Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Biblioteca

<3/4>

Nocturns

03.03.2003

Sempre som a temps de plegar


M’ha arribat l’hora de recuperar la vella requesta dels surrealistes: un dels majors plaers de l’escriptura és comprometre’s. No pas en una gran causa, no pas en una noble empresa, altruïsta, justiciera o constructiva. En l’arbitrarietat, en l’absurd, en el sentiment, en el caprici, en l’insult, en qualsevol cosa sempre puc dir: escric per comprometre’m. Puc afirmar, i em plau de fer-ho: sóc els meus personatges. Algú em podrà dir, com es pot ser alhora un que li fas dir que sí i l’altre que li fas dir que no?, i tindrà raó: no es pot ser, com no ho era Shakespeare, l’avar, el criminal, el pusil·lànim i l’àngel; tot i que en alguna ocasió, també, sí senyor, per què no, en tots hi ha alguna cosa teva, en algun moment diran la bàrbara veritat que no negaries, i en tot cas això no es contradiu amb la responsabilitat en les idees de fons. Pots triar, pots distingir —encara hi ha declaracions certes i d’altres falses, també els personatges menteixen— però ja no té cap força la retòrica com a excusa, la ficció com a amagatall, la màscara com a coartada. Què som, tots plegats, una colla de criatures jugant a fer malvestats en el pati del món més brutal de la Història? Allò que no s’és capaç de sostenir amb la pròpia cara i el propi nom, mal es sostindrà protegit per l’estratagema. I tanmateix, protegir-se és inútil: elaboradament, el poeta s’esforça a fugir, i ja ningú no el persegueix. Ser covard davant d’un enemic real pot ser més o menys indigne, però ser covard davant de no-res és idiota.
Si algú ha dubtat de la meva intenció de dir allò que he dit, no m’estic de tornar a dir que ho he dit, i que en el cas que ara interessa qualsevol afirmació sobre el català, és a dir sobre l’idioma, la literatura, els poetes, els polítics i els prohoms feta per personatges de contes i novel·les —en especial a L’Àngel
d’Hora en Hora i a El Troiacord— no són substancialment diferents de les que jo podria fer, i he fet més d’un cop en discussions de sobretaula i en actes públics, i només es diferencien de les que faria en una sessió acadèmica, en un article o en qualsevol text teòric, en el to i els adjectius, en algun matís resultant de la circumstància i l’humor, en això tan poruc que se’n diu el rigor intel·lectual, però mai en la substància.
L’idioma literari català és un instrument desafinat, sense una jurisprudència contrastada —la que podria ser-ho no la recolza context suficient—, sense textos canònics, sense un diccionari fiable i complet, amb unes normes gramaticals incoherents i vacil·lants —i tan complicades que condemnen el gruix de la població a un perpetu analfabetisme secundari—, amb una ortografia obsoleta i arbitrària —els exemples de tot això quilomètricament excedeixen l’abast d’aquesta introducció—, producte avortiu d’un salt en el buit de l’idioma rural, sense disciplina filosòfica, a l’inculte argot colonitzat per l’anglès estàndard, i així postureja entre la frivolitat dels robatoris medievalitzants i els préstecs d’alt interès d’una modernitat tan insubstancial com efímera.


