És probable que molts ens hàgim respost “segurament, no”, amb una barreja d’escepticisme i resignació. Aquesta sensació és com més va més comuna, i les dades no ajuden a dissipar-la. A Europa amb prou feines es reciclen al voltant del 15% dels plàstics, i als Estats Units la xifra cau fins el 9%. La resta de plàstics acaben incinerats, enterrats o, en el pitjor dels casos, dispersos en el medi.

La pregunta, per tant, no és si el reciclatge del plàstic presenta problemes, sinó per què falla un sistema en el qual fa dècades que confiem.

El problema comença abans no es llenci l’envàs

Per entendre què falla, convé de fer un pas enrere i observar com fem servir el plàstic. Aproximadament la meitat de tots els plàstics es destinen a productes d’un sol ús: envasos, embalatges, bosses o plàstics agrícoles. Entre el 20% i el 25% s’utilitzen en aplicacions de llarga durada –canonades, cables, materials de construcció. La resta correspon a béns de consum amb una vida útil intermèdia, com ara vehicles, mobles o aparells electrònics.

A la Unió Europea, els residus plàstics postconsum van assolir els 24,6 milions de tones el 2007, i la xifra no ha parat de créixer. L’embalatge continua essent-ne la font principal, però hi ha altres corrents —com els residus d’aparells elèctrics i electrònics o els vehicles fora d’ús— que guanyen pes a una gran velocitat.

En aquest context, el reciclatge no falla per una sola raó, sinó per moltes. I gairebé totes estan connectades.

Dotze raons per les quals el reciclatge del plàstic falla

1. Plantes de reciclatge poc eficients

Durant processos clau com la rentada, es perden fragments de plàstic en forma de microplàstics. El mateix sistema, doncs, genera residus. És urgent repensar el disseny i el funcionament d’aquestes plantes.

2. El plàstic reciclat és car

Actualment, produir plàstic verge sol ser més barat que no pas reciclar-lo. Sense incentius fiscals, imposts al material verge o compres públiques verdes, el mercat continuarà triant l’opció més barata.

3. Qualitat insuficient del material reciclat

La degradació del polímer en limita la reutilització. Invertir en noves tecnologies de classificació, rentada i regranulat és clau per a tancar el cercle.

4. Sistemes de recollida ineficients

Les pèrdues i la contaminació comencen en l’origen. Optimitzar la recollida –contenidors, logística, incentius– és tan important com la tecnologia industrial.

5. Manca de professionalització del sector

La recollida i classificació de residus continua essent, en molts llocs, un treball precari i invisible. Formació, estabilitat laboral i reconeixement no són únicament una qüestió social, sinó també d’eficiència.

6. Exposició dels treballadors a contaminants

Els qui treballen amb residus plàstics estan massa exposats a substàncies nocives. Resoldre-ho no és opcional: és una qüestió de salut pública.

7. Exportar el problema no el fa desaparèixer

Durant anys, els països rics han enviat residus a països amb menys capacitat de gestió ambiental. A més d’injust, és miop: els impactes ambientals no en saben, de fronteres.

8. Mala gestió dels diferents tipus de plàstic

Barrejar polímers incompatibles redueix dràsticament la qualitat del reciclat. La separació precisa és un coll d’ampolla crític.

9. Polítiques massa genèriques

No hi ha solucions universals. Les polítiques de reciclatge s’han d’adaptar als contexts locals, les infrastructures i els hàbits de consum.

10. Productes dissenyats per no ser reciclats

Les multicapes, mescles de polímers, adhesius complexos o el plàstic negre en són alguns exemples. Tot i que hi ha set grans famílies de plàstics, a la pràctica només el PET i el polietilè d’alta densitat es reciclen de manera habitual. La resta acaben, en la majoria de casos, incinerats o en abocadors.

11. El paper dels ciutadans importa, però no n’hi ha prou

Separar bé, netejar els envasos i entendre els símbols de reciclatge hi ajuda, però no pot ser l’única estratègia. Carregar tota la responsabilitat en el consumidor és injust i ineficaç.

12. No tot allò que entra a la planta es pot reciclar

Impureses com ara restes de menjar, humitat, paper, tèxtils, metalls o mescles de polímers en redueixen dràsticament el rendiment. La quantitat que hi entra sempre supera la que en surt convertida en un material nou. Un símil domèstic ho il·lustra prou bé: fer una truita de patates implica generar residus, com ara pells i closques, de manera inevitable. En el reciclatge passa igual, només que a escala industrial.

Un desafiament col·lectiu, no pas una solució màgica

No hi ha una vareta màgica per a eliminar tot el plàstic del planeta. Però sí que hi ha prou coneixement per a fer-ho molt millor que no pas com ho fem ara. El reciclatge no és una panacea. És una peça –important, però incompleta– dins un enfocament més ampli que inclou reducció, reutilització, ecodisseny i economia circular. La pregunta ja no és si sabem què fer, sinó per què encara no ho fem.

La tecnologia avança. Els diagnòstics són clars. El que falta, potser, no és innovació, sinó decisió col·lectiva per a passar de les paraules a l’acció.

Jordi Díaz Marcos és professor del departament de materials i microscopista, Universitat de Barcelona. Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation.

Un impacte considerat insostenible

La protesta l’ha encapçalada la plataforma Aturem els Molins, que ha posat l’èmfasi en la necessitat d’una transició energètica justa, com ha exposat el portaveu Pau Arasa: “Volem una transició energètica que sigui justa, al servei de les persones i que no sacrifiqui la sobirania alimentària per una sobirania energètica hipotètica.” Els participants han recorregut els espais agrícoles afectats, tot visualitzant el mosaic agrari amenaçat per la nova instal·lació.

De moment, la Comissió Territorial d’Urbanisme ha emès un informe desfavorable sobre el projecte. En destaca l’impacte negatiu que podria tenir la central eòlica sobre el mosaic agrícola d’aquest sector del Baix Camp.

En aquest context, Brussel·les destaca la importància d’implicar la població en el debat al voltant de l’aigua, perquè, segons que diu, “les coses es complicaran i caldrà prendre decisions difícils”.

Aquesta reflexió arriba mentre el govern català preveu de doblar la producció d’aigua dessalinitzada el 2029, mitjançant l’ampliació de la planta de la Tordera i la construcció d’una nova dessalinitzadora al Foix, que podrà subministrar tant el sistema Ter-Llobregat com les comarques de Tarragona.

Advertiment de Brussel·les

Els responsables de gestió sostenible de recursos hídrics de la Comissió Europea han advertit que, més enllà de la crisi climàtica, “les coses no es fan bé”. Han recordat que les situacions de sequera i les inundacions arriben amb un “estrès hídric molt gran” i han proposat de fer més pedagogia per conscienciar tots els sectors socials.

Catalunya disposa actualment de les dessalinitzadores del Llobregat (60 hm³/any) i de la Tordera (20 hm³/any), però es treballa per doblar-ne la capacitat el 2029. Els responsables europeus han recordat que les dessalinitzadores solen requerir grans inversions, moltes de les quals provenen de fons europeus, i que s’han d’activar només quan calgui. Per això han defensat una estratègia “on-off”, tot connectant-les només en situacions realment crítiques.

La Comissió Europea és partidària que les noves instal·lacions de dessalinització funcionin preferentment amb energia renovable, per a minimitzar l’emissió de gasos d’efecte hivernacle. També recorda que són infrastructures costoses i que generen molta despesa de manteniment.

La reutilització de l’aigua, recurs estratègic

Brussel·les posa l’èmfasi en la reutilització de l’aigua com a eina clau per a reforçar la resiliència hídrica, però avisa que el seu desplegament ha de respectar la directiva europea sobre aigua potable, que fixa nivells de qualitat semblants als de l’aigua de consum. En el cas de l’estat espanyol, el reial decret en vigor amplia els usos de l’aigua regenerada i n’eleva els requisits de qualitat, amb més inversió tecnològica i un esforç administratiu afegit. La CE matisa que aquests sistemes de garantia de qualitat no es deriven de la normativa europea, sinó que responen a decisions estatals.

El 2025 es va posar en marxa l’Estratègia Europea de Resiliència Hídrica, amb l’objectiu de garantir aigua neta i assequible i construir una economia sostenible entorn de l’aigua.

Per assolir aquesta fita, Brussel·les proposa d’actuar en cinc àmbits clau, com ara accelerar l’aplicació de la normativa, reforçar la cooperació entre països dins la UE –especialment a les conques compartides, com passa amb l’estat espanyol i Portugal–, i impulsar coordinació entre administracions.

Finançament per a projectes locals, pimes i petits agricultors

La CE considera que cal facilitar l’accés al finançament privat i públic per a projectes d’aigua, sobretot per a pimes, petits agricultors i projectes locals. Apunta que “hi ha una manca enorme de recursos i això no es podrà resoldre només amb diners públics”. Per aquesta raó destaca l’augment de crèdit per part del Banc Europeu d’Inversions, que hi destinarà 15.000 milions d’euros en tres anys, i la disponibilitat de crèdits petits i flexibles per a modernitzar regadius i millorar la gestió de l’aigua.

Dins aquest programa, la UE treballa en digitalització del sector, amb l’ús extensiu de mesurament intel·ligent, dades de satèl·lit i intel·ligència artificial per a detectar fuites i optimitzar l’ús dels recursos. També es preveu una iniciativa europea per implementar comptadors intel·ligents.

Europa concentra el 40% de les patents mundials en gestió de l’aigua. La CE proposa de retenir aquests projectes, però recorda que en la dècada entrant es jubilarà un terç del personal i insta a captar talent jove tant per a perfils qualificats com per a operaris. També anuncia que reforçarà la seguretat i la preparació a la UE mitjançant sistemes d’alerta primerenca i monitoratge en temps real de sequeres i inundacions.

Afegeix que cal apoderar els ciutadans perquè puguin reaccionar i prendre decisions informades. Cita la gota freda al País Valencià com a exemple de què s’ha de fer i què cal evitar.

Sector miner i aigua: nova directiva en revisió

El desembre passat Brussel·les va obrir el procés de revisió de la Directiva Marc de l’Aigua per mirar de reduir-ne els tràmits administratius i facilitar projectes miners lligats a materials crítics, enfront de la creixent dependència externa i les restriccions en l’exportació de països com ara la Xina. Remarca que fomentar l’extracció a Europa és “imperatiu” per a avançar cap a la transició verda i l’electrificació.

La reforma, que s’ha presentat com a “quirúrgica”, vol adaptar la normativa per afavorir l’autonomia estratègica europea en recursos com ara liti, cobalt i coure, materials inclosos en una llista creixent de matèries crítiques. Això podria permetre més flexibilitat per a determinades activitats extractives, considerades “d’interès superior”, i majors marges d’afectació sobre els aqüífers.

La iniciativa es troba ara en fase de recollida d’evidències per a avaluar la idoneïtat dels canvis proposats. Aquest procés ha despertat inquietud en el sector hídric europeu, que alerta del perill de debilitar la protecció de l’aigua i d’augmentar la inseguretat jurídica.

Les entitats veuen exagerat el creixement previst de 1.815 habitatges nous, segons la memòria d’ordenació, i 2.124 segons l’informe de sostenibilitat ambiental, com també la previsió de 434 habitatges en sòls urbanitzables i quatre hotels nous. Segons les entitats, aquestes xifres evidencien un model de desenvolupament “incompatible” amb els valors naturals i paisatgístics del municipi.

Al·leguen també irregularitats en el procediment de tramitació

En les al·legacions, SOS Costa Brava i Salvem la Platja de Pals denuncien irregularitats en el procediment de tramitació del POUM i exposen que el municipi ha sotmès el document a informació pública com a “segona aprovació inicial”, recuperant un expedient obert fa prop d’onze anys. Segons les entitats, aquesta manera de procedir pretén de convalidar tràmits antics i evitar passos essencials com ara l’avanç del POUM, l’anàlisi d’alternatives reals i un programa de participació ciutadana complet, tot d’elements “obligatoris” en la formulació o revisió d’un POUM.

Entre els punts principals, les entitats posen l’accent en la defensa de la pineda i l’hàbitat dunar de la platja de Pals, i exigeixen eliminar els sectors de creixement que afecten aquests hàbitats d’interès comunitari prioritari. En especial, qüestionen l’àmbit de Rodors i exigeixen retirar els sectors Rodors I i Rodors II. El primer preveu 18,92 hectàrees amb 148 habitatges i sostre hoteler, i el segon inclou previsions noves que comporten, entre més coses, el sacrifici de 2,5 hectàrees per a implantar-hi un hotel. Les entitats recorden que el parlament ja va instar el govern a protegir els sectors Rodors-Roca Blanca i a garantir la protecció efectiva de la zona de dunes i pinedes de Pals.

Sol·licitud d’eliminar el vial nord i crítica als estudis d’inundabilitat

Les al·legacions també demanen d’eliminar el vial nord per les afectacions sobre connectors naturals, zones inundables i la pineda mediterrània sobre duna. Alhora, s’oposen a la previsió de creixements en zones amb risc d’inundació. Les entitats diuen que l’estudi d’inundabilitat del POUM és insuficient perquè no analitza adequadament la zona més conflictiva de la platja de Pals ni d’uns altres àmbits sensibles del municipi.

Un altre punt destacat és l’oposició al PAU dels Jonquers, que les entitats descriuen com un àmbit inundable i en zona de flux preferent, a més de la petició de suprimir l’àmbit urbanitzable d’Interpals, que afecta dunes amb pineda i terrenys de valor connector i que funciona com a pulmó verd de la platja de Pals.

Refús a la zona industrial i l’excés d’activitat econòmica

SOS Costa Brava i Salvem la Platja de Pals consideren desproporcionada la previsió d’una gran zona industrial de 9,4 hectàrees i demanen de reduir-la a l’àrea estrictament necessària, evitant sòl agrícola i inundable. També demanen de revisar l’excés de zones d’activitat econòmica i critiquen la manca de justificació de les previsions de creixement del conjunt del planejament.

I avisen de la inexistència d’una “veritable anàlisi d’alternatives reals d’ordenació”. “El POUM de Pals es limita a valorar l’alternativa i consisteix a continuar el PGOU del 1987, l’alternativa 1 corresponent a una versió del POUM aprovada inicialment el 2015 i tombada per la comissió territorial d’urbanisme de Girona i el Departament de Medi Ambient, i l’alternativa 2 amb els creixements desmesurats, que és la finalment seleccionada.”

Els ecologistes consideren que les alternatives 0 i 1 són “inviables i contràries a dret” perquè no s’ajusten al pla director de revisió de sòls no sostenibles del litoral i preveuen creixements en zones forestals, terrenys amb pendents superiors al 20% i en àrees protegides. Per això, exigeixen que es proposin alternatives “reals” amb creixements limitats al 10%, 20% i 30%, i que se seleccioni la de menys impacte ambiental i territorial.

“Ens hi juguem molt [a Pals]: dunes, pinedes i zones inundables no poden convertir-se en moneda de canvi d’un planejament sobredimensionat”, diuen les entitats, que advoquen per un POUM amb creixement mínim, alternatives reals i garanties ambientals.

El telèfon d’emergències 112 ha rebut vora 600 trucades relacionades amb la borrasca Regina al Principat, sobretot al Barcelonès, al Vallès Occidental i al Vallès Oriental. Barcelona, Sant Joan de les Abadesses i Sant Cugat del Vallès han estat els municipis amb més avisos.

