Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Biblioteca

<4/32>

'A cadascú el que és seu'

04.02.2009


I


La carta va arribar amb el repartiment de la tarda. El car-
ter, com de costum, va deixar el feix multicolor dels im-
presos publicitaris damunt el taulell, després, amb pre-
caució, quasi com si tingués por que explotés, deixà la
carta: sobre groc, adreça impresa en un rectangle blanc
enganxat al sobre.
—Aquesta carta no em fa gens de gràcia —va dir el
carter.
El farmacèutic va aixecar els ulls del diari, va treure’s
les ulleres i demanà:
—Què dius? —una mica dur i encuriosit.
—Deia que aquesta carta no em fa gens de gràcia.
Amb l’índex va apropar-la lentament, per sobre el
marbre del taulell, cap al farmacèutic.
El farmacèutic va inclinar-se per mirar-la, sense to-
car-la; després va aixecar-se, es tornà a posar les ulleres i
la va mirar de nou.
—Per què no et fa gràcia?
—L’han tirada al correu aquí, aquesta nit o aquest
matí d’hora; i, l’adreça, l’han retallada d’un full amb l’en-
capçalament de la farmàcia.
—Molt bé —va constatar el farmacèutic, i esguardà el
carter, perplex i inquiet, com si esperés una explicació o
una decisió.
—És una carta anònima —va dir el carter.
—Una carta anònima? —va repetir el farmacèutic.
Encara no l’havia tocada, però la carta ja esquinçava la
seva vida domèstica, penetrava com un llamp per cremar
una dona que no era bella, una mica marcida, una mica
malendreçada, que ara preparava a la cuina un cabridet
per ficar al forn per sopar.
—El vici de les cartes anònimes ha existit sempre,
aquí —va dir el carter.
Havia deixat la bossa damunt una cadira i es repenja-
va al taulell: esperava que el farmacèutic es decidís a obrir
la carta. L’havia portada intacta, sense obrir-la abans
(amb totes les precaucions, s’entén), refiant-se de la cor-
dialitat i de la ingenuïtat del destinatari: «si l’obre i és
cosa de banyes no em dirà res; però si és una amenaça o
alguna altra cosa me la deixarà veure». Així doncs, no
pensava anar-se’n sense saber-ne el resultat. De temps,
no li’n faltava.
—Una carta anònima, a mi? —va dir el farmacèutic
després d’un llarg silenci: sorprès i indignat en el to, però
terroritzat en l’aspecte. Estava pàl.lid, amb l’esguard
perdut i tenia gotes de suor sobre el llavi. Més enllà de
la vibrant curiositat en què estava submergit, el carter
endevinava l’estupor i la indignació: un gran home, amb
el cor a la mà; un home que a la farmàcia obria crèdit a
tothom i que al camp, a les terres que tenia com a dot de
la dona, deixava que els pagesos fessin per ells mateixos.El carter tampoc no havia sentit mai cap comentari que
critiqués la muller.


De sobte, el farmacèutic es va decidir: va agafar la
carta, va obrir-la i desdoblegà el full. El carter va veure el
que esperava: la carta era formada amb paraules retalla-
des del diari.
El farmacèutic va beure d’un glop l’amarg calze.
Dues línies, i després:
—Escolta, escolta —digué, tranquil.litzat, quasi di-
vertit. El carter va pensar: «no va de banyes». Va pre-
guntar:
—Què és, una amenaça?
—Una amenaça —afirmà el farmacèutic.
Va passar-li la carta, el carter l’agafà àvidament, i va
llegir-la en veu alta:
—Aquesta carta és la teva condemna a mort, moriràs pel
que has fet.
Va tornar-la a doblegar i la deixà damunt el taulell.
—És una broma —va dir, i ho pensava de debò.
—Creus que és una broma? —va preguntar el far-
macèutic amb una punta d’angúnia.
—I què ha de ser, si no? Una broma. Hi ha gent a qui
els couen les banyes i comencen a fer aquestes bromes.
No és la primera vegada. També en fan per telèfon.
—Ja ho entenc —va dir el farmacèutic—: si truca el
telèfon a la nit, m’hi poso i resulta que és una dona que
pregunta si he perdut un gos, perquè ella n’ha trobat un,
mig blau cel, mig rosa, i li han dit que era meu. Bromes.
Però aquesta és una amenaça de mort.
—Tant se val —assegurà el carter amb competència.Va agafar la cartera i enllestí—. No hi pensi més —va dir
com a comiat.
—No hi penso —va dir el farmacèutic, però el carter
ja se n’havia anat. Tanmateix hi pensava. Com a broma
era una mica pesada. Si és que era una broma... I què po-
dia ésser, si no? Mai no s’havia barallat, no feia política,
ni tampoc en parlava; el seu vot era veritablement secret
per a tothom: socialista a les eleccions polítiques per tra-
dició familiar i com a record de la joventut; democrata-
cristià a les eleccions administratives, per amor al país,
que quan era governat pels democratacristians aconse-
guia de treure alguna cosa al govern, i per defensar l’im-
post sobre els interessos familiars, que era amenaçat pels
partits d’esquerra. Mai una discussió: els de dretes el te-
nien per un home de dretes, i els d’esquerres per un d’es-
querres. A més a més, embolicar-se en política era temps
perdut: i qui no se n’adona o és cec de naixement, o hi té
algun interès. En resum: vivia tranquil. I probablement
aquesta era l’única raó que havia suscitat la carta anòni-
ma: a algú que visqués de la vagància i de la maldat, ha-
vien de venir-li ganes d’inquietar, d’espantar un home
tan tranquil. O potser calia cercar una altra raó en l’úni-
ca passió que tenia, que era la caça. Els caçadors, ja se
sap, són envejosos: n’hi ha prou que tinguis una bona
fura, o un bon gos, perquè tots els caçadors del poble t’o-
diïn, fins i tot els que et són més amics i surten amb tu de
cacera i vénen cada dia a fer tertúlia a la farmàcia.

