La cisheteronormativitat

La societat en què vivim està regida per unes estructures i costums perpetrades durant els anys a través de la cultura. Una de les característiques d’aquesta estructura és el binarisme. Per binarisme s’entén la classificació social basada en dos gèneres: home i dona. En néixer, tota persona ve amb un sexe determinat en funció de les característiques biològiques; penis: mascle, vagina: femella.

Socialment, amb el sexe es determina el gènere; mascles com a homes i femelles com a dones. Ritxar Bacete, autor del llibre Nuevos Hombres Buenos, creu que els humans “naixem porosos amb un nivell de plasticitat radical, som en potència” per això, afegeix “la societat i la cultura ens doten de contingut”. Sovint es parla del gènere com una construcció social.

El binarisme té una característica; és desigual i es basa en la contraposició de formes de fer en base al gènere. Principalment, la masculinitat, pròpia dels homes, és contrària a la feminitat. L’home, fort, atrevit i insensible mentre la dona, cuidadora, emocional i delicada. Aquesta desigualtat fa que les característiques del gènere i el binarisme siguin patriarcals; dotant els homes de més privilegis. La filòsofa Judith Butler parla d’aquest sistema i apunta que “l’estructura de les creences és tan forta que permet que alguns tipus de violència es justifiquin o ni tan sols siguin considerats com a violència”.

La idea de binarisme també va lligada a la d’heterosexualitat. Jokin Azpiazu, sociòleg i activista especialitzat en noves masculinitats, explica que “si hem nascut mascles, viurem com a homes i ens han d’agradar les femelles que viuen com a dones”. El binarisme beu de tres elements que es relacionen entre si: sexe, gènere i sexualitat. Lligant-los trobem el que Azpiazu creu que és el triangle del binarisme: necessita dels tres elements per a ser complet.

La conjunció d’aquests tres elements (sexe-gènere-sexualitat) forma el que també s’anomena cisheteronorma. La cisheteronorma, significa que a part d’haver nascut mascles, identificar-nos com a homes i sentir desig cap a femelles, identificades com a dones; tenim una identificació de gènere constant durant la nostra vida. És a dir, si hem nascut com a mascles sempre ens identificarem com a homes i aquesta serà la nostra forma d’identitat lligada a aquests tres elements de manera constant.

“Tenir ploma”

Un dels àmbits més condicionats per la cisheteronorma és el de la identitat i expressió de gènere, és a dir, a quines característiques associem al fet de sentir-nos homes o dones i de quina manera i a través de quins rols o actituds les mostrem a la societat. Maquillar-se, muscular-se o arreglar-se són tipus d’expressions de gènere que, segons l’imaginari popular, evoquen a associar l’individu amb un gènere o altre. Tant la masculinitat com la feminitat tenen formes concretes de mostrar-se al món, encaixades dins unes formes de fer i pensar que identifiquen la persona segons un gènere o altre.

Ara, què passa quan un home trenca amb aquests cànons imposats? Què passa quan canvia la veu gutural i profunda per una d’aguda i cridanera; quan abandona el posat impassible i s’exalta, s’emociona i mou molt les mans al parlar; o quan veu avorrida la roba fosca i llisa i decideix pintar-se les ungles de rosa lluent, a joc amb la camisa de flors que tant li agrada? Doncs que se l’exclou dels “homes de veritat” i passa a estar etiquetat com a “home amb ploma”.

Els “homes amb ploma” han estat tradicionalment associats a l’homosexualitat, no perquè existeixi cap mena de relació entre la identitat i expressió de gènere i l’orientació sexual; sinó perquè, una vegada han trencat amb la cisheteronorma i amb els models de relacions que aquesta imposa, els individus solen alliberar-se de part de la pressió d’haver d’”encaixar” i resten més oberts a explorar noves maneres de concebre la seva masculinitat. Tant és així que la ploma s’ha acabat convertit en una forma d’empoderament i de reivindicació de la sexualitat del col·lectiu LGBTI, que transformen un estigma en una identitat col·lectiva que els agrupa sota una mateixa lluita compartida.

Azpiazu però, explica que a vegades “la ploma s’entén com un fet exclusiu de mariques i bolleres quan en realitat també hi ha heteros amb ploma”. Un d’ells és l’Amat Molero, que forma part de la cooperativa d’investigació i formació en feminismes i noves masculinitats Ulleres per Esquerrans, i que explica que, tot i ser un individu suposadament cisheteronormatiu, sempre se l’ha exclòs i se l’ha tractat com a un dissident pel sol fet de tenir ploma; i que aquesta porta implícita més violències i discriminacions del que pot semblar a simple vista: “La plumofòbia és l’encreuament de l’homofòbia i el masclisme; quan l’home adopta trets més feminitzats rep un càstig social, ja que allò femení és repudiable”.

Noves identitats

Però com podem acabar amb aquesta plumofòbia i amb aquesta imposició de la identitat i expressió de gènere que ens condicionen des de petits? L’Amat proposa unes línies de treball bàsiques per trencar amb la norma i poder explorar altres maneres de concebre el gènere: “El primer pas per trencar amb la cisheteronorma és la desobediència. S’han d’enderrocar les dinàmiques que se’ns han imposat per poder construir els fonaments de les noves identitats”.

Una altra de les eines que veu imprescindibles per a un canvi de paradigma és l’empoderament, no només en el sentit d’abanderament de les identitats dissidents per part dels subjectes oprimits; sinó també un empoderament “emocional i psicològic” que passi per repensar les dinàmiques amb què ens relacionem i buscar espais de cura i d’entesa mútua on poder explorar-se un mateix i entendre i respectar les identitats i expressions dels altres.

El concepte de “tenir ploma” neix de l’esforç de la cisheteronorma d’excloure dels qui es poden considerar “homes” a aquells que no s’adapten als rols i dinàmiques que aquesta els imposa. Cada vegada més, però, molts homes amb identitats dissidents han trobat en aquesta forma d’expressió una eina per a la reivindicació i la lluita, per a poder cridar als quatre vents que, malgrat tot, s’han atrevit a ser qui són; encara que això signifiqui ser diferents. I és aquí on rau la vertadera masculinitat.

De fet, aquesta imatge penjada a l’univers paral·lel de les xarxes pot arribar a ser un punt de referència. I és que, segons els resultats d’una enquesta pròpia realitzada a un públic de 20 a 25 anys, hi ha un gran nombre de persones (el 58’6% dels enquestats) que, com a mínim un cop a la seva vida, han anat a un lloc en concret per fer-se una foto que han vist a Instagram.

A través d’un sol ‘clic’ a la ubicació de la imatge penjada a les xarxes, es poden veure diferents fotografies del mateix lloc, des de diferents angles, o no, i amb diferents integrants quadrats en la imatge. És un exemple que, a vegades, el desig de mostrar que s’ha estat a un lloc supera el fet de gaudir de l’experiència. De fet, una imatge molt recurrent que corre per internet és la de la perspectiva mostrada d’un lloc a un post d’Instagram, i la fotografia de la realitat.

I és que, cada cop més, els joves acostumen a prendre decisions relatives a viatges d’acord amb el contingut que veuen a les xarxes socials. Instagram, en especial, és el màxim exponent d’aquest fenomen. Un dels clars exemples dels viatges enfocats al contingut per penjar després a les xarxes socials és el de Barcelona Travel Girls.

Aquesta pàgina d’Instagram és el portal de promoció d’una petita agència que organitza tours per la capital catalana. Ara bé, allò que fa especial i innovador aquest negoci és que, tots els seus tours estan pensats i creats d’acord amb les localitzacions fotogèniques de la ciutat. És a dir, els viatgers que visiten Barcelona contracten un recorregut en petit grup que passa pels punts més destacats de la ciutat i també aquells punts típics per fer-se fotografies per penjar a les xarxes més tard.

De fet, hi ha diverses possibilitats de tour segons les teves preferències. Per exemple, hi ha un recorregut centrat en el Parc Güell i les vistes de la ciutat. Un altre, en canvi, et fa passejar pel nucli antic de Barcelona. Ara bé, tots ells giren entorn de localitzacions òptimes per fotografiar-se.

Mentre que Barcelona Travel Girls mostra com molts joves d’avui en dia organitzen les seves visites a ciutats en funció del seu contingut a les xarxes, també hi ha casos en què, directament, s’organitza el viatge en funció de les fotografies. És a dir, triar la destinació amb l’objectiu de fotografiar alguna localització en concret o realitzar un tipus de fotografies determinades.

Un exemple és Marçal Rosés. Amant de la fotografia i amb un perfil d’Instagram dedicat a la “natura, els paisatges i l’aventura”. De fet, les seves publicacions són totes de gran qualitat i de localitzacions molt diverses. Des d’Islàndia, a Munic o les Açores. I és que el seu contingut a Instagram és la principal raó dels viatges que fa, a més de determinar el recorregut. “Acostumo a guardar les publicacions que m’agraden per països o indrets concrets i després les poso sobre un mapa per traçar una ruta”, afirma en Marçal.

És un gran aficionat a la fotografia, però declara convençut que quan viatja, les fotos que fa són per ambdues coses: “per l’afició a la fotografia i per trobar contingut pel meu perfil”. A més, creu que les xarxes “influeixen moltíssim actualment per saber on viatjar”. De fet, afirma que cada dia li envien missatges preguntant com arribar a localitzacions que ha fotografiat. Un exemple més del paper de les xarxes a l’hora de determinar on viatjar.

Si les xarxes socials es perceben com un mercat, els i les instagramers en són el producte. Es pot dir que, aquestes persones les quals el seu ofici és promocionar des de restaurants i productes de bellesa, a viatges, són una nova eina de màrqueting. Com la figura publicitaria tradicional ha evolucionat, la del fotògraf també.

Un exemple és Enzo Iriarte, un noi de 23 anys que va començar penjant imatges a Instagram com a hobby, i avui dia la fotografia s’ha convertit en el seu ofici. “Sempre li feia fotos a una amiga meva de tota la vida que, també a través d’Instagram, les marques van començar a contactar. Gràcies a la seva repercussió, vaig augmentar seguidors”, explica Enzo. A partir d’aquí, va professionalitzar més el seu compte d’Instagram, fins que una agència de representació d’instagramers va contactar amb ell: “volien que fes de fotògraf per una campanya de promoció a Marràqueix. Aquest va ser el meu primer viatge. Després va venir Nova York amb Tommy Hilfiger, i Rivera Maya amb @viajaway“, apunta. I així ha seguit l’evolució professional d’Enzo, fins avui en dia, que gairebé cada setmana es troba viatjant.

És arran de pàgines com les seves, que les persones busquen les seves pròximes destinacions: “la veritat és que la major part dels missatges que m’envien els meus seguidors no estan relacionats amb la fotografia en si, sinó en el lloc. Volen la mateixa ‘caption’ i el mateix paisatge”, afegeix Enzo.

Com es pot veure, una gran part dels viatgers d’avui en dia, especialment els joves, condicionen els seus destins de viatge pel contingut que veuen a les xarxes socials. Amb especial atenció a persones com Enzo Iriarte, instagramer. És a dir, que molts joves basen els seus viatges en aquells que fan persones amb èxit a les xarxes. Es podria parlar de la creació de referents vitals? D’estils de vida que es prenen com a model i s’intenten imitar o arribar a ells?

Jaume Martí, psicòleg, afirma que, tot i que la presa de decisions ve de diferents esferes de la persona (la família o els amics, entre d’altres), “les xarxes tenen una gran influència a l’hora de prendre decisions, sobretot inconscientment”. I això succeeix en major mesura en els joves. Aquests, reben la majoria dels seus estímuls de youtubers o influencers. “A certes edats, sobretot en els més joves, s’agafen com a referents, i els seus consells i les seves formes i estils de vida tenen una influència cada cop més significativa”, afirma.

Tot i això, aquestes maneres de prendre decisions “no denoten una falta de personalitat“, ni tampoc una imitació plena de tot allò que reben. Ara bé, en certes edats, Martí destaca que “sí que hi ha una manca de decisió totalment pròpia, i aquesta ve més donada pel model que t’ha venut la persona o que has vist a les xarxes”. I, precisament per això, declara que és un procés més similar a la publicitat. És a dir, que la decisió del viatge es pren d’acord amb una sèrie d’estímuls rebuts per les mateixes xarxes o pel model o referent que es té. Es podria dir que les xarxes o el teu referent t’ho ha venut.

Les xarxes socials doncs, poden ser vistes com una eina a l’abast de la societat o, d’altra banda, la societat pot ser vista com una eina en mans de les xarxes socials. I és que, si aquestes influeixen inconscientment a les decisions de l’individu, el controlador passa a ser el producte i el controlat el consumidor. Tot i que la majoria de respostes a la pregunta: “Si et regalen un viatge fantàstic però no hi pots anar sense càmera ni mòbil, hi aniries?” ha estat un “sí”. Però, i si el viatge fantàstic no és un regal?

Els inicis
La idea del Mobofest va sorgir, en gran mesura, per les inquietuds i les ganes d’aquest grup de joves de donar veu a diferents grups de música originals de les illes, “que no tenien masses oportunitats d’oferir la seva música”. La primera edició, la de l’estiu del 2017, va agrupar bandes com Salvatge Cor, Pistola, Ombra, Go Cactus, Catarsi o Roig! i va ser un gran èxit. En la segona edició, el 2018, es va escollir com a cap de cartell un grup força conegut de l’escena catalana, El Petit de Cal Eril, acompanyat per altres bandes com Xanguito, Miquel Serra, Donallop, Da Souza, Bilo o Vaquer. Aquest cop, l’èxit va ser encara més rotund, amb gairebé tres mil persones omplint el recinte. I és que la proposta del Mobofest era una proposta molt innovadora dins l’escena dels festivals mallorquins.

“Quan vam iniciar aquesta aventura la vam iniciar des de zero”, explica l’Arnau. “No n’hi havia cap que ens agradés o que casés amb el que nosaltres volíem oferir a nivell de proximitat amb el públic, amb els músics o pel que feia a la qualitat musical. Per això ens vam veure obligats a iniciar un projecte des del començament.” Si bé a Mallorca no en falten de festivals de música, la resta d’oferta era prou diferent al Mobofest com per a que aquest no arribés a tenir prou afluència de públic, i els seus fundadors ho sabien. Festivals com el Mallorca Live o el Tramuntana Rock, alguns dels més famosos de l’illa i més ben consolidats, amb unes quantes edicions més a l’esquena, no complien els mateixos requisits que el Mobofest.

En primer lloc, cap dels dos és gratuït, i aquest, de moment, és un dels trets diferencials del festival de Sant Joan. Ambdós festivals són molt més grans que el Mobofest, a nivell d’organització i també a nivell de cartell, i cada any porten a Mallorca artistes coneguts com els que ha portat el Mallorca Live aquest any per exemple: Vetusta Morla, The Vaccines, Jamiroquai o l’Amaia Romero (coneguda pel programa Operación Triunfo). Tant en l’un com en l’altre hi participen també músics illencs, però en molta menor mesura, tret diferencial amb el Mobofest, que precisament busca donar veu a aquests artistes més petits que s’estan donant a conèixer.

La cobertura mediàtica, un tema pendent
D’aquesta manera, el Mobofest ha estat un festival amb una oferta prou diferenciada als altres de l’illa, i ha estat molt ben rebut, tant pel que fa al públic que hi ha assistit en aquestes dues primeres edicions com pels mitjans. La revista Enderrock l’ha titllat com “el festival de referència de l’escena balear” i diaris com el Diari de Mallorca han parlat “d’un gran èxit” i de que ja s’ha convertit en “un festival consolidat”.

De fet, la cobertura de mitjans com aquests hi ha ajudat força en tot això. “La cobertura que hem estat tenint de moment va in crescendo, però és un dels llocs on més feina ens queda per fer” diu el president del festival. Segons ell, encara hi ha molta gent que no coneix el projecte i gent que el coneix com a festival però que no sap què busquen ni què els mou, i que la cobertura dels mitjans és clau per a donar-lo a conèixer.

Parlant amb la Rosa Ferriol, periodista del Diari de Malllorca, afirma que a hores d’ara, “és el festival referent parlant de l’escena balear”. “L’estiu passat va ser un gran èxit de participació, més del que tenien previst, i crec que enguany el festival ja s’ha creat el seu propi espai i es pot dir que està totalment consolidat, celebrant la seva tercera edició i amb artistes internacionals (aquest any hi participa el primer grup internacional, Billie The Vision & The Dancers.)”

El debat de la gratuïtat
Respecte a aquesta consolidació encara hi ha alguns dubtes però. El tema de la gratuïtat és un dels més candents i un tema de debat que actualment està sobre la taula, tal i com ens diu l’Arnau. “Aquí a Mallorca la gent està acostumada a no pagar per la música, i a que molts actes culturals siguin, moltes vegades, gratuïts. Això ha malacostumat a la gent.” Per una banda, el grup de l’organització s’ha plantejat moltes vegades cobrar una entrada, encara que fos simbòlica i fàcilment accessible a tothom a fi de conscienciar a la població que aquests tipus d’actes tenen un cost. Però per altra banda, alguns pensen que la seva feina com a festival és promocionar la música emergent, i si fessin pagar segurament rebrien menys afluència de públic i segurament també un públic que ja coneixeria els músics que hi participen. “El públic al que nosaltres ens interessa arribar, que és el que no coneix aquests músics emergents, no vindrà.” explica el president.

La Rosa ho té clar quan li preguntem sobre si considera que amb la gratuïtat es transmet la idea que la cultura és gratuïta: “No ho crec. De fet, crec que el festival dona la oportunitat a la gent de conèixer propostes musicals noves.” Segons ella, així es pot incentivar al públic a seguir-los després i sí pagar per anar a un concert seu. Però el debat hi és, i aquesta decisió la prendrà l’organització del festival, com diu l’Arnau. “Aquestes tres edicions, inclosa la d’aquesta any, han estat gratuïtes, però no sé què passarà en un futur.

Cap on va el creixement?
Sobre el futur i el que ve en les pròximes edicions també hi ha certa incertesa. El festival pretén seguir creixent com ho ha estat fent fins ara però no de qualsevol manera: fidels als seus principis i sempre prioritzant el públic, els artistes i el medi ambient. Però són conscients que aquest creixement necessàriament haurà de tenir uns límits, encara que sigui per l’espai que acull l’esdeveniment. “El Mobofest es fa en un espai natural que ens estimem molt i al que no volem renunciar, per tant, evidentment, no hi podrà accedir mai més que un cert nombre de persones.” explica l’Arnau. El que tenen ben clar és que durant aquest creixement fins on puguin, trobant maneres de adaptar-se a la societat mallorquina i als nous temps, però sempre essent fidels als seus principis.

El 80% de les noies enquestades afirmen que han estat víctimes d’algun tipus d’assetjament o que s’han sentit discriminades. Pel que fa als nois, aquesta xifra es redueix al 58%, segons una enquesta pròpia. Quines són les principals agressions?

Parlem, doncs, de masclisme o sexisme? Victoria Sau en el seu llibre Diccionario Ideológico Feminista explica que “el masclisme el constitueixen actes físics o verbals, a través dels quals es manifesta de manera vulgar i poc apropiada el sexisme subjacent en l’estructura social”. I que en canvi el sexisme és “el conjunt de tots i cadascun dels mètodes utilitzats en el si del patriarcat per poder mantenir la situació d’inferioritat, subordinació i explotació del sexe femení”.

A través dels testimonis enquestats, hem pogut copsar que la majoria de joves consideren que les discoteques són ambients sexistes. Què en pensen els clubs nocturns d’això? Set establiments de la ciutat de Barcelona i rodalies ens han descrit les condicions.

