No era res de nou, però sí que ho va ser que el president iranià, Massud Pezeixkian, obrís la porta a un alto-el-foc en una trucada al president del Consell Europeu, António Costa. Li va dir que el seu país estava disposat a posar fi a la guerra si rebia garanties que no hi hauria nous atacs. Pezeixkian va reclamar, a més, als països europeus que abandonessin l’“enfocament destructiu” envers l’Iran i defensessin el dret internacional.

Ara la comunitat internacional espera el discurs de Trump d’aquesta nit –previst a les 3.00, hora catalana–, que pot ser el moment de redefinir el conflicte. Ja ho veurem. Curiosament, ahir al vespre, els mercats van agafar com a catalitzador el fet que Trump digués que estava disposat a acabar la guerra sense reobrir Ormuz, i passés la pilota als europeus, sense estalviar-los improperis, com és habitual. Els inversors ho van interpretar com una possible fi del conflicte, perquè es van ajuntar la fam i la gana. Sigui com sigui, els ànims continuen fràgils. La inflació per l’energia pressiona, el barril de petroli avui encara supera els 100 dòlars i no cal dir que qualsevol escalada militar pot capgirar els guanys en qüestió d’hores.

Tot plegat és una demostració més de la volatilitat actual de tots els mercats, ancorada als capricis contradictoris del president multimilionari, capricis dels quals, presumptament, ell i els seus afins poden treure un benefici ben sucós. Però això ja són figues d’un altre paner. A Europa no es veu la situació tan clara com apunten els mercats. I la Comissió procura que els països es preparin per a la situació més negativa: que la guerra duri molt més que no diuen els americans. Per això sospesa de reactivar algunes de les eines dissenyades durant la crisi energètica del 2022, quan la retallada del subministrament de gas per part de Rússia va dur tensió màxima als mercats. L’actual pertorbació, derivada de la guerra de l’Iran, torna a posar a prova l’estabilitat energètica del continent, i obliga Brussel·les a considerar mesures extraordinàries per a contenir l’impacte.

Abans-d’ahir, en una carta als ministres d’Energia dels països membres de la Unió Europea, el comissari d’energia, Dan Jørgensen, va convidar els governs a sospesar d’aplicar “mesures voluntàries de reducció de la demanda, […] amb especial atenció al sector del transport”. Això significa que es podria demanar als ciutadans que restringissin els desplaçaments amb cotxe o que renunciessin als viatges amb avió, a fi de conservar el combustible per a fins més essencials. A més, a la tarda va convocar d’urgència una reunió extraordinària virtual dels ministres. Però no en van sortir propostes concretes.

Malgrat l’eufòria sorprenent dels mercats d’avui, Dan Jørgensen va dir, després de la reunió, que Europa s’enfrontava a una “situació molt greu” sense un final clar a la vista. Va insistir en el fet que la guerra de l’Iran probablement causaria una interrupció prolongada en els mercats energètics. “I no serà curta. Encara que demà hi hagués pau, hi haurà conseqüències en la producció, perquè la infrastructura energètica a la regió ha estat arruïnada, en bona part, per la guerra.” Com a curiositat, una de les coses que van demanar davant la premsa –i que em sembla molt difícil de dur a terme– van ser pràctiques de conducció eficients per als vehicles comercials, i també una organització millor de la logística de lliurament de mercaderies. Què hi dirà Amazon?

Evidentment, va recordar la forta dependència del combustible importat a Europa, que la deixa exposada a l’impacte del conflicte del Llevant en els preus globals de l’energia. Els preus del gas europeu han augmentat més del 70% des que va començar la guerra i els del petroli, al voltant del 50%. Va prometre que la Comissió anunciaria un conjunt de mesures a escala de la UE ben aviat.

Sobre l’encariment dels preus i l’hipotètic problema subsegüent en què ens podem trobar, la penúria de producte, en parlava ahir Paul Krugman al seu bloc. Per ell, aquest augment de preus fins ara ha estat especulatiu, impulsat per l’expectativa de futures escassedats, més que per una falta de petroli real. De fet –deia–, fins ara els enviaments als mercats de tot el món no han disminuït, perquè el transport de petroli des del golf Pèrsic als principals mercats triga entre 4 i 6 setmanes. Com a resultat, quan va començar la guerra, ja hi havia una gran quantitat de petroli a la mar, navegant més enllà de l’estret.

No obstant això, “aquest període de gràcia és a punt d’acabar i la crisi del petroli és a punt d’esdevenir crítica”. Es referia al fet que els lliuraments als mercats asiàtics s’acabaran aquesta setmana i els lliuraments a Europa, la vinent. I afirmava: “Una vegada la crisi es torni física, ja no hi haurà marge per a manipular als mercats.” Recordava que, des que va començar la guerra, Donald Trump havia aconseguit, unes quantes vegades, de fer baixar els preus afirmant que s’havien obert negociacions amb els iranians, però sense dir mai amb qui. El comentari d’ahir en podria ser un exemple. Però, evidentment, això no funcionarà si s’exhaureix el petroli.

La pitjor hipòtesi possible que pinta el premi Nobel americà és la mateixa que ha pres de referència el comissari Jørgensen. La recomanació de la Comissió Europea és un senyal que la crisi logística, al golf Pèrsic, passa de la dimensió “econòmica” a la “física”. És a dir, no sols pagarem més per l’energia, sinó que correm el risc de no tenir-ne prou. Atès que la guerra contra l’Iran podria durar molt de temps, i fins i tot perilla d’ampliar-se a la mar Roja, Jørgensen creu que els països de la Unió Europea “s’haurien de preparar a temps per preveure una interrupció potencialment prolongada” del subministrament. I millor si no hi han de recórrer, és clar.

De moment, avui les borses han tancat amb una pujada molt forta: l’Íbex-35, amb un 3,1%; l’Euro-Stoxx 50, un 3%; i els índexs dels EUA, a l’hora de tancar les europees, pugen moderadament, al voltant de l’1%. El petroli ha baixat fins a 102 dòlars el barril i tothom resta a l’espera, una vegada més, de què digui Trump aquesta nit. Demà serà un altre dia…

Precisament, sobre la darrera decisió i les explicacions del BCE es van definir molts professionals del món financer la setmana passada. “El BCE hauria de mantenir els tipus d’interès sense canvis el 2026”, segons que concloïa un sondatge fet per Reuters, encara que més d’un terç dels enquestats preveia, com a mínim ara, un augment enguany per contrarestar l’augment inflacionista causat per la guerra al Llevant. Aquesta opinió, consensuada globalment, contrasta amb les previsions dels mercats financers, que han revisat radicalment les previsions que tenien.

La guerra d’Israel i els Estats Units contra l’Iran ha blocat la navegació a l’estret d’Ormuz, la qual cosa ha causat un augment del preu del petroli d’un 40%, aproximadament, d’ençà de final de febrer, i ha obligat els bancs centrals a revisar clarament a l’alça les previsions d’inflació.

Tot i això, el BCE va mantenir els tipus en l’última reunió, si bé va adoptar un to lleugerament més restrictiu i va advertir d’una pujada de preus imminent.

L’endemà de la decisió, la presidenta de l’organisme, Christine Lagarde, va dir en una conferència a Frankfurt que la superació de l’objectiu d’inflació, encara que no sigui “gaire persistent”, podria justificar un enduriment “mesurat” de la política monetària de la zona euro. El fet és que gairebé dos terços dels economistes entrevistats mantenen la previsió que la taxa de referència es mantindrà al 2% enguany. No obstant això, aquest percentatge d’economistes representa un descens notable respecte del 90% o més que compartien aquesta opinió fa només dues setmanes.

Dit això, ja sabem que el BCE no presta diners directament a empreses i famílies, però sí que en deixa als bancs i permet que n’hi dipositin. A causa d’això, qualsevol canvi en els tipus d’interès oficials es traduirà en canvis en els interessos que els bancs cobren o paguen als clients quan els demanen diners o n’hi dipositen.

Ara, a més de dipositar i rebre diners del BCE, els bancs tenen una alternativa: adreçar-se a la resta dels bancs. És l’anomenat mercat interbancari: un mercat immens, en el qual els bancs es presten constantment diners els uns als altres al preu que consideren adequat.

No obstant això, el rang de preus (és a dir, els tipus d’interès) que els bancs apliquen quan s’intercanvien diners és “delimitat” pels tipus establerts pel BCE. Com?

Si, per exemple, la rendibilitat que els bancs reben per a col·locar els seus diners al BCE és avui del 2%, aquest 2% es convertirà en el tipus mínim per a prestar diners entre bancs. És a dir, si un banc es troba avui amb excés de caixa, pot dipositar diners al BCE i rebre’n un 2%. Però, si un altre banc li ofereix el 2,5%, el primer banc pot optar per col·locar els diners al segon. Així i tot, mai no ho farà si li ofereix l’1,5%. Per això, el tipus de dipòsit del BCE es considera el sòl.

Passa la contrària amb el tipus si es tracta d’un préstec. Si el BCE ofereix diners al 2,4%, com ara, no té sentit que un banc pagui a un altre un 3%. Per això, els tipus d’interès del mercat interbancari vénen determinats, indirectament, pel BCE.

Aquests “preus” es mesuren amb l’euríbor: el tipus al qual es presten diners en euros els bancs europeus. I com el calculen? Les grans entitats bancàries, primer informen l’Institut Europeu de Mercats Monetaris sobre el tipus d’interès al qual van prestar diners a uns altres bancs la jornada anterior. I s’hi inclouen diversos terminis, d’un dia a dotze mesos. Amb aquestes dades a la mà, l’institut elimina el 15% de les dades més altes i el 15% de les dades més baixes (els extrems) i fa una mitjana sobre les dades restants (el 70% del total). Amb aquesta dada mitjana s’estableix l’euríbor per a cada termini (a una setmana, un mes, tres mesos, sis mesos i dotze mesos).

Tècnicament, doncs, l’euríbor és un tipus d’interès de mercat que no decideix ningú i que no és fixat per cap banc central, com els oficials. No obstant això, a la pràctica les decisions preses pel BCE, en matèria de política monetària, tenen un impacte directe en el seu valor. Posem, per exemple, l’euríbor a dotze mesos, la mitjana d’allò que cobren els bancs prestant-se diners entre si a un any i que es fa servir per a establir, entre més, el preu de les hipoteques a tipus variable. Aquest tipus reflecteix les expectatives que tenen les entitats sobre l’evolució dels tipus d’interès oficials a curt termini, més un extra. Aquest “extra” oscil·la depenent d’uns quants factors, com ara el risc assumit a deixar diners a un altre banc, els nivells de liquiditat actuals del sistema financer i la incertesa sobre les futures decisions de política monetària.

Una vegada aclarida aquesta possible confusió, posarem xifres a la situació actual. L’euríbor, a dotze mesos, avui ha marcat el 2,860% i manté, per tercera jornada consecutiva, la mitjana mensual provisional per damunt del 2,5%, amb un màxim del 2,929% dimarts passat. Aquest moviment segueix el camí marcat per les grans pujades experimentades a principi de la setmana passada, que continuen allunyant la mitjana mensual de l’euríbor del març (2,532%) de la del febrer d’enguany (en el 2,221%) i del març del 2025 (2,398%).

Quan tanquem el mes, la mitjana se situarà a nivells semblants a la del novembre del 2024, la qual cosa implicarà haver de pagar més diners per la quota de la hipoteca. A més, cal tenir en compte que, aquestes últimes setmanes, l’indicador ha registrat un repunt significatiu (0,6 punts percentuals el mes de març) i ha superat, fins i tot, el ritme de pujada observat els primers compassos de la guerra d’Ucraïna. Això ha obligat les entitats financeres a revisar les condicions i estratègies.

Veiem, doncs, que l’euríbor reacciona amb molta més sensibilitat de l’habitual a qualsevol factor d’incertesa, sobretot als riscs geopolítics i a les expectatives sobre la política monetària del BCE. Sense dubte, els canvis constants en les decisions del multimilionari president dels EUA sobre la guerra i els rumors contradictoris que els envolten intensifiquen la incertesa i el malestar. Cal dir que aquesta mena de moviments tan bruscs no són normals en l’indicador i, per això, causen més inquietud entre els hipotecats, especialment entre els qui tenen préstecs a tipus variable.

En definitiva, el repunt fort del març es traduirà en noves pujades de les quotes en les revisions anuals de les hipoteques variables, cosa que no es veia d’ençà de fa dos anys. I podria continuar si l’euríbor manté aquest camí alcista… i Trump continua fent de les seves.

Sens dubte, és una pujada forta i esperada. De fet, la nota oficial de valoració que ha enviat el govern de Madrid sobre aquest punt no aporta res i encara és més curta. Fa referència, en sentit positiu, és clar, a l’actuació amb el pla d’ajuts. “El pla de resposta del govern –diu–, aprovat aquest dijous al congrés, és dissenyat perquè el xoc extern no es traslladi de manera permanent ni a la inflació, ni al poder adquisitiu de les cases. De fet, aquesta última setmana, els carburants baixen per l’aplicació de les mesures fiscals, encara que continuen experimentant pressions per les cotitzacions internacionals, especialment en el cas del dièsel, a causa dels preus més alts del petroli (es manté prop dels 100 dòlars), els nolis i els marges de refinament.” Ja veurem si tenen raó.

En certa manera, d’aquestes reflexions, en to positiu, del ministeri, ja n’havia parlat un dels sectors més afectats per la pujada del petroli: l’agrícola i ramader. El secretari general de la Coordinadora d’Organitzacions d’Agricultors i Ramaders (COAG), Miguel Padilla, deia: “El nostre sector arrossega des de mitjan febrer un sobrecost estimat en més de 1.050 milions d’euros l’any (2,77 milions d’euros cada dia), derivat de l’encariment del gasoli B (+40%), la urea (+40%) i els plàstics agrícoles (més del 20%).” I, referint-se a la suficiència del pla del govern espanyol, apuntava que tot depenia de la durada i la intensitat de la guerra. “Si la situació es resol en dues setmanes o tres, les mesures aprovades poden absorbir l’impacte. Si el conflicte se sosté o s’intensifica, caldrà un nou paquet de mesures més ambiciós.”

I té raó, però saber aquesta durada, ara com ara, és impossible, si un dels bel·ligerants canvia cada dia (o cada hora) d’opinió i d’amenaces. Ara, sí que és cert el gran risc que la pujada s’escampi i es faci capil·lar, perquè pot afectar tota mena d’indústries i els aliments, és clar. En un mes de pujada en el cru, això no es pot notar, però sí a mesura que es vagin escampant els augments mitjançant el cost dels derivats. De fet, amb això ja s’hi compta, com va posar de manifest l’OCDE ahir, quan rebaixà el creixement previst per a enguany de les economies dels països europeus i va apujar les referents als preus.

Quant a la inflació, assenyalava clarament a l’alça la previsió per a la zona euro el 2026. Concretament, de 0,7 punts percentuals, fins a 2,6%. La inflació es desacceleraria després, al 2,1%, el 2027. Més favorable, no obstant això, veu la inflació subjacent, que continuaria essent “moderada”, del 2,3%. Evidentment, apunta a la durada, quan subratlla la imprevisibilitat de la guerra, amb un impacte sobre el creixement i la inflació que es podria ampliar si perdurés. “En cas de prolongar les pertorbacions, també es podrien produir escassetats importants d’energia que frenarien encara més el creixement”, assenyala.

Curiosament, l’organització esmenta sobretot els preus de la urea (un dels principals fertilitzants minerals nitrogenats), que han augmentat més del 40% de mitjan febrer ençà. “Si aquesta tendència a l’alça continua, tindrà repercussions adverses sobre els rendiments dels cultius i els preus mundials dels productes alimentaris el 2027.” Aquesta és la por que també apunten les organitzacions agràries d’aquí.

En vista d’aquest panorama, les mirades s’adrecen directament als bancs centrals, en el cas nostre, al BCE, per a saber què pensa fer arran de la nova situació creada per la guerra i la repercussió en els preus. Doncs bé, la presidenta, Christine Lagarde, ja n’ha parlat i ha estat molt clara. Ha dit que el BCE esperarà a comptar amb prou informació sobre la magnitud, la persistència i la possible propagació del xoc derivat de la crisi al Llevant, abans de prendre decisions, però ha insistit que “la indecisió no ens paralitzarà; el nostre compromís d’aconseguir una inflació del 2% a mitjà termini és incondicional. Ara estem preparats, si cal, per a modificar la nostra política en qualsevol reunió.”

Segons Lagarde, l’evolució final dependrà de què passi en els mercats de matèries primeres i també “de com es reparteixi la càrrega del xoc”, que haurà de ser assumida entre treballadors, empreses i governs. Igual que el 2022, ha advertit que, si les companyies traslladen l’encariment de costs als seus preus de venda de manera excessiva, podrien causar una reacció simètrica dels treballadors en les negociacions salarials, per la qual cosa “el BCE vigilarà molt de prop tant les expectatives de preus de venda com els principals indicadors de salaris”.

En definitiva, la inflexió en els preus ja és un fet. Si arribarà a trencar la tendència a la baixa dels últims temps, només ho saben els protagonistes de la guerra i del mal que s’acabin fent. Hem de pensar que fins ara ja s’han malmès moltes infrastructures energètiques productives a l’Iran, a l’Aràbia i als països del golf Pèrsic, que tardaran anys a reparar-se. I, com diuen els especialistes, la durada és la clau i quin sigui el final, també. D’aquí estant poc es pot fer. Sembla que el pla d’ajuts del govern de Madrid i el de la Generalitat han estat rebuts sense crítiques pels afectats (la qual cosa implica un fet positiu), però recordant que aquests ajuts són escassos i insuficients si s’allarga la guerra.

Quant als tipus d’interès, és una conseqüència de la qual ja parlarem, de segur. De moment, s’ha avançat molt de pressa l’Euríbor, que ha pujat de 0,6 punts percentuals en un mes i ja voreja el 3%.

Cinquanta anys després, Alimentària és el saló internacional capdavanter del sector de l’alimentació, i constitueix una plataforma comercial fonamental per a les empreses. Representa, entre més coses, un espai estratègic per a reforçar els vincles entre el sector turístic i la indústria alimentària. Conjuntament amb Hostelco –la fira professional internacional més gran de l’estat espanyol, i una de les principals d’Europa, dedicada a l’equipament per a la restauració, hoteleria i col·lectivitats– aquest matí s’ha inaugurat Alimentària 2026, amb 3.300 empreses participants, de les quals 1.200 són estrangeres i procedeixen de 70 països, cosa que és un rècord en tota la seva trajectòria. Europa, l’Amèrica Llatina i l’Amèrica del Nord concentren una àmplia presència empresarial i reforcen el caràcter estratègic del saló, com a punt de trobada de la indústria alimentària mundial.

El president de la fira, Antoni Llorens, diu: “És una edició molt especial. Després de cinquanta anys, l’esdeveniment referent d’una de les indústries més potents d’aquest país es continua consolidant, obrint noves oportunitats i mercats, descobrint les últimes innovacions i debatent sobre els seus grans reptes de futur.” Amb un objectiu: que la fira superi els 110.000 visitants i tingui un impacte econòmic superior a l’estimat inicialment, de 180 milions d’euros.

