La dirigent franco-palestina és interrogada a la seu de la policia judicial. El cas gira entorn d’un piulet del 26 de març –posteriorment esborrat– en què feia referència a Kōzō Okamoto, membre de l’Exèrcit Roig Japonès implicat en un atac armat a l’aeroport de Lod (Israel) l’any 1972, que va causar vint-i-sis morts.

Segons les informacions publicades, la investigació vol determinar si el contingut del missatge pot constituir delicte o bé si s’empara en la llibertat d’expressió. El piulet va ser eliminat després d’haver estat citada per la policia. L’Observatori Jueu Europeu ha confirmat que va presentar una denúncia el mateix 26 de març arran d’aquest contingut. No és la primera vegada que l’eurodiputada és objecte de procediments judicials per declaracions públiques relacionades amb el conflicte palestí: en ocasions anteriors ja havia estat assenyalada per posicionaments semblants.

Fonts de la França Insubmisa han criticat la decisió de practicar la detenció en forma de custòdia policíaca, tot remarcant que Hassan s’havia presentat sempre a les citacions judicials. El seu entorn denuncia una instrumentalització política de les acusacions, en un context especialment tens entorn de la guerra al Llevant i del debat sobre els límits de la llibertat d’expressió.

De moment no s’han formulat càrrecs formals contra l’eurodiputada i la investigació continua oberta. El cas torna a situar al centre del debat públic la interpretació del delicte d’apologia del terrorisme, una figura jurídica sovint controvertida per l’aplicació en l’àmbit de les opinions polítiques i les xarxes socials.

El projecte naixia ja amb una feblesa estructural: l’oposició frontal del Front d’Alliberament Nacional Canac i Socialista (FLNKS), principal actor del moviment independentista. Sense aquest aval, qualsevol intent de redefinir el futur institucional de l’arxipèlag quedava, de facto, deslegitimat per una part important de la població.

Els independentistes denuncien que la reforma implica un tomb que allunya el conflicte del marc internacional de descolonització reconegut per l’ONU i el trasllada a l’àmbit intern francès. Segons aquesta lectura, això limitaria la capacitat de decisió del poble canac com a subjecte polític. Un dels aspectes més controvertits és l’ampliació del cos electoral en les eleccions provincials, una reivindicació històrica dels sectors antiindependentistes. Els crítics hi veuen una operació per a diluir el pes demogràfic i polític de la població indígena, alterant els equilibris establerts pels acords de Matignon (1988) i de Nouméa (1998).

Un cop polític al govern i incertesa institucional

El refús parlamentari representa un cop per al govern francès, que havia situat aquesta reforma com una prioritat estratègica. El primer ministre, Sébastien Lecornu, ha lamentat que la decisió “priva els caledonians d’un debat parlamentari”, però ha anunciat que convocaria els signants de l’acord la setmana vinent per intentar desencallar la situació. Malgrat aquest moviment, el futur del text és altament incert. Com que es tracta d’una reforma constitucional, caldria una aprovació en termes idèntics de les dues cambres, una perspectiva ara mateix llunyana sense un canvi substancial del projecte.

El blocatge institucional arriba en un context encara marcat per la tensió del 2024, quan els aldarulls vinculats a la qüestió del cens electoral van originar una crisi profunda a l’arxipèlag. Un eventual intent de tirar endavant la reforma per unes altres vies –com un referèndum o decisions unilaterals– podria reactivar el conflicte si no hi ha consens amb els independentistes.

L’Assemblée nationale a choisi de refuser le débat et l’examen du projet de loi constitutionnelle relatif à la Nouvelle-Calédonie. Cela prive les Calédoniennes et les Calédoniens d’une discussion parlementaire sur l’avenir du territoire.

Face à ce blocage inédit, le Gouvernement…

— Sébastien Lecornu (@SebLecornu) April 2, 2026

Molac, diputat d’Ar Mor-Bihan i membre del grup Llibertats, Independents, Ultramar i Territoris a l’Assemblea francesa, defensa una redistribució de competències que permeti a les institucions bretones de tenir més capacitat de decisió en àmbits clau com ara la fiscalitat, la regulació i fins i tot la capacitat legislativa pròpia. Aquests darrers mesos, dirigents bretons han expressat la necessitat d’una evolució institucional i, de fet, enquestes recents apunten a una majoria favorable a fórmules federals tant a França com a la mateixa Bretanya.

Més enllà de la proposta institucional, la iniciativa també s’inscriu en una trajectòria política centrada en el reconeixement de les identitats territorials i lingüístiques. Molac és conegut per haver impulsat una llei de protecció de les llengües minoritzades, coneguda, de fet, com a llei Molac. Tot i l’existència de formacions bretones com la Unió Democràtica de Bretanya i el Partit Bretó, i malgrat haver rebut el suport d’alguns d’aquests espais en eleccions anteriors, Molac no n’ha format part i ara impulsa una iniciativa pròpia amb la voluntat de superar la fragmentació històrica del moviment autonomista bretó.

“No hi haurà cap acord nacional amb la França Insubmisa”, ha dit Faure, en una declaració que marca un punt d’inflexió respecte de les aliances que, de manera puntual, s’havien produït en eleccions recents. La ruptura no és solament estratègica, sinó també personal i política: Faure s’ha declarat “irreconciliable” amb Mélenchon, a qui acusa d’haver traspassat línies vermelles.

Aquest posicionament arriba després d’unes eleccions municipals que han deixat l’esquerra tocada i amb fortes discrepàncies internes. Uns quants sectors del Partit Socialista han criticat obertament els pactes de segona ronda amb candidats insubmisos en algunes ciutats.

Unes primàries que s’esvaeixen abans de néixer

En aquest context, la proposta d’unes primàries per a elegir un candidat comú de l’esquerra, que havia de servir per a ordenar l’espai i evitar una dispersió de candidatures, ha quedat pràcticament desactivada. La iniciativa, defensada per Faure i per la dirigent ecologista Marine Tondelier, havia de reunir sectors del socialisme, l’ecologisme i unes altres figures de l’esquerra alternativa. Però la realitat és que cap dels actors implicats no té prou força per a imposar el procés.

Els resultats de les municipals han debilitat els principals promotors. Els ecologistes han perdut ciutats importants i el Partit Socialista continua sense recuperar una posició política central. Faure mateix es mou en nivells baixos d’intenció de vot i afronta una contestació interna creixent. A això, s’hi afegeix la manca d’acord sobre el perímetre de la possible aliança. Figures com Raphaël Glucksmann rebutgen de participar-hi, i hi ha uns altres dirigents socialistes que s’estimen més de limitar qualsevol entesa a un espai socialdemòcrata ampli, però sense incloure-hi la França Insubmisa.

El debat de fons és conegut, però com més va més urgent: com evitar una nova dispersió del vot de l’esquerra en unes eleccions presidencials que es preveuen altament polaritzades. Faure ha advertit del risc de repetir situacions com la del 2002, quan la divisió de l’esquerra va deixar fora el candidat socialista en primera ronda.

El 1971, va ingressar al Partit Socialista, on va escalar jeràrquicament sota l’empara de François Mitterrand. El 1981, en va ser nomenat primer secretari, càrrec que va ocupar fins al 1988, quan el primer ministre socialista Michel Rocard li va encomanar les carteres d’Educació i de Joventut i Esports.

Va ser ministre fins al 1992, quan Pierre Bérégovoy el va deixar sense cartera. Pocs mesos després (1993), va perdre l’escó a l’Assemblea Nacional i va deixar la política per primera volta. Aleshores va ser nomenat ministre plenipotenciari, tot i que no va ser assignat a cap ambaixada.

