Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Biblioteca

<1/4>

'Poesia completa'

21.05.2007

LA BALENGUERA


La balenguera fila, fila,
la balenguera filarà.

Cançó Popular.

La balenguera misteriosa,
com una aranya d’art sutil,
buida que buida sa filosa,
de nostra vida treu el fil.
Com una parca bé cavila,
teixint la tela per demà.

La balenguera fila, fila,
la balenguera filarà.


Girant la ullada cap enrera,
guaita les ombres de l’avior,
i de la nova primavera
sap on s’amaga la llavor.
Sap que la soca més s’enfila
com més endins pot arrelar.

La balenguera fila, fila,
la balenguera filarà.


Quan la parella ve de noces,
ja veu i compta sos minyons;
veu com davallen a les fosses
els que ara viuen d’il·lusions,
els que a la plaça de la vila
surten a riure i a cantar:

La balenguera fila, fila,
la balenguera filarà.


Bellugant l’aspi, el fil cabdella,
i de la pàtria la visió
fa bategar son cor de vella
sota la sarja del gipó.
Dins la profunda nit tranquila,
destria l’auba qui vendrà.

La balenguera fila, fila,
la balenguera filarà.


De tradicions i d’esperances
tix la senyera pel jovent,
com qui fa un vel de nuviances
amb cabelleres d’or i argent
de la infantesa qui s’enfila,
de la vellura qui se’n va.

La balenguera fila, fila,
la balenguera filarà.




LA SIRENA

Jo sé una cala profunda
on habita el vei-marí;
el rocam que la circumda
perfuma l’olor de pi.

El pescador solitari
s’asseu damunt el penyal,
i amb sos ulls de visionari
mira l’aigua del fondal.

En la cala moradenca
l’ombra d’horabaixa creix,
i el crestall només se trenca
si a flor d’aigua surt un peix.

La calor de l’estiuada
és febre de voluptat
sota la pell bronzejada
del pescador ensonyat.

L’atrau l’ona que tremola;
desnua el cos indolent,
i se tira dins la gola
de l’antre fosforescent.

S’espolsa, braceja i xala,
amarant-se de frescor...
De sobte, veu en la cala
una estranya lluentor.

És l’escata d’una cua
que la mar torna engolir;
llavors d’una dona nua
veu el bust alabastrí.

A flor d’aigua el pit rosseja,
se bada el llavi vermell,
i perles de llum goteja
la negror de son cabell.

Ell l’encalça, l’abraona
i besa son llavi humit;
ella un instant s’abandona,
amb el cos mig adormit.

Mes la cua que esgarrapa
se revincla i tiny de sang
el pescador; i s’escapa
la sirena de cos blanc.



. . . . . . . . . . . . . . . . . . .

Ella és d’una raça morta
la sola qui sobreviu;
ella de la xarxa forta
lliberta l’eixam catiu.

Ama el cor de l’aspra timba
on penetren les marors
per la cova qui les nimba
de fantàstiques clarors...

Ama, en la quilla sospesa,
encomanar amb les mans
la divina ubriaguesa
al vaixell i als tripulants.

Ama l’Angelus que plora
en els ecos de la mar...
Mes se plany des d’aquella hora
que un bes d’home va tastar.

Un desig ardent la fibla,
com al pescador mateix;
i en la còpula impossible
somnia la dona peix.


La relíquia

Faune mutilat,
brollador eixut,
jardí desolat
de ma joventut...
Beneïda l’hora
que m’ha duit aquí.
La font qui no vessa, la font qui no plora,
me fa plorar a mi.
Sembla que era ahir
que dins el misteri de l’ombra florida,
tombats a la molsa,
passàvem les hores millors de la vida.
De l’aigua sentíem la música dolça,
dintre la piscina guaitàvem els peixos,
collíem poncelles, caçàvem bestioles,
i ens fèiem esqueixos,
muntant a la branca de les atzeroles.

Ningú sap com era
que entre l’esponera
de l’hort senyorívol,
fent-lo més ombrívol,
creixia la rama d’antiga olivera.
Arbre centenari,
amorós pontava la soca torçuda,
perquè sense ajuda
poguéssim pujar-hi.
Al forc de la branca senyora i majora
penjàvem la corda de l’engronsadora,
i, venta qui venta,
folgàvem i rèiem, fins que la vesprada
la llum esvaïa de l’hora roenta,
de l’hora encantada.

