Les seves propostes de projectes són molt més delimitades i «mesurables»: saber quanta proteïna X entra o surt d’una certa membrana; si la temperatura de la mar a l’agost puja més en un lloc que en un altre, o quins grups neuronals s’activen quan llegim un text o l’escoltem. Són preguntes concretes que, des de la mateixa formulació, saben que potser podran resoldre amb els seus mètodes experimentals. I està molt bé que sigui així perquè, peça a peça, una aportació ací i una allí, van sumant per a completar el puzle. Però la realitat és que si d’entrada es troben una pregunta que, per àmplia o per no experimentable, veuen impossible de resoldre (per exemple, com millorar l’educació a Espanya), la tendència general és descartar-la. I quan algú intenta respondre-la amb mètodes no empírics o especulant a partir de la seva experiència personal, ho solen menysprear per falta de dades que donin suport a les seves opinions.

No estic criticant el mètode científic ni aquesta manera d’investigar, perquè és tremendament honesta, rigorosa i eficient, i no dubto que la suma de totes aquestes respostes a petits detalls sigui el camí per a resoldre grans enigmes. Simplement poso de manifest una limitació que em trobo molt sovint en el meu treball divulgatiu: el món real és complex, i quan intento utilitzar la ciència com a font per a divulgar problemes de caràcter més social o complex, veig que no és suficient.

Sempre dic que divulgar sobre una cosa tan llunyana com l’univers és infinitament més fàcil que divulgar sobre una cosa més pròxima com el comportament humà, perquè la física és exacta i la psicologia, no. Si a l’investigador més reconegut del món en neuroendocriologia de la resposta sexual li poses davant una dona que li diu: «No tinc desig sexual, què em passa?», us asseguro que no sabrà què respondre. Per això hi ha psicòlegs encarregats d’esbrinar-ho amb mètodes no necessàriament científics. Quan en El cazador de cerebros entrevistem químics experts en microplàstics o materials biodegradables i els preguntem què farien ells per atallar el problema, veiem que les seves respostes no ens serveixen, perquè en realitat no tenen una visió prou àmplia de la situació, ni assumeixen que sigui la seva responsabilitat. I si a investigadores en educació els preguntem quines metodologies funcionen millor i quines pitjor, els resulta molt fàcil parlar dels neuromites que no funcionen (això és senzill de descartar experimentalment), però deixen anar infinits «depens» i incerteses a l’hora de posar per davant un mètode respecte a un altre. Mai no donen una resposta clara, potser perquè en realitat no n’hi ha. Totes les galàxies segueixen les mateixes lleis de la física, però no totes les aules escolars i ments humanes es comporten igual. Que, segons un estudi, al 65 % d’alumnes els funcioni millor una estratègia educativa que una altra resulta informatiu, ben cert, però pot succeir el contrari amb alumnes d’una classe social diferent de la que s’ha inclòs en la recerca. Conclusió: en la pràctica, l’experiència del professor pot ser més útil que no pas la informació científica, i potser hauríem de valorar unes certes visions qualitatives.

Potser per això està agafant tanta força el plantejament de projectes científics amb l’enfocament de missions: reptes concrets que fomenten la multidisciplinarietat i marquen una direcció i objectius més clars que la ciència tradicional, més acadèmica i avaluada a partir de publicacions d’un impacte científic que no té per què coincidir amb el social. Aquest plantejament també comporta la creació d’estructures que processin la informació científica en documents més orientats a la presa de decisions. Jo mateix estic treballant per a una institució en un informe sobre la resposta de la ciència a la COVID-19 a Amèrica Llatina, on allò qualitatiu ens està donant informació més rellevant que allò quantitatiu. Però anant a la divulgació, que és el que aquí ens interessa, el meu missatge és que la divulgació o periodisme científic convencional centrats a explicar de manera clara i rigorosa el que fan els científics estan bé, però trobo que amb això no hi ha prou.

