En aquell primer article, parlava del model territorial, que tres anys després continua essent caduc, ineficaç i incapaç de donar solució als problemes de les nostres nacions, si bé és cert que el debat territorial és més obert que mai. També escrivia sobre el franquisme i sobre un sistema que duia el CIS a deixar de preguntar sobre la corona espanyola. Això continua igual, de la mateixa manera que el centralisme del “tot passa per Madrid”.

Tampoc no ha canviat la política forestal del govern gallec, que tanta relació té amb els incendis dels quals parlava el setembre del 2020, atès que respon als interessos d’Ence, empresa amb vincles amb el Partit Popular que infesta Galícia d’un eucaliptus que alimenta el foc.

La part més positiva, sens dubte, respecte d’aquell primer article, té a veure amb la salut pública. Érem en un context en què en bona part de Galícia hi havia la prohibició de reunions en què participessin més de cinc persones i s’impedia el servei dins les cafeteries. La situació actual no té res a veure amb aquella altra, tot i que avui les urgències i els centres de salut reben una pressió més gran per l’augment de la incidència tant de grip A com de covid. Allò que no ha canviat pas són les retallades pensades per amagrir una sanitat pública que resisteix que gràcies als seus professionals.

Tres anys i gairebé tres mesos després, a Galícia som a les portes d’unes eleccions anticipades en què es presentaran el PP, el BNG, el PSOE, Sumar –sembla que hi ha un pre-acord amb Podem i IU, després de moltes voltes i secretismes–, Democràcia Ourensana (partit polític del batlle d’Ourense) i Vox. Hi ha ganes de canvi a la societat gallega, fins al punt que els darrers sondatges que fan servir el PP, el BNG i el PSOE apunten que el 60% dels electors vol un canvi en un govern gallec que presideix el PP d’ençà del 2009.

En la mobilització dels gallecs és on hi haurà la clau d’una alternativa per a la qual Ana Pontón, candidata del BNG, parteix de la situació més favorable i amb un lideratge consolidat. El candidat del PSdeG, José Ramón Gómez Besteiro, prova de guanyar posicions anunciant les mesures acordades pel govern espanyol per a Galícia i servint-se del seu càrrec de president de la Comissió de Transports al congrés espanyol. Yolanda Díaz, per la seva banda, aquesta setmana va designar de candidata, després d’haver explorat unes altres vies, Marta Lois, portaveu de Sumar a la cambra baixa, i pretén d’ampliar el suport amb les bases de Podem i d’Esquerra Unida. De Democràcia Ourensana i de Vox tan sols se sap, ara com ara, que es presentaran a les eleccions del 18 de febrer, però no se’n saben els caps de llista.

Rueda, per la seva banda, continua fent servir els mitjans de comunicació públics per vendre’s com a president de la Junta de Galícia, malgrat que impliqui de participar en programes d’humor ballant amb una orquestra o fer de mitjancer en un prometatge televisat. Tot s’hi val per a provar de repetir en un càrrec al qual av accedir gràcies al dit d’Alberto Núñez Feijóo. Sap les limitacions i el desgast del seu govern, i per això va avançar les eleccions i va fer coincidir el gruix de la campanya electoral amb Carnaval, unes festes consolidades que se celebren per tot Galícia.

Continuarem informant, Vicent, cada mes, a VilaWeb, i compartint informacions d’interès per als lectors de Galícia i els Països Catalans.

Fa molts anys vaig topar amb una frase de Normal Mailer que, referint-se al New York Times, deia que un bon diari és una nació que parla amb ella mateixa. I crec que aquesta és la característica definidora dels nostres projectes. Som diaris nacionals, que tenim al cap el nostre territori i la nostra gent, que no desatenem res d’allò que passa al món, però que oferim als lectors una plataforma única per a “parlar” entre ells.

I ho som en un moment especialment complicat i difícil. Jo vaig començar a treballar de periodista l’any 1983. Encara escrivíem amb màquines d’escriure i paper carbó per a fer còpies del text que després els linotipistes –un de tants oficis desapareguts– picaven i muntaven. No hi havia telèfons mòbils, ni fax, ni encara menys internet. Les fotografies s’havien de revelar en una cambra fosca amb un inquietant llum vermell i les notícies duraven vint-i-quatre hores, el temps que passava entre una edició del diari i una altra.

El món, el nostre món, ha canviat de dalt a baix i jo no en sent enyorança. Amb la tecnologia del segle passat ni NósDiario ni VilaWeb no serien possibles.

Aquesta és la cara bona, però n’hi ha una de dolenta. La tecnologia i l’ús que en fan les persones ens han dut també a un món en què la realitat es desdibuixa, en què bona part del periodisme s’ha trobat atrapat en la dependència del poder i en què la pressa substitueix massa sovint el rigor.

Hi ha qui creu que el nostre ofici és un ofici acabat. Que és fora del seu temps i que els qui defensem que cal continuar-hi, que cal adaptar-se al present però sense perdre l’essència, som una mena de romàntics.

No ho crec pas, això. I no és veritat. El periodisme continua essent un puntal de les nostres societats, oimés en països com els nostres, nacions minoritzades que s’han d’afirmar cada dia, també, en les pàgines del diari.

Quan, fa pocs mesos, vam participar en un acte a Sant Jaume de Galícia tu, Martxelo i jo, vaig intentar d’explicar que important que havia estat per a mi NósDiario. Per a recuperar el gallec que havia après de jove i que havia anat perdent amb el pas dels anys.

Recorde els primers dies de la vostra publicació i com saltava de la cadira cada vegada que recordava una paraula, una expressió, que sabia, que havia après anys abans i que amb el pas del temps havia oblidat. Quina alegria tan gran era allò per a mi.

I vaig comentar que estava segur que això que em passava a mi passava a molts lectors de NósDiario. Tenir la llengua entre les mans cada dia és un regal meravellós que heu fet al vostre poble. Oferir a la gent l’oportunitat i la possibilitat de veure el món en gallec i des de Galícia és una empresa colossal que només vosaltres sabeu com ha costat de fer possible. Aquests dies llegia la ronda de presentacions que heu fet, Maria, per pobles i ciutats del teu país i imaginava que cansada que devies estar –perquè jo també ho faig, però al meu país ni plou ni hi ha aquestes tempestes que tu has hagut d’aguantar.

Per a VilaWeb, per això, ha estat un honor compartir amb Berria i NósDiario aquest projecte del Galeusca de Directors que ara, per esgotament, per repensar-lo, pels canvis inevitables que fa la vida, tanquem.

I ha estat un plaer, també, parlar i treballar amb tu i amb el nostre estimat Martxelo, un mestre i una referència de les més grans que jo, personalment, he tingut mai.

Continuarem informant, continuarem col·laborant, continuarem aportant als lectors bascs, gallecs i catalans la visió nacional que els nostres diaris representen en cada país. D’una altra manera, però insistentment i constant. Perquè per als Països Catalans la nació basca i la gallega són referències importants i ho continuaran essent.

Tot fa pensar que el 3 de març serà la data de les eleccions. El Partit Popular mateix, tal com va avançar a començament de mes Nós Diario, va fer arribar aquesta possibilitat a uns quants sectors empresarials. Tot i això, la concreció final dependrà dels seus interessos electorals i de les necessitats d’Alberto Núñez Feijóo, un dirigent molt dèbil dins el seu partit el futur del qual depèn d’allò que passi a Galícia.

El president dels populars es juga la continuïtat als comicis gallecs. Una derrota electoral a Galícia significaria la fi de la seva carrera política i situaria el PP en un procés de canvi de lideratge, en què Isabel Díaz Ayuso i Juan Manuel Moreno Bonilla serien els candidats amb més possibilitats. És curiós, Vicent, però una altra vegada les eleccions gallegues seran la batalla final de Feijóo.

El PSOE és conscient d’aquesta situació, i per això entoma els comicis gallecs amb una actitud diferent de les cites electorals anteriors. Fins ara, la direcció espanyola del partit no s’havia marcat com a prioritat el procés gallec, però aquesta vegada Pedro Sánchez mateix va donar l’ordre de dipositar-hi tots els esforços. Tant és així que Ferraz dirigeix de primera mà la campanya d’aquestes eleccions, que entoma com una segona volta de les espanyoles del juliol.

