El descobriment, publicat a la revista Science, es basa en un fragment de mandíbula de fa entre 17 i 18 milions d’anys trobat al jaciment de Wadi Moghra. Es tracta del primer fòssil d’un simi d’aquesta època localitzat en aquesta regió, un buit clau en el registre paleontològic que fins ara havia condicionat la interpretació de l’evolució dels hominoïdeus. Durant dècades, la comunitat científica ha assumit que els avantpassats dels simis moderns s’havien originat a l’Àfrica oriental. Aquesta hipòtesi, però, podria haver estat esbiaixada per la concentració de descobertes en unes poques zones. El nou fòssil reforça la idea que altres regions, com el nord d’Àfrica i el Llevant, van tenir un paper central en aquesta història evolutiva.

Segons els investigadors, Masripithecus ocupa una posició clau en l’arbre evolutiu: és un hominoïde basal molt proper al grup que, milions d’anys més tard, donaria lloc a totes les espècies actuals de simis. Aquesta posició l’identifica com una peça intermèdia que ajuda a connectar els registres fòssils africans i euroasiàtics.

L’estudi també suggereix que, durant el Miocè, el nord d’Àfrica i el Llevant eren un corredor biogeogràfic que facilitava la dispersió d’espècies cap a Europa i Àsia. Això explicaria com els primers simis es van expandir fora del continent africà en aquell període. Més enllà de la seva importància filogenètica, el fòssil revela també informació sobre l’ecologia d’aquests primats. La morfologia de la mandíbula i de les dents indica una dieta flexible, basada principalment en fruita però amb capacitat per processar aliments més durs, una adaptació a entorns amb condicions climàtiques variables.

Per als autors de l’estudi, la troballa obliga a reconsiderar on s’han de cercar els orígens dels simis moderns. I, en conseqüència, també els primers capítols de l’evolució humana. El mapa, suggereixen, podria haver estat incomplet: la peça que faltava no era a l’est d’Àfrica, sinó més al nord.

La nova imatge concentra un conjunt de dades que permetran d’avaluar la vida dels estels a la regió més extrema de la Via Làctia. Sobre això, el centre de recerca explica que donarà una visió del gas fred, la matèria primera a partir de la qual es formen els estels. Es tracta de la “primera volta que s’explora amb tant de detall” aquesta substància. La investigació, en la qual participa l’ICE-CSIC, s’ha publicat avui a la revista Monthly Notices of the Royal Astronomical Society i destaca que s’hi poden observar “desenes de molècules diferents”, de les més simples, com ara monòxid de silici, fins a més complexes, com ara metanol, acetona i etanol.

Els responsables de la recerca emfasitzen que la imatge a la zona central pot ajudar a conèixer el procés de formació dels astres. “Aplega algunes dels estels més massius coneguts de la nostra galàxia, molts dels quals viuen ràpidament i es moren joves en potents explosions de supernoves i fins i tot hipernoves”, ha explicat el professor d’astrofísica Steve Longmore, de la Universitat John Moores a Liverpool.

L’investigador de l’ICE-CSIC afiliat a l’Institut de Ciències de l’Espai de Catalunya (IEEC), Álvaro Sánchez-Monge, ha puntualitzat que “anteriorment només era possible d’estudiar un nombre limitat de regions” dins aquesta àrea. La nova instantània, per tant, “obre la porta a un nou món de troballes i sorpreses inesperades”. És prevista una actualització del telescopi Alma, juntament amb el telescopi Extremely Large Telescope de l’Observatori Europeu Austral (ESO), que contribuirà a endinsar-se més en aquesta regió i permetrà d’analitzar “una química més complexa i explorar la interacció entre estels, gas i forats negres amb una claredat sense precedents”, segons l’astrònom Ashley Barnes.

“Avui sóc aquí per a donar les gràcies”, ha començat la intervenció la Carme, la dona que ha rebut el trasplantament de cara, concretament de la part central després d’haver tingut una necrosi dels teixits facials per una infecció bacteriològica arran d’una picada d’insecte fa dos anys, que la va dur a l’UCI. Quan en va sortir, la necrosi li havia desfigurat la cara i no podia menjar ni respirar bé. “Ara la meva vida comença a ser una mica millor […]. Després de quatre mesos, ja parlo, ja menjo, ja bec”, ha expressat davant una sala d’actes plena de professionals sanitaris i periodistes atrets per la presentació d’aquesta operació pionera. “A vegades trobes una llum que et permet de tirar endavant”, ha dit la Carme, que ha insistit a mostrar la gratitud a tot l’equip de la Vall d’Hebron i, sobretot, a la donant i a la seva família.

La desfiguració facial és una discapacitat que causa moltes dificultats en activitats tan quotidianes i essencials com ara parlar o menjar, a més de tenir un impacte psicològic i social greu. El trasplantament de cara és una cirurgia funcional que es realitza quan el pacient ha perdut, per exemple, els músculs orbiculars o els ulls i no es poden restituir amb unes altres tècniques quirúrgiques habituals de cirurgia plàstica. Els receptors són pacients amb desfiguració facial greu a conseqüència de malalties, cremades, traumatismes o defectes congènits que afecten funcions vitals bàsiques. “No es tracta només de col·locar teixits tous per donar una aparença normal, això seria un fracàs. L’operació es fa per aportar al pacient funcions i sensibilitat. Un trasplantament de cara amb el qual el receptor no hi pugui sentir ni moure res no és sinó una màscara. Parlem d’estructures amb tota mena de teixits, amb músculs i nervis, alguns dels quals amb diàmetres de 0,2 mil·límetres, que s’han de trobar i connectar”, ha recalcat el doctor Joan-Pere Barret, cap del Servei de Cirurgia Plàstica i Cremats de l’Hospital Vall d’Hebron.

Donació per eutanàsia

La llei d’eutanàsia, que va entrar en vigor el juny del 2021, va obrir una nova possibilitat en els trasplantaments i també en va canviar una mica el paradigma, perquè els coordinadors dels programes es poden entrevistar amb el possible donant a casa. En el cas d’aquest trasplantament concret, com que la donant havia rebut l’autorització de la prestació d’ajut per a morir (PRAM), els responsables de l’operació van poder fer-ne una planificació més acurada. El trasplantament també ha estat el primer del món que ha disposat d’una planificació en 3D tant de la donant com de la receptora.

La donant era una dona que havia sol·licitat l’eutanàsia i que havia expressat la voluntat de donar el seu cos, inclosa la cara. Ella mateixa va parlar amb l’equip mèdic. “No hi ha paraules per a expressar la intensitat emocional i magnitud del moment. L’única cosa que volia la donant era saber si podia donar la cara. I la resposta era afirmativa. Va expressar l’absoluta felicitat de poder ajudar algú altre”, han explicat els responsables del procés, que n’han destacat “la concentració d’amor i generositat pels altres”.

Molt pocs centres al món poden fer trasplantaments de cara, una operació que es valora cas a cas. Cal que sigui un hospital terciari, universitari, amb molta experiència en trasplantaments i recursos assistencials i de laboratori dia i nit. Un centenar de professionals participen en cada trasplantament de cara, entre metges, infermeres, auxiliars d’infermeria i zeladors, a més de psicòlegs. L’operació implica molts serveis, com ara cirurgia plàstica i microcirurgia reparadora, trasplantament, immunologia, laboratoris, psiquiatria i psicologia clínica, rehabilitació, cures intensives i anatomia patològica.

Donant i receptor del trasplantament de cara han de compartir sexe i grup sanguini i presentar unes mesures antropomòrfiques del cap semblants. S’avalua amb entrevistes si el candidat compleix els criteris de la intervenció, més enllà dels estrictament mèdics, com ara l’estat cognitiu, la capacitat d’adaptació, les expectatives i l’adherència al tractament o el suport social i familiar.

Amb tots els informes, el candidat és avaluat pel Comitè d’Ètica Assistencial i el Comitè de Direcció Assistencial de la Vall d’Hebron; després, la Coordinació de Donació i Trasplantaments de l’hospital eleva el procediment a l’Organització Nacional de Trasplantaments espanyola (ONT) i l’Organització Catalana de Trasplantaments (OCATT), que és qui l’acaba autoritzant.

L’expedició orbitarà la Lluna i ha estat concebuda com un vol de prova clau, pensada per a verificar que tots els sistemes funcionen correctament amb humans a bord en l’espai profund. Artemis I, el novembre del 2022, va servir –encara sense tripulació– per a provar la fiabilitat del coet SLS i de la càpsula Orion. Ara es fa un pas més, amb la mirada posada en Artemis III, que ha de permetre de tornar a trepitjar la Lluna.

Un vol de deu dies fins al costat llunyà de la Lluna

La missió tindrà una durada aproximada de deu dies. Després del llançament, el coet SLS (Space Launch System) –el més potent construït mai– impulsarà la nau Orion fins a l’òrbita terrestre. Una vegada estabilitzada, la tripulació hi farà unes quantes comprovacions tècniques abans d’afrontar la maniobra decisiva: la injecció translunar, que enviarà la nau en direcció a la Lluna.

L’Orion sobrevolarà el satèl·lit per una trajectòria que la portarà pel costat llunyà de la Lluna, a una distància d’entre sis mil quilòmetres i deu mil de la superfície. Aquesta regió, que no és visible de la Terra estant perquè la Lluna és blocada gravitacionalment i sempre ens mostra la mateixa cara, no ha estat mai observada directament per humans. Ni tan sols les missions Apol·lo hi van passar amb astronautes a bord: tot i que van orbitar la Lluna, van passar per trajectòries que mantenien la cara visible com a referència. Fins ara, el costat llunyà solament ha estat observat per sondes automàtiques.

Després del pas lunar, la combinació de la gravetat de la Lluna i de la Terra guiarà la nau de retorn cap al nostre planeta, on amararà a l’oceà Pacífic, davant la costa de Califòrnia. Durant tot el trajecte, la tripulació posarà a prova els sistemes de suport vital, les comunicacions en espai profund, la navegació, el control manual de la nau, la protecció de la radiació i els procediments de seguretat.

Són els mateixos elements que hauran de funcionar sense marge d’error quan, en missions posteriors, els astronautes hagin d’aterrar a la Lluna i tornar a envolar-se, i també quan, a més llarg termini, hi hagi vols tripulats cap a Mart.

Qui anirà a bord de l’Orion

La tripulació de la missió Artemis II és formada per quatre astronautes amb una àmplia experiència: el comandant serà Reid Wiseman, antic cap dels astronautes de la NASA; el pilot serà Victor Glover, que ja va passar sis mesos a l’Estació Espacial Internacional; i com a especialistes de missió hi haurà Christina Koch, que té el rècord del vol espacial més llarg fet mai per una dona, i Jeremy Hansen, de l’Agència Espacial Canadenca.

Hansen es convertirà en el primer astronauta de fora dels EUA que anirà a la Lluna, cosa que reforça la dimensió internacional del programa Artemis i la voluntat de la NASA de situar l’exploració lunar en un context de cooperació mundial.

Quan s’envolarà exactament?

El 6 de febrer de 2026 no és una data tancada, sinó l’obertura de la primera possibilitat de llançament. La NASA ha deixat clar que no prendrà cap decisió definitiva fins que no s’hagin completat totes les comprovacions del coet, la nau, els sistemes terrestres i la tripulació.

Un dels passos clau abans de validar el llançament és la càrrega completa de combustible, un assaig general en què el coet es carrega completament amb combustible criogènic i se simula el compte enrere fins a pocs instants abans d’envolar-se. Aquest assaig és previst a principi de febrer. Si tot funciona bé i les condicions meteorològiques ho permeten, el llançament ja es podrà fer el dia 6 de febrer. En cas contrari, encara hi hauria quatre dies més possibles durant el mes de febrer i hi ha unes quantes alternatives al març i a l’abril, condicionades tant per qüestions tècniques com per la posició orbital de la Lluna.

Per què Artemis II és un pas imprescindible

Artemis II ocupa el mateix lloc estratègic que van tenir les missions Apol·lo VIII, IX i X abans del primer allunatge. No cerca un èxit espectacular pensant en el públic, sinó reduir riscs, completar una missió prèvia clau i acumular experiència real amb humans a l’espai profund. Serà la primera vegada que el coet SLS volarà amb tripulació, que la nau Orion portarà persones fora de l’òrbita terrestre i que es posaran a prova sistemes concebuts per a missions de llarga durada lluny de la protecció del camp magnètic terrestre. Sense Artemis II, Artemis II no és viable.

