Ara fa dos anys que et van nomenar directora de la Fundació Carulla. Tu venies del sector social, què creus que pot aportar el teu bagatge a la Fundació Carulla?

El sector social té com a finalitat millorar la qualitat de vida de les persones. És un sector creatiu, que escolta quins són els reptes en cada moment i que ho fa amb un finançament fràgil. Aquest fet l’ha empès  a generar complicitat social i a cercar sinèrgies amb altres organitzacions . Els reptes del sector cultural són semblants. La cultura té un valor enorme per si mateixa, per tot el que ens aporta la creació, dona veu als qui no la tenen… però també hem de saber explicar quin impacte té si volem guanyar-nos la complicitat de la societat.  Més enllà del seu valor intrínsec, la cultura té un gran potencial de transformació social. Com passa també en l’àmbit social, el sector cultural  ha de treballar en xarxa, s’ha de trobar i tenir espais per parlar. Els reptes són comuns al sector: finançament, públics, innovació…. Responent doncs a la teva pregunta, crec  que puc aportar aquesta visió de transferència del sector social al cultural, i generar aliances,  cercar complicitats per posar la cultura al centre de les persones.

Quan vas entrar, quina fundació et vas trobar i quina missió se’t va encomanar per impulsar la nova etapa?

Em vaig trobar una fundació increïble, amb un bagatge de més de 40 anys de feina feta, que havia contribuït a fer possible molts projectes culturals i impulsat l’escola catalana que ara coneixem. Des dels seus inicis,  la fundació havia tingut aquest mateix esperit transformador: Lluís Carulla va entendre la cultura, la llengua i l’educació com a eixos claus de construcció del país. L’encàrrec va ser continuar treballant per la cultura en constant diàleg amb la societat, rellegint la missió i cercant les línies estratègiques per incrementar i amplificar-ne l’impacte.

Podeu llegir l’entrevista íntegra a Núvol, el digital de cultura.

Com molts de vosaltres ja sabeu, Núvol va publicar l’any passat el primer número de la revista en paper. Aquesta vegada la nostra motivació per fer una publicació impresa obeeix a una crida diferent: hi ha nou persones que són a la presó, privades de llibertat i de connexió a Internet, que no ens poden llegir regularment si no els fem arribar els nostres continguts en paper.

Hem decidit anar publicant cada setmana sota aquesta capçalera petites entregues de la revista en format pdf, que imprimirem i enviarem a Estremera i Soto del Real. També el penjarem al web per a tots aquells que ho vulguin llegir. La tria d’articles d’aquesta edició s’ha fet pensant en els presos i les seves circumstàncies. Us podeu descarregar el pdf fent click a l’opció Descarrega’t l’Ebook que trobareu a continuació. Aquesta és la setzena edició setmanal, però també podeu consultar les anteriors.

Tal com ens vam comprometre amb els nostres lectors, alguns dels quals ja van reservar l’any anterior la revista en paper d’enguany, al juny recopilarem els millors articles de cada edició setmanal i els editarem en format físic. Qui vulgui adquirir-la pot començar a reservar-la en aquesta pàgina. Us recordem que també us podeu subscriure a Núvol aquí. El vostre suport serà decisiu per tirar aquest projecte endavant.

Desitgem que al mes de juny els presos puguin llegir la revista des de casa seva i demanem llibertat per Jordi Sànchez, Jordi Cuixart, Oriol Junqueras, Joaquim Forn, Raül Romeva, Carme Forcadell, Dolors Bassa, Jordi Turull i Josep Rull.

Joan Fontcuberta, comissari del festival Panoramic Granollers, que enguany se celebra el mes de setembre, explicava que avui les imatges es banalitzen per la seva abundància. Vivim inundats per les imatges. N’hi ha tantes, que esdevenen invisibles. I és que, com podríem veure absolutament totes les imatges que es pengen cada dia a les xarxes?

I és per això que, com deia Fontcuberta, ara som homo photographicus. És aquesta dèria que tenim de fer fotos a tot, perquè sembla que si no, se’ns escapa, o sembla que no ho hem vist o que no ho hem fet o que no hi hem estat (allò típic d’anar a una exposició i haver de fer cua darrera de deu mòbils, o que et demanin que apartis el teu nas del quadre per poder fer una foto). Però, quin valor té la imatge quan n’hi ha tantes? “Ja no es reserven per a moments importants”, deia Fontcuberta. En termes d’economia capitalista, explicava, hauríem de dir que perden el seu valor pel fet d’haver-n’hi tantes.

