No consumeix tanta electricitat com sembla

Molta gent no té aire condicionat o el fa servir poc, perquè pensa que consumeix molta electricitat. Però cal dir que els aparells moderns són molt eficients i, un cop han refredat una cambra, poden gastar entre 200 watts i 500 l’hora per mantenir la temperatura. Això vol dir un consum màxim diari entre 5 kWh i 12, és a dir, entre 1 euro i 2 en electricitat o entre 30 euros i 60 el mes. Però, com que rarament tindrem l’aire condicionat encès tot el dia, malgrat que la gent gran, per exemple, ho pugui necessitar per salut, el cost per a la majoria de les famílies no arribarà a aquest valor. Els aires condicionats actuals, els que fan servir una bomba de calor amb una unitat externa (el compressor) i una o unes quantes unitats interiors (anomenats splitters en anglès), són la manera més eficaç de climatitzar un habitatge. Els anuncis que trobem a les xarxes socials amb aparells alternatius que diuen que no consumeixen tant són falsos: són aparells més petits que refreden molt menys; de fet, són completament incapaços de refredar cambres senceres. Quant als ventiladors de sostre, hem de tenir en compte que són perjudicials si la temperatura de l’estança arriba a 35 ºC, perquè aleshores ens aboquen aire calent i fan pujar la temperatura corporal, en comptes de fer-la baixar.

La instal·lació és clau

Els aires condicionats tenen dos elements principals i cadascun té uns requisits d’instal·lació. El compressor ha d’anar a l’exterior de l’habitatge. Com que els instal·ladors cobren per metres de tub que calen entre la unitat exterior i la interior, la primera manera d’estalviar és posar-la tan a prop com sigui possible de les estances a refredar. Això fa que moltes famílies optin pel balcó. Però actualment molts ajuntaments en prohibeixen la instal·lació al balcó per motius estètics, o bé cal demanar l’aprovació a la comunitat. La primera acció a fer, abans de la instal·lació, és consultar l’administrador del nostre edifici. Si al balcó no hi pot anar, l’haurem d’instal·lar al terrat o als espais comuns permesos. Malgrat que els compressors són dissenyats per a la intempèrie, si són protegits del sol i la pluja directes, n’allargarem la vida útil. En cap cas no han de ser en un lloc tancat.

La unitat interior és la que aboca l’aire fred dins l’habitatge. En aquest cas cal tenir sempre present un principi físic fonamental: l’aire calent puja i l’aire fred baixa. Això vol dir que a l’estiu la sortida d’aire ha d’apuntar cap amunt, paral·lela al sostre. Per aquest principi l’aire fred baixarà tot sol, i refredarà tota la columna d’aire de la cambra. Si ho fem a l’inrevés, si orientem l’aire fred cap a terra, es formarà una capa d’aire calent a la part superior de l’estança que costarà molt més de refredar, cosa que farà créixer la despesa energètica. En aquests casos, pot resultar útil un ventilador de sostre, perquè trenca aquestes dues capes d’aire, la calenta i la freda, i les barreja. Si fem servir l’aire condicionat a l’hivern, aleshores haurem de fer a la inversa, orientar l’aire calent cap a terra, paral·lel a la paret.

Tradicionalment, al nostre país les instal·lacions d’aire condicionat als habitatges s’han fet amb una única unitat interior. Generalment pel preu, però també perquè les unitats exteriors amb diverses unitats interiors eren més grans i no cabien en molts balcons, o hi prenien molt d’espai. Actualment, s’ha reduït la mida de les unitats exteriors i ja es pot optar fàcilment per les de més d’una unitat interior. Cal tenir en compte que els aires condicionats amb una unitat tenen potències habituals de 2,5-3,5 kW, cosa que els permet de refredar, a tot estirar, entre 15 i 40 metres quadrats a tot estirar. Si volem refredar un pis sencer de 60-80 metres quadrats, haurem de tenir sistemes amb dues o tres unitats interiors i potències entre 3,5 kW i 7. Si volem refredar més metres, al mercat ja comença a haver-hi models fins a 5 unitats interiors. En aquests sistemes d’unes quantes unitats, generalment n’hi ha una de més potent (per al menjador o cambra principal que vulguem refredar) i la resta són de menys potència (per a cambres més petites).

Si volem aprofitar l’aire condicionat també a l’hivern com a calefacció, recomanem d’avaluar les opcions que ja hi ha al mercat i que, amb el mateix compressor, proporcionen també aigua calenta per a les aixetes i les dutxes. Ja que no voldrem radiadors, aquests sistemes són més econòmics que una aerotèrmia convencional. La instal·lació pot ser més complexa i cara que un aire condicionat, però a la llarga estalviarem diners.

La posició de la unitat interior, clau

L’orientació de la sortida d’aire és un altre dels elements clau de l’aire condicionat i haurem de pensar bé on situem la unitat interior. El consell és evitar que l’aire toqui directament les persones, sigui a l’estiu o l’hivern. Això vol dir no posar-la sobre el televisor (a l’estiu tocaria frontalment el sofà) ni sobre el sofà o la taula del menjador (a l’hivern ens tocaria el cap). Quant a les habitacions, hem de pensar en dos elements. El primer, si l’habitació tindrà la porta tancada mentre hi fem vida. I el segon, si farem servir l’aire condicionat per dormir. Especialment en el segon cas, però també si la porta la mantenim oberta, és millor situar la segona unitat al passadís. D’aquesta manera evitarem que ens toqui l’aire massa directament durant la nit, i també es podran refredar unes altres habitacions. En aquest darrer cas, el de climatitzar més d’una cambra des del passadís, haurem d’avaluar si no és millor d’instal·lar-hi la unitat de més potència i deixar la menys potent al menjador, segons l’àrea que calgui cobrir. Si situem unitats dins habitacions, hem d’evitar que l’aire toqui directament els llits o la taula on estudiem o fem feina.

Bombes de condensats i humidificadors

Un altre aspecte important a considerar en la instal·lació d’aire condicionat és que generen aigua, fins a uns quants litres el dia si som en una zona del país amb molta humitat. El motiu és que l’aire, com més calent és, més humitat pot retenir abans de saturar-se. Però en refredar un aire amb molta humitat, perd capacitat de retenir aquesta aigua i s’acaba condensant en forma de gotes. És per això que els aires condicionats a l’estiu generen aigua i, en canvi, a l’hivern en generen molt poca. Això fa que calgui recollir aquesta aigua, que és generada per les unitats interiors. A moltes cases aquesta aigua es recull amb una ampolla que hem de buidar manualment quan s’emplena. En algunes altres, es pot instal·lar un tub on l’aigua per gravetat va a parar a un desguàs de la casa. Tanmateix, avui dia també es poden instal·lar bombes de condensats específiques que bombaran l’aigua generada allà on vulguem, encara que per gravetat no sigui possible, cosa que ens estalviarà l’ampolla. Les bombes de condensats no són gaire grans ni cares i n’hi ha que fins i tot es poden instal·lar dins l’splitter. Quan el petit dipòsit que tenen s’omple d’aigua, la bomba s’activa (fa una mica de soroll) per evacuar-la fins al desguàs (generalment, el de la rentadora).

Aquest efecte deshumidificador pot fer que per a algunes persones (nadons i gent gran principalment) no hi hagi prou humitat a l’aire i se’ls ressequin les mucoses nasals (fins i tot, pot afectar-los la pell). Podem provar de posar recipients amb aigua a les cambres on fem la vida. Si no resol el problema, haurem d’adquirir un humidificador per mantenir la humitat al valor que ens resulti còmode, generalment entre un 40% i un 60%.

Les claus per a obtenir la temperatura de confort i l’error de confiar-ho tot al mode automàtic del termòstat

Molta gent es refreda a l’estiu per culpa de l’aire condicionat, perquè es fixa una temperatura massa baixa. Generalment, amb una temperatura de 25 graus o 26 en tindrem prou, tot i que hi ha persones que necessitaran una temperatura una mica més baixa per a obtenir el confort desitjat. Cal tenir en compte que sovint tenim sensació de calor per la xafogor, per la humitat de l’aire, més que no pas per la temperatura. Com hem vist, l’aire condicionat deshumidifica l’aire automàticament, i sovint eliminarem la sensació de calor més amb aquesta acció que no pas amb una temperatura més baixa. Cal tenir en compte que a cada grau que baixem la temperatura el consum d’electricitat pot arribar a pujar fins al 10%.

Segons Reuters, cinc astronautes s’han refugiat durant unes dues hores a la càpsula Crew Dragon acoblada a l’estació, amb els vestits espacials posats, per si calia abandonar el complex orbital.

La fuita afecta el túnel de transferència del mòdul de servei Zvezda, conegut com a PrK, una zona que fa temps que preocupa la NASA i l’agència espacial russa Roscosmos. La portaveu de la NASA Bethany Stevens ha explicat que aquest compartiment “ha sofert esquerdes i fuites durant un temps” i que Roscosmos l’ha anat gestionant amb mesures operatives i reparacions parcials.

Roscosmos ha confirmat que hi havia dues fuites i ha dit que una ja havia estat segellada. La reparació de la segona, tanmateix, ha estat aturada mentre els tècnics n’analitzen el procediment. Segons Reuters, la NASA havia expressat reserves sobre el mètode previst per accedir a la segona fuita.

Els astronautes que van rebre l’ordre de refugiar-se eren els quatre membres de la Crew-12 —els nord-americans Jessica Meir i Jack Hathaway, la francesa Sophie Adenot, de l’Agència Espacial Europea, i el cosmonauta rus Andrey Fedyaev, i l’astronauta nord-americà Chris Williams, membre de l’Expedició 74. A bord de l’estació també hi ha els cosmonautes russos Sergey Kud-Sverchkov i Sergei Mikaev.

La fuita no és nova, però s’hauria agreujat aquests darrers dies. Segons Reuters, el ritme de pèrdua d’aire s’hauria duplicat, d’una lliura d’aire al dia a dues. Tot i això, Roscosmos ha assegurat que no hi ha cap perill immediat per a la tripulació ni per als sistemes de l’estació. Els problemes de fuites al segment rus de l’estació s’arrosseguen de fa anys i han accentuat la preocupació sobre l’envelliment del complex orbital. L’Estació Espacial Internacional és habitada de manera continuada d’ençà del novembre del 2000 i és una infrastructura compartida principalment pels Estats Units, Rússia, Europa, el Japó i el Canadà.

La NASA i els seus socis preveuen de mantenir-la operativa fins al 2030, quan hauria de ser retirada de manera controlada i substituïda progressivament per noves plataformes comercials en òrbita baixa. L’incident torna a posar el focus en els protocols de seguretat i en la necessitat d’aïllar o reparar definitivament les zones més deteriorades del segment rus.

El jaciment del Camp dels Ninots continua donant troballes sorprenents. Fa més de tres milions d’anys, durant el pliocè, en aquesta zona hi havia un llac volcànic, i es creu que les emanacions gasoses van provocar la mort sobtada dels animals que vivien al voltant de l’aigua. Entre d’altres, durant les successives excavacions, els investigadors hi han localitzat esquelets de rinoceront, d’una nova espècie de talp, d’aus aquàtiques i fòssils de tortugues, amfibis, rèptils i peixos.

La troballa insígnia del Camp dels Ninots, però, han estat els tapirs. Fins ara, al jaciment de Caldes de Malavella se n’havien desenterrat sis exemplars de diferents edats i sexes. Tots corresponents a l’espècie Tapirus arvernensis, una de les darreres de tapirs que van habitar Europa. Aquest 2026, però, a tots ells s’hi ha afegit l’esquelet de cria de tapir del pliocè més complet del continent que s’ha trobat fins ara. La cria va viure en aquest indret fa uns quatre milions d’anys i quan va morir tenia aproximadament dotze mesos. Conservat en gran part en connexió anatòmica, els investigadors subratllen que aquest esquelet representa “una oportunitat científica excepcional” per aprofundir en el coneixement del creixement i el desenvolupament dels tapirs europeus del pliocè.

Fins ara, els esquelets que s’havien localitzat al Camp dels Ninots indicaven que aquests tapirs eren grans herbívors de cos robust i dimensions comparables als exemplars actuals (amb una anatomia semblant als que avui habiten les selves d’Amèrica i el sud-est asiàtic). Ara, la troballa de la cria permetrà començar a reconstruir “amb un nivell de detall molt poc habitual el cicle vital complet d’aquesta població”, subratllen des de l’IPHES-CERCA.

“Recuperar un individu tan jove és molt poc habitual en el registre fòssil. Aquest exemplar ens permet aprofundir en aspectes pràcticament desconeguts fins ara, com el desenvolupament esquelètic, el ritme de creixement o la biologia de les primeres etapes de vida dels tapirs europeus del pliocè”, explica l’investigador de l’IPHES i codirector de les excavacions, Bruno Gómez. “A més, disposar al jaciment d’exemplars adults, juvenils i ara també d’una cria ens ofereix una oportunitat excepcional per reconstruir com creixia aquesta espècie al llarg de la seva vida”, hi afegeix.

“A més, això també ens situa davant un registre fòssil extraordinàriament poc habitual”, precisa el seu homòleg al jaciment, Gerard Campeny. “Perquè no recuperem individus aïllats, sinó les diferents etapes de vida d’una mateixa espècie extingida”, subratlla l’investigador de l’IPHES. “I això ens permet començar a reconstruir aspectes de la seva biologia, el seu desenvolupament i la seva variabilitat amb una precisió molt difícil d’assolir al registre fòssil”, afirma Campeny.

Fins al 18 de juny

La campanya d’excavacions va començar al maig i s’acabarà el 18 de juny. Hi participen una setzena d’investigadors de disciplines com la geologia, la paleontologia, la biologia, l’arqueologia, la conservació i la restauració, a més d’estudiants del màster en arqueologia del quaternari i evolució humana de la Universitat Rovira i Virgili.

Fins ara, a més de desenterrar del tot l’esquelet, els investigadors també n’han dut a terme tasques de conservació in situ, i n’han documentat les restes a través de tècniques de digitalització tridimensional i registres espacial d’alta precisió. En paral·lel, també s’estan recollint mostres de sediments, amb l’objectiu de reconstruir amb detall les condicions ambientals i els processos que van afavorir la fossilització de la cria de tapir.

Quan acabi aquesta fase començarà l’operació d’extracció de l’esquelet, que s’allargarà aproximadament tres dies. Després, el fòssil es traslladarà als laboratoris de l’IPHES-CERCA.

Les investigacions fetes en els darrers anys han conclòs que els tapirs del Camp dels Ninots mantenien una estreta relació evolutiva amb els tapirs asiàtics actuals (cosa que suggereix un probable origen asiàtic per a aquest llinatge). D’altra banda, les dades paleobotàniques determinen que, al voltant de l’antic llac volcànic, va créixer-hi un bosc subtropical extens i humit (que era un hàbitat especialment favorable per a aquests grans herbívors).

A diferència de la majoria de jaciments europeus, on les restes de tapir es troben fragmentades i disperses, al Camp dels Ninots els esquelets apareixen sencers o gairebé complets. Segons precisa l’IPHES-CERCA, això és així perquè el jaciment se situa a l’interior d’un volcà que durant el pliocè es va formar en aquesta depressió de la Selva, “on el cràter es va transformar en un llac que va acumular sediments en condicions extraordinàriament favorables”.

“Una càpsula del temps”

“El Camp dels Ninots funciona com una autèntica càpsula del temps; les condicions geològiques i químiques del paleollac volcànic han permès conservar esquelets sencers amb un nivell de detall molt poc habitual en paleontologia”, explica l’investigador de la UAB i responsable de la línia de recerca geològica, Oriol Oms. La preservació dels esquelets i el fet que gairebé no hi hagi evidències de carronyaires suggereixen que alguns animals podrien haver mort de manera sobtada al voltant del llac arran de les emissions gasoses relacionades amb l’activitat volcànica.

“Amb aquesta nova descoberta, el Camp dels Ninots consolida la seva posició com un dels principals referents europeus per a l’estudi dels ecosistemes continentals del pliocè”, destaquen des de l’IPHES-CERCA. La campanya d’excavacions compta amb el suport del Departament de Cultura de la Generalitat, de l’Ajuntament de Caldes de Malavella i també rep finançament del Ministeri de Ciència, Innovació i Universitats.

Un nou megaprojecte solar xinès i el conflicte amb la UE

Aquest maig també s’ha presentat a Europa un estudi que arriba a la conclusió que si la UE accelera el desplegament de l’energia solar i bateries estacionàries BESS ens podem estalviar 223.000 milions en importacions de gas entre els anys 2026 i 2030, a més de reduir el preu de l’electricitat d’un 14%. Els més beneficiats en serien Alemanya i Polònia, amb una rebaixa respectiva del 25% i el 16%. Els preus també s’estabilitzarien a molts països, i la volatilitat baixaria d’un 42%. Els autors també adverteixen que les accions actuals a la UE no permetran d’assolir els de desplegament solar i eòlic prevists per a l’any 2030 si no es canvia el rumb.

