Un barceloní arrelat a l’Alt Urgell

Barceloní de soca-rel de llunyans orígens bascs per part de pare, va néixer el 16 de juny de 1858 al carrer de Sant Pere Més Alt de Barcelona, fill del metge Frederic Zulueta i Guasch i la seva esposa, Josepa de Gomis i de Ros, que va morir just després del naixement del primogènit i únic plançó de la parella. Tant per part de pare com de mare, venia de llinatges antics i pròspers, de tradició d’implicació ciutadana i d’idees liberals i, fins i tot, progressistes. D’estudiant ja va destacar per la seva brillantor, com testimonià el seu gran amic, l’economista cadaquesenc Frederic Rahola i Trèmols, amb qui compartí estudis de dret. Doctorat en dret a Madrid, les seves ambicions jurídiques i acadèmiques es van veure estroncades per l’aparició d’uns problemes de salut pulmonar que el van fer cercar repòs a les muntanyes cerdanes on estiuejava des de petit. Va ser de la Cerdanya estant que els elements liberals de la Seu d’Urgell, seu episcopal amb fama de capital carlina, li van oferir una candidatura a diputat a les eleccions a Corts de 1886. Un repte que va acceptar, amb vint-i-vuit anys, acabat de casar i tot just fent-se un nom com a jurista i home pròxim al republicanisme possibilista… La derrota va ser incontestable en un sistema marcat pel caciquisme i la corrupció, però va vincular per sempre més Zulueta amb la Seu d’Urgell, on l’any 1872 va comprar la Torre del Peu, una propietat que havia pertanyut a Guillem Plandolit d’Areny, baró de Senallers i Gramenet, el pare de la Nova Reforma andorrana.

L’Urgellet que es va trobar Zulueta, com dèiem, era ben diferent del que avui imaginem. Inaccessibles i llunyanes, inhòspites i abandonades, les comarques de muntanya quedaven aïllades de la modernitat i, alhora, resultaven empobrides per algunes de les reformes que l’estat liberal havia volgut imposar d’ençà de començament del segle XIX, i que havia fet créixer la causa carlina entre els pagesos modests. Sense bones carreteres per a arribar-hi, les carlinades espantaven fins i tot els excursionistes, erudits i artistes romàntics que idealitzaven el Pirineu com a origen mític del país. Per acabar-ho d’adobar, la plaga de la fil·loxera va arrasar el cultiu de la vinya, que produïa un vi de poca qualitat, però que era el motor d’una economia autosuficient i de pura supervivència. Aquell paisatge desolador va acollir Zulueta, que va emprar la ploma per denunciar l’estat de misèria i abandó al qual havia condemnat l’estat aquelles “comarques oblidades”, tal com va escriure en una sèrie d’articles publicats a La Vanguardia.

La Cooperativa Cadí, el llegat de Zulueta

Tal com descobrim llegint Josep Zulueta i Gomis (1858-1925). L’home que va canviar el Pirineu (Ed. Salòria), aquella crisi de la fil·loxera que s’havia abatut sobre Catalunya, va acabar esdevenint un revulsiu, un catalitzador de la seva vida. Com a propietari agrícola, Zulueta es va convertir en una referència en les qüestions del camp, tant a l’Alt Urgell com al Penedès, on el letal insecte havia fet autèntics estralls, i fou elegit diputat –ara sí– pel districte de Vilafranca del Penedès durant vint anys. Tant al congrés espanyol com en l’associacionisme agrícola, va destacar per les seves iniciatives en favor del camp, com ara, l’impuls del cooperativisme agrari. Fins i tot, va impulsar un nou tipus d’arada, malfiat com era del futur dels tractors. Però la seva gran troballa va ser emmirallar-se en el que passava a l’altra banda del Pirineu, on els pagesos estaven organitzats i produïen llet, mantega i formatges, i imaginar que aquelles terres pirinenques podien ser una mena de Suïssa, amb les vaques com a motor econòmic.

Es tractava no tan sols de dedicar els camps de cultiu a prats verds d’on obtenir l’herba per a alimentar uns animals que fins llavors només es dedicaven al treball del camp, sinó aconseguir de canviar els usos i costums de la societat del seu temps, molt poc habituada a prendre llet. La moda del seu consum per a esmorzar havia arribat del nord d’Europa, i Barcelona s’havia anat omplint de lleteries que servien la llet a la nova clientela, ben a prop de l’estable de les vaques. L’objectiu era aconseguir de criar, alimentar i fer produir les vaques a les muntanyes, i aprofitar l’excedent de llet per a fabricar productes que es poguessin comercialitzar més enllà de la Seu d’Urgell. Treure un profit i rendiment de la llet, “la llana de les vaques”, com Zulueta l’anomenava. Tot va començar a la granja experimental de la Torre del Peu, on el jurista i polític hi va fer arribar dos braus suïssos de la raça Schwitz amb l’objectiu de creuar-los amb la vaca bruna del país, i on, a més, va experimentar amb la fabricació de la mantega. A partir d’aquí, tot era qüestió de temps –i de burocràcia–, que un grup d’alt-urgellencs, amb el seu impuls iniciàtic, constituís el Sindicat Agrícola de la Seu d’Urgell – Societat Cooperativa de Lleteria, la Cooperativa Lletera del Cadí, que enguany celebra cent deu anys essent la primera indústria de la ciutat, formada actualment per seixanta-tres famílies ramaderes que aporten prop de 170.000 litres diaris de llet, amb la qual s’elaboren la mantega –amb Denominació d’Origen Protegida–, formatges —entre els quals l’Urgèlia, l’únic formatge català amb DOP– i el mató.

De salut fràgil malgrat la seva infatigable pluriactivitat, Josep Zulueta i Gomis va morir el 20 d’abril de 1925 a casa seva, a Sant Gervasi. Feia temps que estava retirat de la política, a la qual havia dedicat els millors anys de la seva vida, com a catalanista, republicà i reformista. De fet, havia perdut l’escó de diputat l’any 1923 poc abans del cop d’estat del dictador Primo de Rivera, que va tancar de cop les Corts i el sistema constitucional de la Restauració. El seu fill, Ferran Zulueta i Giberga, en va continuar les passes, tant a la cooperativa com a la política, cosa que el va portar a ser elegit diputat d’ERC per Lleida i a l’exili, després de la desfeta de 1939. A l’Alt Urgell, Zulueta sempre ha estat recordat –fins i tot, venerat– com el benefactor genial i visionari que va transformar per sempre més la comarca. Fins i tot el franquisme, malgrat els antecedents polítics del primer president honorari de la cooperativa, va respectar el seu nom, que avui és el del carrer on es troba la seu de l’empresa cooperativa que va somniar. Amb la biografia de Carles Gascón, es tanca el deute de la ciutat i la comarca amb aquell barceloní que va acabar essent un urgellenc més.

En parlem amb Eva Ortigosa, directora de l’àrea de coordinació de projectes de Sostre Cívic, que ens explica detalladament en què consisteix. Fem l’entrevista a l’esplèndid terrat de l’edifici Cirerers, de Roquetes, a Barcelona, emblemàtic de tot allò que representa la cooperativa, per moltes raons: per la sostenibilitat de l’edifici, per l’arquitectura que s’integra al paisatge, per l’ambició social i per aquest nom tan bonic que el fa més arrelat a la terra i més lluminós. Només entrar notem l’ambient comunitari de l’edifici. Tothom se saluda, l’olor de bona cuina ens ve a trobar, uns veïns preparen un àpat per a compartir en una cuina comunitària. De seguida, tot té un aire diferent.

—Sostre Cívic sou una cooperativa d’habitatge amb cessió d’ús. Què vol dir això?
—A Sostre Cívic fem habitatge cooperatiu en cessió d’ús i per a nosaltres és molt rellevant dir-ho amb totes les paraules que té, perquè explica moltes coses. La característica principal és la propietat col·lectiva. La cooperativa és la titular de manera indefinida dels habitatges i les persones que hi viuen són sòcies de la cooperativa. Per tant, la titularitat dels habitatges és cooperativa de manera indefinida. No es transforma mai en propietat individual. Això ajuda a frenar l’especulació perquè és impossible que existeixi lucre individual. Considerem l’habitatge un bé d’ús i no un bé de mercat.