En l’àmbit hidrològic, la Muga continua superant el llindar de perill a Boadella d’Empordà, tot i que el cabal va a la baixa. El Ter manté cabals sobre el llindar d’alerta al llarg del seu curs i la presa de Susqueda encara sobreïx. Al sud, l’embassament del Foix també ha començat a sobreeixir, i el Gaià continua sobre el llindar d’alerta, però amb tendència descendent.

Quant a la mobilitat, quatre carreteres continuen afectades pel temporal: la N-260 al Ripollès, a causa d’un despreniment; la GIV-6226 i la GIV-5041 a l’Alt Empordà, a causa de les inundacions; i la BV-5301 al Montseny, a causa d’un despreniment.

El Centre de Coordinació d’Emergències de la Generalitat Valenciana també ha desactivat l’alerta groga per pluges a les comarques dels Ports, l’Alt Maestrat, l’Alt Millars, l’Alt Palància, l’Alcalatén, el Baix Maestrat, la Plana Alta i la Plana Baixa. Així, ja no hi ha cap avís activat al País Valencià.

Explica amb tots els ets i uts que ja ha començat la sisena extinció en massa, però, com a marca de la casa, diu que encara som a temps de frenar-la perquè no s’acaben complint els pitjors presagis. I a això lliga el concepte de retirada dels humans per a deixar espai a la vida diversa.

Fem l’entrevista a Andreu Escrivà, doctor en biodiversitat, dilluns al matí a la redacció de VilaWeb a València. Fa poques hores que ha començat la guerra al Llevant, i d’això també en parlem.

—Si el planeta no és nostre, de qui és?
—De totes les espècies que som ací. Hem d’assumir que aquest no és el nostre planeta, que el compartim amb un conjunt d’espècies que existeixen ara, i que n’han existit moltes més al llarg de la història del planeta.

—A diferència dels llibres anteriors, aquesta és una obra de divulgació entesa a la manera clàssica, potser més reposada. Era un pas natural per a vós, això?
—Per a mi, la paraula clau és que és un llibre més reposat. Recorde que Encara no és tard el vaig escriure en un mes, tancat en casa. Això té alguns avantatges, que és que tens sempre el llibre al cap, però amb aquest he fet una cosa que no havia pogut fer mai fins ara, que és deixar-lo sis mesos en guaret. Quan hi vaig tornar, vaig llevar cent pàgines d’anècdotes que pensava que ajudaven a entendre el meu viatge personal amb tota aquesta qüestió de la biodiversitat, però que realment no aportaven res al lector. Crec que és indefugible el fet que, si jo parle de fer alfabetització ecològica, he de donar exemple i he de transmetre aquests coneixements en un sentit divulgatiu. Fer entendre quines són les nostres coordenades, quins són els engranatges, quines són les ferides que infligim a la vida.

—Ja heu dit la paraula ‘biodiversitat’, que emprem molt, però de què parlem quan diem ‘biodiversitat’?
—Si fem cas a l’AVL, parlem de plantes i animals, però la biodiversitat són moltes més coses. També és el ventall genètic que hi ha dins de cada planta i de cada animal. És la diversitat d’ecosistemes, la varietat de relacions funcionals, i no només de plantes i animals, sinó de la resta d’organismes que hi ha en aquest planeta, des dels fongs, protozous i tota la diversitat microbiana, que és gairebé infinita. I parlem de tota aquesta diversitat. El problema és que moltes vegades associem la biodiversitat a algunes espècies i prou, perquè són emblemàtiques, i no pensem realment com funciona l’ecosistema, en quines relacions s’estableixen entre les espècies. És com funciona el teixit viu del nostre planeta.

—Comenceu descrivint un paisatge nocturn i reivindiqueu el dret de la foscor. Per què és tan important, la foscor?
—Jo diria que per dues coses. La primera és per una qüestió profundament identitària, que, com a éssers humans, hem de saber que som en un planeta que és un entre milions i milions de planetes. Tenim una estrella que és el Sol, que està en la galàxia entre centenars de milers de milions d’estrelles més… Crec que és una qüestió d’humilitat. Som un puntet. I si no veiem la resta del firmament, si de nit no podem valorar que sols que estem, i com és de singular la nostra vida, ens falten eixes coordenades. I la segona cosa, en un pla més directe i tangible, la foscor és important perquè ens ajuda a regular els nostres cicles biològics. Hi ha moltes plantes i animals que necessiten la foscor per a viure, per a reproduir-se i per a poder completar el seu cicle, i els humans no som cap excepció. Si vivim sempre amb una mena de llum eterna, no perdem les coordenades i prou, també perdem la salut.

—Què vol dir, en termes humans, que ha començat la sisena extinció?
—La sisena extinció l’hem d’entendre com la certificació que entrem en un moment de crisi planetària. El nostre planeta té 4.600 milions d’anys i només hi ha hagut cinc crisis planetàries en què la vida s’ha desplomat. Ara estem en el sisè moment. La taxa d’extinció d’espècies és de cent vegades a mil més gran del que era esperable, i sabem que nosaltres en som els responsables. De fet, dedique una part del llibre a explicar totes les formes amb les quals afectem la vida. És un procés lent. No s’acabarà tota la vida del planeta d’ací a deu anys, però moltes vegades és irreversible.

—…
—Quan una espècie té una població tan petita que ja no es pot reproduir de manera viable, condemnem a mort moltes espècies i ecosistemes, encara que ara no els veiem. Són processos llargs i cal detectar-los. I ara sabem que entrem en la sisena extinció, que la nostra petjada n’és la responsable. I utilitze Blas de Otero quan diu que els humans donem senyals de vida amb trossos de mort. El nostre llegat no hauria de ser el buit en la història evolutiva del planeta. Encara som a temps de desviar el rumb.

—En la història de la Terra, hi ha cap moment o cap fet que haja accelerat el rellotge d’aquesta sisena extinció?
—Jo et diria que l’agricultura, fa vuit mil o deu mil anys. El descobriment de l’agricultura, la transformació del món, i la ramaderia, fan que acabem ocupant unes quantitats absolutament enormes d’espai per alimentar-nos, per dominar els ecosistemes, els animals… I, després, sí que hi ha un moment realment clau, molt recent, que és a partir del 1950 i que es coneix com “la gran acceleració”, que és aquell moment en què el món comença a expandir-se. Les distàncies s’escurcen, comencem a consumir moltíssima més energia, hi ha una explosió demogràfica. Són dos punts d’inflexió.

—Al llibre expliqueu experiments frustrats per a reproduir la vida humana fora de la Terra. Per tant, hem de perdre tota esperança d’anar a viure a Mart?
—A mi m’agrada molt l’exploració espacial. Estaria encantat de veure persones xafant Mart i sobrevolant les llunes de Júpiter i de Saturn. Però crec que això és compatible amb assumir que anar a Mart és anar a un planeta mort on no hi ha cap possibilitat de reproduir allò que hi ha ara mateix a la Terra. A més, la millor versió de Mart serà sempre pitjor que la pitjor versió de la Terra. El que hem de fer és salvaguardar allò que tenim ací ara, deixar-nos d’aquestes fantasies. La ciència i l’exploració em semblen fantàstiques, però que no ens desvien pensant que tenim una mena de còpia de seguretat, un pla B. No la tenim.

—Parleu dels estudis que diuen que els humans hem alterat el 75% de la Terra. Em sobta que hi haja un 25% sense alterar. Siga com siga, on és aquest 25%?
—Els estudis que cite parlen del 75%, però crec que va més enllà. Jo diria que hem alterat el 100% del planeta, perquè, si alterem l’atmosfera, produïm un canvi climàtic. És cert que hi ha zones molt llunyanes, a l’Antàrtida, a l’Àrtic, o les zones dels oceans més allunyades de la terra que poden tenir una modificació molt petita. Però allà on no hem arribat nosaltres amb la nostra petjada, amb les màquines, amb la ramaderia i l’agricultura, les ciutats, etc., hi arriben els contaminants químics persistents, el canvi climàtic, el plàstic que duien a l’estómac molts animals que emigren. Crec que la dominació del planeta per part dels humans és total.

—A vegades us heu definit com el pesat climàtic, i en el llibre dieu que, ara que es parla tant de canvi climàtic, ja no es parla de la contaminació. El canvi climàtic no és a causa de la contaminació?
—Sí i no. Quan jo parle de contaminació, em referesc a aquelles coses nocives que són tòxiques directament per a nosaltres. El diòxid de carboni o el metà no són tòxics per a nosaltres, però fan pujar la temperatura. Una de les confusions més habituals es produeix amb el tema de les zones de baixes emissions, o en les restriccions al trànsit en les ciutats. Molta gent es pensa que és pel canvi climàtic, i no ho és. La restricció del trànsit, a banda de guanyar espai per als vianants i per a la vida, ve donada sobretot per les partícules de nitrogen i de sofre, molt petites, que se’ns fiquen als pulmons i acaben causant problemes de salut molt grossos. Addicionalment, els cotxes emeten diòxid de carboni, etc. Quan parlem de contaminació, parlem de la química, de productes de síntesi nous, de contaminants persistents, com els anomenats PFAS, que apareix en el llibre i són és una preocupació creixent. O d’abocaments. Això és contaminació. Em preocupa una mica que aquesta mirada tan estreta ara al canvi climàtic ens impedesca d’actuar en uns altres àmbits.

—Què són els PFAS de què tothom parla ara?
—Són contaminants molt persistents. Molècules químiques molt difícils de trencar, i que són coneguts com els químics eterns. Són útils per a moltes coses, per exemple, com a retardants del foc. Però s’ha comprovat que no hi ha rutes metabòliques de cap planta o animal per a poder trencar aquestes molècules, de manera que s’acumulen en l’ecosistema i passen als animals que es mengen els animals més petits, i la cadena va fins a l’ós polar o nosaltres. És molt preocupant, perquè encara no hi ha prou literatura científica sobre aquests contaminants per a saber exactament quins són els seus efectes sobre la salut. Jo òbric en el llibre una finestra de preocupació cap a aquesta qüestió.

—’Retirada’, és un mot que useu a bastament. Expliqueu-nos aquest concepte, d’on ens hem de retirar?
—Hi ha un concepte molt bonic que pensava usar que és ‘regeneració’, que s’utilitza molt, perquè el mot ‘sostenibilitat’ està buit. L’han banalitzat, l’han mercantilitzat, s’han de buscar paraules noves. ‘Regeneració’ està molt bé, és bonic, però la regeneració continua ancorada en el paradigma de creixement. Regenerar per a què? Per a qui? Com? Moltes vegades hi ha un intent de vendre com a regeneració allò que són projectes d’especulació immobiliària. S’han de buscar paraules incòmodes, que les empreses o institucions ho tinguen més difícil per a apropiar-se’n. I ‘retirada’ és una d’aquestes paraules. És retirar-nos d’aquesta petjada de què parlàvem abans. I la retirada pot ser geogràfica, per pura supervivència. És a dir, retirar-nos de la primera línia de costa davant una pujada del nivell del mar i una intensificació dels fenòmens extrems. Però no és això i prou.

—Digueu.
—També hi ha una retirada metabòlica, en el sentit de reduir els fluxos d’energia i de materials que utilitzem al planeta. Una retirada identitària, en el sentit de no creure’ns que els éssers humans som especials. I, fins i tot, una retirada legal. Donar drets a la natura, donar drets als animals perquè puguen estar en igualtat de condicions. És un concepte que costa d’explicar, però crec que és un bon punt de partida per a repensar aquesta predominança humana i aquest sotmetiment del planeta.

—Què vol dir retirar drets de propietat dels humans per tornar la propietat als animals?
—Ja es fa en l’àmbit legislatiu. En el llibre cite algunes sentències de drets que s’han donat a rius. Al Mar Menor, per exemple. En el tema dels animals, hem vist com hem transitat de pensar que són coses a pensar que són éssers que senten, i a pensar que són persones no humanes. Sí que veig una retirada geogràfica. El Regne Unit o França tenen una planificació de retirar-se. I també veig una retirada de zones de cultiu que s’han revertit a un estat més natural. El tancat de la Pipa a l’Albufera ja no és un arrossar, ara funciona com una marjal més o menys natural. O l’estany d’Ivars, que s’ha recuperat. Passa que són exemples molt circumscrits a un moment concret, a un espai relativament petit. Però crec que hi ha la possibilitat de visualitzar que aquesta retirada cultural identitària i geogràfica és beneficiosa per a nosaltres.

—Ara em ve al cap una notícia d’aquests dies que va contra això de la retirada. La Generalitat ha recorregut contra la llei de costes espanyola per preservar les casetes que hi ha a la vora de la mar, i que cada temporal trenca. El pretext és preservar allò que anomenen identitat mediterrània.
—Crec que això és perfectament coherent amb una Generalitat negacionista que rebutja qualsevol evidència científica sobre el canvi climàtic, i que actua com si no hi hagués cap problema, com si el nivell de la mar no pujàs, ni les precipitacions fossen més freqüents i més intenses, i no hi hagués cap mena de problema als ecosistemes del nostre país ni a les marjals, ni a res… Lamentablement, és el que podem esperar d’aquesta Generalitat i, particularment, del departament de Territori i Medi Ambient.

—Parlàveu del perill del mot ‘regeneració’, de l’ús que se’n fa. D’ençà del 29 d’octubre de 2024, no deixem de parlar de ‘reconstrucció’ aplicada a zones del país que sabem que són perilloses i inundables.
—Sobre la reconstrucció, el que em fa més ràbia és que algunes institucions ho han entès com a reconstruir exactament allò que hi havia. Es pot reconstruir des d’una altra òptica. Hauríem d’entendre el que deia el Col·legi de Geòlegs de Catalunya, que a l’agenda de la reconstrucció podem incorporar-hi els conceptes de decreixement i deconstrucció. Retirar-se. Passa que moltes institucions o organismes fan una lectura molt antiga del que significa reconstruir, sense tenir en compte el que vindrà.

—Reconnectar amb la natura, amb les plantes, és una altra de les missions que tenim, però les ciutats semblen trampes mortals on ens hem clavat les persones.
—Jo crec que sí. Hem concebut les ciutats com una manera d’expulsar la natura, encara que siga l’ecosistema humà per antonomàsia, perquè tot estiga al nostre servei, i hem donat molt poc espai a la sorpresa, a la meravella, a la natura, a les coses una mica incòmodes, als sorolls diferents dels que fem els éssers humans. Crec que no tenim aquesta possibilitat de reconnectar en una ciutat. El cas de València és molt particular, perquè tenim el riu, que és una victòria veïnal brutal, tenim molt a prop l’Albufera… València és un cas meravellós per a reconnectar amb la natura, però fins i tot així hi ha molts barris que els falta moltíssim de verd i els falta la possibilitat de trobar un verd que no siga només de jardineria, un verd humanitzat i quadriculat. Que siga un verd que tinga una mínima capacitat d’expressar-se i de fluir i d’establir relacions pròpies. Per això defense que les ciutats tornen a impregnar-se de verd, tornen a impregnar-se de natura, perquè és el primer contacte i és el que més importa.

