Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Biblioteca

<4/32>

L'assassina

02.06.2009

I
Mig estirada vora la llar de foc, amb els ulls clucs i el cap repen-
jat al graó que la gent de l’illa anomena «peu del fogar», la vella
Khadula, que tothom coneixia pel nom de Iannú Frànguissa, no
dormia, sinó que sacrificava el son al costat del bressol de la seva
petita néta malalta. La partera, la mare del nadó sofrent, s’havia
adormit al seu llit baix i miseriós.
El llantió que penjava del faldar de la llar s’anava esmorteint.
Més que llum, projectava ombra sobre els pocs mobles atro t i-
nats, que de nit semblaven més nets i més dignes. Les tres teies
mig consumides i el gran tió recte de la llar feien molta cendra,
poca brasa i una flama a penes crepitant que recordava a l’ancia-
na dejuna la seva filla petita absent, la Krinyó, que, si ara hi fos,
xiuxiuejaria amb una lleu cantarella: «Si és amic, que estigui ale-
gre; si és dolent, que la passi magra...»
La Khadula, a qui anomenaven Frànguissa, o també Frango-
iannú, era una dona que vorejava la seixantena, de constitució
ferma, trets marcats, caràcter homenívol, amb dues petites pun-
tes de bigoti damunt els llavis. Rememorant tota la seva vida,
s ’ adonava que no havia fet altra cosa que servir els altres. De pe-
tita, servia els seus pa res. En casar-se, va convert i r-se en l’escla-
va del seu marit —i tanmateix, a conseqüència del seu pro p i
c aràcter i de la feblesa de l’home, era alhora la seva tutora—;
quan va tenir fills, va esdevenir serventa dels fills; quan els
seus fills van tenir fills, es convertí de nou en la servidora dels
n é t s .
El nadó havia nascut feia dues setmanes. La seva mare havia
tingut un part difícil. Era la dona que dormia al llit, la filla primo-
gènita de la Iannú, la Delkharó Trakhílena. S’havien afanyat a ba-
tejar la criatura al desè dia perquè estava malalta; tenia una mala
tos, tos ferina, acompanyada de contraccions gairebé espasmò-
diques. Un cop batejada, semblà que millorava lleugerament, el
primer vespre, i la tos va cedir una mica. Durant moltes nits, la
Iannú no havia permès que els seus ulls tastessin el son, ni havia
donat repòs a les parpelles, vetllant al costat del nadó, que no s’i-
maginava quins esforços exigia dels altres ni quins turments hau-
ria de suportar si sobrevivia. I la petita no era capaç ni de sentir la
p regunta que només l’àvia formulava dins seu en secret: «Déu
meu, ¿per què també havia de venir al món aquesta criatura?»
L’anciana li mussitava cançons per adormir-la, i hauria pogut
cantar els seus patiments en vers damunt el bressol de la petita.
Durant les nits precedents havia arribat veritablement a embo-
gir, evocant totes aquestes sofrences en prosa.

En imatges, en es-
cenes, en visions, li havia retornat al pensament tota la seva vida,
la seva vida inútil i vana i feixuga.
El seu pare era estalviador, feiner i assenyat. La seva mare era
malvada, re n e g a i re i envejosa. Era una d’aquelles bruixes de la
seva època. Sabia encanteris. L’havien perseguida dues o tres ve-
gades els bandolers, els nois valents d’en Karatasos i d’en Gatsos
i dels altres capitostos de Macedònia. Van actuar així per venjar-
se’n, perquè els havia fet encanteris i no els anaven bé els nego-
cis. Feia tres mesos que no actuaven i que no podien pre n d re
botí de ningú, ni de turcs ni de cristians. El govern de Corint
tampoc no els havia enviat ajut.
L’havien perseguida de baixada, des del cim de Sant Atanasi
fins a la plana del Profeta Elies, la dels plàtans gegantins i la font
abundosa, i d’allà cap a Merovili, al vessant de la muntanya, entre
els boscos i els matollars. Ella va provar d’amagar-se dins un bar-
dissar profund, però els homes no es van deixar enganyar. La re-
mor de les fulles i les branques, i la seva por mateixa, que feia tre-
molar la vegetació, la van trair. Aleshores va sentir una veu aspra:
—Ah, noia, t’hem enxampat!
Va saltar de dins dels arbustos i va posar-se a córrer com una
t ó rtora espantada, aletejant amb les seves folgades mànigues
blanques. Ja no hi havia esperança que se salvés. Temps enrere,
la primera vegada que l’havien perseguida, havia aconseguit
a m a g a r-se a Pirguí, perquè en aquell indret hi havia molts via-
ranys. Aquí, a Merovili, no hi havia corriols ni laberints, només
arbredes i bardissars intransitables. La mare de la Frangoiannú,
la Delkharó, que aleshores era jove, botava com un cabirol d’ar-
bust en arbust, descalça, perquè ja feia molta estona que havia
deixat enrere les sandàlies —un dels perseguidors n’havia agafat
una com a botí—, i les espines se li clavaven als talons i li talla-
ven i li ensangonaven els turmells i els peus. Aleshores, enmig de
la desesperança, li va venir una inspiració.
Més enllà del matollar, al vessant de la muntanya, hi havia
una olivereda cultivada, l’única de la contrada, anomenada el Pi
d’en Moraïtis. El vell Moraïtis, el pare del propietari, havia mi-
grat de Mistràs a aquesta terra devers la fidel segle anterior, a l’è-
poca de Caterina la Gran i d’Orlov.*El pi famós es dreçava al bell
mig de les oliveres, com un gegant entre nans. L’ a r b re mil·lenari
era buit prop de l’arrel, a la part de baix del tronc gegantí, que ni
tan sols cinc homes no podien arribar a abraçar. Els pastors i els
pescadors l’havien buidat, li havien arrencat el cor, li havien tre t
les entranyes, per obtenir-ne teies en abundància.

