A parer de Rufián, tots els pretendents d’una gran coalició de l’esquerra ibèrica acceptarien avui el dret d’autodeterminació, mal que fos declarativament, com un punt d’un programa compartit. La tesi de Rufián és que, per primera vegada, les esquerres sobiranistes poden encapçalar l’espai a l’esquerra del PSOE. “És un pas positiu que Bildu, ERC, fins i tot Compromís, i sens dubte el BNG arrosseguin forces polítiques espanyoles per a les quals, entre nosaltres, el dret a l’autodeterminació sempre ha costat una mica, i que no es posi en dubte”, va dir. Així va semblar que s’hi mullava, però Rufián és un funambulista, i en el fons no feia sinó dibuixar un llindar. Era una manera de dir a la base independentista: “Si l’esquerra espanyola no renega de l’autodeterminació, ja ens hem de donar per satisfets.”

El problema és que la lliçó d’aquests darrers anys és la contrària. No n’hi ha prou que l’esquerra espanyola es declari partidària en abstracte del dret d’autodeterminació, perquè el fet de no creure-se-la de debò, de no defensar-la per iniciativa pròpia, va fer que el 2017, a la pràctica, decantessin la balança a favor de l’statu quo quan precisament s’havia obert l’escletxa més grossa de la història recent per a fer trontollar el règim que deien que desafiaven. En el moment crucial, l’esquerra amb què Rufián es vol aliar ara va triar d’estabilitzar i de pacificar, en lloc d’embrancar-se en una transformació que no encapçalaven. Per no fer concessions en l’eix nacional, van deixar que l’estat els fes la feina bruta.

Per això és especialment rellevant que Montero fes l’orni amb una divagació ben ambigua i fos incapaç de concretar. “La història de l’antifeixisme a l’estat espanyol s’ha construït amb aquests vectors democràtics. Un té a veure amb els sectors populars, les organitzacions obreres i les organitzacions sindicals, i l’altre té a veure amb les forces […] sobiranistes, republicanes. […] Com comença el creixement de l’extrema dreta? Quins són els vectors amb què se’ls permet de créixer? L’anticatalanisme i l’antipodemisme. L’expectativa [ha de ser] que, davant una crisi molt profunda que continua existint a l’estat, hi hagi una sortida democràtica en termes plurinacionals i en termes de justícia social.” Traduït: “Ja és prou valuós que ens unim, no ens demaneu més.”

No és un problema de retòrica, perquè la fugida d’estudi de Montero no és fruit de l’espontaneïtat del discurs. És un problema de pensament polític. Només cal llegir el programa electoral amb què Montero es va presentar fa dos anys a Brussel·les, que en cent trenta pàgines només esmentava l’autodeterminació del poble saharià i del poble palestí. Al capítol tres del document, dedicat als drets i les llibertats fonamentals, no s’hi fa ni tan sols una referència vaga del dret d’autodeterminació dels pobles europeus, tot i que hi ha marge per a incloure en una llista de títol tan pompós la despenalització del cànnabis. En el discurs de Montero, la “plurinacionalitat” serveix tot just de coartada que l’eximeixi d’haver-se de comprometre amb els efectes polítics reals de defensar-la.

Una rèplica habitual de l’esquerra espanyola és que l’independentisme s’ha de fer càrrec que els consensos polítics a Espanya no són els mateixos que a Catalunya, i que els equilibris serveixen per a no naufragar en la tempesta. És una excusa per a mantenir la posició actual. Montero mateix ha fet carrera com a militant d’un moviment, el feminisme, que aspira a sacsejar consciències per imprimir canvis culturals a gran escala, que demana als homes que revisin hàbits i conductes cristal·litzats durant molts segles i que assumeixin que hauran de perdre privilegis. Fins i tot, els homes més desconstruïts s’hi han de sentir concernits. En canvi, no hi ha ni rastre d’un examen de consciència semblant sobre l’espanyolitat. Ara, com sempre, l’extrema dreta serveix a l’esquerra espanyola per a rentar-se’n les mans.

De fet, encara avui les coses van a l’inrevés. L’esquerra espanyola malda per preservar una dominació en l’estratègia, en els valors i en els discursos, i és desacomplexada quan demana concessions a l’independentisme. En nom del pragmatisme o dels drets humans, amb dicotomies tramposes que contraposaven un plat a taula amb les demandes nacionals, l’esquerra espanyola ha exigit investidures de presidents espanyols, l’aprovació de lleis i de pressuposts i actes de generositat electoral que molt rarament han tingut camí de tornada. Si Podem és avui una estructura minsa, ni l’ombra d’allò que va ser, també és conseqüència d’aquesta mirada: la mirada jacobina que va voler dirigir de Madrid estant la implantació del moviment a la resta de la península, i que no va estar mai disposada a cedir el comandament de res.

En les pròximes eleccions espanyoles, es desbocarà una campanya torrencial perquè l’independentisme en bloc es lliuri a frenar l’arribada del PP i Vox. La doctrina Rufián diu que cal empassar-se el gripau de remar en el mateix vaixell que l’esquerra espanyola perquè, si governa l’extrema dreta, tothom hi perdrà, però les lleis elementals de la lògica d’aliances polítiques recomanen de comprovar, abans d’empassar-te’ls tu, quins gripaus estan disposats a empassar-se els altres, i l’esquerra espanyola sempre es comporta com l’espia que només suca una mica els llavis perquè sap que la copa és enverinada. L’independentisme no hauria de considerar cap aliança amb l’esquerra espanyola fins que l’esquerra espanyola no estigui en condicions de respondre seriosament a la pregunta. “Com es realitza l’autodeterminació?” Si el sacrifici temporal dels principis només funciona en un sentit, és la prova del cotó que no hi ha cap front, sinó la mateixa subordinació de sempre.

Madrid deixaria de percebre la llengua i la cultura catalanes com una amenaça seriosa si, fins i tot a Catalunya, esdevinguessin el tresor preuat d’una minoria il·lustrada. Segurament, l’odi no s’estroncaria pas, però amb això, políticament, hi podrien conviure. La minorització de debò els consumaria els prejudicis que, per acomplexament, ens volen fer creure, fins i tot, a nosaltres. El provincianisme, la inutilitat de la llengua. Els estigmes se sublimarien quan fóssim ultraortodoxos que passegen amb el cap cot pels carrers de Barcelona tot llegint les Homilies d’Organyà. És clar que l’espanyolisme més ranci detesta qualsevol rastre de catalanitat, però allò que desafia els fonaments de l’estat no en són els rastres, sinó la vocació de majoria: la possibilitat de la llengua de reproduir-se i de vertebrar la cultura del país.

L’obsessió segregacionista que va repetint, encara avui, que el català, el valencià i el mallorquí no són la mateixa llengua n’és una mostra ben clara. La folklorització amb què l’extrema dreta francesa mira d’escurar la catalanitat, si fa no fa igual. L’objectiu és la regionalització. De tota manera, l’odi no cessa –bé que canvien els accents i els noms dels pobles, bé que en prohibeixen l’ús als plens municipals, i no cessarà fins que no els sembli que el català és neutralitzat al Principat–, però així envien un missatge als parlants: resteu caragolats aquí sota, en posició fetal, sense obrir els braços, i no goseu representar cap altre paper que el de la subalternitat que us hem donat en la nostra fantasia de nacionalistes assimiladors. El problema polític és el lloc que pot arribar a ocupar la llengua.

Els anys vuitanta, la cultura catalana, fins i tot ferida per quaranta anys de franquisme, estava en condicions d’aspirar a una certa hegemonia. L’estat tan sols va permetre la immersió “perquè van pensar que no ens en sortiríem”, com va dir una de les mares del model, Margarida Muset. Per això, contràriament a la creença que la batalla comença amb l’estatut, ja hi havia els primers recursos fa més de trenta anys, quan van entrellucar que la maniobra potser funcionaria. Ara, la precarització del sistema educatiu, la deserció de molts mestres poc compromesos amb el model, el canvi profund que la digitalització ha causat en els hàbits de consum i els volums d’immigració d’aquestes últimes dècades han posat el comptador gairebé a zero, però l’assetjament continua perquè l’hegemonia encara és possible. I volen impedir un segon miracle.

La particularitat d’aquest moment històric és que la vocació de majoria del català és tan amenaçadora per a l’espanyolisme com imprescindible per a la supervivència, no hi ha terme mitjà per a cap de les dues parts, no hi ha terreny neutral: la cohesió de la societat catalana és impossible sense una llengua catalana dominant. I és això que hauria de determinar les prioritats. Per més que s’ompli la boca de paraules boniques, cap proposta política per a Catalunya no és digna de governar el país si no té la revifalla del català com a prioritat absoluta. El conseller Francesc Xavier Vila ho sap perfectament, encara que la posició l’empenyi a fer equilibris. Només cal llegir el diagnòstic del Pacte Nacional per la Llengua que ell mateix va aconseguir de fer signar al PSC: qualsevol esforç que no sigui titànic equival, de fet, a reforçar el canibalisme del castellà.

Això deixa poc marge tant als qui naturalitzen el bilingüisme com als independentistes partidaris de replegar-se, cofois a renegar de l’horitzó de ser un sol poble perquè el troben utòpic, o més zelosos d’agressivitat i de contundència que no pas de feina i mà esquerra. L’objectiu avui encara no és la mera supervivència del català, sinó que torni a ser la llengua central de la vida social. Per això la immersió és la presa de caça major encara que la incompleixin en molts centres o que mai no hagi acabat de funcionar a la secundària: allò que volen impedir és l’aspiració d’una llengua a l’abast dels qui avui encara no la parlen. Saben que la llum tan sols es filtrarà per aquesta escletxa.

Per això els acords que vinculen la legislatura amb Madrid són un problema per al PSC, perquè n’exposen les lleialtats massa sovint, i per això tot s’ha embarrancat en la transferència de l’IRPF. L’aspiració d’obtenir concessions significatives d’Espanya és un element fundacional de la presidència d’Illa, perquè sense la promesa de la sobirania fiscal Esquerra no hauria aconseguit el suport de les bases, però el PSC no té ni la valentia ni la voluntat de pressionar més el govern espanyol: forma part de la mateixa estructura i es fa càrrec dels seus càlculs. Els interessos de Pedro Sánchez abracen els d’Illa i els anul·len. El govern dels partidaris del 155 pot pidolar coses a Madrid, però no es confereix mai a si mateix l’autoritat d’exigir-les, i això el fa inhàbil per a governar Catalunya.

Com que Oriol Junqueras no vol que hi hagi eleccions, han trobat una solució salomònica: els socialistes paguen el preu humiliant de retirar un pressupost per primera vegada a la història, i els republicans paguen el preu ridícul de retirar en diferit la condició d’aconseguir l’IRPF, que era la més bàsica de totes les que contenia l’acord. Així s’ha obert una escletxa d’incertesa, i els socialistes la volen aprofitar per a redefinir el sentit de la legislatura. Les conselleres Alícia Romero i Sílvia Paneque repeteixen aquests dies que a partir d’ara la negociació del pressupost s’ha de circumscriure tan sols a Catalunya. És una manera desesperada d’enviar un missatge: s’acosta la tempesta, Sánchez no cedirà més.

Paneque té sovint la temptació de vestir-ho com una qüestió d’autocentrament: “En tot allò que té a veure amb el nostre autogovern, les decisions es discuteixen i es prenen al Parlament de Catalunya, no pas a cap altre espai”, va dir una vegada, en referència a la negociació de Junts i el PSOE a Ginebra. En realitat, és clar, no té res a veure amb l’autocentrament. Si Paneque pensés que, per esperit d’autogovern, les decisions les prenen els catalans, en lloc de demanar socors al secretari d’Estat de Transports durant la crisi de Rodalia, s’hi hauria enfrontat i li hauria demanat el comandament. Si el PSC pensés que el parlament és el centre de gravetat de la sobirania del país, no l’hauria tancat el 2017.

L’autèntic objectiu de tornar a circumscriure la conversa a Catalunya és governar sense molèsties. Sense política. Com que els socialistes han tornat al poder, en gran manera, gràcies a la domesticació del país, es creuen que tenen dret de governar sense conflicte, i això els encega. Els fa perdre la mesura. Només així s’entén l’arrogància del conseller Albert Dalmau, que fa un acord d’esquena als sindicats majoritaris de mestres i confia que no hi haurà cap incendi, i després de veure’n les flames encara es creu que l’apagarà amb una mica de pluja. No són coses diferents, l’obediència al PSOE i la voluntat que a Catalunya ningú no planti cara: són el mirall de l’atzucac del PSC, que no té tant de poder com es pensa ni deixa que ningú no l’hi disputi.

Aquesta tesi no és fruit de cap tabú sobre la qüestió demogràfica, ni del fet que una colla de càndids esporuguits el vulguin mantenir per a no prendre mal. La raó d’exposar-la és que, després de la derrota, el debat sobre l’objectiu de l’independentisme és obert. Hi ha qui creu que amb la correlació de forces del procés era possible de disputar el poder a l’estat espanyol, per més erràtica que fos l’estratègia, però que ara, en fase de replegament, sense una classe dirigent digna i sense una cultura política sòlida, cal que ens centrem en la supervivència de la nació per si mai volem tornar a estar en condicions de disputar res. Segons els partidaris d’aquesta visió, la qüestió més urgent és com reequilibrem el pes de la immigració a Catalunya. La discrepància és aquesta. No pas si la demografia és important.

Puc entendre les raons dels qui creuen que la supervivència ha adquirit rang de prioritat. No em semblen llunàtics ni radicals. El mateix govern del president Salvador Illa reconeix en el diagnòstic del Pacte Nacional per la Llengua –un text magnífic, tot sigui dit, que hauria de llegir tothom– que l’excepcionalitat catalana és indiscutible. L’ús habitual del català és inferior al 33% per primera vegada, la població nascuda a l’estranger ha crescut d’un 184% d’ençà del 2003 i l’hostilitat espanyolista i les dinàmiques de minorització dificulten l’aprenentatge de la llengua. Tots aquests elements ens situen en una posició gairebé única a Europa. Ara: em sembla un error pensar que ens en sortirem amb enginyeria demogràfica i no pas amb la lluita política i el canvi cultural.