La missió Artemis III és la que ha de marcar el retorn d’astronautes a la superfície de la Lluna. L’objectiu és aterrar a la regió del pol sud lunar, una zona d’alt interès científic, sobretot per la possible presència de gel d’aigua. Ara com ara, la NASA situa aquesta missió no abans del 2027, però admet que el calendari dependrà de l’èxit d’Artemis II i, sobretot, del desenvolupament del sistema d’allunatge, que s’ha de basar en una versió adaptada de la nau Starship de SpaceX. Per això, el termini més realista és entre el 2027 i el 2028, és a dir, d’ací a dos anys o tres.

Una tornada a la Lluna mirant al futur

El programa Artemis no vol repetir exactament el model del programa Apol·lo. L’objectiu és establir una presència humana constant a la Lluna, amb estades més llargues, una estació orbital –el projecte Gateway– i una cooperació internacional estable. La Lluna és concebuda com un banc de proves abans d’afrontar missions encara més ambicioses, com ara l’enviament d’humans a Mart.

El projecte Gateway és una futura estació espacial en òrbita lunar, concebuda com un punt de pas i de suport per a les missions tripulades. A diferència de l’Estació Espacial Internacional, no estarà en òrbita terrestre baixa, sinó que girarà al voltant de la Lluna en una òrbita molt el·líptica. Servirà de plataforma logística i científica: permetrà d’allotjar-hi tripulacions durant períodes limitats, facilitarà l’arribada i la sortida de mòduls d’aterratge cap a la superfície lunar i permetrà de fer assaigs tecnològics clau per a missions de llarga durada en espai profund.

El Gateway és un projecte en què participen els EUA, Europa, el Canadà, el Japó i uns quants socis més. La NASA preveu que l’estació comenci a prendre forma a partir del 2028, amb l’arribada dels primers mòduls, i que pugui acollir tripulacions cap al final de la dècada. Aquesta estratègia de llarg abast no es pot deslligar del context geopolític actual.

La pressió sobre el programa Artemis s’explica, en bona part, pels plans espacials de la Xina, que fa anys que impulsa un programa lunar propi, sostingut i ambiciós, basat en missions robòtiques i amb un horitzó clar de vols tripulats. Després d’haver assolit fites destacades, com ara alguns allunatges i l’obtenció de mostres del costat llunyà de la Lluna, Pequín té la voluntat d’enviar astronautes a la superfície lunar la dècada vinent, amb l’objectiu explícit d’establir-hi una presència estable.

El projecte xinès preveu la creació d’una base científica internacional al pol sud lunar, en col·laboració amb Rússia i alguns estats més, i el desplegament progressiu d’infrastructures orbitals i de superfície. Aquest enfocament, molt semblant en la lògica al del programa Artemis i al projecte Gateway, ha reforçat la percepció que torna la cursa espacial entre grans potències.

Un programa sota pressió política i pressupostària

El programa Artemis avança, però en un context polític com més va més tens. Els darrers mesos, l’administració de Donald Trump ha proposat d’aplicar retallades importants al pressupost de la NASA, amb propostes que afectaven tant els programes científics com l’exploració humana de l’espai. Entre les partides que podien quedar tocades hi havia, indirectament, el calendari i l’abast del mateix programa Artemis.

Aquestes retallades han topat ara com ara amb l’oposició del congrés nord-americà. El 18 de gener, tant el Senat com la Cambra de Representants van aprovar un pressupost per a la NASA clarament superior al que proposava la Casa Blanca, en una votació de caràcter bipartidista. El text aprovat manté el finançament dels vols tripulats i blinda, de moment, el desenvolupament d’Artemis II i Artemis III.

Aquest suport legislatiu respon a uns quants factors. D’una banda, el pes industrial i tecnològic del programa, que implica empreses i centres de recerca repartits per molts estats dels EUA. D’una altra, una lectura geopolítica: l’exploració lunar és vista com un element clau de competició estratègica amb la Xina, que també té plans avançats de missions tripulades a la Lluna durant la dècada vinent. En aquest context, Artemis II no és tan sols una fita científica i tecnològica, sinó també una peça central d’un equilibri polític delicat. L’èxit de la missió reforçaria la continuïtat del programa davant de futures batalles pressupostàries; qualsevol retard o problema, en canvi, podria reobrir el debat sobre el cost i l’exploració espacial.

Joint Statement: Apple and Google have entered into a multi-year collaboration under which the next generation of Apple Foundation Models will be based on Google's Gemini models and cloud technology. These models will help power future Apple Intelligence features, including a…

— News from Google (@NewsFromGoogle) January 12, 2026

La confirmació dissipa un dels principals dubtes: la nova Siri s’edificarà sobre els models Gemini, però no serà una còpia del producte de Google. Apple utilitzarà la tecnologia com a fonament per a construir un assistent amb integració profunda a l’ecosistema iOS i macOS, amb una capa pròpia d’experiència d’usuari i control de dades. La companyia no ha posat data exacta al desplegament, més enllà d’assegurar que arribarà “aquest any”. Fonts del sector apunten que podria fer-ho amb una actualització intermèdia dels sistemes operatius, previsiblement a la primavera.

L’acord no es limita a l’assistent de veu. Apple i Google parlen explícitament de “futures funcions d’Apple Intelligence”, una formulació oberta que apunta a noves capacitats d’IA generativa a tot el sistema: des de l’edició de textos i imatges fins a eines de productivitat i automatització més avançades. Apple té previst de presentar més detalls sobre aquesta estratègia a la conferència de desenvolupadors de l’estiu.

Cal recordar que Apple permet, avui, que els usuaris integrin ChatGPT en determinades funcions d’Apple Intelligence, cosa que dibuixa un escenari en què la companyia combina tecnologies de tercers amb un fort control de l’execució i la privadesa. L’anunci ha tingut un efecte directe a la borsa. Alphabet, la matriu de Google, ha superat puntualment els quatre bilions de dòlars de capitalització, impulsada per la confiança dels inversors en el paper central de Gemini en l’ecosistema d’IA.

La bombolla de la intel·ligència artificial esclatarà?

Després de les inversions immenses, per valor de centenars de milers de dòlars, que s’han anunciat els últims anys en IA, hi ha molts analistes que considerem que som davant d’una nova bombolla a l’estil de les puntcom que va esclatar al tombant de segle. Els experts consideren que les inversions anunciades en IA no es podran recuperar. Però les empreses es troben en un atzucac, ara com ara. Les grans multinacionals establertes no es poden permetre el luxe de perdre el nou tren tecnològic i esdevenir una nova Nokia o Blackberry; o ser un altre Microsoft, que dominava la informàtica, però no va saber competir amb l’iPhone d’Apple ni l’Android de Google. I per a les empreses emergents que volen trencar l’statu quo, l’oportunitat que tenen ara és una finestra temporal curta que s’obre una vegada en dècades. Tenim, doncs, tots els ingredients per a una bombolla que podria esclatar enguany. Aquesta és, de moment, la principal incògnita en el sector tecnològic per a bona part dels analistes.

En aquest context, les empreses de IA s’afanyen a crear productes més pràctics que es puguin introduir en massa a les empreses, la seva principal font potencial d’ingressos. Així, doncs, s’espera que es desenvolupin models d’intel·ligència artificial específics per a la indústria i el sector serveis. Com ara per a la sanitat, el sector públic, el militar, el sistema bancari o la indústria manufacturera i logística. Fins ara s’han desenvolupat models genèrics que volen servir per a qualsevol tasca, però cometen massa errors per a entorns professionals. El 2026 veurem la IA integrada en molts processos interns de les empreses. I això ha fet dir a molts analistes crítics que el 2026 també serà l’any en què la IA arribarà per substituir llocs de feina a gran escala. És un procés que ja ha començat el 2025, però que enguany pot tenir un impacte molt més visible. Les empreses preferiran com més va més invertir en IA i no pas en sous, argumenten.

L’impacte dels centres de dades i la seva regionalització

Els centres de dades lligats a la intel·ligència artificial són un altre focus d’atenció. Les empreses tecnològiques hi van invertir amb força l’any passat i hi continuaran invertint el 2026. Arran d’això, el sector es va centrar a aconseguir prou subministrament d’electricitat per a unes instal·lacions de gran consum les vint-i-quatre hores del dia. Tot plegat ha arribat a tenir un impacte negatiu en països com ara els EUA, atès que hi ha encarit el preu de l’electricitat a famílies i empreses. I també ha comportat una competència aferrissada per a aconseguir grans quantitats de components informàtics com ara xips de IA, memòria RAM, etc., que podria fer que durant el 2026 s’encareixin.


Per contrarestar-ho, s’espera que hi hagi més oferta de xips de IA d’empreses diferents de Nvidia, fins ara la gran dominadora, amb els principals actors en intel·ligència artificial rumiant, fins i tot, si els cal fabricar els seus propis xips. També fer xips més eficients que consumeixin menys electricitat, per reduir l’impacte local de la pujada del preu de la llum. En aquest sentit, els experts apunten que el sector de centres de dades mirarà de ser més independent de la xarxa elèctrica general, amb instal·lacions pròpies aïllades de la xarxa, amb centrals pròpies i grans bateries. I també per un segon motiu: sortir indemnes d’apagades i de problemes de la xarxa general, perquè han d’oferir els seus serveis, les vint-i-quatre hores del dia, tot l’any.

Un altre aspecte que cal tenir en compte és la tensió geopolítica al voltant dels centres de dades. Al capdavall, recullen informació crítica dels països, com ara les imatges i els vídeos enregistrats pels mòbils o les càmeres dels cotxes movent-se pertot arreu, a banda les dades de la població i d’empreses centrals. Cap país no vol permetre que rivals seus l’espiïn. Amb el precedent de la legislació de la UE, que demana que els centres de dades siguin dins de territoris de la Unió on es pugui aplicar la legislació de protecció de dades europea, s’espera una regionalització dels centres de dades a tot el món. És a dir, que la febrada de construcció de grans centres de dades que havíem observat fins ara als EUA acabi arribant també a Europa, i més zones del món, durant el 2026.

Quant als usuaris finals, l’atenció se centra en els agents IA, que suposadament haurien de facilitar-nos tasques comunes actuant de manera independent sense la nostra supervisió directa, com ara fent reserves a restaurants o planificant-los viatges (amb reserves d’hotel incloses). Segurament ho farem amb navegadors IA, una altra de les tendències d’enguany i que podrien substituir progressivament els navegadors tradicionals. Tanmateix, els analistes més crítics mostren reserves respecte de la maduresa de la tecnologia. I, sobretot, adverteixen sobre les implicacions en seguretat, privadesa i intimitat: els agents accedeixen a totes les nostres dades i actuen en nom nostre.


Androides: IA amb forma humana

El 2026 també pot ser l’any del primer desplegament dels robots humanoides a gran escala. Cal vincular-ho amb el procés creixent d’automatització de processos industrials i logístics dels últims anys, que ja ha eliminat molts llocs de feina. És un dels nous grans mercats que els inversors esperen que esclati enguany, amb la incorporació dels primers milers d’androides a les fàbriques, sobretot a la Xina. El pas següent serà en el sector serveis, fent de cambrers, i, finalment, a casa nostra, fent tasques de la llar i de cura de persones grans i nens, entre més. En aquest sentit, el 2026 pot ser l’any d’una veritable disrupció tecnològica com són els robots humanoides.

En conclusió, en l’àmbit purament tecnològic no s’esperen grans tecnologies noves, sinó el creixement, la implantació generalitzada i el refinament de tecnologies pre-existents. L’objectiu serà disminuir els errors de la IA i desplegar-la a gran escala, augmentar la ciberseguretat i l’eficiència energètica dels centres dades, establir barreres proteccionistes a escala geopolítica i començar el desplegament de robots humanoides. Sense oblidar-nos de l’augment de la preocupació de l’impacte de les xarxes socials en la salut mental, sobretot dels més joves. Durant el 2026 podríem assistir a una regulació europea general seguint els passos de països com ara la Xina, Austràlia i Dinamarca.

