La decisió s’ha fet pública després d’una reunió a Bamako entre el ministre d’Afers Estrangers malià, Abdoulaye Diop, i el seu homòleg marroquí, Nasser Bourita. Segons el govern de Mali, la mesura s’ha pres després d’una anàlisi exhaustiva de la situació, que considera que té implicacions per a la pau i la seguretat de la regió.

En un comunicat, el Ministeri d’Afers Estrangers malià afirma que el pla marroquí és l’única base seriosa i creïble per resoldre el conflicte i defensa una autonomia sota sobirania del Marroc com la solució més realista.

Mali també ha destacat les relacions bilaterals amb el Marroc, que qualifica de sòlides i basades en la cooperació i la solidaritat, tant en l’àmbit bilateral com en fòrums internacionals.

En els darrers anys, el Front Polisario ha vist com diversos països, entre els quals l’estat espanyol, han donat suport al pla marroquí d’autonomia. La RASD, en canvi, rebutja aquesta opció i reclama la descolonització del territori i el dret a l’autodeterminació.

El Sàhara Occidental, antiga colònia espanyola, va ser ocupat pel Marroc el 1975. El conflicte amb el Front Polisario va derivar en una guerra fins al 1991, quan es va acordar un alto-el-foc amb la previsió de celebrar un referèndum d’autodeterminació, que encara no s’ha fet.

“No tenim cap més sortida sinó la guerra. Això es pot acabar amb un referèndum? És possible. Tanmateix, no hi tenim res a perdre. Tenim camps de refugiats, que més hi podem perdre?”, diu el delegat del Front Polisario a Catalunya, Mohamed Salem Laabeid.

En aquesta entrevista repassa la situació de la RASD, els camps de refugiats, la guerra i els interessos del Marroc. I també destaca el rol del govern espanyol, sobretot del PSOE, en la cronificació de la crisi del Sàhara.

—Quina valoració feu dels cinquanta anys de la RASD?
—Són cinquanta anys de lluita i de resistència. La suposada comunitat internacional, que són els països poderosos que juguen amb els drets dels pobles, ens ha tractat amb hipocresia, amb un doble llenguatge. Els drets humans i els valors tenen una lectura en alguns llocs i després en tenen una altra al Sàhara Occidental. Ho hem vist amb la missió de l’ONU, la MINURSO, que havia de preparar el referèndum. És l’única missió de pau que no podia fer res per protegir els drets humans. No hem tingut sort amb el Consell de Seguretat, amb la gent que mana.

—No heu tingut sort?
—La causa sahariana va començar fa molts anys. No hem tingut mai relació amb el Marroc: quan es van repartir les colònies, el 1884, a nosaltres ens va tocar la pitjor opció de totes, ens va tocar Espanya. No va fer res per als saharians. Ni els va preparar ni els va formar… No hi va deixar res, ni infrastructures. Vam estar dos anys en guerra amb Espanya. D’això, la gent no en parla. Vam lluitar i vam alliberar ciutats. El 1974, l’ONU va pressionar Espanya perquè hi fes un referèndum. Es va preparar el cens, però ja estava en marxa el complot amb els Estats Units, França, el Marroc i Mauritània per a repartir-se el Sàhara, que es va certificar amb els acords de Madrid.

—…
—Espanya sempre ha fet molt bé el teatre, l’escenificació pública. L’estiu del 1975, quan veien que el Marroc preparava la invasió del territori, es van reunir amb el Polisario a Alger. Ens van dir que estàvem en pau, que podíem compartir l’administració del Sàhara i moltes més coses. Vam intercanviar presoners. Vam creure que Espanya ho feia de debò, que ens ajudaria a recuperar la nostra terra, però va passar la contrària. El 31 d’octubre, els marroquins i els seus blindats ja atacaven les ciutats del nord del Sàhara.

—I què van fer els militars espanyols?
—S’ho miraven sense fer res, fins i tot ajudaven els marroquins perquè hi entressin. El 2 de novembre, el rei Juan Carlos va visitar Al-Aaiun i va prometre que ens faria costat. “Us protegirem, els drets dels saharians són intocables”, hi va dir. Quatre dies després hi entrava la Marxa Verda i, en un tres i no res, es va signar l’acord tripartit a Madrid. El Marroc i Mauritània es van repartir el Sàhara i Espanya es va quedar alguna cosa per sota de la taula. Diners? No ho sabem, però alguna contrapartida va rebre, segur.

—En aquell moment neix la RASD.
—Quan Espanya se’n va, hi ha un buit administratiu que nosaltres omplim, el 27 de febrer de 1976, amb la creació de la República Àrab del Sàhara Occidental. Els actors d’ahir, els Estats Units, Espanya i França, és a dir, Henry Kissinger, Juan Carlos i Valéry Giscard d’Estaing, són els mateixos d’ara, però amb cares diferents. Ells són els qui van animar el Marroc i el van protegir perquè envaís la nostra terra. Tots ells no han fet sinó refermar els seus actes. El 2020, Trump va confirmar públicament la posició històrica dels EUA en favor de l’ocupació marroquina; el 2022, Sánchez va fer el mateix; i el 2024, Macron.

—La situació és la mateixa?
—És la mateixa, malauradament. Han passat cinquanta anys i el Sàhara continua ocupat. El poble continua dividit pel mur i l’ocupació, mentre saquegen i roben les nostres riqueses. L’única cosa que hem guanyat és l’estat saharià, que és una experiència única. En les lluites d’alliberament sempre s’han fet governs a l’exili, però ningú no havia fet un estat a l’exili. Un estat amb separació de poders que disposa de sistema diplomàtic, sanitari i educatiu. Som membres fundadors de la Unió Africana. Ara celebrem la RASD, que hem fet amb les nostres ungles, suor, llàgrimes i sang. Quan Espanya va fugir, no teníem res. No teníem metges, ni professors ni enginyers. No teníem gent formada. Ara volem complir el nostre deure i recuperar el territori que continua ocupat per exercir plenament la nostra sobirania. Tenim el dret internacional del nostre costat.

—El Marroc sembla cada vegada més consolidat en l’escena internacional. Acaba d’organitzar una Copa de l’Àfrica i aviat farà un Mundial.
—Tant és. Ens interessa més saber per què hi ha actors com els Estats Units i França que continuen donant suport al Marroc. Espanya també, però no té tant de poder. Per què ho fa? Què els dóna, el Marroc? Quina força té, realment? Mira, fem-ho senzill. Quins són els arguments del govern espanyol…

—El manual segurament esmenta el control de Ceuta i Melilla, però també de la immigració, el narcotràfic i el gihadisme.
—Anem a pams. Ceuta i Melilla són territori de la Unió Europea. Si es toquen, els europeus són obligats a defensar-los. La immigració, sens dubte, és un tema important. Ara fa més de cinc anys que estem en guerra. Les relacions diplomàtiques entre Algèria i el Marroc són trencades i les fronteres, tancades. Les nostres també, perquè hi ha guerra. Si s’acosta algú per la nostra zona, l’ataquem. D’on vénen els immigrants? No són deu, ni mil, ni dos mil, ni tres mil…

—…
—D’on vénen? De Royal Air Maroc, l’aerolínia estatal, que vola a una quarantena de destinacions a l’Àfrica. És una aerolínia cara, eh! Què significa, això? Que no hi porta passatgers. Carrega droga, fa emblanquiment diners i porta els immigrants. Ho sap tothom i no es denuncia. Per què? No volen fer enfadar el Marroc i perdre els caladors de pesca? No volen fer enfadar el Marroc perquè fa de gendarme del nord de l’Àfrica i no hi deixa passar els integristes? Molt bé. Qui va perpetrar els atemptats de la Rambla i Cambrils el 2017? I els de París i els de Brussel·les? Això passa i ningú no en diu res. I què queda?

—El narcotràfic.
—L’oficina de l’ONU contra el narcotràfic, la UNODC, cada any publica un informe que confirma que el Marroc és el primer productor d’haixix del món. Una droga que en bona part acaba al mercat europeu. Parlem de tràfic de drogues, però en realitat és protecció del narcotràfic i dels grups criminals. Els vincles del món del narcotràfic amb el del terrorisme són innegables. Ningú no vol denunciar res d’això perquè tots en viuen, d’una manera o una altra.

—Ho heu esmentat: d’ençà del 2020 no hi ha alto-el-foc vigent. Quina és la situació al front bèl·lic?
—Estem en guerra, en plena guerra. Cada nit hi ha un comunicat de la nostra agència de premsa, però aquí no se’n parla. El 2022, vaig fer un reportatge sobre la guerra. Vaig ser a 800 metres dels soldats marroquins. Ho teníem tot gravat i el vam oferir a totes les televisions gratuïtament. També a TV3. Però no es va emetre enlloc. No interessa. Hi ha ordres en contra de nosaltres, tot allò que és del Sàhara es tapa. La guerra continua i continuarem lluitant. La guerra no s’acabarà fins que no se’n vagi l’últim soldat marroquí del nostre territori.

—És possible un altre alto-el-foc?
—No. Vam tenir una mala experiència amb l’alto-el-foc del 1991. Vam aturar la guerra en canvi de fer un referèndum perquè els saharians decidissin lliurement entre la independència o la integració al Marroc, que és una opció molt pitjor que l’autonomia. Vam aturar la guerra i, en tots aquests anys, què hi hem guanyat? Res. Són anys perduts durant els quals vam alliberar presoners… i nosaltres encara no hem recuperat els desapareguts. Vam acceptar, fins i tot, d’ampliar el cens del 1974. Hem negociat, però el Marroc no en vol saber res. Han violat l’alto-el-foc i han continuat matant gent als carrers. No tornarem a deixar les armes. Continuarem lluitant passi què passi.

—Es pot guanyar una guerra contra el Marroc?
—La guerra és un mitjà de pressió i la guanyem, ara mateix. Només cal veure com creix el pressupost de l’exèrcit marroquí cada any, però també el deute estranger de l’estat. Els condicionem. Nosaltres ens movem sobre el terreny i ells són allà, asseguts al mur de la vergonya. Sí que tenen drons molt avançats, que vénen d’Israel i de Turquia, però nosaltres no tenim cap més sortida sinó la guerra. Això pot acabar finalment amb un referèndum? És possible. Tanmateix, nosaltres no hi tenim res a perdre. Tenim camps de refugiats, que més hi podem perdre?

—L’horitzó són anys i anys de guerra?
—Són anys de guerra, però si hi ha una solució és el referèndum.

—Que el Marroc no està disposat a fer…
—Què pinta el Marroc? Quina força té el Marroc? Té els tomàquets? No, parlant seriosament. Què té? Haixix? La força no és allà.