—Una marca de la casa és aquest “encara hi som a temps” de què ja parlàveu fa uns anys en un llibre i que continueu mantenint. Encara hi som a temps, realment?
—Sí. A més, és una cosa que intente de transmetre. Primer, hem de saber què vol dir que hi som a temps. No podem pensar en les temperatures de l’any 1915, ni en tornar a la biodiversitat del planeta que teníem fa dos-cents anys. Som a temps d’evitar aquesta sisena extinció. Som a temps de recuperar moltes zones, de regenerar moltes zones, de restaurar molts ecosistemes, de bastir una nova relació amb la natura i de garantir-nos un futur que no vaja cap al precipici de l’extinció. De tot això som a temps. I, a més a més, una cosa que intente de transmetre molt amb aquest llibre és que la natura és molt agraïda. Si ens retirem, torna. Si li donem espai, torna. Si l’ajudem una mica, torna i torna amb molta força. Les victòries que podem veure en la restauració ecosistèmica, en la conservació de la natura, en la conservació de la biodiversitat, crec que són molt més esperançadores, molt més boniques que no les que podem veure en la qüestió climàtica. La qüestió climàtica, moltes vegades, acaba en qüestions tecnològiques, en qüestions molt fredes. La qüestió natural apel·la a una fibra interna molt amagada en aquests moments per als humans i crec que aquestes victòries poden ser molt més esperançadores i molt més inspiradores. Això no vol dir que jo siga optimista.

—Del punt de vista d’aquest llibre, i els dies que vivim, no sé si hi ha res més catastròfic per a la Terra que la destrucció causada per la guerra. Estem acostumats a veure les ciutats de la franja Gaza totes grises, la pols de la destrucció. Ara ho veiem a la guerra del Llevant.
—No hi ha res més destructiu. El gran problema és que estem en guerra amb la vida, amb nosaltres mateixos. És important recalcar que lluitar per la vida d’aquest planeta és lluitar per la vida de les persones, per la vida dels animals i les plantes i tota la resta d’organismes, i és la lluita més profundament pacifista que hi ha. Ara llegesc La destrucció de Palestina és la destrucció de la Terra, d’Andreas Malm, i diu això de la devastació. Veiem un genocidi en directe, amb aquesta impotència, aquesta vergonya que crec que sentim els europeus en veure com es reacciona políticament a Europa, és molt dur i molt trist. I és de veres que per a mi és la imatge, lamentablement perfecta, de la lluita contra la vida. Que és la lluita contra les persones, contra el territori pels recursos. No hem d’oblidar que és una lluita per la terra de Palestina, i s’ha vist molt clarament quan l’exèrcit israelià tapa pous amb ciment, arrenca oliveres, llança contaminant perquè no hi puga créixer res. El que passa a Gaza escenifica el pitjor del segle XXI i per això és tan important fer un pas i provar d’aturar-ho com siga, perquè, si no, serà el punt d’inflexió del segle. La guerra és la cosa més destructiva que tenim.

—Acabeu el llibre amb una nota contra la intel·ligència artificial i expliqueu no l’heu emprada per a escriure. Per què?
—Crec que la IA ens roba allò que ens fa humans. Jo no estic en contra de tenir més capacitat computacional, en qüestions mèdiques, d’anàlisi d’imatges, o qüestions d’astronomia o física, per exemple. Té un paper i hem de saber-ho. Per a mi, en qüestions d’escriptura, no hi ha cap paper. No té futur, perquè ens furta allò que ens fa humans. Ens furta la creativitat, ens tapona la ment. La IA és una crossa cognitiva. Si jo pregunte a la IA quins són els reptes de la biodiversitat, quines són les solucions, deixe de pensar per mi. I tu, com a lectora, no veuries la meua visió, veuries la visió de la IA, que és una mena de mitjana de tot el que ha llegit i t’ho vomita. Usar la IA fa que m’ho passe pitjor escrivint. En gaudesc menys. Però és que, a més, cal preservar la humanitat. Si parlem de reconnectar amb la natura, de tornar a la vida, donaria un mal exemple si externalitzés el meu pensament a un generador de llenguatge. He volgut deixar per escrit que darrere aquest llibre hi ha un esforç de molt de temps, de molt de pensar, que tots els articles els he llegit jo, que totes les cites les he valorades jo, que les errades són meues. Seria incoherent usar la IA en un llibre com aquest, i estic molt content de no haver-ho fet.

De les dinou parelles reproductores que hi ha a la reserva van néixer tretze polls, dotze dels quals van arribar a volar (el tretzè va desaparèixer del niu al cap de vuitanta-quatre dies). Tots van ser marcats amb anelles metàl·liques i a tres individus els van instal·lar un dispositiu GPS per a saber-ne amb més detall els moviments. Tenint en compte el nombre total de voltors detectats l’any passat, la colònia actual seria constituïda per seixanta-sis exemplars residents, amb quaranta individus fixos i vint-i-sis més de flotants. A banda, n’hi ha quaranta-quatre que han nascut a la colònia, catorze que hi han estat reintroduïts i la resta són d’origen exogen. Després d’una lleugera tendència poblacional negativa observada els anys 2020 i 2021, actualment l’evolució és positiva.

La reintroducció del voltor negre es fa amb la finalitat de connectar les poblacions ibèriques i centreeuropees i millorar-ne la diversitat genètica i, de retruc, reduir-ne el risc d’extinció. Quant al monitoratge dels moviments, permet de tenir èxit en la reproducció i, fins i tot, identificar amenaces. De moment, s’han assolit alguns dels objectius de la iniciativa, perquè aquestes espècies tenen un paper clau en el funcionament de les cadenes tròfiques: amb l’eliminació de cadàvers al camp es converteixen, en definitiva, en els sanitaris de la muntanya.

Punts d’alimentació suplementària

Més enllà de l’establiment a Boumort, l’objectiu és estendre la colònia a més indrets a l’oest del Pirineu, motiu pel qual hi ha tres punts d’alimentació suplementària (PAS) i un d’específica (PAE) on la Fundació Trenca proporciona aliment de manera controlada a voltors i més ocells. La creació i gestió dels PAS és l’aspecte de la iniciativa que ha estat possible gràcies a la participació d’Endesa d’ençà del 2013. Durant el 2025 s’hi han abocat 15.145 quilos de carronya. En aquests PAS es prepara un aliment específic adaptat a les diferents espècies necròfagues: peces petites –sobretot guatlles, vísceres, potes de xai i restes de pell i greix– que es distribueixen estratègicament pel recinte. A més, els voltors contribueixen, indirectament, a un important estalvi de CO₂, perquè es redueix la necessitat d’incinerar els animals morts. Concretament, el 2025 l’estalvi equivalent al volum de carronya aportada va ser de 4.301 quilos de CO₂.

Regeneració de la colònia

D’ençà del 2020 s’han impulsat mesures per a augmentar la dispersió de la colònia de voltor negre a la reserva de Boumort. Han consistit a reduir les aportacions de recursos tròfics a la zona del centre per augmentar, paral·lelament, la disponibilitat de carronya a la perifèria mitjançant l’ampliació de la xarxa de Trenca. Gràcies a la potenciació dels punts d’alimentació a l’extraradi s’aconsegueixen beneficis per a la població flotant d’individus joves i en dispersió i se’n facilita el seguiment.

Com es pot esperar, augmenta el percentatge d’individus nascuts a Boumort i disminueix el d’exemplars reintroduïts. Aquest fenomen es deu al fet que els individus de més edat es van morint, es van dispersant o van desapareixent per diferents motius i, a poc a poc, s’espera que siguin substituïts per exemplars nascuts a la colònia o per voltors exògens reclutats. En comparació amb les dades del 2021, ha augmentat el percentatge d’individus fixats (55%) i ha disminuït el d’individus flotants (45%), tot i que cada vegada s’ha anat incorporant un nombre més gran de polls nascuts a la colònia.

Les dades indiquen la necessitat d’aplicar mesures que facin augmentar la presència d’individus flotants i n’afavoreixin l’arrelament al territori, amb l’objectiu de garantir en el futur la reposició de parelles o d’exemplars que, per envelliment o més causes de mortalitat o desaparició, vagin reduint l’actual estoc reproductor. Aquestes accions, en col·laboració amb la Fundació Trenca, s’integren en el pla de conservació de la biodiversitat d’Endesa, en marxa d’ençà del 2012. La gestió de la població de voltor negre al Pirineu és promoguda pel Departament de Territori, Habitatge i Transició Ecològica. La Fundació Trenca, per la seva banda, és la responsable del seguiment i la gestió dels punts d’alimentació suplementària i específica, que tenen per objectiu de maximitzar la productivitat de l’espècie.

El responsable d’exhibició de l’Aquàrium, Santiago Sánchez, ha explicat que actualment el centre tenia quatre espècies de granota dard, “algunes de més letals que les altres”, però ha remarcat que totes tenien la capacitat de matar.

Segons que ha detallat, hi ha diferents vies perquè el verí faci efecte: que l’animal entri en contacte amb una ferida oberta, que se n’ingereixi l’exemplar o que la toxina sigui present en algun aliment o beguda.

Aquestes granotes generen l’epibatidina quan s’alimenten de determinats insectes –formigues o escarabats– presents al seu hàbitat natural. “Com que no disposem d’aquests animals, les granotes que tenim aquí no generen el verí i, en teoria, no et poden fer res”, ha explicat.

Sánchez també ha recordat que, tradicionalment, alguns pobles fregaven la pell de la granota a les llances per impregnar-les del verí. “També hi ha un altre mètode, que és escalfar-les una mica per fer-les suar i que les glàndules segreguin més verí.”

Norman Martín, especialista en polítiques de canvi climàtic d’Oxfam Intermón, explica que han batejat la data en què l’1% més ric esgota el pressupost d’emissions com a pollutocrat day (dia de la contaminocràcia). L’objectiu, diu, és denunciar la responsabilitat desproporcionada de les persones ultrariques en l’acceleració de la crisi climàtica.

L’organització alerta que es tracta d’una desigualtat estructural. El 2022, una persona de l’1% amb més ingressos va emetre de mitjana gairebé quinze vegades més carboni que una persona de la meitat de la població amb menys ingressos.

Aquesta escletxa té conseqüències greus a escala global. Segons les estimacions d’Oxfam Intermón, les emissions generades en un sol any per l’1% més ric causaran 1,3 milions de morts relacionades amb la calor abans no acabi el segle.

A més, les persones que menys han contribuït a la crisi climàtica –com ara la població dels països més empobrits, les comunitats indígenes, les dones i les nenes– són les que en rebran les pitjors conseqüències. “El canvi climàtic no solament escalfa el planeta, també agreuja les desigualtats”, avisa Martín.

L’anàlisi posa el focus en l’estil de vida de les persones ultrariques. Segons que diu l’organització, un multimilionari europeu genera, en gairebé una setmana d’ús d’avions privats i iots de luxe, una petjada de carboni equivalent a la que produeix una persona situada dins l’1% més pobre de la població mundial durant tota la vida.

Oxfam Intermón també assenyala el paper de les grans fortunes com a inversors en les indústries més contaminants. De mitjana, cada multimilionari té una cartera d’inversions en empreses que genera 1,9 milions de tones de CO₂ l’any. Martín alerta igualment de la influència dels més rics en el disseny de polítiques públiques i en les negociacions climàtiques.

Enfront d’aquest escenari, l’organització insta els governs a pressionar les persones ultrariques perquè contaminin menys i a garantir que qui més contamina n’assumeixi la responsabilitat. Proposa de redistribuir l’esforç de reducció d’emissions segons la petjada de carboni i la capacitat econòmica.

També reclama d’augmentar els imposts sobre els ingressos i el patrimoni de les grans fortunes, donar suport a les negociacions de la Convenció de l’ONU sobre Cooperació Fiscal Internacional, aplicar imposts als beneficis extraordinaris de les empreses de combustibles fòssils i eliminar-ne els subsidis.

Polit o Sirlot becfí  (Numenius tenuirostris)

Aquest ocell limícola migrador, de plomatge grisenc, criava a Sibèria i a les estepes del Casaquistan, i hivernava a Europa, el nord d’Àfrica i el Llevant. Durant dècades, va esquivar els esforços dels ornitòlegs per localitzar-lo. És la primera extinció documentada d’una espècie d’au de l’Europa continental aquest segle.

La darrera fotografia confirmada d’aquest animal es va fer el febrer del 1995 a la costa atlàntica del Marroc. Tot i que feia temps que se sospitava que l’espècie s’havia extingit, les avaluacions oficials ho han confirmat fa poc.

Musaranya de l’illa de Christmas (Crocidura trichura)

La musaranya de l’illa de Christmas, un petit mamífer insectívor, havia estat comuna en aquesta illa australiana. Tanmateix, en el segle XX només se’n van registrar quatre observacions confirmades: dues el 1958, una el 1984 i l’última el 1985.

L’avaluació més recent ha conclòs que l’espècie s’ha extingit. Segons els investigadors, un paràsit transmès per rates negres introduïdes accidentalment –les mateixes que van fer desaparèixer dues espècies endèmiques de rates de l’illa– pot haver estat determinant en la seva desaparició.

Tres bàndicuts australians

Tres espècies de bàndicut –el bàndicut marl (Perameles myosuros), el bàndicut ratllat del sud-est (Perameles notina) i el bàndicut ratllat del Nullarbor (Perameles papillon)– han estat declarades extintes enguany a la Llista Vermella de la UICN. Totes tres van ser avaluades per darrera vegada el 2022.

Els bàndicuts són petits mamífers majoritàriament nocturns i insectívors, propis d’Austràlia, Nova Guinea i les illes veïnes. Segons els experts, la pèrdua d’hàbitat i la proliferació de gats salvatges van ser factors determinants en la seva desaparició.

El darrer exemplar conegut del bàndicut marl es va recollir el 1907, i es creu que l’espècie ja era extinta cap al 1910. El bàndicut ratllat del sud-est podria haver desaparegut a final del segle XIX, i el darrer registre del bàndicut del Nullarbor data de la dècada del 1920. Ara han estat declarats formalment extints.

Conus lugubris

Aquest caragol marí del gènere Conus era antigament abundant en una petita zona de l’arxipèlag de Cap Verd, a l’Àfrica occidental. Tanmateix, a començament del segle XX, la degradació del seu hàbitat a causa del desenvolupament costaner va causar-ne el declivi. La darrera observació confirmada data del 1987.

Eben de l’illa de Maurici

Diospyros angulata, un arbre de grans dimensions originari de l’illa de Maurici, només és conegut a partir de dues mostres d’herbari recollides els anys 1839 i 1851. Cap prospecció posterior no ha pogut localitzar-ne cap individu viu, ni en estat silvestre ni en cultiu. Els investigadors consideren que probablement es va extingir cap al 1981.

Delissea sinuata

Aquesta planta endèmica de les muntanyes Wai’anae, a l’illa hawaiana d’Oahu, no ha estat observada d’ençà del 1937 i també ha estat declarada extinta enguany.

Segons que ha informat el Departament d’Interior i Seguretat Pública, aquests llocs coincideixen amb els principals eixos de desplaçament de la fauna salvatge, tant naturals com artificials, que els animals empren habitualment per a moure’s entre comarques. Entre les infrastructures on s’han desplegat aquestes mesures hi ha vies com la AP-7, la C-58, la C-16, la B-23 i el tram ferroviari de la R4 entre Sabadell i Terrassa.