Podeu llegir l’article sencer a Núvol, el digital de cultura.

Podeu llegir l’article sencer a Núvol, el digital de cultura

La publicació de les Memòries de l’exili mexicà (1942-1956), d’Artur Bladé i Desumvila, coincideix amb un  altre càstig de la vella i tràgica Espanya, una nova ració de presó i desterrament, de manera que el lector no s’enfronta només a un exercici d’arqueologia sentimental i pot rememorar els versos de Pere Quart: “…no em moriré d’enyorança/ ans d’enyorança viuré”. I l’enyorança és el gran tema del llibre, com ho és, de fet, del gruix de la literatura del gran escriptor ebrenc, que amb aquest nou llibre arriba al volum tretzè de la seva obra completa, publicada a Cossetània.

Podeu llegir l’article sencer aquest article de Xavier Vega a Núvol, el digital de cultura. 

FIRE! es va formar el 2009 i des d’aleshores no han deixat de posar a prova les categories convencionals de la crítica musical. Classificar un grup sense gens d’interès en la melodia, les variacions i l’estructura tal com s’expliquen als manuals resulta impossible, i això els ha valgut l’etiqueta comodí per a aquests casos: anti-música. Si, malgrat tot, persistíssim en l’empresa catalogadora, diríem que el trio suec duu el Free jazz fins al territori del punk industrial a còpia d’una brutalitat escènica que converteix les seves actuacions en una experiència violenta, tant acústicament com conceptual.

La font de combustible inesgotable de les seves actuacions són les línies de baix curtes i enfurismades de Berthling, que bombardegen a l’espectador sense pietat. Al seu costat, Werliin exhibeix un dinamisme més que considerable a la bateria, multiplicat gràcies a l’efecte del pedal d’eco i a un bon repertori de ginys de percussió. En directe, la divisió rítmica de FIRE! ens deixa clar que qualsevol músic que es vulgui endinsar en el territori del noisehaurà d’estar preparat per cremar més calories en una nit que la majoria d’esportistes professionals.

Podeu llegir l’article sencer a Núvol, el digital de cultura.

El nus la flor neix el 2015, quan Mauri posa en contacte Casasses i Ariño. Aquest últim tenia ganes de fer un cicle de cançons i Mauri va proposar-li que fos l’autor de La bragueta encallada qui aportés les lletres, els poemes. El cicle va estrenar-se el 2016 a Pianos Puig. Des d’aleshores el trio ha actuat a Barcelona Poesia, el festival Poesia i + o la Sala Tarafa de Granollers. L’actuació de dissabte a Móra d’Ebre serà el debut de Casasses al Litterarum.

El nus la flor és una creació desdoblada. Per un costat, dóna títol al cicle poètic-musical que ens ocupa; per l’altre, també resultarà en un llibre. Tot està estretament vinculat. El poemari el publicarà Edicions Poncianes aquest 2018 en un llibre-CD, que serà possible gràcies a una campanya de Verkami. Seran un total de dos-cents poemes inèdits de Casasses. “Són poemes que van lligats a un moment de l’aventura vital. A una visió de la relació amorosa. A mirar la vida des de la contemplació, del vespre a la nit”, explica Casasses a Núvol.

Podeu llegir la notícia íntegrament a Núvol, el digital de cultura. 

En aquest article Quer situa el cas dels germans Badia i contextualitza les referències que Quim Torra ha fet a aquests membres d’Estat Català en alguns dels seus escrits. Aquests dies “l’espectre de Miquel Badia ha recorregut les Espanyes i ha excitat les enfervorides ments dels articulistes unionistes delerosos d’acusar l’independentisme de totes les malvestats possibles. Això és, supremacisme, violència, feixisme. Allò que, històricament i en la pràctica, mai no ha dut a terme el nacionalisme català. A diferència, per exemple, del nacionalisme espanyol”.

‘Quim Torra al laberint’ obre el darrer número de la revista Núvol, que avui el digital de cultura envia per correu certificat als presos polítics. Us podeu descarregar de franc aquest nou plec setmanal en aquest enllaç. El plec d’aquesta setmana inclou també un article de Marina Garcés sobre Temps salvatge i un article d’opinió de Jordi Graupera publicat a Serra d’Or titulat Violència.