De ca-
sos de gossos enverinats, n’hi havia hagut tants a la regió:
els de més valor, si a la nit llurs amos s’atrevien a deixar-
los una mica lliures per la placeta, els rebentaven a forçad’estricnina. I qui sap si alguns no treien l’estricnina de la
farmàcia. Injustament, s’entén, injustament: perquè per
al farmacèutic Manno, un gos era tan sagrat com un déu,
i especialment els que sobresortien en la caça, fossin seus
o dels seus amics. D’altra banda els seus estaven a cobert
de tot verí. En tenia onze, la major part de raça cirneica:
ben alimentats, atesos com cristians, amb el jardí de la
casa a llur disposició per a les necessitats i l’esbarjo. Era
un plaer veure’ls, i fins i tot sentir-los. Els lladrucs, que
de vegades feien murmurar els veïns, a les orelles del far-
macèutic eren música; hi distingia les veus de cadascun i
com es trobaven: si estaven alegres, o tristos, o murris.
Així doncs, no hi podia haver cap altra raó. Una bro-
ma, però fins a cert punt: algú volia espantar-lo, i per això
el dimecres, que era el seu dia lliure, no aniria a caçar.
Modèstia a part, entre les virtuts dels seus gossos, i la in-
fal.libilitat del seu tret, cada dimecres era un estrall de co-
nills i llebres: i en donava fe el doctor Roscio, el seu com-
pany habitual; també bon tirador i amb un parell de bons
gossos, però tot plegat... Al cap i a la fi la carta anònima
excitava la seva vanitat, testimoniava la seva fama com a
caçador. La temporada estava tot just a punt d’obrir-se; i
volien que abandonés la gran festa de la diada de l’ober-
tura, que el farmacèutic vivia, fos dimecres o no, com el
dia més radiant de l’any.
Tot barrinant sobre la finalitat, ara certa, de la carta i
sobre la identitat de l’autor, el farmacèutic va treure al
carrer la poltrona de vímet i va asseure’s a la franja d’om-
bra que ara projectaven les cases. Davant tenia l’estàtua
de Mercuzio Spanò, mestre del dret, diverses vegades sotsse-cretari de correus, l’ombra de la qual, a la llum crua de po-
nent, s’allargava feixuga de meditacions sobre les cartes
anònimes, a causa de la seva doble condició de mestre del
dret i de sotssecretari de correus. Així, amb lleugeresa,
el va mirar el farmacèutic: però un pensament tan banal
de seguida es va convertir en l’amargor de qui, injusta-
ment colpit, descobreix per damunt de la iniquitat aliena
la pròpia humanitat, i es condemna i es plany perquè és
incapaç de maldat.
Quan l’ombra de Mercuzio Spanò ja tocava el mur
del castell dels Chiaromonte, que era a l’altre costat de la
placeta, el farmacèutic estava tan absort en els seus pen-
saments que, a don Luigi Corvaia, li va semblar adormit.