I amb aquella
t e rrible ferida en les fib res, en les vísceres, el pi encara va sobre-
v i u re tres quarts de segle, fins al 1 8 7 1. El juliol d’aquell any, els
qui vivien a la vora del mar, a milles de distància, van sentir un
f o rt terratrèmol. Aquella mateixa nit el gegant es va esfondrar.
Fou en aquella cavitat, dins la qual podien seure còmoda-
ment dos homes, que va córrer a amagar-se la mare de la Fran-
goiannú actual, la Delkharó, aleshores acabada de casar. L’estra-
tagema era desesperat, gairebé pueril. Tan sols estava oculta en
la seva imaginació, com els infants que juguen a fet i amagar. Els
perseguidors la veurien, sens dubte; descobririen el seu amaga-
tall. Només era invisible pel darrere, no pas pel davant. Quan els
t res bandolers haguessin passat el pi, la veurien allà dins, com
immobilitzada.
Els tres homes van córre r, van passar per davant de l’arbre
i van continuar corrent. Dos d’ells ni tan sols no es giraren per
mirar. Creien que la noia corria davant seu. Només a l’últim ins-
tant va tombar-se el tercer, presa d’alguna inquietud, i va mirar a
tot arreu llevat del tronc del pi. Va veure l’arbre juntament amb
els altres objectes, però sense pensar que el seu tronc tenia una
cavitat i que a dins es podia amagar una persona. Tant si conei-
xia com si ignorava l’existència del forat, en aquell instant no li
va venir al pensament. Escrutava el paisatge per mirar de des-
cobrir en algun indret l’abisme que sens dubte l’havia engoli-
da, perquè no hi havia cap clot visible on pogués amagar-se. Les
dríades, les nimfes dels boscos que ella potser invocava quan feia
encanteris, la van pro t e g i r, van encegar els seus perseguidors,
van llançar-los als ulls una boira verdosa, una tenebra d’herba
tendra, i ells no la van veure.
La dona jove va salvar-se de les urpes dels tres homes. I des-
prés d’aquells fets va continuar fent encanteris contra els bando-
lers, uns encanteris que els frustraven totes les empreses, de
manera que ja no trobaven botí enlloc, fins que Déu va voler
aquietar les coses, i el sultà Mahmut va obsequiar Grècia amb
«les illes del diable», com en diuen, que llavors van deixar d’es-
tar exemptes de taxes i de controls. El saqueig va ser substituït
pel cobrament d’impostos, i d’aleshores ençà tot el poble elegit
t reballa incessantment per al gran estómac central, l’estómac
que «no té orelles».*
La Khadula Frànguissa, tot i que era molt petita, ja havia nascut
en aquella època i re c o rdava totes aquestes coses, que la seva
m a re li havia contat més tard. Després, quan va créixer i va fer
divuit anys, i en certa manera es calmà la situació, en el temps del
president Capodístrias,**els seus pares la van casar amb en Ian-
nis Frangos, l’home que la seva muller va anomenar «Caputxa»
i «Ben-comptat».


