Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Biblioteca

<4/32>

'L'educació sentimental'

26.01.2009

Capítol I

El 15 de setembre del 1840, cap a les sis del matí, el Ville-de-
Montereau, a punt de salpar, fumejava amb grans remolins
davant del quai Saint-Bernard.
La gent arribava sense alè; barrils, cables, cistells de
roba dificultaven la circulació; els mariners no contestaven
a ningú; tothom xocava; els paquets pujaven entre els dos
tambors, i l’enrenou s’absorbia en el murmuri del vapor que
s’escapava per les plaques de xapa, i ho embolcallava tot amb
un núvol blanquinós, mentre la campana, al davant, drin-
gava sense interrupció.
Per fi el vaixell va partir; i les dues ribes, poblades de
botigues, de tallers i de fàbriques, desfilaren com dos àm-
plies cintes que es desenrotllen.
Un jove de divuit anys, amb cabells llargs i un àlbum
sota el braç, s’estava a prop del timó, immòbil. A través de la
boira, contemplava els campanars, edificis dels quals igno-
rava els noms; després, va abraçar, en un últim cop d’ull,
l’illa de Saint-Louis, la Cité, Notre-Dame; i molt aviat, en
desaparèixer París, va fer un gran sospir.
Monsieur Frédéric Moreau, batxiller recent, se’n torna-
va a Nogent-sur-Seine, on havia d’esllanguir-se durant dos
mesos, abans d’anar a fer Dret. La seva mare, amb la suma
indispensable, l’havia enviat a l’Havre a veure un oncle, de
qui esperava l’herència per al seu fill; n’havia tornat el dia
abans; i es rescabalava de no poder fer nit a la capital tor-
nant a la seva província per la ruta més llarga.
L’enrenou s’apaivagava; tothom havia ocupat el seu lloc;
alguns, a peu dret, s’escalfaven al voltant de la màquina, i
la xemeneia escopia amb una ranera lenta i rítmica el seu
plomall de fum negre; gotetes de rosada lliscaven pel coure;
el pont tremolava per una petita vibració interior, i les dues
rodes, girant ràpidament, batien l’aigua.
El riu estava vorejat per platges de sorra. S’hi trobaven
combois de fusta que es posaven a ondular sota el remolí de
les ones, o bé, en una barca sense veles, un home assegut
pescava; després les boires errants es van fondre, va sortir el
sol, el turó que seguia a la dreta el curs del Sena s’anà abai-
xant a poc a poc, i en va sorgir un altre, més a prop, a la riba
oposada.
El coronaven uns arbres entre cases baixes cobertes de
teulades a la italiana. Tenien jardins en pendent dividits per
tàpies noves, reixes de ferro, prats, hivernacles, i testos de
geranis, espaiats regularment en terrasses on et podies re-
colzar. Més d’un, en veure aquelles boniques residències,
tan tranquil·les, envejava ser-ne el propietari, per viure-hi
fins a la fi dels seus dies, amb un bon billar, una barca, una
dona o qualsevol altre somni.

