Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Biblioteca

<4/32>

'La solitud dels nombres primers'

09.03.2009

L’ÀNGEL DE LA NEU

(1983)

1

L’Alice Della Rocca odiava l’escola d’esquí. Odiava el despertador a dos quarts de vuit del matí fins i tot durant les vacances de Nadal i el seu pare, que l’observava mentre ella esmorzava i feia ballar nerviosament la cama sota la taula, com si digués vinga, afanya’t. Odiava els leotards de llana que li feien pessics a les cuixes, les manyoples que no li deixaven moure els dits, el casc que li aixafava les galtes i se li clavava a la mandíbula, i finalment aquelles botes, sempre massa petites, que la feien caminar com un goril.la.
—Què, te la beus o no, la llet? —la va acuitar un cop més el seu pare.
L’Alice es va empassar tres dits de llet bullent, que primer li van cremar la llengua i després l’esòfag i l’estómac.
—Està bé. I avui demostres qui ets —li va dir.
I qui sóc?, va pensar ella.
A continuació la va fer sortir, momificada dins de la granota verda d’esquí, plena de les banderetes i dels noms fluorescents dels espònsors.
En aquella hora estaven a deu graus sota zero i el sol només era un disc una mica més gris que la boira que ho cobria tot. L’Alice sentia que la llet li barbullia a l’estómac, mentre s’enfonsava en la neu amb els esquís a l’espatlla, perquè els esquís te’ls has de portar tot sol, fins que no ets prou bo perquè algú te’ls porti.
—Posa les puntes al davant, si no mataràs algú —li va dir el seu pare.

Al final de la temporada el Club d’Esquí et regalava una agulla amb unes estrelletes en relleu. Cada any una estrelleta més, des que tenies quatre anys i eres prou alta per posar-te l’arrossegador del remuntador entre les cames, fins que en feies nou i ja podies atrapar l’arrossegador tota sola. Tres estrelles de plata i després tres més d’or. Cada any una agulla per dir-te que en sabies una mica més, que t’acostaves una mica més a les competicions esportives que tenien l’Alice aterrida. Ja hi pensava ara, que tot just tenia tres estrelles. La cita era davant del telecadira a dos quarts de nou en punt, l’hora que obrien les instal.lacions. Els companys de l’Alice ja hi eren, formaven una mena de rotllana, tots iguals com soldadets, ben abrigats dins de l’uniforme i entumits de son i de fred. Clavaven els pals a la neu i hi falcaven les aixelles per recalcar-s’hi. Amb els braços penjant, semblaven espantaocells. No n’hi havia ni un que tingués ganes de parlar, i l’Alice menys que tots.

El seu pare li va clavar dos cops massa forts al casc, ni que volgués clavar-la a la neu.


—Esclafa’ls a tots. I recorda-te’n: el pes endavant, entesos? El-pes-en-da-vant —li va dir.
El pes endavant, va respondre l’eco al cap de l’Alice.
Després ell es va allunyar, bufant-se les mans fent cassoleta per escalfar-se-les, ell que de seguida tornaria a ser ben calentó a casa per llegir el diari. Dos passos i la boira el va engolir. L’Alice va deixar caure malament els esquís a terra, si el seu pare l’hagués vist li hauria clavat un bolet allà mateix, davant de tothom. Abans de ficar les botes a les fixacions, les va picar per sota amb els pals per fer-ne caure tota la neu que hi duia enganxada.

Ja se li escapava una mica. Sentia com li premia la bufeta, com una agulla clavada a la panxa. Avui tampoc no ho aconseguiria, n’estava segura.
Cada matí igual. Després d’esmorzar es tancava al vàter i empenyia, empenyia, per buidar tot el pipí. Es quedava asseguda a la tassa contraient els abdominals fins que de tant d’esforç li venia una punxada al cap i li semblava que els ulls li sortien de les òrbites, com la polpa del raïm si n’aixafes el gra. Obria del tot l’aixeta de l’aigua perquè el seu pare no sentís els sorolls. Empenyia estrenyent els punys, per esprémer fins a l’última gota.
S’hi quedava asseguda fins que el seu pare no picava fort a la porta del vàter i cridava així què senyoreta, hem acabat d’una vegada, que tornem a fer tard?

De totes maneres no servia de res. Quan arribava al final del primer telecadira sempre se li escapava tant que s’havia de treure els esquís, ajupir-se a la neu fresca, una mica apartada, fer veure que s’estrenyia les botes i mentrestant fer el pipí. Apilonava una mica de neu davant de les cames, que mantenia ben juntes, i es pixava a sobre. Dins de la granota, als leotards, mentre tots els seus companys la miraven i l’Eric, el monitor, deia com sempre hem d’esperar l’Alice.
Quin descans, pensava cada vegada, amb aquella escalforeta que se li dissolia entre les cames enfredorides.
Seria un descans. Si no s’estiguessin tots aquí mirant-me, pensava l’Alice.
Un dia o altre se n’adonaran.
Un dia o altre deixaré una taca groga a la neu.
Tots em prendran el pèl, pensava.
Un dels pares es va acostar a l’Eric i li va preguntar si aquell dia no hi havia realment massa boira per pujar a dalt. L’Alice va parar l’orella es-
perançada, però l’Eric va exhibir el seu somriure perfecte.
—De boira només n’hi ha aquí —va dir—. A dalt fa un sol que estella les pedres. Ànims, tothom amunt.
Al telecadira, l’Alice va anar de parella amb la Giuliana, la filla d’un dels companys de feina del seu pare.

Durant el trajecte no van dir-se res. No
s’eren simpàtiques ni antipàtiques. No tenien res en comú, a part del fet de no voler ser allà, en aquell moment. Se sentia el soroll del vent que escombrava el cim del Fraiteve, ritmat pel lliscar metàl.lic del cable d’acer del qual penjaven l’Alice i la Giuliana, amb la barbeta ficada al coll de la jaqueta per escalfar-se amb l’alè. Només és el fred, en realitat no se t’escapa, es repetia l’Alice. Però com més s’acostava al cim, més se li clavava a la carn l’agulla que tenia a la panxa. Més ben dit, era alguna altra cosa. Aquesta vegada potser se li escapava alguna cosa més seriosa.
No, només és el fred, encara no se’t pot escapar. N’acabes de fer, va.

Una glopada de llet agra li va pujar fins a l’epiglotis. L’Alice la va tornar a fer anar avall amb fàstic. Se li escapava, se’n moria de ganes.
Queden dos arrossegadors més abans del refugi. No em podré aguantar tant, va pensar.
La Giuliana va aixecar la barra de seguretat i totes dues van tirar el cul una mica endavant per baixar. Quan els esquís van tocar a terra, l’Alice va donar-se impuls amb la mà per saltar del seient.
No es veia res a més de dos metres, ni parlar-ne, d’un sol que estella les pedres. Tot blanc, només blanc, a sobre, a sota, als costats. Era com estar embolicat amb un llençol. Era el contrari exacte de la foscor, però a l’Alice li feia la mateixa por.

Recomanats

Narrativa

Poesia

Últimes notícies