre van confirmar amb imatges de càmera que anaven junts.

Amb l’arribada del període reproductor a la primavera, el seguiment es va fer més quirúrgic per no interferir en zones sensibles. A la tardor, quan els cadells han començat a seguir els adults pel territori, els Agents Rurals han pogut confirmar-ne tres.

Fa vint-i-cinc anys que va aparèixer el primer llop d’estirp italiana procedent de França, inici d’un retorn natural d’una espècie desapareguda gairebé un segle. Llavors la presència d’ungulats salvatges era escassa; avui s’han multiplicat en moltes zones, convertint-se en preses abundants i generant problemes per a l’agricultura, la seguretat viària i la ramaderia.

Segons la Generalitat, el retorn del llop és “natural i lògic”: la disponibilitat de preses afavoreix el depredador i ajuda a recuperar l’equilibri ecològic. La reaparició és un indicador de la transformació del medi natural i “una notícia molt important per a la natura”. El govern assegura que treballarà per a la coexistència amb el sector ramader.

Per això, els Agents Rurals, responsables del seguiment del llop a Catalunya, han intensificat la vigilància d’aquest grup per conèixer-ne el comportament i els hàbits, així com les possibles interaccions amb activitats humanes.

El nou estatus obliga a redactar, tramitar i aprovar un pla de recuperació, tal com preveu la normativa europea. La Generalitat concreta que les mesures es coordinaran amb la Taula del Llop i els departaments implicats: Interior i Seguretat Pública; Territori, Habitatge i Transició Ecològica; i Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació.

Així, el govern preveu de reforçar el seguiment de la nova situació, amb més especialització d’Agents Rurals i tècnics dels departaments implicats. Paral·lelament, també té previst d’intensificar el treball directe amb explotacions ramaderes i, conjuntament amb la Universitat Autònoma de Barcelona, desplegar un projecte per millorar el suport a la ramaderia extensiva.