Tots els actors polítics gallecs entenen que aquests comicis són diferents i hi actuen en conseqüència. Els uns i els altres coincideixen que es troben en una situació oberta, en què qualsevol resultat és possible. No tenen cap dubte que mai, en aquesta darrera dècada, el PP havia tingut tan complicat de retenir la majoria absoluta i l’oposició tan a prop de sumar prou escons per a formar govern. Els dirigents populars mateixos no amaguen aquesta possibilitat. Així, dijous, el responsable de l’àrea estatal d’organització de la formació, Miguel Tellado, va insistir a Vox que no es presentés a les eleccions gallegues a fi de no dividir el vot de dretes i arran de la possibilitat nul·la de l’organització ultraespanyolista d’obtenir representació a Galícia.

El resultat final dependrà en gran manera de la campanya. En aquest sentit, l’oposició ha de mobilitzar l’electorat, especialment el jovent, que tradicionalment són els més abstencionistes. De fet, els sondatges fa temps que assenyalen que el BNG és la força més votada entre els més joves de trenta-quatre anys, i la suma de nacionalistes i socialistes supera els populars entre els menors de cinquanta. Un canvi polític a Galícia no tan sols és possible, sinó que és necessari i urgent. En depèn revertir la situació actual, amb uns indicadors molt preocupants en l’esfera econòmica, social i democràtica, però, sobretot, posar al capdavant del país un govern que treballi a favor seu i no depengui d’interessos aliens.

D’ençà que vam començar aquesta secció de cartes creuades, us he desmuntat moltes vegades el supòsit Feijóo-bon gestor, igual que el supòsit Feijóo-moderat. Ho he fet amb molts exemples i servint-me de dades oficials. Però aquesta volta m’agradaria posar el focus en la construcció d’aquestes imatges i, sobretot, la difusió. Va ser el nucli dur de l’ex-president de la Junta de Galícia, integrat, sobretot, per professionals de la comunicació –gallecs que avui s’asseuen a la bancada popular del congrés espanyol, després d’haver-se presentat a les eleccions espanyoles per la Comunitat de Madrid–, que es va escarrassar a vendre la faceta de Feijóo com un home de gestió, un tecnòcrata. Aquest paper va ser desmentit, durant anys, als mitjans que no tenien un finançament basat en les subvencions procedents de la Junta de Galícia i per l’oposició, al parlament gallec.

Tan bon punt se’n va anar de Galícia cap a Madrid, va començar a caure-li la careta i els mitjans espanyols es van fer més permeables als efectes negatius de la seva gestió al capdavant de l’executiu gallec. Uns efectes, insisteixo, que durant anys vam evidenciar el periodisme més independent i les forces polítiques de l’oposició. Així, notícies publicades feia anys van tornar a l’actualitat, com també denúncies formulades pel BNG i el PSdeG sobre el procediment del PP al capdavant de la Junta de Galícia. De sobte, el comportament negatiu de l’economia gallega respecte de la mitjana espanyola, l’espoli eòlic, el desmantellament de la sanitat pública, les retallades a l’ensenyament públic, la manipulació i la censura a la CRTVG, les residències de gent gran convertides en dipòsits de cadàvers… van fer el salt als mitjans de comunicació espanyols que, mesos abans, compraven el discurs del “bon gestor” i del “moderat”.

A mesura que van avançar els mesos, van fer-se importants a les pantalles, diaris, emissores de ràdio i programes de televisió espanyols les fal·làcies, improvisacions i ficades de pota de Feijóo, perquè això de Machado no és res. Del “bon gestor” i el “moderat”, Feijóo va passar a ser “el mentider”, “l’incapaç”, “el fracassat”. No a tota la premsa, òbviament, que per això hi ha línies editorials que defensen interessos diferents. Però, què passa a Galícia? Que potser solament Nós Diario, i abans Sermos Galiza, com també els altres mitjans que no reben subvencions de l’executiu gallec, coneixien el perfil real de Feijóo? I la resta?

Això que va passar amb la imatge de Feijóo és fàcil d’explicar: a Galícia, el sistema de mitjans de comunicació està completament viciat pel repartiment de fons públics. Un repartiment de milions d’euros (sí, milions!) que impedeix desenvolupar un periodisme independent, crític i socialment responsable. La debilitat financera de mitjans gallecs com Nós Diario, i d’uns altres que no reben ajuts, també és la nostra fortalesa, perquè tenim les mans lliures per a informar.

Es va mirar als miralls de les grans figures que van assentar els fonaments del periodisme gallec modern els anys abans del genocidi del 1936. Antón Vilar Ponte, la crònica precisa en els mitjans grans i petits de Galícia, d’Europa i d’Amèrica. Roberto Blanco Torres, el periodisme de flors i ferro, a ultrança i lliure. Manuel Lustres Rivas, la ploma i l’organitzador de redaccions en una premsa que va dur contemporaneïtat al país. Víctor Casas, redactor, editor i director de projectes tan necessaris com combatius. I, també, Johñan Carballeira, l’introductor del gènere de les entrevistes en uns mitjans escrits disposats a incomodar, a fi de ser útils.

Va sorgir de l’esforç de centenars de petits accionistes i milers de subscriptors entestats a crear un mitjà de comunicació que no tingués més lligams i compromisos que Galícia mateixa. En el naixement i singladura, no ha tingut més suport que el d’una base social delerosa d’un mitjà de comunicació que posés per damunt de tot la defensa dels interessos del país i acostés informació contrastada que permetés d’interpretar amb tots els elements d’anàlisi la realitat. Així, va resultar de la necessitat sentida i de l’esforç col·lectiu per posar fi a l’anomalia històrica que havia impedit fins el 2020 un diari gallec.

Hi és per servir el país i hi caben tots els qui dia a dia fan una Galícia millor. Les seves pàgines són obertes i són propietat de tots aquells que treballen pel desenvolupament econòmic, social i cultural del país, creen riquesa en una clau endògena i sostenible, opten pel benestar mitjançant un compromís a ultrança amb els serveis públics essencials, defensen una Galícia decent, on no hi hagi espai per a la corrupció i l’amiguisme, lluiten per la cultura com a instrument per al progrés i acrediten la llengua que ens és pròpia com una eina per a comunicar-nos i ser nosaltres en un món globalitzat.

És, com bé saps i perquè vosaltres fa vint-i-vuit anys que treballeu pels Països Catalans amb la “Revolució VilaWeb”, Nós Diario, un mitjà de comunicació que arriba al número 1.000 en paper, però que continua en construcció per continuar subministrant informació amb més qualitat, continuar interpretant el país per entendre’l més bé i continuar explicant el món a partir de la nostra condició de gallecs. Un projecte en construcció entossudit a sumar més gent per fer amb més força i incidència periodisme lliure i crític, allunyat del clientelisme, sense més amos que els lectors i amb la veritat com a únic llibre d’estil. Per a aquesta tasca de treure al carrer 1.000 números més de Nós Diario, sou imprescindibles, lectors. A VilaWeb, Vicent, moltes gràcies pel suport i ajuda constants.

Té poc crèdit un partit que després de catorze anys governant Galícia no ha aconseguit cap transferència de competències. De fet, Alberto Núñez Feijóo passarà a la història, entre més qüestions, per ser el president de les zero competències. Té poc crèdit un partit que ara diu que defensa actuacions que, en el seu moment, al capdavant de l’executiu espanyol, va tombar activament: heus ací el cas de la transferència de la via principal que uneix el sud i el nord de Galícia en l’eix atlàntic, l’autopista AP-9.

Precisament, la AP-9 és la protagonista d’un dels vint-i-tres punts de l’acord d’investidura del PSOE i el BNG, que inclou descomptes nous als peatges d’aquesta via i de la AP-53, treballar per posar fi als peatges i transferir, per fi, la AP-9 a Galícia. Perquè us situeu, Vicent, a Galícia hi ha dues de les tres autopistes de l’estat espanyol amb el temps màxim autoritzat per ser explotades en concessió per una empresa privada, aquestes dues sobre les quals escric. La data de reversió de l’autopista que uneix Tui i Ferrol és el 2048, fruit de les pròrrogues concedides en el seu moment per governs espanyols del PP i del PSOE, i la de la que uneix Sant Jaume de Galícia amb la comarca d’O Deza s’acaba el 2074.