És veritat: la particularitat catalana requereix una mirada política específica, pragmàtica, i la progressia espanyola fa pressió per a negar-la. Hi ha un intent d’estigmatitzar qualsevol reflexió que l’independentisme faci sobre la demografia. Hi ha un hàbit frívol de comparar Catalunya amb qualsevol estat poderós, com si la conversa sobre immigració es pogués produir aquí en els mateixos termes. Però la trampa d’aquesta progressia espanyola s’ha convertit avui en un home de palla que serveix d’escut a una part de l’independentisme per a justificar l’enduriment de les seves posicions migratòries. Hi ha un independentisme somiatruites que, sense gosar dir-ho, creu que si Catalunya ajuda l’estat espanyol a tancar l’aixeta dels fluxos migratoris –com si fos una aixeta– no tindrem ben bé tants maldecaps. I s’equivoca, perquè la naturalesa dels maldecaps que tenim no canviarà amb una mica menys d’immigració. 

Potser l’exemple més il·luminador de tots és la crisi ferroviària, que perjudica igualment treballadors autòctons i treballadors immigrants, perquè en aquest cas els qui recorren a l’excusa demografista no són els independentistes, sinó el PSC. Els problemes de Rodalia no poden ser més clars. L’estat espanyol, mitjançant RENFE i d’ADIF, fa dècades que controla la xarxa de trens de Catalunya, i l’ha tinguda captiva de la política radial, fanàticament centralista. L’han infrafinançada, no hi han executat la inversió promesa, l’han subordinada a la gran velocitat per als poblets desèrtics de la Meseta, i fins i tot ara que cau a trossos malden per retenir la nova empresa dins RENFE i no perdre’n el comandament. I què en diu, la consellera Sílvia Paneque, cada vegada que en té l’ocasió? Que tenim un servei pensat per a sis milions i que en som vuit. 

No és pas mentida, això que diu Paneque, i la Generalitat n’és en part responsable, per deixadesa i manca de planificació. Però qualsevol usuari de Rodalia s’ha pogut adonar que el problema no és el creixement de població, sinó la precarietat de les infrastructures que ADIF ha deixat podrir, o les línies que els ministres espanyols, també socialistes, no han volgut desdoblar, i que impedeixen d’augmentar la freqüència. A Rodalia, com en gairebé tot, la variable demogràfica és un recurs a disposició de tothom per a posar excuses, perquè emmascara els problemes polítics que no es volen atendre. A Catalunya, els més beneficiats per aquesta màscara són els partits que no volen que els antagonistes de cap disputa siguin Espanya o el poder econòmic. 

Tots els estats són violents amb la immigració, tots els estats són excloents per naturalesa, i l’esquerra espanyola és profundament cínica perquè governa amb el PSOE malgrat la matança de Melilla. I què? Catalunya no és un estat, i la idea que tenim dret d’actuar com si ho fóssim, i que per tant hem de ser més durs amb la immigració, és fantasiosa i contraproduent. Entre més raons, perquè una part de l’espanyolisme treballa perquè bona part dels immigrants rebutgin la catalanitat d’entrada. La posició d’obertura que ha tingut històricament el catalanisme no és conseqüència d’una mentalitat naïf, sinó del fet que, com que no podem integrar per força, hem hagut de trobar altres mètodes per a fer-ho. I això no ha canviat, encara que la manera com Europa parla avui d’immigració faci créixer el desig de fer-ho tan desacomplexadament com ho fan els estats. 

L’independentisme demografista es disfressa de realista i desvetllat, com si finalment hagués perdut la por de parlar d’allò de què parlen els grans, però, en el fons, dóna per perduda la batalla. És més fàcil deixar-se anar: renunciar al projecte d’ésser un sol poble algun dia i reconèixer-se com una minoria nacional, irreversiblement arraconada a casa seva, i així complaure’s de fer més fortes i severes les posicions individuals. L’independentisme aspirava a impulsar una lluita sobre el poder i això implica la possibilitat de prendre’l, o de perdre’l, i el demografisme sembla que, cansat de no tenir-lo, i de les conseqüències de no tenir-lo, aspiri a trobar un problema nou, no tan frustrant, amb uns culpables més dèbils. És un error. 

El problema central del vídeo d’Alamany és la mena d’emocions que legitima i cap on ens menen. El moment polític actual és marcat per l’eclosió d’Aliança Catalana, i aquesta eclosió no és tan sols fruit d’un magnetisme personal: Sílvia Orriols és l’instrument d’una reacció ideològica, la portaveu d’una operació que té molt de suport econòmic i mediàtic als despatxos de Barcelona, i que vol redefinir els consensos culturalment fèrtils que hi ha hagut en aquest país les darreres dècades. L’embranzida d’Aliança sembla tan veloç que ha convençut una part de l’independentisme que els termes de la conversa ja han canviat, i que cal adaptar-s’hi, però això, paradoxalment, no fa sinó alimentar-la.

Alamany diu que fa servir amb sarcasme el concepte “gran reemplaçament” per a referir-se a la desaparició dels comerços històrics, com si així pretengués de resignificar la teoria conspirativa de l’extrema dreta, que denuncia un complot per a substituir la població blanca d’Europa per àrabs i africans. No em sembla malament jugar amb el llenguatge per canviar els termes del debat i redirigir-lo, però si en la seva sintaxi les botigues de queviures de paquistanesos són les qui “maten els comerços dels nostres barris”, allò que fa Alamany no és pas capgirar els conceptes d’Orriols en contra seva, sinó participar de l’estat d’ànim que l’apuntala.

No és cosa seva, només. Hi ha un fil de la mateixa lògica en l’obsessió de Junts amb la multireincidència, que s’ha convertit de sobte en un dels grans problemes del país malgrat que els delictes que hi van associats baixin a les estatístiques. Quan Míriam Nogueras exigeix penes més altes contra els nanos que furten un mòbil, l’objectiu de fons no és un país més segur ni fer que hi hagi menys lladres, sinó d’enviar el missatge que Junts també pot tenir la mà dura contra la gent de fora, tot aprofitant que l’extrema dreta ja ha enllaçat en l’inconscient col·lectiu la delinqüència i la immigració.

És evident que és un problema que 470 persones acumulin 4.000 detencions, segons els Mossos, o que els supermercats 24 hores siguin un niu d’explotació i de precarietat, però la funció que els lladres o les botigues de queviures fan en la narrativa de Nogueras o d’Alamany no és aquesta. Són objectes interposats perquè tothom interpreti que es parla d’una altra cosa sense haver-la d’esmentar explícitament. Bé que és evident també que el fonamentalisme islàmic és repressiu i perillós, o que els volums d’immigració que ha rebut Catalunya són un desafiament per a una nació sense estat, i això no fa menys racista Orriols.

Encara que tingui interès analític, posar la demografia tan reiteradament al centre del discurs polític, per més camuflatge que s’hi posi, és una esmena a la totalitat de tot allò que el procés va representar com a revolució democràtica. La conversa sobre la independència servia per a estructurar un combat contra el poder i carregava a l’esquena de la classe política la responsabilitat de la solució, d’executar un pla, de fer complir una promesa. La qüestió demogràfica serveix a la classe política per a treure’s el pes de sobre. Quan la por de perdre la identitat esdevé el motor de la teva causa, la pressió contra els governants es transforma en pressió contra l’altre, l’estranger, l’immigrant, i així cau al buit i no se’n fa càrrec ningú. Per això és profundament hipòcrita que Aliança critiqui el processisme.

Si no hi ha cap partit independentista que treballi per fer participar els immigrants del seu projecte polític com un subjecte actiu, se n’aprofitaran el PSC, els Comuns, el PP o fins i tot Vox, que tenen la partida adulterada de bon començament. Per això David Cid es pot permetre el luxe d’escriure que “si som deu milions, millor”, una frivolitat que ni l’independentista més antiracista no diria mai seriosament. Si el moviment es deixa arrossegar pels termes de la discussió que fixi Aliança, hi ha el perill que completi finalment la missió lerrouxista: una comunitat nacional replegada contra una amenaça externa, organitzada per l’espanyolisme o desconnectada de la catalanitat per obra i gràcia del nacionalisme banal espanyol.

El discurs de Carney va ser rebut com un toc d’atenció inspirador per a tots els vells socis dels Estats Units que ara se senten amenaçats per Donald Trump. El problema és que el primer d’adonar-se de la font de la fragilitat del sistema va ser Trump, i els fruiters aliats que despengen rètols, de moment, hi van a remolc. A mesura que passen els dies, es va veient per què ha de servir la guerra de l’Iran. El secretari general de l’OTAN, el neerlandès Mark Rutte, no ho podria haver dit més clar: “L’OTAN existeix per protegir-nos col·lectivament de qualsevol adversari, sigui Rússia, el terrorisme o qui sigui, però també és una plataforma perquè els Estats Units projectin poder en el tauler de joc mundial.” Els Estats Units hi deixaran la pell per conservar la seva hegemonia i hi arrossegaran els països que consideren súbdits, i entre tots aquests súbdits, n’hi ha que s’hi plauen fervorosament o que cedeixen de seguida. Menys de dos mesos després, Carney va ser dels primers d’aplaudir l’atac a l’Iran.

N’hi ha que no. L’olfacte polític de Pedro Sánchez ha fet convergir el seu interès personal amb la posició correcta respecte d’una guerra infame. No em sembla que els pecats del president espanyol i les seves contradiccions en la política interna ens n’hagin de fer menysprear l’encert, tenint en compte la quantitat de mandataris que, també pel seu propi interès, i de vegades per un preu encara més baix, han tingut la posició contrària i han aplaudit amb els ulls clucs l’atac dels Estats Units i d’Israel, o bé han mirat cap a una altra banda i després, tímidament, hi han introduït matisos. Amb el genocidi de Gaza, que ha servit d’asfalt per a les barbaritats que van venint ara, Sánchez ja va ser una excepció entre la classe dirigent més mediocre que ha tingut Europa en molt de temps. Fins ara, amb la guerra de l’Iran, també.

És veritat que l’excepcionalitat de Sánchez no ens ha de fer perdre de vista que defensa coses molt evidents i que, de fet, no destaca per haver fet cap proesa, sinó perquè els consensos de l’època van canviant molt de pressa. El decorat de Carney es desmantella molt de pressa. La reivindicació del dret internacional, dels canals diplomàtics i de la proporcionalitat, i la crítica a les guerres il·legals que s’atien per elecció política, com aquesta, no són atzagaiades radicals, sinó un alineament amb el sistema que se’ns escola entre els dits. Sánchez pot inflamar la retòrica perquè li convé en termes electorals i perquè no li sortirà gaire car, però sigui per convicció o per conjuntura, posa un gra de sorra considerable per frenar la desaparició del sistema internacional basat en normes, que sens dubte és el més convenient per a Catalunya.

El problema de la narrativa amb què Sánchez ha bastit la seva oposició a la guerra no és l’oportunisme, sinó l’ús que hi vol donar dins el seu negociat. El president espanyol té la mirada posada en les pròximes eleccions, com tots els presidents, i és inútil de retreure-li l’afany electoralista; allò que ens interessa és què vol que hi passi, en aquestes eleccions, i per què, i Sánchez aspira a reduir tant com pugui la fragmentació del seu bloc d’investidura per governar, si pot, menys condicionat. No vol el trencadís d’ara, que l’ha forçat a moure’s, que l’ha transformat. No vol els telèfons inconstants de Waterloo ni els renecs d’Oriol Junqueras a la Moncloa ni les arengues de Pablo Iglesias: vol un escenari de tensió que li doni un resultat aclaparador a Catalunya i que li permeti de reincorporar la branca de l’esquerra que el PSOE va perdre amb els indignats.

Els encerts puntuals de Sánchez no poden fer oblidar qui és, ni d’on ve ni qui obeeix en darrera instància. La imatgeria del president espanyol com un cowboy solitari que es va enfrontar a la cúpula del seu partit no pot fer oblidar que, en el fons, aquell enfrontament no el va dur a destruir el PSOE, sinó a dominar-lo, que és una cosa ben diferent. L’operació de Sánchez pretén de convertir el president espanyol en una icona pop del progressisme mundial perquè farà patxoca, però sobretot perquè facilitarà que la família política a la qual es deu retingui el poder. Com ha demostrat amb la llei d’amnistia, la magra reforma de la reforma del finançament, el fals traspàs de Rodalia o l’ús del català al congrés espanyol, Sánchez està disposat a fer concessions per instint de supervivència, però té sempre clars els límits de debò.

És comprensible que hi hagi independentistes que pensin que, si l’independentisme jugués bé les seves cartes, podria aprofitar les turbulències internacionals, però Catalunya és avui un jugador amb les mans lligades a l’esquena: no hi ha una correlació de forces propícia ni una classe dirigent preparada per navegar la situació. Les decisions que l’independentisme institucional ha pres aquests darrers anys –la priorització de l’estratègia antirepressiva, la submissió absoluta davant el PSOE, la desmobilització de les pròpies bases– han dut el moviment a un carreró sense sortida. Li convé el marc internacional que defensa Sánchez, malgrat que ho faci per raons espúries, i, alhora, cometria un error històric si contribuís banalment a una propaganda que a la llarga cerca d’anul·lar-lo. Cal trobar un equilibri difícil.

Allò que sí que sabem és com es va fer servir aquell episodi tèrbol i per què. Juan Carlos, que no tenia legitimitat perquè l’havia ungit el dictador, va voler trobar-la llavors, amb l’èpica d’haver triat. Així, en el relat hegemònic, el 23-F va passar a simbolitzar una ruptura inexistent. A mesura que passen les hores, també sabem com es vol fer servir ara: com una segona restauració personal, després d’haver perdut el prestigi amb la corrupció. L’editorial de l’ABC d’abans-d’ahir feia així: “La confirmació documental que el rei va aturar el cop ha modificat el clima polític i ha permès al líder del PP de proposar obertament que qui va contribuir decisivament a sostenir la democràcia hauria de poder passar la darrera etapa de la seva vida al seu país.”