Les renovables, al centre del sistema energètic mundial

El 2025 ha estat un any rècord en desplegament de renovables. Tot i això, hi ha un acord general entre els analistes internacionals que enguany hi haurà una baixada de la taxa de creixement, del seu desplegament. En el cas d’Europa, es preveu una aturada del creixement i una estabilització del ritme d’instal·lació. Tanmateix, convé no oblidar que aquesta previsió d’aturada del creixement s’ha fet sempre, els últims anys, i ha resultat errònia: les renovables, especialment la solar, han mantingut un creixement exponencial. Així, doncs, aquesta serà la principal incògnita del 2026.

Hi ha acord general que enguany les renovables podran cobrir tot el creixement de demanda d’electricitat. És a dir, que durant el 2026 el món necessitarà més electricitat, però es podrà cobrir íntegrament amb renovables, sense haver d’augmentar el consum de combustibles fòssils. Seria la primera vegada i el pas previ a un futur en què les renovables no sols tinguin la capacitat de cobrir la nova demanda, sinó també de substituir centrals fòssils existents. En aquest sentit, molts experts preveuen que el 2026 la solar i l’eòlica passaran a ser considerades la peça central del sistema energètic mundial.

Un canvi conceptual molt important, fins ara reservat als combustibles fòssils. I això s’ha esdevingut, d’una banda, perquè la solar i l’eòlica són les fonts energètiques més barates; i, d’una altra, per l’augment del grau d’electrificació del consum energètic, particularment a la Xina. I per les bateries, amb un abaratiment que continuarà. Els analistes preveuen que el 2026 serà un any d’instal·lació en massa de bateries, tant de les adreçades a la xarxa elèctrica (BESS) com de les adreçades a empreses, negocis i cases. Això farà possible disposar d’energia solar i eòlica les vint-i-quatre hores del dia, independentment que sigui de dia o de nit i que bufi el vent o no.

Mobilitat: l’impacte dels camions elèctrics

Quant a la mobilitat elèctrica, un dels focus d’atenció serà la competició entre Tesla i BYD per a esdevenir el primer fabricant mundial de cotxes elèctrics. Tesla n’havia estat el líder fins ara, però el 2025 els xinesos de BYD l’han superada clarament. Tot i això, BYD ha perdut vendes a la Xina, que ha compensat venent més als mercats internacionals. El màxim dirigent de la marca xinesa ha reconegut que s’havien quedat enrere tecnològicament en relació amb la competència d’unes altres marques xineses al mercat nacional. Tanmateix, ha anunciat que el 2026 presentarien novetats amb la voluntat de recuperar el camí del creixement de vendes a la Xina. A banda les noves bateries i els supercarregadors que assoleixen els 1.000 kW de potència de càrrega, els analistes esperen un nou motor molt més eficient i la millora en la conducció autònoma. Totes quatre tecnologies haurien d’arribar enguany a Europa, a més de l’entrada en funcionament de la fàbrica a Hongria de BYD, que els permetrà no haver de pagar aranzels.

Tesla, per la seva banda, continua perdent vendes i els analistes consideren que la tendència continuarà. Hi contribuiran uns quants motius. Als EUA, amb el final dels ajuts a la compra de vehicles elèctrics decidit per Trump (paradoxalment, en col·laboració amb Elon Musk), es preveu una baixada de vendes de cotxes elèctrics, amb les marques tradicionals com ara Ford anul·lant projectes elèctrics i optant pels híbrids. A la Xina, Tesla mostra senyals de no poder competir amb la competència creixent de marques locals amb cotxes de més qualitat i més barats. I a Europa, amb Elon Musk promovent la ultradreta en mercats clau com l’alemany i el britànic, la previsió és que hi continuarà perdent clients.

A la UE, la incògnita d’aquest 2026 serà l’impacte sobre els vehicles 100% elèctrics una vegada s’aprovi la venda dels de combustió més enllà del 2035. El nostre país serà protagonista de l’electrificació enguany, atès que a Martorell arrencarà la fabricació dels nous Volkswagen ID.Polo i Cupra Raval, dos cotxes petits (d’uns 4 metres) i de preu més a l’abast. Podrien ser un gran èxit, tot i que tindran segurament un preu superior als models xinesos. La competència del gegant asiàtic també tindrà més presència al mercat europeu, però sobretot als mercats internacionals: especialment en països en desenvolupament, on els cotxes xinesos n’estan foragitant les marques occidentals.

Però, segurament, un dels focus principals serà el de l’electrificació dels camions. A la Xina, el 2025, les vendes n’han augmentat molt i el 2026 podrien dominar el mercat. A Europa també hi ha indicis que les vendes poden créixer significativament. I també s’espera que enguany comenci a fabricar-se el camió de Tesla als EUA. Això podria tenir un gran impacte. Alguns experts ja parlen d’una “destrucció de la demanda” de consum de petroli mai vista fins ara justament pels camions elèctrics a la Xina, cosa que pot comportar sobreproducció de petroli per manca de demanda. La possible baixada del preu del barril de petroli afectaria la rendibilitat de molts pous i l’economia dels països exportadors.

L’any de la Xina?

En tots aquests esdeveniments hi ha un protagonista indiscutible: la Xina. El 2026 serà l’any que situarà el gegant asiàtic com a referència absoluta. Al capdavant en l’electrificació i la fabricació de plaques solars, cotxes elèctrics i bateries. I disposada a dominar també la fabricació d’androides, la conducció autònoma i xips de IA. Un front, el de la fabricació de xips, en el qual ha tingut avenços recents essent capaç de copiar amb enginyeria inversa les màquines europees més sofisticades, les úniques capaces de fabricar els xips d’última generació. Tot plegat pot comportar més proteccionisme a la UE i els EUA i l’augment, de retruc, de la tensió comercial i geopolítica. L’any 2026 pot ser un any convuls i a VilaWeb us n’explicarem les claus.

Els pseudo-gens s’assemblen estructuralment als gens actius convencionals, però han perdut la capacitat natural de codificar proteïnes. Tot i haver-la perduda, sovint encara estan implicats en la regulació de vies moleculars i poden tenir un impacte notable en malalties com ara el càncer. Aquesta vegada, un equip d’investigadores catalanes ha descobert que RPSAP52 és un promotor actiu del creixement tumoral en el càncer epitelial d’ovari. L’anàlisi de les dades recollides a The Cancer Genome Atlas (TCGA) va evidenciar una sobreexpressió del pseudo-gen en les mostres de pacients amb aquest tipus de càncer.

L’elevada expressió de RPSAP52 es va associar amb una reducció de la supervivència en pacients en estadis I i II: com més expressió, menys probabilitat de supervivència. Arran de l’expressió tan elevada del pseudo-gen en mostres tumorals, l’equip de l’IDIBELL-ICO va aprofundir en l’estudi dels seus efectes en el desenvolupament i la formació del càncer. Per això, va generar models experimentals, in vitro i in vivo, tot silenciant l’expressió de RPSAP52 mitjançant un tractament amb nucleòtids antisentit.

La inhibició de RPSAP52 va ser determinant: les cèl·lules canceroses van perdre capacitat proliferativa i el creixement tumoral es va reduir de manera molt significativa. El tractament no va mostrar toxicitat en els models pre-clínics. A més, RPSAP52 està estretament vinculat a la via molecular PI3K/AKT, activada en el 70% dels pacients amb càncer epitelial d’ovari. Les investigadores han comprovat que silenciar el pseudo-gen desactiva AKT. Això no solament suggereix un benefici terapèutic molt ampli, sinó que també reduiria molt la toxicitat de l’alternativa actual, atès que els inhibidors directes de PI3K/AKT presenten una toxicitat elevada. Fins i tot, podria contribuir a protegir l’ovari de la toxicitat associada a la quimioteràpia convencional.

El d’ovari és el vuitè càncer més comú entre les dones i en un 85% o 90% dels casos s’origina a les cèl·lules epitelials dels ovaris o les trompes uterines. És un càncer especialment difícil de detectar, perquè encara no hi ha tests prou bons de detecció precoç –com les mamografies en el càncer de mama– i els símptomes no són evidents fins a estadis avançats. Solament el 20% dels casos es detecten en estadis inicials. Segons l’American Cancer Society, si es diagnostiquessin a temps, la supervivència a cinc anys seria del 94%. Actualment, la supervivència mitjana a cinc anys no arriba al 50%.

Aquest és un llibre que no agradarà únicament als fills primogènits, també pot agradar als altres fills, els qui es troben que neixen en un sistema que ells no voldrien presidir, sinó canviar, explica l’autora, que cita The Birth Order Book, de Kevin Leman: “Entre els personatges que han endegat revolucions, hi ha més sovint fills posteriors que no pas primogènits (divuit vegades més). El mateix es podria dir dels científics que han introduït concepcions radicalment noves: Copèrnic era el més petit de cinc, i Darwin, el cinquè de sis” (pàgina 82). Orvos-Tóth  barreja teoria i pràctica, cosa que s’agreix. Noémi Orvos-Tóth no cita llibres i prou, també explica casos de pacients seus que entren a la consulta que ella té a Hongria. I el llibre en va ple, de casos de pacients.

“L’Àgota i el seu marit van decidir que, si ell li veia senyals de tensió, li havia de prendre immediatament la filla, que així quedaria fora de perill” (pàgina 29), es llegeix en un dels múltiples casos de filla maltractada que exposa. Una filla que intenta d’aturar la transmissió, i deixar de fer ella el mateix que li feien a ella. Un cas, el de l’Àgota, que emociona, perquè la pacient no tan sols és capaç de veure’s a ella mateixa com a font de perill, sinó que acaba perdonant la mare, que també havia estat víctima. Segons l’autora, “una tercera part dels nens maltractats acaben maltractant”. L’autora del llibre, traduït a una quinzena de llengües, és fundadora de l’Institut del Trauma Transgeneracional. I la clau per a aturar la transmissió, diu, és trencar el silenci. Trencar el tabú. Parlar de l’abús rebut per a poder aturar l’infligit.

Hi ha paràgrafs, al llibre, que fan pensar, com l’experiment fet amb ratolins publicat a Neuroscience el 2014. Es van sotmetre ratolins a descàrregues elèctriques mentre se’ls inundava d’olors de flors de cirerer. A partir d’aquell dia, aquella olor causava gran estrès entre els ratolins… i els seus descendents. Els fills tenien traumes heretats. El mateix fenomen s’ha estudiat entre els fills de víctimes de l’Holocaust, que tenen pors, fòbies i angoixes, heretades.

El llibre també tracta els fills que no compleixen els desitjos dels pares. “El pare no li deixava portar els cabells llargs. Els hi tallava ben curts cada dues setmanes. […] Li deien ‘nano’, i el malnom li va quedar enganxat, primer dins la família, després entre els companys de classe i els amics. A tot arreu on anava, la gent es pensava que era un noi.” L’autora rebla aquest fenomen, pares que rebutgen les filles, amb una dada esfereïdora: “Segons els càlculs de l’ONU, al món falten 200 milions de nenes: els seus pares se n’han desempallegat a causa del sexe.”

L’autora també és capaç de posar noms (Salvador Dalí) a condicions concretes (fill de substitució): “Quan Dalí tenia cinc anys, el van portar a la tomba del germà mort, amb el seu mateix nom gravat a la làpida. A partir d’aquell moment, Dalí es va considerar la persona que continuava la vida del germà mort. I va escriure això anys més tard: ‘La meva necessitat constant i ferotge de sentir-me diferent em feia plorar de ràbia si una coincidència fortuïta em posava en la mateixa categoria amb els altres. Abans que res, i a qualsevol preu: jo, jo sol! Jo sol! Jo sol!. Són unes ratlles impressionants d’un home a qui des de petit li han ensenyat a no ser mai ell mateix.” (pàgina 60).

O un cas que, per bé que conegut, no deixa d’impressionar. L’autor de Peter Pan, James Matthew Barrie, va escriure el llibre del nen que no volia créixer per resoldre un trauma. Quan ell tenia sis anys, el seu germà es va morir el dia abans de fer-ne catorze. Des d’aleshores, ell es vestia com el germà mort, i va aprendre a xiular com ell. I quan va arribar als catorze anys, d’una manera molt misteriosa, va deixar de créixer. Es va convertir en el nen que no volia, o no podia,  créixer” (pàgina 62).

I podríem afegir-hi el cas de la pacient que no aconseguia relacions llargues amb els homes fins que va visitar Noémi Orvos. Finalment, van entendre que la visió dels homes que ella tenia l’havia rebut de la mare. Va passar un Nadal mirant vídeos familiars de trobades, on es veia la mare menyspreant un pare. “Finalment, entenc què em passa!”, deia la pacient d’aquesta doctora, que, en la traducció catalana de Josep Alemany, té una prosa amena, que entra fàcilment, a diferència dels temes, que són ben densos.

