Això és perquè, des d’una perspectiva econòmica, Rússia no és en absolut un país gran. Segons el Fons Monetari Internacional, l’any 2021 el PIB rus ascendia a 1,7 bilions de dòlars. Això és tot just el 10% del PIB de la Unió Europea; és a dir, la producció combinada de Bèlgica (620 mil milions de dòlars) i els Països Baixos (1,1 bilions de dòlars).

Amb una economia tan petita, Rússia amb prou feines està preparada per guanyar una guerra contra un país que lluita contra les seves forces amb dents i ungles, i molt menys per ocupar aquest país –i enfrontar-se a una insurrecció decidida– durant un període prolongat. Avui, Rússia gasta uns 62.000 milions de dòlars anuals (el 4% del PIB) en el seu exèrcit. Això és només el 8% del que gasten els Estats Units, i no és prou per a sostenir un esforç de guerra intens i prolongat.

Però augmentar la despesa militar no és una bona opció per a Rússia, perquè aquesta despesa no és econòmicament productiva. La compra de tancs i avions de combat no comportarà ni un ruble addicional de producció en el futur i és probable que desplaci la inversió productiva, com ara en maquinària. Com més gasti Rússia en la seva guerra, més petita serà, probablement, la seva economia en el futur.

No hi ajuda que l’economia de Rússia estigui també subdesenvolupada, amb una estructura que és més pròpia del món en desenvolupament. Els béns manufacturats (maquinària, equips de transport, electrònica, productes químics i productes farmacèutics) representen aproximadament dos terços de les importacions de Rússia, mentre que les matèries primeres i l’energia (gas i petroli cru) representen el 80% de les seves exportacions.

Com que els ingressos de les exportacions de productes bàsics estan subjectes a grans fluctuacions, això deixa Rússia en una posició econòmicament vulnerable. És cert que abans de la invasió, els alts preus de l’energia i les matèries primeres van permetre a Rússia d’acumular més de 600.000 milions de dòlars en reserves internacionals (en dòlars dels EUA, euros, lliures esterlines i or) i van reforçar els ingressos pressupostaris del govern. Però, finalment, els preus tornaran a baixar, amb la qual cosa es redueix el pressupost de Rússia.

Mentrestant, els països occidentals han congelat la meitat de les reserves internacionals de Rússia. Això assenyala una altra font de fragilitat econòmica russa: els EUA i Europa, i no pas les economies subdesenvolupades com Rússia, controlen el sistema financer mundial. Com a resultat, les reserves que havien de sostenir la guerra de Putin s’han convertit en un passiu.

Sens dubte, el govern de Rússia podria alliberar recursos per a la despesa militar reduint la despesa en altres àrees. Però la majoria dels russos ja viuen en una pobresa relativa. Després de tot, tenint en compte la població molt més gran de Rússia, el PIB per càpita només és una cinquena part del nivell de Bèlgica i els Països Baixos. Si Putin submergeix encara més els russos en la pobresa en la recerca de les seves ambicions imperials, el sentiment popular podria girar-se contra seu, i debilitaria la seva dictadura.

Les sancions occidentals ja passen factura als russos corrents. I amb l’escassa oferta de béns de consum, la inflació augmentarà bruscament, cosa que farà créixer la temptació de controlar els preus. Però el resultat d’aquest moviment seria l’escassetat i el racionament, una característica de la vida a la Unió Soviètica que Putin no té gens d’interès a reviure.

Tot i que Rússia és una economia petita, subdesenvolupada i fràgil, conserva dues fonts importants de poder. Les mateixes exportacions d’hidrocarburs i de matèries primeres que deixen el pressupost de Rússia vulnerable a l’impacte dels preus donen al país una influència política important sobre els països importadors, inclosos els països d’Europa. Si Rússia tallés avui el subministrament de gas a Europa, alguns països patirien molt a curt termini. Per exemple, el gas rus va representar al voltant del 65% de totes les importacions de gas d’Alemanya i el 45% de les d’Itàlia el 2020.

Però a la llarga, Rússia patiria encara més. La guerra d’Ucraïna ja ha empès la UE a presentar un pla per a posar fi a la seva dependència del gas rus, tant amb noves fonts d’importació com avançant en la transició cap a l’energia neta. Amb això, la principal font d’ingressos estrangers de Rússia es reduirà dràsticament.

La segona font d’energia russa és l’arsenal nuclear més gran del món. Les armes nuclears no donarien la victòria en una guerra convencional, però podrien destruir un país en un batre d’ulls. Això ens porta a una pregunta aterridora: què farà Putin quan s’adoni que no pot guanyar la guerra a Ucraïna per mitjans convencionals?

Paul De Grauwe és catedràtic d’Economia Política Europea de l’Institut Europeu de la London School of Economics.

© Project Syndicate 1995–2022

Ara que la Unió Europea i el Regne Unit es disposen a aprovar lleis destinades a fer que les xarxes socials siguin més segures i responsables, Musk sembla que ha triat un mal moment per eliminar la moderació dels continguts de Twitter. De fet, malgrat les amenaces dels funcionaris, si vol, Musk podrà, en nom de la llibertat d’expressió, deixar sense efecte les normes sobre restriccions de continguts. Però és possible que reconsideri la seva postura una vegada comprengui que aquesta llibertat aviat voldrà dir una rendició de comptes més gran.

Avui dia, Twitter prohibeix una àmplia gamma de publicacions que, sense ser il·legals, resulten qüestionables; per exemple, les que expressen l’esperança que algú es faci mal o que continguin imatges “excessivament” violentes i contingut que “pertorbi l’experiència dels usuaris”. I, per descomptat, Twitter ha prohibit usuaris polèmics d’alt perfil com ara l’ex-president dels Estats Units Donald Trump. Musk vol canviar-ho i que Twitter tan sols prohibeixi el contingut il·legal.

Malgrat que les autoritats del Regne Unit i la UE no ho admetran obertament, les noves lleis de seguretat deixaran Musk amb prou llibertat per a revertir les expulsions d’usuaris de Twitter i circumscriure les normes al contingut il·legal. Quan es redactava, alguns legisladors van pressionar perquè es regulés també la política de les plataformes respecte de materials anomenat “lícit però horrible”. Però arran de la forta resistència de la societat civil, van reconèixer que censurar el contingut legal era una proposta excessiva.

Per exemple, la llei de serveis digitals de la UE requerirà que grans plataformes com ara Twitter avaluïn els riscs (foment de la discriminació, debilitament de la democràcia, etc.) derivats de la publicació de materials legals però qüestionables. Ara, en general, les plataformes seran lliures de decidir com volen mitigar aquests riscs, sense que prohibir contingut sigui l’única opció.

Per tant, la UE i el Regne Unit no estaran en condicions de queixar-se si Twitter permet material molt més censurable a la seva plataforma, sempre que tingui unes altres mesures de mitigació, que podrien ser més favorables a la llibertat d’expressió; per exemple, demanar als usuaris que confirmin si realment volen publicar o repiular contingut qüestionable.

Però encara que les lleis de seguretat a internet no obliguin Musk a abandonar els seus plans, afectaran els seus incentius comercials. Sembla que Musk va decidir de comprar Twitter no perquè el vegi com una màquina de fer diners, sinó perquè li agrada el servei. Tanmateix, després d’haver posat en joc 21.000 milions de dòlars del seu capital i haver compromès un terç de les seves accions de Tesla com a garantia per al finançament del seu deute de l’oferta, és evident que no proveirà un bé públic.

És improbable que reduir al mínim la moderació de contingut ajudi Musk a resoldre els problemes comercials de Twitter. Els anunciants detesten el risc de relacions públiques que implica l’aparició dels anuncis al costat de contingut censurable. Si Twitter esdevé massa tòxic, podrien abandonar la plataforma i posar-ne en risc la immensa majoria dels ingressos.

Musk pot abandonar el model de negoci impulsat per la publicitat i convertir Twitter en un servei de subscripció. Però relaxar la moderació de contingut també dificultarà aquesta alternativa. Molts usuaris s’espantaran si perceben que Musk prova d’implicar encara més Twitter a les guerres culturals que obsessionen els tuitaires més intensos. I gairebé ningú (ni tan sols els llibertaris) vol travessar un embull de desinformació, mems sarcàstics, campanyes d’odi i contingut de baixa qualitat per trobar material interessant.

Si Musk deixa d’expulsar els usuaris i eliminar contingut legal, haurà d’utilitzar unes altres eines per mantenir Twitter en una bona atmosfera. Això vol dir confiar encara més en algorismes per amplificar contingut d’alta qualitat i fer que sigui més difícil d’accedir al material problemàtic.

Fa poc, Musk va suggerir que si permetia la publicació de qualsevol contingut legal, preveia de reduir la seva responsabilitat i rendició de comptes, i va piular que si la gent volia menys llibertat d’expressió, demanaria lleis als governs. Però els governs tornen la responsabilitat a les plataformes. Les lleis les obligaran a ser més transparents, no tan sols respecte d’allò que prohibeixen, sinó també respecte de com els seus algorismes augmenten o disminueixen la visibilitat de les publicacions.

Els reguladors, els investigadors i el públic podran veure com funcionen les grans plataformes i escrutaran si afavoreixen més un costat d’un debat polític que un altre. Musk fins i tot ha dit que volia fer que els algorismes de Twitter fossin de codi obert, cosa que intensificaria aquest escrutini. Si Musk pensa que un compromís amb la llibertat d’expressió farà que Twitter sigui “políticament neutral” i que els usuaris ignoraran com els seus algorismes influeixen en el debat públic, va molt equivocat.

Propugnar la llibertat d’expressió és fàcil. Però, com bé sap l’actual direcció de Twitter, la realitat d’operar una plataforma de xarxes socials és més difícil. Les lleis de la UE i el Regne Unit donaran a Musk via lliure per flexibilitzar la moderació de contingut, però també en reforçaran l’escrutini públic de les decisions estratègiques i operatives. Pot ser que al principi Musk gaudeixi de la llibertat legal, però no gaudirà tant amb la rendició de comptes.

Avui passa igual amb els unionistes del Nord d’Irlanda. Tot i les proves com més va més grans que la seva estimada província fa aigües, insisteixen a dir que tot està bé i que la marea d’una Irlanda unida es pot contenir. Però mentre els unionistes es neguen a canviar, al seu voltant la societat avança i deixa els incondicionals sense res a aferrar-se, excepte les banderes vermelles, blanques i blaves i les desfilades Orange.

Dubto que hi hagi hagut mai cap agrupació política que adoptés uns colors tan vibrants i, tanmateix, en fes un paisatge polític monocromàtic i ombrívol. Però aquest és l’èxit de l’unionisme 100 anys després de la creació del Nord d’Irlanda. El partit DUP, el vaixell insígnia de l’unionisme, s’enfonsa sota la línia de flotació. El 1997, els unionistes van perdre el control de l’Ajuntament de Belfast, l’òrgan electe més poderós de la capital del Nord d’Irlanda, quan el primer representant de la comunitat catòlica es va convertir en batlle, després d’una espera de 384 anys! Després, l’unionisme ha continuat retrocedint a la ciutat, on tan sols 1 diputat dels 4 que van a Westminster és unionista. El 2017, els unionistes van perdre la majoria a l’Assemblea del Nord d’Irlanda i ara solament tenen 40 escons dels 90. El 2019, per primera vegada d’ençà que el Regne Unit va entrar a la Unió Europea, els unionistes van veure reduït el nombre d’escons al Parlament Europeu, passant de tenir-ne 2 de 3 a tan sols un. De la mateixa manera, a les eleccions de Westminster del 2019, els unionistes només van guanyar una minoria dels 18 escons en joc.

L’unionisme pot esperar un ressorgiment a les eleccions a l’Assemblea d’avui, 5 de maig, bo i coincidint amb l’aniversari de la mort del vaguista de fam Bobby Sands el 1981? És difícil de veure cap prova que hagin pres mesures per invertir el curs dels esdeveniments, tret que preguin per la salvació. I no és que l’unionisme no hagi tingut oportunitats de salvar-se. Un compromís durant els anys amargs de domini exclusiu dels unionistes, del 1972 al 2022, potser hauria fet callar les demandes d’unitat irlandesa. I un enfocament més acollidor de la naturalesa canviant de la societat també en podria haver estat la gràcia salvadora.

Però no ha estat així. De tots els partits del Nord, el DUP és el que s’oposa més als nous immigrants. De fet, el seu suport autodestructiu al Brexit ha convertit tots els europeus de l’est que es van instal·lar al Nord d’Irlanda en els seus adversaris. La denigració de la comunitat LGBT+ l’ha deixat fora de joc amb la joventut progressista: Belfast és la tercera ciutat més jove d’Europa, després de Dublín i Lió, i el Pride Parade és una desfilada més gran cada estiu. I l’avortament continua essent efectivament prohibit al Nord, a causa, una vegada més, de la incapacitat de l’unionisme d’adaptar-se als temps. Per si tot això no fos prou per enviar l’unionisme a un atzucac, el seu suport a un Brexit dur li ha fet perdre la classe empresarial i ha enfurismat els nacionalistes acomodats que ara accepten que una Irlanda unida és l’única solució que pot oferir pau i prosperitat en un futur compartit.

Mentre escric, no tinc cap dubte que els unionistes resen per una victòria de la política del passat. Però quan els resultats arribin, divendres, és molt probable que Michelle O’Neill, del Sinn Féin, obtingui el nombre més gran d’escons i reclami el lloc de primera ministra: una fita important, sens dubte, en el camí cap a una Irlanda unida. Quan s’acabi el recompte, l’unionisme maleirà, per descomptat, els déus de dalt, però hom es demana si no els hauria anat millor, durant aquests darrers cent un anys, si haguessin aprofitat qualsevol de les moltes oportunitats que se’ls han anat presentant per estimar els seus veïns.

Máirtín Ó Muilleoir és l’editor d’Andersonstown News a Belfast i  Irish Echo a Nova York. Ha estat Lord Mayor (batlle) de Belfast i diputat del Sinn Féin al parlament del Nord d’Irlanda.

L’avortament és criminalitzat en tota l’Amèrica Llatina, però els països de l’Amèrica Central tenen les lleis de l’avortament més estrictes del món. El Salvador és particularment conegut per la prohibició de l’avortament en qualsevol situació, amb penes de presó en cas d’infracció –es pot anar a la presó fins i tot per un avortament espontani o per haver parit un bebè mort.

Malgrat la duresa de les lleis a l’Amèrica Llatina, es calcula que hi ha uns 6,5 milions d’avortaments l’any i que aproximadament el 10% de les morts d’embarassades poden ser causades per avortaments fets en condicions perilloses.

En un moment en què els debats sobre l’avortament tornen a sorgir als Estats Units, amb la prohibició gairebé total d’avortar que va entrar en vigor al setembre a Texas i les audiències del Tribunal Suprem que qüestionen la sentència del cas Roe contra Wade, cal que parem atenció a les lluites per l’avortament en uns altres indrets del món en què, així com als Estats Units, la religió té un paper central en la política i la vida pública.

Un “crim contra la vida”

A Costa Rica, on faig recerca sobre el gènere i la sexualitat d’ençà de fa setze anys, les lleis sobre l’avortament no són tan restrictives. Ara, el país té el trist privilegi de ser un dels darrers estats confessionals del món.

Costa Rica té una religió estatal, el catolicisme, cosa que vol dir que l’Església Catòlica té un rol important en les institucions públiques com ara les escoles i els hospitals. L’església intervé regularment en els debats públics sobre diverses qüestions, com ara la fecundació in vitro, l’eutanàsia, el matrimoni homosexual i l’avortament.

El codi penal de Costa Rica, del 1970, criminalitza l’avortament com a “crim contra la vida”. Les penes de presó per haver avortat van dels sis mesos als tres anys, i per haver practicat un avortament o haver-hi ajudat, dels sis mesos als deu anys.

L’anomenat “avortament terapèutic” o per a salvar la vida o la salut d’una embarassada no és criminalitzat, però encara és poc habitual. Va caldre una intervenció de la Comissió Interamericana dels Drets Humans per a obligar el país a regular aquesta mena d’avortaments, però impliquen moltes restriccions.

Recerques sobre l’avortament a Costa Rica

És ben reconegut que la criminalització de l’avortament no el fa pas menys freqüent, sinó més arriscat. Les poques recerques hi ha sobre l’afer a Costa Rica són força antigues: les activistes es basen principalment en un estudi del 2007 segons el qual cada any es practiquen 27.000 avortaments al país.

Aquests darrers tres anys, he entrevistat dones que han rebut avortaments clandestins a Costa Rica. Algunes van avortar ara fa vint anys. Unes altres, com la Georgina, la setmana abans de parlar amb mi.

Ara per ara, una de les conclusions més significatives de la meva recerca és el canvi enorme que ha representat l’avortament mitjançant medicaments.

Vaig entrevistar l’Emma, una advocada, a la feina: “Em vaig adonar que estava embarassada el 1996 i vaig anar a veure un ginecòleg que tothom sabia que practicava avortaments. Era una clínica privada distingida a Los Yoses. Em va dir: ‘No us puc posar anestèsia general, per tant, haureu de restar immòbil. Si us moveu, us puc perforar l’úter i acabareu a l’hospital i, després, a la presó.’ Ja no és així, gràcies a Déu. Ara només cal prendre’s una pastilla, és molt més fàcil.”

L’Emma té raó, l’avortament és en plena transformació a Costa Rica i a l’Amèrica Llatina. Les xarxes de voluntaris ajuden les embarassades a accedir de diverses maneres a la mifepristona i al misoprostol –dues píndoles abortives–, cosa que ha causat una baixada significativa de les complicacions.

Les noies joves que fa poc que han avortat m’han transmès la immensa gratitud cap als estrangers que les han ajudades. La Xiomara, una estudiant universitària de vint-i-dos anys, em va dir: “Vaig pagar una mica més per les píndoles perquè tenia prou diners. Sé que mai no en neguen cap a qui en necessita, encara que no pugui pagar-lo. Era molt feliç de deixar d’estar embarassada, va significar tant per a mi que gent que no havia vist mai m’ajudessin a acabar el meu embaràs que vaig pagar un suplement per a ajudar a finançar l’avortament d’algú altre.”

Donar a llum sigui com sigui

Totes les dones amb qui he parlat m’han dit que es van sentir alleujades després d’haver avortat clandestinament i que estan molt agraïdes a la xarxa d’estrangers que ho va fer possible.

Mentre es debatia sobre les directrius tècniques sobre l’avortament terapèutic, va aparèixer molta gent que estava convençuda que s’havia de deixar morir les embarassades abans que oferir-los un avortament segur.

Quan vaig entrevistar Paola Vega, diputada al parlament de Costa Rica i un dels tres únics diputats pro-avortament, em va dir: “Tot el debat es va radicalitzar. La gent deia que si una dona era a punt de morir-se a causa del part, igualment havia de donar a llum perquè era la voluntat de Déu. Havia de parir fos com fos. Si es morien tant ella com la criatura, doncs bé, Déu ho volia així.”

Un moviment de les joves

El nou moviment activista de les joves que, en tota l’Amèrica Llatina, ha tornat a reivindicar la demanda d’accés a un avortament segur, legal i de franc, ha aportat a la lluita una energia renovada.

Les joves feministes –que sovint branden el lema “Educació sexual per a decidir, anticonceptius per a no avortar, avortament legal per a no morir”– són en la primera línia d’un moviment ampli en plena expansió que fa servir un llenguatge inclusiu i acull totes les persones amb úter.

Encoratjades per les xarxes socials, que els han permès de transmetre la informació en temps real, les activistes de tota l’Amèrica Llatina van celebrar la legalització completa de l’avortament a l’Argentina el 2020, i se n’han nodrit.

A Costa Rica, els escàndols de corrupció i la pandèmia han desviat l’atenció de la qüestió de l’avortament, però en vigílies de les eleccions d’aquest mes, es va demanar a tots els candidats a la presidència quina posició tenien respecte d’aquest afer, cosa que ha posat l’avortament a l’agenda política com mai.

Mentrestant, gent com la Mariana continuarà recorrent als avortaments clandestins: “La persona que em va donar les pastilles em va dir que me les havia de prendre amb algú al costat, però li vaig dir que no podia, que no volia que el meu company ho sabés. Me les vaig prendre sola, però sabeu què? Algú em va trucar, no sé qui va ser, una voluntària, m’imagino. Em va trucar i va restar al telèfon amb mi durant molta estona, i després em va contactar unes quantes vegades per saber com estava. Vaig rebre molta estima de part d’aquesta desconeguda, no vaig estar sola.”

