–Podeu escoltar el programa en format mp3.

–Podeu descarregar el podcast de ‘L‘internauta‘ des de VilaWeb o l’iTunes.

–L’internauta‘ també s’emet pel Punt Avui TV, a les 21.30.

Vegeu l’entrevista completa per a entendre millor com funciona aquesta aplicació:

Entrevista amb Carlos Pierre por vilawebtv

–Podeu descarregar el podcast de ‘L’internauta‘ des de VilaWeb o l’iTunes.

–’L’internauta‘ també s’emet pel Punt Avui TV, a les 21.30.

Per explicar-ho d’una manera planera i entenedora, Libelista és un Amazon de llibreries, això sí, locals i de proximitat, amb persones darrere el taulell. Mitjançant aquesta plataforma, l’usuari estableix un vincle amb una de les seves llibreries de referència, de manera que un percentatge de totes les compres que faci hi repercutirà. Per tant, podem comprar en línia, com fem en qualsevol altra plataforma de comerç electrònic, però amb l’afegit que estem connectats amb el llibreter de referència: ‘Aquell a qui vas a mirar als prestatges, a qui demanes consell i que t’assessora tot l’any’, explica Àurea Juan.

Vegeu l’entrevista completa per a entendre millor aquest projecte:

–Podeu escoltar el programa en format mp3.

–Podeu descarregar el podcast de ‘L’internauta‘ des de VilaWeb o l’iTunes.

–’L’internauta‘ també s’emet pel Punt Avui TV, a les 21.30.

–Podeu escoltar el programa en format mp3.

–Podeu descarregar el podcast de ‘L’internauta‘ des de VilaWeb o l’iTunes.

–’L’internauta‘ també s’emet pel Punt Avui TV, a les 21.30.

–Podeu escoltar el programa en format mp3.

–Podeu descarregar el podcast de ‘L‘internauta‘ des de VilaWeb o l’iTunes.

–’L’internauta‘ també s’emet pel Punt Avui TV, a les 21.30.

–Podeu escoltar el programa en format mp3.

–Podeu descarregar el podcast de ‘L‘internauta‘ des de VilaWeb o l’iTunes.

–’L’internauta‘ també s’emet pel Punt Avui TV, a les 21.30.

Twitter no és l’única plataforma amb una política invasiva quant a la privadesa de l’usuari. Google i Amazon fan servir els mateixos procediments i aviat s’hi afegirà Flickr. Però, què n’obtenen aquestes empreses de recollir les dades dels seus consumidors?

El món del ‘big data’
‘Dades en massa’, o ‘big data’, és el nom que reben els conjunts de dades i procediments associats, que no poden ser processats d’una manera normal a causa del volum. S’analitzen per cercar patrons amb l’objectiu de fer prediccions vàlides que serveixin per a prendre decisions. Ens hem d’imaginar quantitats ingents d’informació emmagatzemada en documents d’Excel inacabables, que contenen informació de naturalesa diversa. El ‘big data’ és gairebé una ciència que intenta crear models estatístics de tot això per a treure’n profit.

Per exemple, quan Twitter canvia el model de privadesa i obté més informació dels usuaris, la intenció final, segurament, és vendre les dades d’aquests usuaris a terceres empreses. Aquestes empreses, amb les dades recollides de la gent registrada a la plataforma social, són capaces d’elaborar un perfil i de veure’n les tendències. Així, poden vendre aquestes prediccions a agències de màrqueting, que podran veure què agrada i què no agrada als usuaris de Twitter i millorar l’estratègia de mercat.

Els serveis que, aparentment, són gratuïts a internet, no ho són si els dóna una companyia amb ànim de lucre, perquè han de cercar una manera de fer diners per sobreviure i fer beneficis. Per a moltes empreses el sistema és vendre les dades anònimes dels seus usuaris. No vendran el vostre nom, però sí l’edat, el sexe, les compres, les localitzacions de les vostres activitats i tot allò que necessiten els experts en màrqueting per a fer-vos arribar una oferta.

Per exemple, fa pocs dies es va descobrir que Uber havia comprat informació sobre el seu competidor, Lyft, a través d’Unroll.me, un servei per a usuaris que volen que no els arribi informació de màrqueting per correu electrònic. L’empresa aprofitava l’avinentesa per llegir i vendre la informació continguda en aquests correus, com els rebuts de Lyft.

Què hi podem fer?
Moltes vegades, per entrar en una web, us demanen que us identifiqueu via Google o Facebook o Twitter. Això fa que no us hàgiu de registrar cada vegada, però implica que doneu accés a dades extra, contingudes en aquestes xarxes socials. Una vegada l’any, feu un repàs de les aplicacions que teniu autoritzades i elimineu les que no recordeu o no feu servir.

A Facebook, aneu a la pàgina de preferències (al triangle superior), feu clic al menú ‘aplicacions’ i veureu totes les que heu autoritzat. Jo n’he trobades 71.

