El jove inquiet escriu: cal repetir que vivim en temps d’incerteses i d’un desordre moral profund sota el pes de nombrosos interrogants de tots els ordres: polítics, socials, ètics, econòmics, religiosos i filosòfics?

El jove inquiet ha vist que el lledoner que estima ha tret els primers brots a les puntes de les branques.

Aquesta revelació tan simple li produeix un fervor àvid, una irradiació inspiradora.

Es troba immers dins un bosc de trànsits.

Sent aquesta alegria estranya sense la qual no es pot fer res vertader.

No el pot aturar ningú: té ales!

Diu fort: som una pedra seca que vola!

Diu fort: som una rosella despetalada que vola!

Diu fort: som un horitzó de tendresa fraternal que vola!

Diu fort: som un pa d’espelta que vola!

Diu fort: som una llàgrima de vida imprevisible que vola!

Diu fort: som un error fresc d’avui que vola!

Diu fort: som una lletra oblidada entre dues pàgines que vola!

El jove inquiet ha entrat en una zona de trastorn entre suggestió i implicació en què el que és dit és també el que no és dit, en què el camp de visió s’expandeix i es tanca, en què el llenguatge és una absència.

Escriu: Cada cop que algú obri una porta i la creua captam el més breu indici, prova o evidència, una espècie d’eclipsi, d’allò que passa a l’altre costat.

Hi ha alguna cosa que fa pensera sobre les forces de dissolució del singular i de la nominació. La memòria no és “la meva memòria”, com ens voldria fer creure aquesta època tallada de la història. Els records són ombres compartides, forces anònimes sostingudes conjuntament com l’aigua o la llum, ofertes a tothom, relligant-nos als altres.

El jove inquiet es demana: per què no don el meu cos a la literatura com d’altres el donen a la ciència?

Hi ha alguna cosa d’inquietant en la seva pregunta, una promesa d’exili.

Un formigueig d’al·lusions d’aquest jove inquiet són males de desxifrar en aquesta plagueta que ha deixat en què la força del relat se sosté en la dislocació del text que avança en una progressió erràtica prefigurada en els mots de la pèrdua del món, que experimenta de cada vegada més, i en la sensació del temps que es desfà.

El jove inquiet escrivia: De cada vegada em costa més llançar la fletxa, que és la creació d’un poema. I, per altra banda, no puc viure sense fer-ho.

No puc exposar-me decididament al risc de l’impensable. Necessit un impuls, cal dissipar les tenebres, cal escrutar el que ignor, desfer les obscuritats que persisteixen, destacar les mancances, els enigmes i els límits, la incertesa encara és el tema.

El jove inquiet vol reconèixer-se en si mateix.

El jove inquiet serà un artista de la prosa i crearà escales de socors per escapar de la catàstrofe en temps difícils.

Hi ha un batec de llum en els seus ulls, tènue i transparent.

Serà un suscitador verbal.

Aquests dies primaverals cal intuir que alguna cosa ens espera al fons de nosaltres.

Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:

No la podeu veure.

Només la sentireu.

Rebutjau la incredulitat!

Anul·lau les reescoltes!

Preparau-vos amb un silenci gran.

Restau en el secret, non omnis moriar.

Pensau en frases on només hi hauria verbs.

Imaginau una inacabable varietat rítmica: musell, dits, pluja de ferro, niguls de sucre, clarianes, fondals.

Ella.

Diu: el gust és la qualitat fonamental que resumeix totes les altres qualitats. És el nec plus ultra de la intel·ligència. És la salut suprema i l’equilibri de totes les facultats.

Insisteix: Ara que us preocupau tant per la llengua hi ha una fórmula molt simple i, per això mateix, mala d’acomplir; una cura renovada per la llengua i no una invenció de nous termes; més aviat un retorn al contingut original de la nostra pròpia llengua, que està subjecte a una decadència contínua.

Repeteix: record que Stendhal em diu a la Vida de Haydn alguna cosa així, Haydn s’havia fet una regla singular de la qual no us puc dir res, sinó que ell no ha volgut confessar mai en què consistia.

Recomana: no hi ha res més pròxim a una Illumination de Rimbaud que una sonata de Haydn. Escoltau Rudolf Buchbinder tocant aquella en la bemoll major (Núm. 31) de 1768. El temps en cercle, etern retorn, quadratura de l’esfera al cub, indicis, revelacions insignificants.

Sent: cervell al tacte, directe. D’on provenen aquestes brusqueries, aquestes lleugereses, aquesta ràbia, aquest vellut? El dau que aboleix l’atzar, abraça l’infinit, il·lumina des de tots els costats alhora, una font transparent en procés de girar sense desbordar-se: és possible?

Mormola: cal que l’escriptor conti des de l’altre costat, a l’anvers, que en la improvisació no tombi de bell nou en el tema, que pinti l’eco d’un eco, una paraula en segon grau com si estàs obligada a travessar una terrible massa líquida (els prejudicis, els llocs comuns, l’expressivitat repetitiva i tòpica); cal que esperi, que es faci esperar. Seguir Rilke quan diu: has de fer una altra vida.

Amolla com si no res: has de poder obeir el desordre i desobeir l’ordre.

Somnieja: de petita tenia una vinya, una vinya que no vaig veure mai. Allà hi havia un sementer buit de call vermell; allà no havia vist que mai hi sembrassin res. Per a mi hi havia una vinya; tota l’energia vinyera s’havia convertit en àtoms geològics que conservaven verds, verderolers, verdencs dins la vermellor tots els seus records. Sovint veig imatges d’aquella vinya que vaig tenir de petita i que no he oblidat mai encara que no l’hagi vista ni en fotografia ni en pintura, només amb mots vius.

Doctoreja: cal conèixer l’infernal i el celeste; cal saber que la paraula xerra solitàriament com una extensió volàtil d’espera; voldria tenir uns ulls que poguessin abraçar milers d’anys, emperò el plom domèstic que duc a les ales fa de la meva retina una gravetat potent que es converteix en vibració subtil en el silenci; hi ha infinit en l’instat i no oblideu que l’objecte de la literatura és ensenyar-nos a llegir.

I Ella acaba: Jo som una mar famosa en naufragis de passió, de follia, de drames i de melodrames, hi és tot, però amagat. El gust no és altra cosa que l’avantatge de descobrir amb finesa i amb promptitud la natura dels plers que cada cosa ha de donar als humans.

Ella sabia que l’esperit consisteix a tenir uns òrgans ben constituïts relativament en les coses en què s’apliquen.

Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:

El jove impetuós, mira la reproducció d’un quadre de Chardin on hi ha una tassa de porcellana blanca.

Ell observa en la tassa el reflex infinitament tranquil de la llum vinguda d’altres llocs i que mai s’ha cansat de recordar, de perseguir, d’esperar…

Les coses semblen venir al jove del fons de l’espai com els records remunten del fons dels temps.

Hi ha en l’aire que envolta el llibre sobre el pintor una acceleració fulgurant de la llum.

Assegut davant la taula de vidre escriu, amb un llapis dur en una plagueta nova que ha comprat fa poc de la casa Moleskine, paraules desorbitades.

Filant les persones tapades d’absència, escrostonant els llocs on no podràs tornar mai, seguint els camins que s’han perdut en la fosca negra, inventant les paraules que s’han esflorat sense sentit, acaronant pells estimades que no has conegut, ensumant l’olor antiga de les clovelles d’ametla en el fons de les calaixeres, desfent els alens d’aire que necessites per a respirar i que et fugen sense remei.

Aquestes frases semblaven escrites de feia segles en veu baixa; i acabaven de ser llegides en veu baixa, també, amb una veu tremolosa, quasi mandrosament, com si omplissin l’espai fins a fondre’s en la capa bromosa que amagava l’horitzó.

Ell ha tingut aquest bloc de mots dins el puny.

Preveuràs l’imprevisible?

El cor, el cap i la mà fan feina alhora, no ho sabies?

Al jove impetuós li agraden els colors particularment delicats, amb el tènue de les coses que comencen més que fetes, però concentrades i denses malgrat la seva lleugeresa.

Els colors en límit de l’extenuació.

Un pensament volander travessa el cap del jove:
sempre cal romandre en l’incomplet.

Sense cap dubte la seva exigència espiritual, el rigor i la subtilitat de la seva intel·ligència i la seva honestedat profunda fan que ell s’aferri a les darreres plantes magres prou tenaces per a retenir-lo encara alguns instants damunt el precipici.

Ell coneix la ignorància del perfecte i s’hi aferra amb un punt desesperat.

El moment és una multitud d’instants.

Les paraules unides a la terra per una tija invisible l’acompanyen.

Ell s’imagina dins sales antigues a la claror de la neu com si visqués en uns versos de Leopardi.

Aquest fumerol que s’aixeca vora els arbres il·luminats pel capaltard passa del gris al blau a mesura que s’eleva, és un foc colgat de fulles rovellades i un poc humides.

Un sebel·lí canta dins ell mateix.

El jove acull amb facilitat el seu cant i sembla que es tradueix en la seva sensibilitat sense cap pèrdua, i sembla que es transforma en ell, un instant, el món sencer en espai interior, perquè es tem que el sebel·lí no distingeix entre el seu cor i el del món.

El jove impetuós ha entrat dins els velluts de la nit de primavera.

El cant de l’ocell va lligat al so del mot “nit” i això puja des del refugi dels arbres, des dels matolls, des de les estepes blanques florides com la veu mateixa de la saba que sadolla la set d’escolta.

El jove impetuós mira els reflexos de les espelmes als vidres mentre té l’atenció en cada nota del cant.

I oblida, a força de no veure’l mai, que és un sebel·lí que parla.

Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:

És una dona gran amb una tannara feta amb els cabells blancs amb vetes negres recollits damunt el cap d’emperadriu.

El seu estudi una gran biblioteca amb un mirador sur-mer.

Asseguda davant la taula tota plena de papers, de plomes, de llibres, amb un gerro rodó de vidre bufat ple de fressèlies blanques i carabassa destapava un tinter i agafava una ploma.

És una cal·lígrafa.

Contemplava l’extensió plana de la mar que tremolava dins el finestral i pensava: l’alè celeste s’estén sobre el món. Davall el cel hi ha el vent. Una força creadora m’acompanya.

Va dir molt fluixet dos mots: cal sentir.

Sentir alhora el flux universal i l’abraçada universal.

Som el detall i la immensitat.

Som el desert i l’oasi.

Som la immobilitat i la rapidesa.

Som l’ona i el roquissar.

Som el ple i el buit.

Som la flor i l’ocell.

Som nòmada i quieta.

Som la polifonia secreta del real.

Tots els sentits són en el vol de llibertat precís i desbordant.

La dona gran ha mullat el plomí dins el tinter amb la seguretat dels segles.