Pel que fa al dret d’admissió totes les discoteques afirmen seguir les polítiques marcades per la Generalitat de Catalunya. El requisit principal és permetre exclusivament l’entrada a majors de 18 anys. Fent referència a les polítiques de comportament, els clubs tenen el dret a no deixar entrar qui es trobi sota els efectes de la droga o l’alcohol, o que presenti actituds violentes.

I a nivell estètic? En aquest aspecte les polítiques varien. No és un criteri establert per la llei, i les decisions que prenen són més subjectives. A Cocoa i Salamandra no tenen restriccions. A aquesta última, la seva filosofia és que “la gent vagi vestida com se senti feliç”. A Sutton el seu dret d’admissió “és bastant estricte” i tenen “una estètica clàssica”.

Segons estableix l’article 10 de la regulació de la Generalitat aprovada el 2009, l’exercici del dret d’admissió no pot comportar en cap cas, discriminació per raó de naixement, raça, sexe, religió, opinió, discapacitat, orientació sexual o identitat de gènere. El dret que tenen els establiments a decidir qui entra al seu club d’acord amb el  dress code, però, pot suposar que darrere de justificacions basades en la vestimenta s’hi amaguin actituds discriminatòries.

A la pràctica, els clubs apliquen polítiques distintives entre sexes? La resposta de tots els  clubs ha estat que no, que l’accés i les promocions són iguals. El que incentiven a través de les seves ofertes d’entrada és que la gent vagi a la discoteca d’hora, quan obren. Argumenten, però, que tot depèn de les necessitats del club i de les previsions d’aforament que tinguin per a aquella nit.

Tot i això, navegant per les pàgines web i les xarxes socials de diverses discoteques es pot observar que en més d’un cas sí, es fan distincions entre noies i nois, tot i que en els últims dos anys s’han produït canvis. Fa un parell d’anys moltes discoteques venien l’oferta de “noies entrada gratuïta”. Ara, aquesta promoció, en la majoria de casos, ha passat a ser “nois entrada gratuïta fins la 1:00 h, noies fins la 1:30 h”. Tot i això, l’enquesta realitzada ens mostra que, a la pràctica, la majoria de persones que entren de franc són dones. Només el 50% de les noies acostumen a pagar per entrar a les discoteques, en canvi, el 90% dels nois paga normalment.  Segons un responsable d’Otto Zutz “les noies estan menys disposades a pagar que els nois, i això és una manera de fer publicitat”. Si a la discoteca només hi van nois, “no és un èxit”. L’enquesta ens mostra però, que a més d’un 80% de les persones enquestades no els agrada l’oferta de “noies entrada gratuïta”.

Una de les enquestades va definir aquestes estratègies com a sexisme “amagat”, però, realment se n’amaguen?

El sexisme, però, no el pateixen només els clients i clientes de les discoteques sinó també treballadors i treballadores. La majoria de les discoteques enquestades defensen que al seu club hi ha paritat, però Costa Breve i Malalts de Festa trenquen amb aquesta línia: hi treballen el doble de cambreres que de cambrers. “Les noies hem d’anar amb talons i preferiblement amb tops, mentre que els nois poden anar amb vambes”. Amb aquestes paraules, una cambrera d’un club de Barcelona resumeix la situació habitual de les noies en els clubs de nits. “Les discoteques són com una selva on, per desgràcia, convivim cada nit amb comentaris despectius”, descriu una altra cambrera.

“Quant cobres pel “xupito”? I el cubata? I tu per hora?”. “T’espero a les 6 del matí a la porta del meu cotxe”. Aquests comentaris, però, no són exclusius dels clients. Tal com expliquen les entrevistades, “molts encarregats encara tenen la visió de la dona amb mini faldilla, talons i escot” i asseguren que al món de la nit els pantalons encara els porten els nois.

Les discoteques també compten amb un altre element negatiu: la lletra de la música. “Mentre que la gent porta samarretes que posen “Soy Feminista”, se segueix creant música que contribueix al sexisme i nosaltres ho seguim consumint”. Maria José Massanet, professora de Publicitat i analista de lletres de cançons descriu la situació com a “preocupant”, després de realitzar tallers a nens de 10 anys que ja escolten i canten reggaeton.

És un error, però, lligar directament reggaeton amb sexisme. Priscila Álvarez, Investigadora predoctoral del sexisme en la música, defensa que “culpar a gèneres com el reggaeton d’aquests comportaments és atrevit, perquè és desconèixer la sexualitat que té lloc en altres gèneres musicals, que no són tan demonitzats com el reggaeton”. És més, podem trobar sexisme des de gèneres Rock amb els Rolling Stones, fins a gèneres Pop o Dance amb David Guetta.

Les situacions sexistes a les discoteques són més que evidents. Així i tot, només una de les discoteques entrevistades, Otto Zutz, disposa d’un punt d’atenció per a comportaments sexistes o agressions. La resta de clubs afirmen haver firmat el nou protocol de l’Ajuntament de Barcelona que fomenta l’antiassetjament, i que obliga al personal a fer un curs. Tot i que moltes festes majors ja han fet un pas endavant i han instal·lat Punts Liles d’atenció a persones que pateixen discriminacions, a les discoteques encara queda molt camí per recórrer.

Lorena Nuñez és propietària de tres gossos, en Mayo, en Bowie i en Zeus. “La meva relació amb ells no es limita a tres passejos al dia, la meva responsabilitat i compromís va més enllà perquè quan decideixes tenir una mascota és per intentar donar-los el millor”, explica Nuñez, i és per això que quan va intentar viatjar en tren amb les seves mascotes es va topar amb un problema, ja que la normativa de Renfe no permet viatjar a gossos de més de 10 kg en els trens de mitja, llarga distancia i AVE.

Per aquest motiu, Lorena va haver de buscar una solució. “En el meu cas em vaig comprar una furgoneta per poder viatjar amb els meus peluts, ja que per mi són un més a la família, però no tothom té aquestes facilitats i també es veuen afectats pel fet de no tenir opcions per desplaçar-se amb el seu gos”, destaca la propietària dels gossos. Però davant d’aquesta situació, ella va decidir anar més enllà i juntament amb l’influencer Jonathan Beltrán Wiergo va iniciar la campanya #renfequieroviajarconmiperro, un moviment a través de les xarxes socials, de la plataforma change.org i de recollida de firmes físiques contra la normativa de Renfe.

La solució que proposen els precursors de la iniciativa consisteix a habilitar un vagó per a persones que viatgin amb la seva mascota o que els hi agradin els animals i no els importi viatjar-hi. “De la mateixa manera que existeix un vagó del silenci o un espai destinat a les bicicletes, sol·licitem que també ens donin la possibilitat”, destaca Lorena Nuñez, que considera que igualment “els gossos haurien d’anar amb morrió i corretja d’1,5 metres”.

Realment aquesta situació afecta moltes persones.“Estem rebent moltíssim suport, la gent segueix publicant fotografies a Instagram amb l’etiqueta #renfequieroviajarconmiperro” explica Nuñez, i, de fet, amb la campanya ja han aconseguit més de 90.000 firmes a la plataforma change.org. Tot i això, els impulsors d’aquesta iniciativa no han aconseguit encara cap resposta per part de Renfe.

Des de Renfe, Fernando Llamas Hermida, gerent d’Atenció al Client de Renfe, explica que “l’espai en els trens és limitat i entenem que les mascotes de major pes necessiten un espai igualment major del que disposen avui dia” i afegeix que “Renfe ha de garantir el confort i seguretat de tots els seus viatgers, ja que si no hi hagués un control, es podrien produir situacions complicades que serien desagradables per la resta del passatge”.

Així doncs, transportar les mascotes no és senzill, sobretot si no s’utilitza un transport privat, ja que cada companyia té la seva normativa. A continuació es mostren quatre propostes de rutes i els requisits per poder-les fer amb mascotes.

Encarregar-se d’organtizar el transport d’una mascota, però, no és l’única alternativa. Existeixen diferents empreses que gestionen els viatges amb animals sense que l’usuari hagi de preocupar-se’n.

Un dels exemples és Traveldog. Aquesta empresa fa trasllats nacionals i internacionals. En el cas dels trajectes internacionals, Traveldog treballa amb empreses de transport d’animals a escala mundial, que formen part de l’Associació Internacional del Transport d’Animals i Mascotes (IPATA). En el cas dels trasllats nacionals també s’assegura assistència veterinària i descansos pels animals.

Un altre exemple d’empresa de transport associada a IPATA és BaggagePets, una companyia que es defineix com a “Pet friendly”. Aquesta empresa està especialitzada en trajectes internacionals amb avió. A més, engloba una extensa xarxa de professionals especialitzats en el sector del transport internacional de mascotes.

A banda dels serveis i normativa que estableix cada empresa pel transport d’animals, també s’ha de complir una legislació concreta per viatjar a altres països. Cada país estableix la seva normativa i en el cas de la Unió Europea la legislació sol estar unificada. El Ministeri d’Agricultura, Alimentació i Medi Ambient del govern d’Espanya recomana “preparar el viatge amb una mascota amb antelació” i “visitar un veterinari dos mesos abans del viatge en el cas d’anar a la UE i amb major antelació en cas d’anar a països de fora de la UE”.

Cal tenir en compte que aquesta legislació s’aplica en els casos de moviments no comercials, que es basen en els següents requisits:

• Transport de menys de cinc animals
• Animals acompanyats del seu propietari o responsable
• El propietari ha de desplaçar-se amb l’animal i amb una diferència de cinc dies com a màxim

També és important saber que, depenent del tipus de mascota, s’exigiran uns requisits o altres.

Un altre dels factors a tenir en compte a l’hora de transportar animals és el benestar de la mascota. L’espècie, l’edat, el tipus de mitjà de transport, l’època de l’any i l’estat de salut són aspectes a valorar quan es traslladen animals. Marta Legido, veterinària del Col·legi de Veterinaris de Barcelona explica que “els gossos i les fures es poden habituar a viatjar, inclús en trajectes llargs sempre que se’ls acostumi des de cadells”. En canvi, hi ha animals als quals els afecta més viatjar, com ara els gats, ja que són “molt territorials i els desplaçaments i els canvis del seu entorn els generen molta ansietat”, destaca Legido.

Tot i les diferències entre bèsties, Marta Legido destaca que “als animals els afecta molt més que a les persones el canvi de ritme cardíac i, per tant, els viatges llargs els poden alterar”. És per això que cal anar amb compte amb les altes temperatures, ja que les mascotes “tenen més dificultats que els éssers humans per regular la seva temperatura corporal i poden arribar a patir cops de calor amb gran facilitat”.

Així doncs, per viatjar amb mascotes no només és necessari prendre mesures prèvies, sinó també mesures per tal de garantir la salut dels animals durant el trajecte.

Viatjar amb animals pot ser tota una odissea. Cada companyia de transport estableix la seva normativa, a la que cal afegir-hi els requisits legals de cada país. A més, també s’han de tenir en compte els efectes que poden tenir els trajectes llargs pels animals i les mesures que cal prendre per garantir la seva seguretat i salut. Però renunciar a viatjar amb mascotes no és fàcil. És per això que a l’hora de plantejar un trajecte, el millor és tenir en compte les diferents alternatives de transport i sobretot organitzar-ho amb temps.

Amb aquestes mesures és viable i segur transportar a una mascota, que per a molts propietaris és un membre més de la família, tal com explica Lorena Nuñez: “Per mi, els meus tres gossos són els meus companys de vida i on no pugui anar amb ells, no hi vaig”.

20:00 h. Ja queda menys per arribar a casa. Les persianes del quiosc ja estan abaixades però els tres estants del davant continuen allà. Ja fa massa dies que et pica la curiositat… T’hi acostes i per fi reveles el misteri: són testimonis de Jehovà.

Gènesi, la primera parada del llarg viatge que recorreràs per arribar al final de línia.

Segona parada: Corintis

Com les cartes que Pau enviava als Corintis, els fullets informatius dels testimonis de Jehovà serveixen per estendre el missatge de la Bíblia. Els darrers anys el mètode per fer-ho ha variat, passant dels portals de les cases a les boques de metro. Aquesta nova tècnica de predicació té origen a la ciutat de Nova York el 2011, on va començar a ser aplicada com una prova pilot.

Els anys que porta en vigor han confirmat la solvència d’aquest mètode, que s’ha estès a les grans ciutats d’arreu del món, com Londres, Edimburg i Barcelona. En grups d’entre dos i quatre germans, normalment mixtes, treballen de manera voluntària per estendre la paraula de Jehovà. Ho solen fer en quatre torns, que es distribueixen de les nou del matí a les vuit de la tarda.

Un cop s’entra a formar part de la comunitat dels testimonis de Jehovà, s’adopta el compromís de la predicació, però hi ha diverses possibilitats a l’hora de dedicar-se a aquest voluntariat, tenint en compte el nombre d’hores que s’hi destinen. Així, hi ha els precursors regulars -70 h al mes-, els precursors especials, enviats on hi ha major necessitat de predicadors -130 h mensuals- i els publicadors o auxiliars -que realitzen entre 30 h i 50 h de voluntariat-.

Aníbal Matos, portaveu de l’organització a Espanya, afirma que han escollit les sortides de metro per predicar la seva fe, ja que és un dels llocs on “hi ha un important tràfec de vianants”. Segueixen d’aquesta manera l’estela de Jesús, qui també “predicava en llocs públics perquè el missatge arribés a la gent”. Segons Matos, decideixen no ser “coercitius” en la seva labor perquè consideren que “les persones han de decidir per si mateixos si desitgen o no aprofundir en el missatge de la Bíblia”. Des de l’organització afirmen que “la decisió d’arribar a ser testimoni és personal, no emocional” i “ha d’estar raonada sobre la base de les ensenyances de Crist”.

Tot i que en els primers temps els cossos policials es mostraven més reticents a aquestes pràctiques aplicades al carrer, actualment els mateixos evangelitzadors reconeixen que aquestes primeres hostilitats ja s’han normalitzat. Pel que fa a les llicències de l’Ajuntament, Matos afirma que “com que no es tracta de parades fixes a les voreres no es necessita cap permís del consistori”.

Tot i ser llocs mòbils, però, sempre hi ha unes parades de metro en les quals es poden trobar els estants dels testimonis de Jehovà. A Barcelona, les línies més concorregudes són l’L1 -vermella- l’L3 -verda- i l’L5 -blava-.

Transbordament: Mateu

Tal com deia l’evangelista Mateu, se’ls coneix per anar de casa en casa i de porta en porta. De fet, aquesta és la pràctica que sempre ha caracteritzat els testimonis de Jehovà. Tot i el canvi que hi ha hagut en els nous temps, a les ciutats més petites i zones amb menor població segueixen trucant als intèrfons de les cases, diu la Dolors, predicadora en una de les parades de metro de Barcelona. Un dels motius pels quals segueixen aplicant-lo, és perquè a diferència de les grans ciutats, “als pobles encara és relativament fàcil poder trobar la gent a casa”.

Propera parada: Llibre dels Eclesiastès

Breu interrupció del viatge. Un cop arribis a Eclesiastès, pren la sortida dels Predicadors, a la teva dreta. Allí els tornaràs a trobar. Decideixes apropar-t’hi de nou, vols conèixer el seu missatge i saps que ningú millor que ells per explicar-te’l. Arribes i et somriuen amistosament: “Ja està tot fet”, penses. Però si la informació no es quedarà en l’àmbit privat, les coses canvien. Et diuen que ells no estan “suficientment preparats”, que “qui més ho està és el responsable de l’organització”: Aníbal Matos.

Crida l’atenció el sentiment d’inferioritat que tenen els diferents testimonis vers els seus responsables. Perquè, tot i que qualsevol germà o germana pot predicar, la jerarquització dins la institució és molt present, començant pel fet que -com si es tractés d’una empresa o Estat- consta de diferents “departaments”, com el de premsa o el de justícia. Cada una de les congregacions de les comarques catalanes està condicionada als dictàmens de l’organització general, a Madrid. I aquesta, al mateix temps, ho està al Cos Governant, amb seu a Nova York.

Llavors, és cert que tothom pot predicar? A part de la jerarquització també constates que, en les diferents parades on t’has acostat, la dona t’ha acabat dirigint a la seva parella masculina: “Millor que ho parlis amb ell”.

Tot i les conclusions que es podrien extreure tenint en compte aquests comportaments, Clara Fons, sociòloga i investigadora d’ISOR -grup de recerca especialitzat en religions-, afirma que “dins del grup sempre hi ha un predicador més expert i segurament aquesta és la causa de la derivació en l’altra persona”. Ara bé, aquesta supeditació sí que es troba present en les reunions dels testimonis, ja que encara que les dones poden participar en les celebracions i aportar el seu punt de vista sobre els textos sagrats, tenen vetat llegir les oracions. “No ho diem nosaltres, ho diu la Bíblia”, apunta una de les testimonis.

Tal com afirma Fons en un article elaborat conjuntament amb la sociòloga Blanca Luque, la importància que els testimonis de Jehovà donen a la predicació no és en va, sinó que respon a la creença que té el col·lectiu en relació a la imminent Segona Vinguda de Crist -la fi del món actual. Per a ells, resulta de vital importància estendre el missatge de Déu perquè tothom pugui tenir l’oportunitat de salvar-se. Ara bé, aquesta diferència de pràctiques entre els testimonis i altres religions imperants com el cristianisme, ha portat a la creació d’una imatge negativa i sovint estigmatitzada del col·lectiu.

Aquesta visió s’ha vist reforçada per altres focus polèmics, com el rebuig a les transfusions de sang, un dels motius pels quals la societat coneix més els testimonis. Segons Font, malgrat que l’estigma continua sent-hi, és cert que cada vegada més “la comunitat ha sabut explicar-se millor” i, per tant, la visió negativa està desapareixent: “El fet que la societat sigui cada cop més diversa ajuda a una millor resposta cap a la religió”, diu.

Ara bé, si bé és cert que altres religions no comprometen les persones a ser-ne practicants, per als Testimonis de Jehovà és quelcom essencial. És per aquest motiu que el cercle que crea la comunitat tendeix a ser tancat, i fa difícil que algú que decideix per voluntat pròpia deixar de ser testimoni ho pugui fer sense renúncies importants. Aquest és el cas de la Mònica, una noia de 22 anys que va prendre aquesta decisió perquè hi havia aspectes de la religió, com el paper de la dona o la seva condició com a homosexual, que li impedien seguir-hi dins. Això li ha suposat allunyar-se dels seus pares, a qui, ara, veu només un o dos cops a l’any. Ella, però, considera que totes les religions tenen unes idees integrades que poden entrar en contradicció amb l’ètica de cadascú, no tan sols la que prediquen els testimonis de Jehovà.

Final de línia: Jehovà

“Final del trajecte”, indica la megafonia. Un viatge en què has pogut conèixer de prop la comunitat dels testimonis, un grup religiós diferent amb una manera de predicar peculiar també: omplen les boques de metro amb estants i esperen pacients a què, qui ho vulgui, s’hi apropi. Somriures tímids i fulletons de La Torre de Guaita, tot preparat per arribar al destí: Jehovà.

El cas més paradigmàtic és el de Lil Miquela (@lilmiquela), l’avatar amb més repercussió social i mediàtica. A les seves xarxes socials hi destaquen les publicacions sobre els sentiments que té l’autoproclamada robot. Les utilitza per expressar opinions i sensacions vers la política, la societat, la vida laboral i les relacions que va establint amb altres influencers i artistes reals. El que l’apropa als seus seguidors.

Amb els altres CGI passa el mateix. Tenen unes personalitats molt definides i s’han posicionat vers els principals debats socials. Tenen uns gustos predeterminats, compleixen anys i tenen una ideologia política concreta. Poden ser feministes, defensar Trump, ser amants del menjar ràpid o cinèfils. En aquestes peculiaritats, les principals empreses hi veuen una estratègia de màrqueting per reclamar clients. Ha obert la porta de la creativitat i tant les indústries com els creadors són capaços d’imaginar i realitzar un producte fet a mida per cada influencer o model virtual.