Ens hem acostumat al fet que, en nom del rigor, quan preguntem alguna cosa complexa a l’investigador i aquest no té la resposta, l’obviem o diem que no està resolt i ens quedem tan tranquils. Jo he arribat a un punt que no m’hi puc avenir. Fa temps que provo de fer una divulgació on el punt de partida no sigui la ciència sinó la societat, i que els investigadors i la ciència siguin la font, l’eina. Però reconec estar obtenint resultats dispars. Sóc el primer que quan fem el càsting d’El cazador de cerebros insisteixo en gran manera que no se’ns colin persones que parlen des de fora de l’evidència, o que donin opinions no contrastades, perquè quan ens trobem amb una altra de diferent, ens falta l’element empíric per a jutjar-les. Per aquest recel, en diversos capítols ens quedem a mig fer, i sí, fem una mirada científica a temes socials que resulta valuosa, però ens quedem lluny de les preguntes complexes. Per això trobo que si volem que la ciència sigui la nostra guia, ha d’arriscar una mica més donant respostes, i sobretot, estar ella i nosaltres més oberts a incorporar anàlisis qualitatives i opinions expertes encara que no estiguin basades en l’evidència. És una frontera delicada i potser peco d’inconformista i impacient. Però em sembla que no soc pas l’únic.

Pere Estupinyà és escriptor i divulgador científic.

Aquest article ha estat publicat a la secció «El lladre de cervells» de la revista Mètode. Pots llegir més articles de la secció ací.

Era una època d’intensa exploració, en què cada expedició portava de tornada meravelles de la natura desconegudes fins al moment per als europeus, prodigis que s’anaven emmagatzemant en aquestes sales. D’aquesta forma, armadillos dissecats s’alternaven en els expositors amb sofre cristal·litzat –d’un color groc intens–, al temps que el gravat d’un nàutil compartia espai amb la closca de crancs que feien un metre d’amplada. En començar a explorar-lo, les sorpreses van començar a brollar d’un món aparentment familiar.

Quelcom semblant succeeix amb la molècula d’oxigen. Des de l’escola, tots coneixem què és aquest compost. En major o menor mesura, tots hem estudiat que és un dels principals components de l’aire que inhalem, que el consumim durant la respiració i que són els organismes fotosintètics els encarregats de restituir-lo a l’atmosfera. Fins ací, res extraordinari.

Potser ens resulte més desconegut el seu origen al nostre planeta: originalment l’atmosfera no contenia tal quantitat d’oxigen, sinó que aquest és en la seua major part d’origen biològic. De fet, els primers 2.000 milions d’anys de vida a la Terra (aproximadament) van transcórrer en absència d’aquest compost. Va ser a través de la fotosíntesi oxigènica (duta a terme per cianobacteris i, posteriorment, per plantes i algues) que l’oxigen va anar acumulant-se fins a arribar a les concentracions que podem trobar-hi avui dia.

Però en realitat, si l’exploràrem prou, comprovaríem que únicament amb l’oxigen tenim més que suficient per omplir tot un gabinet de curiositats, un de modern. I és que aquest compost té mil facetes dignes de ser explorades: si ens hi submergim, podrem comprovar fins a quin punt representa un paper fonamental en el desenvolupament de malalties de caràcter neurodegeneratiu com l’Alzheimer o el Parkinson; com forma part dels nostres sistemes de defensa mes íntims, o el mode en què el podem emprar per eliminar tumors amb una precisió microscòpica.

Així, d’igual forma que els succeïa als exploradors europeus del segle XV amb les terres més enllà de l’oceà, en començar a explorar l’oxigen naix dins nostre un impuls per conèixer-lo en profunditat, per traure a la llum tot el que amaga; per endinsar-se en aigües desconegudes i donar a conèixer, un a un, els prodigis i les excentricitats que guarda dins seu. Explorem, doncs, la molècula d’oxigen.

La importància d’allò corrent

Comencem pel que ens resulta més comú: l’oxigen té un paper fonamental en la preservació de les funcions vitals de l’organisme, això és ben conegut. I entre aquestes, aquest compost fa un paper especialment rellevant en les relacionades amb l’obtenció d’energia a partir dels aliments que ingerim. L’oxigen és l’eina de què disposa el nostre metabolisme per esprémer l’energia emmagatzemada en el menjar.