El 1995 va tornar a la primera línia política com a candidat socialista a les eleccions presidencials. Va perdre en segona volta contra Chirac amb el 47,36% dels vots (més de 14 milions de sufragis). Aquell mateix any va tornar a ser nomenat secretari del Partit Socialista, un càrrec que va deixar el 1997, quan va ser nomenat primer ministre.

El 2002 va tornar a ser candidat a les eleccions presidencials, però va ser eliminat a la primera volta per Chirac i Jean-Marie Le Pen. Aquesta derrota va significar la seva retirada definitiva de la política.

El 2015 va ser nomenat membre del Consell Constitucional, on va romandre fins al 2019.

La dreta, la gran guanyadora de la nit

El balanç més favorable de la jornada és per a la dreta tradicional. Les formacions conservadores han pres Clermont d’Alvèrnia a l’esquerra –un dels seus bastions històrics– i també Besançon, Poitiers, Cherbourg i fins i tot Tula, l’antic feu de l’expresident François Hollande. A més, han frenat el Rassemblement National a Tolosa de Llenguadoc.

En clau de lideratge, la victòria més simbòlica és la d’Édouard Philippe a Le Havre, on ha conservat la batllia i ha superat l’últim obstacle abans de llançar-se obertament a la cursa presidencial, quinze mesos abans de les eleccions presidencials. L’ombra de la nit, per a la dreta, han estat els fracassos de Rachida Dati a París i de Jean-Michel Aulas a Lió.

La derrota de Bayrou, la sorpresa de la nit

El resultat que ha acaparat més atenció ha estat la caiguda de François Bayrou a Pau. L’ex-primer ministre, de setanta-quatre anys, ha perdut la seva batllia –que tenia d’ençà del 2014– contra el socialista Jérôme Marbot per tan sols 344 vots (42,45% contra 41,14%). El desenllaç ha arribat poc abans de les deu del vespre, quan fa sis mesos que el seu govern va caure en un vot de confiança, al setembre. Un desavantatge polític de primera magnitud per al cap del MoDem.

L’extrema dreta, expansió silenciosa

Malgrat no haver aconseguit Toló ni Marsella, el Rassemblement National i les seves forces afins s’han continuat expandint en ciutats de grandària mitjana: Carcassona, Carpentràs, Castres o La Flèche. A Niça, Éric Ciotti –l’ex-cap dels Republicans que ara milita a la seva plataforma, la Unió de les Dretes, en aliança amb Marine Le Pen– ha derrotat el batlle sortint, Christian Estrosi, amb una àmplia majoria. Ciotti ja havia encapçalat el primer torn amb el 43,43% dels vots; en canvi, Estrosi, que ara milita a Horitzons, havia quedat a molta distància, amb el 30,92%. La candidata ecologista, Juliette Chesnel-Le Roux, que havia rebut pressions de l’Elisi i de Matignon perquè es retirés, va decidir de mantenir la candidatura i ha contribuït a la derrota d’Estrosi.

L’esquerra, les grans ciutats i el trencament intern

L’esquerra ha defensat les tres grans metròpolis: Emmanuel Grégoire a París, Benoît Payan a Marsella i Grégory Doucet a Lió. A això s’afegeixen les victòries dels batlles sortints a Roazhon, Nantes, Montpeller i Lilla. Però el balanç global és molt desigual.

La qüestió de les aliances ha estat central i sovint dolorosa. Molts socialistes han perdut les seves ciutats malgrat –o a causa de– l’aliança amb la França Insubmisa. El moviment de Jean-Luc Mélenchon, que havia exhibit optimisme després del primer torn, ha hagut de reconèixer els límits de la seva estratègia de ruptura, especialment en les conurbacions urbanes de grandària mitjana. La derrota a Tolosa serà la que més pesarà. La victòria a Roubaix no ho compensarà.

Fora de Catalunya, on el batlle sortint de Perpinyà, Louis Aliot, ha estat reelegit amb comoditat, l’extrema dreta també ha quedat primera a Toló i disputa el lideratge amb l’esquerra a Marsella i Nimes.

En total, més de 904.000 candidats competien per càrrecs electes en prop de 35.000 municipis, des de grans ciutats fins a pobles amb només unes desenes d’habitants.

La campanya ha estat marcada en gran part per l’impacte de la guerra de l’Iran i les conseqüències econòmiques, especialment l’augment del preu dels carburants.

La participació ha estat inferior al 59%, superior a la de les municipals del 2020 –condicionades per la pandèmia– però per sota del 63,5% registrat el 2014.

Tot i que les municipals solen centrar-se en qüestions locals, també serveixen per a mesurar l’estat d’opinió del país i la força dels partits, especialment amb les presidencials a l’horitzó. Les enquestes apunten que el partit de Le Pen podria tenir opcions reals de guanyar-les.

Tradicionalment, l’extrema dreta havia obtingut resultats modests en aquest tipus d’eleccions. Si el RN aconsegueix de consolidar aquests resultats a la segona volta de diumenge vinent, reforçarà la seva credibilitat institucional per a la cursa presidencial.

Un dels possibles candidats a l’Elisi, l’ex-primer ministre Édouard Philippe, també es jugava bona part del seu futur polític en aquests comicis. Havia insinuat que podria renunciar a les seves aspiracions presidencials si no revalidava la batllia de Le Havre. Però, segons els sondatges a peu d’urna, ha obtingut un avantatge d’uns deu punts sobre el rival d’esquerres i parteix com a favorit per a la segona volta.

El sistema electoral –que exigeix de superar el 10% dels vots per passar a la segona volta– pot donar lloc a segones voltes amb tres, quatre o fins i tot cinc candidatures, cosa que fa especialment incert el resultat final.

Mentrestant, l’esquerra francesa continua dividida i el tradicional “cordó sanitari” que evitava aliances entre la dreta clàssica i l’extrema dreta mostra signes d’afebliment. Aquests dies vinents s’intensificaran les negociacions entre partits per a pactar retirades o aliances en determinades circumscripcions.

A Marsella, segona ciutat de l’estat, el candidat de RN Franck Allisio ha quedat empatat tècnicament amb el batlle socialista Benoît Payan. Payan ja havia advertit que una victòria de l’extrema dreta en aquesta ciutat cosmopolita seria “un terratrèmol per al país”.

La progressió del partit de Le Pen també es reflecteix a Niça, on l’ex-dirigent conservador Éric Ciotti, ara aliat de RN, encapçala la primera volta amb deu punts d’avantatge sobre el batlle sortint, Christian Estrosi, vinculat a l’espai centrista del president Emmanuel Macron.

Aquest avanç arriba en un moment d’incertesa per a Le Pen. L’any passat, un tribunal francès la va condemnar per malversació i li va prohibir de presentar-se a càrrecs públics durant cinc anys. La darrera paraula la tindrà un tribunal d’apel·lació en una sentència prevista per al 7 de juliol. Si la condemna es manté, el seu possible substitut com a candidat presidencial seria el president del partit, Jordan Bardella.

En un comunicat, la formació ha criticat la decisió de la direcció del Partit Socialista de rebutjar qualsevol convergència amb la França Insubmisa a la segona volta. Segons el moviment, aquesta posició pot conduir a una “catàstrofe electoral” perquè fractura l’espai progressista en un moment en què, segons que denuncia, la dreta i l’extrema dreta avancen cap a una cooperació política.

Pour un front antifasciste au second tour des élections municipales.

Retrouvez le communiqué de La France insoumise : https://t.co/RSJChsanm5 pic.twitter.com/brjAp7rnuc

— La France insoumise (@FranceInsoumise) March 9, 2026

El partit també adverteix que retirar candidatures d’esquerra que han superat el 10% dels vots –el llindar que permet d’accedir a la segona volta– podria desmobilitzar els electors i deixar sense representació molts votants progressistes als consistoris. Per evitar-ho, la França Insubmisa proposa d’obrir negociacions amb les forces d’esquerra –socialistes, ecologistes, comunistes i candidatures ciutadanes– per acordar diferents fórmules d’unitat. En alguns municipis proposa la fusió de llistes per a governar conjuntament amb un programa compartit, mentre que en d’altres proposa una “fusió tècnica” que permeti de sumar vots a la segona volta sense necessitat de compartir govern municipal.