—Hi ha una part del Sàhara que és ocupada militarment pel Marroc i, si es fa un referèndum, haurà de comptar el seu aval o suport.
—Segons el pla del 1999, la missió de pau de l’ONU era l’encarregada d’organitzar i de supervisar el referèndum. Els refugiats haurien de tornar dels camps, fer una campanya electoral i votar. És la visió ideal, sota el control de l’ONU, però ja veiem que no es fa. Cal intentar-ho a poc a poc. El referèndum és la sortida, però s’ha de negociar. Ara, els grans poders volen fer veure que la solució és allò que han decidit els Estats Units, que reconeixen la sobirania del Marroc. Però on ens porta? És una solució estable i pacífica? No. No s’ha aconseguit res. La situació és la mateixa que la del 1975.

—Es manté l’ocupació, que beneficia el Marroc.
—El Marroc espolia les nostres riqueses, certament. Però no ha guanyat. La guerra és un procés de desgast constant. Tot allò que ens roba el Marroc, ho ha de gastar després en els 200.000 soldats que té al Sàhara protegint el mur. Això s’ha de mantenir i val molts diners.

—Descartem la negociació bilateral, però…
—…

—Però quin tercer actor pot fer de mitjancer en les negociacions?
—L’ONU com a organisme que representa la comunitat internacional, tots els països que en formen part.

—L’ONU ja va prometre un pla per un referèndum que no s’ha fet. No hi ha cap tercer país –cal descartar-ne els Estats Units, Espanya, França i Algèria per motius evidents– que tingui la confiança del Sàhara i del Marroc?
—Quina garantia tenim d’aquest tercer país? Crec que la Unió Africana ho podria fer bé. Però la realitat és que, si vols que el tema del Sàhara s’arregli bé, la Unió Europea també hi hauria de tenir un paper molt important, perquè forma part de la seva zona d’influència al nord de l’Àfrica. Hi pot tenir un rol molt positiu i aconseguir una solució.

—Els països de la UE han pescat il·legalment als caladors del Sàhara i, com a institució, és fàcilment influenciable. S’han destapat casos d’eurodiputats a sou de Rabat.
—Hi ha corrupció i el Marroc sap qui pot corrompre. Cal que els països del nord, que són una mica més democràtics, agafin la iniciativa. Però amb Espanya i França no s’hi pot pas comptar, perquè són els culpables de l’ocupació del Sàhara. El tema, en el fons, és molt senzill. És un problema de descolonització que s’arregla fàcilment amb un referèndum i punt. Que el poble elegeixi què vol. Però aquests tres ho bloquen tot.

—Quina és la situació als camps?
—Són camps de refugiats, viuen de l’ajut humanitari. La vida al desert és molt complicada, és una de les zones més desèrtiques del món. Però hi tenim el nostre estat, cosa que facilita el repartiment de l’ajut. Així i tot, patim, patim molt. Som en un territori que no és nostre, és algerià. Patim també la pressió dels grans poders, que ens fan xantatge amb l’ajut humanitari. Ara l’han retallat d’un 40%. Ja era escàs i ara encara més. Ho fan perquè acceptem el pla del Marroc sobre el Sàhara. “Si no ho accepteu, us el retallarem més…”, vénen a dir.

—…
—No pressionen sols políticament, també pressionen amb l’ajut humanitari. Ho fan així, però nosaltres confiem molt en el nostre poble. Hi ha una gran unitat nacional i confiança plena en el Polisario. Amb aquesta pressió, que podríem dir que és moral, ens volen fer sortir de l’autodeterminació col·lectiva en favor de l’autodeterminació individual. És a dir, no hi ha sortida, el tema és mort, busqueu-vos la vida. Volen buidar els campaments i fer veure que el Polisario i el Sàhara no existeixen.

—Com vau viure el tomb del govern de Pedro Sánchez sobre el Sàhara?
—No és sols una traïció. Ens van abandonar als marroquins i mauritans. Però, a més, van fer negoci amb la nostra tragèdia. Les mines que hi ha al mur marroquí són fabricades a Saragossa. Allò que va fer Sánchez ja ens ho esperàvem. Espanya no ha fet mai res per ajudar-nos. Normalment, la potència administradora és obligada a complir el deure legal d’acabar el procés de descolonització. Sabem que no han fet res per complir-ho. No han fet res per donar-nos suport, al revés, ajuden el Marroc. Sortir en públic i dir allò que va dir és més una humiliació i un engany als espanyols que no pas a nosaltres. Pensàvem que els espanyols hi reaccionarien amb més força. Ens ha fet veure que Espanya no és allò que pensàvem. Comptem molt amb la solidaritat dels pobles. Que l’elit espanyola deixi passar una cosa així, sense reacció, ens ha dolgut molt.

—Us dol la diferència de tracte amb Palestina?
—És un teatre. Donen suport als palestins, però mantenen l’ambaixador israelià a Madrid i l’espanyol a Tel-Aviv. Ha donat suport a l’estat palestí, d’acord. De què ha servit? Per què dónes suport al dret d’autodeterminació allà i no al costat de casa teva? És una mica contradictori, no? Ens sembla molt bé que es doni suport a Palestina. Cada cosa té una lectura. No dues, no tres. No s’hi val esglaiar-se per les dones de l’Aràbia Saudita o de l’Iran i no dir res de Sultana Khaya, per exemple. Això passa diàriament al Sàhara en mans del Marroc i no es denuncia. Fa molt de mal, però ens tenen acostumats al doble llenguatge, a la hipocresia.

—Figures importants del socialisme, com ara José Bono, Felipe González, Miguel Ángel Moratinos i José Luis Rodríguez Zapatero, fan costat a la tesi de Rabat. Què n’opineu, del lobby marroquí del PSOE?
—S’ha d’investigar. No entenc per què no es fa res. D’on treu els diners Felipe González? Com és que José Bono fa actes cada dos per tres a Fes? I Moratinos? I no sols això, han muntat també una associació de saharians trànsfugues per a contrarestar el Polisario. Van fer el congrés a les Canàries amb Zapatero, Moratinos i Bono. És un lobby pagat pels marroquins. S’ha d’investigar i veure d’on surten els diners, però no es volen treure els draps bruts. Com s’ho va fer, Felipe González, per comprar un palau al Marroc?

—Què n’opineu, del ministre d’Afers Estrangers actual, José Manuel Albares?
—Pitjor, encara més! Aquest senyor, en públic, va dir que Espanya ja no era potència administradora del Sàhara. Van plegats amb Rabat i París. Ara no és una cosa del PSOE, això ja és política d’estat.

—Però els grans viratges públics els han fet governs socialistes…
—Els socialistes et reben, però després fan una altra cosa. El PP, com a mínim, no fa res. Simplement, calla. Allò que han fet els socialistes és molt dur. Jo, com a delegat, m’he entrevistat amb membres de tots els partits: ERC, la CUP, Podem, els Comuns… Fins i tot del PP, però ni un socialista. Ni un. Mira, el novembre passat, el batlle de Tarragona va participar en un acte de la comunitat marroquina que celebrava els cinquanta anys de la recuperació de les províncies del sud, és a dir, de l’ocupació del Sàhara. A Catalunya, on s’entén molt bé què és el nacionalisme i els drets, em va sorprendre que passés això.

—Com és la convivència amb la comunitat marroquina?
—No hi tenim relació. Si ens veiem pel carrer, ens saludem. Això és tot. No hem xocat mai. Ells no vénen els nostres actes i nosaltres no anem als seus. Tenen un consolat a Barcelona, que treballa i fa lobby als partits.

—No teniu cap relació amb el consolat?
—No, ni en tindré.

—Ho deia perquè potser ells estan interessants amb les coses que feu.
—Ah, això segur! Cap dubte que fan les seves coses, però tant me fa.

La mina forma part del conjunt de jaciments de minerals rars de la zona de Rubaya, un dels principals epicentres de la guerra entre l’exèrcit congolès i les milícies del Moviment 23 de Març (M23). Aquestes últimes, que controlen la instal·lació, han confirmat el balanç provisional de víctimes mitjançant el seu portaveu, Kambere Muyisa Lumumba, al portal d’informació Actualité, però temen que el balanç de morts continuï augmentant les hores entrants.

Els morts inclouen miners, comerciants i famílies senceres, segons que ha indicat Lumumba. El nombre de ferits encara no s’ha pogut concretar, però moltes d’aquestes persones tenen lesions greus i són tractades en condicions difícils, atesa la intensitat de les pluges que han causat l’esllavissada i han complicat el trasllat de víctimes.

La mina resta tancada per ordre del governador milicià de la província, Bahati Musanga Erasto. Els ferits han estat traslladats a centres mèdics locals i també a Goma, la capital provincial, sota control rebel d’ençà de l’any passat.

Rubaya, sota control de l’M23 des de l’abril del 2024, acull una de les concessions de coltan més riques del planeta. Segons l’ONU, s’hi produeixen gairebé 120 tones mensuals de coltan destinades principalment a l’exportació a Ruanda. La presència de l’M23 i més grups armats dificulta l’accés a la zona a periodistes, investigadors i organitzacions humanitàries.

Quasi cinquanta anys després de l’aplicació del pla Cerdà, que va comportar l’enderrocament de les muralles medievals constrenyedores i l’eixamplament urbà pel pla de Barcelona, la ciutat de Melilla, enclavada al Rif, va experimentar un moment molt semblant. Al principi del segle XX, la vella ciutadella va quedar del tot petita per a una ciutat que començava a ser atractiva per al comerç i, sobretot, per a un nombre gens negligible de comerciants catalans, que hi veien possibilitats de negoci. Les autoritats locals van decidir, doncs, d’eixamplar-la extramurs mirant de reüll la quadrícula de carrers barcelonina. Entre els arquitectes que van ajudar a aquesta transformació urbana, es va destacar precisament el nom d’un barceloní, Enric Nieto i Nieto (1880-1954), desembarcat a la ciutat nord-africana el 14 de maig de 1909 amb el vapor Ciudad de Mahón.

Amb un pare mestre d’obres i dos avis fusters, era quasi inevitable que Nieto estudiés a l’Escola Superior d’Arquitectura de Barcelona al tombant de segle, amb professors de la talla de Lluís Domènech i Montaner i companys de classe com Josep Maria Jujol. En el seu currículum a la capital catalana també se sol destacar que va col·laborar en la construcció de la Casa Milà, una de les obres icòniques d’Antoni Gaudí al passeig de Gràcia. Amb tot aquest bagatge acumulat en ben pocs anys, no és estrany que s’interessés pels seus serveis la creixent i influent comunitat catalana de Melilla, una ciutat portuària que vivia una certa bonança econòmica en el context del Protectorat espanyol al Marroc. Les enormes possibilitats que oferia la creació d’una eixampla van cristal·litzar, amb l’ajut de Nieto, en una florida espectacular d’edificis amb tocs modernistes per tota la zona nova de la ciutat, que reflectissin l’estatus social i les aspiracions de la nova burgesia local.