Cadascuna de les cèl·lules del nostre organisme, bé siga una neurona, bé siga una cèl·lula muscular, utilitza l’oxigen amb aquest propòsit. És lògic, doncs, que com més intensa siga l’activitat d’una cèl·lula, més energia necessite i, en conseqüència, major siga el seu consum d’oxigen. Per posar un exemple, en moments d’activitat elevada, els músculs necessiten que hi arribe més quantitat d’aquest compost que viatja a través de la sang encapsulat en l’hemoglobina. Tot això es tradueix en el fet que el cor ha de bombar a més freqüència perquè el flux de sang (i per tant el d’oxigen) siga més abundant.

Aquesta és una característica general de la gran majoria de teixits cel·lulars que componen el nostre organisme. Ara bé, si existeix un òrgan estrella en el consum energètic, aquest és el cervell. Tant les neurones com les diferents cèl·lules que els serveixen de suport, com els astròcits, necessiten oxigen en quantitats ingents per a poder funcionar. I no sols per a dur a terme la respiració cel·lular, sinó també per a sintetitzar els neurotransmissors, molècules menudes que serveixen perquè les neurones es puguen comunicar entre si. D’aquesta manera, tot i suposar poc més del 2 % del pes d’un ésser humà, el cervell és el responsable de vora el 20 % del consum total d’oxigen de l’organisme. No és estrany, doncs, que siga particularment susceptible de patir el mal caràcter de l’oxigen, el conegut com a dany o estrès oxidatiu.

Efecte de l’estrès oxidatiu sobre un teixit neuronal sa. Com es pot comprovar, l’activitat de les espècies reactives d’oxigen sobre aquest condueix a la seua degradació, és a dir, a una reducció tant del nombre de neurones com de la quantitat de connexions que poden establir entre elles. Un dels efectes principals d’aquesta reducció és el deteriorament del funcionament del teixit. Aquesta degradació és la que provoca el desenvolupament de malalties neurodegeneratives com l’Alzheimer, el Parkinson i el Huntington.

Perquè sí, sona estrany, però l’oxigen té un caràcter un poc particular. En la seua configuració fonamental, la que presenta majoritàriament en l’atmosfera o en la nostra sang, l’oxigen no és tòxic. De fet, si ho fora tindríem un problema, ja que hi estem en contacte íntim i continu: constitueix el 21 % de l’aire que respirem, és present en l’interior de totes i cadascuna de les nostres cèl·lules i pren part en alguns dels processos metabòlics més rellevants per a la majoria dels regnes biològics (com la respiració cel·lular o la fotosíntesi). Tot i això, l’oxigen ho pot ser, de verinós.

Álvaro Martínez Camarena és investigador postdoctoral de química supramolecular de la Universitat de València.

Llig ací l’article complet publicat a la revista Mètode

El seu camp d’especialització són les epífites, les plantes no parasitàries que creixen a la part superior dels boscos tropicals. Són plantes que no tenen arrels, amb fulles que agafen aigua de la boira. Què va descobrir estudiant-les?

Vam fer experiments en els quals vam retirar unes mates d’epífites per estudiar-ne els índexs de recolonització. La nostra hipòtesi era que tornarien a créixer ràpidament. Quan mires una branca que està coberta d’aquestes plantes enormes i exuberants –n’hi ha que són gegantines–, penses que estan perfectament bé. Vaig pensar que al cap d’un any ja s’haurien regenerat. Però va passar un any, dos anys, tres, quatre, cinc, deu, quinze, vint anys… Ara fa gairebé trenta anys i, quan hi torno, encara puc veure els trossos que vaig retirar perquè no s’han regenerat del tot. Això vol dir que aquestes plantes que creixen a les capçades dels arbres tropicals, tot i que semblen molt potents i molt fortes, en realitat són molt fràgils i cal cuidar-les.

Així doncs, la natura és molt més fràgil que no ens pensem?

Sí, exactament. Mirem aquests grans boscos i pensem: «Oh! estan molt bé! Duraran centenars d’anys.» Però quan els exposem al canvi climàtic o a la contaminació de l’aire ens trobem molt sovint que són molt molt fràgils, molt més sensibles que no pensàvem.

Com va néixer el seu interès pels arbres?