Somni semblaria
el temps que ha volat
de la vida mia,
sense les ferides que al cor ha deixat;
sense les ferides que es tornen obrir
quan veig que no vessa,
ni canta ni plora, la font del jardí.

Trenta anys de ma vida volaren depressa,
i encara no manca
penjat a la branca
un tros de la corda de l’engronsadora,
com trista penyora,
despulla podrida d’un món esbucat...

Faune mutilat,
brollador eixut,
jardí desolat
de ma joventut.


DESOLACIÓ


Jo só l’esqueix d’un arbre, esponerós ahir,
que als segadors feia ombra a l’hora de la sesta;
mes branques una a una va rompre la tempesta,
i el llamp fins a la terra ma soca migpartí.

Brots de migrades fulles coronen el bocí,
obert i sens entranyes, que de la soca resta;
cremar he vist ma llenya; com fumerol de festa,
al cel he vist anar-se’n la millor part de mi.

I l’amargor de viure xucla ma arrel esclava,
i sent brostar les fulles i sent pujar la saba,
i m’aida a esperar l’hora de caure un sol conhort.



Cada ferida mostra la pèrdua d’una branca;
sens jo, res parlaria de la mitat que em manca;
jo visc sols per a plànyer lo que de mi s’és mort.


DOL

I

Sé d’una vella consirosa
a qui sos fills varen deixar
per la fortuna fabulosa
de l’altra banda de la mar.

Com la grisor d’un ull d’oracle,
mira la fonda solitud,
esperant l’hora del miracle
que li retorni el bé perdut.

Com ella guaita la marina,
mon pensament vetlla, abocat;
mes la finestra on s’inclina
s’obri davant l’eternitat...

Arriba un jorn que nostra vida
ja no veu res en l’avenir,
mes, a l’hivern rejovenida,
en la dels fills torna florir.

Tèbia dolcesa els ulls amoixa
de pressentir la tendra mà
que en acabant l’última angoixa,
piadosament els tancarà.

I de llur vida l’auriola
ens sembla veure en lo futur,
que nostres cendres agombola,
assoleiant el vas obscur.

Però si cau llur jovenesa
i se’ns acluca l’ideal,
què n’ha de fer de sa vellesa
l’àrida soca paternal?

Cap a l’abisme que ens espera
mon pensament amolla el fruit,
com el brancam d’una figuera
tota penjada sobre el buit.

Llum de records passa allà enfora,
pluja d’estels en la negror.
No me’n sé anar, no, de la vora
de mon terrible mirador.

Com en el fons d’un vell retaule
llisquen els dos adolescents;
passen, ulls clucs, sense paraula,
com a somnàmbuls somrients.

Passa la flor de l’amor mia,
passen en creu aquelles mans
que ma tendresa cobdicia,
per a besar-les com abans.

De la foscor mai explorada
pugen alens d’oratge fred,
que ma existència amenaçada
fan tremolar com un llumet.

Cal defensar la flama incerta
d’aquest llumet feble i morent?
Per a tancar la porta oberta,
cal que forcegi contra el vent?

Entri la ratxa qui em perfuma
amb la fetor d’un món podrit;
munti l’oreig que duu l’escuma
de les rompents de l’infinit!


II

Ombra divina, protectora
de l’aliança dels dos mons,
jo torn a tu; mon cor enyora
les oblidades oracions.

Aquí tot parla de l’imperi
a on sojornen els difunts;
aquí batega el gran misteri
que vius i morts escalfa junts.

Sols la fredor d’aquestes lloses
calma la febre de mon front,
davant les úlceres descloses
de l’Enclavat en creu d’afront.

Els qui duim l’ànima ferida,
com els captaires afollats,
entre el tumulte de la vida
ens hi trobam desemparats.

Mes en el temple que il·lumina
com un estel la llàntia d’or,
l’eternitat s’hi sent veïna,
afalagant el nostre cor.

I els endolats, al peu de l’ara,
sentim els morts més avinent,
i a eixugar el plor de nostra cara
ve la carícia de l’absent.

Recomanats

Narrativa

Poesia

Últimes notícies