Els @agentsruralscat hem identificat 127 punts de control del moviment de fauna als principals corredors i infraestructures del país.

Hem instal·lat passos canadencs, tanques en rius i altres sistemes de control.

Si trobes un porc senglar mort o malalt, truca al 112. pic.twitter.com/LOKwxq5PZU

— Interior i Seguretat Pública (@interiorcat) December 29, 2025

El sots-inspector en cap de l’àrea bàsica dels Agents Rurals del Vallès Occidental, David Gàmiz, explica que la selecció dels llocs de control s’ha fet tenint en compte els corredors ecològics més utilitzats pels senglars: “L’objectiu és impedir que els animals puguin abandonar la zona afectada i propagar el virus a uns altres territoris.” Els llocs de pas es troben georeferenciats i són revisats diàriament pels Agents Rurals per comprovar-ne l’efectivitat i detectar-hi possibles incidències. Les barreres inclouen tanques fixes, tancaments en cursos fluvials i passos canadencs, dissenyats per dificultar el moviment dels senglars sense afectar greument la resta de la fauna.

El departament recorda que la pesta porcina africana no afecta les persones, però sí que té un impacte molt greu sobre la ramaderia porcina i sobre la fauna salvatge, sobretot els senglars, que poden actuar com a vector de transmissió del virus. Per això, demana la col·laboració ciutadana i insisteix que, si es localitza un porc senglar mort o amb símptomes evidents de malaltia, cal avisar immediatament el 112 i no manipular-lo.

És realment perillosa, la vespa asiàtica? Què cal fer si ens en trobem una? I com hem d’actuar en cas de picada? En parlem amb Toni Armengol, tècnic de control de plagues i especialista en aquesta espècie.

Què és la Vespa velutina?

La Vespa velutina nigrithorax és una espècie de vespa originària del sud-est de la Xina. El primer exemplar detectat a Europa era una reina en diapausa que anava dins un contenidor amb material ceràmic que va arribar a Bordeu l’any 2004. A partir d’aquesta única reina, l’expansió i l’adaptació al medi han estat imparables. El 2020 ja era instal·lada a tot França, Portugal, Itàlia, el Regne Unit, Alemanya, Bèlgica i el nord de l’estat espanyol.

Si bé és cert que els exemplars adults s’alimenten de líquids dolços, com ara el nèctar i la mel, i també de fruita madura, les larves, en canvi, s’alimenten d’abelles i d’insectes, que els adults capturen i transporten fins al niu. A banda, solen instal·lar els nius a les branques altes dels arbres, en zones tant urbanes com agrícoles i boscoses.

És considerada una espècie exòtica invasora perquè és fora del seu hàbitat natural. Ha tingut un creixement exponencial molt elevat i causa danys greus tant a l’apicultura com als conreus de fruita. El seu lloc d’origen té un clima suau i una humitat relativa elevada, dues variables clau per a predir-ne l’expansió. Per això, com a mínim a la península Ibèrica troba condicions molt favorables, sobretot a les costes cantàbrica i atlàntica. L’expansió també s’ha vist afavorida per una gran disponibilitat d’aliment, la capacitat reproductora elevada i la manca d’enemics naturals específics.

Com es diferencia d’una altra espècie de vespa?

La vespa asiàtica es caracteritza perquè té el tòrax del tot negre, sense cap mena de marca d’un altre color. Les potes són negres, amb el tars de color groc ataronjat. L’abdomen presenta una línia groga fina entre el primer segment i el segon i una franja taronja ampla al quart. El cap és negre tant a la part superior com a la inferior, mentre que la cara és de color carabassa.

Les obreres mesuren habitualment entre vint mil·límetres i trenta, i les reines, entre trenta-cinc mil·límetres i trenta-set, aproximadament. Una vegada se’n saben les característiques, és difícil de confondre-la amb cap altra espècie, fins i tot quan vola.

A diferència d’unes altres vespes, la Vespa velutina fa soroll quan vola, un brunzit que es pot sentir a un metre o dos de distància. En tot cas, és un so més feble que el d’un borinot.

És agressiva, la vespa asiàtica?

No. La vespa asiàtica no ataca si no se sent amenaçada. Tanmateix, pot ser agressiva si percep que el seu vesper es troba en perill, perquè és on protegeix les cries i les reserves d’aliment. En aquest cas, el risc de picada augmenta significativament.

La picada de la vespa asiàtica és perillosa?

En general, no. Ara, si una persona en rep moltes picades, pot patir una afectació important. Per aquest motiu, els col·lectius que han d’anar amb més compte són els professionals de l’apicultura, els qui treballen en tasques de jardineria, forestals o agrícoles, i també les persones al·lèrgiques, tal com passa amb la resta d’insectes.

Què hem de fer si ens pica?

Cal actuar de la mateixa manera que amb la picada o la mossegada de qualsevol insecte. La situació pot ser més delicada si hi ha més d’una picada, si les picades s’han produït dins la boca o si la persona és al·lèrgica –o no ho sap.

Si es tracta d’una sola picada i la persona no és al·lèrgica, habitualment no hi ha complicacions. Si, en canvi, se sap que la persona és al·lèrgica, ja coneix el protocol que ha de seguir. En cas de disposar d’adrenalina, cal autoinjectar-se-la. Si no en disposa, cal anar immediatament –o fer-se portar– al centre mèdic més a prop, sense fer esforços ni accelerar el ritme cardíac, però amb rapidesa perquè l’atenguin.

Si no se sap si s’és al·lèrgic, però ja s’ha patit alguna picada anteriorment, hi ha la possibilitat de desenvolupar una reacció al·lèrgica. Això pot passar tant amb la Vespa velutina com amb unes altres vespes o abelles. És una resposta del sistema immunitari a determinades proteïnes, que pot aparèixer després d’haver rebut unes quantes picades al llarg del temps. En aquests casos, arran de qualsevol reacció, cal anar sempre com més aviat millor a un centre d’atenció mèdica.

Com hem d’actuar si trobem un rusc de vespa asiàtica?

La prioritat és no molestar-les: no ens hi hem d’acostar ni intentar d’intervenir-hi. Si s’hi detecta activitat, cal observar si el vesper és sencer o si ja presenta danys i comunicar-ho. Es pot avisar la propietat del lloc on s’ha vist el niu –si és en una finca privada– o bé el municipi corresponent.

Cal tenir present que, si les vespes se senten amenaçades a prop del niu, poden atacar en grup, tal com va passar en els accidents que van acabar amb tres persones mortes a Galícia. Per això, és més prudent no acostar-s’hi i, sobretot, no manipular-lo de cap manera.

Per reduir el risc de picades, es recomana d’eliminar els nius sempre mitjançant empreses especialitzades.

On fan els vespers?

Les vespes asiàtiques construeixen dos tipus de nius: els primaris –més petits i protegits de la pluja– i els secundaris, molt més grossos i situats generalment en llocs elevats, tot i que també se’n poden trobar a nivell de terra.

A la primavera, les reines que han passat l’hivern amagades comencen una nova colònia amb la construcció de nius petits. Són arrodonits, petits i amb un orifici d’entrada a la part inferior. En aquests espais, la reina cria les primeres vespes obreres, que més endavant, passat l’estiu, seran les encarregades de construir el niu secundari. Aquests nius embrionaris es poden trobar en cornises de teulades, garatges, porxos o apiaris abandonats i, per tant, sovint en zones habitades.

Els nius secundaris tenen l’aspecte d’una gran bola de paper i poden arribar a fer més de seixanta centímetres de diàmetre. Habitualment, els construeixen a les branques més altes dels arbres, però també se’n poden trobar en edificacions abandonades i, fins i tot, a terra.

Tot i això, als països occidentals el ritme d’instal·lació ha disminuït en relació amb el màxim que es produí durant la crisi energètica derivada de la invasió russa d’Ucraïna. Però se’n continua instal·lant un volum important. A més, ja hi ha signes de recuperació en el sector, i alguns països en desenvolupament són enmig d’un boom. Mark Z. Jacobson, professor de la prestigiosa Universitat de Stanford i expert mundial en energies renovables, ha tornat a destacar els avantatges de l’autoproducció solar que apuntava en un article l’any passat. Tot seguit en repassem els punts principals, per no oblidar els beneficis, a escala individual i de país, que ens pot proporcionar una font energètica que hauria de cobrir la majoria de les teulades del país.

L’autoproducció solar ens proporciona electricitat durant una apagada

Un dels avantatges més evidents de les instal·lacions d’autoproducció solar és que si hi ha una apagada no ens afectarà, sempre que la instal·lació estigui preparada tècnicament. Per això cal que instal·lem una bateria i un dispositiu denominat comercialment back-up. La funció d’aquest dispositiu és tallar la connexió amb la xarxa general en cas de tallada de subministrament, i aïllar-nos-en, de manera que les nostres plaques solars o bateries no aboquin electricitat a la xarxa, sinó que només en proporcionin a casa nostra. Les instal·lacions que no tinguin ni bateries ni el dispositiu de back-up restaran sense llum, exactament igual que la resta de clients sense plaques solars. Però les bateries a casa són com més va més comunes, gràcies a haver baixat molt de preu. Sense oblidar que l’ús principal de les bateries és acumular els excedents de producció de les nostres plaques durant el dia per ser aprofitades després, durant la nit, cosa que abarateix al màxim el nostre rebut de la llum.

Electricitat més barata fins i tot que la de les grans centrals solars

El cost de generar electricitat de les grans centrals solars és més econòmic que no el de generar-ne amb plaques solars a casa, perquè a casa nostra els costs d’instal·lació són superiors en relació amb una gran central. Així doncs, d’entrada, el preu del kWh és més car produït a casa nostra. Però la fotografia no s’acaba aquí. L’electricitat generada a les centrals solars s’ha de transportar per la xarxa elèctrica fins a casa nostra. I això ho hem de pagar i pot arribar a multiplicar el cost per quatre. En canvi, l’electricitat generada a la nostra teulada no ha de pagar aquest transport, de manera que ens acaba resultant més barata.

No cal gastar diners en infrastructura fòssil a la nostra propietat

En aquest cas es tracta d’un cas aplicat als habitatges de nova construcció. Si es dissenyen de bon principi per tenir autoproducció solar i estar completament electrificada, eliminem el cost de les canonades de gas. Tant dins de casa, com per arribar a la casa dins la finca. Fins i tot, si la companyia de gas considera que no és rendible allargar la xarxa general, ens cobrarà una part de la nova canonada, o tota, un cost que pot ser molt elevat. Per això fins ara algunes famílies optaven per dipòsits de gasoli i en pagaven el transport periòdic en camions cisterna. Amb l’autoproducció solar, tot això ens ho podem treure del cap.

Fins i tot qui no té plaques solars a casa se’n beneficia

Sentim sovint la crítica que les famílies o empreses que tenen plaques solars a casa deixen de pagar una part del manteniment de la xarxa general. Això fa que la resta de clients hagin d’assumir aquest sobrecost, de manera que s’encareix l’electricitat de la xarxa general per a les famílies i empreses que no tinguin plaques solars a la teulada. Tanmateix, una visió més general permet de veure que això no és així. D’entrada, s’estima que l’autoproducció solar pot arribar a cobrir al voltant del 25% de la demanda d’electricitat, malgrat que la xifra exacta dependrà de les característiques de cada país. Però també s’ha de tenir en compte que, amb l’electrificació de tot el consum energètic –i l’abandonament dels combustibles fòssils gràcies als cotxes elèctrics, cuines elèctriques, bombes de calor, etc.–, les estimacions són que es doblarà el consum actual d’electricitat. I, a la vegada, es consumirà la meitat d’energia total, perquè els aparells elèctrics són molt més eficients que no pas els de combustió. Així, doncs, és veritat que l’autoproducció solar ajuda a abaixar el consum de la xarxa general. Però també és cert que, amb la substitució dels combustibles fòssils per electricitat, el consum elèctric augmentarà significativament, de manera que el cost de la infrastructura, que s’aprofitarà al màxim, es cobrirà amb aquests nous consums, sense que impliqui una pujada del manteniment als clients que no tinguin plaques solars.

Les plaques solars a les teulades no ocupen nous terrenys

És un dels principals avantatges. L’autoproducció solar a les teulades dels edificis no requereix que s’emprin terrenys on posar plaques solars. D’aquesta manera contribuïm a alterar menys els ecosistemes i consumir menys territori per a usos humans. No solament en sortim beneficiats nosaltres sinó també el medi i el territori. I la millora dels ecosistemes acaba beneficiant tothom, també els clients de la xarxa general sense plaques solars a casa.

Disminueix la necessitat de línies de distribució i transmissió

Encara que tinguem plaques solars i bateries a casa, continuarem necessitant la xarxa elèctrica general. Durant l’any és segur que en alguns moments necessitarem electricitat perquè les plaques i les bateries no podran cobrir tota la demanda. També necessitarem la xarxa justament quan passi la contrària, és a dir, que produïm més electricitat de la que necessitem i la injectem a la xarxa perquè no es perdi i la pugui aprofitar la resta de clients. De manera que l’autoproducció solar no elimina la necessitat de disposar d’una xarxa elèctrica general. Tanmateix, en redueix la necessitat durant moltes hores de l’any, en què s’allibera per als nous usos que requereix l’electrificació de l’economia: vehicles elèctrics, climatització i processos industrials, per exemple. L’autoconsum minimitza la necessitat de reforçar i ampliar la xarxa elèctrica, un estalvi per a tothom, tant si es tenen plaques solars a casa com si no.

Ajuda a disminuir les apagades

Durant el dia, una instal·lació d’autoproducció en algun moment o altre generalment produirà un excedent que s’injectarà a la xarxa elèctrica. Això ajuda a estabilitzar la xarxa de distribució quan hi ha un pic de consum a la zona, especialment durant els dies calorosos d’estiu, quan el consum d’aire condicionat s’enfila. D’aquesta manera, les famílies que no tenen plaques també es beneficien d’aquelles que sí que en tenen.

Fa baixar els incendis causats per les línies de transmissió elèctrica

És ben conegut que les línies de transmissió d’electricitat poden originar incendis per espurnes que s’hi generen, fins al punt de causar focs devastadors que, en la part que afecta la infrastructura elèctrica, acabaran pagant tots els clients. Els estudis mostren que les instal·lacions d’autoconsum fan que hi hagi menys espurnes perquè la demanda de la xarxa elèctrica general es redueix, com també, consegüentment, el cost associat als incendis que han d’acabar pagant els clients.

Fa baixar la contaminació, cosa que també beneficia els barris més pobres

L’autoconsum solar s’associa a les famílies amb més poder adquisitiu, perquè s’instal·la en cases unifamiliars. I això vol dir que es concentra als barris més benestants. Tanmateix, l’autoproducció solar redueix l’extracció i el processament dels combustibles fòssils, amb la contaminació associada (també dels biocombustibles). En disminuir-ho, baixa l’exposició de la població general a contaminants i, per tant, de l’afectació a la salut i la mortalitat associada, que a més té un gran cost econòmic en el sistema sanitari d’un país. Alhora, moltes centrals de generació elèctrica de combustibles fòssils se situen en barriades deprimides. L’autoconsum solar contribueix a reduir aquesta contaminació i la necessitat de centrals fòssils, de manera que tota la població en surt beneficiada quant a salut, especialment les barriades més desafavorides.