És per això que Melilla disposa, actualment, de més de mil cinc-cents edificis classificats entre l’Art Nouveau i l’art déco, cinc-cents dels quals catalogats. I el jove arquitecte barceloní és considerat el responsable principal d’aquesta transformació arquitectònica: es calcula que va signar, tot sol, fins a mil projectes en els quaranta anys d’activitat a la ciutat, entre habitatges particulars, espais públics i edificis religiosos. La primera obra, tota una declaració d’intencions, fou una casa construïda entre el 1910 i el 1911, segons un projecte signat el 7 de desembre de 1909, per al català Manuel Buxedas i Aupí i la seva muller, l’escriptora i infermera Àngela Graupera i Gil. Poc després rebia l’encàrrec de dissenyar la casa de Josep Mascaró i Ràfols, al carrer del General Prim, i també la de Josep Guardiola, a l’avinguda de Cándido Lobera.

La Casa de David J. Melul, considerada l’obra mestra del modernisme floral de Melilla, també és de factura seva, a més de la vistosa Casa de Rafael Rico Albert, que porta el nom del propietari de l’antic teatre Kursaal de la ciutat, nascut a Villena (Alt Vinalopó). En el camp dels edificis públics, a més de l’economat militar (Casa Tortosa), l’encàrrec principal fou sens dubte l’imponent Palau de l’Assemblea, que actualment és la seu de l’Ajuntament de Melilla. I en el terreny de l’arquitectura religiosa, va signar fa cent anys el projecte de la Casa de Yamín Benarroch, que acull la sinagoga Or Zoruah, i el de la Mesquita Central, construïda entre el 1945 i el 1947, just abans de jubilar-se. A setanta-quatre anys, el 20 de gener de 1954 es va morir, a causa d’una insuficiència cardíaca, havent deixat un llegat inesborrable al nord de l’Àfrica.

I una mica més: Pel centenari de l’arribada a Melilla, la Fundación Melilla Ciudad Monumental va publicar el llibre Enrique Nieto: un paseo por su arquitectura (2010), de Salvador Gallego Aranda, que conté amb detall una bona part de la seva obra a la ciutat; i l’Assemblea de Melilla va encarregar a l’artista local Mustafa Arruf una estàtua de bronze de mida natural dedicada a un dels fills adoptius més il·lustres de la ciutat. El monument a l’arquitecte Enric Nieto és situat al cor de l’Eixample Modernista de Melilla. A ben pocs metres, val a dir, es va aixecar el 1941 un monument a la victòria franquista en la guerra del 1936-1939, amb els noms en plaques de marbre dels falangistes caiguts al front. Tot i que modernament se n’han retirat alguns dels elements i símbols feixistes que l’ornaven, la retirada total no s’ha executat, entre més arguments, pel fet que rere l’esbós i les obres del monument hi havia Enric Nieto, ja aleshores arquitecte municipal de Melilla.

Recomanació: si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat

Segons que estableix el decret, “es declara la Ciutat de la Pau, de la província de Djibloho, capital de la República de Guinea Equatorial”. El document preveu que, per garantir un trasllat efectiu, les autoritats adoptaran totes les mesures i disposicions necessàries perquè el procés es dugui a terme i s’efectuï l’assentament definitiu de les institucions a la nova capital en el termini d’un any.

El decret, signat el 2 de gener i difós per l’Oficina d’Informació i Premsa de Guinea Equatorial, exposa la necessitat “d’adoptar mesures que permetin descentrar i descentralitzar les funcions estatals, fomentant un desenvolupament socioeconòmic harmònic en totes les regions del país”.

En aquest sentit, destaca que tant la capital actual, Malabo, com la ciutat de Bata han experimentat en les darreres dècades un “creixement urbà accelerat”, provocat pel flux migratori continu procedent de zones rurals i altres localitats menors. Tot això, impulsat per la concentració de la major part de les infrastructures, serveis públics, oportunitats laborals i dependències administratives en aquestes dues ciutats.

El text oficial constata que aquest creixement desordenat ha donat lloc a “reptes significatius” en diverses àrees, com ara la pressió sobre els serveis bàsics i l’augment de la desigualtat regional i la sobrecàrrega de les xarxes de transport i comunicació.

Segons el decret, si aquesta tendència continua, s’accentuarà el desequilibri territorial, es debilitarà la cohesió nacional i es dificultaran els objectius de desenvolupament sostenible que s’ha fixat el govern. Per això, defensa la necessitat “d’acostar les seus i dependències administratives a més ciutadans” i “equilibrar la distribució demogràfica, reduint la pressió poblacional sobre Malabo i Bata”.

La descentralització, segons que subratlla el document, hauria de servir perquè els serveis administratius bàsics arribin més directament a la població i així millorar-ne significativament el benestar econòmic i social, “situant-la en el centre de les activitats administratives de desenvolupament”.

El decret també exposa motius de pau i seguretat. Indica que Guinea Equatorial ha estat objecte d’amenaces terroristes i temptatives de desestabilització, cosa que obliga el govern a “reflexionar i redoblar esforços en la construcció d’una estratègia integral de seguretat, adaptada als nous riscos i amenaces, tant interns com externs”.

La Ciutat de la Pau destaca, segons el govern, per la seva ubicació geogràfica estratègica, les potencialitats d’expansió urbana, la capacitat per a acollir infrastructures administratives modernes i la connectivitat amb altres regions, convertint-se així en una opció idònia per a acollir la capital del país.

Per últim, el decret afirma que aquest pas permetrà traslladar i concentrar a la Ciutat de la Pau els poders i òrgans de l’estat, contribuint així al manteniment de la pau, la modernització de la gestió pública, la diversificació de les àrees de desenvolupament i l’enfortiment de la unitat nacional.

Ciutat de la Pau, també coneguda com a Djibloho i situada a l’interior continental, prop de la frontera amb el Gabon, és un projecte urbà iniciat fa més de deu anys i concebut des del principi com la futura capital del país, que va obtenir la independència d’Espanya el 1968.

Obiang, nascut l’any 1942 a Mongomo, a poca distància de la Ciutat de la Pau, és al poder des del cop d’estat de 1979 contra el seu oncle Francisco Macías Nguema. Des de llavors, ha hagut de fer front a acusacions per part de l’oposició pel seu govern autoritari i casos de corrupció entorn del seu cercle més pròxim, inclòs el seu fill Teodoro Nguema Obiang Mangue, conegut com a ‘Teodorín’.

El 1859, amb nocions avançades d’àrab apreses tant a Barcelona com a Madrid i amb estudis en arqueologia i epigrafia àrabs a Londres i París, es va inscriure en una competició organitzada per la Societat Geogràfica parisenca que concedia premi al primer viatger que aconseguís de travessar el desert del Sàhara, d’Algèria fins al Senegal, passant per Timbuctú. No s’ho va pensar dues vegades i es va embarcar cap a Orà. Però, quan es va adonar que hi havia uns quants competidors força més avançats, va tornar a fer un canvi de rumb dràstic: es va dirigir cap a Tànger per a oferir els seus serveis al soldà, que just després de l’anomenada guerra de l’Àfrica cercava oficials europeus per a modernitzar la seva guàrdia. Amb el sobrenom de Caïd Ismail, Gatell va participar com a comandant d’artilleria en unes quantes campanyes militars de càstig contra sollevaments de cabiles, entre el 1861 i el 1864.

En aquesta estada, va emular Alí Bei no sols en el terreny de l’exploració i l’aventura, sinó també en un afer més prosaic com és l’espionatge. El polític i general reusenc Joan Prim i Prats (1814-1870), que just havia participat en la primera guerra contra el soldanat del Marroc (1859-1860), tenia molt d’interès a disposar d’un agent en territori nord-africà que l’informés dels moviments de tropes. Caïd Ismail era el seu home: a més de ser en el lloc i en el moment precisos, resulta que era parent seu per part de mare. Abans de tornar a casa, Gatell encara es va estar un any més voltant d’incògnit pel sud del país, a la zona de l’Atles i el Sus. El setembre del 1865 arribava a Altafulla amb una gran quantitat de dades en forma de dibuixos, mapes i observacions que va plasmar al seu diari i en butlletins de les florents societats geogràfiques d’Europa, però també en informes secrets per al govern espanyol.

El mateix govern, després de dos viatges menors per l’Àfrica oriental (1869-1870) i per Algèria i Tunísia (1877-1878), va donar-li suport perquè participés l’any 1879 en una expedició més ambiciosa a la recerca de l’origen del riu Draa, amb finalitats científiques i polítiques alhora, que rebia finançament de la secció espanyola de l’Associació Internacional per a l’Exploració de l’Àfrica, de l’infaust rei Leopold II de Bèlgica. Però, just abans d’embarcar-se al vaixell Blasco de Garay, al port de Cadis, una apoplexia se’l va endur, el 13 de maig de 1879, a cinquanta-tres anys.

I una mica més: La figura de Joaquim Gatell, àlies Caïd Ismail, és ben recordada al seu municipi natal, Altafulla. El 1968 es va aixecar un monument a la seva memòria, a la baixada de Sant Martí. D’ençà de fa pocs anys, l’Associació de Viatgers i Escriptors local atorga un premi amb el seu nom a viatgers empedreïts com ara Pep Bernadas, fundador de la mítica llibreria de viatges Altaïr de Barcelona, que el va rebre el maig passat. I per a commemorar el bicentenari del seu naixement, el Centre d’Estudis d’Altafulla dedica una exposició al gran explorador i aventurer local que es pot veure, del 17 de gener al 7 d’abril, al vestíbul de la Casa de la Vila, a més d’un conte biogràfic, obra de Joan Josep Vallvé amb la il·lustradora Mercè Arànega.

Recomanació: si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat

La representant adjunta dels EUA a l’ONU, Tammy Bruce, ha afirmat: “Israel té el mateix dret d’establir relacions diplomàtiques que qualsevol altre estat sobirà.” I ha recordat que, quan uns quants països van prendre la “decisió unilateral de reconèixer l’estat palestí”, no es va convocar “cap reunió d’emergència”.

Bruce ha volgut destacar la “doble moral” aparent del Consell i ha criticat que aquesta mena d’enfocaments distreuen l’organisme de “la seva missió de mantenir la pau i la seguretat internacionals”. També ha reiterat que “no hi ha hagut cap canvi en la política nord-americana” i que no hi ha cap anunci sobre un possible reconeixement de Somalilàndia per part de Washington.