Va cridar-li:
—Desperta!
I el farmacèutic va tenir un ensurt, va somriure, i s’ai-
xecà per acostar una cadira a don Luigi.
—Quin dia —va sospirar don Luigi, tot deixant-se
caure d’esquena a la cadira.
—El termòmetre ha arribat als quaranta-quatre —va
dir el farmacèutic.
—Però ara refresca i veuràs com aquesta nit necessi-
tarem una manta.
—Ja no es comprèn ni el temps —va dir amargament
el farmacèutic.
I va decidir de donar ràpidament la notícia a don Lui-
gi, així ell pensaria a donar-la a tots els amics que anessin
arribant.
—He rebut una carta anònima —va dir.
—Una carta anònima?
—D’amenaça —i va aixecar-se per anar a cercar-la.
La primera reacció de don Luigi en llegir aquelles
dues tremendes ratlles va ésser un:
—Redéu! —I després—: És una broma.
El farmacèutic va convenir que era una broma: una
broma, sí, però amb una intenció determinada.
—Quina intenció?
—Tenir-me allunyat de la caça.
—Sí, pot ser: els caçadors sou capaços de qualsevol
cosa —va dir don Luigi, que reprovava les irraonables
despeses i fatigues de la caça, però n’apreciava la perdiu
al conyac i el conill amb allioli.
—No tots —precisà el farmacèutic.
—No faltaria més; les excepcions confirmen la regla.
Però ja saps del que són capaços alguns: la mandonguilla
amb estricnina per al gos o el tret al gos de l’amic en lloc
de disparar al conill que el gos empatia. Cornuts!, i què
els ha fet el gos? Bo o dolent el gos fa de gos. Si sou tan
valents per què no aneu directament a l’amo?
—No és igual —va dir el farmacèutic que havia tin-
gut ocasió d’experimentar algunes flamarades d’enveja
envers els gossos dels altres, tot i que mai, evidentment,
fins al punt de desitjar-los la mort.
—Per a mi és la mateixa cosa: qui és capaç de matar
fredament un gos pot ser capaç de matar un cristià com
aquell qui diu un parenostre. —Però va afegir—: Segura-
ment perquè no sóc caçador.
Van discutir de la psicologia dels caçadors quasi tota
l’estona, perquè, amb cadascú que arribava, tornaven a
començar la conversa per la carta anònima i acabaven per l’ombrosa gelosia i altres coses pitjors de tots
aquells qui practicaven l’antic i noble esport de la caça.
Exclosos naturalment els presents, per bé que don Lui-
gi Corvaia també fantasiegés algunes sospites sobre els
presents, tant pel que toca a l’enverinament de gossos,
com a la carta anònima. En efecte, escrutava les cares
amb aquells seus ullets inquisidors rere les parpelles ru-
goses. El doctor Roscio, el notari Pecorilla, l’advocat
Rosello, el professor Laurana, el mateix farmacèutic
(que podia ésser no tan sols l’enverinador, sinó àdhuc
l’autor de la carta, per donar-se fama de caçador temi-
ble): don Luigi, en definitiva, estava disposat a atribuir
a cadascun tota la maldat que la seva ment, educada en la
desconfiança, la sospita i la malícia, destil.

lava secreta-
ment.
De totes maneres tots van estar d’acord que la carta
s’havia de prendre com una broma: si de cas maligna, i
encara més si tendia a allunyar el farmacèutic de la so-
lemne diada d’obertura. Quan el sergent dels carabinieri
va passar, com cada nit, el farmacèutic estava completa-
ment disposat a prendre-ho a broma; i per això, tot fin-
gint —de broma— estar decaigut per l’abaltiment i per la
por, el va punxar queixant-se que, al poble que ell custo-
diava, una persona honrada, un bon pare de família, fos
amenaçat de mort com aquell qui res.
—I doncs, què ha passat? —va preguntar el sergent,
mentre esperava amb cara divertida alguna revelació
burleta. Però quan li van ensenyar la carta va posar-se se-
riós. Podia tractar-se d’una broma, segur que ho era,
però el delicte existia, s’havia de fer la denúncia.—Però quina denúncia! —va dir el farmacèutic, que
ara estava eufòric.
—La denúncia, cal fer-la: és la llei. Us evitaré la
molèstia de venir a la caserna, l’escriurem aquí mateix.
Però cal fer-la. A més és cosa d’un minut.
Van entrar a la farmàcia, el farmacèutic va encendre
el llum que hi havia damunt el taulell i començà a escriu-
re segons el sergent li dictava.
El sergent dictava amb la carta desdoblegada a la mà,
i sobre la carta queia directament tota la llum. El profes-
sor Laurana, que tenia curiositat pel ritual i el llenguatge
de la denúncia, va veure aparèixer clarament al darrere
del full un unicuique i després, en lletres més petites,
confusament: ordine naturale, menti observantur, tempo,
sede. Va acostar-se per desxifrar millor, i en veu alta va lle-
gir —umano—, i el sergent, molest i defensant el que ara
era un secret del seu ofici, va dir:
—Si us plau, no veieu que estic dictant?
—Estava llegint el full per l’altra banda —va excusar-
se el professor.
El sergent abaixà la mà i va doblegar la carta.
—Potser també seria interessant que la llegíssiu d’a-
questa manera —va dir el professor una mica irritat.
—Farem el que calgui fer, no ho dubteu —va dir el
sergent amb gravetat. I va continuar dictant.

Recomanats

Narrativa

Poesia

Últimes notícies