El plaer tot nou d’una excur-
sió marítima afavoria les efusions. Els bromistes ja comen-
çaven les seves facècies. Molts cantaven. La gent estava ale-
gre. S’omplien els vasets.
Frédéric pensava en la cambra que ocuparia allà, en el
pla d’un drama, en temes per a quadres, en passions futu-
res. Trobava que la felicitat que es mereixia l’excel·lència de
la seva ànima trigava a arribar. Es va declamar versos me-
lancòlics; caminava pel pont amb passos ràpids; va avançar
fins a l’extrem, pel costat de la campana; —i, en una rotlla-
na de passatgers i mariners, va veure un senyor que contava
galanteries a una pagesa, mentre toquejava la creu d’or que
la noia portava sobre el pit. Era un home d’uns quaranta
anys, amb els cabells crespos. La seva robusta estatura om-
plia una jaqueta de vellut negre, dues maragdes brillaven en
la seva camisa de batista, i els seus amplis pantalons blancs
queien sobre unes estranyes botes vermelles, de cuir de Rús-
sia, adornades amb dibuixos blaus.
La presència de Frédéric no el va destorbar. Es va girar
cap a ell diverses vegades, interpel·lant-lo amb aclucades
d’ull; després, va oferir cigars a tothom que l’envoltava.
Però, avorrit d’aquella companyia, se’n va anar més lluny.
Frédéric el va seguir.
La conversa primer va girar sobre les diferents espècies
de tabac, després, molt naturalment, sobre les dones. El se-
nyor de les botes vermelles va donar consells al jove; expo-
sava teories, narrava anècdotes, se citava a si mateix com a
exemple, xerrava sobre tot allò amb un to paternal, amb
una ingenuïtat de corrupció simpàtica.
Era republicà; havia viatjat, coneixia l’interior dels tea-
tres, dels restaurants, dels diaris, i tots els artistes famosos,
que ell anomenava familiarment pels seus noms de pila;
ben aviat, Frédéric li va confiar els seus projectes; ell els va
encoratjar.
Però es va interrompre per observar el tub de la xeme-
neia, després va mormolar ràpidament un llarg càlcul, per
tal de saber «quant necessitava, cada pistonada, a tantes ve-
gades per minut, etc.». I, trobada la suma, va admirar molt
el paisatge. Es deia feliç per haver escapat dels negocis.
Frédéric sentia cert respecte per ell, i no va resistir les
ganes de saber el seu nom. El desconegut va respondre d’una
sola alenada:
—Jacques Arnoux, propietari de L’Art industriel, al bu-
levard Montmartre.
Un criat amb un galó d’or a la gorra va venir a dir-li:
—Voldria baixar, el senyor? La senyoreta està plorant.
Va desaparèixer.
L’Art industriel era un establiment híbrid, que incloïa
una publicació de pintura i una botiga de quadres.

Frédéric
havia vist aquell títol diverses vegades a la lleixa de la llibre-
ria del seu país natal, en uns prospectes immensos, on el
nom de Jacques Arnoux es desplegava magistralment.
El sol picava en vertical, fent brillar les bites de ferro al
voltant dels pals, les plaques de la barana i la superfície de
l’aigua; aquesta es tallava a la proa en dos solcs que es des-
enrotllaven fins a la vora dels prats. A cada revolt del riu,
es trobava el mateix teló d’àlbers pàl·lids. El camp estava
tot buit. Al cel hi havia uns petits núvols blancs detinguts,
—i l’avorriment, vagament escampat, semblava esllanguir
la marxa del vaixell i tornar l’aspecte dels viatgers encara
més insignificant.
A part d’alguns burgesos, a les primeres hi havia tre-
balladors, botiguers amb la dona i els fills. Com que ales-
hores era costum vestir-se sòrdidament per viatjar, quasi
tots portaven velles gorres gregues o barrets destenyits, ves-
tits negres esquifits, gastats pel frec de l’escriptori, o unes
levites amb les càpsules dels botons obertes per haver ser-
vit massa a la botiga; aquí i allà, alguna armilla amb sola-
pa deixava veure una camisa de calicó, tacada de cafè; les
agulles de crisocol·la picaven corbates esparracades; les tra-
ves cosides subjectaven sabatilles de cotissa, dos o tres ga-
lifardeus que portaven canyes de bambú amb cintes de
cuiro llançaven mirades obliqües, i els pares de família
obrien molt els ulls, fent-se preguntes. Xerraven a peu
dret, o bé ajupits sobre els equipatges; d’altres dormien
pels racons; n’hi havia uns quants que menjaven. El pont
estava brut de clofolles de nou, de puntes de cigar, peles
de pera, restes d’embotit que havia arribat embolicat amb
paper; tres ebenistes, amb brusa, s’estaven parats davant
de la cantina; un arpista esparracat descansava, recolzat
en el seu instrument; de tant en tant se sentia el soroll
del carbó de pedra al forn, un esclat de veu, una rialla; i el
capità, al pont de comandament, caminava d’un tambor a
l’altre, sense aturar-se. Frédéric, per tornar al seu lloc, va
empènyer la reixa de Primera, va apartar dos caçadors amb
els seus gossos.
Va ser com una aparició:
S’estava asseguda al mig del banc, tota sola; o almenys
ell no va distingir ningú, en l’enlluernament que li van en-
viar els seus ulls. Al mateix temps que ell passava, ella aixe-
cà el cap; ell doblegà involuntàriament les espatlles; i quan
s’hagué posat més lluny, a la mateixa banda, la mirà.
Portava un ampli barret de palla, amb cintes roses que
bategaven al vent, darrere d’ella.