Per completar la fotografia, Galícia, a més, és la comunitat autònoma capdavantera en quilòmetres viaris de pagament: 330,8. Per això els usuaris de la AP-9 vam agrair el pacte d’investidura assolit pel PSOE i el BNG i pel qual es bonificaran els trajectes de tornada de la AP-9.

Tal com he anat explicant en aquests articles, Vicent, Galícia pateix un dèficit d’infrastructures enorme. Respecte d’això, el nou acord entre el PSOE i el BNG inclou un pla de modernització de la xarxa ferroviària amb beneficis importants i justs per a Galícia i la implantació del servei de rodalia, atès que no en tenim, malgrat que àrees metropolitanes com la de Vigo i Pontevedra i la de la Corunya i Ferrol tenen més habitants que unes altres zones de l’estat espanyol que sí que tenen xarxa de “rodalia”.

Per una altra banda, inclou millores en carreteres de titularitat espanyola, mesures compensatòries anàlogues per Galícia a les condonacions de deute adquirides per algunes comunitats, creació de jutjats específics sobre violència masclista, actuacions per a impulsar i difondre la llengua gallega, etc.

L’acord mostra la importància que hi hagi candidatures d’obediència gallega capaces de condicionar l’actuació política. Als Països Catalans, Vicent, en teniu una bona mostra. En el cas gallec, el BNG té un sol diputat –i una senadora. Hi ha qui diu que el pacte no és prou. Imaginem-nos, doncs, que els diputats gallecs responguessin als interessos de Galícia i no als que els dicten els seus partits de Madrid estant. Imaginem-nos que aquest nucli dur que envolta Feijóo, començant per l’ex-secretària general de Mitjans que va excloure Nós Diario de les subvencions a la premsa escrita –i que avui té un escó al congrés espanyol per Madrid–, i la resta d’assessors gallecs en matèria de comunicació, avui parlamentaris per la capital espanyola, defensessin els interessos gallecs. O Pilar Rojo, ex-presidenta del parlament gallec i resident a Pontevedra, a qui el PP va col·locar a les llistes d’Albacete.

La poca estima del PP per la llengua pròpia de Galícia es demostra cada any al pressupost. Precisament, els comptes de l’any que ve es presenten aquests dies en comissions parlamentàries. Si comparem les partides pressupostàries del 2024 amb les del 2009, any del darrer pressupost del govern bipartit format pel PSOE i el BNG, la dedicada a la llengua gallega és la que més baixa. Així, s’ha passat dels 21,77 milions d’euros consignats per a la normalització lingüística el 2009 als 11,04 milions del 2024.

Una altra mostra de l’actitud negacionista de l’executiu de Rueda respecte de la llengua té a veure amb l’incompliment del contingut de la coneguda com a “iniciativa Xabarín”, una proposta que va ser aprovada pels tres grups parlamentaris després d’una campanya divulgativa intensa feta per la Mesa per la Normalització Lingüística. Es pretenia, amb aquesta línia d’actuació, d’avançar en l’ús del gallec en la infància i la joventut, quan l’idioma propi és pràcticament residual.

Entre més qüestions, la iniciativa Xabarín, que va agafar el nom d’un programa de televisió de molt d’èxit en el passat, recollia el compromís d’augmentar l’oferta en gallec destinada a nens i adolescents a la CRTVG, reforçar els quatre canals digitals i dirigir-se a la RTVE perquè emetés continguts amb opció de doblatge al gallec. Fins ara, res de res, i amb un panorama en què la programació televisiva infantil i juvenil en gallec representa el 0,8%; en què la TVG2 ha passat d’emetre durant 73 hores la setmana el 2017 a 20 hores enguany i en què Clan TVE no té continguts en gallec.

També em sembla greu, Vicent, això que ha decidit, amb el curs acadèmic començat, la Comissió Interuniversitària de Galícia, l’entitat encarregada d’organitzar els exàmens d’accés a la universitat: les preguntes sobre la història de la llengua gallega se centraran en el període després de l’oficialització, el 1981, de manera que tot allò relacionat amb la repressió lingüística desapareix. El context històric i cultural, les característiques lingüístiques i la sociolingüística anteriors als anys vuitanta del segle passat són eliminats en el temari de les proves d’accés a la universitat.

I això no és tot. Ja t’he explicat, Vicent, que l’anomenat decret de plurilingüisme, aprovat pel primer govern d’Alberto Núñez Feijóo, el 2010, prohibeix d’impartir el gallec en matèries com ara les matemàtiques, la física i la química i que, malauradament, la presència real i pràctica del gallec en l’ensenyament es redueix en molts centres a l’assignatura mateixa de llengua gallega i literatura. Però és que, a més, el currículum educatiu que estableix la Conselleria d’Educació continua menystenint la realitat cultural i històrica de Galícia, sobretot en les matèries de ciències socials, geografia i història, en què es reprodueix un discurs espanyolitzador que fins i tot minimitza la importància del Regne de Galícia i el presenta com un mer apèndix de Castella.

Em sembla vergonyós que, a l’hora d’escriure aquestes ratlles, la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, no ha plegat. No esperava pas que es pronunciés contra l’atac desproporcionat de l’exèrcit israelià contra els palestins, atès que tampoc va dir mai res contra l’ocupació il·legal del territori de Palestina. Però haver visitat Netanyahu i haver hissat la bandera israeliana a Brussel·les són fets absolutament reprovables, igual que és reprovable que es condemnin els atacs terroristes d’Hamàs, però no el terrorisme que fa anys que practica l’estat d’Israel.

Sembla, com tantes vegades més, que hi ha una doble vara de mesurar i que no totes les vides valen igual. Per gran part de l’anomenada comunitat internacional, la vida d’un nen israelià val més que la d’un palestí, potser perquè hi ha qui s’identifica més amb uns hàbits de vida… i, en uns altres conflictes, amb el color dels cabells o amb el to de la pell. Per gran part de la comunitat internacional, el poble palestí és un poble de segona. Tant hi fan les múltiples resolucions de l’ONU. Tant hi fan els drets humans. Tant hi fa el dret internacional. Quan es tracta d’Israel i de Palestina, aquesta vara de mesurar, aquest metre, resol sempre a favor dels israelians.

Les façanes dels edificis públics, que després de la invasió russa d’Ucraïna, el febrer de l’any passat, vestien la bandera blava i groga, avui no llueixen la negra, blanca i verda amb el triangle vermell. A les parets dels centres educatius tampoc no hi ha murals contra la guerra a Palestina i, per això, les criatures que fa un any i mig sortien d’escola amb dibuixos plens de flors, cors o coloms de la pau amb la bandera ucraïnesa ignoren això que passa a Gaza i Cisjordània.

Són set dècades d’ocupació il·legal del territori. Set dècades de greuges a un poble que va ser sotmès a una política d’apartheid amb la complicitat de l’occident. Set dècades de càstig a milers de persones amuntegades en un espai com més va més reduït i aïllat. Set dècades que no han estat prou per a un règim opressor que ara pretén d’executar una neteja ètnica, expulsar i exterminar un poble que tan sols vol la seva legítima autodeterminació.

Les paraules del ministre de Seguretat israelià poc després d’haver-se sabut el bombardament sobre l’hospital de Gaza que va deixar prop de cinc-cents morts no fan sinó demostrar l’odi que vomita el govern d’Israel: “Mentre Hamàs no alliberi els ostatges que té en mans seves, l’única cosa que ha d’entrar a Gaza són centenars de tones d’explosius de les Forces Aèries, ni un gram d’ajut humanitari.” Un horror pel qual, malauradament, no se cerca cap solució. Ni tan sols s’apel·la a frenar la matança, a un alto-el-foc. Ben al contrari, actituds com la de Von der Leyen –a qui, per cert, va fer pujar els colors l’eurodiputada del BNG, Ana Miranda, amb una intervenció valenta i necessària al darrer ple de l’eurocambra– i la de Biden contribueixen a alimentar un conflicte pel qual no s’entreveu cap esperança en forma de pau.