Megan Rivers-Moore és professora associada d’estudis de dona i gènere a la Universitat de Carleton. Aquest article es va publicar originàriament a The Conversation.

Una de les principals raons que expliquen per què la recuperació postpandèmica de l’economia mundial ha estat en forma de K són les grans diferències en la resposta fiscal entre els països rics i els pobres. Tot i que els ingressos públics van disminuir pertot amb l’esclat de la pandèmia, l’FMI estima que el 2020 les economies avançades van augmentar més d’un 6% els nivells de despesa pública. Les economies emergents, tanmateix, van gastar tan sols un 1% més de mitjana, i en el cas dels països pobres la variació en la despesa fou negativa.

L’octubre del 2021, en plena cinquena onada, molts països d’ingressos baixos i mitjans començaren a estrènyer-se la bossa de la fiscalitat, arran dels nivells creixents de deute públic, acumulats durant els dos anys anteriors. Això inevitablement els empitjorà les perspectives econòmiques i hi impedí fins i tot inversions noves –i molt necessàries– en àmbits com ara la sanitat.

L’únic punt mitjanament positiu d’aquest panorama desolador, si més no als països en via de desenvolupament, ha estat el desemborsament de 650.000 milions de dòlars en concepte de drets especials de gir (DEG), la divisa pròpia de l’FMI. Però, malauradament, els DEG es reparteixen segons la quota de cada país a l’FMI, determinada principalment pel volum del PIB estatal. D’ací ve que els països de renda baixa i mitjana solament rebessin uns 250.000 milions de dòlars d’aquests fons, i que els rics n’obtinguessin uns 400.000 milions (la majoria dels quals ni tan sols faran servir). Aquest sistema de repartiment dels DEG, doncs, és clarament absurd, oimés si ens atenim a les grans desigualtats entre països i a les imperioses necessitats de finançament dels països més pobres.

Així i tot, el desemborsament dels DEG fou un veritable salvavides per a tot de països pobres que s’encaraven amb greus penúries en la balança de pagaments. Els DEG, així doncs, evitaren que la patacada econòmica fos encara més grossa. De l’agost ençà, una vuitantena de països han fet servir els fons dels DEG per a tota mena de finalitats. 32 països els han bescanviats per divises, 55 els han utilitzats per a saldar deutes amb l’FMI i 39 els han destinats a ampliar el seu pressupost, amb el propòsit d’esmerçar-los en sectors com ara el sanitari.

Els DEG ofereixen un seguit d’avantatges respecte a uns altres fons internacionals. No computen en el deute extern dels països i, a diferència dels préstecs de l’FMI i més prestadors multilaterals, no resten subjectes a condicions polítiques estrictes. Els DEG, a més, són accessibles a tots els països, incloent-hi les economies de renda mitjana, que solen restar excloses dels altres canals de finançament multilateral. I, amb un tipus d’interès avui dia inferior al 0,1%, solen sortir pràcticament de franc als deutors. Es fa difícil de concebre un mètode de finançament extern més favorable per a aquells països que en necessiten urgentment.

Això explica per què molts països reclamen que els DEG es distribueixin més sovint. El novembre passat, a la Conferència de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic (COP26) a Glasgow, la primera ministra de Barbados va demanar el desemborsament de 500.000 milions de dòlars anuals en DEG, durant un període de vint anys, per finançar l’acció climàtica. Atès que les economies avançades no han complert ni tan sols la modesta promesa de mobilitzar 100.000 milions de dòlars anuals per als països en desenvolupament, un desemborsament més freqüent dels DEG els proveiria amb els recursos essencials per a reforçar els esforços d’adaptació climàtica. A més, els DEG permetrien a aquests països d’obtenir part del finançament necessari per a complir els objectius de desenvolupament sostenible (ODS), que ara com ara semblen inassolibles.

Aquells qui temen les possibles conseqüències monetàries d’un augment de desemborsaments dels DEG farien bé de recordar que les quantitats proposades són molt minses en comparació amb els 25.000 milions de dòlars injectats als mercats mundials per les economies avançades d’ençà de la crisi del 2008. Amb un total de 943.000 milions de dòlars, els DEG representen solament un 7% de les reserves mundials, de més de dotze bilions de dòlars. És evident, doncs, que hi ha un marge important per a augmentar-ne els desemborsaments.

Tanmateix, l’assumpte crucial és en què utilitzaran els països rics els 400.000 milions dels dòlars de DEG que els ha assignats l’FMI (i que probablement no necessiten, al cap i a la fi). No fer-los servir seria un balafiament majúscul, atesos els costs d’oportunitat. Algunes economies avançades s’han compromès a reinvertir prop de 100.000 milions provinents dels DEG, però ara com ara aquesta promesa encara no ha estat complerta.

Per tot plegat, la qüestió de com “reciclar” els DEG ha pres molta urgència. Però la proposta de l’FMI de crear un “fons de resiliència i sostenibilitat” de 50.000 milions de dòlars privaria els països en via de desenvolupament de molts dels avantatges dels DEG. En primer lloc, la quantitat proposada és escandalosament petita. Per embolicar encara més la troca, aquests fons es proporcionarien en forma de deute que s’hauria de retornar (tot i que a tipus d’interès baixos), i restarien subjectes a les condicions de préstec contraproduents de l’FMI. I, per a acabar-ho d’adobar, aquests fons solament s’oferirien als països de baixos ingressos i, per tant, la major part de les economies en via de desenvolupament en foren excloses. Per innovadora que pugui semblar, doncs, la proposta de l’FMI és la cançó de sempre, ras i curt.

Hi ha suggeriments que semblen més prometedors. Per exemple, que les economies avançades assignessin els seus DEG als bancs regionals de desenvolupament, que sí que tenen autorització per a retenir-los. Institucions com ara el Banc Africà de Desenvolupament podrien utilitzar els DEG per a ampliar la seva base de capital i proporcionar als països en desenvolupament més recursos per tal de complir els ODS.

Així mateix, l’economista Avinash Persaud ha proposat de crear un fons de finançament climàtic de 500.000 milions de dòlars anuals que seria finançat amb noves emissions de DEG per l’FMI. Els recursos d’aquest fons serien subhastats entre països, i s’atorgarien a aquells que presentessin els projectes amb més potencial de reducció d’emissions.

En cas que continuïn resistint-se a fer servir el que essencialment són diners gratuïts, els països rics malgastaran una oportunitat d’or per tal d’assegurar una recuperació més equitativa i sostenible a escala mundial. Si tot continua així, doncs, la situació els podria acabar esclatant als nassos.

Jayati Ghosh és secretària executiva d’International Development Economics Associates, professora d’economia a la Universitat de Massachusetts Amherst i membre de la Comissió Independent per a la Reforma de la Fiscalitat Internacional de les Empreses.

© Project Syndicate, 1995–2021

El cas més recent fou dimarts de la setmana passada a Guinea Bissau, i pretenia enderrocar el president Umaro Sissoco Embalo. Hom diu que hi va morir molta gent, en l’operació, que ara per ara sembla que ha estat fallida. Setmanes abans, el 24 de gener, hi havia hagut un cop d’estat a Burkina Faso, precedit d’un altre a Sudan a final d’octubre, i encara un altre a Guinea al setembre.

Aquest darrer any, Tunísia, Mali i el Txad també han tingut cops d’estat, a banda els intents no reeixits a la República Centreafricana i a Níger. Molts d’aquests països també es troben sota l’amenaça del terrorisme islamista, que en alguns casos ha servit de pretext a l’hora de justificar aquests cops.

Hi ha una cosa que és realment nova en aquestes accions: la manera de denominar-les. Els nous homes forts, sembla, proven de camuflar-les tot descrivint la realitat diferentment.

A Guinea, la farsa ha arribat al punt culminant, com demostra aquesta declaració publicada a les xarxes socials i signada pel nou home fort del país, el coronel Mamady Doumbouya.

Aquest gest que fem avui no és pas un cop d’estat, sinó una acció inaugural per tal d’establir els fonaments d’un estat. Més concretament, un estat de dret.

Cop d’estat? Quin cop d’estat?

Aquest intent de qualificar el cop amb l’expressió “acció inaugural”, així i tot, no va tenir l’efecte desitjat: la majoria dels mitjans de comunicació van fer servir el terme “cop d’estat” per descriure i informar sobre allò que acabava d’ocórrer a Guinea.

És la mateixa tàctica utilitzada al país veí, Mali, que va tenir dos cops d’estat en menys de dotze mesos (l’agost del 2020 i el maig del 2021). El president de la comissió legislativa del Consell Nacional de Transició (CNT), Souleymane Doni, justificà l’amnistia concedida als insurrectes tot negant l’existència del cop.

Allò que hom ha d’entendre és que no fou pas un cop d’estat. No va haver-hi un cop d’estat perquè no es va suspendre la constitució, i perquè el president va dimitir. No va haver-hi una dimissió sota pressió, això no fou pas així.

Aquesta mala fe seria gairebé còmica si no fos una qüestió tan tràgica per a la salut de la democràcia a l’Àfrica. Estrictament parlant, un cop d’estat no és sinó una presa de poder il·legal per un individu o un grup endogen a l’estat.

Com a investigador del Centre de Recerca Interdisciplinària sobre l’Àfrica i l’Orient Mitjà (CIRAM) de la Universitat Laval, la meva tasca se centra, primordialment, en la democràcia i els mitjans de comunicació a l’Àfrica.

Exposo, així doncs, els tres indicis principals que solen utilitzar experts com ara Jonathan Powell i Clayton Thyne per tal de dirimir si una insurrecció és un cop d’estat o no:

• En són autors agents de l’estat, com ara militars o bé funcionaris governamentals?
• L’objectiu de la insurrecció és arrabassar el poder del cap de l’executiu?
• Els conspiradors fan servir mètodes il·legals i inconstitucionals per fer seu el poder executiu?

El cop d’estat constitucional, de moda a l’Àfrica

Seguint al peu de la lletra aquestes definicions, Guinea efectivament tingué un cop d’estat. D’ací ve que la destitució del president del país, Alpha Condé, no hagi causat gaire indignació a l’Àfrica: al cap i a la fi, la seva presidència no ha estat pas un exemple reeixit de govern democràtic.

Alguns observadors fins i tot han parlat d’un “cop militar” per a rectificar el “cop constitucional” que l’ex-president Alpha Condé va dur a terme l’any 2020, quan modificà la constitució per a assegurar-se un tercer mandat.

Aquesta noció de “cop constitucional” –referit a l’acció d’enderrocar l’ordre constitucional existent– ha fet fortuna darrerament al continent africà, en indrets tan diversos com ara Tunísia, el Txad, Costa de Vori, el Togo i Benín.

A Tunísia, el president Kaïs Saïed pretén emparar-se en una disposició constitucional per a casos de “perill imminent” que li permetria de congelar temporalment l’activitat parlamentària. Sense arribar a l’extrem de suspendre la carta magna, Saïed ha aprofitat l’avinentesa per prendre una colla de mesures d’excepció que els partits de l’oposició anomenen “cop d’estat contra la constitució“.

Togo sembla ser un exemple de llibre d’aquesta dinàmica, amb la presa de poder quasi-dinàstica per Faure Gnassingbé l’any 2005. En aquell moment, la Comunitat Econòmica d’Estats de l’Àfrica Occidental (CEDEAO) qualificà la maniobra de “cop d’estat constitucional”.

A Costa de Vori, la mort sobtada del candidat designat pel partit de govern va “obligar” a reinterpretar les normes constitucionals per permetre a Alassane Dramane Ouattara de presentar-se a un tercer mandat l’any 2020.

A Benín, el projecte d’aprovació d’un únic mandat presidencial es va haver d’abandonar. Des de llavors, les consecucions democràtiques d’aquest país –considerat durant molt de temps un exemple en l’àmbit de la gestió democràtica– s’han posat greument en dubte, sobretot arran de l’aprovació pel govern d’esmenes constitucionals no pactades amb l’oposició.

Al Txad, el mariscal-president Idriss Déby Itno hauria començat un cinquè mandat (de sis anys de durada) si la seva mort al front no ho hagués impedit. Segons el recompte oficial havia rebut el 79,32% dels vots emesos a la primera tongada de les eleccions. D’aleshores ençà, amb una clara violació de les normes constitucionals vigents, un consell militar de transició dirigit pel fill del president, Mahamat Déby Itno, ha pres el poder durant un període transitori de divuit mesos.

Els països s’enfonsen en els períodes de transició

Així doncs, les “transicions democràtiques” a l’Àfrica no condueixen, en general, a la consolidació democràtica. Això es demostrà, per exemple, amb el segon cop militar a Mali el maig del 2021, en ple període de transició. Fins al punt que la literatura especialitzada en transicions democràtiques a l’Àfrica subsahariana fins i tot ha donat lloc a una subdisciplina, que rep el nom de “transitologia“.

Les transicions democràtiques a l’Àfrica solen desembocar en reformes constitucionals que fan néixer “noves repúbliques”, caracteritzades per una renovació de les institucions que suposadament garantirà més bones pràctiques de govern. Teòricament, aquestes reformes han de promoure el bon funcionament de l’estat de dret i l’alternança democràtica del poder executiu, dins un sistema polític multipartidista.

Una volta creades, tanmateix, aquestes institucions es desvien ràpidament de la missió inicial. En diversos països africans, els tribunals constitucionals han pres moltes decisions infundades, fins i tot forassenyades, tot i que en un règim democràtic s’haurien de limitar a servir de darrer recurs legislatiu. Un exemple bastarà per a il·lustrar aquesta tendència: al Gabon, la presidenta Marie Madeleine Mborantsuo ha estat al càrrec del 1991 ençà gràcies a un decret que va suprimir retroactivament el límit de dos mandats.

Com es poden tornar a enfortir les institucions?

En el seu discurs davant els parlamentaris ghanesos a Accra, el juliol del 2009, l’ex-president nord-americà Barack Obama digué, amb el seu enginy característic: “L’Àfrica no necessita homes forts, sinó institucions fortes.”

Però tot sovint sembla que molts mandataris només recorden la paraula “fort”, i no pas la paraula “correcte”. No obstant això, molts experts defensen la construcció prèvia d’un estat fort com a requisit per al funcionament correcte d’una societat democràtica, basada en l’estat de dret.

Aquest procés de monopolització del poder no es pot basar en el consentiment i la legitimitat, tanmateix. És per això que creiem que les propostes per a repensar la legitimitat de l’estat africà en l’era de la governança compartida són prometedores. En la presa de decisions, el govern compartit es basa més en l’horitzontalitat que no pas en la verticalitat. Així, recorrent al consentiment de les parts interessades, es diferencia de la governança imposada o forçada.

Fet i fet, el desenvolupament econòmic i la democràcia no s’exclouen pas: més aviat, totes dues nocions poden ser –i haurien de ser– objectius dels governs africans.

Després de l’onada d’independències, als anys seixanta, l’Àfrica ja havia intentat sense èxit de privilegiar el desenvolupament econòmic, en detriment de la democràcia i les llibertats individuals. Aquesta experiència va conduir a la instauració de règims dictatorials i a un govern calamitós, atiat pels programes d’ajustament estructural del Fons Monetari Internacional (FMI). És per això, en doncs, que és important d’aprendre dels nostres errors i trencar així l’estancament que avui experimenta el continent.

Henri Assogba és professor del departament d’informació i comunicació de la Universitat Laval, al Canadà. Aquest article es va publicar a The Conversation.

Fet i fet, la competició no és sinó un potent símbol polític de les ambicions i l’autoritat de l’estat xinès. Organitzats justament un any després del centenari triomfalista del Partit Comunista Xinès (PCX), el secretari general, Xi Jinping, ha instrumentalitzat la competició per a mostrar al món el poder de la Xina i palesar que el país és a prop de complir el somni del rejoveniment nacional.

De cara endins, el Partit Comunista Xinès com utilitzarà els jocs per a impulsar aquest discurs, i com serà vista aquesta instrumentalització per la resta del món? Si els jocs acaben reeixint, que hi espera guanyar el partit?

Discursos contraposats dins la Xina i fora

A parer d’alguns especialistes, l’ascens de la Xina duu a un conflicte estratègic entre grans potències i esdevé una amenaça per a l’ordre liberal internacional.

Alguns altres, en canvi, consideren que és més aviat benigne, fins i tot adient per a un país amb quatre mil anys d’història que ha experimentat un progrés econòmic inaudit aquests darrers cinquanta anys.

Aquestes interpretacions antagòniques han suscitat un gran debat mesos abans dels jocs. Uns quants països occidentals s’han afegit al boicot diplomàtic nord-americà, impulsat arran de les escandaloses violacions dels drets humans de la minoria uigur i la salvatge repressió a la societat civil xinesa, particularment a Hong Kong.

Per si no fos prou, la reputació de la Xina ha empitjorat encara més arran del cas de la tennista Peng Shuai, que desaparegué temporalment després d’anunciar que havia estat víctima d’una agressió sexual per un alt mandatari del partit.

En l’àmbit nacional, tanmateix, els jocs olímpics es presenten com un esdeveniment que resultarà àmpliament beneficiós per al poble xinès: al cap i a la fi, la competició és una via perquè els atletes locals tastin la glòria olímpica, i també perquè el PCX demostri que és capaç d’organitzar un esdeveniment esportiu de categoria mundial. Aquest discurs subjacent, és clar, té la funció última de glorificar el règim i legitimar les institucions i pràctiques del PCX.

El paper central del partit en el “somni xinès”

Els mitjans de comunicació xinesos han contraatacat a les crítiques internacionals tot afirmant que els Estats Units són “ximples i mesquins” per haver criticat les polítiques restrictives de la Xina contra la covid-19. Alguns han arribat a assegurar que la delegació nord-americana ni tan sols hi havia estat convidada, als jocs olímpics.

A escala nacional, l’objectiu intern d’aquesta campanya és reafirmar la primacia del Partit Comunista, tot emfatitzant-ne el paper com a salvaguarda de la Xina i el poble xinès enfront dels agents estrangers que l’amenacen. Paral·lelament, l’esdeveniment és una gran oportunitat perquè Xi Jinping capgiri la retòrica global sobre la Xina i digui que els jocs són “intel·ligents i respectuosos amb el medi“.

Fins ara, l’anomenada “diplomàcia del llop guerrer” de la Xina ha perjudicat, més que no pas ajudat, els interessos a l’estranger. D’ací ve que Xi Jinping hagi implorat als membres del partit i als mitjans de comunicació xinesos que “tinguin un to adequat” per a promoure una imatge més “creïble, amable i respectable de la Xina.” És una petició que molts han hagut de complir a contracor. De fet, el president xinès ha de menester tant l’obediència com l’acceptació del PCX. Al cap i a la fi, el partit és el nexe per on passa tot allò que Xi Jinping desitja assolir, sobretot l’anomenat “somni xinès”.

Encara que el somni xinès s’ha comparat sovint amb el “somni americà”, seria un greu error afirmar que és un somni americà “amb característiques xineses”. El somni americà, per una banda, posa l’accent en les llibertats individuals, la mobilitat social i l’èxit material, fruit de l’esforç propi. En el somni xinès, per contra, el benestar nacional s’anteposa als desigs i consecucions individuals dels ciutadans. És per això que el PCX s’esforça a remarcar que el somni xinès solament es pot complir amb ell.

D’ací ve que el règim adopti una actitud d’autodefensa cada vegada que percep que algú n’amenaça el poder. Per exemple, quan alguns mitjans occidentals van parlar de la possibilitat que la covid-19 hagués estat creada en un laboratori xinès, el ministeri d’Afers Estrangers de la Xina contraatacà amb força, tot esbombant una teoria de la conspiració que afirmava que l’exèrcit nord-americà havia introduït el virus a Wuhan.

L’any passat, en el discurs sobre el centenari de la fundació del PCX, Xi Jinping recordà als membres del partit que la direcció del partit, capitanejada per ell mateix, és la base i l’essència del partit i del país, l’eix del qual depenen els interessos i el benestar del poble xinès.

Els jocs del poble?

La presentació dels Jocs Olímpics d’Hivern de Pequín al poble xinès és crucial per a aquest discurs internacional que Xi Jinping i el PCX volen forjar: necessiten, doncs, que el poble xinès s’adhereixi al somni xinès i el faci seu. Aquesta necessitat és evident en el llenguatge que Xi Jinping empra en les declaracions públiques, en què sol emprar una gran quantitat d’imatges per a instar el poble xinès a marxar, de bracet amb el partit, pel tortuós camí que els ha de dur cap a aquesta visió compartida del futur.