Shudu Gram (@shudu.gram), Bermuda (@bermudaisbae) o Blawko (@blawko22) són només uns exemples del real que poden arribar a semblar aquests hologrames. El conjunt de tot plegat els hi dóna molta naturalitat. Amb poc temps han teixit una xarxa de seguidors fidels que ha donat peu a un boom mediàtic. L’auge és tan gran que, fins i tot, fan la competència a influencers i models reals. Estan dibuixant una trajectòria que iguala la carrera d’ambdós.

Ara bé, com es pot saber quin impacte tenen? Les xifres que es recullen a les xarxes socials, especialment a Instagram, i la presència d’aquests en anuncis publicitaris són un indicador fiable. Així mateix, ens demostren que molts seguidors interaccionen amb ells i elles com si fossin persones reals: els hi deixen comentaris a les publicacions, igual que fan amb persones de gran influència social.

Influencers per promocionar les marques
Per les empreses que es dediquen a la moda, l’ús d’influencers reals és molt important. En paraules de Pau Femenias, del departament de màrqueting d’Abbacino, serveixen per donar visibilitat als productes de “manera molt ràpida i eficaç”. Així mateix, assegura que és molt important que “que tenguin una bona reputació i sobretot, que aquestes tenguin una base de seguidors/es sòlida i participativa més que, més o menys nombre de seguidors”. En la consideració social que es pugui tenir d’aquests hi trobem un dels grans avantatges, però no l’única. L’editor associat de V Magazine, David Barrett, apunta que “les marques es volen involucrar en una història interessant”, pel que busquen aquests avatars.

Les persones reals poden protagonitzar escenes que facin caure en picat la seva reputació i, en conseqüència, la de les marques de les quals són imatge. Femenias defensa l’entrada dels personatges virtuals en el món del patrocini afirmant que “per les grans marques un escàndol amb una de les seves influencers de referència pot tenir repercussions en les vendes, diria que al final es poden convertir amb una opció ben real per promocionar molts productes.”

Així mateix, la instagramer i bloguera Rocio d’Oh My Blog (@rocio_ohmyblog) defensa que les influencers reals tenen més credibilitat que no pas les celebrities o actors i actrius. Igualment creu que els i les influencers virtuals són una bona opció, sempre que les empreses hagin estudiat les audiències i els perfils d’aquests, ja que darrerament “saltem contínuament del món online a l’offline i és normal que influencers digitals es converteixin en celebrities i viceversa”.

Les xifres demostren que la versemblança és una de les característiques que més agrada al públic i els departaments de màrqueting de les grans empreses han comptat amb algunes influencers virtuals per les campanyes publicitàries. Diesel, Adidas o Prada han utilitzat la imatge de Lil Miquela per promocionar la seva marca. Amb Calvin Klein va protagonitzar un spot publicitari amb la supermodel Bella Hadid, el que va causar molt rebombori: es fan un petó, el que ha estat molt criticat. Així mateix, Renault utilitza una influencer virtual en el seu darrer anunci.

Ben mirat, no és cap disbarat que els i les influencers virtuals entrin en el mercat de la publicitat. Presenten molts avantatges respecte als reals. El fet que siguin hologrames o robots, com s’autoproclamen, és un reclam pel públic. És una novetat i una revolució tecnològica, el que fascina i atrau les multituds.

Perpetuació de cànons de bellesa irreals i insans
No tot són avantatges. També hi ha un sector de la societat que té els seus dubtes vers l’ús d’aquests avatars i es plantegen si l’impacte és positiu o negatiu. Al mateix temps, llancen preguntes sobre l’ètica que desprenen, ja que perpetuen unes personalitats falses i segueixen uns cànons de bellesa tòxics. Aquests estereotips són els mateixos contra els quals està lluitant una part de la societat.

Que tots aquests avatars segueixin els mateixos patrons de persona jove, prima i forta que vesteix roba de marca, és contraproduent. Sempre llueixen perfectes, el que causa un impacte psicològic insà entre els seus seguidors, qui, de forma innata, intentaran apropar-se a les seves mesures físiques i al seu estil de vida. Seria recomanable que hi hagués diversitat de cossos i modes de vida.

Ara bé, hi ha alguns dels influencers que fa un discurs a favor del body positivity, així com hi ha representants de diverses nacionalitats. Davant això i en defensa pròpia, el creador de Shudu Gram, Cameron-James Wilson (@cameron.gram), assegura que la imatge que desprenen els i les influencers virtuals no és tan diferent de la que desprenen els reals: “les persones reals ja utilitzen tants filtres i photoshop que hi ha una diferència real entre l’art en 3D i una imatge; es detecten més imperfeccions naturals a la pàgina de Shudu que no a la de qualsevol influencer normal”.

Com s’aconsegueix?
Davant les imatges de Blawko o de Bermuda quedem perplexos i se’ns fa difícil esbrinar com han estat creats. Els pioners són dissenyadors estatunidencs i japonesos, qui han desenvolupat un software complex que els permet materialitzar aquestes il·lusions òptiques. Tot és més complex del que sembla.

També s’ha de fer la roba que vestiran, i una de les empreses encarregades és CLO. Ryan Teng, com a representant d’aquesta, explica que tarden uns 15 minuts en confeccionar una peça de roba apta per influencers virtuals. Així mateix, afegeix que el software que utilitzen “està basat en patrons, però el que realment ajuda als dissenyadors de CLO és la comprensió de l’espai espacial 3D”. En la seva base de dades hi tenen una samarreta bàsica per homes i per dones, però que han “fomentat una gran comunitat de creadors i usuaris”.

Aquesta situació que acabes de llegir és fictícia i si ets una persona que utilitza les xarxes per, simplement, compartir les teves experiències, és fàcil que et resulti desconeguda. En canvi, però, pels anomenats instapoetes, és el pa de cada dia. Ser conegut a les xarxes socials ja ho comporta que els teus seguidors no entenguin que a vegades et falla la inspiració i que no tots els dies són bons per escriure un poema per molt que ells l’esperin amb candeletes.

Però… què són els instapoetes?

Aquest és el terme que s’utilitza per fer referència a qui fa servir les xarxes socials, especialment Instagram, per compartir la seva obra, tant si és amb una imatge on s’hi pugui llegir algun dels seus poemes com si els posen de peu de foto. La seva poesia es caracteritza per un llenguatge proper al lector, la senzillesa sintàctica i l’expressió de sentiments o vivències personals. Normalment, els textos estan compostos de pocs versos o fins i tot d’un de sol. Alguns d’aquests poetes i part del seu públic consideren que la paraula instapoesia és despectiva, que els estigmatitza i simplifica, sent l’única manera que han trobat els poetes tradicionals per a aconseguir mantenir el seu statu quo: desacreditar la seva feina per evitar més intrusos en un cercle que és petit i on, creuen, no hi cap més gent.

Júlia Però és una jove poeta que comparteix la seva poesia a Instagram i algú, fent una ullada ràpida al seu perfil, la pot considerar part d’aquest nou gremi d’autors. Ella no s’identifica amb aquesta etiqueta: “Jo no escric per a Instagram. Jo escric i ho ensenyo a Instagram, és molt diferent”. A més, assegura que “la gent es pensa que quelcom per estar en un llibre ha de ser millor que el que està a Internet. No sempre és així. A Instagram trobaràs bona poesia i poesia no tan bona. I a la llibreria et passarà el mateix”.

És innegable que durant els darrers anys s’ha produït una revolució al món de la poesia amb la seva irrupció. Noms com Elvira Sastre, Defreds o Sara Buho han esdevingut especialment populars entre els lectors adolescents, s’han convertit en tot un fenomen a les xarxes i, en conseqüència, en un nou negoci per les editorials.

En el següent rànquing es recullen les cinc personalitats més destacades d’aquest nou submón literari, encara que la llista total és interminable.

És la poesia d’Instagram realment poesia?

La principal controvèrsia que hi ha al voltant d’aquesta darrera generació de poetes és saber si realment són el que la societat considera pròpiament poetes o no entren dins d’aquesta categoria.

Davant aquesta incògnita, alguns poetes tradicionals responen amb cautela. Juan Pablo Roa, editor i poeta, es pregunta qui és el jutge que decideix que és poesia i que no. “Les impremtes i les editorials segur que no”, afirma Roa. Ell considera que els instapoetes “fan una labor educacional” i que quan som infants ningú comença “llegint Les mil i una nits o El Quixot”.

Per altra banda, Toni Quero, també editor i poeta, diu que no li agrada parlar de pseudopoetes perquè “té un component pejoratiu important, però ni m’interessa la seva obra ni em sembla de qualitat”. “La poesia que posa l’accent a les xarxes no em sembla bona perquè no es treballa el llenguatge i són totes iguals i es basen en un sentimentalisme monotemàtic i postromàntic”, sentencia. En aquest sentit, l’autor assegura que el sorprèn que en aquestes generacions joves hi manqui el risc en les seves creacions, “estan molt acomodats, tots fan ús de les mateixes fórmules: frases curtes i banals”.

És possible distingir els instapoetes dels poetes clàssics només llegint un parell de versos?

Tot i que la majoria dels anomenats instapoetes són joves o es dirigeixen a un públic pràctiment adolescent, també hi ha veus crítiques respecte a ells dins les darreres generacions d’escriptors. Per exemple, Olza Olzeta, poeta i slammer, creu que la poesia que es fa exclusivament per a les xarxes no és veritablement poesia. Olza justifica la seva opinió cap als instapoetes dient que aquestes persones “no expressen el que realment senten” sinó que escriuen pensant en el que el lector vol sentir i que per això mateix aquest tipus d’escriptura no li diu “absolutament res”. Segons explica, no li agraden les coses generals, sinó que prefereix que “m’agafin i em toquin la ferida” enlloc de llegir vivències generals que qualsevol persona pot haver viscut. A més, lamenta que “hi hagi editorials que et demanen quants seguidors tens a Instagram quan els hi envies el teu llibre”, així, la poeta creu que “la instapoesia és un negoci, i la poesia no ho és”.

En una línia similar, Arjàn Álvarez, també poeta i slammer, tampoc creu que la instapoesia sigui poesia de veritat, sinó que s’apropa més al gènere de l’autoajuda. “Els cuiners diuen que Tasty ha desvirtuat l’art de la cuina convertint-la en pura tècnica, i jo crec que tot i que l’analogia no és ben bé la mateixa, ha passat quelcom similar amb la poesia d’Instagram”, argumenta. Aquest jove autor enyora especialment “la rima, la mètrica i el missatge emocional” en la poesia que es comparteix a les xarxes.

Toni Quero i Juan Pablo Roa coneixen de ben aprop el món editorial i amb el seu testimoni expliquen els diferents mètodes que hi ha per arribar a publicar un llibre i comprovar com ha afectat el boom de les xarxes en aquest sentit.

Què pot aportar la instapoesia?

Dins tot, la resta de poetes troben també quelcom positiu en l’aparició d’aquests instapoetes. Per un costat hi ha qui ho interpreta com una bona porta d’entrada a tot l’univers poètic. Arjàn Álvarez considera que, tot i ser difícil de quantificar, aquest boom ha ajudat a la “suma del moviment, a que més gent conegui la poesia”. De totes maneres, puntualitza que el realment interessant seria saber “quanta gent es queda en la part més banal i superficial i quina part la supera i s’hi endinsa més”.

Per la seva part, Toni Quero apunta què el principal efecte positiu que se’n deriva d’aquesta explosió és la “democratització de les diverses formes d’escriure poesia i la creació d’un nou canal per arribar als lectors ”. Segons aquest autor “s’ha d’aprofitar en el sentit de crear noves formes d’expressió que vagin més enllà del que ja tenim”.

Un cop explicat que en pensen de l’aparició de la poesia a les xarxes, la seva qualitat i el seu valor respecte a aquest gènere literari, ha arribat el moment de descobrir com és la poesia que ells mateixos elaboren. Aquí, una petita mostra.

Després de la seva irrupció i de la gran controvèrsia generada, queda per veure si el fenomen dels poetes de les xarxes tindrà una repercussió real dins el món de la cultura literària, o pel contrari només serà una au de pas. Ha de ser el temps, i també els lectors, que decideixin si els instapoetes mereixen un lloc a la història de la literatura o si pel contrari cauran en l’oblit.

L’origen dels videojocs es remunta a la dècada dels 70, però les competicions no han estat possibles fins a la consolidació de la banda ampla. Internet va arribar a Espanya a principis dels 90. Els escenaris inicials d’aquestes trobades -conegudes com a LAN Party– eren els cibercafès per la lentitud de l’ADSL de casa. L’avanç de la connectivitat ha permès superar les fronteres de cada país i poder interactuar amb altres estats.

La primera retransmissió d’un torneig de videojocs es feia el gener del 2011, organitzat per la Liga de Videojuegos Profesional (LVP) -avui dia, la plataforma més rellevant que munta competicions a Espanya i participada per Mediapro-.

Aquesta tendència a l’alça es plasma amb les xifres que maneguen a la indústria. La companyia Newzoo, experta en dades del gaming, ha fet una estimació dels bilions de dòlars que es mouran en aquest mercat a nivell mundial fins al 2021. Les dades de 2018 il·lustren que gairebé ha generat 135 bilions de dòlars. El 2021, la projecció apunta a 174 bilions, i que es produeix un increment d’entre un 9 i un 10% anual de mitjana.Això també es tradueix en un major seguiment, especialment, dels joves. Newzoo calcula que 285 milions d’espectadors havien seguit competicions durant l’any 2016 per plataformes com Twitch. El 2018, aquesta xifra s’eleva als 395 milions, mentre que la projecció en termes d’audiència pel 2021 assoliria els 580 milions de persones.

 

D’altra banda, Espanya és el novè mercat més potent del món. Es van ingressar 2.202 milions de dòlars el 2018, un 15% més que el darrer exercici. De les 455 empreses de videojocs censades a Espanya, un 30,8% estan a Catalunya. El territori català també és líder en la facturació: obté més de la meitat dels ingressos espanyols (52%), segons el Llibre Blanc del Desenvolupament Espanyol de Videojocs.

En el darrer lustre, els eSports han viscut un creixement exponencial. Sergi Mesonero, cofundador de la LVP, atribueix aquest fenomen als avenços tecnològics: “Els eSports sorgeixen fonamentalment de tres novetats tecnològiques: la creació dels videojocs, l’extensió d’internet i la banda ampla i l’aparició dels serveis en streaming en directe”. Pedro Vidal, exjugador d’eSports, afegeix que hi ha una millora de la imatge dels videojocs: “A poc a poc, s’han anat normalitzant i estan menys mal vistos per la societat”.Arran de la seva implosió, s’han implementat iniciatives diverses. És el cas del gimnàs DuetFit Glòries, que té una zona dedicada als eSports anomenada eSports Workouts. És pioner a Europa, obert a tots els seus socis i sòcies. Els monitors apliquen una metodologia que permet millorar el rendiment en els videojocs i també en la condició física general. Així, pretenen motivar a persones que creuen que l’esport no està fet per ells i esprémer el seu esperit competitiu.

Els eSports, nova modalitat olímpica?

Fruit d’aquest ressò adquirit, es va encetar un debat sobre la possible incorporació dels eSports al programa dels Jocs Olímpics. La seva efervescència ha portat al president del Comitè Olímpic Internacional, Thomas Bach, a mantenir diverses reunions per estudiar la seva inclusió, com va fer amb el karate o el skateboarding, presents a Tòquio 2020.

Una de les qüestions vitals per aclarir si pot formar part dels Jocs és si es considera esport. Fernando Arrechea, expert en olimpisme i doctor en Ciències de l’Esport, assegura que és un concepte “ambigu”, perquè el bridge o els escacs estan reconeguts com a esports. Arrechea argüeix que la seva inclusió implicaria canvis a la carta olímpica perquè, ara, no compleix requisits com “tenir una federació internacional unificada” i hi ha “un problema legal de drets de promoció, difusió i explotació”.

Des del vessant periodístic, Sergio Heredia, periodista d’Esports a La Vanguardia, explica que, en una entrevista, el president del COI “no veia clar el component violent d’alguns dels videojocs que formen part dels eSports”. En canvi, sí que admetia que “alguns d’aquests s’acosten a l’activitat física”. Paral·lelament, David Álvarez, periodista esportiu a El País, afegeix que “ho debaten perquè volen reconnectar amb el públic jove”.

Sobre les possibilitats de la seva entrada, totes les fonts consultades coincideixen que el debat està “estancat”, però que hi ha opcions per a les Olimpíades de Los Angeles 2028. El COI va emetre un comunicat a l’abril on reconeixia com a “activitat esportiva” els eSports, atès que “entrenen amb una intensitat comparable a la dels atletes dels esports tradicionals”. En el mateix escrit, detallen que el debat “queda dificultat” perquè alguns videojocs “no s’ajusten als valors olímpics”. És a dir, jocs com el FIFA o Pro Evolution Soccer serien acceptats, però League of Legends o Call of Duty distarien del que volen.

Molts troben una “raresa” la seva hipotètica incorporació. Arrechea veu clar que “hi haurà eSports als Jocs Olímpics amb modificacions a la carta olímpica”. Una altra opció que plantegen Max Dalmau, CEO de Wizards Club, o Alfonso León, advocat especialista en eSports, és que siguin inclosos com un “espectacle paral·lel al programa olímpic”.

Preguntats per aquest tema, el Comitè Olímpic Espanyol ha refusat fer declaracions, ja que “per ara, no està inclòs a les Olimpíades i, en conseqüència, no farem valoracions”.

Els clubs de futbol professional i els eSports

De cara al futur, clubs de futbol professional podrien crear la seva secció d’eSports. El RCD Espanyol és un dels primers en aquest sentit. El 2016, Laureà Folch, Digital Manager del club, va apostar per fer un equip d’eSports per “difondre els valors del club i captar l’atenció de joves aficionats”. Tres anys després, a diferència d’altres equips que hi van entrar però van acabar-ne sortint aviat, l’Espanyol hi segueix present i ha aconseguit guanyar quatre tornejos de la Virtual Futbol Organization.

Sergi Mesonero, sobre la possibilitat de la consolidació de clubs de futbol en els eSports, afirma que “el veuen com un suport al seu negoci principal, no com un negoci en sí mateix, i això fa que sigui complicat que s’impliquin d’una manera real en els eSports, perquè el seu negoci està en una altra banda”.

On són les dones?

Aquest és un àmbit molt masculinitzat. Tot i que les noies també practiquen els eSports, la majoria dels jugadors i directors dels clubs i organitzacions més grans són homes. Dels jugadors d’eSports que s’estima que hi ha a Espanya, el 44% són dones, però la seva visibilitat és minsa. Mentre que els més professionals poden guanyar més de 360.000 euros de mitjana, elles tenen ingressos irrisoris: uns 2.600 euros. Malgrat ser una indústria moderna, en aquest terreny li queda molt per recórrer.

Ens hem de remuntar fins el passat 12 de maig d’aquest 2019 per veure com la Danae Boronat, periodista de BeIN La Liga, va posar la primera pedra perquè aquest sector comencés a incloure a dones narradores. La tarragonina va comentar l’Atlético de Madrid contra el Sevilla, quan el conjunt de Caparrós encara havia d’assegurar-se una plaça europea.

Tots els mitjans es van fer ressò de la notícia i van felicitar-la davant de la incredulitat per la masculinització del periodisme esportiu. La tarragonina explica que el partit que li va tocar narrar “s’incloïa dins de la jornada unificada, on hi havia una manca de cronistes, i que, d’aquesta necessitat va néixer la seva oportunitat després de passar-se mesos preparant-se”.