Per una altra banda, la Xina continua desenvolupant projectes a una escala mai vista. L’últim és un clúster de generació renovable de 12 GW, amb un conjunt de centrals agrupades a la província de la Mongòlia Interior. Consistirà en 8 GW solars i 4 GW eòlics, amb el suport de 2,64 GW de centrals de carbó i bateries estacionàries de 2 GW de potència i 8 GWh de capacitat d’emmagatzematge. La construcció començarà enguany i s’hauria d’haver acabat el 2030. El projecte inclou una línia de transmissió d’electricitat que ha d’arribar a la costa est del país, amb un recorregut d’uns 1.900 quilòmetres. Valors, ara per ara, impensables a Europa.

En l’àmbit renovable, el maig ha estat també un mes de conflicte entre la Xina i la UE. La Comissió Europea ha decidit que les institucions europees no financin projectes renovables que emprin inversors (el cervell de les instal·lacions) de països considerats d’alt risc, en què s’inclou la Xina, Rússia, l’Iran i Corea del Nord. L’argument ha estat el dels perills de ciberseguretat. La mesura també afecta les bateries. La Xina ha emès una protesta formal pel fet de ser considerada un “país d’alt risc”. Diu que això atempta contra la confiança mútua i amenaça amb repercussions sobre les relacions bilaterals econòmiques i comercials. El gegant asiàtic ha demanat que deixin d’estigmatitzar-lo designant-lo d’aquesta manera i que la UE posi fi a les pràctiques “injustes i discriminatòries” adreçades als productes xinesos.

Els beneficis de les plaques solars i nova polèmica sobre Elon Musk

Aquest mes també s’han publicat dos estudis que mostren els beneficis de l’energia solar. En el primer, un equip d’investigadors xinès ha conclòs que les plaques solars instal·lades a les teulades de granges lleteres disminueixen l’estrès tèrmic de les vaques durant les hores més caloroses, cosa que en millora el benestar. “Les plaques solars tenen un doble objectiu: produir electricitat neta i actuar com a sistema de fred passiu que fa baixar la temperatura de les instal·lacions fins a 2,3 graus”, diuen els autors. D’aquesta manera, es torna a mostrar que la ramaderia i les renovables no solament són compatibles, sinó que tenen beneficis mutus.

El segon estudi, també fet per investigadors xinesos, ha analitzat 147 estudis previs per determinar de quina manera l’energia solar afecta la superfície del terreny. Una de les troballes és que les plaques solars no alteren pràcticament la temperatura de l’aire (entre +0,03 ºC i +0,34 ºC) ni la humitat relativa (+1,77%). En canvi, tenen beneficis clars: redueixen la velocitat del vent d’un 30%, fan baixar la reflexió de la radiació (albedo) d’un 17,5%, i disminueixen la temperatura de la superfície del terreny fins a 0,9 ºC i la del sòl fins a 2,4 ºC. A més, la humitat del sòl augmenta fins a gairebé un 40%. Tot plegat vol dir que no fan pujar la temperatura ambiental significativament, que disminueixen la generació de pols i l’erosió pel vent i que permeten que el sòl acumuli més aigua, cosa que en millora la qualitat.

Més enllà dels estudis científics, i en relació amb l’energia solar, els analistes qüestionen ara si Elon Musk no ha abandonat aquesta font energètica. L’empresa xAI, desenvolupadora de la IA Grok i propietària de la xarxa social X, fa funcionar el seu centre de dades prop de Memphis amb desenes de turbines de gas per proporcionar-li l’electricitat que necessita. L’afer fa mesos que cueja, perquè els habitants de la zona han protestat per l’augment de la contaminació. El cas és que la companyia ha recorregut a un forat legal per fer servir una cinquantena de turbines de gas que en condicions normals no seria permès: les manté en funcionament a sobre dels camions que les han transportades, de manera que són centrals mòbils, no subjectes a la normativa estàndard, segons que defensa xAI.

La companyia s’encara a una demanda judicial, acusada de violar la llei federal per fet d’operar 400 MW de generació elèctrica sense permisos. I encara més: xAI planeja de gastar 2.800 milions de dòlars addicionals durant els tres anys vinents a adquirir més turbines. Tot plegat és una opció clara pels combustibles fòssils, un fet contraposat a la trajectòria d’Elon Musk. El magnat no ha respost directament a aquesta qüestió, però sí indirectament: ha dit que SpaceX (companyia dins la qual s’ha integrat xAI) i Tesla treballen per fer fàbriques que produeixin 100 GW anuals de plaques solars als EUA, cosa que voldria dir triplicar la capacitat de producció del país.

L’expansió solar a l’Índia i el Paquistan i la fita històrica aconseguida per les renovables

El líder indiscutible en energies renovables és la Xina. Ara els analistes apunten que l’Índia, l’altre gegant asiàtic, podria seguir el mateix camí. Durant el primer trimestre del 2026, el subcontinent ha instal·lat 15 GW solars, un augment del 143% en relació amb l’any anterior. La capacitat total del país suma ara 152 GW. Si s’hi afegeix que l’Índia és un dels principals afectats del tall de l’estret d’Ormuz, els analistes esperen que el creixement de l’energia solar al país creixerà.

Mentrestant, el país del costat, el Paquistan, ha fet un dels desplegaments més ràpids de l’energia solar. Els analistes hi dediquen molta atenció perquè aquest desplegament no es fa de manera dirigida i centralitzada pel govern, sinó de manera descentralitzada i descoordinada per part de famílies, negocis i grangers, atès que la xarxa elèctrica del país és molt deficient. Però els analistes no es posen d’acord sobre les xifres reals d’energia solar, perquè consideren que les dades oficials subestimen l’autoproducció. Ara un estudi calcula que la importació de plaques solars al Paquistan és de 54 GW i el desplegament de 51 GW, una de les xifres més elevades del món, equivalent al total de l’estat espanyol.

L’energia solar i l’eòlica han destacat aquest mes també per una dada històrica: hem sabut que a l’abril, per primera vegada, aquestes dues fonts renovables van produir mundialment més electricitat que no pas el gas. Segons el laboratori d’idees Ember, el combustible fòssil va generar 477 TWh d’electricitat (20% del total), i el vent i el sol en van produir 531 TWh (22%). Aquests darrers cinc anys s’ha doblat l’electricitat produïda per la solar i l’eòlica; en canvi, la generada per gas s’ha mantingut estable.

L’Agència Internacional de l’Energia Renovable (IRENA) ha dit en un informe que l’energia solar en combinació amb bateries ha baixat fins a uns valors entre 54 i 82 dòlars per MWh a les regions d’alta irradiació. Aquesta dada és important perquè això vol dir que es pot tenir energia solar nit i dia a un preu més econòmic que no pas el gas (100 dòlars/MWh) i que les noves plantes de carbó (70-85 dòlars/MWh). Quant al cost de l’eòlica en combinació amb bateries, ara oscil·la entre els 59 dòlars/MWh de la Xina i els 94 dòlars/MWh d’Alemanya o Austràlia. El fet que els excedents de les plaques solars i els molins eòlics es puguin emmagatzemar per fer-se servir al vespre a i la nit a un preu més econòmic que la resta de fonts energètiques serà el cop definitiu als combustibles fòssils, apunten els experts.

Meta introdueix les subscripcions a WhatsApp, Instagram i Facebook

En l’àmbit tecnològic, aquest mes es destaca el fet que Meta hagi introduït subscripcions de pagament a tres de les aplicacions més emprades mundialment. Sense poder créixer gaire més (al planeta les fa servir gairebé tothom), la companyia ha optat per fer pagar per serveis addicionals, com una via per a augmentar els ingressos i no dependre de la publicitat i prou. Ara com ara, se centra en l’ús de la seva IA i en els comptes de negocis i creadors. Les funcionalitats que hem tingut fins ara continuen essent accessibles sense pagar, però el canvi de model econòmic posa en qüestió que es mantinguin en el futur.

Una altra de les webs més visitades és YouTube. Cada vegada s’hi publiquen més vídeos generats per intel·ligència artificial. Fins ara els havien d’etiquetar els creadors, d’acord amb les condicions del servei, que obliguen a fer-ho si els vídeos mostren contingut generat per IA que pugui ser confós amb una persona, lloc o esdeveniments reals. Ara la companyia de Google etiquetarà automàticament aquest tipus de contingut i no confiarà solament en allò que declarin els autors. A més, les etiquetes seran més visibles: en compte de mostrar-se a la descripció del vídeo, es mostraran directament a la reproducció. La companyia diu que l’etiquetatge no afectarà les recomanacions ni la monetització dels vídeos generats per IA. Mentrestant, Hollywood ha anunciat que els actors i guions generats per IA són vetats als premis Oscar.

Més enllà de YouTube, Google ha afegit al sistema operatiu Android una eina (Pause Point) contra el desplaçament infinit a les pàgines web, com a eina per a lluitar contra l’addició. L’usuari ha de marcar abans les aplicacions que puguin ser font de distracció, com ara X, Instagram, TikTok i YouTube. D’aquesta manera la companyia respon a les pressions regulatòries creixents a molts països per a lluitar contra l’addicció als mòbils, especialment entre els més joves.

Quant a les companyies d’intel·ligència artificial, creix la pugna entre OpenAI i Anthropic. La segona ha superat la primera en clients empresarials de pagament, i afirma que enguany serà rendible (no tindrà pèrdues) per primera vegada, un avantatge competitiu. OpenAI, per una altra banda, continua anunciant nous productes. Ha actualitzat el model del ChatGPT i ara també n’ha creat una versió per a finances personals. A més, per respondre a les crítiques i als processos judicials que l’afecten per suïcidis d’usuaris, ara permet d’introduir un contacte de confiança en cas que es detectin converses perilloses. A més, OpenAI diu haver resolt un problema matemàtic pendent de feia vuitanta anys, presentat el 1946 pel matemàtic Paul Erdős. La companyia fa set mesos havia fet una afirmació semblant, però va resultar falsa: la seva IA havia trobat solucions existents a la literatura científica. Ara afirma que la solució és verídica i ha estat trobada de manera autònoma per la seva IA, que ha descobert una nova família de construccions matemàtiques.

L’altra gran companyia tecnològica dels EUA, Nvidia, que desenvolupa els xips necessaris per a la IA, ha anunciat que havia fet rècord de facturació, amb 82.000 milions aquest darrer trimestre: una pujada del 20%. La Universitat Harvard, per una altra banda, ha presentat un estudi que mostra que la IA fa diagnòstics més encertats que no pas metges humans a les urgències dels hospitals. L’estudi no diu que la intel·ligència artificial hagi de substituir els metges, sinó que pot ser una eina per a millorar els diagnòstics en situacions de gran estrès del personal mèdic.

I, enmig d’una cursa mundial per dominar la intel·ligència artificial, el govern xinès ha decidit de restringir els moviments internacionals dels seus experts. Les figures més prominents, a partir d’ara, hauran de demanar permís al govern per viatjar fora del país. D’aquesta manera, es vol impedir que el talent xinès acabi treballant per a companyies dels EUA, havent-se beneficiat del desenvolupament tecnològic xinès. A més, també restringiran les inversions americanes a empreses de IA xineses.

Es coneix com a lluna blava el fenomen que es dóna quan tenim en un mateix mes del calendari dues llunes plenes. Això passarà avui, dia 31, quan al cel es veurà la segona lluna plena del maig. L’altra va ser el dia primer.

Cada quant passa?

El de la lluna blava és un fenomen que no passa pas cada any, atès que el cicle lunar dura uns 29,5 dies i els mesos, tret del febrer, en tenen 30 o 31. És poc freqüent i, de fet, acostuma a passar cada dos anys i mig, aproximadament. Així, doncs, enguany tindrem tretze llunes plenes.

De tota manera, i al contrari que els astronautes de l’Artemis II, que la van poder veure de ben a prop, a la Terra ens haurem de conformar a veure-la al seu apogeu, és a dir, al punt de l’òrbita més allunyat del planeta. Al cel, doncs, hi veurem una microlluna blava a uns 400.000 quilòmetres de distància. Això significa que la veurem més petita i menys brillant que unes altres vegades.

El darrer fenomen de lluna blava va tenir lloc l’agost del 2023. En aquell cas, va ser tot al contrari: en compte de ser una microlluna, vam tenir una superlluna. Per fer-nos-en una idea, la microlluna es veu un 14% més petita i un 30% menys brillant que no pas una superlluna.

El moment exacte en què la lluna serà plena serà a les 10.45, tot i que per veure-la bé haurem de mirar-la abans, fins a les 6.00, o a partir de les 22.00.

La veurem de color blau?

Que s’anomeni lluna blava, realment, no té a veure amb el color, sinó amb el fet que és la segona lluna plena del mes.

Que la lluna es vegi blava depèn d’uns altres factors, com per exemple que hi hagi fum o partícules de pols a l’atmosfera que dispersin més la llum vermella que no pas la blava i que creïn aquest efecte visual.

L’enciclopèdia Britannica explica que l’origen del nom ve del segle XVI, amb l’expressió “la lluna és blava”, que significava que una cosa era impossible. Més endavant, el 1883, durant els dos anys posteriors a l’erupció del volcà Krakatoa a Indonèsia, persones de tot el món deien que havien vist la lluna d’un color semblant al blau. Això va conduir a l’expressió “once in a blue moon” (literalment, “una vegada cada lluna blava”, “molt de tant en tant”) per a referir-se a una cosa que era improbable però no impossible.

Quan es repetirà?

Com que és un fenomen poc freqüent, la pròxima lluna blava ens convidarà a acabar el 2028 aquell 31 de desembre. Després, haurem d’esperar fins el 30 de setembre de 2031 per tornar-la a veure.

La importància ecològica del fenomen “encara no és clara”, segons una nota del Museu de Ciències Naturals. La fluorescència podria tenir una funció comunicativa i intervenir en l’aparellament, l’orientació durant la migració i en la dissuasió de depredadors.

El treball, publicat a la revista Royal Society Open Science, explica que, sota llum ultraviolada, la salamandra mostra uns patrons fluorescents distintius. Concretament, emet una resplendor turquesa a la part ventral i als costats, coincidint amb la distribució de les seves glàndules cutànies i de les seves secrecions verinoses.

Els composts fluorescents també són presents a la sang, fet que suggereix una distribució d’aquestes molècules per tot el cos, un tret poc habitual que fins ara només s’havia descrit en determinades espècies de granotes.

L’investigador del Museu i primer autor del treball, Bernat Burriel, ha apuntat en la nota de premsa que és “fascinant” que una espècie tan estudiada encara contingui fenòmens desconeguts com aquest. “Ens recorda que fins i tot els organismes més familiars poden amagar secrets que només es revelen quan s’observen amb noves eines”, ha afegit.

Quan rep llum ultraviolada –imperceptible per a l’ull humà–, les substàncies químiques presents a la pell de la salamandra transformen la radiació i la tornen a emetre a l’espectre visible, en tons verds i blaus.

Aquest fenomen, anomenat biofluorescència, es diferencia de la bioluminescència perquè depèn d’una font de llum externa. En canvi, organismes com les cuques de llum generen la seva mitjançant reaccions químiques.

Els desafiaments a la Gran Bretanya

En l’anunci de la mesura, el govern britànic reconeix que l’actual conflicte bèl·lic de l’Iran mostra que l’única manera d’obtenir seguretat i sobirania energètiques és posar fi a la dependència dels combustibles fòssils i accelerar el desplegament d’energia neta feta al país. Per aquest motiu el govern ja ha començat a parlar amb grans cadenes de botigues (com ara Lidl o Amazon) i fabricants de conjunts autoinstal·lables de plaques solars endollables. L’objectiu del govern britànic és facilitar al màxim l’adopció de l’energia solar a les cases. Els experts assenyalen que una instal·lació solar tradicional a la teulada de 3,7 kW requereix la contractació d’un electricista professional, amb un cost d’uns 7.000 euros al canvi. Proporciona un estalvi anual en el rebut de la llum de vora 600 euros, de manera que calen uns onze anys per a recuperar-ne la inversió. Això fa que sigui una opció molt poc atractiva per a moltes famílies. En canvi, un equip solar endollable és molt més barat, uns 500 euros, i no cal contractar cap electricista: qualsevol persona el pot instal·lar. Amb un estalvi anual de 80-130 euros en el rebut de la llum, la inversió es pot recuperar en uns quatre anys. Els analistes esperen, a més, que si es popularitza en pugui baixar el preu fins als 280 euros que costa un equip estàndard a Alemanya, on són molt més populars.

Un altre avantatge de les plaques solars endollables en comparació amb una instal·lació tradicional a la teulada és que els qui viuen de lloguer poden adquirir els equips endollables i endur-se’ls quan canvien de pis, fet que podria ampliar enormement el nombre de famílies que optarien per l’energia solar. Els analistes calculen que si es promou i el preu és atractiu, les vendes de plaques solars endollables podrien arribar al Regne Unit a 450.000 unitats venudes anualment, xifra tres vegades superior a les instal·lacions solars tradicionals sobre teulada. Tanmateix, de moment el govern britànic no n’ha publicat la normativa definitiva. Tot apunta que hi haurà un límit de potència de les plaques endollables de 800 W, com passa a Alemanya. Ara com ara, no se sap què pot passar amb els excedents que no es consumeixin dins la casa, si es podran abocar a la xarxa general i rebre’n una compensació econòmica, com passa amb les instal·lacions tradicionals.