L’única llum en aquest context de destrucció, runa i sang és la que donen els milers de persones que es manifesten, de manera pacífica, per demanar la fi del genocidi. Precisament, i després de les mobilitzacions de dilluns, els gallecs tornaran a sortir als carrers demà en més d’una dotzena d’actes que es faran amb el lema “Aturem el genocidi a Palestina”.

Arranquem aquesta celebració, Vicent, amb la publicació del suplement més ambició si especial, que et faré arribar, per reivindicar el patrimoni de castells i torres gallecs. Precisament, avui Nós Diario va acompanyat del primer lliurament del suplement, “Trenta anys de castells i torres gallecs per a descobrir un regne”, una publicació amb què presentem els nostres respectes a tothom que compri el diari i, naturalment, als subscriptors. És la nostra manera d’agrair l’opció per un mitjà que va néixer des de baix i que practica un periodisme socialment responsable i honest, amb una òptica gallega desacomplexada, que fa valdre Galícia i que mira el món des de nosaltres.

La publicació del suplement, que tindrà trenta-dos lliuraments de setze pàgines cadascun, a tot color, grapat i de gran format, no seria possible sense l’esforç d’un home tan bo i generós com savi i rigorós, l’enginyer naval i investigador Héitor Picallo, que coordina un equip d’autors i un consell assessor format pels estudiosos més brillants d’aquest àmbit.

A partir d’avui, 14 d’octubre, de dimarts a dissabte, Nós Diario anirà acompanyat dels fascicles d’això que considerem una joia documental. Però el suplement és solament una part, atès que la celebració del número 1.000 del diari continua amb l’organització d’actes que es faran per tot Galícia a fi que els subscriptors ens facin suggeriments. Seran actes –el primer dels quals, divendres vinent, 20 d’octubre, a la capital, Sant Jaume de Galícia–, oberts a tothom que s’interessi per Nós Diario.

Volem parlar de tu a tu, reforçar aquest fil de complicitat que teixim amb la xarxa de suport que hem tingut durant aquests mil números, a fi de millorar i d’aconseguir que un mitjà com el nostre tingui futur. Tal com deia el nostre lema, depèn de nosaltres. A més d’aquest suplement que s’endinsa als recintes fortificats més singulars del patrimoni arquitectònic i històric de Galícia i dels actes pel país, l’11 de novembre, quan farem els mil, publicarem un especial amb els protagonistes d’algunes de les fites més destacades d’ençà del naixement de Nós Diario, el gener del 2020. Aquest 11 de novembre, a més, tornarà als quioscs un nou número de A Formiga No Carreiro, la revista de passatemps en gallec de Xoán Costa i Xerardo Roca que va ser una revolució i el primer número de la qual, publicat aquest juliol passat, va tenir un gran èxit.

Col·lectivament, entre tots, volem fer créixer el nombre de subscripcions perquè Nós Diario continuï essent viable. Aquest futur implica aconseguir més suport en un context marcat per l’exclusió a què la Junta de Galícia continua sotmetent l’únic diari en paper en gallec, al qual prova d’ofegar econòmicament amb una política d’ajuts clientelar i excloent-lo de les grans campanyes de publicitat. Mirem, Vicent, per a aquesta confiança mútua amb els subscriptors, allò que va fer de VilaWeb un referent en l’àmbit mediàtic dels Països Catalans. Arribem al número 1.000 i volem fer-ne mil més. Perquè Nós Diario és possible i necessari, tal com hem anat demostrant.

En aquest sentit, és d’esperar que el número monogràfic de Sermos Galiza que distribuïm amb Nós Diario contribueixi a fixar una visió més precisa del SEG i acosti raons per valorar més bé la seva tasca.

El centenari de la fundació del SEG és un motiu de satisfacció per als gallecs. La celebració honora la segona generació explícitament nacionalista, aquella que va entrar a la vida pública gallega els primers anys de la segona dècada del segle XX, que, en un temps de reflux per a l’acció política i hostil per al moviment nacionalista –a conseqüència de la dictadura de Primo de Rivera impulsada pel monarca Alfons XII–, va erigir una entitat encarada a estudiar i investigar el país com un tot, i va situar Galícia com a centre i mesura de totes les coses. En definitiva, un enfocament encara massa absent, però com més va més necessari.

L’actuació del SEG confirma la voluntat d’existir de Galícia i això justifica la decisió d’investigar aquells aspectes centrals per a explicar i transformar el país, que es lliguen amb la línia oberta per la tradició anterior, la que arranca a mitjan segle XIX amb la segona generació protonacionalista i es connecten amb els grans moviments de renovació i impuls cultural i científic que imperaven al món.

La feina del SEG va ser incòmoda i els seus membres no van dubtar a confrontar el relat hegemònic en l’àmbit oficial i acadèmic, en què Galícia era presentada com una mera extensió del relat espanyol.

Per una altra banda, l’existència del SEG és, Vicent, un altre capítol de la història de Galeusca. L’entitat va néixer mirant cap a l’Institut d’Estudis Catalans, fundat el 1907, i la Societat d’Estudis Bascs, amb la qual va compartir projectes i va mantenir relacions i objectius comuns. Al palau de Fonseca, de Sant Jaume de Galícia, es va constituir el Galeusca el 25 de juliol de 1933, en un document redactat, de manera definitiva, pel seminarista i secretari d’organització del Partit Galleguista, Alexandre Bóveda, i signat pels dirigents de les organitzacions nacionalistes de Catalunya, el País Basc i Galícia.

Malauradament, l’activitat del SEG va ser suspesa després del 18 de juliol de 1936; va ser il·legalitzat pel franquisme el 1940 i els seus béns van ser confiscats per l’Institut d’Estudis Gallecs Pare Sarmiento, secció gallega del CSIC, una institució fundada pel règim de Franco per posar la ciència i la cultura al seu servei. Amb el temps, vint-i-quatre membres del SEG van ser assassinats i cent quaranta-tres més van patir tota mena de pràctiques repressives, com ara la presó, l’exili i sancions administratives.

La tasca començada ara fa cent anys pel Seminari d’Estudis Gallecs ha de ser continuada. És de justícia.

El sector és la columna vertebral de la ruralitat gallega d’ençà de fa moltes dècades. Malgrat les retallades de producció imposades a Galícia per les autoritats comunitàries a fi de beneficiar els interessos de l’agricultura dels estats centrals de la UE, sobretot del francès, per al qual la Unió Europea va elaborar una política agrària comuna (PAC), el país continua essent un gran productor lacti i registra un total anual de vora 3,4 milions de tones, que representa més del 41% de la llet de tot l’estat espanyol.

La reconversió del complex agrari gallec decretada per la UE va canviar el país estructuralment i superestructuralment. El tancament d’aquestes 94.176 explotacions lleteres, que va afectar sengles famílies que hi tenien el mitjà principal de vida, explica la despoblació rural, que aquestes darreres dècades ha deixat centenars de llocs abandonats i ha causat un èxode urbà a la recerca de sortides laborals que el camp ja no oferia.

Segons les dades de l’Institut d’Estatística espanyol (INE) del 2022, darrer any amb les xifres publicades, 1.895 nuclis de població gallecs no tenen habitants, i se situen a les zones on va davallar més la producció agrària. A més, als municipis rurals gallecs, que abans tenien una lògica demogràfica semblant a la de la resta del país, s’hi concentra la població més envellida; l’índex d’envelliment se situava als 207,31 punts el 2021, és a dir, 78,4 punts més que en el conjunt de l’estat espanyol. En aquest sentit, el percentatge de més grans de 65 anys ha crescut de 3,2 punts d’ençà del 2011, i va arribar al 25,37% del total de la població gallega el 2021.