Boronat explica “la importància de fomentar el treball en equip”, ja que en el seu cas, poder comptar amb l’ajut de l’Alberto Edjogo amb qui comparteix una llarga amistat “va ser tot un luxe”. L’exfutbolista va exercir un rol d’analista tècnic dins la retransmissió per assenyalar els canvis tàctics o les mancances estratègiques dels equips que estaven sobre el terreny de joc.

No es tracta d’un fenomen aïllat, sinó que la manca de presència femenina a les narracions esportives també és aplicable a les ràdios. Aquesta temporada cap dona ha portat la veu cantant a les retransmissions de les emissores principals a nivell estatal (COPE i la Cadena Ser), però tampoc a nivell català (Catalunya Ràdio i RAC1).

No obstant això, hi trobem algun cas insòlit com el de la periodista Sara Giménez de la Cadena Ser que va retransmetre aquesta temporada el Girona-Espanyol, que va acabar amb victòria dels blanquiblaus per 1-2. Confessa que “ha narrat molt aviat i que és molt difícil desbancar a narradors que fa molts anys que estan al capdavant de les retransmissions, perquè la gent ja s’ha acostumat a sentir les mateixes veus”. Giménez explica que s’ha sorprès de la repercussió de la seva narració, ja que “un periodista no hauria de ser mai notícia”.

Un altre dels casos paradigmàtics ha sigut el de la Marta Ramon, que també ha debutat com a narradora a l’última jornada de la Lliga per RAC1. La periodista explica que, quan arriba el final de la temporada, els membres de l’equip d’El Barça juga a RAC1 s’intercanvien els rols. Malgrat que no ho tenia del tot clar, finalment va ser la narradora de l’Eibar-Barça. Ramon denuncia que encara ha de suportar moltes actituds masclistes. La periodista argumenta que “encara queda un llarg camí per recórrer, però que en els darrers 3 anys, el feminisme s’ha visibilitzat molt arran de l’onada del #MeToo dels EUA”.

La batalla entre RAC1 i Catalunya Ràdio

Una de les tendències que ha marcat els últims anys ha sigut la pugna ferotge pel lideratge radiofònic català. Totes dues emissores han comptat amb una veu cantant masculina, pel que fa a RAC1, en Joan Maria Pou i a Catalunya Ràdio en Joaquim Maria Puyal fins la passada temporada després de 40 anys al capdavant de les retransmissions de futbol, mentre que en Pou ha renovat per una temporada més i celebrarà les dues dècades en antena.

Ambdós han sigut els autors de frases icòniques que han perdurat a la memòria de molts aficionats com “Urruti, t’estimo” del Puyal o “Lo puto crack” d’en Pou referint-se a Iniesta. El narrador de RAC1 reconeix que “ni en els seus somnis quan era petit s’hauria imaginat que retransmetria durant 20 anys els partits del Barça”. Joan Maria Pou explica que “el fet de ser culé no li impedeix criticar el club blaugrana”.

Les primeres retransmissions de tv i ràdio

El fort arrelament entre l’esport i Espanya es tradueix en una de les primeres demandes quan arriba la ràdio a la península Ibèrica. Unión Radio l’any 1926 va atorgar un gran protagonisme a l’esport i als toros. Al maig del 1926 es va emetre el primer combat de boxa i un any més tard, es va retransmetre el Real Madrid-Zaragoza, el primer partit narrat íntegrament a la ràdio.

La BBC va aconseguir el 9 d’abril del 1938, després d’un gran esforç de negociació amb l’Associació Anglesa de Futbol, emetre el primer partit de futbol a la televisió entre la selecció anglesa contra Escòcia a Wembley i, tres setmanes després, el de la final de la copa anglesa entre el Preston North End i el Huddersfield Town. La dura negociació amb l’Associació va ser fruit del desconeixement total sobre l’impacte d’aquella emissió, ja que es pensaven que si es televisava, els faria perdre espectadors a l’estadi.

La irrupció dels canals de pagament ha provocat que, de mica en mica, s’hagin anat privatitzant les emissions de futbol fins a l’actualitat, on només s’emeten un o dos partits en obert pel públic cada jornada.

Amb el pas del temps, l’espectador s’ha anat familiaritzant amb les veus masculines que complementen tot allò que passa sobre el terreny de joc. En Lluís Izquierdo, narrador a BeIN La Liga, ens explica que “les claus que diferencien una narració d’una bona narració és el ritme, un abundant vocabulari per evitar repeticions de les mateixes expressions constantment i que sàpiga veure la importància de cada jugada”.

Una altra de les veus icòniques és la de Miguel Ángel Román. En les darreres setmanes, s’ha viralitzat la seva narració del gener del València-Getafe de Copa del Rei, perquè va suposar una remuntada in extremis del conjunt ché que va estar a punt de quedar fora de quarts de Copa. Una competició que ha acabat guanyant, imposant-se al club blaugrana a la final, després d’anys de sequera valenciana. Román confessa que “els primers anys de carrera van ser decebedors” i “va suplir la manca d’activitat pràctica amb col·laboracions amb mitjans locals”. “El hooliganisme o periodisme de bufanda no és periodisme”, sentencia el periodista que creu que “el problema radica en diferenciar clarament el que és informació esportiva i entreteniment, que no poden estar mai al mateix nivell”.

Actualment, explica Román, “narrar partits comporta una gran responsabilitat, ja que ara és molt evident quan un periodista no es documenta prou d’un equip, perquè rep un feedback molt negatiu a les xarxes socials”.

Noves oportunitats

El 2019 pot ser un any que marqui un abans i un després en el periodisme esportiu amb les narracions de la Danae Boronat, de la Marta Ramón o de la Sara Giménez. Boronat i Giménez continuaran posant els fonaments per lluitar per la igualtat en el sector, amb la narració del mundial femení d’aquest estiu a França, juntament amb l’exfutbolista Natalia Arroyo. El futur ens dirà si realment es produeix un canvi de tendència o simplement es queda en una mera anècdota en un món completament masculinitzat.

Jugant a través de la història

Assassin’s Creed és una saga de videojocs de l’empresa francesa Ubisoft iniciada 2007 i que ja compta amb onze entregues principals i nou de secundàries ambientades en diferents localitzacions i èpoques de la història. Segons Clara Castaño, historiadora de l’art i periodista experta en videojocs, “Ubisoft intenta que les ciutats representades siguin el més fidels a la realitat, per això compten amb historiadors i artistes que els assessoren en el disseny i estudien els edificis que apareixen”.

Des de l’Antic Egipte al Londres victorià, passant per la Florència renaixentista o les tretze colònies estatunidenques en plena Guerra per la Independència. La saga Assassin’s Creed ens ha transportat a diversos moments històrics, una eina que, d’acord amb Castaño, “es pot utilitzar com a complement a les classes per a mostrar aproximadament com serien les ciutats de l’època”.

En el cas d’Assassin’s Creed Unity, la catedral de Notre Dame va ser una peça clau en l’arquitectura del videojoc. L’edifici va ser reproduït quasi a escala 1:1, i el treball invertit va ocupar 5.000 hores i més de dos anys. L’artista Caroline Miousse va ser l’encarregada de reproduir la catedral, feina que va suposar el 80% del seu treball total al videojoc. Un altre exemple el podem trobar a Assassin’s Creed: Origins (Ubisoft, 2017), ambientat en l’Antic Egipte i en el qual podem explorar els interiors de la piràmide de Giza.

Més enllà de l’oci

Però Assassin’s Creed no és l’única saga de videojocs amb un fort component arquitectònic. Des dels habituals simuladors d’urbanisme, com el clàssic SimCity (Maxis, 1989) o el més recent Cities: Skylines (Colossal Order, 2015) fins a videojocs en què l’arquitectura és un element més de la seva jugabilitat, com Monument Valley (ustwo Games, 2014) o Dishonored (Arkane Studios, 2012). “Karnaca (la ciutat fictícia en què se situa Dishonored) és una de les millors representacions de la mobilitat dins d’una ciutat” afirma Hugo M. Gris, arquitecte i crític de videojocs.

Estudis d’arquitectes com ON-A Arquitectura apliquen a les seves construccions noves tecnologies inspirades en videojocs. “Nosaltres som de la generació de la sortida dels videojocs, i la nostra manera de fer arquitectura és molt digital des d’un inici. Com que les eines digitals et permeten fer coses diferents de com es feien fa 25 anys, la nostra arquitectura dóna peu a tenir elements comuns als quals pots trobar als videojocs”, explica Eduardo Gutiérrez, cofundador d’ON-A.

Però no només videojocs, sinó que tota mena de noves eines de construcció digital influeixen en la creació de productes arquitectònics: “Tots els nostres projectes tenen un component digital molt fort. De fet, sempre construïm els edificis digitalment abans de fer-los a l’obra amb la metodologia BIM (Building Information Modeling)”, comenta Gutiérrez.

Aquest nou paradigma que inclou la tecnologia dins l’arquitectura “és el present, és cap a on derivem. Els espais hauran de ser cada cop més asèptics i neutres per incorporar capes de tecnologia, una situació que es veu des de fa temps ja als videojocs”, conclou Eduardo Gutiérrez.

Preparant el futur

La relació dels videojocs i el món digital amb l’arquitectura és una realitat que ha vingut per quedar-se. És aquest motiu el que porta a les facultats a incorporar graus especialitzats en els videojocs i el món relacionat amb aquests. Per a Xan Borrás, professor del grau Disseny i Desenvolupament de Videojocs a la UPC, “els videojocs permeten crear espais i un arquitecte pot estar interessat a mostrar i provar els seus projectes, però també és una manera d’analitzar una construcció a partir de l’acceptació dels jugadors”.

Amb aquesta influència de les tecnologies de videojoc en l’arquitectura “es poden testejar possibles tendències arquitectòniques”, afirma Borrás, però encara no hi ha una relació suficient entre arquitectes i creadors de videojocs. D’acord amb el professor, a la facultat, la combinació de disciplines “no s’està fomentant, però seria interessant proposar-la”. Xan Borràs creu que “així com els videojocs miren de reüll als arquitectes, els arquitectes haurien de mirar als videojocs per buscar idees, ambdues disciplines poden caminar juntes”.

El pensament arquitectònic aplicat als videojocs

L’arquitectura pot aprofitar els videojocs com a eines per millorar i dur a terme la seva disciplina des de nous enfocaments, però aquesta és una relació que es retroalimenta. Això és almenys el que pensa Hugo M. Gris, qui utilitza el videojoc com una manera de fer crítica arquitectònica: “el videojoc ens permet discernir la manera com s’utilitzen els espais i donar-nos eines per a experimentar i reflexionar al voltant de la seva habitabilitat”, comenta el crític.

Gris creu que, en lloc de parlar d’interactivitat, s’hauria d’utilitzar més freqüentment el terme mediació: “com creuem la pantalla i som representats a l’espai virtual, així com la manera com ens hi movem, condicionats a unes regles”. És aquest l’aspecte que Hugo M. Gris considera més interessant d’estudiar, i no tant la representació d’estructures reals als videojocs, com podria ser Notre Dame a Assassin’s Creed, representació a la qual sí que atorga “un cert valor enciclopèdic”.

Clara Castaño també considera que l’arquitectura es pot aplicar al disseny de videojocs. Considera que títols com Age of Empires, Los Sims o SimCity beuen molt de l’arquitectura. “En el primer cas perquè apareixen edificis històrics, i en els darrers, perquè ens permeten deixar volar la imaginació per a crear la millor ciutat o dissenyar la casa més espectacular”, sentencia la historiadora.

Els videojocs tenen un paper important en l’evolució de l’arquitectura, ja que la digitalització de la realitat ha permès portar al terreny dels videojocs altres disciplines. Però és important, també, el paper oposat que juga l’arquitectura dins dels videojocs, element característic d’algunes sagues que permet simular la realitat en un espai virtual. No s’ha d’ignorar cap d’aquestes dues cares de la relació, ja que si el treball entre aquests dos mons és recíproc, les possibilitats de creació i expansió seran molt extenses.

En els darrers anys, una part considerable de gent jove ha començat a veure i a tenir en compte la part fosca d’aquestes xarxes socials. Un estudi realitzat pel grup de recerca Ampere Analysis el 2018, que va enquestar uns 9000 usuaris, va trobar que hi ha hagut una caiguda substancial en l’interès que tenen els joves d’entre 18 a 24 anys per les xarxes socials, especialment en els dos darrers anys. El 2016, al voltant del 66% dels joves en aquestes edats estaven d’acord amb l’afirmació “les xarxes socials són importants per a mi”. El 2018, un 57% seguien estant d’acord amb aquesta afirmació.

El que està clar és que la població en general comença a estar cada cop més i més conscienciada del que vol dir estar a les xarxes socials i les conseqüències que implica. I dins d’aquesta, alguns d’ells han decidit o no fer-se’n, o esborrar-se-les. Aquest és el cas del Biel, de 23 anys, que va decidir sortir-ne fa 6 anys, quan va adonar-se que els hi estava donant una importància que no tenien. “No podia diferenciar la vida de les xarxes socials de la vida real. Me les vaig eliminar per no crear aquesta dependència i no haver de passar la realitat pel filtre de les xarxes”. En Biel està convençut que no tenir-ne no el perjudica, i que prefereix que li expliquin les coses “en persona, cara a cara” abans que assabentar-se’n a través de les xarxes d’una forma que no acaba de ser real.

I en Biel no és l’únic. La Berta, de 20 anys, tampoc té xarxes socials, ni n’ha tingut mai: “em va fer mandra al principi i ara en estar-ne fora he vist que no val la pena i per això he triat seguir sense fer-me’n.” I segueix convençuda amb la seva decisió. Per a ella és bonic el fet de poder saber què fan aquelles persones que no veu diàriament i això és una de les coses que troba positives de les xarxes, però alhora, el fet de no haver-ne tingut mai fa que no pugui trobar-ho a faltar. Diu que de les coses importants se n’assabenta pels seus amics, i que realment no es perd res que sigui de veritat important.

Un altre tema que surt ràpidament a debat és la privacitat. De fet, l’escriptora i periodista Marta Periano, d’El Diario.es, ho va explicar a la perfecció el 2015 a una xerrada Ted Talk. Va advertir que cometíem dos errors importants, el primer és infravalorar la quantitat d’informació que produïm cada dia i el segon és menysprear el valor d’aquesta informació. La privacitat, avui en dia, és un bé molt preuat. Na Júlia té 25 anys i en fa 8 que va tenir Facebook per un breu període de temps, però va adonar-se’n ràpid que no s’hi sentia còmode. “Valoro molt la meva privacitat i a les xarxes socials no es respecte” explica la Júlia. Va decidir que les xarxes no tenien cabuda a la seva vida. I no n’està gens penedida. Ella és de relacions “tradicionals”, li agrada parlar amb la gent, que sigui més tangible. Per l’únic que ella creu que la perjudica no tenir xarxes és a nivell social, però per les altres persones, no per ella.

Una de les coses que ens fan més por de deixar d’estar a les xarxes és, probablement, el sentir-se aïllat. Sobre això, Luis Ortiz, sociòleg i coordinador del Research Master in Sociology and Demography de la UPF, afirma que aquest aïllament és una construcció que ens fa creure la mateixa societat i que no té per què ser així. “Una persona pot ser absolutament feliç i portar una vida plena sense xarxes. Fins i tot diria que les xarxes poden generar molta frustració, si arribes a pensar que l’estima t’ha de vindre d’aquí.”

I tant el Biel, com la Berta, com la Júlia hi estan d’acord. Cap d’ells se sent aïllat, han canviat la manera que tenen de relacionar-se amb els altres i valoren molt més les trobades amb els seus amics. La Berta diu que malgrat que no sembli així, “tota la comunicació que hi ha per xarxes socials es pot fer en persona, i eliminant tots els aspectes negatius que tenen les xarxes, com el temps que li has d’invertir per exemple. Crec que em sentiria més aïllada si en tingués”.

Però i què passa amb el Whatsapp? L’aplicació de missatgeria instantània no es considera una xarxa social, però en té algunes característiques. Així i tot, els tres entrevistats han coincidit en què tots en tenen. De fet, tant en Biel com la Berta han experimentat dificultats reals en aquest sentit, ja que per un temps també varen decidir sortir d’aquest aplicatiu. “Me’l vaig treure durant un temps i llavors sí que va tenir conseqüències, a la feina em van demanar que me’l tornés a descarregar perquè feia més fàcil la comunicació”, expressa la Berta. Per la seva part en Biel diu que “no tenir Whatsapp va tenir conseqüències, perquè la comunicació amb mi era difícil”. Els dos coincideixen en que no tenir la missatgeria instantània fa difícil la comunicació amb ells, però com s’ha vist realment era més problema per la gent que els envolta, que no per ells mateixos.

Després de conèixer els motius pels quals na Júlia, en Biel i na Berta han decidit viure sense xarxes socials, no sembla tan estrany. De fet, si ho pensem bé, els seus arguments tenen molt de sentit. La societat canvia, per uns és positiu, per altres no tant. “Zapping, multitarea y scrolleo constante, intolerancia al silencio, incapacidad de recogimiento y concentración, distracción crónica e indiferencia permanente al entorno más inmediato… Hoy en día nunca estamos en lo que estamos”, així definia a gran part de la joventut d’avui en dia l’escriptor i periodista Amador Fernández Savater. I està molt clar que mai s’ha de generalitzar, però en gran mesura té raó, i la gran majoria ho sap. Però el problema més gran de tots recau en què tot i ser conscients d’aquesta definició i de tots els arguments tan ben defensats abans, la gent que mínimament és conscient de tot això, així i tot decideix viure dintre del món de les xarxes.

Desgraciadament, però, la seva normalització està encara a anys llum de la naturalitat amb què es parla sobre la masturbació masculina: quantes adolescents segueixen sense reconèixer que es masturben mentre que la majoria dels seus companys de classe no tenen cap problema en fer-ho?

Què en diuen els estudis?

Encara avui, els estudis demostren que hi ha menys dones que es masturben que no pas homes. Quins motius s’amaguen darrere aquest fet? Algunes d’elles argumenten que no ho fan per una manca de desig sexual. Mireia Muñoz, psicòloga, sexòloga i formadora de Sex Academy afirma que “quan ens pensem que no tenim desig sexual pot ser per dos motius: que aquest estigui bloquejat, però que si n’hi hagi, o que simplement aquesta persona no hagi descobert com «despertar» aquest desig”. Hi ha, però, una petita part de persones que poden ser asexuals o que per diversos motius, com ara prendre una medicació que els hi treu la libido, no tenen apetit.

D’altres investigacions, com la realitzada per Tenga, una companyia japonesa, apunten que els joves espanyols comencen a masturbar-se abans que les noies: ells ho fan amb 13 anys i mig, de mitjana, mentre que elles triguen una mica més, i ho comencen a fer al voltant dels 16’2. En aquest sentit, Mar Puigmartí, psicòloga especialitzada en teràpia sexual i de parella, afirma que les adolescents s’enfronten a tot un seguit de preguntes abans de començar a masturbar-se: “Es demanen si és normal que una noia ho faci, quina és la freqüència adequada, si pot ser perjudicial per elles…”. En aquest sentit, la sexòloga aposta per una “educació sexual que parli de plaer, de consentiment i que expliqui que la masturbació és la manera més segura de tenir relacions sexuals”.

En aquest sentit, també és important sumar-li els prejudicis que avui dia, encara existeixen sobre les dones que són sexualment actives i les seves respectives càrregues morals. A més, els òrgans sexuals femenins no són tan fàcilment accessibles com els masculins i això provoca que algunes triguin més a conèixer el seu propi cos. A continuació, us ensenyem una il·lustració on podreu descobrir quines són les principals parts dels genitals femenins i la seva relació amb la masturbació.