Mentre la Xina continua exercitant el seu múscul econòmic i enllustrant el seu estatus de gran potència amb esdeveniments d’alt nivell, com ara els jocs olímpics d’hivern, també prova de mostrar al món que el seu sistema de govern és superior al de la resta. Aquests jocs, per tant, acaben essent un aparador gegantí per al PCX, que exemplifica perfectament la mena d’eficàcia despòtica que els governs autoritaris poden atorgar a esdeveniments d’aquesta magnitud. Els jocs també li permetran de fer gala de l’èxit de l’estratègia xinesa de contenció pandèmica, per bé que les mesures imposades han implicat el tancament innecessari dels ciutadans a casa i el tracte discriminatori als africans que viuen al país.

Cada vegada que els espectadors aclamin els seus herois esportius en aquests jocs que ara comencen, doncs, també animaran el PCX, tant si els agrada com si no.

Yan Bennett és sots-directora del Paul and Marcia Wythes Center on Contemporary China, de la Universitat de Princeton, als Estats Units. John Garrick és catedràtic de dret a la Universitat Charles Darwin, a Austràlia. Aquest article es va publicar originalment a The Conversation.

Fa gairebé un any que els nous diputats havien de prendre possessió dels seus escons després de l’aclaparadora victòria de la Lliga Nacional per a la Democràcia. Però van ser detinguts pels militars, juntament amb el president Win Myint i la consellera d’Estat Aung San Suu Kyi.

De llavors ençà, la junta militar ha reprimit la població amb assassinats, desaparicions forçades, tortures, detencions i intimidacions. Fins i tot ha obligat la gent a abandonar casa seva i ha cremat pobles sencers. Segons l’Associació d’Assistència als Presoners Polítics, organització creada per ex-presoners polítics de Myanmar, la junta ha mort 1.503 ciutadans i n’ha detinguts 11.838 per haver participat en el moviment de resistència. Encara que molts ja han mort en la lluita per la democràcia, l’ordre de netejar la forca és un pas més: de les morts al camp de batalla o les execucions extrajudicials durant les tortures o interrogatoris ara es passa als assassinats consentits per la justícia.

Aquesta escalada de violència i intimidació estatal és significativa, perquè les darreres execucions havien estat el 1988. Tot i que la pena de mort ha continuat formant part del sistema legal i és decretada ara i adés pels jutges, Myanmar l’havia abolida de facto. Els qui han estat condemnats aquests últims trenta anys han vist com els commutaven la pena per la de cadena perpètua, o bé han estat posats en llibertat gràcies a una amnistia.

Les forques no es fan servir de fa dècades, però continuen representant la por i l’horror extrems dins les presons de Myanmar, on s’han mantingut presoners al corredor de la mort sota múltiples règims polítics. En les meves investigacions, he comprovat que s’hi mantenen les pràctiques autoritàries. Són el llegat d’antics règims autoritaris i indiquen la debilitat de la transició democràtica d’aquests darrers anys, que ara ha arribat abruptament al final.

En una entrevista feta el 2018, un ex-funcionari de presons em va explicar que, durant la darrera època en què la forca es va fer servir, majoritàriament el personal penitenciari mirava d’evitar les tasques relacionades amb les execucions. Participar en aquestes experiències traumàtiques violava clarament la religió budista. Per suplir-los, hi enviaven militars. Però, fins i tot sense encarregar-se de les execucions, l’ex-oficial va explicar que ell i els seus col·legues s’emborratxaven les nits següents a les execucions per esborrar-ne el record traumàtic.

Tornar a fer servir la forca a Myanmar seria una tragèdia no sols per als executats i les famílies, sinó també per als botxins. I, de fet, tothom viuria amb por de ser executat. Tanmateix, quan vaig parlar amb dos ex-presoners polítics que havien estat al corredor de la mort sota l’anterior junta militar sobre la possibilitat que tornessin les execucions, la por no va ser pas la primera emoció que em va venir al cap.

Un d’aquests ex-presoners, que havia passat anys al corredor de la mort abans no li commutessin la pena i després el deixessin en llibertat, em va dir que el procés per a dur a terme les execucions legalment podria durar anys. Els presoners condemnats a mort tindrien el dret d’apel·lar, un procés que s’hauria de dur a terme abans no es poguessin acomplir les execucions. I va concloure que és molt possible que les autoritats penitenciàries hagin rebut l’ordre de netejar la forca, però que haurien de tornar-la a netejar d’aquí a un parell d’anys si les autoritats utilitzessin el procés legal habitual que se seguia quan ell era al corredor de la mort. Tot i les atrocitats comeses per l’actual junta militar, encara esperava que respectessin algunes normes.

L’altre ex-presoner va qüestionar la legalitat de tornar a les execucions per un govern que no ha estat elegit democràticament. És per això, va dir, que la junta anterior no va dur a terme les execucions. Així i tot, va afegir, hi havia diferències entre les juntes militars actuals i les anteriors. Quan va ser torturat per la junta anterior, va dir que havien evitat de pegar-lo a la cara i en alguns altres llocs on podria ser letal. I ara la gent és torturada fins a la mort. Els cossos es lliuren a les famílies amb clares marques de tortura i, això no obstant, les autoritats menteixen sobre la causa de la mort.

Tot i que aquesta actitud es podria veure com una expressió que l’actual règim militar és encara més brutal, aquest ex-presoner polític va anar més enllà. I em va dir que, encara que la junta militar faci aquestes execucions, obtindran un rebuig encara més fort de la població de Myanmar i de la societat internacional. Per ell, l’extrema brutalitat i el menyspreu de les normes legals pel règim militar seria un senyal que no entenen com s’ha de governar un país: “Caven la pròpia tomba”, va dir.

Sigui com sigui, l’ordre de netejar les forques a Myanmar il·lustra, ja, l’extrema brutalitat de l’actual junta militar. El temps dirà si l’únic objectiu d’aquesta ordre és sembrar la por entre el moviment de resistència o si la junta realment està disposada a fer execucions. Servirà per a veure si estreny el puny de ferro entorn de la població o si l’anunci és un senyal de la desesperació d’un règim que es comença a enfonsar.

Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation.

Putin ha presentat diverses exigències de seguretat als Estats Units abans de retirar les forces militars. La llista de Putin inclou la prohibició que Ucraïna entri a l’OTAN i l’acord que l’OTAN retiri tropes i armes a gran part d’Europa de l’Est. Hi ha precedents per a prendre seriosament l’amenaça: Putin ja es va annexionar la part ucraïnesa de Crimea el 2014.

La història d’Ucraïna explica la complexa nació que és avui dia i per què és amenaçada contínuament. Com a experta en Europa de l’Est, destaco cinc punts clau a tenir en compte.

Què hem de saber sobre la relació dels ucraïnesos amb Rússia?

Ucraïna es va independitzar fa trenta anys, després de la caiguda de la Unió Soviètica. D’ençà de llavors ha lluitat per combatre la corrupció i superar les profundes divisions internes. La regió occidental d’Ucraïna era partidària de la integració amb Europa Occidental. La part oriental del país, en canvi, volia estrènyer llaços amb Rússia.

Les tensions entre Rússia i Ucraïna van assolir el seu punt àlgid el febrer del 2014, quan manifestants violents van enderrocar el president pro-rus d’Ucraïna, Víktor Ianukóvitx, en l’anomenada Revolució de la Dignitat.

En aquella mateixa època, Rússia es va annexionar Crimea per la força. Ucraïna es trobava en una posició vulnerable per a defensar-se, amb un govern provisional i un exèrcit que no estava preparat. Immediatament, Putin va atacar la regió de Donbass, a l’est d’Ucraïna. El conflicte armat entre les forces governamentals ucraïneses i els independentistes amb el suport de Rússia ha causat més de 14.000 morts.

A diferència de la resposta que va tenir amb Crimea, Rússia continua negant oficialment la seva participació en el conflicte del Donbass.

Què volen els ucraïnesos?

L’agressió militar de Rússia a Donbass i l’annexió de Crimea han galvanitzat el suport públic a les inclinacions occidentals d’Ucraïna. El govern ucraïnès ha dit que sol·licitarà l’ingrés a la Unió Europea el 2024, i també té l’ambició d’unir-se a l’OTAN.

El president ucraïnès, Volodímir Zelenski, que va arribar al poder el 2019, va fer campanya amb una plataforma de lluita contra la corrupció per la renovació econòmica i la pau a la regió de Donbass. El setembre del 2021, el 81% dels ucraïnesos deia que tenia una opinió negativa de Putin, segons el portal de notícies ucraïnès RBC-Ucraïna. Només el 15% dels ucraïnesos enquestats va dir que tenia una percepció positiva del dirigent rus.

Per què amenaça Putin d’envair Ucraïna?

La decisió de Putin d’emprendre un reforç militar al llarg d’Ucraïna es relaciona amb una sensació d’impunitat. Putin també té experiència a bregar amb polítics occidentals que defensen els interessos russos i es comprometen amb empreses russes quan han deixat el càrrec.

Els països occidentals han imposat sancions –la majoria simbòliques– contra Rússia per la ingerència en les eleccions presidencials nord-americanes del 2020 i per un gran ciberatac contra unes divuit mil persones que treballaven per a empreses i el govern dels Estats Units, entre més transgressions.

Sense repercussions, Putin ha donat suport a la brutal repressió del president bielorús, Aleksandr Lukaixenko, contra les protestes multitudinàries a la capital, Minsk.

Putin ha vist unes quantes vegades com alguns polítics occidentals destacats s’alineaven amb Rússia. Unes aliances que poden impedir que els països occidentals forgin un front unificat davant de Putin.

L’ex-canceller alemany Gerhard Schroeder, per exemple, va advocar per la cooperació estratègica entre Europa i Rússia mentre va ser en el càrrec. Posteriorment, el 2017, es va incorporar a la petroliera russa Rosneft com a president.

Altres polítics europeus d’alt nivell que van promoure una posició tova amb Rússia mentre eren en el càrrec són l’ex-primer ministre francès François Fillon i l’ex-ministra d’Afers Estrangers austríaca Karin Kneissl. Tots dos es van incorporar als consells d’administració d’empreses estatals russes després d’haver deixat els càrrecs.

Quin és l’objectiu de Putin?

Putin considera Ucraïna una part de l’“esfera d’influència” de Rússia, un territori, més que no pas un estat independent. Aquest sentiment de propietat ha portat el Kremlin a provar de blocar l’entrada d’Ucraïna a la Unió Europea i a l’OTAN. El gener del 2021, a Rússia hi va haver una de les manifestacions antigovernamentals més grans des de feia anys. Desenes de milers de russos van sortir en suport del dirigent de l’oposició política Alexei Navalny, detingut a Rússia. Navalny havia tornat feia poc d’Alemanya, on l’havien tractat per haver estat enverinat pel govern rus.

Putin també utilitza Ucraïna com a palanca perquè les potències occidentals aixequin les seves sancions. En l’actualitat, els Estats Units tenen vigents diverses sancions polítiques i financeres contra Rússia, i també contra possibles aliats i socis comercials de Rússia. Un atac rus a Ucraïna podria donar lloc a converses diplomàtiques per a fer concessions sobre aquestes sancions.

Els costs per a Rússia d’atacar Ucraïna superarien significativament els beneficis.

Encara que una invasió a gran escala d’Ucraïna és poc probable, Putin podria reprendre els combats entre l’exèrcit ucraïnès i els separatistes que tenen el suport de Rússia a l’est d’Ucraïna.

Tatsiana Kulakevich és professora d’instrucció a l’Escola d’Estudis Globals Interdisciplinaris i afiliada a l’Institut de Rússia de la Universitat del Sud de Florida. Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation.

Quan tot aquell territori es va acabar de consolidar amb l’ajuda russa, el febrer del 2015, unes deu mil persones hi havien perdut la vida a conseqüència directa dels combats. D’ençà d’aleshores, el nombre de víctimes ha augmentat a més de tretze mil, inclosos gairebé tres-cents passatgers del vol MH17 de Malaysia Airlines.

Aquests darrers set anys, la guerra dins Ucraïna ha continuat. La lluita és entre les forces armades d’Ucraïna i les forces de la RPD i la LPR amb el suport de Rússia, de cap a cap de la línia d’alto el foc del 2015, supervisada per una missió especial d’observadors de l’OSCE.

En la guerra, hi ha una dimensió econòmica, centrada en la pèrdua d’Ucraïna com a país de trànsit de gas rus cap a la UE, cosa que li ha costat si fa no fa l’1% del PIB, més de mil milions de dòlars.

Però també hi ha una dimensió diplomàtica, estretament relacionada amb les tensions no resoltes entre Moscou i Occident. Ací hi intervenen ens internacionals com ara l’Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa (OSCE) de cinquanta-set membres; i el Quartet de Normandia, que aplega Ucraïna, Rússia, França i Alemanya. Fins ara, aquests estats han impedit una escalada important de la guerra i una crisi humanitària multitudinària.

Tanmateix, la situació a la línia de contacte a l’est d’Ucraïna és molt volàtil. A més, Rússia ha augmentat gradualment la pressió sobre Ucraïna i els seus aliats occidentals. Hi ha hagut violacions constants de l’alto-el-foc, pressió econòmica, ciberatacs –alguns ja el 2014–, guerra d’informació… I ara, una vegada més, l’amenaça d’una invasió a gran escala, depenent de les garanties occidentals per a una “zona d’influència” russa a l’espai postsoviètic.

Més enllà de Rússia i l’oest

Però sovint, en la informació de la crisi ucraïnesa, hom passa per alt el cost acumulat que hi ha hagut sobre l’estat i la societat ucraïnesos. La posició geopolítica d’Ucraïna la manté en el punt de mira de les grans potències rivals i el govern ucraïnès té una capacitat d’actuació limitada.

Tot això ha obstaculitzat considerablement els esforços de reforma. Els avenços en la reducció de la corrupció, l’enfortiment de l’estat de dret, la descentralització i més reformes de govern s’han deixat en suspens o s’han reduït de resultes d’una eventual invasió russa, que ara no tan sols és possible, sinó cada vegada més probable.

Els problemes de seguretat continus d’Ucraïna aquests darrers vuit anys han esgotat les institucions de l’estat i n’han minvat encara més l’eficàcia. A més, la despesa militar hi ha augmentat constantment: de 1.600 milions de dòlars el 2013 (1,6% del PIB) a 4.100 milions de dòlars el 2020 (4% del PIB). Només la despesa en adquisicions es preveu que passi de 838 milions de dòlars l’any passat a poc més de 1.000 milions de dòlars el 2022. Això ha disminuït encara més la capacitat de l’estat d’invertir en serveis públics i infrastructures i, doncs, l’atractiu del país per a la inversió estrangera se n’ha ressentit encara més.

Després de les fortes caigudes a conseqüència de la crisi financera del 2008 i el començament de la crisi actual a final del 2013, la inversió estrangera directa el 2019 va ser de poc més de 5.800 milions de dòlars, en contrasta amb els 8.200 milions de dòlars del 2012 i els 10.700 milions del 2008. Tot i que el país ha tornat a veure un creixement econòmic constant d’ençà del 2016, el PIB del 2020 (155.000 milions de dòlars) encara és molt inferior al màxim assolit després de la independència del 2013 (190.000 milions de dòlars). El 2020 va disminuir encara més, d’un 4%. Això ha estat en part per la pandèmia de la covid, però, segons les perspectives econòmiques del Banc Mundial del gener del 2022, les perspectives de creixement a llarg termini d’Ucraïna es troben limitades per l’impuls lent de les reformes, que ha dificultat la competència i el desenvolupament del sector privat.

La societat ucraïnesa i els socis occidentals de Kíev també s’han tornat més tolerants amb les restriccions als drets humans, que poden ser una resposta comprensible, tot i que miop, a l’aguda amenaça externa a què s’enfronta el país. Tanmateix, són destinades a perjudicar el govern tant a l’interior com a l’estranger i poden afectar l’ajuda de la UE. És probable que això impliqui una pressió encara més gran sobre les institucions ucraïneses, que podrien arribar al punt ruptura.

Crisi de legitimitat i identitat

En resposta a l’última escalada de la crisi, Ucraïna ha adoptat la doctrina de la “resistència nacional“. En virtut d’això, tots els menors de seixanta anys resten subjectes a mobilització per al servei militar. Si els sondatges d’opinió mostren que el 33% dels ucraïnesos estan disposats a oferir resistència armada a Rússia en cas d’una invasió, un altre 21% hi oferiria una resistència no violenta. El 14,3% s’estimaria més emigrar a un lloc segur dins Ucraïna, i el 9,3% abandonaria Ucraïna en cas d’una invasió russa. Gairebé un ucraïnès de cada cinc (18,6%) no es resistiria l’agressió russa.

Només l’any 2021 van emigrar del país sis-centes mil persones (un 1,5% de la població), la xifra anual més gran d’ençà de la independència. Això és un indicatiu d’una gran crisi demogràfica i alhora de la contínua crisi de legitimitat i identitat de l’estat.

La necessitat d’institucions resilients

Per tant, la crisi d’Ucraïna no és sols militar i geopolítica. Aquests, és clar, són els problemes principals dels responsables polítics i s’han d’abordar amb rapidesa i determinació. Però, més enllà d’aquestes crisis –i molt relacionades–, també hi ha hagut una crisi domèstica que requereix una atenció sostinguda. Sense institucions resilients, Ucraïna continuarà essent dependent del suport extern i vulnerable als canvis geopolítics.

La situació interna d’Ucraïna és una contribució tan important a la seguretat europea i mundial a llarg termini com és imperatiu de dissuadir immediatament l’agressió russa.

Stefan Wolff és professor de seguretat internacional de la Universitat de Birmingham. Tatiana Maliarenko és professora de relacions internacionals de la Universitat Nacional “Odesa Law Academy”. Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation.

Així i tot, en política no es pot dir mai blat fins que no és al sac i ben lligat. I a causa de diversos esdeveniments recents, tot apunta que les eleccions –que es decidiran en dues voltes el 10 i el 24 d’abril– seran molt més obertes i competitives que no s’esperava inicialment.

Un d’aquests nous factors és la candidatura d’Éric Zemmour, una versió francesa de Donald Trump que ha fet fortuna com a tertulià televisiu a CNews, la versió francesa de la cadena conservadora nord-americana Fox News. Zemmour, ultranacionalista antiimmigració, és un ferm opositor de la “correcció política”, i insisteix sovint que s’hauria de tenir el dret de referir-se a algú dient-li “negre”, cosa que en el fons vol dir que creu s’hauria de poder ser obertament racista.

Com Trump, però a diferència de Le Pen, Zemmour pretén d’unir els votants de la classe treballadora i les elits conservadores mitjançant la promesa d’abaixar imposts i reformar l’administració pública. Tanmateix, per molt clara que pugui ser la seva missió, l’execució dels seus objectius deixa molt a desitjar. El tertulià, per exemple, ha perdut moltes votants femenines per declaracions com ara: “Les dones són la fita i la recompensa de tot home talentós que aspiri a escalar posicions en aquesta societat.”

A banda, Zemmour ha avergonyit la dreta més tradicional per haver suggerit que el líder col·laboracionista francès de la Segona Guerra Mundial, el mariscal Philippe Pétain, en realitat havia intentat de salvar els jueus francesos a còpia de sacrificar jueus estrangers. Entre altres barrabassades, també ha declarat que les víctimes de l’atac terrorista en una escola de Tolosa no eren realment francesos perquè van ser enterrats a Israel. En resposta a la indignació que van causar aquestes declaracions, Zemmour va esgrimir el seu propi llinatge com a jueu algerià (els seus pares, de fet, van ser víctimes de primera mà de les lleis antijueves de Pétain). Però el mal ja estava fet.

Malgrat aquests “errors” –o, tal vegada, gràcies a ells– Zemmour no ha superat el llindar del 15% a les enquestes. Encara que això li atorgaria, en la primera volta, un marge de vot similar al de Le Pen, en darrera instància el deixaria pràcticament sense cap possibilitat de ser elegit president. La qüestió, doncs, és saber qui s’acabarà enduent els votants que Zemmour ha aconseguit d’atreure. S’aferrarà a la seva base de suport, o bé els emplaçarà a fer costat a Le Pen? En aquest segon cas, la seva campanya presidencial podria acabar enfortint el candidat que més ha perjudicat fins ara. Però molts dels seus partidaris també podrien acabar fent camí cap a la dreta tradicional, que ha estat buscant ansiosament una figura capaç d’alinear els votants de la classe treballadora amb els interessos de les elits.

