Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Biblioteca

<4/32>

'La mare'

02.03.2009

'La mare' de Grazia Deledda

També aquella nit, per tant, en Paulo es disposava a sortir.
La mare, des de l’habitació del costat, sentia com es movia
furtiu, potser esperant que ella apagués el llum i es fiqués al llit.
Va apagar el llum, però no es va ficar pas al llit.

Asseguda al costat de la porta, serrava l’una contra l’altra
aquelles mans endurides de minyona, encara humitejades després
d’haver esbandit els plats, i es premia alternativament els polzes
per mirar de dominar-se. Però el neguit li creixia per moments,
vencia la seva obstinació d’esperar que el fill es calmés, que, com
temps enre re, es posés a llegir o se n’anés a dormir. Durant al-
guns minuts, en efecte, els passos furtius del jove capellà van ces-
sar: només se sentia, a fora, la remor del vent acompanyada de la
fressa dels arbres del ribàs rere la petita parròquia. No era un vent
gaire intens, però sí constant i monòton, com si envoltés la casa
amb una gran cinta estrident, estrenyent-la cada cop més, i inten-
tés arrencar-la dels fonaments i tirar-la a terra.

La mare ja havia tancat la porta del carrer amb dos travessers
per impedir que el diable, que a les nits de vent volta en cerc a
d’ànimes, entrés a casa: en el fons no hi creia gaire, en aquestes
coses, i ara pensava amb amargor, i amb un vague sentiment de
burla envers ella mateixa, que l’esperit maligne ja era dins la
petita parròquia; que bevia de la mateixa gerra que el seu Paulo
Ell sortia, no n’hi havia cap dubte, sortia. Va obrir la porta de
la seva habitació. S’aturà un altre cop. Potser també ell parava
l’orella als sorolls del voltant. Només el vent, que continuava pi-
cant contra la casa.

La mare va provar d’aixecar-se, de cridar: «Fill meu, Paulo,
criatura de Déu, atura’t.»
Però una força superior a la seva voluntat li ho impedia. Els
genolls li tremolaven, com si volguessin rebel·lar-se contra
aquella força infernal: els genolls li tremolaven, però els peus no
es volien moure. Era com si dues mans poderoses els haguessin
clavat a terra.

I, així, el seu Paulo va poder baixar l’escala en silenci, obrir la
porta i anar-se’n: com si el vent se l’endugués d’una bufada.
Només llavors ella va aconseguir aixecar-se i encendre un
altre cop el llum. Però fins i tot això li va costar molt, perquè
els llumins que fregava contra la paret feien llargs deixants de
llum violeta, però no s’encenien.

Finalment, la petita gresola de llautó va difondre un vel de
llum a l’exigua cambra, despullada i pobra com la d’una minyona,
i ella va obrir la porta i va treure el cap, escoltant.

Tremolava; i,
tot i així, es movia tota d’una peça, dura, rígida, amb el cap gros
sobre aquell cos baixet i robust que, dins una roba negra descolo-
rida, semblava retallat a cops de destral del tronc d’un roure .
Des de la porta de la seva estança veia la petita escala de lli-
corella, dreta entre les parets blanques, i al fons la porta que el
vent feia petar contra les frontisses. Va veure els travessers que
en Paulo havia tret, recolzats a la paret, i no va poder evitar un
accés d’ira.

No, ella volia vèncer el diable. Va deixar el llum dalt de l’es-
cala, va baixar i també va sortir. i rondava prop del mirall que el seu
fill tenia penjat al costat de la finestra.
I ara en Paulo es tornava a moure; potser era precisament da-
vant l’espill, per bé que als capellans, això, no els és permès. Però
¿què no es permetia en Paulo, d’un quant temps ençà?
La mare recordava que l’havia sorprès més d’una vegada, els
últims temps, mirant-se molta estona al mirall, com una dona,
netejant-se i polint-se les ungles, arreglant-se els cabells, que es
pentinava enrere ara que se’ls havia deixat créixer, gairebé com si
mirés d’amagar la marca sagrada de la tonsura.