Quan era petita, la meva família era molt nombrosa; passaven tantes coses i tot era tan caòtic: deures i germans i germanes i gossos i gats… Quan pujava a dalt d’un arbre al jardí de casa dels meus pares, sentia que era el meu lloc, un lloc molt tranquil. A dalt d’aquell arbre m’adonava que estava segura, com si l’arbre em protegís, i a més era una experiència divertida. O sigui que vaig pensar: «Si els arbres m’han donat tantes coses, quan sigui gran els hauria de tornar alguna cosa a canvi.» Vaig pensar a fer-me bombera, guardabosc… La veritat és que no sabia com fer-ho, però tenia una cosa clara: volia ajudar els arbres per tot el que m’havien donat quan era petita. I així va ser.

Això que diu em fa pensar que, d’alguna manera, els arbres i els nens estan molt relacionats. També ho veu així?

Sí, tots els nens volen pujar a un arbre i pujar ben amunt. Per a mi, com a biòloga, va ser molt important que la meva connexió amb la natura s’hagués establert ben aviat, quan era una nena, perquè a aquesta edat és quan crees els vincles més forts. Realment molts biòlegs fan les primeres passes, sense adonar-se’n, quan són nens petits i comencen a fixar-se en la natura. Queden admirats i diuen coses com ara: «Oh, insectes!», «Oh, ocells!» i «Oh, quin arbre!», i és aquesta fascinació el que els fa prosseguir amb el coneixement científic. Per això és tan important escriure llibres per a nens i fer arribar als infants la idea que cal tenir cura de la natura. Quan parlo amb alumnes de batxillerat sovint recordo que, per a mi, de jove, era molt important saber que hi havia adults que treballaven per salvar la natura. És per això que em sap tan greu que hi hagi tants nens a les grans ciutats separats de l’entorn natural i sense arbres als quals enfilar-se.

Sovint diu, amb preocupació, que «la societat s’està separant de la natura». Tenint present que els humans som natura, estem perdent la connexió amb nosaltres mateixos?

Exactament. Al llarg de tota l’evolució, els humans hem format part de la natura i ens n’hem sentit part. L’espècie humana sabia que havia de protegir-la per continuar obtenint menjar i refugi… I no només per motius pràctics, sinó també per motius espirituals i per la seva bellesa. I ara, en lloc d’arbres, o de bosc, o de desert, bona part de la població viu voltada d’edificis i d’asfalt. I, a més, sovint es pensa que el món construït, aquest món creat pels humans, és millor. Per descomptat, això no és cert. Sabem que tot el menjar, tot el refugi i tota la bellesa prové realment de la natura. I a mesura que ens en separem, perdem les arrels en les quals hem evolucionat, en les quals ens hem convertit en humans. I per això crec que és molt important involucrar tothom: artistes, religiosos, presos, gent de moda i científics per mirar de salvar la natura.

Certament, vostè ha obert la universitat i ha col·laborat amb molts col·lectius, un dels quals l’artístic. Els artistes s’aproximen a la natura d’una manera molt diferent a la dels científics. Artistes i científics poden aprendre els uns dels altres?

És veritat que en certs aspectes, ciència i art són molt diferents, però jo crec que també són importants les similituds entre els dos àmbits. En aquest sentit, penso que tant els científics com els artistes són persones curioses, que es fan preguntes. En el cas dels científics, es tracta de preguntes científiques, per exemple, quantes espècies d’arbres hi ha a Costa Rica? I els artistes es fan preguntes més estètiques com quina és la llum que es filtra en el bosc i com va canviant a mesura que es puja cap a les capçades dels arbres? Però, en última instància, els científics i els artistes són força semblants perquè volen entendre el món i volen comunicar el que han entès. Vaig col·laborar amb una ballarina moderna, i, d’entrada, vaig pensar que la ballarina agafaria la informació que jo li donava i que, ballant, comunicaria el que jo li havia explicat. Però, en canvi, vaig descobrir que ella tenia les seves pròpies idees sobre com funciona el bosc, quines són les interaccions entre els primats i els arbres… Quan ballava, jo no podia deixar de mirar-la i pensar: «Ah, ara veig el bosc d’una altra manera!». I crec que té a veure amb la curiositat, amb la idea que podem aprendre de moltes maneres, que ens podem comunicar de moltes maneres. En alguns casos, els artistes són millors comunicadors que els científics. El públic quan va a un espectacle de dansa o a un museu vol copsar les coses a través dels sentits, dels ulls, de l’oïda. Els científics som precisos a través de la raó, dels fets, de les dades. No és que uns siguin millors que els altres, només són diferents i em sembla que quan els poses a treballar junts arribes a entendre tot el bosc o tot l’ecosistema d’una manera més àmplia, que només amb la ciència o només amb l’art.