Galícia és la comunitat autònoma de l’estat espanyol amb més superfície agrària abandonada. De superfície agrària útil (SAU), en té el 21%, enfront del 47% de mitjana de l’estat espanyol i el 40% dels territoris de la Unió Europa. De fet, s’ha reduït aquestes darreres tres dècades d’una manera molt considerable, i ha passat de les 748.000 hectàrees del 2002 a les 621.000 del 2017, darrer any de què hi ha registres oficials. En aquest sentit, la situació actual evidencia la naturalesa del procés de reestructuració agrària a Galícia, que no va anar acompanyat d’alternatives laborals en el món rural i va segar, també, el desenvolupament d’un sector transformador que donés valor afegit a les produccions.

La detonació del complex agrari gallec ha configurat una nova estructura social del país. Les conseqüències han arribat a diferents esferes i han afectat realitats diverses, i la llengua del país ha estat un dels damnificats principals d’aquesta situació. Malgrat que la pèrdua de parlants i la desgalleguització de les franges més joves de la societat no tenen una relació causa-efecte amb aquesta realitat, sense això que ha passat al món rural gallec aquestes darreres quatre dècades tampoc no s’entendria. Tanmateix, la situació es complica quan obviem la realitat que vivim.

L’oficialitat del gallec a la cambra baixa espanyola representa un avenç significatiu per a la nostra llengua. Després de més d’una dècada de retrocessos, l’idioma per fi conquereix un nou espai, que pot obrir portes perquè es normalitzi en àmbits en què, malauradament, no és present, ni tan sols en peu d’igualtat amb l’espanyol. Tanmateix, tal com has pogut comprovar, Vicent, el PP presidit per aquell que la premsa espanyola progressista qualificava de “moderat” es va girar d’esquena a la seva pròpia llengua i, una vegada més, en compte de posar-se al costat del poble, va anar de bracet amb Vox.

Som davant un PP, el de Feijóo, ultraespanyolista, que competeix amb els d’Abascal a veure qui és el més espanyol de tots, tot i que això impliqui d’ultratjar la pedra angular de la identitat gallega. Però no solament els diputats gallecs són uns venuts, el president de la Junta de Galícia mateix demostra ser un renegat quan incompleix de manera manifesta i reiterada el seu deure estatutari de protegir i prestigiar la llengua pròpia de Galícia. Aquestes darreres dues setmanes, Vicent, al contrari que els seus homòlegs català i basc, Rueda es va pronunciar públicament en contra de l’aixecament del vet al gallec al congrés espanyol.

En aquest context, mig centenar de persones de diferents àmbits (de la cultura, del sindicalisme, de la judicatura, de l’acadèmia, del periodisme, dels esports, de l’artesania…) hem signat el manifest “Volem gallec també al congrés”, en què fem una crida als diputats perquè facin servir la llengua en les seves intervencions i en què ens mostrem disconformes amb la posició del PP.

Us deveu demanar què té a veure tot això amb el títol que encapçala l’article. Hi té relació. He escrit unes quantes vegades en aquesta mateixa secció sobre les xifres que evidencien la situació calamitosa que pateix la nostra llengua, però no ho he fet mai del punt de vista qualitatiu. Qualsevol dels gallecs que llegeixin això saben a què em refereixo, atès que hi ha criatures nascudes a Galícia que no entenen l’idioma propi. Criatures que no saben què és un carballo (‘roure’). Criatures que no saben què és un bico (‘bes’). No és cap exageració. En mantenir una conversa amb canalla castellanoparlant (la immensa majoria) és habitual que et demanin “com?”, perquè ho repeteixis, perquè no t’entenen o perquè els costa d’interioritzar una paraula en una llengua que per ells és estrangera. Així de trist. La meva germana petita, mestra d’educació infantil, m’explicava que en una de les escoles en què va fer classe un nen va arribar a casa i va dir als pares: “La senyoreta Olalla parla estranger.” I, com aquesta anècdota tan representativa del context sociolingüístic a Galícia, n’hi ha centenars.

Al País Basc i als Països Catalans, el debat és sobre la immersió als centres d’ensenyament, però no solament a les aules, sinó també als patis i a les activitats extraescolars. A Galícia, hi ha un decret del “plurilingüisme” aprovat pel primer govern de Feijóo el 2010, amb una campanya furibunda prèvia del PP –inclosa una manifestació contra el gallec plena de banderes espanyoles i convocada per una associació ultra a la qual va assistir el president actual de la Junta de Galícia–, amb l’ajut de mitjans de comunicació, que no es van estar de difondre falsedats. Aquest decret va reduir l’escassa presència del gallec a l’ensenyament i el va prohibir en matèries com ara matemàtiques, física i química. Avui en patim les conseqüències.

Enguany es commemoraven els deu anys de la Via Catalana, aquella cadena humana extraordinària que va travessar bona part del país, del Voló a Vinaròs. Aquella, sens dubte, va ser una demostració de força enorme que va catapultar l’aparició de Junts pel Sí i el referèndum d’autodeterminació del Primer d’Octubre. I fa dotze anys de la primera gran manifestació independentista.

En aquests dotze anys, solament la pandèmia ha impedit, durant dos anys, que la gent ocupe el carrer. I enguany hem vist que hi havia més gent que l’anterior, que havia mobilitzat més gent que l’anterior, el primer després de l’aturada sanitària obligada.

M’agradaria explicar als lectors de Nós Diario que la manifestació de la Diada és molt diferent de les manifestacions que es veuen habitualment. Per la diversitat enorme dels seus participants, que és la que, en definitiva, n’explica el volum. Sempre dic que solament em preocuparé si un dia, en aquesta manifestació –i en les altres, també, però sobretot en aquesta– deixe de veure aquesta barreja fascinant que fa la força del moviment per la independència. Dilluns vaig romandre quiet en una cantonada i durant dues hores va desfilar davant meu gent jove i gent gran, de tota mena i condició. Grups d’amics i grups organitzats de tota mena. Famílies i gent solta. Ciutadans que es trobaven i s’abraçaven i es demanaven com anava tot. Gent arribada de tots els Països Catalans que parlava català amb orgull, però que també es deixava sentir parlant llengües diverses. Gent arribada en els famosos autocars, de molt lluny, i gent que va arribar en metro de Barcelona i l’àrea metropolitana. Gent de vestimentes diverses, reflex de la transversalitat social, gent que portava estelades i banderes. I algunes banderes basques i banderes estelades gallegues. I pancartes, i unes pancartes petites, de mà, que aquests darrers anys han tingut tant de pes a l’hora de donar veu al poble, a l’hora de desfer-se de les consignes oficials.

La persistència amb què ens trobem això cada any és el que al final explica la força del moviment independentista català. En les situacions il·lusionants o en les decebedores. Quan tot sembla fàcil o quan sembla més difícil, tant és. La gent hi és sempre, com volent dir que ells no es mouen, que volen la independència i que no pararan de cap manera ni sota cap condició. I que la classe política ha d’atendre i canalitzar la seua demanda. Passats sis anys de repressió i violència, tornar a veure caminar desenes de milers de persones amb aquesta convicció és la millor notícia possible.

Ací, assistim una setmana més a l’esperpent del Partit Popular, que s’ha pronunciat, aquesta vegada al parlament gallec, en contra que els diputats puguin intervenir en l’idioma propi de Galícia al congrés espanyol, alhora que els membres de la Junta de Galícia recriminaven al BNG el vot en contra de la investidura d’Alberto Núñez Feijóo com a president espanyol. “No volen un gallec al govern espanyol”, com si haver nascut a Galícia fos equivalent a fer de gallec. La portaveu nacionalista, Ana Pontón, va respondre amb ironia: “Franco també era gallec.”

Vicent, no sé si recordes l’eslògan de Feijóo a les darreres eleccions gallegues: “Galícia, Galícia, Galícia.” Un missatge que el PP és conscient que funciona al poble gallec, però que representat tot el contrari d’allò que defensa ideològicament un partit que va de bracet de l’ultraespanyolisme de Vox. Feijóo no va tardar a abandonar el govern de la “Galícia, Galícia, Galícia” a fi d’anar-se’n a Madrid –per ells, “fer el salt”, així, en positiu– i prendre possessió com a senador per designació autonòmica, és a dir, cobrar diners públics per a atendre, en teoria, els interessos de Galícia. Saps quantes iniciatives referents als gallecs va presentar en catorze mesos? Cap. Per una altra banda, en els tretze anys que va ser president de la Junta no es va molestar a sol·licitar cap competència nova per a Galícia. Heus ací el “gallec”.