Quan comença a dibuixar els caràcters pots veure que pugen del buit per orquestrar en secret el detall més mínim.

La cal·ligrafia és llum i música, ritme tensat cap a l’harmonia primordial.

Sent. Ella sent.

Sent les constel·lacions de líquens damunt el marès que copien el cel estelat.

Sent la respiració del temps entre els replecs del sentiment de pèrdua.

Sent l’olor de saladina, de terra de mata, de sang de cabrit, d’herbei tallat, d’humus humit, de camins novells, de fronteres antigues, d’absències.

La dona mormola molt fluixet paraules alades: el cos i la ment són inseparables… La mà que cal·ligrafia em fa mal. Les paraules que escric em fan mal. Les sensacions que visc em fan mal.

Malures benefactores, benèfiques, no m’amolleu!

Una altra dona gran com ella, a l’altre costat del Planeta, feia en el seu estudi amb el pinzell oriental a lloure, les traces, les agudeses, la lliure imaginació, la ciència dels alens vitals.

També tenia un gerro blanc de vidre bufat amb un ram de fressèlies blanques i carabassa.

Per la mirada que sap veure-hi, tot és música, tot és cant.

La dona gran pintava.

Aquells núvols lleugers, aquells boscs salvatges, aquelles barques d’orquídies, aquells murs de bambús, aquells paons iridescents, aquell lotus perfumat eren més reals que tots els esdeveniments del seu temps.

Les plomes i el fullatge intercanvien les seves formes, el diàleg tenia lloc d’una manera invisible i la separació es conjurava.

Tot surt de les traces i hi torna, són aquestes que desvetlen l’infinit de les metamorfosis i una alegria estranya.

Les dues dones grans, tan allunyades en l’espai i tan juntes en l’esperit, sabien que no hem de separar immanència i transcendència, realitat i representació.

Cal viure, cal·ligrafiar, pintar i pensar en poeta.

L’energia de les seves mans és buida i deixa aparèixer només l’essencial.

Ca seva és el paper, aquest paper que espera beure tinta o pintura.

A la biblioteca de la cal·lígrafa i a l’estudi de la pintora hi entrava a poc a poc la boira i, sense preocupacions ni obstacles, la visió de les dues dones s’alliberava…

En el reflex dels seus ulls, fressèlies…

No oblidis que la ressonància sempre va més enllà que la paraula.

Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:

Fa lletra i lletrada damunt una taula de sapí.

Escriu en una plagueta a posta per a ell que li ha fet amb l’exquisidesa d’un sommelier amant del paper i de l’enquadernació una artesana que el coneix bé.

Té a l’esquerra tota la claror del jardí que entra pels vidres plens de grops d’antigor que deformen els ullastres, els lledoners i els pins del parc i els converteixen en unes taques d’un verd grisós, fosc, que ell fa servir d’inspiració.

La pluja que cau seguit seguit d’un cel color de rata fa una música que s’avé amb el seu estat d’ànim.

I és la banda sonora –clac-clac-clac– damunt la qual comença, amb la seva ploma antiga que ha sobreviscut a tantes d’obres i pèrdues, una illa de paraules.

Semblava una assemblea de divinitats sumèries mig humanes i mig bèsties: fesomies ombrívoles sobre on queien cabelleres denses com de molsa llimacosa, ulls d’una lluentor apagada com topazis copejats davall sediments de pols, penis enormes presentats com costelles tallades damunt el marbre blanc d’una carnisseria, mamelles punxegudes com serralades joves d’un mapamundi de fondals insondables, i, al fons, una fàbrica d’alens espessos com els d’una boal tota plena a la mala hora de la nit.

L’escriptor que velleja vol desprendre una paraula segona de l’enganxament dels mots primers que el món li proporciona. 

Tostemps s’interroga.

Com puc aconseguir aquesta força de deriva i d’espera, alhora? 

No us pensàssiu que l’escriptor provecte ha cal·ligrafiat aquell fragment d’una estirada. 

No havia dit que just devora la plagueta on fa l’obra hi ha un quadern d’espiral en què hi ha una mala fi de notes, un opus primer, una eina de documentació, una reserva: hi trobaríeu fragments d’exploració, citacions, bocins de coses vistes o llegides o escoltades, frases escrites, metàfores, mots a l’aire, llistes de detalls, un conjunt de no-resos que poden ser un detonador.

Aquest carnet de notes és una zona activa amarada de potencialitats obertes i disperses que li permeten crear un sistema d’interrelacions entre idees, descobrir allò que no sabia, fer nou amb el vell o desconegut amb el conegut.

Potser algú creurà que som capaç de contar un bocí de vida d’un vellard, saber el que passa dins el cap i el cor, allò que l’empeny a gargotejar mots un damunt l’altre.

Ni a prop fer-hi!

Allò que intentaré, com a màxim, és captar amb l’aquarel·la sinuosa de la tinta una expressió de curiositat o d’indulgència als seus ulls, detectar en el moment precís  entre els moviments de les seves mans un tremolor nerviós, l’ansietat mental o el gust de la troballa.

I també voldria intentar comprendre, imaginar, quin ha estat el sentit del seu destí, la complexitat de la seva trajectòria.

La pluja per una inclinació ventosa violenta umpl els vidres de rosada tumultuosa; i l’aigua comença a entrar per davall la porta amb la força d’una font ufana.

Aquest podria ser un més dels grans esdeveniments de la seva vida: una tempesta negrenca amb alguns llamps i trons llunyans i aigua de clauet a voler que el converteix en una illa dins el gran bassiot que envaeix l’estudi sense que ell no es mogui gota.

L’escriptor que velleja se sent desbruixolat.

I escriu amb mots ràpids: La infantesa continuada molt de temps després de la infantesa: és el que viuen els enamorats, els poetes i els funàmbuls. De l’extenuació a la frescor, el vertader sentit dels meus dies. Perquè en els llibres ador les digressions, les zones perdudes, els trasts, els angles morts. Cada matí puc escriure: pens en alguna cosa però no sé en què. Els personatges del meu diari, que és un poema, que és una novel·la, que és un conte, que és una illa de mots són el refilar porós dels ocells, els canvis de coloració de la llum, el dolor d’una pèrdua, un bri de desig, les ones blauverdes d’una pesquera… Cada moment estic a punt descobrir alguna cosa essencial i no la trob mai; aquesta cosa és allà, just-suaquines, molt a prop, m’acompanya per totes bandes. I l’esper. Qualsevol no-res pot provocar el sorgiment de l’escriptura com aquest bassiot que m’envolta i on m’ofeg amb la lentitud de la bondat.

Al límit de la llengua l’enunciació t’estim, simple proliferació d’amor, que s’afirma com a força.

T’hauria agradat que hagués començat així com una declaració?

Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:

La dona obri la porta de l’habitació.

La cambra de l’hotel és ascètica: un llit rònic, una finestra amb una cortina de gasa de color cru que voleia damunt la ciutat, un bany amb dutxa.

Tot molt net.

Deixa la maleta damunt la vànova de color vi. Sospira molt cansada.

Cansada del viatge, dels dies de feina, dels renous del carrer, del maquillatge desfet.

Es treu la roba peça per peça i queda en combinació.

Agafa el necesser, s’asseu a un tabulet davant el mirall.

Mentre es posa la crema contempla les derrotes enregistrades en la pell dels anys.

Aquelles ulleres fondes i liloses davall els ulls li diuen les plorades que ha fet aquests darrers temps.

Li costa un poc retenir les llàgrimes.

Després es treu el vis i els sostenidors i els llança damunt una cadira.

Cerca un llibre que duu dins la bossa.

La dona s’asseu al llit amb les cames ben juntes de cara a la finestra.

La llum de fora es desfà amb tons hemorràgics, carabasses i blancs dins la boira que avança imperceptiblement.

La dona fa que llegeix un llibre, però recorda una altra dona que llegia en el compartiment del tren.

Posa la ràdio del mòbil molt fluixet perquè talli la solitud.

I sent com si somiàs una frase del saxo de Coltrane amb tres o quatre notes que amb el seu free style, segons un acord menor o un de dominant, segons un estat o un altre del sentiment, fan que la frase esdevingui diferent dins el mateix context, dissolta en un llarg i dens mostrari d’altres frases possibles.

Mentrestant la dona es posa a llegir en veu alta: Què hi ha de més opac i d’impenetrable que la vida de l’altre? Podria ser que les coses de debò i les coses de la imaginació s’haguessin barrejat i no poguéssim arribar a discernir quines eren les de debò i quines les de la imaginació?

Qui demana què?

Has conegut el llarg cerimonial oblic d’estimar?

La boira entra a poc a poc vestida de negrors.

La dona no es tem de res.

Segueix llegint fort paraules alades.

No llegirà ningú els nostres cossos deslligats.

Tota tu seràs un jeroglífic i les coves parietals amb bisons fletxats una casa on escric des del ventre del temps.

Tancar la boca no és el mateix que aclucar els ulls.

El degoteig de la font em fa molt de bé i m’emmalalteix alhora.

Qui pot aturar les fumeres delicades que perfumen l’aire de vestigis insondables?

Qui diu que m’esper si no és ver?

La dona veu que es troba envoltada de fum.

S’estira al llit, es tapa amb el llençol i es col·loca ben arrufada amb posició fetal.

La dona pensa.

El passat fa feina per nosaltres. I ho fa molt bé, amb lucidesa i ofici, acostumat com està a conviure amb la barbàrie.

Coneix les intermitències del cor i l’esglai absolutament amb el caràcter discontinu del dol.

Els oceans i els deserts li creixen per dedins.

En la immensa intimitat del seu no-res interior travessa erms muts, creua segles i civilitzacions, accedeix al sagrat, aniquila els relats mascles i patriarcals, refunda la creació fins a arribar al fang elemental.

La dona captura els àtoms del temps que cerca viure per sempre en l’instant absolut.

Sap que les paraules són la música del món.

La dona reneix de la runa de si mateixa.

Sap que el misteri es revela en l’acte inaugural de donar nom a l’innominable.

En una altra cambra de la mateixa ciutat hi ha una altra dona quasi nua que espera tota sola.

La boira negra les confegeix sense que elles ho sàpiguen.

I el llibre que elles han escrit amb l’escriptura de l’impossible les acompanya totes dues.

Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:

Aquest és l’horitzó: pintar amb els pigments negres de les ombres els mots fins que el sutge amari totes les seves cèl·lules.

Aquest és l’horitzó: fer una parada nupcial lluny de les barreres de tinta que volen encloure-la.

Aquest és l’horitzó: deslliurar el cant dens recobert de tones de tinta, un feiner de titans com retirar les tones del ciment que recobreix l’energia concentrada d’una central atòmica.

Aquest és l’horitzó: la llum de l’escrit que acarona la tinta negra perquè il·lumini les tenebres.