Avui el sector català es troba en un bon moment, malgrat el difícil entorn en què s’ha hagut de moure. L’activitat agroalimentària té una importància creixent al nostre país, tot i que no sempre és prou coneguda. Per exemple, té un volum de negoci de 57.981 milions d’euros, l’equivalent al 18,3% del PIB català. És, de fet, el sector més important de la indústria manufacturera catalana quant a facturació i llocs de feina, perquè ocupa 177.383 persones. Són dades de l’estudi “El sector agroalimentari a Catalunya”, elaborat per Acció i Prodeca, agència i empresa pública, respectivament, de la Generalitat.

L’estudi explica que el sector agroalimentari a Catalunya el formen tres grans àmbits. Per una banda, les gairebé 50.000 explotacions agrícoles, ramaderes i de pesca del sector primari, que originen 6.369 milions d’euros de facturació i donen feina a gairebé 50.000 persones. D’una altra, el gruix del sector està en la indústria de l’alimentació i begudes, formada per 3.690 empreses, que concentren 40.333 milions d’euros de vendes i ocupen més de 98.700 treballadors. Finalment, el completa la indústria auxiliar directament vinculada al sector, amb 987 empreses que originen gairebé 11.300 milions d’euros i apleguen vora 29.000 treballadors.

L’estudi remarca que és un sector madur, perquè el 63% de les empreses de la indústria agroalimentària a Catalunya –és a dir, les que pertanyen a la indústria de l’alimentació i les begudes i a la indústria auxiliar– s’hi van establir fa més de deu anys. Quant als principals segments del sector, el document posa en relleu que els que tenen un pes més elevat sobre la facturació a Catalunya són les indústries càrnies (33% del total), seguides dels productes per a l’alimentació animal (17%) i el peix, les hortalisses i els olis (13%).

També és un dels sectors exportadors més importants de Catalunya. Durant el 2025, l’agroalimentari català va batre el seu rècord de vendes a l’exterior, per valor de 16.903 milions d’euros, amb un augment del 7,5% respecte de l’any anterior. Concretament, va ser el tercer sector, pràcticament igualat amb el segon, el de béns d’equipament, i darrere el químico-farmacèutic. El pes dins el total de les exportacions catalanes va ser del 16,3%.

En aquesta línia, es destaca que Catalunya té una base de més de 3.200 empreses exportadores regulars d’aquest sector, i es torna a situar com el primer territori exportador agroalimentari de l’estat espanyol (22% del total), davant d’Andalusia. La dinàmica positiva es reflecteix en el fet que aquests darrers deu anys les exportacions han pujat de prop d’un 85% en valor i gairebé un 15% en volum. I encara un fet que no pot passar per alt: que els nostres productes agraden arreu del món, com ho demostra que Catalunya exporta aliments a gairebé 200 països.

La fortalesa i la dinàmica del sector no passen desapercebudes a l’exterior. No ha d’estranyar, per tant, que també creixi la inversió directa forana, fet que ha afavorit la implantació al territori dels principals actors internacionals del sector. En el quinquenni 2021-2025, 38 projectes d’inversió estrangera han captat 772 milions d’euros (un 43% més que en el quinquenni 2016-2020), i han creat més de 2.800 llocs de feina. Per països, Alemanya ha estat el principal país inversor, seguit de França, els Estats Units, Suïssa i Bèlgica.

Segons l’estudi, durant el mateix període 2021-2025, Catalunya ha estat el tercer territori de la Unió Europea en nombre de projectes d’inversió estrangera. Esmenta, en concret, que en aquests darrers cinc anys empreses internacionals com Danone, Nestlé, Aldi, Haribo, Schwarz i Carrefour han fet inversions a casa nostra.

Que continuï, amb vent de cua, el llarg viatge…

El cas és que aquestes tres setmanes de guerra han capgirat les perspectives de l’activitat a tot el món. Ahir i abans-d’ahir, les autoritats monetàries dels EUA i de la UE ja van presentar retocs en els creixements esperats per a enguany de les respectives economies i van augmentar les previsions de la inflació. De totes maneres, es van limitar a avisar i prou, i no van tocar els tipus d’interès. Ara, han posat en quarantena la possibilitat de baixar als EUA, i veurem què farà finalment el BCE. Tot depèn de la durada de la guerra i de la força de l’augment dels preus.

A Madrid, aquest matí, el consell de ministres espanyol extraordinari ha aprovat dos decrets llei: un, amb el gruix de les mesures fiscals i econòmiques per a fer front als efectes de la guerra, i un altre d’específic en matèria d’habitatge. En el primer dels decrets s’inclouen mesures com ara la rebaixa al 10% de l’IVA dels combustibles i de l’electricitat, a més de la reducció d’altres tributs energètics i l’ampliació del bo social elèctric, amb l’objectiu d’alleugerir l’impacte de l’encariment dels preus derivat del conflicte. El segon el podeu llegir en la informació que donem al diari.

Però, després de tres setmanes de mareig de pujades i baixades en les estatístiques diàries, potser és interessant de fer recapitulació de com ens ha canviat l’entorn, fins ara, tant a escala macroeconòmica com en la nostra butxaca.

En termes globals, els grans afectats de la guerra són els productes de la zona, el petroli i el gas natural, que han vist reduïda la producció d’ençà que s’ha tallat el pas per l’estret d’Ormuz als vaixells petroliers. A més, ha començat un atac als jaciments dels uns i els altres –que Trump no volia– que ha danyat considerablement els mecanismes d’extracció, tot i que sense saber fins a quin punt els ha malbaratats. Si aquesta bogeria continua per aquí, el mal que es poden fer entre ells i a la resta del món, ara com ara, és incalculable.

Comencem pels productes directament afectats: el petroli i el gas natural. Els preus durant aquestes tres setmanes han fluctuat molt. No tan sols dia a dia, sinó hora a hora. En aquests productes, hi ha dos tipus de danys per als consumidors de tot arreu. Un, de general, que afecta els preus a tots, i un de segon que afecta els principals clients per haver tallat el subministrament. Els països asiàtics són els més afectats en aquest segon punt, perquè el 90% del petroli iranià va cap aquell continent, principalment, a la Xina.

Dit això, el preu del petroli Brent, que havia tancat la vigília de la guerra en els 73 dòlars per barril, no ha deixat de pujar, amb molts alts i baixos. De fet, en la guerra d’Ucraïna, va arribar a tocar els 134 dòlars per barril i ara el màxim a què ha arribat fins avui és 119, però l’evolució durant el dia ha estat vorejant la part baixa dels 110. Calculat sobre aquests 110 dòlars, vol dir que la guerra n’ha fet augmentar el preu d’un 50% en tres setmanes.

Quant als seus derivats més importants per al nostre consum, la benzina i el gasoil, els preus han passat, en el primer cas (95 octans), d’1,50 a 1,80 euros el litre (mitjanes espanyoles), la qual cosa vol dir una pujada d’un 20% a l’hora d’omplir el dipòsit del cotxe. Si l’omplim de gasoil, el salt és més gran, perquè ha passat d’1,45 euros a 1,92, amb un 33% d’augment. Igual que va passar a la guerra d’Ucraïna, el dièsel és més car que no la benzina, una situació anòmala respecte del que és habitual.

El dièsel sol reaccionar amb més intensitat que no la benzina per dos motius principals. El primer és el seu ús tan ampli, més enllà dels vehicles particulars. Camions, maquinària industrial, equips agrícoles i fins i tot alguns sistemes de calefacció funcionen amb gasoil. La segona raó té a veure amb el funcionament de les refineries. Encara que produir dièsel sol ser més senzill i, en origen, pot resultar més barat que no pas produir gasolina, les tensions geopolítiques alteren els marges de subministrament i distribució. A tot això, s’hi afegeix un altre factor: el pes dels imposts en el preu final del combustible. A partir d’aquí, el dièsel tendeix a encarir-se més que no la gasolina, perquè va més vinculat a l’activitat industrial.

En el cas del gas natural (GNL), després dels atacs comesos ahir per l’Iran contra les instal·lacions petrolíferes i gasístiques de l’Aràbia Saudita, Catar i Kuwait, els preus del contracte de referència europeu, el TTF, han arribat a tocar els 70 euros el megawat hora (MWh), amb un avanç diari (ahir) del 30%. Catar ha comunicat que el 17% de la producció de GNL del país havia estat destruït pels atacs de l’Iran, i Kuwait ha suspès el refinament de cru de dues instal·lacions temporalment a causa dels danys. Amb tot això, el preu avui és de 61,5 euros. Tenint en compte que la vigília de la guerra era de 31,3 euros, l’augment ha representat un 96%, de moment.

El preu del gas natural influeix directament en els costs de producció d’electricitat. Quan el preu del gas és alt, les empreses elèctriques han de gastar més en la compra de combustible, la qual cosa es tradueix en costs de producció més alts i uns preus al consumidor que pugen.

El fet que l’estat espanyol tingui un mix d’energies renovables més alt que a Europa manté el preu de la llum més estable que no pas en aquells països més dependents de combustibles fòssils com el gas natural. D’ençà dels atacs d’Israel i els Estats Units contra l’Iran, per exemple, el megawat per hora ha mantingut preus molt similars als de Portugal. Respecte d’Alemanya, el preu ibèric ha arribat a ser més de 100 euros més barat. Del 28 de febrer al 19 de març, l’estat espanyol ha tingut un preu mitjà de 52,89 euros el MWh. A França, on pesen molt les nuclears, el preu ha estat de 62,55 euros, i a Alemanya ha estat de 100,43 euros.

Els altres camps on afecta molt la guerra són els financers, com ara la borsa, les divises, els tipus d’interès… Comencem per les borses. La por és general. Els diners han fugit d’ençà del primer dia, perquè la incertesa que crea la situació és molt alta. L’anomenat ‘índex de la por’ del S&P 500 ha passat del voltant del 17 (fins al 20 es considera normal) al 25, però ha arribat a tocar els 34 aquests dies. Fins avui ha augmentat d’un 40%, la qual cosa posa en relleu la tensió extrema que hi ha als mercats.

Quant a la borsa espanyola, hi ha dos títols que han anat bé. Sobretot Repsol, pels guanys que li representa l’increment de preus del petroli i dels productes refinats. El segon és Naturgy, pel mateix motiu, però en una escala inferior. La resta ha anat malament. L’Íbex 35, que abans de la guerra era a 18.495 punts, avui tancava per sota dels 16.700, i això vol dir una pèrdua de l’11%. El Dow Jones americà ha baixat dels gairebé 50.000 punts fins als 45.800 d’aquesta tarda, una baixada del 8,5%. Ha baixat menys perquè els EUA, que són excedentaris en petroli, creuen que se’n veuran menys afectats, malgrat que el preu se’ls ha enfilat igual.

Ara bé, hi ha un altre factor que juga en favor dels nord-americans, perquè el dòlar s’ha enfortit aquestes darreres setmanes. I atès que el petroli es paga en dòlars, als qui paguem amb euros se’ns haurà encarit una mica més. Concretament, el canvi del dòlar amb l’euro se situava a 1,180 a final de febrer, i avui era a 1,156, és a dir, ha guanyat un 2%, que cal afegir a la pujada del petroli que ens donen cada dia en dòlars.

En canvi, a les criptomonedes, el bitcoin, per exemple, no l’ha afectat, i en tres setmanes fins i tot  ha pujat una mica, d’un 1%. Això sí, la volatilitat ha estat molt gran aquests vint dies, i ha marcat punts extrems en els 67.000 i els 74,500. De fet, quan va començar la guerra ja tenia una tendència molt a la baixa. Si ens fixem més enllà, del 15 de gener (96.500) fins avui (al voltant dels 70.000), ha caigut d’un 28%. Però el bitcoin juga en una altra lliga…

Finalment, però no menys important per a les nostres butxaques, tenim l’Euríbor, que ha fet un salt cap amunt. Encara que es guia pels tipus de referència dels bancs centrals, no oblidem que és el resultat dels diners que es deixen entre els bancs, que sempre van una mica a la seva. I no ho deuen veure gaire clar, tot plegat, perquè ha pujat del 2,22% al 2,66%, que és un pessic per als qui tenen hipoteques a tipus variable.

En definitiva, tres setmanes que han capgirat moltes coses als mercats i que han afegit preocupació a consumidors i empresaris, perquè ha complicat encara més la situació, si no ho era prou. Divendres vinent, tindrem una primera aproximació dels danys causats, amb l’avanç de l’IPC de març, però hem de pensar que els transports i els fertilitzants, més cars, afectaran els costs de molts més productes. És qüestió d’esperar a veure com van les coses al Llevant. Però no m’agrada gens ni mica…

Els inversors se’n van del mercat local en cerca de territoris on no hi hagi tantes complicacions com aquí –cosa, diguem-ho clar, no gens difícil. Demano com ho veu a Guifré Homedes, director general d’Amat Immobiliaris, que avui ha presentat l’“Informe del mercat de 2025”. I diu: “D’una perspectiva d’equilibri de mercat, la lectura és molt negativa. Si l’inversor compra l’habitatge per destinar-lo al lloguer, contribueix a ampliar l’oferta disponible, que és precisament un dels dèficits estructurals actuals.”

Durant la presentació ha repassat com ha empitjorat el clima enguany. Li demano com veu el mercat i diu: “Depèn d’on siguis. Si ets a la banda de la demanda, la teva posició és molt complicada, perquè tens al davant un mercat de lloguer sense oferta i un mercat de venda amb poca oferta i uns preus creixents, que dificulten fins a l’extrem l’accés a l’habitatge. Si ets a la de l’oferta, semblaria que estàs en bona posició, però l’increment de regulació sense cap objectiu pràctic en l’accessibilitat i la inseguretat jurídica constant condueixen a decisions no volgudes. Això sí, quan la decisió ha estat vendre, et trobes amb un mercat vigorós.”

De l’informe, m’ha cridat l’atenció el fet que el perfil del comprador del 2025 mostri canvis significatius respecte dels exercicis anteriors. I en destaca tres, en concret. El primer és la fugida dels inversors, ja comentada. I explica que aquesta desaparició té moltes causes, però és evident que l’entorn regulatori hi ha tingut un impacte directe. El fet d’haver duplicat l’impost de transmissions (ITP) als anomenats “grans tenidors” ha desmotivat una part dels inversors que, any rere any, incorporaven habitatges al mercat de lloguer de llarga durada.

El segon canvi destacat és l’augment del pes dels compradors més grans de seixanta anys, que és el segment que més creix respecte d’anys anteriors. D’una perspectiva estrictament de mercat, aquest perfil aporta estabilitat. No obstant això, fent-ne una lectura més àmplia, el fet que el dinamisme del mercat descansi cada vegada més en segments d’edat avançada no és un indicador especialment positiu, quant a vitalitat econòmica i social.

I el tercer és el dels compradors estrangers. Segons l’informe, cal matisar una idea recurrent en el debat públic: la responsabilitat del comprador forà en la inflació del mercat. No és cert, diu el document, sinó que el gruix de les operacions continua a càrrec del comprador local. Això indica que les dinàmiques alcistes responen principalment a factors interns i no cal anar-los a cercar a fora.

Comento a Homedes si em permet de transcriure una carta que va enviar fa poques setmanes, en què feia una reflexió que vaig considerar molt interessant i preocupant, alhora, amb una visió molt personal del mercat. Endavant!

La titulava “El món, al revés” i, després d’analitzar les causes que han desembocat en la pressió actual sobre el mercat de l’habitatge a les zones metropolitanes, deia que el resultat final és un sistema amb una tensió extrema. En aquest context s’adona que passa una cosa curiosa, que ningú no fa allò que voldria fer. I revisa la diversitat de casos.

Comença amb els propietaris que tenen un habitatge o uns quants al mercat de lloguer de llarga durada, i que voldrien llogar amb tranquil·litat, amb unes regles clares i amb la seguretat que, si les coses no van bé, el sistema els protegiria. Però quan la percepció és d’inseguretat jurídica, quan els canvis normatius són constants i imprevisibles, la decisió racional deixa de ser llogar i passa a ser vendre. No perquè sigui l’opció desitjada, sinó perquè és la menys arriscada.

Continua parlant del fet que molts dels llogaters que avui viuen en un habitatge tampoc no voldrien comprar. Voldrien estabilitat i continuïtat, però veuen com, massa sovint, quan s’acaba el contracte, els propietaris posen l’habitatge a la venda. Saben, a més, que trobar un altre lloguer serà encara més difícil. I així, acaben cercant seguretat en la compra, encara que no fos la primera preferència.

Per als qui volen accedir per primera vegada a un habitatge, és evident que tampoc no aspiren a comprar a qualsevol preu ni en qualsevol condició. Molts s’estimarien més començar amb un lloguer, guanyar una mica de temps, per tenir flexibilitat i un cert marge vital. Però quan l’oferta de lloguer és escassa o pràcticament inexistent, el mercat de compra esdevé l’única porta d’entrada, amb l’esforç financer que implica i que, sovint, solament és possible amb l’ajuda familiar.

I cada vegada hi ha més gent que ve ací a fer una estada temporal –per feina, estudis o projectes concrets– i que no vol ocupar habitatges pensats per a residència habitual, sinó que cerca unes determinades característiques i uns serveis diferents. Amb els canvis reguladors aprovats fa poc, aquests habitatges desapareixeran. El resultat és que aquesta gent acabarà competint pel mateix parc que hauria de servir per a viure-hi tot l’any, i això afegirà més tensió al sistema.

I els promotors? Tampoc no se’n volen anar. Voldrien invertir, construir, ampliar l’oferta i formar part de la solució. Però quan el marc regulador és canviant, quan els terminis burocràtics s’allarguen indefinidament i, sobretot, quan la seguretat jurídica és feble, la inversió es desplaça. No desapareix: simplement, se’n va a territoris on les regles del joc són més clares.

El resultat final de tot plegat és aquest món al revés. I Homedes demana: volem això? Volem un sistema que porta a decisions defensives en lloc de decisions naturals?

I la seva resposta és contundent. “Potser ha arribat el moment de deixar de sumar regulacions sense una visió global i començar a construir un marc estable, mesurable i coherent, que entengui les inèrcies del mercat i que s’aboqui a l’habitatge públic. No per substituir el mercat, sinó per equilibrar-lo.” I afegeix: “Quan ningú no fa allò que vol fer, el problema no és individual, és estructural. I no veure-ho ens porta a girar, una vegada més, el món del revés.” Per a pensar-hi una mica… sobretot les autoritats, que han creat, amb els anys, el desgavell actual.

Per productes, l’augment es deu al comportament de tots els grups que els componen. S’hi destaquen els farmacèutics, que són els que tenen el valor més alt de vendes d’aquest nivell (8.828,3 milions), i que van créixer d’un 1,2% en relació amb el 2024; els productes informàtics, electrònics i òptics van pujar d’un 21,4%; i el grup d’altres productes, on sobresurten els de construcció aeronàutica i espacial, d’un 36,4%, si bé, en volum, tenen un valor residual.

