Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Biblioteca

<4/32>

'Una mica d'amor i altres relats'

16.02.2009

Conte de Puig i Ferreter inèdit fins ara.

EL MISTERI DE LA CASA BLANC

Deia el pare d’un amic meu estimat, que trobava dues soles coses
insuportables: la crueltat i l’estupidesa.
—Afigureu-vos —afegia —què serà quan les dues es troben juntes.
M’imagino el que aquest home hauria sofert si hagués hagut de su-
portar com jo la convivència amb la família blanc.
Vaig entrar a viure amb ells de la següent manera: un dia, trobant-
me en la més afrosa necessitat, vaig veure el porticó d’una lampisteria
que deia «Es necessita aprenent». Vaig entrar a la botiga, situada a un
carreró ombrívol i humit i, per tant, plena de fosca en ple dia.
Em va rebre una dona petiteta i flonja, rodanxona i brutosa, que
tenia la cara de color d’oli. Vaig oferir els meus serveis. Em digué que jo
era massa gran per a fer d’aprenent. Li vaig respondre que ja havia fet de
llauner al meu poble i que era tanta la meva misèria que, de moment,
em llogaria per les soles mossades. Després ells veurien si els convenia i
si em podien donar una mica de sou.
Em va fer passar per un corredor fondíssim cap a una eixida estreta
i humida, en la qual s’obria la porta del taller. En ell hi havia un home
d’uns trenta anys, sec, nerviós i bru, amb uns ulls negres que et traspas-
saven amb l’esguard i amb una barba també negra i esclarissada.
Em vaig pensar que era l’amo. Em vaig entendre amb ell. De mo-
ment, em farien la vida. Després ja mirarien de donar-me un sou, petit
de cop, però que anirien augmentant a mida dels meus progressos en
l’ofici.
Confesso que l’aspecte sòrdid d’aquella casa i de la gent que l’habita-
va no m’agradà gens. si no hagués estat la meva gran misèria, m’hauria
desdit del tracte aquella mateixa tarda, sense cap excusa ni mirament.
Hauria aprofitat la primera avinentesa per acostar-me a la botiga i, d’allí
a la porta del carrer hauria estat un ai.
Vaig treballar tota la tarda al costat d’aquell home que, de tant en
tant, romania parat amb els ulls vagarívols o fixats en un punt que no
era a la paret, ni damunt del banc, ni a l’espai, sinó dins del seu pensa-
ment.
En plegar del taller, aquella dona brutosa em digué que anés a guar-
dar la botiga i que la cridés si entrava algú a comprar. no havia passat
mitja hora quan entrà un noiet d’uns dotze anys portant de la mà una
noieta que no en tindria més enllà de set. Anava a cridar la mestressa,
però vaig veure que els dos infants s’encaminaven de dret al corredor,
sense saludar-me. «són de la casa», vaig pensar.
La botiga era feblement il·luminada per un llum d’electricitat que
no seria de més de vint-i-cinc bugies.

Durant una hora i mitja que vaig
estar allí ningú no vingué a comprar. El noiet em vingué a dir que el
sopar era a taula. Quan vaig arribar al menjador, que era a la mateixa
planta baixa, entre el corredor i l’eixida, em vaig topar amb l’home del
taller, que se n’anava.
—Fins a demà —va fer. I em semblà que s’adreçava a mi.
Començàrem a sopar la dona, els dos infants i jo. En ma vida no
havia vist un sopar més miserable. Una sopa d’aigua, un tall de bacallà
fregit i unes pomes petites, arrugades i mig podrides de les que als po-
bles llencen als garrins. Jo tenia una gana de mil dimonis. El que em
servien no em tocava a la dent, i això que no ho trobava mengívol. La
dona deia que no tenia gana i, en efecte, no menjà. s’estava amb els dos
colzes recalcats a la taula, la testa enfonsada dintre les dos mans juntes,
amb les quals s’aguantava el front, i es queixava de mal de cap. Quan
un dels infants reia, o cridava, o jugava, o feia no importa quina entre-
maliadura, gest o moviment viu propi de la infantesa, la dona alçava el
cap i deia, violenta:
—si no calles, et bado el cap!
o bé:
—Menja, si no vols que et rompi el coll!
Una vegada que la nena abocà el vas, la dona s’alçà nerviosa, cri-
dant:
—si agafo un bastó, et baldo!
Les criatures se la miraven espantades. «¿És possible que siguin fills
seus? —pensava jo—. Els deu ésser marastra.»
En havent sopat, el noiet portà la petita a dormir. I ell donà la bona
nit. Vaig veure que desapareixien corredor enllà i, uns moments després,
vaig sentir passos menuts d’infant damunt del meu cap. Vaig adonar-
me que el sostre era de fusta. Jo, dret, dalt d’una cadira, l’hauria tocat
amb la mà. Llavors la dona va dir-me:
—Vine, que t’ensenyaré el teu llit.
I, corrent una cortina de roba florejada que hi havia al costat mateix
del corredor, em va fer passar a una habitació llarguíssima i estreta en la
qual hi havia tres catres de llarg a llarg.
—En aquest —va dir assenyalant-me el primer— hi dormiràs tu. Al
del mig hi dorm l’encarregat.
—Ah, és l’encarregat... —vaig exclamar involuntàriament.
—Tu et devies pensar que era l’amo —digué ella.
—Certament.
—bé, és igual que l’amo, pel cas. L’has de respectar com si ho fos.
I senyalant-me el catre del capdavall, afegí:
—A l’altre hi dormia un fadrí que teníem. Ara potser tornarem a
tenir-ne.
Vaig adonar-me que el corredor i aquell estrany i vast dormitori eren
una mateixa peça, separats només per una barrera de llates de fusta, cai-
xes de llauna i els estris més variats i estranys que hom pugui imaginar.
Pels espais buits es veia el corredor feblement il·luminat.