Aquest és l’horitzó: la tinta relliga els uns amb els altres; escolta, tempera, vetla, conforta, aclimata; fa que un text en contínua fragmentació es mantengui unit.

Aquest és l’horitzó: la tinta és la respiració de les paraules i no s’atura de dir-me que allò que fa un esdeveniment és allò viu, i el que és viu és el que no es protegeix de la seva pèrdua.

Aquest és l’horitzó: la tinta està cansada, em mormola una frase que no sé d’on ha tret i que, en secret, jo repetesc cada dia, pens en alguna cosa, emperò no sé en què.

Aquest és l’horitzó: la tinta em confessa que és amb la seva solitud i només amb aquesta que viu; i segueix quasi tremolant, la solitud és l’única que escolt, l’única que m’alimenta i que em vetla, la que actua com una barrera, d’aquelles que fan els nins quan juguen a un torrentó amb una embosta d’herbes i quatre pedres, que no és completament impermeable i molt fràgil. La tinta és el súmmum de la fragilitat.

Aquest és l’horitzó: la tinta estotja les veus que no sentiràs pus mai més.

Aquest és l’horitzó: cada dia ho esper tot.

Aquest és l’horitzó: quan llegia els versos d’Ausiàs Marc escrits amb tinta antiga estava més enlluernat per aquell color negre fort de la cal·ligrafia que pels versos.

Aquest és l’horitzó: la tinta és una foguera, els llibres en són les cendres.

Aquest és l’horitzó: la tinta em diu que la frase més tendra s’ha d’escriure amb una destral.

Aquest és l’horitzó: la tinta et demana que li donis cada segon de la teva vida.

Per què no escric una llista de matisos amb aquests dits de les dues mans plens de tinta que sigui com una brodaria de les fantasies més fraternals que no has pogut imaginar mai?

Abans d’obrir els ulls he sentit les mamballetes de la pluja contra els vidres. No es pot imaginar ningú tenir un millor despertar.

El sementer davant la finestra és una plana d’escriptura perfecta, tot hi vibra.

Avui no he sabut fer res i no he estat a l’alçada de res: un devessall de llàgrimes em torrenteja les galtes.

La tela d’aranya tremola sota el vent com aquest text que espera caçar dins les xarxes de tinta la lectora activa que necessita beure aquesta llum feixuga que s’ha plantat en una fruitera plena dels grocs lluents d’unes llimones perfumades de l’hort.

Pau Casals cada matí de la seva vida toca una suite per a violoncel de Bach com si es rentàs a la font.

Els noms intensifiquen els gusts.

Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:

Escriure de res.

Fa massa vent, fa massa renou, fa massa correntia, fa massa por.

El vent em fa una porada.

I aquest, més.

Tenc por pels arbres. De cop ja no sé què nomen.

I tremolen com si fossin malalts a punt de fer el qüec.

Aquest venteguer em toca amb ràfegues, m’eixorda amb esclafits, em captrema amb embats, m’ofega amb glopades. 

No se sap d’on ve ni cap a on va.

No se sap on neix i on mor.

No se sap ni el nom ni els llinatges.

Necessit escriure per assuaujar-me.

M’he d’apaivagar.

L’escriptura és el desconegut.

L’escrit arriba com el vent i passa com cap altra cosa no passa a la vida.

Al meu voltant tot escriu.

El vent escriu a les parets que carrisquegen, als vidres que tremolen, als arbres que xisclen, a les portes que grinyolen, al safareig que escumeja, al meu cor que taquicardeja a les totes.

El vent arrossega la fosca a poc a poc i sent com si un vel m’embolcallàs els ulls i els sentiments.

Udol sense soroll, parl sense mots, em neix una salvatgeria tan antiga com el temps. 

I començ a sentir veus que s’acosten, que xiuxiuegen, que mormolen, que em fan pessigolles al cuc de l’orella i parteixen a l’escapada.

Els mots tenen una reverberació de lapislàtzuli i escolt com si em sotjàs a mi mateix.

Em digueres: és una qüestió molt complexa i difícil de saber perquè una pintura toca directament el sistema nerviós.

Et vaig respondre: som carn, carcasses, deixalles en potència. Hauríem de ser conscients del desastre que ens pot caure damunt en qualsevol moment.

Em digueres: el que vull fer és deformar la cosa  i descartar-la de l’aparença, però en aquesta deformació tornar-la a portar a un enregistrament de l’aparença.

Et vaig respondre: cal escriure com la música sona, com la pintura pinta, com l’escultura esculpeix, com la dansa dansa. Això vol dir: com la paraula parla i com l’escriptura, si és lliure, escriu.

Em digueres: cal obrir les valves de la sensació.

Et vaig respondre: voldria tenir una peça enorme coberta de miralls deformants des del sòl al sostre. De tant en tant, hi hauria un mirall normal, intercalat entre els miralls deformants: la gent es trobaria tan guapa quan s’hi veiés.

Em digueres: cal ser receptius i obrir-se de pinte en ample a la potència de la irrupció.

Et vaig respondre: no es recerca el temps perdut, es fa malbé el temps retrobat.

Em digueres: la vista no ha d’amagar la visió.

Et vaig respondre: per a la mirada que sap veure tot és música, tot és cant.

Em digueres: no hi ha ordre en la narració, punts de vista múltiples i encavallats, un esclat del temps i de la consciència clàssiques en profit d’un present monumental i un passat en remolí.

Et vaig respondre: no passa res, la història no es desenvolupa; es descobreix sota cada paraula com una presència intrusiva més o menys condensada segons el cas.

Em digueres: les teves paraules em fan pensar en un viatge en avió ple de forats d’aire.

Et vaig respondre: no et vols témer de l’atròfia de les sensacions, de la pèrdua de la percepció, de la falsa memòria abstracta, idealitzada, que reemplaça l’única que val l’alegria, la que està enterrada dins el cos.

No s’ha aturat el vent.

Tenc el cap a adobar

El vent m’ha deixat orb.

Llegesc palpant les lletres, lentament, com si fossin braille.

Podeu sentir el text recitat per Biel Mesquida mateix:

La dona amb un vestit de color ala de mosca hauria travessat el paisatge de romanins arranats davall aquell cel blanc i dins una atmosfera bromosa que s’escamparia damunt els roquissars i la platja.

S’escoltaria una música d’una emissora de ràdio mal sintonitzada que ella duu com un missal a les mans amb un concert de Bach.

La dona cantussejaria seguint les notes i de tant en tant s’interrompria mormolant… la fi del món… això és la fi del món… mentre miraria la mar brodada d’ones.

Recordaria aquells indrets de quan era nina, de quan anava a collir raïm i figues i nedar i fer castells a l’arena i fer bulla i jugar i riure en aquells inacabables vespres d’estiu.

I després sense aturall la dona faria com un discurs amb paraules entretallades que començaria molt fluixet i  augmentaria de to a poc a poc: no reconec res… aquests apartaments com a formiguers… aquests centres comercials com a búnquers… aquests hotels com a camps de concentració… aquests xalets amb piscines per totes bandes… aquest desgavell… aquesta existència… aquests colors morts… aquest fred humit que entra dins els ossos…

Aquest ametlerar devastat per la Xylella… aquest palmerar menjat pel morrut… aquest pinar devorat per la processionària… aquesta usura pudenta… aquesta matera de les veus del lloc…

La dona es posaria a plorar sense renou com si respiràs amb ofegor a la vorera de l’abisme.

Hi hauria en l’aire de la marina una malenconia buida, un llenegar furtiu del temps.

Ella hauria tengut un amor quan era molt jove i volia morir d’amor.

Ella hauria mort d’amor.

La dona descobriria amb un somriure una flor d’ametler supervivent a la Xylella i a les urbanitzacions que creixeria en un tany novell d’un ametler sec.

Sabries dir-me què hi ha darrere la claredat de les paraules?

Ella hauria dit: no hi ha cap història fora de l’amor.

Sabries dir-me de quin color podrien ser les tristeses del món?

La mar escoltaria, amb la música de les ones mesclada amb el concert entretallat de Joan Sebastià, totes aquelles sensacions, penses i sentiments que habitarien dins la dona.

La mar bramaria per tots els llagrimers!

Ella hauria repetit: no hi ha cap història fora de les nostres besades. 

Fus en negre!

¿T’agradaria que començàs així amb aquesta contarella esfilegassada i sargida que aquest capaltard he recollit mentre caminava per aquest litoral fet malbé, que no és mostrador, on ara, hivern de ple, no hi habita ningú i sembla un panorama d’un film que passa després d’una guerra nuclear quan no canta ni gall ni gallina?

¿T’agradaria que hagués arrossegat les meves paraules per la saladina i la flor d’ametler, les mans envellides d’una dona treballadora i les cordes vocals d’una dona que ha perdut quasi totes les esperances?

¿T’agradaria que et detallàs aquesta espera de l’invisible, aquest treball que per la imaginació et fa veure el no-vist amb una força plàstica i una presentificació temporal?

¿T’agradaria que et repetís que la literatura serveix per trencar silencis enterrats i dur a l’escriptura aquest poder de revelació, aquesta força alliberadora?

¿T’agradaria que et contàs més coses d’aquesta dona que t’ha ofert alguns moments de fatiga, d’abatiment, de tendror i de la possibilitat d’imaginar quin ha estat el sentit del seu destí?

Pensa que hi veim com dins un mirall i per enigmes i, segurament, és per això que la literatura té una vocació cap a l’inacabat.

He caminat entre l’herba verda fins a arribar a una pradera ampla i llarga constel·lada d’esteles de color d’aquest groc vermellós que m’enamora, que m’exalta, que em fer, que em produeix aquest eretisme de tota la pell (pèls inclosos) que em fa sentir  viu i donador de vida.

No és mal de fer llançar-se damunt aquest llençol verdíssim estampat de taquineues que són crebasses, clivells, esquerdes, cruis desconeguts.

Quan he enfocat a dos dits aquelles flors he començat a reconèixer la seva tasca essencial: eren escletxes, ulls, per on poder entrar cap a l’interior de mi mateix.

He recordat Rita, una poeta esquimal de llengua inuit, que vaig conèixer a Trois-Rivières, un poble del Quebec, que m’ensenyava que els esquimals anomenen ulls aquests forats que les foques excaven al banc de gel per sobreviure reprenent la seva respiració en l’aire atmosfèric.

Tot m’arribava d’un sol cop, no desplegat, quasi panoràmic, corítmic.

Alenava una expiració i una inspiració a cada flor.

De sobte la sang circulava millor en el cervell, darrere la mirada, a la punta dels dits, en el batec de les venes, a la part de dalt del tors, en els braços, en el ventre, per totes bandes.

L’univers creix, una porta s’obri allà on no n’hi havia i el cos s’obri amb la mateixa porta.