El president dels EUA, Donald Trump, va assegurar el cap de setmana que, de moment, no s’afegiria al reconeixement de la independència de Somalilàndia, tot i que no ho descarta en el futur, i s’ha compromès a estudiar la qüestió.

Cal recordar que l’1 de gener de 2026, Somàlia –el parlament del qual va qualificar de “nul” el reconeixement d’Israel– assumirà la presidència rotatòria d’un mes d’aquest organisme de les Nacions Unides.

En una entrevista a The New York Post, el president nord-americà també ha qualificat de “poca cosa” la possible oferta de Somalilàndia de cedir un port militar als Estats Units i ha ironitzat: “Algú sap realment què és Somalilàndia?”

Malgrat això, Trump no ha descartat un reconeixement futur. “Ho estudiarem. Jo estudio molt i sempre prenc bones decisions, que acaben essent encertades”, ha afirmat.

Israel s’ha convertit en el primer estat membre de les Nacions Unides a reconèixer formalment la independència de Somalilàndia. Segons que ha anunciat el primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, la decisió s’emmarca en “l’esperit dels Acords d’Abraham”, impulsats durant la presidència de Trump per normalitzar relacions amb països àrabs.

La decisió israeliana ha estat condemnada amb contundència per Somàlia i per uns quants aliats seus –Egipte, Turquia, Djibouti i l’Aràbia Saudita–, com també per la Lliga Àrab i la Unió Africana, que han defensat la sobirania somaliana i han qualificat l’anunci d’atac contra la integritat territorial del país.

Més enllà del simbolisme polític, la decisió d’Israel té una forta dimensió geostratègica. Somalilàndia controla una franja clau del litoral del golf d’Aden, a tocar de l’estret de Bab el-Màndeb, per on transita una part substancial del comerç marítim internacional. Analistes israelians fa temps que assenyalen el valor d’aquest territori com a plataforma per a la vigilància marítima i per a operacions relacionades amb el conflicte del Iemen, on Israel ha atacat repetidament objectius dels rebels hutis.

La decisió israeliana també s’inscriu en un escenari de competència creixent entre les potències a la Banya d’Àfrica. Els Estats Units, la Xina, Turquia i els Emirats Àrabs Units hi mantenen presències militars o interessos estratègics.

Al mateix temps, el reconeixement arriba en un moment políticament delicat. Les autoritats de Somalilàndia han hagut de desmentir informacions segons les quals el territori acollia palestins desplaçats de Gaza, una hipòtesi que ha generat malestar intern i un fort rebuig social. El govern ha insistit que qualsevol acostament diplomàtic amb Israel no implicava d’acceptar desplaçaments forçosos ni renunciar al suport a la causa palestina.

Amb una població d’uns 6,2 milions d’habitants, Somalilàndia es presenta com una entitat estatal amb institucions pròpies i una trajectòria d’estabilitat relativa, tot i que organitzacions com Freedom House han alertat d’un retrocés recent en drets polítics i llibertats civils. Situada en un punt estratègic del món, Somalilàndia contrasta molt per la seva estabilitat democràtica i el seu progrés econòmic amb el país del qual s’ha independitzat, Somàlia, que del 2004 ençà té un règim definit com de transició i és enmig d’una guerra civil que fa que les autoritats federals no controlin la majoria del territori del país, tot i tenir el reconeixement internacional.

Somalilàndia va declarar la independència de Somàlia el 1991, però no havia aconseguit cap reconeixement de cap estat membre de l’ONU.

L’anunci, fet públic després d’una videoconferència entre el primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, i el president de Somalilàndia, Abdirahman Mohamed Abdullahi, representa un aval diplomàtic sense precedents per a aquest territori, que es va proclamar independent de Somàlia, de manera unilateral, l’any 1991.

L’acord inclou una declaració de reconeixement mutu, la voluntat d’establir relacions diplomàtiques plenes i la promesa de cooperació en àmbits com ara l’agricultura, la sanitat, la tecnologia i l’economia. Netanyahu ha emmarcat la decisió dins l’esperit dels Acords d’Abraham –els pactes impulsats durant el primer mandat de Donald Trump per normalitzar relacions entre Israel i uns quants estats àrabs– i ha convidat oficialment el president de Somalilàndia a visitar Israel.

Per al govern d’Hargeisa, capital de Somalilàndia, el reconeixement és un punt d’inflexió històric. D’ençà que es va separar de Somàlia, fa més de trenta anys, el territori ha construït institucions pròpies, ha fet eleccions lliures i ha mantingut una estabilitat relativa en contrast amb el conflicte crònic de Somàlia, probablement l’estat més fallit del planeta. Tot i això, fins ara cap estat membre de les Nacions Unides no n’havia reconegut la sobirania. Etiòpia l’havia reconegut breument, però després se’n va desdir. Aquests darrers mesos també hi ha hagut rumors que el Regne Unit o els Estats Units podien fer el mateix pas que Israel.

La reacció de Somàlia ha estat immediata. El govern federal ha qualificat la decisió israeliana de “atac deliberat” contra la seva sobirania i ha reiterat que Somalilàndia formava una “part inseparable” del seu territori. El govern somalià ha anunciat que emprendria totes les accions diplomàtiques i legals possibles per defensar la seva integritat territorial. En la mateixa línia, la Unió Africana ha refusat el reconeixement i ha advertit que qualsevol pas que legitimés independències unilaterals posava en risc l’estabilitat del continent.

Egipte, aliat clau de Somàlia, també ha expressat el seu rebuig. El Caire veu amb preocupació qualsevol moviment que alteri l’equilibri a la mar Roja i al golf d’Aden, una zona estratègica per al comerç mundial.

Més enllà del simbolisme polític, la decisió d’Israel té una forta dimensió geostratègica. Somalilàndia controla una franja clau del litoral del golf d’Aden, a tocar de l’estret de Bab el-Màndeb, per on transita una part substancial del comerç marítim internacional. Analistes israelians fa temps que assenyalen el valor d’aquest territori com a plataforma per a la vigilància marítima i per a operacions relacionades amb el conflicte del Iemen, on Israel ha atacat repetidament objectius dels rebels hutis.

El port de Berbera, gestionat en part pels Emirats Àrabs Units, ja té un paper central en aquesta dinàmica. Hi ha instal·lacions militars i infrastructures estratègiques que, segons uns quants informes, podrien servir de base logística per a operacions regionals. En aquest context, la proximitat de Somalilàndia a les rutes comercials de la mar Roja i al conflicte iemenita en reforça el valor geopolític.

La decisió israeliana també s’inscriu en un escenari de competència creixent entre les potències a la Banya d’Àfrica. Els Estats Units, la Xina, Turquia i els Emirats Àrabs Units hi mantenen presències militars o interessos estratègics. Washington fa temps que debat internament la possibilitat de reconèixer Somalilàndia, vista per alguns sectors com un soci estable en una regió molt volàtil. Figures republicanes com el senador Ted Cruz han defensat obertament aquest pas, i informes recents apunten que l’administració nord-americana és dividida sobre la qüestió.

Al mateix temps, el reconeixement arriba en un moment políticament delicat. Les autoritats de Somalilàndia han hagut de desmentir informacions segons les quals el territori acollia palestins desplaçats de Gaza, una hipòtesi que ha generat malestar intern i un fort rebuig social. El govern ha insistit que qualsevol acostament diplomàtic amb Israel no implicava d’acceptar desplaçaments forçosos ni renunciar al suport a la causa palestina.

Amb una població d’uns 6,2 milions d’habitants, Somalilàndia es presenta com una entitat estatal amb institucions pròpies i una trajectòria d’estabilitat relativa, tot i que organitzacions com Freedom House han alertat d’un retrocés recent en drets polítics i llibertats civils. Situada en un punt estratègic del món, Somalilàndia contrasta molt per la seva estabilitat democràtica i el seu progrés econòmic amb el país del qual s’ha independitzat, Somàlia, que del 2004 ençà té un règim definit com de transició i és enmig d’una guerra civil que fa que les autoritats federals no controlin la majoria del territori del país, tot i tenir el reconeixement internacional. En aquest context, la regió de Puntland també s’ha declarat independent i manté un conflicte amb Somalilàndia per la delimitació de la frontera conjunta.

Somalilàndia fonamenta la reivindicació d’estat propi en arguments històrics i legals. El territori va ser un protectorat britànic independent fins el 26 de juny de 1960, abans d’unir-se voluntàriament a la Somàlia italiana. Després de l’esfondrament de l’estat somalià i de la repressió brutal del règim de Mogadiscio contra la població del nord a final dels anys vuitanta, el Moviment Nacional Somalià es va independitzar unilateralment el 18 de maig de 1991, basant-se en el fet que la proclamació de la independència va ser diferent en el protectorat britànic i en l’italià.

D’aleshores ençà, Somalilàndia ha construït institucions pròpies i ha fet eleccions, malgrat la manca de reconeixement internacional. Amb el lideratge de Muhàmmad Egal, a partir del 1993, el territori va consolidar un sistema polític basat en acords amb les elits econòmiques i comercials, que va permetre de pacificar el país i assentar les bases d’un estat funcional.

En l’àmbit exterior, Somalilàndia ha optat per una diplomàcia pragmàtica. Ha cercat el suport dels Estats Units, del Regne Unit i de més actors regionals, i ha obert oficines de representació en uns quants països. També ha establert relacions diplomàtiques amb Taiwan, fet que l’ha enfrontat amb la Xina. Tot i no ser reconeguda formalment, a la capital acull representacions informals estrangeres i manté vincles econòmics i polítics amb actors clau de la regió.

El reconeixement d’Israel no resol automàticament l’estatus internacional de Somalilàndia, però trenca un tabú de més de tres dècades i obliga la comunitat internacional a replantejar-se una realitat fins ara congelada. La qüestió clau és si aquest pas obrirà la porta a nous reconeixements o si, per contra, accentuarà les tensions en una de les regions més fràgils del món.

Trump ha justificat la decisió amb aquestes paraules: “Ja vaig advertir a aquests terroristes que, si no deixaven de massacrar cristians, es desencadenaria un infern.” Ha remarcat també que el Departament de Defensa nord-americà “ha executat molts atacs perfectes, com només els Estats Units sabem fer”. Trump ha reiterat que, sota el seu comandament, el país “no permetrà que prosperi el terrorisme islàmic radical” i ha felicitat Nadal “a tothom, inclosos els terroristes morts”.