Tot i l’anunci del govern, els experts britànics creuen que s’ha de fer molta feina per fer realitat l’energia solar endollable a gran escala. Per una banda, el sistema elèctric del Regne Unit té unes característiques particulars i diferents de la de països com Alemanya i, encara que el govern vulgui que es comprin ràpidament aquestes plaques, cal tenir en compte la seguretat. Diuen que cal un estàndard de placa solar endollable al Regne Unit que encara no existeix, i assegurar-se que els models que venguin les botigues es comportaran amb seguretat en el temps. També indiquen que moltes de les instal·lacions elèctriques del país són pensades perquè l’electricitat vagi en un sol sentit, de la xarxa elèctrica a l’endoll, i no pas també de l’endoll cap a la xarxa.

Això podria fer que algunes de les proteccions elèctriques no funcionessin, tot i complir una normativa no pensada per a aquest nou cas d’ús. A més, hi ha estudis que mostren que el 70% de les instal·lacions elèctriques domèstiques del Regne Unit no han estat revisades per cap professional aquests darrers deu anys. De fet, segons els experts, moltes cases construïdes abans dels anys vuitanta tenen instal·lacions elèctriques inadequades per a l’actual demanda d’electricitat, molt més gran que aleshores. I aquestes cases amb instal·lacions antigues sense renovar podrien ser les que tinguessin més risc. Hi viuen les famílies amb menys poder adquisitiu, que serien les primeres interessades a comprar els sistemes solars endollables com a via per a rebaixar el rebut de la llum. És per això que els experts britànics recomanen que abans d’adquirir aquestes plaques solars un electricista revisi la instal·lació elèctrica de l’habitatge.

Alemanya permet instal·lacions endollables més grans

El gran referent de les plaques solars als balcons és Alemanya. Fa anys que tenen una normativa específica i el govern promou activament aquest sistema de producció energètica. Com dèiem, ja hi ha uns quatre milions d’instal·lacions actives, amb un ritme de noves instal·lacions de mig milió anual. Tot i l’èxit, la normativa s’ha modificat perquè encara sigui més atractiva. El límit de potència per a no requerir l’actuació d’un electricista professional continua essent el mateix, 800 W. Però aquest valor és el que ha de proporcionar l’inversor, que capta l’energia de les plaques i la injecta a l’endoll, és a dir, a la casa. Fins ara això volia dir que es podia tenir un màxim de 800 W en plaques solars. Amb la reforma es permet d’arribar fins a 10.000 W en plaques solars, tot i que l’inversor ha de continuar proporcionant un màxim de 800 W a l’endoll. En cas de superar els 7.000 W, cal tenir un comptador digital i complir més regulacions de seguretat. Les instal·lacions per sota dels 2.000 W i sense remuneració d’excedents poden fer un registre simplificat. Però aquelles que superin aquest valor o tinguin una bateria, també ho han de comunicar a la companyia elèctrica.

Tenir plaques amb molta més potència que els 800 W del límit de l’inversor interessa en dos casos. El primer, quan el sol surt i es pon. En aquests moments les plaques proporcionen una fracció de la potència, de manera que si es tenen únicament 800 W en plaques el valor de producció és molt inferior. Si es tenen més plaques, es pot produir més electricitat durant aquelles hores. Però sobretot la reforma és pensada per als qui tinguin o vulguin afegir una bateria a la instal·lació, ara que han baixat molt de preu. De manera que quan la producció superi el valor límit de 800 W d’injecció a la casa, l’inversor desviï cap a les bateries l’electricitat sobrant, que aleshores s’aprofitarà a la nit. A més, la nova normativa permet que les bateries es puguin carregar de la xarxa elèctrica, com ara durant les hores en què l’electricitat és més barata.

Pels experts, malgrat la limitació dels 800 W en aquestes instal·lacions, la nova normativa pot tenir un impacte molt positiu en la gestió dinàmica de la xarxa elèctrica, per a aprofitar millor els excedents renovables i fer baixar els pics de consum gràcies a una incorporació en massa de bateries a les cases. Que la nova normativa ha estat molt ben rebuda ho demostra el fet que aquesta setmana passada la cadena de supermercats Lidl va llançar una oferta de bateria pensada per a instal·lacions solars als balcons. Amb 2,24 kWh de capacitat, durant tres dies es va vendre a les botigues per tan sols 299 euros, un preu insòlit. La bateria admet una potència de càrrega fins a 1.000 W i es pot descarregar a 800 W. Segons Lidl, és compatible amb el 99% dels inversors d’equips solars endollables. I igual que les plaques, la bateria també es pot connectar a un endoll estàndard, en combinació amb l’inversor. Una mostra d’allò que pot arribar a la resta d’Europa ben aviat, si la normativa hi acompanya.

Als EUA també volen promoure l’energia solar als balcons, mentre al nostre país continua blocada

Més enllà del nostre continent, als EUA també volen impulsar les plaques solars endollables. A l’estat de Colorado ja s’ha fet un primer pas legislatiu per a aprovar-ho. La clau ha estat qualificar les plaques solars endollables de propietat personal, en compte de considerar-les una instal·lació fixa. Això evita que comunitats de veïns o governs municipals en decretin la prohibició als balcons, patis o porxos. La intenció és que tant llogaters com residents d’edificis d’habitatges que no tinguin l’autoritat legal per a instal·lar plaques tradicionals puguin col·locar plaques endollables. Però sobretot s’ha fet pensant en les famílies amb menys ingressos, com una manera de rebaixar el rebut de la llum. De moment la iniciativa ha de ser aprovada definitivament. Si és el cas, s’afegiria a l’estat de Utah, on ja es desplega aquesta tecnologia.

Als Països Catalans, la situació és ben contradictòria. Per una banda, la normativa espanyola permet les plaques solars endollables, però amb una casuística diversa. Si la potència és inferior a 800 W, no cal res especial, tret d’un dispositiu d’abocament zero. És a dir, en cas que la producció de les plaques no la consumim sencera dins de casa, l’electricitat sobrant no pot anar a la xarxa general, s’ha de perdre, funció que fa el dispositiu d’abocament zero. En el cas que vulguem abocar l’excedent a la xarxa elèctrica i obtenir-ne diners de la nostra companyia elèctrica, aleshores sí que cal l’actuació d’un electricista que instal·li una línia elèctrica independent amb un diferencial específic. A més, cal tenir un comptador digital i donar d’alta la instal·lació.

A diferència d’Alemanya i la Gran Bretanya, a l’estat espanyol sí que es pot superar la potència de 800 W, però, en aquest cas –tant si aboquem excedents com si no–, també cal que un electricista instal·li una línia elèctrica independent amb un diferencial, que hi hagi un comptador digital i que es doni igualment d’alta la instal·lació. Permetre més potència, i abocar excedents, implica haver de contractar un electricista, cosa que encareix la instal·lació i la fa menys atractiva econòmicament. Tanmateix, aquest no és el motiu que fa que al nostre país no hi hagi pràcticament cap placa solar als balcons, tot i tenir el doble d’hores de sol que la Gran Bretanya i Alemanya, amb períodes d’amortització de la inversió que poden ser tan sols de dos anys, molt millors que en aquells països.

El problema principal és que, malgrat que la normativa general espanyola ho permeti, la normativa municipal ho pot impedir. Si l’element afecta la façana, la normativa urbanística de molts ajuntaments ho prohibeix. I en cas de permetre-ho, també pot caldre l’aprovació de la comunitat de veïns. Tot plegat fa que molts interessats es facin enrere a l’hora de comprar equips solars endollables per por que després els hagin de retirar. És per això que, perquè aquestes instal·lacions reïxin al nostre país, cal que les administracions ho facilitin al màxim i donin seguretat legal. Com en el cas alemany i britànic, amb una normativa clara i segura es podrien multiplicar les instal·lacions solars residencials als Països Catalans, de manera que el rebut elèctric de moltes cases s’abaratiria, especialment aquelles amb menys recursos. També acostaria moltes famílies a l’energia solar i les bateries, i això, com mostra l’experiència a molts països, estimularia l’electrificació de la resta de consums de les cases, abandonant els combustibles fòssils. És a dir, amb la substitució del gas per plaques d’inducció, la generació d’aigua calenta i calefacció amb bombes de calor i el canvi a un vehicle elèctric.

La nova tanda de documents forma part del procés de desclassificació ordenat pel president dels Estats Units, Donald Trump, i inclou enregistraments captats per sensors militars nord-americans entre el 2020 i el 2024. Entre els vídeos difosos hi ha imatges infraroges enregistrades per la Guàrdia Costanera nord-americana que mostren un objecte volant prop d’un avió al sud-est dels Estats Units, i un altre vídeo enregistrat a Síria el 2021 en què un objecte accelera sobtadament d’una manera que els investigadors asseguren que no han pogut aclarir.

El Departament de Defensa insisteix que no hi ha cap prova que relacioni aquests fenòmens amb vida extraterrestre. Tanmateix, l’Oficina de Resolució d’Anomalies de Tots els Dominis (AARO), creada específicament per a analitzar aquesta mena d’incidents, admet que molts casos continuen “sense resoldre” després de múltiples investigacions.

Un dels documents que més interès ha aixecat és el testimoni escrit d’un alt responsable de la intel·ligència nord-americana que assegura haver vist “dues grans esferes lluminoses” al costat del seu helicòpter durant una missió oficial l’any passat. Segons el seu relat, els objectes eren “taronja amb un centre blanc o groc” i emetien llum “en totes direccions”. L’informe afegeix que uns quants avions de combat van ser enviats per a identificar-los, però tampoc no ho van aconseguir.

“El mateix fenomen que havíem observat semblava perseguir els caces”, escriu l’oficial, que reconeix que la tripulació va quedar “pràcticament sense paraules” després de l’incident. El Pentàgon ja havia començat a publicar en massa, fa dues setmanes, arxius relacionats amb ovnis procedents de diferents agències federals, alguns dels quals es remunten als anys quaranta del segle passat. Segons el govern nord-americà, el portal habilitat per a consultar aquesta documentació ja ha superat els mil milions de visualitzacions a tot món.

Malgrat l’impacte mediàtic de les imatges, els experts mantenen prudència. Bona part dels casos analitzats pel Pentàgon han acabat relacionats amb fenòmens atmosfèrics, errors de sensors o tecnologia convencional difícil d’identificar. Però una part dels incidents continua sense explicació pública, cosa que alimenta l’interès polític i social entorn dels anomenats fenòmens aeris no identificats.

La tecnologia consisteix en una estructura impresa en 3D amb forma d’ou, recoberta d’una membrana sintètica basada en silicona que permet l’intercanvi d’oxigen i diòxid de carboni, una de les grans dificultats tècniques que fins ara havien limitat els intents d’incubar embrions fora d’una closca natural.

BREAKTHROUGH: Colossal scientists hatched healthy chicks from artificial eggs.

No shells. No hens. Just bioengineered eggs that breathe like the real thing.

This could help bring back giant extinct birds like the South Island giant moa, whose eggs were ~80x a chicken’s. (1/10) pic.twitter.com/XPa42BXarx

— Colossal Biosciences® (@colossal) May 19, 2026

En vídeos difosos per la companyia, els investigadors mostren com traslladen el contingut d’ous de gallina acabats de pondre dins aquestes estructures artificials, on els embrions continuen desenvolupant-se fins a l’eclosió. Colossal sosté que el sistema és “escalable” i que podria adaptar-se tant a ous petits com a ous gegants, com els del moa, un ocell extingit que podia arribar als quatre metres d’alçada i pondre ous de fins a vint-i-quatre centímetres.

Tanmateix, molts experts han reaccionat amb prudència. Una de les principals crítiques és que Colossal no ha publicat cap article científic revisat per experts i que totes les dades s’han difós únicament mitjançant notes de premsa, vídeos corporatius i entrevistes. La biòloga evolutiva Louise Johnson, de la Universitat de Reading, ha resumit l’escepticisme d’una part de la comunitat científica amb ironia: “Sense un article revisat per experts, és com si comentés un anunci de YouTube.”

A més, científics remarquen que el principal obstacle no és fabricar un ou artificial, sinó modificar genèticament ocells actuals perquè s’assemblin a espècies extingides. Els genomes antics arriben molt fragmentats i no es poden reconstruir íntegrament. Això implica que, més que “ressuscitar” espècies extingides, el que podria fer-se és crear híbrids genèticament modificats amb alguns trets semblants als originals.

Aquesta és una de les grans controvèrsies que envolten Colossal Biosciences. La companyia ja va generar polèmica quan va anunciar que havia “desextingit” el llop gegant (Aenocyon dirus), una afirmació àmpliament contestada per la comunitat científica, que considera que es tractava simplement de llops modificats genèticament. Més enllà de la “desextinció”, alguns investigadors sí que veuen possibles aplicacions útils per a la conservació d’espècies amenaçades. Els ous artificials podrien servir per incubar embrions d’ocells en perill crític, estudiar millor el desenvolupament embrionari o facilitar investigacions en biotecnologia i medicina.

Tanmateix, uns altres experts recorden que els principals problemes que amenacen les aus avui continuen essent molt més immediats: la destrucció d’hàbitats, el canvi climàtic, les col·lisions amb edificis o els depredadors introduïts.

—A què es dedicava la vostra mare, la senyora Villà?
—Treballava en una fàbrica de filatures a Mataró fins que es va casar. Aleshores va fer feines a casa, de bijuteria i més, per guanyar-se la vida. Era la postguerra, hi havia molta penúria.

—I el pare, a què es dedicava?
—El meu pare té un periple professional bastant divertit: va ser projeccionista de cinema a Caldes, després va passar a una empresa d’arts gràfiques (calendaris, catàlegs) i al començament dels anys cinquanta va saltar a la publicitat. Amb el meu oncle van crear una agència de publicitat que es deia Danis. Van tenir una oficina a Madrid, una altra a Bilbao i una altra a Logronyo. Durant un cert període va ser la principal agència de publicitat d’Espanya en facturació. Fins que uns nord-americans la van comprar.

—I quants germans sou?
—Quatre: som la Montserrat, en Joan, en Jordi i la Glòria. La meva germana s’ha dedicat a administració d’empreses, el meu germà a temes de direcció i finances i la meva germana petita, la Glòria, ajuda el seu marit, que treballa en temes de lampisteria.

—Heu tingut família?
—Tinc una filla, la Judit, d’una relació anterior. Amb la dona actual ja fa trenta-dos anys que  estem junts. I tinc tres néts: la Nàdia, l’Aziz i el Nur.

—I per què aquesta atracció per la fotografia?
—De nano m’agradava molt la historieta gràfica, sobretot uns tebeos que es deien Hazañas bélicas sobre la Segona Guerra Mundial i la guerra de Corea. M’entretenien, però tenia el neguit de comprovar si rere totes aquelles històries hi havia un fonament històric verídic. Me n’anava al mercat de Sant Antoni de Barcelona a comprar revistes velles d’aquella època, revistes de propaganda, el Victory dels nord-americans, els Adler dels alemanys, en retallava fotos i aleshores escrivia llibres. Mira, en tinc un aquí… Aquest llibre el vaig fer a onze anys: “En la mañana del 10 de enero de 1940, el general Franz Hauser…” Era com una primera presa de contacte amb la imatge com a document. És un primer pas. Per una altra banda, a l’escola el professor d’història de l’art, Francesc Garriga, poeta, afeccionat a la fotografia, hi va muntar un laboratori. Per a mi això va ser tota una experiència, una epifania. I ho vaig tenir claríssim: “Em vull dedicar a això!” Devia tenir dotze anys o tretze. Em van regalar una càmera, una Instamatic, i de més gran ja vaig tenir l’oportunitat, a l’agència del pare, de fer de copywriter de producer, però també de veure com treballaven els fotògrafs. I en vaig anar aprenent. Fins que vaig entrar a la universitat, hi vaig estudiar periodisme i hi vaig adquirir la base teòrica de tot allò que ja feia.

—Perdoneu la ignorància: en premsa, no hi heu treballat mai directament?
—Volia treballar en premsa. I, de fet, els últims anys de la dictadura vaig formar part d’un col·lectiu que es deia Gráfica Popular, que posava al servei del PSUC o de sindicats clandestins material gràfic per a cartells i tot això. El primer Onze de Setembre, el de Sant Boi de Llobregat, vam fer un llibre sobre aquella diada. Passa que de petit vaig tenir un accident a la mà: em va esclatar una bomba que fabricava. Jo feia bombes.

—“Jo feia bombes.” Ja tinc el titular.
—Era per a divertir-nos. A la classe de química, amb un company ens vam dedicar a perfeccionar la fórmula de la pólvora negra. Fèiem una pólvora negra de puta mare. Encara me’n recordo: eren tres cullerades de clorat potàssic, una i mitja de sofre i una i mitja de carbó vegetal amb pols. Fotíem petards. Vaig agafar un tub de pastilles efervescents Redoxon, el vaig omplir de no sé què i de percussor feia servir caps de llumins. Vaig prémer més del compte el cap del llumí i em va explotar a la mà: em va sortir el braç disparat. La primera impressió del metge de guàrdia de la Teknon era que m’havien d’amputar la mà. El traumatòleg, per sort més expert que no pas el de guàrdia, va dir que no: “No, aquí s’ha de fer una reconstrucció.”

—Sou dretà o esquerrà?
—Dretà.