El cos ancià esdevé un altre cos.

Un lloc desconegut s’estén i avança a gran velocitat i tot el que coneixia pren un sentit nou, es confegeix una llum novella i allò que hem deixat retorna de sobte en la terra nova amb un relleu verge encara inexpressable perquè no ha pogut ser anticipat.

Desafiaments que no concernien a ningú poden ser revelats per l’atzar d’una conseqüència que no era cercada. Això és aprendre.

Hi ha barreres que cauen, i quan cauen hi ha distàncies que també cauen.

El sementer es desobscureix i el viatge augmenta el recorregut.

Estirat damunt l’herbei de llevamans en flor he sentit aquest apassionar-se pel que és altre.

He estimat, he après: la mateixa cosa.

Crei esdeveniments que em fan la impressió que he viscut.

Pens en instruments musicals estranys, com el tambor amb seda en lloc de pell, que canta el silenci.

Escric coses que no sap ningú i les qualific com a inexistents.

M’agrada viure en l’angle mort del social i del temps, en l’angle del món.

Sé que no respect el gust dels altres, m’enforiny més aviat en els intersticis i els replecs; els oblits i els confins del temps; els costums apassionats i les zones d’ombra; els tallapapers d’ivori i els rellotges d’arena, les bretxes.

Amb el pinzell sensorial voldria mesclar la vida i el pensament, la ficció i el saber, com si es tractàs d’un sol cos.

Aquest capaltard torn devora el sementer dels llevamans, les clarors es barallen per enfosquir la llum, els meus ulls recorren el lloc on aquest dematí he trobat aquells forats de l’univers desconeguts.

Tot és com una mortalla negra, ni gota de resplendor, ni un punt de llum.

Quan alç el cap entre niguls puc albirar les lluentors de les primeres esteles que em fan pensar amb Demòcrit i les seves paraules sàvies: el lligam fortuït dels àtoms és a l’origen de tot el que és.

Mir la fosca.

Podeu sentir el text recitat per Biel Mesquida mateix:

Tenc escriguera el·líptica, vull fer un estil porós que dugui i amagui alhora una absència, absència activa, que permetria lligar dues interpretacions contradictòries.

Com podria convocar les metàfores de la trunyella i la brodaria per desenvolupar la idea de pluralitat de sentits d’un text?

Potser caldria demanar consell a la benigna i sàvia Penèlope que feia i desfeia el tapís per aturar el temps.

Cada lectura funciona com el resum d’un fil que fa de la lectora una creadora de text.

El text és un teixit amb espais blancs, falles, llocs d’incompletesa, intersticis que cal omplir, que qui l’ha fet ha deixat aixuxines perquè preveia que serien refets per donar al lector la iniciativa interpretadora.

L’autor sap que el text és un mecanisme mandrós o econòmic, que viu sobre la plusvàlua del sentit que hi és introduït pel destinatari.

T’agradaria que tot això que sembla enrevessat t’ho digués amb una frase?

Allò que el relat no conta és, també, tan important com el que tria de dir.

Això que escric està entravessat de llacunes.

Llacunes són manques d’algunes coses necessàries. La llacuna no és una qualitat del llenguatge, ni un missatge virtual secret, sinó un component de la textura de l’escrit, una substància verbal absent teixida en el relat.

Un buit voluntari en l’interior del text.

Com esculpir el no-dit?

Recordes que parlàvem dels fantasmes dels llibres successius que la imaginació de l’escriptor projectava cada moment a l’avançada de la seva ploma? En cadascun dels revolts del llibre, un altre llibre, possible, i fins i tot probable, ha estat llançat al no-res. I aquests llibres dissipats, tirats per milers als llimbs de la literatura, aquests llibres que no han vist el dia de l’escriptura, compten d’una certa manera, no han desaparegut sencers. És sota la seva llum que parts completes del llibre, de vegades, foren escrites.

Podem considerar els textos absents com un encontre entre el projecte de l’escriptor i l’activitat del lector.

Per delicadesa he volgut dur l’atenció a l’acte de l’escriptura en tota la seva materialitat i en tota la seva indecisió.

La claror d’aquest dia rúfol que anunciava pluja des de l’alba s’ha tirat cop en sec cap al sementer ple de llevamans silvestres que canten amb una mala fi de floretineues carabasses el triomf dels camins metabòlics de la natura.

I la foscúria sargida d’humitat m’ha deixat els vidres de l’estudi tan entelats com si hagués tirat tot el baf dels meus pulmons damunt les superfícies transparents que fan aigües.

Cerc, entre les bellumes i els tels, els principis del misteri.

Intolerables i bells, mals d’aglapir, difícils d’entendre, com una espècie de paraula habitada per tots els discursos que al mateix temps no es deixa manipular per cap i se’n riu de tots.

És el miracle d’una conflagració del llenguatge que fa que les paraules es posin a brillar i a flamejar.

Columnes de foc!

Dins aquesta negra nit en què els teuladers, els paons, les ànneres, els verms, el gall, les puputs, les cuques de llum i els ropits dormen, voldria trobar frases d’una límpida simplicitat i d’una mestria tècnica perfecta, en què la forma fos allà dedins com la calorada d’un forn.

M’he posat uns deures urgents: m’apoderaré de discursos exògens i complexos, de sabers no literaris, d’envitricollats nomenclàtors digitals i de paraules caçades al vol, els premeré com un fruit, en guardaré algunes gotes i, després, els tiraré.

No ho trobes un bon pla de treball per a aquests temps carnissers?

Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:

Els vaig descobrir dins un somni en què combinava els seus dibuixos per un cel de capaltard i una angoixa muda que m’agafa certes matinades quan pens com està el món.

Em vaig deixondir i vaig saber que els estornells no eren material de somni, sinó una ocellada que feia voltes i revolts damunt les nostres teulades.

Després hi havia de cop en sec una aturada i es col·locaven als pins, als lledoners, als bellaombres del jardí i es posaven a refilar molt fort i coralment amb aquells crits espantosos entre els del corb i els del voltor que m’eixordaven i em feien mal al cuc de l’orella.

Vaig sortir a la terrassa i em vaig posar a fer mamballetes. Se sorprengueren, s’aturaren de piular i partiren de quatres volant a les totes.

Així em vaig passar aquella alba freda i amb unes lluentors meloses d’un sol que apareixia dintre núvols blancs amb randeta.

M’agrada aquesta escriptura modesta i obstinada que avança tota sola, viva, que no té en aparença res a dir llevat de denunciar les impostures del seriós, les xarades de l’erudició i les afirmacions de les idees dominants.

M’he especialitzat en l’absència de la meva necessitat, n’he esdevingut un expert, un virtuós. Ho puc dir amb orgull?

El meu territori és l’esborrament.

Deu ser per això aquesta obsessió amb les gomes d’esborrar?

Modèstia real o retòrica?

Humilitat sincera o arrogància subtil?

Chi lo sa!

Per què has escrit aquesta nota: l’olor és la retina del temps? I després l’has deixada dins un llibre de Teresa d’Àvila perquè fes de punt a una pàgina subratllada en què has llegit: la sensació més infernal és la d’un cos comprimit en un espai sense espai.

Voldria teixir frases sinuoses, ofegadores, angoixa adornada de pler sensual, inacabables volutes de subordinades que trenquin en trossos el temps sensible i sota l’omnipotència de l’opinió vessin el mestre dels temps moderns: el sadomasoquisme dels homes i de les dones.

Voldria fer una simfonia de fragments amb decantats carnatges; paraules d’un post-it clavat amb xinxetes a la paret de la cambra; la veu que s’endinsa en el pou de la rialla; la sang vergada dels adolescents de casa bona; sense dir a ningú que tot ell és en mutació; cruis per cada pam de paret emblanquinada de fresc on pint la fi d’un món; floresc, germin, ull, rebrot, em faig planter de tanyades, esclat de dintre estant cap als espais celestes; la veu trema de tanta llum, aplega els sons de la natura i torna humana.

Voldria escalar el capcimal d’un pi i quan m’hagués encaramallat podria ser un muetzí d’estar per casa i cantaria les glòries de les messes, la collita del raïm, l’aplegar fulles de plataner seques del caminal i aquells regals improbables que em deixaren feiners els amics que partiren.

Voldria cantar els camins de l’amor que són abscondits, arriscats, perillosos, amarats de plors, joies i sospirs, plens de desigs, mancances i serenitats i així mateix poblats de records que no s’acaben mai.

Voldria oblidar que és amagar; i extraviar-me estonetes entre els braços que m’estimen; i fènyer el pa de la tendresa humana fins quedar esgotat; i de retruc sentir-te molt enfora anivellant els vasos comunicants de les nostres amors per afavorir que el curs de l’escriptura ens deixi estormiats.

Els estornells no han tornat fins la fira de la tarda. Els sent com si fossin un miratge. 

Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:

Un univers inquietant en què les coses no són mai clares.

On hi ha una manera de parlar enervant, tot queda en suspens.

Les imatges m’arriben com grans blocs de pedra i les descric amb la seva brutalitat, emperò les he d’esculpir perquè puguin donar algun fruit.

M’atreu el no dit i allò que no es pot dir.

He trescat el turó en totes direccions, he sofert molt, m’he cansat de mala manera, he deixat mortes totes les meves il·lusions, he viscut, he estimat i he tancat la porta.

Et bastaria això per a entendre el personatge que m’acompanya sempre?

O t’estimaries més una tècnica del silenci, una tècnica amagada davall els mots?

Vols que em tregui de dins el copalta un exercici de densitat musical?

Estic segur que t’estimaries més que construís unes d’aquelles frases que són com focs artificials que queden impreses per sempre en la memòria.

O et contàs fil per randa aquells moments en què em sent invisible, o aquells altres que em desencant.

I si agafàs sons, mirades, colors, sensacions tàctils, perfums, elixirs del gust, rams d’erotismes variats, la bellesa d’unes roses que es mustien en un gerro de vidre daurat, i els llançàs  entremig d’aquesta atmosfera abstracta i glacial, no comprendries millor el meu estat?

Potser un sumptuós desordre dens bastaria per a assegurar que el pler de l’escriptura no esborra mai aquest dolor de la memòria, ben al contrari l’aguditza, l’aprofundeix i el reviscola.

Un solo en tonalitat menor amb frases coordinades i relatives esmaltades de parèntesis imbricats, ¿arribaria a crear aquesta grisalla que m’envolta amb persones i objectes que s’extingeixen, es tapen i es perden en imatges decolorades d’un altre temps que es fonen amb la pal·lidesa d’un ambient ple d’incerteses com un camafeu vibrant de les derrotes humanes?

L’amor sempre té relació amb la feredat. Aquella dona elegant i discreta que duu un bouquet a la tomba d’una avantpassada llunyana es troba a la vorera del vertigen i dins l’angoixa muda. Llenega dins els intersignes i les coincidències. Seria aquesta figura kimnoveska una metàfora del meu estat de confusió?