El cap del Pentàgon, Pete Hegseth, ha reforçat el missatge a la xarxa X, tot insistint que “l’assassinat de cristians innocents a Nigèria i a més llocs s’ha d’acabar”. Hegseth ha agraït el suport i la cooperació del govern nigerià, i el comandament d’Àfrica de l’exèrcit dels EUA (Africom) ha concretat que l’atac ha estat executat “a petició de les autoritats nigerianes a l’estat de Soboto, on han mort uns quants gihadistes d’Estat Islàmic”.

El govern de Nigèria ha confirmat els bombardaments mitjançant el Ministeri d’Afers Estrangers, tot explicant que han estat atacs aeris de precisió emmarcats dins la “cooperació en matèria de seguretat amb socis internacionals, inclosos els Estats Units, per a fer front a la persistència del terrorisme i l’extremisme violent”. Segons el comunicat, el marc de col·laboració amb Washington inclou “intercanvi d’informació, coordinació estratègica i més fórmules de suport compatibles amb el dret internacional i el respecte mutu a la sobirania, amb el compromís compartit amb la seguretat regional i mundial”.

El Ministeri d’Afers Estrangers nigerià ha insistit que totes les iniciatives antiterroristes es fonamenten en “la protecció prioritària de la vida dels civils, la salvaguarda de la unitat nacional i la defensa dels drets i la dignitat de tots els ciutadans, independentment de la fe o l’ètnia”. Ha afegit que “la violència terrorista, en qualsevol forma, vagi dirigida contra cristians, musulmans o unes altres comunitats, continua essent una afronta als valors de Nigèria i a la pau i la seguretat internacionals”.

El mateix comunicat subratlla que el govern federal “continua col·laborant de manera estreta amb els socis mitjançant els canals diplomàtics i de seguretat establerts, per debilitar les xarxes terroristes, desmantellar-ne el finançament i la logística i evitar amenaces transfrontereres, tot enfortint les institucions de seguretat i la capacitat d’intel·ligència del país”.

També han confirmat que tots els alumnes i professors de l’escola catòlica Saint Mary, al Níger, han estat rescatats. En concret, són 230 persones. El segrest va ocórrer després d’un atac efectuat per més de seixanta individus armats contra el centre educatiu.

En aquesta Pissarreta, Vicent Partal explica què és la Cabília i, en general, el món amazic i quins interessos poden tenir les potències de la zona en el nou procés independentista.

Segons els organitzadors, a la proclamació hi han assistit militants, quadres del moviment i personalitats vingudes de diversos països. La lectura de la declaració d’independència ha estat seguida d’un discurs de Ferhat Mehenni, president del MAK, que el moviment presenta com a cap d’estat de la nova entitat proclamada, i de la interpretació de l’himne nacional. Parlamentaris, activistes i militants internacionals han intervingut per qualificar l’acte de “històric”. L’acte ha estat àmpliament difós a les xarxes socials.

Le moment de la proclamation de l’indépendance de la Kabylie par le président du MAK Ferhat Mhenni il y’a à peine quelques heures à Paris.. pic.twitter.com/IjIIZupVfK

— kalima (@KarimnajiKarim) December 14, 2025

Un acte mantingut malgrat la prohibició administrativa

La cerimònia havia estat prohibida per la prefectura d’Yvelines, que va al·legar la possibilitat de greus alteracions de l’ordre públic, en un context de tensions dins la diàspora algeriana. Els organitzadors van presentar un recurs urgent davant el tribunal administratiu, però no van obtenir cap resolució dins el termini esperat i van optar per traslladar l’acte a un espai privat, fet que va permetre de mantenir-lo dins del marc legal francès.

Un fort dispositiu de seguretat ha envoltat la cerimònia. El MAK assegura que s’havien difós crides a la contramobilització atribuïdes a xarxes pròximes al règim algerià, clarament oposat a qualsevol projecte independentista de la Cabília.

D’un moviment identitari a una opció independentista

La proclamació constitueix un fet inèdit en la història política d’Algèria d’ençà de la independència del 1962. Fins ara, el moviment cabilenc havia centrat les reivindicacions principalment en el reconeixement cultural, lingüístic i polític dins l’estat algerià. L’acte d’ahir representa un canvi de paradigma: el pas explícit cap a una estratègia de ruptura i de construcció d’un projecte estatal propi.

Però aquest moviment no és sobtat. El 20 d’abril de 2024, Ferhat Mehenni ja havia proclamat a Nova York, davant la seu de les Nacions Unides, la “renaixença de l’estat cabilenc”, en un gest simbòlic que el MAK va presentar com el començament d’un procés d’autodeterminació basat en el dret internacional. Aquella data, carregada de simbolisme per al moviment amazic, obre una estratègia en dues fases: primer, la reivindicació d’una existència política pròpia; després, la declaració formal d’independència.

Context de tensió amb Alger

Les autoritats algerianes consideren el MAK una organització il·legal i l’associen a amenaces contra la integritat territorial de l’estat. Aquests darrers anys, el govern d’Algèria ha reforçat el seu arsenal legal contra els moviments dissidents, especialment amb l’ampliació de l’article 87 bis del codi penal, que defineix de manera molt àmplia els delictes vinculats al terrorisme i a l’atemptat contra la unitat nacional.

Segons fonts cabilenques, els dies previs a la proclamació s’ha reforçat el control policíac i militar a la Cabília, amb detencions selectives, restriccions de comunicacions i una vigilància estreta de l’activisme polític. El govern algerià, per una altra banda, acusa el moviment independentista de ser una construcció artificial impulsada a l’exterior i assenyala el Marroc com a promotor del moviment.

Una nova fase amb projecció internacional

Amb aquesta proclamació unilateral, el MAK pretén internacionalitzar definitivament la qüestió cabilenca i interpel·lar governs, institucions multilaterals i l’opinió pública global. Els dirigents parlen d’un punt de no-retorn i d’una nova etapa centrada en la recerca de reconeixements diplomàtics i en la consolidació d’estructures polítiques a l’exili.

La reacció d’Alger i la posició que prenguin l’estat francès i més actors internacionals seran determinants per a mesurar l’abast real d’aquest gest, que obre una fase de confrontació política amb conseqüències encara incertes, tant dins d’Algèria com en l’escenari internacional.

Tan bon punt s’ha rebut l’avís de l’emergència, s’hi han mobilitzat equips de Protecció Civil, agents de seguretat i responsables municipals, que han començat les tasques de rescat i de recerca entre les runes.

El perímetre dels immobles afectats ha estat acordonat i s’han desallotjat els veïns dels edificis pròxims per precaució. Els ferits han estat traslladats al Centre Hospitalari Universitari de Fes, on reben atenció mèdica.

Les tasques de rastrejament continuen per comprovar si hi ha més víctimes sota la runa.

L’afectació entre la població infantil és molt greu, perquè ha vist interrompuda l’educació i exposa els infants a la pèrdua de familiars i amics. A escala estatal, vora un 23,4% dels malalts de còlera són nens, tot i que la proporció és variable si es mira per províncies.

Accés a l’aigua i al sanejament, un dèficit estructural

UNICEF posa l’accent en les mancances estructurals d’aigua i sanejament al país. Segons l’Enquesta Demogràfica i de Salut 2024-2025, només un 43% de la població utilitza serveis bàsics d’aigua –la proporció més baixa d’Àfrica– i només un 15% té accés a sanejament bàsic.

Els conflictes armats, en especial a l’est, dificulten encara més l’accés a serveis mèdics, a banda la presència de fenòmens climàtics extrems i una urbanització ràpida i desordenada que ha desbordat els sistemes d’aigua, sanejament i higiene en moltes ciutats.

Això ha fet que, en zones amb poca exposició prèvia al còlera, com ara Kinshasa, la manca de sensibilització sobre la malaltia i les dificultats per a accedir a atenció mèdica multipliquin les taxes de mortalitat.

“UNICEF encoratja els aliats governamentals a augmentar la inversió en aigua, sanejament, higiene i serveis de salut, sobretot en àrees amb més presència de còlera, per protegir més bé la salut i el benestar dels nens i les famílies congoleses”, ha dit John Agbor, representant d’UNICEF. El fons calcula que necessitarà vora 5,5 milions d’euros l’any 2026 per a garantir la viabilitat del mecanisme de resposta ràpida al còlera.

N’Tam ha pres possessió proposat per la junta, anomenada Alt Comandament Militar per a la Restauració de la Seguretat Nacional i l’Ordre Públic, segons que ha dit ell mateix en un discurs emès per la ràdio pública.

En el discurs, el general ha agraït la confiança de les forces armades i ha justificat el cop amb la intenció de protegir la democràcia i l’estabilitat política, tot afirmant que el país afrontava suposadament intents d’ingerència i risc de desordres públics.

Ha tornat a denunciar que “estava en marxa un pla de cop d’estat amb el suport de narcotraficants” que volien “capturar la democràcia guineana”, i ha remarcat que la manca de mesures polítiques havia portat els militars a intervenir.

En aquest sentit, ha admès que el país viu una etapa difícil i delicada i ha promès treballar per restablir la normalitat. Per això ha demanat la col·laboració dels partits polítics i de la societat civil, enmig de les protestes després de la suspensió de les institucions i l’anunci de noves eleccions, que eren previstes per avui mateix.

Condemna de la Unió Africana

El cop, que s’afegeix als que hi ha hagut a la regió des del 2020 —a Mali, Burkina Faso, Níger i Guinea—, ha estat condemnat de manera inequívoca pel president de la Comissió de la Unió Africana, Mahmoud Ali Youssouf, que ha exigit l’alliberament d’Embaló i de la resta de detinguts.

Youssouf ha reiterat la tolerància zero de l’organisme amb qualsevol canvi inconstitucional de govern i ha remarcat que és imperatiu respectar el procés electoral en marxa i l’ordre constitucional, inclosa l’obligació que la comissió electoral anunciï el vencedor dels comicis.

“La UA expressa el seu ferm suport i solidaritat amb el poble de Guinea Bissau en aquest moment crític, així com el seu compromís d’acompanyar-lo en el camí cap a la pau, l’estabilitat i la consolidació democràtica”, ha remarcat en un comunicat.

Cop d’estat l’endemà de les eleccions

El cop va ser perpetrat ahir per militars, un dia després que Embaló i el principal candidat opositor, Fernando Dias da Costa, reivindiquessin la victòria electoral. Un portaveu de l’exèrcit, Dinis N’Tchama, va denunciar aleshores l’existència d’un pla de desestabilització per justificar l’aixecament.