La qüestió és que el retorn de Juan Carlos no és un afer personal, com tampoc no ho va ser la caiguda en desgràcia. Mentre esclataven els casos de corrupció del monarca, un terratrèmol important gairebé feia caure les bigues mestres del règim que ell mateix havia personificat. Com que el procés independentista i els indignats van deixar la feina a mitges, la nostàlgia s’ha menjat l’esperança. Com passa amb la rehabilitació del president Jordi Pujol a Catalunya –tot i que ell no tingui el perdó de la justícia espanyola–, el sistema, sense idees per a construir cap promesa nova, mira per inèrcia de recuperar els antics tòtems, i pertot se sent la veu del cocodril d’aquell conte de Rudyard Kipling: “Respecteu els vells…”

Hi ha un intent generalitzat d’esborrar la història de Catalunya i d’Espanya d’aquests darrers quinze anys, però tots aquests esforços seran en va. Malgrat que sembli apaivagada, pertot hi ha pistes que la crisi de règim no s’ha acabat. Per començar, el funambulisme que encara s’ha de fer perquè els vells encaixin en el nou paisatge –la Sarsuela ha demanat a l’emèrit que fixi la seva residència fiscal a Madrid, i els Pujol Ferrusola són jutjats aquests dies a l’Audiència espanyola. Però la pista més grossa és la manca d’imaginació dels hereus. Felipe VI va provar de tenir el seu propi 23-F amb el discurs infame del 3 d’octubre; el president Salvador Illa pujoleja i el president espanyol, Pedro Sánchez, atia el fantasma de la dictadura i dels tinents coronels per salvar-se.

La repetició dels patrons és tan exagerada que, per a ser previsors, potser caldria recordar què va passar després del 23-F. El PSOE i la UCD van pactar el “cafè per a tothom” amb la LOAPA, que pretenia de tallar les ales a la descentralització, perquè Catalunya i el País Basc, que havien recuperat les institucions abans de votar-se la constitució del 1978, anaven massa embalades, i, malgrat la sentència del Tribunal Constitucional espanyol que va frenar la llei, el rastre polític que va deixar en la concepció territorial de l’estat és tan castrador que Catalunya és governada, avui, amb un text d’estatut que no ha estat votat pels ciutadans. Avui van creixent les veus que insinuen que, per no repetir el procés, caldria una nova LOAPA, més ben feta i emmascarada.

Durant la pròxima legislatura espanyola, l’estiu del 2030, l’estat espanyol acollirà, amb Portugal i el Marroc, la copa del Mundial de futbol masculí. El batlle de Barcelona, Jaume Collboni, ha proposat que el Camp Nou en sigui la seu. El març del 1982, poc abans que comencés el Mundial que també llavors va acollir un estat espanyol amb ganes d’emblanquir-se, la policia va detenir i torturar les germanes Eva i Blanca Serra i les van empresonar un mes a la Trinitat per “ultratge a la unitat de la nació espanyola”. En una manifestació contra la LOAPA duien una pancarta que deia: “Independència.” No crec que arribem a saber mai la veritat sobre el 23 de febrer de 1981, però sabem per a què va servir, i això ja hauria de contribuir a no cometre els mateixos errors.

Encara cal veure si aquest segon tomb es consolida o si Rufián recula perquè no el segueixen, però és cridaner el paral·lelisme que hi ha entre la maniobra que va fer a partir del 2018, quan va esdevenir el mascaró de proa del tomb d’Esquerra, i la maniobra que fa ara. Rufián és un especialista a fer seves les crítiques més dures dels rivals dels moviments que ell representa. Ara avala la idea que l’esquerra és càndida si és inflexible en la defensa dels drets humans com abans va avalar la idea que l’independentisme era purista: l’objectiu és retenir la centralitat quan es desplaça, encara que això impliqui canviar de principis abruptament, i encara que aquest canvi impliqui, al seu torn, donar un argument d’autoritat als rivals i deixar a l’estacada els vells aliats. En nom del realisme i de la necessitat d’evolucionar, Rufián navega per les modes sense prestar-se mai a cap fiscalització.

El problema no és canviar d’opinió, sinó que la posició intel·lectual sembla subordinada a la projecció pública de la pròpia figura política, i això, atesa la importància del seu paper de representant de molta gent –portaveu de l’independentisme a Madrid durant la dècada més convulsa de la història recent, figura preferida de l’esquerra per molts joves espanyols– l’arrossega sovint a subordinar-hi, també, la causa que diu que defensa. Per segon cop en la seva carrera, Rufián compra sobtadament el marc dels seus rivals –durant el procés, bé que ho eren el PSOE i l’esquerra espanyola, encara que avui se’n penedeixi, i ara bé que declara que ho és l’extrema dreta, obsedida a parlar de fluxos migratoris i de multireincidència– i els regala l’excusa perfecta: “No ho dic jo, ho ha dit fins i tot Rufián.”

No és una crítica personal perquè mai no ho fa del tot sol: l’operació sempre serveix l’interès d’algú. El problema és que aquest algú no són mai els votants que creien en les idees anteriors. A ells no els explica per què canvia d’estratègia, sinó que els tracta de ximples per continuar sostenint les mateixes tesis que fins fa quatre dies ell mateix defensava. Després de la tardor del 2017, les desqualificacions de Rufián a bona part de l’independentisme no tenien tan sols un sentit retòric, sinó que permetien de començar a articular una narrativa que legitimés la pacificació del país. En les provocacions de Rufián hi havia la llavor dels indults i de la bandera blanca. No estava sol, Rufián. Ara, l’enterrament del wokisme, si prospera, pot servir a una part de l’esquerra que té por que la història l’escombri perquè els consensos socials canvien molt de pressa.

Les tombarelles de Rufián són un problema perquè contribueixen a donar per perdudes les batalles importants i, en concedir els arguments dels seus rivals, no només les perd, sinó que fa més difícil de guanyar les següents. La posició de debilitat estratègica en què les idees de Rufián han deixat l’independentisme, desmobilitzat i sotmès als socialistes, haurien de ser un avís per a navegants. El moralisme amb les àvies de Lavapiés el va dur a dir, l’altre dia: “Si tinguéssim més força, i això sona fatal, faríem un PSOE millor.” Amb l’assumpció generalitzada dels marcs de l’extrema dreta, l’esquerra no tan sols té el risc de trobar-se atrapada en un llarg cicle polític en què la discussió política central siguin els immigrants i la inseguretat, amb una percepció d’apocalipsi general que justifiqui regressions de drets molt dràstiques, sinó d’haver-la legitimada.

González parla per tots els qui veuen Pedro Sánchez com la darrera evolució del mateix monstre que aquests darrers quinze anys ha contestat al règim del 1978. L’independentisme i els indignats no han tingut prou força per a destituir el sistema imperant, però han pogut causar una mutació simbòlica del PSOE, i ara els zeladors del vell ordre no volen tan sols que Sánchez perdi el poder, sinó assegurar-se que la seva deriva sigui la darrera manifestació d’una possibilitat de canvi. El període històric que s’obri després de Sánchez ha de servir per a blindar el sistema que han vist trontollar. Allò que els fa nosa no és la persona del president espanyol, sinó les condicions que han permès que governi com governa. Per això diuen que Sánchez no té principis i, en canvi, combaten el “sanchisme”: no parlen d’ell, sinó del moment històric.

De González n’és important el marc teòric, però també la consigna estratègica. Certament, és rellevant que tot un símbol com ell digui que és més legítim de pactar amb Vox que no pas amb Bildu i que, a parer seu, Brussel·les no hauria d’esborrar ETA de la llista d’organitzacions terroristes. Al capdavall, comparteix el principi d’Isabel Díaz Ayuso quan insisteix que “ETA continua viva i té el poder”: que el problema més greu no era la violència, sinó la ideologia. Però encara és més important que relativitzi l’arribada de Vox al poder, i que ho normalitzi en nom de la lluita contra l’independentisme, perquè envia un missatge: si Vox està en condicions de disputar l’hegemonia de la dreta, ens hi haurem d’entendre per força en alguns aspectes, i ho haurem de fer per a superar d’una vegada el conflicte nacional.

El significat profund d’aquest missatge s’entén millor si s’ajunta amb dos missatges més, de la mateixa xerrada. El primer: que si Gabriel Rufián vol ser candidat d’un front d’esquerres ibèric, endavant, però aleshores convindrà d’implementar un sistema de circumscripció única, com a les eleccions europees, amb el requisit d’un mínim del 5% dels vots a tot l’estat. I el segon: que descentralitzar vol dir reorganitzar competències, no pas cedir sobirania. “Descentralitzar no significa centrifugar el poder de manera que faci impossible un projecte nacional. Quan es confon la descentralització amb la centrifugació –el plurinacionalisme– ens posem en un embolic que només és corregible amb una dinàmica federalista, en què tots tinguem els mateixos drets però no els mateixos sentiments de pertinença”, va dir.

Amb aquesta triangulació, González assenyala un camí on, després d’unes eleccions de to guerracivilista, potser traumàtiques, podrien convergir un PSOE sense Sánchez, un PP poderós però amenaçat i un Vox amb salconduit. L’onada reaccionària, que pot donar a l’extrema dreta un paper preponderant en la política espanyola, és vista per molta gent com una fase inevitable del cicle que travessa tot Europa, i per això els mandarins com González no pensen com es pot frenar, sinó com es pot aprofitar. Si la simbiosi del PP i Vox no pren forma de Donald Trump, sinó de Giorgia Meloni, caldrà trobar el mínim comú denominador i serà, tal volta, un bon moment per a corregir els errors.

Després del procés, hi havia socialistes que deien que, tard o d’hora, s’hauria de votar a Catalunya i, en realitat, no parlaven de l’autodeterminació, sinó de revalidar la pertinença a Espanya: un referèndum en sentit invers, que serveixi per a dir que Catalunya ha votat, però que ha decidit quedar-se. En la reforma que s’albira entre els dards de González, les paraules també estan capgirades. En nom del federalisme, una reforma autonòmica en què es concedeixin quatre competències més, però de manera que els límits quedin clars i protegits finalment, com explicava també José Antonio Zarzalejos en aquesta entrevista. En nom de la democràcia –qui sap si en nom de la unió de les esquerres–, una reforma dels mecanismes electorals que, a la pràctica, faci impossible el paper crucial que el nacionalisme basc i el català han tingut en la configuració de majories a l’estat.

Una vegada va haver pactat per governar amb Podem i es va aliar amb els partits independentistes, Sánchez no ha tingut més remei que deixar-se arrossegar per la dinàmica de la polarització, però això no en canvia la substància. Li convé d’enfrontar-se a Elon Musk com li convé que Vox sigui una amenaça plausible per a mobilitzar els seus votants, però no ha deixat mai de ser l’home que va pactar amb Ciutadans, que va votar per suspendre l’autonomia de Catalunya i que, després de dir que la lawfare amenaçava la seva dona, va pactar amb el PP per renovar el Consell General del Poder Judicial espanyol. L’independentisme seria frívol de pensar que tant se val si Sánchez perd el poder, però seria més il·lús encara si no s’adonés que l’estat té resistència de sobres per a sobreviure a les vicissituds tàctiques d’un sol president.

Més obertament o menys, l’esquerra espanyola té una gran inèrcia a col·laborar en la preservació dels interessos de l’estat en moments de turbulència, com essencialment va passar el 2017, i l’estat té una gran capacitat de recosir-se amb consensos nous. Les aventures de Rufián tal volta tenen un sentit electoral, però no tenen cap sentit polític a llarg termini. Per més que Vox sigui un perill seriós per a Catalunya, que ho és, si l’independentisme llegeix el moment polític tan sols en clau espanyola, té el perill que la història se l’empassi, de manera que, d’aquí a uns anys, quan surti del túnel, es trobi lligat de mans i peus, i amb un paisatge demolidor: amb una reforma que l’hagi convertit en un actor polític testimonial en l’arquitectura institucional de l’estat, sense capacitat d’iniciativa i a remolc dels debats espanyols.

D’aquesta correlació, no n’infereixo que Orriols estigui en condicions de ser la pròxima presidenta de la Generalitat, ni de bon tros; ni tan sols que s’hagi de donar per fet l’ascens tan fulgurant que en prediuen les enquestes. Aquestes darreres setmanes, Aliança també ha comès errors de càlcul comunicatius que, si bé no són garrafals, recorden que no tot és dat i beneït: per exemple, la fredor d’Orriols quan, encara sense diagnòstic, va criticar que haguessin atès Illa de pressa, o l’alineament tan desimbolt amb Donald Trump, que és probable que aviat comenci a cotitzar a la baixa. Hi ha una convergència de dos factors importants. El primer, que s’ha vist que potser Illa no serà capaç de complir la promesa amb la qual va arribar al poder: una bona gestió, eficient i previsora, que contingui la temperatura social. I el segon, que l’establishment no ho aposta mai tot a una sola carta.

Encara que fos un acte privat, sense gaires noms de pes del món empresarial català, la invitació de Cuatrecasas a Orriols no s’ha d’interpretar com una anècdota, sinó com un avís, potser inconscient. Ningú no conserva per sempre el favor del poder econòmic si deixa de ser-li útil, per més que l’hagi complagut, i tothom pot acabar-ne rebent el favor si fa les renúncies necessàries, per més que s’hi hagi enfrontat. El president Illa podria haver après la lliçó del president Pere Aragonès, que va ser batejat en un acte de Foment del Treball el 7 de juny de 2021, el mateix dia que Oriol Junqueras enviava el senyal definitiu en un article en què, per primera vegada, deia explícitament que la via unilateral no era desitjable. Al cap de quinze dies, el govern espanyol va concedir els indults als presos. Quan va arribar l’hora de deixar-lo caure, cap dels múltiples esforços que Esquerra havia fet per entendre’s amb els amos no va servir de res.