Això ens remet al segon gran factor que ha complicat la cursa electoral. Després d’unes primàries ben organitzades, el partit conservador ortodox, Les Républicains, s’ha saldat amb la victòria de Valérie Pécresse. Actual presidenta de la regió d’Île-de-France, la més poblada del país, Pécresse va ser ministra d’Educació i Pressupost durant el govern Sarkozy.

Pécresse va derrotar el seu contrincant, Éric Ciotti, per un marge de vint punts. Abans de les primàries, Ciotti va manifestar sense embuts que, si hagués de triar entre els dos, votaria Zemmour abans que Macron. Però d’aleshores ençà, ha fet costat a Pécresse, i l’ha posada al capdavant d’una possible aliança entre els conservadors tradicionals i el sector ultradretà que sembla que ell encapçala. Els sondatges mostren que Pécresse podria ser elegida, sempre que aconsegueixi passar a la segona volta. Això dependrà, principalment, de si Zemmour és capaç de captar prou votants de Le Pen en la primera ronda per a deixar-la fora de combat i fer que Pécresse, de retruc, acabi passant.

L’esquerra francesa, per la seva banda, roman completament absent. En decadència des de fa cinc anys, quan l’electorat va fer costat al programa centrista de Macron, avui l’esquerra representa solament un quart dels votants, la lleialtat dels quals es divideix entre tres o quatre candidats que amb prou feines s’aguanten. Com passa també a la dreta, l’esquerra s’enfronta ara al desafiament de recuperar les classes mitjanes i treballadores. Tanmateix, a diferència de la dreta, l’esquerra encara no s’ha empescat cap pla creïble per a assolir aquest objectiu.

Lluny queden els dies en què els treballadors del sector industrial oferien el seu suport al Partit Comunista de manera indefectible. El perfil dels votants de la classe obrera que han estat atrets per l’extrema dreta és força diferent: la majoria treballen en entorns artesanals i, sociològicament parlant, són més propers als petits empresaris que no pas als treballadors de les grans fàbriques del passat. Molts, de fet, treballen com a autònoms –en qualitat d’infermers privats o camioners, per exemple-, com és el cas d’algunes figures emblemàtiques del moviment de les Armilles Grogues, que l’any 2018 es va rebel·lar contra la proposta de Macron d’apujar els imposts al combustible.

Les meves investigacions amb Yann Algan, Elizabeth Beasley i Martial Foucault han revelat que els votants de Le Pen en les darreres eleccions confiaven menys en els altres que no la mitjana, en un país on la confiança social ja és molt baixa. La desconfiança arrelada d’aquests votants explica l’hostilitat amb la immigració i la resistència a les polítiques redistributives, que perceben com un mecanisme per a subvencionar els “altres”.

Com als Estats Units, a França les qüestions identitàries determinen les opcions polítiques dels votants. Mentre això sigui així, les batalles electorals decisives es disputaran entre els Trump d’aquest món i els qui demostrin que són capaços de vèncer-los. En aquest sentit, el punt fort de Macron fins ara és que ha estat capaç de vendre’s com un escut contra l’extrema dreta. Però algú altre podria acabar fent un pas endavant i reclamar aquest mantell.

Daniel Cohen és president de la junta de directors de l’Escola d’Economia de París, i autor del llibre ‘The Inglorious Years: The Collapse of the Industrial Order and the Rise of Digital Society’ (2021).

© Project Syndicate 1995–2021

Un factor que complica les coses és que la majoria de les darreres previsions econòmiques de més rellevància es van publicar les setmanes anteriors a la propagació de l’òmicron per tot el món. En aquell moment, era fàcil pensar que la recuperació era a tocar: l’FMI preveia un creixement d’un 4,9% el 2022; i l’OCDE preveia un creixement d’un 4,5%. Són xifres inferiors al creixement que s’esperava l’any passat de l’economia mundial (entre el 5% i el 6%), però eren excepcionalment altes a causa del repunt inevitable després d’haver deixat les mesures més estrictes en matèria de contenció pandèmica del 2020.

Així doncs, quina diferència marcarà l’òmicron en l’estat de l’economia? Les dades de què disposem ens permeten d’afirmar, a hores d’ara, que la variant ha tingut un efecte substantiu en la campanya de Nadal, sobretot en sectors com ara l’hoteleria. Els mesos vinents, és probable que aquest còctel de restriccions més estrictes, més baixes per contagi i més prevenció per part dels consumidors a l’hora de freqüentar certs espais continuï passant factura a l’hoteleria i altres sectors.

No obstant això, el fet que l’òmicron sembli més lleu que no es pensava inicialment fa probable que les restriccions s’aixequin més ràpidament i que, per tant, el perjudici en l’economia acabi essent més moderat que no podria haver estat. Israel i Austràlia, per exemple, ja han començat a relaxar les restriccions malgrat el nombre elevat de casos. Així i tot, no podem descartar l’arribada d’una nova variant que faci més estralls a la salut pública i l’economia mundial, sobretot si Occident continua sense fer res per esmenar les baixes taxes de vaccinació en certes parts del món.

Segons les previsions, publicades just abans de Nadal pel think tank britànic Centre for Economics and Business Research (CEBR), el creixement del planeta arribarà enguany el 4%, cosa que farà que l’economia mundial assoleixi un nou màxim històric de cent mil trilions de dòlars de producte interior brut (PIB).

La qüestió de la inflació

L’altra gran incògnita d’aquest 2022 és la inflació. L’any passat vam ser testimonis d’un augment brusc i sobtat de la inflació, causat en bona part per la reactivació de l’activitat econòmica al planeta i els colls d’ampolla en les cadenes de proveïment mundial. Hi ha hagut molta polèmica sobre si aquest fenomen seria temporal o no, i els bancs centrals s’han vist pressionats a actuar per evitar una espiral inflacionària.

Fins ara, el Banc Central Europeu (BCE), la Reserva Federal i el Banc del Japó s’han abstingut d’apujar els tipus d’interès, que es troben en nivells excepcionalment baixos. El Banc d’Anglaterra, en canvi, va seguir el consell del Fons Monetari Internacional (FMI) i els apujà el mes passat (del 0,1% al 0,25%). Tanmateix, aquest increment continua essent massa petit per a frenar la inflació o ajudar substancialment l’economia (a banda d’augmentar els costs dels préstecs per a les empreses i els pagaments hipotecaris de les famílies). Dit això, els mercats continuen dient que hi haurà noves pujades dels tipus d’interès al Regne Unit, i també que la Reserva Federal començarà a apujar-los a la primavera.

Però el principal interrogant quant a la inflació té a veure amb la flexibilització quantitativa (en anglès, quantitative easing, o directament QE). És la política d’augment de l’oferta monetària, que aquests darrers anys ha empès els principals bancs centrals del món a comprar uns vint-i-cinc mil milions de dòlars en concepte de bons estatals i altres actius financers (inclosos uns nou mil milions de dòlars per a fer front a la pandèmia).

Tant la Reserva Federal com el BCE continuen aplicant la flexibilització quantitativa, de manera que cada mes afegeixen nous actius als respectius balanços. La Reserva Federal ha començat a reduir el ritme d’aquestes adquisicions, amb la previsió d’aturar-les del tot cap al març (n’avança, doncs, la data original, que es preveia al juny). El BCE també ha anunciat que eventualment reduirà la seva política de flexibilització quantitativa, si bé per ara continua compromès a mantenir-la.

La qüestió és què faran aquests bancs centrals en la pràctica. La fi de la flexibilització quantitativa i l’augment dels tipus d’interès, certament, posaran bastons a les rodes de la recuperació: la previsió del CEBR, per exemple, parteix de la base que els mercats de bons, d’accions i d’immobles cauran entre un 10% i un 25% enguany. Serà interessant de veure si aquesta perspectiva empeny la Reserva Federal i el Banc d’Anglaterra a recuperar una postura més conciliadora, i més si considerem la incertesa contínua sobre la covid-19.

La política i el comerç mundial, dues variables més

La guerra comercial entre els Estats Units i la Xina sembla que continuarà aquest 2022. La “fase 1” de l’acord entre ambdues nacions, pel qual Pequín va augmentar les compres de determinats béns i serveis nord-americans per un total de 200.000 milions de dòlars durant els anys 2020 i 2021, ha acabat resultant un 40% inferior respecte del que s’havia pactat (segons les darreres dades que en tenim, del novembre passat).

Ara l’acord ha expirat, i la gran incògnita per al comerç internacional aquest 2022 és si hi haurà un nou acord de “fase 2”. Hi ha poques raons per a l’optimisme, certament: si bé fa gairebé un any que Trump deixà la presidència dels Estats Units, l’estratègia de Washington amb la Xina continua essent marcadament “trumpista“: en cap moment del mandat de Joe Biden s’ha provat d’oferir cap mena de concessió a la Xina.

D’altra banda, les tensions d’Occident amb Rússia per la qüestió d’Ucraïna, a més de la nova escalada de sancions econòmiques contra el govern de Putin, podrien tenir conseqüències nefastes per a l’economia mundial, sobretot atesa la dependència d’Europa del gas rus. Com més voluntat d’acord vegem entre ambdós blocs els mesos vinents, més bones seran les perspectives de creixement mundial.

Passi el que passi en l’àmbit de la política internacional, és evident que l’Àsia serà clau per a les perspectives de creixement mundial l’any 2022. El volum de les principals economies del planeta, com ara l’eurozona, el Regne Unit o bé el Japó, es va mantenir inferior als nivells pre-pandèmia durant el tercer trimestre del 2021 (les darreres dades de què en disposem). L’única gran economia desenvolupada que ja s’ha recuperat i ha tornat als nivells pre-pandèmia són els Estats Units.

D’altra banda, la Xina ha gestionat bé la pandèmia –si bé a còpia de mesures de control estrictes– i l’economia xinesa ha registrat un fort creixement des del segon trimestre del 2020. El gegant asiàtic ha hagut de bregar amb un mercat immobiliari domèstic altament endeutat, però sembla que ha superat aquests problemes amb relativa facilitat. Encara que no se sap fins a quin punt els problemes d’endeutament de la Xina continuaran essent un llast enguany, algunes anàlisis, com ara la de Morgan Stanley, afirmen que l’economia xinesa mantindrà un bon rendiment aquest 2022, i al·ludeixen a diversos factors, com ara la solidesa de les exportacions xineses, les polítiques monetàries i fiscals acomodatícies, l’èxit dels ajuts sector immobiliari i la relaxació de les mesures de reducció d’emissions.

L’Índia, amb una economia que ha sofert una forta sotragada durant la pandèmia, mostra per la seva banda una tendència ascendent considerable, amb un creixement que enguany es preveu d’un 8,5%. Així doncs, tot indica que les economies emergents de l’Àsia es posaran al capdavant del creixement mundial aquest 2022, i que enguany el centre de gravetat econòmica del planeta continuarà desplaçant-se cap a l’est a un ritme com més va més accelerat.

Muhammad Ali Nasir és professor associat d’economia i finances a la Universitat de Huddersfield. Aquest article es va publicar originalment a The Conversation.

No podia haver estat d’una altra manera. Les eleccions es van organitzar en un territori en què ja no hi ha estat de dret, societat civil, llibertat de premsa ni oposició política, i en què s’ha reformat el sistema electoral per no permetre l’elecció de personalitats deslleials a la Xina.

Tot això ha estat possible per l’aprovació, el juny del 2020, de la llei de seguretat nacional, que condemna en termes molt vagues els delictes de subversió, connivència amb forces estrangeres, secessió i activitats terroristes, i els castiga amb cadena perpètua, acompanyada de la creació de noves institucions, sota el domini de Pequín, per fer-la complir. Aquestes institucions, com també el control directe de la policia –dins la qual es va crear una agència d’espionatge amb competències molt extenses– i de la judicatura –en què jutges designats especialment estudien els casos de detinguts per la policia especial–, estableixen un estat d’emergència que permet a les autoritats d’Hong Kong d’arrestar, detenir, censurar, cercar, prohibir i perseguir sense cap salvaguarda. De fet, aquesta llei i les reformes sistèmiques que la van acompanyar ha aconseguit d’eliminar tota oposició, sigui dins la societat, sigui dins el sistema polític.

I, així, una cinquantena d’organitzacions de la societat civil –antigament una de les més dinàmiques de l’Àsia– i, sobretot, els pilars històrics del moviment pro-democràcia d’Hong Kong s’han dissolt aquest estiu.

Respecte dels mitjans, han estat objecte d’una erosió lenta d’ençà del 2014: amb l’entrada de directius del Partit Comunista Xinès a les redaccions, la presa de possessió d’empreses xineses, la persecució de periodistes, l’autocensura i, fins i tot, la censura oberta. Aquesta darrera va afectar especialment l’operadora pública Radiotelevisió d’Hong Kong, que va haver de retirar dels seus arxius tots els documentaris relacionats amb els moviments democràtics. A més, hi ha hagut cops molt importants com el que va rebre l’Apple Daily, les oficines del qual van ser escorcollades, i el seu fundador, Jimmy Lai, condemnat a vint mesos de presó el desembre del 2020 sota la disfressa de la llei de seguretat nacional. Com a resultat, Hong Kong ha caigut constantment en els rànquings mundials de llibertat de premsa publicats cada any per Reporters Sense Fronteres: ha passat del divuitè lloc, el 2002, al vuitantè, el 2021.

A les escoles i universitats, els professors són vigilats i fins i tot sotmesos a campanyes de desprestigi, s’han revisat els currículums escolars i s’han suprimit els cursos de cultura general i estudis liberals.

Finalment, tota l’oposició política ha estat eliminada. L’any 2016, Pequín va imposar als diputats l’obligació de prestar un jurament de lleialtat al govern de la regió administrativa especial (RAE) –i, en definitiva, al Partit Comunista, és a dir, expressar el seu “patriotisme”– per eliminar així del Consell Legislatiu els representants demòcrates del Moviment dels Paraigües. Aquesta obligació també va servir per a anul·lar els resultats de les eleccions locals del 2019, que havien portat als demòcrates a guanyar 17 dels 18 consells de districte.

Els demòcrates van rebre un nou cop amb la detenció en massa, el gener del 2021, de tots els que havien participat en l’organització de primàries per a les eleccions legislatives que s’haurien d’haver fet el setembre del 2020 i que van ser anul·lades amb el pretext de la situació sanitària. Dels 53 detinguts, 47 van ser imputats a final de febrer; entre els quals, unes quantes grans figures de la lluita democràtica. El resultat és que, ara per ara, la major part dels demòcrates d’Hong Kong són a l’exili o a la presó.

I, en aquest context, les autoritats d’Hong Kong han decidit de prendre el control del sistema legislatiu dràsticament. La llei del maig del 2021 completa el blocatge del sistema electoral sense afectar-ne l’estructura. Els membres del Consell Legislatiu d’Hong Kong són elegits de tres maneres: directament, de les circumscripcions electorals; indirectament, per un comitè electoral de grans electors dels regidors de districte; i per col·legis socioprofessionals, que són entitats corporativistes en què són representades la major part de les elits tradicionalment pro-xineses.

Les reformes electorals tenien l’objectiu de garantir la preponderància dins el Consell Legislatiu dels diputats lleials a Pequín –coneguts com a “patriotes”–, tot reduint de la meitat a menys d’una quarta part el nombre d’escons ocupats per sufragi directe. A més, ser candidat ara pressuposa haver obtingut la nominació d’almenys deu membres de la Comissió Electoral, controlada pels membres pro-xinesos. Finalment, s’ha reforçat el component pro-xinès dels col·legis socioprofessionals.

Després d’haver aprovat aquesta llei, que també preveu d’establir un comitè de revisió per confirmar l’elegibilitat dels candidats d’acord amb la llei de seguretat nacional –la decisió del qual és definitiva–, la major part dels demòcrates restants, inclosos el Partit del Poder Popular, el Partit Cívic i la Lliga dels Socialdemòcrates van deixar de fer campanya i van demanar el boicot a les eleccions del 19 de desembre.

Unes eleccions que, a causa de la gran abstenció, hauran acabat essent un desdeny per a Pequín i el govern de la RAE: el poble d’Hong Kong no es va sentir cridat a participar en aquestes condicions.

Amb solament un 30,2% de votants, la participació més baixa d’ençà del 1991, tot i que el 92,5% de la població elegible és inscrita al cens electoral, els habitants han manifestat clarament la negativa a “ser patriotes”. A més, la proporció de butlletes en blanc o anul·lades és la més alta (2%) de les sis eleccions legislatives fetes d’ençà de l’any 2000. En comparació, la participació va ser del 58% a les eleccions legislatives del 2016 i del 71% en les eleccions al consell de districte del 2019.

I això ha passat malgrat que el govern de la RAE ho havia fet tot per mobilitzar la població d’Hong Kong per a participar-hi: obertura de col·legis electorals a les portes de Shenzhen per fomentar el vot dels que viuen a l’altre costat de la frontera, transport públic gratuït el dia de les eleccions i dies de permís concedits a canvi del vot de certes grans empreses que volien mostrar el seu patriotisme.

Però la població ha deixat clar que no és receptiva a aquests intents de seducció, com tampoc al “terror blanc” que intenta fer el govern de la RAE amb el suport de Pequín. El darrer intent d’imposar aquest “terror”, la criminalització de cridar a votar en blanc o no votar, ha causat la detenció d’una desena d’hongkonguesos que es van atrevir a fer circular crides per a boicotar el vot. Però la població ha trobat una sortida a la repressió: l’activisme polític dels anys 2010 ha donat pas a la resistència passiva, a la negativa a col·laborar.

Després de les eleccions, Pequín va publicar un llibre blanc titulat Hong Kong: Progrés democràtic dins un país, dos sistemes, després d’haver-ne publicat un a principi de desembre sobre la democràcia popular a la Xina titulat La democràcia que funciona i un altre sobre els Estats Units que exposa les llacunes i els abusos de la democràcia americana. En el d’Hong Kong, la Xina recorda que, durant el període colonial, el Regne Unit mai no va establir una autèntica democràcia en aquest territori, que va ser colònia seva del 1842 al 1997, i lloa els avenços fets per la RAE cap a l’establiment del sufragi universal per a l’elecció del Consell Legislatiu i del cap de l’executiu.

Prenent aquesta idea d’una democràcia efectiva, la Xina promociona ara la llei de seguretat nacional com la millor salvaguarda contra el caos i els blocatges que van caracteritzar la vida política d’Hong Kong abans no s’aprovés. Però aquest discurs no és nou: el Partit Comunista de la Xina sempre ha reivindicat la democràcia, que pretén implantar sobretot amb les eleccions a pobles i districtes urbans. I els principis d’aquesta “democràcia” s’han estès ara a Hong Kong: una persona, una veu, però en el marc d’un pluralisme i representació clarament limitats en què els candidats, encara que no siguin necessàriament membres del Partit Comunista, en reconeixen l’autoritat i són elegits per votació uninominal. D’aquesta manera, Pequín redefineix la democràcia com un règim polític en què regna l’ordre i l’eficiència, atès que ja no hi ha cap oposició política.

Ara cal aconseguir com sigui l’adhesió popular a aquesta democràcia autoritària amb la perspectiva de l’elecció del cap de l’executiu, el 27 de març de 2022. Per això, la desaparició dels darrers reductes de la premsa lliure, amb el tancament dels mitjans independents en línia –dels quals Stand News i Citizen News són tan sols els primers–, i el pròxim control complet d’Internet completaran l’arrenglerament d’Hong Kong amb el sistema totalitari de la Xina. Perquè, tal com va assenyalar Hannah Arendt: “Una vegada no hi ha premsa lliure, pot passar qualsevol cosa. Allò que fa possible el govern d’un règim totalitari és que la gent no estigui informada. Com podeu tenir una opinió si no esteu informats? Si tothom menteix, la conseqüència no és que et creguis les mentides, sinó que ningú no es creu res.”

Chloé Froissart és professora d’història i ciència política al Departament d’Estudis Xinesos de l’Institut National des Langues et Civilisations Orientales (Inalco). Aquest article ha estat publicat originalment a The Conversation.

Una de les raons clau que se citen en l’informe és la popularitat recurrent, principalment entre els membres i els simpatitzants del Partit Republicà, de les falses acusacions de frau electoral en les eleccions presidencials del 2020.

Així i tot, segons el secretari general de l’organització, segurament l’aspecte més preocupant de la situació actual de la democràcia als Estats Units és la “polarització galopant“. Un any després de l’assalt al Capitoli, el 6 de gener de 2021, les percepcions dels esdeveniments d’aquell dia entre els nord-americans romanen dividides segons criteris partidistes.

La polarització ocupa un lloc destacat en nombrosos diagnòstics de la crisi política dels Estats Units. Alguns investigadors adverteixen, fins i tot, que el país s’acosta a un “punt d’inflexió” irreversible quant a la polarització. De remeis, certament, se’n suggereixen des de tots els punts de l’espectre ideològic.