N’Tchama va assegurar que el cop militar pretenia restaurar la seguretat nacional i l’ordre públic, i va confirmar que la nova junta assumeix tots els poders de l’estat. També va confirmar que Embaló havia estat detingut durant l’assalt al palau presidencial.

A més, va anunciar el tancament fins a nova ordre de totes les institucions de la República de Guinea Bissau, i la clausura de totes les fronteres. Igualment, hi ha un blocatge de les xarxes socials i un toc de queda de les 21.00 a les 6.00.

Les eleccions de diumenge es van fer amb calma i sense el principal opositor, Domingos Simões Pereira, la candidatura del qual havia estat descartada. El seu partit, el Partit Africà per a la Independència de Guinea i Cap Verd (PAIGC-CV), va expressar el suport a Dias da Costa per intentar treure Embaló del poder.

L’estat major guineà havia denunciat fa unes setmanes un intent de cop d’estat impulsat per generals i alts comandaments, enmig de les crítiques opositores contra Embaló per haver superat el límit de cinc anys al càrrec, que havia assumit el febrer del 2020.

Embaló va prendre possessió el 27 de febrer de 2020 després d’imposar-se a Simões Pereira en la segona volta. El PAIGC-CV havia dirigit el país des de la independència de Portugal el 1974. Des d’aleshores, el president derrocat havia denunciat dos intents —abans de l’actual— el febrer del 2022 i el desembre del 2023.

El bisbe de la diòcesi de Kontagora, de qui depèn l’escola i que també encapçala la secció estatal de l’Associació Cristiana de Nigèria, Balus Dauwa Yohanna, ha confirmat que el mig centenar d’alumnes han pogut escapar entre divendres i dissabte, segons que ha informat el diari nigerià Daily Post.

Un portaveu de l’associació i del bisbe Yohanna, Daniel Atori, ha explicat: “Ho hem pogut confirmar quan hem contactat algunes de les famílies dels segrestats i les hem visitades.” Alguns alumnes es van amagar a la selva per fugir dels segrestadors i agricultors locals van ajudar-ne d’altres a tornar a casa.

El president nigerià, Bola Tinubu, ha dit després que 51 estudiants de Papiri ja són lliures i també ha informat que 38 feligresos segrestats a l’estat de Kwara han estat alliberats.

“Gràcies als esforços d’aquests darrers dies de les nostres forces de seguretat, han estat rescatats tots els 38 feligresos segrestats a Eruku, a l’estat de Kwara. Estic igualment satisfet que 51 dels estudiants perduts de l’Escola Catòlica de l’estat del Níger hagin estat recuperats”, ha dit en un comunicat oficial.

Tinubu ha remarcat que ha cancel·lat el viatge previst a Sud-àfrica per assistir a la cimera del G20 i ha destacat: “Superviso de prop la seguretat a tot el país i rebo informació constant del front”.

“Vull deixar-ho clar: no penso defallir. Cada nigerià, a cada estat, té dret a la seguretat mentre jo vigili. Faré que aquesta nació sigui segura, protegiré el nostre poble”, ha subratllat.

Daniel Atori ha afegit: “A banda dels 50 alumnes que han escapat i han tornat a casa, tenim 141 estudiants que no es van endur. Ara mateix tenim 236 alumnes, tres infants del nostre personal i catorze estudiants de secundària segrestats —un total de 253 menors—, a més de dotze membres del personal”.

Ha instat la població a mantenir la calma i a continuar pregant mentre segueixen col·laborant amb les forces de seguretat i les autoritats per garantir el retorn dels ostatges: “La tornada d’aquests 50 infants és un alleujament. Us demano que continueu amb les vostres pregàries pel rescat i el retorn de la resta de víctimes”.

Els fets es van produir el 21 de novembre, quan aquests grups armats —anomenats ‘bandits’— van assaltar l’escola i van segrestar 303 alumnes i dotze docents. Aquests grups criminals, que segresten per obtenir diners, han estat declarats organitzacions terroristes pel govern nigerià per facilitar les operacions militars contra ells.

Les autoritats han tancat desenes d’escoles arreu del país i pares preocupats han començat a recollir els fills de centres sota el govern federal a la capital, Abuja. Vint-i-quatre estudiants romanen desapareguts d’una escola de l’estat de Kebbi, segrestats dilluns.

Salem s’ha expressat així durant un acte al Parlament de Catalunya amb motiu del cinquantenari dels Acords Tripartits de Madrid, signats el 1975. Aquell acord va implicar la cessió per part de l’estat espanyol de la gestió del Sàhara Occidental al Marroc i Mauritània. El representant sahrauí ha agraït el suport i la solidaritat que, segons que ha remarcat, la societat catalana ha mostrat al poble sahrauí d’ençà d’aleshores. Tot i això, ha insistit en la necessitat de reforçar l’ajuda política davant l’actual apagada mediàtica. “Demanem que s’obrin una mica per als sahrauís”, ha dit, en presència del president del Parlament, Josep Rull, l’ex-presidenta Laura Borràs, i diversos diputats del PSC, Junts, ERC, els Comuns i la CUP.

Salem ha denunciat l’existència d’un “doble llenguatge” en matèria de drets humans i ha posat en qüestió el paper de les elits polítiques espanyoles i catalanes. “Sembla que a Síria no són com al Sàhara”, ha afirmat, i s’ha preguntat “on és l’elit espanyola i catalana” per investigar.

50 anys després, una situació estancada

El representant sahrauí ha lamentat que, cinquanta anys després dels Acords de Madrid, la situació continua igual al Sàhara Occidental, que continua ocupat i, segons ha dit, amb el poble sahrauí repartit. “Els marroquins, els americans, els francesos i els espanyols continuen jugant. Els mateixos actors que van donar suport a la Marxa Verda i la invasió marroquina són els mateixos que ara treballen perquè no puguem exercir el nostre dret d’autodeterminació”, ha expressat.

Salem ha assegurat igualment que el Sàhara Occidental, després de diversos “fracassos” en la recerca d’una “solució mitjana”, ja ha pres una decisió sobre el futur: “Ara el que demanem és la independència i la descolonització.”

—Avui fa cinquanta anys de la Marxa Verda. Com valoraríeu la posició del govern espanyol respecte del poble saharià i les promeses fetes?
—Jo crec que és indigne. Espanya té un problema amb la seua memòria. Espanya no és un país que puga estar orgullós de la seua memòria. I és un estat que se sent amb inferioritat amb la resta d’Europa. No el vam enterrar, Franco. I com que no el vam enterrar, Espanya té molta por. Encara tenim molta por de la memòria històrica. I l’esquerra espanyola en conjunt, no solament el Partit Socialista –parle també per Sumar, per l’esquerra de Podem–, no ha prioritzat tampoc una memòria que es basara en justícia i en el fet de demanar perdó. Fins que Espanya no faça aquest exercici, els sahrauís no podem esperar-ne res, d’Espanya. No podem esperar-ne res perquè Espanya no es reconeix a si mateixa com un estat colonial. L’esquerra no ha connectat mai la repressió franquista i la colonització sahrauí. Aleshores, és lamentable, indigne.

—Per què creieu que, fa poc, Espanya va acceptar la sobirania del Marroc al Sàhara Occidental?
—Pedro Sánchez ha heretat les posicions de Felipe González, de Bono, de Zapatero. El Partit Socialista ha sigut i és el millor Ministeri d’Afers Estrangers que té el Marroc a Espanya i a la Internacional Socialista. Tenen massa interessos. I crec que amb l’entrada de 10.000 persones, la legislatura passada, a Ceuta, és quan el govern espanyol es va adonar de la seua debilitat en política migratòria. Es van adonar de veres que no coneixien el seu veí. Els espanyols no coneixen molt bé el Marroc, com funciona una monarquia no parlamentària, com funciona el lobby. És una política heretada que s’ha manifestat de manera pública.

—Com veieu la resolució del Consell de Seguretat de l’ONU de fa pocs dies que dóna suport al pla marroquí?
—Separaria la batalla política, la mediàtica i la jurídica. Quant a la realitat jurídica, que és la que sosté el procés de descolonització, a mi em sembla que està intacta. Crec que el Front Polisario hi ha donat massa importància, de manera precipitada, a la resolució. La resolució no obliga, sinó que dóna preferència a un pla d’autonomia per a començar a negociar, però obri la porta a més propostes. I ací crec que el Front Polisario pot retornar a aquesta taula de negociacions duent-hi la seua proposta. Ara, crec que el poble sahrauí i el Front Polisario tampoc no poden fer com que si no hagués passat res. Hi ha dues realitats o dues lluites. Una cosa és la lluita mediàtica i política, que és la que instaura un relat, i el Marroc ha aconseguit d’alguna manera guanyar-la. Però manté el dret d’autodeterminació perquè diu que si el poble sahrauí no accepta tampoc l’autonomia, doncs tampoc hi haurà resolució. El PSOE, per a mi, ha sigut un dels artífexs de la introducció de la paraula “autonomia” i ha sigut el que més campanya ha fet per mitjà dels països amics. I Trump tenia un deute amb el Marroc en allò que té relació amb la normalització de relacions amb Israel. Crec que el poble sahrauí no ha d’actuar amb ansietat, ha d’esperar un context millor, però no pot fer com si no passara res.

—El Front Polisario ha dit: no neguem que es pugui votar l’autonomia sempre que, en el mateix referèndum, es pugui votar la independència.
—Sí, exacte. James Baker, el 2003 va desenvolupar un pla d’autonomia i nosaltres estàvem d’acord amb aquest pla d’autonomia de cinc anys i després votar sí o no de continuar. Però no estem d’acord que siga autonomia sí o no. Aquesta no és la naturalesa de l’autodeterminació. El Front Polisario ha de pensar molt bé si vol resistir. Al Marroc allò que més por li fa és que el poble sahrauí vote, siga el que siga, vote el que vote. Tensar-ho segons la meua opinió és dir al Marroc: desenrotlle la teua proposta. Perquè allò que tem el Marroc no és l’autonomia, és si es vota. Per què no tensem el Marroc? Aquesta és una de les meues propostes i que he exposat públicament als sahrauís.