Esperes d’aquesta mínima simfonia de fragments alguna lliçó per a la vida? Oblideu! Mescl l’atzar, la ficció, el saber, el pensament, la invenció i la ironia com si fossin un únic cos. Escolt l’amic Pascal Quignard quan em diu: “Els que estimen els llibres constitueixen sense que ho sàpiguen l’única societat secreta excepcionalment individualitzada.” Vivim en un moment de sobreinformació, o sia d’amnèsia per la velocitat, on tothom es veu obligat a estar d’acord amb el que l’altre sap i a no saber res del que l’altre ignora. Cal prendre antídots contra la uniformització. Un llibre vertader pot ser una cambra pròpia!

Hi ha miralls per a la incandescència?

I la veu?

Cantaré la veu: un niu de tresors, un infinit de sensacions, una capsa de música de llibertats. La veu és un òrgan que no cal fer servir com un òrgan si es vol treure alguna cosa que vagi més enllà del to just. La veu que surt de mi és una altra veu. És el cos sublimat. La font de l’alegria de no acabar mai de dir. Alguna cosa que s’erotitza tot d’una. Cal prendre la llibertat d’aquesta expressió com la de les llàgrimes.

Has trobat en els meus mots alguna cosa semblant a la intensitat, a l’exultació, al viatge cap a les veritats de cada dia?

Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:

Per què crec que escriure és crear alguna cosa que no existia abans?

Per què cerc tostemps innovar l’escriptura?

Per què no m’atur d’intentar assegurar-me accés directe al cor del foc?

Per què pens que la meva lletra no representa una forma de treball, sinó la meva manera d’estar en el món?

Per què estim totes les èpoques de la meva vida i, també, la d’ara, uns temps difícils per viure, uns temps plens de dolor i d’insatisfaccions davant un món decebedor, uns temps d’estrès i de violències i en què cal lluitar més que mai pels essers humans, pel Planeta, per la llengua i la cultura catalanes que ens minoritzen de mala manera, i contra aquest patchwork de clixés que ens asfixia per totes bandes?

Mir caure la pluja i voldria no pensar en res, no interrogar-me per res, no fer res més que badocar com un nin aturat davant un aparador ple de juguetes que somnia la carta als Reis d’Orient.

I em ve al cap la nadala de l’amic Lluís Llach que felicita especialment els cantants empresonats per cantar a un rei corrupte, els polítics i els activistes perseguits per fer un referèndum, els sense-sostre llençats al carrer per un alcalde sense ànima, tothom qui pateix injustícies, els desvalguts i més necessitats de la terra.

Pens en aquest amor sense reciprocitat ni recompensa, aquest amor per no res que ressona des de Plató, Aristòtil o Plotí, el retrobam també en les beguines i els beguins dels segles XII al XIV i als llibres de François Fénelon de l’edat clàssica. En l’època contemporània aquests temes antics  es fan presents en Vladimir Jankélévitch, Simone Weil o Etty Hillesum.

Com si fos una revelació senzilla entremig de la pluja de cama d’aranya ha aparegut un arc de Sant Martí doble. Entenc cop en sec que la singularitat principal d’aquest amor per no res és atreure la dimensió col·lectiva, política i molt d’ara d’un assumpte que podria semblar individual, religiós o antic. Perquè aquest amor, encara que sembli que no servesqui per a res, no haurà existit en va, si ens permet entendre que estimar el desig de l’altre pot evitar els carrerons sense sortida de la destrucció i restablir una comunitat humana habitable.

Hi ha un esbucament de la llum que fa trabucar el paisatge com un copó invertit en què els meus ulls giravolten amb el meu esperit.

El meu cos és una inscripció talaiòtica que cap pedra Rosetta pot endevinar en la seva caiguda infinita.

Gemec per la tala dels arbres que moriren drets i no trobaren epitafi on recolzar el cap ni la capçada.

I tot el cel i la terra esdevenen color de fulla seca que la pluja fa brillar amb calrades de foc en fugida.

La melodia immòbil de les flames; l’eretisme fràgil de les estalactites; la vibració de les roses en assecar-se; aquell cel constel·lat de pedres llançades pels foners; aquells degotissos intermitents que indiquen per on es perden els caminois de la reverberació.

La contradansa de la llum crepuscular aleteja entre les meves venes despertes al batec taquicàrdic que em duu a la factoria d’un volar de puputs en desordre, mentre s’encenen les flames del desig de viure.

Les paraules desemboquen a la mar i les veus no escoltades ni escrites són un himnari en què estoig els dits del silenci abans que la llum del temps faci el bategot dins els meus braços.

El litigi dels llençols d’uns cossos en combat d’amor desvetlen refundacions de la mirada.

Hi ha besades que han durat més que una VIDA.

No ho oblidis. Serem el que fórem.

Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:

Aquest matí, entremig del cansament feliç d’uns darrers dies plens d’il·luminacions de quadres amarats d’electricitats (“Miró i els Estats Units”, a la Fundació Joan Miró de Montjuïc), i de paraules, instal·lacions i documents de, i per a, mestra Rodoreda (“Mercè Rodoreda, un bosc”, al CCCB barceloní),  se m’ha acudit el títol d’aquest escrit com una vella màxima que cal recordar per molt sabuda que sia.

Aquest matí em trob,  no sé com ni per què, amb un conjunt d’imatges i d’idees entrevistes aquest MMXXV que s’acaba, com si fos un paisatge desconegut que s’endevina darrere un portal del temps, o com alguna de les visions que es tenen quan s’encén un llamp dins la negra nit.

La rialla d’una nina, voluble i patètica, a punt sempre de trencar-se de tan i tan tensa, entremig d’un jardí de cactus. La nina s’ha clavat una espina i es torca amb un mocadoret de randes una gota de sang. Riu i diu: ja he fet un reliquiari.

Estic a un mirador damunt el desert. Què faig? Esper un miracle. I badoc molta d’estona dins una estació d’irrealitat de clarors moradenques, i la intuïció d’una tempesta de pols que s’acosta. El miracle ha arribat en el darrer instant i com sempre del costat que no l’esperava.

He intentat fer un llibre inclassificable en què aprimaria el sentit com un tel de ceba i contaria amb combinacions de paraules novelles i seductores les intimitats més esparverants, ferotges, sàvies i delicioses que he viscut aquestes darreres temporades. He fracassat amb estrèpit: pet de llop.

A aquella exposició vaig mirar el tronc gegantí d’un surer dins el qual podia entrar i, a través de les escletxes surenques, vaig aconseguir entendre molt sobre les passions de l’espia. Agaf la plagueta que sempre m’acompanya i amb un llapis petit i punxegut escric: Pens en alguna cosa, però no sé en què.

Entre la realitat de fora, el món que m’envolta, i la realitat de dins, el món de la ficció, hi ha una xarxa d’ecos i de ressons que em captiva, que m’enamora, i em fa dir ben fort: el llibre és la mare del lector.

Cada dia té el seu verí i, per aquell que sap veure-hi, el seu antídot. 

La frase més tendra s’ha d’escriure amb una destral. Escric això mentre una sonata de Joan-Sebastià Bach interpretada per Dinu Lipatti masseja el meu cervell.

Totes les altres vides em semblen més reals que la meva.

Veig un herbari en què no hi hauria res sec, tot guardaria la seva frescor primera.

Anit vaig somniar que havia tornat a Manderley. Som Joan Fontaine, que veu dins el somni aquell camí negre del parc ple de voltes i revolts amb el fons, enfora, d’un incendi del casal gòtic, Manderley, on regnava Rebecca de Winter, i que, ara, és una maqueta que el savi Hitchcock fa servir per mostrar-nos la força obsessiva i indestructible del mite. Les il·lusions òptiques poden ser més reals que la realitat.

Coses que no es pot negar que són reals. El fred. La joia. El pler. La fam. El dolor. La veu que no sentiré pus mai més. Reconèixer-me part de la claror d’un lloc. El desig de llibertat. La flor que es mustia. La manca d’amor. La injustícia. El sofriment de les maltractades. L’assassinat masclista. La injustícia. L’amistat. La joia, tostemps, sempre.

Ernesto Sabato li demana a Jorge Luis Borges què fa. I aquest gran mestre contesta: “Procur d’arribar a escriure una pàgina que no sigui un esborrany.”

Lentitud, perfecta lectora.

Més que qualsevol mort em fa por una vida sense amor.

Coses que m’agraden: canviar l’aigua de les flors.  Contemplar les empremtes d’un paó damunt el fang. Les ombres xineses dels records dansants. Fer un poema d’un tret. Una olor de lilàs. Mirar com balla un bri d’herba molt de temps.

Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:

L’únic artista és el temps, que fa feina molt lentament.

I el traductor és el que ha de fer llarg per escriure i picar lletra per inventar l’escultura d’aquests instants lluny de les tones de sorolls eixordadors i falsos.

I l’essencial és aquí, molt pròxim i extremadament simple: un tintineig, un alè, un gust, quasi res.

Per què evitam la proximitat?

De totes maneres és allà que es troba el més gran, el més ric, aquest nosaltres mateixos que no volem, ignorat per nosaltres mateixos.

És allà que la poesia toca l’extrem.

Quan les frases són com una correntia d’aigua i anuncien amb dolcesa i serenor el flux del temps que va a contracorrent de la mort.

T’agradaria que hagués començat així aquestes digressions volanderes que són un llarg comunicat d’evasió?

Voldria inventar una màquina per a teixir temps diferents en plena actualitat.

Els actors de la història creuen viure, ells són viscuts; pensen dir, ells són dits.

L’escriptor és imprevisible perquè parteix d’una altra realitat, travessant les aparences o les opinions de manera inesperada, d’aquí el malestar que provoca.

Tota novetat té per condició l’atac previ del clixé al qual estàvem acostumats i que ens semblava la mateixa realitat, tota conversació nova, així com tota escriptura, tota pintura, tota música original, ens semblarà sempre alambinada i esgotadora.

La vertadera novetat és una renovació del cos en la història: una altra retina, un altre timpà, un altre tacte, un altre gust, una altra olor.

Som dins una apocalipsi, és a dir una revelació.

Cal no oblidar-ho mai.

Que el cos esdevingui una grafia viva.

Voldria enganxar i barrejar elements heterogenis, angles de percepció diferents, on tot em fos sumís.

Un collage verbal a partir d’un ull interior extern que pot veure des de tot arreu alhora?

