Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Biblioteca

<3/32>

'Por i diners'

18.05.2009

1906


Sobre la situació política
i econòmica a Catalunya.
La indústria cotonera, al capdavant



De l’informe del cònsol de Suècia a Barcelona
al seu Govern. Despatx: c/ Cristina 5, primer pis


Catalunya és la fàbrica d’Espanya. És la manera més
senzilla de resumir la força d’aquesta regió espanyola.
Va fer la revolució industrial fins i tot abans que nos-
altres. Només cal recordar que la primera màquina de
vapor catalana s’instal.là a Barcelona el 1832, disset
anys abans que la primera a Suècia (1849). Catalunya
s’ha industrialitzat sense recursos naturals, un fet des-
tacable. Lògicament, quan faig aquest examen de la si-
tuació catalana tendeixo a establir un cert paral.lelisme
amb el que hem fet els suecs. Nosaltres tenim abun-
dants salts d’aigua –que ens proporcionen energia–,
mineral de ferro de primera qualitat –fonament de la
indústria siderúrgica– i uns recursos forestals de gran
magnitud. Catalunya té poca aigua aprofitable i fins
ara no han trobat recursos minerals d’importància,
fora de lignit, que és un dels carbons amb menys po-
tència calorífera.
Tot i aquests dèficits, Catalunya té a hores d’ara
una considerable força industrial, que és única dintre
del conjunt espanyol. Des de fa uns anys, les regions
del nord comencen a espavilar-se, amb l’explotació del
carbó d’Astúries i el ferro del País Basc, però la resta
de l’estat és gairebé un desert industrial, començant
per Madrid. A la capital no valoren prou la importàn-
cia de la producció de manufactures i prefereixen con-
centrar-se en exercir el poder polític. Ja parlaré més
endavant d’aquesta qüestió.
Catalunya seguí el model anglès d’industrialitza-
ció, amb el sector tèxtil i especialment el cotoner en
primer terme. Ara és una de les primeres potències co-
toneres europees. Com nosaltres, importen el cotó en
floca, preferentment dels Estats Units. Tot i una certa
diversificació industrial, el sector tèxtil continua te-
nint un paper protagonista en la producció industrial
catalana. A casa nostra, a Suècia, el tèxtil té un gran
pes, però és compartit amb la siderúrgia, les indústries
mecàniques, la fusta i el paper. Aquí aquesta diversifi-
cació es comença a produir, però el procés és més lent
per la ja comentada manca de matèries primeres.


Hi ha dos fenòmens polítics que marquen el de-
senvolupament de Barcelona i Catalunya en aquest co-
mençament del segle xx: el catalanisme i l’anarquisme.
Els catalans tenen una llengua i una cultura prò-
pies i una història diferent de la de la resta de pobles
d’Espanya. És inevitable que en exposar aquesta qües-
tió pensi en Noruega, l’estat al qual Suècia va concedir
la independència l’any passat. En el cas de Catalunya
es parla més d’autonomia i de descentralització, que
de separació d’Espanya, que pocs demanen. Alguns
recorden que no fa tants anys es parlava sempre del
Regne de les Espanyes –en plural– i no d’Espanya –en
singular–. La industrialització catalana i el quasi de-
sert industrial de la resta de l’estat han aguditzat unes
diferències que són sovint motiu d’enfrontament. El
govern espanyol, en el qual històricament hi ha hagut
pocs catalans, ha tendit a fer una política centralista a
imitació de la francesa. Les decisions es prenen a Ma-
drid i els catalans només poden defensar el seus drets
a través dels diputats que nomenen a les Corts –el
Parlament espanyol–, a les quals són sempre minoria.
Els sentiments d’identitat i d’un caràcter diferent
han passat per diversos estadis i han generat el que se’n
diu catalanisme. Es defensa l’ús de la llengua –molt li-
mitat oficialment–, el dret civil català i el suport a la
seva cultura, que compta amb un bon planter d’es-
criptors i d’artistes. Per la seva part, els empresaris ca-
talans lluiten per la continuïtat de les fàbriques i del
comerç, amenaçats per la competència estrangera.
Com que Catalunya és la fàbrica d’Espanya, s’ha arri-
bat a confondre el catalanisme amb la defensa dels
productes industrials, els quals necessiten protecció
dels estrangers, que es venen a més bon preu que els
catalans. Durant una bona part del segle xixel gran
debat econòmic a Espanya es donà entre els protec-
cionistes catalans –que demanaven aranzels sobre la
importació de manufactures estrangeres– i els lliure-
canvistes madrilenys, que volien comprar els mateixos
productes al millor preu, vinguessin d’on vinguessin.
El catalanisme ha anat fent el seu recorregut i en
els darrers anys ha pres clarament el camí de la polí-
tica. Un catalanisme polític que guanya força quan
el centralisme espanyol excita els ànims dels catalans.


Ho va fer el 1885amb motiu d’un acord comercial
d’Espanya amb la Gran Bretanya que posava en perill
el futur de les fàbriques catalanes i de la redacció d’un
codi civil que oblidava les antiquíssimes tradicions ju-
rídiques catalanes. Va ser el moment de redactar un
Memorial de Greuges,en el qual els empresaris, els in-
tel.lectuals i la societat civil, en general, expressaren les
seves queixes contra l’estat, en considerar-se maltrac-
tats. Les reaccions, això sí, sempre han estat democrà-
tiques i ben lluny de la violència pel que fa a les rei-
vindicacions. Aquest sentiment, com he mencionat
abans, no aboca a la independència, sinó a l’autono-
mia, a un estat més descentralitzat.
El sentiment catalanista no és propi d’una sola
classe social, sinó de totes. Però ha estat la burgesia la
que ha estructurat abans que les altres el seu progra-
ma polític al voltant d’un partit, al marge dels partits
estatals. És la Lliga Regionalista, constituïda el 1901,
que ha aconseguit en poc temps el suport de la majo-
ria dels grans empresaris catalans, ja que defensa els
seus interessos.

Recomanats

Narrativa

Poesia

Últimes notícies