La tria, feta ara fa un any en el marc d’una iniciativa de divulgació participativa, s’ha fet pública avui coincidint amb la publicació de l’estudi a la revista Swiss Journal of Paleontology. Els investigadors subratllen que la participació ciutadana forma part del reconeixement de l’arrelament territorial de la descoberta. L’exemplar —un crani complet i amb tots els ossos en posició original— és considerat excepcional per l’estat de conservació. Es troba dipositat al Centre Martorell d’Exposicions del Museu de Ciències Naturals de Barcelona. Les anàlisis, basades en tècniques d’imatge d’alta resolució com la tomografia per neutrons realitzada a Alemanya, han permès observar detalls de l’anatomia interna del crani que no eren accessibles amb mètodes convencionals.

Segons l’equip investigador, aquests resultats situen Fontisaurus tarumbaire dins una línia evolutiva diferent del grup dels ànguids, el mateix llinatge que inclou el vidriol (Anguis fragilis), un llangardaix actual sovint confós amb una serp perquè ha perdut les potes durant l’evolució. La descoberta reforça la hipòtesi que la diversitat d’aquest grup a Europa durant el Miocè era molt més gran del que es pensava fins ara. El nom del gènere, Fontisaurus, remet a una llegenda local segons la qual cada font del municipi té un petit drac protector. L’epítet tarumbaire fa referència al gentilici popular dels habitants de Viladecavalls. Per Andrea Villa, primer autor de l’article, aquesta tria vol “donar veu a la ciutadania i apropar la paleontologia a tothom”.

A l’estudi hi han participat investigadors de l’ICP i d’unes quantes institucions europees, com la Comenius University de Bratislava i la Technische Universität München.

El misteri del “peu de Burtele”

Tot comença el 2009, quan l’equip de Haile-Selassie troba vuit ossos d’un peu en sediments de 3,4 milions d’anys al jaciment de Woranso-Mille, a la vall del Rift etiòpica. El fòssil es bateja com el “peu de Burtele” i d’ençà del primer moment es veu que no encaixava amb el patró conegut de la Lucy. En paleoantropologia, però, no és habitual descriure una espècie solament amb ossos del cos; el que pesa més són els cranis, les mandíbules i les dents. Per això el peu va quedar sense identificar.

L’any 2015 el mateix equip descriu una nova espècie, Australopithecus deyiremeda, a partir de mandíbules i dents trobades a la mateixa zona general de Woranso-Mille. En aquell moment, però, encara no gosen relacionar formalment el peu amb aquesta nova espècie. D’ençà d’aleshores, durant més d’una dècada, han tornat una vegada i una altra al camp. Amb noves troballes i una feina fina de geologia i datació, ara poden afirmar amb seguretat que el “peu de Burtele” pertany, efectivament, a Australopithecus deyiremeda.

Què té d’especial aquest peu? La Lucy i els seus parents A. afarensis ja caminaven bàsicament com nosaltres: el dit gros del peu està alineat amb la resta, el peu fa de “pala” rígida i l’impuls final es fa justament amb aquest dit gros. És un patró clar de bipedisme “modern”. En canvi, el peu atribuït a A. deyiremeda conserva un dit gros oposable, com el d’un ximpanzé o el d’espècies més primitives com Ardipithecus ramidus. Aquest dit li permetia agafar millor les branques i enfilar-se als arbres, però alhora l’anatomia general del peu indica que, quan era a terra, caminava dret sobre dues cames. Probablement, l’impuls principal el feia amb el segon dit i no amb el gros, com fem els humans actuals.

En paraules del mateix Haile-Selassie, això vol dir que la bipedestació –la capacitat de caminar drets– “no tenia una sola forma” en aquests primers homínids. Hi havia diverses solucions anatòmiques per resoldre el mateix problema: com desplaçar-se sobre dues cames sense renunciar del tot a la vida als arbres.

També menjaven coses diferents

L’estudi no es limita al peu. El grup ha analitzat l’esmalt de vuit dents de A. deyiremeda mitjançant isòtops de carboni, una tècnica que permet deduir quin tipus de plantes menjaven. Les plantes dels arbres i arbustos donen un senyal isotòpic anomenat C3; les herbes de sabana i alguns joncs, en canvi, donen un senyal C4.

La Lucy i els seus congèneres tenien una dieta mixta: aprofitaven tant recursos d’arbres i arbustos com aliments procedents de les herbes de sabana. En canvi, A. deyiremeda mostra un senyal molt més marcat de plantes C3. Dit planerament: menjava sobretot fulles i fruits dels arbres i arbustos, i pràcticament no explotava els pasturatges oberts. És una dieta més semblant a la d’espècies encara més antigues.

Això ajuda a explicar com podien conviure dues espècies d’australopitecs al mateix territori sense eliminar-se l’una a l’altra: ocupaven nínxols ecològics lleugerament diferents, tant per la manera de moure’s com pel que menjaven.

El 2024 havia estat guardonat amb la Creu de Sant Jordi per la seva trajectòria acadèmica i per la seva vocació com a divulgador de la ciència.

Doctor en Matemàtiques per la Universitat de Barcelona (UB), Alsina havia exercit de catedràtic a la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC). També havia format part de l’equip directiu de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) durant la primera etapa d’aquesta institució.

Va publicar més de cinquanta llibres i més de dos-cents articles de recerca i dos-cents més d’educació, i va impartir conferències arreu del món.

Aquest fenomen, habitual al Sol, no s’havia observat mai de manera concloent en cap altre estel. “Durant dècades hem intentat detectar una ejecció de massa coronal en un estel aliè, i ara, finalment, ho hem aconseguit”, ha explicat Joe Callingham, investigador de l’Institut Neerlandès de Radioastronomia (ASTRON) i autor principal de l’estudi, publicat a Nature.

L’equip ha detectat una ràfega breu però intensa d’ones de ràdio, produïda quan el material expulsat travessa les capes externes de l’estel i s’endinsa a l’espai. Aquest senyal provenia d’una nana roja situada a uns 130 anys llum de distància, un tipus d’estel molt més petit, fred i magnèticament actiu que el Sol.

Una erupció capaç de destruir atmosferes

La recerca ha determinat que el material expulsat viatjava a 2.400 quilòmetres per segon, una velocitat excepcional —solament una de cada dues mil ejeccions solars arriba a aquest ritme—. Segons els investigadors, un esclat així seria suficient per arrencar completament l’atmosfera d’un planeta proper, fent impossible que hi pogués existir vida. “És una descoberta fascinant, perquè ens obliga a repensar la noció de zona habitable”, ha assenyalat Henrik Eklund, investigador de l’ESA al Centre Europeu de Recerca i Tecnologia Espacial. “Encara que un planeta orbiti a la distància ideal, si el seu estel és massa actiu pot quedar reduït a una roca estèril.”

Les nanes roges són les estrelles més comunes de la Via Làctia, i molts dels exoplanetes descoberts fins ara giren al seu voltant. Entendre com aquestes erupcions afecten els seus entorns és clau per avaluar quines condicions poden permetre la vida fora del sistema solar.

El paper del XMM-Newton

Després de detectar el senyal amb LOFAR, l’equip va utilitzar el XMM-Newton per mesurar la temperatura, la rotació i la brillantor de l’estel en raigs X. Aquestes dades van permetre de confirmar que es tractava efectivament d’una ejecció de massa coronal i de descriure’n el comportament. “Sense la sensibilitat del XMM-Newton no hauríem pogut contextualitzar el fenomen ni determinar com es movia la massa expulsada”, ha explicat David Konijn, coautor de l’estudi.

L’XMM-Newton, llançat l’any 1999, és un dels principals instruments per estudiar l’univers més calent i extrem. Ha observat els nuclis de galàxies, els voltants de forats negres i nombroses explosions estel·lars, com aquesta, que ajuden a entendre com evoluciona el magnetisme i el clima espacial a escala galàctica. “Amb aquesta observació, el XMM-Newton ens permet d’explorar com varien les ejeccions segons el tipus d’estel”, ha conclòs Erik Kuulkers, científic del projecte a l’ESA. “Això no sols ens ajuda a conèixer millor el nostre Sol, sinó també a continuar la cerca de mons habitables més enllà d’ell.”

La companyia catalana va connectar al setembre per primera vegada un satèl·lit d’òrbita baixa amb un dispositiu IoT, cosa que no havia fet mai ningú abans, segons ha destacat el cofundador i CEO de la companyia, Jaume Sanpera. De fet, Sateliot encara no ha començat a comercialitzar el servei de connexió amb internet via satel·litària, però ja té 734 contractes per connectar deu milions de dispositius ubicats en zones rurals, aïllades o urbanes però sense bona connectivitat.

A hores d’ara Sateliot té en òrbita cinc satèl·lits petits amb els quals ha estat duent a terme proves. De fet, va ser el passat 20 de setembre quan la companyia va aconseguir connectar els seus satèl·lits amb un dispositiu IoT amb sensors “estàndard” o universals, tota una “fita tecnològica”. L’any vinent la companyia preveu enlairar 5 nous satèl·lits d’aquest tipus per començar a oferir el servei tant a clients de IoT de tot el món.

A partir del 2027, serà el torn del nou satèl·lit Tritó, setze vegades més gran que els actuals i que a diferència d’aquests també permetrà connectar terminals mòbils, talment com si es tractés d’una “una torre 5G a l’espai”. “Per Sateliot, un salt quàntic”, en expressió de Sanpera, que valora que el seu servei permet treballar en “mercats duals”, és a dir, també en l’àmbit de la seguretat. Aquests nous satèl·lits de Sateliot, de prop de quatre metres de longitud i 150 quilos de pes, suposaran un salt qualitatiu en capacitat i rendiment gràcies a la major potència operativa de la seva càrrega útil.

Suport de les administracions públiques

El nucli dur d’accionistes de Sateliot, format pel Govern d’Espanya -a través de Sepides i la Societat Espanyola de Transformació Tecnològica (SETT)- Indra, Cellnex, Global Portfolio Investments i Hyperion Fund, està alineat amb la gestió i plans de creixement de la companyia, segons informa Sateliot. El pla de negoci de Sateliot fixa com a objectiu assolir els 1.000 milions d’euros d’ingressos el 2030. El 2026 arrencarà la fase comercial, amb els primers cinc-cents clients i una acceleració de l’expansió a través de les operadores mòbils que integraran el roaming satel·litari.

Mantenir la casa ben tancada

Si volem mantenir la llar escalfada, primer hem d’evitar que la calor se’n vagi. Així, doncs, la primera acció és revisar els tancaments. Ens hem d’assegurar que ho tenim tot ben tancat, gairebé hermèticament, si pot ser. Això vol dir, d’entrada, tenir tancades les portes que donen a l’exterior, com ara la del safareig, i totes les finestres. Cal tenir en compte que encara que tinguem tancada la porta d’una habitació, si hi tenim una finestra oberta, a banda que el fred s’escolarà per la part inferior de la porta, es refreden les parets, que actuen de radiador de fred a l’altre costat, la que dóna a l’estança que volem tenir escalfada, i això fa que costi més d’obtenir la temperatura de confort desitjada.

En aquest apartat també ens toca de comprovar que les portes i les finestres tanquin bé i no deixin passar corrent d’aire, per molt lleu que sigui. En cas de detectar pas d’aire, primer de tot podem adquirir cintes de goma o escuma adhesives que es poden enganxar als marcs. La part baixa de la porta d’entrada a casa és també un dels elements crítics de la casa per a l’entrada de fred, per la separació amb el terra, que dóna directament a l’exterior. Hi ha peces que s’hi poden enganxar, per la banda de dins: una peça de goma, escuma o de fils com els dels raspalls impedeix el pas d’aire. També ho podem combinar amb una peça de ceràmica a la banda exterior (habitualment, d’un centímetre d’alt), a la base de la porta, que tapi l’espai que deixa la porta amb el terra, perquè no hi circuli l’aire.