Hi ha dues menes de polarització, com bé analitzo al llibre Sustaining Democracy. L’una no és intrínsecament perillosa; l’altra ho pot ser. En conjunció, tanmateix, poden ser extremadament destructives per a les societats democràtiques.

Dues menes de polarització

La polarització política és la distància ideològica entre partits rivals. Si aquestes discrepàncies són grans, poden conduir a la inflexibilitat i inoperància en totes les dimensions de la política institucional. Encara que sovint pot ser frustrant, la polarització política no és necessàriament una disfuncionalitat. Fins i tot, pot ser beneficiosa, atès que concedeix –tant als votants com als polítics– l’oportunitat de prendre decisions importants. Al cap i a la fi, els desacords profunds, estructurals, poden ser saludables per a una democràcia: el xoc d’opinions pot ajudar-nos a trobar la veritat i tot. A més, les diferències ideològiques entre partits proveeixen els ciutadans de dreceres a l’hora de prendre decisions polítiques.

L’efecte de polarització de la creença, també anomenada polarització de grup, és una cosa diferent. La interacció amb altres que pensen com nosaltres ens transforma en versions més extremes de nosaltres mateixos. Aquestes versions més extremes de nosaltres mateixos solen pecar d’autoconfiança i, per tant, solen estar més disposades a participar en comportaments de risc.

L’efecte de polarització de la creença també ens empeny a adoptar sentiments negatius envers les persones amb opinions diferents. Com més gravitem cap a l’extremisme, més ens definim a nosaltres (i als altres) en termes partidistes. Amb el temps, la política s’expandeix més enllà de la ideologia i es converteix en un estil de vida en si mateix.

Però això no és tot. Tal com il·lustro al meu llibre, com més es divideix una societat en estils de vida “progressistes” i “conservadors”, més s’obstina la gent a mantenir la frontera entre “nosaltres” i “ells”. I, a mesura que les aliances de la gent se centren en l’hostilitat cap aquells amb qui no estan d’acord, ens tornem més conformistes i intolerants amb les diferències entre aliats.

En un context així, ens tornem menys capaços de tolerar la discrepància, i acabem convertint-nos en gent que creu que la democràcia solament és possible quan tothom hi està d’acord. És una postura profundament antidemocràtica.

El bucle de la polarització

L’efecte de la polarització de les creences és altament tòxic per a les relacions dels ciutadans. Però la veritable disfunció política radica en com la polarització de grup i la polarització de creences s’alimenten mútuament, en bucle. Quan els ciutadans estan dividits en dos bàndols oposats, els polítics obtenen tota mena d’incentius per a incrementar l’hostilitat amb els rivals.

I com que, en aquesta situació, els ciutadans es divideixen segons l’estil de vida i no pas segons les idees polítiques, els polítics es veuen tot d’una alliberats de la pressió electoral habitual per a impulsar un programa polític coherent: poden ser reelegits senzillament a còpia de fer constar els seus antagonismes.

A mesura que els polítics intensifiquen les desavinences, els ciutadans es veuen abocats a afermar aquesta segregació partidista. Això reforça encara més l’efecte de polarització de les creences, cosa que, per la seva banda, afavoreix la intransigència política. Al mateix temps, els processos polítics constructius desapareixen en favor de les accions merament simbòliques i tribals, mentre que la capacitat de la gent per a exercir els seus deures com a ciutadans d’una democràcia s’erosiona.

Tot gestionant la polarització

Els remeis per a la polarització tendeixen a centrar-se en les formes en què enverina les relacions entre els ciutadans. Segurament, el president Joe Biden tenia raó d’assenyalar, en el seu discurs d’investidura, que els nord-americans necessiten “rebaixar la tensió” i “deixar de veure’s com a adversaris i començar a veure’s com a veïns”.

No obstant això, la democràcia es basa en el desacord polític. Com bé observà James Madison, els Estats Units necessiten la democràcia precisament perquè és inevitable que els ciutadans, a l’hora d’autogovernar-se, estiguin en desacord sobre tota mena de qüestions polítiques. La resposta a la polarització, doncs, no pot consistir en crides a la unanimitat, o bé o en l’abandonament de les rivalitats partidistes. Una democràcia no és una democràcia sense divisions polítiques.

La tasca consisteix, per tant, a “civilitzar” les diferències polítiques de la gent, a restablir la capacitat de discrepar de manera respectuosa. Però això no pot aconseguir-se simplement a còpia de canviar la manera en què abordem els debats polítics. Les investigacions indiquen que, una vegada la gent està polaritzada, l’exposició als punts de vista de l’altre bàndol, per civilitzats que puguin ser, no crea sinó més polarització.

És un cas que il·lustra a la perfecció la diferència crucial entre prevenir i curar. No n’hi ha prou de fingir que la polarització no existeix, ni tampoc de comportar-se com si la polarització fos una preocupació menor. En la situació en què actualment es troben els Estats Units, fins i tot els intents sincers d’entaular un diàleg respectuós amb l’altre bàndol solen ser contraproduents.

No obstant això, els nord-americans continuen essent ciutadans d’una democràcia: companys, al cap i a la fi, en el projecte compartit d’autogovern. Com a tals, no poden excloure’s els uns als altres.

La polarització és un problema que no es pot resoldre, únicament es pot gestionar. No tan sols enverina les relacions entre adversaris polítics, sinó que també perjudica les relacions entre aliats. A més, també augmenta el conformisme dins les coalicions, tot reduint la tolerància dels socis a les quotes de desacord que es poden permetre dins d’un mateix grup polític.

Podria ser que gestionar la polarització signifiqui treballar per contrarestar el conformisme polític, tot arribant a desacords respectuosos amb els qui veiem com a aliats. Així doncs, els nord-americans únicament podran començar a redescobrir la capacitat de discrepar respectuosament amb els rivals si primer prenen mesures per a recordar que la política sempre implica disputes, fins i tot entre els qui voten els mateixos candidats i estan afiliats al mateix partit.

Robert B. Talisse és professor de filosofia a la Vanderbilt University. Aquest article es va publicar originalment a The Conversation.

La imatge internacional de la Xina ja era al nivell més baix en anys a molts països occidentals després de l’esclat de la pandèmia de covid i la gestió inicial de la crisi per part de Pequín. Ara bé, atesa l’opinió com més va més negativa del país que es té a Occident, com respondrà Pequín a les pressions poques setmanes abans dels Jocs Olímpics? Intentarà una ofensiva d’encants? O prendrà represàlies perquè considera que ha estat tractada injustament? Les estratègies recents adoptades pel govern suggereixen que Pequín contrarestarà les crítiques a les seves polítiques amb la pressió econòmica.

En una reunió virtual entre el vice-ministre d’Afers Exteriors de la Xina, Xie Feng, i els grups de pressió empresarial dels Estats Units a final de novembre, Xie va demanar a les empreses nord-americanes que “parlessin i es pronunciessin” a favor de la Xina davant el govern nord-americà. El missatge era clar: Pequín espera que la comunitat empresarial exerceixi pressió en nom seu si vol continuar tenint accés al lucratiu mercat xinès. Com va dir Xie, si les relacions entre els dos països es deterioren, la comunitat empresarial no pot “fer fortuna en silenci”. Aquest ha estat durant molt de temps el preu que la comunitat empresarial s’ha vist obligada a pagar per tenir un punt de suport a la Xina: el compliment de les demandes del partit-estat.

Recordeu quan, el 2019, l’ex-gerent general dels Houston Rockets, Daryl Morey, va fer un piulet en suport dels manifestants pro-democràcia a Hong Kong? En un primer moment, l’NBA va emetre una declaració que va ser criticada pels polítics nord-americans perquè prioritzava els interessos financers sobre els drets humans. (La lliga va aclarir posteriorment que defensava la “llibertat d’expressió”). Tot i això, l’NBA va perdre centenars de milions de dòlars per les conseqüències. I de fet, els partits de l’NBA no s’han emès a la televisió estatal xinesa d’aleshores ençà.

L’accés al lucratiu mercat xinès continua essent molt important, tenint en compte que el govern xinès encara el pot utilitzar contra els interessos estrangers. Diu molt que els principals patrocinadors dels Jocs Olímpics hagin estat callats davant la situació dels drets humans a la Xina, mentre els governs han anunciat boicots diplomàtics.

A més, hi ha la qüestió de si la Xina continua necessitant Occident o tant li fa, a hores d’ara, què en pensi Occident. La Xina ha considerat el boicot diplomàtic “una provocació política  flagrant i un afront greu als 1.400 milions de xinesos”. Però també ha assenyalat els 173 països membres de l’ONU que van signar la treva olímpica de l’ONU per a garantir que els conflictes no pertorbessin els jocs. Sí, certament, Pequín està enfadada pel desaire de Washington, entre més, però subratlla que continua comptant amb un ampli suport internacional per als Jocs Olímpics d’Hivern. El president rus, Vladímir Putin, ha acceptat la invitació per a assistir a les cerimònies d’obertura “amb joia”. El secretari general de l’ONU, Antonio Guterres, també hi assistirà, i segurament hi aniran més dirigents. El titubeig de la Unió Europea sobre la seva resposta al boicot també ha reforçat la posició de Pequín i li ha permès d’explotar la incoherència d’Occident.

Amb la concessió dels Jocs a la Xina, el COI també mostra al món que no s’immuta per la proximitat als règims autoritaris, i encara els legitima més. Hi havia grans esperances que els Jocs Olímpics de Pequín del 2008 milloressin la Xina: hom pensava que el govern seria més responsable i respectaria més els drets humans. No obstant això, van esclatar protestes violentes al Tibet contra la política repressiva del partit-estat que es van estendre per tot el món en el període previ als Jocs. Una trentena de tibetans van ser empresonats, alguns per a tota vida. D’aquesta manera, els Jocs Olímpics del 2008 van posar de manifest la ingenuïtat de la comunitat internacional: creure que l’esport podia conduir a un canvi polític.

De fet, la Xina va gestionar tan bé aquells Jocs que es van considerar una victòria de soft power, presentant la Xina com una superpotència a l’escena mundial. L’historiador Zheng Wang ha qualificat els Jocs de “símbol del rejoveniment de la Xina”, i ha dit que mitjançant  l’extravagant cerimònia d’obertura, el govern xinès va exhibir “la glòria històrica de la Xina i els seus nous èxits […], una prova irrefutable que la Xina per fi ho ha aconseguit”.

En aquest sentit, seria un error pensar que el boicot diplomàtic actual significarà cap canvi substancial en la situació interna de la Xina. El boicot diplomàtic és més aviat una estratègia de compromís: els atletes poden continuar competint, però els governs occidentals fan veure que prenen una posició.

I el silenci dels principals patrocinadors demostra que no hi ha una veu unificada quan es tracta de la situació dels drets humans a la Xina. Aquesta bretxa entre la resposta política i comercial d’Occident juga a favor de Pequín. És una manera més que té la Xina de demostrar la debilitat d’Occident: que els suposats valors democràtics i el respecte als drets humans es poden veure compromesos quan els beneficis estan en joc. Per això, és poc probable que la Xina capituli i faci propostes reals per a reparar la seva imatge internacional. El més probable és que passi a l’ofensiva.

El COI no va aprendre la lliçó el 2008. Si vol ser considerat un defensor dels drets humans, la primera cosa és la manera com concedeix els seus premis més grans: el dret de ser amfitrió de la resta del món. Per tant, aquest hauria de ser un moment en què els afeccionats a l’esport, els atletes, els patrocinadors i la societat civil internacional en general qüestionessin organismes esportius com el COI per haver concedit esdeveniments globals a governs autoritaris.

Aquest article s’ha publicat originalment a The Conversation. 

Quan els sud-africans es van despertar el matí del 7 d’abril de 2017 per protestar contra la destitució del respectat ministre de Finances Pravin Gordhan per part del president Jacob Zuma, l’arquebisbe Tutu va sortir de casa, a Hermanus, i es va unir a les protestes. Tenia 86 anys i la seva salut era fràgil. Però portava la protesta a la sang. Per ell, cap govern no era legítim si no representava bé tot el poble. Encara conservava l’agudesa de paraula quan va dir: “Resarem per la caiguda d’un govern que ens representi malament.”

Sobre la base dels principis d’integritat ètica i moral, Tutu havia lluitat de manera valenta contra el sistema de l’apartheid i esdevingué un defensor dels drets humans i dels oprimits. Però l’arquebisbe Tutu no va deixar de lluitar pels drets humans quan l’apartheid va haver arribat al final formal el 1994. Va continuar criticant els polítics que abusaven del poder. I també es va afegir a diverses causes, com el VIH/SIDA, la pobresa, el racisme, l’homofòbia i la transfòbia.

La lluita pels drets humans no es va limitar a Sud-àfrica. Amb la seva fundació per la pau, que va néixer el 2015, va estendre la seva visió d’un món pacífic “en què tots valorin la dignitat humana i la nostra interconnexió”.

També es va mostrar implacable en el seu suport al Dalai Lama, qui considerava el seu millor amic. Va condemnar el govern sud-africà per negar al dirigent espiritual tibetà exiliat un visat per a participar en la Conferència Internacional de la Pau Desmond Tutu el 2011.

D’orígens humils

Els orígens de l’arquebisbe Tutu van ser humils. Va néixer el 7 d’octubre de 1931 a Klerksdorp, a la província del Nord-oest de Sud-àfrica, on el seu pare, Zachariah, era director d’una escola secundària. La seva mare, Aletha Matlare, era treballadora domèstica.

Una de les figures més influents durant els primers anys va ser el pare Trevor Huddleston, un lluitador convençut contra l’apartheid. La seva amistat va fer que el jove Tutu fos introduït a l’Església anglicana.

Després d’haver completat la seva educació, va passar una temporada breu ensenyant anglès i història a l’institut Madibane de Soweto, i després, a l’institut Krugersdorp, a l’oest de Johannesburg, on el seu pare feia de director. Allà va conèixer la seva futura esposa, Nomalizo Leah Shenxane.

És interessant que Tutu acceptés una cerimònia de casament catòlic, encara que ell fos anglicà. Aquest acte en una etapa molt primerenca de la seva vida ens dóna una pista del seu compromís amb la feina ecumènica en anys posteriors.

Va deixar l’ensenyament arran de la introducció de l’“educació bantú” per als negres el 1953, una llei que marcava que l’ensenyament per a la població nativa africana es limitava a produir força de treball no qualificada.

El 1955, va entrar al servei de l’església com a subdiaca. Es va casar aquell mateix any. El 1958, es va matricular a Teologia i, una vegada completats els estudis, va ser ordenat diaca de la catedral de Santa Maria de Johannesburg el 1960, i es va convertir en el seu primer degà negre el 1975.

El 1962, es va traslladar a Londres per continuar la formació teològica amb el finançament del Consell Mundial d’Esglésies. Va obtenir un mestratge en teologia i, després d’haver servit a diverses parròquies de Londres, va tornar a Sud-àfrica el 1966 per ensenyar al Seminari Teològic Federal d’Alice, al Cap Oriental.

Un dels fets menys coneguts de la seva biografia és que tenia un interès especial en l’estudi de l’Islam. Li hauria agradat dedicar-s’hi als estudis de doctorat, però finalment no ho va fer.

Les activitats en què va participar a començament de la dècada de 1970 van establir les bases de la seva lluita política contra l’apartheid, entre les quals, l’ensenyament a Botswana, Lesoto i Suazilàndia i, posteriorment, una destinació a Londres com a director associat per a Àfrica al Fons d’Educació Teològica, i la seva exposició a la Teologia Negra. També va visitar molts països africans, aquells anys. Finalment, va tornar a Johannesburg com a degà i rector de la Parròquia Anglicana de St. Mary el 1976.

Activisme polític

Va ser a St. Mary on Tutu es va enfrontar per primera vegada al primer ministre de l’apartheid, John Vorster, a qui va escriure una carta el 1976 denunciant el deplorable estat en què havia de viure la població negra.

El 16 de juny, Soweto va cremar en flames quan els alumnes negres dels instituts van protestar contra l’ús forçat de l’afrikáans com a llengua d’ensenyament, i van ser cosits a trets per la policia de l’apartheid.

El bisbe Tutu es va veure implicat en la lluita. Va pronunciar un dels seus discursos més apassionats i ardents després de la mort a la presó del dirigent de la consciència negra, Steve Biko, el 1977.

El seu paper com a secretari general del Consell Sud-africà d’Esglésies, i més tard com a rector de l’Església de Sant Agustí a Orlando West, a Soweto, el va portar a ser un crític ardent dels aspectes més atroços de l’apartheid. Entre aquests, l’expulsió forçosa de la població negra de les zones urbanes considerades blanques.

Premi Nobel

Amb el seu activisme polític creixent a la dècada de 1980, Tutu es va convertir en objectiu del govern de l’apartheid i es va enfrontar a amenaces de mort.

El març del 1980 li van retirar el passaport. Després de moltes protestes i intervencions internacionals, passats dos anys li van concedir un “document de viatge limitat” per a viatjar a l’estranger.

La seva tasca va ser reconeguda a tot el món i el 1984 li va ser concedit el premi Nobel de la pau per ser un líder unificador en la campanya per a posar fi a l’apartheid a Sud-àfrica.

Va continuar rebent més premis. Va ser nomenat bisbe de Johannesburg el 1984 i arquebisbe de Ciutat del Cap el 1986. Els quatre anys següents, fins a l’alliberament de Nelson Mandela després de 27 anys de presó, l’arquebisbe va haver de treballar molt. Calia fer campanya perquè s’exercís pressió internacional contra l’apartheid mitjançant sancions.

Anys de democràcia

Després de 1994, va dirigir la Comissió de la Veritat i la Reconciliació. El seu principal objectiu era oferir als qui havien comès abusos contra els drets humans –a favor o en contra de l’apartheid– l’oportunitat de confessar, oferir una amnistia legal als qui s’ho mereixessin i permetre als perpetradors de reparar les víctimes.

Hi va haver dos grans moments de la vida personal de Tutu que van portar la seva visió teològica més enllà dels confins de l’Església. L’un va ser quan la seva filla Mpho va declarar que era gai i l’Església li va negar el matrimoni entre persones del mateix sexe. Tutu va proclamar: “Si Déu, com diuen, fos homòfob, jo no adoraria aquest Déu.” El segon va ser quan va declarar que era partidari de la mort assistida.

Sud-àfrica ha tingut la sort d’haver comptat amb un home tan valent com Desmond Tutu, que va simbolitzar la idea del país com la “nació de l’Arc de Sant Martí”. Estic segur que Sud-àfrica sentirà la pèrdua de la brúixola moral d’aquest soldat de Déu valent durant generacions.

Algunes han estat més eficaces que algunes altres en la propagació interpersonal, s’han erigit en variants dominants i han substituït la resta. Aquesta gran capacitat de propagació s’ha atribuït a mutacions en les espícules víriques (és a dir, les protuberàncies en forma de bolet que sobresurten del virus del SARS-CoV-2). Les espícules serveixen a determinades variants d’unir-se més fermament als receptors ECA2. Els ECA2 (acrònim de “enzim conversiu de l’angiotensina 2”) són receptors situats en la superfície de les nostres cèl·lules, com ara les que recobreixen les vies respiratòries, als quals els virus s’adhereixen per poder-hi entrar i començar a reproduir-s’hi.

Van ser precisament aquestes mutacions que permeteren que la variant alfa, i més tard la variant delta, es convertissin en hegemòniques a escala mundial. Ara els científics preveuen que passarà això mateix amb l’òmicron.

No obstant això, el virus no pot continuar optimitzant-se indefinidament. Segons les lleis de la bioquímica, un virus no evoluciona permanentment sinó que acaba trobant una espícula que l’uneix als ECA2 tan fermament com és possible. Quan passi això, la capacitat de propagació del SARS-CoV-2 deixarà de ser limitada per l’eficàcia del virus a l’hora d’adherir-se a les cèl·lules humanes. Hi haurà més factors que en limitaran la capacitat de propagació, com ara la rapidesa amb què el genoma pot reproduir-se, la velocitat amb què el virus pot entrar en la cèl·lula a través de la proteïna TMPRSS2 o bé la càrrega vírica que presenten aquells a qui infecta (com més gran sigui, més contagiosos seran els infectats). En principi, tots aquests factors haurien d’evolucionar progressivament fins que el SARS-CoV-2 assoleixi el màxim rendiment víric possible.