El moviment també ha fixat unes línies vermelles per a qualsevol acord, entre les quals, el rebuig a pactes amb candidats macronistes o de dreta, el compromís contra totes les formes de racisme i discriminació i la condemna de les accions de grups d’extrema dreta. La França Insubmisa també ha expressat solidaritat amb el moviment antifeixista arran dels episodis recents de tensió a Lió i ha denunciat els intents de criminalitzar l’activisme contra l’extrema dreta. Finalment, el moviment ha instat el Partit Socialista a reconsiderar la seva posició i a tornar a la via del diàleg. Argumenta que solament la unitat de les forces progressistes pot garantir la derrota de la dreta i de l’extrema dreta en la segona volta de les eleccions municipals.

El creixement de Rassemblement National (RN) és el fil conductor de la campanya. El partit de Marine Le Pen i Jordan Bardella presenta prop de 650 llistes, molt per sobre de les 428 del 2020, però sobretot afronta aquestes eleccions amb unes expectatives noves. Durant dècades, l’extrema dreta havia estat pràcticament exclosa del poder institucional a causa del funcionament del sistema electoral francès. A la segona volta, la resta de forces polítiques acostumaven a unir-se per barrar-li el pas –el conegut front republicà–, cosa que sovint obligava RN a obtenir majories molt àmplies per aconseguir batllies o representació institucional.

Després d’un primer cicle d’implantació municipal el 2014, amb la conquesta d’algunes ciutats mitjanes com Hénin-Beaumont, Fréjus o Besiers, el partit va fer un salt simbòlic el 2020 amb la victòria a Perpinyà, la ciutat més gran governada mai per l’extrema dreta. Ara aspira a fer un pas més i governar capitals i grans metròpolis.

La ruptura a l’esquerra

La campanya electoral ha evidenciat una fractura política que pot alterar els equilibris tradicionals: l’erosió del front republicà amb què l’esquerra i el centre havien frenat l’extrema dreta en moltes eleccions. Ja en vam veure un primer episodi a les eleccions legislatives, amb l’aproximació d’Éric Ciotti i sectors dels Republicans a Rassemblement National. Aquella aliança electoral, en bona part, va servir per a normalitzar els pactes amb l’extrema dreta.

Ara el trencament afecta sobretot l’esquerra. El Partit Socialista (PS) i Plaça Pública, el partit de l’eurodiputat Raphaël Glucksmann, han acordat de no pactar amb la França Insubmisa de Jean-Luc Mélenchon a la segona volta de les municipals, encara que això impliqui perdre ajuntaments. La ruptura és especialment transcendental, perquè el sistema electoral sovint obliga a formar aliances.

La decisió socialista s’ha justificat per unes declaracions recents de Mélenchon que han estat titllades d’antisemites. La polèmica es va originar en un míting a Lió, quan el dirigent insubmís va fer broma sobre el nom del financer Jeffrey Epstein i, posteriorment, en un altre acte a Perpinyà, va deformar el cognom de Glucksmann. Dirigents socialistes i centristes han denunciat que aquesta mena de comentaris recorden tòpics antisemites emprats històricament per presentar els jueus com a estrangers dins la societat francesa.

La resposta de la França Insubmisa ha estat contundent. La direcció ha acusat els socialistes d’instrumentalitzar les acusacions d’antisemitisme amb finalitats polítiques i ha denunciat que el PS cometia “un acte de divisió sense precedents” en plena campanya electoral i ha advertit que això podia facilitar victòries de la dreta i de l’extrema dreta en nombrosos municipis.

La coordination de la France insoumise dénonce le communiqué du Bureau National du Parti Socialiste à propos des prochaines élections municipales.

Retrouvez le communiqué de la coordination de la France insoumise : https://t.co/NZz4tkJ3C3

Les 15 et 22 mars 2026, votez… pic.twitter.com/0qTcjvjpaj

— La France insoumise (@FranceInsoumise) March 4, 2026

També s’hi detecta un canvi polític encara més de fons. El sector dels Republicans que ha evitat de pactar amb l’extrema dreta ha tendit a equiparar Rassemblement National amb l’anomenada “extrema esquerra” i a promoure també un cordó sanitari contra la França Insubmisa. Aquesta equivalència dilueix la lògica tradicional del front republicà i complica la coordinació entre esquerra i dreta a la segona volta, tant en les municipals com en unes futures presidencials.

44 accords rassemblent les 4 partis LFI-ECO-PS-PCF pic.twitter.com/gHIPPjtCfr

— les Républicains (@lesRepublicains) March 5, 2026

El sistema electoral municipal francès –que permet de passar a la segona volta totes les llistes que superin el 10% dels vots– afavoreix segones voltes amb tres candidatures o quatre. Això fa que les candidatures hagin de pactar o coordinar-se, i dificulta la reconstrucció automàtica del tradicional front republicà contra l’extrema dreta si, per exemple, la dreta no està disposada a retirar-se o a donar suport a una candidatura de la França Insubmisa per frenar-la. En aquest context, les municipals funcionen també com un primer assaig general de les presidencials del 2027, perquè tradicionalment els partits acabaven donant suport al rival de l’extrema dreta encara que fos “amb l’agulla al nas”.

Marsella, el duel que pot obrir la porta a RN

A Marsella, el torcebraç és frontal entre el batlle socialista, Benoît Payan, i el diputat ultradretà Franck Allisio. Les darreres enquestes dibuixen un duel molt ajustat, amb tots dos candidats clarament destacats respecte de la resta i per sobre del 30%. La configuració de la cursa és complexa per a la segona volta: tot dependrà si la dreta tradicional –debilitada després d’anys de tensions internes dins el camp conservador– i la França Insubmisa, que tenen vora un 15% del vot, retiren les seves candidatures o forcen una segona volta amb tres candidatures, o fins i tot amb quatre. Amb un front republicà dividit, l’extrema dreta tindria moltes possibilitats de guanyar.

Sondage #Municipales2026 @IfopOpinion – Marseille

PS-ECO-PC : 35% (+5 vs Dec 2025)
RN : 32% (+5)
LR-RE : 18% (-8)
LFI : 13% (-2)
DVD : 1,5% (-0,5)
LO : 0,5% (NT)

Blocs vs 2020 :
EXG : 0,5% (=)
Gauche : 48% (+9)
Droite : 19,5% (-21,5)
EXD : 32% (+12,5) pic.twitter.com/EMyjTm1oZW

— scrutinenclair (@scrutinenclair) March 1, 2026

Marsella concentra molts dels grans debats de la política francesa actual: inseguretat, narcotràfic, desigualtats socials i cohesió urbana. La ciutat arrossega de fa anys problemes estructurals vinculats a la pobresa en alguns barris i a la violència associada al tràfic de drogues, qüestions que han dominat bona part de la campanya. A més, la votació té una càrrega simbòlica enorme. És la segona ciutat de l’estat francès i un bastió històric de l’esquerra municipal. Si RN s’hi imposés, el salt qualitatiu seria considerable: passaria a controlar una gran metròpoli europea de gairebé nou-cents mil habitants. Un any abans de les presidencials, l’impacte polític seria enorme.