Redueix l’impacte del canvi climàtic

Per més obvi que sigui, no s’ha de passar per alt: les plaques solars a les teulades redueixen el consum de combustibles fòssils i, per tant, de les emissions de CO2 associades. L’autoproducció solar ajuda a lluitar contra el canvi climàtic i fa que els efectes inevitables siguin menys greus. Això no tan sols beneficia els propietaris de les instal·lacions d’autoproducció, sinó el conjunt de la població.

Lluitar contra la inseguretat energètica

Molts països en desenvolupament es troben sovint amb crisis energètiques per la manca d’un subministrament de combustibles fòssils estable. Fins i tot Europa, amb la crisi energètica derivada de la guerra a Ucraïna, va comprovar d’una manera molt costosa què és dependre energèticament de l’exterior. En aquest sentit, l’autoproducció solar ajuda a disminuir la inseguretat energètica associada (fins i tot intrínseca) als combustibles fòssils. De cases a negocis, passant per activitats agràries, les plaques solars a les teulades poden fer-nos indemnes a les interrupcions en el subministrament dels combustibles fòssils, perquè no en necessitarem.

Suavitza la temperatura dins les cases i beneficia la xarxa

Les plaques solars absorbeixen entre el 20% i el 26% de la llum solar que els arriba. I aquesta energia, en compte d’escalfar la teulada, es converteix en electricitat. Això fa que la casa s’escalfi menys a l’estiu, de manera que la necessitat d’aire condicionat disminueix. I en una franja horària en què la llum és més cara, per aquesta demanda superior per a refrigerar els edificis. D’aquesta manera, les plaques solars a la teulada maten dos pardals d’un tret: no consumim tanta electricitat i la que necessitem la podem cobrir amb les plaques més econòmicament. Ajuden a baixar la demanda elèctrica al migdia, cosa que redueix el risc de fallada de la xarxa i abarateix els preus de l’electricitat de la xarxa per a tots els clients perquè la demanda és menor. Durant les nits, les plaques actuen com a aïllants, fan que els edificis mantinguin una temperatura més alta i redueixen la demanda de calefacció.

Un estímul per a electrificar tot el consum energètic d’una casa

Quan s’instal·len plaques solars en una casa, acostuma a passar que els propietaris s’adonen que els sobra electricitat a les hores de màxima producció. I aleshores miren com poden aprofitar-la al màxim, abans d’adquirir una bateria o injectar-la a la xarxa general, on, tot i rebre una compensació econòmica, és inferior al preu que s’ha de pagar per un kWh de la xarxa. Havent variat els patrons de consum, el pas següent és mirar d’electrificar uns altres consums energètics, perquè l’electricitat que produïm ens surt de franc. I això generalment implica disminuir o eliminar el consum de gas a casa: cuines elèctriques, termos d’aigua calenta, bombes de calor i vehicles elèctrics (no tan sols cotxes, també bicicletes, patinets i motos). Això, a més, produeix una millora ambiental i de salut dins la casa: els contaminants emesos per la crema el gas que respirem normalment desapareixen. I com que l’extracció de gas fòssil també té emissions de CO2 i contaminants associades, el fet que eliminem el consum de gas a casa nostra ajuda a rebaixar l’extracció de gas i les emissions intrínseques, cosa que indirectament ajuda les famílies que no tenen plaques a la teulada.

En definitiva, instal·lar-nos plaques solars a la teulada de la nostra empresa, el nostre negoci o a casa té beneficis directes i indirectes per a la nostra butxaca i per al conjunt del país. N’hi ha prou que el ritme d’instal·lació creixi perquè cada vegada sigui més evident per a tothom. Fins i tot per a aquells que o bé no poden, o bé encara no s’han decidit a fer el pas.

Simon Stiell, secretari executiu de la Convenció Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic, ha demanat d’accelerar l’acció dels estats compromesos amb el pacte. “Ens hem de moure més i més ràpidament tant en la reducció de les emissions com en el reforç de la resiliència davant el canvi climàtic”, ha insistit.

Els organitzadors admeten que el primer repte serà restablir la confiança en el procés, especialment després de la decisió del president nord-americà, Donald Trump, de retirar novament el país de l’Acord de París coincidint amb el desè aniversari del pacte.

L’ex-president de la COP29, Mukhtar Babayev, ha reconegut que alguns estats dubten de la lluita climàtica en un moment d’obstacles per al multilateralisme. “Aquesta trobada serveix per recordar que no estan sols”, ha remarcat. En la mateixa línia, Corrêa do Lago ha subratllat que “és molt important que el món vegi” la unitat del Brasil entorn de la lluita contra l’escalfament global.

Nous compromisos per al 2035

L’objectiu central de la COP30 és revisar i reforçar els compromisos de reducció d’emissions, les anomenades contribucions determinades en l’àmbit nacional (NDC, per les sigles en anglès), que cada estat ha d’actualitzar cada cinc anys segons l’Acord de París. Aquestes noves metes hauran de marcar el full de ruta climàtic fins al 2035.

A finals de setembre, prop d’un centenar de països –entre els quals la Xina– ja havien presentat els seus objectius. La Unió Europea, però, hi arriba amb una posició dividida i presenta una forquilla de reducció del 66,25% al 72,5% de les emissions de CO₂ per als pròxims deu anys. La manca d’acord entre els estats membres ha impedit fixar una xifra única: alguns, com l’estat espanyol, Suècia i els Països Baixos, demanen més ambició, mentre que d’altres, com Polònia i Hongria, reclamen rebaixar les expectatives.

Mercats de carboni i fons per als boscs tropicals

Entre les prioritats de la presidència brasilera hi ha la creació d’una aliança per a integrar i harmonitzar els mercats de carboni a escala mundial. Aquests sistemes, que graven les emissions de diòxid de carboni, ja funcionen a la Unió Europea, on més de 10.000 instal·lacions industrials i energètiques paguen per cada tona de CO₂ emesa. L’objectiu és reduir les emissions totals i generar recursos per finançar la transició ecològica. Brussel·les estudia ara ampliar el sistema a edificis i transport rodat.

La COP30 també examinarà els compromisos de finançament climàtic acordats en la cimera anterior. Entre les novetats destaca el fons Tropical Forests Forever Fund (TFFF), impulsat pel govern brasiler, que vol mobilitzar milers de milions de dòlars per recompensar els països que protegeixin les masses forestals tropicals. El Brasil hi aportarà inicialment mil milions de dòlars.

La trobada es prolongarà fins al 21 de novembre del 2025, amb l’objectiu de revitalitzar la cooperació internacional i reforçar l’ambició climàtica global.

L’objectiu és garantir la preservació de l’espècie endèmica de les Pitiüses, greument amenaçada per l’expansió de serps, i reforçar la coordinació institucional i científica per protegir la biodiversitat de les Illes. En la trobada, els membres del grup van revisar els resultats del pla pilot de cria en captivitat, van debatre els passos vinents per crear refugis segurs i van presentar una anàlisi de riscos per establir noves línies d’actuació.

La directora general de Medi Natural i Gestió Forestal, Anna Torres, ha dit que la creació d’aquest grup “és un pas decisiu per unificar esforços i donar una resposta sòlida i ben estructurada davant d’una amenaça que afecta tot l’arxipèlag pitiús”. A la sessió de constitució hi han participat representants del govern balear i dels consells d’Eivissa i Formentera, així com la Fundació Barcelona Zoo, el Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF), la Universitat de les Illes (UIB) i el Consorci per a la Recuperació de la Fauna de les Illes Balears (COFIB). La Fundació Bioparc també s’hi afegirà aviat, després de la signatura d’un conveni amb la Conselleria d’Agricultura, Pesca i Medi Natural.

Durant la reunió, els assistents han presentat i revisat el pla de cria ex situ de la sargantana pitiüsa que es desenvolupa al Zoo de Barcelona. Han exposat els resultats del pla pilot i han ampliat el projecte a poblacions amenaçades d’alguns illots pitiüsos. Sobre la creació de refugis, preveuen construir-ne els primers a la finca pública de Can Marines, i dos més a la finca pública de Sa Coma, abans no acabi l’any.

El grup ha acordat la planificació i el calendari de les actuacions i ha remarcat la importància de la col·laboració entre institucions per fer avançar el programa de conservació.

El gener del 2024 els agents van confirmar la presència d’un llop a la zona. Al maig, en van identificar genèticament una femella i, el mateix mes, van localitzar un segon animal que van identificar fotogràficament com un mascle. Al llarg del 2024 van situar els dos animals —sempre per separat— fins que al desembre van confirmar amb imatges de càmera que anaven junts.

Amb l’arribada del període reproductor a la primavera, el seguiment es va fer més quirúrgic per no interferir en zones sensibles. A la tardor, quan els cadells han començat a seguir els adults pel territori, els Agents Rurals han pogut confirmar-ne tres.

Fa vint-i-cinc anys que va aparèixer el primer llop d’estirp italiana procedent de França, inici d’un retorn natural d’una espècie desapareguda gairebé un segle. Llavors la presència d’ungulats salvatges era escassa; avui s’han multiplicat en moltes zones, convertint-se en preses abundants i generant problemes per a l’agricultura, la seguretat viària i la ramaderia.

Segons la Generalitat, el retorn del llop és “natural i lògic”: la disponibilitat de preses afavoreix el depredador i ajuda a recuperar l’equilibri ecològic. La reaparició és un indicador de la transformació del medi natural i “una notícia molt important per a la natura”. El govern assegura que treballarà per a la coexistència amb el sector ramader.

Per això, els Agents Rurals, responsables del seguiment del llop a Catalunya, han intensificat la vigilància d’aquest grup per conèixer-ne el comportament i els hàbits, així com les possibles interaccions amb activitats humanes.

El nou estatus obliga a redactar, tramitar i aprovar un pla de recuperació, tal com preveu la normativa europea. La Generalitat concreta que les mesures es coordinaran amb la Taula del Llop i els departaments implicats: Interior i Seguretat Pública; Territori, Habitatge i Transició Ecològica; i Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació.

Així, el govern preveu de reforçar el seguiment de la nova situació, amb més especialització d’Agents Rurals i tècnics dels departaments implicats. Paral·lelament, també té previst d’intensificar el treball directe amb explotacions ramaderes i, conjuntament amb la Universitat Autònoma de Barcelona, desplegar un projecte per millorar el suport a la ramaderia extensiva.

Un estudi del Basque Center for Climate Change (BC3) publicat per OceanCare sosté que l’actual ritme portarà a superar els llindars de CO2 de la regió fixats per l’any 2035, si els països no les redueixen entorn d’un 6% a partir de 2030. L’estudi analitza l’assignació del pressupost de carbó “restant” (RCB, per les inicials en anglès) i les trajectòries d’emissió dels 21 països que van signar el Conveni de Barcelona per la protecció de la Mediterrània, l’any 1976, diversos dels quals ja han superat la seva quota i haurien d’aturar les emissions l’any 2031.

Catalunya té un pressupost de carboni

El govern de la Generalitat va aprovar al juliol el seu primer pressupost de carboni, que en aquest cas fixa els límits d’emissions contaminats d’aquí al 2030 respecte a les emissions que es van emetre el 1990, que és l’any de referència per fer aquest càlcul. En conjunt, proposa reduir d’un 31% les emissions contaminants de Catalunya d’aquí al 2030.

El visó americà és considerat una espècie invasora que posa en risc la fauna autòctona de rius i zones humides, i que afecta espècies amenaçades com la musaranya d’aigua ibèrica (Neomys anomalus), el cranc de riu de potes blanques (Austropotamobius pallipes) i la rata d’aigua (Arvicola sapidus), la qual es creu que s’ha extingit localment en zones de Catalunya degut precisament a la depredació del visó. També representa una amenaça per a ocells que nidifiquen a terra en ambients litorals, com les colònies del delta de l’Ebre. En l’àmbit econòmic, el visó americà pot afectar negativament les poblacions de fauna cinegètica i piscícola, i a explotacions avícoles o piscifactories. En l’àmbit sanitari, és un risc perquè és portador i transmissor del virus causant de la malaltia aleutiana.

Una segona línia de treball, activada després de confirmar la presència del visó americà, ha estat el seguiment i captura d’exemplars en dues zones: Les Madrigueres (El Vendrell) i la conca alta del Gaià. A les Madrigueres, es van detectar possibles petjades de visó americà a la zona de la platja, i el GEVEN va informar de la depredació de nius de corriol camanegre (Charadrius alexandrinus). Per confirmar la presència de l’espècie, des de BioSciCat es van instal·lar plataformes flotants amb sorrals de petjades, però no s’hi van registrar nous rastres. Això indica que, de moment, la presència del visó a la zona és puntual o de pas, sense exemplars establerts, segons els experts.

En canvi, a la conca alta del riu Gaià, els resultats han estat molt diferents. BioSciCat va reforçar el dispositiu de control de visó americà que ja duia a terme l’entitat la Sínia amb la instal·lació de diverses plataformes flotants amb trampa. Aquesta acció ha permès capturar catorze individus, una xifra que confirma la densitat elevada de l’espècie a la zona.

Actualment, el límit de la distribució coneguda de l’espècie a Catalunya se situa a les conques del Gaià i del Francolí. El Francolí constitueix el límit sud conegut de l’espècie, i la distància amb cursos fluvials permanents de la conca del Segre reforça la hipòtesi que el Gaià actua com a via d’entrada de l’espècie cap al Francolí. La densitat que ha assolit el visó americà del Gaià i el Francolí alguns anys, evidencia la gran potencialitat de colonització que tindria l’espècie cap a les conques més al sud i fins a l’Ebre.

Aquesta iniciativa de ciència ciutadana compta amb la participació de voluntaris, entitats ambientals i gestors d’espais naturals protegits com el parc natural de la Serra de Montsant i el paratge natural d’interès nacional de Poblet.

—Què passarà el 2035?
—En teoria, a la Unió Europea es prohibirà la venda de vehicles de combustió. Aquestes setmanes assistim a una campanya per terra, mar i aire del sector automòbil tradicional per  a intentar de retardar aquesta data. Però la data del 2030 és la que preocupa el sector, perquè és quan hauríem d’estar venent entre el 50% i el 60% dels cotxes elèctrics.

—De fet, hi ha un país que ven el 50% dels cotxes elèctrics, i un altre país que en ven un de cada deu. Aquests dos països, quins són?
—Aquí hi ha la manipulació de conceptes que fa el sector automobilístic. La Xina ven el 50% dels vehicles electrificats. Electrificats vol dir híbrids endollables, elèctrics 100% o hidrogen. Van per davant dels plans governamentals. Als Països Catalans, som al 9%, 8% de vehicles 100% elèctrics. A Europa el líder és Noruega, que és al 98% de vehicles 100% elèctrics. I Dinamarca, la Dinamarca del nord, és al 65% de vehicles 100% elèctrics.

—Per què anem tan lents?
—No hem d’oblidar que Espanya és el segon productor de cotxes d’Europa i el sisè o setè del món. Per tant, és un dels grans fabricants del món de cotxes, però el 90% de la seva producció actualment és de combustió. El govern espanyol dóna ajuts, però tampoc li interessa que triomfin gaire, perquè implicaria comprar vehicles de fora. I, en darrer terme, el sector automobilístic pressiona molt el govern espanyol perquè doni ajuts, però perquè compri els seus cotxes. Paradoxalment, els ajuts al cotxe elèctric beneficien els híbrids endollables, que no deixen de ser cotxes de combustió. I, de fet, els darrers estudis mostren que els híbrids endollables fan cinc vegades més emissions que no pas el que es diu teòricament.