—Mirant les xifres de la demografia, impressiona que al Sàhara Occidental hi ha un 10% de sahrauís i un 90% de marroquins. Com se soluciona això?
—Com fem els enginyers informàtics, resoldre un problema petit i anem avançant en el gran. Igual com passa amb el poble palestí, tots els sistemes colonials funcionen de la mateixa manera: introdueixen persones –colons–, apropiació cultural i després esborrar la llengua i la vestimenta, la identitat. Aquestes tres fases ja s’apliquen des de fa cinquanta anys. Ara, això no canviaria la possibilitat d’un referèndum perquè, encara que jo visca a Espanya, estic censada a l’ONU. I els meus nens seran sahrauís. I estaran censats a l’ONU. Això és l’expedient de descolonització. Jo no hi renunciaré mai. Recomanaria molt a la gent que llegira l’última proposta de Front Polisario sobre com seria aquesta convivència. Els sahrauís no tenim cap problema que els marroquins visquen en el nostre territori. I poder crear un estat únic, igual que els palestins, un estat igualitari. A nosaltres ens és rotundament igual que aquests marroquins siguen part d’un únic estat sahrauí. El problema no està ací. Ara bé, el referèndum, en un procés de descolonització, qui té drets [de votar] som nosaltres. I això és clar.

—Hi ha cap diferència en la política respecte del Sàhara entre el PSOE i del PP?
—Jo crec que no. Però el PP no va cedir mai tant. Les persones que treballen per al lobby des del PP no són tan visibles com Zapatero, Felipe González i Bono. El primer traïdor és Felipe González, o el rei Juan Carlos. L’esquerra tampoc no fa res per al poble sahrauí. I es van morint les generacions que sabien alguna cosa del Sàhara. I ja se’n van encarregar els governs del PSOE i de PP d’esborrar el poble sahrauí dels llibres, dels documentals. Quan tu despolititzes qualsevol causa i la converteixes només en una cosa humanitària, deixa de ser una prioritat legislativa. El Partit Popular i el PSOE han fet el mateix, si hem de basar-nos en els fets. Ara el PP instrumentalitza més la causa sahrauí, però la dreta espanyola sempre ha tingut també molt de racisme contra els magribins.

—Vau néixer en el camp de refugiats saharians a Tindouf (Algèria).
—No m’ha agradat mai romantitzar la meua infància. Crec que és la pitjor que pot tenir un nen, perquè jo no he tingut infància. Jo me’n recorde que de xicoteta, quan venia a Espanya, em regalaven Barbies i jo deia: “Per què em regales joguets?” Jo ja sabia cuinar i em vaig haver de fer càrrec de ma mare malalta perquè no sabia si tenia càncer. Jo no he tingut infància, ni jo ni cap nen sahrauí. Però sempre em pose en el lloc de com és nàixer sota ocupació. Si jo haguera nascut en els territoris del Sàhara de veres… Nosaltres no coneixem el Sàhara. Jo no sé com viu un sahrauí sota l’ocupació. La meua meitat de l’altra família viu sota l’ocupació i a penes ens coneixem. Aleshores, es pot passar fam, però amb dignitat. Però sota ocupació és molt més complicat.

—El vostre pare va ser un dels fundadors del Front Polisario.
—Sidi Hamudi. De la quadrilla de Brahim Ghali. No és dels cinc caps que van proclamar el Front Polisario en aquell moment perquè era molt jove, però treballava en les mines i és dels que van començar a dissenyar tot el boicot. Va ser de les primeres persones que van deixar el nomadisme i es va assentar a Al-Aaiun per fer una lluita més política.

—Sou optimista, pessimista, realista sobre un Sàhara Occidental lliure?
—Jo em considere un miracle. Jo i molts sahrauís. El poble sahrauí és un poble molt xicotet, però molt intel·ligent. Si una sahrauí al final fa una batalla de vint-i-quatre anys per aconseguir la nacionalitat espanyola, després acaba el Banc Santander, i al Congrés dels Diputats com jo… I com jo, n’hi ha milers. A la cúpula del Polisario, han de fer un treball de renovació. Tenim molta gent molt intel·ligent però molt dispersa. Ara, jo també els dic una cosa: no sucumbiré mai a ser marroquina. Abans sóc algeriana, abans sóc valenciana, abans soc sahrauí. És una qüestió molt identitària, molt gran. Hem de reconvertir la intel·ligència en realisme i saber fer i aprofitar les cartes molt bé. Els sahrauís han d’apoderar-se com a poble. Jo mire moltes vegades vídeos i fotos de mon pare combatent amb xancletes. Si aquesta gent, sense un màster en big data com jo, sense estratègia militar, m’han parit a mi, i jo sóc així, i tots sabem que som sahrauís, és que alguna cosa hem fet bé. El pessimisme s’ha d’afrontar amb intel·ligència, i dir que també s’han fet coses bé.

Ghali expressa la disposició del Front Polisario, com a representant del poble saharià, de cooperar de manera constructiva en el procés de pau, però alerta que els enfocaments unilaterals només agreujaran el conflicte i posaran en perill la regió, segons que ha informat l’agència de notícies oficial sahariana, SPS.

En qualsevol cas, Ghali destaca que la resolució del Consell de Seguretat fa una menció explícita al poble del Sàhara Occidental i al Polisario. Subratlla que els elements decisius per a resoldre el conflicte són el poble saharià i l’Exèrcit d’Alliberament Saharià, que considera clau per a fer front a les conspiracions de l’enemic marroquí.

Ghali ha fet aquestes declaracions durant la reunió de les autoritats del Front Polisario que s’ha fet al campament de refugiats saharians de Chahid el Hafed, a la regió algeriana de Tinduf.

Algèria, aliat tradicional del Front Polisario, ha criticat davant el Consell de Seguretat que el text aprovat no reflecteix fidelment la doctrina de l’ONU sobre la descolonització, ni les aspiracions legítimes del poble saharià, segons que ha dit l’ambaixador algerià, Omar ben Yamaa.

“El meu país no ha participat en la votació sobre aquest projecte de resolució que renova el mandat de la MINURSO [Missió de les Nacions Unides pel Referèndum al Sàhara Occidental]. Amb aquesta absència, i assumint tota la responsabilitat, Algèria ha volgut demostrar distanciament d’un text que no reflecteix de manera fidel la doctrina de l’ONU sobre la descolonització”, ha indicat Yamaa.

Ha afegit que el text genera un desequilibri entre les dues parts en conflicte perquè posa l’èmfasi en les ambicions territorials d’una de les parts i ignora les aspiracions de l’altra part, és a dir, del poble saharià que reclama la llibertat.

Rússia, la Xina i el Paquistan s’han abstingut a la votació. Pequín destaca que dóna suport a una solució justa, duradora i acceptable per a ambdues parts, que s’ha d’aconseguir amb consultes d’igualtat i sobre la base de les resolucions pertinents del consell. Rússia argumenta que no podia donar suport a un text tan desequilibrat.

Després de la votació, el representant de Sud-àfrica a l’ONU, Marthinus van Schalkwyk, ha expressat decepció pel text aprovat: “Volem expressar la nostra decepció pel fet que, mentre les resolucions del Consell de Seguretat de l’ONU, d’ençà del 2007, reconeixien i acceptaven tant la proposta d’autonomia marroquina com la del poble saharià, la darrera resolució dóna suport, de manera desafortunada, a negociacions basades únicament en el pla marroquí, i deixa de banda l’autodeterminació i les propostes del poble saharià.”

L’antic territori espanyol del Sàhara Occidental va ser ocupat pel Marroc l’any 1975, malgrat la resistència del Front Polisario, amb qui va mantenir una guerra fins el 1991, quan es va signar un alto-el-foc amb vista a la celebració d’un referèndum d’autodeterminació. Les diferències en l’elaboració del cens i la inclusió o no de colons marroquins han impedit, fins ara, la convocatòria d’aquest referèndum.

L’últim revés per als saharians ha estat el suport dels governs espanyol i francès al pla d’autonomia marroquina, un canvi de posició que el Polisario qualifica de traïció. El Polisario recorda, a més, que l’estat espanyol és de iure la potència administradora del Sàhara Occidental. Els Estats Units també donen suport al pla d’autonomia marroquina, i el 2020 Donald Trump va signar el reconeixement de la sobirania marroquina sobre el territori disputat.

El Consell de Seguretat de les Nacions Unides ha acordat de prorrogar un any el mandat de la Missió de les Nacions Unides per al Referèndum del Sàhara Occidental, i ha aprovat una resolució que dóna suport al pla d’autonomia marroquina.

Onze països hi han votat a favor, i cap no s’hi ha oposat. Tot i això, cal esmentar que tres s’han abstingut: Algèria, la Xina i Rússia. Amb el vist-i-plau a aquest document, presentat pels Estats Units, el mandat de la MINURSO serà vigent fins l’octubre del 2026.

El representant nord-americà davant l’ONU, Mike Waltz, ha defensat que el text aprovat havia estat fruit d’un “esforç genuí i constant per incorporar les propostes de tots”, i ha dit que Washington estava “profundament decidit a donar suport a una solució mútuament acceptable” per al Sàhara Occidental.

“Exhortem totes les parts que aprofitin les setmanes vinents per seure a taula i participar en converses serioses, utilitzant la proposta d’autonomia del Marroc, que és creïble i que és l’única solució justa i duradora a aquesta qüestió”, ha declarat.

L’Autoritat d’Aviació Civil de Kènia (KCAA) ha informat en un comunicat a la xarxa X que l’aparell feia la ruta entre Diani i Kichwa Tembo i que s’ha estavellat a les 5.30, hora local. “L’avió transportava dotze persones. Diverses agències governamentals són ja a la zona per determinar les causes de l’accident i el seu abast”, ha assenyalat.

El comissionat del comtat de Kwale, Steven Orinde, ha declarat al diari kenià The Standard que les víctimes són turistes que es dirigien al Massai Mara. “Encara n’hem d’establir les nacionalitats, però tots eren turistes estrangers que anaven cap a la reserva”, ha precisat, sense donar-ne més detalls de moment.

Tot i que les concentracions han estat menys nombroses que en ocasions anteriors, els participants han reafirmat les demandes socials i han expressat rebuig a la política de despesa pública del govern marroquí.

Entre les consignes principals, els manifestants han criticat la construcció de nous estadis mentre persisteixen els problemes als hospitals i a les escoles públiques. Han arribat a promoure el boicot als partits de la Copa Africana de Nacions, que el Marroc organitzarà el desembre. “Els estadis són aquí, però on són els hospitals?”, s’ha preguntat la joventut a ciutats com ara Casablanca i Tànger, segons que ha recollit el diari digital Hespress.

En aquest sentit, el moviment ha reiterat la petició de dimissió del primer ministre, Aziz Ajanuch, a qui acusen de corrupció i de desatendre les necessitats bàsiques de la població.

També han exigit l’alliberament immediat de més de quatre-centes persones detingudes arran d’aquestes protestes, entre les quals hi ha els disset acusats d’Agadir, que fa poc han estat condemnats a un total de cent seixanta-dos anys de presó.

