Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Biblioteca

<4/32>

'La filla de l'amant'

12.01.2009

Dic bona nit i suro en el fus de la història, el mite del meu
origen.
La meva mare i el meu pare adoptius no van casar-se fins
que el meu pare tenia quaranta anys. La meva mare, vuit anys
més jove, tenia un fill, Bruce, d’un matrimoni anterior i que
havia nascut amb greus problemes al ronyó. Va viure fins
als nou anys i morí sis mesos abans que nasqués jo. Junts, la
meva mare i el meu pare, van tenir Jon: durant el part, l’úter
de la meva mare es va esquinçar i tant ella com Jon gairebé
moriren. Es va realitzar una histerectomia d’emergència i la
meva mare no va poder tenir més criatures.
–Va ser una sort que visquéssim –digué ella–. Sempre en
vam voler més. Volíem tres criatures. Volíem una nena.
Quan era petita i preguntava d’on venia, la meva mare
em deia que jo era de l’Agència del Servei Social Jueu. D’ado-
lescent, la terapeuta sovint em preguntava:
–No et sembla estrany que una agència doni una criatura
a una família en què ha mort una altra criatura tan sols sis
mesos abans..., a una família que encara està de dol?
Vaig arronsar les espatlles. Semblava alhora una bona idea
i una de molt dolenta. Jo sempre tenia la sensació que el meu
paper en la família era de guarir coses, de fer que tot estigués bé:
substituir un noi mort. Vaig créixer xopada en dolor. Des del pri-
mer dia, en un nivell cel·lular, jo vaig estar de dol permanent.
Hi ha folklore, hi ha els mites, hi ha les dades, i hi ha
preguntes que queden sense resposta.
Si els meus pares volien més fills, per què van construir
una casa només amb tres dormitoris: qui en compartiria un? Jo
donava per suposat que sabien que Bruce moriria. Pot ser que
haguessin volgut tres criatures, però van fer plans per a dues.
Quan vaig preguntar a la meva mare per què una agència
podria donar-los un nadó tan seguit després que morís un fill,
no va dir res. I aleshores, quan tenia vint anys, en una freda
tarda d’hivern, vaig insistir-li perquè em donés més informa-
ció, detalls. Això jo ho feia en moments de debilitat, ocasions
especials com ara el natalici de Bruce, l’aniversari de la seva
mort, o el meu natalici: moments en què ella semblava vul-
nerable, en què jo percebia una escletxa a la superfície. D’on
venia jo? No pas a través d’una agència, sinó d’un advocat;
era una adopció privada.
–Vam apuntar-nos en les llistes d’agències, però no hi havia
criatures disponibles. Ens van dir que el millor que es podia fer
era preguntar, fer que la gent sabés que buscàvem una criatura.
Cada terratrèmol d’identitat, cada canvi en l’arquitectura
del marc precari que m’he construït, m’enderrocava.