El meu escrit és una ofensiva, una regla, una fatiga, una secta, un règim, un obstacle, un truc, un interrogant, una melodia, un propòsit, una amistat, un infant, un món…

Escric contra la follia, contra el renou, contra la violència masclista, contra l’estupidesa, contra el ressentiment, contra la malenconia, contra la desesperació, contra el refús, contra l’abjecció, contra el verí, contra la prohibició, contra l’absurd, contra l’avorriment, contra el dolor, contra les armes, contra l’angoixa, contra la depressió, contra el ressentiment, contra la massacre dels innocents, contra el tràfic de la frigidesa, contra les guerres, el gemec organitzat, la culpabilitat imposada, l’assassinat de les dones, contra les humiliacions militants, contra la propaganda…

Aquí, allà, per totes bandes hi ha un passatge entre el visible i l’invisible. Un porticó mal tancat, una escletxa d’una frontissa per on arriba un fil de llum, una cortina entreoberta per on entra l’horabaixa. Sense invisible no veuríem res, viuríem dins la negror sencera.

La joia crua i cruel que dona un llibre mentre s’escriu.

Veig la societat d’ara com un museu viu de la compassió.

El nom de les coses m’intensifica el seu gust.

M’he d’aturar.

Mir darrere els vidres antics el lledoner, que no sé on comença i on acaba, tot ple de fulles grogues aferrades a les branques amb desesperació. Tanc els ulls una bona estona. Quan els torn a obrir tot el terra és un tapís de fulles que canten la RESURRECCIÓ.

Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:

Vivim dins un feixisme híbrid.

No el de Hitler-Franco-Mussolini-Stalin.

No el dels mètodes de control i d’intimidació dels estats totalitaris del segle XX.

Malgrat tot, hi ha molts de trets que s’assemblen: fusió entre estat i partit, fascinació per la tecnologia, virilisme, expansionisme, trucatge dels mots, manipulació de les consciències.

Una mala fi de distopies de ciència-ficció descriuen el nostre present: el futur volen que sigui com un retorn a una suposada edat d’or, mentre s’instaura una acceleració del necrocapitalisme sense que es vegi cap futur discernible.

T’agradaria que hagués començat així, o ho trobes un poc fort?

Emperò l’estat del món que m’envolta per un cantó i el llibre lúcid i clar de l’amiga Asma Mhalla (Cyberpunk. Le nouveau système totalitaire) per l’altre, m’han fet veure i creure allà on som.

Politòloga, pedagoga, recercadora atípica i d’una intel·ligència rara, combina una informació detallada de primera mà amb el significat del fons dels problemes globals.

Em sent identificat amb ella quan raona que Europa va sense brúixola, es revela en “dèficit de capitalització” i duu el camí de convertir-se en un “club de beneficiaris de l’assistència social”.

Em sent ben retratat per les seves paraules alades quan diu que cadascun de nosaltres estam aferrats a la pantalla, perpetuadora de simulacres que colonitzen la consciència i transformen la realitat.

Constatació inquietant que moltes de vegades em treu la son, i la salut.

No té remei, tota medecina em sembla irrisòria.

Però aquella forma de resistència a la qual em vull acollir és un desafiament, allò que els poders ens volen robar: practicar sempre seguit la permanència humana.

Romandre humà tostemps.

Quines són les regles bàsiques? Quins són els exercicis diaris?

Hem d’estimar molt.

Hem de reflexionar molt.

Hem de riure molt.

Hem de respirar molt.

Hem de compadir molt.

Hem de lluitar molt.

Hem de convertir-nos en cos i ment en tots els sentits dels termes.

Hem de tancar les pantalles, les finestres, la informació, els ulls, tot allò que ens atrofia i ens anestesia, i obrir el cor i el cervell de pinte en ample.

Em sent cansat com si hagués caminat hores i hores per un bosc ple de prodigis, aprenent a donar ressonàncies a l’absència, dreceres a la finitud, armes al combat, serenitat a la contemplació.

Sent per una intuïció instintiva que no puc analitzar que el sòl tremola de mal nou a Europa en uns temps de sobresalts continus.

I només puc veure que una manera de vèncer la demagògia per un cantó i la ultradreta per l’altre, que ens ofeguen a les totes, és amb més i més i més democràcia inacabable.

La música de Joan Sebastià és allò que surt d’una pedra que trenc.

Les flors són preguntes que venen cap a nosaltres i ens supliquen que no contestem.

Què esperes de mi? Allò d’un jazzman que torna: un fraseig, vellut, l’avior revisitada.

Vull escriure la novel·la d’un escriptor la ploma del qual és la llum.

No hi ha millor garantia de l’honor que la vulnerabilitat.

En el món no he sabut fer altra cosa que asseure’m a les escales d’un poema i demanar almoina.

L’esperit és una espècie no protegida.

Il·luminar un segon és il·luminar per sempre.

L’important és estimar.

Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:

Necessit crear un estil de neteja que estelli les originalitats falses, redescobreixi una certa ingenuïtat, una certa ximpleria i trenqui a les totes.

Necessit preservar les obertures cap a diversos possibles que tot d’una es tapen amb qualsevol collonada.

Necessit escriure com una efusió intransitiva, sense adreça, sense cap altre propòsit que la seva pròpia finalitat, essencialment inútil per naturalesa; un luxe necessari; el foc central de qualsevol subversió que quan més enfora es troba del didactisme més perillosa és.

Necessit cridar molt fort que quan escric no mor, perquè sembla que quasi ningú ho vol saber.

Necessit mormolar fluixet a l’orella que quan escric estim, estim, estim, estim, perquè sembla que les idees senzilles són les més males d’entendre.

Necessit grafitejar per les parets que quan estim no mor.

Necessit dir que escriure és anar a aquest perímetre on ja no ets ningú, és anar cap a si mateix, un moment de lucidesa espantosa; escrius sempre per primera vegada.

Necessit confessar a les totes que un escriptor es mata a cada línia de la seva vida, o bé no escriu.

Necessit escriure aviat; sense desviar-me de tornar, de revenir, les ganes d’escriure són més fortes que la por: el sentiment d’escriure amb el risc de perdre el flux del que ve pot arribar a la catàstrofe: la interrupció.

Necessit confessar que no hi ha composició que no sia de l’ordre musical; si el llenguatge no canta, morta na Linda!

Necessit dir que l’element precís que allibera el procés de l’escriptura parteix dels mots, els veig, els col·loc i la frase ve després, s’aferra als mots, està enrevoltada, s’ho fa com pot; els mots no es mouen no s’estremeixen; hi ha els mots de la frase.

Necessit dir que teixesc escriptura corrent, aquella que no mostra, que sura damunt la cresta de les paraules, la que no insisteix, que té tan sols el temps d’existir, la que no propaga res, cap versió, cap explicació.

Necessit escriure sense haver de justificar-me de res, per res, en res; justificar-me que escric llibres com si això estàs malament, això és intolerable.

Necessit poder suportar també el sofriment d’escriure; saber que et poses dinamita al cos i que pot explotar en qualsevol moment.

Necessit fugir dels pretexts que em diuen: per a escriure cal tenir més temps, una casa tranquil·la, el cap a lloc; no és ver; basta que escrigui per tot, escrivim per tot.

Necessit repetir que el vertader tema d’un escriptor és la seva escriptura; qualsevol història que et conti tu em reconeixeràs; quan escric som de vegades envaït vertaderament per la literatura, envaït per l’escrit; faig frases inacabades, pos paraules; després de fet quan rellegesc els meus mots els ajunt amb frases, faig com una sintaxi, pobre, penosa, tirada; els mots són allà com fars, il·luminen el que vull dir.

Necessit que el temps travessi tots els meus escrits; el temps com la llum i com els ocells.

Necessit suscitar que allò que estim, el que em toca és la feblesa dels arguments, fer malbé els poderosos, cantar els humils: el terròs, l’espiadimonis, el treballador per altri, les molses i els líquens, el món que no pot parlar, les branques dels arbres, el núvol lleuger.

Necessit assegurar que la resurrecció en la música és imprevisible. Però és només en aquestes condicions, no cercada per si mateixa, que es pot produir.

Necessit brutejar sempre seguit.

Necessit anar cap on vaig, quan he arribat.

Necessit dir cada matí. Encara un altre dia que clareja…

Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:

Pas pena que es crivellin o esclatin.

Em sabria greu que aquestes peces transparents que fan aigües fossin destruïdes per aquest calabruix terrible que no té aturall.

Sent l’agonia del moment present que es desintegra en el passat.

I al mateix temps, dins l’estrúmbol de la calabruixada, em ve al cap una idea tranquil·litzadora; potser tot quant escric és una rapsòdia: trossos d’altres obres, d’altres veus, d’altres motius.

Ara mateix tenc a l’enfront de la taula una reproducció d’un quadre de Cézanne; tota la superfície de la tela, tots els objectes que hi figuren (fins i tot el fons) foren pintats amb la mateixa atenció apassionada.

Molt a poc a poc deixen de caure amb violència aquestes bolles petites i rodones que em recorden les juguesques amb els amics de la meva infantesa quan pels carrers de la vila el “toc i pam” amb bolles i bolins feia matx.

Veig que les frases, els mots funcionen com a cossos conductors; la lletra i les significacions creen cruïlles que condueixen a les juxtaposicions més sorprenents, a l’aparició de relacions noves, a l’ancoratge incansable de l’experiència viscuda.

El calabruix s’ha aturat en sec.

I arriba de molt enfora el renou novell d’un silenci entrecreuat amb alguns refilars d’ocells.

Avui cerc una harmonia, una música.

I en la recerca, progrés laboriosament, vaig a les palpentes, a cegues, m’encall en carrerons sense sortida, partesc de bell nou, em perd, i puc assegurar que tostemps em moc damunt sorres movedisses.

L’escriptura es fa, la faig, i em fa.

El vent del temps mou els xiprers negres del caminal i fa tremolar els fullatges marrons dels vells pollancres que mostren la seva esplendor en les planes del meu darrer conte en què em pas una mala fi de temps per descriure la saviesa del crepuscle tardoral travessat dels vermells més hemorràgics que he pogut pintar amb paraules.

“Desapareixem tots a velocitats diferents, en les tenebres”, diu el meu protagonista que es buida del seu talent com un Petroni dessagnant-se al seu bany mentre al voltant sura un perfum de temps perdut.

Per què no puc fer una escriptura nítida i flexible, ben feta i diferent?

Una llàgrima es nua al pit.

Fa fred.

Però tenc tantes de ganes de viure!

Ara, darrere els vidres que no s’han cruiat hi ha una llum negra semblant a la de les Vanitas del segle XVII que evoca l’amenaça atòmica i una possible fi del món.

Puc saber que ha arribat el temps d’atacar per totes bandes i per tots els angles per no fer el bategot.

Treballar des del principi en el cor de la il·lusió, en la nit de les veritats i les mentides.

Desvetlar la impostura amb retorns cap enrere, pastitxos integrats, preses de contrangle, citacions, el segon grau, fantasies, la picada d’ull, el muntatge infinit.