L’òmicron ja ha arribat a aquest màxim rendiment? No hi ha cap raó de pes per a suposar-ho. Els anomenats “estudis de guany de funció” (en anglès, gain-of-function studies), que analitzen quines mutacions necessita el SARS-CoV-2 per propagar-se amb més eficàcia, han identificat diverses mutacions –ara com ara no presents en la variant òmicron– que millorarien la capacitat de l’espícula a l’hora d’unir-se a les cèl·lules humanes. A banda, tal com he dit, podria haver-hi millores en més aspectes del cicle de vida del virus, com ara la reproducció del genoma.

Però suposem que l’òmicron no és pas la variant amb més capacitat de propagació. Potser l’òmicron no millorarà perquè la seva capacitat de propagació és limitada per la probabilitat genètica: de la mateixa manera que, posem per cas, les zebres no han desenvolupat ulls en la part posterior del cap per a detectar els depredadors, és plausible que el SARS-CoV-2 no pugui incorporar totes les mutacions necessàries per a aconseguir un teòric màxim de rendiment víric. Això passa perquè, per tal d’assolir el màxim de rendiment víric, aquestes mutacions s’han d’esdevenir totes alhora, un fet molt improbable. Però fins i tot suposant que l’òmicron sigui la variant més eficient a l’hora de propagar-se, és pràcticament inevitable que acabin sorgint noves variants capaces de plantar cara al sistema immunitari humà.

Després d’una infecció de qualsevol virus, el sistema immunitari s’hi adapta a còpia de fabricar anticossos que s’adhereixen al virus per a neutralitzar-lo, com també a còpia de generar cèl·lules T, encarregades de destruir les cèl·lules infectades. Els anticossos són bocins de proteïna que s’adhereixen a la forma molecular específica del virus, i les cèl·lules T assassines reconeixen les cèl·lules infectades també per la seva forma molecular. És possible, per tant, que el SARS-CoV-2 muti prou per a evitar de ser reconegut pel sistema immunitari.

És per això que l’òmicron té aparentment tant d’èxit a l’hora d’infectar gent immunitzada –bé per haver-se vaccinat, bé per haver-se infectat amb unes altres variants–: les mutacions que permeten que l’espícula s’uneixi a l’ECA2 més fermament també redueixen la capacitat dels anticossos d’unir-se al virus i neutralitzar-lo. Les dades de Pfizer indiquen que les cèl·lules T han de respondre a l’òmicron semblantment com amb les variants anteriors, cosa que sembla explicar per què l’òmicron té una taxa de mortalitat més baixa a Sud-àfrica, on molta gent té immunitat al virus.

També sembla –i això és encara més important– que un contagi previ continua protegint els infectats d’òmicron de desenvolupar un quadre greu de la covid o fins i tot morir. Això ens deixa en una mena de “compromís” víric, pel qual el virus pot continuar reproduint-se i reinfectant, però no pas originant quadres tan greus com abans.

El futur probable del virus

És en aquest “compromís” on radica el futur més probable d’aquest virus. Encara que continuï comportant-se com un esportista de primer nivell capficat a obtenir el màxim rendiment de les seves habilitats, no hi ha raó per a pensar que no continuarà essent controlat i eliminat pel sistema immunitari humà: les mutacions que en milloren la capacitat de propagació, al cap i a la fi, no solen augmentar-ne pas gaire les morts. Aquest virus “maximitzat” simplement mutarà de manera aleatòria, tot causant noves onades a mesura que vagi mutant i, per tant, esdevenint irrecognoscible per a les nostres defenses.

Això vol dir que podríem arribar a tenir una temporada de covid-19 cada hivern, de la mateixa manera que tenim ara una temporada de grip. De fet, en el curs dels anys, els virus de la grip també solen experimentar un patró semblant de mutació, anomenat “deriva antigènica” (en anglès, “antigenetic drift“), que sol propiciar-ne reinfeccions. Aquests nous virus anuals de la grip no són pas necessàriament més eficaços que els de l’any anterior; senzillament, en són prou diferents. Potser el millor argument a favor d’aquesta teoria és que el 229E, un coronavirus que causa el refredat comú entre els infectats, ja experimenta cada any aquesta “deriva antigènica”.

Per tant, si bé és gairebé segur que l’òmicron no serà la variant final, sí que és possible que sigui l’última variant d’interès per al públic general. Si tenim sort –i el curs d’aquesta pandèmia és notòriament difícil de predir–, el SARS-CoV-2 probablement es convertirà en un virus endèmic que mutarà lentament amb el pas del temps.

Si aquesta hipòtesi s’acaba fent realitat, és probable que el coronavirus es converteixi en una malaltia més aviat lleu, atès que un contagi previ hi crea una immunitat que redueix la probabilitat d’hospitalització i de mort. La majoria se n’infectaran per primera vegada quan siguin nens, cosa que podria passar abans de vaccinar-se o després, i les reinfeccions posteriors rarament seran simptomàtiques. Si passa això, solament un petit grup de científics farà un seguiment dels canvis genètics del SARS-CoV-2; i les variants preocupants (com ara l’òmicron) passaran a ser cosa del passat, si més no fins que un altre virus aconsegueixi superar la barrera de les espècies i fer el salt dels animals als humans.

Ben Krishna és investigador postdoctoral en immunologia i virologia a la Universitat de Cambridge. Aquest article es va publicar originalment a The Conversation.

Quan el Marroc es va convertir en protectorat francès el 1912, l’administració francesa va delimitar els dos territoris d’Algèria i el Marroc. Tot i això, la delimitació no era gaire precisa i variava d’un mapa a un altre. Sobretot perquè per a França no era pròpiament una frontera, atès que la zona que va de Colomb-Béchar a Tinduf, que correspon a l’oest actual d’Algèria, era deshabitada.

La visió d’aquest territori va canviar fonamentalment a partir del 1952, quan França hi va descobrir un jaciment de petroli i minerals (ferro i manganès). Aquestes terres es van integrar llavors a Algèria. Per a França es tractava d’incloure’ls al seu territori a llarg termini, perquè Algèria era francesa, però el Marroc només era un protectorat destinat a alliberar-se un dia de la tutela de París.

Tanmateix, així que es va independitzar el 1956, el Marroc va reclamar aquest territori com a part del Marroc històric. França va respondre a aquesta demanda oferint a Rabat un tracte: aquesta franja occidental d’Algèria seria retornada al Marroc a canvi de la creació d’una “organització comuna de les regions del Sàhara” que s’encarregaria d’explotar els jaciments minerals del Sàhara algerià, en benefici conjunt del Marroc i França.

L’oferta de París anava acompanyada d’una petició: no donar refugi als insurgents independentistes algerians. Rabat va rebutjar aquesta proposta i va preferir de discutir directament amb els algerians. I així, el juliol del 1961, Hassan II, que acabava d’accedir al tron, va rebre a Rabat Ferhat Abbas, president del govern provisional de la República Algeriana. Al final de la reunió es va signar un conveni i es va crear una comissió algeriana-marroquina per resoldre la qüestió del Sàhara algerià “en un esperit de germanor i unitat magribina”.

Segons l’acord, una volta Algèria s’independitzés, es renegociaria l’estatus de la zona. Però quan Algèria es va independitzar, i abans que l’acord de Rabat pogués ser ratificat, una coalició dirigida per Ahmed Ben Bella i amb el suport de l’Exèrcit d’Alliberament Nacional (ALN) va expulsar Ferhat Abbas del govern. El nou equip al poder a Alger es va negar a lliurar al Marroc un territori “alliberat amb la sang de tants màrtirs”.

Hassan II es va sentir traït per la nova classe política algeriana, i l’Istiqlal, el partit marroquí que s’encarregava de la qüestió nacional i es va convertir en el seu far, va expressar indignació per la “ingratitud” dels algerians. El Marroc històric a què es referien els actors polítics marroquins es va materialitzar en un mapa del Gran Marroc que l’Istiqlal havia dibuixat i publicat al setmanari Al-Alam el març del 1963. Segons aquest mapa, les fronteres del país són definides per les lleialtats que es van fer als sultans del Marroc amb el pas del temps. El Gran Marroc inclouria un bon terç del Sàhara algerià, el Sàhara Occidental colonitzat per Espanya (1884-1976), Mauritània i part de Mali.

Entre el “territori adquirit per la sang dels màrtirs” i el “dret històric”, van xocar dues concepcions del dret i de la història, fet que va portar a l’esclat d’un conflicte armat el setembre del 1963: la guerra de les Arenes. Ambientat a la regió de Tinduf, el conflicte va enfrontar el Marroc amb una Algèria acabada d’independitzar i ajudada per Egipte i Cuba. Els combats –el nombre de víctimes continua essent controvertit– van acabar el febrer del 1964, quan l’Organització de la Unitat Africana (OUA, precursora de la Unió Africana) va obtenir un alto-el-foc que no va modificar la frontera: la zona en disputa va continuar essent algeriana.

Però el contenciós entre ambdós estats es va prolongar, alimentat per l’irredemptisme marroquí al voltant de la qüestió del Gran Marroc i la negativa de l’Algèria independent a reconsiderar les fronteres heretades de l’època colonial. La intensitat d’aquesta disputa només es pot entendre a la llum de la rivalitat pel control regional entre tots dos països.

El conflicte del Sàhara Occidental: un escull per a les tensions entre tots dos països

A partir del 1975, el suport donat per Algèria al Front Polisario, moviment independentista creat el 1973 i que reivindicava el Sàhara Occidental en nom del dret dels pobles a l’autodeterminació, va alimentar la tensió permanent entre Alger i Rabat. De fet, el Marroc reclama aquesta antiga colònia espanyola i, per tant, manté una lluita duradora contra el Front Polisario. Per a Algèria, que s’escuda en el dret dels pobles a l’autodeterminació, un conflicte de baixa intensitat té l’avantatge de debilitar el Marroc. Per tant, tots dos països s’enfronten mitjançant el Front Polisario.

I així es van crear i superposar dos conflictes: l’oposició territorial entre Algèria i el Marroc, d’una banda, i el conflicte de descolonització entre saharians i marroquins, d’una altra banda, que no s’hauria prolongat durant gairebé mig segle si el contenciós algerià-marroquí no hagués pesat en el seu desenvolupament. Algèria va donar un altre aspecte a aquest últim conflicte de descolonització a l’Àfrica quan va acollir simbòlicament els refugiats saharians a Tinduf –una volta el Marroc es va haver instal·lat al Sàhara–, i va posar la seva diplomàcia i les armes a disposició del Front Polisario.

La imbricació de tots dos conflictes, primer entre Algèria i el Marroc i després entre els saharians i els marroquins, pesa molt en l’actitud dels actors. Cada part vol una victòria total sobre l’altra, fins al punt que qualsevol negociació és impossible. La impotència de l’ONU, encarregada de resoldre aquest conflicte saharià des del 1991, es pot llegir sens dubte a través d’aquest prisma.

La implicació d’Algèria en la qüestió del Sàhara va causar el trencament de les relacions diplomàtiques entre Algèria i el Marroc entre el 1976 i el 1988. No obstant això, la represa de les relacions no va contribuir a dissipar el conflicte.

El 1994, Driss Basri, ministre marroquí de l’Interior, va suggerir que els serveis secrets algerians podien haver ordenat l’atemptat terrorista en un hotel de Marràqueix en què van morir dos espanyols. Va introduir els visats i va organitzar una campanya per expulsar els algerians que vivien al Marroc sense permís de residència. La resposta d’Alger va ser immediata: el tancament de la frontera terrestre.

Abdelaziz Bouteflika, president d’Algèria del 1999 al 2019, va intentar de trencar aquesta espiral de tensions i trencaments, però no va reeixir. Va topar amb la intransigència de l’estat major de l’exèrcit algerià, que gestiona l’expedient de les fronteres, la relació amb el Marroc i molt més, atesa la implicació de l’exèrcit a la vida política algeriana. La disputa va tenir efectes importants als intercanvis comercials i culturals entre tots dos països.

La cooperació avui és gairebé inexistent, tret del gasoducte que uneix Algèria amb Europa a través del Marroc. El contenciós bloqueja tota interacció i fa impossible la integració de la regió, és a dir, la creació de la Unió del Magrib Àrab (UMA), que es va signar el 1989. El conflicte del Sàhara Occidental s’ha congelat, la cooperació entre els països és gairebé inexistent i la UMA és una closca buida.

L’eix Washington/Tel Aviv/Rabat barreja les cartes

L’acord del 22 de desembre de 2020 entre el Marroc i els Estats Units, que estipula que Rabat normalitza les relacions amb Israel a canvi que Washington reconegui la sobirania del Marroc sobre el Sàhara Occidental, ha creat un desequilibri de poder entre Algèria i Marroc.

Per a Alger, un Marroc amb el suport d’Israel només pot ser més poderós, sobretot perquè el Marroc ha creat la imatge de soci essencial per als estats occidentals, en particular en la lluita contra el gihadisme i en el control de la immigració procedent dels països subsaharians.

Un any després de la declaració de Donald Trump, l’administració Biden ha confirmat en certa manera aquest reconeixement, encara que el cap de la diplomàcia nord-americana hagi expressat el desig de respectar el dret internacional. Els algerians, que segueixen donant suport incondicional al Front Polisario, saben que és qüestió de temps i que, tard o d’hora, el Marroc veurà reconeguda per l’ONU la sobirania sobre aquest territori, tot desafiant un procés de resolució del conflicte saharià confiat a la mateixa organització des del 1991. L’eloqüent silenci de la Unió Europea sobre aquesta qüestió en reforça la convicció.

L’any 2021 ha estat marcat per les vexacions i provocacions que s’han intensificat fins a l’estiu. La tensió va arribar a ser molt alta el mes de juliol, després de revelar-se que el Marroc havia utilitzat el programari israelià Pegasus, comercialitzat per l’empresa israeliana NSO, per espiar “funcionaris i ciutadans algerians”. La investigació va revelar que milers de números de telèfon algerians havien estat objecte d’atacs, inclosos alguns de polítics i militars d’alt rang.

La tensió va augmentar quan, en una reunió del Moviment de Països No Alineats a Nova York (13-14 de juliol), Omar Hilale, ambaixador del Marroc davant l’ONU, va distribuir una nota en què afirmava que “el valent poble de Cabília mereix, més que cap altre, gaudir plenament del dret d’autodeterminació”.

Un mes després, va ser Yair Lapid, el ministre israelià d’Afers Estrangers, en una visita a Rabat, qui va declarar, en presència del seu homòleg marroquí Nasser Bourita, que estava “preocupat pel paper que ha exercit Algèria a la regió, l’acostament d’Alger a l’Iran i la campanya dirigida per Alger contra l’admissió d’Israel com a membre observador de la UA”.

La resposta algeriana

El 24 d’agost, Algèria va anunciar que trencava les relacions diplomàtiques amb el Marroc. El consell d’alta seguretat d’Algèria, presidit pel cap d’estat Abdelmajid Tebboune, va tancar l’espai aeri del país a qualsevol avió civil o militar registrat al Marroc.

Òbviament, com que la frontera està tancada d’ençà del 1994, l’impacte d’aquest trencament de relacions és polític. Tot i això, posa fi a l’únic cas de cooperació entre tots dos països: el famós gasoducte Magrib-Europa (GME).

Aquí, com a més llocs, s’empra el gas com a mitjà de pressió. El contracte que unia tots dos països per al subministrament de gas al Marroc i per al trànsit es va interrompre el 31 d’octubre.

És difícil de creure el Marroc, que en un comunicat de premsa de l’Oficina Nacional d’Electricitat i Aigua (ONEE) va afirmar que l’impacte d’aquesta decisió al sistema elèctric marroquí era “insignificant”, perquè el país hi havia pres mesures. Des del 1996, el Marroc és un país de trànsit per al gas algerià exportat a l’estat espanyol i a Portugal. Cada any es transporten 10.000 milions de metres cúbics i el Marroc cobra peatges pel gas i la resta del consum té tarifes molt avantatjoses.

La resposta marroquina dóna continuïtat al conflicte quan l’ONEE afirma que encara que totes dues centrals elèctriques que funcionen amb gas algerià tanquessin, els consumidors marroquins no ho notarien perquè el Marroc té unes quantes opcions per a compensar-ne la pèrdua: alimentar-les amb carbó o amb derivats del petroli, o importar més electricitat.

El primer ministre Aziz Akhannouch negocia amb Madrid la devolució del gas algerià des de l’estat espanyol, que continuaria essent abastit per Algèria per mitjà de l’oleoducte Medgaz.

No obstant això, aquest oleoducte es troba actualment al màxim de la seva capacitat, amb 8.000 milions de metres cúbics que hi passen cada any. Per a compensar la diferència, caldria ampliar el gasoducte o transportar el gas liquat en vaixells cisterna de GNL. Tots aquests mitjans impliquen un cost que només pot repercutir al consumidor, sigui espanyol o marroquí.

L’energia és, doncs, l’última arma que Algèria ha decidit d’emprar en la seva interminable guerra contra el Marroc. Però no oblidem que tots dos països són els compradors d’armes més grans a l’Àfrica després d’Egipte.

Khadija Mohsen-Finan és politòloga, especialista en el Magreb i el món àrab a la Universitat Paris 1 Panthéon-Sorbonne. 

The  Conversation

Encara que rep molta menys atenció que no mereix, Turquia és un país important des del punt de vista geopolític i econòmic, perquè comparteix fronteres territorials i marítimes amb la Unió Europea, Rússia i quatre països de l’Orient Mitjà. És l’únic membre de l’OTAN de majoria musulmana i té el segon exèrcit més gran de l’Aliança, després dels Estats Units. La seva crisi importa molt més enllà de les fronteres.

Els problemes de Turquia són gairebé tots autoinfligits. El govern del president Recep Tayyip Erdogan ha passat anys buidant les institucions democràtiques del país i sembrant la divisió entre la població per suprimir l’aparició d’una oposició política unida. Gràcies als bons resultats econòmics dels anys anteriors, el Partit de la Justícia i el Desenvolupament (AKP) d’Erdogan ha estat reelegit a totes les eleccions des del 2002. Però aquest suport ha caigut bruscament a conseqüència del deteriorament de la situació política i econòmica.

Des del punt de vista polític, el govern d’Erdogan ha arribat a donar suport cada cop més a la idea d’un estat religiós, malgrat que la constitució n’ordena un laic, i ha reprimit sense pietat els periodistes i la dissidència política d’ençà de l’intent de cop d’estat del 2016.

Les condicions econòmiques encara són més dolentes. Quan el creixement va començar a alentir-se a mitjan dècada del 2010, el govern d’Erdogan va respondre tot patrocinant inversions en infrastructures a gran escala i animant els bancs a mantenir els tipus d’interès baixos. Però com que aquests desemborsaments es van finançar amb fonts externes, van crear una pressió inflacionària. La taxa d’inflació turca va assolir dos dígits el 2017 i des de llavors ha continuat augmentant.

Així doncs, Turquia s’enfrontava a dificultats econòmiques molt abans de la crisi de la covid-19, i per això quan va arribar la pandèmia, va colpejar Turquia ben fort. I encara que les mesures d’estímul, molt agressives, han permès de reprendre el creixement econòmic, la situació macroeconòmica s’ha tornat insostenible. La tardor d’enguany, les dades oficials situaven la taxa d’inflació al 21%, però molts creien que la taxa era encara més gran. Els observadors del mercat preveuen una taxa d’inflació del 30%, o més, aquests mesos vinents. No és estrany que una proporció considerable de turcs hagi experimentat una caiguda dels ingressos reals (ajustats a la inflació).

Com si no fos prou, Erdogan ha pressionat durant molt de temps el banc central perquè mantingui els tipus d’interès baixos, perquè subscriu la teoria desgavellada  que la inflació és causada pels tipus d’interès alts. Qualsevol economista creïble assenyalaria que calen tipus d’interès més alts, no pas més baixos, per a refredar la inflació. Però Erdogan persisteix en la perversa creença i ha substituït el governador del banc central tres vegades aquests darrers dos anys per assegurar-se que l’autoritat monetària continuï obeint les seves ordres. Així, el 16 de desembre, el nou governador del banc central va abaixar els tipus d’interès un altre punt percentual, fins a un 14%, i situava el tipus d’interès real al -7%.

I encara més, moltes de les polítiques d’estímul del govern han accelerat la inflació sense impulsar la producció real, cosa que ha generat la fuga de capitals i una depreciació massiva de la lira turca, que enguany ha perdut un 45% del valor respecte del dòlar nord-americà. Havent esgotat ràpidament les reserves, els passius bruts de reserva del banc central superaven 150.000 milions de dòlars el març del 2021, i els actius havien caigut per sota 90.000 milions.