Evidentment, aquest salt no ha estat fàcil. Ni per a la resta d’exportadors, que també han hagut de superar entrebancs constants. Precisament, ens explicaven tot aquest món aquest matí a l’Associació de les Empreses Industrials Internacionalitzades (AMEC), amb seu a Barcelona, durant la presentació de l’“Informe de conjuntura 2025-2026”.

“L’any passat advertíem que la imprevisibilitat era el risc més gran. Enguany, la imprevisibilitat s’ha convertit en paisatge”: és una frase de la introducció de l’estudi que he trobat molt escaient, sobre la definició esquemàtica dels dos anys, perquè els aranzels de l’administració Trump han deixat de ser una amenaça i han esdevingut una realitat que “reordena fluxos comercials, altera marges i obliga a replantejar estratègies de mercat”.

Evidentment, Europa ha rebut aquest impacte de ple. I aquests dies l’Orient Mitjà, després de l’atac a l’Iran de final de febrer, ens ha tornat a recordar que la inestabilitat en aquesta regió és una variable que afecta directament costs energètics, rutes logístiques i mercats en què moltes empreses tenen presència activa.

Malgrat tot, les dades de l’enquesta donen una resposta clara. “Les empreses de l’AMEC han tancat el 2025 amb solidesa, la gran majoria amb beneficis i amb les exportacions creixent. Han continuat obrint mercats, establint noves implantacions a l’exterior i defensant la innovació com a palanca de diferenciació competitiva. Per al 2026, les expectatives mostren un predomini clar d’empreses que preveuen d’augmentar el valor de les exportacions, amb una proporció significativa que anticipa estabilitat”, diu el director general, Joan Tristany.

La clau de les empreses associades és la innovació. El 2025, la inversió en R+D va atènyer el 6,2% de la xifra de negocis –en contrast amb el 4,6% de l’any anterior– i el 96,9% de les empreses va fer alguna activitat innovadora. La decisió es concentra en el desenvolupament de nous productes i serveis, en la digitalització i la intel·ligència artificial.

Com era previsible, l’informe reflecteix les tensions internes que condicionen contínuament la competitivitat de les empreses. Per exemple, trobar i fidelitzar talent industrial continua essent una dificultat i les estratègies per a encarar-la s’han de diversificar. L’escassetat de treballadors adequats a les necessitats és la principal preocupació. No és cap novetat, perquè el problema creix d’any en any. El 70% l’assenyalen com la principal preocupació; la segona, a molta distància, és l’absentisme (37%). Per això, enguany, les empreses prioritzen estratègies orientades a ampliar la base de talent disponible, sobretot augmentar l’entrada de joves en pràctiques i contractar gent sense experiència, cosa que reflecteix un enfocament a partir de la captació primerenca i la subsegüent formació interna.

Quant a la sostenibilitat, la implantació de mesures ambientals s’estén àmpliament entre les empreses de l’associació, amb un augment del percentatge de companyies que emprenen alguna actuació. Predominen les mesures de caràcter operatiu i d’eficiència, com ara la reducció de residus, l’ús d’energies renovables i la millora de l’eficiència energètica a la planta. Les empreses avancen pel camí amb determinació, però no els serà pas fàcil, perquè hi ha la queixa que “s’enfronten a una càrrega normativa que molts qualifiquen de desproporcionada”, segons l’informe.

Per una altra banda, es va escampant la convicció que, en un entorn tan complex, cap empresa no arriba tota sola tan lluny com podria arribar conjuntament amb les altres. Per això la col·laboració empresarial es considera, com més va més, un instrument pràctic d’intercanvi i generació de valor. Els beneficis més destacats, segons els enquestats, són l’intercanvi d’experiències, l’accés a contactes i socis i la identificació d’oportunitats de negoci, cosa que reforça el seu paper com a canal per a ampliar coneixement i connexions. De totes maneres, no és un camí planer, perquè encara hi ha moltes dificultats per a materialitzar les col·laboracions, sobretot a l’hora de definir objectius comuns.

Quant a l’evolució dels riscs, els principals –amb molta diferència respecte de la resta– es concentren en la competitivitat dels preus i la incertesa geopolítica i comercial. De manera que l’entorn extern i els marges comptables són els focus centrals de preocupació. Per superar les dificultats de l’any, les estratègies previstes són principalment el desenvolupament de nous productes i la diversificació de mercats, i això vol dir una orientació clara cap al creixement, gràcies a l’ampliació de l’oferta i la presència comercial.

En definitiva, diu Joan Tristany: “Les empreses són prudents però no pessimistes. Hem tornat a parlar-hi després de l’esclat del conflicte i només el 30% fa una revisió de les seves previsions exportadores a la baixa. Ho viuen com un factor conjuntural.” I afegeix: “Hi ha tres variables que seguim molt de prop. D’una banda, el preu de l’energia, perquè afecta directament els costos de producció i transport. D’una altra banda, les rutes logístiques, perquè algunes empreses ja tenen mercaderies aturades al mar esperant poder accedir a la regió per l’estret d’Ormuz, i cada dia d’espera implica un cost directe addicional en logística i en terminis de lliurament que acaba repercutint en la relació amb el client.” I, finalment, hi ha els mercats locals d’aquests països. “L’Orient Mitjà és una regió on les nostres empreses van créixer d’un 14% el 2025, fruit d’una determinació conscient de diversificar-nos arran de la incertesa als mercats tradicionals. Perdre aquest impuls ara seria doblement frustrant”, conclou.

En poques paraules, podríem dir que, per a l’empresa industrial exportadora, l’adaptabilitat ha deixat de ser una virtut i ha esdevingut una necessitat vital i, sortosament, sembla que n’hi ha moltes que ja fa uns quants anys que s’entrenen.

També conserva un valor específic en termes de privacitat i autonomia personal, perquè possibilita transaccions sense traçabilitat digital, la qual cosa molts ciutadans consideren una garantia de llibertat i de control sobre la seva informació. A això, s’hi afegeix la seva utilitat quotidiana per a gestionar la despesa. Pagar en efectiu ajuda a visualitzar millor els diners disponibles i pot reduir un cert endeutament elevat associat a compres impulsives amb mitjans de pagament digitals.

Aquests paràgrafs formen part d’una reflexió encertada que feien els analistes de Funcas en un estudi del passat mes de desembre.

El fet és que, per un motiu o un altre, mentre el corrent del temps ens porta cap a una digitalització creixent del nostre entorn, es va fent palesa una por més gran de la dependència que ens creem d’uns factors que no podem controlar. La darrera apagada general és un exemple que tots tenim al record. Per tant, no és estrany que una sèrie de països capdavanters en la digitalització monetària prenguin mesures per mirar d’evitar un col·lapse total de l’activitat. En aquest cas, en els pagaments quotidians.

Per exemple, Suècia és un dels països més digitalitzats del món en termes de pagaments. L’ús d’efectiu ha caigut dràsticament aquesta darrera dècada i la major part de les transaccions diàries es fan amb targetes o aplicacions mòbils. Segons l’informe de pagaments del 2025 elaborat pel Banc Central de Suècia (Riksbank), només una compra de cada deu en comerços es fa amb diners físics al país. És a dir, un baixíssim 10%. Els pagaments amb targeta són el mètode més habitual al país nòrdic. Aquesta digitalització ha facilitat una operació més ràpida i barata, però també ha creat vulnerabilitats en cas d’interrupcions en les infrastructures digitals. A més, els pagaments amb targeta depenen de xarxes nord-americanes, com Visa i Mastercard, i qualsevol hipotètica tensió o conflicte polític amb els Estats Units podria implicar sancions que desconnectessin el país dels pagaments amb targeta.

Per això, la setmana passada, el Riksbank recomanava que totes les llars tinguessin a casa 1.000 corones sueques (uns 90 euros) per adult en efectiu. Aquesta quantitat s’ha de considerar com a referència i va destinada a cobrir una setmana de compres essencials. “Sempre que sigui possible, es recomana a les llars de tenir-hi efectiu en diverses denominacions”, assenyalava l’autoritat bancària sueca en un comunicat. La institució emfatitzava que l’efectiu no solament serveix per a emergències, sinó que també és crucial per a mantenir operatiu el sistema de pagaments tradicional.

Curiosament, això passa en un país de grans contrasts financers. Per una banda, té el banc central més antic del món –va ser el primer d’imprimir bitllets a Europa al segle XVII– i, per una altra, també és el país precursor que aspirava, fins fa ben poc, a convertir-se totalment en cashless (“sense efectiu”) abans del 2030. Però la pau s’ha afeblit i les amenaces de Rússia han canviat la situació. En el clima de tensió actual, s’ha adonat que la dependència digital ha esdevingut el seu taló d’Aquil·les.

En definitiva, un dels països més avançats del món en digitalització financera prova de conciliar l’eficiència tecnològica amb la seguretat dels seus ciutadans, pensant en possibles interrupcions. A mesura que les economies avançades s’acosten a una societat sense efectiu, els bancs centrals cerquen de garantir que la població pugui continuar pagant, fins i tot, si fallen les xarxes digitals.

Més al sud, a Suïssa, diumenge passat van anar molt més enllà i van votar en referèndum de fer entrar les monedes i els bitllets del franc en la constitució. En la informació oficial s’especificava que l’acceptació no comportaria cap canvi en la vida quotidiana, ni noves tasques ni nous costs. I això passa en un país on només el 30% de les compres comercials es fan en efectiu. És a dir, que els pagaments en líquid són una clara minoria.

D’aquesta manera, el dret de fer servir bitllets i monedes en francs ha quedat consagrat en la constitució de Suïssa, després del suport en referèndum a una mesura destinada a garantir l’ús de l’efectiu en la societat. Segons els resultats oficials, el 73,4% dels ciutadans va votar a favor de la reforma legal. No podem passar per alt que, amb aquesta decisió, Suïssa s’afegeix a països com Hongria, Eslovàquia i Eslovènia, que ja han incorporat en les respectives constitucions el dret de pagar en efectiu. A Àustria, el debat polític avança en la mateixa direcció, en un context en què els hàbits de pagament són com més va més digitals, especialment d’ençà de la pandèmia.

Tots aquests passos aparentment a contracorrent poden sorprendre, però el fet és que el BCE mateix, l’estiu passat, mentre preparava el llançament de l’euro digital, va fer un estudi sobre què havia passat amb l’ús de l’efectiu en quatre situacions recents de crisi a la zona euro: la pandèmia, la invasió russa d’Ucraïna, l’apagada i la crisi financera a Grècia. I l’estudi demostrava que, en contextos d’inestabilitat, el públic recorre a l’efectiu com a mitjà de pagament fiable i reserva de valor, independentment del tipus de crisi o del nivell de digitalització. Gràcies a la seva disponibilitat immediata i funcionalitat “fora de línia”, l’efectiu aporta beneficis que el converteixen en un recurs estratègic per a la gestió del risc i la continuïtat operativa.

L’evidència, doncs, dóna la raó a la necessitat de mantenir una infrastructura sòlida que garanteixi la disponibilitat d’efectiu, com reconeix el BCE en la seva estratègia per a assegurar-ne l’accés i l’acceptació en la zona euro. Quan es va començar a parlar de l’euro digital, van sortir veus que deien que desapareixeria l’efectiu. Això era una falsedat, perquè dins el reglament per a l’establiment de l’euro digital el Parlament Europeu prescriu: “L’euro digital ha de complementar els bitllets i monedes, però no reemplaçar-los. Com a instruments de curs legal, l’efectiu i l’euro digital són igualment importants.”

Sembla, doncs, que haurem de portar sempre amb nosaltres, per prudència, bitllets i monedes, pel que pugui ser…

Vet aquí el contingut del primer paràgraf de les conclusions d’un estudi, “Anàlisi de la concentració del sector bancari a Catalunya”, que ha elaborat l’Autoritat Catalana de la Competència (ACCO) i que analitza la concentració del sector bancari a Catalunya, per donar resposta al punt 4.d) de la moció 84/XV del Parlament de Catalunya, sobre la necessitat d’articular una banca pública de promoció econòmica.

Durant l’any passat vam parlar molt d’aquest aspecte, arran de l’OPA del BBVA al Sabadell. Tot i que ja ha passat la fal·lera mediàtica per a saber quina era la concentració real de poder financer a Catalunya, a causa del fracàs de l’operació, no deixa de ser interessant d’aprofundir-ne alguns aspectes. Aquest és el propòsit d’aquest estudi, que demostra fins a quin punt conviuen, a Catalunya, un oligopoli al mercat bancari i l’exclusió financera d’un feix de municipis, en què els habitants viuen deixats de la mà de Déu.

El document recorda que, a Catalunya, entre el 2008 i el 2024, hi hagué un tancament continuat d’oficines bancàries, derivat de la reestructuració del sector. Se’n van eliminar 6.038, és a dir, el 74%. L’any 2023 hi havia 6.747 caixers automàtics al conjunt de Catalunya, dels quals 5.102 en sucursals, 680 de desplaçats i 965 d’independents. La major part dels caixers eren a la demarcació de Barcelona.

El resultat de la reducció d’entitats ha estat una gran concentració de la xarxa, de manera que els quatre bancs principals esmentats tenen, conjuntament, el 85% de les oficines. Però, alhora, deixa un buit de servei a moltes localitats. A Catalunya hi ha 503 municipis (el 53% del total) que no tenen oficina bancària i 435 (el 46%) que manquen de caixer automàtic. En total, a Catalunya hi ha 947 municipis.

La desatenció de tantes localitats ha esdevingut un problema per a la comunitat. Del punt de vista estrictament econòmic de cada entitat, és lògic que hi hagi aquesta situació d’abandonament, perquè són pobles petits, en termes d’habitants, i, evidentment, de capacitat de negoci. Pensem que a Catalunya els qui no tenen accés a una oficina bancària a la localitat on resideixen són 240.892 habitants, és a dir, “només” el 3,19%.

I aquí ens hem de preguntar si el negoci financer és un negoci i prou o també hauria de ser vist com un servei. En l’àmbit privat és una cosa i en l’àmbit públic, una altra. Per resoldre-ho, l’any 2024 la Generalitat va posar en funcionament un servei itinerant de banca mòbil, amb l’objectiu de portar caixers automàtics i serveis financers als 503 municipis de Catalunya que no tenen oficina bancària permanent. Tanmateix, actualment la prestació d’aquest servei, que fan CaixaBank i la Caixa d’Enginyers, és efectiva en 457 municipis, perquè els altres hi han renunciat.

Un apartat que m’ha semblat interessant de l’informe és l’anàlisi que fa del negoci de cada entitat, tenint en compte el nombre d’oficines i, sobretot, el volum de crèdit. A Catalunya, globalment, CaixaBank és l’entitat amb una quota de mercat més elevada en termes de crèdit total (31,99%), seguida del BBVA (23,48%), el Sabadell (15,47%) i el Santander (11,79%). Conjuntament, els quatre primers bancs, doncs, tenen una quota de mercat pràcticament del 83% del crèdit total. El següent banc és Bankinter, amb una quota de tan sols el 4,76%. Apunta que si s’hagués dut a terme la fusió entre el BBVA i el Sabadell, l’entitat resultant hauria tingut una quota de mercat de gairebé el 39% i s’hauria situat en primer lloc, davant de CaixaBank, i entre totes dues en tindrien el 71%, una xifra molt gran.

Com estan els països europeus en aquest punt, millor o pitjor? Doncs, considerant la quota dels cinc primers bancs a Catalunya (88%) i comparant-la amb els països de la Unió Europea, amb una població relativament semblant a la nostra, resulta que, llevat de Grècia (96%), la concentració de casa nostra és superior que a la resta: Àustria (38%), Suècia (56%), Hongria (59%), Dinamarca (64%) República Txeca (65%), Irlanda (69%), Portugal (71%), Bulgària (77%) i Finlàndia (81%). Això confirma tot allò que es va dir durant el procés de fusió de l’OPA fallida, sobre l’excessiva concentració que ja tenim i l’escassa competència existent.

Però l’informe fa un pas més i separa el crèdit de les famílies (consum i hipoteques) i de les pimes. I aquí hi ha diferències importants entre entitats. En el primer cas, CaixaBank és l’entitat amb una quota de mercat més alta (33,44%), seguit del BBVA (24,20%), el Sabadell (14,07%) i el Santander (11,79%). Sens dubte, en el cas de les hipoteques, es demostra que CaixaBank talla el bacallà, amb un gran avantatge respecte de la resta. Conjuntament, els quatre primers bancs tenen una quota de mercat del 83,50% del crèdit a les llars. Així doncs, segons l’informe, es pot considerar clarament una situació d’oligopoli.

La importància de les entitats canvia una mica en el crèdit a les pimes. Si CaixaBank té també la quota de mercat més elevada (32,19%), el segon banc és el Sabadell (20,23%), davant el BBVA (18,45%) i el Santander (11,79%). Conjuntament, els quatre primers bancs tenen una quota de mercat del 82,66% del crèdit a les pimes. Per tant, l’estudi insisteix a dir que es pot considerar com un oligopoli. Amb la fusió entre el BBVA i el Sabadell, l’entitat resultant hauria tingut una quota de mercat del 38,68%, superior a CaixaBank, i encara hauria reduït més la competència, com es va argumentar aquí ja de primer. Veient aquesta classificació, no ha d’estranyar l’interès del BBVA pel Sabadell, per a situar-se millor a Catalunya (i a l’estat espanyol) en el crèdit a pimes.

L’enumeració de riscs que ara tenim en el mercat financer català ocupa una part de l’informe. Jo en destacaria dos. Un risc potencial per a la competència que implica l’augment de la concentració és que reforça la posició dels principals bancs establerts. Especialment, quan tenen poca pressió competitiva en determinats àmbits geogràfics. D’una altra banda, el fet que hi hagi pocs bancs pot reduir la rivalitat i facilitar l’existència d’acords col·lusoris o la coordinació tàcita entre els bancs presents al mercat. És més fàcil que uniformitzin el seu comportament, cosa que implica també un encariment i un empitjorament de la qualitat dels serveis que reben els usuaris de la banca i especialment els clients particulars i les pimes.

I, finalment, quant a les recomanacions de l’informe, atès que hem vist que el grau de concentració de la banca a Catalunya és elevat, la primera seria evitar l’adopció de noves mesures que puguin fer créixer injustificadament aquesta concentració, especialment en aquells municipis o àrees geogràfiques que presenten uns índexs més elevats.

Quant a l’exclusió, a més dels autobusos itinerants, aconsella de disposar de xarxes de caixers automàtics compartides entre diverses entitats de crèdit, juntament amb caixers independents, perquè poden exercir un paper remarcable tant en la reducció de l’exclusió financera com en el foment de la competència. Així mateix, caldria promoure els acords de col·laboració entre entitats de crèdit i operadors d’uns altres mercats amb una presència territorial extensa (com ara les oficines de Correus, els estancs o les administracions de loteria), que permeten l’accés a l’efectiu i més serveis bancaris.

Tenir més informació detallada com la que acaba d’oferir l’ACCO és molt important per a conèixer una mica més a fons la realitat del nostre país. Sense aquest coneixement de base, en aquest i molts altres àmbits de l’economia, serà impossible de desenvolupar de manera adient la nostra activitat… quan ho puguem fer sense tants entrebancs, és clar.