A Twitter, aneu a ‘Configuració i privacitat’ que trobareu si feu clic a la vostra imatge, i trieu ‘Aplicacions’. Jo ‘només’ en tenia 35, i algunes ja ni tan sols existeixen, com per exemple Twitpic, que servia per a afegir imatges a un piulet i que l’octubre del 2014 es va ‘traspassar’ a Twitter.

A Google, feu clic a la vostra imatge per anar a la configuració i seleccioneu ‘Aplicacions i llocs connectats’ sota l’apartat d’Inici de sessió i seguretat. A Google, hi podeu tenir aplicacions –jo n’hi tenia 22–, i contrasenyes desades –3 llocs. Google també us ofereix la ‘Comprovació de seguretat’ i, sobretot, us ofereix de dir-vos què sap Google de nosaltres i també quin tipus de publicitat ens mostra i ens interessa més.

Cal tenir en compte que si esborreu una aplicació del telèfon no esborrareu pas les dades del servidor de l’empresa que ha fet l’aplicació. Cal anar a la web de l’empresa i donar-se de baixa. Penseu que, segurament, l’empresa es quedarà les vostres dades, però haureu fet tot allò que és a les vostres mans.

No s’hi pot fer res, actualment, contra el ‘big data’. No es pot accedir a cap aplicació sense acceptar-ne el servei d’ús, on s’inclou la privadesa de l’aplicació i on cedim les nostres dades. Actualment l’única opció és, a part de fer la neteja que hem esmentat, anar amb compte a l’hora de decidir què pengem a la xarxa.

Tanmateix, no és pas negatiu tot allò que té relació amb les dades en massa. L’ús d’aquestes dades no inclou tan solament informació personal, sinó també estudis científics que, gràcies a aquesta disciplina, poden prosperar. ‘Big data’ no vol dir invasió de privadesa.

Podeu veure el programa ací:

El 23 d’abril del 2017, els propietaris dels drets de la patent del software MP3, Thomson i Fraunhofer IIS, van anunciar que deixaven de llicenciar-lo. Això vol dir que la patent passa a ser lliure i que ja no fa falta pagar per a l’ús del format MP3.

Però calma, els vostres MP3 continuaran funcionant anys i anys. Els fabricants de dispositius no poden llicenciar el producte però, si ja són llicenciataris, poden continuar fent servir la llicència que tenen i els reproductors de software funcionaran.

Què és l’MP3?
L’MP3 és un còdec (Codificador – Descodificador) d’àudio digital que comprimeix arxius d’àudio. Una cançó passa a pesar una vintena part en MP3 respecte al que ocupava en format CD. Això ho fa a canvi d’una pèrdua en qualitat, ja que no registra molts sons que són gairebé imperceptibles per l’ésser humà. Per algunes oïdes aquest canvi es nota, però per a la majoria no. L’any 1993, a l’època on un giga de memòria era una fita per a qualsevol dispositiu electrònic, això va ser revolucionari. Es va acabar convertint en el sistema més popular per a comprimir arxius d’àudio gràcies al poc espai que ocupava.

Amb aquesta taula ho entendreu millor. Exemples amb la cançó Walk on the Wild Side que dura 4’13”:

L’extensió .mp3 es va utilitzar per primera vegada el 1995 i va començar a competir amb el RA (Real Audio). Però la seva generalització va venir de la mà de Napster, el sistema de compartició d’arxius d’àudio. El primer any, el Fraunhofer –la marca propietària– va ingressar 1,2 milions d’euros en patents i els deu primers anys, 26,1 milions.

Sembla que la idea inicial era vendre el sistema de codificació d’MP3, però un estudiant australià va comprar el software fent servir una targeta de crèdit robada i va publicar el software per tothom qui el volgués fer servir. Els fabricants aviat es van adonar de la possibilitat de fer dispositius de hardware, els famosos reproductors MP3, el més famós dels quals és l’iPod.

L’AAC, el substitut
Avui dia els serveis de streaming o les teles o ràdios digitals ja fan servir els codecs AAC, que està a pràcticament tots els telèfons, o el futur MPEG-H amb so immersiu.

L’AAC (Advanced Audio Coding) també és un format d’àudio amb pèrdua també desenvolupat pel Fraunhofer IIS conjuntament amb AT&T, Nokia, SOny i Dobly i és la base de l’MPEG-4, el 3GPP i el 3GPP2, així com el format principal d’Apple pels iPods i l’iTunes, i tenen l’extensió .mp4 (MPEG-4) .m4a (MPEG-4 àudio) o .m4p (MPEG-4 protegit).

Al CES del 2017 de Las Vegas els de Fraunhofer IIS van presentar les versions finals de l’MPEG-H, ja preparades per a sortir al mercat el 2018 amb la intenció d’aconseguir so 3D a les nostres cases, ja que el sistema permet fins a 64 canals d’altaveus.

Què fer?
Si codifiqueu, podeu fer-ho amb un altre mètode, per exemple AAC, però vigileu que després el pugueu reproduir en els vostres dispositius. La gran majoria de mòbils ja accepten aquest format i s’està imposant com el gran dominador.