Amb un altre model literari, les possibilitats expressives haurien estat no sé si millors o pitjors —aquí els valors són relatius—, però diferents. El català presenta bones condicions tècniques objectives per la hipotaxi: capacitat pronominalitzadora i percentatge monosil·làbic que el situen en avantatge sobre el francès i el castellà respectivament, i sobre els dos idiomes, per tant, en conjunt, però té en contra la tradició. En la llengua d’un país sense cort, sense cos legislador ni literatura científica, amb una població majoritàriament pagesa i comerciant, no es desenrotlla la hipotaxi, i quan es fa, es copien estructures, del castellà en el nostre cas, i en menor mesura del francès. Els únics autors canònics hipotàctics amb èxit són Riba i Espriu, de fet els únics pròpiament cultes que han practicat la prosa catalana —significativament, poetes tots dos—. Si ho confrontem amb el seu cultiu del lèxic i la prosòdia, a Carner i a Foix no sembla que la sintaxi els interessés gaire, Ruyra i Pla la menyspreen, i Ferrater, a la manera dels existencialistes, s’instal·la en la immediatesa expressiva. Hem d’esperar l’afrancesat Todó per trobar un practicant sistemàtic i efectiu de la prosa hipotàctica.
El cas més significatiu, perquè documenta alternatives dins d’un mateix autor, és el de la senyora Rodoreda. Flaubertiana avantatjada, troba les seves millors planes en la impostació de la senzillesa, gairebé de la ximpleria humana. Cal ser molt cínic, i fa tot l’efecte que la senyora Rodoreda ho era, per reproduir amb tanta cura els mecanismes psicològics del pensament pla, dels automatismes de la irreflexió, en el límit de l’estupidesa i, evidentment, en les antípodes de la hipotaxi. En aquest aspecte, i potser en general, el més reeixit de la seva obra són alguns contes i dues novel·les, La Plaça del Diamant i El Carrer de les Camèlies. Quan la senyora Rodoreda vol jugar a una literatura de registres, resulta menys original —anava a dir menys autèntica—; és el cas d’Aloma i Mirall Trencat. Cal anar a l’altre extrem, també en la radicalitat, per trobar una altra peça reeixida, La Mort i la Primavera. Aquesta, però, no ha estat cap èxit de públic, i sempre m’he preguntat fins a quin punt l’obtingut per les altres, per la celebèrrima La Plaça del Diamant sobretot, no venia de la tradicional tendència del públic majoritari a negar la dimensió irònica de l’expressió artística. Quan la senyora Rodoreda es burla sense misericòrdia d’una pobra menestraleta de Gràcia, i de passada es passeja per la misèria del país, la gent salta per damunt de la burla i acaba veritablement entendrida amb els gallinacis —més que colombacis— circumloquis de la Colometa. El mecanisme —en part d’autodefensa— és molt habitual, i n’hi ha multitud d’exemples cèlebres. Ja no és l’artista qui s’amaga rere els recursos retòrics de la seva disciplina, és el públic mateix qui refusa interpretar-lo.

Per sortir de la literatura, recordem el gran èxit de l’ària adreçada a Cherubino «Non più andrai, farfallone amoroso» del Figaro, on Mozart es fot de les arengues militars. El públic no volia saber res de sàtires: el va enardir la música marcial, i van aplaudir rabiosament.
Quan els recordes la ironia de la literatura, la majoria de la gent s’emprenya. Es neguen a reconèixer les reticències, es neguen a riure amb Kafka, tal com feien els seus amics, es neguen a petar-se de riure amb una burla tan cruel com el «Ne me quitte pas» de Brel: ovinament prefereixen la dubtosa, tòpica, més aviat ridícula noblesa gregària de la tragèdia impostada. I això no obstant, cal reconèixer que l’efectivitat de la sàtira planta les arrels en la solvència amb què és tractada la matèria satiritzada, en l’ambigüitat de sentiments del receptor, obligat a posar-se en entredit, a escorcollar els seus principis. Efectivament, també com a fanfara militar, la resolució del «Non più andrai» és molt bona.
Tret d’alguna excepció, només es generen polèmiques literàries de fons quan algú es permet interpretacions alternatives dels clàssics. Com les criatures, el públic estàndard sempre vol sentir la mateixa versió del conte, i les variants són acollides amb hostilitat. En certa mesura és lícit: quan un demana un civet de senglar, vol el civet de senglar de tota la vida. Els experiments, una altra estona. Té, per tant, una obligació, un compromís, l’autor amb el públic? Cap que vagi més enllà de la coherència amb la pròpia idea de la poesia, és a dir del món. Un mateix és l’únic destinatari dels seus poemes, la resta és faramalla.
Em vaig criar en les idees de l’esquerra, i si fins ara, emprenyades i matisos al marge, no me n’he divorciat, les possibilitats pel futur són pèssimes. M’he proposat de creure en un repartiment equitatiu dels beneficis, en la justícia social i en l’abolició o el pal·liatge si més no de les prerrogatives i els robatoris dels poderosos. Però els principis de la democràcia no tenen projecció en l’art, i qui pretén fer-hi arribar els mecanismes comet un trànsit il·legítim entre categories. El gust de la majoria de la població, i tot i que molts ho pensen, pocs s’animen a dir-ho, és una porqueria. A més de perniciós pel resultat, escriure pensant en els lectors és tan vacu i vanitós com, en la vida en general, actuar pensant en l’aplaudiment dels altres, com actuar pensant només en l’èxit. És, com a mínim, immoral.
Tot i que segurament no n’hi ha per tant, o tant hi fa. Com diu Ausiàs March,

L’home avar son bé·n dinés està,
hy en lo delit del cohyt, lo fembrer;
l’om ergulós desiga honrat ser,
mas entre ssi açò diverç serà.

L’Autor
Barcelona, XII·1999 / V·2002.

Recomanats

Narrativa

Poesia

Últimes notícies