La imatge dels dipòsits de petroli iranians cremant, que s’havien vist a la televisió, acreixien el temor arreu del món. Val a dir que el totpoderós Trump s’ha emprenyat amb els atacants israelians. Ell no ho volia per dues raons. Primera, per l’esmentat temor que originen entre els inversors els reportatges televisius amb les flames gegantines; i segona, perquè aquests atacs tan espectaculars no ajuden a fer que el poble iranià es posi contra del govern, com volen aconseguir els nord-americans. Altrament, els pot acostar al fill d’Ali Khamenei, acabat de nomenar successor. El fet és que el cap de setmana no hi ha hagut calma bèl·lica, sinó, a l’inrevés, foc creuat i una extensió creixent del polvorí de l’Orient Mitjà a més països.

Mentrestant, en vista dels esdeveniments del cap de setmana, els ministres de Finances del G-7 s’han reunit urgentment per videoconferència aquest matí, amb una sola idea: recórrer a les reserves estratègiques de petroli dels països per mirar d’estabilitzar el mercat. La reunió ha tranquil·litzat els ànims i això ha fet que el preu del petroli anés baixant, del punt màxim a què havia arribat fins a 98 dòlars per barril, quan escric aquestes línies.

Finalment, no hi ha hagut acord, però els ministres han mostrat la disposició a adoptar “totes les mesures necessàries” per a estabilitzar els mercats d’hidrocarburs. Això inclou la possibilitat de recórrer a les reserves estratègiques. Aquest ha estat el principal missatge al final de la reunió, en què, segons Roland Lescure, el titular de França, país que exerceix la presidència rotatòria, s’ha insistit que s’examinaria de prop “com es pot estabilitzar el conjunt dels fluxos, el conjunt del mercat”.

A la tarda els nervis s’havien calmat, “l’indicador de la por” havia caigut fins a 27,5 punts i les pèrdues a l’hora d’obrir Wall Street eren minses, d’un 0,5%. Això feia que els índexs europeus tanquessin amb baixades moderades, entorn del -0,5% (l’Íbex-35, un -0,7%). “S’ha salvat el dia”, respirava alleujada la gent de les borses. I demà? Ja ho veurem. Depèn de què facin uns i altres amb els drons i els míssils.

Però el fet és molt preocupant. Els més afectats són els asiàtics, sobretot els xinesos, per a qui el petroli de la zona conflictiva és vital. En el cas de l’estat espanyol, per exemple, la situació no és tan complicada, perquè els principals proveïdors són els EUA, el Brasil, Mèxic i Nigèria. Tanmateix, el preu és unificat. Una cosa és que no hàgim de patir pel subministrament, com els asiàtics, i una altra és el preu. Qui hagi posat benzina al cotxe avui ja ho deu haver notat. I demà, encara més.

La clau és que el petroli de la zona no pot sortir dels països productors. Els iranians tenen tancat l’estret d’Ormuz, cosa que actua en dos sentits. Per una banda, no deixa passar vaixells carregats de producte ni tampoc els que han de carregar. I, per una altra, tots els països de la zona s’han trobat obligats a abaixar la producció o a tancar-la, perquè l’Aràbia Saudita, Kuwait, els Emirats, Catar (sobretot gas natural) i l’Irac tenen els dipòsits dels magatzems plens a vessar i no els poden buidar. Per això tothom diu que el futur dels preus depèn de quants dies estigui tancat l’estret.

I això és per dues raons principals. La primera és que, quan s’obri, la producció que podrà sortir cap a les destinacions respectives s’haurà alterat per la manca de producció dels dies que hagin de tenir tancats els pous. I la segona és que, mentre no es resolgui la situació, molts hauran de fer la volta pel cap de Bona Esperança, per la por de passar per la mar Roja, atès que els petroliers circularien a tocar del Iemen. Tot plegat implica un cost més alt de transport i d’assegurances, que, al capdavall, acabarem pagant els usuaris finals, siguin empreses o particulars.

La conseqüència directa de l’encariment del petroli –i el gas natural, pensem-hi, que ha pujat d’un 30%– és l’encariment del transport per terra. Transportistes, taxistes, agricultors (pels fertilitzants que vénen de la zona) i pescadors ja han fet sentir la seva veu i això tot just acaba de començar. Un encariment del transport i del combustible de moltes empreses, en què és cabdal dins el seu escandall, vol dir que els preus del consum poden tornar a pujar amb facilitat. I no parlem de l’electricitat… Fer pronòstics de quant pot afectar l’IPC encara és arriscat, perquè depèn de quant duri la guerra i això, ara com ara, és imprevisible.

I, finalment, hi ha el paper que hauran de fer els bancs centrals si la inflació es torna a enfilar. Ja vam veure què va passar quan va començar la guerra d’Ucraïna. De moment, hi ha un silenci total, però no cal ser un gran economista per a intuir que si els preus pugen també hauran de tornar a pujar els tipus d’interès, i això derivarà en un fre addicional a la recuperació que espera Europa. I tampoc no agradarà als EUA, encara que Trump hagi canviat el president de la Reserva Federal. A més, amb els volums estratosfèrics de deute que molts països tenim, això afegiria un problema més a l’hora d’haver de dedicar més diners del pressupost a pagar interessos addicionals. Però no ens esverem abans d’hora…

No ens enganyem, a cap dels partits que manen al govern espanyol li interessa que cada any es posi llenya a la foguera catalana, com ara fa una setmana, quan s’explicà que el 2022 es van evaporar de Catalunya 21.092 milions d’euros, l’equivalent al 8,2% del PIB, d’acord amb el mètode de càlcul del flux monetari. Saben que remou estómacs. Això sí, la xifra que ha volat és una mica inferior a la de l’any anterior. Se n’han endut 920 milions menys! En canvi, per a mi, enguany la presentació té una doble significació que penso que ens hauria de fer emprenyar encara més.

Per una banda, la manera de presentar-ho, com un simple annex. La carta que juga el govern IIla en el pressupost és la de l’augment previst en la despesa de 4.604 milions (un 10,3%) respecte de les previsions de l’any passat, recollides en la pròrroga i els suplements de crèdit. Es ven com el gran atractiu d’enguany, i recorden als qui no pugin al carro de l’aprovació el mal que fan als ciutadans de Catalunya. Falten quinze dies perquè ERC digui que sí (o que no), però, de moment, la gent d’Esquerra continua negant-s’hi per allò que el PSOE no fa venir l’IRPF, com havien pactat. En definitiva, el missatge del govern és que són molt importants aquests 4.000 milions i escaig d’increment de despesa i que, en canvi, els 21.000 milions no ho són tant, perquè, posant-los a l’annex, sembla que aquest càlcul es consideri poc més que un exercici teòric.

Ens fan passar per curts de gambals, perquè el suposat exercici teòric es repeteix any rere any. Només d’ençà del 2020, per exemple, supera cada any els 20.000 milions d’euros i, fins i tot, amb l’altre càlcul que fan a Madrid, en què el dèficit és menor, ja que apliquen el mètode de càrrega i benefici, surt que s’evaporen una mitjana de 14.500 milions d’ençà del 2020. És a dir, només en quatre anys han marxat més de 80.000 milions, amb un mètode, o més de 58.000, amb el seu sistema. Que, per cert, tampoc no és cap broma.

En definitiva, segons el flux monetari, els ingressos aportats per Catalunya l’any 2022 representen el 19,3% del total considerat, una dècima més que l’any 2021. Les despeses rebudes representen el 14%, quatre dècimes més que l’any 2021. Així, és clar que els ingressos aportats tenen un pes superior al del PIB de Catalunya respecte del global de l’estat (18,8%) i les despeses, un pes inferior al de la població (16,3%). Cap novetat!

Però podem fer encara un pas més i excloure les operacions de la Seguretat Social, que, per les seves característiques, són despeses no discrecionals. Si ho fem, el diferencial entre el pes dels ingressos aportats i les despeses rebudes s’incrementa substancialment. Així, en el cas del 2022, els ingressos, amb un 19,2%, se situen clarament per sobre del percentatge de les despeses, que és d’un 10,3%, amb una diferència de 8,9 punts percentuals. Amb aquest afegitó, el càstig real que ens fan és encara superior al que habitualment considerem, quan ens referim al dèficit fiscal. Parlem de molts i molts diners, que ens calen.

A tot això sembla que ja ens hi hem “acostumat” any rere any, però és que el 2026 és especial. Perquè acabem de ser conscients (si no ho hem volgut veure abans) que el país ens cau a trossos. Que totes les inversions que l’estat espanyol no ha executat a Catalunya, en trens i carreteres, han quedat al descobert en un any de pluges superiors a les normals. De cop i volta, apareixen centenars de punts perillosos a la xarxa ferroviària, que cal suposar que fins ara no sabíem que hi eren. Vol dir que hem estat circulant amb un grau de risc desconegut, però que, pel que sembla, no era baix. I ens trobem que els retards “de sempre” a Rodalia ara s’amplifiquen per motius de risc. Amb tot plegat, avui tenim un desgavell de trams que cal fer amb autobús i uns altres, amb velocitat reduïda, que són una creu per als usuaris i representen la cara oculta de la propaganda que l’estat fa de tenir la xarxa de gran velocitat més extensa del món, després de la Xina. Per què la volem, ací? Per què s’han desviat les inversions? En sabem les respostes i no cal insistir-hi.

El moment complicat que ens fan travessar amb les infrastructures i el menyspreu a la balança fiscal en la seva presentació formal són dos factors que, enllaçats, em semblen molt greus. Però encara hi ha una cosa més. Resulta que trobem un segon annex a l’esmentat informe econòmic del pressupost, que es titula “La càrrega financera de la Generalitat”. Les dades de la balança fiscal s’han calculat per al 2022, i en el cas del deute es presenten les del 2024. I em fixaré només en un parell de detalls.

Primer, explica que, en conjunt, al tancament del 2024, la Generalitat tenia un total de 78.473 milions d’euros de deute viu obtinguts dels nous mecanismes d’accés a la liquiditat iniciats el 2012. Evidentment, es refereix al FLA (fons de liquiditat autonòmica). Doncs bé, els diners que ens van anar passant durant set anys per a cobrir el dèficit o refinançar deute, del 2015 al 2021, eren a un tipus d’interès inferior a l’1%. El 2022, va pujar a l’1,5%; el 2023, al 3,497%, i el 2024, al 3,11%. Aquesta era la part aportada directament pel FLA, atès que el deute global a final del 2024 era d’una mica més de 90.000 milions (i ara, si fa, no fa, és el mateix).

L’explicació que aporta la Generalitat és que, el 2024, el cost mitjà de l’endeutament va créixer respecte de l’any anterior (1,4%) i es va situar en l’1,6% per culpa de l’increment del cost mitjà de les noves operacions a tipus fix. En aquest sentit, el tipus d’interès fix del FLA 2024, que va finançar la major part de les necessitats d’endeutament de la Generalitat en aquell exercici i que es determina a partir del tipus d’interès del Tresor, es va situar en un 3,1%, significativament per sobre del tipus mitjà global de la cartera de deute de la Generalitat. I continua: “A conseqüència del tipus d’interès més alt aplicat al nou deute de la Generalitat, l’import total d’interessos pagats d’acord amb l’estat d’execució del pressupost liquidat del 2024 augmenta d’un 78,2% respecte de l’any anterior, i passa de 744 milions d’euros a 1.325 milions.” Déu n’hi do quin salt!

Com recordava Etxearte en el seu article, “el govern també està pendent que el congrés espanyol aprovi la condonació d’una part del deute del FLA. Els interessos del deute prevists ascendeixen a 1.600 milions d’euros, i equivalen a un virtual quart departament de la Generalitat”. Amb detall, aquesta partida pressupostària és superior, per exemple, als recursos que el govern destinarà al Departament d’Empresa i Treball, al qual van 1.506 milions d’euros. Ja veurem també quan i com acaba aquesta proposta del govern en el seu tràmit parlamentari.

En resum: ací, a Catalunya, treballem com podem, amb un entorn molt millorable, a causa de la manca d’inversions estatals. Malgrat tot, ens en sortim força bé, produïm gairebé la cinquena part de tot el que es fa a l’estat, per la qual cosa li paguem els imposts corresponents. Com ja hem vist al començament, la part de diners que ens retorna és molt inferior a la que aportem i també a les necessitats de la nostra societat. Cap problema, el FLA ens ajuda a pagar l’excés de despesa deixant-nos diners (ja seria curiós que fossin els mateixos dels nostres que s’han quedat), en canvi de pagar uns interessos, és clar. Com que això passa sempre, acumulem deute, fins a uns 90.000 milions, que ens costen uns 1.600 milions d’euros d’interessos. Ja sé que això s’ha explicat mil vegades, però sembla que encara hi ha gent d’ací que no ho té prou clar.

La maldat intrínseca d’aquest cercle viciós és que ens col·loquen un deute que no hauríem de necessitar mai, i a sobre ens cobren interessos, mentre deixen, per una altra banda, que el país caigui a trossos. Aquests interessos no són la part més important de la injustícia que es fa amb Catalunya, evidentment, però representen la cirereta del pastís en la cerimònia de la gran riota que ens planten a la cara, any rere any. Que se’n foten, vaja. I ací, mentrestant, per a molts, com si plogués.

El resum és que la desocupació ha augmentat, fonamentalment per joves que volen treballar i que s’han apuntat a les llistes del registre laboral. Així, doncs, d’alguna manera, aquesta pujada de la desocupació no és tant una conseqüència de la destrucció de llocs de feina, com de la no-absorció de nova mà d’obra que vol treballar. Un fet ben curiós, però també ben conegut: mentre els empresaris s’exclamen que no troben gent per a treballar, els joves tampoc no troben empresa on prestar els serveis. N’hem parlat moltes vegades, però aquest mes es reflecteix de manera diàfana en les xifres. Cal fer notar que el fenomen no té tanta força a la resta de l’estat espanyol. L’augment de 2.000 treballadors sense feina a Catalunya al febrer contrasta amb el total de 3.500 a tot l’estat. És a dir, gairebé sis de cada deu nous desocupats de l’estat són d’aquí.

Això hauria de ser una preocupació afegida, perquè fa que, en termes interanuals, la reducció de la desocupació registrada a Catalunya es torni a moderar, fins al -2,1%, és a dir, 7.068 desocupats menys que un any abans (-150.000 a tot l’estat espanyol). És un ritme de descens clarament a la baixa i que fa que la taxa del conjunt de l’estat espanyol gairebé el tripliqui. Per què continua aquesta diferència tan alta de ritmes de fa tants mesos? Fa temps que ens ho preguntem, però no sembla tenir una resposta fàcil. El fet és que, tot i que també mostra una lleu moderació en la intensitat, el ritme de baixada a l’estat espanyol és del -5,8%.

El Departament de Treball destaca el fet positiu (diria que l’únic) que Catalunya registra la desocupació més baixa en un mes de febrer d’ençà del 2008, amb 327.253 persones. La dada és correcta, però no hauria de fer oblidar la realitat anterior. El secretari de Treball, Paco Ramos, ha dit aquest matí: “Amb la prudència que ens caracteritza, i més en aquest context internacional en què ens trobem, pensem que el nostre mercat de treball es comporta de manera robusta i amb un creixement sostingut que és de lloar.” Evidentment, no es referia a la desocupació, sinó a l’afiliació a la Seguretat Social. Però la valoració global em sembla molt optimista. Massa.

Tanmateix, és cert: l’afiliació ha anat força millor, en primera instància. El Departament de Treball ho defineix així: “Al febrer, la mitjana d’afiliacions a la Seguretat Social a Catalunya ha arribat a 3.850.359, la xifra més alta registrada en un mes de febrer des de l’inici de la sèrie històrica, el 2004. En relació amb el mes anterior i, com és habitual al febrer, la mitjana d’afiliacions s’ha incrementat d’un 0,6% (23.564 més); aquesta taxa és la mateixa que la registrada el 2024 i el 2025.” No diu, en canvi, que de l’octubre al gener hi va haver una pèrdua de 56.000 afiliats, cosa que vol dir que al febrer hem recuperat menys de la meitat dels que s’havien perdut aquests darrers mesos. Per això dic que la xifra s’ha de mirar amb una certa perspectiva. No ens podem mirar el febrer i prou.

A més, en termes comparatius interanuals, també creixem per sota de la mitjana estatal (+2% i +2,3%). Això vol dir que generem menys feina que l’estat espanyol. Amb una mica més de detall, mirant les altres comunitats autònomes, les afiliacions augmenten a tot el territori. El País Valencià encapçala el creixement (+3,5%), seguida de Múrcia (+3%) i la Comunitat de Madrid (+2,9%). En l’altre extrem, Extremadura és la que registra un increment més discret (+0,5%), seguida del País Basc (+1%). Tampoc en aquest apartat no podem estar gaire contents dels resultats assolits.

Les patronals alerten de l’evolució del mercat laboral. El Foment del Treball adverteix d’una desacceleració preocupant amb problemes estructurals que frenen la competitivitat. Concretament, quant a l’afiliació, tot i que en termes mensuals Catalunya destaca com la comunitat amb un augment més elevat d’afiliats (23.564), dins l’estat espanyol recorda que “aquest augment no compensa la pèrdua d’ocupació d’aquests darrers tres mesos”. I reitera que el nostre mercat de treball afronta envits estructurals de gran profunditat, “com l’augment de l’absentisme, els nivells de productivitat per ocupat, el desajust entre l’oferta i la demanda de perfils professionals i la dificultat creixent per a cobrir determinades vacants”.

La PIMEC també ha manifestat preocupació. El secretari general de l’organització, Josep Ginesta, ha dit: “En un mes que tradicionalment acostuma a haver-hi una reducció de la desocupació, les dades mostren un comportament negatiu, tant en termes mensuals com anuals, fet que genera preocupació i, tot i que s’explica per múltiples causes, apunta a un símptoma de fons.” I sobre el creixement dels desocupats sense feina anterior, ha afegit: “Estimem que aquesta dada pot provenir del decalatge entre la inscripció obligatòria de les persones que volen cursar FP dual i la realització del contracte.” I ha acabat dient: “Creiem que, amb les polítiques públiques que es promouen i es fomenten, no es donen els missatges adequats per a orientar la gent cap al mercat de treball.”

La directora de l’Àrea de Treball de la PIMEC, Sílvia Miró, ha destacat la manca d’agilitat en el mercat i ha posat en relleu la durada en la permanència en la desocupació. “293.323 aturats del mes de gener encara ho són al febrer –ha dit–, xifra que representa una taxa de permanència en el registre del 90,2%.” Miró ha detallat que la durada mitjana de la desocupació és actualment de 9,6 mesos.

En definitiva, un mes de febrer que no ha estat bo al mercat de treball, malgrat el que diuen les autoritats. La baixada interanual del ritme de creixement dels afiliats i del corresponent a la caiguda dels desocupats són dos fets que preocupen de fa mesos i no canvien de tendència, fins a col·locar-se per sota dels ritmes del mercat de l’estat espanyol. Alguna cosa no fem gaire bé, encara que, oficialment, sembli que tot sigui oli en un llum.