Com convertir?
No és aconsellable convertir arxius mp3 a un altre mètode de codificació perquè és un format amb pèrdues, però si no teniu una orella molt fina, molt fina, no us n’adonareu.

Via web, sense descarregar cap programa, els de Convertio us faran la feina de pràcticament qualsevol format d’àudio a qualsevol altre format. I estigueu tranquils, l’mp3 té encara molta vida al davant.

–Podeu escoltar el programa en format mp3.

–Podeu descarregar el podcast de ‘L‘internauta‘ des de VilaWeb o l’iTunes.

–’L’internauta‘ també s’emet pel Punt Avui TV, a les 21.30.

Una setmana després, continuen apareixent nous casos. I que els objectius hagin estat grans empreses i infraestructures públiques, ha fet que aquest hagi estat un dels casos de seguretat informàtica més sonats, encara que no sigui el que més usuaris hagi afectat (dubtós títol que pertany al virus ‘I love you‘). Però que és exactament el WannaCry? Quines solucions existeixen? Us deixem un repàs de tot el que cal saber sobre el ciberatac.

Funcionament
El Wannacry és un virus informàtic que té dues parts. La primera la podríem anomenar ‘el símptoma’, és a dir, les conseqüències que té per a l’ordinador infectat. El programa es connecta amb el servidor des d’on ha estat llançat i demana una clau d’encriptació, diferent per a cada ordinador. Amb aquesta clau encripta els arxius, els ‘tradueix’, i els torna illegibles per al sistema operatiu. Un cop acaba, a la pantalla apareix un missatge on es facilita un compte de bitcoin i la quantitat a pagar per a desbloquejar l’ordinador. En altres paraules, l’ordinador queda segrestat pel virus i en demana el rescat.

La segona part és la seva propagació. El Wannacry és un ‘worm’, un cuc. Es coneix així als virus autoreplicants (que es multipliquen per ells sols). L’objectiu un cop ‘segrestat’ l’ordinador infectat és propagar-se a d’altres. Per a fer-ho el virus busca els altres ordinadors al seu abast. Aquests són els altres dispositius que formen part de la xarxa informàtica.

Empreses i particulars, acostumen a estar protegides amb un tallafoc que aïlla els ordinadors dels atacs. En el cas de la majoria d’usuaris aquesta funció la fa l’encaminador, que ens aïlla de la resta de la xarxa, o en el cas de les empreses, la intranet, on tots els ordinadors i servidors estan connectats entre si i aïllats de la resta. Un cop un ordinador queda infectat pel Wannacry, aquest s’estén per la resta de la xarxa.

El mètode empleat per a entrar, tot i que encara no se sap segur però és el més probable, és el correu electrònic. El mail amb el virus duu un arxiu amb què el conté, i un títol que enganyi al receptor a descarregar-se’l. Les excuses són variades i imaginatives, des d’un avís del banc, fins a fotografies compromeses d’alguna celebritat. Compte amb els següents tipus d’arxiu: .js, .vbs, .docm, .hta, .exe, .cmd, .scr i .bat.

Descarregat, l’arxiu es replica només als ordinadors amb Windows, ja que s’aprofita de l’errada d’aquest sistema operatiu ‘ExternalBlue exploit‘, detectada per la NSA el març d’aquest any.

Detectar, eliminar i prevenir
La detecció del virus és simple, ens apareixerà la pantalla demanant el rescat de forma immediata. Si s’apaga i es torna a encendre l’ordinador aquest no arrancarà i ens apareixerà la BIOS avisant que l’ordinador està infectat.

Un cop se sap que l’ordinador està infectat, existeixen dues opcions. La primera, la tradicional, formatejar l’ordinador, és a dir, esborrar-ho tot i començar des de zero. No és un procés gaire laboriós però suposa una taula rasa dels arxius guardats, excepte que s’hagin guardat en un disc dur extern. És com comprar un ordinador nou. L’altra opció és cedir al xantatge i pagar la quantitat demanada.

En les últimes hores ha sortit una eina per a enganyar el virus. Només funciona en Windows XP i versions anteriors i si l’ordinador no s’ha reiniciat o apagat un cop s’hagi infectat. El programa es diu Wanakiwi, us deixem el link. El programa fa creure al virus que s’ha pagat al rescat, però no l’elimina del sistema.

This tool only works on Windows XP, and the computer must not have been rebooted after it was infected. This obviously makes the tool useless for most people who were infected, as the worm spreading the infection automatically didn’t even target Windows XP (though XP users can still get WannaCry from email attachments etc).

Edit: It seems that a new tool has been released, which should work on Windows 7 and 2003 and likely other versions as well (but still won’t work if the system has been restarted).