No li havia posat aquests dos malnoms sense raó, la seva mu-
ller Khadula. Havia començat a dir-li «Caputxa» abans de casar-
s’hi, en una època en què ella se’n solia mofar —amb la seva ma-
lícia de noieta, sense saber que en Iannis havia de ser el seu home
i el seu destí— perquè en lloc de fes portava una mena de caput-
xa llarga, de color vermell cendrós, amb una borla curta. Més
tard, després de casar-s’hi, li va treure el nom de «Ben-comptat»
p e rquè acostumava a repetir la frase «ben comptat, surt això»
i p e rquè, d’altra banda, era incapaç de comptar quatre rals o el
sou de dues jornades sense equivocar-se. Si la Khadula no ha-
gués estat amb ell, li haurien aixecat la camisa un dia sí i l’altre
també; mai no li haurien retribuït correctament la feina que duia
a terme als vaixells, al carenador o a la drassana, on tre b a l l a v a
com a fuster o com a calafatador.
Havia estat durant molt de temps aprenent i ajudant del pare
de la Khadula, que es dedicava al mateix ofici. Quan el va veure
tan innocent, de tan bon acontentar i tan modest, el vell va co-
mençar a apreciar-lo i va decidir fer-lo gendre seu. Com a dot li
va donar una casa rònega, a punt d’ensorrar-se, situada a l’antiga
Ciutadella, on havia viscut gent temps enre re, abans del 1 8 2 1.*
També li va donar un «hort» —ho era només de nom— que es
trobava just a fora de la Ciutadella abandonada, damunt un pe-
nya-segat, a unes tres hores de distància de la vila actual. I tam-
bé un camp petit com un mocador, un terreny erm que el veí rei-
vindicava com a propi; els altres veïns deien que tots dos terrenys
pels quals es barallaven eren usurpats, i que eren «monacals»,
que pertanyien a un monestir dissolt. Això és el que el vell Sta-
tharós va donar en dot a la seva filla. A més, era la seva única fi-
lla. Per a ell mateix, per a la seva dona i per al fill s’havia quedat
les dues cases acabades de construir de la vila nova, els dos vi-
nyars que hi havia a la vora, dos oliverars i uns quants camps.
I tots els diners comptants que posseïa.
Fins aquí havien arribat els re c o rds de la Frangoiannú, aquella
nit. Era l’onzè vespre d’ençà del part de la seva filla. El nadó ha-
via tingut una nova recaiguda i patia uns dolors terribles. Havia
vingut malalt al món. Des del ventre de la mare, l’havia acom-
panyat la malaurança... En aquell instant es va sentir una tos es-
pasmòdica i es van interro m p re els somieigs, els re c o rds. Es va
m o u re damunt la màrfega miseriosa on estava mig estirada, es
va inclinar sobre l’infant i va intentar alleujar-lo. Va apropar un
flascó a la claror de la llàntia.

Va provar d’atansar una cullerada
als llavis del nadó. La petita va tastar el líquid, i un instant des-
prés va vomitar-lo.
La partera es va moure damunt el llit baix i estret. Semblava
que no dormia bé. Només estava endormiscada, i tenia les par-
pelles closes. Va obrir els ulls, va aixecar el cap del coixí dos o
tres dits i va preguntar:
—¿Com està, mare?
—Com ha d’estar! —va dir severament la vella—. Ara, cal-
ma’t tu també! ¿Què vols que faci? ¿Que no tussi?
—¿Com la veieu, mare?
—¿Com vols que la vegi? Només és un nadó... Ai, que tam-
bé hagi hagut de venir al món aquesta criatura! —va afegir la ve-
lla en un to esquerp i estrany.
I al cap de poca estona la partera va adormir-se, més calma-
da. L’anciana tot just havia aclucat una mica els ulls quan va arri-
bar l’alba, després del tercer cant del gall. Va despertar-la la veu
de la seva filla Amersa, que havia vingut molt d’hora de la caseta
nyars que hi havia a la vora, dos oliverars i uns quants camps.
I tots els diners comptants que posseïa.
Fins aquí havien arribat els re c o rds de la Frangoiannú, aquella
nit. Era l’onzè vespre d’ençà del part de la seva filla. El nadó ha-
via tingut una nova recaiguda i patia uns dolors terribles. Havia
vingut malalt al món. Des del ventre de la mare, l’havia acom-
panyat la malaurança... En aquell instant es va sentir una tos es-
pasmòdica i es van interro m p re els somieigs, els re c o rds. Es va
m o u re damunt la màrfega miseriosa on estava mig estirada, es
va inclinar sobre l’infant i va intentar alleujar-lo. Va apropar un
flascó a la claror de la llàntia. Va provar d’atansar una cullerada
als llavis del nadó. La petita va tastar el líquid, i un instant des-
prés va vomitar-lo.
La partera es va moure damunt el llit baix i estret. Semblava
que no dormia bé. Només estava endormiscada, i tenia les par-
pelles closes. Va obrir els ulls, va aixecar el cap del coixí dos o
tres dits i va preguntar:
—¿Com està, mare?
—Com ha d’estar! —va dir severament la vella—. Ara, cal-
ma’t tu també! ¿Què vols que faci? ¿Que no tussi?
—¿Com la veieu, mare?
—¿Com vols que la vegi? Només és un nadó... Ai, que tam-
bé hagi hagut de venir al món aquesta criatura! —va afegir la ve-
lla en un to esquerp i estrany.
I al cap de poca estona la partera va adormir-se, més calma-
da. L’anciana tot just havia aclucat una mica els ulls quan va arri-
bar l’alba, després del tercer cant del gall. Va despertar-la la veu
de la seva filla Amersa, que havia vingut molt d’hora de la caseta
veïna, impacient per saber com estaven la partera i el nadó, i com
havia passat la nit la seva mare.