—Doncs encara sort. Veig que les parts dels dits perdudes són de la mà esquerra.
—Sí. I tot això t’ho explicava perquè a mi m’hauria agradat ser fotoperiodista, però no tinc l’agilitat ni la rapidesa per a fer funcionar una càmera com ho ha de fer un periodista. I això va fer que treballés sempre amb molta lentitud. I això vol dir que és una pràctica molt més meditativa. Hi ha un fotògraf, Jeff Wall, que diu que en fotografia o has de treballar molt de pressa o has de treballar molt lentament, però no pots treballar mig-mig. I d’aquí ve potser tot aquest tarannà més conceptual, més analític, de la meva obra.

—Frase vostra: “Tota foto és una ficció que es presenta com a veritable. La foto sempre menteix per instint, perquè la seva naturalesa no porta a fer una altra cosa.”
—La imatge es confon amb la realitat. I això m’ha comportat moltes vegades disputes amb companys que es dediquen a la fotografia documental, perquè poso en dubte el caràcter de transcripció literal de la realitat de la fotografia. La fotografia menteix sempre. Però menteix perquè no pot fer una altra cosa. El llenguatge no és la realitat.

—El 2017 vau fer l’engany de Ximo Berenguer. Vau fer creure a gent important que s’havien descobert les imatges d’un documentarista valencià que us havíeu inventat. Hi van caure Photo Espanya i col·leccionistes privats: Ximo Berenguer era un invent.
—No m’interessa enganyar, sinó revelar els mecanismes de l’engany. Treballo en una estratègia de fake artístic: oferir l’ham perquè el peix s’hi enganxi, però després deixar-lo anar una vegada li has ensenyat el parany. Un fake que no es descobreix és un fake fallit, és un fake que no funciona. Perquè, en el fons, és una metodologia pedagògica: t’aviso que t’he enganyat i tu n’aprens. T’enganyo una mica, això crea uns anticossos en el teu esperit per a reaccionar-hi. I aquests anticossos et serviran després a la vida real quan els qui t’enganyin siguin realment els grans farsants.

—Amb Sputnik us vau inventar un astronauta; amb Fauna, animals impossibles; amb Osama, un terrorista, etc. Quin és el treball del qual esteu més orgullós?
—Diria que l’últim que faig és el que més em satisfà. En el cas de Ximo Berenguer, feia un taller a València amb l’IVAM i la pregunta que vaig formular va ser: a l’era d’internet, amb Google, amb la Wikipedia, és més fàcil o és més difícil fer un fake i enredar la gent? En general, la resposta era que ara no es podia fer. No es pot perquè tenim un accés a la informació molt més immediat, molt més fàcil. Doncs justament perquè tenim aquesta sensació, i ens confiem, és més fàcil. I durant un any i mig ens vam dedicar a introduir notícies sobre un suposat Ximo Berenguer a internet, fins al punt que la Wikipedia en va publicar la biografia.

—He cercat fotos falses de la guerra de Gaza, dels dos bàndols. Ací una foto que ensenya nens morts pels israelians, però que són d’una altra guerra, no de Gaza. A l’altre bàndol, ací deien que aquest nen palestí era un actor a Gaza fent-se passar per mort. I la foto era feta a Tailàndia anys abans. Amb la intel·ligència artificial i les guerres de propaganda a internet, som al punt culminant d’aquesta pràctica que fa anys que denuncieu?
—La realitat supera la ficció. Ara vivim en un clima de postveritat, de fake news, de fets alternatius, on ja no cal que pregoni la ficcionalitat possible de la imatge perquè la gent n’és plenament conscient. Els nanos, amb Instagram, hi posen uns filtres i  saben com va. Aquella certesa que teníem de la imatge com a transport d’informació fiable està en crisi. Passa que la imatge encara té uns efectes d’emotivitat molt importants. Per tant, ara m’ho miro d’una altra manera. I això em porta a un altre pensament.

—Quin?
—Com construïm confiança. El tema és: per què t’he de creure? Per què em crec el meu pare i no un senyor que no conec? Quins són els mecanismes psicològics o polítics que fan que dipositi la credibilitat en algú? Amb un interlocutor o amb una informació. És una qüestió que en aquests moments m’apassiona i no hi tinc una resposta, però hi rumio i hi treballo i faig projectes entorn d’això.

—Si ho he entès bé: fa molts anys que intenteu d’ensenyar a la gent que aquestes fotografies poden ser mentida i ara intentareu de demostrar quan la fotografia és veritat?
—Exacte. És a dir, què queda de veritat en les imatges.

—Sabreu si una fotografia és veritat o mentida amb un aparell? Existeix, aquest aparell?
—Et diria que, si tinc accés a la imatge original, jo mateix t’ho podria dir.

—Però a la guerra de Gaza, sovint la fotografia és de veritat. Allò que és mentida és l’explicació.
—Sí. I aquesta mena de manipulacions s’han fet sempre. Per exemple, el 1854, a la guerra de Crimea, el govern anglès va tenir un problema d’opinió pública. Hi van enviar un fotògraf que captés els soldats contents i tot són fotografies escenificades. Ja en aquell moment la fotografia era més propaganda que no pas informació. Una fotògrafa nord-americana molt famosa, Berenice Abbott, ens diu que la fotografia sempre és propaganda. Encara que nosaltres no ho vulguem, encara que el fotògraf no ho vulgui, la fotografia acaba essent propaganda. I, per tant, allò que ens ha d’interessar no és si és propaganda o no, sinó si aquesta propaganda serveix per a una bona causa o per a una mala causa. És a dir, el detall important és en quina direcció: en quina direcció actua la propaganda? Si és una direcció reprovable o és una direcció, per contra, encomiable.

—Quins altres temes us interessen?
—A mi m’ha interessat molt tot el tema de la memòria i com aquest valor també es va perdent. Abans les fotografies es guardaven com tresors. En canvi, ara fas fotos amb el mòbil i una vegada el receptor les ha vistes, les esborres. Això crea una relació amb la memòria diferent. Un altre tema que m’ha interessat és el valor de relíquia de la imatge fotogràfica. Quan nosaltres portem la fotografia d’una persona que estimem amb nosaltres, no és sols un tros de paper, és la vocació de l’absència d’algú que ens agradaria que fos amb nosaltres. Quan a l’Ajuntament de Barcelona posen la foto del rei, aquella foto del rei no és sols un tros de paper, sinó que també és el símbol d’una autoritat, el símbol d’un règim polític. Aleshores, què passa ara? Que la fotografia es desmaterialitza. No hi ha paper. I, si no hi ha paper, no pots cremar la foto del rei. Abans podies agredir la imatge o acaronar-la, o petonejar una estampa. Ara ja no. El valor de relíquia es perd.

—Teniu setanta-un any. La pregunta és: què voleu ser quan sigueu gran?
—Ha! Quan sigui gran, el món serà diferent i hauré d’ajustar o acomodar les coses que vull fer a unes circumstàncies diferents. He viscut el trànsit de la fotografia analògica a la fotografia digital i ara a la intel·ligència artificial. Fa poc, en una xarxa social, m’insultaven dient-me traïdor perquè utilitzo programes d’intel·ligència artificial. Em va fer riure tant: ho trobo boníssim. Entenc que vivim una revolució. Tenim el precedent del 1839, quan apareix el daguerreotip. Els fotògrafs són rebutjats, literalment, dels salons de la pintura. Això no és art, això és indústria, això és tècnica, però la poètica, l’artisticitat, el geni humà, és amb la mà i el pinzell. En aquests moments ens passa el mateix amb la intel·ligència artificial. I en aquesta espècie de revolució, t’hi has de posicionar: ens posem al davant de la barricada o al darrere? A mi m’interessa posar-me al davant. M’interessa saber què passa. I no vull dir que ho beneeixi. Senzillament, dic que si en algun moment hem de resistir, més val saber de què va el tema.

—I quant a la intel·ligència artificial, quines coses us ha obert el camp?
—Se’ns amplia el repertori. La paleta creativa de què disposem s’amplia, ara mateix. Poden treballar simbiòticament la càmera i l’ordinador. Jo dono instruccions a l’ordinador: “Vull una imatge feta com si fos una càmera Hasselblad, amb un objectiu de 150 mil·límetres, amb un diafragma f8.” Sé què cerco i tinc uns quants camins per a arribar-hi. I el fet de fer-ho així m’estalvia molt de temps i energia, amb la qual cosa guanyo temps i energia per a pensar, imaginar i reflexionar. És a dir, per a gestionar el valor d’aquestes imatges.

—Voleu afegir res més?
—No, no. Tu mateix.

El veredicte, emès de manera unànime per un jurat federal d’Oakland, conclou que Musk va interposar la demanda fora de termini. Els membres del jurat van deliberar durant menys de dues hores després d’un judici que s’ha allargat onze dies i que havia despertat una gran expectació pel possible impacte sobre el futur de la governança de la intel·ligència artificial.

En la seva demanda, presentada el 2024, Musk acusava OpenAI i dos dels seus màxims responsables, el conseller delegat Sam Altman i el president Greg Brockman, d’haver-lo enganyat perquè contribuís amb 38 milions de dòlars al projecte i, posteriorment, d’haver transformat l’organització sense ànim de lucre original en una estructura amb interessos comercials, vinculada a grans inversions privades.

El magnat sostenia que OpenAI havia anteposat els interessos econòmics als objectius fundacionals i havia acceptat desenes de milers de milions de dòlars de socis com Microsoft, en detriment de la seva missió original centrada en la seguretat i el benefici públic de la IA. Musk va arribar a qualificar la conducta dels demandats de “robatori d’una entitat benèfica”.

Per contra, OpenAI va argumentar durant el judici que era Musk qui actuava mogut per interessos econòmics i que havia trigat massa temps a denunciar una presumpta vulneració dels acords fundacionals.

Evita compartir dades personals amb Meta AI, pot tenir riscos #InternetSegura https://t.co/dLTRWhwWVD

— Mossos (@mossos) May 18, 2026

L’agència avisa que Meta AI compila informació personal com l’edat, el gènere, els interessos i la ubicació. També informació tècnica, com ara el temps d’ús del bot de conversa, el dispositiu, el sistema operatiu, les compres que es facin per mitjà de Meta AI, l’adreça IP i el navegador.

A més, l’Agència de Ciberseguretat adverteix que Meta AI guarda aquell contingut que se li envia durant les converses i les respostes que genera, i que fa servir el contingut públic de Facebook i Instagram per entrenar i millorar els models d’intel·ligència artificial.

L’única cosa que, d’entrada, no fa servir per entrenar la seva intel·ligència artificial són els missatges privats entre usuaris –a diferència d’allò que es parla directament amb Meta AI– i les dades dels menors de divuit anys.

Com es pot evitar?

Si no us hi oposeu de manera explícita, Meta dóna per fet que esteu d’acord en la cessió de dades. És a dir: heu de rebutjar formalment la cessió de les vostres dades a Instagram, WhatsApp i Facebook perquè Meta no les pugui utilitzar.

Ara com ara, hi ha unes quantes maneres d’evitar-ho. Això sí: cal tenir en compte que oposar-s’hi a partir d’ara no protegirà les dades que l’usuari ha compartit, perquè Meta ja les podrà haver utilitzat. Sí que protegirà qualsevol nova publicació o interacció.

L’empresa també adverteix que, malgrat oposar-vos-hi o no utilitzar els productes i serveis, pot continuar processant certa informació. Per exemple, si apareixeu –vosaltres o, senzillament, informació vostra– en una imatge que algú hagi compartit públicament a Instagram, Facebook o WhatsApp. També si us fan menció –o de la vostra informació– a publicacions públiques o peus de foto que algú hagi compartit.

Omplir un formulari a Instagram

Mitjançant aquest formulari d’Instagram, us podeu oposar que Meta utilitzi la vostra informació de l’aplicació. És fàcil: tan sols s’ha d’omplir l’adreça electrònica vinculada amb el vostre compte. La casella de “com t’afecta aquest procés” és opcional.

Quan envieu el formulari, rebreu un correu electrònic de confirmació. Aquest mètode s’aplica també als comptes afegits al “Centre de comptes” del qual forma part el compte d’on s’ha enviat el formulari.

També podeu accedir al formulari des del vostre perfil. Heu d’anar a la icona de dalt a la dreta amb tres franges horitzontals per entrar a “Configuració i activitat”. A l’apartat “Més informació i ajuda” veureu que podeu seleccionar l’opció “Informació”. Allà dins, seleccioneu “Política de privacitat” i, on explica com utilitza Meta la informació per a la seva IA, clicar sobre l’enllaç que diu “Oposar-vos-hi”.

A Facebook 

El mètode és com a Instagram. O bé, podeu entrar en aquest enllaç, que us demanarà d’accedir amb un compte registrat. Us porta al mateix formulari que Instagram. Només heu de posar-hi el correu electrònic i enviar-ho. Com que hi heu entrat amb el vostre compte, la casella del mail ja hauria d’estar omplerta automàticament.

Una altra opció és anar a “Configuració i privacitat”, després a “Centre de privacitat” i a “IA generativa de Meta”, on trobareu l’enllaç per a oposar-vos-hi.

En el cas de WhatsApp, ara com ara no es pot deshabilitar l’assistent Meta IA. Les recomanacions són de no utilitzar-ho.

Una de les claus de la gran implantació que ha tingut d’ençà que es va crear, el 2016, és la integració amb la majoria d’entitats bancàries que treballen al país i un funcionament senzill i còmode, que associa els pagaments als números de telèfon.

Darrerament, l’aplicació s’ha fet un lloc també com a eina de pagament en línia per a fer compres digitals, però a partir d’avui, farà un pas més per convertir-se en un sistema de pagament en botigues físiques.

Ara, la plataforma ha dit que la implantació d’aquest sistema seria progressiva. L’objectiu és que sigui plenament operativa a final d’any.

El pas a les botigues físiques

Els usuaris s’hauran de descarregar l’aplicació Bizum Pay –disponible quan el servei entri en funcionament–, malgrat que una part de les entitats financeres preveu d’integrar-la també dins les seves aplicacions.

A partir d’aquí, per als qui ja estan acostumats a pagar amb el  telèfon mòbil, el canvi serà mínim. N’hi haurà prou d’acostar l’aparell al terminal de pagament per acabar la transacció. Com passa ara, en dispositius Android es farà desblocant el mòbil i, en el cas d’Apple, prement dues vegades el botó lateral i acostant l’aparell al datàfon o TPV.

El servei permetrà de pagar directament amb càrrec al compte bancari associat a Bizum o fer servir targetes bancàries d’entitats que hi participin. Per tant, es convertirà en una alternativa directa a aplicacions com ara Apple Pay o Google Pay.

Quin objectiu té la plataforma?

La posada en funcionament del servei implica una transformació en l’àmbit dels pagaments, perquè aspira a absorbir una part important del negoci de les targetes bancàries i a restar quota de mercat a gegants nord-americans del sector, com Mastercard o Visa.

Bizum és propietat de Sociedad de Procedimientos de Pago SL, una empresa creada el 2016 i amb participació de les principals entitats bancàries de l’estat espanyol. Per tant, aquesta expansió cap als pagaments en comerços físics també es pot interpretar com un intent de recuperar autonomia en matèria de pagaments i reduir la dependència de les multinacionals nord-americanes.

Un mercat completament dominat per empreses xineses

L’any 2025 es van fabricar al món uns 16.000 robots hominoides, segons un report de Counterpoint Research. El mercat encara és molt incipient i la producció va bàsicament enfocada a la recol·lecció de dades en entorns reals per continuar-ne el desenvolupament i establir les primeres aplicacions. Amb aquest objectiu s’han desplegat en empreses de logística, manufactureres i automobilístiques. Ara com ara, amb una utilitat limitada, però s’espera que hi tindran un gran impacte quan millorin gràcies a les dades obtingudes en les primeres proves. Els analistes diuen que les vendes pujaran ràpidament: fins a 100.000 unitats anuals el 2027 i 2,5 milions el 2035. Tot i això, aquestes xifres s’han de prendre amb precaució, perquè hi ha molta incertesa sobre el desenvolupament real del sector, que encara té entrebancs molt importants per a resoldre amb vista a una aplicació comercial a gran escala.

L’any passat la fabricació d’androides va ser dominada clarament per marques xineses: un 80% de les unitats fabricades. Agibot, amb el 30% del mercat, i Unitree (26%) van ser les principals empreses del sector, cadascuna amb uns quants milers d’unitats. Seguides a molta distància, amb pocs centenars d’unitats, per UBTech (5,2%) i Leju Robotics (4,9%) –també xineses. Cal anar a la cinquena posició per a trobar-hi una empresa occidental, la nord-americana Tesla –4,7% de quota–, amb el seu robot Optimus, que encara és en una fase primerenca de desenvolupament. Juntament amb Figure AI, són les dues úniques empreses occidentals que apareixen entre les deu primeres. Alguns altres desenvolupadors occidentals coneguts, com ara Apptronik, Agility Robotics i Boston Dynamics, no apareixen entre els primers de la classificació. Moltes empreses, més enllà del desenvolupament d’uns androides amb aspectes importants encara per resoldre, centren una part molt important de les inversions en fàbriques per a produir-los en gran volum, i també en la cadena de subministrament de components. Confien que la fase de desenvolupament acabarà ben aviat i aleshores la diferència entre l’èxit i el fracàs serà la capacitat de produir un gran nombre d’unitats per cobrir una demanda que es preveu extraordinària.

Els motius del domini xinès

Cal dir que aquest domini xinès incipient en la fabricació de robots hominoides no neix del no-res. La Xina ja té en funcionament dos milions de robots industrials, dels quals és el principal fabricant del planeta. És el país amb més robots d’aquesta categoria, unes 4,5 vegades més que el Japó, el segon del rànquing. Els EUA són tercers (amb uns 400.000 robots industrials) i Alemanya cinquena (uns 300.000), darrere Corea del Sud (uns 350.000). L’any passat, el 54% dels nous robots industrials del món es van desplegar a la Xina. El gegant asiàtic robotitza les seves fàbriques com cap altre país per combatre l’escassetat de mà d’obra i contrarestar l’augment dels costs laborals, amb l’objectiu de no perdre competitivitat internacional i continuar essent la fàbrica del món.

Cal tenir en compte que els robots industrials són màquines molt especialitzades, amb una forma específica per a una tasca concreta. Poden fer feines de precisió mil·limètrica de manera repetitiva i consistent a una gran velocitat. Els robots industrials són més senzills, de manera que no es preveu que siguin substituïts per robots hominoides. Tanmateix, la robotització creixent de les fàbriques també ha palesat la necessitat de tenir robots més generalistes, amb mobilitat i interaccions més humanes, que puguin fer tasques diferents no especialitzades, a diferència dels robots industrials actuals. El futur és la convivència de totes dues menes de robots dins una mateixa empresa, en una proporció que dependrà de les necessitats concretes.

Una altra de les potes principals en què es fonamenta el domini xinès en la fabricació de robots hominoides són les sinergies amb el sector del vehicle elèctric. La cadena de subministrament de materials essencials i de components per a la construcció de cotxes elèctrics es pot aprofitar directament per a la fabricació d’androides. La Xina controla el 90% de la producció mundial d’imants gràcies a la seva capacitat de tractament de terres rares. Aquests imants són essencials per als actuadors dels robots hominoides, component responsable de moviments com els dels dits. Els robots fan servir bateries, i la Xina també en fabrica el 80% de tot el món, incloent-hi el control de la cadena de subministrament i del processament dels minerals necessaris. Servomotors i sensors de precisió també són components emprats per la indústria automobilística que es poden aplicar directament a la producció de robots hominoides, amb poques modificacions en les línies de producció. Per això els principals fabricants automobilístics xinesos, a més de Tesla i Hyundai (empresa coreana que ha comprat la nord-americana Boston Dynamics), tenen plans de fabricar a gran escala robots hominoides. És una activitat complementària que també els pot permetre d’abaratir costs en la fabricació de cotxes.

Aquesta integració vertical permet als fabricants xinesos uns costs de fabricació que són més d’un 20% inferiors als de la competència internacional. Per si no n’hi hagués prou, el sector xinès compta amb ajudes governamentals de tota mena i subsidis econòmics. De fet, la Xina aplica la mateixa recepta que en el sector de l’energia solar i els vehicles elèctrics: estimular la creació de moltes empreses perquè competeixin entre si i, després, forçar-ne fusions i tancaments perquè restin solament les més competitives. Actualment, ja hi ha unes 150 empreses xineses que fabriquen robots hominoides i els analistes parlen del risc de crear una bombolla d’inversió que acabi esclatant, com ja ha passat en els sectors que esmentàvem.

Al centre dels plans de desenvolupament econòmic del govern xinès

Però l’opció xinesa pels robots hominoides va molt més enllà. El govern xinès, en el quinzè pla quinquennal de desenvolupament econòmic del país, ha designat aquesta mena de robots i l’automatització com una “indústria emergent estratègica”, claus per al futur. Vol que siguin el nucli de la transformació industrial del país i de la sobirania tecnològica, afegits a les energies renovables i els cotxes elèctrics, que permeten la independència energètica de la Xina. Que els robots hominoides apareguin en el nou pla quinquennal té grans implicacions, perquè a partir d’ara un gran nombre de plans sectorials s’hi hauran d’adaptar, a més de les empreses estatals. De fet, algunes d’aquestes empreses estatals ja han anunciat compres durant el 2026 de robots hominoides per valor de centenars de milions de dòlars. Això permetrà que els fabricants xinesos d’aquests robots augmentin el volum de fabricació, fet que implicarà més coneixement adquirit i economies d’escala en comparació amb els competidors internacionals.

El 15è pla quinquennal també ha designat com a prioritat de millora la principal feblesa xinesa en aquesta competició: el desenvolupament de la IA per a ser aplicada a aquestes màquines físiques, el seu cervell. Si els models d’intel·ligència artificial més comuns actualment es basen en l’extracció d’informació d’internet, els models necessaris per als androides necessiten dades del món físic, cosa molt més difícil i laboriosa d’obtenir. El sector ha estat capaç de millorar la mobilitat dels robots hominoides de manera molt destacable aquests darrers deu anys, en què ja han estat dotats d’unes capacitats que superen l’humà mitjà en molts moviments. Tanmateix, el cervell continua essent el punt feble. Els androides tenen capacitats molt minses per a interactuar amb el món físic real, i això els limita per a exercir tasques bàsiques que els humans fem d’esma. Els models d’intel·ligència artificial que combinen visió, llenguatge i moviment són encara en la fase inicial de desenvolupament i és el factor principal a superar per a una aplicació generalitzada dels robots hominoides.

Un altre punt feble que vol corregir el nou pla econòmic del govern xinès és la dependència dels xips nord-americans, sobretot dels xips de Nvidia. La majoria d’empreses de robòtica xineses empren aquests xips i, amb la guerra comercial en curs entre la Xina i els EUA, és una feblesa estratègica que el gegant asiàtic no es pot permetre. El govern xinès ja promou la fabricació de xips alternatius i és previsible –com en el cas de l’energia solar, les bateries i els cotxes elèctrics– que se n’acabi sortint en pocs anys.

Occident ja ha perdut aquesta cursa tecnològica abans de començar?

Si es fan realitat les previsions dels experts, en pocs anys ens podem trobar que es fabriquin milions de robots hominoides cada any. Com hem vist, l’aplicació primera serà a les fàbriques, com a element clau per a la competitivitat dels països, fet que abaixarà els costs laborals i farà prescindir d’una força laboral que a molts països va disminuint amb l’envelliment de la població. La segona aplicació serà al sector dels serveis, en què la interacció amb humans serà clau. I finalment a les cases, fent tasques domèstiques. Especialment en aquest darrer cas, el preu serà clau perquè tothom pugui tenir-ne. I aquí, en el front de costs de fabricació, de preu de compra, és on la Xina ara mateix ja es pot declarar vencedora, com a fàbrica del món que és.

Occident, per una altra banda, ara per ara és la líder en el desenvolupament del cervell dels robots hominoides. Els EUA disposen dels models d’intel·ligència artificial més sofisticats i Europa té el monopoli de les màquines capaces de fabricar els xips d’última generació. Si la Xina és capaç d’igualar i superar Occident també en aquestes àrees és tota una incògnita, ara per ara. Mentrestant, si es manté la situació actual, es podria reproduir el model que veiem en el sector informàtic: xips, ordinadors i telèfons mòbils dissenyats a Occident però fabricats a la Xina. Sempre que les tensions geopolítiques creixents no acabin creant una nova guerra freda i un mur d’acer econòmic.

Hi ha més aspectes en què Occident, particularment la UE, poden marcar el futur del sector dels robots hominoides. La definició d’estàndards internacionals, especialment de seguretat per als humans i d’ètica, és un dels aspectes a desenvolupar en aquesta nova revolució. També el de la seguretat dels països, en què la UE podria optar pel proteccionisme, aplicant controls d’exportació de tecnologies i de restricció d’inversió, juntament amb l’establiment d’aranzels. Igualment, encara que Europa no pugui competir en costs de fabricació a gran escala de robots hominoides, els experts apunten que es podria centrar en robots més especialitzats, com ara per al sector sanitari o d’ajuda a la gent gran. Tanmateix, tot això no pot emmascarar els errors i les mancances del passat. Europa va optar perquè la Xina fos la seva fàbrica per estalviar costs de producció i ha fracassat reiteradament a l’hora establir un sector de programari potent que pogués competir amb els EUA. També va renunciar a la fabricació de plaques solars a les fases inicials de desplegament d’aquesta tecnologia i quan n’era líder. I el seu sector automobilístic pressiona per retardar l’electrificació i continuar venent cotxes de combustió. I l’electrificació, com hem vist, és un pas necessari per a poder fabricar androides. La transició energètica, amb la Xina dominant la fabricació de plaques solars, bateries i cotxes elèctrics, ha posat en evidència que Europa va errar. I ara la revolució dels robots hominoides pot ser el cop definitiu que estableixi la Xina com a primera potència mundial indiscutible i relegui Europa a un paper secundari en l’escena.

L’escena ja és quotidiana. “Ajuda’m a respondre a aquest missatge sense semblar massa seca.” “Escriu-me una manera assertiva de dir-li que estic molest.” “Com puc dir-li això sense empitjorar la situació?” La IA no tan sols redacta, també ordena emocions, rebaixa tensions, proposa estratègies i ofereix la sensació que, en el caos de les relacions humanes, com a mínim hi ha una veu clara que sap per on començar.

Trobar paraules o evitar una resposta impulsiva

Això té una part evidentment útil. Hi ha persones a qui la IA pot ajudar a trobar paraules quan estan nervioses, blocades o cansades. Pot servir per posar ordre a una idea, per evitar una resposta impulsiva o per expressar amb més calma allò que un vol dir. En aquest sentit, seria absurd caure en un rebuig automàtic, perquè, com tantes altres eines, la IA pot ser una ajuda real.

Però precisament perquè és útil, convé fer-se una pregunta incòmoda: què passa quan deixem que una màquina ens ajudi no tan sols a escriure millor, sinó a relacionar-nos, a discutir, a consolar o a prendre petites decisions íntimes? Què passa quan, en un conflicte, el primer impuls ja no és pensar, parlar o dubtar, sinó consultar-ho?

El problema no és que la IA “pensi per nosaltres” en un sentit estricte. El problema subtil és que ens acostumi a no pensar amb la mateixa exigència, que ens faci més suportable evitar la incomoditat de trobar les nostres pròpies paraules, o que converteixi en hàbit allò que al principi semblava un ajut puntual.

Discutir també és aprendre a escoltar i tolerar

El cognitive offloading o descàrrega cognitiva és com anomenem una manera de desfer-nos d’una part del treball mental. Ho fem constantment. Apuntem coses al mòbil per no recordar-les, usem el GPS en lloc d’esforçar-nos a orientar-nos, i consultem cercadors per no haver de retenir informació de memòria. Amb la IA, el desplaçament va una mica més enllà. A més d’externalitzar dades o recordatoris, també externalitzem interpretacions, formulacions, criteris i, fins i tot, maneres de gestionar situacions personals.

Aquí és on la qüestió es torna més delicada. Perquè discutir amb la parella no és trobar la frase correcta i prou. També és aprendre a pensar què et passa, a mesurar les paraules, a escoltar, a tolerar l’ambivalència i sobretot a construir una veu pròpia i una individualitat. Si cada vegada que hi ha fricció recorrem a una resposta suggerida, potser guanyem eficàcia immediata, però també hi ha el risc de practicar menys aquestes habilitats i diluir, d’alguna manera, la nostra essència única.

Confondre disponibilitat amb saviesa

Passa igual fora de la parella. Cada dia hi ha més gent que fa servir la IA per decidir com demanar perdó, com posar límits, com donar una mala notícia, com respondre a una crítica o com començar una conversa incòmoda. Són situacions molt humanes, justament aquelles en què no hi ha una fórmula perfecta. I, tanmateix, la IA és molt seductora, perquè ofereix allò que sovint trobem a faltar en la vida real, una resposta instantània, ben estructurada i lliure de vacil·lacions.

Aquesta és una de les seves grans forces. La IA sempre respon. No es cansa, no s’impacienta, no diu “ara no puc” i no ens obliga a suportar silencis. Però que sempre respongui no vol dir que sempre entengui. I que sigui molt disponible no vol dir que sigui sàvia. En la vida quotidiana, aquestes dues coses es confonen amb massa facilitat.

De fet, una de les novetats del moment no és tècnica, sinó psicològica. A moltes persones, la IA els transmet una estranya barreja de control i alleujament. En una decisió incòmoda, consultar-la ofereix la sensació de fer alguna cosa sensata. Encara que al final decidim nosaltres, la màquina sembla que hagi validat el camí. És com si pensar amb l’ajut d’algú que sempre té resposta ens estalviés una part del vertigen de decidir.

La incertesa ens fa créixer

Però aquí hi ha una trampa. En les relacions humanes, una part important de la maduresa consisteix justament a tolerar la incertesa, no saber exactament com dir una cosa, no tenir garanties sobre com serà rebuda i assumir que no hi ha algorisme per a la vulnerabilitat. La IA, en canvi, tendeix a convertir aquesta zona grisa en un problema de formulació. “Prova aquesta frase”, “fes servir aquest to”, “evita aquesta paraula”. De vegades és útil. Però també pot empobrir la nostra relació amb el dubte, i també el procés de producció pròpia per mitjà de l’assaig-error.

Per tant, el perill no és tecnològic i prou. També és cultural i personal. Si ens acostumem a consultar la IA abans de respondre a un missatge difícil, abans d’afrontar una conversa tensa o abans de dir què sentim, potser acabarem essent més eficients, però no necessàriament més capaços. Potser sabrem com sonar més bé, però no sempre entendrem més bé què pensem o què sentim.

Això no vol dir que calgui expulsar la IA de la vida quotidiana, com si qualsevol ajut fos una renúncia. Vol dir, més aviat, que convé distingir entre una eina que acompanya i una eina que substitueix. Una cosa és demanar-li que ens ajudi a ordenar una idea, i una altra, acostumar-nos a no formular-ne cap sense passar abans pel seu filtre.

Potser la pregunta no és si la IA pot ensenyar-nos a discutir amb la parella. Potser la pregunta bona és una altra. Què deixem d’aprendre nosaltres quan la màquina ens estalvia massa vegades el treball de parlar, de dubtar i de trobar les paraules? Perquè el perill principal de la IA quotidiana no és que pensi per nosaltres, sinó que ens acostuma, lentament i amb molta comoditat, a deixar de pensar amb la mateixa exigència.

De moment no s’ha fet públic cap detall financer ni les condicions del pacte. El litigi s’havia presentat davant el tribunal federal d’Oakland, Califòrnia, que té pendent d’obrir un altre procés judicial d’aquest mateix tipus contra Meta. Aquest darrer judici està programat per començar el 15 de juny.

Un portaveu de YouTube ha expressat mitjançant un comunicat que han resolt la qüestió amistosament i que el seu objectiu continua essent desenvolupar productes adequats per a cada edat, amb controls parentals que ho garanteixin.

Un precedent important

Aquest cas podia marcar precedent per a més de 1.200 demandes similars arreu del país. En aquestes, els districtes escolars sostenen que les grans empreses de xarxes socials han perjudicat tant els estudiants que fins i tot posen en perill el sistema educatiu. Segons una estimació de Bloomberg Intelligence, la responsabilitat col·lectiva teòrica de les empreses tecnològiques podria arribar gairebé als 344.000 milions d’euros.

—La vostra mare era Anna Murià. Quina ha estat la seva influència?
—La gran influència és la llengua que parlem ara, el català. La meva mare és la que em guiava als estudis des de petit. Una guia permanent, una presència, una influència literària important, perquè la meva mare era periodista, novel·lista, assagista. Era una connotada intel·lectual molt sofisticada. I és qui em va formar des de petit.

—I el pare, Agustí Bartra?
—De manera diferent, perquè el meu pare s’encarregava menys de mi quan era petit, però quan vaig créixer s’ocupava molt intel·lectualment de guiar-me les lectures. El meu pare era poeta. I volava pel món d’una altra manera, el meu pare.

—Heu tingut fills?
—Quatre. La primera es diu Belisa Núria, va néixer a Londres i viu a Barcelona. Es diu Núria perquè m’ho va demanar el meu pare. Belisa ve d’una obra de teatre de García Lorca. El que segueix es diu Ari, nom d’origen jueu, més aviat, que ara viu a Mèxic, però va viure deu anys o dotze a Barcelona. La tercera, Iliana, viu a Londres. Aquesta és la meva filla, però no en sóc el pare biològic, ha viscut amb mi des que tenia dos anys. I el quart, Bruno, de Giordano Bruno, ara viu a Mèxic, però va viure anys a Nova York.

—Voldria que em parléssiu de la vostra infantesa, si no m’equivoco, a Ciutat de Mèxic.
—La recordo poc perquè el meu pare va obtenir una beca Guggenheim, vam agafar el tren i ens en vam anar a viure a l’estat de Nova York. Devia tenir set anys o vuit. Vaig oblidar l’espanyol i vaig aprendre l’anglès. Dos anys després, vam tornar a Mèxic. I va ser una mica traumàtic, tornar a aprendre el castellà.

—Dieu que vau anar de Mèxic a Nova York… amb tren?
—Sí, amb tren. Ara no es pot, no existeix. A l’estat de Nova York vam viure en diferents llocs: al costat del mar, a unes passes de la platja, després al mig del bosc, en una cabana, on hi havia llacs, una vida realment molt bona per a ser nen.

—I de tornada a Mèxic vau estudiar a l’Escola Nacional d’Antropologia i Història. Després vau anar a la Sorbona, a París?
—Sí, però no directament a París: primer me’n vaig anar a Veneçuela, perquè vaig fugir de Mèxic. Jo era un radical d’esquerra, comunista. En aquella època hi havia molta repressió i tenia moltes dificultats per a trobar feina. I amics de Veneçuela em van oferir de ser professor a la Universitat de Los Andes, a la ciutat de Mèrida. Hi vaig passar dos anys i, d’allà, me’n vaig anar a Londres, però no em va agradar la manera de l’antropologia anglesa. Em van atorgar una beca per a estudiar a Alemanya, però era l’Alemanya democràtica, o sigui, que no era democràtica, era l’Alemanya comunista. Jo era militant comunista, i vaig dir, no, amb aquests estalinistes, res, i llavors me’n vaig anar a París. I ja vaig acabar el doctorat.

—A la vostra entrada de la Wikipedia, hi diu que éreu militant del Partit Comunista Mexicà, del corrent reformista, per acabar essent socialdemòcrata. Us hi sentiu identificat?
—Sí. Jo sobretot canvio gràcies al viatge a Veneçuela. I el reformisme rau, en realitat, en el descobriment del valor de la democràcia, que li deien burgesa i que resulta que era molt important. A Veneçuela, a diferència de Mèxic, hi havia un règim democràtic. “Home”, vaig pensar, “dins d’una societat capitalista, aquesta és una alternativa”. I a Europa, va acabar d’influir-me la situació d’allà i els eurocomunistes.

—A Mèxic, hi vivia l’anarquista català Joan Garcia Oliver, que va arribar a ministre durant la guerra del 1936-1939. El vau conèixer?
—No el vaig conèixer. A casa meva l’anarquisme no era gaire ben considerat, per la confrontació d’anarquistes que eren molt violents i que mataven molta gent. Als meus pares, l’anarquisme no els agradava gaire, i el comunisme tampoc.

—La vostra mare, Anna Murià, va començar a Estat Català, i va arribar a militar a Esquerra Republicana.
—La meva mare venia del nacionalisme d’Estat Català, però el va anar abandonant. Va anar tirant més cap a l’esquerra, sense militar. El meu pare no havia estat de cap partit ni cap tendència, era un demòcrata d’esquerra, i aquesta és la meva educació.

—He portat un llibre que ara em direu si l’he de llegir o no: Anathomy of melancholy, de Burton.
—Home, aquest és un gran, gran, gran clàssic, és un llibre formidable, és una catedral de coneixements impressionant.

—He vist que la malenconia és un dels vostres grans temes com a antropòleg.
—Primer, em vaig dedicar a l’arqueologia; després, als estudis agraris i els camperols mexicans, i després, vaig arribar a estudiar la identitat nacional del mexicà. I allà és on vaig descobrir el tema de la malenconia com una característica de la identitat inventada, imaginària, del mexicà. Vaig escriure La jaula de la melancolia, on vaig descobrir dos mites: el mite del salvatge i el mite de la malenconia. I em vaig dedicar a estudiar la malenconia europea, sobretot a Espanya, i vaig descobrir que la malenconia era una idea profundament arrelada a la realitat cultural francesa, anglesa, alemanya, italiana, espanyola, portuguesa, etc. La saudade, per exemple.

—Té sempre un punt trist, per a vós, la malenconia?
—Hi ha la idea d’estar trist i angoixat perquè alguna cosa s’ha perdut. Però aquesta cosa pot ser un passat, l’edat daurada, però pot ser la mort del pare, la mort de la mare: alguna cosa s’ha perdut, i no s’acaba d’entendre. D’una manera més extensa, diguem, és viure en un entorn social i cultural que no s’acaba d’entendre perquè hi ha hagut una sèrie de canvis: els valors antics ja no funcionen i les persones només entenen vagament on són. Senten malenconia perquè senten que han perdut alguna cosa, han perdut el sentit, la significació, no entenen el món: pot ser una persona estimada o pot ser que l’entorn social hagi canviat i ja no s’entén del tot.

—Un cop la tens, la malenconia, com pots tirar endavant de manera positiva?
—En el Renaixement italià, sobretot, hi ha una revaloració de la malenconia [entesa] no només com una malaltia mental, sinó com una condició humana que permet la gran creació. Michelangelo era un gran melancòlic. Aquesta reivindicació és necessària, perquè impulsa el geni artístic. I Aristòtil parla dels grans polítics, dels militars. O les sibil·les, que eren melancòliques, i per això podien preveure el futur, eren molt sàvies.

—Un altre dels vostres grans temes és el mite del salvatge europeu. Però els europeus ens pensem que els salvatges són els altres.
—És la cosa interessant del mite. Els europeus van utilitzar el mite profundament europeu d’origen grec, medieval, d’un ésser salvatge per poder entendre els habitants d’Amèrica que conquistaven. Tenien l’opció de considerar-los part de l’espai del dimoni, o dimonis ells mateixos i,en aquest cas, el que procedia era matar-los, eliminar-los. L’altra opció era considerar-los salvatges, amb la tradició antiga que venia dels grecs i de l’edat mitjana, salvatges, o sigui mig bèsties, però que es podien domesticar i posar a treballar. Van optar per l’opció més racional: els explotem, els posem a treballar, perquè si els matem, de què viurem?

—En aquests moments que es parla de la intel·ligència artificial, jo no sé si formo part de la intel·ligència o de l’artificial.
—La intel·ligència dels humans és essencialment artificial des del començament, perquè el llenguatge és essencialment artificial. La cultura humana és artificial, som éssers artificials.

—Feu servir el ChatGPT?
—Jo no els demano que em preparin un treball, desconfio de la informació. El que m’interessa és explorar el que fan. He escrit un llibre sobre si, a més d’intel·ligència artificial, que ja la tenim, pot haver-hi una consciència artificial. Es diu Chamanes y robots, i hi exploro la possibilitat que hi hagi una consciència artificial. Els antropòlegs estem acostumats a estudiar formes de consciència col·lectiva, consciència nacional, consciència ètnica, consciència de gènere, de sexe, i consciència individual. La consciència és essencialment un fenomen individual que connecta l’individu amb la societat, però no perquè hi hagi una consciència col·lectiva. És un grapat de consciències individuals lligades que configuren formes d’identitat col·lectiva. Però això és una construcció, no una entitat. En canvi, la consciència individual, sí, és una cosa que vivim cada dia totes les persones.

—Heu arribat a l’elit de la intel·lectualitat de Mèxic, i formeu part de la Real Academia de la Lengua Mexicana. Sou doctor honoris causa a la UNAM. Seríeu el representant de l’èxit de la immigració, o de l’estranger, o de l’exiliat?
—Acabo de publicar El oficio de ser extranjero, que potser us interessarà. Sóc un estranger quan vinc a Catalunya, encara que parlo català, però encara sóc estranger. Sóc un estranger a Mèxic, també. Sóc un estranger a França, quan hi vaig viure, un estranger als Estats Units, on també he viscut, i llavors és una reflexió sobre aquests viatges. Però no em puc queixar, la meva vida intel·lectual ha estat plena d’èxits i sóc ben reconegut. Però també menyspreat, perquè el règim polític mexicà que hi ha ara està erosionant la democràcia, la transició democràtica, i veu amb molt mals ulls els crítics com jo, que denuncien el govern com un govern populista de dreta.

—El de Cristina Sheinbaum?
—Sí. I el de l’anterior, de López Obrador, són governs de dreta. Ells volen fer veure, cap a fora i cap a dins, que són d’esquerra, però la realitat quotidiana és que destrueixen la democràcia mexicana. I això és una cosa que no s’entén gaire.

—Doncs aquí tenen molt bona imatge. Poseu-me detalls d’aquesta erosió de la democràcia.
—Mèxic va començar una transició molt tardana a la democràcia a final del segle passat. Va ser un procés pacífic que va durar un parell de decennis. Nosaltres sortíem d’una dictadura de partit que va durar més de setanta anys, del nacionalisme revolucionari, del PRI. Però a Mèxic no es va aconseguir que, culturalment, arrelés en la gent l’orgull d’haver transitat pacíficament a la democràcia. Hi va haver una mena de reacció i el PRI va tornar al poder amb Peña Nieto el 2012. I després, López Obrador [PRD] va guanyar les eleccions l’any 2018 i va començar un intent de tornar al passat suposament daurat del nacionalisme revolucionari d’abans del neoliberalisme. Perquè l’enemic, el gran enemic, és el neoliberalisme, que a Mèxic era la modernització capitalista, que és molt contradictòria, com ho és el capitalisme. És molt agressiu, implica explotació. És una reacció contra les noves formes de capitalisme i una reacció contra la democràcia. I el govern de López Obrador, any rere any, va anar destruint, va anar agredint els fonaments de la democràcia sense un projecte alternatiu, perquè no és un moviment d’esquerra ni socialista: és un moviment populista de dreta que vol tornar a l’anterior. Al final del període presidencial de López Obrador va obtenir una gran majoria, perquè van ser unes eleccions d’estat, i l’estat va destinar quantitats immenses de diners a comprar vots.

—Comprar vots?
—Sí, directament. I va guanyar una majoria suficient per a canviar la constitució. I va imposar una cosa que significa el control del poder executiu sobre el poder judicial. Una reforma judicial que, d’una manera demagògica, va establir a la constitució que tots els jutges, tots, de baix a dalt, milers de jutges havien de ser anomenats per elecció. Igual que els diputats o que els senadors. El resultat, unes eleccions desastroses, en què va participar al voltant d’un 10% de la ciutadania, on van guanyar les llistes oficials que van circular. El resultat és que el poder judicial, que tenia certa independència, va ser cooptat per l’estat. Per cert, van reformar la part dels jutges, però la part fiscal, que és la més podrida de la justícia mexicana, aquesta l’han deixada tal qual.

—I el paper de Sheinbaum quin és?
—Ara hi ha un sistema proporcional que equilibra i no permet que les majories agafin tots els vots. Volien treure això per tenir majoria. Però els dos partits petits, aliats al govern, no van estar-hi d’acord. La intenció era marginar l’oposició, però acabaven marginats també aquests partits. I aquesta reforma, per sort, va fracassar. Aquest segon pas el va intentar la senyora Sheinbaum, era una reforma electoral per a eliminar aquells diputats per representació proporcional.  Això no se sap, i no sé per què creieu, en aquests llocs del món, que a Mèxic hi ha un govern d’esquerra. La senyora Ayuso va ajudar perquè ella, que és d’extrema dreta, qualifica aquests d’extrema esquerra. I la senyora Sheinbau pot exhibir que és d’esquerra només perquè la dreta més endarrerida els considera d’esquerra, tot i que en realitat són de dreta. Aquest és el gran problema.

—Com vau veure, i viure, el referèndum d’independència que hi va haver a Catalunya l’any 2017?
—Jo vinc d’una tradició no independentista, de la meva família, i vinc d’una tradició política d’esquerra, internacionalista, cosmopolita, molt aliena al nacionalisme. I, per tant, no veig ni possible ni desitjable la transformació del catalanisme, que té una base molt important, en una forma política estatal. Agafar la tradició cultural i tornar-la una ideologia que busca la independència, això no m’agrada, no hi estic d’acord, perquè jo no estic d’acord amb cap nacionalisme. Ni el de Trump, ni el dels francesos, ni el castellà. Són una veritable malaltia, ho veig així. No és que sigui activament antinacionalista, tampoc. Però no simpatitzo amb el nacionalisme català. I Puigdemont em sembla un polític de dreta. No sé si t’agradarà aquesta idea.

—Tothom té dret de dir el que pensa, només faltaria. Jo veig que Europa, amb fronteres tan diluïdes, implica més independències que mai. Com més independentistes, més units: són països lliures que, des de la llibertat, s’acaben unint. I no amb fronteres tancades. Jo sí que sóc independentista, sí.
—Jo tinc una certa al·lèrgia a les formacions estatals i m’agraden més les formacions naturals, regionals, sense poders nacionals o multinacionals. Que no m’agrada, encara que considero que han estat en certs moments necessaris o inevitables. I crec que en un futur no hi haurà estats nacionals. Perquè no m’agraden els estats nacionals, i per això no sóc nacionalista.

—I com és que no sou anarquista?
—Ha!

—Voldríeu dir res que no us hagi preguntat? O subratllar una idea ja expressada?
—Vull dir sempre tantes coses, que ens perdríem. Tu has portat un fil, que és el fil que t’interessa. Jo el respecto i miro d’adaptar-me, perquè una entrevista té un autor i l’autor ets tu, no jo. I jo, això, ho respecto i, per tant, no tinc ganes de corregir-te.

L’estudi, publicat a la revista Ecology, indica que aquestes serps no tan sols han arrasat les poblacions de sargantanes de l’illa principal, sinó que, per la capacitat de desplaçar-se per la mar, també extingeixen poblacions amb coloracions úniques als illots de la vora, segons un comunicat del CREAF.

Les conclusions provenen de l’anàlisi de l’evolució de la invasió de la serp de ferradura a Eivissa, un animal que hi va arribar fa gairebé vint anys per la importació d’oliveres i que ja s’ha detectat també a Formentera.

Extincions ràpides als illots petits

Els investigadors, que fan aquest estudi de fa sis anys a les Illes, assenyalen que la sargantana pitiüsa ha sofert una reducció dràstica aquests darrers vint anys i que podria desaparèixer totalment de l’illa.

Per fer l’estudi, en el cas de l’illot de Santa Eulària, van instal·lar dotze paranys i van capturar cinquanta-vuit exemplars de serp entre el 2023 i el 2025. També han comparat les llagostes observades als mateixos transsectes amb un cens del 2016: si aquell any s’hi havien registrat setanta-dues sargantanes, el 2023 solament se’n van detectar tres i el 2025 cap, segons que expliquen.

D’aquesta manera, han constatat l’extinció de les poblacions d’aquesta sargantana en una desena d’illots, entre els quals Santa Eulària i l’Ora. Com que són illots petits, aquestes extincions són molt ràpides, perquè unes quantes serps poden liquidar tota la població en pocs mesos.

L’atac tenia l’objectiu d’esquivar els sistemes d’autenticació en dos passos d’una plataforma d’administració remota que Google no ha identificat públicament. La companyia assegura que va detectar l’activitat abans no es desplegués i que va treballar amb el proveïdor afectat per corregir la vulnerabilitat. Els investigadors sostenen que el codi maliciós presentava indicis clars d’haver estat generat parcialment amb un model d’intel·ligència artificial. El guió en Python incloïa comentaris pedagògics extensos, menús d’ajuda estructurats de manera acadèmica i fins i tot una puntuació inventada del sistema CVSS, l’escala habitual per mesurar la gravetat de les vulnerabilitats informàtiques, un error que els experts consideren característic dels models de llenguatge.

“Finalment, hem trobat proves que això ja passa”, ha dit John Hultquist, analista en cap del GTIG. “Probablement, és tan sols la punta de l’iceberg.” Segons Google, la vulnerabilitat no explotava un error tècnic clàssic, sinó una fallada semàntica en la lògica del sistema: una “assumpció de confiança” integrada en el mecanisme d’autenticació. La companyia considera que els models d’intel·ligència artificial actuals són especialment eficaços detectant aquesta mena de debilitats contextuals.

El cas confirma, segons Google, una tendència que els experts en ciberseguretat fa mesos que alerten: la IA accelera el descobriment i l’explotació de vulnerabilitats. GTIG mateix va documentar noranta vulnerabilitats greus explotades activament durant el 2025 i advertia que la irrupció de la IA reduiria dràsticament el temps necessari per a convertir una fallada en una arma operativa.

Al Líban el món rural encapçala l’adopció generalitzada de l’energia solar

Un dels exemples més importants en la substitució de generadors dièsel per plaques solars, amb grans implicacions sobre la població, el trobem al Llevant. El Líban és un estat fallit en molts aspectes d’ençà de la guerra civil que assolà el país entre el 1975 i el 1990. En l’àmbit energètic, això ha fet que no hi hagi una xarxa elèctrica fiable, amb zones del país on ni tan sols arriba. Això va fer que es creés un sistema energètic paral·lel basat en generadors de dièsel per a produir electricitat. No són tan sols generadors petits, sinó també grans generadors que donen serveis a edificis i cases en un radi de 200-300 metres. Més enllà d’aquesta distància, les pèrdues són tan grans que no surt a compte. Alguns poden arribar a consumir 100.000 litres de dièsel cada mes. Bona part de la població disposava fins ara de dues fonts d’electricitat. Per una banda, energia barata gràcies a la xarxa elèctrica de la companyia estatal Electricité du Liban (EDL), però que no és gens fiable, amb apagades contínues. Per una altra, l’electricitat generada pel generador dièsel de cada zona, molt més cara però fiable. És un sistema energètic dual completament normalitzat a la societat libanesa.

