El noi, al seu torn, va acceptar l’ascens i, com un vulgar Desideri, va tirar pel dret, per superar la gesta del seu mentor. Va voler col·locar en el seu lloc, també digitalment, un individu que anava al lloc dinovè! I que, a més a més, va voler apujar-se el sou amb la complicitat de la competència. L’escàndol va durar poc perquè la junta de la sucursal no va tolerar tant de nepotisme. Aquesta va ser la primera derrota del flamant apoderat.

Després d’uns quants mesos de paràlisi empresarial, l’apoderat ha decidit de demanar la confiança a la junta d’accionistes. Mentre arriba el dia, es dedica amb il·lusió a inflar l’esperpent de la Inòpia Nacional: toca la guitarra i ven fum dibuixant-nos un futur idíl·lic si fem bondat, com vol el senyor Mas.

Aquest estiu, mentre l’hereu jubilat suava la samarreta a Barcelona empaitat pels creditors, l’apoderat ha decidit de descansar i passar-se-la bé. Tot preparant-se per al moment decisiu: la pujada a l’Everest amb xancletes. Ell ho pot tot. Aquests dies fa paelles amb els representants i corredors de comerç dels pobles. S’expansiona com una truja amb un grup de fidels masovers cantaires i petaners. Un grapat d’espavilats, la fortuna i les carreres dels quals, més o menys mediàtico-públiques, provenen dels anys de glòria de la cort de bufons, nans, capgrossos i favorits de la família. Que bé que s’ho passen, mentre ens acaben d’enfonsar…! Es rebenten l’herència o celebren l’obertura d’una nova botiga? Se’n foten de nosaltres?

La culpa, però, serà, com sempre, de la CUP. I potser s’ho mereixen. Ja s’han deixat renyar massa vegades. Els rebels no s’haurien de deixar renyar pels que manen. I menys encara negociar amb ells. Els passarà mai, aquesta beneiteria? Tanta fe en la pastanaga del futur…! Seran capaços de donar la confiança a un paio que, mentre tots les passem magres, fa l’ambientació musical de les paelles que cuina el cap de la policia a casa d’una folklòrica? I si féssiu un ‘Ovidi 4’ i us l’endugéssiu a tocar per aquí i per allà?

El dia que escric això, els diaris ens ho demostren de nou. La mare superiora Neus Munté, rígida com penca de bacallà, torna a renyar la CUP: ‘La confiança no es negocia.’ I a la mateixa plana, per atzar, hi ha la foto de la ‘festassa’ a casa de la Pilar Rahola a Cadaqués.

La foto, el lloc, l’estiu i l’alegria que exhibeixen els delata. Un país que vol ser lliure ha de tenir els seus paràsits de la premsa rosa. A mi em porta els records icònics de la Marbella de la cort madrilenya. Però en versió nostrada i barrufètida. Els veig com la Lola Flores i l’Ángel Nieto. La Pitita Ridruejo i el Jaime de Mora i Aragón. La Massiel i el Jesús Gil. O aquell vulgar colló de Luis Roldán, maldant per fugir-li dels calçotets, l’emblema de tanta misèria política i moral.

Tot i que inòpica, òbviament, la comparació no és gratuïta. Malgrat l’aparença de luxe de telesèrie que traspuen les vides dels de la foto i els escenaris on transcorren, es tracta d’uns pobres éssers que se senten colonitzats per Espanya. Com diuen els antropòlegs, el colonitzat odia i imita el colonitzador. L’estiu vinent faran sarsuela i aniran a Mallorca a navegar. D’aquest règim, també convé alliberar-se’n, amics de la CUP. L’estat espanyol és com les nines russes.

Ara sembla, com tantes altres vegades, que s’han encallat tots plegats en el full de ruta. No paren d’escenificar moments històrics. No em puc estar de recordar el que em deia, fa molts anys, un exiliat republicà que havia viscut, i perdut, la República, la guerra civil i el Xile d’Allende. ‘No vull viure més moments històrics. No, si us plau, no, que sempre perdem.’

La mort de Johan Cruyff, i ho dic amb el màxim de respecte per ell, va ser un moment històric molt ben aprofitat pel karaoke de la Inòpia Nacional. Ideal per a fer una volta de rosca més a la manipulació de la realitat. Atesa la importància del personatge, l’hereu Mas, ja en estat de jubilació forçosa, i el seu fidel apoderat, en Puigdemont, van creure oportú de sumar-se a la necrofília periodística habitual. El futbol és una gran eina per a il·lustrar les masses en la veritat. I la defunció d’una estrella tan estimada, un moment d’estovament massiu ideal per a fer el populisme que convingui.