Mentre Erdogan s’aferra tenaçment a polítiques poc ortodoxes, l’escassetat de béns és com més va més freqüent i greu, fet que oblia algunes empreses estatals a fer esforços per controlar els preus. Però els dèficits creixents de les empreses estatals fan augmentar els dèficits fiscals, cosa que augmenta les pressions inflacionistes.

A causa del ràpid creixement dels preus, els salaris reals hauran caigut un 27% en termes de dòlars el 2021, i l’empitjorament de l’escassetat encara soscava més el nivell de vida. Per tal de contrarestar el dany, el govern ha ordenat un augment del 50% del salari mínim, a partir de Cap d’Any, però això tan sols atiarà el foc de la inflació.

Anne O. Krueger és professora d’Economia Internacional a la Johns Hopkins University School of Advanced International Studies i professora sènior al Center for International Development de la Universitat de Stanford.
 

© Project Syndicate 1995-2021

Això confirma una hipòtesi que ja es podia formular després del fracàs de Benoît Hamon el 2017. La renovació del programa per a introduir-hi l’exigència d’una renda universal no ha estat prou ni per a imposar Hamon com a candidat únic de l’esquerra, ni per a assegurar-li un resultat molt més alt que no pas el promès el 2021 pels sondatges a la batllia de París, és a dir, al voltant del sis per cent.

Els candidats progressistes sorgits de les files dels governs socialistes que han aconseguit de guanyar-se la confiança d’una part important de l’electorat tradicional del PS són Emmanuel Macron i Jean-Luc Mélenchon, i cap dels dos no són socialistes. Si bé el contingut dels programes els distingeix, tots dos comparteixen el fet d’haver renunciat a confiar en una construcció tradicional de federacions i seccions, i haver preferit, en canvi, la fluïdesa i l’agilitat dels moviments als quals recorren, a la campanya porta a porta, a les formes de mobilització espontània, a la participació local i als darrers productes de la tecnologia electoral.

Aquesta evolució del model de negoci de les organitzacions progressistes franceses recorda la modernització de les campanyes nord-americanes impulsada per Howard Dean sota la presidència del Partit Demòcrata abans de l’elecció de Barack Obama.

Els instituts de sondatge no preveuen una victòria de la França Insubmisa de Mélenchon, a la qual hom atribueix entre el 8% i el 10% de les intencions de vot. Però, d’una altra banda, si el president francès conserva la confiança de prou votants socialistes el 2022, el panorama polític nacional podria assemblar-se una mica més al dels Estats Units.

Perquè, aleshores, la batalla electoral francesa probablement seria dominada per l’oposició entre una força liberal progressista que succeiria, segons una de les situacions descrites per Bruno Jeanbart, el Partit Socialista i per un partit republicà que tindria dificultats per a convèncer les franges més radicals de la dreta.

La personalització del poder

L’estat francès i els Estats Units òbviament són països amb cultures diferents. Tanmateix, comprendre’n les convergències és important per a entendre les limitacions del funcionament polític i de la conjuntura.

La fundació de totes dues nacions en un moment revolucionari del segle XVIII no n’és l’única semblança. En tots dos casos, la institució de la presidència de la república, caracteritzada per una elecció per sufragi universal, té una influència determinant en l’organització dels partits polítics, encara que no hi són solament per a aquesta elecció, sinó que també actuen en les estructures parlamentàries nacionals i regionals.

A l’estat francès, la funció presidencial era secundària sota la Quarta República, així com ho va ser per a molts constituents americans després de la revolució. Però el fet que s’hagi reforçat ha portat a una personalització del poder i a una bipolarització del camp partidista, que les organitzacions han de dominar per a aconseguir la marca electoral requerida. Aquesta capacitat és la que ara es posa a prova a l’estat francès. Als Estats Units, en canvi, els partits demòcrata i republicà tenen divisions importants, però mai no posen en dubte que continuïn existint.

En el cas francès, la desaparició de Charles de Gaulle, que va ser capaç de reunir una majoria per damunt les fronteres de l’esquerra i la dreta, va afavorir als anys setanta la imitació del model d’organització nord-americana i la construcció, amb vista a la carrera presidencial, de dues aliances amb vocació majoritària dominades per una figura carismàtica.

L’arribada dels partits presidencials

L’establiment el 1972 d’un “programa comú” per a tres partits i l’evolució de la composició sociològica de la força de treball en detriment del moviment obrer comunista van conduir a l’elecció de François Mitterrand el 1981. Aquesta victòria va assegurar la instal·lació del Partit Socialista –almenys fins el 2002, si no fins el 2012– en el paper de “partit presidencial” de les esquerres. Alhora, l’afirmació del moviment neogaullista dominat per la figura de Jacques Chirac sobre la UDF, inspirada en la Democràcia Cristiana de Valery Giscard d’Estaing, va federar prou votants de dretes per a constituir un altre gran partit presidencial.

Aquest darrer va haver de demostrar de ser capaç de superar les derrotes del 1981 i el 1988 abans d’aconseguir una successió de victòries entre el 1995 i el 2012. Avui, es manté sota el nom de Les Républicains en competència amb el Rassemblement National de Marine Le Pen, i fins i tot amb la nova iniciativa d’Éric Zemmour.

Ara, contràriament al cas americà, que hi hagi dues formacions capaces de reunir, cadascuna en nom seu, una mica més o una mica menys de la meitat dels electors no ha anat acompanyada de la desaparició d’organitzacions competidores. Als Estats Units, la postura del “tercer home” és poc freqüent, tot i que recentment la va adoptar Donald Trump, cosa que va portar el Partit Republicà a donar-li suport.

Canviar les pràctiques electorals

La diferència entre l’estat francès i els Estats Units té unes quantes explicacions complementàries més. La qüestió financera és el primer element: una elecció a escala continental requereix recursos importants i, en conseqüència, que es concentrin al servei de pocs contrincants.

I les pràctiques institucionals són una altra cosa. La tradició nord-americana d’unes “primàries” a les quals els candidats accepten de sotmetre’s contribueix a limitar el nombre de partits que competeixen en les presidencials, alhora que garanteix l’expressió i la mesura de les diferències. També és una oportunitat per a posar a prova el talent d’aquells que poden tenir experiència com a governants en esglaons inferiors. Però a l’estat francès la dificultat d’arrelar les “primàries” a la pràctica electoral i el pluralisme històric de l’esquerra no són prou per a explicar el nombre de candidats.

La garantia de reemborsament per part de l’estat dels costs de la campanya quan s’assoleix una puntuació mínima relativament baixa contribueix a explicar-ho. Això serà així, sens dubte, mentre el mètode de finançament, inspirat en les propostes de l’economista Julia Cagé, no responsabilitzi els contribuents de la distribució dels recursos financers entre els candidats abans de les eleccions.

Però, fonamentalment, el nombre actual de candidats francesos comunament etiquetats com d’esquerres és el resultat d’una incapacitat de les “petites i mitjanes empreses polítiques” en què s’han convertit els partits. Que encara que comparteixen una sensibilitat social i ecològica, no saben adreçar-se als ciutadans amb una sola veu i de manera intel·ligible. I aquesta debilitat de l’esperit empresarial de l’esquerra trenca amb un passat que va veure la construcció, el segle XIX, d’una socialdemocràcia unitària.

Christophe Sente és investigador a la Université Libre de Bruxelles (ULB). Aquest article ha estat publicat originalment a The Conversation.

Quin és el sentit de tot plegat? Al cap i a la fi, Nadal no hauria de centrar-se en la família, els amics i el menjar? I, ja que hi som, no seria millor que cadascú es gastés els seus diners en allò que sap que vol?

Certament, els intercanvis de regals sovint poden considerar-se balafiadors i poc pràctics. Però, tal com ens ensenya l’antropologia,  els costs i beneficis dels regals no són pas allò que semblen.

El “cercle kula”

Tot fent una investigació de camp a les illes orientals de Papua Nova Guinea, l’antropòleg Bronislaw Malinowski va documentar una elaborada tradició practicada pel poble massim –situat a la regió est del país. Aquestes comunitats insulars mantenien un sistema d’intercanvi cerimonial complex que girava entorn de regalar collarets i braçalets de petxina. Cada regal es transmetia primer d’individu a individu, i tot seguit viatjava d’illa a illa, en un procés conegut com el “cercle kula”.

Aquests artefactes no tenien cap utilitat pràctica, ni tampoc cap valor comercial; vendre’ls, de fet, estava estrictament prohibit segons el costum imperant. Com que estaven sempre en moviment, a més, els propietaris rarament els duien posats. No obstant això, els massim feien llargs viatges per a intercanviar-los, sovint arriscant la vida –o les extremitats– tot navegant en canoa per les traïdorenques aigües del Pacífic.

Res d’això sembla, a priori, un ús eficient del temps i els recursos. Però, tal com eventualment s’adonaren els antropòlegs, tot aquest procés tenia una funció fonamental a l’hora d’establir, o estrènyer, els vincles entre individus i comunitats.

Individualment, aquests regals no eren pas de franc, sinó que es feien amb l’expectativa d’un reemborsament futur. En conjunt, tanmateix, servien per a crear un cercle de responsabilitats mútues, i així establien una xarxa de relacions recíproques que abastava tota la comunitat.

Els beneficis de donar

Hi ha aquesta mena d’intercanvis en societats de tot el món. En moltes parts de l’Àsia, per exemple, l’entrega de regals forma part de la cultura empresarial. Així com en la cultura massim, aquests regals simbòlics faciliten les relacions comercials.

En gran part del món occidental, el costum d’intercanviar regals per festes és molt arrelat. En festivitats com ara Nadal, Hanukkah i Kwanzaa, moltes famílies dediquen temps, esforç i diners a comprar regals per als éssers estimats.

Si ens ho mirem del prisma fred de la lògica, la pràctica sembla poc menys que un gran malbaratament de recursos, en què tothom acaba pagant per les coses dels altres i en què molts regals acaben essent descartats o retornats. Si ningú no fes regals, doncs, es podria dir que tothom faria un ús més bo del temps i els diners.

Les investigacions psicològiques, tanmateix, suggereixen ben bé la cosa contrària: els estudis demostren que ens sentim més bé quan ens gastem diners en els altres que no pas en nosaltres mateixos. De fet, els científics han descobert que fer una donació estimula més els circuits neurològics de gratificació que no pas rebre un regal. A més, la joia de fer un regal és més duradora que no pas la de rebre’l.

Quan intercanviem regals, doncs, ens podem beneficiar tant de donar com de rebre i escampar la gratitud pertot. A més, com que les famílies i els amics saben els gusts, preferències i necessitats dels altres, és ben probable que la gran majoria acabi rebent allò que volia.

Teixir xarxes de vincles

L’intercanvi ritual no tan sols passa dins una família sinó també entre si. Penseu, per exemple, en les festes d’aniversari o en les noces. L’expectativa és que els convidats hi duguin un regal, sovint de gran valor. Tant els convidats com els amfitrions solen portar el compte del cost d’aquests regals, i s’espera que, quan l’oportunitat es presenti en el futur, els receptors els corresponguin amb un regal de vàlua similar.

Aquest intercanvi compleix unes quantes funcions. Per als amfitrions, és un ajut material, sovint en períodes de transició difícils, com ara el començament d’una nova família. I per als convidats, el procés té una funció similar a la de fer una inversió, que es recuperarà quan es converteixin en amfitrions. A més, els regals contribueixen a elevar l’estatus simbòlic tant dels donants com del receptor, que organitza una cerimònia fastuosa finançada parcialment o total pels primers. I, encara més important, aquests intercanvis contribueixen a crear una xarxa de vincles rituals entre famílies.

Algunes pràctiques similars s’estenen fins i tot a l’àmbit de la política: quan els diplomàtics o els dirigents visiten un país estranger, és costum d’intercanviar regals. Els funcionaris francesos solen lliurar ampolles de vi, per exemple, mentre que els dirigents italians són coneguts per regalar corbates elegants.

Uns altres regals diplomàtics poden ser més inusuals. Quan el president nord-americà Richard Nixon visità la Xina l’any 1972, Mao Zedong envià dos pandes gegants, anomenats Ling-Ling i Hsing-Hsing, al Zoològic Nacional de Washington. El govern dels Estats Units va correspondre Mao tot enviant dos bous a la Xina.

De les petxines que s’intercanvien els habitants del Pacífic a les joguines i jerseis que es regalen per Nadal, l’acte de compartir ha estat sempre al cor de moltes tradicions rituals. Això és una diferència fonamental respecte d’unes altres formes d’intercanvi material, com ara el comerç o la barata.

Pels massim, intercanviar un collaret de petxines per un braçalet de petxines no és equiparable a intercanviar hortalisses per peix, de la mateixa manera que, per nosaltres, fer un regal d’aniversari no és equiparable a lliurar diners a la dependenta del mercat quan li comprem queviures.

Això il·lustra un aspecte més essencial de les accions cerimonials: sovint, no són pas allò que semblen. A diferència de les accions ordinàries, les accions rituals no tenen una finalitat utilitària. És aquesta falta d’utilitat, precisament, allò que les fa especials.

Dimitris Xygalatas és professor associat d’antropologia i psicologia a la Universitat de Connecticut. Aquest article es va publicar originalment a The Conversation.

El telescopi espacial James Webb (en anglès: James Webb Space Telescope, o senzillament JWST), un projecte conjunt de la NASA i l’agència espacial europea (ESA) i l’agència espacial canadenca (CSA), ens revelarà un univers que ara per ara ens és inaccessible.

Els telescopis que ens han engrandit el cosmos

Als anys vint del segle passat, l’astrònom nord-americà Edwin Hubble va revolucionar l’astronomia tot demostrant que el cosmos era molt més gran que no es pensava aleshores.

Amb la construcció del telescopi de Mount Wilson, un dels més avançats de l’època, i el desenvolupament de noves teories científiques, es va obrir la finestra de l’astronomia extragalàctica. De llavors ençà, el tàndem entre tecnologia i ciència ens ha permès de trencar barreres en el coneixement espacial, i el James Webb Space Telescope no és sinó la culminació d’aquesta evolució tecnològica imparable.

Per què enviem telescopis a l’espai?

L’atmosfera terrestre funciona com una barrera natural, tot impedint que arribi a la superfície del nostre planeta tota mena de radiació que conté informació molt valuosa des d’un punt de vista científic. Per evitar aquest filtratge, doncs, cal enviar observatoris a l’espai. El llançament del Telescopi Espacial Hubble, el 24 d’abril de 1990, fou el punt de partida del programa “Grans observatoris”, impulsat per l’agència espacial nord-americana (NASA) i l’agència espacial europea (ESA).

Després del Hubble, es van enviar a l’espai tres grans instruments més: l’observatori de raigs Gamma Compton (en òrbita des del 1991), l’observatori de raigs X Chandra (enviat l’any 1999) i l’observatori d’infrarojos Spitzer, llançat el 2003.

Mitjançant Hubble, s’han descobert milers de galàxies i s’ha confirmat l’existència de forats negres en nuclis galàctics. S’han elaborat moltes teories a partir de les observacions d’aquest telescopi, i s’espera que el JWST ens les pugui confirmar.

L’Spitzer, per la seva banda, ha estat fonamental per al descobriment dels set planetes que orbiten al voltant de l’estrella TRAPPIST-1. Tres d’aquests exoplanetes, de fet, són en una zona en què, teòricament, es podria trobar aigua en estat líquid.

Finalment, l’observatori de raigs X Chandra ha exercit un rol clau en l’estudi de la supernova més gran de la qual es té constància, d’una grandària cent-cinquanta vegades superior a la del Sol.

Un mirall de beril·li i or

El JWST és la insígnia de la pròxima generació d’observatoris espacials, i és per això que la comunitat científica n’espera el llançament amb impaciència. L’operació és considerada la gran missió astronòmica del segle, i es preveu que les investigacions que es facin amb les dades del JWST tinguin un impacte encara més gran que no les que s’han fet a partir de dades del Hubble.

La peça central del JWST és un telescopi reflector que capta la llum amb un sistema de miralls hexagonals que, conjuntament, formen un col·lector de 6,5 metres de diàmetre. És una mida significativament més gran que no la del mirall del Hubble, el diàmetre del qual és de 2,4 metres.

Per a encabir aquest mirall immens en un coet que el dugui a l’espai, cal enviar-lo plegat (això n’explica la geometria característica). Una vegada entri en òrbita, els miralls hexagonals es desplegaran per formar la configuració final. Aquest disseny està preparat per a reduir possibles aberracions esfèriques, i fins i tot posseeix un sistema mòbil per a estabilitzar les imatges i obtenir-les amb més nitidesa. El JWST està dissenyat per a captar la llum d’objectes fins a cent vegades més tènues que no el Hubble.

Un dels aspectes més innovadors de la construcció d’aquest observatori és l’ús de materials que optimitzen el rendiment de cada component. Per al mirall principal s’ha utilitzat beril·li, un material extremadament lleuger que resisteix les temperatures extremes i la corrosió de l’espai exterior. A més, té un recobriment d’or que permetrà de recollir la llum infraroja de manera òptima, un dels grans objectius per als quals es va crear el JWST.

El telescopi que orbitarà al voltant del Sol

La zona seleccionada per a fer entrar en òrbita el JWST, l’anomenat punt de Lagrange 2 (o senzillament, L2) està situada a 1,5 milions de quilòmetres de la Terra. Té la peculiaritat de tenir un període orbital equivalent al de la Terra, cosa que significa que el JWST girarà al voltant del Sol al mateix ritme que el nostre planeta.

A més, és un indret prou llunyà per a garantir el funcionament correcte del para-sol del JWST, dissenyat per a protegir-lo de la radiació solar. És un detall força rellevant a l’hora de fer observacions en infraroig.

Aquest para-sol, a més, haurà de suportar uns diferencials de temperatura de 85 °C (en l’àrea on arriba la llum solar) a -233 °C en la cara fosca (en l’àrea on no arriba la llum solar). Una temperatura així és indispensable a l’hora de reunir les condicions per a detectar la llum de les galàxies més llunyanes de l’univers.

El JWST tardarà un mes, aproximadament, a fer el trajecte de la Terra fins al punt L2, la seva darrera destinació. Quan hi hagi arribat, començaran les fases de calibratge i posada a punt de l’instrument. La “primera llum” (terme amb què es designa, en astronomia, la primera imatge captada per un telescopi) del JWST es preveu uns cinc mesos després del llançament.

La “primera llum” de l’univers

Un dels principals objectius científics del JWST és l’observació de les primeres estrelles que van existir a l’univers, cosa que ens ajudarà a entendre com es van formar les primeres galàxies després del Big Bang i com han anat evolucionant fins avui.

Com més lluny es trobi de la Terra, més s’envermellirà la llum que emet un objecte. Això implica que, si una galàxia és prou lluny –i viatjar al Big Bang és viatjar extremadament lluny, certament– pot ser que la llum que emet tan sols es detecti en l’infraroig. És per això que el JWST està dissenyat expressament  per a recollir aquesta mena de senyals.

Quant als exoplanetes, s’espera que el JWST detecti, per observació directa, diversos sistemes planetaris situats en altres estrelles. I és que, gràcies a la seva sensibilitat i precisió, el JWST ens permetrà de mesurar la llum que emeten els exoplanetes gegants, i també d’estudiar-ne la composició química. Amb la informació que se n’obtingui podrem detectar biomarcadors; és a dir, components químics que, quan es troben en l’atmosfera d’un planeta, poden indicar-nos-hi l’existència de vida.

El JWST també explorarà objectes del sistema solar, com ara Júpiter, Saturn i els seus satèl·lits, i els cossos celestes que són en la zona més exterior. La capacitat tècnica del JWST ens permetrà de veure aquests objectes i estudiar-ne els components amb més detall i precisió que mai. Aquests estudis seran, sense dubte, de gran importància a l’hora d’explicar en profunditat com es formà el sistema solar.

Som a punt de presenciar la posada en funcionament d’un dels instruments científics més anticipats de les darreres dècades. L’impacte dels resultats que n’obtindrem es pot comparar amb l’impacte del descobriment del bosó de Higgs, o bé amb l’impacte de l’arribada del robot Perseverance a Mart. El compte enrere ja ha començat, i ara solament ens falta saber quins mons nous i emocionants ens descobrirà aquest prodigi de la tècnica.

Lorena Nieves Seoane, doctora en física, astronomia i astrofísica, és directora del grau en matemàtiques de la Universitat Internacional de València (UIV). Aquest article es va publicar originalment a The Conversation.