La mateixa lliçó en sentit invers la podia haver après del president Carles Puigdemont, que quan era un proscrit tenia tanta distància política amb Foment mateix. Una volta Junts es va reincorporar a la política espanyola, la tardor del 2023, les coses van canviar: durant la campanya de les darreres eleccions, Josep Sánchez Llibre se’n va anar fins a Perpinyà per fer-li carantoines. El 26 de gener d’enguany, van repetir la trobada en una visita a Waterloo. El president Illa podia semblar que gaudís encara d’una patent de cors, però es va llevar al cap de tres dies amb un comunicat que signaven, precisament, Foment, Pimec, les cambres de comerç, el Cercle d’Economia, el Col·legi d’Economistes, FemCAT, Barcelona Global, RACC i la Fira de Barcelona. El missatge era una impugnació claríssima a la trista reforma del finançament que els socialistes i els republicans han defensat: “No es pot considerar suficient.”

El president Quim Torra, legitimat llavors com a independentista recalcitrant, va fer la funció de deslegitimar des de dins la via resistencialista. Els excessos del procés convertits en caricatura. El president Pere Aragonès, independentista pragmàtic i jove, va fer la funció de consolidar el retorn a l’autonomisme de portes endins. L’acte de contrició. El president Salvador Illa pot mirar d’organitzar el retorn de Catalunya a la política espanyola i anar rebaixant, a foc lent, el component simbòlic nacional de la Generalitat, però no és escrit enlloc, això: també pot haver estat l’últim pas per a fer net, abans de tornar a començar. Tal com li va passar a Esquerra, el servei del PSC al sistema també pot caducar si no sap mantenir l’equilibri ni consolidar-se. Aquest era el preu a pagar: una volta la independència ja s’ha desactivat com un horitzó polític a mitjà termini, tothom pot ser acceptat a la partida. L’única cosa que no canvia són les renúncies que cal fer.

El projecte d’Illa, malferit després del caos a Rodalia, va molt més lligat a l’herència de l’article 155 que no pas estan disposats a admetre ni el PSC ni la conversa mediàtica general, i això es percep clarament en Dalmau, un dels socialistes de primera línia que més articulen el seu discurs polític segons el 2017. És cridaner: hi ha una inèrcia que arrossega el conseller de la Presidència a fer servir el procés com a justificant darrer dels seus arguments. És una inèrcia forta, probablement generacional, i que, de fet, ens arrossega a tots els qui, com ell, vam viure el referèndum amb menys de trenta anys, però en Dalmau no revela tant un trauma generacional com una flaca de l’espai polític, perquè el retorn mental al 2017 no li serveix per a parlar de la llibertat del país, sinó que li funciona sempre com un mecanisme de reivindicació del PSC.

Mentre molts socialistes, començant pel president Illa, eviten de tornar a aquells dies i s’esforcen per fer veure que el país ha fet creu i ratlla, Dalmau no pot evitar de repetir sistemàticament un retret fondo a l’independentisme. Encara aquests dies, en les entrevistes que ha fet sobre Rodalia i en la compareixença al parlament, defensava el possibilisme del govern amb frases com ara: “Quan ens hem promès coses impossibles, ens hem enfadat entre nosaltres.” O bé: “Prometre el camí sencer i després no fer cap passa només ens portarà a la frustració.” O bé: “La recepta de no col·laborar ja sabem on ens ha portat.” Dalmau no diu pas: “Ara manem nosaltres i farem veure que aquí no ha passat res.” En un país on tothom rema per oblidar, Dalmau sembla que digui, obsessivament: “Recordeu d’on venim, l’alternativa genera frustració.”

Illa és un producte d’un sol ús, ha de fer de pont. No hi fa res que hagi estat un ministre espanyol orgullós de la repressió, que va demanar que l’autonomia se suspengués abans, i encara en va celebrar la suspensió: quan deixi de ser president ja tindrà edat de jubilar-se. Dalmau, que potser per joventut té més present que la batalla és llarga i que la qüestió nacional rebrotarà tard o d’hora, vol relegitimar el seu espai polític. Illa pot fer veure que dóna per tancat el procés; Dalmau és la prova que les noves fornades del PSC no poden, han de trobar un relat, i, encara més, que no el trobaran si no estan disposats a comprometre’s amb l’autodeterminació del país per rescabalar com la van trair. El procés no és una aventura oblidada, sinó el bateig polític de les generacions que decidiran el rumb del país les dècades vinents.

Aquests dies s’ha comprovat que la impugnació als “partits del 155” no era una crítica abstracta, sense traducció concreta a la realitat. Era una qüestió d’ordre polític elemental que té conseqüències. El govern d’Illa ha tingut un problema d’autoritat per a plantar-se davant RENFE, davant ADIF, davant SEMAF i, sens dubte, davant el Ministeri de Transports espanyol, cosa que ha agreujat la crisi, però no és un problema de qualitat professional: és un problema de concepció. Un partit com aquest PSC, que va votar per suspendre les institucions pròpies quan el conflicte amb Madrid era d’alta temperatura, com es pot esperar que faci valdre la Generalitat davant les institucions espanyoles quan el conflicte és de baixa temperatura? Com es pot esperar que aquest PSC s’enfronti amb l’estat per la qüestió ferroviària si no ho va fer per l’autodeterminació del país?

Dalmau no s’ha cansat de predicar que l’única opció és la col·laboració entre administracions públiques, en contraposició a la frustració que diu que causa la manca de col·laboració. En el fons, és una manera de reconèixer que no s’enfrontaran mai amb ningú. Dalmau diu: si ens equivoquem de diagnòstic –és a dir, si pensem que problemes com el ferroviari tenen un origen nacional–, errarem en la solució –és a dir, la independència tornarà damunt la taula–, i tornarem a dur el país a la frustració –és a dir, els socialistes com jo ens tornarem a veure obligats a alinear-los amb l’extrema dreta per reprimir l’autodeterminació del país. El problema de Dalmau és que és ell qui erra en el diagnòstic. Quan diu que “al país li ha anat malament quan no hem estat capaços d’arribar a acords ni entre nosaltres mateixos”, s’oblida que el procés va començar quan el Tribunal Constitucional espanyol va decidir de fer miques l’estatut, l’acord a què havíem arribat “entre nosaltres mateixos”.

Si la crisi de Rodalia és una mala notícia per al govern d’Illa no és tant perquè hagi projectat incompetència com perquè torna a fer raonable reincorporar a la conversa la idea de la independència que tant s’han esforçat a estigmatitzar. Els arquitectes de la pacificació han comès l’error de pensar que els problemes amb l’estat espanyol eren una opinió de l’independentisme, i no: l’hostilitat de Madrid cap a Catalunya existeix perquè tenim interessos econòmics i culturals contradictoris, i és impossible, a mitjà termini, de fer veure que no és així. Ni tan sols Inés Arrimadas se n’hauria sortit, si hagués estat prou ingènua d’intentar governar la Generalitat en lloc de destruir-la. Els fills del 155 tampoc no se’n sortiran.

Aquests dies s’ha vist ben clar com la lògica de la negació del conflicte ha incapacitat el govern per fer-se valer. No es va plantar ni dimarts ni dimecres davant ADIF, l’empresa responsable de la infrastructura –que la mateixa consellera Sílvia Paneque considera, amb la boca petita, un dels problemes fonamentals amb Rodalia–, perquè és una empresa de l’estat i qualsevol ombra de confrontació amb l’estat espanyol els fóra contra natura; bé que governen per servir-lo. No es va plantar, tampoc, davant els maquinistes, amb tant de poder polític que fa uns mesos van aconseguir de ferir de mort el traspàs de Rodalia tot imposant que l’empresa nova continués dins el grup RENFE. I no es va plantar, no cal dir-ho, davant el Ministeri de Transports espanyol, per l’obediència deguda al PSOE, ni davant RENFE, a la qual tan sols ha obert un expedient informatiu per les incidències d’aquesta setmana.

El conservadorisme comunicatiu del govern, que li comença a passar factura, també era intrínsec de l’objectiu de pacificar. El criteri del govern és que un excés d’intervenció política per a solucionar les crisis les polititza massa. La posició que els socialistes tenien durant el procés identificava la politització generalitzada de la societat com una desviació potencialment problemàtica –de vegades gairebé com un trastorn o una afectació hormonal–, i per això entomen ara la despolitització com la seva funció administrativa. D’ací, la tendència al perfil baix; d’ací, la preferència perquè surtin a parlar els tècnics; i d’ací que, essent la informació als usuaris “una obsessió personal” declarada de la consellera, en el moment de crisi més greu a Rodalia s’hagi pecat d’una informació pèssima. 

Potser l’aspecte més greu és que aquests principis impedeixin de reconèixer els errors. El govern no va avisar a temps que no hi hauria servei de Rodalia dimecres i, dimecres a la nit, encara, va assegurar que els trens tornarien a circular dijous al matí, era mentida, i dijous al vespre, després de moltes hores de silenci, encara va haver d’admetre que no se sabia quan es recuperaria el servei. “El govern ha fet allò que havia de fer”, va dir Paneque. Era honesta, és clar: el govern ha fet allò que havia de fer si hom considera que la Generalitat ha d’evitar la confrontació i doblegar-se davant els interessos de Madrid encara que siguin contradictoris amb els de Catalunya, si hom considera que no pot trepitjar els interessos d’ADIF ni combatre la negligència del govern espanyol. El govern potser s’hauria de demanar, arribats a aquest punt, si la prudència militant que es deriva de l’aversió al conflicte el frena a l’hora d’anticipar-se a les situacions d’emergència. 

“Governar és prendre decisions i riscs. Ser conscient que determinades mesures tindran una resposta. Aquest govern no vol tenir problemes amb ningú, i les decisions i els debats que el país necessita es van ajornant.” El president José Montilla va dir aquestes paraules per referir-se al govern del president Pere Aragonès, el gener del 2024, en una entrevista a VilaWeb, i tenia raó. Tanmateix, la qüestió interessant és que avui, en línies generals, siguin declaracions perfectament aplicables a un altre govern socialista. I no és casualitat. La condició amb la qual tots dos han pogut governar, després del 2017, ha estat precisament aquesta: ajornar els debats i evitar les respostes, no fos cas que tornessin a desembocar en la independència.

El govern prefereix la discreció perquè no vol assumir riscs; no vol assumir riscs perquè el debat polític li juga en contra; i el debat polític li juga en contra perquè, en el fons, és la reducció forçada d’aquest debat que ha dut el PSC novament al poder.

No és una opinió gaire radical, tampoc. El seu primer cap de gabinet, el general John Kelly, a qui dubtosament es pot titllar d’histèric, va explicar durant l’última campanya electoral que Trump havia elogiat, davant seu, la lleialtat que els generals nazis professaven a Adolf Hitler, i va arribar a dir que no li semblava forassenyat de relacionar-lo amb el feixisme. “Mirem la definició de feixisme: una ideologia política i un moviment ultranacionalistes i autoritaris, caracteritzats per un líder dictatorial, una autocràcia centralitzada, el militarisme, la supressió forçosa de l’oposició, la creença que hi ha una jerarquia social per naturalesa… Certament, segons la meva experiència, aquesta són la mena de criteris que ell pensa que funcionen millor per a governar Amèrica”, va dir. Kelly no deia que Trump fos un feixista pur ni banalitzava la Itàlia de Mussolini o l’Alemanya nazi: avisava dels principis polítics que podien fer eclosió netament en un segon mandat.

Una part de l’esquerra, sobretot l’europea, ha tingut recels importants a l’hora de parlar de feixisme aquests darrers anys. És natural: com alertava Miguel Urbán a Trumpismos. Neoliberales y autoritarios (Editorial Verso), la sobreinflamació del terme “feixista”, disparat a tort i a dret per explotar la força que llavors comunicava la paraula, n’ha esterilitzat l’efecte i, a més, ha contribuït a una banalització general del feixisme. La definició de Kelly era incompleta, és clar, i encara és en disputa si el terme anava massa lligat a les seves especificitats històriques –la força del moviment obrer que calia contrarestar, per exemple– i caldria crear-ne un de nou, però l’acceleració del nou Trump posa en quarantena la vigència de les tesis més prudents. El retorn explícit de la lògica colonial en la política exterior i la funció del Servei d’Immigració i Control de Duanes dels EUA com una mena de milícia obertament racista al servei del govern van decantant la balança cap al significat original.

Una altra lectura de Trump que es va neulint és que no se l’havia d’interpretar tant com un moviment autònom, sinó com un conjunt buit que reverberava la ràbia dels desposseïts. A mi mateix, l’oposició demòcrata al primer Trump em va semblar hipòcrita i melodramàtica. Trobava que en feien una crítica poc materialista, que els votants protestaven contra les condicions que havien creat els mateixos mandarins que es presentaven per derrotar-lo. Bill Clinton i Joe Biden són responsables de la devastació de la indústria nord-americana; Hillary Clinton va votar a favor de la guerra infame de l’Irac i Biden en va ser el principal valedor demòcrata; Barack Obama va trair l’esperança de la classe treballadora amb les servituds a Wall Street durant la crisi financera. Tots plegats havien posat en venda la democràcia i encara feien escarafalls.

El temps no els ha llevat la culpa, però el trumpisme ha anat vessant més contingut ideològic, encara que tingui contradiccions internes i famílies divergents. Hi ha un programa. El supremacisme de J. D. Vance o de Steve Bannon –que, per relegat que sigui de l’estructura governamental, continua essent un ideòleg determinant d’un moviment de base– n’és la prova més clara. De moment, la història sembla demostrar que Trump no era tan sols un espectacle, sinó un projecte polític que els primers quatre anys no dominava prou l’escenari per a mostrar la cara autèntica. La possibilitat d’una lectura de Trump com una protesta, o com un accident històric, era, en realitat, un luxe que ens permetia el vell sistema agònic, que encara podia frenar l’eclosió dels autèntics propòsits del credo trumpista. Els mesos vinents veurem si l’avís de Kelly esdevé profecia, i si els principis que connecten Trump amb el vell feixisme han entrat en una nova fase en què hi haurà risc real de tornar-ne a encarar les velles conseqüències.

Com és sabut, la fiscalia anticorrupció espanyola sosté que els diners que els Pujol tenien a Andorra no provenien, en realitat, de la deixa de l’avi Florenci, sinó dels beneficis d’unes comissions cobrades en canvi de concedir concursos públics a empreses de confiança. Segons el relat del fiscal, Fernando Bermejo, el primogènit era una peça central de la trama, no sols perquè gestionava i repartia presumptament la fortuna a l’estranger, sinó també perquè ell mateix hauria ordit una xarxa de cobrament de comissions a través d’una colla de societats que no tenien una estructura real. Imisa, per exemple, tenia una sola persona en nòmina i l’objecte social que en consta al registre és d’intermediació comercial. Hi havia serveis que justifiquessin els pagaments? O eren decorats instrumentals? Heus ací la qüestió.