—I el concepte “cessió d’ús”?
—Que les sòcies que viuen en aquests habitatges tenen la cessió d’ús de l’habitatge de manera indefinida i estable en el temps. La cessió d’ús és que les persones que viuen en els habitatges són sòcies de la cooperativa i tenen els seus drets i els seus deures com a cooperativistes. Per accedir a un dels habitatges, la persona fa una aportació de capital social que és retornable en cas de baixa, o sigui, en cas que vulgui anar-se’n, aquest capital social que ha posat se li retorna.

—I aquesta quantitat quina és?
—L’habitatge cooperatiu en cessió d’ús es pot desenvolupar de moltes formes, i depèn de quina sigui la forma, el capital social és més assequible o ho és menys. Aquesta és una de les lluites amb què treballem les persones involucrades en aquest model.

—Alguna xifra?
—Quan, per ser una promotora social, podem adquirir immobles que ja estan construïts, que havien estat propietats de la banca i convertir-los en habitatge social i de protecció oficial, per tant, amb uns preus marcats, l’aportació de capital que fan les sòcies que viuen en els habitatges són de 2.000 euros, 3.000, 4.000, retornables si volen marxar, que no és gaire més que l’aportació de la fiança que s’ha de fer quan vas al mercat de lloguer. En canvi, si l’edifici el construïm des de zero, com que el cost de la construcció és elevat, normalment es fa demanant un préstec, però hi ha un percentatge que l’aporten les persones sòcies que s’hi incorporen a viure, llavors és una quantitat més alta. Aquí, per exemple, en el lloc on som ara, parlem d’unes aportacions que van dels 20.000 euros als 27.000.

—Indefinida vol dir fins que es mori?
—Indefinida vol dir de caràcter permanent. Quan un edifici es fa en sòl públic, l’administració el cedeix mitjançant el dret de superfície del sòl a la cooperativa per un temps determinat, que en cada cas pot variar. Per exemple, en aquest edifici de Roquetes parlem de setanta-cinc anys. Per tant, podem considerar que les persones que hi vivim tenim el dret indefinit.

—I després què passarà?
—En acabat, podria fer una pròrroga de deu anys més. En tot cas, l’ajuntament ha de decidir què fer amb aquest immoble, si gestionar-lo directament i incorporar-lo en la gestió de parc públic o continuar treballant amb entitats sense afany de lucre, com som nosaltres, i fer una pròrroga de més anys.

—Quants socis sou ara?
—Ara som 1.600 sòcies.

—Ser soci vol dir tenir dret a un habitatge?
—Hi ha molta gent que es fa sòcia per militància amb el model, perquè creu en el que fem. N’hi ha d’altres que es fan sòcies perquè, a la llarga, quan hi hagi disponibilitat, puguin accedir a un habitatge.

—Demanda no us en deu faltar, oi?
—Hi ha moltíssima cua.

—Com ho feu? Teniu una llista d’espera? Com es decideix?
—Totes les persones que són sòcies de Sostre Cívic tenen un número, quan obrim un procés es fa per l’antiguitat d’aquest número de soci. En alguns projectes intervenen i s’incorporen altres criteris decidits en assemblea o pel Consell Rector, segons la idiosincràsia de cada projecte, però el criteri principal és l’antiguitat.

—Teniu diferents ofertes: habitatge, cohabitatge…
—En general, el model que es proposa és d’edificis amb habitatges com qualsevol dels que et trobes als pobles i ciutats. Un habitatge privatiu amb espais comuns. Que la propietat sigui col·lectiva porta moltes altres coses que l’acompanyen.

—Per exemple?
—La gestió és democràtica. La construcció de comunitats es fa des de múltiples esferes, una de les quals és construir espais comuns en els edificis que promovem. Un dels prismes és la construcció de vincles veïnals, de xarxes de suport, i això també ajuda a fer-ho als espais físics. Avui mateix, quan heu entrat a l’edifici, hi havia un grup de persones que feia cuina comunitària per a unes quantes persones de l’edifici. Creem aquests espais perquè es puguin donar aquestes dinàmiques. També hi ha projectes, com el Turrós, a la Garrotxa, en què es tracta d’una masia on es compateixen més coses que aquí. Per exemple, només hi ha una cuina que la fan servir totes les persones que hi viuen i, per tant, tot el que allà es desenvolupa és molt més intencional.

—També teniu un projecte ben diferent, que és Can 70, a Sarrià. En què consisteix?
—En aquest projecte encara fem un pas més en la construcció d’aquesta comunitat. És un projecte per a persones que comencen l’etapa de la vellesa o ja hi són i que volen envellir conjuntament i fugir d’allò que regna una mica en el món de les residències per a gent gran. Volen autogestionar la seva vellesa. Elles decidiran com volen que sigui aquest espai en què envelliran. A Can 70 hi haurà habitatges convencionals, però també, en altres plantes, hi haurà cinc unitats de convivència. Cadascuna tindrà un petit apartament d’uns 30 metres quadrats i compartiran una cuina i una sala d’estar-menjador. Per qüestions arquitectòniques, el projecte ens demanava d’innovar en aquest sentit, però en el disseny també hi ha un vessant de lluita contra la soledat no desitjada i facilitar de poder estar en contacte en aquesta última etapa de vida amb persones d’una manera molt més quotidiana i del dia a dia que ajuda a tenir-la una mica més controlada.

—De gent gran teniu algun altre projecte?
—Els tres que tenim són en etapa de projecte i de promoció. Un és el de Can 70 que acabem d’explicar, l’altre és el Walden XXI, a Sant Feliu de Guíxols, en què la fórmula ha estat comprar un hotel en desús i convertir-lo en un projecte d’envelliment actiu. I un tercer és el projecte de Solterra, a Sant Hilari Sacalm, que també ha sorgit mitjançant l’adquisició d’un antic hotel.

—Ara heu tingut un crèdit de fons europeu i el més gran, de 31 milions d’euros. És el primer d’aquesta magnitud?
—Des del començament vam fer l’aposta de treballar amb la banca ètica i cooperativa. Sense l’aposta d’aquest tipus de banca hauria estat molt difícil, fer-ho amb ells ens ha permès de fer realitat el model d’habitatge cooperatiu en cessió d’ús. Vam coincidir un model que estava arrencant i una banca ètica que hi va creure i ho va finançar. Posteriorment, s’hi ha unit Caixa d’Enginyers amb una participació del 50% en un projecte i, sobretot, també s’ha fet el salt a la banca pública amb l’Institut Català de Finances, que fa una aposta important en el finançament de projectes com aquests. Ara bé, si el model volia créixer, havíem de fer un salt més gran. I va ser molt important obrir esferes internacionals, i a partir d’uns contactes vam poder accedir al Banc de Desenvolupament del Consell d’Europa. Vam haver de fer una feina ingent, també perquè era la primera vegada que aquest banc finançava no tan sols l’habitatge cooperatiu en cessió d’ús sinó una cooperativa, de manera que vam haver d’explicar com funcionava el món cooperatiu i a la vegada com es desenvolupava un model innovador a casa nostra amb totes les particularitats que té.

—Va valdre la pena?
—El resultat és aquest finançament de 31 milions d’euros que ens permet d’arrencar amb sis projectes que eren en fase de definició arquitectònica i que comencen les obres les setmanes vinents.

—Quants en tindreu llavors?
—En els dos anys que venen, volem arribar a tenir més de 500 habitatges en cessió d’ús.