Aquest “gallec” de cognom Feijóo, que, de manera vergonyosa, fa oposició abans no fracassi la seva investidura, va rebutjar l’aixecament del vet a l’ús del gallec al congrés espanyol. Sense enrojolar-se. És un renegat. Un renegat com més va més ultra que comparteix vasos comunicants amb Vox, principalment totes les qüestions referents a l’ultraespanyolisme. Però tampoc no ens enganyem, bé que sabem qui és Feijóo. Un home que va prendre possessió com a president el 2009 amb un document, “Contracte amb Galícia”, incomplert de la primera línia a l’última. Tan sols un any després d’haver signat aquest “contracte”, va cometre un dels greuges més grans contra el gallec: el decret del plurilingüisme, que prohibeix que s’imparteixin matèries, com ara matemàtiques, física i química, en l’idioma propi –cosa que, evidentment, va ser nociva per a la normalització del gallec i va representar un retrocés greu en l’ús social de la llengua.

El “gallec” amic de Sánchez Galán i de Marcial Dorado va alimentar amb una quantitat ingent de fons públics mitjans de comunicació que incomplien la legislació lingüística deformant els topònims oficials alhora que va provar d’ofegar, mitjançant boicots i incompliments dels plecs de condicions de les convocatòries d’ajudes a la premsa, l’únic diari en paper en llengua gallega. També va retallar totes les partides destinades a la normalització del gallec alhora que es gastava diners públics per promoure el castellà. Tanmateix, qui el va substituir no és pas millor. El president actual de la Junta de Galícia, Alfonso Rueda, es va manifestar, el 2009, als carrers de Sant Jaume de Galícia amb una entitat gallegòfoba que reivindicava de retallar l’ús del gallec a l’educació.

Gallecs així, no, gràcies.

El pacte de la Triple Aliança és indissolublement associat a les grans figures dels nacionalismes català, basc i gallec del moment. Em refereixo, Vicent, a Francesc Macià i Rovira i Virgili, i, Amagoia, a Elías Gallastegi i José Domingo de Arana, a més del gallec Alfredo Somoza. Sobretot, l’acord va ser el resultat de la consideració col·lectiva d’uns moviments polítics que pertanyien a tres nacions que, amb les seves diferències, compartien un mateix estat opressor i la demanda d’una estructura d’estat per als seus pobles.

Les raons i reivindicacions d’aquella primera forma de Galeusca, paraula que dóna nom a aquesta secció, continuen intactes. En aquest sentit, els nacionalistes aplegats a Barcelona el 1923 denunciaven que el règim imposat per l’estat espanyol a Catalunya, el País Basc i Galícia era fill de les violències passades i de les coaccions presents, i que dins l’Europa reconstruïda segons el principi de llibertat de les nacions grans i petites, el País Basc, Catalunya i Galícia continuaven sotmeses en contra de la seva voluntat. A més, reivindicaven el dret de totes tres nacions a disposar lliurement dels seus destins i a viure segons un règim de plena sobirania política.

La tàctica política definida pels impulsors de la Triple Aliança optava per construir un consell de tres delegats, un per a cada nació, que representarien el conjunt de les organitzacions patriòtiques de tots tres pobles i servirien d’enllaç entre si, i declarava “en nom dels patriotes bascs, gallecs i catalans” que era el seu propòsit “d’unir les veus en el crit de justícia, agafar-se de mans en la propagada, unir les forces en la lluita i, si fos necessari, mesclar la sang en el sacrifici”.

La resposta per part de tot l’espectre espanyolista a la Triple Aliança no es va fer esperar. Aquell 11 de setembre, com bé sabeu, Vicent i lectors de VilaWeb, la Diada va ser dissolta amb una gran violència i, els dies següents, la premsa de tot l’estat espanyol va criticar contundentment les posicions dels nacionalismes. El 13 de setembre, Alfons XIII va donar un cop d’estat, per mitjà de la figura interposada de Primo de Rivera, que va obrir la porta a la repressió contra els moviments nacionalistes de l’estat espanyol.

Cent anys després, continuem teixint els fils plegats a les pàgines de VilaWeb, Berria i Nós Diario. En aquest sentit, aprofitem l’obertura d’aquesta nova temporada d’aliança per expressar la nostra voluntat de continuar compartint amb els nostres lectors informació i opinió sobre allò que passa a les nostres nacions, però també sobre la resta del món, amb una mirada que impugni els relats globalitzadors dominants i ofereixi una informació que escapi del filtre dels grans grups de poder; en un altre temps, però en aquelles mateixes nacions, davant una altra Restauració borbònica en crisi i enfront d’un nou ordre mundial en emergència.

Passa igual a Europa, però és encara més gros. Vosaltres, els gallecs, ja podeu fer servir la vostra llengua a la Unió Europea com a part de la lusofonia que sou, però els catalans i els bascs fa dècades que reclamem aquest dret. I cada volta ens deien que això era impossible. Primer, deien que únicament podien ser oficials les llengües de l’estat. Després, que una llengua no podia ser oficial si no ho era a tot el territori de l’estat. Més tard, que era un precedent que els altres estats no acceptarien. I de sobte, novament, de la nit al dia, tots els obstacles han caigut. Junts va posar de condició a Pedro Sánchez per a pactar la presidència de Francina Armengol que Espanya demanés l’oficialitat de totes tres llengües i que es confirmés en la reunió del Consell del 19 de setembre. De moment, sabem que Espanya, efectivament, ha presentat la sol·licitud, que consta en el programa oficial de la reunió, i també que aquests darrers deu anys totes les votacions al Consell hi han estat sempre favorables. A VilaWeb hem repassat les 1.128 votacions que s’han fet aquests anys i no n’hi ha hagut ni una sola de negativa. Cal entendre, doncs, que quan un afer entra al calendari de la reunió ja té assegurat el vot afirmatiu. De manera que, miracle, miracle, d’ací a deu dies ens trobarem que el gallec, l’èuscar i el català adquireixen estatus oficial a la Unió Europea, cosa que té implicacions molt fortes per al dia a dia dels ciutadans, no tan sols a les institucions de Brussel·les.

I un tercer miracle, encara: l’amnistia. Que no, que era una cosa de boigs, que això no podia ser de cap manera, que la constitució no ho permetia… Bé, és veritat que encara no s’ha concretat, però és una obvietat també que tot el món la té assumida i que ja la van redactant, els uns i els altres.

D’ençà que ens en vam anar de vacances, María i Amagoia, hem entrat en el temps dels miracles. Coses que eren impossibles es fan realitat de sobte amb una facilitat esgarrifosa. La pregunta és: per què passen, els miracles?

Ara no faré teologia, però aquestes coses no passen mai així com així. És evident que el PSOE ja no pot governar tot sol a Espanya, ni podrà governar-hi mai més. Però més encara: és evident que el PSOE i Sumar, o qualsevol invent que es vulga fabricar en aquest sentit, no poden, ni podran mai més, governar tots sols a Espanya. Sumar ha aconseguit d’absorbir Compromís i Més al País Valencià i les nostres illes, però ja no hi ha més on rascar. No arrossegarà mai el BNG, ni Junts, per descomptat tampoc el PNB i, tot i que s’hi hagen acostat molt, no sembla probable que ho faça amb Esquerra Republicana i Bildu.

I d’ací ve el miracle. Han passat més de disset mil dies de la transició i els partits nacionalistes i independentistes han sabut crear un espai irreversible de poder. Si, a més, resulta que set vots clau depenen d’una figura com la del president Puigdemont, que té la credibilitat necessària, en el sentit que no li tremolarà la mà davant el PSOE, llavors l’impossible es fa realitat. Però no oblidem que, com en la vida religiosa, tot té la seua explicació.