Ara bé, la propagació del virus ha pogut ser alentida a temps. Un expert de seguretat britànic, de 22 anys, que es fa dir MalwareTech, va descobrir que, una vegada el virus ha entrat a un ordinador, abans de començar a encriptar els arxius, el primer que fa és intentar connectar-se a un domini d’internet. En donar d’alta aquest domini atura la divulgació del virus, per això se l’anomena ‘Kill Switch’, un ‘botó d’emergència’ que permet de manera atípica aturar el funcionament del virus, NO el destrueix. Els experts creuen que no és un error de programació, sinó que aquesta facilitat de parar el virus estava programada expressament en cas de necessitar aturar-lo per algun motiu. Previsiblement una nova versió del virus, que segur que sortirà, solucionaria aquest problema per al virus. Si voleu l’explicació del seu descobridor, MalwareTech, us deixem l’enllaç (en anglès).

Però els ordinadors no estan completament exposats al virus. Les principals cases de productes d’antivirus han actualitzat els seus programes per detectar-lo. I des del CERT de Madrid, el centre de resposta espanyol per incidents de seguretat informàtica, que depèn del CNI, ha publicat una vacuna NoMoreCry Tool, que evita, si l’ordinador no ha estat infectat, que s’infecti. Podeu trobar aquí l’eina.

Windows, per la seva part, ha actualitzat el seu sistema i amb la darrera versió té solucionada l’errada de seguretat que permetia la difusió del virus copiant-se a altres ordinadors. Fins i tot ha tret una actualització especial per a XP.

Vegeu l’explicació en vídeo ací:

L’imparable avenç de les noves tecnologies en el nostre entorn afecta a tothom, o gairebé tothom, també aquelles empreses que fins ara funcionaven d’una forma tradicional. En aquesta conversió al món digital moltes empreses necessiten assessorament, una tasca que desenvolupa Quantion. Aquesta empresa catalana es dedica a traçar el full de ruta digital de les empreses i les start-ups més innovadores per a oferir-los un gran ventall de solucions digitals. De tot plegat ens en parla el CEO de Quantion, Jordi Griful.

–Podeu escoltar el programa en format mp3.

–Podeu descarregar el podcast de ‘L‘internauta‘ des de VilaWeb o l’iTunes.

–’L’internauta‘ també s’emet pel Punt Avui TV, a les 21.30.

Aquests sistemes de càrrega sense fils funcionen a través d’un sistema d’inducció: ‘Hi ha una bobina de coure al carregador que és la font d’energia, i en el telèfon mòbil hi ha una altra bobina que permet que es puguin connectar sense fils pel mig’, explica Gilberga. Això sí, la distància de càrrega és limitada, és a dir, els aparells no poden estar separats per gaire espai, però Gilberga diu que en el futur aquesta distància es podrà anar ampliant.

Perquè aquest sistema de càrrega funcioni, els aparells mòbils han de ser receptors inductius, una característica que les grans marques ja comencen a implantar en els seus aparells, conscients que els fils han de passar a millor vida. En el cas que l’aparell no disposi d’aquesta possibilitat, MiniBatt també té fundes que permeten que el mòbil pugui rebre la càrrega inductiva.

Vegeu l’entrevista completa ací:

–Podeu escoltar el programa en format mp3.

–Podeu descarregar el podcast de ‘L‘internauta‘ des de VilaWeb o l’iTunes.

–’L’internauta‘ també s’emet pel Punt Avui TV, a les 21.30.

L’hereu digital tindrà drets reconeguts perquè pugui adreçar-se a les empreses de prestació de serveis digitals (Google, Facebook, Twitter…) i sigui reconegut legalment com el nou titular dels comptes i dels continguts a internet.

Si no s’ha fet testament, es podrà fer un registre de voluntats digitals, similar al de voluntats anticipades, dedicat principalment als joves que encara no han fet testament. S’hi podrà accedir simplement des de l’ordinador amb signatura digital.

És un primer pas per a evitar situacions tan desagradables com rebre un recordatori d’aniversari de Facebook perquè felicitem un amic nostre que ja és mort.

Qui té accés als comptes?
Facebook demana un paper del jutge per a poder autoritzar a un tercer d’accedir al compte d’una persona morta i així convertir la pàgina en un memorial. També funcionen així plataformes com ara Twitter o Yahoo. Igualment, hom pot posar-se en contacte amb empreses dedicades a gestionar el llegat digital. És el cas de Tellmebye, que va venir a ‘L’internauta’ el novembre del 2016 per explicar com endrecen la nostra herència digital.

Qui es queda els continguts digitals?
Per mitjà del projecte de llei de voluntats digitals, podrem gestionar tots els continguts que hàgim pujat a les xarxes. Fotos, vídeos, blocs, escrits… Però cal recordar que no té aquest mateix tractament allò que hàgim comprat. Si creieu que quan feu clic al botó de ‘comprar’ a Amazon o iTunes o qualsevol altre venedor de continguts digitals (música, llibres, films, programes) compreu alguna cosa, aneu molt equivocats. Si llegiu els famosos ‘termes del servei’ us adonareu que només doneu llicència al dret de fer-ho servir, amb petites diferències segons quin sigui el vostre proveïdor.