Aquesta mateixa estratègia la podem aplicar a les altres portes que donin a l’exterior o, fins i tot, a les portes de les habitacions. Una altra font habitual d’entrada del fred a casa són les persianes a la part superior de les finestres. Generalment, la placa que podem extreure per accedir a la persiana és formada per un material aïllant. Si no és el cas (per exemple, que sigui d’alumini i prou), o notem que la placa és una font de fred encara que el material sigui aïllant, a les botigues de bricolatge trobarem plaques d’escumes aïllants per posar per la part interior de la placa i minimitzar l’entrada de fred.

Com dèiem, l’objectiu és tenir la casa com més hermètica millor, mantenint la calor a dins, que no s’escapi. Però això té un contrapunt: hem de ventilar la casa per evitar que pugin massa els nivells de CO2 que expulsem en respirar i també la humitat. Com a norma, ventilar al matí abans d’anar a treballar i a la nit abans d’anar a dormir ens farà tenir la millor atmosfera dins de casa. Per fer-ho bé, haurem d’obrir finestres a cada cap de l’habitatge perquè hi circuli aire. Si obrim una finestra i prou no farem gran cosa, perquè no hi haurà corrent. Amb cinc o deu minuts n’hi haurà prou. Més temps és contraproduent, perquè aleshores les parets es comencen a refredar, perden la calor que han acumulat i augmenta la despesa de calefacció. Si fem vida dins de casa tot el dia, com ara treballant-hi, i si la casa és petita, és recomanable que la ventilem també a migdia. Si volem estar segurs que l’atmosfera dins la casa és correcta, podem comprar mesuradors de nivells de CO2, que ens avisaran quan hem de ventilar.

A l’hora de cuinar, per evitar que pugi la humitat dins de casa quan fem bullir aigua, per exemple, a més dels contaminants per la crema del gas als fogons, la recomanació és tancar la porta de la cuina, encendre l’extractor i obrir una finestra que doni a l’exterior, que permeti un flux d’aire. Altrament, l’extractor farà sortir l’aire de dins la casa, fins a un cert límit, a partir del qual no farà la seva funció.

No tapar radiadors i climatitzar només les estances on fem vida

Una altra de les accions que fan apujar el rebut és posar lleixes al damunt dels radiadors. Això fa que perdin eficiència i consumeixin més energia. Els radiadors es basen en la convecció d’aire. És a dir, escalfen l’aire i, com que és més calent, puja. L’aire fred s’acumula a la part inferior, fa una cèl·lula de convecció i mou l’aire de dalt a baix i de sota cap amunt. Si posem una lleixa sobre el radiador anul·lem en bona part aquesta cèl·lula de convecció i reduïm notablement la capacitat d’escalfament del radiador. L’estança trigarà més a escalfar-se i haurem de gastar més energia i més diners per obtenir la temperatura de confort desitjada.

Un altre motiu freqüent –relacionat amb els radiadors– que fa que passem fred dins de casa, tot i tenir la calefacció engegada, és que els radiadors no s’hagin dimensionat adequadament per al volum de l’estança. En aquest cas, per a obtenir el confort tèrmic adequat i que la caldera funcioni durant menys estona, haurem d’ampliar els elements de radiadors seguint les recomanacions d’un tècnic especialitzat. D’aquesta manera aconseguirem que la caldera gasti menys.

Una altra acció que ens pot fer baixar notablement el rebut de la calefacció és escalfar tan sols les estances on fem vida. A les estances on no n’hi fem, com ara els dormitoris, la millor manera d’estalviar és tancar-ne els radiadors i les portes. I a la nit, quan dormim, segons el fred, podem optar per apagar completament la calefacció de casa o, si baixa massa la temperatura, regular el termòstat a una temperatura inferior a la diària.

Millorar estructuralment l’aïllament de casa

Els consells anteriors no impliquen una despesa econòmica important, perquè es tracta d’optimitzar l’ús d’allò que ja tenim variant només el comportament. Tanmateix, moltes cases dels Països Catalans, especialment les més velles, tenen una qualitat constructiva molt qüestionable d’un punt de vista tèrmic, per manca de regulacions en el moment de construcció. En aquest cas, calen intervencions estructurals que demanen una inversió econòmica generalment important. Però que a llarg termini ens poden sortir a compte econòmicament o, en qualsevol cas, fer augmentar el confort tèrmic de la casa, de manera que no passem fred mai més.

Una primera acció és canviar finestres i portes per unes amb bons tancaments i que aïllin bé. Avui dia les de vidre doble, o vidres laminats de resultat equivalent, són indispensables. Fins i tot vidre triple, segons la temperatura exterior. Les superfícies de vidre són una de les principals fonts de la pèrdua de calor a moltes llars. Hem d’evitar de tenir cap finestra o porta de vidre que doni a l’exterior amb un sol vidre. I si les portes que donen a l’exterior no són de vidre, són massisses, també hem de mirar que ens aïllin bé.

A les cases de més d’una planta, les escales també són unes de les principals responsables de pèrdua de confort tèrmic i de fer-nos pujar ràpidament el rebut energètic. L’aire calent, menys dens, puja tot sol cap a les plantes superiors, on s’acumula. En canvi, l’aire fred, que pesa més, s’acumula a les plantes inferiors. Això pot fer que, encara que tinguem la calefacció engegada, passem fred al menjador i, en canvi, als dormitoris de la planta superior faci calor. Així doncs, per evitar que la calor de la planta on fem vida durant el dia s’escapi cap a les plantes superiors per l’escala, ens tocarà fer obres per instal·lar una porta que tanqui l’escala. A la qual aplicarem els consells anteriors per evitar que la calor s’escapi per sota.

Finalment, a moltes cases antigues el principal dèficit constructiu és l’envolupant. És a dir, el conjunt de superfícies que donen a l’exterior, generalment la façana i la teulada. En molts edificis i cases unifamiliars no tenen cap aïllant tèrmic o és molt deficient. És la intervenció més cara, perquè demana la participació d’arquitectes, sovint amb implicació de tota la comunitat de veïns i grans obres. La intervenció més senzilla és en aquelles edificacions on hi ha una cambra d’aire buida, en la qual s’introdueix un material aïllant, sovint fent només uns forats a les parets per on s’injectarà. Els més complexos poden requerir de construir parets noves, o bé refer la façana integralment.

En el cas de les teulades, com hem vist, la calor dins una casa puja. Per això és important d’afegir aïllants a la teulada, que no la deixin escapar.

Calefacció més eficient energèticament

Les accions que hem vist fins ara van adreçades a intervencions estructurals a la casa per evitar que la calor se’n vagi. Una altra via d’estalvi és actuar sobre la font de calor, per fer que sigui tan eficient com sigui possible. La majoria de les calefaccions al nostre país són calderes de gas o gasoli. També podria passar, com amb els radiadors infradimensionats, que la caldera que tinguem no sigui de la potència adequada i funcioni tota l’estona sense proporcionar el confort tèrmic adequat. En aquest cas, l’hauríem de canviar per una de potència adient a les dimensions de casa nostra.

També hem de considerar que moltes cases tenen aparells d’aire condicionat amb bomba de calor. És a dir, que, a banda de refredar l’aire, també el poden escalfar. Una bomba de calor és entre 3 i 5 vegades més eficient energèticament que una caldera, cosa que ens pot fer estalviar molt en el rebut energètic. Si vivim en un pis petit, o l’aparell d’aire condicionat ens serveix per a escalfar les estances on fem vida normalment, serà una opció millor que no pas engegar la caldera, i això no implicarà cap inversió extra. També podem combinar-les totes dues, si amb la caldera o l’aire condicionat tots sols no aconseguim el confort tèrmic desitjat.

Una altra opció, especialment si no ens agrada la calefacció per aire calent com la dels aires condicionats, és canviar la caldera per un sistema d’aerotèrmia. Aquí la inversió econòmica és més important, però també hem de tenir en compte que a partir de l’any 2040, per mandat europeu, no podrem fer servir combustibles fòssils a les llars. És a dir, no podrem fer servir una caldera de gas o gasoli. Tard o d’hora haurem d’optar per un sistema d’aerotèrmia, que fa servir una bomba de calor, molt més eficient energèticament com hem vist. Amb l’aerotèrmia no tan sols escalfem aire, sinó també l’aigua sanitària de les aixetes i l’aigua per al sistema de radiadors. Per a aquests últims tenim dues opcions. Per una banda, conservar els radiadors tradicionals que tenim. En aquest cas, haurem d’optar per un sistema d’aerotèrmia d’alta temperatura, més car perquè ha d’escalfar l’aigua a 70 ºC – 80 ºC i això es fa generalment amb un sistema doble de bomba de calor.

L’aerotèrmia estàndard, o de baixa temperatura, amb una única bomba de calor, només arriba a 50 ºC i implica canviar els radiadors per a calderes de gas per uns d’específics per a aquesta temperatura. Amb els radiadors de tota la vida, que funcionen a més temperatura, passaríem fred amb una aerotèrmia estàndard, perquè no irradiarien prou calor. Els estudis mostren que, malgrat la forta inversió econòmica inicial, l’aerotèrmia acaba sortint a compte econòmicament a llarg termini pels estalvis proporcionats per una eficiència energètica molt superior. Però si, a més, tenim plaques solars i, fins i tot, bateries, aleshores l’estalvi econòmic serà molt gran i el període d’amortització es reduirà notablement.

Finalment, és important de saber que actualment hi ha ajudes per a la rehabilitació energètica dels edificis a escala de comunitat autònoma. També podem obtenir certificats d’estalvi energètic (CAE) que podrem vendre, obtenint diners en canvi i recuperant part de la inversió inicial. Tot aquest seguit d’accions ens ajudaran a gaudir del màxim confort tèrmic dins de casa nostra mentre maximitzem l’estalvi econòmic en el rebut energètic.

En canvi, en els subjectes que ja tenien aquestes plaques, l’activitat física reduïa l’acumulació de proteïnes tau mal plegades en àrees específiques del cervell. Aquestes proteïnes apareixen més tard en la malaltia d’Alzheimer i estan relacionades amb el deteriorament cognitiu i funcional. Aquests signes de demència es van reduir gairebé a la meitat en els subjectes més actius.

Els beneficis apareixien amb tres mil passes, aproximadament mitja hora de caminar a un ritme moderat. L’interval òptim és entre 5.000 passes diàries i 7.500, després de les quals l’efecte s’estabilitza. Fer més passes no significa necessàriament una protecció més gran, cosa que suggereix un objectiu realista per a la gent gran i sedentària, en lloc de les sovint citades deu mil passes.

Tanmateix, l’estudi té limitacions. Va implicar un grup relativament petit de subjectes –majoritàriament blancs i amb estudis superiors– als Estats Units, i no va tenir en compte uns altres factors d’estil de vida o de salut. A més, poden existir més mecanismes protectors associats amb el fet de caminar. Però dóna suport a les investigacions que suggereixen que mantenir-se físicament actiu pot reduir el risc de demència. Un estudi britànic amb 1.139 subjectes de més de 50 anys va trobar que aquells que eren actius moderadament o vigorosa tenien una reducció d’un 34% a un 50% en el risc de demència quan els van seguir entre vuit anys i deu. Entre aquells que van desenvolupar demència, mantenir-se actius va reduir-ne el deteriorament de la memòria, sobretot en dones grans.

Un estudi britànic més ampli, del 2022, va seguir 78.430 subjectes durant set anys tot utilitzant acceleròmetres de canell. Va trobar una reducció d’un 25% en el risc de demència, amb només 3.800 passes diàries, que augmentava fins a un 50% amb 9.800 passes. Tanmateix, aquells que caminaven més també tenien una salut cardiovascular més bona –nivells de colesterol més baixos, millor son i pressió arterial, i un risc més reduït de diabetis. Com que aquests factors de risc cardiovascular i d’ictus també augmenten el risc de demència, el panorama és complex.

Els hàbits saludables sovint van junts. Qui fa exercici tendeix a menjar bé, no fumar, cuidar la salut del cor i tenir menys estrès financer. Això fa difícil de saber quin factor té l’efecte més gran. Els investigadors van intentar de tenir-ho en compte, però com que aquests hàbits estan tan interrelacionats, és complicat d’afirmar que només l’exercici sigui responsable dels beneficis observats.