L’Amersa, la segona filla, era soltera, una conca ben granada,
però industriosa i bona feinera, i una teixidora de renom; era
morena, alta, homenívola, i el seu aixovar i els seus guarniments
brodats, que s’havia fet ella tota sola, feia anys que eren tancats
dins un gran bagul tosc, i se’ls menjaven els corcs i les arnes.
—Bon dia! ¿Com esteu? ¿Com l’heu passada?
—¿Ets tu, Amersa? Ves, ja ha passat una altra nit.
La vella s’acabava de despertar i es fregava els ulls tot balbu-
cejant. Es va sentir soroll a la petita habitació contigua. Era en
Dandís Trakhilis, el marit de la partera, que dormia a l’altra ban-
da de la prima paret de fusta, al costat d’una altra nena i d’un in-
fant d’edat tendra, i s’havia llevat en aquell mateix moment. Re-
collia les seves eines —doladores, serres, ribots— i es preparava
per anar a la drassana, a començar la jornada.
—Escolta quin terrabastall que arma! —va dir la vella—. No
pot recollir els seus ferrots sense que se’l senti. Només cal parar
l’orella per a saber què passa!
—¿Us arriba l’aigua al turmell... —va començar a dir l’Amer-
sa amb un somriure burleta.
El soroll de les eines que, sense que se’l veiés, rere la paret de
fusta, en Dandís llançava d’una en una dins la senalla —dolado-
res, serres, trepants, etc.— també va despertar la partera, la seva
dona.
—¿Què passa, mare?
—Què vols que passi! En Konstandís tira els seus estris dins
la senalla! —va dir la vella amb un sospir.
—... i us penseu que us ofegueu? —va acabar l’Amersa, com-
pletant el refrany.
Aleshores es va sentir la veu d’en Konstandís darrere la pri-
ma paret.
—¿Us heu despertat, sogra? —deia—. ¿Com heu passat la
nit?
—Com vols que l’hagi passada! Com un peix a l’aigua... Vine
a beure’t el raki.
En Dandís va aparèixer a la porta de la cambra d’hivern. Era
ample de pit, de cos poc agraciat, «malforjat», com deia la seva
vella sogra, i gairebé barbamec. La vella va assenyalar a l’Amer-
sa l’ampolleta de raki que es trobava a la petita lleixa de damunt
de la llar, i li va indicar que en servís un got a en Konstandís.
—¿Que hi ha cap figa? —va preguntar ell, mentre agafava el
got de la mà de la seva cunyada.
—On vols que en trobem... —va dir la vella Khadula—.
Quaranta pans de rosca ens fan falta aquí! —va afegir, pensant en
el malbaratament que se sol fer, fins i tot en les cases més pobres,
quan té lloc un «fet feliç» com ara el naixement d’una filla.
—¿És que vols que el teu gendre, a més, tingui ulls? —va dir
l’Amersa, la cunyada d’en Konstandís.
—I tu, ¿no deus pas voler un promès borni? —va dir ell, sen-
se picar-se—. Salut! Que et recuperis bé!
I va beure’s el got d’una tirada.
—Que passeu un bon dia!
Va carregar-se la senalla a l’esquena i va sortir per anar a la
drassana.

Recomanats

Narrativa

Poesia

Últimes notícies