—Ara, anem a la botiga —digué la dona—. Tu l’hauràs de tancar
totes les nits, i cal que sàpigues com va.
Anàrem a la botiga. A mig corredor, a la banda on hi havia el nostre
dormitori, al capdavall del mateix, començava una escaleta de fusta que
menava a un piset estantís. Vaig comprendre que aquella família habi-
tava tots els baixos i que havia fet construir un pis de fusta, una mena
d’entresòl, on devia haver-hi les habitacions dels amos. Però jo estava
tan cohibit i tan trist que no m’atrevia a preguntar res. Cada pas que
donava, cada cosa nova que veia, cada paraula que sentia, augmentaven
el pes que se m’havia posat damunt del cor als pocs moments d’haver
entrat en aquella casa. En arribar a la botiga, la mestressa em digué:
—Esperem que toquin les deu.
I s’assegué a una cadira. Jo vaig fer el mateix. La botiga era pobra. Hi
havia uns quants llums d’acetilè, quatre làmpares d’electricitat revelli-
des, una pila de peces de llauneria.
—Aquí és llauneria i lampisteria, pel que veig —vaig dir jo, per
entrar en conversa, car passava el temps i aquella dona no em deia una
paraula.
—Ara és més llauneria que altra cosa. En altres temps... —i, deixant
la paraula enlaire i canviant de to, em preguntà:— ¿Tu el coneixes gaire,
l’ofici?
Jo no sabia què respondre. Em venien ganes de dir la veritat, però
no vaig dir-la. El meu ofici no era llauner, sinó pintor, i no de parets,
ni decorador, sinó de cavallet, però el meu art fins llavors no m’havia
donat més que misèria. Als primers temps, la meva família, que vivia
molt lluny de barcelona, m’havia abandonat del tot, sens dubte creient
que, havent de comptar amb les meves soles forces, acabaria per re-
nunciar a un art que no em donava ni per comprar-me un bon vestit.
Un temps havia fet caricatures, i dibuixat inicials i culs de llàntia per a
editors, però jo era tan inhàbil en aquest art menor que no en tenia per
viure. A més, jo volia ésser un artista pur. De «pintura per a vendre» jo
no en volia fer. Jo tenia un ideal i no el volia sacrificar. Per un plat de
llenties no volia embrutir-me. Així és que havia decidit guanyar-me la
vida com fos i pintar en les estones de lleure i els dies de festa. Un amic
meu que tenia taller em guardava tots els estris de pintor. Ja he dit que
la meva misèria havia arribat a tal extrem que em resignava a quedar-me
en aquella lampisteria sòrdida.
I per què allí i no a qualsevol altre lloc? Perquè jo tinc al poble un
parent llauner i de xicot la meva família em volia fer aprendre aquest
ofici. Vaig arribar a saber soldar i a fer quatre foteses de llauna.

Però així
que em vaig veure les orelles, la meva dèria del dibuix i la pintura pogué
més que tot i em vaig escapar a la ciutat a patir fam. I n’havia patida
tanta que ja veieu on havia arribat, a llauner per segona vegada.
—sí —vaig respondre a la mestressa—, conec bastant l’ofici.
Varen tocar les deu. La dona m’ensenyà com es tancava la botiga.
—Aquesta serà totes les nits la teva feina. I tots els matins et llevaràs
a les sis, ja et posaré un despertador, i obriràs la botiga, l’endreçaràs,
trauràs la pols, la faràs lluir una mica abans de començar la feina al
taller. Perquè està tan abandonada que és un cas de consciència. Ai,
senyor! —acabà dient—, qui l’ha vista i qui la veu, aquesta botiga! En
altres temps era la millor del barri. I el meu marit, un inventor... Un
inventor! si no hagués estat la desgràcia, seríem milionaris!
Ella se n’anà a dormir dalt del pis de fusta i jo a baix, en aquell dor-
mitori tan fred i humit que a la matinada ni havia dormit ni entrat en
calor. Vaig sentir arribar l’encarregat i vaig abaltir-me, tot pensant en
deixar ben aviat aquella casa. De tant en tant em despertava anguniós.
«Per les soles mossades exigeixen massa de mi, aquesta gent», pensava jo.
«¿Quan tindré una hora per pintar, si volen que els presti servei de les sis
del matí a les deu de la nit? no, no! Demà mateix me n’aniré! Un plat
de sopa d’aigua i un tall de bacallà els trobaré a tot arreu.» Quan comen-
çava a adormir-me, retut per la fatiga i les cavil·lacions, vaig sentir, com
si el tingués damunt mateix de l’orella, l’esgarip d’un despertador que
desentortolligava la seva corda amb un so de metall rovellat o esquerdat
que em va fer l’efecte que em passaven una llima oscada pel cervell. Era
l’hora d’anar a obrir. Vaig llevar-me amb una tristesa immensa.

Recomanats

Narrativa

Poesia

Últimes notícies