És probable que el referèndum sigui vist com un fracàs, una captura del vot per part dels colonitzadors sense la participació significativa del poble indígena canac. És poc probable que les nacions del Pacífic acceptin aquesta privació de drets de l’autodeterminació indígena.

En el resultat final de diumenge a la nit, el 96,49% va dir no a la independència, i només el 3,51% va votar que sí. Va ser un canvi dràstic respecte de les derrotes estretes dels dos plebiscits anteriors del 2018 i el 2020.

No obstant això, el vot negatiu en aquesta votació final es va sustentar en una participació del 43,9%, en contrast amb la participació rècord de més del 80% en les dues votacions anteriors. Això posa en dubte la legitimitat del vot i és probable que faci créixer les tensions.

Un dels resultats més reveladors del referèndum va ser a Tiendanite, el poble natal del famós cap independentista canac Jean-Marie Tjibaou. El 1988, va negociar l’acord de Matignon, que va posar fi al vessament de sang que va esclatar durant la dècada de 1980 després d’un referèndum fallit similar sobre la independència. Al seu poble, el boicot va ser aparentment total, sense cap vot registrat.

A les remotes illes del nord de Belep, només va votar el 0,6% dels residents. A Lifou, a les illes de la Lleialtat, principalment canaques, en alguns dels col·legis electorals no va haver-hi vots. Als reductes canacs de Canala i Hiènghene, a l’illa principal de Grande Terre, va votar menys del 2% de la població.

Crítiques a Macron per mantenir la votació

El resultat serà, sens dubte, un gran maldecap per al president francès, Emmanuel Macron, pocs mesos abans de les eleccions presidencials franceses de l’abril. Els crítics suggereixen que la seva insistència a mantenir el referèndum desafiant l’àmplia oposició pot perjudicar-lo políticament.

Tanmateix, Macron va elogiar el resultat des de París, tot dient: “Aquesta nit, França és més bella perquè Nova Caledònia ha decidit de romandre-hi.” I va dir que començaria un “període de transició” per a construir un projecte comú “respectant la dignitat de tothom”.

Els partits independentistes canacs havien instat a endarrerir el referèndum per la pandèmia de la covid i perquè la votació no s’havia de fer fins a l’octubre del 2022. El senat canac consuetudinari, format per caps tradicionals, havia declarat un període de dol d’un any per les víctimes, principalment indígenes, de l’onada de la covid que va començar al setembre i que ha infectat més de 12.000 persones i ha causat 280 morts.

Mentre que el veí Vanuatu també va demanar d’ajornar el referèndum, el Fòrum de les Illes del Pacífic (PIF) va proporcionar un equip de supervisió ministerial. L’influent Grup Melanesi de Punta de Llança (format per Papua Nova Guinea, Vanuatu, Fiji, Illes Salomó i la coalició per la independència de Nova Caledònia), es va negar a reconèixer el referèndum “unilateral”, i va dir que era un moment crucial perquè els melanesians de Nova Caledònia decidissin el seu futur.

Una coalició d’organitzacions de la societat civil i dirigents del moviment del Pacífic es va unir a l’oposició i va condemnar París per “ignorar” l’impacte de la crisi sanitària sobre la capacitat dels canacs per a participar en el referèndum i exercir el seu dret humà bàsic a l’autodeterminació.

La setmana passada, tres partidaris de la independència van anar fins a Nova York amb el president del Congrés de Nova Caledònia, Roch Wamytan, i van declarar a les Nacions Unides que un plebiscit sense la participació dels canacs no tenia legitimitat i que els partits independentistes no en reconeixerien el resultat.

'This referendum, for us, is not the third referendum,' New Caledonia Congress's president Roch Wamytan says on French radio, after results show 'no' result but significantly lower turnout after boycott. https://t.co/G4r4XOKRBl

— Kirsty Needham (@KirstyLNeedham) December 12, 2021

Els dirigents independentistes insisteixen que no negociaran amb París fins passades les eleccions presidencials franceses. També s’han negat a veure el ministre francès d’Ultramar, Sébastien Lecornu, que va arribar a Nouméa el cap de setmana. Consideren que el ministre es doblega als designis dels dirigents antiindependentistes del territori.

Per què Nova Caledònia és tan important per a França?

És probable que hi hagi un altre referèndum a mitjans del 2023 per a determinar el futur estatus del territori dins de França, però amb la independència fora de la taula. Alguns territoris francesos d’ultramar, com la Polinèsia Francesa, tenen poders locals transferits. Ara es creu que a Nova Caledònia li poden oferir més autonomia local de la que té.

France’s Overseas Minister Sébastien Lecornu is in Noumea, but his trip is in vain, according to today's editorial in #NewCaledonia’s daily newspaper @lncnc: “Nothing is settled and the discussions have stalled.”https://t.co/Og0MNqXxOd

— Nic Maclellan (@MaclellanNic) December 12, 2021

Nova Caledònia és fonamental per a la projecció del poder econòmic i militar de França a la regió de l’Indo-Pacífic, especialment com a contrapès a la creixent influència xinesa entre els països independents del Pacífic. La indústria i les reserves de níquel, importants per a la fabricació d’acer inoxidable, bateries i telèfons mòbils, i la zona econòmica marítima són importants per a París.

Irònicament, la controvertida pèrdua de França d’un lucratiu acord de submarins amb Austràlia a favor d’una associació nuclear amb els EUA i el Regne Unit va augmentar la importància de Nova Caledònia a París.

Els governs d’Austràlia i Nova Zelanda s’han mostrat prudents amb el referèndum i no han fet comentaris públics sobre la votació. Però una jove artista feminista canaca, Marylou Mahé, va escriure un article àmpliament publicat a Nova Zelanda el cap de setmana passat explicant per què ella i moltes altres persones s’havien negat a participar en una votació considerada “antidemocràtica i irrespectuosa” amb la cultura canac: “Com a dona jove canac, la meva veu sovint se silencia, però vull recordar al món que som aquí, estem dempeus i actuem pel nostre futur. La paraula de l’estat pot morir demà, però el nostre dret al reconeixement i a l’autodeterminació no morirà mai.”

David Robie és editor associat, Pacific Journalism Review / Te Koakoa, Universitat Tecnològica d’Auckland. Aquest article es va publicar originalment a The Conversation.

Com a acadèmic orgullós en l’àmbit humanitats, crec que els coneixements que els meus companys i jo impartim són essencials per a preparar els estudiants per a les incerteses del futur. Com bé s’ha demostrat aquests darrers cinc anys, les prediccions –fins i tot les dels nostres experts més informats– poden ser fàcilment errònies. Les humanitats, en tant que enfocades en la varietat infinita de l’experiència humana, ofereixen la millor assegurança contra aquells pronòstics que pequen de confiança.

Però a l’hora de defensar les humanitats, especialment quan se’n cerca suport polític, no n’hi ha prou de repetir allò que sabem que és cert. A Austràlia, un govern poc comprensiu amb la disciplina ha disparat contra les humanitats i ha augmentat significativament els costos d’estudiar carreres de lletres. L’objectiu explícit és enviar el senyal als mercats que els estudiants empren més bé el temps si el dediquen a dominar les matèries STEM (acrònim anglès de “ciència, tecnologia, enginyeria i matemàtiques”), suposadament més “ben orientades” al món laboral. Segons el ministre d’Educació australià d’aleshores, Donen Tehanm, un llicenciat en humanitats poc orgullós del seu títol, la mesura salvaria els estudiants de la mena d’educació que “gairebé em va costar l’oportunitat d’aconseguir feina“.

Saps que hi ha un problema quan el ministre d’Educació comença a parlar dels teus cursos de la mateixa manera en què els professionals de la salut parlen del tabaquisme: la idea, sembla, és augmentar el cost dels estudis d’història per tal d’alliberar els alumnes del seu hàbit insà d’estudiar humanitats.

Com es poden presentar les humanitats perquè semblin més fresques i més “ben orientades” al món laboral (fins i tot entre els qui rebutgen la idea que el propòsit de les universitats és produir treballadors productius)? Una proposta és abolir el tradicional treball de final de curs en pro de formes més eficaces de persuadir i comunicar.

De la dècada dels noranta ençà, he observat un canvi en l’actitud dels estudiants vers les tasques d’avaluació tradicionals exigides en els cursos i carreres d’humanitats. Tal volta això reflecteix l’argument que els “post-mil·lennistes” són una generació més “empesa pels seus propòsits” que no pas les generacions anteriors, com bé demostren els estudiants que s’han manifestat a favor del control d’armes als Estats Units o bé els que s’han manifestat, per tot el món, a favor de polítiques climàtiques més estrictes.

Els post-mil·lennistes no esperen el permís dels seus pares per a parlar. Com bé afirma Ronald Brownstein, de la CNN, és una generació que s’ha “marinat en un món de comunicació ubiqua i mitjans socials omnipresents”. Aquesta generació no absorbeix la informació ni expressa els seus punts de vista de la mateixa manera en què ho feien les generacions anteriors, i aquestes diferències van molt més enllà de mers detalls estilístics o qüestions gramaticals.

Per a les disciplines d’humanitats, la implicació és que s’han d’adoptar noves maneres d’impartir-ne els beneficis als post-mil·lennistes. En l’era de la informació, una generació “empesa pels seus propòsits” sense dubte requerirà eines de persuasió, una mena d’actiu que les humanitats estan ben preparades per a proporcionar.

Per això, el model alternatiu d’avaluació pel qual m’he decantat en un curs que imparteixo a la Universitat Carnegie Mellon és el de lliurar un comentari d’opinió estàndard d’unes 700-1.000 paraules, justament com aquest article que llegiu ara. A parer meu, és un model ideal per als estudiants de l’era digital. Algú que vol persuadir un gran nombre de lectors no pot començar amb fórmules pesades com ara “En aquest assaig, argumentaré que…”. Tampoc aconseguirà captar l’atenció del lector si empra una prosa prolixa i carregada d’argot tècnic. El missatge ha de ser intel·lectualment seriós, certament, però també ha d’anar en sintonia amb allò que realment atreu els lectors. Per tenir èxit, cal pensar acuradament en l’argument que es presentarà (podeu trobar alguns resultats d’aquest experiment educatiu en una pàgina de Medium que he creat).

Dominant aquesta manera de comunicació, els estudiants post-mil·lennistes oferirien molt al món. Pot ser que no siguin experts mundials ni rebin el premi Nobel (no encara, si més no), però se’ls pot ensenyar a aprofitar altres avantatges. El 2004, David Shipley, aleshores l’editor d’opinió de The New York Times, va oferir alguns consells sobre la mena d’article que cercava per a la secció que dirigia. En resposta a la pregunta “Ajuda ser famós?”, va respondre: “En realitat, no. De fet, el llistó de l’acceptació s’eleva una mica més per a les persones que tenen els mitjans per a fer arribar el seu missatge d’altres maneres.”

L’article d’un jove escriptor haurà complert la seva comesa, per tant, si aconsegueix comunicar l’experiència del seu autor de manera veraç i efectiva. Shipley encoratja els escriptors d’articles d’opinió a centrar-se, primordialment, a trobar una veu pròpia. Segons un manual de la Kennedy School de Harvard, “el rang de veus utilitzades en les columnes pot ser molt ampli: contemplativa, conversacional, descriptiva, experimentada, informativa, informada, introspectiva, observadora, denunciant, informativa, autocrítica, sofisticada, humorística, entre moltes altres possibilitats”.

Aquesta varietat aprofita la versatilitat expressiva característica dels post-mil·lennistes. I hem d’escoltar-los, perquè la seva perspectiva és fonamentalment diferent de la dels baby boomers o els membres de la generació X; és a dir, els qui actualment ocupen les posicions de lideratge en l’àmbit de la política i dels negocis. De què serveix que les úniques veus que solem escoltar sobre el canvi climàtic, per exemple, siguin les dels qui hauran mort molt abans que se’n manifestin les pitjors repercussions?

Abordar problemes com el canvi climàtic o la intel·ligència artificial no solament requerirà avenços tecnològics, sinó també innovació política. Requerirà, conseqüentment, debats sobre valors abstractes, com també sobre qüestions de justícia intergeneracional. Els joves, que són els qui més s’hi juguen en aquesta mena de debats, han d’estar preparats per a participar-hi.

En un cèlebre article del 2013, la revista Time va descriure poc generosament els mil·lennistes com la “generació del jo, jo, jo”, i d’aquesta manera canalitzava el prejudici comú que els joves que han crescut en l’era de les xarxes socials passen massa temps centrats en si mateixos, tot perfeccionant les seves marques personals. Però aquests joves són els únics que poden transmetre’ns el veritable significat de ser un nadiu digital. Mentre explorem maneres de regular la nova economia digital, aquest és el tipus de testimoniatge que hauríem de cercar, i per això necessitem un pla d’estudis d’humanitats “empès pel propòsit” de produir-lo.

Nicholas Agar és professor d’ètica a la Victoria University de Wellington, a Nova Zelanda, i professor visitant a la Carnegie Mellon University, a Austràlia. És l’autor del llibre ‘How to be human in the digital economy’ (2019).

© Project Syndicate 1995–2021

El document ofereix les darreres estimacions (basades en l’agregació de tota mena de dades en l’àmbit nacional) sobre la desigualtat d’ingressos i de riquesa a escala nacional, regional i mundial. S’hi inclouen sèries de dades a llarg termini per cadascun d’aquests indicadors, cosa que amplia les diferents dimensions de la desigualtat de manera reveladora i permet de considerar-ne els patrons recents com a part d’un context històric més general.

Qualsevol projecte de recerca tan ambiciós com aquest suscitarà, inevitablement, nombrosos dubtes i objeccions sobre els conjunts de dades que s’hi han emprat, els supòsits amb els quals s’han obtingut certes sèries de dades, o bé la manera com s’han omplert algunes llacunes. Una crítica menor que personalment hi faria concerneix l’ús de la paritat de poder adquisitiu (PPA) com a mètrica per a determinar els nivells d’ingressos entre països.

Com he argumentat en altres articles, per molt que, teòricament, la PPA sembla que té en compte les diferències entre països quant als nivells de preus i els estàndards de qualitat de vida, a la pràctica resulta una mètrica plagada de problemes conceptuals, metodològics i empírics. Per als no iniciats en la matèria, la PPA suposa que l’estructura de l’economia de cada país és similar a la del país de referència (vegeu: els Estats Units), i que aquesta estructura canvia, al llarg del temps, de la mateixa manera com canvia l’estructura de l’economia nord-americana. Aquesta suposició és defectuosa en si mateixa, però és especialment problemàtica quan s’aplica a les economies de països en vies de desenvolupament.

A més, l’enrevessat procediment de ponderació del valor dels béns pot donar lloc a la inclusió de productes poc representatius, que rarament són consumits en alguns països a causa del seu preu elevat. El premi Nobel d’economia Angus Deaton, per exemple, ha assenyalat que productes com el blat de moro envasat, si bé és disponible a molts països pobres, solament el consumeix una minoria relativament petita de ciutadans rics. Les ponderacions del cost de vida i dels béns en molts països, doncs, sovint no reflecteixen els patrons de consum dels ciutadans que, segons els estàndards mundials, són pobres.

Tanmateix, hi ha una qüestió conceptual addicional, i possiblement encara més preocupant. Els països amb una PPA alt (és a dir, aquells en què es considera que el poder adquisitiu real de la divisa nacional és molt superior al seu valor nominal) solen ser economies de renda baixa, amb salaris mitjans també baixos. La PPA en aquesta mena de països és alta precisament perquè una part important de la mà d’obra rep una remuneració molt baixa, cosa que significa que els béns i serveis són més barats que no pas en els països en què la majoria dels treballadors reben salaris més alts. Paral·lelament, la incidència generalitzada del treball no remunerat en moltes llars pobres d’aquests països amplifica encara més l’efecte distorsionador. En països d’aquestes característiques, doncs, un poder adquisitiu de la divisa nacional més alt reflecteix, paradoxalment, taxes d’indigència elevades, com també una remuneració baixa o nul·la per a bona part dels treballadors, o fins i tot la majoria.

Així doncs, les dades del PIB ajustades per PPA sovint poden resultar enganyoses. Com que es considera que l’alt poder adquisitiu d’una determina moneda és un avantatge –en comptes d’un reflex d’una taxa de pobresa més alta entre els treballadors d’un determinat país–, els càlculs per PPA sobreestimen el nivell d’ingressos en les economies pobres en comparació amb el nivell d’ingressos en les de més riques.

Per totes aquestes raons, agafar la PPA com a mètrica amb què comparar nivells d’ingressos entre països –incloent-hi comparacions de nivells de pobresa relatius o bé de desigualtat– és extremadament problemàtic. Hi ha raons de pes per a cenyir-se als tipus de canvi de mercat a l’hora de mesurar la desigualtat entre països, cosa que probablement revelaria disparitats molt més grans que no pas les que figuren en l’Informe sobre la Desigualtat Mundial.

Malgrat aquestes objeccions, l’informe és de gran ajuda a l’hora d’entendre el fenomen de la desigualtat al món, especialment gràcies a la introducció de dues noves mètriques. La primera és la proporció dels ingressos laborals que rep la població femenina, cosa que és un indicador valuós a l’hora de mesurar la desigualtat de gènere. A escala mundial, aquest percentatge pràcticament no s’ha mogut d’un 33% les darreres tres dècades, i alguns anys ha assolit nivells tan baixos com el 10%-15% al Llevant i el nord d’Àfrica o el 20% a l’Àsia (excloent-hi la Xina). Aquesta mètrica, a més, no solament capta les desigualtats de gènere al mercat laboral, sinó que també mesura, implícitament, la proporció de treball no remunerat que fan les dones en llars i comunitats (proporció que, com més gran, més en redueix l’accés al treball remunerat, o bé més en perjudica els nivells d’ingressos en cas de tenir feina).

La segona mètrica innovadora examina la desigualtat en les emissions de diòxid de carboni a còpia d’examinar el volum d’emissions per cada nivell de renda. La principal conclusió en aquest cas és que, si bé les desigualtats en les emissions entre regions són elevades i persistents, les disparitats existeixen no solament entre els països rics i els pobres, sinó també dins els països. Dit d’una altra manera: trobem, per una banda, grans emissors entre els ciutadans rics dels països de renda baixa i mitjana, com també emissors relativament baixos, per l’altra, entre els ciutadans pobres dels països de renda alta.

Per exemple, el 10% més ric de la regió del Llevant i el nord d’Àfrica emet 33,6 tones de CO₂ per persona i any, mentre que la meitat més pobra dels ciutadans de Nord-amèrica n’emet menys de deu tones (i la meitat més pobra de l’Àfrica subsahariana genera, per la seva banda, una vintena part de les emissions de la meitat més pobra dels ciutadans de l’Amèrica del nord; és a dir, 0,5 tones per persona i any).

Mundialment, el 10% més ric de la població és responsable de més de la meitat de les emissions de CO₂. Aquesta dada és especialment rellevant perquè, com bé assenyala l’informe, les polítiques ambientals (com ara els imposts sobre el carboni) tenen un impacte més fort sobre la població de renda baixa, però rarament se’ls compensa per aquest impacte desigual. Aquest nou indicador ens aporta, doncs, informació de gran valor a l’hora de dissenyar polítiques climàtiques socialment justes, tant a escala intranacional com internacional.

Com era d’esperar, l’informe se centra bàsicament en les polítiques redistributives (especialment en l’augment dels imposts sobre la riquesa i els beneficis empresarials) per tal de pal·liar la desigualtat dins els països i entre països. També s’hi tracta la “predistribució”, és a dir, el conjunt de codis legals i regulacions que han permès la concentració actual de riquesa i rendes en mans d’una minoria.

Tal com s’explica, la causa principal d’aquesta desigualtat “predistributiva” és, en una paraula, la privatització: de les finances, dels recursos naturals, del coneixement científic (mitjançant la propietat intel·lectual), i també dels serveis i equipaments públics. A tot això s’hi podria afegir la tendència dels estats, especialment evident d’ençà de la crisi financera mundial del 2008, de protegir el capital privat a tot preu, fins i tot en aquells moments en què les accions dels grans capitalistes han causat estralls en l’economia.

La realitat que recull l’Informe sobre la Desigualtat Mundial no reflecteix sinó les conseqüències d’un seguit de decisions humanes, que com a tals poden esmenar-se prenent-ne unes altres. És per això que el document resulta molt més que un mer compendi de dades i anàlisis útils: en última instància, és una crida a l’acció política.

Jayati Ghosh és secretària executiva d’International Development Economics Associates, professora d’economia a la Universitat de Massachusetts Amherst i membre de la Independent Commission for the Reform of International Corporate Taxation (ICRICT).

© Project Syndicate 1995–2021