Quantes
coses encara m’amagaven i quantes estaven oblidades, o perdu-
des amb el subtil esborrament, la revisió natural del temps?
Vaig tornar a preguntar:
–D’on vaig venir?
–Vam explicar a tothom que buscàvem una criatura i
aleshores un dia vam sentir parlar d’un nadó a punt de néi-
xer, i eres tu.
–Com vau sentir parlar de mi?
–A través d’una amiga. Recordes la meva amiga Lorraine?
Va esmentar el nom d’una persona que coneixia d’una
sola vegada, feia molt de temps. Lorraine coneixia una altra
parella que també volien adoptar una criatura, però va re-
sultar que indirectament sabien qui era la mare: això m’ho
van dir com si expliqués alguna cosa, com si saber qui era la
mare ho anul·lés i invalidés tot, no perquè hi hagués res de
mal en la mare, sinó perquè hi havia de mal a saber-ho.
Ja adulta, vaig preguntar a la meva mare si voldria trucar
a Lorraine, si demanaria a Lorraine que telefonés a la gent
que d’una manera indirecta sabien qui era la meva mare i els
preguntaria qui era ella. La meva mare va dir que no. Va dir: i
si la parella tenen altres fills que no saben que són adoptats?
Què té això a veure amb mi? I quina mala llet que algú
no hagués dit als seus fills que eren adoptats.
Finalment la meva mare va telefonar a Lorraine, que va dir:
–Deixa-ho estar.
Proclamava que no sabia res. A qui protegia? Què ama-
gava?
La meva mare recordava alguna cosa d’una propietat, algu-
na cosa d’un nom, però no recordava prou. Per què no se’n re-
cordava? Sembla la mena de cosa que una no oblidaria mai.
–No me’n volia recordar. No volia saber res. Tenia la
sensació que havia de protegir-te. Com menys sabés, millor.
Tenia por que ella tornaria i intentaria endur-se’t.
–D’acord, tornem al principi: vau saber d’una criatura
que era a punt de néixer, i aleshores què?
–I aleshores l’advocat del papa va poder posar-se en con-
tacte amb la dona i es van trobar i ell va telefonar-nos i va dir
«és meravellosa, està sana, a banda d’alguns problemes amb
les dents»..., em sembla que no tenia bona atenció dental.
Vam obrir un apartat de correus i ens van intercanviar unes
quantes cartes, i després vam esperar que nasquessis.
–Què deien les cartes?
–No me’n recordo.
Tot ve precedit per «no me’n recordo».
Em repenjo endavant i la subtil pressió provoca un lleuger
alliberament d’informació.
–Només una mica d’informació bàsica sobre l’entorn
d’ella, la seva salut, i com anava l’embaràs. Era jove, no estava
casada. Em sembla que el pare estava casat. Un dels dos era
jueu; l’altre, em sembla, podria ser catòlic.

Es preocupava molt
per tu, volia el millor per a tu i sabia que ella no podia tenir
cura de tu. Volia que anessis a una casa especial, una casa jueva.
Per a ella era important saber que anaves en un lloc on t’esti-
marien. Volia que tinguessis totes les oportunitats del món.
Em sembla que potser vivia a la part nord de Virgínia.
–Què els va passar, a les cartes?
Imagino un munt molt petit de cartes delicades lligades
amb una cinta i enterrades al fons d’un calaix en les profun-
ditats del lligador de la meva mare.
La meva mare fa una pausa, desvia la mirada cap a una
banda, com si regirés per la memòria.
–Em sembla que fins i tot va haver-hi una altra carta
després que nasquessis.
–On són les cartes?
–Em sembla que es van destruir –diu la meva mare.
–No se us va acudir que potser jo les voldria, que podrien
ser l’únic que jo tingués?
–Ens van dir que anéssim amb molt de compte. No vaig
conservar res. Ens van dir que no ho féssim. Cap prova, cap
recordatori.
–Qui us ho va dir?
–L’advocat.
No la vaig creure. Ho havia decidit ella. La meva mare
no volia que jo fos adoptada. Volia que fos d’ella. Tenia por
de qualsevol cosa que desafiés això.
–I aleshores què?
–Vam esperar. I el 18 de desembre de 1961 vam rebre una
trucada de l’advocat, que va dir «el seu paquet ha arribat, i
està embolicat amb cintes roses i té deu dits a les mans i deu
als peus». Vam telefonar al doctor Ross, el nostre pediatra, i
va anar a l’hospital, va fer-te una mirada, i ens va telefonar.
«És perfecta», va dir.
–Què més?
–Tres dies després vam anar a recollir-te.
Vaig conèixer els meus pares en un cotxe aparcat a la
cantonada de l’hospital. Seien estacionats en un carrer del
centre de Washington enmig d’una nevada, esperant que jo
els fos lliurada. Duien roba per vestir-me, per disfressar-me,
per començar a fer-me seva. Aquesta recollida i lliurament
encoberts els va dur a terme una amiga que va vestir-se ex-
pressament amb roba vella i esparracada: la seva disfressa
dissenyada per a no atraure l’atenció, per a no donar infor-
mació; aquest és un altre detall que no vaig saber fins que
havia fet els vint anys. Els meus pares seien al cotxe, amoïnats,
mentre la veïna entrava a l’hospital a recollir-me. Això era
una missió secreta, alguna cosa podia anar malament. Ella
–la mare– podria canviar d’idea. Ells esperaven asseguts, i
aleshores aparegué la veïna caminant entre la neu amb el
farcell als braços. Va lliurar-me a la meva mare, i els pares
em va dur a casa, missió acomplerta.
Només tinc la versió de pel·lícula casolana al cap.