L’apoderat va dir: ‘La seva gran virtut va ser obrir-nos els ulls i demostrar-nos que podem guanyar, no només esportivament, sinó com a país.’ I, demostrant un saber insòlit sobre la societat catalana actual, va rematar: ‘Els valors de la seva carrera esportiva i personal són àmpliament compartits per una societat catalana que avui té fixats horitzons ambiciosos. […] Ara sempre sortim a guanyar, fidels al seu llegat.’ El seu mentor, però, el va superar. Mas va definir l’holandès dient que havia estat un català per convicció, portador d’energia positiva.

Cada vegada esdevé tot més eteri. Ara ja parlen d’energies. Potser haurem de confiar en els futurs equips d’investigació del programa ‘Cuarto milenio’ per saber què ens ha passat. Sí, perquè el periodisme català s’ha mort, siguem honestos. Tothom ha vist que bé que hem investigat i denunciat tots plegats el cas Palau, la corrupció dels Pujol-Ferrusola o l’afer Banca Catalana, per citar, només, alguns casos clau de la nostra història immeditada.

No m’agrada el futbol en general, ni el Barça en particular, i menys el de Catar. Tot i això, entenc que Cruyff era bon futbolista, bon entrenador i el Barça el va convertir en un bon milionari. Ell era un tipus llest i simpàtic; en conseqüència, va ser amable amb els qui l’admiraven i li pagaven tan bé. Ara, que jo sàpiga no va demostrar mai gaire interès ni per parlar català –prou feines tenia amb l’espanyol– ni per significar-se políticament sobre la nostra Inòpia Nacional. Descansi en pau.

I és que no ens deixen. Tots aquells que, al crit de ‘Això és una dona!’, es van llançar com bèsties depredadores a l’assalt del govern, els bancs, les empreses, els centres culturals, els hospitals, els mitjans de comunicació i les floristeries ara volen esborrar-la del mapa.

‘Són uns desagraïts’, mormola ella. I en això la dona té tota la raó. Més que una santa!

Un incís. Els mateixos que van deixar les voreres del passeig de Gràcia empastifades de semen i bava quan cridaven apassionats el ja mític ‘Això és una dona!’ són avui els capdavanters de la misogínia masclista estelada que diu penjaments d’Ada Colau i d’Anna Gabriel, i totes elles. És un odi mascle i de classe tal que en alguns moments adquireix la categoria de violència de gènere verbal. Els que pedalem a la rodeta us estimem, ties. Jo estic amb vosaltres. Visca les nétes de les bruixes que no van poder cremar! Endavant!

Ja torno a tu, Marta. Sempre tornaré a tu. Malgrat els esforços que fan els teus desagraïts súbdits per esborrar-te de la història, jo mai no t’oblidaré.

Crec que caldria recuperar la seva darrera imatge pública per provocar una reflexió sobre la impunitat en els temps de l’autonomia catalana. I fer-ho com Déu mana. I manen, també, les darreres tendències expositives de la futura Catalunya independent. És a dir, en espai públic obert als quatre vents, com podria ser, per exemple, l’esplanada del Born. Caldria, en aquest cas, presentar-la en forma d’instal·lació, mètode artístic que genera més impacte i estupefacció en el conscient i l’inconscient del públic. La seva cara, com les de Belmez, o el somriure del gat de Chesire, se’ns apareixeria i desapareixeria, de forma intermitent i inquietant, a la façana de l’edifici. Per provocar més elements de reflexió, podríem rematar l’obra d’art, amb la inscripció ‘Amb una mà al davant’ a sobre de la cara. I la seva germana ‘I una altra al darrere’, a sota. Ambdues, també intermitents.

La instal·lació tindria forma circular, com un medalló, i es podria aprofitar, en un futur, com a esbós per a la fabricació de la primera moneda de la Catalunya Lliure. El Ferrucoin, o el Coin de Ferru.

El conjunt formaria un tot de gran impacte en la contemporaneïtat. Seria una peça que dialogaria, com diuen els pedants, amb l’estàtua decapitada de Franco (si no l’han prohibida) i els maniquins arnats de Rafael Casanova, Villarroel i tota la penya de cracs del XVIII. Quin goig que fa ja la col·lecció de de relíquies, estampetes i ex-vots patriòtics que tenim, oi?

I per als onanistes que volguessin continuar-se provocant constants reflexions sobre la impunitat, amb el disseny de la Ferruface es podrien fabricar clauers, postals, samarretes i pins que es podrien vendre a la botiga del Centre al costat dels trabucs de la Coronela i les xancletes estelades.

Per acabar, una recomanació. En totes les reelaboracions que es vulguin fer del rostre de la senyora, caldrà anar amb compte de no tallar-li el cap. Només en té un. I és on té la gràcia.

Les seves darreres aparicions públiques em van deixar un regust d’inquietud i misteri. Les tinc molt presents. Les recordo sense cap mena de respecte. Amb una estranya barreja d’alegria i terror. ‘Game over, lady Macbeth’. Alegria, perquè la farsa esclatava davant dels ulls de tothom. La gran estafa havia arribat massa lluny. S’havien confiat massa. I aquesta és la primera norma que tot delinqüent experimentat sap que no ha d’incomplir mai. I terror, de comprovar –ho duia escrit a la cara– que s’havia cregut mestressa i senyora de les nostres vides i dels nostres destins. El país era el jardí de casa seva. Nosaltres, els geranis. O els hàmsters. I els africans venien a robar les joguines dels seus fills i a destruir la nostra religió i la nostra cultura. Uf, quina por!

En l’odi als immigrants com a elements descatalanitzadors i lladres del futur pa dels seus fills, va coincidir amb un altre gran prohom de les llibertats nacionals, Heribert Barrera, les opinions del qual van merèixer la seva expulsió del comitè d’honor de l’Amical de Mauthausen. Memòria històrica per a joves: Heribert va presidir el parlament, sense la passió de la Forcadell, tot sigui dit. Era d’ERC. I el podríem situar en la història d’aquest  grup humà nascut per a guiar les nostres passes cap a la terra promesa, entre l’elefant de l’Hortalà i el Rufián del Tardà.

Doncs bé, d’ençà que el petit emperador Pu-yi va estossegar la gran confessió, l’emperadriu es va començar a marcir, agra de fel i ràbia. L’exposició a la veritat destruïa el seu rostre, com la visió del retrat de Dorian Gray. A poc a poc, la seva cara anava adquirint el rictus d’embogiment lisèrgic de Cruella de Vil. Se li enfonsava el món. Estava a punt de ser llançada a la –ja, a hores d’ara– hiperpoblada paperera de la història. Recordo la rigidesa dels seus llavis, la grisor de la pell, l’esbatanament dels ulls, barreja d’estupefacció i amenaça de plaga bíblica.

El problema no és que ella faci cara de Cruella de Vil. El problema és: per què no la fem tots nosaltres, aquesta cara?

D’una altra banda, em sembla absurd creure que l’exhibició d’una estàtua de Franco en un context crític antifeixista, cosa que no dubto, sigui insultar la memòria de les víctimes. Almenys, no les que jo conec. Per contra, quan el criminal sortia fent gracietes al Polònia, sí que em semblava una banalització molt gratuïta. Però, és clar, allò donava molta audiència, era un èxit nacional de la nostra, i feia riure a les tietes. Quina mania tenen a fer-nos riure!

Tampoc no crec que pugui provocar l’efecte contrari: el d’adhesió. En dubto molt. Jo mateix vaig patir, personalment,  la visió d’un pessebre gegant entre les runes del 1714, dins del Born. Caspa de sagristia per la vena. Superada la prova, em vaig fer més ateu, més àcrata i més anacionalista que mai.

Encara més, per tal de contribuir al foment de la reflexió crítica sobre el nostre patètic passat,  jo assumiria el risc d’exhibir a la tan sol·licitada esplanada del Born l’estàtua de Jordi Pujol que el poble de Premià va tirar a terra, tot just sentir-lo confessar els seus delictes.  Seria la manera de comprovar si l’exposició d’estàtua en espai públic potencia el nombre d’addictes a la persona i l’obra de qui protagonitza l’estàtua.

O bé ens podríem concentrar davant l’estàtua de Cambó, a Pau Claris, i reflexionar sobre el fet que una ciutat dediqui monuments a un individu que va contribuir a finançar un cop d’estat feixista espanyol que va bombardejar-la, amb l’ajut nazi i mussolinià, i va originar milers de morts entre la població civil desarmada. És clar que potser fóra més assenyat de traslladar el monument a l’esplanada del Born per viure l’experiència en un entorn més propici a la reflexió i al recolliment contemporani.

El Born comença a fer fortor de lloc sagrat. Malaguanyada biblioteca! Prohibit fer qualsevol mena de reflexió que no estigui dins del catecisme de l’independentisme políticament correcte. Uf! Quin avorriment! Que pesats que es posen tots els oracles i masovers de l’emperador Pu-yi quan creuen que tenen raó! Es posen estupends. Són més demòcrates, més antifranquistes i més de tot que ningú.

Fóra més pràctic que paréssiu, els uns i els altres, de discutir mamarratxades per treure rendiment electoral i us concentréssiu en la feina del cada dia i els problemes reals de la gent, que per això, ni més ni menys, us voten i us paguen.

Què deu tenir a veure el camp tecnoeconòmic amb l’espiritual? Resarem parenostres i farem homenatges als germans Badia per WhatsApp?

Ja ens ho vigila tot això la CUP quan van a Palau a fer-se la foto d’un nou moment històric per la pàtria?

La clau dels estudis de l’encanteri contemporani podria raure en la component espiritual. Catalunya serà cristiana o no serà, va dir el bisbe Torras i Bages. A més, el Nadal passat, un deixeble seu, el bisbe Martínez Sistach, va defensar públicament Jordi Pujol com un referent d’honestedat per Catalunya. Li quedava menys d’un mes per a jubilar-se del convent i va voler deixar ben clar i català de quin costat havia estat sempre la màfia porprada.

Doncs, sí, resulta que com més hi penso més sentit hi veig a la component espiritual dels qui pretenen guiar-nos. La majoria dels independentistes, igual que els seguidors del Barça, s’empara en un intangible: la fe. Se senten en possessió de la veritat. Qualsevol dia agafen la gorra i el xiulet i comencen a repartir multes i a retirar carnets.

No obstant això, la matèria dels seus somnis no és només espiritual, també s’alimenten de memòria històrica i parlen d’impunitat, temes, sobre els quals, personalment, crec haver-ho dit ja gairebé tot. En articles, llibres i documentals. Fins al punt d’haver estat titllat de pesat, o d’haver patit censura permesa i tolerada per alguns que ara s’omplen la boca amb els mots ensinistrats de la nova correcció política. Quina gràcia em fan ara tots aquests nouvinguts que avui homenatgen Companys, i ahir el consideraven poc menys que un instigador de violacions de monges! Quina gràcia em fa quan em volen fer creure que la guerra civil va ser una guerra contra Catalunya! Només? Quina gràcia em fa recordar l’article a La Vanguardia del gran Pu-yi, ja jubilat, dient que la Generalitat d’en Montilla havia de demanar perdó per allò que havia fet la Generalitat d’en Companys!

I ara ens vénen amb el conte de la impunitat. A banda de signar alguna iniciativa parlamentària benintencionada, quan ja de ben poc serveix, no han fet ni mig pas, en quaranta anys, perquè els crims del franquisme es jutgin aquí, i a l‘Argentina no.

No és en va que convé recordar que el petit rei de la màfia autonòmica, el líder d’una família que els experts en lleis han comparat amb una organització de tipus criminal, va assaltar el poder, via la paperera de les urnes, gràcies al suport de grans pilars del franquisme: la Patronal i La Vanguardia, amb el vistiplau còmplice del Departament d’estat nord-americà, el Borbó i, no cal dir-ho, el Vaticà, que a casa seva són molt de missa.

O nacionalisme o marxisme! Pu-yi!

Els xiringuitos de la Memòria Històrica potser podrien començar a estudiar seriosament la impunitat de la transició i dels règims autonòmics. Sinó d’aquí a uns quants anys, haurem d’acabar anant a l’Argentina, com sempre.

No hi crec. No tinc fe. No puc fer-hi més. Si això és ser lliure, sigueu-ho, apa-siau. Jo ja sóc lliure. A base d’hòsties i disgustos, he aconseguit prou llibertat individual, per no haver de fer propaganda de res per guanyar-me la vida, poder reclamar una mica de silenci i que em deixin en pau, d’una vegada.

Tampoc mai no he entès per què quan poso per escrit les meves opinions, activitat que cada dia m’interessa menys, per no dir gens, sempre surt algú, indignat, com no podria ser d’una altra manera , i m’acusa de fomentar l’autoodi. Ja hi som de nou amb el ‘nosaltres’. Auto? Per què m’ha d’incloure en la seva sensació d’odi? És més, jo no l’odio. Ni m’odio. Encara. Jo tinc aquesta opinió. Si pensar diferent d’alguns, o de molts, és fomentar l’odi, estem apanyats. Tot plegat fa ferum de convent i sagristia. Per no dir coses pitjors.

Bé, com us deia fa anys, com tants de vosaltres, jo em ‘llevo ben d’hora, ben d’hora, ben d’hora…’ i em continuen ‘donant pel sac. A sac! pac!’  I res…, mira. Faig estiraments, m’esmolo les dents amb el guix, tric-tric-tric, trac-trac-trac, faig un glop d’aigua, i cap a la rodeta. A pedalar! Amb empenta. Amb il·lusió. Txin-txin-txin, txin-txin-txin. I el so de les campanetes m’estimula. Com que no tinc l’hàbit d’escoltar música amb cascos, per distreure’m, he penjat un pòster a la paret de la gàbia. És una pàgina d’una cartilla escolar que es repartia per les trinxeres de la guerra civil, per tal que els milicians analfabets aprenguessin de lletra. La pàgina triada diu: ‘Durruti-Guerrilla-Guitarra’. És un mantra que no paro de repetir mentre pedalo. Fa infinitament més agradable la pedalada. Em desperta i m’anima. N’he provat uns altres, com ara: ‘Bicicleta- cullera-poma’, o ‘I-inde-independèn-cia!’, però em provoquen somnolència.

La clau ens la va donar el jubilat polièdric Artur Mas: ‘Hem aconseguit negociant allò que les urnes no ens van donar’. Tota una lliçó de democràcia. Orgànica, però… S’ho haurien de fer mirar, això. Per si de cas. Qui sap si podria ser maligne.

Mentre aquí ens perdem pels camins esperpèntics de la Inòpia Nacional, el veritable càncer de la nostra societat, l’Escopeta Nacional, ni s’immuta. Ja no dic la paraula dictadura. No cal emprar paraules lletges, quan les boniques, com ara democràcia, ofereixen prestacions similars més ben adaptades a la vida moderna i europea. PP, PSOE i Ciutadans es retroalimenten i es mantenen. El PP puja a l’estat espanyol. Això, només és possible en un país d’idiotes. Quan l’esquerra no juga les seves cartes i la dreta es disfressa de moviment alliberador, la gent es despista i en treuen rendiment els qui juguen clar. Els qui no enganyen, vaja.

Ells no pararan mai de llençar el vot a la paperera de les urnes. Ni de gestionar la brossa. Són els reis.

Intento no llegir diaris. El somni de la independència ha generat massa monstres. Amb sous d’escàndol. Tant de bo, algun dia la tan necessària transparència que aconsegueixen CSQP i la CUP amb els sous dels TMB, s’apliqui també als sous, subvencions i privilegis dels qui dirigeixen i ens llegeixen el sermó des dels mitjans de comunicació.

Ara em ve al cap –i no sé per quins set sous– una frase bíblica que em dec haver inventat sobre la marxa: ‘Maleït sia aquell país que en temps de crisi, misèria i pobresa, dóna tot el pinso als lloros i margina les gallines. Qui això fa, de gana morirà. L’ou de gallina conté la proteïna del present i la joia i el benestar futur dels nostres fills!’.

-‘És paraula de Déu!’

-‘Us lloem, senyor.’

Vigileu, però, alguna gallina ja l’han pujat de curs i ha passat a la gàbia dels lloros. Està molt valorada. Se la disputen. És la primera cacatua que ha dit que sí. La gallineta va dir que  no. El pollastró ha dit que sí.

D’ençà que el pal de paller s’ha  podrit de corrupció i misèria política, han optat per la palla sideral: la independència, la llibertat, un país nou, que diuen. Potser volen totes les claus de la caixa i tots els ressorts de l’administració de Justícia per adjudicar-se la impunitat perpètua, mentre els seus artefactes de poder: la Generalitat, l’ANC, Òmnium i els seus mitjans de comunicació, ens obliguen a entonar el Virolai: ‘Il·lumineu la catalana terra, guieu-nos cap al cel!’

El dia que el nostre petit rei, l’emperador Pu-yi , va estossegar públicament el seu delicte, els més fidels d’entre els seus cortesans van mirar cap una altra banda. Ja ho feien des que va esclatar l’escàndol del príncep espavilat de les ITV. Recordeu aquella foto dels Reservoir Dogs? Tota la cúpula dels Pastorets marcant paquet al voltant del fill corrupte. Sí, sí, tots els Rull, Turull, Buturull i Aldarull de la vida, anaven a cops de colze per sortir a la foto. Les joves promeses titella del gran guinyol convergent en posat arrogant.

En la intimitat, en la clandestinitat, alguns es preguntaven:  Havia estat tot plegat una gran estafa? Noooooo! Evidentment, que no. Mentir és pecat. Tants anys de poder no es podien llençar per la borda. Tants anys de poder i de mestratge moral han deixat una empremta inesborrable en les ments dels catalans. Al marge dels delictes, als quals la lentitud de la justícia i el pas del temps concediran la tan nostrada impunitat, quedarà, per a l’eternitat, el seu mestratge moral, ideològic i cultural. Això queda gravat a foc en la memòria dels bons súbdits.

Totes les masoveries de les terres de l’emperador es van transformar en botiguetes de venda d’il·lusions de futur. Tots els qui havien arribat a ser algú en el franquiciat de Catalunya, tots els bufons, escrofulosos, nans i geperuts de la cort, tots els paràsits de les almoines i subvencions del gran Pu-yi, van sobrevolar el forat negre a base de remenar fum i deixar anar llast. Una de dues: o feien això o deixaven de ser. I aquí els tenim, dient-nos cada dia com hem de ser: què hem de fer, de dir, de pensar, per a ser lliures. Ells! Els qui durant dècades s’han arrapat com paparres al poder, fent del petit imperi de Pu-yi una terra disminuïda, domesticada i miop.

Per a mi, i per a molts col·legues, companys i amics, és una ironia de la història que tants deixebles morals i ideològics del gran sapastre que sempre havíem anat denunciant, i patint, s’erigeixin ara en els nostres salvadors i pretenguin imposar-nos el seu ideal de país, quan ja ni en queda.

Com assolir la independència, però? A mi, no em surten els números. No veig els vots suficients, ni el suport internacional, ni les eines adequades. Com a mínim, per aconseguir-la tan ràpid com diuen els qui viuen exultants de dir-ho i proclamar-ho.

El somni de la independència ha generat molts petits monstres. El més babau dóna lliçons de política o d’història. La més grollera, d’ètica i de correcció política. Benvinguts a la cort virtual del gran miracle virtual. Catalunya, any zero.

Deu ser una qüestió de fe. I jo no en tinc. Com ho fareu? he preguntat sovint, obtenint un: ‘Ahhh….!’, com a resposta. Em prenen el pèl? No saben com fer-ho? Ho amaguen? Ningú no s’atreveix a dir la veritat a la gent que s’ho ha cregut? Quanta frustració generarà quan esclati la bombolla? Quina explicació donaran llavors els pares de l’invent, les tietes estelades, i els tan ben pagats altaveus mediàtics que gestionen? La culpa serà dels infidels. Com sempre.

Ja cansa veure tanta demostració populista, tanta escenografia patriòtica, tantes fotos de moments històrics que, de moment, no ens han portat enlloc. I, al mateix temps, costa massa de pair que, mentrestant, els gestors de la paperera de la història neofranquista, continuïn merdejant. I tan amples com sempre.

Vist això, m’he instal·lat a la Inòpia, fart de viure en un país encallat en el deliri, amb governs d’independentistes conversos que no penquen, brots de sectarisme, desqualificació del qui no pensa com ells volen, karaoke mediàtic, i ús i abús de la història. És la jibarització de la realitat. Un únic tema. Un únic país. Un únic objectiu. No m’agrada gens aquesta música.

‘I els altres, què?’, sempre m’increpen, com si fóssim al pati de l’escola. ‘Això que dius ho diuen els altres’, m’assenyalen amb el dit, acusadors. Per expressar dubtes i escepticisme, m’acusen de ser com l’enemic. Al final, seré un unionista-feixista o un papanates radical-anarquista, etiquetes que pengen als qui no comparteixen la seva fe. Se me’n fot. A aquestes alçades del partit ja no em cal demostrar res.

Un amic meu africà quan li preguntes pels qui van portar a la ruïna la seva família i el seu país, diu:  ‘Jo, als altres, ja ni els veig’. A mi, em passa igual. Ja ni els veig, els altres. Els espanyols i, també els catalans, que van portar a la ruïna la meva família i el meu país. Un país que ja no existeix. Per tot això, comprendreu que, aquest estiu, des de la Inòpia, ignori, per una vegada, tots els actors de l’Escopeta Nacional i em centri, bàsicament, en els escandalosos ninotets del pessebre nostrat: la Inòpia Nacional. L’esperpent estelat nostre de cada dia. Pels segles dels segles. Amén.