El ministre d’Afers Estrangers francès, Jean Noel Barrot, ho ha comunicat en un text difós a les xarxes socials, on denuncia les “accions reprovables” de Ben-Gvir contra ciutadans francesos i europeus que viatjaven a bord de la Global Sumud Flotilla.

Tot i que França desaprova la iniciativa de la flotilla perquè “no produeix resultats útils i sobrecarrega els serveis diplomàtics i consulars”, també considera intolerable que ciutadans francesos siguin amenaçats, intimidats o maltractats d’aquesta manera, especialment per un funcionari públic.

Barrot assenyala que aquestes accions s’afegeixen a una llarga llista de declaracions i actes indignes que inciten a l’odi i la violència contra els palestins i, tal com ja ha fet el ministre d’Afers Estrangers italià, Antonio Tajani, sol·licita que la Unió Europea imposi sancions contra un dels membres més extremistes del govern israelià.

“Perquè estimo profundament França i els francesos, he decidit de ser candidat a la presidència de la República”, ha dit Attal en un discurs breu en què ha defensat la necessitat de recuperar l’optimisme i l’ambició col·lectiva del país. L’ex-cap de govern ha reivindicat la França rural, l’agricultura i la cohesió territorial, en un intent evident de reconnectar amb sectors socials allunyats del centre polític tradicional.

Attal es converteix en el segon ex-primer ministre de Macron que es posiciona formalment per ocupar l’Elisi després de la sortida del president francès, que constitucionalment no podrà optar a un tercer mandat consecutiu. Qui primer va fer el pas va ser Édouard Philippe, ex-cap de govern i actual dirigent del partit Horitzons, que continua apareixent com el candidat amb més opcions dins l’espai centrista i liberal.

Tanmateix, Philippe ha quedat políticament tocat aquesta mateixa setmana per l’obertura d’una investigació judicial per presumptes irregularitats en la gestió de fons públics com a batlle de Le Havre. El cas no implica, ara com ara, cap acusació formal, però arriba en un moment especialment delicat i pot alterar l’equilibri dins el bloc postmacronista.

La candidatura d’Attal ha fet visible també el distanciament progressiu amb Macron. Tot i haver estat durant anys una de les figures més pròximes al president, que el va convertir el gener del 2024 en el primer ministre més jove de la història del país, les relacions entre tots dos es van refredar arran de la convocatòria anticipada d’eleccions legislatives aquell mateix any, després de la derrota del macronisme a les europees. Aquella decisió va obrir una greu crisi política i va deixar l’Assemblea francesa dividida en tres grans blocs sense majoria clara.

Mentrestant, l’extrema dreta continua dominant els sondatges, tant amb Marine Le Pen –pendent encara d’alguns fronts judicials– com amb Jordan Bardella com a possibles candidats. A l’esquerra, Jean-Luc Mélenchon ja ha anunciat que s’hi tornarà a presentar i els intents d’articular una candidatura unitària continuen encallats. També la dreta tradicional arriba fragmentada a la pre-campanya.

La cursa presidencial francesa entra en una nova fase, amb el macronisme sense hereu clar i amb uns quants aspirants disputant-se l’espai central en un context polític cada vegada més polaritzat.

Segons ha informat la Fiscalia Nacional Financera francesa (PNF), el 7 de maig passat es van dictar les interlocutòries d’obertura d’instrucció judicial arran d’una denúncia presentada el juny del 2025 davant el Tribunal Judicial de París.

La denúncia també assenyala la subdirectora d’innovació i tecnologia digital de l’ajuntament de Le Havre, Stéphanie de Bazelaire, i la directora general de serveis de Le Havre Seine Métropole, Claire-Sophie Tasias.

La causa deriva d’una investigació preliminar encarregada a la policia judicial de Rouen i a la unitat especialitzada en corrupció i delictes financers.

Segons que ha avançat la ràdio pública francesa, els presumptes delictes van ser denunciats el 2023 per una alertadora franco-alemanya que havia estat contractada tres anys abans com a subdirectora del projecte “Ciutat Digital” de Le Havre, gestionat per LH French Tech.

La denunciant alertava d’una gestió opaca dels recursos, d’un nombre desproporcionat de treballadors respecte de l’activitat real del centre i d’un possible conflicte d’interessos, atès que la presidenta de LH French Tech també és regidora de la comunitat dirigida per Philippe. El projecte havia rebut més d’un milió d’euros en subvencions públiques en dos anys.

Sarkozy ja havia estat condemnat en primera instància a cinc anys de presó ferms per associació criminal en aquesta mateixa causa, tot i que va ser absolt de tres delictes més. Ara, la fiscalia demana que la pena s’elevi a set anys i que també sigui condemnat per corrupció i finançament il·legal de campanya.

El ministeri públic considera provat que Sarkozy va pactar amb el règim libi una aportació econòmica encoberta per a la campanya presidencial del 2007 en canvi d’intervenir en la situació judicial d’Abdalà Senussi, cunyat i mà dreta de Gaddafi. Senussi havia estat condemnat a cadena perpètua en absència per l’atemptat contra un avió de la companyia UTA el 1989, de resultes del qual van morir 170 persones.

Segons l’acusació, el règim libi hauria transferit prop de 6 milions d’euros per mitjà d’intermediaris per a finançar la campanya de Sarkozy. Durant el judici, la fiscalia ha sostingut que l’ex-president va ser “l’instigador” de les reunions amb alts càrrecs libis per a organitzar el finançament encobert de la candidatura presidencial i que era “l’únic beneficiari” de la trama.

L’advocat general Rodolphe Juy-Birmann ha defensat que els acusats van actuar “d’acord amb el règim de Muamar al-Gaddafi” per desviar fons públics libis amb l’objectiu de “finançar les aspiracions personals i polítiques de Nicolas Sarkozy”. La fiscalia sosté igualment que aquestes operacions “van contaminar el finançament de les eleccions presidencials de la cinquena República”.

La petició s’engloba en el judici d’apel·lació contra l’ex-president pels delictes de conspiració, corrupció i finançament il·legal de campanya electoral, relacionats amb la seva etapa al capdavant de la desapareguda UMP, precedent de l’actual partit dels Republicans. La decisió judicial es farà pública el 30 de novembre.

La fiscalia també ha demanat penes a més acusats de la trama. Per a l’ex-ministre de l’Interior francès Brice Hortefeux demana quatre anys de presó, dos dels quals amb suspensió, i per a l’ex-secretari general de l’Elisi Claude Guéant sol·licita sis anys de presó i una multa de 100.000 euros.

La defensa de Sarkozy ha reiterat la innocència de l’ex-president i ha negat que hi hagués diners libis en la seva campanya o en el seu patrimoni personal. El seu advocat, Christophe Ingrain, ha assegurat que demostrarien “la innocència completa” del seu client durant els al·legats finals prevists d’ací a quinze dies.

Sarkozy, condemnat en un altre cas de corrupció i tràfic d’influències relacionat amb escoltes telefòniques, sempre ha denunciat una persecució política i judicial. Quan va ingressar a la presó el 21 d’octubre, va qualificar aquella condemna “d’escàndol judicial” i va dir que havia “humiliat” França.

L’ex-president conservador va esdevenir el primer cap d’estat francès que s’asseia físicament al banc dels acusats. El seu predecessor, Jacques Chirac, va ser condemnat el 2011 per delictes comesos quan era batlle de París, però no va comparèixer mai davant el tribunal per motius de salut.