Així i tot, hi ha un argument sòlid a favor de l’exercici, perquè hi ha moltes maneres en què pot afavorir el cervell: millora la salut cardiovascular, augmenta el flux sanguini i estimula substàncies químiques que promouen les connexions entre les cèl·lules cerebrals. Una d’aquestes substàncies és l’irisin, una hormona produïda pels músculs que actua sobre gairebé tots els mecanismes defectuosos del cervell associats amb l’Alzheimer, inclosa la inflamació. Aquesta i més substàncies químiques, com el BDNF, associades amb l’exercici, ofereixen vies biològiques plausibles que expliquen que l’activitat física pot influir directament en la salut cerebral més enllà dels beneficis cardiovasculars.

Però la relació pot funcionar també a la inversa. La gent pot tornar-se menys activa a causa dels símptomes inicials de l’Alzheimer. Aquells que tenen problemes d’audició, per exemple –un factor de risc de demència per si mateix–, sovint informen de barreres que els fan deixar de ser actius abans no apareguin uns altres símptomes de demència.

Un cercle viciós

La reducció de l’activitat accelera el deteriorament de la memòria. Això crea un cercle viciós. Els símptomes inicials de la malaltia –com ara la pèrdua auditiva– poden afectar l’autoestima i reduir la participació en l’activitat física, cosa que al seu torn empitjora el deteriorament cognitiu. Caminar amb pas ràpid pot ser molt beneficiós. Un petit estudi amb quinze subjectes amb Alzheimer lleu o moderat que practicaven marxa nòrdica –una tècnica de caminar millorada que utilitza bastons per treballar tant la part superior del cos com les cames– va demostrar que mantenien la funció cerebral durant vint-i-quatre setmanes, amb algunes funcions que fins i tot milloraven.

Els quinze subjectes que només van rebre l’atenció estàndard van mostrar un deteriorament o cap millora. Encara que petit, l’estudi suggereix que fins i tot les persones diagnosticades amb Alzheimer poden beneficiar-se d’un augment de l’activitat física, encara que només sigui caminar amb pas ràpid. Sortir a l’exterior, sobretot a la natura, pot ser beneficiós per a prevenir la demència –potser perquè millora l’estat d’ànim i el son, i redueix la sensació d’aïllament, tots ells factors de risc de demència. La combinació de moviment físic, exposició a la llum natural i interacció social quan es camina a l’aire lliure pot crear efectes protectors que es complementen.

El desafiament ara és ajudar a superar les barreres que dificulten l’activitat a l’aire lliure, com ara la seguretat, la por de caure o, simplement, la preferència per la comoditat del sofà, sobretot durant els mesos més freds i plujosos. Però les proves suggereixen que fins i tot uns pocs minuts de caminada poden marcar la diferència, i que objectius modestos i assolibles –una passejada de mitja hora en lloc d’un règim d’entrenament per a una marató– poden oferir una protecció substancial contra el deteriorament cognitiu.

Eef Hogervorst és professora de psicologia biològica de la Universitat de Loughborough.

Segons que ha informat la UdG, l’atles, batejat amb el nom de NextBrain, s’ha publicat a la revista Nature i representa un pas endavant clau per entendre i diagnosticar malalties neurològiques com l’Alzheimer.

Durant l’estada postdoctoral a la University College London (UCL), Casamitjana ha col·laborat amb experts internacionals en neuroimatge i enginyeria biomèdica.

L’atles NextBrain, desenvolupat amb tècniques avançades d’intel·ligència artificial, permet de visualitzar el cervell humà in vivo a partir de ressonàncies magnètiques amb una precisió sense precedents.

El cervell humà està format per centenars de regions interconnectades que impulsen els pensaments, les emocions i els comportaments. Els atles cerebrals existents poden identificar les estructures principals a les ressonàncies magnètiques, com l’hipocamp —que dona suport a la memòria i l’aprenentatge— però les seves subregions més fines encara són difícils de detectar.

Aquestes distincions són importants, perquè les subregions de l’hipocamp es veuen afectades de manera diferent durant la progressió de la malaltia d’Alzheimer.

Examinar el cervell al nivell cel·lular és possible mitjançant microscòpia, però no es pot fer en individus vius, fet que limita el seu potencial per comprendre com canvia el cervell humà durant el desenvolupament, l’envelliment i la malaltia.

Un treball que hauria requerit dècades

Amb aquest treball ara es pot analitzar imatges de ressonància magnètica de pacients vius amb un nivell de detall fins ara inassolible, fet que permetrà de detectar subregions anatòmiques fins ara invisibles en pocs minuts.

Els creadors de l’atles, que és de lliure accés, esperen que acabi ajudant a accelerar el descobriment científic sobre el cervell i també a millorar el diagnòstic i el tractament de malalties com l’Alzheimer.

L’atles NextBrain és fruit de sis anys de treball amb mostres de teixit cerebral post mortem de cinc cervells humans. Cada cervell s’ha disseccionat en més de deu mil seccions microscòpiques, tenyides, fotografiades i reconstruïdes digitalment per crear un model tridimensional.

La intel·ligència artificial ha permès d’alinear aquestes imatges amb escàners de ressonància magnètica previs, corregint distorsions i altres artefactes provinents de la dissecció i assegurant una reconstrucció precisa.

A partir d’aquest procés, els investigadors han identificat i etiquetat 333 regions cerebrals. Sense intel·ligència artificial, aquest treball hauria requerit dècades. El resultat és un atles probabilístic representatiu de l’estructura cerebral adulta, aplicable a cervells vius i a mostres post mortem.

Milers de ressonàncies magnètiques

NextBrain s’ha validat amb milers de ressonàncies magnètiques procedents de persones de diferents edats i condicions, i l’atles ha demostrat la seva capacitat per identificar automàticament regions cerebrals, incloses les més petites, amb una precisió similar a la de l’anotació manual feta per experts.

Amb aquest nivell de detall, la nova eina permet d’analitzar patrons d’envelliment cerebral i canvis associats a malalties com l’Alzheimer amb una resolució fins ara inassolible.

A més, totes les dades i eines de NextBrain s’han publicat de manera oberta a través de la plataforma de neuroimatge FreeSurfer, per facilitar-ne l’ús per part de la comunitat científica internacional.

L’estudi ha tingut el suport del Consell Europeu de Recerca, la Societat d’Alzheimer, la Fundació Lundbeck i el National Institutes of Health dels Estats Units.

La recerca, encapçalat per la doctora Núria Montserrat, investigadora principal a l’IBEC en el moment de l’estudi i ara consellera del Departament de Recerca i Universitats, s’ha publicat a la revista Nature Biomedical Engineering i s’emmarca en més d’una dècada dedicada a la medicina regenerativa i a la bioenginyeria d’òrgans. Per primera vegada, la investigació ha permès de combinar organoides renals humans amb ronyons de porc vius, connectats a màquines de perfusió normotèrmica. Aquests dispositius es fan servir habitualment en quiròfan per mantenir l’òrgan viu i oxigenat fora del cos abans de fer un trasplantament i han permès d’inserir els organoides humans dins els ronyons porcins i de monitorar-ne en temps real la integració i la funció.

Montserrat destaca que la combinació de les tecnologies d’organoides i perfusió ex vivo pot permetre d’intervenir cel·lularment en condicions controlades, amb l’objectiu a llarg termini de regenerar o reparar un òrgan abans del trasplantament. Això pot reduir el temps d’espera dels pacients crònics i augmentar la quantitat d’òrgans viables per al trasplantament, segons que explica la investigadora.

Tot i el potencial clínic dels organoides, fins ara un dels principals reptes era aconseguir-ne la producció de manera escalable, uniforme i assequible, remarca la doctora Elena Garreta, investigadora sènior del grup de Puripotència per a la regeneració d’òrgans de l’IBEC i coprimera autora de l’estudi. El nou mètode permet de generar milers d’organoides renals en condicions controlades i en poc temps, amb precisió i sense haver de recórrer a components complexos. “Això obre la porta a aplicacions com la detecció de fàrmacs o l’estudi de malalties”, afegeix Garreta.

La utilització d’aquestes màquines per fer la perfusió dels organoides dins els ronyons ofereix un avantatge clau, segons l’estudi, perquè permet de mesurar paràmetres fisiològics de l’òrgan en temps real i detectar immediatament qualsevol signe de dany o rebuig. Els experiments s’han fet tant fora de l’organisme com en el mateix animal, tot utilitzant un model porcí de trasplantament molt semblant al ronyó humà.

L’equip de recerca va observar que, al cap de vint-i-quatre hores i quaranta-vuit del trasplantament, els organoides humans persistien integrats en el teixit renal porcí, mantenien la viabilitat i no desencadenaven cap resposta immune significativa. El ronyó trasplantat continuava funcionant amb normalitat i no s’hi van detectar signes de dany ni toxicitat. L’estudi apunta a un possible futur escenari clínic en què els òrgans destinats al trasplantament puguin ser tractats i condicionats abans d’implantar-los, i ara es col·labora amb altres institucions per traslladar la recerca a un entorn quirúrgic realista i preclínic.

El president ha remarcat que les medalles volen reconèixer “històries inspiradores de ciutadans” i entitats de la societat civil. La cerimònia ha començat amb un minut de silenci en record de les víctimes de la gota freda del País Valencià fa un any.

En el discurs d’agraïment, Karina Gibert ha subratllat que premiar la tasca d’una dona del sector de la tecnologia té un simbolisme que va més enllà de la persona, perquè el premi reconeix la tecnologia com la clau de la societat del futur i el paper de les dones tecnòlogues com a baula imprescindible per a la transformació actual.

El president de la Federació d’Ateneus de Catalunya, Pep Morella, ha remarcat que la distinció encoratja l’entitat a “seguir treballant amb el mateix entusiasme i rigor”, i a no abaixar la guàrdia en la missió obstinada de construir una societat “més justa, més culta i més solidària”.

La medalla a títol pòstum a Gassó l’han recollida la seva companya, Anna Romeu, i els seus fills Mireia, Núria i Quim. Romeu ha dit que la medalla, “més que un homenatge”, és una “declaració pública que la seva vida, obra i valors han deixat una empremta inesborrable al país”, i un reconeixement institucional per una trajectòria dedicada “a l’educació, la justícia social i el compromís comunitari”.

La medalla de Morist l’han recollida també la seva companya, Elisa Martínez, i els seus fills Èric i Kenan. Martínez ha destacat la convicció de Morist que les persones “són bones de per si”, que se les ha de tractar amb dignitat i humanitat, que “tothom mereix una oportunitat”, i que “les coses poden canviar i ser millors”, perquè “tot depèn de nosaltres”.

El CosmoCaixa ha mostrat en públic aquest dilluns el nou fòssil real de mamut llanut, que estarà exposat de forma permanent a la sala Univers de l’equipament. El vestigi de l’edat de gel permetrà als visitants conèixer més sobre la vida i l’extinció d’aquest animal.

La troballa a Rússia

Es tracta d’un exemplar complet, que destaca pel seu estat de conservació, i ha estat reconstruït a partir de les restes originals de tres exemplars adults. El fòssil va ser trobat el 2017, gràcies a un episodi de pluges, a una ciutat del mig de Rússia, Tiumén, en un terreny del permagel, una capa de la terra congelada durant molts anys.

Una empresa estatunidenca va ser l’encarregada de la importació, reconstrucció i muntatge prèvia a la venda de la peça. La pandèmia de la covid-19 va possibilitar la compra per part del CosmoCaixa, ja que el mercat es va aturar i nombrosos museus van romandre tancats, segons ha explicat Hidalgo.

Després d’un primer muntatge el 2021, el mamut ha estat el protagonista itinerant dels CaixaForum de Sevilla, Saragossa, Madrid, Palma i Tarragona, acumulant més de 308.000 visites. Ara, es converteix en el nou habitant de la col·lecció permanent del museu de Barcelona, on també es podran observar fòssils d’altres animals prehistòrics coetanis del mamut, com el tatú gegant Holmesina o la mustela eversmannii.

Una peça clau del Cosmocaixa

Farràs, ha defensat que el fòssil és una peça clau per a explicar la història de la humanitat i també per al museu. Així mateix, el director de la institució ha considerat que es tracta d’una incorporació molt rellevant també per a Barcelona, que farà que la gent que visiti la ciutat vulgui visitar també el CosmoCaixa. “Qui no voldrà venir a veure’l?”, s’ha preguntat.