L’escuma de les planes empeny la contarella plena d’intensitat i d’exultació.

El vell mestre de l’escena que condensa en el seu gest l’amargor elegant i l’empresa sexual sofisticada, li pontifica a l’actriu jove plena de fervor: “La meva teoria de base és que l’ésser humà més digne és ridícul almenys dues vegades per dia, no ho sabies?”

I ella respon amb els ulls espirejants, potser un poc banyats: “Hi ha miralls per a la incandescència?”

El vell mestre voldria saber la impregnació de somnis que preludia una encarnació com la d’Enone, aquella humil i complexa dida de Fedra, la filla del sol.

“He fet molta de feina amb la veu: hi ha en la veu tots els problemes emocionals, còmplices, amorosos, aquesta qualitat essencial que valoro. Els mots et porten tan lluny, fins al final. La veu que surt és una altra veu. És el cos sublimat, extenuat de desig. Alguna cosa que s’erotitza tot d’una. Cal prendre la llibertat d’aquesta expressió, com la de les llàgrimes. Què ressent en la meva veu? Alguna cosa molt vertical, molt bella, que ha estat maltractada per la vida.”

Estic dins el fervor, dins el recolliment.

Ja he pintat el meu quadre de mots: no el veig.

Massa a prop.

Avanç cap a una altra terra del temps, cap a una altra frontera.

Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:

Com es pot dir sense impunitat una cosa així?

No record ni el lloc, ni l’estat entre nosaltres, ni l’estació, ni quasi res.

Podria ser que fos l’any del pensament màgic.

Només la veig amb la seva fesomia tan alegre com irònica, amb aquella forma d’amollar sentències o polissonades amb la mateixa entonació una mica quequejant de nina malcriada que sap agafar aires de tanoca per dir les veritats més essencials.

I amb aquell punt chic que no la deixava mai, com si et donàs un regal xifrat, em va dir mots memorables.

“No se sap mai el que ens reserva el passat.”

Aquí hi ha la substància del record: la sensació, la vista, l’olor, els muscles amb els quals hi veim, entenem i sentim, les cordes vocals, els tactes, la serenor de viure.

L’aliança fràgil del canalla i de l’estricte em fa veure un sense sostre tirat damunt papers de diaris i tapat d’un cobertor de fulles de veres en un jardí d’una plaça pública amb plataners gegantins. Vull recalcar que les fulles són tan marronoses i brutes que es confonen amb el terra. La gent passa al seu costat i el mira de reüll com si fos una escultura de Julio López Hernández.

La lenta hemorràgia de vellejar em fa veure aquesta escena com un signe dels temps.

Com funcionen els detectius del sentit?

El misteri dels confins m’atreu com les resplendors d’una foguera en la nit alta.

Enyor l’acèdia monacal i la cambra de Proust. Potser una frase que record de l’escriptor de la Recherche em dona el to d’un allegro: “El súmmum de la intel·ligència és la bondat.”

I, on és la bondat?

Defora hi ha pluges de sang humana i no humana, i hauríem de ser conscients del desastre que ens pot caure damunt no importa quin moment del dia, i les paraules més repetides són mots d’escorxador: acarnissament, fúria, despeçatge, malestar, ràbia, odi, repulsió, carnisseria, nàusea, infern, guerra, desesperació, i sembla que hi ha tants de morts a la tevé i als diaris i a les converses que hem oblidat el sentiment de ser mortals, i no canta ningú de joia quan es desperta viu cada dia.

No hi havia hagut mai tantes de representacions simultànies de confusió, de renou, d’agitació, de combat, de cinisme, de ressentiment, d’explosions per res, de morts per res.

Vivim en els límits del suportable, i no ens en temem.

Serveixen de res les intimidacions orgàniques i biològiques dins aquest remolí implacable d’hilaritat i d’horror?

Es creen sempre seguides d’acceleració i inanitat maquillades pels necrocapitalismes de cada dia que ens injecten un diluvi anestèsic d’imatges i espots publicitaris que reprimeixen les possibilitats de pensar per un cantó i l’atròfia de les sensacions per un altre.

I silencien i prohibeixen i empresonen i assassinen els creadors que fan obres que toquen directament el sistema nerviós, que interroguen a fons els poders, que els desvetlen, que lluiten a les totes contra les forces d’opressió.

Qui diu que poesia és sinònim de llibertat?

I la nostra creactivitat no la donen les grans perspectives, ni els grans mots: el que fa pensar el pensament no és algun sentit darrer i molt amagat, sinó allò que tenim a prop. Aquest a prop que no veim perquè no l’enfocam, que ultrapassam tostemps perquè és precisament el més pròxim. I que ens apareix com un retret.

No veim aquesta taula, aquests fruits, aquesta mà, aquestes muntanyes, aquest mar gran, aquestes coses domèstiques, quotidianes, el pa i la sal de la vida.

Cercar en el que ens enrevolta, en el su-aquí, en el su-ara.

No oblidem que aquells que són incapaços de cercar són incapaços de pensar.

No oblidem els mots savis de Paul Valéry: “Ce qu’il y a de plus profond dans l’homme, c’est la peau.”

Sí, el que hi ha de més fondo en nosaltres, els humans, és la pell, tan a prop. La pell tan plena de sensacions, d’històries, tan perceptiva, tan enregistradora, l’empremta singular, pròpia.

Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:

Treball immediatament en el cor de la il·lusió, en la nit de les veritats i les mentides.

Ador la citació, el segon grau, la picada d’ull, l’al·lusió postmoderna, i vull fugir de les paraules culpables que ho empastifen quasi tot.

Voldria tenir la ploma dels rèprobes que van desafiar els llibres i el temps.

M’entusiasma en aquesta època de l’any tan estibada de llunes plenes a dos pams de la terra, de llunes de sang que em recorden la nit de la dansa de Salomé, i de lloccomuneres imatges de la nostàlgia, cercar en els fons dels miralls crivellats de trets aquest altre, que és el de la víctima d’un antic relat escondit que mata en l’instant que el conta.

Com si alguna cosa s’hagués perdut des d’aquella escena vora la bassa verda del Tancat tota plena d’algues, peixos, granots, espiadimonis, serps i d’altres joies vives. El món s’obria davant els meus ulls de deu anys com un prat ple de meravelles, d’innocència exaltada. El meu cosí mig any més gran ja no duia calçons curts i a mi no em deixaven posar els llargs. Mostrar les cuixes gruixades era un dels meus dolors, em victimitzava. I també patia de mala manera quan mirava com el cosí caçava papallones amb un gambaner, i després les enclavava damunt l’escorxa dels troncs dels pins del bosquet, i feia punteria amb l’escopeta de balins damunt aquelles ales brodades de colors que es convertien en pols daurada que surava un instant rere cada tret.

Sembla mentida que aquestes postes de sol hemorràgiques, de postal, que no s’acaben mai, em facin sentir alguna cosa que s’assembla a la intensitat, a l’exultació.

Som un ésser fugitiu, habitat per una espècie d’infinit.

Em fa por l’apaivagament.

Em fa por perdre la vibració.

Em fa por esdevenir una tereseta.

Naveg per soterranis de vellut per escapar-me dels electroxocs que em claven per totes bandes perquè volen educar el meu sexe i el meu cos.

I fan pillatge del meu cervell.

Ho dic amb veu burleta i cansada, com si fos un record inoblidable, una desorientació lúcida.

A continuació m’assec damunt els escalons d’un poema i deman almoina.

Els versos s’enllacen com heura florida a les meves cames, lleneguen dins la camisa, em mosseguen el cor i entren amb la seva vida fràgil pels fils dels meus nervis fins que el trèmolo que m’amara esdevé el pont que em fa passar de l’extenuació a la lleugeresa.

Són aquesta casta de miracles que cerc en els llibres: les digressions, les zones perdudes, els terrenys imprecisos, la llum nova d’unes pomes de Cézanne.

A l’altra banda de la finestra, un redol ben ample i fondo de llevamans petits i carabassa que han inventat  les darreres pluges, i com a fons un tapís de garrovers sempre tan verds. El motiu del tapís és l’imprevist que espera tostemps. Per totes bandes, sempre: en el plec d’una conversa, en l’enjòlit d’un llibre, en les variacions d’un cel; l’observ tant com l’esper; això és el que no esperava; això és el que esper i desesper.

Matèria d’alè, la caça extrema, la lectura d’una carta d’estrelles desaparegudes, aquestes línies orquestrals simultànies damunt la pàgina, un tros de silenci, però, per efracció, suspens, un missatge il·legible i ambigu, elogi del menyspreat, com el pintor prehistòric faig servir els relleus i els declivis de la paret verbal per marcar traces, gens aleatòries, que el mur de mots que duc dedins m’inspira.

M’expira.

Dies sencers a la natura, al mar, a la muntanya, al bosc, a la vora d’un riu, al mig d’un desert, no són mai suficients.

Ens manca temps, sempre ens manca temps per veure a poc a poc aquest continent invisible, nou, oblidat, profund, enfonyat, que tenim davant els ulls orbs.

Per això cant sempre seguit la resurrecció del cos, ara, de seguida, tot d’una: posseir la veritat en una ànima i un cos.

Rebutjar l’odi del cos propi, la seva desfiguració i la seva desincarnació rabioses.

L’Infern social no ho accepta: ens vol esmorteïts, anestesiats, paralítics, robotitzats, immòbils, eixorcs, insensibles.

Ens cal encarnar-nos tostemps. Per això faig de la frase que escric una germinació, una forma de treure ulls, de créixer en un nou cos amorós que ens mostrarà el paradís real: aigua, nu, roca, arbre, cel, horitzó, muntanya, taula, fruit, crani: tot és el mateix, tot és font de vida, festa.

Esdevenir músic que ha trobat alguna cosa com la clau de l’amor.

No cal separar-se mai de les petites percepcions: són sagrades.

Que pensament i memòria, pensament i reconeixement, pensament i sensació, meditin plegats.

No és necessari treure’s els ulls: cal evitar la petrificació oratòria, la brillantor retiniana, la frenesia irradiadora, massa dibuix comprimint la pintura, el derrapatge cap a l’anècdota, el tapís estirat…

Cal saber que una nova rapidesa es desplega en la lentitud.

Quin és el vostre color preferit? L’harmonia general.

Allò que vull traduir-vos és molt misteriós i mal d’expressar. Ja sabeu que el paisatge es pensa en mi i que som la seva consciència.

¿Podria ser l’entrellaçament a les arrels mateixes de l’esser, a la font de la sensació impalpable?

Hi ha tants d’humans que no són capaços de cercar perquè els han fet incapaços de pensar.

I oblidam que la natura és més en profunditat que en superfície, i que aquesta profunditat que els colors donen als nombres perquè pugen de les arrels del món, es tancarà de cada vegada més.