—Algú dirà que és poca cosa amb la demanda que hi ha. Què li diríeu?
—Que, efectivament, és poquíssim per la demanda que hi ha, i cal més suport públic i més iniciatives de les polítiques públiques perquè hi hagi més habitatge assequible, més habitatge social, més habitatge protegit i més habitatge cooperatiu en cessió d’ús que pot complir totes aquestes esferes que ara comentava. L’habitatge cooperatiu en cessió d’ús ha demostrat que és solvent, transformador, possible, que ja no és anecdòtic, que és una realitat que al país ja és més que palpable, i perquè pugui continuar creixent és imprescindible que les administracions públiques hi facin una aposta important.

—Quina aspiració teniu?
—L’aspiració és arribar a estàndards europeus, com és el cas de Viena, o de Dinamarca, en què el 30% del parc d’habitatges total és gestionat per entitats sense afany de lucre. I aquí hi entren cooperatives, però més entitats que treballen sense afany de lucre. És important que la provisió d’habitatge social no estigui en mans de promotores privades, mercantils, que treuen un rèdit econòmic, un guany empresarial d’aquesta provisió d’un dret bàsic com és l’habitatge.

—Us heu inspirat en Dinamarca?
—En Dinamarca, en l’Uruguai, en el cas d’Àustria.

—A Àustria, el cas de Viena, per això el municipi té un paper destacat, oi?
—Sí, el municipi té molt de paper. En el cas de l’Uruguai, és una política pública molt forta promoguda a escala estatal en què fins i tot el finançament és promogut per l’administració pública. Volem caminar cap aquest empoderament comunitari. El que fan a l’Uruguai és una cosa que no sé si aquí arribarem a fer mai, però hi ha les persones sòcies que aniran a viure en aquests habitatges, i són elles les qui, amb les seves mans, contribueixen a construir-los. Fent-ho així es redueixen preus.

—No sé si seria factible, aquí.
—Aquí hi ha hagut alguna experiència en el model d’habitatge cooperatiu en cessió d’ús, per exemple, amb el projecte de Clau Mestra a la Floresta, en què una part de l’obra va ser a través de l’autoconstrucció. Per tant, tenim alguna experiència petita. Però la qüestió important és que l’empoderament comunitari genera unes transformacions dels vincles socials dins de l’habitatge i també cap enfora. I això també és una de les qüestions que nosaltres volem promoure aquí. És la construcció de comunitats cap endins i cap enfora que fan que les ciutats també canviïn en la seva forma de fer, en els vincles comunitaris, en les xarxes veïnals, en les plataformes veïnals de les quals nosaltres formem part. Amb l’habitatge cooperatiu també hi ha una voluntat de transformar les ciutats.

—Aquest edifici de Roquetes també és un exemple de construcció sostenible. Això ho podeu fer a tot arreu? Aquest és de fusta, per exemple.
—Un dels principis del model és la sostenibilitat, intentar al màxim un baix impacte ambiental en tot allò que fem. Conscients que la construcció és un dels elements que pot generar més impacte en l’àmbit ambiental, intentem de fer-ho amb materials sostenibles. En aquest cas, construcció en fusta, construcció en sec. Es fa allà on podem i sempre tenint en compte els estàndards econòmics, que volem que sigui habitatge assequible i que com més persones hi puguin accedir millor.

—Les reunions d’escala de veïns tenen fama de terribles. En aquest tipus d’habitatge com ho feu per crear aquests vincles veïnals?
—Aquí es fan molts esforços per construir comunitat. Jo sempre dic, si posem esforços perquè el sistema d’instal·lacions i les plaques fotovoltaiques funcionin, també hem d’invertir temps i, si cal, diners perquè les relacions humanes també funcionin. I sí que ens passen coses i conflictes, com a tot arreu, però hi intervenim i mirem com es poden millorar. Dediquem temps perquè les relacions siguin tan bones com sigui possible. Ens organitzem per comissions de treball, i hi ha la comissió de cures, que és la que s’ocupa que hi hagi un bon clima de convivència, des de la prevenció i d’afavorir dinàmiques per aconseguir comunicar-nos millor.

—I funciona?
—Funciona. No sempre com una rosa i no sempre arribem als objectius d’entrada, però hem destinat temps a saber-nos dir les coses com toca, a respectar els torns de paraula, coses molt bàsiques que en altres llocs funcionen menys, perquè aquí han acabat funcionant. Però això ho has de cultivar, no surt sol.

—Rebeu prou ajuda?
—Es podria fer molt més. Ara hem vist, per exemple, com a Barcelona teníem el conveni ESAL, d’entitats sense afany de lucre, que permetia de fer aflorar nous solars municipals per poder desenvolupar projectes d’habitatge cooperatiu en cessió d’ús o projectes promocionats per fundacions sense afany de lucre. Durant l’etapa del 2020 fins ara, es van complir els compromisos i això ara s’ha aturat. La gran majoria d’aquests solars es podrien estar promovent. Nosaltres ja hem expressat el nostre desacord. Ens preocupa que això signifiqui que sòl municipal torni a ser gestionat per promotores privades i mercantils, que treguin un rèdit econòmic d’això.

—I de les cooperatives que són d’habitatge, però no amb cessió d’ús, què en penseu?
—Hi ha moltes cooperatives. És un model existent. La nostra aposta va per una altra via, que és la de mantenir indefinidament la gestió col·lectiva i la titularitat cooperativa de l’habitatge. I això és una de les diferències principals que ens marca, i nosaltres anem per aquest camí.

—El problema de l’habitatge és com més va més greu. Què en penseu? Quines estratègies s’han d’aplicar?
—Nosaltres estem a l’expectativa de veure com es concreten els darrers anuncis de fer 50.000 nous habitatges. Estem molt a l’expectativa de veure com es farà, amb quins agents es farà. I és clar que sí que se n’han de fer els que siguin i aprofitar tots els que existeixen o que són buits o s’estan fent servir per a uns altres usos que no és per a servir d’habitatge de primera necessitat. El país se’n sortirà si hi ha polítiques fortes que apostin per això, perquè és el drama social per excel·lència de la nostra època.

—Cal nou habitatge?
—Per sortir-nos-en, cal regular encara més els lloguers, cal regular els habitatges de temporada, l’ús que es fa dels habitatges per usos que no són d’habitatge de primera necessitat i cal fer nou habitatge.

Elisabet Viladomiu, directora del Banc dels Aliments, explica que combatre el malbaratament és una part molt important de la missió de l’entitat. De fet, de les 18.300 tones d’aliments que l’entitat va distribuir el 2023, el 60% van ser aliments recuperats. Després, aquests productes es van distribuir per mitjà d’alguna de les 331 entitats socials amb què col·laboren, que els van fer arribar a 130.000 persones en situació de vulnerabilitat.

“Distribuint aquests aliments entre persones en situació de pobresa alimentària contribuïm a garantir una alimentació saludable, suficient i segura”, explica Viladomiu, que considera que “reaprofitar els aliments és una de les millors maneres de contribuir a la lluita contra el canvi climàtic i les amenaces ambientals i a favor de la sostenibilitat”.

Nova campanya contra el malbaratament

Aquest estiu, l’entitat ha impulsat la campanya “Recuperem i transformem aliments en àpats”, per fer valdre la seva tasca contra el malbaratament i captar noves empreses que vulguin adherir-s’hi. Viladomiu detalla que l’objectiu principal de la campanya és “conscienciar la societat en general i les empreses en concret, sobretot les que fan responsabilitat social corporativa o tenen un compromís a escala local, perquè ajudin el Banc dels Aliments en aquest sentit”. Explica que l’entitat s’ha posat en contacte amb companyies amb les quals ja col·labora en unes altres campanyes, i que la resposta ha estat extraordinària.