Mirem un cas molt il·lustratiu del 2009. Amazon va decidir d’esborrar les novel·les 1984 i Animal Farm de Georges Orwell de tots els dispositius Kindle que l’havien ‘comprat’ per culpa d’una disputa de drets. I resulta que Amazon no els tenia. Tothom qui havia adquirit les novel·les creien que les havien comprades fins que es van adonar que no, que simplement tenien el dret de llegir-les. Els va desaparèixer del seu lector, ni tan sols van poder decidir què fer-ne. Això sí, Amazon els va retornar els diners que havien pagat.

Fixeu-vos què diu la llicència que accepteu quan compreu un llibre a la botiga Kindle : ‘No es pot vendre, llogar, arrendar, distribuir, difondre, subllicenciar ni cedir els drets sobre el contingut de Kindle.’ És a dir, que quan comprem un contingut digital només tenim el dret de consumir-lo, però res més.

Un altre cas. ReDigi era, perquè ja ha tancat, un servei que permetia de ‘vendre’ música que havies comprat legalment a un altre usuari quan ja estaves tip de sentir-la. Va començar amb la música d’iTunes i Amazon, però immediatament es va veure que els termes legals d’Amazon no li permetien de fer la ‘compra-venda’ i es va concentrar en la música ‘comprada’ a l’iTunes.

El gener del 2012 els de Capitol Records els van acusar d’infringir les lleis del copyright i el març del 2013 un jutge va dictar contra ReDigi i a favor de Capitol Records. Encara que els de ReDigi van demostrar que ells confirmaven que l’usuari que volia vendre havia pagat la llicència d’ús, van haver de retirar-se del mercat perquè, segons el veredicte, feien una còpia de la cançó en el moment de fer la venda i això contravenia la llei del copyright.

En canvi, la Cort Europea de Justícia va dictar una norma el 2012 que deia que és permès de vendre programes que l’usuari hagi baixat legalment d’internet.

El setembre del 2012 un parell de tabloides anglesos van publicar la notícia que explicava que Bruce Willis, quan es va adonar que tota la seva llibreria de música digital que havia ‘comprat’ a iTunes Store –uns quants milers de dòlars– revertiria a Apple quan ell es morís, va voler demandar judicialment Apple. En un parell de dies es va saber que la notícia no tenia cap fonament, però això va ajudar més gent a entendre que els continguts digitals no són nostres.

Vegeu la secció de Joan Jofra ací:

–Podeu escoltar el programa en format mp3.

–També a través d’algunes ràdios locals i des de la Xarxa.

–Podeu descarregar el podcast de ‘L‘internauta‘ des de VilaWeb o l’iTunes.

–’L’internauta‘ també s’emet pel Punt Avui TV, a les 21.30.

De la Bíblia a Mercè Rodoreda, passant per Èsquil, els trobadors, Shakespeare o Flaubert. La directora de la Institució de les Lletres Catalanes, Laura Borràs, convida el lector a submergir-se en la història de la literatura a través de comentaris de 140 caràcters en el llibre La literatura en un tuit. Aprofundir en l’aliança entre literatura i l’era digital és una de les passions de Borràs, que en aquesta conversa amb Vicent Partal ens convida a reflexionar sobre els avantatges d’un matrimoni que permet de difondre el món de la lectura.

Entrevista amb Laura Borràs por vilawebtv

–Podeu escoltar el programa en format mp3.

–També a través d’algunes ràdios locals i des de la Xarxa.

–Podeu descarregar el podcast de ‘L‘internauta‘ des de VilaWeb o l’iTunes.

–’L’internauta‘ també s’emet pel Punt Avui TV, a les 21.30.

–Podeu escoltar el programa en format mp3.

–També a través d’algunes ràdios locals i des de la Xarxa.

–Podeu descarregar el podcast de ‘L‘internauta‘ des de VilaWeb o l’iTunes.

–’L’internauta‘ també s’emet pel Punt Avui TV, a les 21.30.

Entrevista a Oscar Sahun per vilawebtv

–Podeu escoltar el programa en format mp3.

–També a través d’algunes ràdios locals i des de la Xarxa.

–Podeu descarregar el podcast de ‘L‘internauta‘ des de VilaWeb o l’iTunes.

–’L’internauta‘ també s’emet pel Punt Avui TV, a les 21.30.

–Podeu escoltar el programa en format mp3.

–També a través d’algunes ràdios locals i des de la Xarxa.

–Podeu descarregar el podcast de ‘L‘internauta‘ des de VilaWeb o l’iTunes.

–’L’internauta‘ també s’emet pel Punt Avui TV, a les 23.15.

Aquesta mateixa setmana s’ha anunciat l’entrada d’un nou competidor al mercat dels wearables –peces de vestir o bé, accessoris personals que portem a sobre–. I no és un competidor petit, és Swatch, el gegant suís  propietari dels rellotges que tots coneixem com Omega, Tissot, Longines o el mateix Swatch. L’any 2016 va facturar 7.553 milions de Francs Suïssos –7.030 milions d’euros–, així que amb l’excusa de l’anunci de Swatch, avui us parlaré de rellotges intel·ligents.