—Dieu que amb els cotxes elèctrics passarem de fabricar entre vuitanta i cent milions de cotxes anuals a deu milions. Per què?
—És una possibilitat. És un dels beneficis del cotxe elèctric que no es té en compte: les bateries actuals arriben a durades de cinc milions de quilòmetres. Una família normal necessitaria tres segles per fer-los. I això vol dir automàticament que baixa la necessitat de fabricar tants cotxes.

—Em ve al cap l’obsolescència programada: faran cotxes elèctrics que podran durar cent anys, sí, però s’espatllaran al cap de poc.
—És veritat que hi ha aquest risc, passa que amb el cotxe elèctric l’incentiu és que el cotxe duri més. Ara tenim motors de combustió de camió i de cotxe per separat. La potència que necessita un camió no el pot donar un motor de cotxe. Això implica dues línies d’enginyeria per separat, el doble de costos i de desenvolupament. En canvi, un motor d’un cotxe elèctric pot donar la potència d’un camió perfectament. Un sol motor, no dos. Passa que per al camió el motor t’ha de durar un milió i mig de quilòmetres i els motors elèctrics només duren la meitat. Per tant, l’incentiu és que fabriquin motors de cotxe que serveixin per a camions i, per tant, que durin molt, com els d’un camió.

—Comenteu la frase: “Un cotxe elèctric és més car que un cotxe de combustió.”
—Això és completament fals. Quan fas comptes, un cotxe elèctric acaba sortint més econòmic. Ara, com que el sector de l’automòbil no vol vendre cotxes elèctrics, vol continuar venent cotxes de combustió, ha aplicat tàctiques dilatadores: ha fet cotxes elèctrics de gammes altes. Per tant, són cotxes més cars. Però no perquè siguin elèctrics, sinó perquè són de gamma alta. Però ara ja han començat a arribar cotxes més barats, de gamma més baixa. I, com explico, en combustible, si fas uns 15.000 km l’any, la diferència és 1.000 euros que t’estalvies l’any. Però hi ha gent, per exemple els taxistes, a qui el cotxe elèctric li surt gratis. Un taxista es gasta uns 500 euros en dièsel cada mes. En electricitat es gasta entre 50 euros i 150. Amb la diferència, paga el préstec del cotxe. Els taxistes s’estalvien entre 5.000 euros i 10.000 l’any. I els taxistes que no em facin cas a mi: que ho preguntin als seus companys taxistes que tenen un cotxe elèctric. I el manteniment és entre un 50% i un 80% més barat: no tens canvis d’olis, etc. I si tens la mala sort que se t’espatlla la bateria, no s’ha de canviar tota.

—A banda de les raons ecològiques, quines altres raons hi ha pera  comprar un cotxe elèctric?
—Acaba sortint més econòmic. Però és que, a més, un cotxe elèctric és més bon cotxe: té més potència, accelera més, no té marxes, tècnicament és millor, no tens soroll, no tens vibracions. Demaneu a algú que tingui un cotxe elèctric, a un amic o un familiar, que us el deixi provar. Proveu-lo.

—On s’hauria de poder carregar el cotxe elèctric?
—Els usuaris de cotxe elèctric ens diuen que només carreguen en una electrolinera un 5%-10% de les vegades. La majoria de vegades els carreguen a casa, al pàrquing de casa. L’incentiu és que et surt entre 3 i 5 vegades més barat que carregar-lo fora.

—I per què dieu que la clau és carregar els cotxes als llocs de feina?
—A la feina és clau perquè, a mesura que tinguem més electricitat d’origen solar, les plaques solars podran tenir grans excedents al migdia, que és justament quan som a la feina. I serà quan l’electricitat sigui més barata.

—El petroli ha fet rics alguns països. Quins països farà rics el cotxe elèctric?
—És una gran incògnita. Qui encapçala això ara mateix és la Xina. Així com el petroli el tens o no el tens, i si no el tens l’has d’importar, el vehicle elèctric és una tecnologia.

—Em pensava que les bateries també depenien molt de les terres rares.
—Les terres rares s’empren als motors, no a les bateries. Són relativament comunes, són òxids comuns, i pots trobar-ne. La mineria de les terres rares l’ha desenvolupat sobretot la Xina, perquè és qui fabrica massivament cotxes elèctrics. I, en tot cas, també es poden reciclar per sobre del 90%. La Unió Europea té interès a regular això.

—Hi ha un moment que parleu del cotxe, entès no tan sols com un mitjà de transport.
—Sí, això canvia el paradigma. El cotxe elèctric té una gran bateria, però el cotxe està aturat moltes hores, i podem aprofitar aquesta gran bateria per a unes altres coses. I els cotxes elèctrics comencen a tenir protocols perquè sigui la nostra central elèctrica personal, és a dir, que ens pugui alimentar la casa. Si treballem a casa i tenim plaques solars, podem carregar el cotxe durant el dia amb les plaques solars i durant la nit fer servir la bateria del cotxe a casa. La farem servir com a central elèctrica personal. I també a escala de país, si ens interessa que tinguin aquesta gran durabilitat.

—Quines alternatives té el cotxe elèctric?
—De fet, dic que no hi ha alternatives al cotxe elèctric. Normalment, se’ns parla de l’hidrogen, dels combustibles sintètics i de biocombustibles. Per temes d’eficiència i sobretot per temes de cost econòmic i d’impacte ambiental, no són cap alternativa. Sempre és millor l’electrificació directa.

—Serien ecològiques, aquestes alternatives?
—En absolut. Per exemple, els biocombustibles tenen un impacte ambiental molt gran.

—Poseu nota a l’administració pública catalana en el tema del cotxe elèctric.
—Home, suspèn. Perquè han paralitzat, per activa o per passiva, l’electrificació. No interessa. Van a complir els mínims que ha dit Europa. No té sentit que el taxi no estigui tot electrificat a hores d’ara, sobretot amb els estalvis enormes que s’obtindria dels taxistes. No té sentit que la flota d’autobusos no estigui més electrificada. Aquí l’objectiu és que el 2030 només el 50% de la flota sigui electrificada. En moltes ciutats europees, l’objectiu és el 100% de la flota. No es posen els carregadors que pertoquen, es restringeix que es posin carregadors a Barcelona, etc. Viuen en un model de fa deu anys, no en el model que necessitem.

—Què heu après fent el llibre?
—Amb VilaWeb he seguit tot aquest tema des de fa deu anys. Per tant, això ve a ser una mena de visió global de tot el que hi he anat explicant. I és una mica desesperant, sobretot al nostre país, perquè hauríem d’anar molt més de pressa. I això provoca desesperació.

—Res a afegir?
—Advertir a la gent que es diuen absolutes barbaritats. Per exemple, Josu Jon Imaz, responsable de Repsol, aquest estiu va dir que els cotxes dièsel contaminaven menys que els elèctrics. Això és mentida, és fals, i el senyor Imaz ho sap perfectament, perquè és químic. La gent ha de ser conscient que el sector del combustible fòssil menteixen fredament, perquè ells volen continuar venent, continuar amb el seu negoci. I quan parlem de cotxe elèctric, no és un capritx tecnològic. Aquí hi ha dos grans elefants a la sala: l’un és la contaminació i l’altre és el canvi climàtic. La contaminació atmosfèrica causa a Europa unes 800.000 morts anuals, és una absoluta vergonya. Al món, moren uns 8 milions de persones. El sector automobilístic no és l’únic responsable d’això, però a les grans ciutats sí que n’és el principal responsable. La pregunta que ens hem de fer és per què se’ls permet vendre cotxes de combustió si tenim una alternativa que soluciona això completament. Hem de pensar que el cotxe elèctric és la solució per a un problema gravíssim de salut pública. I, per descomptat, per al canvi climàtic, que va en paral·lel a la crema de combustibles fòssils. En un altre sector, per exemple l’alimentació, no pots vendre un aliment que et mati. I si tu, conscientment, vens un aliment que et mata, acabes a la presó. Per què al sector automobilístic, que és conscient que els seus productes maten, se’ls deixa vendre cotxes? I com és que no són davant un tribunal?

—Quants vehicles teniu a casa i quants són elèctrics?
—A casa tinc tres bicicletes, que és el que he fet servir més durant vint anys. Després, el cotxe vell, del 2018, és un dièsel, però el faig servir molt poc, perquè el 2020 em vaig comprar una moto elèctrica. I ara el segon cotxe familiar és elèctric. I és el procés normal. La gent, quan es canvia el cotxe, agafa un elèctric.

ADLO Pirineu considera que és probablement una de les deteccions de linx ibèric a més altitud de la península Ibèrica, perquè la càmera era instal·lada gairebé a 1.750 metres, al Pirineu axial. És una zona amb presència de llebres, isards, cabirols i marmotes.

El desplaçament del linx ibèric és força singular, ja que és un animal de quatre anys procedent de la Sierra Norte de Sevilla. El van detectar a l’abril, però la càmera no es va revisar fins a l’estiu. També va ser enregistrat en vídeo en un dispositiu proper, on se’l veu caminant de nit.

La detecció confirma el Pirineu com a hàbitat potencial per a l’espècie i reforça la urgència d’impulsar-ne la reintroducció i conservació, segons l’ADLO Pirineu. L’entitat subratlla que, amb el canvi climàtic, algunes valls pirinenques poden esdevenir ecoregions adequades per al linx ibèric.

Reclamen un pla per reintroduir el linx ibèric

A més de ser un símbol de biodiversitat, el linx ha tingut un paper clau com a depredador natural de conills, que representen gairebé el 90% de la seva dieta. Això ofereix una alternativa ecològica i sostenible a la sobrepoblació de conills. L’entitat considera inacceptable que encara es promogui l’ús de verins per controlar aquesta població, perquè considera que, a banda de ser una “pràctica cruel i provisional”, posa en risc altres espècies amenaçades i afecta la qualitat dels ecosistemes.

ADLO Pirineu demana que s’iniciï de manera immediata un programa pilot de reintroducció del linx ibèric a les zones més afectades per la sobreabundància de conills. Defensa que és una mesura avalada per la ciència i pot aportar una solució natural a un problema que perjudica la pagesia. Afegeix que, segons estudis, els danys que pot causar un linx a la ramaderia no superen els danys causats per una guineu, una geneta o una fagina.

Defensen, per tot plegat, que és una espècie “totalment compatible amb l’activitat primària de cada territori i, alhora, un símbol de biodiversitat amb una àmplia acceptació social.”

—Els dragonets blaus han estat notícia aquest estiu a casa nostra. Què són i quin perill tenen?
—Són espècies pelàgiques; és a dir, viuen flotant a l’aigua. És una espècie de mol·lusc, que és com un caragol sense closca. Es menja les meduses i és immune als seus verins. De fet, acumula aquests verins, i per això són tan perillosos. Una de les espècies de què s’alimenta és la caravel·la portuguesa, que, segons la sensibilitat de les persones, pot causar la mort. Com que el dragonet es queda aquest verí, si el toques, te’l traspassa. És com una medusa concentrada. La gent ja sap que les meduses piquen, però com que els dragonets no els coneixem, algú pot tocar-los, perquè a més són petits.

—Què ens diuen, notícies com aquesta, de com canvia la Mediterrània arran de l’escalfament global?
—És un punt calent del canvi climàtic. S’escalfa entre tres vegades i cinc més ràpidament que la mitjana de tots els oceans, en part perquè és una mar tancada i en rep els efectes de manera concentrada. Hi ha dos grans blocs de conseqüències. Un és el canvi de distribució d’espècies. Com que canvien les condicions hidrodinàmiques i de temperatura, organismes que abans no es trobaven bé a la Mediterrània ara poden entrar-hi i sobreviure-hi. També hi ha modificacions en els patrons de corrents i això també genera albiraments d’espècies pelàgiques, que es mouen amb els corrents. A les zones més fredes de la Mediterrània hi havia una flora i una fauna adaptades, i amb l’escalfament es mouen espècies de sud a nord.

—I què passa amb les del nord?
—Com que necessiten aigües fredes, disminueixen. També hi ha un altre gran moviment d’est a oest, perquè la part est de la Mediterrània és més calenta. A la Mediterrània oriental, amb l’obertura del canal de Suez, hi van anar espècies d’origen tropical. Abans que la Mediterrània es comencés a escalfar, hi havia una barrera, es trobaven aigües més fredes, però amb el sobreescalfament hi ha espècies tropicals que es troben com a casa. Algunes colonitzen ràpidament i, fins i tot, augmenten. Això afecta les espècies endèmiques i les introduïdes, que també fan aquest moviment. Aquestes noves condicions probablement han fet que, per exemple, els dragonets blaus, que viuen en zones temperades, puguin entrar i s’hi trobin bé, sobretot a l’estiu.

—Quin és l’altre gran fenomen, a banda la redistribució d’espècies?
—Les onades de calor marina fan que les espècies que no tenen capacitat de moure’s –algues, coralls, esponges…– sobrepassin el grau de tolerància a la temperatura i morin de manera massiva. Això va començar fa uns vint-i-cinc anys, un dels primers signes dels efectes del canvi climàtic. Llavors no tenia precedents i ara pràcticament ho observem anualment. Això fa que desapareguin espècies, la majoria, formadores d’hàbitat. Serien com els arbres en els sistemes terrestres. Això fa que unes altres espècies que viuen gràcies a elles també desapareguin. Com que poden viure centenars d’anys, necessiten molt de temps per a recuperar-se i, quan ho fan, aquests esdeveniments es repeteixen.

—Quin pot ser el futur de la Mediterrània?  
—Els pescadors ja es troben espècies diferents, en part per la sobrepesca, en part pel canvi climàtic. Les anxoves i les sardines han disminuït molt, i es troben espècies amb més abundància. A la Costa Brava abans els espets no eren tan abundants. O espècies amb menys interès pesquer, com ara els fadrins. Espècies que només s’observaven a les Balears ara és comú d’observar-les al Cap de Creus. O les morenes, que a la Costa Brava eren molt difícils d’observar fa vint anys o trenta. Abans hi havia congres i ara ja no en veus, i sí que veus morenes. Com som a l’extrem oest de la Mediterrània encara no ens toca gaire l’efecte de les espècies introduïdes, sobretot invasores.

—Per exemple?
—Hi ha hagut l’entrada de peixos conill, tropicals, que han competit amb l’espècie endèmica de peix herbívor. I allà on teníem boscs de macroalgues, ara tenim deserts submarins, roca pelada. O espècies com ara el peix globus, que ha arribat a la Mediterrània occidental. Hi ha hagut albiraments a l’estret de Gibraltar i a la zona de València. Casos aïllats, però a la Mediterrània oriental són abundants. Aquestes espècies són un problema de salut pública. La seva mossegada és bestial i tenen un verí que qui en mengi sense saber-ho pot morir. I són altament predadores, el conjunt d’interaccions canviarà i no sabem cap on aniran els ecosistemes.