També ha col·laborat amb presons. Ha tingut resultats impressionants en casos de confinament solitari, amb presos que experimenten una gran millora només amb una hora de veure imatges de natura. Implementareu d’alguna forma els resultats d’aquestes recerques?

Ara mateix hem publicat els resultats i hem demostrat que quan mostrem imatges de natura a persones que no en tenen gens, de naturalesa –aquestes cel·les estan completament aïllades–, l’activitat violenta baixa un 25 %. I es tracta només de mostrar durant una hora al dia aquests vídeos de natura –ni tan sols és la natura real, només són vídeos de la natura–. Els presos van expressar que se sentien més tranquils, menys agressius. El següent pas és anar a d’altres presons i explicar: «Sembla que això funciona, disminueix la violència, fa que els presos se sentin més connectats amb la natura i amb altres persones.» I ara estem començant a treballar amb presons d’arreu del país.

Es tracta només de vídeos amb imatges de natura o també inclouen so?

També inclouen so. Però, a més, vam fer experiments on els vam separar. Vam obtenir una beca de la National Geographic Society per fer un estudi que determinés si era l’aspecte visual o bé l’aspecte auditiu el que tenia més incidència. I vam comprovar que hi havia més resposta als vídeos amb imatges de natura que no pas als sons de natura, però tot i així el so també tenia efectes positius. Una altra cosa que vam estudiar era quin tipus d’imatges de natura tenien més efecte –el bosc, l’oceà, el desert–. I el que vam descobrir és que no hi havia un únic ecosistema que tingués més efecte que els altres. Sembla que depèn de l’individu. Per a alguns els boscos eren més relaxants, d’altres triaven el desert i d’altres, l’oceà.

Aquesta entrevista ha estat publicada a la revista Mètode. Pots llegir l’article sencer ací. 

Membre d’una família bretona de metges-cirur­gians de l’armada partidaris de la revolució, als disset anys va ingressar en la 1a Companyia de Granaders de les Costes del Nord, però la mala salut el va obligar a retirar-se. El 1799 s’instal·là a París, on va estudiar medicina amb mestres com ara Xavier Bichat, Georges Cabanis i Philippe Pinel. El 1803 es va llicenciar i el 1805 es va incorporar de nou a l’exèrcit napoleònic, on va servir primer a Alemanya i els Països Baixos i més tard a Espanya.

El 1814 va tornar a París i fou nomenat professor ajudant de l’Hospital Militar del Val-de-Grâce, on va expressar per primera vegada les seues idees sobre la sensibilitat vital, la interdependència fisiològica i les simpaties orgàniques. En desacord amb molts dels seus mestres, com René Laënnec, Antoine Bayle o Pierre-Charles-Alexandre Louis, la «medicina fisiològica» de Broussais tenia com a idea nuclear que les malalties són resultat d’una irritació causada per excés d’estimulació. La irritació causaria una inflamació inicial al tracte digestiu que s’escamparia cap a altres òrgans «simpàticament». Això va fer que Broussais cregués que una lleugera hemorràgia podria reduir la força vital i la irritació consegüent.

El moment decisiu del sistema Broussais havia estat la reunió a Alemanya i Itàlia amb els partidaris de la doctrina del metge escocès John Brown en 1807-1808. Brown identificava la vida amb un únic principi vital: l’excitabilitat, que és resposta als estímuls. La malaltia es diferenciaria de la salut només en graus d’intensitat i per això Brown classificava les malalties en estènies (excés d’excitació) o astènies (defecte d’excitació).

Broussais va adoptar aquests principis, encara que amb conclusions pràctiques diferents, fins i tot oposades: gairebé totes les malalties eren degudes a la irritabilitat dels teixits, que s’hauria de tractar mitjançant dieta i evacuacions de sang. A la seua Histoire des phlegmasies ou inflammations chroniques (1808), va establir els fonaments del broussisme, contra els «empiristes cecs» i els «teòrics fanàtics».