Ajudar contra el malbaratament i donar feina a gent que ho necessita

Entre els programes que el Banc desenvolupa per a recuperar i reaprofitar aliments, hi ha la col·laboració que manté amb les anomenades cuines socials, que són entitats que preparen menús que fan possibles cent mil àpats el mes. Alhora, treballa amb cadenes de supermercats per recollir i donar sortida a excedents retirats del mercat per sobreproducció. També recull aliments que no han estat servits en restaurant de fires, com Alimentaria o Seafood Expo, i gestiona més de deu milions de quilos d’envasats, frescs i congelats que la indústria alimentària ja no pot vendre però que són perfectament comestibles. A banda, en el marc de la iniciativa “FoodBack”, cada any recupera vuit-cents mil quilos de fruita i verdura de Mercabarna.

Quant a la transformació, l’entitat té convenis amb unes quantes empreses per a convertir els excedents agrícoles en liquats, purés infantils i conserves. Entre aquestes empreses, hi ha la fundació Espigoladors, amb la qual manté una col·laboració per a transformar aliments en potets de fruita i de pollastre amb verdures. Mireia Barba, presidenta d’aquesta fundació, diu que és un acord molt idoni perquè totes dues entitats estan molt alineades amb la lluita contra el malbaratament.

La fundació disposa d’una empresa d’inserció laboral i transformació alimentària que s’anomena És-imperfect. Hi treballen persones en risc d’exclusió social que, a partir de fruites i verdures de proximitat descartades del circuit comercial per ser imperfectes, per caigudes de preus o per excedents de producció, elaboren conserves vegetals, cremes, melmelades, salses, patés i sofregits. Durant el 2023, És-imperfect va transformar 144.233 conserves vegetals per al Banc dels Aliments i enguany ja n’ha elaborat 132.597 unitats.

El president de Caixa Enginyers, Félix Masjuan, i el director general, Joan Cavallé, han fet un balanç positiu del darrer exercici i han explicat que l’entitat afronta el 2024 amb cautela. L’objectiu és captar més socis, concretament uns 18.000. “Volem créixer, però no a qualsevol preu”, han dit els directius en una conferència de premsa.

En aquest any 2024, volem continuar sent referents en #BancaCooperativa, cuidar de la salut financera de tots els nostres socis i sòcies i fomentar la inclusió financera. Volem ampliar la nostra base de socis i créixer en volum de negoci, reforçant la #sostenibilitat

— Caixa Enginyers (@CaixaEnginyers) March 19, 2024

La rendibilitat financera (ROE) en el tancament del 2023 era del 8,22%, per sobre de l’objectiu que s’havia marcat l’entitat a començament d’any (7,5%) i significativament per sobre del 5% de l’exercici anterior, que va ser difícil, tal com ha recordat Cavallé.

Té claríssim que estalviar és important, però no pas per a deixar els estalvis morts de fàstic al compte corrent, ni tampoc per portar-los d’un costat a l’altre arbitràriament. Acostumat a pilotar la Caixa Enginyers aquests darrers anys davant la incertesa, diu clarament que és moment de protegir-se. Ens avança que aviat presentaran un projecte per a treballar la qüestió de l’habitatge a partir del cooperativisme. Somriu quan li demanem si té previst de jubilar-se aviat i diu que per sort no hi ha res etern. No concreta la data i insisteix a dir que tot és feina d’equip. Així i tot, poca gent dubtaria que la seva direcció, tan allunyada de la dels grans executius de les grans corporacions, marca un tarannà que impregna l’entitat d’uns valors cooperatius ben assentats i també una transformació inimaginable quan ell va començar.

—Com veieu la situació econòmica actual?
—En l’àmbit de país, l’economia resisteix. Tant les empreses com les famílies tenen un nivell d’endeutament baix. La necessitat de finançament ha baixat d’una manera molt clara. Fins i tot les famílies fan servir una part dels estalvis per amortitzar crèdit. La taxa d’estalvi comença a créixer. En canvi, no ha passat igual amb el deute dels estats, que ha pujat.

—I del punt de vista internacional?
—Ens trobem en una situació de desgavell molt gran. Aquest darrer trimestre, la Xina ha recuperat un nivell de creixement del PIB important, i Alemanya també. Segurament l’un i l’altre van associats. L’endeutament global és molt, molt, molt elevat. I fonamentalment, com deia abans, és dels estats. La situació és complicada, en el sentit que els bancs centrals són els que han acumulat tot aquest endeutament. Tècnicament, s’ha parlat que es podria considerar que els bancs centrals és com si fessin fallida perquè els actius que han comprat estan molt per sota del valor amb què els van adquirir. I ara, pel que veiem, els bancs centrals, d’alguna manera, miren de capgirar la situació. Això serà més o menys lent, segons si la geopolítica ajuda.

—La geopolítica sembla que no ajuda gaire.
—La corba de tipus d’interès es torna a posar en pendent positiu, vol dir que potser hi haurà nivells d’inflació més alts en el futur, per qüestions d’oferta i demanda, però també per política monetària. La incertesa és gran. Però també és cert que l’hem viscuda tots aquests anys amb la covid i amb la guerra d’Ucraïna. Els bancs centrals diuen que hem d’anar dada a dada. No podem fer gaires previsions i aquest és l’entorn en què som. Veiem coses bastant impensables i ens hi acostumem. És el món en què vivim, en què, probablement, en un moment o un altre, haurem d’arribar a uns acords en l’àmbit global per veure com el fem rutllar i que els desequilibris globals no siguin gaire importants, perquè al final ens afecten a tots. Però, és clar, això és geopolítica, i nosaltres ens dediquem a les finances i prou feina tenim amb això [riu].

—Però ens afecta a tots…
—Com a exemple, nosaltres, com a Caixa Enginyers, ara fa tres mesos vam acabar de fer un pla estratègic i fèiem estimacions més enllà del pla de negoci que vam aprovar ara fa un any. Bé, doncs ja canviem moltes variables i només han passat tres mesos.

—Què us ha sorprès més?
—La pujada ha estat més alta que no havíem estimat.

—Res més?
—Ens ha sorprès el comportament en general dels socis, que han amortitzat molt de deute. La gent vol seguretat i quan han vist que la hipoteca pujava quatre punts, si podia reduir-la a la meitat perquè tenia estalvis, ho ha fet. Cosa que és positiva del punt de vista de l’actuació de les persones.

—Continuaran pujant, els interessos?
—Potser sí, però també podrien baixar.

—En aquesta situació, què s’ha de fer?
—Estar preparat per un escenari advers o molt advers. I això vol dir que som en un moment en què el més important és protegir els estalvis.

—Però també hi ha qui no té estalvis i té una hipoteca variable. Això fa que hi hagi gent desesperada?
—No veiem gent desesperada. El Codi de Bones Pràctiques que es va engegar, que va ser una iniciativa del govern, en què tots els bancs, caixes i cooperatives ens vam posar per donar solucions, ha tingut molt poca aplicació. Són casos comptats, és un element que ajuda molt la gent per evitar aquestes situacions. També és veritat que nosaltres enguany potser no haurem fet moltes hipoteques, però sí que n’haurem renegociat moltes: canviar tipus d’interès, etc. Pensa que el volum de renegociacions és equivalent a la meitat de la producció que fem habitualment. Això és important.

—Canviar la hipoteca a interès mixt és la millor opció?
—És una bona oportunitat. Com que la demanda hipotecària és baixa, tots els bancs també tenim liquiditat, tothom vol captar clientela perquè una hipoteca et dóna, en general, la nòmina, les domiciliacions, les targetes… Llavors, al final fas unes condicions, francament, molt bones. Quasi com si tornessis a captar un client. I quan mires a quants interessos renuncia l’entitat en la renegociació, són molts diners. Però crec que és un factor positiu. En una situació en què han pujat molt els tipus d’interès, i això ho marquen els bancs centrals, la banca ens ajustem per no perdre la clientela.