París, la darrera trinxera socialista

A París, la retirada d’Anne Hidalgo obre una batalla després de vint-i-cinc anys de governs socialistes a l’ajuntament de la capital francesa. El candidat del PS, Emmanuel Grégoire, antic primer tinent de batllia i hereu polític d’Hidalgo, encapçala alguns sondatges amb un marge estret sobre Rachida Dati, candidata dels Republicans amb el suport de sectors centristes i una forta projecció mediàtica. Però la campanya es presenta fragmentada. La possibilitat també d’una segona volta amb quatre candidats, amb la diputada insubmisa Sophia Chikirou i la figura mediàtica Sarah Knafo, vinculada a l’extrema dreta i a l’entorn d’Éric Zemmour, complica qualsevol pronòstic i obre la porta a una segona volta molt incerta.

Sondage des municipales à PARIS pic.twitter.com/orHQ46yCJl

— Obsevydial (@Obsevydial) March 6, 2026

París és avui la gran oportunitat del PS per a resistir el seu declivi territorial. Després de perdre gran part del seu pes en les eleccions presidencials i legislatives d’aquesta darrera dècada, el partit continua mantenint una implantació municipal significativa, cosa que permet de mantenir estructurat el partit. Històricament, el socialisme francès s’ha organitzat al voltant de les seves batllies i del camp municipal, que ha servit com a espais de construcció de xarxes socials i de formació de dirigents.

El partit assegura que presenta prop de dos mil caps de llista a les municipals d’enguany, una xifra que el converteix en la formació amb més implantació local. En aquest context, la capital continua essent el seu principal bastió urbà. Però també perillen més grans ciutats, com ara Naoned, que governen d’ençà del 1989 i que ara podria caure en mans de la dreta.

Governar París no és solament una qüestió simbòlica: implica controlar una de les institucions municipals més influents d’Europa, amb un pressupost considerable, una forta projecció internacional i una capacitat real de marcar agenda política i mediàtica. Si el PS reté la capital, mantindrà un centre de poder polític decisiu. Si la perd, en canvi, el cop podria ser estructural i obrir una nova crisi.

Lió, Niça, Nantes i més grans places en joc

Marsella no és l’única gran ciutat on l’extrema dreta aspira a créixer. RN també mira cap a Niça, de 340.000 habitants; una plaça tradicionalment conservadora on el moviment d’Éric Ciotti, ara alineat amb el partit de Le Pen, podria guanyar. Un altre cas simbòlic és Toló, amb 180.000 habitants, que ja havia estat governada pel Front National als anys noranta amb Jean-Marie Le Chevallier.

Sondage Toulon @BFMTV @BFMVar @Nice_Matin @Var_Matin en partenariat avec @bergerlevrault

1er tour : L. Lavalette serait très largement en tête. A droite, J. Massi devancerait M. Bonnus.
M. Brunel serait en capacité de se maintenir pour le 2nd tour.

https://t.co/V0xTgYw2f2 pic.twitter.com/Ny8OpQtpmz

— ELABE (@elabe_fr) March 2, 2026

En unes altres grans metròpolis el partit no parteix com a favorit, però aspira a reforçar la seva presència. És el cas de Nimes, amb una població de 150.000 habitants, on podria aspirar a la batllia segons els equilibris electorals que es formessin.

Intentions de vote à Nîmes – @Ipsosbva

• V. Bouget (PCF-PS-LÉ) – 29%
• J. Sanchez (RN-UDR) – 26%
• F. Proust (LR-UDI-HOR) – 22%
• J. Plantier (DVD-RE-MoDem) – 16%
• P. Dupretz (LFI) – 7%#Municipales2026 pic.twitter.com/vDfhLTCtCw

— Municipales 2026 (@Municipales26_) March 6, 2026

A Lió, el batlle ecologista Grégory Doucet afronta una campanya difícil, marcada per l’assassinat del jove ultradretà Quentin Deranque. El candidat amb més opcions és actualment l’empresari Jean-Michel Aulas, antic president de l’Olympique de Lió, que ha format una candidatura transversal capaç d’agrupar sectors de la dreta clàssica, el centre i part de l’electorat moderat descontent amb la gestió ecologista de la ciutat. La batalla per Lió és una de les més observades, perquè la ciutat s’ha convertit en un laboratori polític de l’ecologisme municipal.

Intentions de vote à Lyon – @Cluster_17

• J-M. Aulas (LR-UDI-ENS) – 42%
• G. Doucet (LÉ-PS-PCF) – 31%
• A. Dupalais (UDR-RN) – 9%
• A. Belouassa-Cherifi (LFI) – 9%
• G. Képénékian (DVC) – 4%
• N. Perrin-Gilbert (PRG) – 3%#Municipales2026 pic.twitter.com/rjmOq0Jhta

— Municipales 2026 (@Municipales26_) February 19, 2026

A Tolosa de Llenguadoc, el batlle conservador Jean-Luc Moudenc prova de revalidar el mandat. La batalla s’hi presenta fragmentada entre diferents candidatures d’esquerra, i tot dependrà dels pactes que es puguin assolir després de la primera volta, atès que les esquerres unides assoleixen la majoria, però separades no.

À #toulouse @FraPiquemal se rapproche de plus en plus du candidat du @partisocialiste en perte de vitesse.

Si la mobilisation est au rendez vous dans les quartiers populaires il sera devant et l’histoire changera de direction.

Vers une énorme surprise ? #LFI pic.twitter.com/WUMrTQiwna

— Charles de Chrdin (@de_chardin) March 3, 2026

Les candidatures sobiranistes

Les eleccions municipals són també el principal àmbit electoral en què molts partits regionalistes o sobiranistes poden consolidar una base política més àmplia. A diferència d’uns altres comicis, sovint dominats per dinàmiques estatals, el nivell municipal permet d’obtenir representació amb suports més localitzats. En canvi, a les legislatives o a les regionals cal un suport molt més alt i en territoris molt més extensos per poder aspirar a obtenir diputats o representació institucional.

Al País Basc, l’esquerra independentista agrupada al voltant d’EH Bai presenta o dóna suport a candidatures amb possibilitat de governar. A Baiona, per exemple, la llista Baiona Mugimenduan – Baiona en moviment, encapçalada per Jean-Claude Iriart, prova de construir una alternativa d’esquerra amb un fort component basquista. En uns altres municipis –com Hendaia, Urruña, Uztaritze o Sant Joan de Luz– l’espai independentista participa també en candidatures municipals amb l’objectiu de reforçar el pes polític dins la Comunitat d’Aglomeració del País Basc, una institució clau en la governança territorial. De fet, en les legislatives ja va aconseguir una fita històrica, portar un diputat independentista a l’Assemblea francesa.

A Còrsega, el focus principal és Bastia, on el moviment sobiranista Fem Còrsega torna a disputar la batllia, on van forts. El president cors, Gilles Simeoni, encapçala la llista, amb el suport de sectors sobiranistes i progressistes. La competició és especialment fragmentada, amb set candidatures a la primera volta, entre les quals, la llista de l’esquerra ecologista, candidatures de centre-dreta i també opcions vinculades a sectors nacionalistes rivals.

El cas de Bastia és especialment simbòlic dins la política corsa. La ciutat és un dels bastions històrics del nacionalisme i Simeoni ja n’havia estat batlle abans d’assumir la presidència del govern. La seva candidatura vol reforçar el pes institucional del corrent sobiranista en un moment en què el debat sobre l’autogovern cors es discuteix a les institucions franceses.

A Aiacciu, capital administrativa de l’illa, el panorama també es presenta competitiu. El batlle sortint, Laurent Marcangeli, figura destacada del centre-dreta, prova de revalidar el mandat i superar les candidatures d’esquerra i de l’espai nacionalista. Per blocs, el sobiranisme seria l’espai més votat, però tot depèn de la capacitat d’arribar a una entesa entre autonomistes i independentistes.