Sense prou documentació

El primer torn ha estat per a Jordi Puig, germà de l’ex-conseller Felip Puig, amb una declaració molt extensa i plena de problemes tècnics que, a vegades, n’han dificultat la comprensió. La fiscalia descriu l’empresari com “una persona amb vincles d’afinitat amb Jordi Pujol Ferrusola i amb connexions àmplies amb activitat pública de marcat caràcter polític”. Puig ha explicat que Pujol i ell van compartir despatx entre el 1996 i el 2009 i que, durant aquells anys, van participar conjuntament en uns quants projectes d’inversió immobiliària. Fins i tot consta en algun document que la secretària de Pujol i Gironès actuava a vegades en nom de Puig, tot i que Puig ha assegurat que tan sols ho va fer tangencialment.

El testimoni de Puig era d’interès, sobretot, perquè era propietari i administrador de dues empreses, Ibadesa Cat i Ascot Inversions, que van arribar a facturar per a Imisa 112,6 milions de pessetes i 238.000 pessetes, respectivament. Segons Puig, eren pagaments fets generalment per gestions de negocis en països tercers i per operacions immobiliàries i comercials en què Pujol Ferrusola feia un paper de facilitador. “Se li ha requerit documentació d’informació que justifiqués una prestació real de serveis i no la tenim”, li ha retret el fiscal Bermejo. Puig ha reconegut que, en molts casos, els contractes no eren formals. 

Heras, al seu torn, va fer negocis amb Jordi Pujol Ferrusola a final dels anys noranta, a través de l’empresa Nous Associats SL, que es dedicava a la consultoria en transport internacional. Segons la fiscalia, Nous Associats va pagar a la societat del primogènit dues factures per un valor total de 14,5 milions de pessetes. Tanmateix, Heras ha assegurat que el nom d’Imisa el coneixia tan sols de referències i, en canvi, ha explicat que durant un temps va pagar 200.000 euros cada mes a Jordi Pujol Ferrusola perquè el posava en contacte amb inversors estrangers que volien entrar al sector logístic o portuari. “Jo cobrava unes quantitats més o menys fixes de diferents clients i, com que li demanava ajuda, decidíem de partir-ho tot per la meitat”, ha dit.

Regularitzacions a corre-cuita i un escorcoll en disputa

L’altre testimoni decisiu ha estat el de Joan Anton Sánchez Carreté, assessor fiscal del president Jordi Pujol i de Marta Ferrusola –morta fa dos anys– d’ençà del 1983 i, després, de Jordi Pujol Ferrusola i Mercè Gironès. Segons que ha dit, el despatx va rebre exclusivament l’encàrrec de fer les declaracions de l’impost de societats d’Imisa, Project Marketing i, de manera limitada, Active Translation, però que ni les va portar ell directament ni era la funció del despatx de revisar si l’estructura de les empreses era real o no. “Nosaltres no havíem de mirar els mitjans materials i humans, només els ingressos i quina part era declarable”, ha assegurat.

Segons la seva declaració, el paper de Sánchez Carreté va canviar a partir del 7 de juliol de 2014, quan els advocats Xavier Melero i Albert Carrillo el van convocar a una reunió –on hi havia també part de la família. Faltaven pocs dies perquè el president confessés la deixa i volien que els assessorés per fer les declaracions complementàries dels diners que els Pujol Ferrusola tenien a l’estranger. Segons que ha reconegut, aquelles declaracions es van fer a corre-cuita i un any més tard els advocats li van aportar dos llapis USB amb més informació perquè comprovés si s’havien fet bé –i no hi va detectar errors.

En aquell mateix temps, a més, Sánchez Carreté també va esdevenir el representant de tota la família davant la Hisenda espanyola, que havia engegat una inspecció general, de manera que van anar a parar a les seves mans encara més dades dels Pujol Ferrusola. El 27 d’octubre de 2015, la policia espanyola va escorcollar-ne el despatx i se’n va endur els dos pendrives, que són al bell mig d’una disputa processal considerable: bona part de les defenses en demanen la nul·litat perquè l’escrit del jutge deia molt clarament que tan sols es podia requisar informació referida a Jordi Pujol Ferrusola i a Mercè Gironès. En canvi, com insisteix a denunciar sobretot la defensa de Josep Pujol Ferrusola, la policia espanyola va fer servir també la informació de la resta de la família per a acorralar-la. L’assessor ha recordat que el text del jutge era molt clar i ha dit que es pensava que la policia el respectaria.

El dret d’autodeterminació perd valor dràsticament. Les amenaces contra Grenlàndia ja no semblen cap broma ni cap provocació esperpèntica. El segrest de Nicolás Maduro és una violació molt clara del dret internacional –i, segons els experts més sòlids, també del dret federal dels Estats Units–, però Europa ha estat incapaç de respondre-hi. La presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, i la cap de la diplomàcia, Kaja Kallas, han fet el ridícul amb una queixa tèbia; el president francès, Emmanuel Macron, salivant pel favor de Trump, el va fer celebrant sense matisos la intervenció il·legal contra un país estranger; el primer ministre britànic, Keir Starmer, va titubejar com ho ha fet en qualsevol circumstància complicada que ha hagut d’afrontar. La posició del president espanyol, Pedro Sánchez, ens pot semblar tímida, però s’ha interpretat arreu com l’única que es desmarca de la tremolor de cames de la resta. Amb l’autodeterminació feta miques i el dret internacional sense valedors, Catalunya perd dues cartes valuoses que hauria pogut jugar el 2017.

Aquesta tempesta, a més, enxampa el moviment independentista sense poder institucional directe; amb les bases desmobilitzades; els lideratges, cansats i sense perspectiva de renovació; la capacitat d’iniciativa, molt afeblida; i el domini del moment, encara que tingui dos diputats, és en mans d’Aliança Catalana, un grup inconsistent i frívol que ha celebrat la intervenció de Veneçuela com si l’extrema dreta d’una nació fràgil i sense estat tingués cap raó material per a considerar-se al bàndol de Trump, que rema per un món d’estats forts que esclafin qualsevol insecte. La robustesa de la posició de Marine Le Pen, encara que estigui condicionada pels vincles tèrbols amb Rússia, ha estat molt útil per a mostrar Aliança com allò que és, de moment: un reducte ple de fetitxistes molt vulnerables a les modes de YouTube i sense gaire més sentit històric que la canalització de la visceralitat. El món s’endureix molt de pressa i el moment convida l’independentisme català a prendre decisions contraintuïtives.

Encara que costi de dir, l’independentisme és avui un moviment polític neulit, en una autonomia tutelada i vigilada per un poder central que històricament li ha estat hostil, dins un estat de segona fila que, al seu torn, forma part d’un club d’estats tan descoordinat i desorientat que no sap què farà si el seu aliat principal li arrenca un tros de terra aquests mesos vinents. Encara que Sílvia Orriols i els seus assessors no ho entenguin, la presidència de Sánchez, per oportunista i cínic que sigui, és l’única manera de garantir que aquest cúmul de circumstàncies nefastes no empitjora seriosament a curt termini. No havia de ser així, però és aquest l’escenari que Junts, Esquerra i la CUP han construït aquests darrers vuit anys, i és el panorama que cal considerar, no pas cap altre. La qüestió és com aconseguir que aquesta constatació no impliqui de cedir les claus del país a la Moncloa.

Seria un error d’interpretar Sánchez com una cosa que no és perquè, per més que la judicatura reaccionària el consideri un antisistema, fins i tot ell té clara la lleialtat última. En el fons, mai no s’ha allunyat de la missió de qualsevol president espanyol, que no és sinó consolidar la unitat de l’estat: al capdavall, el seu llegat serà la pacificació de Catalunya i la conversió del president Carles Puigdemont i d’Oriol Junqueras en figures funcionals de la política espanyola. Però, a aquestes altures, d’això no se’n pot treure la conclusió que tant se val que caigui, ni encara menys que se n’hauria d’afavorir la caiguda, ni tampoc que cal cedir d’entrada, perquè Sánchez encara no ha arribat al límit. El president espanyol és un conjunt buit i la història n’ha donat a l’independentisme una de freda i una de calenta: la necessitat temporal de sostenir-lo i la possibilitat d’omplir-lo.

Les circumstàncies han canviat molt, respecte de l’estiu del 2023. Llavors, Trump no era a la Casa Blanca amb el poder gairebé il·limitat amb què hi ha tornat; Santiago Abascal, el seu home a Madrid, no era en la posició de força d’ara; i l’amnistia no havia desencadenat l’huracà de fúria que ha acorralat Sánchez i el PSOE. Ara aquesta fúria té per primera vegada un horitzó programàtic. Els passadissos de la cort comencen a planificar un canvi en “l’arquitectura constitucional” que impedeixi un altre procés sense haver de tocar la constitució. Fa alguns mesos, l’influent periodista José Antonio Zarzalejos en va explicar una versió en aquest diari: una reforma aparentment federalitzadora, però que tanqués una vegada per totes el marge competencial de les autonomies. Unes altres veus avisen de regressions més desimboltes, com ara una reforma del règim electoral tan agressiva que faci inviable el pes determinant de l’independentisme al congrés espanyol.

La priorització total de l’estratègia antirepressiva ha convertit el corrent central de l’independentisme en una força orgànica de la política espanyola. L’única aspiració plausible de canviar-ho, això, és fora de la política, amb una batalla cultural obstinada i a llarg termini. Ara la conjuntura històrica condemna la representació institucional del moviment a fer força amb la part de l’estat que pot contribuir a frenar, en l’escala internacional, l’evaporació absoluta de les normes i dels espais multilaterals, i, en l’escala estatal, una regressió territorial profunda. El raonament, és clar, no és vàlid per a Barcelona ni per a Catalunya, però a Madrid i a Brussel·les, encara que les normes internacionals, el sistema autonòmic i el mateix Sánchez siguin morts vivents, l’única alternativa que ha deixat disponible la direcció independentista és guanyar temps contra la inèrcia del món i assumir, és clar, que tard o d’hora l’onada arribarà a la platja, i que cal estar preparats.

El problema és que Redondo s’equivoca en el diagnòstic. El propòsit d’aquesta legislatura no ha estat mai el “compromís històric” del qual va parlar el president Carles Puigdemont a Brussel·les, ni molt menys cap ombra de reforma federalitzant. Ni tan sols es pot acusar Sánchez d’haver estat un hipòcrita, en aquest sentit: ell mateix ho va dir en la seva sessió d’investidura: “[L’amnistia] no serà un atac a la constitució de 1978. Serà una mostra de la seva fortalesa i de la seva vigència.” L’objectiu era que els hereus de Convergència Democràtica de Catalunya aparentment irredempts es reincorporessin, finalment, en la política espanyola, per poder-hi col·laborar. El quid de la qüestió que Redondo camufla amb el seu eufemisme és que reincorporar l’independentisme en la governabilitat de l’estat no és el mateix que incorporar-lo en la governació. 

El paper de Catalunya en la governabilitat espanyola ha dut, tot al llarg de la història, grans maldecaps, com es veié amb les turbulències causades pel Pacte del Majèstic, que té tants paral·lelismes amb aquests dos anys. Tanmateix, allò que de Francesc Cambó a Pasqual Maragall ha dut els terratrèmols de debò és l’ambició catalana de governar, també, Espanya, no pas com un element extern al qual tenir relativament satisfet, sinó com un membre de ple dret en la definició del rumb de l’estat. El famós dilema que Niceto Alcalá Zamora va dedicar a Cambó, que havia de triar entre ser el Simón Bolívar de Catalunya o l’Otto von Bismarck d’Espanya, era fals, perquè Espanya, per credo, refusarà sempre qualsevol Von Bismarck català.

El ministre d’Indústria, Jordi Hereu, l’ex-ministre de l’Interior Jorge Fernández Díaz i tants més, és clar, podrien esgrimir que ells també són catalans. Amb la llista de noms n’hi hauria prou per a no malgastar saliva: els únics catalans que accedeixen a llocs de poder a l’estat espanyol ho fan, sempre, previ formulari d’adscripció ideològica. En els esforços que Gabriel Rufián i Joan Tardà van fent per a reeditar una mena de Front Popular del segle XXI sembla que hi hagi la mateixa pulsió: espanyolitzar el projecte polític per poder saltar de la governabilitat a la governació. Costa de creure: durant dos anys, han estat igual d’utilitaristes que Sánchez. La imaginació política se’ls ha limitat a una especulació més aviat infantil sobre com sobreviure el pròxim cicle electoral, però ni tan sols s’ha dissenyat una estratègia conjunta per a rostir Sánchez a foc lent, ni arrossegar-lo devers un programa polític comú.

L’inconscient de la política espanyola és una presó per a tothom: com en el conte de l’emperador, tothom en veu els límits però ningú no està disposat a ser conseqüent. Ni tan sols l’oposició. A hores d’ara, amb el PSOE dessagnat, el govern espanyol a punt de fer-se miques, sense cap possibilitat de reformes serioses a la vista i en veient fins a quin punt la guerra s’ha convertit en una cosa personal i familiar per a Sánchez, la hipòtesi que sembla més plausible per a desxifrar aquesta legislatura estranya és que Sánchez no era del tot conscient de la profunditat del gest que feia quan va concedir la llei d’amnistia. És tan cert que la magistratura més reaccionària es vol venjar dels socialistes per haver perdonat l’independentisme com que, frívolament, Sánchez es va fiar massa de la seva audàcia, perquè no tenia cap pretensió real d’omplir el gest de substància política i cultural.

Sánchez volia tornar a ser president, però no va calcular bé l’abast dels pactes que va fer per a ser-ho, i quan s’ha trobat de cara la bèstia desbocada, a més a més, ha decidit que no estava ni de bon tros disposat a carregar-ne les conseqüències històriques. No hauria de sorprendre que un dirigent polític que va votar a favor de suspendre l’autonomia de Catalunya no hagi treballat després per cedir-li trossos de sobirania, però hauria de servir per a entendre que fins i tot l’espanyol més kamikaze té uns límits nacionals clars: governabilitat, sí, governació, no.