—Però, en canvi, no es retribueix l’estalvi com la gent reclama per com van els tipus d’interès.
—A nosaltres no ens han criticat perquè no paguem. Depèn del termini, de si tens la nòmina o no, però som al 3%, al 2,75%, paguem un nivell de remuneració que s’ha anat ajustant segons la pujada dels tipus. I, de fet, vam ser dels primers que vam treure la comissió per tenir saldo al compte. Nosaltres, des que els tipus han estat en positiu, sempre hem tornat a activar ràpidament els productes de dipòsit, els productes d’estalvi i hem anat evolucionant la retribució en funció d’això. També s’han generat productes de renda fixa, fons de renda fixa, que són productes que tenen molt de valor, però són productes de 3-4 anys, aprofitant que els tipus d’interès ja eren als cims del 3, 3,25 o 3,5. Hem anat reaccionant de manera clara.

—Un jove entre vint-i-cinc anys i trenta-cinc que es vulgui comprar un pis, se n’ha d’oblidar?
—Dependrà dels ingressos que tingui. Nosaltres allarguem les hipoteques fins a trenta-cinc anys quan és una persona jove. El nostre estàndard ens agrada que siguin 30 anys, però si són 35 busquem la manera. És clar, aquí el que compta és el nivell d’ingressos, però també què costa un pis. La qüestió no és tant el finançament, que, en definitiva, un 3%, 4% o un 5% tampoc és un cost espectacular tenint en compte que la inflació en general és en nivells de 2% o 3%, sobretot si parlem d’una operació a molt llarg termini. El problema és el mercat immobiliari. Els preus són els que són, sobretot en les grans ciutats, i el mercat de lloguer també és molt alt. Hi ha una distorsió molt gran, i és un problema.

—Hi ha alguna manera d’arreglar-ho?
—La demanda i l’oferta que hi ha per a viure a Barcelona és la que és. Ve molta gent que treballa en el món tecnològic i que té uns ingressos que no són vinculats al territori, sinó que són de multinacionals. També hi ha pressió per fer hotels. La ciutat canvia de fisonomia i ja som un centre mundial. Tot això fa que la ciutat sigui en uns nivells francament difícils de sostenir. Tot canvia i això també ens impacta al negoci tradicional que fèiem i que hem de repensar.

—Com a cooperativa que sou, heu pensat mai a fer habitatge social?
—Treballem en algun projecte que aviat farem públic, que és d’habitatge cooperatiu. Mai a la història de la casa s’han finançat promocions, però ara treballem per trobar maneres de fer habitatge cooperatiu i també social per veure quin és l’encaix que podem tenir amb aquesta mena d’iniciatives. Pensem com donar alternatives a la clàssica compra de pis.

—Podeu desenvolupar-ho més?
—El concepte és clar: hi ha molta gent que vol un habitatge no com a valor d’adquisició o d’inversió, sinó simplement per a viure-hi. I això té tot el sentit del món. Com a cooperativa que som té sentit de buscar resposta a aquesta necessitat. Trobar solucions perquè la gent pugui viure en habitatges en un preu molt més ajustat que un lloguer actual, tot i que quan se’n vagi no tingui la plusvàlua, perquè això no és el que motiva aquesta gent. Hi ha moltes maneres d’afrontar aquest àmbit, i hi treballem.

—Teniu referents per a fer-ho?
—Hi ha iniciatives, com ara Sostre Cívic, que fan molta feina i amb qui tenim molta relació. Treballem amb ells per veure, des del punt de vista financer, com podem encaixar. Nosaltres tenim unes normatives, uns requisits reguladors que ens marquen, però crec que hi ha un camp per a treballar.

—Acabeu de presentar una nova imatge, en què es remarca que sou banca cooperativa. Quina és la intenció?
—El tret més important és reafirmar dues coses. Una, el concepte que som un banc cooperatiu, que és una denominació estandarditzada a Europa. I la segona, fer un pas endavant en la relació amb el soci. Tenim el propòsit d’humanitzar les finances. És un propòsit que no m’he inventat jo sinó que ha sortit de l’organització mateixa. Volem afrontar el repte de ser més pròxims al soci, d’establir una relació persona a persona, de confiança. També volem cuidar la salut financera dels socis i per fer-ho cal potenciar la cultura financera. En el món de les finances hi ha molt d’efecte ramat.

—Què voleu dir amb “efecte ramat”?
—Quan sembla que una cosa es posa de moda, tothom la fa, i potser no és el que toca, sinó que les persones han de mirar què necessiten des del punt de vista financer i com volen viure la vida econòmica o financera. Volem passar de ser farmàcia a ser metge. Volem contribuir a l’estabilitat financera.

—Això de la humanització sembla que les grans corporacions tan sols ho fan servir per al màrqueting. Els socis són conscients que sou cooperativa?
—Sí. El nivell d’interacció que tenim amb els socis és enorme. Amb tota la humilitat possible, intentem d’adaptar-nos amb el que pensem que necessiten.

—Canvi d’imatge, reforma de la seu… Penseu en la jubilació?
—Tot té el seu moment i, afortunadament, tot no és etern. Tot arribarà en el seu moment. L’estabilitat de la casa està absolutament garantida. És una cosa que tenim molt clara i no solament ara, sinó de fa anys. Els protocols que tenim i plantegem són molt evidents internament. L’entitat no la porta una persona, hi ha tot un comitè de direcció i tot un consell. El paper del consell és fonamental. Deveu haver vist que aquests últims anys el consell també ha anat evolucionant. Som en aquest període d’evolució, que jo em jubili és una cosa tremendament natural. No sé si serà d’aquí a tres mesos, d’aquí a sis mesos, d’aquí a un any o d’aquí a un any i mig, o quan sigui, però és un procés natural que tenim treballat i que serà molt positiu per a l’entitat. Fem evolucionar la casa i la posem en línia amb els temps que corren i amb les necessitats que té el grup.

—Però s’associa molt tot aquest període d’expansió amb la vostra gestió.
—Potser perquè sóc una de les cares més visible, però no ho he fet jo, ho ha fet tot un equip. Ho han fet diferents persones que han participat tant en l’àmbit del consell com del comitè de direcció. Això que hem fet és un mèrit de tot l’equip i dels socis, que confien en l’entitat. Qui d’alguna manera fa créixer l’entitat són els socis amb la seva actuació.

—Quan ho feu, us avorrireu?
—No m’avorriré mai, ho tinc claríssim.

—Després del gran creixement del 2017, créixer és més difícil?
—Sí, però ja creixerem. No busquem el producte de ganxo. Per créixer a la nostra manera cal temps. No busquem el client que ve a comprar l’oferta, l’oportunitat més barata.

—Però el món no funciona gaire així.
—Mira els joves, els bancs no els cobren, on han d’anar? Doncs, amb el que d’alguna manera saben que hi encaixen. En aquest sentit, notem que valoren molt tota la línia de sostenibilitat que tenim.

—Continueu obrint oficines, ara a Palma.
—Sí, nova oficina a Palma. Hi érem, feia sis anys que érem dins el Col·legi d’Enginyers amb un despatxet, i hi teníem dues persones. Bé, ara n’hem sortit i anem a l’avinguda d’Alemanya amb un local de cent metres quadrats i escaig i reforcem l’equip.

—Serà Caixa Enginyers?
—Sí, serà Caixa Enginyers.

—Al País Valencià també és Caixa Enginyers?
—Al País Valencià tenim tots dos rètols, en català i en castellà. Són aquells dilemes que a vegades hi són i que, bé, nosaltres d’alguna manera som Caixa de Crèdit dels Enginyers-Caja de Crédito de los Ingenieros.

—La qüestió de la catalanitat us va fer créixer molt. Estranya que no la feu servir com un element clau de la vostra imatge.
—Nosaltres cuidem la salut financera, aquest és el nostre leitmotiv, i les finances… Estem oberts per a tothom que comparteixi els valors de Caixa d’Enginyers o de Caja de Ingenieros, que són els mateixos.