Què en diuen les dones?

Les dues expertes coincideixen que autoexplorar-se és la millor manera de conèixer-se i de poder viure la sexualitat amb llibertat i naturalitat. Hem fet una enquesta per preguntar a les dones quina és la seva relació amb la masturbació, tant pel que fa a la freqüència, com per la vergonya a l’hora de parlar del tema. 749 dones han respost la nostra enquesta, i aquest són els resultats:

Del resultat d’aquesta enquesta, una de les dades que més destaquen és que la immensa majoria de les dones creuen que no hi ha prou informació sobre la masturbació femenina. A més, tot i que una part de la nostra mostra no s’ha masturbat mai o ho fa amb poca freqüència, la majoria ho fa, com a mínim, un cop a la setmana. Una altra xifra que resulta interessant és que gairebé la meitat de les dones, tot i que abans li feia vergonya reconèixer que es masturbava, ara, admetre-ho, ja no els hi provoca pudor.

Com ens podem masturbar?

Per la seva part, més de 400 de les dones que van respondre a l’enquesta asseguren masturbar-se més d’un cop a la setmana, i una quarantena d’aquestes un cop al dia. Evidentment, cada dona és un món, com també ho és la seva manera de gaudir de la sexualitat. Com explica Mar Puigmartí “Existeixen moltes maneres de masturbar-se i cap és millor que l’altre. El més important és que cada dona trobi la que més l’excita i la satisfaci”. Tanmateix, dins les infinites possibilitats no hi ha, tampoc, una “tècnica miraculosa” per arribar a l’orgasme. Així tot, les dones trobem alguns mètodes bàsics a l’hora de proporcionar-nos plaer a nosaltres mateixes, i aquestes que us ensenyem al vídeo, en són només una petita mostra.

Segons les dades de la nostra enquesta, un important percentatge de les dones no utilitza joguines sexuals a l’hora de masturbar-se o només ho fa de tant en tant. En canvi, l’estudi, anteriorment esmentat, realitzat per Tenga, assegura que la satisfacció de les dones espanyoles durant la masturbació augmenta fins a un 16% si utilitzen joguines. Això demostra, que, les joguines poden ser una bona opció per a dones que vulguin experimentar noves sensacions en el moment de donar-se plaer, i també ajudar a plaure aquelles que no gaudeixen amb la masturbació manual. Les podeu descobrir a la següent guia interactiva.

Mites i realitats 

A l’enquesta, algunes dones asseguren que no es masturben perquè se senten satisfetes amb la seva vida sexual en parella. Justament, però, un dels mites que perduren sobre la masturbació està relacionat amb aquest fet: masturbar-se tot i estar mantenint una relació sentimental amb algú no vol dir que la nostra parella no ens satisfaci, ni tampoc ens farà perdre les “ganes”, ni el desig que sentim per ella. Mireia Muñoz, explica que “el coneixement del propi cos i la masturbació és fonamental per la vida en parella, ja que d’aquesta manera pots comunicar millor què és el que t’agrada, no només verbalment, també pots agafar-li la mà i ensenyar-li”. De la mateixa manera, apunta que “la manca de coneixement pot impedir arribar a l’orgasme i que els membres de la parella es frustrin”.

Per la seva part, Mar Puigmartí explica que s’ha trobat casos a la seva consulta en els que una part de la parella s’ha pogut sentir traïda per l’altra en el moment que l’ha enganxat masturbant-se. Per això apunta que “és important entendre que la sexualitat pròpia de cada persona, independentment de la situació sentimental, es pot seguir gaudint tan a soles com en parella.

Tot i que manca informació i que la masturbació femenina segueix estant més estigmatitzada que no la masculina, s’han fet algunes passes per aconseguir que la seva situació es normalitzi, com demostra la pèrdua de vergonya a l’hora de parlar-ne. De totes maneres, és important entendre que hi ha dones que per voluntat pròpia decideixen no portar a terme aquesta pràctica. Ambdues decisions són totalment lícites, mentre es mantingui una relació sana amb el cos i la sexualitat. El més important és que cada dona es masturbi, o no, segons el seu desig, sense pensar en què és “el més normal” i en què fan la resta de dones.

Mentre que fa uns anys, l’ús de les xarxes socials en aquest sector no anava més enllà d’una prova, diversió o àlbum fotogràfic sense importància, avui en dia és molt més que això. La visió millenial s’ha apoderat de la forma de vendre el producte dins d’un món que, actualment, és purament digital.

“Aquest comportament no és només dels joves, està per sobre de les generacions. Si tens un mòbil abans de reservar a un restaurant que no coneixes, mires què diu la gent d’ell”. Eva Ortín, Brand Manager de Manpower Group, destaca la importància, no només de les xarxes socials, sinó també dels fòrums i portals d’internet com ‘TripAdvisor’. I és que, tot i associar millenial a la generació que ha crescut en aquest ambient completament tecnològic, el públic de tota aquesta revolució digital és molt més ampli.

Tres opinions bones no són res davant de la difusió d’una dolenta. El feedback constant que el món digital permet entre la comunitat d’internautes que el constitueixen, suposa cada cop més la formació d’una crítica d’un restaurant. I un bon restaurant, es deu sempre a una bona crítica. Fins a quin punt de marge però, té la credibilitat dels comentaris que es poden trobar a ‘TripAdvisor’ o ‘El Tenedor’, entre d’altres?

Paz Álvarez, periodista cap de la secció Fortuna i crítica gastronòmica per Cinco Días, remarca “la falta de control sobre la veracitat de les opinions a ‘TripAdvisor’”. Pel que fa a Instagram, “ningú et pot garantir que el servei rebut sigui el correcte, encara que et convenci el menjar”, afegeix. I és que, l’objectiu del crític gastronòmic és fer de filtre, suplint les carències i mancances de les xarxes socials quant a la veracitat d’opinions. Segons Álvarez, “el criteri de l’expert et pot agradar més o menys, però el que assegura és experiència i, sobretot, coneixement”.

Així doncs, les xarxes socials no poden substituir la figura experta de crític gastronòmic? Claudia Tarrés, fundadora del perfil gastronòmic d’Instagram @eat_bcn difereix davant d’aquesta idea: “avui en dia la figura del crític gastronòmic no existeix, ara és un grup de persones rere una pantalla”. A més a més, en tot moment remarca el funcionament de les crítiques i opinions de ‘TripAdvisor’. En la web, els usuaris poden avaluar la seva experiència al restaurant mitjançant una puntuació a través d’estrelles; a partir de totes les valoracions, es forma l’opinió de la comunitat sobre el restaurant. “Una persona no va a un restaurant perquè un crític gastronòmic hi vagi. Un restaurant al final s’enriqueix perquè hi ha un públic ampli darrere. Si ‘TripAdvisor’ et diu que el lloc és dolent, no hi aniràs”, reafirma Claudia.

És aquí on entren en joc blogs gastronòmics com el seu, @eat_bcn. Els seus posts tenen tot el necessari per a formar-te una idea mental del que pot ser una experiència en el restaurant mostrat. En cada publicació s’aporta una imatge dels plats consumits, juntament amb un comentari a manera de resum. Aquest conté els noms dels plats, el preu mitjà de l’àpat i mencions que fan referència al target, com ara si hi ha terrassa en el cas de fumadors o si l’ambient és més o menys íntim, entre altres. A més a més, sempre hi ha una puntuació personal, en la que es pot veure reflectida l’experiència gastronòmica global, valorant no només el menjar, sinó que també altres aspectes com el servei o l’entorn.

Tot i que aquesta puntuació, com ha remarcat Paz Álvarez, pot semblar que no disposi de la suficient veracitat i criteri per falta d’experiència en l’àmbit, la creadora d’@eat_bcn opina diferent: “Si tinc una mala experiència en un restaurant, ho dic. Un cop em vaig trobar amb un lloc que m’encantava i a més, el menjar era bo. Però el servei va ser nefast i desagradable. Això també ho ha de saber la gent.” Tot i que el criteri de Claudia no és el d’una experta, sí que té validesa per a la comunitat, ja que no només utilitza un to més proper, sinó que també és molt més accessible i sincer. Al cap i a la fi, i com diu en paraules pròpies, “no vas a un restaurant per un crític, sinó per l’opinió de la comunitat que hi ha darrere”.

Les xarxes socials però, no són l’única eina de promoció ni l’únic recurs del qual disposa la comunitat internauta a l’hora d’escollir un restaurant; les aplicacions mòbils també hi entren en joc. Un exemple és ‘TabloonApp’. Aquesta plataforma digital ofereix el menú de migdia, el preu, la ubicació i els horaris de restaurants de Sant Cugat del Vallès; informació bàsica i de gran utilitat per als consumidors. Sense dubte, representa un gran recurs que tenen a l’abast dels propietaris dels locals per omplir-los a l’hora de dinar. Francesc Martínez, responsable de Mut, un local santcugatenc que es pot trobar a ‘TabloonApp’, opina que “tant les xarxes socials com les aplicacions mòbils, al final, són la forma que tenim per fer-nos publicitat gratis i arribar a una gran part del públic”.

El món digital aporta un gran ventall d’eines a l’abast dels restaurants per la seva promoció i difusió. Òbviament, cada negoci actuarà en funció del seu públic objectiu, però tots necessiten aquest mètode de promoció. “En funció del target a qui s’adrecen és més o menys important com a mitjà publicitari, però està clar que en un pla de mitjans per a donar a conèixer un restaurant es fa imprescindible”, comenta la professional de màrqueting Eva Ortín.

Els Restaurants 2.0 són una realitat. La promoció per mitjans digitals ja no és un pla de futur, sinó que forma part del present immediat. I els propietaris ho saben. És per això que cada cop més negocis aposten per les xarxes socials, les aplicacions i el món d’internet en general per tal de donar-se a conèixer i, sobretot, per seguir existint.

Sovint l’humor assoleix una categoria de poca rellevància, com si fos quelcom banal, innocent, en definitiva, un mer entreteniment. No obstant això, la comèdia  té uns efectes interessants al darrera, a través dels quals podem assenyalar i criticar aquelles injustícies o accions de manera enginyosa per incitar a revertir aquella situació que ens pot ser incòmoda.

El Mundo Today (EMT) és un mitjà satíric que va néixer l’any 2009, en plena era tecnològica, i s’ha convertit en un dels portals referència d’humor. De la mateixa manera que la premsa satírica actua com a mirall que caricaturitza l’actualitat, EMT fa burla de qualsevol temàtica del moment, subratllant la irracionalitat del comportament de l’ésser humà, centrant-se en la cultura espanyola. Segons explica un dels seus creadors, en Kike García, “EMT havia de ser un pilot de programa de televisió”. Amb els pocs recursos que disposaven, van decantar-se per adaptar el contingut en format web que ells mateixos puguessin autogestionar.

La premsa satírica ja existeix a Espanya des de 1735 amb El Duende Crítico, com a primer referent, seguit d’altres capçaleres com El Censor, El Pensador, La Abeja Española, La Codorniz, fins a arribar a avui dia amb la revista satírica El Jueves. Totes aquestes han destacat per ressaltar els costums i vicis de la societat espanyola i de parodiar, sobretot, l’escenari polític de l’època, malgrat que algunes de les capçaleres, com La Codorniz, van conviure amb etapes difícils per a l’humor, com la dictadura de Franco. El Jueves segueix sent un dels referents a l’actualitat, amb un model que destaca per les il·lustracions i les caricatures.

“La idea d’EMT no és gens original, ja que la premsa satírica és un format que existeix de fa molt de temps”, reconeix García. El que tenien molt clar és que emprarien un to de sàtira, feta des de la serietat i sobrietat adoptant l’atmosfera dels sketches de Monty Python, la prosa de Woody Allen o inclús en 7 de Notícies, un programa fugaç de TV3.

Aquesta publicació digital, considerada com una actualització de la premsa satírica, s’encarrega d’abordar els temes del moment des d’una perspectiva àcida amb uns continguts totalment inventats, però amb una redacció periodística formal. Aquesta paradoxa entre contingut inversemblant i redacció formal cerca un joc de tensió entre els límits de la realitat i la ficció, que de vegades, semblen desdibuixats en una crisi de la credibilitat del periodisme. El fenomen ha arribat a convertir-se en la frase feta “sembla tret de El Mundo Today”, quan una peça informativa sembla superar la realitat per la seva ridiculesa.

El Mundo Today s’hauria d’incloure al marc de les fake news? Segons el fotoperiodista Jordi Borràs, no tenen res a veure, ja que les notícies falses amaguen interessos econòmics al darrera. 

No obstant això, encara hi ha molta gent que es creu les seves notícies i fa que la xarxa bulli. La darrera polèmica ha sigut la reacció de molts fans de la cantant Malú després de llegir el tuit: Los fans de Malú se reúnen bajo el balcón de su casa y le gritan “con Rivera no”. Sembla força inversemblant que algú pugui dubtar de si es tracta d’una notícia de broma o una de veritat, però és realment així? Potser ens hauríem de posar a prova.

L’humor i la llibertat d’expressió són dos conceptes que tornen a estar a l’ordre del dia. Algunes de les  polèmiques que han esclatat a la xarxa són la de Róber Bodegas i el seu discutit monòleg sobre els gitanos; la d’en Dani Mateo, que va mocar-se amb la bandera espanyola a El Intermedio o els polèmics tuits d’en David Suárez. L’humorista de l’Està passant, Àlex Martínez, considera que “ha de ser el públic el que dicti si un acudit fa gràcia o no, al final el límit és el que es posa un mateix”.

Podem establir certs paral·lelismes amb el EMT a arreu del món com Lercio a Itàlia, Der Postillon a Alemanya, De Speld a Holanda, Le Gorafi a França o Waterford Whispers News a Irlanda. Tots ells reconeixen que han estat inspirats en The Onion, un diari d’entreteniment satíric nord-americà, fundat l’any 1988 i que, compta amb una estructura molt més petita, sense redacció física i amb només cinc redactors. El Mundo Today pot subsistir com una empresa petita, gràcies als ingressos per les seves visualitzacions, publicitat i altres iniciatives com la venda dels seus llibres de recopilacions dels seus articles.

Tot i aquest ample escenari de mitjans satírics, la figura de la dona segueix estant en un segon pla dins d’un món molt masculinitzat. “Encara que hi hagi una gran producció de continguts humorístics segueixen havent-hi poques dones com a referents”, segons Oye Sherman.

La censura com a eina opressora

Les publicacions humorístiques han anat molt vinculades a la censura, com a mesura repressora de la llibertat d’expressió i de premsa, que malgrat que ens sembli que es tracta d’un mecanisme ancorat al passat, podem trobar algun exemple força recent com l’embargament de l’edició de El Jueves del 20 de juliol de 2007 que presentava en portada una caricatura dels prínceps d’Astúries, en aquella època, mantenint relacions sexuals. Un altre cas relativament recent és el de la portada de la mateixa capçalera sobre l’abdicació de Juan Carlos I, on es van retirar 60.000 exemplars dels quioscos l’any 2014 per ordre del grup editorial RBA, al qual pertany la revista, per por a les represàlies.

El cas d’EMT no és una excepció. Han tingut múltiples amenaces judicials i dos intents de demandes: una amb Panini i l’altra amb Mariló Montero, tot i que García assenyala que no han passat de l’anècdota. “Un mitjà petit està molt desprotegit perquè contestar una demanda judicial suposa pagar diners a un advocat i has de tenir certa solvència econòmica per plantar cara”, assegura el creador de contingut que ara poden viure de la plataforma, però van estar cinc anys hipotecant el seu temps en aquest projecte, treballant sense cobrar.

Una de les grans fites de El Mundo Today ha sigut la seva presència a les xarxes amb un total d’1,2 milions de seguidors a Twitter, superant així al compte oficial de La Vanguardia que en té 997.000 o el compte oficial de El Periódico amb 596.000, dos dels mitjans informatius de referència del territori espanyol. A més, també es col·loca per davant de El Jueves que compta amb un milió de seguidors.

“No celebrarem el nostre desè aniversari perquè tenim massa feina. Volem publicar un nou llibre aquest any i seguir explorant vies per créixer al nostre ritme lent i destraler”, assegura en Kike García. Amb aquest esperit irònic, l’humor seguirà sent la seva millor arma per enfrontar-se a aquest món, cada vegada més surrealista.

Com decidir llavors? Com ho fem per triar la millor opció? I, és més, com fan els polítics per fer-nos saber que són els millors per a governar-nos durant quatre llargs anys? És aquí on entren en joc la comunicació política i dins aquesta, el relat polític.

Cadascun dels partits crea una història per explicar qui són, com són, què fan i què volen fer; i intentar que l’electorat es faci seu el discurs potser sense haver de llegir quasi res del que proposen. La construcció del relat canviarà completament els seguidors i detractors de la formació, per la qual cosa el seu procés de creació suposa un dels passos crucials en l’elaboració d’una campanya electoral.

Com es construeix el relat

El pas previ a tota campanya i relat polític és conèixer el “terreny de joc”. Quins recursos tenim per destinar a la campanya? Quina presència tindrem als mitjans? Saber aquests detalls tècnics ajuda a concretar els objectius i fins on es vol i pot arribar. A partir d’aquí, es perfila de forma més acotada la figura del candidat/a. David Espinós, consultor en comunicació, explica que abans de tot “cal conèixer el candidat, la seva història, qui és i d’on ve” a la vegada que també “controlar el terreny de joc”. Així, la campanya serà diferent segons el context: unes eleccions municipals (proximitat, personalisme) no són el mateix que unes autonòmiques o generals (força del partit, candidat com a celebrity). Així, abans de crear una història, hem de conèixer bé a qui presentem i en quin context. Espinós afegeix però que “no tot s’hi val per guanyar”.

Tota història té tres parts bàsiques -plantejament, nus i desenllaç- que es relacionen de forma lògica i coherent. Aquesta idea es pot aplicar a qualsevol àmbit sigui el cinema, la publicitat o la comunicació política mateixa. Ara però, és massa simple i necessita una sèrie d’elements bàsics per ser més complet. Klaus Fog i altres experts en storytelling els redueixen a quatre. Primer, construir un guió excitant amb fets, que transmetin al públic un missatge lògic i contundent: “Som el partit del canvi”. Segon, definir un conflicte pel que lluitar: “Estem en perill”. Tercer, fer un “guió” amb trames i sorpreses d’on l’heroi (candidat) en surti vencedor: “Ens posen impediments, però seguim”. I, per últim, definir una sèrie de personatges com l’heroi, la meta final o els ajudants.

El sociòleg Enrique Gil Calvo apunta que construir un relat coherent ajuda a crear una identitat col·lectiva amb un “nosaltres” com a nexe comú. Per a crear aquesta “identitat” cal generar imatges i idees que creïn un vincle amb els electors. El relat d’un partit ha d’aglutinar la gent i construir un imaginari en comú (“Qui som? Per què lluitem junts?”). Calvo posa l’exemple del relat de Podemos com un intent fallit de crear una identitat col·lectiva que “a falta d’un relat utòpic no ha sabut construir un col·lectiu” i actualment “està fraccionat entre la identitat de classe i la resta d’identitats alternatives”.

La figura del líder

Tot relat necessita un líder que expliqui la història i l’apropi a l’electorat. El líder és la cara visible de la formació. És la font d’informació més important a través de la qual l’electorat podrà conèixer no només el contingut del document, sinó també la manera de fer política del partit, les relacions amb els mateixos votants i amb les altres forces i els eixos en què es basa la seva ideologia.