El servei proporcionat pels generadors és conegut per ishtirak, ‘subscripció’. El motiu d’aquest nom és que els usuaris no paguen pel consum de l’electricitat –no hi ha comptadors de llum–, sinó per la potència contractada. A l’estil de les tarifes planes d’internet, en què es paga per l’amplada de banda, no pels megabytes consumits. Justament aquest sistema de tarifa plana ha estat una de les claus per a decantar-se cap a l’energia solar. El Líban va tenir un col·lapse financer el 2019, que va impedir al govern de continuar subvencionant els combustibles a partir del 2021. Això, afegit a la dificultat de la companyia estatal EDL de cobrar les factures de la llum, va fer que les apagades a la xarxa general, comunes, augmentessin enormement. Per contra, la subscripció als generadors es basa en microxarxes, cosa que facilita el cobrament de les quotes, perquè és més inserit en el dia a dia dels les comunitats de veïns.

Quan es va acabar la subvenció dels combustibles al Líban, el preu de la subscripció mensual als generadors dièsel va pujar notablement i moltes famílies no la podien pagar. Però el fet de tenir una quota mensual fixa va facilitar la comparació directa amb el cost d’instal·lar plaques solars i el càlcul de temps per a amortitzar la inversió. Amb un cost d’uns cinquanta dòlars mensuals de subscripció als generadors, moltes entitats financeres van començar a prestar els diners per a comprar plaques solars. I van fer que la quota del préstec igualés a tot estirar l’import de la subscripció, en períodes màxims de dos anys. Al cap d’aquests dos anys, l’electricitat és de franc, tan sols amb un cost de manteniment mínim. Atès aquest benefici econòmic, a les zones rurals la població va començar ràpidament a abandonar les microxarxes de generadors dièsel, cosa que originà l’esfondrament financer d’aquest sistema. De seguida, a començament del 2022, hi hagué els primers tancaments de generadors. A cada baixa d’un client, el cost havia de ser assumit pels que hi restaven, als quals s’encaria encara més la subscripció: començava una espiral de la mort econòmica per als generadors.

Alguns propietaris de generadors van mirar d’adaptar-se a la nova realitat, centrant-se en els consumidors més grans durant les primeres hores del dia, el vespre i la nit, quan les plaques solars no oferien prou electricitat. Actualment, a les zones rurals els generadors dièsel pràcticament han desaparegut, substituïts per plaques solars. Tanmateix, no han desaparegut de tot el Líban. A les zones urbanes de la costa, molt poblades, es continuen expandint per cobrir l’augment de demanda energètica, especialment d’aire condicionat. El motiu d’aquesta dualitat és que a l’entorn rural de l’interior les famílies i les empreses tenen prou teulada o terrenys per a posar plaques que cobreixin les necessitats, tant si és el consum de les cases com el de les bombes d’aigua per a regar els conreus. En canvi, a les ciutats hi ha molta menys disponibilitat d’espai, amb teulades que no són prou grans per a cobrir el consum de tot un edifici, de manera que han de recórrer al dièsel. A més, a les ciutats els generadors són més rendibles econòmicament i poden oferir subscripcions més baixes, perquè hi ha molta més població vivint en el radi de 200-300 metres on poden oferir l’electricitat.

Hi ha un procés afegit: amb la popularització de l’energia solar, fins i tot a les zones rurals amb accés a la xarxa elèctrica estatal, molta gent s’ha estimat més desconnectar-se’n, cosa que posa en qüestió la viabilitat d’un sistema energètic centralitzat enfront de microxarxes solars i instal·lacions individuals. Tot plegat, fa que del Líban es puguin extreure unes quantes lliçons. Per una banda, que la subvenció estatal dels combustibles (l’opció seguida per governs com l’espanyol en l’actual crisi energètica) retarda l’adopció de les energies renovables. Per una altra, que les zones rurals són les que es poden beneficiar més de l’adopció de l’energia solar, fet que contrasta amb països com el nostre, on aquestes zones són les que més s’han oposat fins ara a les renovables. I fins i tot qüestiona econòmicament la necessitat de tenir una xarxa elèctrica general per a tot un país.

A l’Àfrica les torres de telecomunicacions abandonen els generadors dièsel

Sovint, per mostrar la disrupció d’una tecnologia nova en la vida d’una societat, es posa d’exemple la irrupció de la telefonia mòbil a l’Àfrica subsahariana. Fins aleshores, la gran majoria de població no tenia accés a la telefonia, perquè no li arribava la xarxa fixa ni era viable de construir-la. En canvi, sí que fou possible de construir torres de telefonia mòbil que feien arribar el telèfon per primera vegada a àmplies zones. A més, amb l’arribada dels mòbils, no solament es van utilitzar per parlar per telèfon, sinó que es van desenvolupar més serveis al voltant. Avui dia a moltes parts de l’Àfrica els mòbils funcionen com a sistema de pagament o d’obtenció de microcrèdits, per la manca d’un sistema financer a l’estil occidental. Molts negocis s’han desenvolupat entorn d’aquest sistema de pagament i depenen completament dels mòbils. La sanitat i l’educació també necessiten la telefonia mòbil.

Avui dia a l’Àfrica hi ha unes 500.000 torres de telefonia que són fonamentals per a la població i l’economia. La gran majoria obtenen l’energia de generadors dièsel, que arriben a representar el 60% del cost d’operació. Com el cas del Líban, a moltes parts del continent no hi ha xarxa elèctrica general amb una energia més barata, com sí que passa a Occident. D’ençà que començà la guerra de l’Iran, el cost de mantenir en funcionament les torres de telecomunicacions a l’Àfrica ha pujat notablement. Molts països africans depenen completament de la importació de combustibles i la situació actual ha complicat fins i tot l’obtenció de dièsel per a mantenir actives les torres de telefonia, amb una gran volatilitat del subministrament.

Tot plegat fa que moltes companyies de telecomunicacions africanes substitueixin les torres existents, o en construeixin de noves, amb un sistema híbrid basat en plaques solars, bateries i generadors dièsel com a opció d’emergència. Això passa sobretot a les zones rurals, on no hi ha xarxa elèctrica i és molt costós de fer-la arribar en el futur. Tanmateix, els generadors dièsel d’emergència continuen necessitant combustible, que ha de ser transportat en camions fins a les torres i amb dipòsits que s’han d’omplir manualment. Per això algunes empreses de telecomunicacions tenen l’objectiu que les torres només funcionin amb plaques solars i bateries, prescindint completament dels generadors. Al sud-est asiàtic, a països com Indonèsia –greument afectats pel tancament de l’estret d’Ormuz–, la situació és molt semblant. Les companyies de telecomunicacions també han començat a adoptar sistemes amb plaques solars i bateries.

A més, el fet de subministrar amb energia solar les torres de telecomunicacions no ha aportat tan sols un benefici econòmic. Ara el servei és millor, perquè els generadors dièsel s’espatllen molt més sovint i tenen talls de subministrament de combustible periòdicament, cosa que afecta greument les transaccions econòmiques i les comunicacions d’emergència de poblacions senceres. Les noves torres donen un servei més fiable, com han començat a confirmar comunitats rurals de països com ara Kènia, on ara tenen més bon accés a la banca mòbil, l’educació i la sanitat. Per una altra banda, l’associació internacional de telefonia mòbil GSMA assenyala que els sistemes renovables permeten una expansió més ràpida i barata de noves torres de telecomunicacions a tota l’Àfrica, on un 65% de la població que es podria beneficiar d’internet encara no la pot rebre al mòbil.

L’Àfrica mostra que la substitució de generadors dièsel per plaques solars i bateries no és solament una qüestió econòmica, d’abaratiment de costs, sinó que les renovables permeten de millorar serveis bàsics per a la població i expandir-ne l’ús, cosa que hi millora notablement la qualitat de vida.

L’Amazones també abandona els generadors dièsel

El Brasil també és una de les zones on té més impacte la pujada del preu del dièsel i els problemes de subministrament de combustible. Així mateix, és un exemple de la millora que implica la substitució dels generadors dièsel per plaques solars i bateries. A l’Amazones hi ha moltes comunitats remotes on no arriben ni les carreteres ni la xarxa elèctrica. Depenen completament de generadors, que obtenen el dièsel a través dels rius amb embarcacions. Hi ha milers de generadors i unes 160 plantes elèctriques que depenen d’aquest subministrament de dièsel. El govern brasiler gasta 2.000 milions d’euros anuals a subvencionar aquest sistema.

Tanmateix, moltes comunitats han començat a adoptar plaques solars i bateries de liti per substituir els generadors, gràcies a la baixada del cost de la tecnologia renovable, a plans governamentals i a programes filantròpics. La millora obtinguda, com en el cas africà, no és únicament l’estalvi econòmic. Ara aquestes comunitats tenen electricitat tot el dia, sense el soroll, el fum ni la pudor propis dels generadors. També com en el cas africà, algunes iniciatives han optat per la hibridació, afegint plaques solars i bateries a centrals elèctriques dièsel ja existents. Alguns d’aquests projectes no són pas menors: la xinesa Huawei subministrarà 122 MWh de bateries estacionàries per a un dels projectes d’hibridació a l’interior de l’Amazones, a una població de 74.000 habitants.

Es calcula que 1,2 milions de persones viuen dins la selva brasilera en petites comunitats indígenes i de ribera, separades de les poblacions que hi ha a l’Amazones. Fins ara, empraven generadors dièsel durant unes quantes hores del dia, atesa la dificultat per a aconseguir gasoli, més enllà del preu. El govern ha començat a proporcionar-los kits solars amb bateries, però tan sols permeten de cobrir la il·luminació i no pas la refrigeració, una de les principals necessitats. Sense neveres, depenen d’aconseguir gel, cosa que és molt cara. Algunes comunitats han pogut construir microxarxes amb plaques solars i bateries, i així garanteixen el funcionament de neveres per conservar aliments. Així mateix, han permès el pagament amb targeta de crèdit, perquè ara també poden disposar de connexió d’internet per satèl·lit amb antenes de Starlink, cosa que fa créixer el turisme i beneficia l’economia local.

Hi ha més comunitats que han emprat les microxarxes solars amb bateries per fabricar gel directament, clau per als pescadors de la zona, que no s’han de desplaçar a les poblacions de la vora per comprar-lo, i perdre’n bona part en tornant, pel desgel. En unes altres comunitats les microxarxes renovables donen servei a escoles, centres mèdics i sistemes d’aigua potable. Amb tot plegat, el cas brasiler mostra que la substitució de generadors dièsel per energia solar amb bateries augmenta la qualitat de vida de comunitats senceres, en millora l’economia i permet d’oferir més bons serveis a la població. Una veritable revolució per a les poblacions afectades.

L’accès havia quedat interromput durant 14 hores, des de les 22.00 de dijous a la nit fins les 12.00 del divendres. Durant aquest període, es va publicar un avís informatiu a la pàgina d’inici del campus virtual per a tots els perfils de la comunitat i es van articular correus electrònics informatius per a tots els col·lectius.

Tot i l’evolució favorable de la incidència, es mantenen les mesures de flexibilitat acordades per minimitzar l’impacte en la docència i l’avaluació. Així, tots els lliuraments d’activitats acadèmiques previstos entre ahir dijous i dimarts vinent, tenen nova data de lliurament, segons que expliquen des de la UOC.

La universitat forma part de les gairebé 9.000 institucions educatives d’arreu del món afectades per aquesta bretxa de seguretat.

D’acord amb la informació facilitada pel proveïdor, les dades potencialment afectades són identificatives i de contacte, com ara el nom, els cognoms i l’adreça electrònica institucional. També poden haver quedat exposades comunicacions entre usuaris vinculades a l’activitat acadèmica dins l’aula virtual.

La UOC assegura que, ara com ara, no té indicis que s’hagin vist compromeses contrasenyes ni cap altra mena de dades confidencials.

La universitat explica que va activae immediatament els protocols de seguretat i que treballa coordinadament amb el proveïdor per minimitzar l’abast de l’incident.  També va notificar el cas a l’Autoritat Catalana de Protecció de Dades (APDCAT), tal com estableix la normativa vigent.

La sismicitat és habitual al territori

Aquests episodis són recurrents en aquesta zona. La Xarxa Sísmica valenciana (SISCOVA) registra més de 500 terratrèmols cada any.

Afortunadament, la majoria són de magnitud reduïda, com els ocorreguts fa uns dies a Ontinyent. Tot i que l’esdeveniment de magnitud 3,5 va causar inquietud, d’una perspectiva sismològica es considera un esdeveniment menor. Per dimensionar aquesta xifra, cal entendre la naturalesa logarítmica de l’escala de magnitud. Un increment d’una unitat en l’escala (per exemple, de 3 a 4) equival a alliberar aproximadament 32 vegades més energia. Com a dada comparativa, el terratrèmol d’Ontinyent (M 3,5) va alliberar una energia unes 300 vegades inferior a la del sisme de Lorca del 2011 (M 5,2).

Entendre per què es produeixen terratrèmols al País Valencià

Vivim en un límit de plaques actiu. Les plaques tectòniques d’Euràsia i Núbia (Àfrica) s’aproximen a una velocitat de 5 mil·límetres l’any. Aquest acostament continu de plaques genera esforços i tensions enormes en les roques que s’acumulen en fractures o falles. Cada cert temps, aquestes falles es desplacen bruscament i produeixen terratrèmols.

Aquests 5 mil·límetres l’any es distribueixen en una àmplia zona que abasta des del nord d’Àfrica fins al sud de la península ibèrica. Gràcies a això, les falles de la nostra regió tenen una velocitat molt lenta.

Les nostres xarxes geodèsiques indiquen que les falles més ràpides del País Valencià són les del Baix Segura i Crevillent (ambdues, al sud), amb velocitats al voltant de 0,5 mil·límetres l’any. Com a referència, la famosa falla de San Andrés a Califòrnia (Estats Units) té una velocitat mitjana d’uns 30 mil·límetres l’any. Al Japó, les plaques s’aproximen a velocitats entre 80 mil·límetres l’any i 90. I el rècord al nostre planeta es troba a Tonga, al Pacífic, on les plaques tenen velocitats relatives de 240 mil·límetres cada any.

Memòria històrica i perillositat sísmica

La nostra regió té una activitat tectònica moderada, caracteritzada per terratrèmols de magnitud reduïda. No obstant això, ocasionalment s’han produït terratrèmols de més magnitud que han tingut conseqüències catastròfiques.

Entre aquests esdeveniments destaquen, per exemple, els de Tavernes de la Valldigna (1396), Alcoi (1620), Muro d’Alcoi (1644) i Estubeny (1748), tots relativament a prop d’Ontinyent.

Aquests esdeveniments, malauradament, causaren víctimes mortals i danys materials molt significatius en la seua època. A més, cal no oblidar que al Baix Segura es produí el 1829 el terratrèmol de Torrevella de magnitud 6,5, que assolí una intensitat de grau 4-5. Va ser un dels dos terratrèmols de més magnitud que s’han produït a la península ibèrica aquests darrers segles.

La clau és la prevenció

Atès que la ciència actual no permet la predicció sísmica (determinar amb exactitud data, lloc i magnitud d’un esdeveniment futur), l’enfocament ha de centrar-se en la prevenció i la mitigació. El nombre de víctimes i els danys materials de terratrèmols de característiques semblants varia considerablement segons el país on passen.

En un territori com el nostre, amb un creixement continuat de la població, és imprescindible treballar en la prevenció perquè la nostra societat siga menys vulnerable davant d’aquests esdeveniments sísmics.

Cal actuar a diverses escales i en diferents fronts. Algunes actuacions estratègiques són: donar suport a la investigació per millorar el coneixement de l’activitat sísmica i de les falles del nostre territori; garantir la construcció dels nostres edificis amb un disseny sismoresistent, a més de desenvolupar estratègies a mitjà i llarg termini per millorar la resistència dels habitatges més antics i dels edificis històrics, sense oblidar els elements no estructurals de les façanes, que en terratrèmols de magnitud moderada causen danys importants.

També és important treballar en la gestió d’emergències mitjançant una formació contínua dels cossos de bombers, seguretat i sanitaris, i impulsar simulacres periòdics. Finalment, és clau difondre entre la ciutadania mesures d’autoprotecció per a fomentar una societat més resilient.

En resum, en el futur, al nostre territori valencià es continuaran produint centenars de terratrèmols de magnitud reduïda cada any i també, de manera molt ocasional, alguns esdeveniments de més magnitud.

Actualment, disposem de prou coneixements científics i de la tecnologia necessària per a reduir dràsticament les conseqüències dels terratrèmols de màxima magnitud que puguen produir-se al nostre territori. Treballem per aconseguir una societat menys vulnerable.

Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation.

Pedro Alfaro és professor de Geologia de la UA, coordinador científic de la Xarxa Sísmica de la Comunitat Valenciana (SISCOVA), a la Universitat d’Alacant. 