Segons ha avançat l’agència France-Presse, la investigació s’ha obert després d’una denúncia presentada per una associació anticorrupció, que acusa el partit d’haver desviat recursos europeus destinats als eurodiputats per finançar activitats vinculades a la campanya presidencial de Marine Le Pen. El cas gira entorn d’un formador especialitzat en preparació mediàtica que inicialment havia estat contractat per preparar eurodiputats del RN en qüestions relacionades amb l’activitat parlamentària europea. Tanmateix, segons la denúncia basada en una investigació del setmanari Le Canard Enchaîné, a partir del setembre del 2021 aquest assessor hauria passat a treballar específicament en la preparació mediàtica de Jordan Bardella de cara a les eleccions presidencials franceses.

L’associació denunciant, AC !! Anti-Corruption, considera que els “fons posats a disposició dels eurodiputats” haurien estat utilitzats “amb finalitats alienes a la seva atribució” i sosté que això podria constituir una malversació de fons públics europeus. La denúncia es va presentar inicialment davant la Fiscalia Financera Nacional francesa, que posteriorment la va traslladar a la fiscalia europea perquè n’avalués la competència. Després d’una fase preliminar de verificacions, la fiscalia ha decidit obrir formalment una investigació per “sospita de frau” amb fons europeus.

L’organisme, amb seu a Luxemburg, no ha volgut confirmar oficialment la investigació ni fer comentaris sobre el cas. Una portaveu s’ha limitat a recordar que la fiscalia europea “no comenta investigacions en curs”. El RN ha negat les acusacions i assegura que es tracta d’un atac polític contra Bardella.

La nova investigació arriba en un moment especialment delicat per al partit d’extrema dreta francès, que ja va ser condemnat per un cas relacionat amb el finançament europeu. El juliol del 2025, la mateixa fiscalia europea ja va obrir una altra investigació sobre l’antic grup Identitat i Democràcia del Parlament Europeu, del qual formava part el RN, per presumptes irregularitats en despeses de més de 4,3 milions d’euros entre el 2019 i el 2024.

Paral·lelament, Marine Le Pen continua pendent de la decisió del tribunal d’apel·lació de París en el cas dels assistents parlamentaris europeus del Front National, l’antiga denominació del partit. La resolució judicial, prevista per al 7 de juliol, pot ser determinant per al futur polític de la dirigent, com també per al vice-president del partit i batlle de Perpinyà, Louis Aliot.

Els magistrats consideren acreditada una voluntat de matar “sense equívoc” i atribueixen a l’agressor una motivació ideològica i religiosa. En aquesta línia, sostenen que Elong Abé hauria actuat sol, sense la participació ni el suport de terceres persones, i descarten així l’existència d’una trama organitzada. És precisament aquest punt el que ha aixecat una forta contestació de la família de Colonna. Els seus advocats denuncien que la tesi de l’acte individual no encaixa amb uns quants elements que envolten el cas i que, segons ells, demostren fallades greus, o fins i tot responsabilitats, de l’administració penitenciària francesa.

Entre aquests elements, destaquen circumstàncies com la manca de vigilància efectiva, el fet que la videovigilància no funcionés en el moment de l’agressió i la llibertat de moviments de què hauria disposat l’agressor al centre penitenciari. També recorden que el mateix Elong Abé havia arribat a afirmar que havia actuat amb el coneixement o el suport dels serveis de l’estat, una versió que les autoritats franceses han negat reiteradament.

En un comunicat especialment dur, la defensa de la família ha qualificat “d’inversemblants” els fets i ha denunciat que la hipòtesi judicial adoptada s’ajustava a una “raó d’estat” que evita d’aprofundir possibles responsabilitats institucionals.

El cas ja havia estat objecte d’una comissió d’investigació parlamentària, que va assenyalar “greus disfuncions” en el funcionament del sistema penitenciari i en la gestió dels presos implicats. Tot i això, les vies judicials obertes per a aclarir una eventual responsabilitat de l’administració han estat, fins ara, arxivades o limitades.

“No havia fet política abans i no en faré després”, ha dit en una declaració amb què marca distàncies amb qualsevol continuïtat en l’àmbit institucional una vegada deixi la presidència. La limitació constitucional li impedeix d’optar a un tercer mandat consecutiu, però el seu futur polític ha estat objecte de debat aquests darrers mesos.

Les paraules de Macron arriben en la fase final d’un doble mandat que ha marcat la política francesa i europea durant gairebé una dècada. En aquest context, el president ha admès que el tram final era especialment exigent, perquè combinava la necessitat de defensar el balanç de govern amb l’obligació de revisar decisions que no havien tingut els resultats esperats.

Malgrat la contundència de l’anunci, el seu perfil i la seva projecció exterior alimenten les especulacions sobre eventuals responsabilitats en institucions europees o organismes multilaterals. Amb tot, el president francès opta ara per fixar un relat de tancament. Quan falta poc més d’un any per a les eleccions presidencials, Macron ha volgut tallar de soca-rel les especulacions al final del mandat.

El dia de Pasqua del 1756 –fou el 18 d’abril–, en el context de la guerra dels Set Anys, una armada naval francesa amb 12.000 homes provinent de Toló va desembarcar sense gaires entrebancs ni oposició a Ciutadella. Començava l’anomenada batalla de Menorca, ocupada d’ençà del 1708 pels britànics, que es va acabar dos mesos i mig després amb la rendició del castell de Sant Felip, a la boca del port de Maó. Un dels soldats que anaven amb l’estol francès, François Décure, es va estar a l’illa –a desgrat seu– molt més temps que no va durar l’ocupació francesa: quan Menorca va tornar a passar a mans dels britànics l’any 1763, fou capturat i empresonat durant cinc anys a la zona de Maó. L’episodi, com veurem, el va marcar profundament.

El nom de Décure torna a aparèixer en la documentació el 1777, ja a París, contractat per la Inspecció General de Pedreres per a treballar com a obrer al subsol de la capital francesa. D’ençà de l’època romana, cal dir, les explotacions de pedra calcària sota la ciutat eren prou habituals i aquella xarxa de galeries subterrànies, a l’últim quart del segle XVIII, va semblar una bona solució per a descongestionar els cementiris sobresaturats de París. Al costat de les explotacions mineres, doncs, hi van néixer les famoses –i una mica escabroses– catacumbes parisenques, plenes d’ossos humans. Durant cinc anys, fins el 1782, l’obrer Décure va picar pedra sota terra i, en les pauses dels àpats o ja fora del torn de treball, va esculpir d’amagat, en una galeria inferior que havia descobert casualment, uns quants gravats i figures a les parets.

I què hi va reproduir, amb tant de secret? Doncs les grans edificacions que recordava –amb força dosis d’imaginació, cal dir-ho– de l’àrea del port de Maó: el castell de Sant Felip, la façana marítima de la ciutat i una possible caserna militar. Sota la llum pàl·lida de les torxes, amb els estris que tenia a l’abast, va anar completant allò que actualment, en l’extensa xarxa de catacumbes de París, és el passadís de Port Mahon, el nom amb què era coneguda la capital menorquina pels francesos i pels britànics al segle XVIII.

Una de les tres obres que va deixar amagades al subsol parisenc, la que representa la ciutat de Maó vista del port, si passem per alt les nombroses llicències artístiques que es va prendre l’autor, és gairebé perfecta quant a factura per un detall que no sempre és perceptible: quan l’aigua natural s’acumula dins aquesta galeria tan particular, arriba just al nivell correcte de la riba.