—És adequat de fer servir el concepte tropical per parlar de tot aquest fenomen de la Mediterrània?  
—Hi ha gent que parla de meridionalització, però en articles científics també es parla de tropicalització. L’abundància d’espècies amb caràcter tropical augmenta a la Mediterrània. Pel que fa a les temperatures, a l’estiu s’assoleixen valors que no tenen res a envejar a les aigües tropicals. La teoria sobre la Mediterrània és que el cicle anual –amb hiverns amb aigües més fredes, amb més nutrients, i estius amb aigües calentes i menys nutrients– impedia el desenvolupament d’esculls i coralls, però cada vegada les temperatures a l’hivern són menys fredes, i això farà que potser algunes espècies resistiran.

—Més exemples: què passa amb les meduses?
—Les activitats humanes han tingut una seqüència d’impactes en els ecosistemes marins. Primer vam començar agafant recursos, pescant; després vam contaminar les aigües al voltant dels assentaments; després vam començar a construir; després vam destruir el litoral amb les construccions; després vam introduir noves espècies amb el transport de mercaderies; i l’última gran font de pertorbació ha estat el canvi climàtic. I està tot interrelacionat. La sobrepesca fa que hi hagi menys predadors de meduses i l’escalfament fa que els cicles de reproducció es puguin accelerar, un altre dels fenòmens. En les meduses també s’ha observat que l’ocupació del litoral, posar aquests esculls, ha donat a certes espècies més substrat per a poder reproduir-se.

—Les praderies de posidònia mostren signes d’esgotament. Què implica? 
—També reben els efectes de l’escalfament i s’observa un fenomen de mortalitat. Una de les causes de desaparició va ser la pesca de ròssec. La contaminació de les aigües també va afectar-les. La construcció de ports i els canvis de fluxos sedimentaris, també. Amb el canvi climàtic afegim una capa més de pertorbació. La posidònia ofereix protecció de la sorra. Si no la tens, quan ve una tempesta s’emporta la platja i has de fer processos de regeneració costosos, que tornes a necessitar quan ve un altre temporal. Els forts temporals i les tempestes extremes també han augmentat amb el canvi climàtic. Ara a la Mediterrània es parla, no dels huracans, sinó dels medicans, que serien petits huracans.

—Les poblacions de gamba també s’han vist afectades pel canvi climàtic? 
—L’augment de la temperatura més acusat és en superfície, perquè és per on arriba l’escalfor, però a poc a poc es va traslladant al fons, encara que els canvis en fondària no són tan acusats. També hi ha el fenomen dels canvis en l’estratificació. Les condicions d’estratificació i la seva durada canvien, i disminueixen els recursos de què es podien alimentar les espècies en les zones de superfície. Això també genera que l’aliment que arriba a les zones més fondes sigui diferent. Pel que fa a les gambes, el principal problema és la sobrepesca. De moment no és una cosa tan lligada a l’escalfament global. Ara bé, el canvi climàtic els pot afectar? Sí.

—Tot plegat no són canvis anecdòtics ni llunyans, tenen conseqüències directes per a nosaltres. 
—El canvi climàtic té impactes severs en tota la Mediterrània que es poden mesurar. Hi ha gent que té la percepció que hi ha punts positius, com ara que l’aigua de la Costa Brava no és tan freda, però això té conseqüències en els ecosistemes. Els serveis que ens proveeix la mar –tant el fet de pescar com el fet d’anar a la platja– poden veure’s afectats. Cal prendre accions potents i tan ràpidament com es pugui. Però som molt lluny del que necessitem per a poder evitar el col·lapse.

—Què caldria?
—No hi ha solucions miracle. Cadascú, des de la seva responsabilitat, ha d’adoptar accions de la manera més contundent possible. En la sobrepesca tu pots incidir directament, deixes de pescar i les espècies es desenvolupen, però el problema amb el canvi climàtic és que no perquè deixis d’anar en cotxe disminuirà la teva concentració de CO₂, és una cosa més difosa. Des de l’ecologia marina treballem per augmentar la superfície de les àrees marines protegides, amb activitat humana reduïda. Sense ser la solució, ens duu en la bona direcció. L’objectiu en marxa en l’àmbit internacional és protegir el 30% de les superfícies marines, però actualment només tenim un 8% de la superfície de la Mediterrània protegida, i d’aquest 8%, menys d’un 1% està estrictament protegit.

L’escena era digna de les primeres setmanes de la pandèmia. Però el responsable del tancament no era cap rebrot, i menys encara un virus nou, sinó un fenomen molt més conegut: la calor. Després de dies de “calorada sense precedents” –incloent-hi un registre de 51 graus centígrads a la ciutat d’Ahwaz, al sud-oest del país–, i arran de la previsió que les temperatures continuessin augmentant, el govern iranià havia pres una decisió inusual: decretar dos dies festius –dimecres 2 i l’endemà, dijous 3– per minimitzar l’impacte de la calor en termes de salut pública, i va instar en especial els col·lectius vulnerables i la gent gran a confinar-se durant les hores diürnes.

El cas de l’Iran no és, ni de bon tros, excepcional. Aquests darrers anys, com més va més països han hagut de prendre mesures d’ordre públic dràstiques per fer front a l’impacte de l’augment de les temperatures, una de les conseqüències més visibles del canvi climàtic.

El maig de l’any passat, uns quants estats de l’interior i el centre de l’Índia ordenaren el tancament immediat de les escoles per a protegir els infants de l’episodi que passà a la posteritat com la pitjor onada de calor primaveral de la història de l’Àsia, amb temperatures entre 6 i 8 graus superiors a la mitjana de la temporada. Pocs dies després, el govern paquistanès prengué una mesura semblant i va deixar sense activitat lectiva la meitat dels alumnes del país –uns 30 milions d’estudiants–, la major part dels quals no tenien la possibilitat de reprendre les classes a distància. El Bangladeix, on la sensació tèrmica s’enfilà fins a 50 graus, també envià desenes de milions d’alumnes a casa durant una setmana, tal com ja havia fet l’any anterior; a Manila, la capital de les Filipines, el govern municipal ordenà el tancament de gairebé 50.000 centres educatius a causa de la calor.

La calor és el responsable principal de moltes de les mesures extraordinàries en matèria d’ordre públic preses per tot el món aquests darrers anys, però no pas l’únic. L’any passat, enmig d’una sequera històrica al país, el govern de Colòmbia decretà el 19 d’abril com a dia festiu al sector públic –i també al sector privat, subjecte a la discreció de les empreses– per provar de reduir el consum en un context d’escassetat hídrica i elèctrica aguda. L’executiu també instà els vuit milions de veïns de la capital, Bogotà, a passar el cap de setmana en uns altres punts del país per reduir la pressió sobre la conca hidrogràfica que donava servei a la ciutat, on s’aplicà un racionament d’aigua a gran escala que durà fins aquesta primavera mateixa.

La calor extrema, un presagi

Cap país ha declarat mai el confinament climàtic, un concepte que formalment que no existeix. Però la idea, que ha fet certa fortuna als mitjans i en alguns cercles d’experts, dóna forma una realitat com més va més incontestable: que l’empitjorament –a hores d’ara inevitable– de la crisi climàtica obligarà els governs de tot el món a recórrer a mesures d’emergència cada vegada més dràstiques per a mantenir l’ordre públic, de la mateixa manera que l’esclat de la pandèmia de la covid-19 implicà restriccions que poques setmanes abans haurien semblat impensables i impracticables.

De fet, en algunes zones del món, la calor extrema ja és un obstacle infranquejable per al funcionament habitual de la societat, tant si hi intervenen les autoritats com si no: en parts de l’Índia i el Paquistan, per exemple, les temperatures superen sovint els cinquanta graus i voregen el llindar de la supervivència humana, cosa que obliga els ciutadans a romandre a casa i a reduir l’activitat social i econòmica a la mínima expressió –amb intervenció de l’estat o sense.

Els casos de l’Índia o el Paquistan, ara per ara excepcionals, són un presagi del destí que espera a com més va més parts del món aquestes dècades vinents. Els experts alerten que el canvi climàtic ha fet trenta voltes més probables les onades de calor que van propiciar els tancaments de l’Índia, el Paquistan i el Bangladeix, que corren el risc d’esdevenir habituals a mesura que el planeta s’escalfi i estendre’s més enllà dels confins del sud-est asiàtic. Ara com ara, l’escalfament planetari va cap als 2,7 graus a final de segle, cosa que exposaria un terç de la població mundial a una temperatura mitjana de més de 29 graus, que, ara com ara, tan sols es registra en un 0,8% de la superfície del planeta, majoritàriament al Sàhara. Prop de 200 milions de persones avui dia són en risc de patir calor extrema a les zones urbanes del planeta; l’any 2050, aquesta xifra podria multiplicar-se per 8.

La calor extrema, amenaça per al benestar i la prosperitat

L’escalfament planetari no tan sols representa una amenaça per a l’ordre públic, sinó també per a la prosperitat de la gran majoria d’economies del món. Treballar en condicions de calor extrema és, ras i curt, més difícil: estudi rere estudi s’ha demostrat que les altes temperatures no tan sols perjudiquen la destresa i el procés de presa de decisions dels treballadors, sinó també la concentració i les funcions cognitives. L’Organització Internacional del Treball (ILO), l’agència de l’ONU que s’ocupa de qüestions relatives a les relacions laborals, prediu que l’augment en la freqüència i intensitat de les onades de calor podria reduir les hores treballades al món d’un 2,2% l’any 2030, amb un cost total d’uns 2,4 bilions de dòlars. La xifra, que equival a la destrucció d’uns 80 milions de llocs de feina, multiplica gairebé per 10 la d’hores treballades perdudes per culpa de la calor ara fa trenta anys, el 1995.

Unes altres recerques ofereixen una avaluació semblant de l’impacte econòmic de la temperatura extrema. Un estudi publicat el 2018 als EUA, per exemple, revelà que cada augment d’1 grau respecte de la temperatura mitjana estival es traduïa en una reducció entre un 0,15% i un 0,25% en el creixement econòmic dels estats nord-americans; a Europa, els experts han determinat que tan sols 4 de les onades de calor registrades aquest segle al continent –2003, 2010, 2015 i 2018– causaren pèrdues equivalents a entre un 0,3% i un 0,5% del PIB europeu; una xifra que augmenta a un 2% en el cas dels països del sud del continent. Si la trajectòria d’emissions actuals es manté estable i no es prenen mesures urgents per mitigar l’augment de la temperatura, l’impacte de la calor extrema en l’economia del continent podria multiplicar-se per 5 l’any 2060 en comparació amb el període 1981-2010.

Tanmateix, l’impacte econòmic de la temperatura extrema enlloc serà tan gran com als països en vies de desenvolupament del sud del planeta, precisament els que han contribuït menys a l’escalfament planetari i els que tenen menys mitjans per a fer-hi front. Les onades de calor són particularment disruptives per a les feines que es fan a l’aire lliure i en què, en conseqüència, la instal·lació de sistemes de refrigeració que n’atenuïn l’impacte és inviable o especialment difícil: l’ILO, per exemple, calcula que el sector de la construcció i l’agricultura concentraran gairebé un 80% del total d’hores de feina perdudes a causa de la calor al món l’any 2030. Molts països situats en latituds tropicals o pròximes als tròpics, i, per tant, més exposats a l’augment en la freqüència i intensitat de les onades de calor, registren una proporció molt més alta de treballadors informals –sovint en sectors en què es treballa a l’aire lliure, com ara l’agricultura i la construcció– que no pas les economies més desenvolupades del nord del planeta: a l’Índia, per exemple, prop d’un 80% de les feines són informals, i gairebé un 45% de la força laboral del país treballa a l’agricultura. Un estudi publicat el 2022 per investigadors de la Universitat de Dartmouth, als Estats Units, revelà que la calor extrema causà pèrdues d’un 6,7% en el PIB per càpita en els països de renda baixa; en el cas de les economies avançades, aquesta xifra es reduí fins a un 1,5%.

L’escalfament planetari no tan sols amenaça d’agreujar les desigualtats entre països, sinó també entre ciutadans d’un mateix país. Fins i tot en les economies més riques del planeta, la calor té un impacte desproporcionat sobre els pobres i els col·lectius vulnerables, els grups que disposen de menys mitjans per a adaptar-s’hi. Les pèrdues econòmiques a causa de la calor solen concentrar-se en sectors, com ara l’agricultura i la construcció, amb una proporció més alta de treballadors de renda baixa. La bretxa és encara més gran als països en vies de desenvolupament, on les deficiències en infrastructures sovint poden deixar milions de persones sense electricitat en períodes de calor extrema: a l’Índia, per exemple, l’augment de la demanda elèctrica a causa de la calor sol causar apagades que poden durar hores; al Paquistan, desenes de milions de consumidors es veuen obligats a racionar el consum elèctric mentre els ciutadans de més poder adquisitiu tenen electricitat il·limitada, i pràcticament de franc, generada en instal·lacions solars privades.

Sense panacees

Mesures d’emergència com les del sud-est asiàtic no són sinó la vareta més cridanera del llarg ventall de mesures d’adaptació amb què països i ciutats de tot el món han provat de fer front a una amenaça, la de la calor extrema, que ha cristal·litzat amb una intensitat especial aquesta darrera dècada: de l’habilitació d’espais pensats per a fer de “refugi climàtic” a canvis legals en la protecció dels treballadors que treballen l’aire lliure o, fins i tot, la creació de càrrecs –i departaments sencers– encarregats de prevenir i gestionar les vicissituds de la calor extrema.

L’aire condicionat sovint es presenta com el remei més senzill i factible a l’augment de la freqüència i intensitat de les onades de calor. No és difícil veure per què: la refrigeració activa és altament efectiva a l’hora d’aïllar els edificis de les altes temperatures i reduir la mortalitat per calor. Així i tot, l’aire condicionat dista de ser una panacea infal·lible en el nou món de calor extrema, no tan sols perquè continua essent fora de l’abast econòmic de centenars –si no milers– de milions de persones arreu del món, sobretot als països en vies de desenvolupament, sinó també perquè resulta impracticable en sectors en què la gran majoria de l’activitat es fa a l’aire lliure. Sobre això, els estudis demostren que ni tan sols la prevalença de la refrigeració passiva pot pal·liar els efectes de la calor extrema en el creixement econòmic: al sud dels Estats Units, on l’ús de l’aire condicionat és pràcticament universal, l’augment de les temperatures té el mateix impacte econòmic que no pas en uns altres territoris on els sistemes de refrigeració activa són menys habituals. L’aire condicionat també és un dels grans responsables de l’augment de la demanda d’electricitat durant pics de calor, cosa que augmenta el risc de sobrecarregar la xarxa elèctrica –particularment alt en països en vies de desenvolupament, sovint llastrats per una infrastructura ineficient i antiquada.

Les alteracions, dràstiques i irreversibles, en els patrons climàtics a què les nostres societats s’han acostumat durant segles exigeixen transformacions profundes en l’organització social i econòmica de les nostres vides, de l’àmbit laboral a l’escola o l’administració pública. Les mesures d’adaptació són –i continuaran essent– necessàries, però en última instància insuficients: per a fer front a l’escalfament planetari caldrà abordar-ne les causes, no tan sols les conseqüències.

Malhi ha estat reconegut per les seves contribucions a la integració de l’ecologia dels ecosistemes –que estudia el moviment d’energia, aigua i nutrients a través dels organismes naturals– amb les ciències del sistema Terra, especialment en relació amb els boscos tropicals. Part de la seva recerca s’ha centrat en el paper dels animals en la configuració de la funció dels ecosistemes.