El mercat està dominat per dos sistemes operatius, l’Android Wear i el d’Apple watchOS. Però resulta que els senyors de Swatch volen crear el seu propi sistema operatiu, que volen tenir preparat a final del 2018. L’espera serà llarga però sabem que disposaran del seu propi chip bluetooth, avui en dia, el més petit del mercat. Tot i que no sabem si a finals del 2018 encara ho serà.

És un rellotge que només funciona amb dispositius IOS d’Apple i té funcions de:

• gps
• acceleròmetre i giroscopi
• freqüència cardíaca
• gestió d’entrenament
• i la bateria dura unes 18 hores

I hi ha dues versions:

• sèrie 2 – des de 439 € a 1769 € (amb acabats d’Hermès) amb capacitat de submergir-se fins a 50 m.
• sèrie 1  (la més antiga) – des de 339 a 369 €

Podem dir, igual que l’Android, que fa de tot i intenta tocar tots els camps: el de connectivitat amb el telèfon, el control de la vostra activitat, el de la son i les dades de salut.

El sistema per a saber quina és la teva freqüència cardíaca consta de dos LEDS verds i de dos fotodíodes que serveixen per aplicar el mètode PPG (photopletysmography), basat en el fet que la sang absorbeix el llum verd i a cada batec fa una punta en el flux sanguini.
Quan no esteu fent exercici en lloc de llum verd l’Apple Watch fa servir LEDs vermells perquè la sang, en lloc d’absorbir el color verd, reflecteix el color vermell, encara que teòricament les mesures amb el llum verd són més exactes que les del vermell i sembla que Apple fa servir el vermell quan estem en repòs perquè gasta menys bateria, el problema més important del rellotge.

Android Wear
Són rellotges que funcionen per IOS i Android – en aquesta pàgina podreu saber si funciona amb el vostre telèfon–. Són més econòmics que els d’Apple i amb molta més diversitat perquè hi ha molts fabricants: Asus, Huawei, LG, Motorola, Polar i TAG Heuer entre d’altres.

Pel que fa a preus, per exemple podeu trobar:

• Sony Smartwatch, per uns 127,95 €
• Motorola Moto 360, de 220€ a 292 €

Què aconseguim amb un Smartwatch?

• Silenci i discreció. Podem tenir el telèfon en silenci i rebre els missatges mitjançant vibracions al nostre canell
• Gestió del telèfon, com per exemple, escollir música
• Veure missatges, correus, calendari… Tot, amb lletra una mica petita, però llegible
• Interaccionar amb Siri i, aviat, amb el Google Assistant. Això sí, sempre amb el carregador a la butxaca perquè la batería no dura gaire temps.

Altres marques
Pebble van ser dels primers i els seus rellotgestenien una autonomia de 4-6 dies perquè tenien la pantalla de paper electrònic. Però l’empresa es va vendre per 23 milions de dòlars a Fitbit el novembre del 2016.

També hi ha marques per coses molt especials. El Gameband, per exemple, és un model per a gamers que té un cost de 149 $ a kickstarter amb jocs incorporats com Terrari, Pong o Asteroids. Compatible amb IOS i Android es considera, o almenys ells ho diuen, com el rellotge més potent del mercat.

Smartbands

Les smartband també es porten al canell, però tenen una utilitat més pensada en el registre de dades d’exercici i de salut, com el ritme cardíac, la crema de calories, la distància recorreguda o les passes fetes i, fins i tot, el control del son. Les bateries duren molt més, de 6 a 7 dies, i els preus són més reduïts. El Samsung Gear Fit 2, amb el sistema operatiu Tizen, el podeu trobar per uns 200 €. Els de Fitbit, els compradors de Pebble, acaben de treure el Fitbit alta HR, per uns 150 €.

I els de Xiaomi, els xinesos més famosos en aquest mercat, que han tret el Mi Band 2, per uns 25-35 €. Conta passes, ritme cardíac, avisa missatges del telèfon. Per 30 € no podem demanar més.

Amb l’aplicació, es podran identificar i classificar els comerços segons la ‘responsabilitat lingüística’ de cadascun i orientar amb aquest criteri les opcions de consum dels usuaris. L’entitat confia que contribuirà a fer que l’ús del català assoleixi els ‘llindars de normalitat’ als comerços i en més àmbits de concurrència pública (hospitals, biblioteques, etc.).

Dit això, el MWC és el lloc on es relacionen les grans figures del mercat de les comunicacions, on es poden decidir els futurs estàndards com el 5G, i on els fabricants de mòbil organitzen grans reunions per signar contractes a uns nivells que no ens podem ni imaginar.

El saló de l’automòbil

Això sí, hi ha estones que no saps si ets al MWC o al Saló de l’Automòbil. Sort dels cartells que deien MWC2017, perquè tots els grans protagonistes d’aquest gran mercat explicaven les seves tecnologies des del cotxe. A l’estand de Movistar em trobo en Josep M. Ganyet conduint un cotxe virtual a distància al Vendrell, demostrant que amb una xarxa 5G, encara en proves i no estàndard, es pot governar a distància un vehicle sense latència –ja us explicaré què és.