El líder ha de ser el principal nexe d’unió entre el partit i els votants, i ha de ser capaç d’aconseguir generar en ells la suficient confiança com perquè li deleguin el trosset de parlament que els pertoca a través del vot. Espinós creu que el líder “ha de ser algú a qui li confiaries els fills o els diners”.

És, per tant, vital que la imatge del líder sigui la personificació d’allò que el partit vol transmetre a la ciutadania. Per exemple, si l’encarregat d’explicar una història de col·lectiu, d’assemblearisme, de treball en equip i d’inclusió es mostra egoista, vanitós, i amb aires de grandesa, es distorsiona el discurs del que pretenia abanderar-se el partit i perd tota la força per la mala tria del personatge que l’havia d’encarnar.

Així, la personalitat de la figura que representa el partit variarà per adequar-se en la màxima mesura possible a allò que es vulgui explicar, a com es vulgui explicar i a qui es vulgui arribar. A partir d’aquí el líder encarnarà una forma o altre de ser en funció del partit que representin i el relat a transmetre.

Les receptes guanyadores

La desafecció global cap al bipartidisme i l’establishment polític han conduït a apostar cada vegada més per moviments extraparlamentaris i polítiques molt més personalistes, que encarnen en el candidat aquella confiança perduda cap als partits tradicionals. La bona elecció d’aquest candidat ajuda a “superar” aquesta idea de partit en favor d’una personalitat outsider, més propera a l’electorat i, per tant, més efectiva a l’hora de sumar vots.

En els comicis dels últims anys observem una clara tendència a l’exaltació de la figura d’aquest líder “poc convencional” i format en ambients poc institucionalitzats, ja que ha provat ser una estratègia molt transversal que ha funcionat per a partits polítics de colors molt diferents. Trobem, per exemple, el personatge d’Ada Colau, líder de moviments socials que s’erigeix com a candidata “del poble” per arribar a Alcaldessa de Barcelona; com també el líder de Vox, Santiago Abascal, que va aconseguir irrompre al Congrés dels Diputats amb 23 escons jugant el rol d’antisistema en defensa dels interessos “reals” de la ciutadania.

La construcció d’un relat convincent manca de color polític, ideologia i partit; i és per això que és una arma tan perillosa. Per això és imprescindible que l’electorat sigui capaç de veure més enllà del que explica el líder, que posi en contínua qüestió el seu discurs i que adopti una actitud crítica activa, defensant-se com a subjecte polític independent i capaç de decidir per ell mateix enfront de l’homogeneïtzació dels nous partits de masses. Espinós apunta que, en un context de “poc anàlisi i confrontació d’idees cal fer una reflexió profunda de com estem informant i com s’està fent política”. La democràcia representativa ens fa delegar el vot, però no hauríem de delegar mai la nostra intel·ligència.

La darrera novetat és la producció de carn vegana. “És una alternativa a la carn animal i no un substitut”, tal com ens explica la instagramer Zaraida Fernández (@vegetart). Barcelona és un dels nuclis urbans on més s’ha estès aquest fenomen, pel que hi trobem nombrosos supermercats i restaurants aptes per les persones que opten per no consumir productes animals.

Però, què entenem per carn vegana? Doncs, tots aquells productes que simulen la carn animal però que està elaborada amb components vegetals. Com ens explica Júlia Farré, del centre de nutrició Júlia Farré, “la carn vegana més comuna és el tofu, el seitan, el temphe, la soja texturitzada, el quorn i l’heura”. Tots aporten proteïnes que poden funcionar com a substituts de la carn animal. Però la indústria alimentària va més enllà i busca perfeccionar un aliment que irromp en el dia a dia de la comunitat vegana, vegetariana i flexitariana.

Tal com afirma el nutricionista, empresari i consultor de restaurants Gary Teroller (@gary_teroller), hi ha dues raons per ser vegans: els drets dels animals i la salut. És arran d’aquesta declaració que podem extreure conclusions relacionades amb el consum de carn vegana. Per una banda, aquest producte té un impacte directe sobre el cos humà i el seu organisme. I, per l’altra, pot tenir conseqüències sobre el medi ambient.

Així i tot, cal remarcar que té avantatges, inconvenients, més components que no la carn animal i impactes diversos en el cos humà i en el medi ambient.

Vist això, cal que ens demanem si és aconsellable consumir aquests aliments. La nutricionista Júlia Farré no recomana consumir productes de carn vegana si són processats, tals com les salsitxes o les hamburgueses. Realment, aquestes són les formes amb què més es consumeix i les que han adquirit una major popularitat. Assegura que “aquests productes no són saludables i els hem d’evitar”.

També apunta que la carn vegana no té vitamina B12 i li manca ferro, components essencials pel cos humà. Això obligarà als vegans a prendre’ls com a suplement de manera obligatòria. Llavors, l’impacte que té en el nostre organisme és important. Els consumidors de carn vegana han de combinar aquest producte amb diferents fonts de proteïnes al llarg de tot el dia. Altrament, les conseqüències físiques podrien ser greus.

Ara bé, des de NovaMeat tenen un projecte de carn vegana, en el qual aquests components sí que s’inclouran entre les propietats nutricionals del producte, així com la proteïna i els aminoàcids. Tot i que encara és un projecte, el seu fundador, Giuseppe Scionti, assegura que és viable, sostenible i saludable.

Seguint aquesta mateixa línia, podríem relacionar les mancances nutricionals amb el procés de producció de la carn vegana i de tots els productes vegans en general. Possiblement, la seva producció no és l’adequada i així ens ho explica Ana Luz Sanz del restaurant vegà Väcka. Com bé argumenten, és molt important consumir aquests productes pels beneficis que aporten als consumidors i per l’efecte positiu que té en el medi ambient.

Però també posen l’accent en què en el món de la cuina vegana estan caient en l’error d’utilitzar aliments industrialitzats i processats en excés. De no respectar els processos naturals, posant com a exemple el cas del formatge; aquest necessita un temps per tal de fermentar i madurar, el que s’ha de respectar. Actualment moltes empreses no ho fan, el que comportaria unes conseqüències nutricionals i mediambientals molt més negatives que no pas les del consum de carn animal.

La carn vegana i els seus efectes en el medi ambient

Però com bé hem explicat, no només afecta el cos humà. El seu impacte va més enllà i l’ecosistema és un dels grans beneficiosos. En certa manera, la carn vegana podria suposar una revolució mediambiental.

Per totes aquestes raons, des de Väcka consideren que és de vital importància que la societat pugui accedir fàcilment a productes d’origen vegetal per canviar la seva alimentació. Entre d’altres, disminuiria l’explotació animal, algunes malalties com el colesterol i la diabetis i s’evitaria la reproducció de cèl·lules canceroses. En les paraules de Soraya El Fathi, una de les fundadores d’Odontella -una empresa de peix vegà-, “menjar millor, respectar els animals, el planeta i reduir els gasos d’efecte hivernacle són accions conjuntes perquè un planeta pateix menys.”

Creix la indústria de la carn vegana

Amb aquest escenari, són moltes les empreses que intenten cobrir el nínxol de mercat. Han vist en la carn vegana una oportunitat per créixer i contribuir a la millora de la salut i del medi ambient. I no fa falta anar molt lluny per trobar exemples. Barcelona és un dels centres on més ha crescut aquesta indústria.

Totes les empreses que s’inclouen dins aquest sector acostumen a posicionar-se a favor dels drets animals, de combatre el canvi climàtic i de no ingerir productes vegetals. La lògica ens porta a pensar que aquestes empreses, com Beyond Meat o Impossible Foods, tenen una política oberta i un procés de fabricació d’acord amb la seva filosofia. Queda en una hipòtesi.

No són transparents, i un gran exemple és el de Beyond Meat, una empresa que va protagonitzar una de les entrades a borsa més grans dels darrers temps. Aquests no ofereixen informació relacionada amb els valors nutricionals ni el procés de producció del seu producte. Decisió que pot fer dubtar sobre els seus mecanismes i el compromís amb el medi ambient i el benestar dels consumidors.

Impressió de carn amb la tecnologia 3D

Una de les iniciatives més sorprenents en l’àmbit de la carn vegana la trobem a Barcelona de la mà de NovaMeat. Com ja hem avançat, el seu objectiu és crear-la a través de la impressió 3D. Un objectiu que podria emmarcar-se en un guió de ciència-ficció. Però no és així. El seu impulsor, Giuseppe Scionti, ens explica que de la impressió en 3D s’escindeix la bioimpressió, una tècnica que normalment s’utilitza per construir òrgans tridimensionals amb una finalitat biomèdica. És a dir, per fer transplants.

Llavors, des de la seva empresa utilitzen aquesta tecnologia innovadora per crear el múscul d’un animal, com podria ser el d’una vaca. D’aquí en sorgiria un bistec de vedella vegà. Depenent de la carn que es vulgui imitar, s’utilitzarà una consistència, una textura, un sabor i unes propietats nutricionals diferents.

En aquest interactiu podeu consultar un recull de receptes:

Molts usuaris d’internet, doncs, creuen que les empreses ens escolten a través dels micròfons. Realment, però, aquestes sospites són reals? O el fet de trobar-se anuncis sobre productes dels quals hem parlat és una casualitat? Gina Tost, periodista especialitzada en tecnologia, explica que “no hi ha cap prova que demostri que els micròfons ens escolten, però el que sí que és veritat és que hi ha moltes coincidències”. Per la seva part, Albert Garcia Pujadas, Coordinador del Màster en Màrqueting Directe i Digital de la UPF, considera que “aquestes sospites són reals, i no una llegenda urbana. Google i Facebook, a través de per exemple Instagram, fan servir el micròfon per escoltar l’entorn en què ens movem i les nostres converses, amb l’objectiu de dirigir millor la publicitat cap a la persona”.

Els grans gegants d’Internet neguen aquesta pràctica. Hem intentat contactar amb Facebook per contrastar els fets, però no hem obtingut resposta. Tot i això, el director de publicitat de Facebook, Rob Goldman, publicava el 2016 un tuit desmentint que Facebook escoltés als usuaris. “Sóc l’encarregat de la producció d’anuncis. Nosaltres no utilitzem ni hem utilitzat mai el micròfon per als anuncis. No és veritat”, afirmava Goldman en un tuit que ja no està disponible però que van publicar diferents mitjans, entre ells el diari The Guardian. A més, poc després d’aquesta publicació a Twitter, Facebook va emetre un comunicat en què s’explicava l’esforç que fa l’empresa per garantir la transparència en l’àmbit de la publicitat.

Però, si és possible escoltar a través del micròfon per oferir publicitat personalitzada, quin és el mecanisme? Nacho Ayora, enginyer de telecomunicacions, explica que “avui dia, ja existeixen softwares capaços de detectar una paraula concreta relacionada amb els gustos o desitjos d’una persona, una pràctica realment fàcil. Únicament activant el micròfon, en detectar aquestes paraules clau, les empreses o aplicacions poden ser capaces de saber qualsevol cosa”.

Una manera senzilla de limitar l’exposició seria desactivar els permisos de les apps per a accedir al micròfon o a la ubicació. No obstant això, “en molts dels casos, aquestes opcions són necessàries perquè les apps funcionin correctament, ja que per exemple Google Maps i Instagram necessiten accés a la ubicació o al micròfon per a poder funcionar”, destaca Ayora.

Els assistents de veu i altres maneres de recopilar dades
A banda d’això, però, el que sí que sabem és que hi ha sistemes que estan constantment escoltant-nos: els assistents de veu. Siri i Alexa són assistents virtuals als quals els demanem informació o donem ordres. Aquests assistents es poden configurar per tal que, amb una simple frase com “Oye Siri”, es posin al nostre servei. Amb aquesta funció activada, ens estan constantment escoltant, mentre esperen que els demanem alguna cosa. De Fet, Albert G. Pujadas considera que “amb la incorporació d’assistents domèstics per veu, posem en safata que ens escoltin”. Tot i això, darrere d’aquests sistemes no hi ha gent humana treballant, sinó un gran ordinador que processa tota la informació. En el cas de Siri, Apple explica que guarda les dades només per optimitzar el servei, i no per altres funcions.

El micròfon, però, no és l’únic mitjà pel qual les empreses recopilen dades. “Whatsapp agafa informació de les nostres converses”, explica Gina Tost, que també afirma que “aquesta és una de les raons per les quals els fundadors de Whatsapp van marxar de l’empresa un any després que la comprés Facebook”. Això mateix també passa amb el correu electrònic. “Hi ha algoritmes que llegeixen les paraules clau del correu per després oferir anuncis”, afirma Gina Tost. “Les empreses també recopilen informació segons la nostra ubicació, que pot incloure adreça IP, WiFi, Bluetooth i de la torre de telefonia mòbil”, remarca G. Pujadas i, a més, “també és possible que algunes aplicacions activin la càmera i vegin el que fem”, remarca Tost. Ayora també explica que “la ubicació és molt important. Per exemple, si saben a quin tipus de restaurants vas, et publicitaran llocs similars”.

La legalitat
Sembla que la privacitat es redueix amb els aparells digitals però, què hi ha de legal en aquestes pràctiques? Carlos Berlanga, jurista especialitzat en protecció de dades, explica que “és il·legal que les aplicacions, mitjançant el micròfon, càmera o ubicació, obtinguin informació sobre el consumidor”. Tot i això, destaca que “els usuaris donen permís a les apps sense importar-los el sentit”. El problema, però, és que els Termes i Condicions de les aplicacions solen ser complicats i densos. “És possible que aquests termes siguin enrevessats per evitar que els usuaris es detinguin a llegir-los, però els permisos es donen mitjançant icones en descarregar les apps, i s’autoritzen igualment. El resultat és el regal de moltes dades personals que tenen un enorme valor en el mercat”, destaca Berlanga

No obstant això, a mesura que avança la tecnologia, ho fan també les mesures per a protegir a l’usuari, com és el cas de la Legislació Europea de maig de 2018, que especifica que hi ha d’haver una obligació de transparència i claredat en la informació que s’agafa de l’usuari. “Els drets digitals de l’usuari existeixen, però l’efectivitat dels mateixos es dilueix perquè no hi ha eines pràctiques per aplicar-los”, destaca Berlanga.

Com protegir les nostres dades?
Sabent doncs que les nostres dades estan exposades, que podem fer? “Si vols que no se sàpiga res de tu, no facis servir res digital, perquè en el moment en què digitalitzes una cosa, ja estàs fent passos cap a la no privacitat”, remarca Tost. Tot i això, es poden seguir recomanacions per tal de reduir aquesta exposició.

Les nostres dades, doncs, estan exposades pel simple fet de tenir un dispositiu com el mòbil, que és gairebé una part més de nosaltres. Ens exposem a què ens escoltin o llegeixin converses privades perquè acceptem permisos sense ser-ne del tot conscients. Però també és important tenir en compte les aplicacions que ens instal·lem. Com explica Gina Tost, “ens pensem que les apps que utilitzem són una entitat pública perquè són gratuïtes, però en realitat aquestes aplicacions es paguen amb publicitat, per tant nosaltres som el producte. Quan tu acceptes els termes i condicions, estàs acceptant jugar al joc d’aquella companyia”.  En aquesta línia, Albert G. Pujades remarca que “com diu Jaron Lanier ‘S’oblida amb molta facilitat que gratis vol dir inevitablement que una altra persona decidirà com vivim’”.

El treball dels immigrants en dades

Afirmar que la immigració va lligada a la precarietat no és cap barbaritat, almenys en el cas d’Espanya. Mentre que la renda mitjana per persona de nacionalitat espanyola era d’11.972 € el 2017, per a la població estrangera aquesta xifra es reduia considerablement: 9.150 € per als immigrants provinents d’algun estat de la Unió Europea, i 6.434 € per a immigrants de països fora de la Unió. Aquesta darrera dada suposa que la renda d’una família espanyola quasi duplica la d’una estrangera no europea.

Aquesta situació també la podem identificar amb altres indicadors com l’atur. La taxa d’atur de la població estrangera no europea resident a Espanya arribava, el 2017, a un 26,3%, mentre que per a la població immigrant provinent de la UE la xifra es quedava en un 19,7%, i per a la població espanyola, en un 16,3%. Hi ha, per tant, més taxa d’atur per la població estrangera que l’espanyola.

Conseqüències d’aquest fenomen

“Hi ha molts llocs on jo no envio currículum perquè sé que no m’agafaran per portar mocador. Realment no és per ser estrangera, sinó per tenir una creença diferent”. Marium Mosharef és una jove de Bangladesh que treballa en una fruiteria al carrer Marina de Barcelona. Ha estudiat Higiene Bucodental però es veu obligada a treballar al local d’uns coneguts perquè, per motius personals, necessita un contracte indefinit i només l’ha pogut trobar a aquest negoci.

A l’entorn laboral de Marium predominen persones de nacionalitats no espanyoles perquè “treballs físicament intensos, o on s’hi ha d’estar moltes hores, són realitzats per estrangers”, i, conseqüentment, certs treballs són associats a determinades nacionalitats. Segons Marium, “els espanyols tenen més opcions laborals”, raó per la qual moltes persones migrants es veuen obligades a acceptar treballs que no requereixen gran qualificació, però sí un major esforç físic.

L’opinió de Marium és sostinguda per organitzacions com SOS Racisme. Susan Kalunge, activista de la plataforma, afirma que “les persones migrades no poden renunciar a contractes, encara que siguin de sectors precaritzats, perquè és l’única manera que tenen per sobreviure”.

Segons Kalunge, el problema de la racialització d’alguns treballs radica en la Llei d’Estrangeria, que regula l’entrada dels estrangers a Espanya, la seva estança i els seus drets i llibertats. “La llei, actualment, posa uns requisits molt exigents a les persones migrades per regular la situació que són impossibles de complir”, explica. Per a l’activista, la llei és “racista” i “t’impossibilita fer qualsevol cosa”, ja que “en qualsevol moment, pots ser expulsat al país d’origen”.

Atès que els estrangers es troben en una situació de precarització, alguns sectors econòmics poc reconeguts socialment agrupen persones vulnerables de les quals es pot abusar més. “Clarament hi ha una radiografia de persones migrades i racialitzades que fan aquests treballs. Alguns exemples són l’hostaleria, el camp, la cura a llars particulars, la prostitució o els petits comerços”, afirma Kalunge.

El paradigma del treball qualificat

L’estudi realitzat per Herbert Brücker, Albrecht Glitz, Agnese Romiti i Adrian Lerche, Occupational Recognition and Immigrant Labor Market Outcomes, analitza la situació laboral dels immigrants a Alemanya. A aquest país, els immigrants tenen l’opció de dur a terme un procés de reconeixement dels seus estudis i qualificacions. L’estudi agafa una mostra d’immigrants que duen a terme aquest procés i la compara amb immigrants que no la fan. Es demostra que els immigrants que van reconèixer completament els seus estudis tenen millor sou i millors condicions de treball que els que no ho van fer o no van obtenir el reconeixement necessari.

A Espanya existeix un sistema similar de reconeixement, i d’acord amb Albrecht Glitz, coautor de l’estudi, els resultats del mercat laboral alemany es poden extrapolar: “si els immigrants obtenen el reconeixement a Espanya, tindran més possibilitats d’obtenir millors condicions i sou al seu treball”.

Glitz considera que a Espanya “els immigrants troben dificultats institucionals, però també l’idioma és una barrera per trobar un treball equiparable al dels nadius espanyols”. El problema radica en què “si els immigrants no demostren els seus estudis, no sol·licitaran treballs qualificats i acabaran amb altres opcions pitjors”, afirma Glitz. Tots aquests problemes porten al fet que la majoria d’immigrants treballin a un sector on els requeriments de qualificació són més baixos i també les condicions.