Décure va sobreviure a l’empresonament de Menorca, però no va superar la feina enclaustrada a París: segons que sembla, amb el conjunt escultòric ja enllestit, va intentar de construir ell mateix una escala que connectés el seu cau artístic amb la galeria superior i un esfondrament li va causar ferides greus de les quals no es va recuperar. Per sort, els inspectors de les pedreres van decidir de preservar l’espai en què havia treballat i hi van instal·lar una placa commemorativa. Gràcies a això, i a unes quantes restauracions en aquests últims dos segles i mig, l’episodi vital d’un soldat francès a Menorca continua plasmat a les entranyes de París.

I una mica més: El passadís de Port Mahon, tot i quedar englobat en el conjunt de les catacumbes de París, no és d’accés obert i, de fet, tan sols es pot visitar de tant en tant de manera excepcional. Disposa de protecció com a monument històric.

Recomanació: si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat

La dirigent franco-palestina és interrogada a la seu de la policia judicial. El cas gira entorn d’un piulet del 26 de març –posteriorment esborrat– en què feia referència a Kōzō Okamoto, membre de l’Exèrcit Roig Japonès implicat en un atac armat a l’aeroport de Lod (Israel) l’any 1972, que va causar vint-i-sis morts.

Segons les informacions publicades, la investigació vol determinar si el contingut del missatge pot constituir delicte o bé si s’empara en la llibertat d’expressió. El piulet va ser eliminat després d’haver estat citada per la policia. L’Observatori Jueu Europeu ha confirmat que va presentar una denúncia el mateix 26 de març arran d’aquest contingut. No és la primera vegada que l’eurodiputada és objecte de procediments judicials per declaracions públiques relacionades amb el conflicte palestí: en ocasions anteriors ja havia estat assenyalada per posicionaments semblants.

Fonts de la França Insubmisa han criticat la decisió de practicar la detenció en forma de custòdia policíaca, tot remarcant que Hassan s’havia presentat sempre a les citacions judicials. El seu entorn denuncia una instrumentalització política de les acusacions, en un context especialment tens entorn de la guerra al Llevant i del debat sobre els límits de la llibertat d’expressió.

De moment no s’han formulat càrrecs formals contra l’eurodiputada i la investigació continua oberta. El cas torna a situar al centre del debat públic la interpretació del delicte d’apologia del terrorisme, una figura jurídica sovint controvertida per l’aplicació en l’àmbit de les opinions polítiques i les xarxes socials.

El projecte naixia ja amb una feblesa estructural: l’oposició frontal del Front d’Alliberament Nacional Canac i Socialista (FLNKS), principal actor del moviment independentista. Sense aquest aval, qualsevol intent de redefinir el futur institucional de l’arxipèlag quedava, de facto, deslegitimat per una part important de la població.

Els independentistes denuncien que la reforma implica un tomb que allunya el conflicte del marc internacional de descolonització reconegut per l’ONU i el trasllada a l’àmbit intern francès. Segons aquesta lectura, això limitaria la capacitat de decisió del poble canac com a subjecte polític. Un dels aspectes més controvertits és l’ampliació del cos electoral en les eleccions provincials, una reivindicació històrica dels sectors antiindependentistes. Els crítics hi veuen una operació per a diluir el pes demogràfic i polític de la població indígena, alterant els equilibris establerts pels acords de Matignon (1988) i de Nouméa (1998).

Un cop polític al govern i incertesa institucional

El refús parlamentari representa un cop per al govern francès, que havia situat aquesta reforma com una prioritat estratègica. El primer ministre, Sébastien Lecornu, ha lamentat que la decisió “priva els caledonians d’un debat parlamentari”, però ha anunciat que convocaria els signants de l’acord la setmana vinent per intentar desencallar la situació. Malgrat aquest moviment, el futur del text és altament incert. Com que es tracta d’una reforma constitucional, caldria una aprovació en termes idèntics de les dues cambres, una perspectiva ara mateix llunyana sense un canvi substancial del projecte.

El blocatge institucional arriba en un context encara marcat per la tensió del 2024, quan els aldarulls vinculats a la qüestió del cens electoral van originar una crisi profunda a l’arxipèlag. Un eventual intent de tirar endavant la reforma per unes altres vies –com un referèndum o decisions unilaterals– podria reactivar el conflicte si no hi ha consens amb els independentistes.

L’Assemblée nationale a choisi de refuser le débat et l’examen du projet de loi constitutionnelle relatif à la Nouvelle-Calédonie. Cela prive les Calédoniennes et les Calédoniens d’une discussion parlementaire sur l’avenir du territoire.

Face à ce blocage inédit, le Gouvernement…

— Sébastien Lecornu (@SebLecornu) April 2, 2026

Molac, diputat d’Ar Mor-Bihan i membre del grup Llibertats, Independents, Ultramar i Territoris a l’Assemblea francesa, defensa una redistribució de competències que permeti a les institucions bretones de tenir més capacitat de decisió en àmbits clau com ara la fiscalitat, la regulació i fins i tot la capacitat legislativa pròpia. Aquests darrers mesos, dirigents bretons han expressat la necessitat d’una evolució institucional i, de fet, enquestes recents apunten a una majoria favorable a fórmules federals tant a França com a la mateixa Bretanya.

Més enllà de la proposta institucional, la iniciativa també s’inscriu en una trajectòria política centrada en el reconeixement de les identitats territorials i lingüístiques. Molac és conegut per haver impulsat una llei de protecció de les llengües minoritzades, coneguda, de fet, com a llei Molac. Tot i l’existència de formacions bretones com la Unió Democràtica de Bretanya i el Partit Bretó, i malgrat haver rebut el suport d’alguns d’aquests espais en eleccions anteriors, Molac no n’ha format part i ara impulsa una iniciativa pròpia amb la voluntat de superar la fragmentació històrica del moviment autonomista bretó.

“No hi haurà cap acord nacional amb la França Insubmisa”, ha dit Faure, en una declaració que marca un punt d’inflexió respecte de les aliances que, de manera puntual, s’havien produït en eleccions recents. La ruptura no és solament estratègica, sinó també personal i política: Faure s’ha declarat “irreconciliable” amb Mélenchon, a qui acusa d’haver traspassat línies vermelles.

Aquest posicionament arriba després d’unes eleccions municipals que han deixat l’esquerra tocada i amb fortes discrepàncies internes. Uns quants sectors del Partit Socialista han criticat obertament els pactes de segona ronda amb candidats insubmisos en algunes ciutats.

Unes primàries que s’esvaeixen abans de néixer

En aquest context, la proposta d’unes primàries per a elegir un candidat comú de l’esquerra, que havia de servir per a ordenar l’espai i evitar una dispersió de candidatures, ha quedat pràcticament desactivada. La iniciativa, defensada per Faure i per la dirigent ecologista Marine Tondelier, havia de reunir sectors del socialisme, l’ecologisme i unes altres figures de l’esquerra alternativa. Però la realitat és que cap dels actors implicats no té prou força per a imposar el procés.

Els resultats de les municipals han debilitat els principals promotors. Els ecologistes han perdut ciutats importants i el Partit Socialista continua sense recuperar una posició política central. Faure mateix es mou en nivells baixos d’intenció de vot i afronta una contestació interna creixent. A això, s’hi afegeix la manca d’acord sobre el perímetre de la possible aliança. Figures com Raphaël Glucksmann rebutgen de participar-hi, i hi ha uns altres dirigents socialistes que s’estimen més de limitar qualsevol entesa a un espai socialdemòcrata ampli, però sense incloure-hi la França Insubmisa.

El debat de fons és conegut, però com més va més urgent: com evitar una nova dispersió del vot de l’esquerra en unes eleccions presidencials que es preveuen altament polaritzades. Faure ha advertit del risc de repetir situacions com la del 2002, quan la divisió de l’esquerra va deixar fora el candidat socialista en primera ronda.