Dalmau, és clar, no s’ho treu de la màniga. L’administració pública catalana és rígida i antiga. Tres exemples. En el cas de la sanitat, que encara arrossega les seqüeles de l’austeritat, els metges de l’atenció primària fa molts anys que es queixen que el volum de tasques administratives que carreguen els impedeix de fer la feina que haurien de fer. En el cas dels pagesos, el tap burocràtic és un reflex alarmant de la distància de Brussel·les, que imposa normes infeliç i aliena, sense atendre els matisos del trencadís. I molts arquitectes també solen explicar que se’ls fan eterns els projectes per les complicacions en les llicències o per fases dels processos que es podrien encavalcar. Tots tres exemples contenen un problema burocràtic realment existent: en tots tres, però, hi ha conflictes estructurals molt més greus, i el focus burocràtic serveix per a amagar-los.

La consellera de Salut, Olga Pané, va fer penjar als CAP uns cartellets que demanaven un ús responsable de les baixes. El gest de Pané –que després encara es queixava de l’efecte que tenien les baixes sobre el càlcul del PIB– revela tota una concepció de la productivitat, com si les xifres no tinguessin a veure amb la precarietat de les condicions laborals i l’estancament del poder adquisitiu, sinó amb la barra de la gent. Triar quina de les dues cares de la moneda converteixes en el teu cavall de batalla polític no és una qüestió d’eficàcia, sinó d’ideologia; com ho és, també, centrar-se en els tràmits excessius que han de fer els pagesos, en lloc de reformar un model que ha multiplicat l’acaparament de terres i els ha empès a tancar petites i mitjanes explotacions per incorporar-se als gegants del ram; i com ho és que el Departament d’Habitatge prioritzi la reducció dels tràmits per a construir, però, en canvi, no garanteixi que més de la meitat dels nous habitatges que es construiran siguin de protecció oficial.

La prova que és tota una cultura política i no pas un tarannà és que aquest mateix esquema val per a gairebé qualsevol problema greu. L’escàndol de la DGAIA, que té a veure amb la feblesa del braç assistencial dels serveis públics i amb els límits de la subcontractació, es va mirar de resoldre amb un canvi de nom i una reorganització de l’organigrama, de manera que les competències de gestió de la contractació i les prestacions canviessin de direcció general. El Pacte Nacional per la Llengua preveu una pluja de milions per al Consorci per la Normalització Lingüística, les aules d’acollida als centres educatius i ajuts i subvencions; en canvi, el PSC és un defensor ferm del bilingüisme asimètric i nega l’evidència que el català només guanyarà àmbits d’ús si els pren al castellà. La gestió, en realitat, és carregada d’unes idees que els socialistes prefereixen no defensar obertament, de manera que la tecnifiquen per a disfressar-la.

Illa i Dalmau ho venen com una nota de governança seriosa que, finalment, compensarà els dèficits del procés, en què la convulsió política va fer que descuréssim l’esquelet del país. Tenen part de raó en aquest tram final del diagnòstic, però la seva solució, amb l’excusa d’enfortir els ossos, va pansint els òrgans. Van a destemps: una recepta tan plana i maquinal només podria semblar mig encertada si la respiració del país no fos tan accelerada com ho ha estat aquests dies a Badalona, amb estampes d’un conflicte social que s’enlletgeix i s’enlletgirà, alimentat per la crueltat dels batlles que flirtegen amb batalles campals. Fa la sensació que l’aigua del país es va escalfant, que ja és a punt de bullir, de fet, i que de cada problema el govern d’Illa té tan sols dues coses a dir-hi: que mantinguem la calma i que tot millorarà si simplifiquem quatre tràmits.

És impossible que la crueltat pugui articular cap visió del món fèrtil per a ningú, ni tan sols per als desposseïts que, per mitjà de l’extrema dreta, aspiren a una mena de revenja amb els estrangers al centre de la diana. En connivència amb una deshumanització que a la llarga també aspira d’abaratir-los l’esperit a ells. Només cal veure que Orriols i Albiol parlen dels immigrants en els termes exactes amb què els fons d’inversió conceben els treballadors autòctons: com si fossin ramats de cabres. Les habitacions ofertes a nou-cents euros són un vas comunicant de l’institut buidat: només el mateix codi de valors, que s’engendra en la cruesa del llenguatge, pot produir la insensibilització que normalitza totes dues coses.

D’ençà de la primera victòria de Donald Trump, fa nou anys, he maldat per no fer una lectura moralista de l’onada: avui encara sembla que la majoria de demòcrates no hagin entès el cor materialista d’aquella revolta, el dolor de l’empobriment, les aspiracions trencades per la globalització. L’extrema dreta no creix en primera instància perquè tothom es faci racista de cop, sinó perquè els polítics com Hillary Clinton, que encarnen el sistema gairebé literalment, els reforcen quan els presenten com la seva pròpia antítesi. La radicalització ve després, quan el llenguatge perd els compressors i es desboca. Catalunya es troba avui en una posició que hi recorda: entre la ràbia de rel trumpiana i l’alternativa sistèmica d’un president que bé podria ser la nostra Hillary. 

Els qui aspiren a combatre tant una cosa com una altra tenen un problema creixent. Aquests darrers anys, la crítica d’un suposat bonisme ha volgut erosionar, en realitat, el pes de la bondat com un valor polític. I l’esquerra catalana, per no incórrer en l’alliçonament de plàstic dels sistèmics, per no caure en el xantatge melindrós dels dirigents processistes, que per salvar-se adduïen que eren bones persones, se l’ha deixat arrabassar. Mentre contempla com aquest llenguatge verinós es consolida, desorientada per la ressaca del procés i paralitzada per la por d’una derrota històrica que aviat serà al llindar de la porta, avui l’esquerra catalana es va arronsant en la denúncia de la crueltat, va desvinculant la crítica política de la crítica moral –aquesta assumpció progressiva de tants “sí, però” d’Orriols–, i no s’adona prou que el primer bastió de la reconquesta de l’extrema dreta és, justament, un canvi generalitzat en l’estructura moral de la societat. 

El problema és la mena de discursos que en derivaran a mitjà termini: així, els atacs contra Orriols i Albiol no van contra el seu diagnòstic, i s’acaba per discrepar-hi tan sols en les solucions, sense força ni autoritat per a imposar-ne d’alternatives.

No m’estranyaria gens que, aquesta setmana, amb l’aigua al coll, algun assessor íntim de Pedro Sánchez li hagués dit: “President: procuri passar el tràngol dels escàndols amb equanimitat. No s’hi amoïni més del compte.” El bombardament contra el govern espanyol i contra el PSOE és tan descarat que costa de no veure-hi l’exageració. La dona, el germà, la mà dreta, la mà dreta de la mà dreta, la mà dreta de la mà dreta de la mà dreta, la mà esquerra, el fiscal general, i la taca de fang d’un ministre, i d’un altre, i d’un altre, i ara encara aquesta pluja de denúncies per assetjament. Indicis raonables però centrifugats, que situen l’esquerra espanyola en una cruïlla semblant a la de l’independentisme amb Pujol. Si hi ha corrupció però hi ha, també, una operació tan clara de demolició ideològica i política, abraonar-se contra el bàndol propi amb exigències de puresa no és causar baixes en la guerra més important?

No és casualitat: és la collita de la instrumentalització tan pútrida de la justícia. Si la voluntat de matar políticament algú se’t desboca massa, corres el perill d’immunitzar-lo; si en lloc de deu represaliats en fas tres mil, ensenyes les costures d’una persecució sistèmica; si en lloc d’un fill a la presó n’hi vols enviar set i els pares, el simbolisme pesa més que l’ordre legal. Per dominar Catalunya i per no fer net amb el franquisme, els espanyols han buidat la seva pròpia justícia d’autoritat i de significat, fins al punt que, en una situació tan extrema, un govern brut i fràgil com el de Sánchez encara té opcions de resistir. No s’erosiona el govern, així, sinó el sistema polític espanyol en conjunt, perquè el fenomen és bidireccional: els casos que esquitxen el PP –el xicot d’Isabel Díaz Ayuso, la Diputació d’Almeria, la jutgessa de Catarroja que ja cita Alberto Núñez Feijóo, el cas Montoro– serveixen per a relativitzar la tempesta del PSOE, i viceversa.

És tard per a arreglar-ho sense un trencament fondo: la corrupció és una conseqüència massa assumida del règim del 78. Ni tan sols és veritat que la corrupció fes caure el govern de Mariano Rajoy. De fet, la sentència de la trama Gürtel va ser l’excusa que van trobar els vells convergents, amb l’ajuda del PNB, per a recuperar marge de maniobra dins l’estat després del 2017. La interpretació que en fa l’espanyolisme moderat és que, del cercle viciós actual, se’n beneficia Vox, però a Vox, en realitat, no l’adoben les trafiques dels uns i els altres, sinó el mateix règim polític en implosió. Allò que fa que Espanya assumeixi la corrupció com un mal menor –la identitat rància i unívoca de la pàtria, abans corrupta que trencada– és l’únic valor que resta aprofitable per a l’extrema dreta, ara que els altres han drenat l’aiguamoll.

Si Sánchez, ferit com ho està, té encara opcions de sobreviure, és perquè Catalunya i el País Basc, troncals en la seva arribada al poder, defensaran el valor contrari malgrat la corrupció; perquè ni Espanya s’ha exigit prou netedat a si mateixa, ni el gruix dels catalans n’esperen res més que un clima mínimament favorable. Si no se’n pot esperar llibertat política autèntica, per què se n’hauria d’esperar exemplaritat ètica? L’inconscient del missatge de Mas-Colell es pot tornar a aplicar, de nou, amb Sánchez: “La corrupció va ser un dany col·lateral de l’esforç polític titànic que calia fer per pacificar Catalunya i superar el procés.” El problema és que en una cultura tan viciada, i tan hipòcrita, de fet, en els valors que propugna, només hi ha espai per a una política tribalitzada, gregària i fetitxitzada: el caïnisme espanyol, el messianisme català. Aguanti Sánchez o no, Espanya va cap a una profunda degradació.

Les paraules triades no són innòcues. “Barcelona sempre ha tingut una forta vocació de pont amb Iberoamèrica”, diu Collboni. Com el pes emocional de l’orgull o la força simbòlica de la capitalitat, l’ús d’un terme com “vocació”, en aquest cas, denota una interpretació molt concreta sobre quin lloc ha d’ocupar Barcelona al món. Per això ell mateix va dir aquest estiu que governava una ciutat “hispanoamericana”. És una qüestió d’esquema mental. Els costa de dir que Barcelona és una ciutat espanyola perquè saben que és catalana i que els feixistes la van sotmetre el gener del 1939 amb la consigna explícita d’espanyolitzar-la. La suposada vocació hispanoamericana els serveix per a legitimar, per paraula interposada, la mena d’espanyolitat pretesament neutral que, en el fons, atribueixen a la ciutat. Si la vocació travessa l’Atlàntic, va més enllà de l’estat. Així, un debat que els incomoda deixa de ser nacional i la seva posició política esdevé, feliçment, una descripció sociològica. 

Però la realitat és tossuda, i el relat espanyol sempre topa amb un angle de la història que no pot explicar sense fer evident el conflicte nacional. L’exili dels escriptors catalans a Mèxic, fonamental per a entendre la literatura catalana del segle XX, fa, aquí, aquesta funció: és un recordatori de la persecució de la llengua, de l’opressió que, a banda i banda, fonamenta aquest pont que tan blancament defensen. Fóra deshonest de dir que no s’ha parlat de l’exili, a la fira, però cada detall fa la sensació que, si els representants socialistes ho han fet, no ha estat per una primera convicció de centralitat, sinó perquè és inevitable. No és un prejudici: el regidor Marcé, per exemple, se’n va oblidar, curiosament, quan va comparèixer a Mèxic per explicar la programació i es va referir tan sols al boom d’escriptors llatinoamericans a Barcelona, i encara deia que no tenia por “de cap pregunta inquietant”.

En el cas de Collboni, cada reivindicació de l’exili literari desemboca en una reivindicació del bilingüisme. El primer dia, per exemple, va agrair que Mèxic “va salvar-nos els mots”, però en el mateix discurs tingué la gallardia de dir, sobre els barcelonins: “Volem, cito, ‘ser el cor viu d’una llengua de centenars de milions de persones’, com va escriure l’editor mexicà Ricardo Cayuela, i per això hem de reforçar els llaços que ens uneixen, amb una llengua que ens enforteix i una cultura que ens permet de mirar al passat amb honestedat i al futur amb esperança.” És un retrat perfecte de l’escala de valors: Collboni es referia, és clar, al castellà i a la cultura espanyola, cosa que desposseeix de cap densitat els versos de Salvador Espriu i els rebaixa a simple carrincloneria postissa. Amb un 25% de català habitual a Barcelona, aquest aiguabarreig només pot fer-se per frivolitat o per malícia.

L’exili literari no és una anècdota ni la mera conseqüència d’una guerra dura i magra. És inexacte i, a més a més, inútil arxivar-lo com una nota de color o un fragment de nostàlgia. L’exili és un element estructural de la literatura catalana: la guerra va tallar en sec una literatura viva i moderna, i l’exili, en gran mesura, la va haver de recompondre. El batec de la Barcelona de les novel·les de Mercè Rodoreda no s’entén sense la distància física de l’autora; la innovació estilística de Pere Calders o de Tísner difícilment s’explica sense la reacció química de l’exili; Vicenç Riera Llorca escriu la primera novel·la conductista en català a la República Dominicana, Tots tres surten per l’Ozama, i Josep Carner hi publica Nabí, un poema essencial, com l’altre dia va explicar magistralment Raül Garrigasait. No és una llista de noms: és que bona part dels temes, de les aportacions estilístiques, de les veus amb què encara dialoga avui la literatura catalana més nova són fruit de l’exili. 