El fet és que, en aquest context, els mercats no cauen uniformement, sinó que es reorganitzen. El capital flueix cap a sectors que es beneficien directament de l’augment dels preus de les matèries primeres i, en canvi, les activitats sensibles als costs energètics en surten perjudicades. Diverses anàlisis ja destaquen aquesta dinàmica. L’energia, unes certes matèries primeres i les empreses dedicades a la defensa es beneficien de les entrades de capital; alhora, el transport, la indústria pesant i el consum poden experimentar una pressió relativa. Per als índexs, aquesta redistribució de fluxos sol ser més decisiva que no pas la guerra.

Si fem memòria, veurem que la història financera recent, de la guerra del golf Pèrsic fins a la invasió d’Ucraïna, demostra que els mercats poden absorbir ràpidament un xoc geopolític si l’impacte econòmic es manté limitat. El perill sorgeix quan el conflicte altera permanentment els equilibris energètics o inflacionaris. En aquest cas, la guerra deixa de ser un esdeveniment aïllat i es converteix en un factor estructural que castiga el creixement global.

En darrera instància, la reacció del mercat, avui, a la guerra a l’Iran no ha estat ni emocional ni ideològica, sinó estrictament macroeconòmica. Els inversors no especulen sobre el resultat militar, sinó sobre l’evolució dels preus del petroli, la inflació i els tipus d’interès. Si el conflicte es manté contingut, la volatilitat podria desaparèixer ràpidament. En canvi, si causa una pertorbació duradora en el subministrament energètic mundial, es podria convertir en un xoc comparable a les grans crisis petrolieres, amb efectes molt amplis, que van més enllà de l’Orient Mitjà. I això avui no ho sabem, perquè les reaccions de Trump són imprevisibles i no té manies a l’hora de mentir a tothom.

Per mirar d’apaivagar la situació, ahir l’Aràbia Saudita, Rússia i sis membres més de l’OPEP es van reunir i van decidir d’augmentar les quotes de producció de petroli de 206.000 barrils cada dia el mes d’abril, un volum superior a les expectatives, mentre la guerra desestabilitza l’Orient Mitjà i les rutes de transport. Aquest augment de producció és més alt que els 137.000 barrils per dia addicionals que els experts preveien abans del cap de setmana. No obstant això, no n’hi ha prou per a impedir un augment dels preus del barril de petroli.

I tal dit, tal fet. El gas, amb el tancament de la producció de Catar, és el que s’ha ressentit més de la sotragada, amb un augment de gairebé el 50%. Per una altra banda, el petroli baixa al voltant del 6% quan escric l’article. El Brent se situa a 77 dòlars per barril, si bé ha arribat a tocar els vuitanta, la nit passada. Evidentment, el moviment de l’OPEP d’ahir “és un senyal, no una solució”, com apunten molts analistes. Perquè si el petroli no pot transitar per Ormuz, 206.000 barrils addicionals cada dia faran molt poc per relaxar el mercat. Amb l’embranzida bèl·lica regional, el transport marítim a través de l’estret d’Ormuz, per on transita aproximadament un 20% del consum mundial de petroli, es troba compromès. Les grans companyies d’assegurances ja han avisat que no es faran càrrec d’allò que pugui passar.

És evident que un tancament prolongat de l’estret d’Ormuz duria a una escassetat i, en conseqüència, a un fort augment dels preus del petroli. No és que hagi de passar amb seguretat, però el risc hi és. L’explicació és clara. Segons molts analistes, això és una arma de doble tall per a Teheran. D’una banda, aquesta decisió perjudica significativament la resta del món, però, per una altra, també els impedeix a ells mateixos d’exportar la producció diària de petroli. Haurem de deixar passar una mica de temps en el desenvolupament de les hostilitats per a saber com acaba aquest aspecte.

Però el punt que fa més por a tothom, i que es comenta en veu baixa, és que els iranians es dediquin a bombardar les instal·lacions petrolieres dels països del golf Pèrsic. Ara com ara, tan sols han atacat la refineria àrab de Ras Tanura, però si l’exemple va més enllà, la situació canviaria radicalment i, en aquest cas, ningú no sap què podria passar.

Mentrestant, les borses han tingut un comportament a la baixa, però sense pànic en cap moment. Els índexs borsaris europeus han caigut entre el 2% i el 3%, amb pèrdues moderades pel risc que s’ha creat a la part més sensible del món, en termes energètics. A la borsa espanyola s’ha destacat l’enfilada d’un 5,6% de Repsol, fet que no té res de sorprenent. Com tampoc que JP Morgan hagi recomanat avui de comprar accions de grans petrolieres europees. Shell i Total Energies són alguns dels valors pels quals es decanta el banc nord-americà enmig de les tensions geopolítiques. La borsa americana, en aquests moments, es troba en lleugers números negres, fet, que, fins a cert punt, sí que és sorprenent. L’or, com s’esperava, també ha pujat, però a un ritme inferior del que es podia esperar. I això mateix ha passat amb el dòlar, que s’ha enfilat respecte de la resta de divises.

En definitiva, la situació és molt complicada i la volatilitat manarà en els mercats borsaris, de divises i de matèries energètiques aquests dies vinents, segons quin camí prenguin els esdeveniments bèl·lics. Cal estar molt a l’aguait, perquè qualsevol actuació, o simple rumor, pot fer canviar el rumb de les decisions dels inversors. Vénen dies de molts nervis als mercats.

Els preus no han pujat, doncs? Sí. D’un 0,4% respecte del mes passat i d’un 2,3% respecte del febrer de l’any passat. Tinc la sensació que aquest punt enganya molta gent, que no entén que li diguin que els preus “es mantenen” si cada dia paguen més al mercat. D’això en tenim la culpa, en part, els mitjans de comunicació, quan avui, per exemple, algú tituli que “els preus es van mantenir el mes de febrer”, en compte de “els preus van pujar al mateix ritme que el mes anterior”. Perquè el fet és que els preus han pujat, si bé avui no ho sabem amb detall, però l’INE ja ens avança que els aliments sí que han pujat més de pressa que l’índex general, per exemple. Normalment, passa que, veient els preus dels productes i serveis mes a mes, no tenim gaire percepció de la realitat, perquè, llevat de casos molt especials, com en alguns productes alimentaris de temporada, les diferències no són excessives.

Però hi ha un fet que tots notem. Ho podem preguntar als nostres veïns i coneguts. Tots ens diran que tenen la percepció que els preus han pujat molt. I no van errats. La seva memòria els funciona bé. Passa que acostumem a confondre preus amb IPC. I això és fals, el ritme de l’IPC pot “mantenir-se”, però el nivell assolit prèviament pels preus és molt elevat, per culpa de pujades de períodes anteriors. Només en casos excepcionals hi ha baixades de veritat. Ara és el cas de l’oli d’oliva, que cau, després d’haver-se enfilat fins als núvols. Però aquest és un cas excepcional. El més habitual és que pugin sense cridar gaire l’atenció i després vagin consolidant-se a nivells més alts.

I aquesta és la realitat que nota molta gent. Els nivells són alts, però ens diuen que no pugen o que pugen poc. Vet aquí la qüestió. M’he aturat a fer una sèrie de comptes amb els preus que hi havia tot just fa sis anys, abans de començar la pandèmia, que sempre és un punt de referència que tots podem tenir fresc a la memòria. Bé, en aquests sis anys, del gener del 2020 al gener del 2026, l’IPC general ha pujat d’un 23%, que equival a una mitjana aproximada del 3,8% anual, amb creixements molt importants el 2021 i 2022, del 6,5% i 5,7%, respectivament, en què els de l’electricitat i els aliments hi van jugar una part important. La guerra d’Ucraïna va posar la cirereta al pastís i els va portar gairebé a l’11% l’estiu del 2022.

I els aliments van ser una causa rellevant d’aquella insòlita escalada. Després han baixat, però no en la mateixa mesura en què s’havien enfilat. I no podem oblidar que els productes del menjar, encara que van baixant en la ponderació que tenen dins el càlcul de l’IPC, encara són l’epígraf particular més considerable, si bé enguany ja es troben molt poc per davant de la restauració. Ara bé, en els segments més baixos de la renda, els aliments tenen un pes molt crític dins el consum familiar global i l’augment del seu preu el noten més a les seves butxaques.

Si mirem què ha passat en aquests sis anys, veiem que hi ha una sèrie d’aliments bàsics que s’han encarit molt més que no pas l’IPC general i del que seria desitjable. Si anem al mercat i comprem ous, per exemple, pagarem un 92% més ara que no pas el gener del 2020. Si demanem oli, malgrat la darrera baixada, el preu serà encara un 64% superior. La llet s’ha encarit d’un 54% i el peix i la carn, al voltant del 40%. La fruita fresca, les verdures i els llegums, per la seva banda, són al voltant d’un 50% més cars, i el pa ens costa un 32% més. Més enllà dels aliments, l’electricitat és un 42% més cara, la restauració, un 30%, i una assegurança de salut, un 56%; la benzina, només un 8%, perquè fluctua molt segons què fa el petroli.

Al cap tenim memoritzats els preus que hi havia no fa tants anys i és normal que pagar-los avui un 40% o 50% més cars ens posi en funcionament els sistemes d’alerta de la nostra percepció del cost de la vida. El fet és que la despesa diària s’ha encarit molt, i no hem parlat dels lloguers, les pujades dels quals queden molt apaivagades dins l’IPC perquè hi tenen una ponderació baixa, atès que considera que la majoria de residents a l’estat espanyol tenen l’habitatge en propietat. Per una altra banda, la capacitat adquisitiva –aquest és un altre problema– no ha millorat gaire, pel fet que els salaris solen tenir en compte l’IPC general.

En definitiva, l’evolució dels preus és acceptable, però no podem oblidar que això significa una consolidació a uns nivells molt alts, que fan difícil a molta gent poder passar el dia a dia amb tranquil·litat.

Un any més, els productes químics ocupen el volum més important, amb 28.000 milions, i els segueixen –al voltant dels 14.000 milions– la maquinària, els cotxes i els productes alimentaris. Tots quatre sectors acaparen el 70% del total de les nostres exportacions, si bé el químic i els cotxes tenen creixements negatius, del -3% (el farmacèutic puja un d’1,2%) i del -5%, respectivament; en canvi, els béns d’equipament i els productes alimentaris presenten creixements molt alts, del 9% i del 7%, respectivament.

De la complexitat de l’any, pel desgavell originat pels aranzels dels EUA, me’n parla Joan Tristany, director general de l’AMEC. “Les empreses exportadores han dedicat molt de temps i recursos a entendre el context internacional de la millor manera possible, tot interpretant senyals sovint canviants i anticipant situacions en un entorn de gran incertesa. Aquest exercici constant d’anàlisi i diàleg amb els clients ha estat clau per a tancar l’any amb un saldo positiu, que en el context actual té un valor especial”, afirma.

El fet és que aquesta nova situació internacional obliga les empreses a reconsiderar les estratègies de diversificació de mercats, cadenes de subministrament i gestió de riscs comercials. Exportar ja no és tan sols una qüestió de competitivitat, preu-qualitat, sinó també de geostratègia empresarial. Els canvis originats en alguns països per la nova política americana tenen menys efectes directes que no els col·laterals. En realitat, la caiguda de les exportacions als EUA, d’un -3,6%, equival a uns 150 milions d’euros. En canvi, les adreçades a Suïssa, un dels països més afectats inicialment pels aranzels americans, han baixat d’un 20%, que vol dir uns 500 milions. En el cas del Japó, la caiguda del 5% ha estat deguda a la marxa del ien respecte de l’euro, que ha castigat molt.

I les mirades continuen centrades en la Xina. Malgrat que encara és un mercat petit per als catalans –tan sols un 2% del total, com ara Bèlgica–, té un enorme potencial. De fet, el creixement de les vendes d’enguany han estat del 14%, que és, amb escreix, el percentatge d’augment anual més alt entre tots els països. Tampoc no podem passar per alt l’epígraf que l’Idescat anomena “resta del món”, que majoritàriament és l’Àfrica, on la importància no deixa d’augmentar, perquè abasta un 6% de les vendes; i el creixement de l’any hi ha estat superior al 9%, que, en termes monetaris, són uns 600 milions d’euros.

Un dels sectors que anem destacant cada mes és l’agroalimentari. El 2025 ha assolit un nou màxim històric, amb 16.903 milions d’euros exportats, és a dir, un increment del 7,5% en valor i del 7,9% en volum en relació amb l’any anterior. Tinguem en compte que, a més del desgavell mundial per les causes comentades, l’aparició d’un focus de pesta porcina africana, a final d’any, va causar una gran preocupació.

El conseller d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació, Òscar Ordeig, va presentar els resultats del sector abans-d’ahir i va destacar: “Des del 2017, les exportacions agroalimentàries catalanes han crescut per sobre la mitjana espanyola i europea.” Va qualificar-les de grans dades, tenint en compte el complicat context que vivim. “Tenim una indústria agroalimentària exportadora resilient i una complicitat público-privada que fa que el comportament de les exportacions evolucioni de manera més favorable que uns altres sectors de l’economia.”

Una de les dades que més em van cridar l’atenció és el canvi espectacular que ha fet el sector en la millora del valor afegit. Les dades del 2025 confirmen aquesta estratègia exportadora, perquè, en la darrera dècada, les exportacions agroalimentàries catalanes acumulen un creixement superior al 85% en termes de valor i al 17% en volum. Els preus hi han ajudat, però el canvi estructural és senzillament extraordinari.

També cal valorar que el 2025 el sector assoleix un nou rècord d’empreses exportadores regulars (que exporten més de 1.000 euros durant l’any en curs i els tres anys consecutius anteriors), amb 3.225 companyies, 32 més que l’any anterior. Això fa que, de cada quatre empreses exportadores agroalimentàries regulars de l’estat espanyol, una sigui catalana (28%). A més, 317 empreses han emprès l’activitat exportadora durant l’any, de manera que s’ha reforçat l’ampliació de la base exportadora i la consolidació d’una cultura d’internacionalització sostinguda. La directora gerent de Prodeca, Dèlia Perpiñà, va subratllar, durant la presentació: “Exportar avui ja no és només vendre, sinó gestionar risc i anticipar escenaris. La diversificació deixa de ser una opció per a convertir-se en una xarxa de seguretat per a les empreses.”

Cal dir que, més enllà de l’alimentari, aquesta diversificació que cerquen les empreses de diversos sectors topa amb un altre efecte col·lateral dels canvis en els aranzels americans. Em diu Tristany: “Les empreses han accelerat l’entrada en nous mercats i han reforçat la seva presència allà on ja operaven.” Ara, afegeix: “Aquesta diversificació també les ha situades davant una competència xinesa molt intensa en tercers països. En molts casos, s’han hagut d’ajustar marges per mantenir vendes en mercats on els productes xinesos, amb més dificultats d’accés als Estats Units, han incrementat la seva presència.”

Crec que “L’Observatori sobre la internacionalització de l’empresa espanyola 2025”, elaborat per KPMG, resumeix la situació amb força claredat. “Com més oberta és una economia, més exposada està a l’entorn global. I aquest entorn, avui, ha deixat de ser previsible. A més, un dels grans envits per a l’exportació és com gestionar la creixent instrumentalització del comerç com a arma geopolítica. El retorn dels aranzels com a eina central de política econòmica, especialment per part dels Estats Units, ha alterat els fluxos tradicionals.”

En definitiva, un any més, l’esforç i el camí de la internacionalització, ple de sotracs, pel qual les nostres empreses continuen caminant amb convicció, han permès de tancar l’exercici amb un rècord històric de vendes a l’exterior, que –cal dir-ho ben clar– enguany no s’esperava ni de bon tros.

La decisió tomba la seva idea inicial, sobre la qual fonamentava la política econòmica. Li permetia d’obtenir uns guanys fiscals suplementaris que necessitava per a compensar les rebaixes d’imposts als rics i finançar la despesa militar. A més, li aportava una arma de xantatge poderosa amb la resta de països, com no ha deixat de demostrar d’ençà que va tornar a ocupar la Casa Blanca. Ara s’obre un nou període d’incertesa, perquè pot mantenir els aranzels, però ja sap que s’ha acabat el “tot s’hi val” o, com a mínim, li han fet arribar un avís important.

Plou sobre mullat. Perquè els èxits dels aranzels, que no ha deixat de pregonar durant tot l’any, no han estat tan reeixits com diu. Ha demostrat mantes vegades que és un mentider compulsiu i que no té manies ni a contradir les estatístiques, perquè se sent blindat per totes bandes. Això explica l’emprenyada i l’atac d’ira que va tenir divendres passat, amb insults pujats de to (habituals en ell) dedicats als jutges del Suprem i amb amenaces a tort i a dret. És just quan va decidir d’imposar un nou aranzel a tot el món del 10% i, després de rumiar-hi tota la nit, el va pujar al 15% l’endemà.

Sap que no tot li ha sortit tan bé com esperava. D’ençà de l’any passat, la política comercial dels EUA, basada en un augment dràstic dels aranzels, presenta un balanç contrastat respecte al dèficit fiscal i comercial, dos dels desequilibris més importants que tenia. Fins ara, si bé els aranzels havien generat ingressos importants al fisc dels EUA, no han aconseguit de reduir el dèficit comercial global, que ha assolit nivells gairebé de rècord, mentre els efectes amenacen la butxaca dels ciutadans. Segons un estudi recent de la Reserva Federal, resulta que, en contra d’allò que defensa Trump, els aranzels, en un 90%, els paguen les empreses i els consumidors nord-americans.

Això sí, han actuat com una font d’ingressos substancial per al fisc, atès que s’han convertit en una de les fonts principals de recaptació. Es calcula que van generar 195.000 milions de dòlars l’exercici fiscal 2025, més del 250% d’allò que s’havia captat el 2024. Malgrat aquest augment dels ingressos duaners, el dèficit pressupostari federal per a l’exercici 2025 va arribar a 1,8 bilions de dòlars (al voltant del 6% del PIB).

I, quant a l’objectiu de reequilibrar la balança amb l’exterior, tampoc no ha tingut l’èxit esperat. L’any 2025, el dèficit comercial va arribar a 901.500 milions de dòlars, la qual cosa representa una disminució marginal del -0,2% respecte al 2024. La xifra anual es va mantenir just per sota del dèficit rècord de 923.700 milions de dòlars establert el 2022. En realitat, les importacions van continuar pujant d’un 4,5%. Un teixit empresarial amb la producció en xarxa internacional, edificat durant molt de temps, no es desmunta en un sol any, encara que pot fer molt de mal el desgavell que causa.

I ara què? El president ha signat un decret que imposa un aranzel bàsic mundial del 15% sobre totes les importacions als EUA, que entrarà en vigor demà, 24 de febrer. Es basa en l’article 122 de la llei de comerç del 1974, que permet al president d’imposar sobretaxes temporals a la importació, que poden arribar al 15% per un període màxim de cent cinquanta dies. Una vegada s’acabi el termini, el Congrés pot allargar-lo, però no sembla haver-hi avui entre les files republicanes la unanimitat de què gaudia Trump fa un any. La base, que segurament també serà contestada, és una llei que tampoc no s’ha aplicat mai. De totes maneres, la situació respecte a l’anterior ha canviat. Per una banda, aquesta nova tanda aranzelària té caducitat i, per una altra, fixa un topall del 15%, la qual cosa no li facilita tant la possibilitat de llançar xantatges i amenaces constants com fins ara.