Perdem el vigor que donen els davalls, els nostres interiors. Cal penetrar tant allò que tenim dedins com el que s’escampa davant nosaltres.

El temps crida i amb poques excepcions no el vol sentir ningú: l’infern social vol que oblidem que tenim el temps comptat.

Cal obrir les valves de la sensació.

Una temptativa perquè la vida atenyi el sistema nerviós d’una manera més violenta i més punyenta.

Cal recordar que: “Anteriorment, vaig ser al·lot i al·lota, i mata, ocell, peix mut de la mar.”

No ho oblidem: el camí vertader no va enlloc.

Pensa que la pintura d’aquest quadre de mots (de morts? Ha! Ha! Ha!), encara és fresca.    

Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:

La pluja quan escric això és suau i insistent, penetra i assaona la terra.

Aquest present neteja els ulls i puc veure el món amb precisió: un arbre, una casa, un turó, una ribella, un gerro són allò que anomen.

Amb nitidesa.

Sembla que aquestes coses estan il·luminades per un astre baix sota l’horitzó, estan amarades d’una llum reveladora que ve d’un lloc infinitament llunyà que la pluja filtra.

La llengua s’ha acostat a la transparència d’una imatge revelant els estrats que componen la seva opacitat.

Res no m’emociona tant com el miracle.

Aquesta llum efímera podria ser com la dels pelegrins d’Emmaús que descobriren Jesús ressuscitat quan va esbocinar el pa.

Pobla la memòria d’absència.

El nu subtil de l’estrany i el familiar és la via i la tonalitat d’una escolta de la inquietud, i més encara, de l’angoixa que ens agafa en el veïnatge de les tenebres que segrega amb aquest renou rítmic i sec la pluja sense fi.

L’inhabitable es troba en el cor del domicili.

Badoc mir cadascun dels noms que he escrit i que m’enrevolten en la paraula i en l’obra.

Som el gratapaper menjat per l’ombra al fons de tot.

Hi veim com en un mirall i per enigmes, per mor d’això, aquesta transparència de cada cosa i la forma d’avenir-se (¿) amb cada nom, em fan veure l’enquesta que duc sobre els meus propis enigmes i els dels altres sense arribar a cap certesa.

Vull caçar l’altre en mi mateix.

Estic com si em trobàs en una llar on totes les paraules són amb el seu borró, l’ull, a punt per treure flor una vegada més.

Com si un escriptor amb paciència i ardor hagués obert un passatge que mai no hauríem pogut entreveure, una transfiguració.

Com si els mots s’haguessin posat a brillar i flamejar.

És un prodigi, és una sort que s’hagin produït interconnexions noves, potencialitats obertes i disperses, correlacions inaccessibles, interconnexions violentes entre idees, entre sabers, o entre pensaments i sabers.

Per mor d’això també hi ha en la meva escriptura una vocació d’inacabament que sempre m’ha acompanyat i m’ha perseguit.

Quan agaf un poc de distància puc pensar que aquesta foscor, que és la llum de la pluja tardoral, seria la consciència lúcida i dolorosa d’aquest fons negre en què es conjuguen la misèria humanal, la impossibilitat de ser feliç, per a la qual cosa hauríem estat fets, i l’omnipresència del mal, aquest fons negre amb un cant coral d’Apocalipsi i amb els sons de les trompetes dels àngels del judici final que travessen la plana on escric, aquest fons negre damunt el qual sobrevivim.

Remuntant el curs del temps cerc una veu que vivifiqui la mortor dels llenguatges comuns que esllavissen la llengua; posi en relació diferents escenes amb una intensitat fulgurant; fixi, dia a dia, l’esplendor fugissera de l’instant; dibuixi en el tapís de la ficció, complex o senzill, metàfores dels humans; mostri la partió de l’ignot; poui símbols del nostre destí que susciti l’esclat lliure dels mots; em reconegui part de la claror d’un paisatge i, sobretot, animi la representació quotidiana de l’existència.

Negranit!

Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:

L’ull s’enfonsa en una apoteosi efímera i gloriosa d’esplendors, de caceres fracassades de llums instantànies, fugisseres, de miratge.

I l’esperit, bon bloquejador de sensacions quan vol, aparta un pensament de roig sufocat com la roentor del desig que s’alça poderós i magnificent.

L’home que ja comença a vellejar i que ara escriu Closcadelletra, ¿conta setmana darrere setmana què és la seva vida?

¿O s’inventa una plagueta de bord que li serveixi de brúixola per orientar-se dins la confusió pertorbadora del món i dins la confusió ardent del fons de si mateix?

¿És un cronista? ¿És un escriptor? Basta que facis, hipòcrita llegidor, una lectura atenta, lenta i sedassada dels seus escrits. Si fos un cronista contaria coses. Si és un escriptor s’explica a si mateix mitjançat l’artifici d’un quadre de mots.

¿No saps descompartir la zona fronterera entre els dos personatges?

Has d’analitzar els riscs i les seduccions, les ambigüitats i els descoratjaments, les fatigues i els decandiments com en tota la literatura.

No et demanis si és ver o fals, si és el fruit d’un impostor o d’un ésser autèntic.

Cal llegir per tots els cantons, giravoltar els mots, escorxar-los si és necessari perquè ens donin el suc i el bruc, acaronar-los, vestir-los, contemplar-los, sentir-los, guixar-los, despullar-los, enterrar-los perquè fructifiquin, fer-los volar.

Les paraules alades són alhora senzilles i complexes, metàfores de l’escriptor per un cantó que se les heu amb la pròpia història, i metàfores de moltes altres coses: detalls minúsculs que són claus de l’enigma, miradors secrets que s’obren a paisatges invists, fons que esdevenen primers termes, interrogacions sense resposta, filatures narratives que mostren els replecs de la consciència, maneres de resistir el dolor de cada dia.

Narrador d’història aquest teixidor de closcadelletres, abans de ser un home de tal nació, creença o color, és un esdeveniment viu en aquest moment mateix.

I això tan essencial sembla que s’oblida tostemps.

Les paraules vives respiren i bateguen de veres.

I ell sap que l’escriptura és el seu remei i la seva salvació, la seva energia i la seva trinxera perquè treballa en convertir el desesper que ataca per totes bandes en espai fèrtil, mentre no para de denunciar l’esterilitat del somni quan esdevé motor d’il·lusions de cartró-pedra i de consum. I vindica que la soll dels llenguatges no es pot entendre mai completament, perquè està plena de laberints, d’ecos, d’escletxes, de fondals, de complicitats, de secrets, que sempre és un palimpsest de veus.

I l’escriptor diu més d’allò que diu, i fins i tot no arriba mai a deixar clares les coses que queden dins un fons d’inacabament, de misteri, d’incertesa, de perplexitat, de tremolor.

L’equinocci de tardor és un quadern d’afinacions: afina cada membre del bosc, afina l’esbart d’estornells, afina l’humus estibat d’esclata-sangs, afina el canvi de clarors entre sol i pluja, afina el turó brodat de fumeres de fulles seques, afina l’estol de núvols amb els ventres negres plens d’aigua blanca, afina el solo de flabiol del pastor del ramat d’ovelles i la cançó de la cuinera que cou vi en una caldera i el fa escumejar amb fulles, afina el pescador lluent d’escates i de llampugues que boten i la fornera que pasta el pa sense descans fins que el fa aliment de vida, afina el pagès que amb l’arada romana fa solcs en els terrossos de call vermell, afina la mar calidoscòpica plena d’ones que boten entre saboneres brillants.

I tot esdevé cant inacabable!

Cal resensibilitzar la llengua i aconseguir que bategui més que raoni.

Cal un descens cap a un endins amagat de la llengua, cap a una autenticitat enterrada, una dissecció cap a les vísceres, cap a la veritat innombrable de l’emoció.

Traspassar la pell de les coses!

Quina xarxa de ressons multiplicats entre el teixit en què s’entrecreuen la realitat visible i el món verbal!

La respiració rítmica, que fa vibrar les paraules dites en veu alta i ens fa sentir en el fons de totes les músiques la tonalitat sense notes, és el deixant de la poesia dins el mar de les lletres…

Escriptor i dissector són sinònims!

Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:

Som dins un paisatge que fa néixer mots.

Som a la recerca sens fi d’elixirs de subtilitat.

Som en uns instants de vellut que em corsequen, en què cada hora és una aventura de la immunitat.

Som als encontorns d’aquest lloc enigmàtic on dins l’aire sura un perfum de temps perdut.

Som encara en moviment entre les notes de la dansa, un ball a la vorera del precipici.

Som l’escriptura jazzística que desitges: un fraseig que canti les vibracions de la galtada i el bes, la nit carnívora dels fràgils que frueixen els dols, el passat que es visita de bell nou a les albes de l’esperit amb ditades de rosa.

Som aquell que diu, cada pell té la seva història secreta, i cada home camina cap a si mateix.

Som un bussejador que sonda.

Som l’ombra d’una veritat passatgera, el misteri d’haver estat allà.

Som algú que creu que l’implacable s’obre sobre l’imponderable.

Som un narrador de no-resos, d’intimitats que no vol ningú, d’un contracorrent ufà, que anuncia i remunta amb lucidesa el flux del temps que va cap a la mort.

Som un David amb ploma de tinta fonera capaç de matar Goliats.

Som una tristesa superada perquè encara que sé que el més fondo és la pèrdua, la descomposició, l’absència darrera d’obra o de sentit, puc contar-ho amb detall.

Som el traductor del temps, i per això escric i llegesc lentament.

Som aquell que es demana amb obsessió el nucli de la literatura: qui conta qui?

Som aquell que sap que la millor garantia de l’honor és la vulnerabilitat.

Som qui cerca el temps incorporat i les seves revelacions pròpies, un traductor del temps.

Som un lluitador acarnissat contra els emmerdadors de la literatura.

Som un ull d’una precisió exorbitada que lletragrafia les falses “novetats” i mostra el que són: purs clixés emblanquinats de superficialitat que no van al cor negre del sistema.

Som la contarella d’un escriptor que tix amb la llum elèctrica del llamp.

Som qui veu com el temps esborra les ferides del passat.

Som capaç de totes les audàcies!

Som qui aconsegueix que les paraules visquin a voler, ressonin, es recarreguin i parlin de si mateixes com si fossin pronunciades per l’aire, com si emanassin directament dels alens, sentit, ritme, música.

Som el que observa, pastitxa, calca, paròdia, dissol, copia, enquesta, critica, deforma, expia, s’entendreix, cruelitza i fascina.

Som una màquina de teixir temps diferents en plena actualitat i, també, espais lliures de temps.

Som aquestes paraules simples no exemptes d’una certa qualitat de somni que s’amaren d’una significació fonda i antisocial.

Som aquest foc estrany que cova davall l’escrit.