Hi va haver una interrupció violenta de la tradició i encara no ens n’hem recuperat. El problema no és què expliquem als mexicans ni què ens explicaran els mexicans a nosaltres amb una beca de vuitanta mil euros, sinó què sabem nosaltres, què saben els estudiants del país i amb qui parlen. I la beca de Collboni és tot just un altre símptoma de l’astronòmica indiferència amb què la classe dirigent del país resta, encara, indiferent als efectes que la dictadura va tenir sobre la transmissió cultural de la tradició. “És una paradoxa que la capital de les grans editorials en llengua espanyola sigui en una ciutat que té una llengua pròpia que és el català”, deia Collboni. Doncs no, no és una paradoxa: és un fet polític, com ho és que Mario Vargas Llosa o Gabriel García Márquez escrivissin en castellà, també, i no pas en les llengües indígenes del Perú i de Colòmbia, però tristament el marc del batlle no serveix per a entendre ni una cosa ni una altra, perquè de totes dues li interessa tan sols el sentimentalisme.  

Tot plegat només dóna lloc a la trivialitat i no permet parlar de res seriosament. Potser on es veu més clarament què produeix aquesta visió petita i escapçada de Barcelona és la intervenció d’Eduardo Mendoza a la sessió inaugural de la fira, on parlà del 1714 i del franquisme sense ni tan sols esmentar l’efecte que tingueren contra el català, i encara digué que Barcelona, durant la segona meitat de la dictadura, va ser com la tieta soltera de la família, mig descurada per l’avi dictador, “de manera que cadascú hi feia el que volia i parlava del que volia”. Com ho pot fer, això, un escriptor, en una fira anomenada del llibre? Com no s’hi pot veure, aquí, una profunda decisió política?

El problema no és que Barcelona i Catalunya es mereixin una moixaina de desgreuge o d’empatia; no hi ha cap virtut política en el victimisme. El problema és el resultat d’aquest relat socialista de vainilla, que identifica els conflictes com un element tangencial de la política i de la cultura, i que els empeny als marges perquè no molestin gaire. El problema és la mena de política i la mena de cultura que produeix aquest afany d’entronitzar la pacificació com el valor suprem. El problema és que Illa, Collboni o Marcé entenguin la cultura catalana com una addenda, potser com un tresor que s’ha de promoure o de reivindicar o en la qual s’ha d’invertir, però no com la saba que ha d’estructurar, també, la política. 

Els oportunistes han volgut vampiritzar la restauració de Pujol tractant-lo com un vell xaruc, però aquell dia, a Castellterçol, era del tot conscient de què deia i per què ho deia. Els qui hi érem ho sabem perquè vam veure com es barallava amb tothom per acabar de parlar. Tot i que fins llavors hagués fet un discurs llarg, erràtic i reiteratiu, al final, persistent, indiferent al riure nerviós del públic, vaig tenir la sensació que se’ns adreçava a tots molt més directament que cap altre polític català en exercici. “Això de la independència serà molt difícil. Sabem que no en serem, d’independents, almenys ara”, va dir, també. Tal com, en publicar Residuals o independents, l’any 2011, havia estat més clar que el president Mas, ara ho era més que el president Aragonès, que acabava de deixar el càrrec després de prometre de “culminar la independència” durant un mandat dissenyat per allunyar-la.

La tossuderia del president a participar del seu propi judici ha tornat a revelar un principi de valentia més vigorós que no la indulgència amb què l’han tractat els seus seguidors aquests darrers anys. Més enllà d’informes mèdics i deterioraments cognitius, hi ha un fil que uneix els crits de Castellterçol –“Dos minuts més! Seieu!”– amb la disposició a respondre davant del jutge, a no fer-se perdonar per l’edat. L’operació de rehabilitació de Pujol s’ha fet més per aprofitar-ne allò que convenia, políticament, que no pas per donar-li la paraula ni per saber què volia dir. Ara, amb l’excusa d’un judici abusiu, aquesta hipocresia es repeteix: una part considerable de l’empatia amb què se’l tracta no pretén de denunciar la manca d’humanitat i de garanties del procés, sinó de tancar la conversa: “Això ha estat Jordi Pujol: l’imperfecte constructor de la Catalunya moderna, i puix el jutgen els espanyols, Déu li’n don glòria.”

Infantilitzar la discussió sobre Pujol és pitjor que no jutjar-lo a noranta-cinc anys. És veritat: l’operació Catalunya i la muntanya de vulneracions de drets que hi ha hagut en la instrucció del cas Pujol enverinen el judici des de la base, i la voluntat de castigar i d’escarmentar en fan impossible qualsevol anàlisi estrictament jurídica. No hi ha res a fer, en aquest sentit: mai cap president de la Generalitat ni cap dirigent polític catalanista o independentista no s’asseurà en cap banc d’un tribunal espanyol amb garanties d’un judici just. Ara bé: Catalunya s’hi pot conformar per a rabejar-se cent anys més en l’autocomplaença, o, com ahir escrivia Eloi Gummà, fer igualment una relectura severa de la responsabilitat que va tenir Pujol en els dos motius del canvi de nom de Convergència: la relació amb Espanya i la corrupció que tingué lloc a redós dels seus governs. 

En el fons, totes dues coses anaven lligades. Pujol va poder governar vint-i-tres anys perquè creia que el país no era prou madur per aspirar a la llibertat política de debò i, així, amb el galliner calmat, podia oferir estabilitat a Madrid. El pujolisme era una baula determinant del pacte de la transició espanyola, que també era un pacte de silenci. Aleshores, el sistema permetia als partits, a través d’una gran laxitud en els mecanismes de finançament, de greixar-se amb fraus, trafiques i conxorxes. I, en el cas català, la cosa s’incrustava ben al fons de la cultura política perquè, en nom de la història del país i del dolor nacional, Pujol havia emprès en la teoria una patrimonialització de la institució que, en la pràctica, es completava amb l’amiguisme i la servitud respecte del món empresarial i el poder econòmic. La corrupció d’aquell temps no era cosa d’avarícia, o no tan sols, sinó fruit de la idea que, en un país engabiat, era legítim fer càlculs personals per a munyir el sistema.   

Madrid va castigar Pujol quan va canviar públicament d’opinió perquè trencava aquell pacte, i perquè tenia prou poder per a esvalotar el mateix galliner que havia mantingut calmat. Pujol ha guanyat en el seu arc temporal perquè, després del fracàs del procés, ningú no li ha demostrat encara que no tenia raó: que el país podia anar més enllà d’on ell va retenir-lo, limitat, amb els defectes i els vicis explotats a consciència per a fer-se un pastís electoralment a mida. D’aquí l’arenga orgullosa a Castellterçol. “He guanyat”, semblava que volgués dir. Tant la corrupció econòmica com l’edat a què el jutgen són reflexos del cor del problema. El judici a l’Audiència espanyola serveix precisament per a il·luminar-lo: que l’estat castigués Pujol, una volta retirat, per fer-se independentista, vol dir que el Pujol president i el seu discurs sempre en van ser captius. Per això si el judici espanyol és polític, també ho ha de ser el català.

L’ideòleg del partit, Jordi Aragonès, ho explica en una entrevista recent de Víctor Puig –sense cap pregunta mica punyent: el cor de la seva proposta és d’aplicar millor la legislació espanyola. “Volem l’estat català per aplicar la llei d’estrangeria espanyola que Espanya no aplica”, diu, textualment. És a dir: el problema central de la governança de Catalunya no és que no pugui decidir les seves pròpies lleis, sinó que les espanyoles no s’hi apliquen amb prou força. Cal inferir, d’aquest argument, que si Madrid fos dura i marcial en l’aplicació de la seva legislació ja no caldria la independència? Cal inferir-ne que una Catalunya independent reproduiria les lleis espanyoles, com una còpia més autoritària d’Espanya? Sembla que sí.

En el raonament d’Aragonès es palpa bé l’esperit convergent, tan del segle XX: la cosa important, ens ve a dir, és que Espanya no se sap governar a ella mateixa, de manera que necessita els catalans, més desvetllats. Hi ha una flaire de Francesc Cambó molt resclosida que en el fons revela una pulsió regionalista de dirigir l’estat de Catalunya estant. Fins i tot el sintagma “estat català”, que Aragonès fa servir molt preferentment per davant d’independència, recorda la timidesa del president Artur Mas, que fins ben entrat el procés no gosava dir sinó “estat propi.” Un estat de quina mena? El president Francesc Macià va proclamar la república catalana “com estat integrant de la federació ibèrica.”

L’objectiu d’Aliança no és una Catalunya lliure, ni tan sols una mica més lliure, sinó governar-la en la forma administrativa que tingui. Per això Aragonès envia un missatge a les elits: “Vostè pot pensar el que vulgui sobre la restitució de l’estat català, Espanya i Catalunya. El cas és que Espanya no aplica la seva pròpia llei. Aliança ve per a restaurar l’estat català que aplicarà aquestes lleis de manera molt més eficient, més escrupolosa, i que no el deixarà abandonat davant de les ocupacions, davant del crim, davant de l’impost de patrimoni o de l’impost de successions, o davant d’una sèrie de regulacions que rebenten la poca indústria que queda a Catalunya. […] És un bon negoci, per a aquesta gent, si se’ls explica bé.” Més enllà de les cotilles industrials de Brussel·les, per a cap d’aquests exemples, de fet, no cal un estat independent.

Allò que sí que cal per a aplicar el programa tan incomplet i foradat que presenta Aragonès, en canvi, és que la frontera de l’estat espanyol –la que l’independentisme volia convertir en una frontera catalana– sigui més forta i més vigilada sense deixar de ser espanyola, i que hi hagi més presència de l’exèrcit i de la policia espanyols per a patrullar pels carrers de Catalunya. No és cap especulació. Ho va dir Orriols el gener proppassat: “Vaig reincorporar la policia espanyola a la Junta de Seguretat de Ripoll perquè necessito poder expulsar immigrants que delinqueixen.” Heus ací, doncs: a la pràctica, els immigrants no són la preocupació d’Orriols, sinó la seva excusa per a col·laborar amb l’estat en lloc d’enfrontar-s’hi.

Encara que fanfarronegin amb la unilateralitat, quan Aragonès i Orriols diuen: “Nosaltres incomplirem la llei espanyola una sola vegada”, com van dir ahir, no prometen pas que faran la independència de debò, sinó que comuniquen als votants i al sistema que, mentre la flama no revifi, cosa que sembla ben lluny i que, en tot cas, no depèn d’ells, no seran cap problema per a l’estat. Conquerir sobirania per a Catalunya requeriria un conflicte constant, un estira-i-arronsa sostingut –que, certament, tampoc no van voler Junts, Esquerra i la CUP quan els acompanyava la correlació de forces. Aliança, però, és per damunt de tot partidària de l’ordre i de la llei, encara que sigui de l’ordre espanyol i de la llei espanyola.

De fet, la servitud d’Aliança no s’acaba amb l’estat espanyol. A la mateixa entrevista, Aragonès sosté que la immigració és un desafiament perquè “sempre hi haurà algú disposat a cobrar la meitat d’allò que cobres tu per a fer la mateixa feina”, i, en canvi, ai las, eximeix els empresaris que s’aprofiten de la misèria per a explotar els treballadors de fora. “La culpa no és de la fàbrica ni de l’hotel que pugui contractar un empleat castellanoparlant, o musulmà, o una família que ve amb vuit fills. La culpa no és de l’empresari. Primer, la culpa és de l’estat espanyol que no aplica la seva llei d’estrangeria. I segon, hem de tenir un estat català que pugui fer una moratòria”, declara. És culpa del treballador desesperat, si cedeix com un esclau, però no és culpa de l’empresari tenir esclaus encara que això li trenqui la pàtria.

Amb aquesta carambola, l’ideòleg d’Aliança prova un joc de màgia que pertot arreu se li endevina. Per no barallar-se amb Madrid, sempre pot dir que el mal és la globalització que ens importa treballadors; per no barallar-se amb els empresaris, sempre podrà dir que el mal és Madrid, que no fa bé la feina. Potser això explica que Aliança doni tan poc protagonisme al conflicte nacional. Potser això explica que no badi boca contra el model de monocultiu turístic i parli vagament d’una reindustrialització que defensen tots els partits. I potser això explica el cercle més viciós: que Aliança espera créixer, per exemple, en les parts del país on les càrnies dels empresaris que Aragonès no vol criticar contracten immigrants en canvi de quincalla mentre ells es fan d’or.

Tota aquesta exposició té un risc, és clar, i és que els votants ja ho sàpiguen i tant els faci, però això no els converteix pas en uns valents que protesten contra el sistema –ni contra l’estat ni contra el poder econòmic–, sinó en els col·laboradors necessaris d’una extraordinària impostura. Junqueras s’equivoca quan desnaturalitza l’origen d’Aliança, perquè el problema no està en l’arrel, ben genuïna, sinó en el resultat dels seus discursos, de la seva estratègia i de la seva posició: més regionalisme i més segregació. Els espanyols li tenen tan poca por que Aleix Vidal-Quadras, fundador de Vox, va dir l’altre dia: “Sílvia Orriols salvarà Espanya perquè és qui fa que Puigdemont es mobilitzi [contra Sánchez].” Aliança és tot just el bàndol més xenòfob d’una guerra fratricida dins el vell món convergent, ja del tot esbocinat.

Aquestes darreres dècades, el record de Franco, irresolt, i la qüestió nacional, irresolta, han continuat dialogant com afluents bessons del mateix riu. Les primeres eleccions en què van poder votar els nascuts el 1977 van ser les del 1996. Fou la primera vegada que el nacionalisme català va poder pactar amb la tradició política hereva del franquisme, i la primera vegada que els hereus, apadrinats per José María Aznar, es permetien un cert flirteig republicà, amb el somni d’un presidencialisme a la francesa. Els populars i els convergents es van refiar massa de la modernitat, sense adonar-se que la ferida encara era tendra perquè ningú no l’havia operada mai de debò. Després, la capsa de Pandora nacional es va reobrir i el fantasma del dictador va tornar. Franco no se n’havia anat mai de sota la màscara de l’ala més rància dels populars, però amb la llei de memòria democràtica de José Luis Rodríguez Zapatero els socialistes el van tornar a convertir en un actor polític.