Segons Broussais, les malalties cròniques resulten d’una inflamació que no ha estat curada inicialment. Comencen com a inflamacions digestives que actuen a distància sobre altres òrgans per acció simpàtica. Així, les inflamacions pulmonars es transformen successivament a partir d’una gastritis i acaben totes en tisi tuberculosa. El seu sistema terapèutic era «antiflogístic», és a dir, buscava reduir la inflamació i la irritació del teixit digestiu mitjançant la dieta i la sagnia. Broussais sotmetia els pacients a una dieta líquida severa basada en begudes com ara llimonada, aigua d’arròs, o solucions d’àcid tartàric. La sagnia es duia a terme amb sangoneres, la majoria de les vegades a la part superior de l’abdomen. Broussais defensava apassionadament aquesta pràctica; amb un pacient en particular, va prescriure al voltant de noranta sangoneres sobre el cos.

Aquest esquema terapèutic fou la marca distintiva del broussisme, sistema hegemònic a França a la dècada de 1820, on el comerç i el consum de sangoneres va revolucionar l’economia francesa. Les sangoneres es transportaven amb vehicles especials, des d’Hongria, Bohèmia i Turquia. El 1824 França va consumir més de vuitanta milions de sangoneres i de Broussais deien els refranys populars que havia vessat més sang francesa que totes les guerres napoleòniques juntes. Per fortuna, el broussisme va caure en descrèdit amb la mort del seu creador.

Josep Lluís Barona és catedràtic d’Història de la Ciència de la Universitat de València.

Aquest article ha estat publicat a la secció «Històries de ciència» de la revista Mètode. Pots llegir més articles de la secció ací. 

El transhumanisme té una visió filosòfica naturalista de la naturalesa humana. Considera els humans matèria, com el materialisme, l’empirisme, el mecanicisme o el positivisme. Altres visions enfrontades a la transhumanista són les que entenen que la cultura i la llibertat configu­ren la naturalesa humana (socioculturalisme, existencialisme), incloent-hi la clàssica aristotèlica i tomística, i visions més persona­listes (ontologia, fenomenologia) (Postigo Solana, 2019). Per des­comptat, depenent de la visió que s’adopti, l’avaluació bioètica de qualsevol canvi realitzat en la naturalesa humana serà substancialment diferent.

El millorament humà (MH) és un concepte més ampli, definit com qualsevol modificació temporal o permanent dels trets orgànics o funcionals dels humans mitjançant tecnologies naturals o, especialment, artificials (Serra, 2016a). L’MH defensa les intervencions en humans, independentment del fet que pateixin alguna patologia o condició diversa, i l’objectiu explícit és proporcionar al subjecte una capacitat que no tenia abans. La diferència entre l’ús terapèutic i no terapèutic d’aquestes tecnolo­gies és rellevant i té implicacions ètiques importants.

L’MH abraça el que es coneix com els tres pilars del transhumanisme: la superintel·ligència, la superlon­gevitat i el superbenestar. Així, «un intel·lecte superin­tel·ligent […] és aquell que té la capacitat de superar radicalment els millors cervells humans en pràctica­ment qualsevol àrea, incloent-hi la creativitat científica, la saviesa general i les habilitats socials» (Humanity+, 2021). L’extraordinari progrés de la neurociència ens ajuda a comprendre millor com és i com funciona el nostre cervell, tant per a optimitzar-ne el rendiment com per a combatre malalties neuronals, però encara som lluny de poder emular, transferir o copiar el cervell humà en substrats no biològics o construir intel·ligèn­cies artificials (generals) que superin les nostres (López de Mántaras, 2016).

Els transhumanistes veuen l’envelliment com una malaltia que podríem controlar i superar, tot i que per als humans no siga possible evitar la mort./ Cristian Newman-Unsplash

La superlongevitat implica «estendre la vida humana […]. L’objectiu és tenir més anys saludables, feliços i productius. Idealment, tothom hauria de tenir el dret a triar quan i com morir –o no morir–» (Humanity+, 2021). Els transhumanistes veuen l’envelliment com una malaltia que podríem controlar i superar, però els humans no podem evitar la mort, i la criònica no és una alternativa científicament demostrada.