Un dels aspectes que generen avui més preocupació als EUA és què passarà amb els aranzels cobrats il·legalment a les empreses nord-americanes. La jurisprudència del Tribunal Suprem podria tenir repercussions financeres importants, si els tribunals inferiors s’hi basen per obligar el govern a reemborsar els drets de duana percebuts indegudament. Això representaria al voltant de 170.000 milions de dòlars, la meitat de la quantitat ja percebuda, només per als denunciants dels EUA. El Suprem no diu en res, d’aquest punt, i fonts jurídiques nord-americanes asseguren que qualsevol procés de reemborsament requerirà sol·licituds específiques i, de moment, les empreses estan en plena foscor. Pensem que parlem de 34 milions de transaccions d’importació realitzades per més de 300.000 importadors. A més, tot plegat podria derivar en un caos administratiu per a la justícia nord-americana. I, malgrat això, els drets de duana continuaran tenint un impacte negatiu en els consumidors.

Mentrestant, a la UE hi ha confusió i diumenge la Comissió va fer una nota amb un llenguatge inusualment dur per dir que Washington ha de proporcionar “plena claredat” sobre els passos següents i per advertir que la situació actual soscavava la relació comercial “justa, equilibrada i beneficiosa mútuament” acordada per totes dues parts. “Un tracte és un tracte”, va dir la Comissió, arran de la preocupació que, amb el canvi, els països europeus hi surtin perdent.

Amb l’acord del 2025, la majoria dels productes de la UE que entraven als EUA quedaven subjectes a un límit màxim aranzelari del 15% i alguns sectors, com l’aviació i les peces de recanvi, gaudien d’un tractament aranzelari zero. En canvi, la UE va reduir els aranzels sobre tot un seguit de productes nord-americans i va arxivar els plans de mesures de represàlia. Avui no és clar si els nous aranzels dels EUA anul·len aquestes condicions. La preocupació de Brussel·les, doncs, no és infundada.

Tant és així que aquest dilluns a la tarda el Parlament Europeu ha decidit d’ajornar sense data la tramitació de l’acord comercial entre la UE i els EUA, que fixava un sostre màxim del 15% d’aranzels nord-americnas sobre les compres europees. La decisió en deixa en suspens la ratificació fins que l’administració de Trump no aclareixi l’abast de la nova ronda de gravàmens mundials. La votació a la comissió europarlamentària era el primer pas per a la ratificació de les dues normes que la UE ha d’aprovar per complir la seva part de l’acord. Inicialment prevista per al 24 de gener, la votació ja es va haver d’ajornar arran de les amenaces de Trump d’imposar aranzels a països europeus per la seva participació en exercicis militars amb Dinamarca a Grenlàndia.

En definitiva, enmig d’un clima de confusió, el segon ajornament d’avui deixa en l’aire l’entrada en vigor definitiva de l’acord comercial. Més incertesa, doncs, per als empresaris, que ara entren en una situació imprevisible. L’administració nord-americana actual és una font de maldecaps i sorpreses que dificulten el funcionament normal de l’economia mundial. I el mes de novembre encara queda molt lluny…

De manera gairebé paral·lela, ahir, l’Institut d’Estatística espanyol (INE) va fer públiques les dades sobre hipoteques corresponents a tot l’any. I també són molt positives. Catalunya tanca el 2025 amb 87.011 hipoteques sobre habitatge inscrites, que és la dada més alta en un any d’ençà del 2010. En total, les signatures de préstecs per a adquirir un pis o una casa han crescut d’un 18,4% en comparació amb l’exercici anterior, l’increment més alt en la dada acumulada de l’any d’ençà del 2021. Els préstecs han evolucionat a l’alça durant tot l’any i han tancat amb xifres que s’acosten als 195.000 euros per hipoteca, 23.000 més que el mateix mes de l’any passat. I el volum de capital total prestat ha crescut, finalment, d’un 32,5%. Són unes xifres excepcionals.

Comencem amb les hipoteques, on hi ha una dada que ens hauria de fer pensar. Resulta que el percentatge de compra-vendes d’habitatge mitjançant hipoteca a Catalunya s’ha reduït fins al 71,8% (75,7% el trimestre precedent), i presenta unes diferències territorials  molt importants, amb un pes del 80,7% a la demarcació de Barcelona, molt per sobre dels pesos aconseguits a la de Girona (57,3%), la de Lleida (50,4%) i la de Tarragona (55%). Deu ser cosa de les compres d’estrangers? Segons les xifres dels API, aquest darrer any, el pes de compres fetes per estrangers ha estat del 15,6% a Catalunya, però amb diferències, ja que la demarcació de Girona encapçala els resultats amb un 25%, seguida de la de Tarragona (15,9%), la de Barcelona (14,2%) i la de Lleida (9,4%). Potser això explicaria una petita part de les dades, però només una.

Amb el Banc d’Espanya damunt, les entitats financeres tenen cura de les seves ràtios de garantia i, així, l’endeutament mitjà respecte del preu mitjà per habitatge proporciona una relació préstec-valor del 75,9%. Creix, respecte del trimestre precedent (74,4%), però dotant encara de gran estabilitat i fortalesa les compra-vendes amb finançament hipotecari, tal com ha passat aquests darrers anys. La pujada dels preus dels habitatges fa que l’endeutament hipotecari mitjà hagi crescut fins a assolir els 182.604 euros, de manera que s’acosta a màxims històrics (185.679 euros, el 2007), amb un creixement interanual de l’11%. En aquest cas, cal destacar que s’acumulen vuit trimestres consecutius d’ascensos.

També com a conseqüència lògica dels preus més alts, el període mitjà de contractació dels nous crèdits hipotecaris ha estat de 26,6 anys, amb un creixement interanual del 2,2%. De retruc, això ha fet que els indicadors d’accessibilitat hagin registrat una nova deterioració durant el darrer trimestre. D’aquesta manera, la quota hipotecària mensual mitjana s’ha situat en els 866 euros, amb un creixement del 7,2% interanual. El percentatge d’aquesta quota respecte del salari ha estat del 34,1%, amb un creixement interanual d’1,36 punts percentuals.

I tornem a les compra-vendes extraordinàriament altes de l’any. Parlo amb Francesc Quintana, secretari de l’Associació d’Agents Immobiliaris de Catalunya, que, d’entrada, em diu: “Malgrat la intensificació dels preus de l’habitatge, el mercat aconsegueix uns nivells d’activitat molt elevats, a conseqüència de la fortalesa de la demanda i la relativa escassetat de l’oferta.”

I, tot seguit, em fa una fotografia del problema que té el mercat immobiliari, amb quatre frases. Diu: “L’any 2025, hi va haver 15.800 visats d’obra nova, la qual cosa vol dir que els habitatges s’acabaran el 2027 o 2028. Bé, la població ha augmentat de 94.000 habitants durant l’any. Si pensem que la unitat familiar mitjana és al voltant de les 2,5 persones, els nous habitatges encabirien unes 40.000 persones. Què fem amb les altres 54.000? I això es repeteix cada any. La situació s’ha fet insostenible.”

Però encara hi ha més. “Només cal donar un cop d’ull a les ofertes que hi ha penjades als portals immobiliaris per adonar-se que el nombre d’ofertes ha baixat. Jo calculo que d’un 20%. El producte, el de compra i encara més el de lloguer, va sortint del mercat. La gent ara en compra més perquè creu que, si espera, el preu pujarà, per això han crescut les operacions. Tot plegat acabarà complicant encara més el mercat”, afegeix.

El darrer pas es va fer ahir, quan, per mirar de cercar ajuts per a aprovar el pressupost, el govern i els Comuns van signar un acord per a “limitar les compres especulatives d’habitatge” a les zones en tensió. El sector l’ha rebut molt malament. El gerent de la Cambra de la Propietat Urbana de Barcelona, Òscar Gorgues, ha avisat que la normativa podia tenir “problemes de constitucionalitat” perquè tractava competències de l’estat. “Les polítiques que van en contra de la llibertat i de la propietat privada són lesives per a la societat i per a l’economia”, ha subratllat Foment. “Posar moltes restriccions al mercat de l’habitatge segurament no ajuda”, ha apuntat Teresa Garcia-Milà, presidenta del Cercle d’Economia.

Pas a pas, el mercat es va fent petit. El fet és que la pràctica desaparició dels habitatges de lloguer es fa palesa cada trimestre. Segons l’informe, el nombre de contractes de lloguer, a partir de les dades del dipòsit de fiances, ha registrat un descens en el darrer trimestre disponible del 10%. I la caiguda es va accelerant. Les mesures que han anat prenent les administracions sobre el món del lloguer han fet que el mercat s’hagi reduït, perquè els propietaris s’estimen més vendre i no llogar.

L’exemple que em posa Quintana és prou clar. “Quan poses un habitatge per llogar apareixen molts aspirants. Entre ells, hi ha de tot, gent amb més recursos i gent que en tenen menys. És lògic que provis d’assegurar que el llogater sigui tan solvent com sigui possible i, aleshores, la selecció sempre acaba apuntant a les persones amb més possibilitats d’assegurar el pagament. Els qui tenen menys recursos sempre queden fora. Vet aquí per què es fa un trist favor als qui, en teoria, les autoritats pretenen ajudar.” Clar i català! Però sembla que no es vegi, afegeixo jo.

I cada dia és més evident que, fins que no es tracti el problema del lloguer del punt de vista de la generació d’incentius per a l’increment de l’oferta, aportant-hi seguretat jurídica, difícilment es podrà canviar la tendència en aquest àmbit tan important del mercat immobiliari. I els més castigats seran sempre els joves amb menys possibilitats pecuniàries.

Cal dir que l’informe m’ha semblat seriós i força encertat en el diagnòstic que fa de la societat catalana, molt menys optimista que no voldríem i que no ens mereixem. Més aviat presenta un panorama gris fosc, amb molts problemes i interrogants a l’horitzó. El text recull deu indicadors clau que dibuixen un panorama complex, tot i l’evolució positiva de l’economia catalana. Fan referència al creixement econòmic, al poder adquisitiu, l’habitatge, la pobresa infantil, l’educació, el mercat laboral, l’evolució demogràfica, la immigració, la salut i el sistema de protecció social.

Sobre la distribució de la riquesa, estem acostumats a llegir les bestieses dels EUA, però és més punyent quan ens referim a la que tenim aquí. Per exemple, llegir la forta concentració patrimonial, en què l’1% més ric acumula el 27,5% de la riquesa catalana, quasi cinc vegades més que el 50% més pobre. És cert que estem millor que al conjunt del món, on, segons que calcula el Banc Mundial, l’1% més ric posseeix el 43% de la riquesa total. Però això no és cap consol. Aquí els mecanismes de redistribució no acaben de funcionar com cal i, malauradament, com a comunitat autònoma de règim comú, no hi tenim gran cosa a fer.

Dit això, és molt preocupant que del 2008 al 2023 els salaris hagin perdut poder adquisitiu, és a dir que amb els mateixos diners podem comprar menys coses. Vol dir que ens hem empobrit, malgrat la lleugera millora d’aquests darrers anys. Però no tots igual. El percentatge de pèrdua de poder adquisitiu ha estat més important en el 25% de les famílies que tenen uns ingressos més baixos. Cap sorpresa, val a dir-ho.

Com era previsible, es posa molt d’èmfasi en l’habitatge, especialment el de lloguer, assenyalat com una de les causes fonamentals d’empobriment i d’inestabilitat vital de molts segments de la societat catalana. És fruit del creixement dels preus del lloguer del 129,4% (2000–2023) i amb tres llogaters de cada deu que destinen el 40% o més dels ingressos a l’habitatge. D’això ja n’hem parlat molt… i en continuarem parlant.

Sens dubte, un dels aspectes més colpidors és el que afecta els més innocents, la pobresa infantil. L’estudi accepta que, tot i el creixement econòmic actual, la pobresa i l’exclusió social a Catalunya són persistents i tenen un fort biaix infantil, perquè afecten el 24,8% de la població (més de 2 milions de persones) i el 36,5% dels infants, amb una incidència especialment alta en famílies monoparentals (47%). No hi ha diners per a fer baixar una mica, si més no, els percentatges? És obvi que no.

Particularment preocupant també em sembla la visió que aporten sobre l’aspecte laboral. Concretament, el tracten a partir de tres punts de vista: l’arrel social, el valor real que té avui i el risc futur amb la intel·ligència artificial. En el primer cas, s’apunta la gran diferència que hi ha entre segments de la societat, demostrada, per exemple, en l’accés als estudis universitaris, a què accedeix el 73,8% dels joves del 20% de les famílies més riques, en contrast amb el 28% del 20% de les més pobres. I, malgrat tenir la taxa de desocupació més baixa d’ençà del 2008 (8,2%), l’11,8% dels ocupats es troben en risc de pobresa; en canvi, el 28,6% dels llocs de feina presenten un risc alt o molt alt d’exposició a la intel·ligència artificial, amb impactes desiguals segons sectors i perfils. Ningú no pot negar que treballar i ser pobre és espantós; i quant a les perspectives de la IA, ja ho veurem d’aquí a poc temps.

L’informe no podia passar per alt, tampoc, l’envelliment de la societat. Hi ha, per exemple, més de 320.000 persones grans vivint soles, amb la pressió que té això sobre la sanitat i la necessitat de cures. És un cost que cada vegada serà més alt, a mesura que s’allargui l’esperança de vida.

Finalment, en una Catalunya de més de 8 milions d’habitants, l’informe destaca la incorporació d’1,4 milions de persones d’origen estranger aquests darrers vint-i-cinc anys, que ja representen el 18% de la població i el 28% dels ocupats. La conclusió és que la immigració té un paper clau en el relleu generacional, el dinamisme econòmic i la sostenibilitat del benestar. Alhora, significa un desafiament d’acolliment i integració, juntament amb la necessitat d’adaptació dels serveis públics per l’augment de població en alguns territoris, un fet que es fa palès dia rere dia i no s’hi acaba de trobar solució. També és qüestió de diners, és clar.

Crec que el diagnòstic que fa és prou correcte. I enumera les prioritats que se’n desprenen, que segons la Generalitat són cinc: fer del cost de la vida i l’habitatge el nucli de les polítiques socials; garantir la igualtat d’oportunitats i reduir la pobresa infantil; reforçar la seguretat econòmica i les trajectòries vitals en el cicle de vida; enfortir el sistema de cures i de salut per a una societat més envellida i diversa; i guanyar capacitat preventiva, anticipatòria i de coordinació del sistema de protecció social.

Fins aquí l’exposició i les prioritats que fa l’informe social. No cal ser gaire eixerit per adonar-se que les solucions tenen un denominador comú: que es necessiten molts diners, però molts, per a millorar la situació. I, casualment, es palesen aquestes necessitats socials justament quan, en el món de les infrastructures, acabem de “descobrir” la necessitat de millorar una xarxa ferroviària que fa pena i por, amb urgència; adobar les autopistes, malmeses d’ençà que són gratuïtes; i les conduccions de l’electricitat; continuar preparant-nos per lluitar contra la sequera, malgrat la pluja insòlita d’aquestes setmanes… I no cal dir que això, a més de temps, també demana diners, però molts diners. Si sumem els de les infrastructures als de les despeses socials, són moltes més muntanyes de diners encara.

I vet aquí la pregunta obligada: d’on sortiran? Pensem que si hem arribat a aquesta situació és, entre més raons, per una successió de promeses d’inversions mai materialitzades. Amb alguna de les moltes “pluges de milions” que ens han anat assegurant a Madrid potser no hauríem arribat mai a una situació tan deteriorada com l’actual, que a mi em causa angoixa, per una banda, i, molta ràbia, per una altra. Angoixa, perquè tenim molts problemes al davant per resoldre, i no veig gent el govern disposat de veritat a resoldre’ls; i ràbia, perquè els diners per haver evitat aquesta situació social i infrastructural, els hem guanyats amb escreix nosaltres i aquí durant molts anys. M’emprenya molt veure com els hem perduts i han anat a parar vés a saber on. I m’emprenya tant o més que no hi hagi un clam popular, en vista de totes aquestes dades i realitats, per a girar la truita, i que vagi molt més enllà d’acceptar els quatre xavos que ens acabaran donant amb l’anomenat finançament singular.

Si hem de fer cas d’allò que va dir el president Illa ahir, a la presentació de l’informe i a l’entrevista a TV3, sincerament m’augmenten molt les dues sensacions personals esmentades. Durant la presentació, i en vista del diagnòstic, el president va assegurar: “La recepta és clara: prosperitat compartida”, perquè “sense cohesió social debilitem la nostra societat i el nostre model europeu i català de vida”. I va afegir: “Hem de fer que el sistema social arribi a les persones, no pas que les persones acudeixin al sistema.” Particularment, em sembla molt poc més que un simple joc de paraules. Qui dia passa, any empeny…

I sobre els diners que hem vist que calen, el president va subratllar la necessitat d’un nou model de finançament, “en què ningú no hi perd i que corregeix desequilibris”, a més d’un nou pressupost per a poder desplegar tota l’ambició social. I al vespre, a la televisió, va anar un pas més enllà i va afirmar que el nou model és “el millor acord que hi ha hagut mai” i va destacar que són “més de 4.000 milions d’euros” addicionals per a Catalunya. “No vull privilegis per a Catalunya, però defenso que Catalunya té el dret de tenir un finançament”, va subratllar. I encara va afegir: “Quan arribi el moment haurem de fer totes les negociacions que hàgim de fer” per tirar-lo endavant.

Les seves paraules no afegeixen ni un gram d’optimisme a la meva preocupació, ans al contrari. Tot seguirà el seu curs i al damunt, m’enduc la sensació creixent –i mai prou assimilada– que m’aixequen la camisa.

Però, com escrivia en una píndola del març del 2019 (30-3-2019): “La veritat és que, amb aquest pas, l’estat espanyol la va encertar, perquè li va permetre de convertir un gest barat i senzill per a una empresa en una manera de mostrar que el procés expulsava les companyies i que això acabaria portant a la catàstrofe, cosa que no deixaven de recordar dia sí dia també els mitjans de comunicació, que sovint acompanyaven la notícia amb titulars que feien esgarrifar. ‘Se’n van les empreses que generen més ocupació a Catalunya’, amenaçaven a Antena 3, o ‘Forat de 100.000 milions d’euros a Catalunya per la fugida d’empreses’, deien a l’ABC.” Evidentment, no s’explicava on era el forat.

Aquest moviment va acabar essent un foc d’encenalls. Molt d’enrenou mediàtic, que era una excusa perfecta per a fer titulars tant intimidatoris com falsos en els mitjans. Després, en veure que les desgràcies anunciades no arribaven, la cosa es va anar calmant… però les seus de les empreses no van tornar. Algunes d’importants sí que ho han fet, però poques, no ens enganyem. La més espectacular va ser la del Banc Sabadell, que va ser una estratègia –que es va demostrar positiva– en la seva defensa contra l’OPA del BBVA, i també ha ‘tornat’ la Fundació de CaixaBank, Criteria, però no pas la seu de l’entitat financera.