A Vodafone, en canvi, volen presumir de tenir les xarxes 5G amb més baixa latència. També hi trobem un cotxe virtual interconnectat en un simulador, i expliquen que el seu estàndard és el millor perquè una de les coses que es discuteixen és quin serà l’estàndard d’interconnexió per a afavorir que un cotxe d’una marxa pugui comunicar dades a un cotxe d’una marxa diferent.

A Mercedes, mostren des d’un Smart un bon sistema per a compartir cotxes amb el suport d’una app. Com? L’usuari pot deixar a algú altre el seu cotxe durant les hores que no el fa servir i fixant un preu. O bé convertir el vehicle en un sistema de recepció de paquets, autoritzant l’empresa repartidora a obrir el maleter per poder deixar el paquet que nosaltres recollirem més tard.

5G a tot arreu

Tots els operadors feien exhibicions de la seva 5G. Dic seva perquè encara no hi ha un estàndard universal i cadascú fa servir els seus sistemes. El Mobile serveix perquè les grans empreses, Ericsson especialment, es posin d’acord en un estàndard. Un altre problema és a quin espectre radioelèctric s’han de fer les emissions de 5G, per a la qual cosa s’ha de saber quines són lliures per a poder ser utilitzades.

Abans he dit que explicaria una mica què és això de la latència, perquè en sentireu a parlar molt. La latència és el temps de retard que hi ha des que s’envia un paquet de dades fins que arriba al seu destí. Un cas de latència que tots hem viscut és el retard que hi ha quan tenim una conversa telefònica per satèl·lit o quan ens connectem a internet via satèl·lit. Actualment estem per sota dels 100 mil·lisegons. Però alerta: les xarxes 5G aconseguiran de rebaixar la latència fins als 3-4 mil·lisegons. Per això és tan important la latència en els ginys del futur. Si conduïm un cotxe a distància, necessitem que quan pitgem el fre, el cotxe freni immediatament, no al cap d’uns segons, quan ja siguem precipici avall. Uns que coneixen bé la latència són els aficionats als videojocs en línia, però ells en diuen lag.

Telèfons

Anys enrere, era un clàssic veure presentacions de novetats mòbil. Ara això ja s’ha acabat, perquè tots els telèfons són més o menys iguals, i hi ha poques coses per a presentar. LG i Sony van fer alguna presentació, però ni Samsung, que no va voler presentar l’S8, ni Apple, que mai no ha tingut presència al MWC, no han aprofitat el congrés per presentar-hi mòbils.

Això sí, al MWC s’ha fet realitat la dita ‘el més beneit fa mòbils’. S’hi podien trobar aparells de totes les formes i colors i si en volies comprar, no tenies cap problema. Això sí, havies de fer-ne comandes de diversos milers.

Com ja deveu saber, una de les principals atraccions ha estat la presentació d’una rèplica del famós 3310, un mòbil retro de 50€ sense whatsapp, només SMS, però més de nyigui-nyogui que l’original. Inexplicablement, no funcionarà als EUA perquè no és compatible amb les xarxes d’AT&T i T-Mobile. Recordeu allò que deia dels espectres i per quines bandes de freqüència s’havia de fer servir el 5G? Doncs amb el GSM això ja passava. No tots els països fan servir les mateixes freqüències i això fa que no tots els telèfons hi funcionin.

I més

Per acabar, comentar totes aquestes inicials: VR, IoT, Drones, AI i Robots.
La realitat virtual, VR –Virtual Reality–, era per tot arreu. En tots els estands es podia veure gent amb ulleres enormes –com les de la fotografia– i fent moltes beneiteries, o almenys això semblava.

També hi havia molta preocupació per l’IoT, l’internet de les coses, però especialment en la seguretat de tots aquests milers i milers de dispositius que tindrem a casa nostra i la probabilitat que algú pugui entrar a casa nostra a través d’aquests dispositius.

I, finalment, els robots i l’AI –Intel·ligència Artificial, en anglès–, que demostren que els robots podran reconèixer la gent i els seus amos gràcies a programes de reconeixement visual. Fins i tot poden ballar el ‘gangam style’. Vaja, que aviat els tindrem fins i tot a la sopa. De fet, hi havia un robot al 4YFN –Four Years From Now– del qual parlaré la setmana vinent i que ens dóna conversa mentre sopem…

El primer ordinador
El primer ordinador no era un ordinador, però sí un primer sistema de càlcul numèric. Cap al 3000 aC els babilonis feien servir unes petites pedres agrupades en carrils de canya, el predecessor de l’àbac dels xinesos. Més tard, el 1642, Pascal va inventar el primer calculador mecànic, la Pascalina, amb l’objectiu de facilitar la feina del seu pare, que era funcionari d’impostos. Això dels impostos sempre ha fet avançar el món.

El 1843 Ada Byron Lovelace, la dona de Lord Byron, va aconseguir que les targetes perforades de la màquina de sumar, restar, multiplicar i dividir de Babbage permetessin de repetir certes operacions. Per això Lady Lovelace és considerada la primera programadora del món i la màquina de Babbage el primer ordinador.