Sondage #Municipales2026 @IfopOpinion – Ajaccio

HOR-LR : 38%
FC-CF : 27%
RN : 18%
PS-PC : 9%
PNC : 8%

Blocs vs 2020 :
Nationalistes : 35% (+3)
Gauche : 9% (+1)
Droite : 38% (-15,5)
EXD : 18% (+13,5)
DIV : 0% (-2)

— scrutinenclair (@scrutinenclair) March 6, 2026

A Bretanya, la Unió Democràtica de Bretanya opta per integrar-se en coalicions d’esquerra en ciutats com Rennes, Brest o Vannes, amb l’objectiu de mantenir representació municipal i impulsar polítiques vinculades a la llengua bretona, amb el compromís dels candidats de promoure un referèndum de reunificació amb el departament del Loira Atlàntic. A Alsàcia, Unser Land compta amb una desena de regidors, i a Occitània i Savoia, el sobiranisme acostuma a integrar-se en llistes municipals locals o en coalicions més àmplies.

També hi ha eleccions fora del continent europeu. A Nova Caledònia, els comicis es fan en un context especialment sensible després de la crisi institucional i dels disturbis del 2024, i es veuen com una nova prova de forces entre el bloc independentista –articulat al voltant del FLNKS– i els sectors favorables a continuar dins l’estat francès. A la Polinèsia Francesa, el context polític també és particular. L’independentisme hi ha guanyat força d’ençà de la victòria del partit Tavini Huiraatira a les eleccions territorials del 2023, que va portar Moetai Brotherson a la presidència del govern polinesi. En aquest context, les eleccions municipals també es llegeixen com una prova de la capacitat del moviment independentista per a consolidar el seu impuls polític en l’àmbit local, especialment en ciutats clau com Papeete, capital del territori. Tanmateix, la política polinèsia continua molt marcada per lideratges locals i coalicions personals, cosa que sovint dilueix la divisió estricta entre independentistes i autonomistes.

Al Carib, les municipals també tenen una forta dimensió política local. A Fort-de-France, capital de Martinica i bastió històric de l’esquerra sobiranista, la competició enfronta coalicions vinculades a aquest espai amb candidatures més pròximes als partits estatals francesos. A Guadalupe, municipis com Pointe-à-Pitre o Basse-Terre concentren una competició semblant entre coalicions locals, esquerres i sectors autonomistes. A Reunió, en canvi, el panorama s’assembla més al de la metròpoli, amb un paper destacat del Partit Comunista de la Reunió en alguns municipis i amb batalles electorals molt vinculades a lideratges locals.

Amb ells dos, la policia creu que ja ha detingut tot els implicats. Són tretze en total, nou sospitosos d’haver participat directament en el crim, i quatre més d’haver-los ajudat a provar d’escapar de la justícia. Segons fonts de la policia citades per la premsa francesa, els implicats directament en la mort de Deranque són coneguts per ser membres de la Guàrdia Jove Antifeixista o del seu entorn. És un moviment contrari al feixisme fundat el 2018 pel diputat de la França Insubmisa Raphaël Arnault, i dissolt al juny. Dos dels detinguts eren assistents parlamentaris d’Arnault.

Deranque, de vint-i-tres anys, va ser apallissat durant una protesta ultradretana en contra d’una conferència d’una eurodiputada d’arrels palestines de la França Insubmisa. Va sofrir un traumatisme cranioencefàlic i va morir dos dies després. El crim va fer créixer la tensió política francesa, amb acusacions a la França Insubmisa de ser-ne responsable. Malgrat que el dirigent del partit, Jean-Luc Mélenchon, ha intentat de desmarcar l’organització del crim, el partit ha rebut atacs i crítiques.

Discours sur la dissuasion nucléaire de la France. https://t.co/q4ujAPTxon

— Emmanuel Macron (@EmmanuelMacron) March 2, 2026

En un discurs, ha assenyalat que d’ençà de la seva última intervenció sobre aquesta qüestió, l’any 2020, “els nostres competidors han evolucionat, igual que els nostres socis”, cosa que, segons el seu parer, obliga a canviar l’estratègia de dissuasió francesa.

El mandatari ha afirmat que l’arsenal nuclear s’havia de reforçar amb un enfocament preventiu i en un context europeu. De totes maneres, ha recordat que l’última paraula sobre el seu ús continuaria corresponent sempre al president de la República.

Macron ha dit que ja havia ordenat d’augmentar el nombre d’ogives disponibles, tot i que no n’ha volgut revelar la xifra exacta.

Macron diu que França encapçala les converses sobre com el sistema nuclear francès pot funcionar de manera més àmplia per protegir Europa, com a part del que ell defineix com una “dissuasió avançada”, amb la possible participació de més països.

En aquest sentit, assegura que les negociacions es desenvolupen amb plena transparència amb els Estats Units i en coordinació amb el Regne Unit. Entre els països implicats en les converses, segons Macron, hi ha Alemanya, Bèlgica, Dinamarca, Grècia, Suècia, els Països Baixos i Polònia.

França té uns 290 caps nuclears operatius. Això la converteix en la quarta potència nuclear del món, darrere de Rússia, els Estats Units i la Xina.

Els fets es van fer públics quan una dona, que aleshores tenia 24 anys –la mateixa edat que el jugador–, es va presentar en una comissaria del departament de Val‑de‑Marne i va explicar que havia estat violada. En aquell moment, tanmateix, no va formalitzar cap denúncia.

Hakimi ha reaccionat al seu compte de la xarxa social X assegurant que era innocent. “Avui una acusació de violació és suficient per a justificar un judici encara que jo la negui i tot indiqui que és falsa. Això és tan injust per als innocents com per a les víctimes que diuen la veritat”, ha escrit. També ha dit que afrontava el procés amb calma i que esperava que el judici permetés que “la veritat es faci pública”.

Aujourd’hui une accusation de viol suffit à justifier un procès alors même que je la conteste et que tout démontre qu’elle est fausse. C’est aussi injuste pour les innocents que pour les victimes sincères. J’attends avec calme ce procès qui permettra que la vérité éclate…

— Achraf Hakimi (@AchrafHakimi) February 24, 2026

L’advocada del jugador, Fanny Colin, ha defensat que la decisió de portar el cas a judici es basava únicament en el testimoni de la denunciant. Segons que ha dit, la dona hauria refusat unes quantes diligències d’investigació, com ara exàmens mèdics, proves d’ADN, l’anàlisi del seu telèfon mòbil i la identificació d’un testimoni que considera clau.

La denunciant sosté que el futbolista la va besar i li va fer tocaments sense consentiment abans de violar-la.

Enfront de l’alt risc d’incidents, la policia ha desplegat un fort dispositiu de seguretat. El batlle de Lió, l’ecologista Grégory Doucet, havia demanat de prohibir la mobilització per risc de violència i, de fet, el president de l’ultradretà Rassemblement National, Jordan Bardella, va recomanar als militants del seu partit de no participar-hi. Aquest matí, el president de la República, Emmanuel Macron, ha demanat de rebaixar els ànims i ha refusat tota expressió violenta.

L’estat francès viu en tensió d’ençà del 12 de febrer, dia de la mort a cops de Deranque, de vint-i-tres anys, durant una manifestació ultradretana en contra d’una eurodiputada d’arrels palestines de la França Insubmisa. La policia ha detingut onze persones de l’entorn de grups antifeixistes, entre ells dos assistents de la França Insubmisa. Malgrat que el dirigent del partit, Jean-Luc Mélenchon, ha intentat de desmarcar l’organització del crim, el partit ha rebut atacs i crítiques. De fet, durant la marxa s’han sentit crits com ara “Mélenchon, anti-França” i “Antifes, assassins”.