Els visitants donaran nom al mamut

El museu vol posar-li un nom al nou mamut i comptarà amb la participació del públic per triar-lo. D’aquesta manera, es pretén fer el fòssil més “proper” i “entranyable”, segons Farràs. Els mamuts llanuts eren més petits que altres espècies que els van precedir i que els del llinatge següent, els colombins de l’Amèrica del Nord. Van habitar vastes àrees, des del Regne Unit fins a Espanya a l’oest, i fins a Siberià, la Xina i el Japó a l’est. Es van desplaçar també, a través de l’estret de Bering, cap a Alaska. Els últims mamuts van desaparèixer fa uns 4.000 anys a l’Àrtic rus.

Quan és el millor moment per a veure’l?

El màxim acostament a la Terra és la nit del 20 al 21 d’octubre de 2025. Amb prismàtics pot ser visible en cels foscs i és especialment recomanable de provar d’observar-lo entre el 22 i el 28 d’octubre al vespre, quan la lluna hi interferirà poc.

A quina hora i en quina direcció he de mirar?

– Vespre: entre 30 i 60 minuts després de pondre’s el sol, baix sobre l’oest o nord-oest.
– Matí: 45 minuts abans de l’alba, baix sobre l’est.

Són franges molt curtes: cal arribar-hi amb temps i deixar que els ulls s’acostumin a la foscor.

Hoy en #cielosESA…@Eldelron nos envía estas espectaculares imágenes del cometa C/2025 A6 Lemmon. Se puede captar a simple vista. Búscalo cerca de la Osa Mayor al anochecer, dirección NO y antes del amanecer NE

¡Muchas gracias @Eldelron por tus fotos y las claves para poder… pic.twitter.com/VNB7Wb7kuN

— ESA España (@esa_es) October 17, 2025

Com el puc localitzar fàcilment?

Identifiqueu l’Ossa Major i seguiu el mànec fins a Artur (Arcturus), a la constel·lació del Bover. El cometa es veurà en aquesta zona del cel. Aplicacions com Stellarium us poden ajudar.

Si voleu albirar el cometa C/2025 A6 Lemmon, amb prismàtics (fàcil) o a simple vista (més complicat, necessiteu un cel fosc), aquí us deixo la seva posició durant els pròxims dies. Al capvespre, quan es fa fosc, mirant cap al nord-oest.#miremelcel pic.twitter.com/KjYSmxU4eO

— Joan Anton Català Amigó (@estelsiplanetes) October 19, 2025

Es veu de debò a ull nu?

En cels foscos pot distingir-se com una taca verdosa amb cua tènue. En entorns amb contaminació lumínica, és molt recomanable de fer servir prismàtics.

On és millor observar-lo?

En qualsevol espai fosc amb horitzó oest clar: muntanyes, altiplans, zones rurals i costaneres allunyades de grans nuclis urbans.

Hi ha algun altre cometa ara mateix?

Sí: el C/2025 R2 (SWAN), amb el màxim acostament el 20 d’octubre. És menys brillant, però es pot arribar a veure al capvespre baix.

Calendari clau

– 20-21 d’octubre: nit del màxim acostament a la Terra.
– 22-28 d’octubre: millor finestra al vespre, lluna poc il·luminada.
– 8 de novembre: periheli (mínima distància al Sol).

Consells ràpids

– Cel ha de ser fosc i l’horitzó, lliure.
– Arribar-hi vint minuts abans i evitar pantalles.
– Els prismàtics us poden anar bé.
– Per fer fotografies: exposicions curtes (5–10 s), ISO alt, enfocament manual a l’infinit.

L’institut desitja “molts èxits” en la nova etapa a Esteller, tot recordant que l’agost del 2024 ja havia comunicat al Patronat la renúncia a seguir com a director. L’abril del 2025 es va nomenar per al càrrec Ari Melnick, expert en malalties hematològiques malignes i en epigenètica del càncer.

La recerca ha estat encapçalada pel projecte GCAT | Genomes for Life, de l’Institut de Recerca Germans Trias i Pujol (IGTP), en col·laboració amb l’Institut de Recerca Sant Pau (IR Sant Pau) i l’Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal). L’objectiu era comprendre millor els mecanismes moleculars que expliquen per què alguns pacients continuen patint fatiga, problemes respiratoris, neurològics o musculars mesos després de la infecció inicial.

La cohort COVICAT, cinc anys d’estudi continuat

L’equip s’ha basat en la cohort COVICAT, creada el 2020 dins del projecte GCAT per seguir l’impacte de la covid-19 en la població catalana. Cinc anys després, el seguiment de cent setanta-un participants ha permès d’analitzar mostres de sang amb tecnologia de proteòmica d’alta resolució, examinant més de 1.400 proteïnes relacionades amb la inflamació i la salut cardiovascular. Mitjançant models estadístics avançats i anàlisis de xarxa, els investigadors han comparat els nivells de proteïnes entre persones amb covid persistent i sense, i també entre dones premenopàusiques i postmenopàusiques. Els resultats revelen un patró clar: l’excés de VEGFA podria estar relacionat amb una disfunció vascular sostinguda, un dels possibles mecanismes que explicarien la persistència dels símptomes.

Diferències hormonals i noves vies terapèutiques

“Els nostres resultats suggereixen que la disfunció vascular és un mecanisme clau en la covid persistent i que el sexe i l’estat hormonal poden influir en la seva evolució”, explica Xavier Farré, investigador de GCAT-IGTP i primer autor de l’estudi. Per la seva banda, Rafael de Cid, director científic de GCAT i investigador principal de l’estudi, subratlla que “l’impacte de l’estat hormonal sobre proteïnes com la VEGFA pot ser determinant i hauria de tenir-se en compte tant en la prognosi com en el disseny de nous tractaments”. Segons de Cid, aquest mecanisme “podria ser rellevant per a altres síndromes postinfecció”.

A més de la VEGFA, la recerca ha identificat alteracions en vies relacionades amb la inflamació, la senyalització de quimiocines i la reactivació viral, així com indicis de dany muscular. Aquests resultats obren la porta a noves estratègies terapèutiques, entre les quals tractaments dirigits a estabilitzar la funció vascular.

L’estudi, finançat per la Fundació La Marató de 3Cat, representa un pas important en la comprensió biològica de la covid persistent i reforça la necessitat d’incorporar la perspectiva de gènere i hormonal en la recerca mèdica. Els investigadors adverteixen, tanmateix, que caldrà validar els resultats en poblacions més àmplies i diverses, i seguir l’evolució a llarg termini dels canvis proteòmics observats.

L’estudi, publicat a la revista Nature, l’han encapçalat investigadors de l’IRB Barcelona i la Universitat de Washington. Segons que ha informat l’IRB, la recerca demostra que el tabac i el sexe biològic masculí influeixen en l’evolució de les cèl·lules normals del teixit sa de la bufeta, afavorint l’expansió d’algunes cèl·lules mutades que podrien ser determinants en el desenvolupament del càncer.

El càncer de bufeta és un dels més freqüents al món i afecta sobretot els homes, que tenen quatre vegades més probabilitats de patir-lo que les dones. El tabac és el principal factor de risc ambiental associat a l’aparició d’aquesta mena de tumor.

Tanmateix, encara no se sap clarament quins mecanismes biològics expliquen aquestes diferències per tabaquisme i per sexe biològic. Per això, l’equip investigador va centrar-se en el teixit sa per entendre les primeres fases de la malaltia i així millorar la predicció del risc, la prevenció i el diagnòstic precoç.

Anàlisi de quaranta-cinc donants

L’equip, encapçalat per Núria López-Bigas i Abel González-Pérez de l’IRB, i Rosana Risques de la Universitat de Washington, va analitzar mostres de teixit de bufeta de quaranta-cinc donants. Amb una nova aproximació, han pogut detectar i quantificar milers de mutacions que fins ara són invisibles per les tècniques de seqüenciació habituals.

Els investigadors han observat diferències clares en l’arquitectura clonal del teixit de la bufeta entre homes i dones. En els donants masculins, algunes mutacions de gens relacionats amb el càncer tenen un avantatge evolutiu, de manera que els clons que les porten tendeixen a expandir-se, fins i tot en teixit sa.

Quant al tabac, han vist que els donants majors de cinquanta-cinc anys que havien fumat presentaven una alta freqüència de mutacions en el promotor del gen TERT, un element de l’ADN que permet a les cèl·lules de la bufeta evitar l’envelliment i continuar dividint-se. Així, l’estudi aporta proves que el tabac no tan sols actua com un mutagen, sinó també com un promotor clonal, és a dir, facilita l’expansió de cèl·lules amb mutacions ja existents.

És el primer cop que aquests efectes s’observen directament en teixit sa de la bufeta i no en tumors, aportant coneixement nou sobre les primeres etapes del desenvolupament del càncer.

Els resultats obren la porta a futures aplicacions, com ara la mesura de clons que s’expandeixen en la bufeta, cosa que podria fer possible desenvolupar eines de predicció de risc i detecció precoç a partir d’anàlisis d’orina.

Aquests científics han creat una nova arquitectura molecular formada per ions metàl·lics units a llargues molècules orgàniques que actuen com a enllaços. Junts formen cristalls amb cavitats àmplies, com petits edificis plens d’habitacions, per on poden circular gasos o altres substàncies.

Els marcs organometàl·lics es poden dissenyar a mida per capturar o emmagatzemar compostos concrets, com el diòxid de carboni, o bé per fer de catalitzadors o conductors elèctrics. Segons Heiner Linke, president del Comitè Nobel de Química, “aquests materials obren oportunitats inimaginables per a crear substàncies personalitzades amb funcions noves”.

L’origen d’aquesta revolució es remunta al 1989, quan Richard Robson va combinar ions de coure carregats positivament amb una molècula de quatre braços que s’hi adheria als extrems. Així va obtenir un cristall estable i espaiós, com un diamant ple de cavitats, tot i que inicialment era inestable. Més endavant, Susumu Kitagawa i Omar Yaghi en van consolidar el mètode: entre el 1992 i el 2003 van fer una sèrie de descobriments clau. Kitagawa va demostrar que els gasos poden entrar i sortir d’aquestes estructures i va predir-ne la flexibilitat, mentre que Yaghi va crear un MOF estable i modificable de manera racional, amb propietats noves i útils.

D’aleshores ençà, els químics han creat desenes de milers de MOF diferents, alguns dels quals podrien ajudar a resoldre reptes globals: capturar diòxid de carboni, eliminar PFAS de l’aigua, degradar restes de fàrmacs a l’entorn o fins i tot extreure aigua de l’aire del desert.

Jane Goodall no tenia formació científica, ni tan sols un títol universitari, quan, a vint-i-tres anys, va estalviar diners per visitar una amiga a Kenya. Era una administrativa londinenca, que de vegades feia de cambrera, amb un esperit inquiet i una fixació romàntica pels animals i l’Àfrica basada principalment en les novel·les del Doctor Dolittle i Tarzan de la seva infància.

Una trobada a Nairobi amb l’eminent paleoantropòleg Louis Leakey va alterar el curs de la seva vida, que enfilà un camí incert cap a convertir-se en la primatòloga més important del món. Les seves sorprenents observacions sobre els comportaments dels ximpanzés –de fabricar eines fins a fer la guerra– van revolucionar la comprensió científica de les capacitats i la vida interior dels nostres cosins simis, però també les nocions arrelades sobre què significa ser humà.

La seva mort fou anunciada ahir, dimecres, per l’Institut Jane Goodall, que ha explicat que era a Califòrnia per a una ronda de conferències.

En una carrera que va abastar més de mig segle, la doctora Goodall va utilitzar la seva fama global per cridar l’atenció sobre la situació de les poblacions de ximpanzés en declivi i, més àmpliament, sobre els perills de la destrucció del medi.

La figura central en la carrera de Goodall va ser Leakey, la recerca del qual havia establert que l’Àfrica era el bressol de l’home, el lloc on l’Homo sapiens va evolucionar. Va dir que els grans simis contenien claus importants sobre el comportament dels primers homínids, i que les dones, que ell considerava més pacients i menys amenaçadores que els homes, estaven ben preparades per observar-los.

Leakey, que treballava de conservador d’un museu d’història natural a Nairobi, va restar captivat per la doctora Goodall quan es van conèixer a Nairobi, a final dels anys cinquanta. La va contractar de secretària i tot seguit la va convidar a la seva excavació a la gola d’Olduvai, on ella va demostrar el seu valor enmig dels animals salvatges. També va ser durant aquella expedició d’unes quantes setmanes sense dutxa que va començar a portar cua de cavall, una marca d’estil que va mantenir molt després que els cabells rossos se li tornessin grisos.