Les relacions són com els museus: ens conquereixen amb l’exposició, però els veterans diuen que la manera d’aguantar el pas del temps és cuidar dia a dia la col·lecció. A més, quan remet la flama és possible que els quadres dels altres ens semblin més interessants que els nostres. Tot comença quan ets petit i et fas un petó al final del bus amb el Museu Marítim. L’has conegut a l’escola, ha crescut amb tu i els amics diuen que funcioneu, tot i que té pendent renovar el seu discurs. Quan et fas gran t’adones que et satisfà en termes particulars però que necessites alguna cosa més en termes generals, el tornes a la friendzone i te’n vas a veure món.

La cosa canvia quan entres a la universitat i coneixes al MACBA, l’estudiant alternatiu, el teu primer amor. Al principi fas veure que entens tot el que diu, però d’amagat busques a Google els conceptes enigmàtics que fa servir fins i tot per dir que s’ha acabat el paper de vàter. Les pedres que exhibeix al rebedor de casa només tenen sentit mentre li compres el discurs i, un cop passada la primera fase de l’enamorament, comences a exigir claredat.

Si una cosa té el MACBA és que accepta molt ràpidament la teva diversitat sexual, però vol relacions obertes i tu en el fons tens masses idees preconcebudes. La relació s’acaba i te’n vas d’Erasmus. Allà coneixes el Museu Picasso, l’amor guiri: desperta molta admiració entre la gent, però a llarg termini el veus poc. Un cop passats els mesos d’Erasmus, que vius contrarellotge, la relació es normalitza i ja no la trobes tan especial.

Podeu llegir l’article íntegre a Núvol, el digital de cultura.

Fa sis anys que Núvol va començar a fer camí pel món digital cultural català amb la intenció de convertir-se en un mitjà de referència. Durant aquest temps, la iniciativa ha crescut, s’ha consolidat amb un audiència estable de 100.000 lectors únics mensuals i ha incorporat diversos projectes: a part dels articles diaris que publica, també gestiona una col·lecció d’Ebooks, edita llibres sota la capçalera Edicions del Núvol i el 2017 va publicar la seva primera revista en paper, que es va comprometre a editar anualment.

Aquest 2018, el context polític i social de Catalunya ha arribat a un punt de tensió del qual Núvol no es pot dissociar. Com a resultat, la motivació per fer una publicació impresa ha obeït a una crida diferent. Hi ha nou persones que són a la presó privades de llibertat: Jordi Sànchez, Jordi Cuixart, Oriol Junqueras, Joaquim Forn, Raül Romeva, Carme Forcadell, Dolors Bassa, Jordi Turull i Josep Rull.

Com que l’equip de Núvol creu fermament en la tasca cultural i, a més, és conscient que els presos polítics estan privats d’internet, ha decidit posar el seu gra de sorra per la llibertat tot fent-los arribar una selecció de continguts en paper. Setmanalment, el mitjà publica un plec de 8 pàgines. Els subscriptors poden descarregar-se-la en format PDF, però l’edició s’imprimeix i s’envia a Estremera, Alcalá Meco i Soto del Real en format físic per tal que els presos la puguin llegir.

La tria d’articles de Núvol Paper es fa pensant en ells i les seves circumstàncies, també a nivell de continguts: els articles publicats tracten temàtiques que s’inclinen més cap a la reflexió que no pas cap a la descripció d’actes, obres o esdeveniments concrets que puguin estar passant en el nostre país, degut a la impossibilitat dels receptors de gaudir d’aquests moments. Els nou empresonats agraeixen la publicació, tal com han fet saber al mitjà a través d’una sèrie de cartes.

Com que el compromís emprès l’any passat amb els lectors de Núvol és editar una revista en paper anual, la intenció del digital de cultura és recopilar els millors articles de cada edició setmanal i acabar-los publicant de forma física el segon semestre del 2018, junt amb peces inèdites i en un format extens. L’any passat, per exemple, la revista en paper va constar de 160 pàgines.

Alguns lectors de Núvol ja van reservar l’any anterior la publicació d’enguany, i d’altres ho estan fent ara a través del web. Qui no vulgui reservar-la, pot comprar-la quan aparegui publicada. Mentrestant, el mitjà digital segueix endavant amb la seva tasca i treballa per tractar la cultura amb respecte, profunditat i compromís.

Us poseu subscriure a Núvol aquí. 

Us podeu descarregar la revista en pdf en aquest enllaç

Començarem amb un típic “com estàs”, seguirem amb un “bé” més o menys fingit i acabarem amb una conversa passada per sobre. Això si comencem. De converses buides tots ens sabem. De saber i fer veure que no i evitar temes encara en sabem més. Tots parlem de parlar les coses però ningú parla de res, fins que apareix el Documental del Mes i comença. I comença molt fort. No cal que ara totes les dones que hagin estat maltractades vagin a tenir una conversa sobre el tema amb la persona que les va maltractar 20 anys després. I després de llegir aquesta última frase hi ha dos tipus de persones: els que segueixen llegint i els que pensen que ui, maltractament una altra vegada, ja sabem que tot això passa i tal. I un article més passat per sobre. Però quedeu-vos i seieu, que no parlarem d’estadístiques –que les oblidem–, sinó d’una història. No serà una conversa fàcil: anirà sortint a poc a poc, i tindrà mirades, cares que parlen més que qualsevol paraula, preguntes dures, respostes encara més dures i ganes de vomitar. L’Attiya Khan és directora de cinema i va ser maltractada per la seva ex-parella Steve, fa vint anys. Ulleres, cabell curt i castany, samarreta grisa. Podria ser un qualsevol que veus pel carrer i no t’ho imaginaries mai. No té cara d’haver maltractat, que diguem. Però ho va fer. L’Attiya s’ha reunit amb ell per parlar-ne 20 anys després, ha gravat la conversa i n’ha fet un documental. L’ha titulat Un home millor.

Podeu llegir l’article sencer a Núvol, el digital de cultura.

El caràcter miscel·lani de l’obra posa en joc un temari ric. Hi trobem matèria per fer-nos una idea del fiasco del projecte imperial espanyol i de l’«empresa colonitzadora». Podeu llegir el capítol cinquè si voleu saber com ha anat això de l’hostilitat espanyola cap a la indústria i l’economia productiva, o sobre la picaresca especulativa a prop de l’Estat i com tocar el guitarró. S’hi posen a l’abast qüestions relacionades amb la Revolució Russa o la Guerra Freda i consideracions valuoses al voltant d’Europa i el projecte europeu avui. Ensopegareu amb aquell fil roig que seguit apareix fent els cositons d’Espanya: l’anticatalanisme. Com també comprovareu les continuades defeccions de la burgesia catalana contra els interessos del país.

Des de la mirada al seu propi passat, l’autor confessa que allò important de l’ofici ho ha aprés més fora de la universitat que a dins, i que té a veure més amb la utilitat social, la lluita i la responsabilitat civil que amb la incitació intel·lectual d’una Espanya somorta. En allò que pertoca a la memòria personal i la dels seus mestres, Ferran Soldevila, Jaume Vicens Vives i Pierre Vilar, l’autor ens parla de classes clandestines, de prohibicions del català i problemes de censura, del “mar de carques retrògrads” que era la universitat quan ell estudiava, de l’expulsió del món acadèmic o de l’amenaça contínua de “sanció política i lluita per la supervivència”. Un panorama delirant que ens remet a la pertinaç Espanya negra que altres van patir i denunciar abans −el pare Casaus (de las Casas), Gregori Maians o Juan Antonio Llorente−, per anomenar tres historiadors de segles diferents. Clams i laments entre la vella cacofonia de la historiografia hispànica.

Podeu llegir l’article complet a Núvol, el digital de cultura.

Aquest cap de setmana, 5 i 6 de maig, arrenca el calendari oficial de fires modernistes amb IV Festa Modernista del Roser de Maig a Cerdanyola del Vallès (5 i 6 de maig). L’arc de celebracions continuarà amb la XVI Fira Modernista de Terrassa ( 11, 12 i 13 de maig), les 4es. Jornades Modernistes de l’Ametlla del Vallès (19 i 20 de maig), la XIV Fira Modernista de Barcelona (1, 2 i 3 de juny), la XI Fira Mercat Modernista de Canet de Mar (Del 14 al 16 de setembre), les VII Jornades Modernistes de La Garriga (Del 5 al 7 d’octubre), la XIa Diada modernista. El final de l’estiueig a Cardedeu ( 6 i 7 d’octubre) i el programa es completa amb la 18a Festa Modernista de la Colònia Güell de Santa Coloma de Cervelló (Del 19 al 21 d’octubre 2018. El calendari complet d’esdeveniments modernistes es pot consultar al web de Barcelona és molt més.

El patrimoni modernista s’estén més enllà de la ciutat de Barcelona. S’han conservat cases modernistes en els llocs preferits d’estiueig del Vallès i el Maresme, en poblacions com Argentona, Canet de Mar, Cardedeu o la Garriga. També hem de tenir present el patrimoni industrial i fabril modernista de Terrassa, Mataró, Sabadell, Granollers, Esplugues del Llobregat o Cerdanyola. També mereixen un capítol a part les colònies tèxtils del Llobregat o les grans catedrals del vi del Penedès, com els tres edificis de Codorniu construïts per Puig i Cadafalch, que ara es poden visitar.

Les comarques de Barcelona compten amb nou conjunts patrimonials protegits per la UNESCO. Si bé és cert que sense l’extraordinari llegat d’Antoni Gaudí i de Lluís Domènech i Montaner a la ciutat de Barcelona, no hi hauria modernisme català, tampoc n’hi hauria sense els tresors desconeguts que s’amaguen en altres indrets del país. El mateix Gaudí va deixar una de les seves obres fonamentals a la Cripta de la Colònia Güell de Santa Coloma de Cervelló i als jardins Artigas de la Pobla de Lillet, al Berguedà. Tampoc s’entendría l’obra de Domènech i Muntaner sense conèixer la seva casa particular a Canet de Mar, o els edificis de Jujol a Sant Joan Despí.

Podeu llegir el reportatge complet a Núvol, el digital de cultura.

Hem decidit anar publicant cada setmana sota aquesta capçalera petites entregues de la revista en format pdf, que imprimirem i enviarem a Estremera i Soto del Real. També el penjarem al web per a tots aquells que ho vulguin llegir. La tria d’articles d’aquesta edició s’ha fet pensant en els presos i les seves circumstàncies. Us podeu descarregar el pdf fent click a l’opció Descarrega’t l’Ebook que trobareu a continuació. Aquesta és la setena edició setmanal, però també podeu consultar les anteriors.

Tal com ens vam comprometre amb els nostres lectors, alguns dels quals ja van reservar l’any anterior la revista en paper d’enguany, més endavant recopilarem els plecs de cada edició setmanal i els editarem en un volum. Aquest projecte és possible gràcies al suport dels nostres subscriptors, que és indispensable. Vosaltres també us podeu subscriure aquí. 

Desitgem que al mes de juny els presos puguin llegir la revista des de casa seva i demanem llibertat per Jordi Sànchez, Jordi Cuixart, Oriol Junqueras, Joaquim Forn, Raül Romeva, Carme Forcadell, Dolors Bassa, Jordi Turull i Josep Rull.

El Castell de Montjuïc dedica ara i fins al 2 de setembre una exposició a la figura de Ferrer i Guàrdia (1859, Alella – 1909, Barcelona), però precisament el final dels seus dies és el que menys es vol destacar: “Volem enfocar-nos en la seva obra més que en la seva mort”, explica Susanna Bernardí, de MagmaCultura, empresa que s’ha encarregat de la documentació, la producció i el muntatge de la mostra, dirigida sota les ordres del comissari Pere Solà. Sabem que l’alellenc va ser acusat de sediciós al castell, però què va fer durant la seva vida?

Sota el nom de La Revolució Pedagògica de Ferrer i Guàrdia, l’exposició explica com era l’educació a principis del segle XX a Catalunya i com Ferrer i Guàrdia va introduir l’Escola Nova al nostre país. La situació educativa es definia per la falta de centres escolars, la poca formació dels metres, uns índexs d’escolarització molt baixos i l’analfabetisme. A nivell internacional, especialistes com el nord-americà John Dewey, la italiana Maria Montessori o el belga Ovide Decroly començaven a teoritzar un tipus d’escoles centrades en l’infant: seria l’inici de les tendències que s’acabarien aixoplugant sota el concepte Escola Nova.

Podeu llegir l’article sencer a Núvol, el digital de cultura.

Qui passegi pel vestíbul de Can Serra –seu de la Diputació de Barcelona(Rambla de Catalunya, 126)– toparà amb aquesta senyera, bella i enorme. Una insígnia que la Unió Catalanista –federació que aglutinava entitats lligades al catalanisme polític– va ordenar confeccionar com a instrument de suport a les Bases de Manresa (text conegut oficialment com les Bases per a la Constitució Regional Catalana). El document va ser el resultat d’una assemblea feta a l’Ajuntament de Manresa els dies 25, 26 i 27 de març de 1892 (la Unió va fundar-se el 1891). Una assemblea que es pot entendre com una llarga reflexió sobre la identitat i el futur del país. El dibuixant Jaume Pahissa va reproduir un dels moments de la reunió en un gravat que ara s’exposa en la mostra commemorativa que la Diputació dedica a les Bases: Els fonaments del catalanisme polític. Les Bases de Manresa, 125 anys.

L’exposició, provinent de la capital del Bages, ens proposa conèixer la carta manresana, un text vastament ignorat. La Diputació en revisa el pes que va tenir en el seu moment, quines insígnies van acompanyar-lo i què n’ha quedat, la seva vigència. “És una mena de primera constitució catalana”, apunta Rosa Serra, comissària i historiadora. “Es concretava com calia governar Catalunya”. L’estructura de l’exposició és clàssica (plafons, vitrines, audiovisuals…).

Les Bases, signades per un centenar de delegats (artistes, empresaris, advocats, metges: Eusebi Güell, Àngel Guimerà, Domènech i Montaner…), advocaven per una Catalunya sobirana, administrada únicament per “son govern interior”. La llengua catalana seria “l’única que, ab caràcter oficial, podrà usar-se a Catalunya i en les relacions d’aquesta regió ab lo Poder central”. La carta, que en total sumava disset articles (o punts), contemplava també un exèrcit permanent de mar i de terra.

Llegida avui i examinant-ne determinats articles, es pot considerar, per un costat, un text arriscat (parla de divisió territorial en comarques, de “lo curs de la moneda catalana”); en altres aspectes, però, peca de conservador i ni de bon tros podem qualificar-lo de revolucionari. La Unió Catalanista era una federació que reunia entitats de caire eminentment conservador i aquesta tendència va quedar palesa. Els delegats, per exemple, defensaven el sufragi restringit masculí. La carta no sumava nous drets per a la dona. De fet, entre els signants del text no hi ha una sola delegada. Tampoc hi ha obrers ni sindicalistes. “És pura elit. Representants de la burgesia catalana”, fa veure Serra.

Políticament, malgrat el marcat to catalanista i l’afany d’autogestió, les Bases, segons Serra, “no preveien un trencament amb l’estat espanyol”. Per contra, i sobretot a llarg termini, els sectors espanyols més centralistes sí que van voler veure-ho així: “Les Bases van ser interpretades com el paradigma d’un incipient separatisme català”. D’altra banda, el text va servir per “articular el catalanisme polític al llarg del segle XX. Va ser-ne un referent”. La Unió es dissol el 1936.

Podeu llegir l’article sencer a Núvol, el digital de cultura.

Entre el juny i el setembre del 2012, Albert Serra va ser escollit per participar a la documenta, una de les cites d’art contemporani més importants del món, que se celebra cada 5 anys a la localitat alemanya de Kassel. Fidel a la seva vocació disruptiva, les cròniques del director sobre aquesta estada releguen els fets a un pla merament anecdòtic i posen el focus en l’experiència estètica de la peça que Serra va haver de realitzar per al certamen o, més concretament, en el seu procés d’elaboració. El resultat és un compendi de reflexions sobre l’art i la creació que, seguint la millor tradició surrealista, es delecten en la lliure associació d’idees i sentits. El fil conductor més fiable de tot plegat és el personatge que, probablement, més fascina al cineasta banyolí: ell mateix i la seva mirada.

Des d’Honor de Cavalleria fins a La mort de Louis XIV, les pel·lícules de Serra parteixen de reinterpretacions radicals d’obres literàries. En canvi, per tal de satisfer l’encàrrec de la documenta, el director va decidir capgirar el mètode i fer una adaptació estrictament literal dels textos escollits: Converses amb Goethe, de J.P. Eckermann, Les converses privades de Hitler, i fragments d’entrevistes al cineasta alemany Rainer Werner Fassbinder. Així, Els tres porquets, el títol de la pel·lícula, van ser Goethe, Hitler, i Fassbinder, interpretats per actors no professionals que reproduïen al peu de la lletra els passatges seleccionats. El rodatge va durar uns 100 dies i el resultat final va ser una projecció contínua de més de 100 hores, de la qual no en queda cap certificat material. Es tractava de crear imatges “autònomes, ningú les controla, ningú les comercialitza, i molt poca gent les gaudeix. Però existeixen, estan fetes amb alegria, pagades amb plaer. I després desapareixen […] Viuen la seva vida, immoral per alguns, ja que són luxe pur, no serveixen per a res i són cares… Són independents.”

La promesa de saber quelcom de la pel·lícula que mai més podrà ser vista és el macguffin del dietari. En lloc de satisfer aquestes expectatives, Serra utilitza detalls circumstancials del rodatge per impulsar reflexions extremadament abstractes, que van des de la materialitat de l’art fins a l’ontologia de les imatges. L’autèntic motor narratiu del text són les inquietuds artístiques del director: com més teòrica i allunyada de la utilitat tangible és una qüestió, més atrau l’atenció de Serra. El recull de reflexions resultant combina intuïcions genuïnament brillants amb llicències per a l’obscuritat argumentativa, això sí, sempre des d’una defensa desimbolta de la superioritat de l’art i la bellesa per damunt de les preocupacions mundanes.

Podeu descarregar-vos l’ebook aquí.  Si encara no sou subscriptors de Núvol, us en podeu fer aquí.

Com molts de vosaltres ja sabeu, enguany la nostra motivació per fer una revista obeeix a una crida diferent: tenim polítics que són a la presó, persones privades de llibertat i de connexió a Internet, que no ens poden llegir regularment si no els fem arribar els nostres continguts en paper.

Ja fa un mes que anem publicant cada setmana sota aquesta capçalera petites entregues de la revista, que imprimim i enviem a les presons. Ja us podeu descarregar de franc les primeres cinc entregues aquí. 

La tria d’articles d’aquesta edició s’ha fet pensant en els presos i les seves circumstàncies. Ens permet fer l’exercici de posar-nos a la seva pell, perquè al capdavall ens sentim com si nosaltres també fóssim a la presó. No els deixarem sols. Aquest estiu aplegarem totes aquestes entregues en un recull que farem arribar a tots els subscriptors que renoveu el vostre compromís. Avui publiquem la cinquena entrega, que imclou un article d’Oriol Junqueras titulat ‘Llibertat de consciència’. Us el podeu descarregar de franc aquí.

Els presos ja han començat a rebre les primeres entregues i ens han respost agraïts. Això ens anima a continuar, però necessitem la vostra complicitat, ja que no sabem el temps que es pot allargar aquesta situació i necessitem reforços. Podeu col·laborar fent-vos subscriptors de Núvol aquí.

«Crec en la inspiració i no crec en la inspiració», diu Feliu Formosa a l’inici del seu primer dietari, El present vulnerable, autèntic document fundacional d’un seguit d’aportacions que l’autor farà al gènere. “El present vulnerable continua sent avui una de les aportacions imprescindibles que la literatura contemporània ha donat al gènere de l’autobiografia”, afirma sense embuts l’editor i poeta Jordi Cornudella. La Biblioteca del Núvol ha recuperat enguany aquest clàssic del dietarisme català, publicat l’any 1982 a Laia i el 1998 a La Magrana. Exhaurit i descatalogat dues vegades, ara aquest títol reviu a la Biblioteca del Núvol perquè les noves generacions de lectors que no el van aconseguir en les edicions precedents, el puguin tornar a llegir. El poeta Esteve Miralles destaca que “per als dietaris en català, El present vulnerable obre un camí nou, sense espai per a un jo modèlic”. L’autor s’hi mostra tal com és, amb totes les seves inconsistències i dubtes personals. Formosa deu ser un dels pocs Premis d’Honor de les Lletres Catalanes que ha explicat la seva experiència de jove als prostíbuls del barru xino. La professora Heike van Lawick hi troba “els dubtes i les contradiccions d’una persona inquieta, compromesa i tímida, les seves lectures i l’aspiració permanent a assolir la màxima qualitat sense ingerències”. El dramaturg i traductor Joan Casas, considera que El present vulnerable no és “ni crònica de la Transició, ni anatomia de la pèrdua. Més aviat exercici de construcció de la vida com a —fràgil— experiència cultural”.

El present vulnerable s’escriu durant els anys setanta, al llarg d’una dècada duríssima per a Formosa en què, a més de fer el dol per la mort de la seva dona, l’actriu Maria Plans, s’ha de fer càrrec de dues filles menors d’edat. El present vulnerable és el reflex vital d’un caos interior, d’una dispersió d’energia i vitalitat d’un home que en uns moments de consternació, escriu també un dels seus millors poemaris, El cançoner, tal com explica en el vídeo que acompanya aquest article.

“No sé si Feliu Formosa ha canviat molt des d’aquells anys (1973, 1976, 1977, 1978) en què va escriure El present vulnerable, però jo segur que sí”, diu el crític Ramon Pla i Arxé a l’epíleg que acompanya aquesta tercera edició. “Quan vaig llegir aquest llibre em va agradar perquè hi vaig poder trobar informacions sobre el seu treball com a professional del teatre, o sobre els seus poemes, o sobre les seves relacions amb escriptors catalans que admirava o sobre les seves lectures. Ara, trenta-vuit anys després, hi he volgut tornar perquè crec que, com diu Borges, «El sabor de la manzana (declara Berkeley) está en el contacto de la fruta con el paladar». I el meu paladar ha canviat. M’agradaria pensar que, després de tants anys, pot haver millorat”, diu Pla i Arxé. “La meva lectura, la d’avui, ha constatat, d’entrada, el que no hi ha en aquest diari. No hi he trobat, és clar, una voluntat de fixar, cronològicament, una carrera professional, ni la utilització del diari per saldar comptes pendents —elogis o desqualificacions— amb l’entorn, ni un espai per a les confidències més íntimes, ni un territori per exhibir clarividència, cultura o currículum. Alguna cosa de tot això —poc— hi és, però de la lectura de El present vulnerable se’n desprèn, si més no per a mi, una vida conscient de transitar entre el dubte i la convicció, entre l’acció i la desgana, entre la seducció i el distanciament, entre l’adhesió i la crítica. És a dir, tota la complexitat d’una vida humana, deliberadament explicada com una experiència contradictòria, insegura, vulnerable malgrat ser també, discretament, esforçada, combativa i persistent. Una vida molt sincerament explicada, molt complexament expressada. L’experiència de qualsevol persona. Perquè les anècdotes de la seva vida només són d’ell, però el sentit que les amara són, simplement, humanes, comunes. Una experiència humana, si se’m permet un mot potser grandiloqüent, universal”.

Hem conversat amb Formosa a la redacció de Núvol. Ens parla del dietari que escriu ara, encara inèdit, i dels anys que va treballar en El present vulnerable i El cançoner. Ho trobeu en aquest vídeo.

De fet, quan surt Lloll Bertran a escena es posa misteriosa i ens anuncia que aquesta nit ens explicarà un secret. Primer parla d’un mort, d’un assassinat. Després es retrau i diu que es tracta del secret que s’oculta en les pedres del Palau Maldà, una història d’amor, passió, i sí, hi ha un home mort. No cal ni un minut perquè la Lloll es guanyi tot el públic amb un parell de bromes intencionades, de gags sobre la dissortada actualitat. De fet tinc davant una dona (una bona Teresina) en perpetu atac de riure. No m’estranya que en acabar i alçar-se li descobreixi una samarreta on posa La jaula de las locas. La Lloll des de l’escenari li pica l’ullet i sembla dirigir-li algun gag especialment per ella. Mentrestant l’actriu ens explica les desventures d’una cabaretera més o menys popular que fa uns cent anys, des dels escenaris del Paral·lel, va captivar l’atenció d’un comte francès. La Lloll, vestida amb una camisa blanca i una armilla negra, tant es posa a la pell de la Lola, com a la pell del comte, com a la del mafiós representant de la Lola o com a la de la Mama, la directora del balneari on s’hosteja la cabaretera, entre molts d’altres. Fàcil i sense perdre mai aquella naturalitat que la Lloll transmet sense rastres de divismes.

Podeu llegir l’article complet a Núvol, el digital de cultura.

El llibre Joies de l’arquitectura catalana contemporània no només ordena el passat recent, sinó que també busca mirar cap al futur.
Sí, l’arquitectura sempre ha tingut un lligam entre els temps. Fins i tot quan es produeix un trencament hi ha una mirada al passat, sempre es recuperen coses. Aquest és un tema rellevant del llibre, i l’altre és que quan parlem d’arquitectura normalment tendim a pensar en un sol objecte, però les verdaderes joies recents no són un edifici sinó un sector. L’arquitectura catalana fa temps que crea equipaments: desenvolupa un tros de ciutat. Per exemple, al mercat de Santa Caterina de Barcelona es refà l’espai i es construeix una obra espectacular, però alhora s’agafa un edifici de darrere que ja existia i es fa un habitatge, i un pàrquing i una plaça. Aquest és el futur de l’arquitectura.

Tot això passa després del franquisme?
Passa després de l’arribada dels ajuntaments democràtics. És aleshores quan el sector públic es converteix en un client de l’arquitectura o fins i tot en un promotor, en el sentit que la dinamitza. Cal destacar el treball de persones com Enric Miralles, justament l’arquitecte del Mercat de Santa Caterina. Era un dels arquitectes més espectaculars i més ben preparats que tenia Catalunya, però desgraciadament va morir als quaranta-cinc anys. Una persona exemplar que tenia la capacitat d’integrar espais, que és el que dic que cal valorar. Abans hi havia hagut precedents interessants, però mai com l’explosió dels anys 80 en endavant.

podeu llegir l’entrevista íntegra a Núvol, el digital de cultura