—Però el 2017?
—No tinc res a dir de ningú. En aquella situació en què tothom estava molt esverat, vam procurar ser tan racionals com fos possible, perquè les finances són racionalitat absoluta. La decisió que es va prendre en aquell moment va ser pensant en la viabilitat de l’entitat i també en què tocava en aquell moment de màxima inestabilitat. No era moment de convocar assemblees per canviar la seu. També és una decisió que s’ha d’analitzar en consonància amb la història que tenim, d’on venim i qui som. No ens hem mogut mai d’on som, que és la Via Laietana. Fa cinquanta-sis anys que som aquí, en aquest edifici. Un altre factor és el de l’estabilitat financera i de viabilitat de l’entitat, que no és comparable amb unes altres entitats que van actuar d’una altra manera.

—És curiós, vau tenir una radicalitat basada en la racionalitat.
—Absolutament, però la radicalitat no va ser nostra, nosaltres vam continuar on érem, vam continuar fent el que fèiem.

—Que aquesta decisió us fes créixer vol dir que la gent va donar molt de valor al fet que no us n’anéssiu.
—Sí, crec que va ser el que va fer que molta gent que va venir a veure què passava va descobrir una entitat i va fer una campanya de comunicació enorme. No la vam crear nosaltres, sinó que la gent mateixa ens va donar a conèixer. Fixa’t que en aquell moment érem una entitat molt tancada i a partir d’aleshores l’adaptem a la nova situació. Hem anat evolucionant. Fins i tot, cinc anys més tard, hem canviat el logotip.

—Abans d’acabar, ara penso que els dos titulars més bons que m’heu donat són: “Hi ha un gran desgavell” i “Hi ha una gran incertesa”. En canvi, en el fons ara em parleu d’estabilitat.
—Ara és molt clar que has de tenir molt en compte les teves fortaleses, i en allò que no tens elements de seguretat, preocupa’t.

—Això què vol dir?
—Tenim unes ràtios de capital, de solvència, que enguany tancarem al 16%. És molt alt i això probablement ens minva la rendibilitat al ROE, que també serà bo. És bo perquè tot canvia molt de pressa i no saps per on vindran les coses. Un altre exemple, l’estructura de rendiments d’ingressos de l’entitat és molt estable, no depens d’un moment del mercat, de conjuntures específiques. Un altre: els nivells de liquiditat, això que parlàvem abans dels dipòsits, tenim una ràtio de liquiditat altíssima. Resumint, tenim un 60% més de dipòsits que no pas de crèdits, i és molt important preservar-ho. És una època que has de tenir les bases de seguretat molt fermes, molt sòlides. Davant una situació general d’incertesa, hem de continuar donant crèdit, pagar els dipòsits d’una manera natural, no grans tipus, perquè llavors també envies un senyal dolent. Has de mantenir els nivells de solidesa en termes de solvència perquè et dóna seguretat a tu i als socis, i et permet de continuar. Som en una època en què no solament pots dir de manera puntual que has tingut un bon any. No n’hi ha prou, perquè hem vist passar d’un any bo a un de dolent d’una manera ràpida. I ho hem de tenir clar en l’àmbit intern de gestió, però també hem d’estar amatents per saber què necessita el soci.

—És complicat, ser conservador i flexible alhora. És possible?
—Si t’hi fixes és el model de Caixa Enginyers. Vam tenir una gran expansió, que no vam anar a buscar sinó que va venir. Som conservadors, tot i que gestionem molts riscos intensament. També som flexibles, perquè, evidentment, hem de mirar què passa al soci i què necessita.

—I al lector, en el dia a dia, li aconsellaríeu el mateix?
—Absolutament, en aquest moment més val estalviar, però de manera periòdica i sistemàtica. Si pots fer un estalvi periòdic de dos-cents euros el mes, no els tinguis al compte corrent, que serveix per a cobrar i pagar. Per exemple, si tens una hipoteca i pots reduir la càrrega financera, potser et convé de fer una amortització anticipada. Potser no total, perquè has de pensar en quines condicions t’ofereix el banc…

—Estalviar no és solament guardar?
—No en sabem, d’estalviar.

—Què hem de saber?
—Les finances tenen un hàndicap amb les persones, perquè moltes vegades els nostres comportaments no són racionals, i per això a vegades hi ha problemes. Actuem per la força de dir: “Ara he de fer això perquè tothom ho fa.” I ha de ser racional, pensant per què vols estalviar, quant, com. La cosa lògica no és que te’n vagis a comprar lletres del tresor perquè et diuen que paguen el 3,50%, sinó que aquests diners que has anat guardant els posis… Els inversors no van amunt i avall dient, “ara compro”, estalviar és com et comportes amb aquests diners que vols guardar. Nosaltres potenciem l’estalvi periòdic, que potser tan fàcil com un PIES, que no dóna una rendibilitat alta, però els pots recuperar o pots invertir a una cartera de fons. O fer un dipòsit. Tot això es pot fer amb cent euros el mes. D’alguna manera, crees una inversió. No s’ha de fer per impulsos, o perquè m’han dit que ho he de fer.

—Molta gent pot pensar que això que dieu no té sentit perquè és molt difícil estalviar.
—En general, la gent estalvia. Un estalvi pot ser de cent euros o de cinquanta euros. El que és important és aprendre a comportar-te d’una manera financera consistent. I, com a entitat, hem d’ajudar que hi hagi comportaments consistents.

Els productors de poma de muntanya, agrupats sota la cooperativa Biolord, aquests dies fan la recol·lecció. En algunes zones, com és el cas de Prades de la Molsosa, al sud del Solsonès, la collita ha estat perjudicada per les calamarsades de l’estiu, però en general la producció és molt bona respecte dels quilos recollits. La muntanya i l’altitud donen unes qualitats excel·lents a la poma, però també en compliquen el cultiu. Pintó ha explicat les dificultats que tenen a l’hora d’accedir a ajuts per adquirir maquinària: “Ens costa molt perquè som uns estranys, cultivem en un lloc on no hi ha costum, i els ajuts són pensats per a unes altres menes de productors.”

A banda de la poma, els productors també comercialitzen suc, sidra i un fermentat sense alcohol. A més, fan vinagre i són a punt de treure un destil·lat. Ho venen directament a les botigues, el 80% a l’àrea metropolitana, però també exporten a París i en uns quants punts de l’estat espanyol. “La nostra dificultat no és vendre. Ens costa produir”, conclou Pintó.

—Caixa d’Enginyers continua creixent, és a punt de tenir 210.000 socis. Quina és la clau d’aquest èxit?
—La Caixa d’Enginyers no és nova, l’any que ve fem cinquanta-cinc anys. I durant tots aquests anys hem anat fent les coses bé.

—Fer les coses bé no sempre és prou.
—En el cas de la Caixa d’Enginyers, fer les coses bé vol dir que som una banca cooperativa, cosa que, entre més coses, implica una governança absolutament diferent. Vol dir transparència, perquè el client és alhora soci i, per tant, propietari del capital. Això trenca les dinàmiques entre clients i accionistes. Si hi afegim molt bona gestió, fa que siguem un model i referent de solvència en qüestions de fiabilitat i de qualitat de servei. Som una entitat resilient, i ser cooperativa fa que ho siguem més. S’ha d’anar creixent de manera ordenada i orgànica. Tenir uns valors de gestió molt propis i uns de relació amb els socis ens fa diferents i ens fa tenir un recorregut de futur segur.

—Tal com va el món de les finances, creieu realment que la banca cooperativa és un model de futur?
—Sí. Tot i que és veritat que a Espanya representem el 10%, si ho mirem en un context comparat, veiem que a la resta d’Europa la banca cooperativa té un pes important. A França representa el 60% del mercat financer, a Alemanya és el segon grup després del “big bang”. I hi ha més dades i exemples. Qui no coneix el Rabobank d’Holanda?

—El moviment cooperativista a Catalunya té un passat importat, però és en un bon moment, ara?
—No ho puc valorar. Som una part de l’economia social i la covid ha posat de manifest, una vegada més, que aquests valors són en alça, i també altament positius a l’hora de poder resistir de manera resilient. El model cooperatiu és totalment complementari a més models d’organització que hi ha a la nostra societat. Les dades europees assenyalen que tenim un recorregut.

