Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Biblioteca

<4/32>

'L'africà'

23.12.2008

El cos

(...)

Àfrica era el cos més que no el rostre. Era la violència de les
sensacions, la violència dels apetits, la violència de les esta-
cions. El primer record que tinc d’aquest continent és el meu
cos cobert d’una erupció de petites butllofes provocades per la
calor extrema, una afecció benigna que pateixen els blancs
quan entren a la zona equatorial, que porta el nom còmic de
«borradura» —en anglès prickly heat. Sóc dins de la cabina del
vaixell que voreja lentament la costa, al mar obert davant de
Conakry, Freetown, Monròvia, despullat a sobre de la llitera, amb l’ull de bou obert a l’aire humit, el cos empolvorat de talc,
amb la sensació de ser en un sarcòfag invisible o d’haver estat
capturat com un peix dins de la nansa, enfarinat abans de ser
fregit. L’Àfrica que a més de prendre’m el rostre em tornava
un cos, adolorit, enfebrat, aquell cos que França m’havia ocul-
tat dins de la suavitat afeblidora de la llar de la meva àvia, sen-
se instint, sense llibertat.
Allò que rebia en el vaixell que m’arrossegava cap a aquell
altre món era també la memòria. El present africà esborrava
tot allò que l’havia precedit. La guerra, el confinament al pis
de Niça (on vivíem cinc en dues cambres sota teulada, i fins i
tot sis comptant-hi la minyona, Maria, de la qual l’àvia no
s’havia decidit a prescindir), el racionament, o bé la fugida a les
muntanyes, on la mare havia d’amagar-se per por que la Ges-
tapo la detingués. Tot això s’esborrava, desapareixia, es torna-
va irreal. D’ara endavant, per a mi, hi hauria un abans i un des-
prés d’Àfrica.
La llibertat a Ogoja era el regne del cos. Il.limitada, la mi-
rada, des de dalt de la plataforma de ciment sobre la qual esta-
va construïda la casa, igual que la cabina d’un rai sobre l’oceà
d’herbes. Si faig un esforç de memòria, puc reconstituir les
fronteres difuses d’aquell territori. Algú que hagués guardat
un record fotogràfic de l’indret s’hauria sorprès del que un nen
de vuit anys hi podia veure. Sens dubte un jardí. No un jardí
d’esbarjo —¿existia en aquell país alguna cosa que fos d’esbar-
jo? Més aviat era un espai d’aprofitament, on el meu pare ha-
via plantat fruiters, mangos, guaiabers, papaiers, i per fer de
tanca davant de la varenga, tarongers i llimoners dolços on les
formigues havien cosit la major part de les fulles per fer els
seus nius aeris, curulls d’una mena de plomissol cotonós que
protegia els seus ous. En algun lloc de la part de darrere de la
casa, al mig de les males herbes, un galliner on cohabitaven ga-
llines i pintades, l’existència de les quals només me l’indicava
la presència, en el cel just per sobre, de voltors als quals el meu
pare disparava de vegades amb la carrabina.

Un jardí, d’acord,
ja que a un dels treballadors de la casa li dèiem garden boy. A
l’altre cap del terreny devia haver-hi les cabanyes dels servents:
el boy, l’small boyi sobretot el cuiner, que la mare apreciava
molt i amb qui preparava els àpats, no a la francesa, sinó sopa
de cacauets, moniatos rostits o el fufú, aquella pasta de nyam
que era el nostre plat quotidià. De tant en tant, la mare es
llançava amb ell a fer experiments, confitura de guaiaba o pa-
paia confitada, o també sorbets que batia a mà. En aquell pati
hi havia sobretot nens, en gran nombre, que arribaven cada
matí per jugar i parlar i dels quals només ens separàvem quan
queia la nit.
Tot això podria fer la impressió d’una vida colonial, molt
organitzada, gairebé urbana —o si més no rural a la manera de
l’Anglaterra o de la Normandia d’abans de l’era industrial.
Tanmateix hi havia una llibertat total del cos i de la ment. Da-
vant de casa, en sentit contrari a l’hospital on treballava el meu
pare, començava una extensió sense horitzó, amb una lleugera
ondulació on la mirada es podia perdre. Al sud, el pendent
conduïa a la vall boirosa de l’Aiya, un afluent del riu Cross, i als
poblats, Ogoja, Ijama, Bawop. Cap al nord i a l’est podia veu-
re la gran planura lleonada sembrada de termiters gegantins,
tallada per rierols i aiguamolls, i l’inici de la selva, els bosquets
de gegants, irokos i ocumés, tot plegat cobert per un cel im-
mens, una volta de blau cru on cremava el sol, i que envaïen,
cada tarda, uns núvols portadors de tempesta.

Recomanats

Narrativa

Poesia

Últimes notícies