Autor o coautor de més de 550 publicacions, actualment coordina un programa de recerca ampli i en creixement sobre boscos tropicals i sabanes d’Àsia, Àfrica, l’Amazones i els Andes, i dirigeix el Leverhulme Centre for Nature Recovery.

El jurat del Premi Margalef ha remarcat la seva capacitat d’establir àrees i xarxes de recerca a llarg termini arreu del món, que proporcionen dades fonamentals per entendre la dinàmica dels boscos tropicals sota pressió humana.

El guardó, dotat amb 80.000 euros, reconeix trajectòries o descobriments que hagin contribuït al progrés significatiu del coneixement científic i al desenvolupament d’instruments teòrics per a una bona gestió dels recursos naturals.

No és gens habitual que aquests animals arribin a les platges de la mar Mediterrània, perquè, normalment, el seu hàbitat natural són els oceans temperats i les aigües tropicals arreu del planeta. L’any 2021, van reaparèixer a la Mediterrània després de 300 anys sense que se’n detectés cap. Concretament, se’n van trobar exemplars a Baix Segura, en una cala d’Oriola i en platges de Torrevella i Guardamar del Segura. La darrera vegada que se n’havien identificat exemplars a la Mediterrània havia estat  l’any 1705.

Es tracta d’una espècie hermafrodita i invertebrada que principalment s’alimenta de meduses, de les quals obté el verí que posteriorment emmagatzema i fa servir. A més, pot menjar grans exemplars gràcies a les mandíbules quitinoses que té. Aquest és un fenomen que es produeix per l’absorció de les cèl·lules urticants de les preses, fet que la converteix en igual o més verinós que la seva víctima original.

La mida habitual no supera els quatre centímetres. Per tant, són difícils de veure. El color –presenta ratlles blaves fosques o negres al llarg del peu– li permet de camuflar-se en les aigües i protegir-se dels possibles depredadors, com els ocells que sobrevolen la mar.

Tot i el seu aspecte petit i fràgil, és un animal complex i sorprenentment ben adaptat al medi obert.

Què cal fer si et pica un dragonet blau?

Cal esbandir la zona amb aigua salada, aplicar compreses fredes i anar al punt de socors o al centre de salut.

Una onada de calor que ha durat més de dues setmanes, la sequera, els vents intensos i, segons veus expertes, una gestió deficient de les masses forestals han estat el combustible perfecte per a aquest episodi que ha cremat prop de 900.000 hectàrees.

Sobre el futur dels incendis forestals i les lliçons que es poden extraure de tot plegat, en parlem amb l’enginyer forestal Ferran Dalmau, que dirigeix l’empresa Medi XXI, de gestió i consultoria forestal i ambiental.

—Per què a Europa hi ha aquesta onada tan ferotge d’incendis aquest estiu?
—Conflueixen un seguit de factors crítics del punt de vista de la combustió. D’una banda, tenim una onada de calor històrica en molts països de la Mediterrània. Tenim una atmosfera molt inestable que genera molta capacitat de convecció. La convecció fa que l’incendi tinga la capacitat de pujar cap a dalt i estirar des de baix i això li dóna moltíssima força i els incendis són molt més ràpids. Hi ha hagut molt de vent. I hi hem de sumar que a França, Itàlia, Espanya, potser una mica menys a Grècia o a Turquia, s’abandona l’activitat del sector primari. D’ençà de l’1 de gener, l’EFFIS de la Comissió Europea, que és el sistema de seguiment en temps real pràcticament, registra vora 967.000 hectàrees cremades a Europa. Està molt per damunt de la mitjana, que serien 200.000 o 300.000 hectàrees en un any.

—En quin estat estan els boscs?
—Les masses forestals estan molt tocades. A escala europea, el canvi climàtic les afecta molt perquè el que veiem és una adaptació de l’ecosistema de boscs que van nàixer i s’han conformat en unes condicions ambientals que ja no existeixen. Totes aquelles plantes que queden fora del rang ambiental que els correspon s’assecaran, estaran febles, potser vindrà una plaga. El foc crema tot allò que està feble.

—I com és que aquests incendis costen tant d’apagar?
—Un motiu és perquè les condicions meteorològiques són tan adverses que es fan molt difícils de controlar. Hi ha un concepte que és el de capacitat d’extinció. Els éssers humans, amb tots els nostres mitjans i tota la nostra tecnologia, tenim la capacitat per a fer un atac directe a la flama d’incendis que cremen fins a 4.000 quilovats per metre lineal de front. Imagineu un radiador d’aire convencional de 2 quilovats, i ara imagineu 2.000 radiadors d’aquests en un metre lineal. En atacs indirectes, com ara helicòpters, o avions, podem apagar fins a 10.000 quilovats per metre lineal. 5.000 radiadors per cada metre de front. Hi ha incendis que tenen centenars de quilòmetres de perímetre. L’equivalent energètic és l’equivalent a unes quantes bombes atòmiques al mateix temps. A partir de 10.000 quilovats som fora de capacitat d’extinció. L’incendi del Pont de Vilomara (Bages) del 2022 va desenvolupar 127.000 quilovats per metre. 12,7 vegades la capacitat humana d’extinció. Si un incendi és fora de la capacitat d’extinció, encara que desplegues totes les forces aliades de l’OTAN, no el podràs apagar fins que no canvien les condicions.

—Quines coses han de canviar perquè no es repetesca una temporada d’incendis com aquesta?
—A la ciència forestal sabem que una hectàrea que té menys de 10-15 tones de matèria seca no té la capacitat de superar els 10.000 quilovats per metre. Necessitem tenir una part important i estratègica del territori on tinguem eixes càrregues de combustible i que permeten de tenir incendis que puguem apagar. Si tinguérem el territori gestionat fins a reduir eixa càrrega de combustible, els mateixos incendis els podríem apagar.

—…
—Hem de tenir nuclis de població amb capacitat d’autoprotecció. És a dir, en cas d’incendi, una zona poblada és un maldecap perquè produeix l’efecte que hem batejat com a “segrest de mitjans”. Mentre els bombers defensen el poble, l’incendi continua i es fa gran i potser impacta en tres o set pobles més. El desafiament que tant els pobles com les urbanitzacions siguen capaços de rebre l’impacte d’un incendi sense que això en comporte la destrucció. Això vol dir, per exemple, que el teu jardí no et creme la casa. És dur, això que diré, i resultarà incòmode per a molta gent, però s’ha d’entendre que la gent que té una casa en una zona de risc és la propietària de la casa i del risc, tant si és un sisme, com un foc, com una inundació. En el cas dels pobles agrícoles, per exemple, els pagesos podrien gestionar un perímetre al voltant del poble, que podria ser bonic, però que fes de tallafocs. Hi ha moltes maneres de fer-ho, segons el cas. Es tindria el problema del fum i de les espurnes, però això es combat amb una població que se sàpiga confinar, per exemple, en l’església, que pot ser un lloc planificat. També hem de saber que no podem emmagatzemar la llenya per a la llar de l’hivern al costat de la finestra, com ens vam trobar al Pont de Vilomara, o una pèrgola de canyís o bruc sec enganxat a la finestra. O xiprers, que són tan inflamables, tancant el perímetre de la casa… Un altre desafiament és tenir part del territori gestionat per a tenir infrastructures que ens permeten aturar els focs en punts crítics. Això implicaria un pla Marshall brutal per a la gestió forestal.

—De tots els països malmesos aquests dies pels incendis, n’hi ha cap que tinga aquesta preparació i que haja sospesat de fer això o alguna cosa semblant?
—No. Europa va tard a la preparació per als episodis d’incendis que ens podem trobar en certes zones. Ara mateix podríem dir que no és una qüestió del país on vius, sinó que és una qüestió continental. El canvi climàtic afecta tots els països. De fet, molta gent va a aquests incendis com a preparació pel que els pot arribar. Alemanya té incendis que no havia vist mai i veus bombers entrant als incendis forestals amb equipament d’incendis urbans. Tenen un problema greu de falta d’adaptació. Grècia, Turquia. Romania, enguany, ja té més de 100.000 hectàrees cremades, quan la seua mitjana en aquest punt de l’any seria de 20.000. Portugal no hauria de tenir ara més de 50.000 hectàrees cremades i en tenen 240.000. És una barbaritat. També hi ha una qüestió molt important. Voldria remarcar aquest punt. És molt important d’entendre que la societat actualment no té la consciència de situació sobre què ens passa. Si en fóssem conscients, es prendrien mesures i tota la pasta que ens volem gastar en armament la invertiríem en gestió del territori. Ens hi va la vida. Ens hi van els boscos, l’aigua, el paisatge, la qualitat de l’aire. S’han de reduir al màxim les ignicions d’origen humà, que són vora el 30%, i no disparar focs artificials com a Badajoz, en plena onada d’incendis.

—Això representa un canvi de maneres de viure i un canvi de paisatge, també.
—Hi ha una concepció fonamentalment urbana, no rural, que els boscos són una espècie de postal, una imatge fixa. I no. Entendre els espais forestals com una cosa estàtica i voler conservar-los és una entelèquia. El canvi climàtic implica també el canvi de paisatge, pel que t’he dit abans. Veiem boscos que nasqueren en condicions ambientals que ja no hi són. Els boscos canviaran i les masses forestals, també. Mai havíem sigut 8.200 milions de persones al planeta Terra. Això és inèdit. Això ha passat d’ençà del 1850, de la revolució industrial fins ara. Hem passat de ser 1.200 milions d’habitants a ser-ne 8.200. Les generacions que hem viscut d’ençà de 1850 fins avui hem consumit més de 30 vegades l’energia que havien consumit tots els humans que ens van precedir. I tota eixa energia l’hem alliberada a l’atmosfera i ens és retornada en forma de tronades, de danes, d’incendis forestals. Plantegem-nos el fet de poder recuperar ramats silvestres d’herbívors que facen de desbrossadors naturals i que visquen a la muntanya, assumint que això també pot ocasionar accidents de trànsit… No hi ha males decisions o bones decisions, hi ha conseqüències. No queden pastors, cada vegada és més complicat ser pagès, cada vegada és més complicat ser agricultor, perquè els nostres avis van treballar molt fort perquè nosaltres visquérem d’una altra manera. Perquè anàssem a la universitat. En tres generacions s’ha perdut moltíssima població rural. Són mans que feien feina als boscos, a les muntanyes i als camps que s’han perdut i s’ha refugiat a les ciutats. I això té conseqüències.

—Estàvem acostumats a veure aquests grans incendis que duraven tants de dies a Amèrica, a Los Angeles s’han cremat barris sencers. A Europa ara també es cremen pobles i cases. S’assemblen, aquests incendis d’ací, amb els d’Amèrica?
—Diguem que som en un factor d’escala per baix, perquè no tenim tanta superfície. Només enguany al Canadà s’han cremat vuit milions d’hectàrees. A l’estat espanyol hi ha vint-i-vuit milions d’hectàrees. No tenim tants boscos com ells. Això no obstant, l’estat espanyol és el segon estat amb més bosc de tot Europa, per darrere de Finlàndia, però la gent de la ciutat continua pensant que cada volta hi ha menys boscos. El problema no és que no hi haja boscos. Hi ha muntanyes desordenades fruit de l’abandó. A banda de protegir els nuclis, com a societat cal que ens fem algunes preguntes. La primera és si volem que siga el foc el principal gestor del territori forestal o volem liderar nosaltres eixe procés i fer-ho de manera més ordenada. Tot allò que no ordenem nosaltres tard o d’hora ho acaba gestionant el foc. La segona qüestió és si, en un moment en què, globalment, els recursos propis són fonamentals, l’estat espanyol està disposat a renunciar al 56% de territori que són els boscs.

—A què us referiu?
—La fusta és un recurs renovable i que, si s’ordena i es gestiona adequadament, és sostenible. Per exemple, si tinc mil arbres, en talle cent i en plante cent de nous, i continue tenint mil arbres i continue segrestant carboni i fent funcions ecosistèmiques. I l’any següent, puc tallar cent arbres més i tornar a plantar-ne cent. La biomassa residual, a l’estat espanyol, podria generar 12.000 llocs de feina al món rural i traure molta gent de la ciutat i resoldre problemes com el de l’habitatge. Es pot afavorir que la gent torne als pobles, on hi ha molts habitatges buits, i les ciutats són plenes de persones que no tenen casa, però això implica renunciar a la comoditat de la vida urbana. Mira aquesta dada: el 50% de la població valenciana viu en 21 municipis dels 542 que té el País Valencià, que representen el 9,8 % de la superfície del territori. És a dir, el 50% de la població valenciana viu en el 10% del territori. I l’altre 50% escampada per la resta del 90% del territori. El desequilibri territorial també té a veure amb això. L’estat i les administracions no inverteixen igual en les zones urbanes que en les rurals. Hi ha un desequilibri territorial brutal, i això és a l’arrel del problema estructural. Els incendis forestals són el símptoma d’una malaltia molt més greu.

—Quina és?
—La relació que hem decidit de tenir amb el territori. Concentrar-nos tots en llocs insostenibles i hostils com les grans ciutats i abandonar la major part del territori. Cada camp que s’abandona, cada pagès que tanca la seua explotació perquè es cansa, és com si es morira un linx. Hem fet un pla especial per a conservar el linx, però no en tenim per a protegir la nostra població rural. Al mateix temps, hem de fer entendre a la societat rural que els valors i el “tota la vida s’ha fet així” també s’han de revisar i s’han d’adaptar al segle XXI. La sensibilitat ambiental cap a l’entorn és molt més gran que no la que teníem fa cinquanta anys o seixanta. Ens necessitem els uns als altres, perquè l’aigua que necessitem a les ciutats naix en les muntanyes i l’aigua serà un dels grans problemes en els anys vinents.

—Fa uns quants dies vau fer un fil a X contra els negacionistes i els conspiranoics.
—Umberto Eco va dir que internet havia democratitzat l’opinió, però que al mateix temps havia democratitzat l’estupidesa. Abans, molta gent que només podia opinar a la barra d’un bar i no podia danyar la societat amb les seues opinions estava confinada en els bars, però ara tenen el mateix dret d’opinar que un premi Nobel o que un especialista en qualsevol matèria. Eco deia que era la rebel·lió dels imbècils. Ara hi ha gent que diu coses que són falses del tot, com ara que es crema el territori per posar-hi plaques solars. Ataquen les renovables i l’Agenda 2030. Fan un bullit, ho barregen i es queden tan amples. La llei no ho permet, això de canviar els usos dels sòls cremats, i en el fil vaig voler aportar informació sobre això dels canvis d’usos del sòl.

—Voleu afegir res?
—La primera conclusió és que ens hem de preguntar si volem continuar gastant en terra cremada i en extinció d’incendis o volem començar a invertir en verd, en gestió i prevenció, i posar-hi facilitats. No pot ser que perquè en un lloc hi haja una àguila cuabarrada, que una certa fracció social vol protegir, no es puga fer una pista o un dipòsit contra incendis que ajudarà a protegir l’ecosistema on viu l’àguila cuabarrada… I la segona és que tot allò que no gestionem nosaltres acabarà gestionant-ho el foc. Cada membre d’aquesta societat humana ha de prendre una decisió. Volem ser part de la solució o part del problema?