El 1971, va ingressar al Partit Socialista, on va escalar jeràrquicament sota l’empara de François Mitterrand. El 1981, en va ser nomenat primer secretari, càrrec que va ocupar fins al 1988, quan el primer ministre socialista Michel Rocard li va encomanar les carteres d’Educació i de Joventut i Esports.

Va ser ministre fins al 1992, quan Pierre Bérégovoy el va deixar sense cartera. Pocs mesos després (1993), va perdre l’escó a l’Assemblea Nacional i va deixar la política per primera volta. Aleshores va ser nomenat ministre plenipotenciari, tot i que no va ser assignat a cap ambaixada.

El 1995 va tornar a la primera línia política com a candidat socialista a les eleccions presidencials. Va perdre en segona volta contra Chirac amb el 47,36% dels vots (més de 14 milions de sufragis). Aquell mateix any va tornar a ser nomenat secretari del Partit Socialista, un càrrec que va deixar el 1997, quan va ser nomenat primer ministre.

El 2002 va tornar a ser candidat a les eleccions presidencials, però va ser eliminat a la primera volta per Chirac i Jean-Marie Le Pen. Aquesta derrota va significar la seva retirada definitiva de la política.

El 2015 va ser nomenat membre del Consell Constitucional, on va romandre fins al 2019.

La dreta, la gran guanyadora de la nit

El balanç més favorable de la jornada és per a la dreta tradicional. Les formacions conservadores han pres Clermont d’Alvèrnia a l’esquerra –un dels seus bastions històrics– i també Besançon, Poitiers, Cherbourg i fins i tot Tula, l’antic feu de l’expresident François Hollande. A més, han frenat el Rassemblement National a Tolosa de Llenguadoc.

En clau de lideratge, la victòria més simbòlica és la d’Édouard Philippe a Le Havre, on ha conservat la batllia i ha superat l’últim obstacle abans de llançar-se obertament a la cursa presidencial, quinze mesos abans de les eleccions presidencials. L’ombra de la nit, per a la dreta, han estat els fracassos de Rachida Dati a París i de Jean-Michel Aulas a Lió.

La derrota de Bayrou, la sorpresa de la nit

El resultat que ha acaparat més atenció ha estat la caiguda de François Bayrou a Pau. L’ex-primer ministre, de setanta-quatre anys, ha perdut la seva batllia –que tenia d’ençà del 2014– contra el socialista Jérôme Marbot per tan sols 344 vots (42,45% contra 41,14%). El desenllaç ha arribat poc abans de les deu del vespre, quan fa sis mesos que el seu govern va caure en un vot de confiança, al setembre. Un desavantatge polític de primera magnitud per al cap del MoDem.

L’extrema dreta, expansió silenciosa

Malgrat no haver aconseguit Toló ni Marsella, el Rassemblement National i les seves forces afins s’han continuat expandint en ciutats de grandària mitjana: Carcassona, Carpentràs, Castres o La Flèche. A Niça, Éric Ciotti –l’ex-cap dels Republicans que ara milita a la seva plataforma, la Unió de les Dretes, en aliança amb Marine Le Pen– ha derrotat el batlle sortint, Christian Estrosi, amb una àmplia majoria. Ciotti ja havia encapçalat el primer torn amb el 43,43% dels vots; en canvi, Estrosi, que ara milita a Horitzons, havia quedat a molta distància, amb el 30,92%. La candidata ecologista, Juliette Chesnel-Le Roux, que havia rebut pressions de l’Elisi i de Matignon perquè es retirés, va decidir de mantenir la candidatura i ha contribuït a la derrota d’Estrosi.

L’esquerra, les grans ciutats i el trencament intern

L’esquerra ha defensat les tres grans metròpolis: Emmanuel Grégoire a París, Benoît Payan a Marsella i Grégory Doucet a Lió. A això s’afegeixen les victòries dels batlles sortints a Roazhon, Nantes, Montpeller i Lilla. Però el balanç global és molt desigual.

La qüestió de les aliances ha estat central i sovint dolorosa. Molts socialistes han perdut les seves ciutats malgrat –o a causa de– l’aliança amb la França Insubmisa. El moviment de Jean-Luc Mélenchon, que havia exhibit optimisme després del primer torn, ha hagut de reconèixer els límits de la seva estratègia de ruptura, especialment en les conurbacions urbanes de grandària mitjana. La derrota a Tolosa serà la que més pesarà. La victòria a Roubaix no ho compensarà.

Fora de Catalunya, on el batlle sortint de Perpinyà, Louis Aliot, ha estat reelegit amb comoditat, l’extrema dreta també ha quedat primera a Toló i disputa el lideratge amb l’esquerra a Marsella i Nimes.

En total, més de 904.000 candidats competien per càrrecs electes en prop de 35.000 municipis, des de grans ciutats fins a pobles amb només unes desenes d’habitants.

La campanya ha estat marcada en gran part per l’impacte de la guerra de l’Iran i les conseqüències econòmiques, especialment l’augment del preu dels carburants.

La participació ha estat inferior al 59%, superior a la de les municipals del 2020 –condicionades per la pandèmia– però per sota del 63,5% registrat el 2014.

Tot i que les municipals solen centrar-se en qüestions locals, també serveixen per a mesurar l’estat d’opinió del país i la força dels partits, especialment amb les presidencials a l’horitzó. Les enquestes apunten que el partit de Le Pen podria tenir opcions reals de guanyar-les.

Tradicionalment, l’extrema dreta havia obtingut resultats modests en aquest tipus d’eleccions. Si el RN aconsegueix de consolidar aquests resultats a la segona volta de diumenge vinent, reforçarà la seva credibilitat institucional per a la cursa presidencial.

Un dels possibles candidats a l’Elisi, l’ex-primer ministre Édouard Philippe, també es jugava bona part del seu futur polític en aquests comicis. Havia insinuat que podria renunciar a les seves aspiracions presidencials si no revalidava la batllia de Le Havre. Però, segons els sondatges a peu d’urna, ha obtingut un avantatge d’uns deu punts sobre el rival d’esquerres i parteix com a favorit per a la segona volta.

El sistema electoral –que exigeix de superar el 10% dels vots per passar a la segona volta– pot donar lloc a segones voltes amb tres, quatre o fins i tot cinc candidatures, cosa que fa especialment incert el resultat final.

Mentrestant, l’esquerra francesa continua dividida i el tradicional “cordó sanitari” que evitava aliances entre la dreta clàssica i l’extrema dreta mostra signes d’afebliment. Aquests dies vinents s’intensificaran les negociacions entre partits per a pactar retirades o aliances en determinades circumscripcions.

A Marsella, segona ciutat de l’estat, el candidat de RN Franck Allisio ha quedat empatat tècnicament amb el batlle socialista Benoît Payan. Payan ja havia advertit que una victòria de l’extrema dreta en aquesta ciutat cosmopolita seria “un terratrèmol per al país”.

La progressió del partit de Le Pen també es reflecteix a Niça, on l’ex-dirigent conservador Éric Ciotti, ara aliat de RN, encapçala la primera volta amb deu punts d’avantatge sobre el batlle sortint, Christian Estrosi, vinculat a l’espai centrista del president Emmanuel Macron.

Aquest avanç arriba en un moment d’incertesa per a Le Pen. L’any passat, un tribunal francès la va condemnar per malversació i li va prohibir de presentar-se a càrrecs públics durant cinc anys. La darrera paraula la tindrà un tribunal d’apel·lació en una sentència prevista per al 7 de juliol. Si la condemna es manté, el seu possible substitut com a candidat presidencial seria el president del partit, Jordan Bardella.