Així, el primer gran gest del govern de Pedro Sánchez fou desenterrar el cadàver de Franco del Valle de los Caídos, i això atia avui Vox per explotar les pors antigues. Aquesta setmana, en referència a les memòries de Juan Carlos, el president espanyol va dir que li resultava “particularment dolorós, en un país on encara hi ha famílies que cerquen els seus parents a les fosses comunes, sentir que el rei emèrit fa lloances al dictador”. El mateix dia, el ministre Óscar López va piular una imatge d’un rètol de l’Institut Nacional d’Habitatge franquista amb la frase: “Si Abascal portés [com a ministre] Habitatge, com avui ho ha desitjat Feijóo.” Si Espanya hagués obrat democràticament amb Catalunya durant el procés, ara tindria una idea més vigorosa de democràcia per a cohesionar-se; com que els jutges i la policia van fer la feina bruta, els espanyols que es consideren demòcrates no tenen més per a oferir que la resistència contra Vox.

El franquisme volia espanyolitzar Catalunya, i Espanya mai no se’n podrà extirpar de dins la petjada fins que no combati, doncs, l’espanyolització de Catalunya. Això, en un estat on aquesta frase no sonés com un deliri, voldria dir no limitar-se a constatar la repressió nacional del franquisme com una postil·la en un assaig o com un afegitó en una conferència, sinó combatre’n les conseqüències com a exercici polític sistemàtic. La resta és xerrera. Dut a les últimes conseqüències, tal plantejament és ingenu, és clar, perquè és un oxímoron: la manera més fonda que tindria Espanya d’atendre’l fóra directament permetre la independència, cosa que no serà mai damunt la taula. El cas és que cap projecte espanyol hegemònic no treballa ni remotament de manera activa per la cultura i la llengua catalanes, per exemple, que significaria la primera passa tímida d’aquesta fantasiosa reparació. Els bocins que amollen els amollen, a tot estirar, com a concessions.

No cal dir que en els exàmens de consciència política de la progressia espanyola o dels conservadors més cultes, que exigeixen als catalans un compromís irrenunciable amb les lleis i les normes que es dicten a Madrid, la pretensió de corregir seriosament res de tot això és impossible de detectar. Només cal consultar l’agenda dels actes de “España en libertad”, la campanya del govern espanyol per a commemorar la mort del dictador, i copsar-ne l’absència d’actes específics sobre la repressió nacional a Catalunya. Les expressions genèriques com “llibertat” i “drets” han anat substituint tota concreció. De la mateixa manera que l’antropòleg Manuel Delgado es queixa sempre que les narratives oficials amaguen la militància de moltes personalitats comunistes, la condició nacional sol també restar relegada, com un angle obscur i negligible; i amb aquest menyspreu persistent s’acaba organitzant una Fira de Guadalajara sobre Barcelona en què ningú no es recorda dels escriptors catalans que van fer literatura catalana a l’exili.

Fins i tot l’esquerra espanyola més enllà del PSOE, agombolada pel moment woke –en el millor sentit de la paraula– internacional, ha reavaluat amb una vergonya pròpia les ferides del colonialisme a l’Amèrica Llatina, i amb una vergonya pròpia ha pretès de cosir les del patriarcat. L’espanyolisme, en canvi, quan no el practiquen directament, l’atribueixen a la seva classe dirigent, que ells també diuen que volen derrotar, i així se’n desentenen. Mentrestant, es neguen a veure cap dinàmica colonial en la relació de Madrid amb Catalunya, i encara, quan es parla del colonialisme espanyol s’afanyen a fer-ne responsable la burgesia catalana i ens exigeixen que els catalans visquem amb vergonya pròpia –cosa que, d’altra banda, fem– l’explotació i l’espanyolització d’un continent que no parla precisament català.

No demano una altra cosa –després del procés fóra il·lús, i fóra no haver entès que el nacionalisme espanyol, transversalment, es replega quan Catalunya el desafia–, però ho constato. Si els espanyols demòcrates i amb esperit crític volen que no reviscoli la cendra del dictador, podrien començar per fer-se càrrec de la lluita contra el procés de substitució lingüística als Països Catalans. La veritat, em sembla, és que ja els va bé que l’empelt franquista continuï treballant, amb l’ajuda de l’economia i de la demografia, per a resoldre’ls un problema cíclic que no saben com treure’s de sobre.

Illa i Pujol són massa diferents. El pragmatisme d’un metge torturat pel franquisme que reclamava la recuperació de l’autonomia no té res a veure amb el pragmatisme d’un ministre que es manifestava amb Vox per suspendre-la. No és una diferència contextual. Cada cultura política té una base emocional que en condiciona l’articulació, sovint més i tot que no els arguments, i encara que Illa llegís de dalt a baix un discurs escrit pel mateix Pujol, molts sintagmes sonarien fins i tot amb una vibració oposada. Per això, entre més raons, un va obtenir la majoria absoluta en el seu segon mandat, i l’altre, en canvi, s’estanca a les enquestes. Ara que fa un any que Illa governa, comença a agafar força l’altra part de l’equació: un sentiment sense Pujol. 

El pujolisme es pot explicar com un vestit que amagava, rere la corbata, un cor més radical, ben personificat en la imatge pública de Marta Ferrusola. El batec ferrusolià era més visceral, és clar, més essencialista, menys diplomàtic, més xenòfob, i també més despullat de les cotilles de la Catalunya convergent. Ferrusola no se n’amagava, quan deia als mitjans que el país se’ns ompliria de mesquites o que no suportava que el president José Montilla tingués el nom en castellà, però el fet que aquest paper recaigués en la muller, que no tenia poder polític real ni una figura reconeguda institucionalment, era la manera que el pujolisme tenia de dir: “Aquest sentiment és vàlid –si el té la dona del president, per què no l’ha de tenir el votant–, però la política s’ha de produir en uns altres termes.” D’una manera semblant, de fet, a les JNC, l’espai dels cadells convergents, se’ls permetia un cert flirteig independentista quan els adults no s’ho plantejaven.

El pujolisme reprimia el país per controlar-lo, però també es reprimia profundament a si mateix: s’observa clarament en els escrits de presó del president, molt més ambiciosos nacionalment que no la seva obra de govern. El jove Pujol es planyia que tants catalans fossin “habituats a la derrota i a la disminució”, o “complaguts en foteses, com indis ignorants enlluernats amb mirallets.” Vint anys després d’aquells mots revoltats, el Pujol president comunicava als espanyols que dominaria l’estómac del país en canvi de competències, pau social, l’europeïtzació d’Espanya i un grapat de prebendes. Calia civilitzar el sentiment, calia relegar l’instint ferrusolià que l’expressava d’una manera tan dura, tan poc pedagògica, tan poc conscient de la correlació de forces. 

El procés va fer miques el pujolisme, perquè va superar la idea tan arrelada que no hi havia més remei que aquesta repressió. Conec una colla de parelles octogenàries que, en les eleccions de l’any 2010, es van dividir el vot: ell votava Convergència i Unió i, ella, Solidaritat, per assenyalar el camí. Potser la implosió del món convergent es pot començar a explicar amb aquesta anècdota gairebé costumista. Amb l’estatut, Espanya havia trencat la seva part del pacte, i el gruix de la base social del país se sentia prou humiliat i alhora prou fort i en un entorn prou democràtic per a deixar esvalotar el galliner, finalment. El pujolisme, com a vehicle de relació amb Madrid, fou enviat al desballestador. El final de l’esperança en Espanya va alliberar els instints reprimits, que tenien una manera nova de canalitzar-se: la independència.

El fracàs del procés ens ha deixat dues formes fantasmagòriques. Catalunya la governa, avui, un Pujol sense sentiment, i la principal força magnètica de l’oposició és un sentiment sense Pujol. Es palpa en els discursos de Sílvia Orriols: la visceralitat del llenguatge, la cruesa, la severitat dels judicis, l’orgull identitari, el desacomplexament de la xenofòbia. Illa ha tornat al desballestador per veure quantes peces del xassís li revenien, i ofereix només una grisor robòtica i desconnectada, un cotxe vell que no fa il·lusió a ningú i no sap on para la pròxima benzinera. Orriols ofereix la desinhibició del ferrusolisme: una explosió anàrquica de la rancúnia, una emoció sense cotxe ni cap altra direcció que l’enduriment per l’enduriment. L’onada internacional l’acompanya, però no n’hi ha prou per a entendre’n la penetració, ni que estigui en condicions de trastocar dos-cents anys de catalanisme, sigui directament o perquè enverini els discursos dels altres. 

El problema d’haver quedat atrapats entre aquestes dues pulsions és que són això, pulsions, i que cap de les dues meitats no té una oposició intel·lectual ni ètica consistent en la seva pròpia tradició. Els joves socialistes no dialoguen amb Xavier Rubert de Ventós, i, en general, els hereus del maragallisme que van trencar amb el PSC han renunciat a fer cap mena d’acusació contra Illa, de manera que no tenen res per a oferir. Aliança es beneficia del fet que, els últims anys, per a justificar la reculada, Junts, ERC i de vegades la CUP han contribuït a estigmatitzar les posicions nacionals fortes i no racistes. Sense alternativa, tots dos semblen forts, encara que Illa governi sense pressupost i que Orriols sigui al grup mixt i encara hagi de demostrar el seu recorregut.  

La Catalunya d’avui es mou en cercles entre un Pujol sense sentiment i un sentiment sense Pujol i, d’això, la conclusió que n’han tret els mandarins de la pacificació és que la solució torna a ser Pujol, perquè els errors del procés han donat la raó a l’autonomista prudent. Per això, després de tractar-lo de lladre, aquests darrers anys han rehabilitat el patriarca, Illa inclòs, a veure si els vigoritzava la poca sang que en poguessin beure; i, quan s’han adonat que difícilment el podrien ressuscitar, han atiat la dialèctica amb Aliança, amb qui els socialistes, de fet, no es contraposen sinó que es retroalimenten. Però la veritat és que, si hem arribat fins aquí, és perquè el pujolisme és mort i no tornarà, ni a mitges ni tot sencer: la història el va superar, i els bocins del Pujol que el procés va trencar no es poden enganxar amb una mica de cola.

Ni Pujol ni els pujolistes no van perdre la xaveta, a partir del 2010, com tampoc no van fer-ho els maragallistes que, decebuts fins al moll de l’os, van pujar al carro de l’independentisme. El procés va ser l’evolució d’una conversa política, i no pas una deriva psicològica. Aquell món es va morir perquè el país va naturalitzar la independència com un horitzó democràtic raonable, i si l’únic diàleg que es fa sentir avui a la Catalunya pacificada és entre el PSC i Aliança és perquè, contra corrent, s’han destinat molts esforços a imposar la idea que una evolució d’aquesta mena és reversible. I no ho és. La Catalunya on el pujolisme va ser possible ja no existeix.

Junts no pot esgrimir que no sabia el pa que s’hi donava. Sabia que allò que acordava amb els socialistes no era tan sols a les seves mans –l’oficialitat del català depenia d’Europa; l’amnistia, dels jutges; el traspàs de les competències migratòries, de la majoria del congrés–, i sabia que n’havia de desconfiar perquè s’espolsarien les puces de sobre tan bon punt trobessin una excusa. Per això Puigdemont va assegurar, durant la campanya d’aquelles eleccions, que Junts no pactaria ni amb el PP ni amb el PSOE. “Uns ho faran amb anestèsia i uns altres sense anestèsia, és veritat, però amputar, amputen tots”, va dir. La doctrina del “cobrament per avançat”, de fet, s’explicava precisament per aquesta suspicàcia: era la metodologia que havia de prevenir l’engany.

Ara, la reflexió de Castellà il·lustra com el “cobrament per avançat” s’ha transformat en “cobrar abans que la resta”. No és un matís de significat. No hi ha tan sols una renúncia implícita, en aquest canvi, sinó el reconeixement d’un programa polític. El primer sintagma volia dir, a la pràctica, exigir concessions al sistema espanyol com a condició prèvia a participar-hi. El segon vol dir, simplement, rebre un tracte de favor una volta dins del sistema, una lògica que encaixa més en la concepció mercantil de la política que ja venia del peix al cove, perquè el cor de la negociació no és el poder, sinó el repartiment del pastís. Per què no es va mantenir la màxima de cobrar per avançat? Perquè l’objectiu no era cobrar, com afirmen Castellà i Nogueras, sinó tornar a ser admesos al negoci. Junts no se’n va de la taula amb les mans buides: ja torna a ser un actor polític lícit en el sistema espanyol.

La política catalana ha esdevingut un joc comercial perquè se n’han escurat les possibilitats democràtiques: el negoci no és la política, sinó l’absència de política. El problema no és que Junts i Esquerra deixessin de banda la independència per pactar transferències de competències o un concert econòmic. A hores d’ara, és difícil caricaturitzar les transferències competencials com un premi de consolació; si, de fet, vuit anys després del referèndum, Junts i Esquerra encara en poguessin esgrimir unes quantes per justificar-se, el balanç potser seria menys vergonyós. El problema no ha estat mai la negociació, sinó que no es negociava de debò, perquè allò que han volgut els partits independentistes no ha estat ni tan sols un pacte institucional nou per a Catalunya, sinó, tristament, superar el marc del procés per deslliurar-se de la repressió i dels compromisos amb els ciutadans.

El PP no va oferir a Catalunya res més que càstig, i el PSOE, res més que pacificació. És veritat: Espanya no ha ofert res més que humiliació per als dos milions de catalans que van anar a votar el Primer d’Octubre, però la responsabilitat històrica de l’independentisme, una volta perduda la batalla, era mirar de posar un preu a la seva pròpia capitulació. Així, potser, ara no parlaríem de transaccions, sinó d’alguna cosa amb una mica més de substància, però també en això va fracassar: la priorització de la lluita contra la repressió, en lloc de negociar, de debò, una sortida més digna per al procés, va ser una decisió conscient. La retòrica comercial de Junts sembla un acte reflex: al capdavall, l’anhel de cobrar de Castellà i Nogueras potser l’hem d’interpretar com l’admissió inconscient d’haver venut alguna cosa.