La manifestació ha sortit de la plaça de Jean-Jaurès encapçalada per una pancarta amb el lema “Justícia per a en Quentin”. Ha caminat fins al carrer de Victor-Lagrange, just al punt on Deranque fou agredit fins a la mort. Allà, la multitud ha encès torxes i han homenatjat el jove. Durant la manifestació s’han exhibit símbols de l’extrema dreta.

En paral·lel, quatre de les onze persones detingudes –sospitoses d’haver ajudat els presumptes agressors a amagar-se– han estat posades en llibertat i seran citades més endavant perquè compareguin a la justícia. El fiscal ha avisat igualment que encara hi havia persones per a identificar i que la reconstrucció exacta dels fets abans, durant i després de l’agressió continuava oberta.

El cas ha generat una forta tensió política a l’estat francès. El president, Emmanuel Macron, ha afirmat que en una república “no hi ha lloc per als moviments que legitimen la violència” i ha instat tots els partits a desmarcar-se’n. Paral·lelament, les autoritats estudien si autoritzen dissabte una marxa d’homenatge prevista a Lió, pel risc d’incidents.

En un primer moment, la policia va detenir Jacques-Elie Favrot, investigat per un presumpte delicte d’homicidi voluntari. Ara ha arrestat Robin Michel, acusat de complicitat per haver facilitat allotjament a un dels implicats en el cas. Ho ha confirmat el fiscal de Lió, Thierry Dran, en declaracions a France Info.

Tot i que no figura entre els sis principals sospitosos, Michel forma part del grup de nou persones detingudes dimarts al vespre. Les darreres hores, la policia ha fet dues detencions més.

El president del partit d’ultradreta Rassemblement National, Jordan Bardella, ha demanat la dimissió d’Arnault per la seva responsabilitat en la mort del noi. A més, ha dit que en una democràcia no es podia tolerar cap forma de violència ni cap crida a la insurrecció, i ha criticat que el dirigent de LFI Jean-Luc Mélenchon no hagués mostrat penediment pels fets. També ha exigit la creació d’un cordó sanitari per a aïllar LFI a les institucions, tant a l’Assemblea francesa com a les eleccions municipals del març.

Enmig de la tensió política, la seu de LFI ha estat evacuada a primera hora del matí per una amenaça de bomba, segons que ha confirmat el coordinador del partit, Manuel Bompard.

À Lyon, Quentin a été victime d’un déferlement de violence inouï.

Il a perdu la vie à 23 ans seulement.

À sa famille et à ses proches, j’adresse mes pensées et le soutien de la Nation.

En République, aucune cause, aucune idéologie ne justifieront jamais que l’on tue.…

— Emmanuel Macron (@EmmanuelMacron) February 14, 2026

Les circumstàncies que envolten el crim encara no són gens clares. A les xarxes, la presidenta del col·lectiu feminista d’ultradreta Némésis, Alice Cordier, ha difós una primera versió segons la qual Quentin D. formava part d’un dispositiu de seguretat que acompanyava una protesta contra l’eurodiputada de La França Insubmisa (LFI) Rima Hassan.

C’est avec énormément d’émotions et de douleur que j’ai appris le décès de Quentin, militant nationaliste exemplaire qui avait assuré la sécurité de nos militantes de Lyon.

J’adresse toutes mes condoléances à la famille de Quentin.
Le douleur doit être terrible.

Les mots me…

— Alice Cordier (@CordierAlice2) February 14, 2026

En canvi, els advocats de la família han dit a mitjans francesos que el jove no treballava per a cap grup i que el van agredir sense cap motiu en una “emboscada preparada metòdicament […] per individus organitzats i entrenats”, en paraules del lletrat Fabien Rajon.

En aquest context, Macron ha condemnat els fets i ha expressat suport a la família. “A la República, cap causa ni cap ideologia no justificarà mai l’assassinat. Al contrari, la finalitat de les nostres institucions és civilitzar els debats i protegir la lliure expressió d’arguments”, ha manifestat.

També ha dit que era essencial de processar els responsables i condemnar-los. “L’odi que mata no té cabuda en la nostra societat”, ha afegit, abans de fer “una crida a la calma, la moderació i el respecte”.

La França Insubmisa també ha condemnat el crim. La vice-presidenta de l’assemblea francesa, Clémence Guetté, ha donat el condol a la família ha dit que espera que “la investigació aclareixi ràpidament les circumstàncies d’aquesta tragèdia”. El diputat Raphaël Arnault ha dit que sentia “horror i repugnància” per la mort de Quentin D. i ha desitjat que “surti a la llum tota la veritat”.

Quentin, le jeune homme gravement blessé à Lyon jeudi soir, est décédé. Pensées et condoléances à ses proches dans ce moment terrible.

Espérons que l'enquête en cours puisse rapidement faire la lumière sur les circonstances de ce drame.

Dans ce contexte, l'évocation par…

— Clémence Guetté (@Clemence_Guette) February 14, 2026

En una carta adreçada al ministre d’Afers Estrangers francès, Jean-Noël Barrot, i recollida pel diari Le Monde, Lang afirma que presenta la dimissió per “preservar l’Institut del Món Àrab i la seva tasca exemplar” i per poder rebatre amb serenitat totes les acusacions.

Les autoritats franceses han acceptat la renúncia, que s’ha produït poques hores abans d’una reunió convocada pel ministeri per avui mateix perquè Lang doni explicacions sobre l’afer.

Paral·lelament, ja s’han activat els tràmits per elegir el successor, i Barrot ha demanat de convocar una reunió de la junta directiva en un termini de set dies.

Ahir mateix, la fiscalia financera francesa va obrir una investigació contra qui fou ministre de Cultura durant la presidència de François Mitterrand per un presumpte delicte d’emblanquiment de capitals agreujat mitjançant una empresa situada en un paradís fiscal, en una causa en què també és investigada la seva filla.

Els noms de tots dos apareixen 673 vegades en els arxius d’Epstein. La filla va defensar en el seu moment que l’empresa s’havia creat per descobrir joves artistes i que Epstein n’adquiria les obres.

En la carta de renúncia, Lang sosté que les acusacions són inexactes i assegura que ho demostrarà “més enllà del soroll i la fúria dels mitjans i del frenesí digital”.

L’operació és dirigida per la secció de lluita contra la ciberdelinqüència del parquet de París, amb la col·laboració de la unitat de ciberdelinqüència de la Gendarmeria francesa i d’Europol, segons que recull Libération.

La fiscal en cap de París, Laure Beccuau, ha precisat que eren citats “en qualitat de responsables de fet i de dret de la plataforma en el moment dels fets”, amb l’objectiu que puguin exposar la seva versió i, si escau, les mesures de compliment legal previstes, segons que recull RFI.

La investigació es va engegar arran de denúncies de diputats francesos, que alertaven sobre algorismes presumptament esbiaixats que podrien haver alterat el funcionament normal de la xarxa social.

Posteriorment, el cas s’ha ampliat a més delictes de gravetat, entre els quals hi ha la complicitat en la tinença i difusió d’imatges de menors de caràcter pornogràfic, la difusió organitzada d’aquesta mena de continguts, la creació o circulació de deepfakes sexuals i delictes de negacionisme.

A més de Musk i Yaccarino, uns quants treballadors de X també seran citats a declarar com a testimonis entre el 20 i el 24 d’abril. La fiscalia subratlla que, en aquesta fase, la investigació s’inscriu en una “dinàmica constructiva” amb la voluntat de garantir que la plataforma compleixi la legislació francesa.