El benestar es basa en els principis d’autonomia corporal i llibertat procreativa: «L’ús de la medicina genètica o la selecció embrionària per a augmentar la probabilitat de tenir una descendència sana, feliç i amb múltiples talents és una aplicació responsable i justifi­cable de la llibertat reproductiva» (Humanity+, 2021). No obstant això, la viabilitat d’aquest enfocament és hipotètica, perquè quants gens, i quins, hauríem d’al­terar per a augmentar la intel·ligència humana, la salut mental, l’altura o qualsevol altre tret? Hi hauria un límit satisfactori, o s’estaria embarcant la humanitat  en un crescendo interminable de perfeccionament?

Tecnologies emergents

Un destacat transhumanista, Ray Kurzweil, va introduir el concepte de singularitat, un punt d’inflexió en la his­tòria de la humanitat que ell pronostica per a 2045; a partir de llavors, el món seria irrecognoscible i difícil per a la humanitat saber com serà el nostre propi futur:

Una anàlisi de la història de la tecnologia mostra que l’avanç tecnològic és exponencial […]. La singularitat concep l’emergència d’ens intel·ligents similars als humans […] capaços de passar el «test de Turing» […], això ens planteja la pregunta de si aquestes «persones» són conscients, o únicament tenen l’aparença de consciència […]. Al meu parer, la implicació més important de la singularitat serà la fusió de la intel·ligència biològica i la no biològica. (Kurzweil, 2001)

Algunes de les seves opinions futuristes poden ser poc realistes o exagerades, però el progrés de les tec­nologies emergents està acostant la humanitat a un món futur que fa només unes poques dècades era impensable. Aquestes tecnologies se solen conèixer com NBIC, en referència a la nanotecnologia (nano), la biotecnologia (bio), les tecnologies de la informació i la comunicació (info) i les ciències cognitives (cogno). Van des de la potència de computació fins a l’emmagatzematge de dades (big data), passant per internet i l’aclaparadora presència de dispositius intel·ligents com els telèfons mòbils o els sensors connectats a la xarxa (la internet de les coses); des de la robòtica i la intel·ligència artifi­cial fins a tècniques biològiques com l’edició genètica (entesa com a equivalent a enginyeria o modificació), la neurociència o la nanotecnologia i la impressió en 3D. Tots aquests avenços creen punts d’inflexió, moments en què una tecnologia travessa un llindar i desencadena un canvi sobtat i significatiu (Butler, 2016, citat a Serra, 2016b).

No obstant això, s’entén la preocupació de molts científics i no científics sobre els possibles incon­venients d’aquest aparent progrés imbatible. En aquest sentit, el Future of Life Institute va redac­tar una carta oberta a la comunitat de recerca en intel·ligència artificial (IA) i la va distribuir en la seva primera conferència a Puerto Rico al gener de 2015. En aquesta carta demanava més recerca per a maximitzar els beneficis de la IA i evitar-ne els possibles inconvenients. Hi ha preocupacions raonables a curt termini en relació amb l’ètica i les màquines, com és el cas dels vehicles autònoms (drons civils, cotxes…), les armes intel·ligents autò­nomes, els problemes de privacitat de la IA i el big data, o l’impacte econòmic de la IA i la robòtica en l’ocupació. També hi ha preocupacions a més llarg termini, com el risc existencial per als humans que pot suposar la intel·ligència artificial general i les superintel·ligències.

D’altra banda, l’avanç de les tècniques d’edició del genoma, incloent-hi CRISPR, es va debatre en una conferència a Napa Valley (EUA) al gener de 2015, on es va arribar a la conclusió que la seva aplicació s’havia de realitzar de manera segura i ètica (Baltimore et al., 2015). Es va proposar des­coratjar fermament els intents de modificar la línia germinal per a la seva aplicació clínica en humans, promoure els fòrums de discussió, incentivar i donar suport a la transparència en la recerca per a avaluar l’eficàcia i l’especificitat d’aquestes tècni­ques, així com consensuar representants globals i transversals entre els experts i la ciutadania de cara a futures polítiques.

Llig ací l’article complet publicat a la revista Mètode