Tenim per endavant unes setmanes interessants, marcades per les eleccions espanyoles del 23 de juliol. Realment, hi ha dues situacions possibles: una majoria articulada al voltant del PSOE de Pedro Sánchez, amb el suport de les forces nacionalistes, o una majoria nuclear al voltant del PP d’Alberto Núñez Feijóo –els lectors bascs i catalans el coneixeu bé arran d’haver-nos llegit aquests anys– de bracet de l’ultraespanyolisme de Vox. Els sondatges opten per aquesta darrera opció, però no hi ha res tancat en un estiu que, del punt de vista informatiu, no serà pas avorrit.

De fet, aquesta darrera setmana hem vist una mena de circ en què el PP mirava de vendre’ns que no pactaria amb Vox a qualsevol preu. L’exemple principal continua essent Extremadura, on la candidata del PP es va afanyar a mostrar distància respecte del partit ultraespanyolista pel masclisme del qual es vanta, però no ens enganyem. Al PP tant li fa que el seu soci natural negui la violència masclista o que sigui racista. Heus ací els pactes, per exemple, al País Valencià, signat per un condemnat per maltractament i a qui Feijóo, en un exercici execrable, va disculpar bo i apel·lant a un “divorci dur”, o a les Illes, amb un indesitjable que menysprea les dones. La tàctica extremenya pretén de situar-se en una posició més bona en vista a un acord i, alhora, emblanquir els pactes entre aquestes dues formacions que comparteixen tants vasos comunicants.

Dels resultats del 23-J dependrà el compliment de compromisos importants amb Galícia, que ara com ara no s’han concretat. Per exemple, la transferència de la AP-9, a què els partits espanyols donen suport a Galícia i que tomben repetidament quan les propostes parlamentàries arriben a Madrid. L’aprovació de mesures que beneficiïn Galícia serà molt condicionada pel pes que tingui el nacionalisme gallec al congrés, per ser capaç de supeditar les accions del govern espanyol.

Ens llegim al setembre!

S’entendrà més bé amb alguns exemples. És difícil que un cirurgià que es dedica a fer operacions de cor no senti una gran alegria quan veu que un pacient que estava condemnat a morir si no hagués estat operat va pel carrer amb tota la normalitat. Un professor de la facultat d’arquitectura deu sentir una alegria semblant quan veu que aquell alumne intel·ligent i imaginatiu és avui dia una referència de l’arquitectura. I hi ha molts exemples més. De la mateixa manera, m’imagino que deu ser llarga la llista dels oficis que difícilment motiven. Oficis necessaris, he d’admetre.

El periodisme és una d’aquestes professions que creen molta motivació. Et dóna l’oportunitat de conèixer gent de tota mena de mentalitat, manera d’actuar, coneixements i origen, i pots aprendre’n molt, de professionals que són experts en la seva feina o de gent amb experiències vitals interessants; en molts casos, et fan conèixer realitats que fins aleshores desconeixies, fins al punt d’ajudar-te a modelar la teva personalitat. Això no passa en gaires oficis.

Vaig arribar al periodisme arran d’un seguit de casualitats. Primer, a ETB, i després, a Egunkaria. Vaig passar de tenir una professió motivadora, l’ensenyament de l’èuscar a adults, a una altra: el periodisme.

Havent arribat al final de la meva carrera professional, és el moment de ser agraït, i no pas el de romandre immòbil i callat. Agraït als companys que m’han ajudat a ser més bona persona i m’han ensenyat la professió, als membres dels consells d’administració que he tingut, a tots els agents i institucions.

I especialment a vosaltres, els lectors.

De moment, la cosa més immediata és un estiu inusual. Perquè hi haurà eleccions espanyoles el 23 de juliol i la sessió d’investidura de qui serà el president d’Espanya es farà, probablement, ni més ni menys que el 17 d’agost.

Els periodistes ens hem quedat sense vacances enguany per les presses de Pedro Sánchez, però farem tot el possible per explicar als lectors unes eleccions que als nostres tres països, però també i sobretot a Espanya, seran determinants per al futur immediat.

Si, tal com anuncien els sondatges, acaba havent-hi un govern del PP i Vox, és bastant evident que creixerà la tensió entre els nostres països i Espanya. Tan sols unes setmanes després de la sessió d’investidura hi haurà la Diada de Catalunya i ja ens podem imaginar que l’assistència serà un termòmetre del nivell d’indignació de la gent.

Però allò que puga passar a curt termini és poca cosa en comparació amb el futur a llarg termini. Potser per la meua formació com a historiador, sempre he estat convençut de la importància de la “llarga durada”, aquell concepte amb què l’any 1958 el gran historiador francès Fernand Braudel va causar una sotragada en les ciències socials. Braudel va replantejar la idea mateixa del pas del temps, i va proposar d’entendre’l no com un simple paràmetre cronològic sobre el qual vas dipositant els fets que passen, sinó com un veritable constructor social.

I amb aquesta visió al cap, l’enfrontament entre els Països Catalans, el País Basc i Galícia contra Espanya –que en definitiva és la gran qüestió central de la història de la península– fa temps que s’ha decantat a favor nostre pel fracàs de Madrid a l’hora de presentar cap projecte integrador. La dècada dels vuitanta, amb aquell primer Felipe González que semblava encara alguna cosa, va ser el moment en què els espanyols van ser més a prop de reconfigurar a favor seu la batalla. Però han fracassat. Recorde que el 1992 Juan Carlos va entrar a l’Estadi Olímpic en la inauguració dels Jocs Olímpics al so de “Els segadors”, cosa que avui seria impensable.

Els nostres pobles, en vida nostra, han avançat molt i no és que ho tinguem fàcil per a guanyar, els catalans ho vam comprovar el 2017, però el futur, estimat Martxelo, estimada María, és més a prop de ser nostre que no pas seu. Una abraçada a tots dos.

Al PSOE i al PP els passa una cosa semblant a Navarra. A l’hora de decidir sobre la batllia de Pamplona, el PSN dóna a entendre que no pot donar suport a Joseba Asiron, candidat d’EH Bildu, atès que això perjudicaria greument el PSOE a l’hora d’aplegar vots a Espanya. Tant quan no hi ha eleccions a la vista, perquè el perjudica en general, com quan s’aproximen les eleccions –les vinents són el 23 de juliol–, perquè donar suport a EH Bildu significaria el suïcidi per al partit socialista.

Igual que passa en l’exemple futbolístic, el problema tant del partit encapçalat per Pedro Sánchez com del govern no és pas Navarra, sinó moltes comunitats d’Espanya: Madrid, Cantàbria, Andalusia, l’Aragó, Galícia… Si en aquests llocs aconseguís de guanyar amb prou avantatge, pactar amb EH Bildu no el perjudicaria de manera significativa, i podria guanyar les eleccions fàcilment.

Sobre la formació del govern de Navarra, la dirigent del PSN María Chivite ha dit que no estava disposada a negociar res amb EH Bildu. És a dir, que EH Bildu haurà de donar suport a Chivite com a candidata a la presidència de Navarra sense rebre res a canvi.

Si un analista polític estranger que hagués estat a Navarra ara fa quatre anys tornés ara, pensaria que al PSN se li va aturar el rellotge cap a l’any 2011. No entendria el comportament d’aquest partit, després de veure com el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, fa quatre anys que accepta sense cap mena de vergonya els vots d’EH Bildu per ser president, per aprovar el pressupost i per tirar endavant les lleis més importants.

No tinc cap dubte que Berria, sota la direcció d’Amagoia, continuarà essent el magnífic diari que és i que afrontarà amb seguretat els nous desafiaments que vénen.

He dit i repetit moltes vegades que per ambició, rigor, presentació, qualitat, Berria és avui un dels millors diaris d’Europa. Un diari que ha demostrat que el nombre de parlants d’una llengua no és cap obstacle per a fer periodisme de gran nivell. I estic segur que això continuarà essent així. Els grans diaris no depenen mai d’una sola persona.

Però, dit això, què voleu que us diga? A mi em costarà no tindre en Martxelo a prop, enviant missatges o trucant en qualsevol moment per demanar això o allò, per interessar-se per aquest tema o aquell altre.