—Del llibre m’ha interessat la llei d’amnistia francesa del 1953, que deia que no es podien recordar els crims comesos durant el règim de Vichy, que va col·laborar amb els nazis.
—El 1953, l’Assemblea francesa va votar una amnistia per a tots els crims relacionats amb l’ocupació alemanya. És una llei amb conseqüències importants. No pots dir que tal persona o tal altra hi ha col·laborat. I això té conseqüències. Bàsicament, que l’estat no reconeixia els actes comesos pels col·laboradors i els oficials de Vichy. Amb aquesta amnistia generalitzada es va reforçar la idea que França va ser col·laboracionista. I s’ha d’entendre, també, que l’estat francès no podia funcionar sense els col·laboradors, perquè pràcticament tot el sector de la justícia hi va col·laborar, i la policia també va ser-ne col·laboradora. Per tant, veiem el dilema de l’estat francès.

—Quin dilema?
—Que, després de la guerra, havia de continuar funcionant malgrat l’existència, al seu si, d’una part gens negligible d’individus que, com a mínim –per dir-ho suaument– van col·laborar amb l’estat nazi, amb l’ocupant alemany. Hi ha lleis semblants a tots els països que van experimentar períodes feixista: l’Argentina, el Brasil, l’estat espanyol respecte del franquisme… Això no va permetre de perseguir, com s’hauria hagut de fer, gent que havia entrat a la Legió o a la Divisió Carlemany, que de fet era la transformació de l’estat francès en un organisme de les SS. Tot això, l’any 1953, es va convertir en lletra morta.

—Un nom o mite que m’ha caigut als peus una mica, no gaire, és Édith Piaf.
—El problema d’Édith Piaf, com el de molts cantants més, és que durant el període de la col·laboració no va deixar l’escena. Édith Piaf, senzillament, va continuar cantant. No hi va col·laborar ben bé: va continuar cantant.

—I el tema del prostíbul?
—Sí, sí, freqüentava un prostíbul i, en aquest prostíbul, hi anaven els soldats de la Wehrmacht i els oficials nazis. I això, efectivament, origina problemes. En un film molt conegut a França, L’armée des ombres, veiem Meurisse, que era un actor ben famós, de molta qualitat, fent el paper del cap de la Resistència. I durant la guerra va ser l’amant d’Édith Piaf i vivia al mateix hotel que ella. Això de continuar dalt dels escenaris en lloc d’emigrar, com van fer uns altres (per exemple, Jean Gabin), és un fenomen generalitzat a França: Charles Trenet, per exemple, o l’Arletty. I, de fet, el cinema francès del 1940 al 1944 va viure una època d’or. És complicat, el tema. Prévert i Carné, pròxims al Partit Comunista, van fer treballar als seus films decoradors jueus i actors que eren homosexuals. És a dir, és força complicat això de condemnar-los. Hi ha una cinta biogràfica de Piaff, La môme [La vida en rosa], que no parla gens d’aquest període. Però, vaja, el seu cas és molt menys greu que el de Coco Chanel, per exemple. Perquè Coco Chanel era escòria. Escòria pura.

—Una frase que surt bastant repetida al vostre llibre és “La clemència no és el meu fort”. Què voleu dir amb això?
—En realitat, en francès el subjecte és mansuétude, que té, diríem, un matís una mica diferent de clemència. És, potser, misericòrdia? Per mi és la capacitat de perdonar, la capacitat d’oblidar. Jo no perdono. Em sembla que hi ha coses que són imperdonables. Tampoc no cal una condemna eterna, però hi ha persones a les quals no donaré la mà mai més. I fer veure com si les coses no haguessin passat, doncs no.

—Veig al llibre que us costa més perdonar el col·laboracionista francès que no pas el nazi alemany. És així?
—Em costa més perdonar una persona de quaranta anys que ha col·laborat de manera conscient amb un règim del qual sabia la naturalesa criminal que no pas perdonar un noi de vint anys que es troba, d’ençà dels dotze, atrapat en una maquinària, en una màquina, que el supera del tot; que el supera psicològicament i que farà que, quan s’hagi acabat la guerra, hagi passat per la Wehrmacht, les SS i mil coses més. Cal entendre aquestes situacions individuals. Per això, el col·laborador francès adult em sembla molt més condemnable que no pas el noi alemany atrapat en un cicle històric del qual fou víctima. I dic, en un moment donat, que hi ha víctimes culpables. Hi ha nois alemanys dels anys 1930 i 1940 que van ser víctimes del nazisme i, alhora, culpables del nazisme. A mi em semblava important, al llibre, explicar fins a quin punt som capaços –si no hi parem atenció, si no anem amb compte– de sotmetre’ns, de cometre crims i, encara pitjor, de perdonar-nos a nosaltres mateixos.

—André Chaix és el protagonista del llibre. Resseguiu fins on sabeu la seva vida a la Resistència i la seva mort a mans dels nazis. Dieu que és un maqui per convicció, però creieu que no és un maqui comunista, el veieu més com un maqui rural socialista. Per què heu triat aquest noi tan anònim?
—Tinc una primera resposta que és ben senzilla: el seu nom és escrit a la paret de casa meva. Alguns hi poden veure superstició. Vivia a la regió de la Droma, terra sobretot socialista. Però això no diu res del compromís d’André Chaix, respecte del qual no sé res. I com que no en sé res, no m’hi comprometo; però sí que sabem que es va integrar a un grup de maquis comunistes. Jo volia presentar la diversitat de la Resistència francesa: hi havia socialistes, hi havia comunistes, hi havia refugiats espanyols, hi havia dones que preparaven els explosius. Les dones dels maquis segurament eren les que feien els explosius, perquè eren molt minucioses. Volia mostrar els maquis amb tota la diversitat. I André Chaix em semblava un anònim tremendament emblemàtic d’aquests maquis. Un personatge, un individu, que és com tothom, ni més ni menys, però que alhora compleix una mena de destí tràgic: hi ha 14.000 persones com ell que van morir a la guerra, i això va permetre que França fos alliberada deu vegades més de pressa. Ara fa tres dies vaig anar a la presentació d’un documentari que s’ha fet del meu llibre i em va permetre de tenir a la sala tant gent de l’òrbita del Front National [ara, Rassemblement National] com contraris. Els del Front estaven bastant sorpresos, perquè de fet són gent ignorant, molt ignorant. I vaig pensar: “La vida d’André Chaix va servir d’alguna cosa fa vuitanta anys i crec que és important que serveixi d’alguna cosa encara ara.”

—Com explica la França d’avui els esdeveniments que descriviu al llibre? Quin és el lligam de la França dels anys 1940 amb la d’avui?
—Crec que França ha canviat molt. En vuitanta anys, moltíssim. Hi ha tres documentaris que ho mostren. Alain Resnais en té un que parla de deportacions i del règim nazi [Nit i boira].

El segon film d’aquesta època que va marcar els francesos és Le chagrin et la pitié, que per primera vegada deia la veritat quant a la complexitat de la col·laboració dels francesos. Explica que hi havia gent que era d’esquerres, però que va col·laborar amb el règim, i explica també que van ser les personalitats, més que no pas els compromisos polítics, les que van impulsar la Resistència. I el tercer film és Shoah, sobre l’extermini dels jueus a Europa, inclosa França. La França d’avui és una França que ja no creu en el mite de la Resistència. I ha entès que sí que hi va haver resistència, però també que hi va haver molta col·laboració. Crec que França va resistir més que no pas va col·laborar. Tot i que l’estat va col·laborar més amb els nazis que no pas oposar-hi resistència. Un exemple: a la Resistència, el 1943, hi havia 30.000 persones que patien fred i gana i que van rebre molt poques armes. Els milicians, que eren el braç armat de Vichy, n’eren 11.000. I quan mires la gent veus una França gairebé en rebel·lió contra Pétain. Les generacions joves han perdut referències històriques. I aquest llibre tenia aquesta vocació: oferir una lectura d’aquest període, que és la meva lectura, per descomptat, però que espero que sigui prou honesta i que encaixi amb la realitat històrica.