L’equip va tornar a Nairobi i poc després Leakey va convidar Goodall a encapçalar un nou projecte de recerca sobre ximpanzés. Va veure la seva inexperiència com un actiu que li donava una “ment neta i sense biaixos per culpa de la teoria”.

Li va demanar que anés als boscos de Tanganyika (avui, Tanzània) i observés ximpanzés. Va establir un campament sota palmeres d’oli prop de la riba de sorra i còdols del llac Tanganyika, un dels llacs d’aigua dolça més grans del món.

Va fer les primeres observacions crítiques uns quants mesos després, la tardor del 1960, ajupida als boscos de la reserva de Gombe Stream. Va observar un ximpanzé que havia anomenat David Greybeard jugant i menjant-se un porcell salvatge acabat de matar, un àpat que contradeia la suposició àmpliament acceptada que els ximpanzés eren estrictament vegetarians.

Dies després, també va veure David com inseria una llarga fulla d’herba en un termiter i després en retirava la tija. L’herba era coberta de tèrmits, i el ximpanzé els va devorar.

Aquella tasca simple –un gest aparentment banal– va esdevenir una revelació. La recerca, publicada a la revista Nature el 1964, va enviar ones de xoc pels mons del comportament animal i l’antropologia. La doctora Goodall havia vist un simi creant i emprant una eina –un comportament que en aquell moment semblava que era un tret essencialment humà.

“Ara hem de redefinir ‘eina’, redefinir ‘home’, o acceptar els ximpanzés com a humans”, va escriure Leakey a la doctora Goodall en un telegrama, quan va rebre la notícia del seu descobriment.

Aquest descobriment va marcar el començament d’una carrera que abastà més de mig segle i distingí Goodall com a primera científica que havia participat en un estudi tan metòdic i a llarg termini de ximpanzés salvatges. La seva recerca a la reserva de Gombe Stream va mostrar que l’observació de camp tenaç podia ser més reveladora que no els experiments de laboratori, segons que va dir més tard el teòric evolucionista Stephen Jay Gould, que definí el seu treball amb ximpanzés com “un dels grans assoliments científics del món occidental”.

Els ximpanzés no eren les criatures insensibles i poc intel·ligents que la gent havia suposat durant tant de temps. El treball de la Dra. Goodall va mostrar que eren individus, amb emocions i lleialts i desacords. Es besaven. Es cuidaven mútuament. Anaven a la guerra. Transmetien lliçons, d’una generació a la següent.

“Com més temps passava amb ells, més veia que s’assemblaven a nosaltres”, va dir la Dra. Goodall a un públic d’escolars el 2016. “Hem estat tan terriblement arrogants en pensar que som tan especials.”

El món va arribar a conèixer la Dra. Goodall a través de documentals i fotografies de revistes que capturaven les seves relacions amb els animals que observava, estimava i amb els quals convivia. Allà estava ella, descalça i sense por, alimentant amb plàtans els ximpanzés mentre cartografiava les seves vides socials. Allà estava ella, còmoda a les terres salvatges d’Àfrica, interpretant el misteri irresistible dels nostres avantpassats més propers.

Es va quedar a Gombe gairebé a temps complet durant la major part de tres dècades, establint un programa de recerca que continua avui dia.

La Dra. Goodall no va ser l’única dona que Leakey va triar per estudiar simis; més tard, va enviar l’americana Dian Fossey a estudiar goril·les a Uganda i l’alemanya Biruté Mary Galdikas a estudiar orangutans a Indonèsia. Les tres, de vegades anomenades “Els Àngels de Leakey”, van mostrar així a legions de dones joves que podien convertir-se en científiques.

“Per a mi, com a nena petita, veure aquesta dona jove valenta sortint i vivint a les terres salvatges d’Àfrica i estant determinada a fer que funcionés va ser simplement una inspiració increïble”, explica Elizabeth Lonsdorf, professora a la Universitat d’Emory que ha fet recerca a Gombe durant dues dècades.

Quan la Dra. Goodall va començar el seu treball, les científiques de camp femenines eren tan poc comunes que un comissionat britànic de Tanganyika es va negar a permetre que la Dra. Goodall es quedés a Gombe tret que fos acompanyada per un escorta. Va triar la seva mare, Vanne.

Fins i tot després dels seus descobriments importants, l’establishment científic dominat per homes va desestimar en gran manera la Dra. Goodall com una dona fràgil que insistia a posar nom als seus subjectes de recerca, una pràctica considerada inacceptablement sentimental i antropomòrfica.

I que va cometre errors. Els plàtans que la Dra. Goodall utilitzava per atreure els animals van provocar baralles entre ximpanzés i babuïns quan els animals competien pel menjar, obrint preguntes sobre si la fruita havia fet els ximpanzés de Gombe més agressius que els seus homòlegs d’altres llocs.

La Dra. Goodall eventualment va aturar l’alimentació, dient que no hauria introduït plàtans a Gombe si hagués entès les conseqüències.

Però, en qualsevol cas, va aconseguir revolucionar la primatologia i la biologia de camp potser a causa de —no malgrat— la seva manca de formació.

El mateix impuls que la va portar a posar nom als seus subjectes de recerca també la va portar a veure els animals com a individus, i va documentar el rang extraordinari de les seves emocions i personalitats.

“Ha fet les contribucions més importants de qualsevol primatòleg de la història”, va dir ahir Robert Sapolsky, professor de Stanford que estudia babuïns utilitzant el model de la Dra. Goodall d’observació de camp a llarg termini. “És simplement la santa patrona d’aquest camp científic.”

Una casa plena de dones

Valerie Jane Morris-Goodall va néixer a Londres el 3 d’abril de 1934. El seu pare, un enginyer que s’entretenia amb les curses professionals de cotxes, estava majoritàriament absent de la vida familiar. Va créixer en una casa plena de dones: la seva mare, la mainadera, l’àvia, dues ties i una germana petita, Judy.
“No recordo cap moment quan estava creixent que algú m’hagués dit mai: ‘Bé, no pots fer això perquè ets una noia'”, va explicar al diari The Independent l’any 2003.

Vivien a Bournemouth, al mar al sud d’Anglaterra, on ella estava fascinada ja de ben petita pel món natural. Tenia una mena de zoo de mascotes —erugues, cargols de curses, conillets d’índies, ocells, gats i gossos— i, als 4 anys, va dur a terme la seva primera observació de camp, amagant-se en un galliner durant hores, esperant pacientment l’oportunitat de veure com una gallina ponia.

Incapaç de pagar-se la universitat, es va traslladar a Londres després de l’institut i va fer feines de secretària fins que va guanyar prou per comprar el seu passatge a l’Àfrica Oriental per visitar una amiga de l’institut la família de la qual tenia una granja prop de Nairobi.

Per quedar-s’hi, la Dra. Goodall va trobar feina com a mecanògrafa per a una empresa de construcció britànica. Es va presentar a Leakey, que tenia aleshores cinquanta i escaig anys, i la seva primera reunió es va convertir en una visita de dues hores de les col·leccions del museu on treballava Leakey.

Leakey era conegut també per la seva vida amorosa. Va tenir una aventura extramatrimonial amb la seva secretària anterior, i va fer insinuacions cap a la Dra. Goodall que ella va aconseguir rebutjar, segons el seu biògraf, Dale Peterson. La biògrafa de Leakey, Virginia Morell, ha explicat que el paleontòleg acabaria tenint una relació “íntima” amb la mare de la Dra. Goodall, amb qui també va col·laborar en diversos projectes d’escriptura.

Leakey va continuar sent un campió important per a la Dra. Goodall, ajudant a assegurar subvencions per a la seva recerca sobre ximpanzés abans que establís una reputació pròpia. També la va instar a obtenir un doctorat. Es va matricular a la Universitat de Cambridge i va rebre un doctorat en etologia, o comportament animal, treballant en la seva tesi doctoral sempre que podia apartar-se de la recerca a Gombe.

El 1961, National Geographic —un finançador important del treball a Gombe— va enviar el fotògraf holandès Hugo van Lawick per capturar el treball de la doctora Goodall allà. La intensitat compartida de la seva aventura als boscos aïllats i el seu encant mutu pels ximpanzés va culminar en matrimoni tres anys després.
Van escurçar la seva lluna de mel quan van rebre notícies que Flo, la matriarca de Gombe i un dels ximpanzés més estimats de Goodall, havia donat a llum un bebè. (Quan Flo va morir el 1972, el seu obituari —escrit per Goodall— va esdevenir el primer obituari no humà a aparèixer al Sunday Times de Londres.)

La doctora Goodall i van Lawick van tenir un fill, Hugo, a qui van posar el malnom “Grub”. Va passar gran part de la seva primera infància a Gombe, dormint en una gàbia especialment dissenyada per mantenir fora els ximpanzés saqueadors. El matrimoni es va desintegrar a mesura que la carrera de Goodall s’accelerava.

Va començar a participar en moltes conferències internacionals, i el seu llibre de 1971 “A l’ombra de l’home” va ser un supervendes instantani que va ser traduït a dotzenes d’idiomes.

Mentre estava separada del seu marit, la doctora Goodall va començar una relació amb Derek Bryceson, un administrador colonial britànic dels parcs nacionals de Tanzània. Van estar casats durant cinc anys abans de la mort de Bryceson per càncer el 1980.

Goodall va suportar períodes molt turbulents en el seu treball. Durant molts anys, les finances a Gombe van ser precàries, i va estar preocupada que el projecte de recerca no sobrevisquçes. També es va enfrontar a qüestions com ara si va respondre adequadament a un atac armat del seu campament de recerca el 1975. Desenes de rebels del Zaire (ara la República Democràtica del Congo) van segrestar quatre investigadors estudiantils, incloent tres de Stanford, mantenint-los durant diverses setmanes fins que les seves famílies van pagar gairebé mig milió de dòlars en rescat.
Goodall sempre va negar una afirmació sovint repetida que afirmava que ella havia estat advertida per un amic dels guerrillers que s’aproximaven i va escapar amagant-se al bosc. Va dir que estava dormint al llit a certa distància del segrest i no en va saber res fins després que ocorregués.

El 2013, es va disculpar per una dotzena de passatges que van ser copiats de diversos llocs web i van aparèixer al seu llibre d’aquell any, “Llavors d’esperança: Saviesa i meravella del món de les plantes”.

Qualsevol pas en fals, però, va ser eclipsat per la bona voluntat que va generar com una eco-celebritat, una segona fase de la seva carrera que va començar el 1986 quan va assistir a una conferència internacional de primatòlegs a Chicago.

Goodall va escoltar els seus col·legues parlar sobre els riscos que afrontaven els simis: hàbitat en declivi, poblacions humanes creixents i un augment de la caça de carn de bosc. I que la població de ximpanzés havia caigut en picat de més d’1 milió als anys seixanta a uns 400.000.

Gairebé immediatament, va sentir un imperatiu per deixar enrere la seva vida com a investigadora de camp solitària i es va dedicar una croada itinerant per la conservació. L’Institut Jane Goodall, amb seu a Washington, va esdevenir un vehicle per als seus amplis esforços de conservació, abordant el benestar no només dels simis sinó també de les persones.

L’institut va establir i dirigeix santuaris per a ximpanzés orfes i ferits, i ajuda les comunitats al voltant de Gombe a conservar l’hàbitat local i crear llocs de treball sostenibles. També serveix com a centre per a Roots & Shoots, un programa juvenil destinat a ajudar els nens a convertir-se en activistes; fundat el 1991 amb una dotzena de nens de Tanzània, ara arriba a joves en més de 60 països.

El 2002, Goodall va ser nomenada Missatgera de la Pau de les Nacions Unides. Dos anys després, va ser nomenada cavaller en una cerimònia al Palau de Buckingham. El 2025, va rebre la Medalla Presidencial de la Llibertat, el màxim honor civil dels Estats Units.

Fins als seus 80 anys, la doctora Goodall va viatjar 300 dies l’any, esforçant-se per forjar una connexió emocional entre les seves audiències i les criatures salvatges a les quals havia dedicat la seva carrera. Va destacar els danys de la desforestació per part de grans empreses i els perills plantejats per caçadors comercials que mataven centenars de goril·les cada any només al Camerun. “La gent simplement creix pensant que els boscos i els animals duraran per sempre i en això pot estar equivocada”, va dir al Globe and Mail de Canadà el 2001.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb