Com molt bé dius, Vicent, hi ha eleccions al nord dels nostres dos països: la segona tanda de les municipals. El debat sobre quin dels dos models electorals és més adequat resulta interessant, és a dir, quin reflecteix millor allò que els ciutadans han expressat amb el seu vot: si el model francès, de dues tandes, o l’espanyol, de tanda única.

Potser és pel costum de votar en el sistema espanyol, però crec que el sistema de votació única és més representatiu, perquè no deixa fora dels ajuntaments els partits petits que aconsegueixen prou vots per a tenir un regidor. El sistema francès defensa molt bé els interessos dels partits grans, i deixa al marge els partits petits.

A la primera tanda, els abertzales d’esquerra van aconseguir bons resultats en els municipis de mida mitjana. A la segona tanda que se celebra avui, l’atenció se centra en les localitats grans, especialment a Baiona. A conseqüència de l’última remodelació territorial de França el 2017, per primera vegada una estructura administrativa inclou a tota Ipar Euskal Herria: la Comunitat d’Aglomeració del País Basc.

Aquesta agrupació queda molt lluny del nivell d’autogovern de Govern Basc, del Govern de Navarra i de la Generalitat, però ha començat a fer els primers passos, a desenvolupar les competències amb què compta.

Com que no hi ha votacions per a triar els integrants d’aquesta institució, són els electes dels ajuntaments qui la integren, amb una participació proporcional a la mida del municipi.

Els electes jacobins, que no faltaran tampoc en els ajuntaments del teu país, no veuen amb bons ulls la Comunitat d’Aglomeració del País Basc. Aquesta institució que resulta il·lusionant per a molts abertzales constitueix, segons el parer dels jacobins, un instrument contra la unitat de l’estat; i ara, els resultats de Baiona, a causa de la dimensió de la ciutat, poden condicionar la continuïtat d’aquesta comunitat. N’estarem alerta.

Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi

Les eleccions municipals que es fan avui al nord dels nostres dos països i l’inici de la campanya electoral al País Basc donen a aquest moment un aire de normalitat política, un moment que resulta, però, especialment estrany venint de la pandèmia.

Jo tinc molta curiositat per veure què passa. D’una banda què passa amb l’abstenció. O amb la participació, que no és el mateix, però és igual. Em pregunte si la gent es retraurà per l’amenaça del coronavirus. I si això és així i es nota en les votacions, em pregunte a qui afavorirà aquest efecte. Aniran a votar només els més fidels als partits, els més motivats? Hi haurà franges de població, la gent més gran per exemple, que siguen reticents a participar-hi? I podria causar això algun gir que després durarà quatre anys?

Les dues eleccions són estranyes. Les municipals perquè són la segona tanda d’unes eleccions que es van haver de suspendre en el pitjor moment de la crisi sanitària. I les de la CAV perquè s’havia dissolt el parlament i el resultat era una situació molt anormal.

Però el president basc va maniobrar per poder-les fer ara, ràpid, i entenc que en això hi ha una part també de càlcul electoral. La crisi econòmica és sobre la taula però a hores d’ara encara pesa molt l’anormalitat i la por de la pandèmia.

Caldrà estar atent a veure què passa amb les eleccions que arribaran després de l’estiu, quan la crisi econòmica siga enorme i, esperem que siga així, la crisi sanitària s’haja relaxat una mica. Els governs poden ser durament castigats en aquest ambient que crec que posarà les coses en un estat d’imprevisibilitat enorme.

A Europa hi ha previstes poques eleccions aquesta tardor. Però tot indica que hi haurà eleccions catalanes. I seran en el pitjor escenari possible, no tan sols per la pandèmia.

Com és possible que aquells qui deien que anaven a enterrar la vella política i a crear-ne una nova hagin passat de sostenir que Felipe González tenia ‘les mans tacades de calç viva’ a defensar que no s’ha d’investigar la connexió entre González i els GAL? Pablo Iglesias va dir divendres passat a Pili Zabala, una de les víctimes de la parella formada per Galindo i el govern espanyol, que no era el ‘moment adequat’ per a dur a terme aquesta investigació. I són almenys dues les vegades en les quals prèviament ha declarat el mateix en públic: fa quatre anys al Congrés espanyol, i fa tres anys en una gran cadena de televisió espanyola. Finalment, Podem ha rectificat, però la mala boca no ens la treu ningú.

El cas GAL ha tornat a les portades d’uns quants diaris i a les escaletes de certs telenotícies just quan l’exigu informe realitzat fa temps per la CIA s’ha fet públic, i ha assenyalat, aquest cop directament, Felipe González. Iglesias haurà incomodat aquesta setmana els seus companys de partit d’Àlaba, Biscaia i Guipúscoa, just quan es troben a les portes de les eleccions del 12 de juliol.

Ahal Dugu requereix de la participació d’Iglesias en la campanya electoral per a posar fre a la seva caiguda i sumar vots traient partit de la feina social que fan al Govern d’Espanya. No obstant això, les declaracions de Pablo Iglesias i Pablo Echenique d’aquests últims dies, malgrat la correcció final, no els resultaran de gran ajuda en aquesta tasca.

González està ben blindat perquè sempre ha actuat amb la tranquil·litat de qui sap que ningú no s’atrevirà a encarar-s’hi. En aquest ball d’hipocresia que s’ha organitzat a conseqüència de la publicació dels papers de la CIA, a algunes persones no els vindria gens malament de fer un repàs als acords assolits i als governs de coalició formats amb González la dècada dels vuitanta i la dels noranta. Realment volen fer-nos creure que no sabien res de la responsabilitat directa que González i els seus delegats i companys de partit a la nostra terra van tenir en totes aquelles violacions dels drets humans: GAL, Intxaurrondo…?

On queda el respecte a les víctimes?

Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi

Ser de l’esquerra espanyola ha de ser una ganga terrible. Imagina’t, Martxelo, que qui ha de representar es permeta el luxe de decidir amb qui ha de ser solidari i amb qui no cal. Pobres de nosaltres que no ho podem fer i ens fan mal totes les agressions arreu del planeta.

Perquè ha de ser un descans important això que t’expliquen que apallissen catalans i tu ho pugues liquidar dient ‘em pilla lluny’. T’imagines? Com d’interessant i útil deu ser pensar així. I què em dius que quan algú demana que investiguen si el president del seu govern va ordenar de crear una banda terrorista per matar bascos, tu només has de dir que això que millor que no, que distreu… És genial! Que distreu… Però com és que no se’ns havia acudit abans? I no podem distreure’ns, és clar. No faltaría sinó amb tota feina que hi ha per a fer al govern més progressista i fantàstic de la història.

És clar que després tampoc no s’acaba d’entendre per què canvien de decisió al cap de dos dies –la campanya basca?–. Ni perquè caram la mateixa gent s’alarma perquè un militar o un ex-militar, que no és el mateix però és igual, dispara unes dianes amb les seues cares. Doncs s’ha d’estar distraient l’home, dic jo. O quina explicació pot haver si no al fet que acabes d’evitar d’investigar a Felipe González per matar persones de veritat i en canvi envies la Guàrdia Civil a detenir una persona que només dispara sobre fotos?

En fi, això que et dic Martxelo: ser d’esquerres i espanyol és una autèntica ganga, tant que fins i tot alguna cosa sembla que se’ns estiga enganxant a bascos i catalans de tant anar i venir a Madrid. Que ací tens als d’ERC i als de Bildu enviant la diputada Borràs a què la jutge el Suprem espanyol. Només faltaria que ens preocupàrem per la repressió ara…

Ha causat un interessant debat social el fet que familiars d’algunes víctimes mortals de la covid-19 hagin portat l’administració i els responsables de diverses residències de gent gran als tribunals. Segons la denúncia presentada pels familiars, les morts es van produir a causa de la negligència dels acusats; és a dir, perquè no van fer bé les coses, perquè no van prendre les mesures necessàries, perquè els ‘van deixar morir’ per la seva edat…

Aquests dies hem sabut, per exemple, que la fiscalia de Llombardia vol interrogar el primer ministre d’Itàlia i  dos ministres, la de l’interior i el de sanitat, per no haver inclòs a la ‘zona vermella’ dos municipis de la regió en què es van produir una gran quantitat de morts.

Els tres interrogats hauran d’aclarir quin va ser el procediment que van seguir i segons quins criteris van deixar els dos municipis esmentats fora de la zona d’emergència. Amb el simple fet d’haver-los citat, la fiscalia suggereix que la gran quantitat de morts en aquests municipis pot ser deguda al fet que els van deixar fora de la zona d’emergència. La citació ha estat iniciativa de la fiscalia, sense que hi hagi hagut denúncies de familiars de per mig, i amb l’únic objectiu de ‘reunir informació’. Coneixent la fiscalia italiana, ja veurem com acaba l’assumpte.

El debat és social al mateix temps que jurídic. Social, perquè tracta de la relació entre l’administrador, que té obligacions, i l’administrat, que té drets. Si els familiars creuen que l’administració pública, prenent decisions equivocades, ha causat danys greus fins al punt de perdre un familiar, estan en el seu dret de, mitjançant una denúncia, preguntar a la justícia si els causants d’aquests errors tenen alguna responsabilitat penal. Siguin persones o l’estat que hi és darrere.

El debat, però, també és jurídic perquè els presumptes errors s’han comès una situació especial.

Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi

Ho aconseguiran. Hi haurà eleccions catalanes aquesta tardor. Forçades pel Tribunal Suprem espanyol com a símbol de què ha estat la legislatura. Una legislatura que va començar amb unes eleccions forçades pel govern espanyol, amb l’aplicació del 155, i que acabarà amb unes eleccions forçades per la justícia espanyola amb del processament del president Torra per haver desplegat una pancarta i la seua inhabilitació exprés.

En teoria, si els partits independentistes volgueren, no seria necessari acudir a les urnes perquè podrien votar un altre president i seguir amb la legislatura. Però això ara ja no ho vol ningú, començant pel mateix president Torra. Quim Torra no és un polític a l’ús. Es va ficar en aquest embolic per fidelitat al país i al president Puigdemont, i amb l’única intenció de treure la Generalitat de la tutela, per dir-ho així, de Madrid. No ha pogut, en bona part perquè el partidisme dels altres i d’alguns que en teoria són al seu mateix partit ho ha impedit. I ara té el dilema formal de convocar eleccions o no. I sembla que ha decidit que per ací ja no passa. Que exercirà la seua atribució de convocar-les, encara que siga en un últim gest de dignitat personal. Perquè no siga un jutge qui fa de president.

El 17 de setembre el Tribunal Suprem decidirà, doncs. I per tant, si ha de convocar eleccions, Torra ho farà segurament abans. Amb la qual cosa anem a uns comicis a novembre on pot passar de tot. Les enquestes actuals no crec que reflectisquen la realitat, no quadren amb allò que s’observa. I al novembre la crisi econòmica serà terrible i vés a saber com serem quant a la crisi sanitària. Així que pot passar de tot i qualsevol resultat és imaginable. Ja l’explicarem.

No és la primera vegada, Vicent, que abordo aquest tema aquí, però aquesta setmana hem tornat a veure que un metre no té sempre la mateixa longitud. És a dir, que a vegades mesura més i unes altres, menys, depenent de què convingui a qui ho mesura. Sempre s’ha dit, de broma, que a les botigues de teles a metre els solen faltar alguns centímetres, igual que passa amb el pes de la carnisseria, que hi solen faltar alguns grams.

Si analitzem la manera com s’ha tractat en el nostre entorn la informació sobre els disturbis produïts quan, una vegada més, un policia nord-americà blanc ha mort un ciutadà negre de la forma més racista, trobarem pistes que ens aclareixen algunes coses.

Comparem, doncs, dos disturbis concrets i la terminologia que s’ha emprat per descriure’ls: d’una banda, els disturbis produïts el passat octubre a la Via Laietana de Barcelona, a Urquinaona, ​​relacionats amb el procés de Catalunya i, de l’altra, els disturbis ocasionats en diverses ciutats dels EUA, especialment a Minneapolis, a causa de l’assassinat de George Floyd.

No cal dir que, quant a l’ordre públic, els disturbis de Minneapolis –així com els de més ciutats nord-americanes– han estat molt més greus, més violents i més perillosos que els de Barcelona. No obstant això, certs mitjans espanyols, igual que alguns catalans, van emprar una terminologia molt més greu –pel que fa a l’ús de verbs, adjectius…– per descriure els disturbis de la Via Laietana, Urquinaona i la Ronda Sant Pere, en comparació de la que han fet servir per informar sobre què ha passat aquesta setmana als Estats Units.

Així, una vegada més, hem comprovat que els incendis grans semblen molt menors en mirar-los de lluny, i que, per contra, els petits ens semblen grans si es produeixen a prop. Dit d’una altra manera, quan els agrada la causa de la violència, empren paraules com dolor, irritació, indignació, inquietud, protesta… Però, en canvi, quan la causa no és del seu grat, encara que la violència generada sigui molt més lleu, aleshores fan servir paraules com violència, caos, gran incendi, vandalisme…

Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi

Aquest divendres ha fet un any exacte d’ençà que el Grup de Treball sobre Detencions Arbitràries de l’ONU va publicar un dictamen condemnant l’estat espanyol per la violació dels drets dels dirigents polítics independentistes empresonats i exigint-ne l’immediat alliberament. Ha passat un any sencer i l’autodefinit com el govern més progressista de la història d’Espanya segueix sense no fer cap cas a les Nacions Unides, aquesta vegada ja sense poder posar l’excusa que tot venia d’una acció del govern de PP.

Aquest grup de treball de Nacions Unides està format per cinc experts independents que reben un mandat directe del Consell de Drets Humans per a investigar les queixes individuals per detenció arbitrària i adopten dictàmens jurídics sobre la seua compatibilitat amb les normes internacionals pertinents i les obligacions de compliment dels tractats internacionals a què estan obligats els estats membres de l’ONU.

Des de l’any 1991, en què va ser creat, el grup ha adoptat més de 1.200 dictàmens. Normalment són dictàmens que afecten països on la violació dels drets humans és habitual, i rarament països europeus. Però així i tot, pocs països s’atreveixen a no complir les resolucions de l’organisme com ha fet Espanya. Entre més coses perquè el sistema de funcionament és molt garantista. No és un tribunal, sinó que investiga sempre comunicant-ho a les autoritats nacionals i estudiant les al·legacions que aquestes fan.

La reacció espanyola crida molt l’atenció dins de l’ONU per què no només s’ha atrevit a desobeir, sinó que també ha impulsat una campanya mediàtica contra l’organisme que ha causat un enrenou important i que pot acabar per girar-se en contra seua.

Els cops d’estat i de província s’han sofisticat molt aquests últims anys. ‘Com que els cops de província?’, es deu haver preguntat amb sorpresa el lector. Que ho preguntin als qui van acudir en nom de Bildu a la Diputació de Guipúscoa i a l’Ajuntament de Sant Sebastià…

Però tornem als cops d’estat. Avui fa molt lleig de treure els tancs al carrer per defenestrar el govern. Lleig, inadequat i és molt difícil de defensar o justificar. Històricament, els poders fàctics han estat l’Església catòlica, els bancs i l’exèrcit. L’Església ‒no cal res més que entrar-hi a l’hora de la missa‒ té cada vegada menys poder, i d’aquí a deu anys la meitat de les esglésies hauran tancat. Els bancs han hagut de repartir el seu poder tradicional amb els gegants digitals acabats de crear. I els exèrcits han posat en evidència que estan massa antiquats per a ser efectius en el model de guerra actual.

Quins poders han substituït, doncs, l’Església i l’exèrcit en aquesta classificació? L’Església no té substitut, i el lloc de l’exèrcit l’ha ocupat la justícia, com veiem cada vegada més sovint.

Quin instrument tenen ara els qui no volen canviar d’estatus? La justícia, amb el seu desplegament d’elegància aparent: el seu poder exclusiu, independent, apartidista, neutral… Qualsevol cosa que dicti la justícia està bé: destituir el president, empresonar opositors, tancar mitjans de comunicació, prohibir consultes …

Què van fer al president Luiz Inácio Lula da Silva perquè no tornés a presentar-se a les eleccions sinó un cop d’estat democràtic? Allò que els militars van fer amb Salvador Allende a Xile seria impossible al Brasil actual, perquè no rebria cap suport internacional. Així que ho va fer la justícia.

Si deixem el món judicial a les mans de la dreta, no tindrem res a fer. I si bé és veritat que no podem crear una institució financera, sí que podem, en canvi, aconseguir càrrecs de la judicatura.

Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi

Hem parlat moltes vegades, Martxelo, de l’existència d’una ‘plantilla basca’ i dels esforços de l’estat espanyol per a fer-hi encaixar el procés d’independència de Catalunya. Els repetits i inútils intents de vincular l’independentisme amb la violència van per aquest camí.

Però aquesta setmana em sembla que comencem a assistir a l’intent d’exportar a Madrid la que podríem anomenar ‘la plantilla catalana’. La tensió colpista que viuen a Espanya comença a ser un calc de la que es va crear a Catalunya del 3 d’octubre de 2017 en endavant, amb aquell infame discurs del seu rei. Crida l’atenció que fins i tot siguen els mateixos personatges. Ací tens l’ínclita Cayetana Álvarez de Toledo maldant per provocar Pablo Iglesias en seu parlamentària.

La plantilla catalana inclou l’augment de la tensió parlamentària, l’apropiació de la constitució i la democràcia per la dreta postfranquista i l’organització d’un autèntic cop d’estat postmodern basat en cinc principis que es van estrenar a Catalunya i que ara es giren contra el PSOE, que tant va col·laborar amb la dreta per executar-lo en el cas català.

Els cinc principis de la plantilla catalana són que la unitat d’Espanya està per sobre de la democràcia, que es poden seguir procediments no democràtics per tombar un govern, que l’estat profund és més eficaç a l’hora d’aplicar la repressió que no el govern, que la violència de l’estat és legítima i que les forces armades són la garantia de la unitat i defineixen qui és constitucional i qui no.

Alguns d’aquests principis ja eren a la plantilla basca, però uns altres van fins i tot més enllà, com es veurà en tot allò que passe a Madrid, en l’assetjament al govern Sánchez, que, juntament amb el seu enderrocament, ja ha començat.

De tots els adjectius que podríem fer servir per a definir un president, n’hi ha un que no podem utilitzar per qualificar el president espanyol Pedro Sánchez: avorrit. Als periodistes, Vicent, ens agraden els divertits, perquè ens fan més suportable la nostra professió. De fet, si portem aquesta argumentació fins a l’extrem, de què parlaríem sense presidents com aquests? A l’altre extrem hi ha els seriosos, calculadors, inflexibles, plans i grisos. Aquests no ens agraden tant als qui estem afiliats al periodisme.

I aquesta setmana ha estat un exemple ben clar d’això que acabem de dir. L’acord pactat pel PSOE i UP amb EH Bildu ens va deixar bocabadats a tots, tant en la forma com el contingut. Aquest acord inesperat ha col·locat EH Bildu al centre de la pista de ball polític, tant a Espanya com al País Basc. Els tres partits van adoptar el compromís de derogar completament i a molt curt termini la reforma laboral de l’època del PP, en canvi que EH Bildu s’abstingués en la votació sobre l’ajornament de l’estat d’alarma. Amb l’aprovació de Sánchez, tot i els gests.

L’esquerra abertzale, ni l’actual ni l’anterior, mai no havia tret tal partit d’una abstenció. És molt àmplia la gamma de pedres precioses desplegades a l’aparador de la botiga: haver estat la impulsora de la derogació de la llei, haver estat acceptada pel PSOE com a interlocutora per a qüestions importants, haver millorat la imatge per als sectors progressistes espanyols, haver competit amb el PNB a l’hora de ser d’alguna utilitat a Madrid.

Aquesta setmana, el PSOE i UP han dissenyat la campanya a EH Bildu per a les eleccions del 12 de juliol al parlament basc. Però perquè l’alegria duri a la casa dels pobres, l’acord hauria de valer per a aconseguir aquest altre que tant alegraria molts ciutadans del nostre país: la derogació la política penitenciària.

Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi

La setmana que s’acaba ha estat molt moguda al parlament espanyol. Pedro Sánchez ha virat a la dreta abraçant Ciutadans després d’haver-se vist clar que Esquerra Republicana es mantenia en el no a la pròrroga de l’estat d’alarma. Però es va treure de la màniga un pacte amb Bildu que ell mateix es va carregar al cap de poques hores, en un gest inaudit. Amb aquest comportament, Sánchez ha aconseguit d’enfadar-se alhora amb Ciutadans, el PNB, ERC, Bildu segurament i Podem fins i tot. Un negoci rodó.

La frivolitat del personatge cada dia causa més decepció. Pacta amb Bildu d’anul·lar la reforma laboral del PP, cosa que ja havia estat pactada amb Podem en l’acord de govern. I després, quan ja s’ha fet la votació, diu que no, que no pensa complir l’acord. A ERC li va fer una jugada semblant amb la taula de negociació. Ara té l’excusa de la pandèmia per a justificar que no la reuneix, però aquí ja no es creu ningú que la torne a reunir mai.

El problema principal és que tant els uns com els altres, catalans i bascs, semblem tancats i acorralats per la tàctica. En el cas català, ERC s’aferra a la taula perquè vol (sobretot pensant en l’escenari internacional) que, si és impossible, es veja clar que ho és per la intransigència del govern espanyol. I s’entén que l’actitud de Bildu només es justifica com a part del procés de pau, intentant que el govern espanyol assumesca els seus compromisos, especialment amb relació als presos.

Però la pregunta és fins quan es pot aguantar una situació com aquesta i fins on pot arribar un personatge com Sánchez?

Sempre és un plaer celebrar els aniversaris dels amics, i és un plaer més gran encara si els qui ara són amics han estat abans mestres. Perquè això heu estat, Vicent i Assumpció, dos mestres tant per als periodistes catalans com per als no catalans.

Vau tenir la capacitat de veure quins serien els camins de futur fa vint-i-cinc anys, en aquella època en què els grans mitjans de comunicació en paper es trobaven en una situació de confort i guanyaven grans sumes de diners. Vau ser pioners en aquella època en què els recursos tècnics en la comunicació eren molt més escassos que els d’avui en dia, en aquell moment es requerien moltes hores per poder fer coses que avui fem en un segon.

Durant aquest quart segle, heu gaudit d’una doble referencialitat: tecnològica i periodística. Per saber què calia fer l’any vinent era imprescindible acudir al vostre lloc web, i és imprescindible també ara. Heu demostrat una destresa especial, a l’hora d’emprar programes assequibles i accessibles per als mitjans de comunicació que, com el vostre i el nostre, funcionem amb recursos escassos. I tot això compaginat amb una estratègia comercial adequada, una estratègia desenvolupada molt arran de terra.

En segon lloc, heu estat un referent informatiu. No hi haurà en tot Catalunya cap altre mitjà de comunicació que amb un equip de treball de mida semblant a la vostra sigui tan eficaç en l’àmbit informatiu. Sempre heu tingut clar el compromís envers el vostre país, la vostra gent, la vostra llengua, la vostra cultura… Segurament els nostres lectors ja es deuen pensar que ens alabem mútuament, però jo no em resisteixo a dir-ho: això que anomenem el procés de Catalunya no hauria estat igual sense VilaWeb i sense els qui hi treballen.

Ha estat una pena no haver pogut celebrar aquest quart segle com us mereixeu. Però ja arribaran dies en què puguem estar més a prop físicament i ja ho celebrarem. Per molts anys, de part dels qui us segueixen des del nostre país.

Llarga vida a VilaWeb!

Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi

Aquest divendres em va deixar de pedra veure que Berria publicava, en la seua edició en paper, una felicitació pels vint-i-cinc anys de VilaWeb.

Divendres va ser un dia molt especial per a nosaltres, ple d’emocions per la cascada de reconeixements i estima que ens arribava de tots els racons del nostre país, però aquest gest de Berria va ser molt especial i us ho vull agrair, encara que siga al preu de robar per una setmana aquest espai que ja fa anys que compartim tu i jo per explicar als nostres lectors què passa en els nostres respectius països.

Quan fa vint-i-cinc anys iniciàvem VilaWeb, internet era una perfecta desconeguda. I nosaltres no sabíem gaire bé què fèiem més enllà d’intuir que era una gran oportunitat de fer un periodisme millor, més compromès i més professional, tot alhora.

Aquests vint-i-cinc anys han estat una epopeia enorme que hem viscut amb passió. I ens han permès de conèixer molta gent dels altres països que comparteix amb nosaltres la preocupació per l’augment de l’autoritarisme i la il·lusió d’ajudar a fer créixer la societat amb la pràctica del periodisme. Entre ells Berria ocupa un lloc més que especial.

Perquè ens heu ensenyat moltes coses. Berria és un dels diaris més moderns d’Europa, en la llengua més antiga d’Europa. I de vosaltres hem après l’ambició per ser un diari tan mundial com els editats en qualsevol llengua ‒recorde com estaves de content de la normalitat que significava de seguir en basc i des de Pequín els Jocs Olímpics‒ i alhora la responsabilitat de saber que els diaris en llengües minoritzades som peces claus per a la supervivència d’una forma de veure el món.

Gràcies pels teus ensenyaments, amic, i una gran abraçada als lectors, subscriptors i treballadors de Berria. Que la llibertat ens arribe a tots.

No deu estar gaire tranquil el president espanyol Pedro Sánchez amb el resultat de la votació d’aquesta setmana. I encara menys amb la fissura que ha obert en el que fins ara havia estat el seu suport extern. Amb l’esperança que també aquesta vegada es compleixi l’esperit d’aquella dita segons la qual en política res no dura per sempre, Sánchez haurà d’explicar als votants de l’esquerra el perquè de la reorientació del seu satèl·lit.

Tal com ha fet abans, en què no es rebia bé el senyal del satèl·lit, Sánchez enviarà el tècnic Pablo Iglesias cap a la part superior dreta del mapa, perquè és a les cases de per allà dalt on Sánchez té més problemes per a captar un bon senyal.

Però el problema, com ha passat ja tantes vegades, no és en el receptor sinó en l’emissor. Sánchez ja va actuar de la mateixa manera el 2019, quan li van refusar el pressupost: va enviar Iglesias a la presó perquè negociés amb Oriol Junqueras. I també així va actuar en la moció de censura contra Mariano Rajoy: va ser el mateix Iglesias qui va cridar a Carles Puigdemont perquè el seu partit defensés la moció. Aquesta segona gestió li va donar bon resultat, però la primera no.

Però en el partit d’Iglesias, sobretot en la branca catalana, cada vegada resulta difícil de justificar per què continuen oferint suport a Sánchez. El suggeriment de Sánchez ‘o jo o el caos’, que recorda Charles de Gaulle, s’està debilitant.

I una mostra d’aquesta inquietud que embarga Podem és la dificultat que va passar al Congrés Jaume Asens ‒a qui personalment aprecio molt‒ quan va explicar als d’ERC que a ERC també habiten dues ànimes: una de nacional i una altra de social. No sabia com sortir-se del mal pas en què els ha posat Sánchez en pactar amb Ciutadans. L’actuació d’Iglesias serà justificable, si perdura el pacte d’esquerres. Però no si Ciutadans s’hi interposa.

Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi

Aquesta setmana la votació al congrés espanyol de l’estat d’alarma ha recuperat la unitat de criteri dels independentistes. En un primer moment tot l’independentisme va optar per l’abstenció, però el 9 d’abril la CUP va optar directament pel vot negatiu, Junts per Catalunya s’hi va sumar a la votació següent, el 22 del mateix mes, i finalment Esquerra Republicana no sense tensions internes, ha passat també a votar en contra.

A Pedro Sánchez els vots d’Esquerra ja li són igual perquè ha arribat a un acord estable amb Ciutadans i supose que intentarà governar a la barcelonina ‒recorda, Martxelo que els Comuns ja van pispar la batllia a ERC pactant amb Manuel Valls. El bipartit PSOE-Podem tindrà una tercera pota parlamentària que donarà suport des de fora i Sánchez continuarà concentrat en l’única cosa que li importa, que és acumular el màxim poder personal. El PNB, com és natural, tampoc no ha defraudat, encara que ja veurem, i ja ens ho explicaràs tu, si la maniobra dóna per a gaire. Perquè Sánchez haurà de complir les seues promeses i això no és gens senzill.

En tot cas, encara que els vots ja no importen gaire a hores d’ara, el fet que l’independentisme català en bloc s’enfronte a l’estat d’alarma és políticament molt rellevant. Per això també he de dir-te que ací l’actitud de Bildu ha causat una certa sorpresa, més encara vist el to de la seua portaveu al congrés.

Les setmanes i mesos vinents la posició de Sánchez s’anirà deteriorant, sens dubte. El descontrol sanitari és molt més que preocupant i la crisi econòmica que ja s’ha desfermat serà terrible. Sense contemplacions. Terrible. I en poc menys d’un mes el dirigent socialista espanyol ha perdut la meitat dels suports parlamentaris que tenia per a l’estat d’alarma i a Catalunya, on la majoria  ja s’hi oposa.

El president espanyol ha deixat clar, encara que fos entre línies, que durant els dos mesos vinents ell serà l’únic que mani veritablement a l’estat espanyol, juntament amb els membres del seu govern.

Quan dimarts va fer públics els passos i terminis per a relaxar el confinament, la majoria es va quedar mirant al seu dit, és a dir, a les concrecions del paper; però el missatge que ens feia saber la decisió més important era a la lluna: el calendari de la distensió no arribarà fins a la tercera setmana de juny.

Dit d’una altra manera, que l’estat d’alarma serà en vigor fins aquesta tercera setmana de juny i que, a conseqüència, les decisions més importants les prendrà Sánchez perquè el decret d’alarma li dóna el rang de comandament únic.

Si s’acaba l’estat d’alarma, la facultat de prendre decisions molt importants tornaria a aquell invent que va sortir de la factoria d’Adolfo Suárez, a les ‘comunitats autònomes’. Aquest és el missatge de dimarts, una cosa que els ‘presidents autonòmics’ que esperen de recuperar aquest poder, van entendre molt bé sense que ningú ho hagués d’explicar.

Sánchez els pren el pèl amb molt poca vergonya, a aquests presidents, perquè no vol acordar res amb ells i només fa que comunicar-los el diumenge en reunió plasmàtica allò que ja ha explicat la vigília a tota la ciutadania.

Per prorrogar l’estat d’alarma, Sánchez ha de guanyar la votació al congrés, i aquests dies hem vist com aquests presidents han començat a moure-li el terra, recordant-li que no té assegurat el vot, i insinuant-li que haurà de fer concessions. Sánchez oferirà flexibilitat, segur, a aquests presidents, també als de Vitòria i Pamplona, en canvi de poder mantenir-se al comandament únic.

Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi

En el teu article de dijous ‘Tuteratik Leitzara‘ escrivies, Martxelo, que les decisions absurdes del govern espanyol arriben ja tan lluny que un ciutadà de Leitza no podrà anar a Berastegi, que és al costat, però que en canvi podrà anar fins a Tudela, que és a 150 quilòmetres de distància. Et pose un parell d’exemples més del meu país, un que podria ser fins graciós i un altre preocupant. Hi ha dues poblacions, Bellvei i Castellet i la Gornal, que estan enganxades i tenen un carrer amb una vorera a la província de Tarragona i l’altra a la de Barcelona. Aquest és l’exemple divertit. Ja veurem què faran. L’exemple seriós és que els nostres governs divideixen el territori en regions sanitàries que no depenen ni encaixen a les províncies. Per exemple, una bona part de sud de la província de Castelló depèn de la zona sanitària de Sagunt, que cau a la província de València. Les unitats d’atenció o l’assistència hospitalària són en una província diferent, cosa que fins ara no preocupava absolutament a ningú perquè la ratlla de la divisió provincial a casa nostra és pràcticament inexistent perquè aquí no tenim institucions de tant pes polític com les vostres diputacions forals.

Crec que només entendrem com s’han tret de la màniga una decisió tan absurda si pensem que el govern espanyol sempre treballa amb un doble pla: allà al fons, es parle de què es parle, sempre hi ha algú que es preocupa d’estudiar quin impacte té qualsevol cosa que es faça en el debat que ells anomenen territorial i nosaltres nacional. I en aquest cas és evident. Com que la idea de centralitzar ha fracassat en la pràctica, ara cerquen una manera de fer marxa enrere sense donar la raó als que deien que en un estat autonòmic la lògica era donar més poder a les autonomies.

Qui va per primera vegada al vostre Sant Jordi queda bocabadat davant la festa que organitzeu al voltant del llibre: llocs de venda, gent a vessar, llibres, roses, estudis dels mitjans de comunicació al carrer. Això que nosaltres fem al voltant del menjar i la beguda, vosaltres ho feu amb el llibre. No hi ha una opció millor que l’altra; de fet, si algú m’ho preguntés, li recomanaria de combinar-les totes dues. Vosaltres degusteu un bon vi amb un bon llibre, nosaltres llegim un bon llibre amb un bon vi. Vosaltres adoreu el llibre pel cap baix una vegada l’any, i nosaltres el vi diverses vegades l’any.

Les llibreries, aquelles que quedaven obertes, han tancat a conseqüència de les mesures de seguretat i prevenció que ens ha imposat el coronavirus. Igual que a més negocis, això els faltava, haver de tancar durant setmanes.

A excepció de dues o tres llibreries de mida mitjana de les capitals, les nostres llibreries solen ser botigues en què poques cues es formen, per desgràcia. A quanta gent trobarem en una llibreria de poble qualsevol dia de la setmana a les 10:30? M’imagino la cara de l’encarregat de la llibreria quan el tècnic municipal li comuniqui que ha d’evitar aglomeracions a la seva botiga.

Amb ànim d’ajudar els llibres en basc, ja que aquestes botigues a causa del tancament arrosseguen greus pèrdues, setze editorials han format un projecte de venda per internet en què el comprador decideix a quina s’abona el 20% de què paga pel llibre.

Però qualsevol suport serà poc. Nosaltres, els que treballem en llengües petites, el necessitarem tot, sigui en el sector del llibre o en qualsevol altre. I per ara la Unió Europea no ha inclòs les llengües minoritzades com a grup de risc.

Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi

Sant Jordi, ja ho saps bé, Martxelo, és un dia molt especial. L’aglomeració de gent comprant llibres i roses no és solament un negoci monumental, sinó també un símbol del millor del país. Si les festes defineixen el caràcter, Sant Jordi és el país en el qual m’agradaria viure: atent, delicat, amable, de mirada alta i interessat per tot allò que passa al món i per la gent que ens ho explica.

Per això aquest Sant Jordi ha estat especialment dur. El confinament ens ha deixat ficats a casa amb pocs recursos per a compartir amb la nostra gent. Però tot i això m’ha semblat intuir un començament de canvi en petits gests, en detalls que es van anar escapant al llarg del dia. Anticipant potser que en la mesura que la gent s’ha anat acostumant a les noves circumstàncies tots hem començat a rumiar com trobar el jo col·lectiu a dins de les cases també.

Així molta gent va comprar llibres. Especialment a Llibreries Obertes, una proposta digital d’Òmnium que n’agrupa desenes. Jo vaig comprar en quatre, com hauria fet un Sant Jordi normal. Compres, pagues i ja recolliràs el llibre quan s’obrin les portes. Veure que tanta gent ho va fer em va semblar un senyal bell de generositat i reconeixement al món de la cultura.

Però no va ser només aquest detall. Va haver-hi milers de balcons engalanats amb roses i llibres. I la gent se les va apanyar per recordar-nos en algun moment en quin dia estàvem. Al meu carrer a les 16.30 va sonar una cançó de Txarango sobre un concert que ells cada any, mig clandestinament, feien en una plaça de Barcelona precisament a aquesta hora el dia de Sant Jordi. I en acabar els veïns vam aplaudir i cridar. I em va semblar que allò era una manera, una més, d’aixecar la resistència.

De la nit al dia el coronavirus ha fet un capgirat les nostres vides, ens hem adonat que la ciència i els científics són summament importants. Sembla que ens n’hem adonat tots: tant la gent del carrer, que no té gens de responsabilitat en les polítiques científiques, com la que sí que ostenta càrrecs polítics. No tractem bé els científics, que realitzen una ingent tasca perquè tots puguem gaudir de més bona salut; i és ara, quan la por se’ns ha ficat fins moll de l’os, és ara quan ens hem adonat que, en general, perceben uns sous més aviat escassos. I n’estem avergonyits.

Durant aquests dies hem fet molts exercicis de justificació de les nostres consciències, hem vessat moltes llàgrimes falses i hem demostrat poca voluntat d’assumir les nostres responsabilitats.

A conseqüència de què no atorguem als científics la seva merescuda valoració? Les polítiques científiques tenen els seus responsables, que segurament percebran bons sous. Les polítiques científiques no les decideix la gent del carrer, i no és vàlid de dir que és culpa de la gent del poble, perquè ha confiat el seu vot a tal o tal altre. Darrerament es va estenent la idea de culpabilitzar els votants de tot allò que facin els qui n’han rebut els vots. No és just, car aquesta gent ja en té prou amb el seu dia a dia. Les polítiques científiques es dissenyen i es decideixen en algun lloc: quants diners cal invertir, en què, en quines condicions, quines són les prioritats …

Tal com han anunciat molts responsables polítics, d’ara endavant tindran els científics en més consideració. Sembla, doncs, que en el futur se’ns obriran molts paradisos, pel fet que el forat del coronavirus a l’escenari d’aquest fals drama en què vivim s’ha cruspit tots els actors.

Se’ns obrirà un món nou i, d’ara endavant, tots serem honestos i tindrem consciència. Ja veurem fins quan ens dura l’ensurt.

Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi

El 15 d’abril passat, el govern català va començar a informar cada nit de les defuncions que hi ha als hospitals i afegeix les que hi ha hagut en residències, en domicilis i als altres llocs. Abans d’aquesta data, la dada oficial de morts per la pandèmia de la Covid-19 era la que certificaven els hospitals i centres sanitaris, però no incloïa totes les morts que hi hagués hagut a fora. Ara sí, gràcies a l’aportació diària de defuncions del conjunt de funeràries, on hi ha especificada tant la identitat de la persona morta, la data, el municipi i el lloc de la mort.

El total de morts resultant, com era d’esperar, s’ha disparat a partir d’aquesta decisió, sobretot per comparació amb els altres territoris. Això és així perquè en la resta de l’estat espanyol i a la majoria de països els recomptes de defuncions es fan d’acord només amb les dades hospitalàries, xifra clarament insuficient. A més, el departament aporta ara una nova variable: el nombre de casos possibles d’infecció de coronavirus, segons la sospita clínica comunicada per qualsevol professional facultatiu, tant en residències com a fora.

La decisió de govern català crec que és encertada, però ha topat amb l’oposició del govern espanyol. De fet el recompte que ara dóna el govern espanyol descompta xifres respecte de  l’oficial del govern català. I alguns portaveus de Madrid han arribat a insinuar que això només és una maniobra política per elevar el nombre de morts i pressionar el govern PSOE-Podem. Em sembla increïble que algú es puga preocupar per alguna cosa així tenint a les mans la responsabilitat de frenar aquesta enorme quantitat de morts. En tot cas, la transparència mostrada pel govern català hauria de ser un estímul per a fer-ho millor.

‘El virus ens afecta a tots de la mateixa manera: no distingeix fronteres, ni països, ni idiomes …’  Aquests dies hem sentit aquesta frase amb freqüència en boca dels centralistes mandataris espanyols que han mostrat una actitud uniformitzadora.

És obvi que el coronavirus no sap què són les fronteres, però podem afirmar, tan rotundament com això, que les fronteres (o, més exactament, qui les gestiona) sí que saben per on s’estén la malaltia. No cal sinó veure les diferents mesures que adopten els estats europeus. Per què és així, si tots som Europa i fa temps que les fronteres s’havien ‘dissipat’? La pròxima vegada, els jacobins haurien de tenir més cura quan ens preguntin per què ens entestem amb el tema de les fronteres.

Ens demanem constantment quina és la situació que ens espera quan s’ahurà acabat d’aquesta crisi; i cadascú s’ho pregunta partint de la seva talaia, és a dir, partint del seu sector: l’econòmic, el de l’ensenyament, el de les relacions humanes, el de la cultura …

Com ja va passar en crisis anteriors, els sectors que ja de bon començament disposaven d’una estructura sòlida podran sortir-se’n millor i més ràpidament. Però la cultura no és un sector sòlid, ni tan sols als idiomes majoritaris; imaginem, doncs, què podria passar amb les cultures que es desenvolupen en llengües com les nostres.

S’acosten temps en què tothom es disposarà a sol·licitar ajuts públics per al seu sector i, atès que les institucions públiques començaran a determinar les seves prioritats, convindrà presentar aquestes peticions amb fermesa en les taules de decisions. Durant els mesos vinents sentirem sovint allò que els qui ja eren en una situació de debilitat en entrar en aquesta crisi no en podran sortir en una situació encara més feble. Alguns altres sectors ho aconseguiran: coneixen bé les vies de pressió i tindran a mà els seus altaveus i les seves xarxes de contactes privilegiats.

Aquesta vegada tampoc no hem de quedar-nos enrere.

Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi

Aquestes cartes, Martxelo, es publicaran diumenge. Diumenge de Pasqua. Dia de la Pàtria al vostre país.

Com totes les coses que ens passen de fa ja gairebé un mes, supose que per això serà un dia especialment rar. Políticament, culturalment, socialment. Les ciutats buides, la gent a casa, cap activitat institucional ni política. La celebració en família cancel·lada. Les tradicions tallades.

Realment aquest és un moment difícil com pocs dels que hem viscut. A part del desconcert polític i el desastre econòmic, perquè la mort, les morts, pesen com poden pesar poques coses més.

Ens anem acostumant que les xifres pugen i pugen i especulem què pot passar quan s’arribe a aquest xifra o aquella o quan eixim d’aquest túnel, o quan es descobrisca tal cosa. Però la realitat és que la gent se’ns mor. A tota hora.

Aquesta setmana aquí se’ns ha mort, entre més, Josep Maria Benet i Jornet, el gran renovador de teatre català, la persona que va saber unir el gloriós passat de teatre de la primera de segle vint amb el devastador panorama del franquisme, l’home que va assentar els fonaments perquè avui siga un dels sectors culturals més importants i decisius de país.

I s’ha mort Enric Sirvent, l’home de Lleida que va tenir un atac de cor per una càrrega de la policia espanyola el Primer d’Octubre, durant el referèndum d’autodeterminació. Es va convertir en un símbol contra la violència de l’estat espanyol i, d’alguna manera, en la demostració empírica que Espanya estava disposada a matar per mantenir la seua unitat. S’ha mort en plena Setmana Santa Jesús Fernández, un dels puntals de la Setmana Santa Marinera del Grau de València. S’ha mort Dolors Sala, la mare de Pep Guardiola. I milers de persones més. Milers. Massa.

És important, segurament la cosa més important de totes, que els ciutadans que eren vulnerables quan va començar aquesta situació creada pel coronavirus no en surtin encara més vulnerables i indefensos. Perquè aquesta ha estat una de les característiques de moltes crisis, és a dir, que el que anava malament, el que era a la part inferior de la piràmide acabi fins i tot pitjor. Així va passar amb la crisi que, encara que s’havia creat anteriorment, ens va colpejar el 2008: els pobres van ser més pobres i els rics més rics, perquè no vam voler prendre mesures per a evitar-ho.

Hem de ser molt exigents en aquesta tasca, perquè sabem bé que, encara que els estats posin diners per atenuar els danys, les classes més humils queden fora dels circuits dels ajuts públics. No voluntàriament, és clar. Però sabem que és així que sol passar i no podem cedir en l’obstinació perquè les ajudes arribin a tothom. Per tant, no cometem una altra vegada els errors del passat.

Deixant de banda alguna excepció, els presos són un col·lectiu important d’aquesta classe més humil. Expulsats de la societat, els hem convertit en invisibles, perquè s’ha imposat un codi basat en el càstig. Quan els criteris d’humanitat i venjança s’enfronten, gairebé sempre s’imposa la venjança.

Poques vegades seran tan apropiades com aquesta del coronavirus per a donar la volta a l’equació respecte del tracte als presos i posar la humanitat per damunt de la venjança. Si no és ara, quan? Als presos polítics dels nostres països, com sempre, els ha estat aplicada una mesura d’excepció, quan no hi ha res que la justifiqui. Aquests dies en què el virus colpeja, a on fugiran els presos catalans que cada dia surten al carrer i tornen religiosament a dormir a la presó, i on fugiran els presos bascs que es troben greument malalts?

Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi

Els presos polítics catalans passaran la pandèmia del coronavirus tancats a les seues cel·les. El Tribunal Suprem espanyol ha amenaçat aquesta setmana a les juntes de classificació de les presons catalanes de perseguir els funcionaris que signassen la decisió de deixar passar el confinament a casa als presos, com han demanat organitzacions internacionals i nacionals de tota mena.

I el xantatge ha funcionat. Les juntes reunides dijous van aprovar que la majoria dels presos de tercer grau se n’anassen a casa i també van aprovar que se n’anassen uns quants que viuen en règim de segon grau atenuat amb l’article 100.2, que és el mateix que tenen els presos polítics. Però cap pres polític no ha rebut l’autorització de passar el confinament amb la seua família, cosa que ha aixecat reaccions d’indignació, Especialment dels seus familiars, conscients del perill que passen vivint el coronavirus dins un centre penitenciari.

Plou sobre mullat. La conselleria de Justícia es va negar quan podia a concedir el tercer grau als presos polítics, argumentant que era millor el segon grau complementat amb l’article 100.2. Això llavors ja va obrir una escletxa entre el departament i els presos de Junts per Catalunya, indignats amb el govern perquè consideren que tenen dret de tercer grau i no pot ser que els el neguen per por de la reacció de Madrid.

Esquerra va afirmar que la decisió adoptada era la positiva i que hi hauria beneficis immediats que tancarien la polèmica. Però això que ha passat ara, amb la gravetat que té, car posa la vida dels presos en perill, amenaça de provocar-ne una de grossa. De moment fins i tot Montse Bassa, diputada d’ERC i germana de Dolors Bassa ha declarat que sabia que l’enemic era a Madrid però que ara sap que també el tenim a dins

L’última cosa que s’esperava del president espanyol Pedro Sánchez era que, després d’haver omplert els carrers de militars, omplís de comandaments de l’exèrcit i de la policia també les conferències de premsa televisades.

Ni en els temps més durs del PP vam veure militars fent conferències de premsa. Al damunt,, sense cap altra finalitat que la d’explicar quants ciutadans han trencat l’ordre de confinament. Resulta sorprenent que s’encarregui als principals militars espanyols la tasca de fer pública aquesta informació superficial, i és preocupant si es tracta, com alguns han començat a denunciar, d’una decisió estratègica per a col·locar-los en la primera línia de la gestió pública.

No hi ha ni un sol militar capaç de distingir la terminologia militar que empra al pati de la caserna durant un encès discurs als soldats el dia del seu patró, del to que correspon a una conferència de premsa civil. Els semiòlegs tenen un inestimable material d’estudi en les frases aquests dies pels militars que tantes medalles portaven al pit: ‘estem en guerra’, ‘tots som soldats’… Han passat anys en silenci i, tal com sembla, han decidit de no perdre aquesta oportunitat, amb el permís de Sánchez.

Al nostre país, com no tenim militars propis ‒ni falta que en fa‒, poques vegades veiem caps de la policia, ni tan sols de les policies locals, fent conferències de premsa. Sembla que l’estratègia de comunicació consisteix a deixar als policies en la seva feina i que la responsabilitat de la comunicació sigui tasca exclusiva dels polítics.

Has tret a col·lació una de les més grans mancances de la política, Vicent: la crítica honesta. És a dir, la que té en compte què ha passat, i no si el responsable és del seu gust o no. És un mal molt estès, també entre els periodistes.

Carta de Vicent Partal a Marxtelo Otamendi

Aquesta setmana tota la premsa internacional ha començat a explicar sense embuts com de desastrosa és la gestió de la crisi del coronavirus per part de govern espanyol. Saps tan bé com jo, Martxelo, que la gran majoria dels corresponsals internacionals que treballen a l’estat espanyol viuen a Madrid i, generalment, estan encantats que els haja tocat de viure-hi. Coneixent alguns dels qui han signat les cròniques més dures de la setmana, em sorprenc jo mateix i m’alarme encara més. Com ha d’estar la cosa a la capital d’Espanya perquè el guant tou d’aquesta gent es torne puny de la nit al dia …

Però no volia parlar d’això. El detall només el porte a col·lació com a argument per a explicar que, quan fins i tot la premsa internacional posa en negre sobre blanc la incapacitat del govern espanyol, hi ha un sector de gent, polítics i militants dels partits dels governs que s’agafen a què siga i són capaços de defensar posicions que, si les proposés un govern d’un altre color, els omplirien d’ira. Aquests dies, per exemple, he vist feministes radicals de l’òrbita dels Comuns defensant l’exèrcit espanyol i la militarització de la política, per exemple. Em vaig haver de rentar la cara per tornar-ho a llegir i comprovar que era així.

Supose que és un problema que tots tenim en algun grau, però el fanatisme polític espanyol és terrible. És com si, en compte de parlar de la política, es parlàs de futbol, ​​on tu ets del teu equip i prou. I faça què faça. Tant de bo fos això que vivim un simple espectacle, però és que no ho és. I no aconseguesc d’entendre com amb la realitat no n’hi ha prou perquè alguns obrin els ulls. Ni tan sols aquesta realitat tan dura i difícil. Cuideu-vos amics. No eixiu de casa. Continueu-nos informant des de Berria.

Quan el president d’Espanya, Pedro Sánchez, va dir que centralitzaria tot el poder institucional, vaig pensar que era la imatge real d’un estat que, quan el pressiones, reacciona sempre igual: ‘S’ha acabat la broma (de les autonomies), Espanya és un estat i aquí només hi mano jo.’

Però, si mana, ja ho veurem després, en el dia a dia. Els sistemes de sanitat i les policies dels nostres dos països, per exemple, obraran segons els criteris dels seus responsables naturals. Però Sánchez volia semblar un home d’estat, que és la cosa que cercava, i així ja ho ha aconseguit. ‘Aquí mano jo.’

I ha tret al carrer la Unitat Militar d’Emergències de l’exèrcit espanyol. També als carrers del País Basc i de Catalunya. Per què, per què ara? Oficialment per fer tasques de desinfecció. Però de debò cal una unitat militar especial per a netejar els trens i aeroports amb una barreja d’aigua i alcohol?

Mentre tinguem (per obligació) el passaport d’Espanya, és a dir, mentre no tinguem estats propis, no em sembla pas malament que els militars d’Espanya ens ajudin, però no veig per què han de fer treballs corrents a què milers d’empleats locals estarien disposats amb un contracte digne. La situació seria molt diferent si hi hagués hagut inundacions, un terratrèmol o cap altra catàstrofe i si no haguéssim tingut prou eines, vehicles especials, hospitals de campanya… Però no som en aquesta situació.

És també significatiu que els presidents Quim Torra i Iñigo Urkullu siguin els únics que s’han manifestat en contra d’aquesta intervenció desmesurada. La presidenta de Navarra, Chivite, ha fet com hom n’esperava: restar callada.

Cuideu-vos, treballadors i lectors de VilaWeb, perquè tots serem necessaris per a poder continuar endavant quan tot això s’haurà acabat.

Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi

No ho sé, Martxelo, si, amb totes les coses que hem viscut, ja podies esperar res com això que vivim ara arran de la crisi del coronavirus. Jo no, la veritat. A voltes he pensat que seria molt difícil de viure coses més trepidants que algunes de les que havia viscut ja –la nit en què va caure el mur de Berlín o el dia dels atemptats de Nova York i Washington, el dia que el parlament català va proclamar la independència. M’equivocava.

Supose que tu has de tenir també la teua llista particular. I t’imagine tan sorprès i desconcertat com jo. No se’n veu el final, d’això, ni a on porta o com patirà la nostra gent –la gent de tot el món, de fet– per aquesta pandèmia que ens ha enxampat literalment amb la guàrdia baixa. No sabem tampoc quin món n’emergirà. Em fa por que l’autoritarisme se n’aprofite i s’impose una regressió de les llibertats.

Aquesta setmana, ací a VilaWeb, hem fet consells de redacció virtuals. Hem fet servir una eina que permet la connexió d’una vintena de persones en un vídeo simultani, cadascú a casa. És molt útil i soluciona el problema que ens ha aparegut en haver optat que tothom s’estiga a casa. Però aquesta vesprada, mentre mirava a la pantalla del meu ordinador la meua redacció dispersa, no he pogut evitar de preguntar-me en quin món vivim.

Evidentment, nosaltres i el nostre treball som ara mateix l’últim dels problemes, la veritat. La gent es posa malalta i es mor a milers i ja no vull ni mirar les projeccions i els pronòstics que em fan arribar. Només espere que la contenció funcione, que tothom s’estiga a casa i que els sanitaris no col·lapsen contra aquesta allau que els ha arribat. I que vosaltres, els meus estimats amics de Berria i la gent del vostre país, estigueu bé. Cuideu-vos, per favor.

Va passar fa molt. Vaig anar a una llotja d’un equip de futbol basc de primera divisió a veure un partit i em vaig adonar que a la porta d’entrada hi havia dues fotos, l’una al costat de l’altra.

La primera mostrava la imatge institucional de qui aquells dies era president del govern basc i l’altra corresponia a Juan Carlos de Borbó. Atès que no em podia creure què veia, i valent-me de la bona relació que tenia amb el president de l’equip que m’havia convidat, li vaig demanar per què hi havia la foto del Borbó. Em va mirar amb aquella cara de qui no està gaire orgullós dels seus actes i em va respondre que hi havia aquella foto, a la vista de tothom, perquè Juan Carlos havia acceptat de ser president d’honor de la comissió especial constituïda per l’equip amb motiu del centenari.

I quina necessitat tenien de brindar al Borbó un honor com aquest? I quants aurreskus li deuen haver dedicat les diverses entitats públiques del País Basc que han venerat aquest equip durant dècades? Hem estat testimonis de les seves visites a empreses de pobles, a les seus de diversos mitjans de comunicació… És que aquests amfitrions del nostre poble que han convidat aquest rei ignoraven amb qui tractaven? Per ventura no van tenir coneixement dels seus negocis tèrbols abans no va arribar a abdicar?

Ara un jutge ja ha començat a investigar si el Borbó, per haver gestionat amb dirigents polítics de l’Aràbia Saudita l’adjudicació de les obres del TGV a un consorci empresarial d’Espanya, en canvi ha arribat a percebre cap suma de diners d’aquestes empreses. ‘El meu pare, quan va sortir d’Espanya el 1931, ho va fer amb una mà davant i una altra al darrere. Jo no me n’aniré així’, aquesta és una frase coneguda que adjudiquen a Juan Carlos de Borbó.

Periodistes i polítics saben bé quines són les seves aventures econòmiques.

Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi

Tribune de Geneve és el principal diari en llengua francesa de Suïssa i el que al costat de Neue Zürcher Zeitung representa la flor i nata del periodisme en aquell país. Aquesta setmana la Tribune va aparèixer un dia amb una gran fotografia a la portada del rei emèrit espanyol, explicant que la fiscalia suïssa investiga una comissió de cent milions de dòlars que creu relacionada amb el negoci de la construcció del TGV a l’Aràbia Saudita. Se suposa que aquesta comissió era per a Juan Carlos, que la va amagar a Suïssa i en va regalar una part a la seua amant, o una de les seues últimes amants.

La notícia ocupava la major part de la portada de la Tribune però ha passat prou desapercebuda als diaris espanyols. Les portades de l’endemà no en van fer cabal i molts mitjans van dedicar-hi espais tan petits i mal redactats com va ser possible.

No és que m’estranye. La premsa espanyola és així i tu i jo fa anys que ho sabem i que en parlem. Amb tot,  encara resulta espectacular de veure com fan caure una cortina de silenci en defensa de la monarquia, de l’entramat que sustenta això que es coneix per Espanya SA, el grup d’empreses político-econòmic en què el pare gestiona la part econòmica i el fill la política.

Fa molts anys que els mitjans espanyols traeixen el seu país i els seus lectors tapant les vergonyes de la monarquia. Les polítiques, les econòmiques o les sexuals, especialitats en què els Borbons solen ser notícia. La monarquia, de fet, s’ha aguantat en bona part per la censura. Si el paper de Juan Carlos el 23-F fos clar o els ciutadans fossen conscients de quants milions s’ha embutxacat jugant a ser el rei, és possible que tot hauria estat diferent i que la monarquia espanyola avui només seria un record del passat. Però és per això que ells tenen els diaris de la cort.

I quin descans, Martxelo, que no siguem com ells…

En les converses polítiques dels últims dies es comenta molt què pot donar de si la taula que acaben de formar els governs de Catalunya i Espanya. Tant en el vostre país com en el nostre podeu trobar tota mena d’actituds, des dels qui veuen la taula d’una manera molt optimista fins als qui no hi creuen per a res; i enmig, com en les paletes de colors, combinacions ben diverses.

En tot cas, sí que hi ha cert consens sobre el calendari dels èxits de la taula. Tothom creu que caldrà molt temps per a arribar als acords de contingut important. Es pot començar amb les qüestions materials, els acords que són més fàcils, i deixar per a més tard l’acord polític principal: trobar una sortida acordada al conflicte. Sigui quin sigui l’ordre de factors, pel camí tindrem temps de prendre la temperatura als dos costats de la taula, car l’acció diària ens donarà prou indicadors per a saber fins on està disposada a arribar cada part.

Aquesta setmana, per exemple, hem vist un fet que ens pot donar alguna pista sobre l’actitud que pot adoptar la part espanyola. Va passar al Congrés espanyol quan la diputada del PNB Josune Gorospe va preguntar a Carolina Darias, ministra espanyola de Política Territorial, sobre els seus plans perquè els treballadors públics que l’administració espanyola té a casa nostra sàpiguen èuscar.

La resposta de la socialista la podia haver donat exactament igual un membre del PP, sense haver d’alterar una sola paraula; que aquesta llengua podria valorar-se com a mèrit per a accedir a un lloc de treball públic, però mai com un requisit.

Fa uns quants mesos Pedro Sánchez s’omplia la boca amb el concepte de plurinacionalitat, i mira que de pressa que hem vist fins a on arriba la plurinacionalitat dels socialistes no catalans.

Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi

Dissabte vinent la capital de la Catalunya Nord viurà la manifestació més gran de la seua història. Es calcula que hi acudiran entre setanta i cent mil persones, una xifra que és fàcil d’entendre que resulta extraordinària per a una població de 120.000 habitants.

Ha estat convocada pel Consell per la República i significarà el retorn a Catalunya del president Puigdemont i dels consellers Comin i Ponsatí, ara en la seua condició d’eurodiputats i gaudint, per tant, de la immunitat que tota la Unió Europea, excepte Espanya, els reconeix.

L’acte s’ha presentat com una celebració. El govern legítim de Catalunya fa mesos que entaula una batalla difícil amb el govern espanyol en territori europeu. I per ara guanya sempre. Els tribunals belga, suís i escocès han frenat totes les euroordres enviades pels tribunals espanyols i la cort alemanya ha declarat el president Puigdemont innocent de les acusacions de rebel·lió i sedició que Espanya va presentar-hi en contra. A més, han tombat la pretensió del Parlament Europeu d’impedir-los ser eurodiputats.

Perpinyà serà, doncs, una celebració de tot això. I servirà a molts per a carregar energia. El desordre i el desconcert del sud, amb els partits independentistes concentrats, com boigs, a barallar-se entre si, té el seu contrapunt en l’audàcia i el rigor amb què es mou l’exili. I en la unitat. Puigdemont prové de l’antiga Convergència, Comín d’Esquerra i Ponsatí de més enllà. Però malgrat les diferències, sempre saben unir-se quan és la millor opció per al procés d’independència.

Aquesta generositat crec que la reconeixerà la gent, del nord i del sud, que omplirà Perpinyà dissabte que ve.

Això que ha passat amb el Mobile a Barcelona és sospitós. Aquests dies a Europa fan tota mena de congressos i reunions i els organitzadors no han decidit de cancel·lar-los pel coronavirus. Jo diria, Vicent, que ni tan sols hi ha hagut debat els dies anteriors. És que algú ha deixat d’anar a Londres perquè al centre hi hagi un barri xinès? I no deuen ser pas pocs els qui aquestes setmanes han volat de Londres a la Xina i de la Xina a Londres.

El fet que al Congrés de Mòbils assisteixin molts participants de la Xina i més països del seu entorn podria realment ser la raó per la qual tantes empreses s’han negat a participar en un dels aparadors més grans del món en aquestes tecnologies? D’acord amb l’índex de probabilitat, és cert que el potencial de contagi de la gent provinent de la Xina és més gran que no pas de la que ve de Noruega, car hi ha més afectats pel coronavirus a la Xina que no pas a Noruega. Però realment, quina és la probabilitat que algú que arriba de Noruega s’encomani a Barcelona? És ínfima, i no justifica de cap manera això que ha passat amb el Congrés Mundial de Telefonia Mòbil de Barcelona.

Hi ha un concepte, el de virus de la por, que s’ha fet servir molt aquests últims dies i que explica de manera molt clara què ha passat. La prioritat i la intensitat que aquestes notícies prenen als mitjans de comunicació creen un alarmisme inevitable i, per tant, s’estén més de pressa el virus de la por que no pas el virus real. Com també passa en molts àmbits de la vida, és difícil d’endevinar quin és el punt mitjà, perquè és clar que la solució no és amagar el cap com un estruç i fer com si res no hagués passat.

Aneu amb compte, els catalans, amb el Congrés de Mòbils, perquè aquests dies es veuen molts voltors sobrevolant Barcelona tot esperant de matar el cavall.

Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi

A voltes el món és molt petit i nosaltres no ens n’adonem. Dijous es va anunciar de manera oficial la notícia que s’havia esperat tota la setmana i el Congrés Mundial de Telefonia Mòbil de Barcelona s’ha suspès, aparentment a conseqüència de l’epidèmia del coronavirus desfermada a la ciutat xinesa de Wuhan.

L’impacte d’una suspensió com aquesta és marejador. S’esperaven cent deu mil congressistes provinents de tot el món. Els hotels de Barcelona afirmen que se’ls en va d’un cop de ploma el 10% de la facturació anual. Uns divuit mil llocs de treball, la majoria de baixa qualitat, però ocupacions en definitiva, s’han esfumat. L’aeroport de Barcelona perdrà una quantitat de vols enorme, i tot això que se’n diu oci nocturn –en la versió real i en l’eufemística (i lamentable) també– sembla que s’endurà un gran cop.

Allò que és extraordinari és com de cop i volta la globalització esdevé alguna cosa molt més que concreta. Al nostre país només hi ha hagut un cas detectat de coronavirus, a Palma. I no hi ha res que indique que a Barcelona hi puga haver cap perill per a la salut arran d’un congrés com aquest. I no obstant això el pànic s’ha desfermat i una crisi sanitària en una fosca ciutat de la Xina s’ha carregat un dels projectes més importants de l’any a Barcelona.

No s’acaba d’entendre. Corren rumors que hi ha alguna cosa de guerra entre la Xina i els Estats Units –diuen que al Congrés de Mòbils la presència de les operadores xineses era considerada ‘excessiva’ pels americans i que enfonsant el d’enguany en plena pugna per la tecnologia del 5G fan molt de mal a Pequín. També diuen que n’hi ha tres seus (Los Angeles, Xang-hai i Barcelona) i que l’última molesta els uns i els altres perquè és en terreny neutral.

Siga com siga, impressiona de comprovar com pot arribar a ser de petit el món, així que te’n descuides.

L’anunci de Quim Torra d’avançar les eleccions ha fet aixecar una onada que ha arribat al País Basc i ha sacsejat el calendari polític, les estructures dels partits i els mitjans de comunicació d’Àlaba, Biscaia i Guipúscoa.

Enguany tocaria votar a les eleccions del Parlament Basc, a la tardor, si s’esgotés la legislatura. Hi havia, aparentment, una sola variable que podia fer que s’avancessin les eleccions: el pressupost del 2020. Si s’acceptava, no s’avançarien, i, si es rebutjava, arribarien abans de l’estiu.

El lehendakari Urkullu va aconseguir d’aprovar-lo pactant –com no havia fet mai abans– amb Podem. Per tant, el govern basc hauria complert tots els requisits per a acabar la legislatura plàcidament. Tots pensàvem per això que Urkullu, seguint un criteri molt seu –les legislatures han d’esgotar-se i cal dur a terme amb normalitat les iniciatives previstes–, no avançaria les eleccions.

Però segons que sembla, aquesta setmana tot ha canviat, o no ha canviat res i ens hem tornat tots boigs. Ha començat un ball de dates sobre les eleccions avançades. Fins a quin punt l’avançament de les eleccions catalanes pot influir en el panorama polític d’aquesta part del nostre territori si són al maig i les de Vitòria entre el setembre i l’octubre? Molts mesos i l’estiu pel mig …

És evident que el panorama polític de Catalunya és molt incert i que és molt difícil de preveure quin serà el resultat de les eleccions, i és encara més complicat d’endevinar a quins acords es podria arribar una vegada fet públic. L’inestable panorama polític d’Espanya podria ser-ho més encara passades les eleccions de Barcelona, però amb una influència limitada en el nostre territori.

Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi

‘Estem molt allunyats.’ La frase, curiosament, la van repetir el president Torra i el primer ministre Sánchez durant les dues conferències de premsa al palau de govern català després de la primera entrevista oficial entre els dos.

Sentint-los parlar, l’evidència era màxima: estan molt allunyats. Sánchez va tenir el desvergonyiment de filtrar enmig de la reunió el paper que havia presentat a Torra per començar a parlar. Es basa en les demandes del president Mas a Mariano Rajoy del 2014. Com sona. De fet, Sánchez ho va defensar en públic i tot. El seu únic compromís verbal va ser donar tot el suport del govern espanyol al Mobile World Congress, que no en necessita gens, de la Moncloa, ara mateix –en tot cas del govern xinès si liquida l’epidèmia.

De substantiu, Sánchez no va aportar res de res, com va explicar clarament el president Torra en la seua intervenció. ‘No se sap quina és la seua posició ni què vol’, va dir. Sánchez es va limitar a llançar pilotes fora quan li van preguntar per les qüestions presentades pel costat català: autodeterminació i amnistia. Res de res. Ni parlar-ne. Ni tan sols va treure a la llum el federalisme que tant agrada de treure a passejar al PSC quan vol distreure el personal. Ni amnistia, ni autodeterminació, ni final de la repressió, ni federalisme. Només somriures.

‘Però bé, aquesta vegada, si més no, no ens peguen,’ vaig sentir dir a un company periodista. No és un gran argument, i és que a més és fals. Perquè mentre Sánchez deia en públic que s’obria pas a l’era del diàleg, l’Audiència espanyola embargava els comptes de l’advocat Gonzalo Boye, manipulant una vella querella relacionada amb ETA i destrossant ad hominem tota la jurisprudència prèvia.

El pal i la pastanaga. Pal per a qui no es rendeix i pastanaga per a qui es pensa que s’obre una oportunitat. Però poca pastanaga. No fos cas.

I ara què? Aquesta és la pregunta, Vicent, que més vegades m’han fet aquests últims dies, d’ençà que el president Quim Torra va anunciar que avançaria les eleccions. Sempre hi he respost igual: ‘Dubto que els catalans mateixos sàpiguen què passarà, així que jo tampoc no puc saber-ho.’

L’única cosa de què estic segur és (i no és la primera vegada que ho dic, això) que en els espais de presa de decisió de la intel·ligència de Madrid deuen estar molt contents per la divisió que ja es manifestava dins l’independentisme i que ha acabat d’esclatar ara. Pensaran que, si quan els independentistes anaven units, quan tenien el panorama clarament en favor, van arribar al 48% dels vots, amb la situació actual quedaran per sota i pot ser que no conservin la majoria al Parlament de Catalunya.

Recordem que les tres forces independentistes tenen en total 70 escons a la cambra que es dissoldrà d’aquí a un mes i que en l’anterior n’eren 72. Calen 68 escons per a aconseguir la majoria, així que la cosa no està per romanços. Un altre punt que no hem d’oblidar: l’únic objectiu a curt termini d’aquests espais d’intel·ligència és que els independentistes perdin la majoria. El PSOE té una alternativa per a aquesta situació.

Però àdhuc si els independentistes conservessin la majoria, en una situació tan crispada, podem tenir la certesa que hi haurà un acord entre els tres partits per a nomenar un president i formar govern?

En la lluita entre el PDECat i ERC, que Carles Puigdemont es presenti o no serà un factor decisiu, sabent que Oriol Junqueras no podrà, car l’han inhabilitat. Legalment, Puigdemont pot presentar-se, encara que no podrà fer campanya a sud dels Pirineus i, tal com va passar després de les eleccions imposades del 21 de desembre de 2017, tindria grans dificultats de ser proclamat president.

Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi

S’ha acabat l’anomenat ‘govern efectiu’. El 21-D del 2017 els catalans vam adjudicar la victòria electoral a tres partits, Junts per Catalunya, ERC i la CUP, que afirmaven que restaurarien el govern legítim de Catalunya.

Al cap de ben poc es va palesar que això no passaria. El 30 de gener de 2018 el president del parlament Roger Torrent va decidir de desconvocar la sessió d’investidura del president Puigdemont que els tres partits, inclòs el seu, havien decidit de convocar.

Llavors va començar la pressió per a formar l’anomenat ‘govern efectiu’, pressió a què no era en absolut aliena la voluntat de bona part de la maquinària del PDECat i d’ERC per a tornar a tenir un sou. Per això, excepte la CUP i els independents de Junts per Catalunya, tothom es va bolcar en l’intent de justificar-lo, teoritzant sobre les bondats de ‘recuperar les institucions’.

Però la realitat és que les institucions no s’han recuperat. L’estat espanyol ha interferit una volta i una altra la formació de govern i la mateixa gestió de parlament. Es va prohibir a Jordi Sánchez que fos president, es va empresonar en plena sessió d’investidura Jordi Turull i finalment es va permetre la presidència de Quim Torra. Però només durant un cert temps. Ara la Junta Electoral Central va decidir de desposseir-lo il·legalment de la credencial de diputat i el president del parlament va tornar a acatar, després d’haver acatat la suspensió il·legal de tots els diputats presos o exiliats.

Amb això es va trencar el fràgil govern efectiu. Junts per Catalunya no vol una repetició del 30 de gener quan en públic es van pronunciar grans frases prometent que es defensarien els drets del president Puigdemont i dels votants i després no es va fer res. Així que s’ha trencat el govern i ara els electors decidiran.

Abans de començar, Vicent, vull mostrar-vos la meva solidaritat per tot això que heu sofert aquesta setmana. Hem estat testimoni d’imatges terribles i experiències desoladores.

Dit això, us explicaré una cosa que ha passat aquí aquesta mateixa setmana. Resulta que les institucions promotores d’aquest tren d’alta velocitat que sembla no tenir fi han organitzat a Sant Sebastià unes jornades sobre la infrastructura. En l’acte d’obertura, el batlle de la ciutat, Eneko Goia, feia el seu discurs de benvinguda quan uns activistes van pujar a l’escenari, el van interrompre i van llançar pel micròfon diverses consignes contra el projecte ferroviari. Res de greu, res que en qualsevol democràcia consolidada no es prengui amb total normalitat. Però després d’haver acabat la protesta, el batlle Goia va recuperar el micròfon i els va escridassar dient-los ‘impresentables’ amb veu ferma, com si volgués demostrar la seva fortalesa davant tots els presents.

Però el batlle Goia n’està segur, que els únics impresentables d’aquella sala eren els activistes? Ell llavors com qualificaria aquests ministres espanyols que fa tota una dècada que menteixen deliberadament amb la data d’arribada del tren? I com qualificaria els obedients polítics bascs que acríticament fan d’altaveu d’aquestes mentides?

Goia va deixar passar una oportunitat d’or per a posar les coses al seu lloc i qualificar de la manera que cregués convenient tant el ministre espanyol Ábalos, que era assegut en aquella mateixa sala, com els altres ministres que han ocupat aquest càrrec les legislatures anteriors. Però no: és més fàcil que la Terra deixi de girar.

No oblidem que aquests activistes no cobren cap sou públic per dur a terme la seva protesta, però sí alguns dels mentiders que s’asseien en aquella sala. Gent que cobra diners públics per anunciar una data que tornaran a incomplir, de segur. Perquè ja són si més no deu les vegades en què s’ha retardat l’arribada anunciada del tren d’alta velocitat.

Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi

Aquesta setmana, Martxelo, el temps ha dominat l’agenda informativa del país, tot i que han continuat passant coses greus i importants en l’esfera política. La tempesta Glòria ens ha colpejat de sud a nord amb una violència inusitada, desconeguda per aquestes dòcils terres mediterrànies. Els bascs esteu acostumats a la mar, a l’oceà, a veure-us les cares amb un autèntic poder. Els catalans no coneixem aquesta Mediterrània d’ones altíssimes i cops terribles contra la costa. Estàvem acostumats a una dòcil superfície d’aigua que, quan s’enfadava, semblava rondinar més que una altra cosa.

La sorpresa ha estat especialment dura en el cas del delta de l’Ebre, a les comarques centrals del nostre país. Allà el desastre ecològic sembla no tenir límits. Els científics diuen que cal esperar, però les imatges que ens arriben són horribles. Davant els nostres ulls ha desaparegut una part de la nostra geografia, una part més que particularment important.

Important del punt de vista ecològic i natural, però important també del punt de vista polític i social. El combat contra els plans hidrològics espanyols va reunir i va donar forma a la comunitat humana de l’Ebre i la va recosir al país, pel nord i pel sud. I ara han estat molt tocats.

Molt tocats per la magnitud de l’accident, de la tragèdia, però molt tocats també perquè fa anys que denuncien, sense que els facen cas, que el riu porta al seu final un cabal insuficient que no aporta al delta el sediment que necessita. Això en un moment de crisi climàtica mundial i de creixement de l’alçada de la mar significava una amenaça palpable, que per desgràcia sembla que s’ha fet realitat. El debat serà dur perquè hi ha raons per a queixar-se i reclamar.

El tauler d’escacs català s’ha posat interessant. En lloc de jugar-s’hi una partida entre dos, se’n juguen moltes simultàniament, però no en un mateix tauler, sinó en taulers creuats i interdependents. Allò que passi en un tindrà conseqüències en els altres. I, per acabar-ho d’adobar, es tracta de partides internacionals.

En un, que en diuen ‘taula política’, es juga la partida entre els independentistes catalans i el govern d’Espanya. Fins fa molt poc ERC representava els independentistes catalans, però d’ara endavant serà la Generalitat la que se n’encarregui, una vegada que haurà acordat prèviament una estratègia de negociació amb partits polítics i entitats socials.

Hi ha un altre tauler, anomenat ‘hegemonia a Catalunya’, en què es juga el resultat de la rivalitat entre el PDECat i ERC. La inhabilitació del president Torra, la possibilitat que Puigdemont sigui candidat –si és que hi ha eleccions anticipades abans no s’aprovi el suplicatori–, el perill que els independentistes perdin la majoria, el propòsit del PSOE de conformar el tripartit juntament amb ERC i Catalunya en Comú… Mentrestant la CUP és a les grades, mirant.

També hi ha el tauler PSOE-ERC. Independentment de què passi en l’anomenada ‘taula política’, els dos partits es trobaran en aquest tauler conjunt, amb un blindatge a llarg termini.

I encara hi ha un altre tauler gran, que en direm ‘tauler d’Europa’, on participaran diversos agents, cadascú en el moment més oportú: el Parlament Europeu, els tribunals de Bèlgica, Escòcia i Suïssa, els tribunals de Luxemburg i Estrasburg també. Fins ara, en aquests territoris ha bufat un vent favorable als independentistes, però d’ara endavant els resultarà més advers.

Aquests taulers són interconnectats entre ells, i també amb més encara: de manera notòria en alguns casos, però també en l’ombra en uns altres. El PSOE s’esforçarà a fer veure que es tracta de taulers independents entre ells. No permetre-ho és a les mans dels independentistes.

Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi

El mes de juliol passat milers de catalans es van desplaçar a Estrasburg per defensar el dret de tres eurodiputats catalans a entrar al parlament i prendre possessió dels seus escons. Oriol Junqueras ja estava llavors a la presó i no va ser autoritzat a anar-hi, i Carles Puigdemont i Toni Comín van haver de restar a l’altre costat de la frontera alemanya, sense entrar en territori francès, avisats que la policia espanyola en tenia preparat el segrest.

En aquell moment Espanya com a estat va afirmar que no podien prendre possessió dels seus escons perquè no havien anat a Madrid a jurar la constitució. El cas es va consultar al Tribunal de Justícia de la Unió Europea i es va guanyar. I aquesta setmana Puigdemont i Comín han participat en el seu primer plenari a Estrasburg mentre Junqueras continua en una presó avui més injustificada que mai.

Però avui m’agradaria de ressaltar, Martxelo, de quina manera la premsa espanyola, part de la catalana i m’imagino que també part de la basca ha intoxicat aquest tema. Mentint.

Anar a l’hemeroteca i rellegir o remirar les anàlisis, les informacions, les portades, els comentaris en les tertúlies en què ens van dir de manera incontestable que el parlament europeu mai no acceptaria aquests tres diputats hauria de fer caure la cara de vergonya als nostres col·legues, però també hauria de fer reflexionar les nostres societats.

Quan Albert Camus i Jean Daniel es van enfrontar com a periodistes lliures a la major part de la societat francesa per les informacions sobre la independència d’Algèria, Camus va escriure que ‘una societat que tolera ser distreta per una premsa deshonrada corre cap a l’esclavitud’. Espanya hauria de reflexionar sobre això, ateses les indiscutibles evidències de mentida que ha destapat aquest cas.

Divendres ens va agafar per sorpresa que el president espanyol Pedro Sánchez designés la tolosana Arancha González Laya com a ministra d’Afers Estrangers. L’anterior al ram va ser el català Josep Borrell, que ara serà substituït per una basca.

Penso que, en el cas de Borrell, podem dir que, entre més motius, Sánchez el va designar perquè és català i perquè abans havia adoptat una actitud molt dura en contra de la independència de Catalunya; així va voler enviar un missatge tranquil·litzador als crítics del partit, a l’oposició i als mitjans de comunicació. No posaria qualsevol davant la comunitat internacional perquè funcionés d’escullera en el procés català. Posava qui era més jacobí que els mateixos jacobins francesos.

No podem dir que, en el cas de González, l’origen hagi estat una raó per a ser designada, car ha exercit tota la seva extensa vida professional a l’estranger i no té una carrera política de gran renom. El perfil de Borrell va ser completament polític –si bé amb un passat econòmic i financer. El perfil de González, en canvi, és completament econòmic.

És sabut que la designació de Borrell va tenir una acceptació pèssima entre molts independentistes catalans; que, considerant què passava, pensaven que es tractava d’una provocació. Entre el PNB també va tenir mala acceptació, però per un altre motiu: perquè quan va ser ministre de Transports va actuar de manera molt mesquina a l’hora de realitzar inversions en les infrastructures del País Basc.

La designació de González, en tot cas, ha posat de manifest la nostra ignorància. Ens ha enxampat amb cara de dir ‘qui és aquesta?’. Serà difícil que, a l’hora de gestionar les realitats nacionals de Catalunya i del País Basc, González actuï de manera més estricta que Borrell, això és cert. Però tampoc no podem esperar gaire d’una alta funcionària que durant tots aquests anys no ha donat cap senyal de vida.

Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi

Demà el president Carles Puigdemont i el conseller Toni Comín seuran a l’hemicicle de Parlament Europeu d’Estrasburg, en la seua condició de membres d’aquest. Per desgràcia, tot apunta en el moment d’escriure aquest article que el vice-president Oriol Junqueras, en canvi, no hi serà present. Tot i la decisió de Tribunal de Justícia de la Unió Europea que avala que és membre de Parlament Europeu i que afirma que hi hauria d’estar en llibertat. I tot i la reacció del mateix parlament, que els va reconèixer de manera immediata tots tres com a eurodiputats i va reconèixer que ho eren d’ençà que van ser elegits, en el darrer moment Estrasburg ha acceptat les decisions dels tribunals espanyols i ha retirat a Junqueras la condició de diputat.

Després de la proclamació de la independència de Catalunya l’octubre del 2017, una part del govern va prendre la decisió de provar d’evitar la violència que l’estat espanyol tenia previst de desencadenar engegant l’estratègia europea. No es tractava d’evitar conseqüències personals, sinó de transformar la realitat de país treballant en l’espai judicial europeu. Els catalans, i els bascs, som administrativament espanyols o francesos, però també europeus, i això vol dir que tenim uns drets com a ciutadans de la Unió. Es tractava d’explorar de quina manera la defensa dels drets civils dels ciutadans de Catalunya a Europa podia forçar l’estat espanyol.

Dos anys després d’haver obert aquesta estratègia, difícil perquè no tenia precedents, els fruits comencen a ser clars i insinuen que ací hi ha una via oberta. La presència de Puigdemont i Comín a l’hemicicle demà és una victòria política de primer ordre, després de tot allò que Espanya ha intentat per evitar-ho.

A la justícia espanyola se li van acumulant les bufetades judicials d’Europa; quan no és el Tribunal Europeu de Drets Humans són tribunals dels països d’Europa als quals ha tocat decidir sobre la qüestió catalana. Van començar essent uns pocs, però ara ja són molts. Cap dels tribunals dels estats europeus que aquests últims anys han hagut de publicar una resolució sobre la qüestió catalana (Bèlgica, Alemanya, Suïssa i Gran Bretanya) ha resolt en favor de la justícia espanyola. I han resolt, en canvi, sempre en favor dels exiliats o els presos.

Però no n’hi ha cap que hagi estat tan important com la d’aquesta setmana. I cal tenir en compte que la resolució del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (Luxemburg) és una resolució-resposta a una pregunta formulada pel Tribunal Suprem d’Espanya sense que ningú l’hi obligués. ‘Qui va dir-li que demanés una cosa així al tribunal de Luxemburg?’ Aquesta és la pregunta autocrítica que molts, en to de queixa, es fan a Madrid d’ençà que es va saber la resolució. Si el Suprem no hagués dut a Luxemburg la pregunta sobre la immunitat de Junqueras, és evident que la causa encara seria a les mans de la justícia espanyola malgrat que a la fi arribés a tribunal d’Estrasburg.

Així i tot, mentrestant, el mateix dia vam assabentar-nos de l’injust càstig d’inhabilitació que el Tribunal Suprem de Catalunya ha imposat al president Quim Torra. I dic que és ‘de Catalunya’ perquè és a Catalunya, no perquè sigui d’allà. Perquè estic segur que uns magistrats nomenats per un hipotètic Consell General del Poder Judicial de Catalunya no haurien pres la decisió de destituir un president per haver col·locat una pancarta.

Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi

La sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea reconeixent com a diputats el vice-president Oriol Junqueras i per extensió també el president Carles Puigdemont i el conseller Toni Comín ha capgirat espectacularment la situació política.

Junqueras continua, il·legalment, a la presó, però la fotografia d’ahir de Puigdemont i Comín ensenyant triomfants les seues acreditacions i entrant al Parlament Europeu, mig any després que no tocava, és la imatge d’una gran victòria. Durant sis mesos Espanya i els seus aliats han provat de frenar la voluntat popular però no han pogut.

Espanya, finalment, s’ha estavellat contra la justícia europea. I de totes les respostes possibles, el TJUE ha ofert la més dura possible. Van ser molt significatius també els gests del president de Parlament Europeu i de la mateixa cambra parlamentària que, en qüestió de poques hores, van solucionar tots els tràmits que normalment duren uns quants dies.

Políticament la situació s’ha complicat molt per a Pedro Sánchez. El TJUE diu de manera clara que Junqueras ha de ser alliberat i ha d’acudir a Brussel·les per poder-se acreditar-se com a eurodiputat. I ERC, com és lògic, exigeix ​​el compliment de la sentència com a condició per a poder ajudar a la investidura. Esquerra ha congelat tota negociació amb el PSOE i serà difícil que puga abstenir-se o votar que sí a un govern que manté il·legalment el seu president a la presó.

Espanya hauria d’aprendre la lliçó, però és evident que no ha estat el cas. Perquè minuts després d’haver-se anunciat la resolució sobre Junqueras, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya anunciava la inhabilitació del president de la Generalitat, Quim Torra, per haver penjat una pancarta. Un nou escàndol en potència, que podria ser que acabés també als tribunals europeus.

Es van introduir amb gran força en els comicis espanyols del 2016, van arribar a guanyar-los a Àlaba, Biscaia i Guipúscoa i van arribar a trencar l’hegemonia sustentada pel PNB durant molts anys. I en veure que havien generat una il·lusió incipient en molts àmbits de la societat, i comptant amb els resultats favorables que havien obtingut, els dirigents de Podem d’aquells anys van arribar a defensar que tenien vocació de substituir el PNB.

Però van atorgar la raó a la tesi que sostenia que aquell era un fenomen estatal, car no van tornar a obtenir resultats tan bons en els següents comicis institucionals al Sud del País Basc. La tendència a la baixa que havien començat a Espanya els va influir en la baixada tant com els havia influït en la pujada.

Fa poques setmanes que Pedro Sánchez i Pablo Iglesias han tancat el seu acord per a conformar una coalició de govern a Espanya. I la nova parella necessitarà el vot favorable del PNB per a investir Sánchez al congrés espanyol les setmanes vinents. I per una altra banda el govern basc i Podem han signat aquesta setmana un acord per al pressupost del 2020.

És difícil, doncs, de no establir una estreta relació entre els dos esdeveniments. És a dir, que un no s’interpreti a conseqüència de l’altre. I és que el PNB mai no acceptaria que el seu vot convertís Pablo Iglesias en vice-president si els membres bascs del seu partit rebutgessin el pressupost del govern basc, tal com l’any anterior.

El nou estatut d’autonomia és una de les qüestions importants que comprenen l’agenda política basca, i, tal com s’ha constatat fins ara, sembla que respecte de la qüestió del dret de decidir Podem podria aproximar-se més a l’eix PNB-PSE que no pas a EH Bildu.

I tot plegat fa pensar que, si arriba a materialitzar-se l’acord sobre el nou estatut, podria estructurar-se una majoria àmplia en els tres territoris occidentals bascos, que deixaria el PP i EH Bildu.

Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi

La setmana vinent serà molt especial a Catalunya. Dilluns hi haurà la vista a Brussel·les del president Puigdemont sobre la nova demanda d’extradició. Per a dimecres el Tsunami Democràtic ha convocat una acció durant el partit de futbol entre el Barça i el Madrid, dijous el Tribunal de la Unió Europea decidirà sobre la possible immunitat del vice-president Junqueras a partir de la seua condició de diputat europeu, i el cap de setmana ERC farà un congrés especialment important enmig de la difícil negociació sobre la investidura de Pedro Sánchez.

És, doncs, una setmana d’alt voltatge polític, en què es concentren les grans vies de resposta política de l’independentisme, després de la proclamació de la independència i el 155. Coincidiran en pocs dies la internacionalització del marc jurídic, la resistència al carrer i la pressió política derivada de les victòries electorals.

En la confrontació entre Catalunya i Espanya és evident que, dos anys després, les febleses de l’independentisme les han posades constantment en relleu observadors i analistes. Hi són i no es poden discutir: fragmentació, manca d’anàlisi compartida, partidisme, indefinició sobre el mètode a seguir, etcètera.

Però a banda aquesta realitat n’hi ha una altra que crec que es minimitza massa vegades i que aquesta setmana que ara comença palesa que és molt consistent també. És l’enorme capacitat de resistència del moviment independentista i la solidesa que aquesta capacitat li atorga a mitjà i llarg termini. Fins al punt que aquesta setmana ens mostra d’entrada una Espanya acorralada en tots els fronts: depenent políticament de Catalunya, amb problemes seriosos a Europa conseqüència de l’estratègia judicial de l’independentisme i amb un carrer disposat a tot i impossible de controlar.