Canviar la mirada

Aquesta desigualtat d’oportunitats a l’hora d’accedir a un lloc de treball és combatuda des de diferents flancs. Susan Kalunge creu que aquestes actituds provenen del “bagatge racista” de la societat, i defensa que “hem de deconstruir aquesta herència”. Posa d’exemple el cas d’Ángeles Boleko Ribas, una cirurgiana catalana negra que explicava en una entrevista per a afrofeminas que sovint li pregunten pel seu origen, se li dirigeixen en castellà o creuen que és l’ajudant del metge.

Per Kalunge ha d’haver-hi tres línies d’actuació per combatre el racisme: “educació, lleis potents i mesures polítiques valentes”. L’activista remarca la importància de l’actuació política en aquest àmbit: “quan la institució marca el camí, és més fàcil que s’aparti a la gent que té un comportament racista o masclista”.

Per la seva banda, Albrecht Glitz considera fonamental incentivar i facilitar el procés de reconeixement d’estudis per a immigrants. “T’has d’assegurar que els immigrants tinguin les qualificacions necessàries per a treballar a un determinat ofici, de manera que si han realitzat el reconeixement, tindran més oportunitats”. També creu vital promoure l’aprenentatge de la llengua, que considera un factor clau per accedir al mercat laboral.

Les actituds racistes i la manca d’oportunitats laborals romanen a la nostra societat, però cada cop hi ha més iniciatives que tenen com a objectiu arribar a la igualtat d’oportunitats.

Una metròpolis on cal anar amb compte, sobretot al metro. “Senyors passatgers els informem que hi ha carteristes al tren, vigilin les seves pertinences”. Alguns miren perplexos al seu voltant, no entenen què està passant, no entenen el que els hi acaben de dir. No és fins que la veu de l’altaveu tradueix “Pickpockets are always on look for any distractions, look after your belongings”, que agafen ben fort les seves motxilles i bosses. Però no sempre aquesta veu hi és per posar-los alerta.

Era això el que esperaven? Quina imatge tenien de la ciutat abans d’aterrar-hi? Barcelona com a sinònim de futbol, com a centre del Barça, com a casa d’un déu, de Messi. Platges i sol. El mediterràniament que presenta Estrella Damm, i el turístic i multitudinari que no ensenya. Un centre cultural i artístic. Alguns esperaven una ciutat més petita, poc més enllà del que envoltaven les antigues muralles. D’altres s’imaginaven que seria més gran i atrafegada, que s’hi sentirien més petits. Tot depèn d’on venen. Una rebuda acollidora, a l’estil espanyol, però gent incapaç de parlar l’anglès. Festa i més festa, discoteques i alcohol.

La Universitat Autònoma de Barcelona va acollir el curs 2017-2018 1.383 estudiants estrangers de grau. Aquesta xifra representa un 5,4% del total d’estudiants de grau que té la Universitat. Pel que fa a la Universitat Pompeu Fabra, el nombre d’estudiants en mobilitat aquest any és de 1.851 i pel que fa els països de procedència d’aquests estudiants, la UPF rep més estudiants del Regne Unit, Itàlia, Alemanya, França i Holanda, per aquest ordre.

Per què volien, aquests estudiants, venir a Barcelona? La perspectiva de descobrir un nou lloc i l’atractiu de la gran ciutat i a la vegada com a destí de platja destaquen com a resposta majoritària. També el bon temps i el bon menjar, així com la possibilitat de practicar el castellà, per després adonar-se que no és el lloc més adequat, que molta gent parla català.

Diversos estudis destaquen el benefici que aporten aquests estudiants internacionals a les ciutats, no només des del punt de vista econòmic sinó també cultural. Noves perspectives culturals i universitats amb un mercat laboral més globalitzat són alguns dels avantatges. La majoria de països no volen deixar perdre aquesta oportunitat.

Què els ha sorprès un cop aquí? La majoria d’ells coincideixen que esperaven que fes més calor. Gairebé a les portes de l’estiu, i no s’han superat els 20 graus de temperatura. Tot i això, el bon temps en general i el sol és una de les coses que més els agrada de Barcelona, així com la cultura gastronòmica catalana i espanyola, i la gent. També el fet que és una ciutat on es poden fer moltes activitats diferents, ja que a més del seu centre urbà, té muntanya i platja; l’estimada platja, una zona de costa que els catalans sovint menyspreem, però que és una joia per als que són a la ciutat per primera vegada. Destaquen a més a més, que els agrada la seva arquitectura, el bon servei de la xarxa de transport públic, i els bons preus que ofereix, una idea que topa amb la nostra concepció de Barcelona, ja que és una de les ciutats més cares del país on viure.

El rànquing QS Best Students Cities, que compta amb més de 50.000 respostes d’estudiants, permet conèixer les millors ciutats per estudiants internacionals durant el 2018. Londres s’emporta la medalla d’or seguit de Tòquio, que sempre ha aconseguit una de les posicions més altes des que es va formar el rànquing, però l’any 2018 es va posicionar en segon lloc. Melbourne, Montreal i París fan el top 5 d’aquest rànquing.

Què han descobert aquests estudiants de la ciutat? Per sobre de tot, destaquen que estar a Barcelona els ha permès aprendre sobre la cultura catalana, una cultura que a diferència de l’espanyola, gairebé desconeixien. També, que viure aquí els ha permès conèixer racons, botigues i locals amb encant, que en una estada breu com a turistes no haguessin tingut l’oportunitat de visitar. I de tots ells, amb quin es queden? Tot i que la majoria es queden amb llocs emblemàtics de la ciutat com Montjuïc, el Parc Güell o la Barceloneta, també apareixen a la llista, el barri del Poblenou o els Búnkers del Carmel, dues localitzacions abans poc turístiques, però que pel seu encant diferent, han anat guanyant popularitat en els últims anys.

I les seves activitats preferides? Què els agrada fer a Barcelona? Principalment visitar aquests llocs i estar amb els seus amics, ja sigui relaxant-se a la platja o alguna zona verda de la ciutat, sortint a sopar, prenent un cafè o una cervesa, mirant els partits del Barça o sortint de festa.

Per altra banda, què és el que menys els ha agradat de la ciutat? El principal aspecte negatiu que troben de Barcelona són els carteristes, com ja hem comentat, així com la percepció que hi ha zones perilloses on cal anar amb compte. També el gran nombre de sense sostres que dormen cada nit al carrer. De fet, gairebé en són 1.000. L’altre aspecte que menys els agrada de la ciutat són les grans aglomeracions de turistes, així com l’actitud poc simpàtica dels barcelonins cap a ells, els estudiants, que d’alguna manera també són turistes. Així mateix, també destaquen la dificultat per fer amics catalans a la Universitat, i l’actitud poc receptiva i acollidora d’aquests.

De fet, en general, el que menys els agrada de la ciutat són alguns dels problemes més complicats que té actualment Barcelona: el turisme massificat, l’alt increment del preu de l’habitatge o la delinqüència menor. Però, i la nostra actitud? Els seus comentaris ens poden fer reflexionar sobre quin tipus de societat som i si volem ser així. Una actitud poc amable cap a les persones d’altres països és, en certa manera, xenofòbia.

S’apropa el final del curs, arriben les vacances i també l’hora d’acomiadar-se de la ciutat per tornar a casa. Hem vist amb quina idea de Barcelona van aterrar a Catalunya, què han descobert, què els ha agradat i què canviarien, però quina imatge de la ciutat s’emporten? Barcelona: Abarrotada però única, bonica i emocionant, on fa bon temps i es viu bé. Una ciutat internacional i cultural, però que necessita una actualització. Però per sobre de tot, una segona casa on tornar.

El panorama televisiu i la filosofia de consum han canviat per complet. El consens de congregar-se tots davant d’un televisor s’ha diluït. L’oferta de continguts s’ha multiplicat. En conseqüència, la televisió convencional no s’enfronta només a una nova forma de subministrar contingut audiovisual, sinó que es mesura contra les decisions dels propis ciutadans. La proliferació dels serveis de vídeo sota demanda (VOD) s’ha estès i tres pilars sustenten la seva fórmula exitosa: prima l’experiència de l’usuari -aquest escull què, quan, com i on veure els continguts-, el seu model de negoci no està subjecte a la inversió publicitària -el “peatge” d’anuncis no existeix- i la seva punta de llança, la ficció seriada, triomfa per la creació de contingut exclusiu com a factor diferencial envers la competència.

Una de cada tres llars a Espanya ja té plataformes de pagament per veure continguts audiovisuals per Internet, segons la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència (CNMC). Paral·lelament, això explica la caiguda de la mitjana de minuts de consum de televisió lineal des del 2013 (244 minuts) fins al 2018 (234 minuts), tal com reflecteix el darrer informe d’anàlisi televisiu de Barlovento. Aquest descens és pronunciat entre el públic que va dels 4 als 44 anys, ja que han registrat les dades més baixes de la història. Cap d’aquests trams supera els 180 minuts. Curiosament, en el cas del públic que va dels 13 als 24 anys, el consum mitjà és de 110 minuts, essent l’única franja que està per sota de les dues hores, mentre que el consum a Internet està a dos minuts de les tres hores (178’). Això també es produeix en el tram que va dels 25 als 44 anys: a la televisió no passen de les tres hores; a Internet, sí (més de 200 minuts).

El Panel de Hogares de la CNMC reflecteix que els continguts online predilectes pel públic i que estan en auge són els vídeos curts (54,1%), episodis de sèries (és l’opció que més creix, i ho fa a un 50,2%) i les pel·lícules (33,6%). Precisament, aquest factor explica l’èxit de la ficció seriada, afirma Elena Neira, professora de Comunicació a la UOC. “L’estratègia de ‘maratonialitzar’ les ficcions els dona resultats, que s’expliquen per una flexibilitat i personalització mai vista”, diu la també autora de “Un futuro incierto para la televisión, un prometedor futuro para el contenido televisivo”.

D’altra banda, entre les plataformes que s’usen per veure programes de televisió a la carta, YouTube domina amb un 54,9% i, de la resta de canals, només creix Movistar+ a quasi un 20%. Finalment, pel que fa a les OTT (que són les plataformes en streaming), Netflix ha passat d’estar a 216.000 llars el 2016 a estar a més de 2 milions de cases el 2018. En altres paraules, és un increment del 950%.

Tot i que la intel·ligència artificial en aquest tipus d’aplicacions encara es troba en l’etapa del flirteig -la relació entre els humans i els robots tot just acaba de néixer- ja ha suposat un debat entre els experts. Sense anar massa lluny, aquest any Leon Ciechanowski ha liderat l’estudi experimental In the Shades of the Uncanny Valley, que busca analitzar aquest tipus d’interaccions. L’investigador i el seu equip, de la Universitat Kozminski de Varsòvia, han arribat a la conclusió que les persones tendeixen a confiar més en els bots a mesura que aquests s’humanitzen. Ara bé, quan arriba el punt en què semblen massa humans, els usuaris comencen a sentir-hi un cert respecte: “una amenaça a la identitat humana”.

Les converses que actualment es poden tenir amb un bot disten molt de les que es tindrien amb una parella de carn i ossos. La manca de reciprocitat és un dels factors que més hi influeix. La Julie podrà ser una parella feta a mida, però mai no podrà respondre si li agrada la pizza -dirà: “entenc la pregunta, però no sé si m’agrada”-. Per no mencionar que no tindrà mai una cita en una pizzeria! Perquè… realment hi ha intel·ligència darrere aquesta artificialitat?

La dificultat per establir vincles no només es dóna per la incoherència dels missatges, sinó que la impossibilitat de conèixer qui hi ha darrere la pantalla és un altre factor per la poca implantació d’aquestes aplicacions. Per molt que Boybot sigui d’Oklahoma, mai no podràs creuar l’oceà per veure’l.

Una generació emergent

Sentir-se sol és una de les grans pors dels humans, deia el sociòleg polonès Zygmunt Bauman (1925-2017) al seu llibre Amor líquid. Per tal d’omplir aquest buit -i, moltes vegades, per la pressió social que comporta tenir parella- la tecnologia és una aliada. Recentment, noms com Tinder, Grinder o Meetic ja formen part del nostre dia a dia. Tots ells es troben ja en una fase de normalització.

Un component essencial del seu èxit és “la rapidesa i eficàcia de les relacions que aquestes aplicacions ajuden a establir”, tal com diu David Dueñas. El sociòleg afirma que les apps faciliten la connexió entre els usuaris perquè ambdues parts busquen el mateix: “Es crea una sinèrgia que facilita que segueixin parlant”. A la vegada, permeten complementar “el món digital amb el presencial”, ja que com apunta el psicòleg Jordi Bernabeu, “quan ens coneixem a través d’una xarxa, després ho necessitem fer cara a cara”. Aquest component físic les parelles virtuals no el permeten.

Abans que la generació millennial fes acte de presència, el procés d’enamorament seguia uns patrons diferents. El fet que els joves hagin tingut accés a la tecnologia durant la seva socialització ha provocat el trencament del tabú que fins fa poc encara existia. En canvi, per a generacions anteriors, recórrer a aquestes apps depèn tant de les circumstàncies del moment en què es troben com de la facilitat de moure’s entre les xarxes socials i Google Play.

Matt Homann, la història d’un emprenedor

Matthew Homann s’acabava de divorciar i estava cansat de les preguntes dels seus familiars i amics sobre quan refaria la seva vida. Després d’assistir a una marató d’start-ups, va decidir presentar la seva pròpia idea: Invisible Girlfriend/Boyfriend, que va resultar ser la guanyadora de la competició. Amb ella, volia ajudar totes aquelles persones cansades de ser jutjades pel seu estat amorós. Així, podrien construir la seva història sense que ningú els demanés cap més explicació.

A diferència d’altres bots, els boyfriends i girlfriends tenen un equip humà darrere que s’encarreguen de respondre els usuaris amb missatges coherents i personalitzats. Aquest equip treballa de forma anònima, característica que també preserven les seves “parelles”.

“Les persones que utilitzen el servei saben que la persona que han creat no és real”, afirma Homann, ja que l’aplicació avisa de les condicions que comporta la relació virtual. Una altra d’elles és que, actualment, només els usuaris dels Estats Units i altres llocs puntuals com Edimburg i les Bahames poden fer-ne servei.

Tot i que en Matt és l’impulsor de l’aplicació, no creu que sigui possible enamorar-se del seu bot: “No hem vist cap indici que demostri que la relació amb un Invisible Girlfriend o Boyfriend s’hagi dut a terme”, diu.

Multiculturalitat digital

Les parelles virtuals no han acabat d’arrelar a la societat europea. En canvi, en la cultura estatunidenca i nipona -on la tecnologia es troba molt més integrada- l’ús d’aquestes aplicacions està més estès. No es pot entendre la seva implementació sense contemplar fenòmens com la síndrome Hikikomori, un trastorn caracteritzat pel “comportament asocial i evitatiu” que porta a aïllar-se de la societat i que emergeix, en molts casos, per l’ús abusiu d’Internet i els jocs online.

L’avenç arriba fins al punt que, en aquestes cultures, els robots eròtics han adquirit una nova dimensió. Han passat de ser simples nines inflables a proporcionar també trets de personalitat que simulen persones reals. En són un exemple els humanoides com l’Harmony -apareixia el passat maig al programa No pot ser!– que ha estat creada a mida per a satisfer les necessitats dels seus usuaris.

“Les xarxes haurien de servir per afavorir les relacions, no per fomentar l’aïllament”, afirma Bernabeu. L’expert en abusos de les TIC en joves i adolescents diu que “el futur en aquest àmbit ha de passar per la regulació ètica, sense permetre que l’artificialitat domini la naturalesa”. Això s’evita creant normes de convivència en l’entorn digital. I és que la tecnologia només enganxa quan s’utilitza com a “refugi dels problemes” i, per tant, “se’n fa un mal ús”.

Per molt que no siguin nines, aquestes apps permeten crear als usuaris les seves parelles amb el cos que desitgen. A banda de la llargada del cabell o del color dels ulls, la bot Julie ofereix la possibilitat d’escollir la mida dels pits i l’amplada dels malucs. L’estètica de la pornografia anime concorda amb la imatge de Virtual Girl Augmented Reality. L’empresa creadora traspassa les línies vermelles del que a la vida real és ètic, fins al punt que inclou l’opció de poder colpejar la noia. Si aquests comportaments tenen cabuda en les aplicacions virtuals, quines són les relacions que volem a la vida real?

El futur en aquest terreny encara és incert i per això als experts encara els és difícil fer pronòstics. Però el que és clar és que, per molt que un bot ens declari el seu particular “T’estimo”, la psicologia ens demostra que l’amor no es pot basar en un simple algoritme.

Arran de la reforma educativa de la LOMCE del 2013 la filosofia ha passat a ser, a gairebé a tot l’estat espanyol, una assignatura optativa a 2n de Batxillerat, tan sols obligatòria pels estudiants de l’itinerari humanístic. El cas català n’és una excepció. Tothom ha de cursar l’assignatura, indiferentment de la modalitat, però la seva presència a la selectivitat disminueix a marxes forçades.

Més enllà de la ficció, l’assignatura de Filosofia ha deixat de ser una alternativa a Història d’Espanya a les proves d’accés a la universitat i només pondera en un 30% dels graus de la branca d’Arts i Humanitats. L’enquesta realitzada a 50 estudiants de segon de batxillerat demostra que la majoria la deixa de banda perquè gairebé no es té en compte per apujar nota.

Tanmateix, l’interès dels joves per les disciplines del pensament persisteix en l’estadística. El nombre de de matriculats en el grau de filosofia ha augmentat respecte els anys anteriors.

A què es deu, llavors, que tan sols el 7% d’aquests estudiants acabi graduant-se? Experts i alumnes coincideixen, a banda de la falta de vocació o la manca d’oportunitats laborals, en una causa principal: el mal plantejament de la matèria en el sistema educatiu. El desengany d’Ainhoa Leyton, graduada en filosofia per la Universitat de Barcelona, es resumeix en una frase: ‘la filosofia com a carrera acabarà desapareixent’. Amb aquesta declaració no busca sentenciar-la sinó obrir una porta cap a un sistema més transversal que incorpori el pensament en totes les branques d’estudi.

Avui dia, la classificació del saber planteja la ciència i la filosofia com factors irreconciliables. Jordi Mir, professor d’Humanitats de la Universitat Pompeu Fabra, renega de la tendència de lligar la filosofia amb una disciplina concreta i la defineix com quelcom quotidià, el dubte: ‘filosofem quan ens preguntem coses i volem conèixer’. Posa l’exemple d’Aristòtil: sociòleg, politòleg, físic i químic, tot i haver estat reconegut sobretot com a filòsof. Per a Mir, ser un bon filòsof no entra en contradicció (ans al contrari) en ser un pensador o pioner en qualsevol altre àmbit de coneixement.  

Els escèptics adverteixen també del parany de vincular la filosofia única i exclusivament amb allò que produeix un filòsof. Adrià Álvarez, estudiant del màster de professorat, denuncia que ‘el fet d’estudiar l’obra d’autors cèlebres, majoritàriament homes, és una manera historicista i limitadora de fer filosofia (…) Sense adoptar un rol paternalista, vull que els alumnes s’adonin que en el pla docent hi falten dones’. Afegeix, a l’escletxa de gènere i l’academicisme, una altra restricció del sistema educatiu: ‘El comentari de text acaba reduint la reflexió filosòfic en un tècnica o en un artifici, sistematitza les idees i talla d’arrel la creativitat’.

Ni ell ni Oriol Jiménez, professor de filosofia a batxillerat, s’amaguen d’haver modificat el temari i el model d’avaluació. Jiménez proposa aprofitar la divisió natural del curs per indagar en aspectes més humans. Al primer trimestre tracta el Jo, és a dir, la filosofia des del punt de vista de l’autoconeixement i la construcció de la identitat. Al segon trimestre parla de l’Altre. De l’ètica, la compassió, l’amor, l’amistat i la llibertat. Deixa pel final la cosmovisió, les percepcions del món i l’enfoc de la filosofia com agent actiu del canvi.