En un comunicat, la formació ha criticat la decisió de la direcció del Partit Socialista de rebutjar qualsevol convergència amb la França Insubmisa a la segona volta. Segons el moviment, aquesta posició pot conduir a una “catàstrofe electoral” perquè fractura l’espai progressista en un moment en què, segons que denuncia, la dreta i l’extrema dreta avancen cap a una cooperació política.

Pour un front antifasciste au second tour des élections municipales.

Retrouvez le communiqué de La France insoumise : https://t.co/RSJChsanm5 pic.twitter.com/brjAp7rnuc

— La France insoumise (@FranceInsoumise) March 9, 2026

El partit també adverteix que retirar candidatures d’esquerra que han superat el 10% dels vots –el llindar que permet d’accedir a la segona volta– podria desmobilitzar els electors i deixar sense representació molts votants progressistes als consistoris. Per evitar-ho, la França Insubmisa proposa d’obrir negociacions amb les forces d’esquerra –socialistes, ecologistes, comunistes i candidatures ciutadanes– per acordar diferents fórmules d’unitat. En alguns municipis proposa la fusió de llistes per a governar conjuntament amb un programa compartit, mentre que en d’altres proposa una “fusió tècnica” que permeti de sumar vots a la segona volta sense necessitat de compartir govern municipal.

El moviment també ha fixat unes línies vermelles per a qualsevol acord, entre les quals, el rebuig a pactes amb candidats macronistes o de dreta, el compromís contra totes les formes de racisme i discriminació i la condemna de les accions de grups d’extrema dreta. La França Insubmisa també ha expressat solidaritat amb el moviment antifeixista arran dels episodis recents de tensió a Lió i ha denunciat els intents de criminalitzar l’activisme contra l’extrema dreta. Finalment, el moviment ha instat el Partit Socialista a reconsiderar la seva posició i a tornar a la via del diàleg. Argumenta que solament la unitat de les forces progressistes pot garantir la derrota de la dreta i de l’extrema dreta en la segona volta de les eleccions municipals.

El creixement de Rassemblement National (RN) és el fil conductor de la campanya. El partit de Marine Le Pen i Jordan Bardella presenta prop de 650 llistes, molt per sobre de les 428 del 2020, però sobretot afronta aquestes eleccions amb unes expectatives noves. Durant dècades, l’extrema dreta havia estat pràcticament exclosa del poder institucional a causa del funcionament del sistema electoral francès. A la segona volta, la resta de forces polítiques acostumaven a unir-se per barrar-li el pas –el conegut front republicà–, cosa que sovint obligava RN a obtenir majories molt àmplies per aconseguir batllies o representació institucional.

Després d’un primer cicle d’implantació municipal el 2014, amb la conquesta d’algunes ciutats mitjanes com Hénin-Beaumont, Fréjus o Besiers, el partit va fer un salt simbòlic el 2020 amb la victòria a Perpinyà, la ciutat més gran governada mai per l’extrema dreta. Ara aspira a fer un pas més i governar capitals i grans metròpolis.

La ruptura a l’esquerra

La campanya electoral ha evidenciat una fractura política que pot alterar els equilibris tradicionals: l’erosió del front republicà amb què l’esquerra i el centre havien frenat l’extrema dreta en moltes eleccions. Ja en vam veure un primer episodi a les eleccions legislatives, amb l’aproximació d’Éric Ciotti i sectors dels Republicans a Rassemblement National. Aquella aliança electoral, en bona part, va servir per a normalitzar els pactes amb l’extrema dreta.

Ara el trencament afecta sobretot l’esquerra. El Partit Socialista (PS) i Plaça Pública, el partit de l’eurodiputat Raphaël Glucksmann, han acordat de no pactar amb la França Insubmisa de Jean-Luc Mélenchon a la segona volta de les municipals, encara que això impliqui perdre ajuntaments. La ruptura és especialment transcendental, perquè el sistema electoral sovint obliga a formar aliances.

La decisió socialista s’ha justificat per unes declaracions recents de Mélenchon que han estat titllades d’antisemites. La polèmica es va originar en un míting a Lió, quan el dirigent insubmís va fer broma sobre el nom del financer Jeffrey Epstein i, posteriorment, en un altre acte a Perpinyà, va deformar el cognom de Glucksmann. Dirigents socialistes i centristes han denunciat que aquesta mena de comentaris recorden tòpics antisemites emprats històricament per presentar els jueus com a estrangers dins la societat francesa.

La resposta de la França Insubmisa ha estat contundent. La direcció ha acusat els socialistes d’instrumentalitzar les acusacions d’antisemitisme amb finalitats polítiques i ha denunciat que el PS cometia “un acte de divisió sense precedents” en plena campanya electoral i ha advertit que això podia facilitar victòries de la dreta i de l’extrema dreta en nombrosos municipis.

La coordination de la France insoumise dénonce le communiqué du Bureau National du Parti Socialiste à propos des prochaines élections municipales.

Retrouvez le communiqué de la coordination de la France insoumise : https://t.co/NZz4tkJ3C3

Les 15 et 22 mars 2026, votez… pic.twitter.com/0qTcjvjpaj

— La France insoumise (@FranceInsoumise) March 4, 2026

També s’hi detecta un canvi polític encara més de fons. El sector dels Republicans que ha evitat de pactar amb l’extrema dreta ha tendit a equiparar Rassemblement National amb l’anomenada “extrema esquerra” i a promoure també un cordó sanitari contra la França Insubmisa. Aquesta equivalència dilueix la lògica tradicional del front republicà i complica la coordinació entre esquerra i dreta a la segona volta, tant en les municipals com en unes futures presidencials.

44 accords rassemblent les 4 partis LFI-ECO-PS-PCF pic.twitter.com/gHIPPjtCfr

— les Républicains (@lesRepublicains) March 5, 2026

El sistema electoral municipal francès –que permet de passar a la segona volta totes les llistes que superin el 10% dels vots– afavoreix segones voltes amb tres candidatures o quatre. Això fa que les candidatures hagin de pactar o coordinar-se, i dificulta la reconstrucció automàtica del tradicional front republicà contra l’extrema dreta si, per exemple, la dreta no està disposada a retirar-se o a donar suport a una candidatura de la França Insubmisa per frenar-la. En aquest context, les municipals funcionen també com un primer assaig general de les presidencials del 2027, perquè tradicionalment els partits acabaven donant suport al rival de l’extrema dreta encara que fos “amb l’agulla al nas”.

Marsella, el duel que pot obrir la porta a RN

A Marsella, el torcebraç és frontal entre el batlle socialista, Benoît Payan, i el diputat ultradretà Franck Allisio. Les darreres enquestes dibuixen un duel molt ajustat, amb tots dos candidats clarament destacats respecte de la resta i per sobre del 30%. La configuració de la cursa és complexa per a la segona volta: tot dependrà si la dreta tradicional –debilitada després d’anys de tensions internes dins el camp conservador– i la França Insubmisa, que tenen vora un 15% del vot, retiren les seves candidatures o forcen una segona volta amb tres candidatures, o fins i tot amb quatre. Amb un front republicà dividit, l’extrema dreta tindria moltes possibilitats de guanyar.