—Com es tradueix aquesta economia social i sostenible al dia a dia?
—No som un banc tradicional, som una caixa conformada per socis. Això es tradueix en el fet que posem el soci al centre i donem serveis de valor afegit. No parlem mai de les relacions a curt termini, sinó a llarg termini en què la confiança i la professionalitat dels companys i companyes són bàsiques. Jo, per exemple, sóc responsable del segment de banca institucional i això vol dir treballar transversalment i buscar acords amb més actors en l’àmbit socioeconòmic i treballar per intentar de crear sinergies. Treballem transversalment buscant acords, i també territorialment.

—Això de la sostenibilitat i les renovables, a vegades sembla un missatge buit, de tant que el fa servir el màrqueting. Com el feu creïble?
—Caixa d’Enginyers va crear l’any 2006 el primer Fons d’Inversió Socialment Responsable. El 2019 se’n va crear un altre d’específic per complir els Objectius de Desenvolupament Sostenible. Estem absolutament adherits a tot allò que fa referència al compliment de l’Agenda 2030. Més enllà de ser una entitat financera i que ens deguem al resultat i a la viabilitat econòmica, tenim cura de l’impacte ambiental i social de les nostres activitats. No som una entitat que simplement té una interacció de fluxos econòmics, sinó que volem ser un actor per mirar de construir un desenvolupament sostenible més bo, intel·ligent i cohesionat amb el territori. Actuem d’acord amb això. Com s’aconsegueix que sigui realitat? Doncs, entre més coses, fent finances sostenibles. En el fons, és una estratègia que va més enllà dels productes i serveis financers. Més enllà de la viabilitat o de l’impacte econòmic, es té en consideració l’impacte a escala social i ambiental, i també la governança. I això es fa, per exemple, amb una gestió com la nostra, que fa 25 anys que tenim 75 productes SGE. Les finances sostenibles es quedaran per sempre. És un nou paradigma i a la casa ens el creiem.

—Finances sostenibles que vol dir a l’hora de la veritat?
—Són quinze anys de finances sostenibles, es diu aviat. El concepte de finances sostenibles va començar aquí. Això vol dir tenir fons d’inversió articulats amb aquests criteris, mantenir una oferta de crèdit i que la nostra xarxa comercial es formi per tenir criteris SGE. La societat cada vegada està més sensibilitzada sobre qüestions de sostenibilitat i canvi climàtic. Els bancs ara han pujat al carro d’aquest afer, però nosaltres fa vint anys que hi som. No som oportunistes. Fa vint anys que ens ho creiem i que és al nostre ADN. No és una eina de màrqueting per a vendre més. A la nostra cartera és impossible que hi hagi afers de joc, d’armes, de tabac, i això vol dir que som conseqüents.

—Sou una banca ètica?
—Ens definim com a banca responsable, però intentem de ser tan ètics com sigui possible. Ens agrada ser curosos, també amb les paraules.

—Heu parlat de governança unes quantes vegades, per què la considereu tan decisiva?
—Sóc al banc d’ençà del 15 de febrer, però, per mi, assistir a una de les nostres assemblees és força paradigmàtic. No són d’accionistes, sinó de socis, que és molt diferent. Això és important per a entendre com funciona una entitat cooperativa, en què una persona pot alçar la mà i interpel·lar respecte de les decisions que es prenen, pot votar i hi ha una transparència absoluta. Quan hi ha qualsevol queixa, no és d’un client, sinó d’un soci. És clau i defineix la nostra governança.

—És un model de futur?
—Aquest entramat de comunitat ens fa molt més forts. No sóc economista com per dir què passarà o si passarem del 10% en el pes del sector. Però sí que tinc clar que creixerà perquè la gent cada vegada més vol poder participar, poder tenir informació i poder interpel·lar.

—El creixement que fa Caixa d’Enginyers el 2017 és influït pel fet que la societat catalana interpreta que és un projecte català, sobretot perquè no canvia de seu. Però el vostre president sempre nega cap caràcter polític a l’entitat. En algun moment d’aquesta conversa, heu fet esment a Espanya i Catalunya. Què passa amb aquesta qüestió?
—El 78% dels socis, si no vaig errat, són de Catalunya, i el 22%, d’Espanya. El meu segment és de Catalunya i Balears i per això parlo a vegades de Catalunya i Espanya. En allò que fa referència al meu segment, tenim la filosofia de ser a tot arreu. A les Balears, que és un lloc molt interessant, tenim una oficina d’ençà de fa set anys.

—El nostre marc com a mitjà de comunicació no és l’estat espanyol, són els Països Catalans. Teniu oficines al País Valencià?
—N’hi tenim tres. A València n’hi ha una, i una altra dins la universitat, molt pensada per al jovent. També en tenim una a Alacant.

Amb el lema ‘L’economia ha canviat. I tu, a què aspires?‘, la fira vol ser l’aparador de l’economia social i solidària de Catalunya i un espai per a atendre la demanda ciutadana d’alternatives ètiques, sostenibles i arrelades al territori.

Enguany el contingut de la fira girarà entorn de tres eixos: la resistència, és a dir, l’anàlisi crítica de la realitat i la defensa dels drets col·lectius; la creació, com a constructora d’alternatives que posen l’economia al servei de les persones i del medi; i l’avanç, com promoure debats estratègics sobre el creixement del moviment perquè sigui emancipador i s’estengui.

Després de rebre onze mil visitants l’any passat, la fira enguany vol fer un salt i obrir-se als qui, en el context actual, cerquen alternatives de consum, és a dir, als qui volen fer canvis i abraçar iniciatives que posin la vida al centre, amb projectes locals arrelats al territori.

Precisament, una de les novetats d’enguany és un nou espai dedicat al consum responsable, situat a l’entrada de l’espai Elisa Garcia. En aquesta zona hi haurà el projecte Pam a Pam, que aplega alternatives de consum de tot Catalunya. També s’hi podran trobar alternatives d’estalvi i de gestió de banca amb principis ètics i hi haurà la família Opcions, una iniciativa capdavantera a Catalunya que promou el consum conscient i que, juntament amb les seves sòcies, assessoraran els visitants en el salt cap a un consum diferent en els camps de l’energia, amb Som Energia; de les telecomunicacions, amb Som Connexió; de la mobilitat, amb Som Mobilitat; i de les assegurances, amb Arç Cooperativa.

A més, la fira també es compromet amb la cultura i ofereix una vintena de propostes culturals, entre les quals es destaquen els concerts de Say It Loud, amb la presència del duet nord-americà de hip-hop polític Rebel Diaz, i Joan Colomo.

L’economia social dona feina a més del 10% de la població activa de Catalunya, aporta el 8% del PIB i agrupa unes 60.000 organitzacions que presten servei a cinc milions de persones. El 2018 es van crear 210 noves cooperatives, una xifra rècord. En 10 anys el nombre de treballadors ha passat dels 38.000 als 46.000. Mitjançant el programa d’Economia Social del departament s’ha creat la Xarxa d’Ateneus Cooperatius, que s’ha estès per tot el territori i ha acompanyat un 47% de les cooperatives noves que s’han creat en 30 comarques diferents.

Més de 320 entitats públiques i privades formen part dels 14 ateneus existents. Des d’aquí, s’han creat 129 empreses d’economia social i solidària , amb més de 600 persones inserides. Paral·lelament i de la mà de les entitats representatives del sector, el Govern s’ha proposat el repte de construir un nou marc normatiu a través del desenvolupament de la Llei d’Economia Social i Solidària de Catalunya i el decret d’Empresa Social.

Al seu torn, Aragonès ha sentenciat que la CUP-CC considera que aquest ‘atac’ als treballadors del sector també és un atac a la sobirania. ‘Demanem a l’administració catalana que faci complir la llei’, ha sentenciat el diputat anticapitalista, que també ha reclamat a tota la classe treballadora dels Països Catalans i d’arreu del món que se solidaritzi amb els empleats de Càrnies en Lluita.