Actualment, el codi civil francès estableix a l’article 215 que els cònjuges es deuen mútuament una vida en comú. Aquesta expressió va ser utilitzada en un procés de divorci resolt el 2019, en què un home va obtenir la dissolució del matrimoni al·legant la culpa exclusiva de la seva dona per haver deixat de mantenir relacions sexuals amb ell. El cas va arribar finalment al Tribunal Europeu de Drets Humans, que al principi del 2025 va sentenciar en contra de França.

Per a corregir aquesta situació, el text aprovat per la cambra baixa afegeix explícitament que “aquesta vida en comú no crea cap obligació als cònjuges de mantenir relacions sexuals”. Segons que ha informat LCP, la cadena francesa dedicada a l’activitat parlamentària, aquesta frase serà llegida en veu alta pels registradors civils als ajuntaments en les cerimònies matrimonials.

“El matrimoni no pot ser una bombolla en què el consentiment per a les relacions sexuals sigui adquirit, definitiu i per a tota la vida”, ha afirmat la diputada del Partit Ecologista i Socialista Marie-Charlotte Garin. La iniciativa ha estat presentada conjuntament amb Paul Christophe, diputat de la formació de centredreta Horizons, en un projecte que ha rebut un ampli consens polític.

Macron ha explicat en un missatge a les xarxes socials que la marina francesa havia abordat un petrolier provinent de Rússia, sotmès a sancions internacionals i sospitós d’arborar bandera falsa. L’operació s’ha fet en aigües del Mediterrani amb el suport d’alguns aliats.

Nous ne laisserons rien passer.

La Marine nationale a arraisonné ce matin un navire pétrolier en provenance de Russie, sous sanctions internationales et suspecté d'arborer un faux pavillon.

Cette intervention a été effectuée en haute mer, en Méditerranée,… pic.twitter.com/6mHMvGtB94

— Emmanuel Macron (@EmmanuelMacron) January 22, 2026

El president francès ha defensat que la maniobra s’ha fet “en compliment estricte de la Convenció de les Nacions Unides sobre el Dret de la Mar”: “No tolerarem cap violació.” I ha informat que ja s’havia obert una investigació dels fets.

Macron ha subratllat la determinació del govern francès de respectar el dret internacional i de garantir l’aplicació efectiva de les sancions. Segons que ha dit, les activitats de la “flota a l’ombra” contribueixen a finançar la guerra d’agressió contra Ucraïna.

Faure ha admès que el PS encara no ha vist el text definitiu, però ha afirmat que, d’acord amb els compromisos exposats pel primer ministre, “les condicions es compliran”. Per això, ha avançat que defensaria aquesta posició davant el grup parlamentari socialista, reunit aquest matí per fixar la consigna de vot. La decisió, si es confirma, garanteix la supervivència del govern en un parlament fragmentat, on cap força no disposa de majoria.

La posició dels socialistes ha rebut crítiques severes de la resta de l’esquerra. Tant la França Insubmisa com els ecologistes acusen el PS de fer de crossa del govern. Faure ho rebutja i replica que pensar que una dissolució permetria construir una majoria d’esquerres en poques setmanes és “una ingenuïtat”. “Els francesos no han donat la majoria a ningú i ens han dit que ens espavilem amb això”, ha remarcat, tot reivindicant la negociació com a única sortida possible al blocatge institucional. Amb l’abstenció o el suport tàcit del PS, Lecornu té marge per a superar les mocions de censura anunciades i aprovar el pressupost abans de mitjan febrer.

Segons el cap del govern, les negociacions van avançar les darreres setmanes de l’any 2025, però es van encallar després de les vacances de Nadal, quan –segons que ha dit– alguns grups van optar per la confrontació política en lloc del pacte. Lecornu ha assenyalat especialment les mocions de censura impulsades per la França Insubmisa i el Rassemblement National, que considera que han dinamitat qualsevol possibilitat de consens pressupostari.

L’anunci ha comportat la reacció immediata de l’oposició. Tant l’esquerra de la França Insubmisa com l’extrema dreta han confirmat que presentaran noves mocions de censura contra el govern, tot acusant l’executiu de menystenir el parlament i de buidar de contingut el debat democràtic. La continuïtat del govern dependrà, en bona part, de si els socialistes opten per donar suport a aquestes iniciatives o si se’n desmarquen després de les concessions incorporades al pressupost per l’executiu.

La moció de l’esquerra ha obtingut 256 vots, lluny dels 288 necessaris per a prosperar, mentre que la de l’extrema dreta només ha recollit 142 suports. Ni els diputats del Partit Socialista ni Els Republicans no hi han donat suport.

Mathilde Panot, presidenta de França Insubmisa a l’Assemblea Nacional, ha assegurat davant la premsa que “la responsabilitat recau enterament” en els socialistes i els conservadors. “Han acceptat la capitulació de França”, ha subratllat, i ha afegit que aquest acord serà “un escàndol mediambiental” i suposarà “un desastre” per al sector agrícola.

Abans de la votació, la vice-presidenta d’Agrupació Nacional a l’Assemblea, Hélène Laporte, ha dit que l’agricultura francesa seria la gran perdedora de l’acord UE-Mercosur.

La decisió s’ha fet pública avui a Nouméa, en una conferència de premsa encapçalada pel president del FLNKS, Christian Tein, que ha denunciat que “París és sord i solament coneix la relació de la força”. Segons Tein, la iniciativa de l’Elisi pretén de “enclaustrar” totes les forces polítiques dins l’anomenat acord de Bougival, un text que el bloc independentista considera inacceptable.

“No anirem a París perquè no ens reconeixem en aquest mecanisme d’imposició”, ha afirmat Tein, que ha acusat el govern francès de voler tancar el debat polític sense abordar les qüestions de fons.

El FLNKS assegura que no rebutja el diàleg, però sí el marc en què es planteja. “Estem oberts a la discussió, però no a qualsevol preu”, ha remarcat Tein, que ha defensat que qualsevol sortida política ha de construir-se a Nova Caledònia i no pas des de París. Segons el moviment independentista, les solucions han de sorgir del territori i, en primer lloc, d’una negociació bilateral entre l’independentisme i l’estat francès. Sobreaixò, el FLNKS insisteix que no es pot decidir el futur del país a distància, mentre la societat caledoniana arrossega una greu crisi social i econòmica. “Quan es vol aixecar un país, s’ha de fer amb tothom, no aprofundint la fractura del poble canac”, ha dit Tein.

El cens electoral, clau del conflicte

El dirigent independentista també ha replicat a les acusacions que atribueixen al FLNKS la responsabilitat dels aldarulls del 2024. Segons ell, l’origen del conflicte és la negativa del govern francès a escoltar les reivindicacions sobre el cens electoral, que considera “l’element central que fixa el futur del país”. La proposta de París de descongelar el cens per a les eleccions provincials —finalment suspesa després de les protestes— és vista pel moviment independentista com una maniobra per alterar l’equilibri polític en favor del bloc unionista. Tein ha assenyalat directament la responsabilitat de Macron i de l’ex-ministre de l’Interior francès Gérald Darmanin en l’escalada de la tensió.

L’absència del FLNKS deixa la reunió del 16 de gener sense el principal actor independentista i posa en qüestió la capacitat de l’estat francès d’impulsar un acord de mínims. El boicot arriba després del fracàs de l’intent d’acord del 2025 i amb les eleccions provincials del 2026 a l’horitzó, una cita clau que haurà de redefinir les majories institucionals. Sense un marc polític consensuat i amb el cens electoral encara congelat, Nova Caledònia entra en un any determinant amb el procés d’autodeterminació encallat. El missatge del FLNKS és clar: si París vol reprendre el diàleg, “haurà de canviar de rumb”.