També planteja eines alternatives per ordenar el pensament i aprendre a argumentar ‘sense perdre la part més creativa’. A través del Debat Socràtic, que reparteix els estudiants entre els qui participen directament i els qui observen, busca potenciar l’expressivitat dels alumnes i la seva capacitat d’escoltar. Reivindica que les idees filosòfiques es poden plasmar a partir de canals com la música, la fotografia o els sentits.

Davant d’un plantejament polèmic i titllat de poc encertat, Mir, Álvarez i Jiménez coincideixen en què cal tornar a plantejar el sistema des de la base. Per què introduir la filosofia a batxillerat quan és quelcom inherent des de petits? Els nens creixen qüestionant-se el seu entorn, es preocupen i es sorprenen cada dia. Aquesta és la base del 3/18, un programa nascut als anys 70 nascut als Estats Units que pretén estimular la reflexió en els infants al llarg de tot el procés d’aprenentatge.

El 3/18 s’ha importat a Catalunya en algunes escoles però, sobretot, amb les Jornades Filosòfiques de Girona. El seu objectiu és que la filosofia s’eixampli i trancendeixi els límits acadèmics i tradicionals. En una època canviant esdevé l’espai de debat i el canal de transformació social idoni pels joves. Fugir del proselitisme sobre les noves tecnologies i reivindicar el pensament crític pot convertir-se avui en dia en una campanya viral:

Tot i semblar evident que el sistema educatiu arracona la filosofia només a les aules, la seva naturalesa traspua els límits tradicionals i es manifesta constantment. Viure sense filosofar és tenir els ulls tancats sense provar d’obrir-los mai. La cita que Sòcrates proclamava fa més de 2000 anys perdura encara en els homòlegs de Merlí. Ara, la feina pendent és conciliar l’estudi del passat amb la seva vessant més útil i humana. En un món líquid d’incerteses es necessita permeabilitat al canvi, bases sòlides i  pensament crític. Cenyir-se una mica més, en definitiva, al que coneix popularment com “prendre’s la vida amb filosofia”: sentit comú, paciència i mirada constructiva.

Tots sabem que és improbable que ens toqui la loteria, però, som conscients de la baixíssima probabilitat de què ens toqui? És més probable que ens toqui la loteria o que ens toqui un llamp en una tempesta? Com es calculen realment les probabilitats? Analitzem-ho.

Càlcul de probabilitats
Abans d’entrar en fórmules hem de conèixer dos conceptes bàsics. Primer de tot tenim l’espai mostral, que és on ens centrarem per calcular la probabilitat. Per exemple, si volem calcular la probabilitat que ens caigui un llamp a sobre, ens centrem ara en el nombre de llamps que cauen a Catalunya. Ara cal definir el concepte ‘que ens caigui un llamp a sobre’ com a un esdeveniment.

Els matemàtics han creat tota una sèrie de fórmules per calcular tots els tipus diferents de probabilitats. Tot i això, hi ha una fórmula matemàtica que destaca per sobre la resta, la regla de Laplace, inventada i demostrada pel matemàtic francès Pierre-Simon Laplace el 1771. La seva expressió matemàtica ens diu que, davant de successos equiprobables, és a dir, que tenen tots la mateixa probabilitat de succeir, la probabilitat que passi un d’ells és el resultat de la divisió següent:

P(A)= Casos favorables d’A/casos possibles.

On A és un esdeveniment qualsevol

Tornem a l’exemple d’abans. Calculem la probabilitat que ens hagués caigut un llamp a Catalunya el dia 9 d’abril. Aquell dia va ser un dia de tempestes generalitzades i segons dades del Servei Meteorològic de Catalunya, van caure 6.000 llamps, dels quals 500 van tocar a terra. Aquell dia, a més, una parella que estava fent excursionisme a les Agudes va presenciar l’impacte d’un llamp a molt pocs metres seu, sense causar-los lesions.

Si agafem la regla de Laplace, podem dir que el nombre de casos favorables són els 500 llamps que van tocar a terra, ja que són els que ens haguessin pogut impactar. Si suposem que aquests 500 llamps que van caure a terra es van repartir per igual en tot el territori i també suposem que la població es troba igualment distribuïda pel territori (aquestes serien les bases del nostre esdeveniment), aquesta probabilitat serà el resultat de dividir el nombre de llamps (500) entre el nombre de persones que viuen a Catalunya (7.441.000). Aquesta divisió ens dóna un resultat de 0,0000672. Per trobar el tant per cent, ho multipliquem per cent. Així doncs tenim que la probabilitat que ens hagués caigut un llamp el dia 9 d’abril a Catalunya és del 0,006% o dit d’una altra manera, 6 de cada 1.000 persones haguessin pogut rebre l’impacte d’un llamp.

A continuació, presentem en forma de joc un seguit de probabilitats per tal de veure que el nostre instint a vegades comet errors.

Les matemàtiques són irrefutables. Les estadístiques són conclusions finals. Sabent que la probabilitat que ens toqui la loteria és molt baixa, per què continuem jugant? De les paraules de Guillem Turró, llicenciat en Filosofia i professor d’ètica professional a la Universitat Ramon Llull, s’estableix una relació directa entre la situació laboral d’una persona i els diners que dedica a la loteria. Turró apunta que molta gent juga perquè ‘es troba en una activitat laboral poc satisfactòria’. D’aquesta manera es veu la loteria com una possibilitat mínima, però finalment real, de canviar el rumb laboral i econòmic d’una qualitat de vida precària.

Però no totes les motivacions per jugar a la loteria són d’amb una intenció d’emancipació social i econòmica. Turró apunta que ‘el gordo a Espanya és una tradició’. La loteria també pot ser considerada com un valor tradicionalista com la religió o la fe; corrents amb un rerefons irracional que aporten il·lusió i valors morals a unes persones que no poden viure amb el nihilisme com a motivació.

Il·lusió, la base mecànica del nostre cervell quan aquest decideix jugar a la loteria. Som il·lusos en il·lusionar-nos amb la loteria. Si no, perquè il·lusió i il·lús tenen la mateixa arrel lingüística? Segons Turró ‘podem tenir il·lusions però sempre tocant de peus a terra’. És el consumisme inherent a tota persona el que ens fa ser parcialment irracionals, el que ens fa gastar diners en un joc pràcticament impossible de guanyar.

Turró relaciona el component irracional de jugar a la loteria amb el Mite del Carro Alat de Plató. L’ànima concupiscible representada per un cavall negre és el desig capritxós que segons Plató tots tenim però hem d’evitar obeir. Hem de prioritzar altres parts de l’ànima més racionals i intel·ligibles, però enfilar-se dalt del cavall negre sempre és l’opció més fàcil per qualsevol ésser humà. Jugar a la loteria és cavalcar a tota velocitat amb el cavall negre de Plató, és ser irracional, il·lús, per fabricar esperança a la vida. Segons Turró, ‘l’esperança és l’últim que es perd’ i aquest fenomen donarà una llarga i pròspera vida a la loteria.

Per entendre el rerefons psicològic de la loteria cal entendre les intencions humanes. Tots desitgem ser rics. El mateix caràcter de les persones marca aquest objectiu, sumat a la societat consumista i mercantilista en la qual vivim. La loteria aporta il·lusió a la vida i potser diners. Turró conclou afirmant que ‘vivim en un món on tothom vol tenir èxit i ser ric, i això pot ser una arma de doble fil. Si una persona no està preparada per gestionar el poder i els diners, pot acabar sucumbint’. És pràcticament impossible que et toqui la loteria, però, si et toqués la sabries gestionar?

La probabilitat exacte que et toqui el gordo de Nadal és d’1/100.000. És a dir, només a una persona dels 100.000 habitants que viuen a Girona podria guanyar el premi si tots compressin un bitllet de loteria i aquesta només fos repartida a la capital gironina. Si vols ser ric, existeixen altres formes més viables i possibles d’aconseguir una fortuna. En primer lloc, fer-se actor i guanyar un Oscar és estadísticament més factible, ja que la probabilitat de guanyar l’estatueta de l’Acadèmia és d’1/12.000. I també és probable que et toqui un llamp que no que et toqui la loteria.

Quan parlem d’altres tipus de loteria com és la Travessa, les probabilitats de guanyar encara són més baixes (1/5.000.000). Abans de jugar a la Travessa, s’ha de tenir present, per exemple, que és més probable morir de moltes formes diferents. Si vols fer una fortuna i retirar-te a una illa paradisíaca guanyant la Travessa has de saber que és més possible morir per la queixalada d’un tauró en aquesta illa paradisíaca (1/3.700.00). Si l’illa escollida és Hawaii, és més probable que atropellis a un cérvol (1/6787) a què et toqui la Travessa, tenint en compte que Hawaii és l’indret del món amb una població de cérvols més baixa. No només les illes llunyanes són perilloses, ja que és més probable ofegar-se a la banyera del teu propi lavabo (1/840.000) que guanyar la Travessa. També cal tenir en compte que hi ha més probabilitats de guanyar una gran quantitat de diners aconseguint una medalla olímpica (1/662.000) o casant-se amb un milionari/a (1/500.000).

Existeixen però fets i fenòmens molt més improbables que guanyar la loteria. Convertir-se en el pròxim president dels Estats Units és d’1/10.000.000. Esdevenir santificat pel Vaticà gaudeix d’una probabilitat d’1/20.000.000. També, la possibilitat de morir a causa de ser esquerrà davant d’un mal ús dels productes per a dretans és d’1/440.000.000. Finalment, el fet més improbable de veure és barallar les cartes i que surtin en un ordre perfecte (1/10^68).

Com es pot veure en la gràfica anterior, és molt més probable morir a causa d’un accident de cotxe que perdre la vida en un accident d’avió. Vistes les dades, com és que hi continua havent molta gent amb por a volar?

La fòbia als avions es tracta d’un fenomen molt semblant al fet de jugar a la loteria. Una part irracional del nostre cervell ens guia alhora de prendre desicions. Pensem maximitzant riscos i beneficis creant d’aquesta forma un univers de pors i somnis estadísticament poc probables. La por a volar, concretament, apareix en persones que necessiten controlar constantment la situació. En el fons saben que volar és el mitjà de transport més segur del planeta, però en prefereixen d’altres de més insegurs com el cotxe per poder així dominar completament els controls. Jugant a la loteria no aspires a controlar la situació, solament s’espera no preocupar-se mai més per la situació d’un mateix.

Per què juguem a la loteria? Aquesta és una resposta que mai podrem respondre de forma estadística. Per fe, per consumisme, per emancipació, per il·lusió, per ser il·lusos, per esperança, per avarícia, però, sobretot, per irracionalitat.

L’èxode d’un poble

A les acaballes de 1938 la victòria del bàndol nacional és un fet. L’Exèrcit Popular de la República ha quedat desfet després de la derrota a la batalla de l’Ebre i ja no li queden més bales a la recambra després d’haver cridat a files a la Lleva del Biberó. La caiguda de Catalunya és imminent i una població molt minvada després de tres anys de fam, por i mort ja tan sols espera el final de la guerra.

El gener de 1939, amb l’enfonsament del Front del Segre, les ciutats catalanes comencen a caure en mans de Franco. Borges Blanques, Artesa de Segre, Ponts, Agramunt… El 14 de gener cau Tarragona i poc després ho farà Barcelona. La derrota final és qüestió de dies i les autoritats polítiques s’afanyen a preparar la retirada. Comença l’èxode de milers de catalans i de persones d’arreu de l’Estat que havien arribat a Catalunya buscant refugi. La guerra ha acabat i França espera.

Arreu de Catalunya s’acumulen les cues de carros amb ciutadans fugint de l’horror. Però abans d’arribar a terres franceses tenen un altre perill a superar: els bombardejos constants de les forces aèries de Mussolini i Hitler, els aliats de Franco. Als que poden arribar al final del trajecte, els esperen passos fronterers que s’han convertit en autèntics espais de peregrinació.

Els principals camins de l’exili se situaran a l’Empordà (pels passos de Portbou [1], El Pertús [2] i La Vajol [3]), el Ripollès (pel Coll d’Ares direcció Prats de Molló [4]), La Cerdanya (a través de la frontera de Puigcerdà [5]) i el Pallars Sobirà (principalment pel Port de Salau).

Allà es trobaran amb les barreres baixades i unes autoritats franceses amb la voluntat d’impedir una entrada de refugiats que, en un principi, s’esperava de 150.000 i que finalment va ser de prop de mig milió de persones. Segons Miquel Serrano, historiador del Museu Memorial de l’Exili, aquesta posició es basava ‘en l’opinió negativa que generaven els primers fets de la guerra per part dels republicans, amb atacs a les Esglésies i un clar anticlericalisme’. Així, es considerava que ‘el bàndol republicà estava format, en el seu gruix, per radicals polítics d’esquerres que es podien convertir en un perill polític a ulls de les autoritats franceses, a més d’un perill sanitari evident’.

L’entrada a França: els camps de la misèria

Finalment les autoritats franceses es veuran obligades a habilitar l’obertura de les diverses fronteres amb Catalunya, davant l’avenç cap al nord de les tropes franquistes. La matinada del 27 al 28 de gener es permetria el pas a dones, nens i ancians, que serien distribuïts via ferrocarril en diversos departaments francesos.

Dies més tard, el 5 de febrer, s’obriria el pas als contingents militars que s’agruparien en massa des dels diferents fronts fins al dia 10, quan Franco ja hauria pres el control de tots els passos fronterers dels Pirineus. A diferència de la població civil, els soldats republicans foren distribuïts en diferents camps de concentració. Primer en camps provisionals de pas o d’identificació i després en camps permanents que s’establiran a la costa del Rosselló.

Aquests últims seran, principalment, els d’Argelers i Sant Cebrià de Rosselló. Tal com apunta Miquel Serrano ‘es tracta de camps purament improvisats, amb uns límits marcats per filferrades i, almenys en els primers mesos, sense barracons, amb el cel com a únic sostre’. Uns camps que el febrer de 1939 arribaran a acollir més de 275.000 persones, unes 100.000 de les quals catalanes.

‘Les condicions de vida en aquests camps eren molt dolentes. Escassetat d’aigua potable, una mala alimentació, bàsicament pa i llenties, i manca de condicions higièniques, amb el mar com a únic lloc on fer les necessitats’. Amb aquest context les malalties eren comuns, així com problemes de disenteria i diarrea, i fins i tot epidèmies, com per exemple la de tifus que va deixar més de 1.000 morts a Sant Cebrià el juliol de 1939.

Aquesta manca de qualitat de vida, sumada a l’aglutinament de persones que patien tots els camps, portarà als dirigents polítics francesos a habilitar-ne de nous, com per exemple el de Barcarès o el d’Agde. Tot i això la situació no milloraria amb escreix. Fins a 15.000 persones acabarien perdent la vida en els camps francesos entre 1939 i 1945.

‘I ja som a terra francesa, terra d’exili, de dolor, de sofriments, on havíem de començar un altre calvari, llarg i difícil, ple d’obstacles i misèria’… ‘Hospitalitat? Camps de concentració fil ferrades, barraques, polls, puces, epidèmies, gana i fred…’.

Ramon Moral (soldat), citat a Villarroya, J. Desterrats.

La diàspora republicana

Després del gran èxode d’inicis de 1939, en els següents mesos el nombre de refugiats a França es va anar reduint significativament. Així, si el febrer de 1939 hi havia uns 500.000 refugiats espanyols en territori francès, a finals de 1939 aquest número s’havia reduït fins a uns 200.000. Segons Miquel Serrano aquest comportament té una causa principal: el retorn d’un gran nombre de republicans a l’Espanya franquista.

‘Tenint en compte que les condicions de vida eren molt dolentes i que la majoria encara tenia família a Espanya, molts van decidir tornar, davant les promeses dels franquistes de possibilitar el retorn si no hi havia delictes de sang’. A això s’hi va sumar el comportament de les autoritats franceses que van fonamentar i incentivar el procés. Tot i això, el cert és que tal com apunta Serrano ‘els retornats van ser sotmesos a la repressió franquista, jutjats, detinguts i integrats en batallons de treballadors o camps de concentració franquista’.

Una altra de les raons és el gran nombre de persones que van decidir deixar França i buscar asil en altres països del globus terraqüi. L’URSS, el Regne Unit i Àfrica del Nord van ser alguns dels destins, tot i que el principal va ser Amèrica. A través dels anomenats ‘bucs de l’esperança’  milers de republicans van decidir creuar l’Atlàntic davant la incertesa europea i establir-se a països com República Dominicana, Xile, Cuba, Veneçuela i, sobretot, Mèxic. Aquest últim, entre 1937 i 1942 va rebre uns 22.000 refugiats.

L’esclat de la Segona Guerra Mundial: guerra i esperança
Pel que fa als republicans que van decidir quedar-se a França, es van trobar amb dues opcions per tal de sortir dels camps de concentració. Per una banda integrar-se a l’exèrcit francès a través de la Legió Estrangera o els batallons d’estrangers; i per l’altre unir-se a les companyies de treballadors estrangers com a mà d’obra.

Una oportunitat que es van veure interrompuda a mitjans de 1940 per l’ocupació de l’Alemanya Nazi de bona part de França. Havia començat una altra guerra i milers de republicans espanyols, tan sols tres anys després d’escapar de les urpes del feixisme a Espanya, es tornaven a trobar amb el mateix enemic, aquest cop a França.

Alguns aconseguirien escapar de les tropes alemanyes i unir-se a la Resistència de la França Lliure; altres no tindrien tanta sort. Un bon exemple són els milers d’exsoldats republicans que, trobant-se al nord del país amb companyies de treballadors, van ser detinguts per les forces alemanyes i van acabar en  camps de concentració nazis (majoritàriament a Mauthausen-Gusen). Acabarien sent més de 9.000. Uns 5.000 no en sortirien mai.

D’altra banda, tal com apunta Miquel Serrano ‘la guerra també suposa un punt d’esperança pels republicans exiliats, davant la percepció que si els aliats guanyen la guerra la dictadura franquista no podrà continuar. Lluitar contra Hitler era lluitar contra Franco i lluitar per la República’. Però el cert és que l’equació no es va complir. Els aliats guanyarien la guerra, però la dictadura franquista seguiria en peu.

Amb tot, els refugiats espanyols s’adonarien que un exili que havia estat totalment temporal i provisional fins a 1945, passaria a ser permanent a partir d’aquell mateix any. L’acte de justícia amb els milicians republicans que lluitaren a la Segona Guerra Mundial no arribaria mai i haurien d’esperar 30 anys més per veure caure el règim de Franco.

El refugiat anònim

La magnitud de l’exili republicà es pot observar a través de les seves xifres. Més de mig milió de refugiats, uns 200.000 dels quals dones, nens i ancians i unes 15.000 víctimes que es deixarien la vida en els camps de concentració francesos. Però la realitat és que la veritable tragèdia de l’èxode de 1939 tan sols s’explica a través de les històries dels seus protagonistes.

La de famílies separades, obligades a deixar la seva casa i la seva terra. Una història de fam, misèria i mort plenes de testimonis anònims. Un d’aquests és el de la Lluïsa Miralles, exiliada amb 10 anys, refugiada al camp d’Argelers i viuda de Miquel Serra, refugiat republicà i supervivent al camp de Mauthausen.

Vuitanta anys després del gran èxode, ja no queden pràcticament testimonis dels fets ocorreguts aquells mesos de 1939. Però mantenir el seu record és un exercici essencial per no deixar caure en l’oblit aquells que, fugint del feixisme, van topar amb l’horror de l’exili.