Sondage #Municipales2026 @IfopOpinion – Marseille

PS-ECO-PC : 35% (+5 vs Dec 2025)
RN : 32% (+5)
LR-RE : 18% (-8)
LFI : 13% (-2)
DVD : 1,5% (-0,5)
LO : 0,5% (NT)

Blocs vs 2020 :
EXG : 0,5% (=)
Gauche : 48% (+9)
Droite : 19,5% (-21,5)
EXD : 32% (+12,5) pic.twitter.com/EMyjTm1oZW

— scrutinenclair (@scrutinenclair) March 1, 2026

Marsella concentra molts dels grans debats de la política francesa actual: inseguretat, narcotràfic, desigualtats socials i cohesió urbana. La ciutat arrossega de fa anys problemes estructurals vinculats a la pobresa en alguns barris i a la violència associada al tràfic de drogues, qüestions que han dominat bona part de la campanya. A més, la votació té una càrrega simbòlica enorme. És la segona ciutat de l’estat francès i un bastió històric de l’esquerra municipal. Si RN s’hi imposés, el salt qualitatiu seria considerable: passaria a controlar una gran metròpoli europea de gairebé nou-cents mil habitants. Un any abans de les presidencials, l’impacte polític seria enorme.

París, la darrera trinxera socialista

A París, la retirada d’Anne Hidalgo obre una batalla després de vint-i-cinc anys de governs socialistes a l’ajuntament de la capital francesa. El candidat del PS, Emmanuel Grégoire, antic primer tinent de batllia i hereu polític d’Hidalgo, encapçala alguns sondatges amb un marge estret sobre Rachida Dati, candidata dels Republicans amb el suport de sectors centristes i una forta projecció mediàtica. Però la campanya es presenta fragmentada. La possibilitat també d’una segona volta amb quatre candidats, amb la diputada insubmisa Sophia Chikirou i la figura mediàtica Sarah Knafo, vinculada a l’extrema dreta i a l’entorn d’Éric Zemmour, complica qualsevol pronòstic i obre la porta a una segona volta molt incerta.

Sondage des municipales à PARIS pic.twitter.com/orHQ46yCJl

— Obsevydial (@Obsevydial) March 6, 2026

París és avui la gran oportunitat del PS per a resistir el seu declivi territorial. Després de perdre gran part del seu pes en les eleccions presidencials i legislatives d’aquesta darrera dècada, el partit continua mantenint una implantació municipal significativa, cosa que permet de mantenir estructurat el partit. Històricament, el socialisme francès s’ha organitzat al voltant de les seves batllies i del camp municipal, que ha servit com a espais de construcció de xarxes socials i de formació de dirigents.

El partit assegura que presenta prop de dos mil caps de llista a les municipals d’enguany, una xifra que el converteix en la formació amb més implantació local. En aquest context, la capital continua essent el seu principal bastió urbà. Però també perillen més grans ciutats, com ara Naoned, que governen d’ençà del 1989 i que ara podria caure en mans de la dreta.

Governar París no és solament una qüestió simbòlica: implica controlar una de les institucions municipals més influents d’Europa, amb un pressupost considerable, una forta projecció internacional i una capacitat real de marcar agenda política i mediàtica. Si el PS reté la capital, mantindrà un centre de poder polític decisiu. Si la perd, en canvi, el cop podria ser estructural i obrir una nova crisi.

Lió, Niça, Nantes i més grans places en joc

Marsella no és l’única gran ciutat on l’extrema dreta aspira a créixer. RN també mira cap a Niça, de 340.000 habitants; una plaça tradicionalment conservadora on el moviment d’Éric Ciotti, ara alineat amb el partit de Le Pen, podria guanyar. Un altre cas simbòlic és Toló, amb 180.000 habitants, que ja havia estat governada pel Front National als anys noranta amb Jean-Marie Le Chevallier.

Sondage Toulon @BFMTV @BFMVar @Nice_Matin @Var_Matin en partenariat avec @bergerlevrault

1er tour : L. Lavalette serait très largement en tête. A droite, J. Massi devancerait M. Bonnus.
M. Brunel serait en capacité de se maintenir pour le 2nd tour.

https://t.co/V0xTgYw2f2 pic.twitter.com/Ny8OpQtpmz

— ELABE (@elabe_fr) March 2, 2026

En unes altres grans metròpolis el partit no parteix com a favorit, però aspira a reforçar la seva presència. És el cas de Nimes, amb una població de 150.000 habitants, on podria aspirar a la batllia segons els equilibris electorals que es formessin.

Intentions de vote à Nîmes – @Ipsosbva

• V. Bouget (PCF-PS-LÉ) – 29%
• J. Sanchez (RN-UDR) – 26%
• F. Proust (LR-UDI-HOR) – 22%
• J. Plantier (DVD-RE-MoDem) – 16%
• P. Dupretz (LFI) – 7%#Municipales2026 pic.twitter.com/vDfhLTCtCw

— Municipales 2026 (@Municipales26_) March 6, 2026

A Lió, el batlle ecologista Grégory Doucet afronta una campanya difícil, marcada per l’assassinat del jove ultradretà Quentin Deranque. El candidat amb més opcions és actualment l’empresari Jean-Michel Aulas, antic president de l’Olympique de Lió, que ha format una candidatura transversal capaç d’agrupar sectors de la dreta clàssica, el centre i part de l’electorat moderat descontent amb la gestió ecologista de la ciutat. La batalla per Lió és una de les més observades, perquè la ciutat s’ha convertit en un laboratori polític de l’ecologisme municipal.

Intentions de vote à Lyon – @Cluster_17

• J-M. Aulas (LR-UDI-ENS) – 42%
• G. Doucet (LÉ-PS-PCF) – 31%
• A. Dupalais (UDR-RN) – 9%
• A. Belouassa-Cherifi (LFI) – 9%
• G. Képénékian (DVC) – 4%
• N. Perrin-Gilbert (PRG) – 3%#Municipales2026 pic.twitter.com/rjmOq0Jhta

— Municipales 2026 (@Municipales26_) February 19, 2026

A Tolosa de Llenguadoc, el batlle conservador Jean-Luc Moudenc prova de revalidar el mandat. La batalla s’hi presenta fragmentada entre diferents candidatures d’esquerra, i tot dependrà dels pactes que es puguin assolir després de la primera volta, atès que les esquerres unides assoleixen la majoria, però separades no.

À #toulouse @FraPiquemal se rapproche de plus en plus du candidat du @partisocialiste en perte de vitesse.

Si la mobilisation est au rendez vous dans les quartiers populaires il sera devant et l’histoire changera de direction.

Vers une énorme surprise ? #LFI pic.twitter.com/WUMrTQiwna

— Charles de Chrdin (@de_chardin) March 3, 2026

Les candidatures sobiranistes

Les eleccions municipals són també el principal àmbit electoral en què molts partits regionalistes o sobiranistes poden consolidar una base política més àmplia. A diferència d’uns altres comicis, sovint dominats per dinàmiques estatals, el nivell municipal permet d’obtenir representació amb suports més localitzats. En canvi, a les legislatives o a les regionals cal un suport molt més alt i en territoris molt més extensos per poder aspirar a obtenir diputats o representació institucional.

Al País Basc, l’esquerra independentista agrupada al voltant d’EH Bai presenta o dóna suport a candidatures amb possibilitat de governar. A Baiona, per exemple, la llista Baiona Mugimenduan – Baiona en moviment, encapçalada per Jean-Claude Iriart, prova de construir una alternativa d’esquerra amb un fort component basquista. En uns altres municipis –com Hendaia, Urruña, Uztaritze o Sant Joan de Luz– l’espai independentista participa també en candidatures municipals amb l’objectiu de reforçar el pes polític dins la Comunitat d’Aglomeració del País Basc, una institució clau en la governança territorial. De fet, en les legislatives ja va aconseguir una fita històrica, portar un diputat independentista a l’Assemblea francesa.