Es considera que un ordinador no es limita a fer càlcul numèric, sinó que ha de poder ser programable i universal, és a dir, adaptar-se a diferents entorns i problemes. Els primers ordinadors electrònics i programables van ser dissenyats per Konrad Zuse. El Z1 (1938) va ser destruït juntament amb els seus plànols, en un bombardeig de Berlín el 1943 i reconstruït per ell mateix entre el 1986 i el 1999.

El Z3 (1941), reconstruït el 1960 i exposat al Museu de Munic, es considera la primera màquina programable i completament automàtica, i el Z4 (1944), que es va mantenir operant fins al 1960 a l’Institut d’Investigació d’Aerodinàmica prop de Basel, amb els seus 2.200 relés podia executar 1.000 instruccions per hora i feia unes 11 multiplicacions per segon. També tenia una memòria de 500 paraules de 32 bits i pesava uns 1.000 kg.

El primer ordinador nord-americà és l’ENIAC (Electronic Numerical Integrator and Computer) de Mauchly i Eckert, que van començar a ‘crear-lo’ l’abril del 1943 i van acabar l’agost del 1947, quatre anys i 486.000 dòlars d’inversió després. Ja no funcionava amb relés –encara que en tenia 1.500– sinó amb 19.000 vàlvules de buit, 800 km de cablejat i 30.000 kg de pes.

El primer ordinador comercial va ser el Ferranti Mark 1, venut a la Universitat de Manchester el febrer de 1951. Aquests ordinadors es van vendre fins al 1957.

El juny de 1951 Remington Rand va vendre el primer UNIVAC a l’Oficina del Cens. En total en va vendre 46 per més d’1 milió de dòlars cadascun (avui serien uns $9,23 milions). El 1954 IBM va presentar l’IBM 650, per només $500.000 de l’època.

El supercomputador
Els supercomputadors, ordinadors amb grans capacitats de computació mesurades en FLOPS (floating–point operations per second), en lloc de MIPS (milion instructions per second), es van introduir el 1960, creats per Seymour Cray a CDC, Control Data Corporation. Cray va acabar creant la seva pròpia empresa, Cray Research, paradigma de superordinador.

El primer, però, va ser l’Atlas Computer, instal·lat a la Universitat de Manchester el 1962. Als Estats Units va ser el CDC 6600, del 1964, amb una capacitat de càlcul d’1 megaFlops.

Aquests dies es parla que la Xina comença la construcció del supercomputador més potent del món, amb capacitat d’executar un trilió de càlculs per segon (un exaflop), i se suposa que es dirà Thiante-3. La llista dels supercomputadors més potents la trobareu a Top 500. Els xinesos ja són els qui tenen el més ràpid, el Sunway TaihuLight amb 93 PetaFlops, que ja va superar el Thiante-2 (també xinès, a la foto), amb 34 petaflops.

La nova versió del MareNostrum, la 4, que substituirà la 3, tindrà una potència de 13,7 petaflops, la 3 tenia 1,1 petaflops, i costarà 34 milions d’euros més IVA. Com sabeu, el MareNostrum està instal·lat en una capella des del 2005 i podeu apuntar-vos a una visita guiada a la seva pàgina web, força recomanable.

A la llista dels 500 més grans, HP és la primera, amb 182, IBM la segona amb 164 i Cray la tercera amb 51 equips.

Cap a on va la computació?
Tothom diu que el futur és als ordinadors quàntics, ordinadors que fan ús de la mecànica quàntica i els fenòmens de superposició i entrellaçament, és a dir, que no tenen bits amb valors de zeros i uns sinó qubits, que és la unitat mínima d’informació quàntica que pot estar en estat qubital pur, que és la superposició dels dos estats i fer càlculs exponencialment més ràpids que un ordinador clàssic.

Si voleu estar al cas d’aquest fenomen, seguiu els de barcelonaqbit, defensors de Barcelona com a ciutat líder de la computació quàntica, i escolteu aquesta conferència d’onze minuts d’Alfonso Rubio-Manzanares, el seu líder.

Per fer-vos una idea, els de D-Wave, una companyia canadenca, ja comencen a vendre el model 2000Q (de 2000 qubits o bits quàntics), que és uns 100 milions de vegades més ràpid que un ordinador convencional. Això sí, per uns 15 milions de dòlars. La foto és l’ordinador sencer, però el xip només és de la mida d’una ungla. La major part del sistema són refrigeradors criogènics per mantenir el xip a 15 milikelvins o a -273,11 graus Celsius (recordeu que el zero absolut o zero Kelvin són –273,15 graus Celsius que segons la tercera llei de la termodinàmica és inassolible).

–Podeu escoltar el programa en format mp3.

–També a través d’algunes ràdios locals i des de la Xarxa.

–Podeu descarregar el podcast de ‘L‘internauta‘ des de VilaWeb o l’iTunes.

–’L’internauta‘ també s’emet pel Punt Avui TV, cada diumenge a les 21.30.