I, a més, feia servir perfums, es rentava les dents amb pólvo-
res oloroses i es passava la pinta fins i tot per les celles...
Li semblava que el podia veure, ara, com si la paret mitgera
s’hagués esquerdat: retallat de negre sobre el fons de la seva cam-
bra tota blanca, alt, fins i tot massa alt, desmanegat, caminant
amunt i avall amb aquell aire distret de noiet, ensopegant i rellis-
cant cada dos per tres, però sense perdre mai l’equilibri. Tenia el
cap una mica gros damunt aquell coll tan fi, i la cara pàl·lida i
oprimida sota un front prominent, que semblava que forçava les
celles a arquejar-se per suportar-ne el pes, i els ulls ametllats, a
quedar-se mig clucs. La mandíbula ossuda, la boca gran i carnosa
i el mentó fornit, en canvi, semblava que es rebel·lessin amb
menyspreu contra aquesta opressió, encara que sense poder-se’n
alliberar.

I ara ell s’aturava davant el mirall, i se li il·luminava tota la
cara perquè aixecava les parpelles i, en la transparència dels ulls
castanys, les pupil·les resplendien com un diamant.
La mare, en el fons del seu cor de mare, s’alegrava de veure’l
així, tan formós i tan fort. Però els passos furtius d’ell, de nou, la
van fer tornar a la seva pena.

fonia amb tot aquell dolor nocturn, amb el vent que panteixava
i la lluna que naufragava entre els núvols.
Fins en aquell moment s’havia fet il·lusions amb l’esperança
de veure’l baixar al poble per visitar algun malalt, però ara el
veia allà, corrent com si el transportés el diable cap a la casa an-
tiga que hi havia al peu del ribàs.


I a la casa antiga al peu del ribàs només hi havia una dona
sana, jove i sola...

I vet aquí que, en lloc de dirigir-se cap a la porta com un
simple visitador, anava directe a la portella de l’hort, i la porte-
lla s’obria i es tancava rere seu com una boca negra que l’engo-
lia.

Llavors també ella va arrencar a córrer pel prat, gairebé se-
guint el solc a l’herba que havia deixat ell, fins que va arribar a
la portella i va clavar-hi les mans obertes, empenyent amb totes
les seves forces.

Però la portella no va cedir: al contrari, era com si tingués
una força de repulsió. I la dona va tenir ganes de copejar-la, de
cridar. Va mirar enlaire i va palpar la paret com si en volgués
comprovar la resistència. Finalment, desesperada, va parar l’o-
rella: però només se sentien els arbres de l’hort que cruixien
amb estridència. Amics i còmplices també de la seva mestressa,
semblava que volguessin encobrir tots els sorolls dels voltants.
Tanmateix, la mare, aquesta vegada, volia vèncer, volia es-
coltar, volia saber... O més aviat, com que en el fons de l’ànima
sabia la veritat, volia tenir encara la il·lusió de l’engany.
Ja sense mirar d’amagar-se, va recórrer la paret de l’hort que
flanquejava la façana de la casa, i encara més amunt, fins al por-
tal del pati: i en palpava les pedres com si en busqués una que
cedís, que deixés un forat per a entrar-hi.

El vent la va envestir amb violència, inflant-li el mocador i el
vestit; semblava que volgués fer-la tornar per força. Es va lligar
bé el mocador sota el mentó i va continuar caminant, amb el cap
cot, com si volgués escometre ella l’obstacle. Així, va passar
arran de la façana de la parròquia, arran de la paret de l’hort i de
la façana de l’església: quan va arribar a la cantonada de l’esglé-
sia es va aturar. En Paulo havia tombat cap allà i travessava gai-
rebé volant, com un gran ocell negre, amb els faldons del man-
teu voleiant al vent, el prat que s’estenia davant una casa antiga
que gairebé estava a tocar del ribàs que tancava l’horitzó dalt del
poble.

La claror de la lluna, adés blava adés groguenca, arrossegada
per fils d’espessos núvols que corrien, il·luminava el prat poblat
d’herba, la placeta que s’obria davant l’església i la parròquia, i
dues fileres de casinyots que serpentejaven a banda i banda d’un
c a rrer molt costerut que es perdia entre les màquies de la vall.
I al mig apareixia, com un altre camí gris i tortuós, el riu que al
seu torn s’acabava confonent amb els rius i els camins del paisat-
ge fantàstic que les nuvolades, empeses pel vent, componien i
descomponien de tant en tant en l’horitzó, a l’embocadura de la
vall.

Recomanats

Narrativa

Poesia

Últimes notícies