A Còrsega, el focus principal és Bastia, on el moviment sobiranista Fem Còrsega torna a disputar la batllia, on van forts. El president cors, Gilles Simeoni, encapçala la llista, amb el suport de sectors sobiranistes i progressistes. La competició és especialment fragmentada, amb set candidatures a la primera volta, entre les quals, la llista de l’esquerra ecologista, candidatures de centre-dreta i també opcions vinculades a sectors nacionalistes rivals.

El cas de Bastia és especialment simbòlic dins la política corsa. La ciutat és un dels bastions històrics del nacionalisme i Simeoni ja n’havia estat batlle abans d’assumir la presidència del govern. La seva candidatura vol reforçar el pes institucional del corrent sobiranista en un moment en què el debat sobre l’autogovern cors es discuteix a les institucions franceses.

A Aiacciu, capital administrativa de l’illa, el panorama també es presenta competitiu. El batlle sortint, Laurent Marcangeli, figura destacada del centre-dreta, prova de revalidar el mandat i superar les candidatures d’esquerra i de l’espai nacionalista. Per blocs, el sobiranisme seria l’espai més votat, però tot depèn de la capacitat d’arribar a una entesa entre autonomistes i independentistes.

Sondage #Municipales2026 @IfopOpinion – Ajaccio

HOR-LR : 38%
FC-CF : 27%
RN : 18%
PS-PC : 9%
PNC : 8%

Blocs vs 2020 :
Nationalistes : 35% (+3)
Gauche : 9% (+1)
Droite : 38% (-15,5)
EXD : 18% (+13,5)
DIV : 0% (-2)

— scrutinenclair (@scrutinenclair) March 6, 2026

A Bretanya, la Unió Democràtica de Bretanya opta per integrar-se en coalicions d’esquerra en ciutats com Rennes, Brest o Vannes, amb l’objectiu de mantenir representació municipal i impulsar polítiques vinculades a la llengua bretona, amb el compromís dels candidats de promoure un referèndum de reunificació amb el departament del Loira Atlàntic. A Alsàcia, Unser Land compta amb una desena de regidors, i a Occitània i Savoia, el sobiranisme acostuma a integrar-se en llistes municipals locals o en coalicions més àmplies.

També hi ha eleccions fora del continent europeu. A Nova Caledònia, els comicis es fan en un context especialment sensible després de la crisi institucional i dels disturbis del 2024, i es veuen com una nova prova de forces entre el bloc independentista –articulat al voltant del FLNKS– i els sectors favorables a continuar dins l’estat francès. A la Polinèsia Francesa, el context polític també és particular. L’independentisme hi ha guanyat força d’ençà de la victòria del partit Tavini Huiraatira a les eleccions territorials del 2023, que va portar Moetai Brotherson a la presidència del govern polinesi. En aquest context, les eleccions municipals també es llegeixen com una prova de la capacitat del moviment independentista per a consolidar el seu impuls polític en l’àmbit local, especialment en ciutats clau com Papeete, capital del territori. Tanmateix, la política polinèsia continua molt marcada per lideratges locals i coalicions personals, cosa que sovint dilueix la divisió estricta entre independentistes i autonomistes.

Al Carib, les municipals també tenen una forta dimensió política local. A Fort-de-France, capital de Martinica i bastió històric de l’esquerra sobiranista, la competició enfronta coalicions vinculades a aquest espai amb candidatures més pròximes als partits estatals francesos. A Guadalupe, municipis com Pointe-à-Pitre o Basse-Terre concentren una competició semblant entre coalicions locals, esquerres i sectors autonomistes. A Reunió, en canvi, el panorama s’assembla més al de la metròpoli, amb un paper destacat del Partit Comunista de la Reunió en alguns municipis i amb batalles electorals molt vinculades a lideratges locals.

Amb ells dos, la policia creu que ja ha detingut tot els implicats. Són tretze en total, nou sospitosos d’haver participat directament en el crim, i quatre més d’haver-los ajudat a provar d’escapar de la justícia. Segons fonts de la policia citades per la premsa francesa, els implicats directament en la mort de Deranque són coneguts per ser membres de la Guàrdia Jove Antifeixista o del seu entorn. És un moviment contrari al feixisme fundat el 2018 pel diputat de la França Insubmisa Raphaël Arnault, i dissolt al juny. Dos dels detinguts eren assistents parlamentaris d’Arnault.

Deranque, de vint-i-tres anys, va ser apallissat durant una protesta ultradretana en contra d’una conferència d’una eurodiputada d’arrels palestines de la França Insubmisa. Va sofrir un traumatisme cranioencefàlic i va morir dos dies després. El crim va fer créixer la tensió política francesa, amb acusacions a la França Insubmisa de ser-ne responsable. Malgrat que el dirigent del partit, Jean-Luc Mélenchon, ha intentat de desmarcar l’organització del crim, el partit ha rebut atacs i crítiques.

Discours sur la dissuasion nucléaire de la France. https://t.co/q4ujAPTxon

— Emmanuel Macron (@EmmanuelMacron) March 2, 2026

En un discurs, ha assenyalat que d’ençà de la seva última intervenció sobre aquesta qüestió, l’any 2020, “els nostres competidors han evolucionat, igual que els nostres socis”, cosa que, segons el seu parer, obliga a canviar l’estratègia de dissuasió francesa.

El mandatari ha afirmat que l’arsenal nuclear s’havia de reforçar amb un enfocament preventiu i en un context europeu. De totes maneres, ha recordat que l’última paraula sobre el seu ús continuaria corresponent sempre al president de la República.

Macron ha dit que ja havia ordenat d’augmentar el nombre d’ogives disponibles, tot i que no n’ha volgut revelar la xifra exacta.

Macron diu que França encapçala les converses sobre com el sistema nuclear francès pot funcionar de manera més àmplia per protegir Europa, com a part del que ell defineix com una “dissuasió avançada”, amb la possible participació de més països.

En aquest sentit, assegura que les negociacions es desenvolupen amb plena transparència amb els Estats Units i en coordinació amb el Regne Unit. Entre els països implicats en les converses, segons Macron, hi ha Alemanya, Bèlgica, Dinamarca, Grècia, Suècia, els Països Baixos i Polònia.

França té uns 290 caps nuclears operatius. Això la converteix en la quarta potència nuclear del món, darrere de Rússia, els Estats Units i la Xina.

Els fets es van fer públics quan una dona, que aleshores tenia 24 anys –la mateixa edat que el jugador–, es va presentar en una comissaria del departament de Val‑de‑Marne i va explicar que havia estat violada. En aquell moment, tanmateix, no va formalitzar cap denúncia.

Hakimi ha reaccionat al seu compte de la xarxa social X assegurant que era innocent. “Avui una acusació de violació és suficient per a justificar un judici encara que jo la negui i tot indiqui que és falsa. Això és tan injust per als innocents com per a les víctimes que diuen la veritat”, ha escrit. També ha dit que afrontava el procés amb calma i que esperava que el judici permetés que “la veritat es faci pública”.

Aujourd’hui une accusation de viol suffit à justifier un procès alors même que je la conteste et que tout démontre qu’elle est fausse. C’est aussi injuste pour les innocents que pour les victimes sincères. J’attends avec calme ce procès qui permettra que la vérité éclate…

— Achraf Hakimi (@AchrafHakimi) February 24, 2026

L’advocada del jugador, Fanny Colin, ha defensat que la decisió de portar el cas a judici es basava únicament en el testimoni de la denunciant. Segons que ha dit, la dona hauria refusat unes quantes diligències d’investigació, com ara exàmens mèdics, proves d’ADN, l’anàlisi del seu telèfon mòbil i la identificació d’un testimoni que considera clau.