La frustració ha crescut especialment arran de la mort de vuit dones embarassades en un hospital públic d’Agadir durant el part, fet que ha encès encara més la indignació envers la situació de la sanitat. Les diferències entre l’educació pública i privada també han estat criticades, sobretot per les polítiques dels qui porten els fills a centres privats mentre supervisen la pública.

Magango ha recordat que totes les persones tenen dret a la privacitat, a la igualtat davant la llei i a ser protegides de la discriminació, també per motius d’orientació sexual i identitat de gènere. En la mateixa línia, Amnistia Internacional ha fet una crida al president de transició, Ibrahim Traoré, perquè retorni el text a l’assemblea per revisar-lo. L’organització subratlla que criminalitzar les relacions consentides entre adults del mateix sexe és “un retrocés alarmant que viola el dret a la igualtat” i que xoca amb la Carta Africana de Drets Humans i de Pobles i amb el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, tots dos ratificats per Burkina Faso.

Malgrat les crítiques, Amnistia ha celebrat que el nou Codi de la Persona i la Família incorpori avenços com la fixació dels divuit anys com a edat mínima per a casar-se, la necessitat de consentiment mutu per a contraure matrimoni i la fi de la discriminació de gènere en els drets successoris. “És un pas important per a protegir els infants dels matrimonis forçats i precoços i per a reforçar els drets de les dones”, ha dit el director regional de l’ONG, Marceau Sivieude.

La nova normativa va ser aprovada ahir per la unanimitat de l’assemblea de transició. Inclou, però, un article que castiga amb penes de dos a cinc anys de presó i multes d’entre 3.000 i 15.000 euros “els comportaments que puguin promoure pràctiques homosexuals i similars”.

La mel és de vital importància per als hadza, i es calcula que aporta entre un 15% i un 20% de les calories diàries d’aquesta tribu. Són considerats els darrers nòmades-recol·lectors de l’Àfrica, i uns dels pocs que queden al planeta. Tot allò que mengen, ho capturen el mateix dia. No emmagatzemen res ni tenen excedents. Cacen i recullen només allò que necessiten per a sobreviure aquella jornada.

El seu cas és pràcticament únic al món, una finestra que ens ajuda a entendre la història de la humanitat, i ara perilla. Les amenaces que enfronta el seu estil de vida i la seva cultura són moltes i grans. Com passa amb quasi totes les minories ètniques de la Terra que encara queden allunyades de la globalització, la seva vida tal com la coneixen podria tenir els dies comptats. Aquesta és la temàtica que tractarem en aquesta petita secció que ens acompanyarà durant aquest mes agost i que pretén de valorar algunes cultures en perill d’extinció que són un tresor per al món i que breguen per sobreviure en un planeta com més va més homogeni.

Feines repartides

Quan comença el dia, els hadza no tenen res per a menjar. El primer que han de fer és mirar de caçar i recol·lectar. Per això, les tasques a fer estan clarament dividides. Les dones se’n van a cercar baies, tubercles, arrels o mel. I els homes tenen la funció de caçar. En molts dels poblats, d’unes trenta persones, abans de sortir a cercar animals, s’ajunten per fumar marihuana i tabac, una tradició amb un segle d’història, d’ençà que van començar a canviar mel i pells per aquests productes amb grups veïns com els datonga, que són agricultors.

Tots els homes tenen una gran destresa amb l’arc i la fletxa. Fins i tot de ben petits. Són capaços de caçar diminuts ocells i rosegadors, però també preses més grans, com zebres, girafes i, fins i tot, lleons. Però la cosa més habitual és tornar al campament amb alguna au, micos, impales, facoquers, babuïns o petits antílops com el dik-dik. Per a cada tipus de presa, porten una fletxa diferent, amb més punxa o menys, amb dents, o empastifat amb un verí que extreuen d’un arbust local. El que sigui que cacen ho cuinen al foc sense cap mena de condiment ni estri i s’ho mengen.

El qui té més habilitat caçant és qui es converteix en el líder de la tribu. Per aquest motiu, sol ser una persona jove, i no pas vella com passa en la majoria de les cultures. De totes maneres, els hadza són un poble molt igualitari. No hi ha classes socials, ni importa si s’és home o dona. Tothom té el mateix dret de vot i no hi ha diferències socials.

De fet, la dona té un gran poder de decisió a l’hora d’escollir amb qui es casa, si bé el matrimoni és força diferent d’allò a què estem acostumats. No hi ha cap cerimònia ni vincles vitalicis. Una parella es considera casada pel simple fet de decidir que dormen junts. Són relacions monògames, però no acostumen a durar gaire temps. Normalment, són uns pocs anys, però pot arribar a tractar-se d’un matrimoni de mesos. Els divorcis tenen lloc de manera natural, novament sense cap gestió, i novament acostumen a ser les dones les qui decideixen de separar-se quan ja no se senten atretes pel marit o quan l’home les tracta malament.

Una cultura mil·lenària

La història dels hadza és immensa. Diversos estudis genètics i arqueològics indiquen que els avantpassats dels hadza podrien haver viscut a la zona del llac Eyasi fa desenes de milers d’anys, possiblement, d’ençà de l’inici del període paleolític superior (fa més de quaranta mil anys). De fet, aquesta regió és coneguda com el “bressol de la humanitat” perquè a la vora es troben jaciments paleontològics emblemàtics, com ara, les petjades de Laetoli, un rastre de fa més de tres milions d’anys que demostra que ja llavors caminàvem drets.

Una de les seves riqueses més grans és la seva llengua, l’hadza, que es creu que no té cap relació amb cap altra llengua coneguda. La musicalitat i l’ús de sons com els clics fan que sigui completament única. Per als qui vulguin sentir-la, és altament recomanable veure algun vídeo d’aquest canal de YouTube que ensenya el dia a dia d’algunes famílies hadza.

Actualment, a les zones de sabana i bosc sec de la regió d’Arusha, hi queden uns 1.200 membres d’aquesta minoria ètnica. Ara bé, molts han deixat enrere l’estil de vida tradicional. Es calcula que només entre 300 i 400 persones continuen vivint com a nòmades-recol·lectors, i que van canviant de lloc segons l’època de l’any. Durant l’estació humida, acostumen a alimentar-se més aviat de fruita silvestre, baies, tubercles i mel silvestre. A la seca, augmenta el consum de carn, atès que molts animals es concentren a la vora dels punts d’aigua i són més accessibles.

També recol·lecten fruita i llavors de baobab, l’icònic arbre de la zona que també poden utilitzar com a refugi. La clau de la seva subsistència és la flexibilitat i l’oportunisme: aprofiten allò que és més abundant en cada zona i moment de l’any. De fet, els hadza asseguren que la seva cultura no ha conegut mai la fam, atès que no depenen d’un sol cultiu o ramat. Si escasseja algun aliment en concret, senzillament, en busquen un altre.

El seu cas ha despertat molta admiració, perquè algunes investigacions han comprovat que la seva despesa energètica diària és comparable a la de persones sedentàries. De la mateixa manera, també se n’ha estudiat la microbiota intestinal, extraordinàriament diversa gràcies a la dieta lliure d’aliments processats. La preservació d’aquest estil de vida ens ajuda a entendre la supervivència de l’home al llarg dels mil·lennis i és una manera de copsar el passat de l’espècie, quan tothom era nòmada-recol·lector.

Un estil de vida en risc

Els canvis en el seu territori han alterat fortament la vida dels hadza. Es calcula que aquestes darreres dècades han perdut fins el 90% de les seves terres ancestrals. La immigració de comunitats veïnes a aquesta zona ha causat la desforestació del terreny per a conrear i pasturar, tot envaint els llocs on els hadza solien caçar.

A més a més, els pastors han introduït ramats de cabres i vaques, animals que competeixen amb la fauna salvatge i que, fins i tot, poden arribar a transmetre’ls malalties. Passa amb la vegetació: es destrueixen arbusts de baies, tubercles i s’espanta les abelles pol·linitzadores.

Afortunadament, gràcies a la pressió social i a l’ajuda d’ONG locals, el govern de Tanzània va aprovar una regulació pionera i transcendental: d’ençà del 2011, els hadza són la primera comunitat a la qual l’estat ha atorgat títols comunals de possessió. Concretament, se’ls ha garantit el dret col·lectiu a la terra de 27.000 hectàrees.

També s’ha establert una forta regulació per a controlar el turisme que reben. És poc, i s’intenta que sigui poc invasiu. Per exemple, no es pot dormir en territori hadza, només es pot visitar durant el dia i acompanyat d’algun guia local. És important que hi hagi restriccions com aquestes, i més severes, perquè un turisme descontrolat pot tenir efectes molt negatius en els hadza, entre els quals, crear una dependència a aquest tipus d’activitats. L’entrada dels diners i el capitalisme en aquesta societat també és molt perillosa, perquè pot generar les primeres desigualtats entre individus dins un mateix poble.

Tot i el reconeixement de minoria ètnica amb una singularitat cultural que s’ha de preservar, la posició governamental i la pressió cultural externa han tingut històricament un impacte molt negatiu en aquesta tribu. D’ençà del primer contacte amb els europeus, a final del segle XIX, els missioners i funcionaris colonials ja van provar de sedentaritzar-los. Consideraven el seu estil de vida “primitiu” i inferior. Més endavant, amb governs independents de Tanzània, es van impulsar campanyes que també anaven en aquesta direcció. Els construïen cases, els les regalaven i els donaven tot allò que calgués perquè conreessin blat de moro. Alguns van abandonar la seva forma de vida, però molts d’altres no van voler renunciar-hi.

De la mateixa manera, s’ha ofert educació gratuïta per als infants d’aquesta comunitat. Encara avui, alguns dels infants van a l’escola, on tenen el primer contacte amb el suahili, la llengua nacional. Però la realitat és que molts d’ells acaben abandonant les classes i fugint al bosc, on de debò se senten còmodes.

Probablement és aquest fort esperit independent, a més de l’orgull cultural, que ha ajudat que, malgrat totes les pressions, els hadza continuïn mantenint aquest estil de vida tan diferent. Una autèntica anomalia en ple segle XXI.

Així, la família farà una cerimònia de comiat en els pròxims dies i ha començat una campanya de micromecenatge per fer una donació solidària en nom de la jove per a ajudar la comunitat palestina. De fet, era coneguda per la seva vinculació a entitats esportives i culturals, segons que ha avançat el diari Segre i ha confirmat a EFE la sots-delegació del govern espanyol a Lleida.

Durant l’accident, la víctima anava acompanyada d’una amiga i companya d’universitat catalana, que d’ençà de dimecres és a Johannesburg, atesa pels metges de la ciutat sud-africana. La noia va rebre una transfusió de sang i, malgrat que té ferides de consideració, té opcions de recuperar-se.