Els bandós de cabells ne-
gres, que vorejaven la punta de les seves grans celles, baixa-
ven fins molt avall i semblaven prémer amorosament l’oval
del seu rostre. El vestit de mussolina clara, sembrada de
pics, s’escampava amb plecs nombrosos. Estava brodant
alguna cosa; i el seu nas recte, el seu mentó, tota la seva
persona es retallava sobre el fons de l’aire blau.
Com que ella conservava la mateixa actitud, Frédéric va
fer uns quants tombs a la dreta i a l’esquerra per dissimular
la seva maniobra; després es plantà molt a prop del seu
para-sol, repenjada sobre el banc, i fingia observar una xa-
lupa al riu.
No havia vist mai aquella esplendor de pell morena,
la seducció de la seva figura, ni aquella finesa als dits que la
claror travessava. Contemplava embadalit la cistella de la-
bor, com una cosa extraordinària. Com era el seu nom, el
seu domicili, la seva vida, el seu passat? Desitjava conèixer
els mobles de la seva cambra, tots els vestits que havia por-
tat, les persones que freqüentava; i fins i tot el desig de la
possessió física desapareixia sota un anhel més profund, en
una curiositat dolorosa que no tenia límits.
Una negra amb un mocador al cap es presentà, agafant
de la mà una nena ja gran. La criatura, amb els ulls plens de
llàgrimes, acabava de despertar-se; se la va pujar a la falda.
«La senyoreta no s’ha portat bé, tot i que aviat farà els set
anys; la seva mare no l’estimaria més; se li consentien mas-
sa capritxos.» I Frédéric s’alegrava de sentir aquelles coses,
com si hagués fet un descobriment, una adquisició.
La suposava d’origen andalús, potser criolla; s’havia
portat de les illes aquella negra?
Un llarg xal amb bandes violetes estava col·locat darrere
la seva esquena, a la barana de coure. Segur que moltes ve-
gades, enmig del mar, durant les nits humides, s’hi devia
haver embolicat l’esquena, tapat els peus, o s’hi havia abri-
gat per dormir! Però, amb el pes del serrell, estava lliscant,
estava a punt de caure a l’aigua, Frédéric féu un bot i el va
atrapar. Ella li digué:
—Moltes gràcies.
Els seus ulls es trobaren.
—Què, dona, estàs llesta? —cridà el senyor Arnoux,
apareixent al pas de l’escala.
Mademoiselle Marthe va córrer cap a ell i, aferrada al
seu coll, li estirava els bigotis. Ressonaren els sons d’una
arpa, ella va voler veure la música; i aviat l’intèrpret de
l’instrument, portat per la criada negra, entrà a Primera.
Arnoux hi va reconèixer un antic model; el va tutejar, cosa
que sorprengué els assistents. Finalment, l’arpista es tirà els
llargs cabells darrere l’esquena, estirà els braços i es posà a
tocar.


Era una romança oriental, on es parlava de punyals, de
flors i d’estrelles. L’home esparracat ho cantava amb una veu
afilada; els batecs de la màquina tallaven la melodia fora de
compàs; ell pinçava més fort: les cordes vibraven, i els seus
sons metàl·lics semblaven exhalar sanglots i com la queixa
d’un amor orgullós i vençut. A les dues ribes del riu, els bos-
cos s’inclinaven fins a la vora de l’aigua; passava un corrent
d’aire fresc; madame Arnoux mirava a la llunyania d’una
manera vaga. Quan s’acabà la música, va moure les parpelles
diverses vegades, com si estigués sortint d’un somni.
L’arpista s’acostà a ells, humilment. Mentre Arnoux
buscava unes monedes, Frédéric allargà cap a la gorra la mà
tancada i, obrint-la amb pudor, hi diposità un lluís d’or. No
era pas la vanitat el que el portava a donar aquella almoina
davant d’ella, sinó un pensament de benedicció al qual ell
l’associava, un moviment de cor quasi religiós.
Arnoux, assenyalant-li el camí, l’invità cordialment a
baixar. Frédéric afirmà que acabava de dinar; es moria de
gana, al contrari; i no posseïa ni un cèntim més al fons de la
bossa.

Recomanats

Narrativa

Poesia

Últimes notícies