Com que tots ens anem carregant d’anys, arriba un moment en què seleccionem bé de qui hem après a la vida, a la professió. I, per a mi, Martxelo Otamendi ha estat un pilar fonamental. En tots dos vessants. Hem compartit dies d’una il·lusió enorme i dies d’una decepció immensa. Sobre el País Basc i els Països Catalans. Sobre el món. Sobre el ritme d’aquesta professió que ens agrada com poques coses més.

Martxelo, això ho sabeu tots els lectors, és un símbol de la llibertat d’expressió i de la persecució política de la premsa i de la llengua i el poble basc. Això el fa un gegant. Però Martxelo és molt més, encara.

Al seu costat he après moltes coses, però sobretot l’honestedat, l’ambició i l’alegria. Recorde les converses que vam tenir aquella terrible matinada dels atemptats d’Al-Qaida a Madrid i la seua honestedat brutal a l’hora d’analitzar allò que passava. Recorde, divertit, les vegades que m’ha explicat això d’enviar un periodista de Berria als Jocs Olímpics i demanar-li que s’assegués a la primera fila i preguntàs abans que ningú. Aquesta ambició de ser un diari gran com qualsevol altre dels grans. I tinc en la seua alegria permanent un espill on mirar-me. Sempre parlant a aquesta velocitat doble que usa, sempre baixant la tensió, sempre amb la broma preparada i a punt.

En el moment de la jubilació, Martxelo Otamendi deixa al poble basc un diari lliure, que ha contribuït com el qui més a crear. Espere que ara ho gaudesca com a lector durant molts anys.

Costa de pensar en el Berria sense en Martxelo al timó, després de vint anys de lliurament i deu anys més de director de l’Egunkaria. Un gran exemple del periodisme compromès, sense mordasses, valent, a l’avantguarda, amb autoestima i sempre amb el nord al País Basc. Ens va explicar que després de saber que Sermos Galiza treballava per publicar un diari en paper va pensar: “Aquests gallecs són bojos, la gent tancant diaris i ells en llancen un.” Però no va trigar a posar-se en contacte amb nosaltres per ajudar en tot allò que calgués, per difondre a Berria tota la informació relativa a l’engegada de Nós Diario, i per proposar-nos d’obrir aquella secció de Cartes Creuades que mantenia amb Vicent Partal i crear així el Galeusca de Directors.

Honestedat i generositat són les paraules que més escauen a un home que va patir en primera persona la persecució de l’estat espanyol a la llibertat de premsa i d’expressió i que ens va donar una gran lliçó de dignitat i superació.

Heus ací un home d’acció que continuarà donant-nos les claus de l’actualitat política i social, però sense la pressió dels tancaments d’edició. S’ho mereix després d’haver estat la pedra angular de l’únic diari en paper euskaldun, que és un orgull per al poble basc.

Per mi és un honor compartir aquesta pàgina setmanal amb aquests dos gegants del periodisme, en Martxelo i en Vicent, dels mitjans dels quals havia sentit a parlar per primera vegada quan era estudiant a la Facultat de Ciències de la Comunicació de la USC i dels quals continuo aprenent. I espero continuar fent-ho molts anys més, i que aquell grup de WhatsApp que mantenim en Martxelo, en Vicent, l’Assumpció i jo continuï viu amb la incorporació de l’Amagoia, per continuar teixint xarxa entre tots tres mitjans i que així els gallecs sàpiguen l’actualitat de les vostres nacions, sense obstruccions.

Llarga vida, Martxelo! Gaudeix de la jubilació, amb sentidiño (és a dir, sense desconnectar de l’actualitat ni de nosaltres). Espero poder-te tornar algun dia tot allò que ens vas donar. Gràcies, de tot cor, per tot!

En el cas al qual fa referència el Defensor del Poble, els agents de dues comissaries no van mostrar gens d’empatia ni sensibilitat a la dona que va anar-hi a posar la denúncia; d’aquesta manera, van ignorar el protocol establert prèviament pel defensor. Van demanar a la dona si estava segura de posar la denúncia, si era bona idea…

Quina imatge: una dona que ha estat agredida va a la comissaria de l’Ertzaintza i es troba uns policies que no fan la seva feina i que la volen desanimar. Per a ser un bon policia, la major part de vegades, és més eficaç de desenvolupar bé el cervell que no pas exercitar els músculs dels pits i els braços; fins i tot quan el candidat no supera les proves físiques per tenir uns quilos de més. Tot això va passar la setmana que el president, Íñigo Urkullu, es va queixar que l’Ertzaintza no podia perdre el respecte de la societat. La societat tampoc no pot perdre el respecte de l’Ertzaintza.

Canvi de color, del roig al blau. El cap de la Brigada d’Estrangeria i Fronteres de la comissaria d’Irun de la policia espanyola va decidir de concedir més dies lliures als agents per detenir els immigrants que travessen irregularment la frontera internacional entre Irun i Hendaia. Com més immigrants detinguts, més dies festius tindrien els policies. Pretenien d’engegar aquest pla el primer de juliol, però l’han hagut d’anul·lar.

Quina formació té aquest responsable de la policia que treballa amb immigrants el 2023? Considera els immigrants enemics. Què ensenya als joves policies a càrrec seu? Quines propostes, quins comentaris fa davant seu? O el seu únic objectiu era pujar alguns graons a l’escala de responsabilitat de la policia a costa del nombre d’immigrants detinguts?

Concretament, l’estudi ha analitzat 639 pàgines amb edicions trilingües i ha constatat que les versions en català han perdut trànsit en dos casos de cada tres, trànsit que ha anat cap a la versió en espanyol, i no pas cap a la versió en anglès, en un 80% dels casos.

L’estudi descarta que sigui conseqüència d’una decisió política, confirma que –contràriament a allò que s’havia especulat en algun moment– Google distingeix perfectament entre el català i l’espanyol i, per tant, redueix molt les causes possibles d’aquest canvi en el cercador.

No sé, Martxelo i María, si als vostres països aquest afer causa la polèmica que ha causat ací, però la realitat és que, arran d’aquests canvis, el català ha restat molt en la foscor a la xarxa. D’ençà de fa mesos, quan entres a Google, els continguts en català apareixen subordinats a l’espanyol, al sud, i al francès, al nord, i això significa una minva de la llengua que s’afegeix a la que ja vivim fora de la xarxa.

Tot indica que aquest canvi té a veure amb estratègies comercials de Google, engegades sense que ells mateixos fossen conscients de la situació que causarien. I és cert que hi ha hagut reaccions públiques de Google en què expressaven preocupació per les protestes dels usuaris catalans. Però el cas és que van passant les setmanes i no canvia res.

L’informe pot ser molt positiu, perquè és molt ben documentat i demostra a Google, entre més qüestions, que falta al seu compromís amb els usuaris que volen prioritzar la llengua catalana. Però, més enllà d’això, també és un recordatori que la lluita per la normalitat lingüística avui és més complexa que mai.

Els autors més reconeguts de l’establishment no tenen dubtes i comencen a revisar el seu relat per continuar oferint un marc analític que garanteixi els interessos de les classes dominants. Un exemple d’això ens el va oferir la setmana passada Martin Wolf a la crònica del Financial Times, quan va dir amb preocupació: “Avui, així com a principi del segle XX, veiem canvis enormes en el poder mundial, crisis econòmiques i l’erosió de democràcies fràgils […]. El capitalisme de mercat […] ha perdut la capacitat de generar augments de prosperitat compartits àmpliament”, per la qual cosa és “essencial l’estat del benestar”. Aquest article del periodista britànic no és l’únic text en aquest sentit publicat aquests darrers mesos al Financial Times.

Les batalles polítiques, tal com van demostrar les eleccions municipals del 28 de maig a l’estat espanyol, solament es guanyen quan hi ha la voluntat d’impugnar el projecte ideològic del contrincant. Mentre la dreta es vanta de la seva potència de foc fixant els marcs i els temes de debat, l’esquerra espanyola continua confiant l’èxit de la seva proposta política a una suma de maniobres tàctiques el recorregut de la qual s’acaba l’endemà del pròxim fracàs electoral.