Preu dels cotxes i ajudes públiques

En primer lloc, cal tenir en compte que la compra d’un cotxe 100% elèctric compta amb tres menes d’ajudes. Per una banda, hi ha els certificats d’eficiència energètica (CAE), que tenen un import entre 900 euros i 950, habitualment. Per poder-los obtenir hem de vendre el nostre cotxe de combustió, perquè l’ajuda es basa en l’estalvi energètic que obtenim passant d’un cotxe de combustió a un d’elèctric. El tràmit s’acostuma a fer als concessionaris, gràcies a empreses especialistes en els CAE. La segona ajuda és el programa Auto+ anunciat pel govern espanyol, però que encara no és vigent. El podrà demanar tothom qui hagi comprat un vehicle a partir del primer de gener. Per a turismes, l’import màxim de l’ajut és de 4.500 euros, tot i que la quantitat per a autònoms i empreses amb menys de 10 treballadors podria pujar a 6.000, tot esperant els detalls finals. Tanmateix, aquesta xifra es podria reduir. El 50% de l’import de l’ajuda (2.250 euros) el tenim assegurat amb un cotxe 100% elèctric. Un 25% més (1.125 euros) si el preu del cotxe és fins a 35.000 euros sense IVA, percentatge que baixa al 15% (675 euros) si supera aquesta xifra. Per sobre de 45.000 euros perdem aquesta part de l’ajuda. El 25% restant l’obtenim si el cotxe és fabricat a la UE (15%, 675 euros) i la bateria també (10%, 450 euros). Les marques, a més, amb l’Auto+ han de rebaixar el preu del vehicle 1.000 euros (+IVA) addicionals. Finalment, la tercera ajuda correspon a la deducció de l’IRPF del 15% del preu del vehicle, amb una deducció màxima de 3.000 euros.

Un altre aspecte a tenir en compte són les ofertes promocionals de les marques. N’hi ha de dues menes. Les que s’apliquen sense cap contrapartida i les que van lligades al finançament. Aquestes segones, que poden rebaixar el preu del cotxe entre 2.000 euros i 6.000, normalment, van lligades a un finançament mínim obligatori en import i temps, amb l’objectiu de recuperar aquesta quantitat rebaixada (de fet, més) amb els interessos. A més, haurem de pagar una comissió d’entrada i una assegurança de vida, que s’inclouran en l’import a finançar. És important de saber que els compradors tenen el dret de cancel·lar l’assegurança de vida, que generalment es mou entre 1.000 euros i 2.000. És per això que a l’hora d’avaluar el preu d’un cotxe cal descomptar la rebaixa lligada al finançament, perquè l’acabarem pagant igualment. Saber el preu final d’un cotxe és gairebé impossible: les marques acostumen a donar-lo amb totes les rebaixes possibles, malgrat que no sempre les podrem obtenir.

Finalment, en els cotxes elèctrics hi ha un altre aspecte a considerar: les diferències entre les marques tradicionals occidentals i les xineses. Els cotxes xinesos solen oferir una millor relació qualitat-preu, amb més tecnologia i interiors de més qualitat, però les occidentals acostumen a ser més eficients energèticament i més d’acord amb els gusts europeus. Els xinesos, a més, prioritzen l’espai a les places del darrere perquè els passatgers hi vagin més còmodes; això fa que els maleters siguin una mica més petits i pot no interessar-nos. Pel mateix motiu, els cotxes xinesos acostumen a tenir suspensions més toves, perfectes per a viatjar còmodament en família, però que fan que el cotxe es mogui més en carreteres de revolts, un inconvenient si ens agrada la conducció esportiva. És recomanable de visitar un concessionari, asseure’s a tots els seients del cotxe i demanar una prova de conducció per veure si realment s’adiu a les nostres necessitats. Els preus que us mostrarem són els de la web en el moment d’elaborar l’article. No són directament comparables entre si, perquè algunes marques inclouen totes les ajudes, promocions i descomptes, mentre que algunes altres poden donar el preu sense ajudes o sense finançament.

Cotxes petits: desplaçaments urbans i més enllà

Els cotxes elèctrics petits eren una de les mancances al mercat europeu, que demana vehicles elèctrics més econòmics. La situació canvia ràpidament i es pot dir que enguany gairebé es normalitzarà. El líder en vendes al nostre país del segment urbà és el xinès Dolphin Surf de BYD, cotxe que, com tots els de la marca BYD, es troba en català. El trobem a partir de 14.455 euros, amb promocions i ajudes incloses. Tanmateix, això correspon al model amb la bateria més petita (30 kWh), amb una autonomia WLTP mixta de 220 km, més indicada per a desplaçaments al voltant de la nostra illa, comarca o àrea metropolitana. Si volem fer viatges més llargs, cal anar als models superiors amb la bateria grossa (43 kWh) amb autonomies mixtes fins a 322 km (uns 250 km a velocitats d’autopista).

Hi ha uns quants models que competeixen directament amb el Dolphin Surf. Per una banda, el coreà Hyundai Inster, que trobem a partir de 16.630 euros amb oferta de finançament. Disposa d’una bateria de 42 kWh (autonomia combinada de 327 km), amb l’opció d’una de més grossa, de 49 kWh (360 km). És més petit, però amb un interior que ens pot resultar més pràctic. Un altre èxit de vendes és el xinès Leapmotor T03, una marca que té un acord amb el grup Stellantis (Fiat, Peugeot, Citroën, Opel…), de manera que es comercialitza mitjançant la seva xarxa de concessionaris, que també ofereixen el servei postvenda. El trobem a partir de 12.950 euros, amb ajudes i descomptes de finançament. Ofereix una única bateria de 36 kWh, amb una autonomia mixta WLTP de 265 km. L’interior no arriba a la qualitat del Dolphin Surf, però ofereix un sostre de vidre. Més senzill és el Dacia Spring, amb una bateria de 24 kWh i una autonomia combinada de 221 km, que trobarem a partir de 16.215 euros, amb ajudes i descomptes.

Entre els nouvinguts en aquest segment tenim el Renault Twingo, un cotxe icònic que ara es ven solament en versió elèctrica. Amb una bateria de 28 kWh, una autonomia mixta de 264 km i un preu a partir de 17.463 euros, té el mateix àmbit d’actuació que el Dacia Spring, estrictament metropolità. Un altre nouvingut és el Cupra Raval, cotxe que, com els BYD, incorpora el català als menús. Amb una bateria de 52 kWh i una autonomia mixta WLTP de 438 km, el trobem a partir de 32.065 euros. La versió més econòmica (26.000 euros), amb bateria de 37 kWh (300 km WLTP), es comercialitzarà a final d’any. El Raval té una orientació esportiva, com tots els models de Cupra. Si volem un model equivalent més familiar i que es fabricarà igualment a la planta del grup VW de Martorell, haurem d’esperar al Volkswagen ID.Polo, que es posarà a la venda previsiblement al juny, amb els primers lliuraments al setembre. De moment, no se n’han confirmat ni preu ni detalls tècnics, però s’espera que sigui lleugerament més barat que el Raval i amb autonomies semblants. Finalment, en aquest segment, menció especial al Citroën eC3 i el seu cosí germà, Fiat Grande Panda. De mides molt semblants al Dolphin Surf, tenen l’avantatge de ser de 5 places i no de 4, com molts dels models que hem vist fins ara. I atenció al coreà Kia EV2, que acaba de començar-se a comercialitzar i vol emular l’èxit del seu germà gran EV3 en el segment de cotxes de 4 metres.

En el següent grup de cotxes se n’hi inclouen uns d’una mica més grans. Passem del segment A al segment B, en termes de mida. Són models més orientats a fer de tot, i no restringits a l’àmbit urbà. Aquí els xinesos de BYD tornen a dominar les vendes al nostre país amb l’Atto 2. El trobem a partir de 21.465 euros amb ajudes i promocions de finançament. El model més bàsic té una bateria de 45 kWh (312 km WLTP), més orientada a un ús metropolità i comarcal. Si volem fer viatges per tots els Països Catalans, val més optar per la versió amb una autonomia mixta de 430 km i 65 kWh de bateria, amb un preu a partir de 27.415 euros. Amb un comportament més esportiu i una mica més petit, trobem el Renault 5, també un èxit de vendes al nostre país. Amb un disseny nostàlgic i cridaner, i un comportament més esportiu, el trobem a partir de 23.021 euros i una bateria de 40 kWh (310 km WLTP), amb l’opció de 52 kWh (412 km WLTP). El Nissan Micra (a partir de 25.050 euros) és el seu cosí, perquè n’aprofita la plataforma. Cal destacar també en aquesta categoria el Volvo EX30 i les versions 100% elèctriques del Mini Cooper i l’Opel Corsa, que es venen força al nostre país.

Cotxes compactes i grans, el nucli del mercat automobilístic

Entrem en els segments de cotxe més populars al nostre país i a Europa, els que es mouen habitualment entre 4,3 metres i 4,8 o més (segments C i D) i on hi ha més varietat. Aquests models acostumen a oferir una versió amb bateria petita “d’autonomia estàndard” que permet de viatjar arreu dels Països Catalans sense dificultats. Si volem més autonomia o viatjar per tot Europa, haurem d’optar pels de bateria més gran, que reben el nom comercial de “autonomia estesa” o “gran autonomia”.

En aquests segments, al nostre país domina clarament Tesla, l’altra gran marca que té els cotxes en català. Dins el segment SUV, el més popular, el Tesla Model Y n’és líder destacat. El trobem a partir de 40.760 euros abans d’ajudes i una autonomia mixta de 534 quilòmetres. Si el volem amb més autonomia (609 km) i un interior de més qualitat, haurem de pagar 10.000 euros més. El seu rival directe és el coreà Kia EV3, molt més barat, a partir de 27.900 euros el d’autonomia estàndard (436 km). El model de gran autonomia (563 km) el trobem de 32.680 euros en amunt. Dos nouvinguts van escalant ràpidament en vendes en els SUV familiars. Per una banda, els xinesos del Changan Deepal S05, que tots els analistes destaquen per la seva excel·lent relació qualitat-preu. El trobem a partir de 32.735 euros amb ajudes i promocions, amb una autonomia mixta de 485 km, suficient per a fer viatges llargs. Un altre model acabat d’aterrar al nostre país i de gran èxit en vendes és el japonès Toyota C-HR+, a partir de 35.375 euros i una autonomia estàndard mixta de 456 km. El de gran autonomia arriba a 609 km WLTP.

Els xinesos d’Xpeng competeixen en aquest segment amb el G6. És un vehicle d’orientació més prèmium, a partir de 37.599 euros i una autonomia de 455 km (versió gran autonomia: 525 km). Aquest model es destaca perquè és el cotxe elèctric a la venda al nostre país que carrega més ràpidament, del 10% al 80% en 12 minuts. BYD, per una altra banda, vol competir en aquest segment amb el renovat Atto 3 Evo, un cotxe completament diferent del de la generació anterior. Amb una autonomia mixta de 510 km, el trobem a partir de 29.455 euros amb ajudes, promocions i descomptes de finançament inclosos. El grup VW té l’Skoda Elroq (i el seu germà gran, l’Enyaq), el Volkswagen ID.4 i el Cupra Tavascan, èxits de vendes a Europa. Els de Skoda els trobem a partir de 28.600 euros i 31.600 euros, respectivament, en les versions d’autonomia estàndard (408 km i 428 km) i amb l’opció de versions de gran autonomia. L’ID.4 es troba disponible a partir de 33.200 euros i el Tavascan a partir de 38.530. I si cerquem un SUV familiar econòmic amb excel·lent relació qualitat-preu, el Leapmotor B10 és molt bona opció. A partir de tan sols 22.500 euros amb ajudes i finançament, proporciona d’una autonomia mixta de 361 km en la versió estàndard i de 435 en la de gran autonomia. Cal destacar també l’Omoda 5 EV i el Jaecoo 5 EV (muntats a la Zona Franca de Barcelona i amb menús en català), l’MG S05, el Mazda 6E, l’Opel Frontera i els Ford Explorer i Puma. També és recomanable un SUV acabat d’aterrar al nostre país, del gegant xinès Geely, l’E5.

En el cas de les berlines, hatchbacks i compactes, el Tesla Model 3 és novament el líder destacat al nostre país. Actualment, es troba en oferta i ens pot sortir a partir d’uns 29.000 euros després d’ajudes. Però diversos models volen foragitar-lo del podi. BYD té el Seal (a partir de 36.455 euros). Mercedes, el CLA (des de 48.250 euros), un cotxe que fins i tot competeix en consums amb Tesla, que és un pas més endavant que tothom en eficiència. Amb preus més baixos, tenim la versió del Volkswagen ID.3 (a partir de 30.765 euros), el Cupra Born renovat (a partir de 37.990 euros i també disponible en català) i l’MG 4 (des de 27.315 euros). A més, els analistes esperen l’arribada al nostre mercat del Leapmotor B05, un cotxe de 4,4 metres que es ven a partir de 22.848 euros per a la versió d’autonomia estàndard (401 km) i uns 25.000 per al de gran autonomia (482 km), preus abans d’ajudes. És a dir, un hatchback elèctric més barat que un de combustió. Es preveu que se’n començaran a lliurar al juliol.

Tot plegat, us hem ofert una quarantena de models 100% elèctrics que podran solucionar les necessitats de mobilitat de la gran majoria de famílies. A partir d’aquí, tocarà triar segons els gustos estètics, el preu, la qualitat d’interiors i les característiques tècniques per passar a la mobilitat elèctrica i començar a estalviar.

Venter va ser una figura clau en la configuració de la genòmica moderna i un dels impulsors de la biologia sintètica. Va promoure equips interdisciplinaris i mètodes més ràpids amb la voluntat de traduir la recerca en aplicacions concretes. També va defensar el finançament públic de la ciència i les aliances entre sectors per accelerar el progrés.

Entre les seves contribucions principals cal destacar el pas d’una genètica basada en l’estudi gen a gen a una disciplina escalable i guiada per dades. Va participar en la seqüenciació del primer esborrany del genoma humà i, posteriorment, en la publicació d’un genoma diploide complet, que demostrava la importància de la variabilitat genètica.

En l’àmbit de la biologia sintètica, el seu equip va aconseguir de crear la primera cèl·lula bacteriana autoreproductora controlada per un genoma sintetitzat químicament, cosa que demostrava que els genomes es poden dissenyar digitalment i activar en un organisme viu.

Precisament, aquesta aura d’excepcionalitat ha desencadenat una bogeria col·lectiva per a no quedar sense lloc per a observar l’eclipsi solar total. El fenomen es podrà veure totalment en grans ciutats, com ara, Lleida, Tarragona, València, Palma, Castelló de la Plana i Ciutadella. En canvi, si sou a Barcelona o a Andorra, solament el veureu parcialment, i l’efecte visual serà molt diferent. Sobre això, aquests dies vinents són una gran oportunitat per a fer un simulacre de l’eclipsi.

Com fer un simulacre de l’eclipsi?

Els dies 28, 29 i 30 d’abril ofereixen una oportunitat per a preparar l’observació de l’eclipsi solar de l’estiu. Tot i que aquests dies no hi haurà cap eclipsi, el Sol ocuparà pràcticament la mateixa posició al cel que tindrà el 12 d’agost, cosa que permet de fer un simulacre real de visibilitat.

Aquest exercici és especialment útil perquè l’eclipsi tindrà lloc amb el Sol molt baix a l’horitzó oest, just abans de la posta. Això farà que qualsevol obstacle —com ara edificis, arbres o relleu— pugui impedir-ne la visió, parcialment o totalment.

Els experts recomanen de situar-se al lloc des d’on es vulgui observar el fenomen cap a les vuit del vespre —per exemple, el dia 29 a les 20.21 o el dia 30 a les 20.22— i comprovar si el Sol es veu sense obstacles. Si és així, aquell indret serà adequat per al dia de l’eclipsi.

És important fer aquesta comprovació amb ulleres homologades, perquè mirar el Sol directament pot causar danys a la vista.

També es pot fer la prova sense mirar directament el Sol. Si no es disposa d’ulleres homologades, es recomana de situar-se d’esquena al Sol i mirar l’ombra d’un mateix: si es veu clarament, el punt d’observació és vàlid.

Demà dia 29 podeu fer el simulacre de l’eclipsi!

Fixeu-vos on es troba el Sol cap a les 20:21. Si no l’oculta cap obstacle… enhorabona! Ja haureu trobat un lloc per veure’l el 12 d’agost, quan a les 20:29 arribi la totalitat.

Ah! Però recordeu no mirar el Sol directament!… pic.twitter.com/4F8lcHeO8K

— Joan Anton Català Amigó (@estelsiplanetes) April 28, 2026

Una web amb la informació de l’eclipsi al País Valencià

La Generalitat Valenciana ha activat una web per a informar els ciutadans sobre l’eclipsi solar del 12 d’agost, un fenomen excepcional que no es veia d’ençà de fa més d’un segle.

El nou portal centralitza tota la informació important sobre l’esdeveniment, amb recomanacions, recursos divulgatius i la localització de punts oficials d’observació. L’objectiu és garantir una experiència segura i accessible per a la població.

El director general de Ciència, Rafael Sebastián, ha animat els ciutadans a consultar els canals oficials, on es podran trobar els punts d’observació i informació actualitzada.

Gran expectació turística

Milers de persones vindran de tot el món a casa nostra per veure l’eclipsi. Els experts diuen que ja hi ha pobles sencers llogats, i les reserves d’allotjaments han augmentat exponencialment en les poblacions on es podrà veure més bé l’eclipsi.

Segons Airbnb, s’ha registrat un augment d’un 830% de les cerques d’allotjaments rurals que es troben en la zona en què es veurà totalment l’eclipsi. Segons que explica la plataforma, el fet que el 75% dels indrets on es veurà l’eclipsi siguin en terreny rural fa que no hi hagi gaire infrastructura hotelera i que els petits propietaris dels allotjaments es puguin beneficiar d’aquest augment significatiu de la demanda.