Un
enorme cotxe passat de moda de 1961. El centre de Wa-
shington. Neu. Nervis. Emoció.
La història diu que el meu germà Jon, tan orgullós, tan
emocionat per la criatura nova que arribava a casa, era dret al
camí amb un cartell que ell i l’àvia havien fet: «Benvinguda a
casa, germaneta.» La meva arribada sempre s’ha descrit com si
fos un moment màgic, com si una fada hagués bellugat una
vareta i hagués declarat la casa guarida, i m’hagués deixat allà,
com una penyora, un amulet de bona sort per a arreglar-ho
tot, per alçar una mare i un pare del seu dol.
Em van dur pel passadís i em van posar al llit de matri-
moni de l’habitació dels pares. Els veïns, les tietes i els oncles,
tots van venir a veure’m; un regal, la criatura més preciosa
que havien vist mai. Jo tenia els cabells negres i espessos i se
m’aixecaven com un coet, tenia els ulls d’un blau brillant.
–Tenies les galtes seductores i rosades..., et menjàvem.
Eres perfecta.
Penseu en les diferències en l’expectació; amb una criatura
no adoptada, els membres de la família haurien anat de visita
a l’hospital. M’haurien vist amb la meva mare, o m’haurien
visitat a la sala de neonatologia, localitzant-me en la roda
d’identificació de cabassets.
Però aquí comença amb una telefonada: el seu paquet ha
arribat i ve embolicat amb cintes roses. El pediatra de con-
fiança és enviat a l’hospital perquè faci una avaluació de la
mercaderia: penseu en les pel·lícules on el traficant de drogues tasta el material abans de donar els diners. Hi ha alguna cosa
ineludiblement sòrdida en la manera com es desenvolupa la
història. Em van adoptar, adquirir, encarregar i recollir com
un pastís a la fleca.
Quan jo tenia vint anys, la meva mare va confessar que
l’«amiga» que em va recollir era la veïna del costat. Jo no
podia creure que tots aquells anys hagués viscut a la porta
del costat d’algú que havia vist la meva mare, que s’hi ha-
via trobat cara a cara.
Vaig marcar el número de casa la veïna.
–Bé, doncs? –vaig dir–. Vas veure la meva mare?
La veïna era cauta.
–Espero que no tinguis intenció de fer alguna cosa amb
això –va dir–. Espero que no ho tiris endavant.
M’astorava que aquesta fos la seva reacció. Què li feia
por? Que jo trencaria la meva família, la família de la dona,
que desfermaria el caos? I jo, i la meva vida, el profund
caos que havia estat la meva existència?
–Com era?
–Era bonica. Duia un vestit de xeviot vell i em costava
de creure que acabés de tenir una criatura. No semblava que
hagués estat embarassada. Estava prima. I duia els cabells en
un monyo alt.


Vaig imaginar-me Audrey Hepburn.
–Se m’assemblava?
No recordo què va dir la veïna. Jo sofria la sordesa que
es produeix en moments de gran importància.
–Jo duia roba dolenta –m’explicava la veïna–. Vaig dis-
fressar-me. No volia que ella sabés res. I ella també estava
preocupada perquè ningú no sabés qui era.
La quantitat de misteri que envoltava els procediments
era enorme, tot era rerefons i secretisme. Sota la intriga hi
havia l’element de vergonya del qual ningú no parlava mai.
–«Si mai em veus, no em reconeguis», va dir la dona.
Volent dir que si la veia en una festa o pel centre, havia de
fer veure que no la coneixia –va dir-me la veïna.
–Vas tornar a veure-la?
–No, no la vaig veure mai més.
«Si mai em veus, no em reconeguis.» L’única línia de diàleg, l’única citació directa.

Recomanats

Narrativa

Poesia

Últimes notícies