El record de tots aquests fets respon al fet que avui s’ha publicat l’estudi sobre canvis de domicili d’empreses el 2025, elaborat per Informa D&B (companyia filial de Cesce), en què parla especialment del cas català. Diu que, d’ençà del 2017, “els canvis de domicili empresarial han adquirit una rellevància significativa, impulsats principalment per l’augment de les sortides d’empreses des de Catalunya arran de la crisi política”. I continua: “No obstant això, el trasllat de seus socials obeeix a diversos factors, entre els quals destaquen la capacitat d’atracció econòmica de les diferents comunitats autònomes i els processos de reestructuració interna dins dels grups empresarials.”

L’informe aporta una dada nova sobre la realitat de les empreses que han tornat a emplaçar la seu a Catalunya, atès que ressenya quantes se n’havien anat cada any, on havien anat i quantes han tornat, cada any. Diu, textualment, que “el 2017 es va registrar un saldo negatiu de 1.347 empreses; no obstant això, el 2018 va ser l’any amb el saldo negatiu més elevat del període analitzat, i presentà un dèficit pròxim a les 2.000 empreses”.

I afegeix que, “de les 10.394 empreses que van sortir de Catalunya entre el 2017 i el 2025, 762 van tornar a instal·lar-s’hi; és a dir, un 7,33%”. Ara bé, caldria fer un pas més, perquè, segons que afirma, “de les 762 societats que han retornat a Catalunya, el 80%, aproximadament, va abandonar la comunitat durant els anys 2017 i 2018, mentre que els retorns s’han distribuït de manera progressiva entre el 2019 i el 2025”.

Segons les dades que aporta, doncs, es diferencia clarament entre el moviment habitual que hi ha cada any de canvis de seu i el moviment específicament polític del 2017 i el 2018. Segons aquestes dades, aquells dos anys van canviar de seu 4.325 empreses de Catalunya; i de les que se’n van ‘anar’ aquells dos anys, pels motius especials comentats, n’han tornat 610. Això vol dir que ha ‘tornat’, aproximadament, un 14% de les empreses que van prendre la decisió durant els dos anys crítics. La resta de retorns, fins avui, es pot inferir que havien traslladat la seu per uns altres motius.

Potser també és moment de recordar que la gran majoria (80%) de les que es van traslladar fora de Catalunya eren microempreses i petites empreses. A més, gairebé el 80% de les que van canviar de seu social corresponia al sector serveis i es concentrava bàsicament en quatre branques d’activitat: el 26% al comerç, el 22,2% a activitats financeres, el 15,4% a consultories i bufets jurídics i l’11% a les immobiliàries. És molt probable que el manteniment de moltes petites empreses tinguin a veure amb la situació fiscal més bona de què gaudeixen els seus propietaris, sobretot, a Madrid. A més, en el cas de les activitats financeres, cada fons de pensions o d’inversió té el seu CIF, la qual cosa fa que tots els de CaixaBank i el Sabadell, per exemple, comptin com una empresa. En realitat, sempre que parlen d’empreses, parlen de CIF. Per tant, les xifres poden ser una mica exagerades.

L’any passat és un exemple del que és normal en aquesta mobilitat empresarial. En tot l’estat espanyol, han decidit de canviar de domicili 5.300 empreses, de les quals, unes 800 són catalanes i 1.700 madrilenyes. De les catalanes, un 40% ha traslladat la seu a Madrid i un 13% al País Valencià. Quant a les madrilenyes, un 21% ha escollit Catalunya i un altre 20%, Andalusia. Mirant-ho en xifres absolutes, 320 empreses catalanes s’han decidit per Madrid i 361 madrilenyes, per Catalunya. Sembla, doncs, que ha tornat la normalitat en aquest sentit, però la majoria d’empreses catalanes que van canviar de seu no ha variat encara la seva decisió inicial.

Amb la perspectiva dels anys, ens podem preguntar: quants llocs de feina s’han perdut realment? Quin mal ha fet això a l’economia catalana, que estava abocada a la catàstrofe? Doncs, al marge de tot l’enrenou i d’haver hagut d’aguantar tota mena d’insults, cosa que es va incloure en el ‘paquet’, el cas és que els afiliats a la Seguretat Social el setembre del 2017 a Catalunya eren 3,17 milions. El desembre del mateix any, van caure fins a 3,13, un nivell que, per cert, no s’ha tornat a assolir, ni en temps de la pandèmia. De fet, la baixada trimestral del nombre d’afiliats ja s’havia recuperat el març del 2018… fins a arribar, el desembre del 2025, a 3,65 milions. I això, sense que la majoria d’empreses hagi ‘tornat’. Per pensar-hi una mica…

Per això, el conseller d’Empresa i Treball, Miquel Sàmper, que havia avançat la notícia uns dies abans, es va limitar a comentar: “Catalunya ha demostrat que és possible créixer en valor sense créixer necessàriament en volum. El 2025 ha estat l’any en què hem confirmat l’estratègia ‘Catalunya, millor turisme’, que aposta per aquest objectiu.” Cal dir que aquesta és la nova estratègia de l’Agència Catalana que marcarà el full de ruta del màrqueting turístic amb l’horitzó del 2028. Una valoració de perfil molt baix, veient el to emprat pel conseller en uns altres àmbits de la seva incumbència. Ah! I va afegir: “Els resultats d’aquest balanç del 2025 van pel bon camí, el de tenir una activitat que genera prosperitat social, econòmica i ambiental.”

Doncs resulta que, amb aquesta darrera frase, la que enalteix la prosperitat generalitzada, no tothom hi està d’acord. Hi ha preguntes que els ciutadans es fan de fa molt de temps, perquè la massificació a què s’ha arribat fa nosa en la vida quotidiana de molts catalans que no hi tenen cap benefici. I això s’ha manifestat de manera ben palesa mantes vegades. Qui hi guanya realment amb el turisme? A qui interessen uns salaris tan baixos com els que paga el sector? En termes de productivitat, és suficient?

I vet aquí que, aquesta setmana, dues institucions barcelonines han provat de donar algunes respostes a aquestes preguntes. La Cambra de Comerç i el Cercle d’Economia hi han dit la seva, però amb unes conclusions molt diferents.

La Cambra de Comerç de Barcelona va presentar l’Observatori d’Economia Urbana, sobre les dinàmiques del desenvolupament urbà, amb una primera anàlisi sobre el pes del turisme a la ciutat (el podeu trobar a la web de la Cambra). Aquest estudi sobre l’aportació del turisme en el PIB de la ciutat, fet per l’Institut Metròpoli amb una nova metodologia, situa el PIB del turisme en un 12,8% del total i confirma que el seu pes en l’economia de la ciutat es redueix en el període 2019-2023. Per una altra banda, destaca que el turisme va estretament vinculat amb molts més sectors. Concretament, esmenta que, de tots els sectors que hi ha a la ciutat, n’hi ha quatre que concentren gairebé el 80% del valor afegit (VAB) turístic: allotjament, menjar i begudes, immobiliàries i comerç al detall. Els dos primers sectors per treballadors ocupats són els de begudes i menjar (restauració) i el comerç al detall, mentre que els dos primers en termes de VAB són immobiliàries i allotjament.

Fa èmfasi que, en el VAB, l’allotjament només representa un 21,2% del total, de manera que uns altres subsectors vinculats al turisme també se’n beneficien de manera significativa, “en contra de la idea estesa que el turisme només beneficia el sector de l’allotjament”. I, parlant de percepcions, apunta un aspecte important, segons els càlculs fets. Diu que la percepció que el turisme genera una productivitat inferior a la resta de sectors d’activitat no és pas certa, atès que la productivitat del turisme és força similar a la general de la ciutat, amb valors de 74.700 euros per ocupat en el turisme i 74.400 per ocupat, en general, l’any 2023. El president de la Cambra de Comerç de Barcelona, Josep Santacreu, va valorar les dades que mostrava l’informe i va dir que trencaven “el mite que el turisme és un sector de baix valor”, a més de destacar “l’efecte multiplicador del turisme per a altres sectors de l’economia”.

El mateix dia, la Iniciativa per la Productivitat i la Innovació (IPI), el think tank impulsat pel Cercle d’Economia, va presentar un informe que reclama una revisió del model turístic català per a garantir-ne la competitivitat futura. El document, titulat “Debat sobre el model turístic i la seva incidència en la productivitat de l’economia catalana“, alerta de senyals d’esgotament en l’esquema actual de creixement extensiu i proposa d’obrir un debat estructurat per a adaptar-lo als nous desafiaments econòmics, socials i ambientals.

El punt en què discrepa amb l’informe anterior és el de la productivitat. En aquest sentit, el document reconeix el paper estratègic del turisme com un dels principals motors d’activitat, ocupació i projecció internacional de Catalunya. Però, tot i això, adverteix que “el lideratge quantitatiu del sector conviu amb debilitats estructurals, com una productivitat inferior a la mitjana i uns salaris per sota del conjunt de l’economia”.

Segons l’informe, Catalunya disposa avui de noves eines analítiques que permeten d’avaluar el turisme d’una perspectiva sistèmica, tot incorporant les externalitats positives i negatives que genera. Entre les externalitats positives, assenyala la contribució a la connectivitat aèria de Barcelona, i entre les negatives, la congestió i la transformació del comerç que produeix el turisme en massa en determinats barris. Aquest enfocament, diu l’informe, “ha de facilitar decisions més informades orientades a incrementar el valor afegit, la innovació i la productivitat”.

Entre les aportacions del debat, se subratlla, per exemple, la importància estratègica de la connectivitat aèria de Barcelona, que considera un actiu irrenunciable. “Bona part dels vols directes utilitzats per investigadors, executius i emprenedors es mantenen gràcies a la massa crítica que aporta el turisme. Renunciar a aquest volum, adverteix, seria un error estratègic que reduiria la presència de Barcelona en el mapa global.”

Finalment, el document proposa una revisió estratègica del model turístic que permeti de reforçar la qualitat de l’oferta, diversificar activitats, millorar la formació del talent i promoure una gestió més eficient dels recursos. És a dir, l’objectiu és que el turisme contribueixi a un model de creixement equilibrat i que faci augmentar la renda per capita dels ciutadans.

En definitiva, és molt interessant que les institucions privades catalanes analitzin un aspecte tan important per a l’economia catalana com és el turisme. En aquest cas, totes dues exposen objectius molt semblants per a millorar el seu futur, però amb punts de partida diferents, sobretot el que es refereix a la productivitat actual del sector. Per pensar-hi una mica…

Doncs, bé, la preocupació sembla que s’ha acabat, perquè el quart trimestre el creixement del seu PIB gairebé triplica el total, un fet que ja s’ensumava el tercer trimestre. Això vol dir que el sector, el segon semestre, va fer un salt endavant, amb una forta empenta. Confirmo la dada amb els indicadors habituals del sector i veig que el consum de ciment, en el període del gener al novembre, va créixer un acumulat del 12,3% sobre l’any anterior i que, del mes d’agost ençà, els creixements interanuals, mes a mes, han superat el 20%. L’altre indicador és l’ocupació, i comprovo que, segons l’EPA, el tercer i el quart trimestres ha pujat per sobre del 7%, en termes interanuals, i el total pràcticament s’ha mantingut.

Fa pocs dies que ens arribaven les dades de la licitació oficial d’obra pública a Catalunya. Durant l’any 2025 va créixer d’un 17,4% respecte de l’any 2024, fins a 4.000,8 milions d’euros. Aquest augment de la licitació ha estat encapçalat per la Generalitat, amb un 35,2%, i per l’administració local, amb un 16,2%. Per contra, el ritme inversor de l’administració espanyola continua disminuint i va baixar d’un 6,9%, cosa que confirma una tendència de tres anys consecutius de reducció constant de la licitació. Aquestes darreres setmanes, amb el desgavell ferroviari, ja hem parlat molt d’aquest aspecte i de la poca seriositat amb què se’l pren el govern espanyol, que finalment ha hagut de ser per la vaga de maquinistes que prometés un augment del volum d’inversions de manteniment.

Però, més enllà de les infrastructures, el ciutadà també està molt preocupat per l’habitatge. Parlo amb Lluís Moreno, president de la CCOC, perquè em faci cinc cèntims de la situació d’aquest sector, que fins ara ha estat arraconat per les dades. Recordem, sobre aquest punt, que a Barcelona l’habitatge és la gran preocupació ciutadana, segons el darrer baròmetre municipal publicat per l’ajuntament. A final d’any, l’accés a l’habitatge concentrava el 32,8% de les respostes, gairebé tres punts més que al juny (29,9%) i marcava el màxim històric de la sèrie. Això confirma que el problema no sols persisteix, sinó que s’agreuja.

Doncs bé, Moreno em comenta que, efectivament, les coses van millor, però que les empreses no noten un salt tan important con ens indiquen les xifres de l’Idescat, potser. “Partim de nivells molt baixos –diu–. Les carteres de les empreses van millorant, tant al sector públic com al privat. Millora la previsió en la construcció d’habitatges, en les infrastructures i en la rehabilitació –en aquest cas, sobretot, a causa dels fons europeus.” Es mostra optimista sobre els mesos vinents. “En el cas dels habitatges construïm a un ritme d’uns 14.000 anuals, que és insuficient. Hem de pensar que els anys del boom, abans del 2008, en fèiem uns 60.000. Quatre vegades més! Ara calculo que en podem fer uns 25.000 anuals, perquè sembla que l’administració ha agafat més seriosament el problema.” Es refereix als 50.000 habitatges que va prometre el president Illa a construir en cinc anys.

Però no tot és fàcil. Com en alguns altres sectors de l’economia, encaren un problema seriós de mà d’obra, de tota mena, des d’enginyers fins a peons. “Hem de pensar que a la crisi del 2008 es van perdre a tot l’estat un milió de llocs de treball. Aquesta gent s’ha hagut d’espavilar, alguns van marxar a fora o es van dedicar a unes altres tasques. Ara mirem de repatriar gent que se’n va anar i valorem molt positivament la regulació d’immigrants que ha fet el govern de l’estat. Això ens permet de fer cursos de formació i tenir gent preparada”, afegeix. I per acabar diu: “Estem preparats per a fer molta més feina de la que hem fet aquests últims temps.”

De manera semblant es manifesta l’Associació de Promotors de Catalunya (APCE), en relació amb el subsector de l’habitatge. “El sector promotor constructor està preparat i compromès. De fet, el sector privat ha construït el 80% dels habitatges de protecció oficial a Catalunya aquests darrers deu anys. El problema són les dificultats creixents, com l’augment d’un 40% dels costos de construcció i una burocràcia que fa que triguem més a obtenir llicències que a construir l’edifici”, comenta el president de l’associació, Xavier Vilajoana.

És molt crític amb l’actuació dels polítics respecte del greu problema de l’habitatge. “Les dades són clares –diu–, perquè a Catalunya acumulem un dèficit de 10.000 habitatges l’any, un problema estructural que no podem continuar amagant.” I manifesta el seu parer sobre la qüestió: “Per donar una resposta urgent, calen mesures a curt termini, com els incentius a l’oferta i la demanda, però sobretot calen solucions a mitjà i llarg termini. És imprescindible que s’aprovi una llei de sòl estatal que actualment té paralitzats molts desenvolupaments urbanístics, el 50% dels quals són de protecció oficial. No podem permetre que l’aritmètica política freni la creació d’habitatge assequible.”

I acaba dient: “És el moment que les administracions facin autocrítica i busquin solucions reals. La col·laboració público-privada és la via més eficient. El sector és a punt per a construir, però cal que es treguin els frens que impedeixen d’avançar.”

En definitiva, les dades de creixement de l’economia de la Comptabilitat Nacional sembla que han obert una finestra per on passa una escletxa de llum el darrer trimestre de l’any 2025 i que hauria de continuar durant els vinents, com apunta la CCOC. Esperem que la finestra es vagi obrint i deixi passar cada dia més llum. Ho necessitem.

La primera dada que cal tenir en compte és que el rècord s’assoleix en un any molt complicat per a la banca, en què els tipus d’interès oficials del BCE van començar al 3% i van acabar al 2%. De fet, la darrera baixada va ser al juny. De llavors ençà, l’autoritat monetària creu que ja n’hi ha prou. Segons els analistes de Funcas, el BCE ha aconseguit un nivell de tipus en què els efectes marginals de noves reduccions serien més febles i, potencialment, contraproduents.

La raó que expliquen és doble. D’una banda, la transmissió al crèdit privat ha perdut sensibilitat. Això vol dir que, avui, la demanda de finançament de les empreses depèn menys del cost financer marginal i més de les perspectives de rendibilitat pròpies i del grau de confiança en la recuperació. Per la seva banda, les llars ja han ajustat les seves decisions de despesa i d’hipoteques als nivells actuals de tipus. “Per tant, una nova retallada difícilment es traduiria en més inversió o consum, però sí en una reassignació de riscs dins el sistema financer”, apunten.

Aquest ha estat el panorama en què han hagut de treballar els bancs. Han hagut de fer front a la retallada de tipus que afecta directament els seus marges financers. Segons el Banc d’Espanya, els tipus cobrats pels bancs dels saldos vius dels crèdits a famílies han baixat del 3,1% al 2,8% en les hipoteques, i del 7,5% al 6,8% en els crèdits al consum. En el cas de les empreses, ho han fet del 4,0% al 3,4%. Les xifres són de desembre a desembre, i en termes mitjans. Evidentment, la baixada dels tipus actius ha tingut resposta immediata en els passius, és a dir, en la remuneració dels dipòsits de la clientela. En els que estan a la vista, la baixa és mínima, del 0,17% al 0,14%; i en els de termini, del 2,1% a l’1,6%.

Per salvar la dificultat, els bancs han optat per augmentar les comissions (el Santander ha batut un rècord històric en aquest apartat) i, sobretot, per augmentar el volum d’operacions, per mirar de mantenir o superar els valors absoluts, que són els que, finalment, compten. I aquí han aprofitat l’activitat del país, que ha funcionat molt bé i ha fet créixer la demanda de finançament, amb la qual cosa han pogut incrementar de manera important la seva cartera de crèdits.

Fixem-nos com, en els saldos vius de les entitats financeres que presenta el Banc d’Espanya en els dotze mesos, s’assenyalen augments de crèdits (concedits nous menys amortitzats) de 18.000 milions en les hipoteques, 9.000 milions en els crèdits al consum, en el cas de les famílies, i 16.000 milions en les empreses. Són volums molt elevats, 43.000 milions en total, que contrasten amb els 14.000 milions de diferència de saldos de l’any anterior i que impliquen una alta activitat operativa durant el 2025.