La denunciant sosté que el futbolista la va besar i li va fer tocaments sense consentiment abans de violar-la.

Enfront de l’alt risc d’incidents, la policia ha desplegat un fort dispositiu de seguretat. El batlle de Lió, l’ecologista Grégory Doucet, havia demanat de prohibir la mobilització per risc de violència i, de fet, el president de l’ultradretà Rassemblement National, Jordan Bardella, va recomanar als militants del seu partit de no participar-hi. Aquest matí, el president de la República, Emmanuel Macron, ha demanat de rebaixar els ànims i ha refusat tota expressió violenta.

L’estat francès viu en tensió d’ençà del 12 de febrer, dia de la mort a cops de Deranque, de vint-i-tres anys, durant una manifestació ultradretana en contra d’una eurodiputada d’arrels palestines de la França Insubmisa. La policia ha detingut onze persones de l’entorn de grups antifeixistes, entre ells dos assistents de la França Insubmisa. Malgrat que el dirigent del partit, Jean-Luc Mélenchon, ha intentat de desmarcar l’organització del crim, el partit ha rebut atacs i crítiques. De fet, durant la marxa s’han sentit crits com ara “Mélenchon, anti-França” i “Antifes, assassins”.

La manifestació ha sortit de la plaça de Jean-Jaurès encapçalada per una pancarta amb el lema “Justícia per a en Quentin”. Ha caminat fins al carrer de Victor-Lagrange, just al punt on Deranque fou agredit fins a la mort. Allà, la multitud ha encès torxes i han homenatjat el jove. Durant la manifestació s’han exhibit símbols de l’extrema dreta.

En paral·lel, quatre de les onze persones detingudes –sospitoses d’haver ajudat els presumptes agressors a amagar-se– han estat posades en llibertat i seran citades més endavant perquè compareguin a la justícia. El fiscal ha avisat igualment que encara hi havia persones per a identificar i que la reconstrucció exacta dels fets abans, durant i després de l’agressió continuava oberta.

El cas ha generat una forta tensió política a l’estat francès. El president, Emmanuel Macron, ha afirmat que en una república “no hi ha lloc per als moviments que legitimen la violència” i ha instat tots els partits a desmarcar-se’n. Paral·lelament, les autoritats estudien si autoritzen dissabte una marxa d’homenatge prevista a Lió, pel risc d’incidents.

En un primer moment, la policia va detenir Jacques-Elie Favrot, investigat per un presumpte delicte d’homicidi voluntari. Ara ha arrestat Robin Michel, acusat de complicitat per haver facilitat allotjament a un dels implicats en el cas. Ho ha confirmat el fiscal de Lió, Thierry Dran, en declaracions a France Info.

Tot i que no figura entre els sis principals sospitosos, Michel forma part del grup de nou persones detingudes dimarts al vespre. Les darreres hores, la policia ha fet dues detencions més.

El president del partit d’ultradreta Rassemblement National, Jordan Bardella, ha demanat la dimissió d’Arnault per la seva responsabilitat en la mort del noi. A més, ha dit que en una democràcia no es podia tolerar cap forma de violència ni cap crida a la insurrecció, i ha criticat que el dirigent de LFI Jean-Luc Mélenchon no hagués mostrat penediment pels fets. També ha exigit la creació d’un cordó sanitari per a aïllar LFI a les institucions, tant a l’Assemblea francesa com a les eleccions municipals del març.

Enmig de la tensió política, la seu de LFI ha estat evacuada a primera hora del matí per una amenaça de bomba, segons que ha confirmat el coordinador del partit, Manuel Bompard.

À Lyon, Quentin a été victime d’un déferlement de violence inouï.

Il a perdu la vie à 23 ans seulement.

À sa famille et à ses proches, j’adresse mes pensées et le soutien de la Nation.

En République, aucune cause, aucune idéologie ne justifieront jamais que l’on tue.…

— Emmanuel Macron (@EmmanuelMacron) February 14, 2026

Les circumstàncies que envolten el crim encara no són gens clares. A les xarxes, la presidenta del col·lectiu feminista d’ultradreta Némésis, Alice Cordier, ha difós una primera versió segons la qual Quentin D. formava part d’un dispositiu de seguretat que acompanyava una protesta contra l’eurodiputada de La França Insubmisa (LFI) Rima Hassan.

C’est avec énormément d’émotions et de douleur que j’ai appris le décès de Quentin, militant nationaliste exemplaire qui avait assuré la sécurité de nos militantes de Lyon.

J’adresse toutes mes condoléances à la famille de Quentin.
Le douleur doit être terrible.

Les mots me…

— Alice Cordier (@CordierAlice2) February 14, 2026

En canvi, els advocats de la família han dit a mitjans francesos que el jove no treballava per a cap grup i que el van agredir sense cap motiu en una “emboscada preparada metòdicament […] per individus organitzats i entrenats”, en paraules del lletrat Fabien Rajon.

En aquest context, Macron ha condemnat els fets i ha expressat suport a la família. “A la República, cap causa ni cap ideologia no justificarà mai l’assassinat. Al contrari, la finalitat de les nostres institucions és civilitzar els debats i protegir la lliure expressió d’arguments”, ha manifestat.

També ha dit que era essencial de processar els responsables i condemnar-los. “L’odi que mata no té cabuda en la nostra societat”, ha afegit, abans de fer “una crida a la calma, la moderació i el respecte”.

La França Insubmisa també ha condemnat el crim. La vice-presidenta de l’assemblea francesa, Clémence Guetté, ha donat el condol a la família ha dit que espera que “la investigació aclareixi ràpidament les circumstàncies d’aquesta tragèdia”. El diputat Raphaël Arnault ha dit que sentia “horror i repugnància” per la mort de Quentin D. i ha desitjat que “surti a la llum tota la veritat”.

Quentin, le jeune homme gravement blessé à Lyon jeudi soir, est décédé. Pensées et condoléances à ses proches dans ce moment terrible.

Espérons que l'enquête en cours puisse rapidement faire la lumière sur les circonstances de ce drame.

Dans ce contexte, l'évocation par…

— Clémence Guetté (@Clemence_Guette) February 14, 2026

En una carta adreçada al ministre d’Afers Estrangers francès, Jean-Noël Barrot, i recollida pel diari Le Monde, Lang afirma que presenta la dimissió per “preservar l’Institut del Món Àrab i la seva tasca exemplar” i per poder rebatre amb serenitat totes les acusacions.

Les autoritats franceses han acceptat la renúncia, que s’ha produït poques hores abans d’una reunió convocada pel ministeri per avui mateix perquè Lang doni explicacions sobre l’afer.

Paral·lelament, ja s’han activat els tràmits per elegir el successor, i Barrot ha demanat de convocar una reunió de la junta directiva en un termini de set dies.

Ahir mateix, la fiscalia financera francesa va obrir una investigació contra qui fou ministre de Cultura durant la presidència de François Mitterrand per un presumpte delicte d’emblanquiment de capitals agreujat mitjançant una empresa situada en un paradís fiscal, en una causa en què també és investigada la seva filla.

Els noms de tots dos apareixen 673 vegades en els arxius d’Epstein. La filla va defensar en el seu moment que l’empresa s’havia creat per descobrir joves artistes i que Epstein n’adquiria les obres.

En la carta de renúncia, Lang sosté que les acusacions són inexactes i assegura que ho demostrarà “més enllà del soroll i la fúria dels mitjans i del frenesí digital”.