La diputada López ha denunciat que la precarietat laboral és un problema ‘nacional’, i el republicà Albert ha advertit que la situació d’Osona és només la ‘punta de l’iceberg’. D’altra banda, l’advocat de Càrnies en Lluita, Antoni Iborra, ha pregat que el Parlament prengui consciència del problema, se solidaritzi amb els treballadors, i faci un seguiment ‘intens’ de la situació.

El ple de l’Ajuntament de Vic va aprovar dimecres una moció presentada per Capgirem Vic en defensa dels drets dels treballadors del sector carni. Concretament, el consistori insta la Generalitat a fer complir a les empreses la llei catalana de cooperatives, que a grans trets demana una equiparació dels drets dels treballadors de les anomenades falses cooperatives amb els drets dels treballadors de règim general – atur, vacances o baixes per accident, entre d’altres.

Des de Capgirem Vic, el regidor Marc Barnolas, ha denunciat el ‘frau de llei’ que suposa que el març passat el Parlament aprovés una modificació de la llei per corregir la situació de les anomenades falses cooperatives, ‘però ara hi ha una majoria d’empresaris del sector que no vol complir’. L’exemple més recent és l’acomiadament de les 28 persones a l’escorxador Le Porc Gourmet, la setmana passada, que denuncia el col·lectiu Càrnies en Lluita, i també la possibilitat que 500 persones més del mateix escorxador vagin al carrer a finals del mes de febrer.

Alguns dels treballadors acomiadats han assistit al ple i una representant de Càrnies en Lluita ha llegit la moció. Finalment, el text ha obtingut el suport de totes les formacions del plenari, excepte del regidor de Plataforma Vigatana, que s’ha abstingut. D’altra banda, dissabte passat i sota el lema ‘Respectem els nostres drets: torneu-nos la feina!’, una setantena de treballadors van participar en l’organització i l’acampada que va organitzar Càrnies en Lluita per protestar pels acomiadaments.

La situació, evidentment, és tensa. Falten quatre dies per a la proclamació de la independència. Què voleu? Com voleu que no siga tensa? Els nervis són comprensibles, però si emboiren la vista ja no ho són tant.

En aquests quatre dies vinents passaran moltes coses i algunes seran complicades d’entendre, potser. Per exemple, hi ha gent que pensa que Jordi Sànchez i Jordi Cuixart no haurien d’anar a declarar a Madrid, i encara menys el major Trapero. Les opinions sempre són lliures, però abans de deixar-se endur aniria bé de reflexionar sobre el punt on som.

Recordeu que molta gent deia que no arribaríem a fer el referèndum? Recordeu que molta gent afirmava, amb una gran seguretat, que els Mossos es migpartirien i no obeirien ordres? Recordeu que havien de tancar VilaWeb i els altres diaris que van publicar els anuncis oficials de la Generalitat? Recordeu?

El referèndum ha estat una prova, em sembla que ben contundent, que el govern sap què fa, que com a país sabem on anem. La repressió desfermada durant la campanya no va servir de res. No van trobar ni una urna i els milions de butlletes que van segrestar no van impedir la votació. Quants de vosaltres no us vàreu posar nerviosos, aleshores, quan entraven en una impremta o una altra?

Tanmateix, el govern anava fent. Amb una organització metòdica i eficaç. Es van comprar les urnes, es van guardar, es van distribuir, es van custodiar, es van estudiar totes les possibilitats i es va actuar quan calia i on calia. El cens universal va ser un colp impressionant que centenars de persones van guardar en secret fins menys de quaranta-vuit hores abans de la votació –com avui expliquem, en part, en aquesta entrevista. I el poble va donar una lliçó de dignitat i de valentia, de decisió, impossible de superar.

Ara tenim a quatre dies la proclamació i jo crec que la mateixa gent que ha fet això i que ha estat capaç d’esquivar la repressió més absurda que ens puguem imaginar mereix una mica de crèdit. No parle de tenir-hi fe cega, això mai, però sí de donar-los el crèdit que s’han guanyat en vista dels resultats de les seues accions prèvies. Si aleshores tenien totes les possibilitats previstes, per quina raó no les hi haurien de tenir ara?

Aquestes coses que ara poden desconcertar alguns van en aquesta línia. Portar a dilluns la declaració i no precipitar-se és un missatge de control adreçat a la comunitat internacional. Els diuen que la Generalitat fa allò que cal quan considera que cal i sense anar a remolc d’Espanya. Ser previsibles és molt important al món. Mentrestant, Madrid es negarà a acceptar cap mediació de ningú i intensificarà el nivell de violència i agressivitat contra la Generalitat. Catalunya podria acceptar perfectament una mediació per fer ara un nou referèndum acordat, però Espanya no. Què hi perdem, doncs, posant-los contra les cordes i demostrant al món qui en té la culpa? I, si per atzar acabassen acceptant un referèndum acordat, quin problema hi hauria?

Quant a Europa, dues consideracions. La primera, que estem sols. I que ho estarem mentre no declarem la independència i segurament un temps més, encara. Europa no ens ajudarà gens, en res. Com voleu que ens ajude aquesta Europa insensible a la crisi dels refugiats, insensible al referèndum grec i al Brexit, l’Europa que posa i trau primers ministres italians sense que els voten els italians, l’Europa que obliga a canviar constitucions en una nit per sacralitzar les mesures d’austeritat? Europa té l’ànima definitivament morta i és un club de cínics que només miren pels seus interessos.

Els interessos són la base de la seua política. Però escolteu –i aquesta és la segona consideració–, això també s’aplica per a nosaltres! Quan Catalunya proclame la independència ells, els mateixos estats que ara protegeixen Espanya, tindran uns interessos nous a defensar també. I és igual d’innocent creure’s que ara defensaran els catalans passe què passe com creure’s que després de la independència defensaran Espanya passe què passe. El món no funciona així i si algú s’ho pensa ja s’ho trobarà als morros. Com s’ho ha trobat tot aquests dies.

El president de la Cooperativa, Lluís Clotet, ha destacat que a un centenari s’hi arriba “amb l’esforç de molta gent, dels ramaders socis, els treballadors i sobretot dels clients que ens fan confiança”. L’alcalde de la Seu, Albert Batalla, ha anunciat que des del consistori es proposarà donar la medalla d’honor de la ciutat a la Cooperativa Cadí.

La cooperativa està formada per 130 socis, tots ells de l’Alt Urgell i la Cerdanya. Cadí, a més del paper fonamental que ha tingut en l’arrelament de la població al territori, ha impulsat una activitat, l’elaboració de formatges, que dinamitza l’economia d’una zona amb poques alternatives. Cadí, a més, forma part de Cooperatives Lleteres de Catalunya que comercialitza la marca Llet Nostra.

La Cooperativa Cadí entra cada dia a la seva planta de producció uns 180.000 litres de llet provinents de 130 explotacions ramaderes ubicades a les comarques de la Cerdanya i l’Alt Urgell. Un dels trets diferencials de la cooperativa és que la recollida és diària i la llet entra en un temps molt breu al circuit de fabricació, aquest fet, dóna als productes de Cadí unes propietats organolèptiques úniques i molt apreciades.
Actualment Cadí té uns 120 treballadors provinents tots de les comarques de l’Alt Urgell i la Cerdanya. A l’any, fabrica 8.200 tones de formatge, 460 de mantega i 450 de mató, formatge fresc i quallada.

L’any 2000 a la cooperativa li va ser concedida la Denominació d’Origen Protegida pel formatge Urgèlia, l’únic formatge de Catalunya amb denominació, i l’any 2003 es va concedir a la mantega, una de les poques del món amb denominació. Enguany la Generalitat ha concedit a la Cooperativa la Creu de Sant Jordi per la seva contribució a l’economia pirinenca i la seva contribució a reequilibri territorial del país.