De totes maneres, hi ha un fet que no es pot passar per alt. Malgrat el bon comportament general dels beneficis finals, fruit de la correcta gestió feta, cal destacar que el creixement global dels sis bancs ha estat del 7%. Hem de pensar que venien d’un 21% el 2024, d’un 25% el 2023 i d’un 28% el 2022. És obvi que el canvi en la política monetària del BCE s’hi veu reflectit. L’efecte positiu dels tipus alts, que va tenir el seu punt àlgid el 2023 amb el 3,75%, s’ha acabat, i els bancs afronten un nou període amb un panorama diferent. “El marge del BCE per a continuar baixant tipus s’ha esgotat. A partir d’ara, l’estabilitat –o fins i tot un lleu enduriment– es perfila com la via més eficaç per a consolidar la credibilitat del banc central i permetre que els mercats de deute recuperin la seva funció disciplinària, perduda durant anys d’intervencionisme monetari”, conclou Funcas.

Hi ha un altre punt que cal tenir en compte. Els creixements dels resultats han estat força diferents entre entitats. N’hi ha tres que han crescut per sobre del 10%: el Santander, Bankinter i Unicaja. El BBVA, d’un 4,5%; i CaixaBank, d’un 1,8%. En canvi, el Sabadell ha baixat d’un 2,6%. El comportament final ha estat lluny de ser homogeni. I, fins i tot, el mateix dia de la presentació dels resultats, les accions han caigut amb força, sobretot en els dos més grans, Santander i BBVA i, avui també, en el Sabadell.

En el Santander, que va esmicolar a l’alça les previsions de beneficis, la causa va ser l’anunci, el mateix dia, de l’acord de compra de l’entitat financera nord-americana Webster. Si bé el seu valor va marcar a Wall Street un descens del 6,4% en la sessió de dimarts (l’operació es va comunicar amb el mercat europeu tancat), la reacció en el parquet espanyol, finalment, va deixar descensos més moderats, del 3,5%.

En el BBVA les coses van ser pitjors, i ahir, dijous, va experimentar una caiguda del 8,81% en borsa, després de la publicació dels seus resultats. Cal dir que la meitat els fa a Mèxic; d’aquí, l’interès en el Sabadell i l’OPA fallida, per a “espanyolitzar” l’entitat. La raó de la caiguda s’apunta al fet que el quart trimestre els beneficis van ser menors del que s’esperava i a la recança amb Turquia i la possibilitat que els EUA castiguin Mèxic amb aranzels. Ha estat un rècord de beneficis, però amb repicó negatiu. Per cert, avui el Sabadell s’ha deixat gairebé un 5% en la cotització.

I enguany què passarà? Segons molts analistes, els bancs tornaran a tenir un any bo. Els tipus d’interès no es tocaran, en principi, i l’activitat econòmica continuarà essent positiva, per la qual cosa el crèdit mantindrà el creixement en les empreses. En les famílies, s’espera que la despesa de consum mantingui el ritme del 2025. Ho preveuen el govern espanyol i el Banc d’Espanya. Hem de pensar que és un finançament que engreixa més que no els altres la rendibilitat de la banca, atès que sol generar-li un marge sis o set vegades superior al de les hipoteques.

Segons les previsions, aquest impuls servirà de combustible per als resultats bancaris també el 2026. De fet, les entitats van apostant per una cartera de crèdit més equilibrada, i se centren en les categories més rendibles, com ara el finançament a les empreses i al consum, més que no en les hipoteques, que és possible que frenin lleugerament, com han apuntat fa ben poc alguns alts directius d’entitats financeres, atesos els preus de l’habitatge. I sense descartar una actuació restrictiva de l’autoritat monetària en aquest punt concret.

En definitiva, al marge que les previsions d’enguany siguin bones, sembla difícil que puguin repetir un any com el passat, on les coses se’ls van posar molt bé. Només cal veure’n l’evolució a la borsa. Les accions del Santander, Unicaja, BBVA i CaixaBank han pujat més del 100% i Sabadell i Bankinter, més del 80%. No està gens malament per als seus accionistes…

Aquesta va ser una primera sorpresa de la seva al·locució, però n’hi va haver més. Arran de la possibilitat que els bancs centrals dissenyin un pla per a limitar la concessió d’hipoteques, Gortázar va dir que veia amb bons ulls que s’estudiï “analíticament a fons si s’hi ha d’intervenir o no, a llarg termini”. Va afegir: “De fet, si mires el context de la Unió Europea, gairebé tots els països, incloent-hi Portugal, ja tenen normatives específiques del punt de vista macroprudencial sobre el mercat hipotecari que posen unes certes limitacions.” I va remarcar: “A mitjà i llarg termini em sembla que pot ser necessari.” De seguida va matisar que a curt termini no veu “una bombolla” ni una “situació d’urgència” que aconselli d’intervenir-hi immediatament.

Va parlar de tipus d’interès baixos, en termes comparatius, i de possible intervenció de les autoritats monetàries, dos punts cabdals en el món de les hipoteques. Tot plegat, va començar amb la darrera publicació del BCE, quan assegurava: “La proporció de sol·licituds de préstecs per a habitatge rebutjades es va mantenir sense canvis el quart trimestre del 2025. Aquest resultat s’afegeix a l’augment registrat el trimestre anterior. Ara, als quatre països més grans de la zona euro, la proporció de rebuigs va augmentar a Espanya, va disminuir a Itàlia i es va mantenir sense canvis a Alemanya i França.” La referència a l’estat espanyol apuntava clarament a un augment del risc creixent per als bancs estatals. I el Banc d’Espanya hi va dir la seva ben aviat.

En l’enquesta de préstecs bancaris del quart trimestre, que va publicar ahir el supervisor estatal, es deien unes quantes frases que cal tenir en compte. Per exemple, en el cas dels préstecs per a adquisició d’habitatge, afirmava que, aquest darrer trimestre, “van augmentar els tipus d’interès aplicats i els marges dels préstecs ordinaris, a causa d’uns riscs més grans percebuts per les entitats”. Quant als factors que expliquen el creixement de la demanda d’hipoteques, no va dir res de nou, perquè les entitats financeres van assenyalar que la reducció del nivell dels tipus d’interès, l’augment de la confiança dels consumidors i les bones expectatives del mercat de l’habitatge havien impulsat aquest creixement.

Amb vista al primer trimestre del 2026, sempre segons l’enquesta, “les entitats financeres preveuen que els criteris de concessió de préstecs s’endureixin lleugerament en el segment de llars per a adquisició d’habitatge” i també “anticipen que la normativa que s’aplicarà enguany podria afavorir un enduriment moderat dels criteris de concessió en el segment de crèdit al consum”.

De què parlen? Quina normativa aplicarà l’autoritat monetària? De fet, en l’informe d’estabilitat financera de la tardor, el Banc d’Espanya ja apuntava una colla d’indicadors bancaris que vorejaven els límits prudencials que acostuma a posar-se.

Concretament, el primer indicador és el que relaciona l’evolució dels preus de l’habitatge amb la renda de les llars i els tipus d’interès. Doncs bé, resulta que mostra una evolució ascendent, per sobre del seu nivell de llarg termini estimat. En síntesi, l’indicador que utilitza mostra un augment incipient de les vulnerabilitats del mercat immobiliari del 2024 ençà, encara que se situen en uns nivells significativament inferiors als dels anys previs al 2008. Però tots veiem molt clar que el preu dels habitatges creix a un ritme molt superior al de les rendes personals.

Un segon risc que vigila és el de les ràtios entre l’import de les noves operacions hipotecàries i els valors de taxació (LTV) o de compra-venda (LTP). Resulta que han augmentat moderadament de final del 2023 ençà, i el primer semestre del 2025 era de 68,7% i 77,8%, respectivament. Aquest, precisament, va ser un dels desencadenants de la crisi del 2008. Llavors es donaven préstecs, fins i tot, al voltant del 120% del valor de l’habitatge. Per això és preocupant que la proporció d’operacions noves, amb ràtios LTV o LTP per sobre del 80%, hagi augmentat durant el mateix període, fins al 12%, quasi el doble que el 2023 i el més alt en sis anys.

El tercer aspecte que analitza l’autoritat monetària és el termini dels préstecs. El termini mitjà de les noves operacions de crèdit hipotecari a les llars amb garantia immobiliària va augmentar de més de sis mesos el segon trimestre del 2025, fins a vint-i-sis anys i mig. Així i tot, aquest termini continua essent considerablement inferior al màxim històric de trenta anys registrat el 2007, i també és inferior a la mitjana històrica de la sèrie, calculada entre el 2004 i el 2025, que supera lleugerament els vint-i-set anys. Però el Banc d’Espanya també el considera entre els possibles factors de risc a tenir en compte. Allargar terminis per rebaixar la quota mensual, és tot un símptoma.

En vista de tot plegat, el supervisor sembla que estudia d’implantar límits, de moment, a la concessió d’hipoteques de risc, és a dir, a aquells préstecs que superin el 80% del valor de l’immoble, amb l’objectiu de protegir l’economia espanyola d’una possible nova bombolla immobiliària. Aquest moviment respon al fort augment dels preus de l’habitatge i al de la demanda de crèdits hipotecaris, una combinació que podria desestabilitzar el sistema financer si no es controla a temps. L’ombra del 2008 és allargada!

Encara que d’ençà del 2018 el supervisor té el marc legal necessari per a introduir límits a les hipoteques, fins a aquests darrers mesos sembla que no s’havien fet els primers passos per a aplicar-los. Aquesta iniciativa sorgeix dins un context en què el preu de compra-venda d’habitatges ha assolit màxims en disset anys i alguns bancs s’han manifestat preocupats, a causa de la forta competència que empeny el preu dels préstecs a la baixa.

No oblidem, a més, que el BCE dóna suport explícit a la implantació de restriccions hipotecàries i que, de fet, Espanya, Alemanya i Itàlia són els únics estats no les han aplicades fins ara d’una manera ferma. Fins avui, el fet és que el BCE s’ha estimat més d’incentivar els bancs perquè evitin hipoteques d’alt risc i penalitzar les entitats que superen el 80% del valor de l’habitatge amb els seus crèdits. No obstant això, la conjuntura actual podria accelerar l’adopció de restriccions més estrictes.

De moment, doncs, sembla probable que algunes limitacions als préstecs hipotecaris es facin realitat aquests mesos vinents. No cal dir que un enduriment de les condicions del regulador podria dificultar encara més l’accés al finançament per a uns certs col·lectius, especialment els joves, que avui ja troben grans barreres per a accedir a l’habitatge. El temps ho dirà.

Penso que l’informe que va presentar divendres la CCOC aclareix prou els dubtes que hem tingut durant molts dies, sobre l’estat de la xarxa catalana. En un context de crisi ferroviària com la que hem vist en els trens de rodalia i de gran velocitat, recorda que les licitacions de l’estat han significat tan sols el 15,5% del total licitat el 2025. “Aquestes xifres són molt lluny de les necessitats d’inversió en infrastructures que té Catalunya. El manteniment és la meitat de la solució per a Rodalia avui i l’altra meitat és invertir per a fer més túnels, més desdoblaments, més reformes del sistema informàtic i de control… Hi ha moltes coses a millorar”, diu.

Ja sabíem que les inversions d’ADIF i de RENFE a casa nostra havien estat històricament baixes. Però l’informe ens fa avinent que el grau d’execució pressupostària d’ADIF no arriba al 50% de mitjana en el període 2010-2023, i que aquests darrers tres anys amb prou feines ha arribat al 30%. En total, del 2010 ençà, acumula un dèficit d’inversió pressupostària de 5.071 milions d’euros. El text afegeix que hi ha retards crònics en infrastructures estratègiques, i esmenta les connexions ferroviàries de mercaderies als ports, el desenvolupament de la intermodalitat logística i l’impuls al corredor mediterrani.

A més, recull unes xifres acumulades que fan basarda. L’actual crisi ferroviària al servei de rodalia i de gran velocitat posa de manifestat la necessitat de revertir urgentment el dèficit d’inversió en infrastructures, que puja a 42.500 milions d’euros en el període 2009-2023. Veient aquest volum, encara enutja més pensar on deuen anar a parar els milers de milions que volen de Catalunya cada any amb destinació desconeguda.

Aquesta milionada de què ens han privat és la millor resposta al perquè del col·lapse d’aquests dies en els trens de la xarxa catalana. En l’economia no hi ha miracles i en l’enginyeria, tampoc. Quan no fas la inversió necessària per a mantenir una construcció o una infrastructura, acaba petant. Hem necessitat més pluja de la normal (no arreu) i, sobretot, la trista mort d’un maquinista en un accident perquè s’engegués, finalment, la màquina d’examinar riscs. I llavors ens hem adonat, per exemple, que durant un temps indeterminat els passatgers catalans han passat cada dia per més de 170 punts perillosos de la xarxa, sense que ningú hagués dit res. A quin risc han estat exposats?

Durant molts dies hem vist i llegit testimonis de gent que va amunt i avall, amb trens i autobusos, fins a perdre l’oremus. Tota aquesta gent se’n ressent i és impossible que, del punt de vista econòmic, amb el trasbals que li cau al damunt ja de bon matí, pugui rendir com sempre a la feina.

Els mitjans s’han centrat molt en el malestar dels centenars de milers d’afectats diaris per Rodalia, però hi ha una part que no fa tant de soroll i que encara és més important per a l’economia catalana. Em refereixo al transport de mercaderies. I per què la crisi de seguretat de Rodalia perjudica tan seriosament el transport ferroviari de mercaderies? Doncs perquè aquests trens de càrrega comparteixen una gran part dels itineraris amb la infrastructura d’amplada ibèrica que ha estat tallada aquests dies en alguns trams. Entre tots els desoris, cal destacar l’esquerda apareguda al túnel de Rubí, que s’ha hagut de tancar. Hem de pensar que és clau per a les mercaderies que van cap a l’estat francès, Alemanya o Bèlgica. Tots els trens que surten del port de Barcelona cap al nord han de passar per aquest túnel abans d’arribar a Mollet del Vallès, on accedeixen a la línia de gran velocitat d’amplada internacional que ja els connecta amb l’estat francès.

La Federació de Transitaris (FETEIA) publicava la setmana passada una nota molt dura sobre les conseqüències del desgavell ferroviari. Per a aquesta entitat, fa més d’una setmana que el trànsit ferroviari de mercaderies es troba pràcticament paralitzat. “Els fluxos internacionals estan detinguts, sense previsió clara de represa. El mes de gener, dels 250 trens internacionals previstos des de Barcelona, només n’han circulat una trentena.”

Així mateix, va explicar que aquesta situació és agreujada per l’estat d’abandó d’infrastructures clau. El túnel de Rubí, únic accés ferroviari amb amplada internacional al port de Barcelona, continua tallat per unes obres que no avancen, i això a la pràctica implica l’aïllament del port respecte de la xarxa ferroviària de mercaderies. “Un exemple més de l’escàs compromís institucional amb el desenvolupament real del ferrocarril de mercaderies”, diu.

El president de la Federació, Enric Tió, s’exclamava del poc ressò mediàtic que ha aconseguit i del fet que tingui tan poc pes en les decisions administratives. “El ferrocarril de mercaderies no pot continuar essent la baula feble del sistema. Els viatgers són prioritaris, però no a costa de paralitzar la indústria, el comerç i la competitivitat del país. Parlem d’una infrastructura essencial per a l’economia i per a la sostenibilitat. Menystenir-la implica un cost que ja no és assumible”, deia.

I resta la part que no es veu, però que fa un forat ben difícil de tapar. Perquè l’impacte que té aquesta crisi no és tan sols operatiu. És també de reputació, perquè malmet la credibilitat dels nostres sistemes de funcionament; estratègic, perquè ens fa perdre punts en relació amb els competidors, amb el perjudici als ports de Barcelona i Tarragona; i també ambiental, per la necessitat de fer servir una munió de camions, que contaminen, per mirar de substituir, en una petita part, els trens. És a dir, que, mentre es parla de descarbonitzar i de traslladar càrrega de la carretera al ferrocarril, la xarxa ferroviària no ofereix fiabilitat ni prou resiliència per a sostenir aquest objectiu.

Cal insistir en el fet que el port de Barcelona hagi estat pràcticament aïllat del transport ferroviari de mercaderies amb la resta d’Europa. Hi ha un blocatge en l’entrada i en la sortida de trens. Encara que les obres que s’hi fan siguin qualificades de màxima prioritat, el resultat és esfereïdor. Empreses amb cadenes de producció a França i Alemanya, que depenen de subministraments que arriben pel port de Barcelona, es troben amb una greu dificultat. Els combois estan carregats, però no poden circular.

He parlat amb el departament de premsa del Port i em diuen que no han fet cap comunicat, però que alguns directius ja han fet declaracions. És cert. Jordi Torrent, cap d’Estratègia del Port, en una entrevista a TV3 declarava la setmana passada que els trens surten “amb comptagotes”. Només funcionen amb normalitat els que depenen de la xarxa de Ferrocarrils de la Generalitat, que connecten amb SEAT, a Martorell, i amb les mines de potassa i sal, a la comarca del Bages. La resta no circulen. “Això té un impacte en les empreses, en operadors, en armadors…”. I va posar xifres del col·lapse. Si habitualment surten uns quaranta trens cada dia del port, aquests dies només en surten sis (tres cap a SEAT i tres cap a les mines). L’alternativa és el transport per carretera, però va reconèixer que presentava dificultats.

I el desori també afecta més enllà. A Perpinyà, agents de la xarxa francesa fan saber que estan molt preocupats. És una conseqüència del tall del túnel de Rubí que fa que el nombre de trens immobilitzats augmenti cada dia a l’altra banda de la frontera. Carregats de cotxes nous o de contenidors de mercaderies, els combois s’acumulen sobre les vies de l’estació del Soler (Rosselló). “La web està saturada. Les set vies dedicades a l’aparcament dels trens són plenes a vessar, tot està complet. Els trens també es desvien a Sant Carles (Marsella)”, expliquen al punt de la SNCF, a Perpinyà, encarregat de la recepció dels trens internacionals. És una situació que els complica la feina. “És molt difícil per a tothom. Per a les empreses que esperen les mercaderies, i per a nosaltres, els agents. El fet requereix molta anticipació per a saber on aturar els trens a les estacions de més amunt, cosa que ens complica molt la feina”, afegeixen.

I, de tot aquest desgavell, ningú no n’esmenta les xifres, més enllà d’alguns aspectes parcials. És lògic per la dificultat que conté. Però la suma final, que probablement no sabrem mai, serà esfereïdora, al marge de l’afectació directa a moltes empreses que depenen de l’arribada de productes i del dany reputacional, que no es pot quantificar. Per això, no puc estar més d’acord amb la demanda que fa FETEIA: “Cal una resposta immediata, coordinada i estructural per part de les administracions que tracti el ferrocarril de mercaderies com una infrastructura essencial per a l’economia productiva i no sols com un element secundari enfront del trànsit de passatgers.”

És trist el final, perquè era cosa anunciada. I he d’insistir a demanar per què, quan tants milers de milions, generats a Catalunya, se’n van cada any qui sap on. Ara ha passat amb els trens i un altre dia serà en un altre sector. I mentrestant continuem parlant de finançament singular, ens fan ballar com titelles i sembla que, a segons quina gent, això ja els està bé. N’hi ha per a emprenyar-se, o no?