Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Biblioteca

<3/32>

'Txevengur'

04.05.2009

Prop de les velles ciutats provincianes hi ha marges decrèpits.
Hi van a viure homes sortits directament de la natura. Hi apa-
reix un home, amb cara de vigilar i exhaust fins a la tristesa,
que tot ho sap adobar i arreglar, però que ha viscut una vida
desarreglada. D’una paella a un despertador, no hi havia ob-
jecte que no hagués passat alguna vegada per les mans d’a-
quest home. Tampoc no deia que no a canviar unes soles, a
fondre perdigons per a llops o a encunyar medalles falses per
vendre-les a les antigues fires rurals. Per a ell, en canvi, mai no
havia fet res: ni família, ni casa. A l’estiu vivia senzillament a
la natura, amb els estris dins d’un sac que feia servir de coixí,
més per protegir-los que no per comoditat. Es guardava del
sol més matiner amb fulles de repalassa que s’havia posat da-
munt dels ulls al vespre. A l’hivern anava fent amb el que li
quedava dels guanys de l’estiu i pagava l’allotjament al sagristà
tocant les hores a la nit. No li interessava res en especial, ni les
persones, ni la natura, excepte els ginys de tota mena. Per això
professava una tendresa indolent a homes i terres, i no atemp-
tava contra els seus interessos. De vegades, els vespres d’hi-
vern, feia objectes inútils: torres de filferro, vaixells de llauna,
dirigibles de paper encolat, etc., únicament per pròpia satis-
facció. Sovint endarreria algun encàrrec i tot, per exemple: li
havien donat una tina perquè hi posés cèrcols nous i ell es de-
dicava a construir un rellotge de fusta, pensant-se que funcio-
naria sense haver-li de donar corda, només amb la rotació de
la Terra.

Al sagristà no li agradaven aquelles ocupacions gratuïtes.
—Quan siguis vell hauràs de pidolar, Zakhar Pàvlovitx!
No sé quants dies fa que tens la tina aquí i et dediques a rascar
el terra amb un bastonet, vés a saber per què.
En Zakhar Pàvlovitx callava, la paraula humana era per a
ell el mateix que el soroll del boscatge per a un habitant del
bosc: no la sentia. El sagristà fumava i mirava tranquil a la llu-
nyania. Amb tantes misses, no creia en Déu, però sabia que en
Zakhar Pàvlovitx no faria res de bo: feia molt de temps que els
homes habitaven la terra i tot ho havien inventat. En Zakhar
Pàvlovitx, en canvi, pensava el contrari: els homes no ho havien
inventat tot mentre alguna substància natural visqués intacta a
les seves mans.
Cada cinc anys, mig poble marxava a les mines i a les ciu-
tats, mentre que l’altre mig se n’anava als boscos: hi havia mala
collita.

Fa molt de temps que se sap que a les clarianes del bosc,
fins i tot en anys de sequera, hi creixen bé les herbes, les ver-
dures i els cereals. La meitat del poble que s’havia quedat cor-
ria cap a les clarianes a protegir el seu verd de la rapinya ins-
tantània que hi feien torrentades de rodamons famolencs.
Aquesta vegada, però, la sequera es repetí també l’any següent.
El poble tancà les bordes i sortí a la carretera en dos grups: un
marxà a Kíev a pidolar, l’altre anà cap a Lugansk a buscar feina.
N’hi hagué alguns que tombaren cap al bosc i els barrancs co-
berts de malesa, començaren a menjar herba crua, argila i es-
corça i s’assilvestraren. Pràcticament només van marxar adults;
les criatures, o bé ja havien mort, o bé havien fugit a mendicar.
Les criatures de pit havien anat morint de mica en mica a mans
de les seves mares nodridores, que no les deixaven mamar
prou.
Hi havia una vella, la Ignàtievna, que guaria la fam dels
més petits: els donava una infusió, feta de bolets i d’herba a
parts iguals, i els infants s’anaven apagant plàcidament, amb
una escuma seca als llavis. La mare besava el front petit, arru-
gat i envellit de la criatura i mormolava:
—Ja has deixat de patir, fillet. Lloat sia Déu!
La Ignàtievna es quedava allà mateix:
—Ens ha deixat ben tranquil i ara jeu millor que els vius.
Ja sent els vents argentats del paradís...
La mare es mirava l’infant delitosament, creient que l’ha-
via alleujat del trist destí.
—Pren la meva faldilla vella, Ignàtievna, no tinc res més
per donar-te. Gràcies.
La Ignàtievna estenia la faldilla a contrallum i deia:
—Però tu plora, Mítrevna, plora una mica. És el que et
toca. Aquesta faldilla teva està tota arrossinada, afegeix-m’hi
almenys un mocador o regala’m una planxa...
En Zakhar Pàvlovitx es quedà sol al poble, li agradava el
despoblament. Però feia més vida al bosc, en una cabana, amb
un pòtol solitari. S’alimentava amb el brou d’unes herbes que
el pòtol ja havia comprovat que eren bones.
En Zakhar Pàvlovitx treballava tothora per oblidar la fam
i va aprendre a fabricar amb fusta tot el que abans feia amb
metall. El pòtol, que no havia fet res en tota la vida, encara feia
menys aleshores. Fins als cinquanta anys s’havia limitat a ob-
servar al seu voltant el com i el per què, esperant abandonar
d’una vegada el neguit general per començar a actuar així que
el món es calmés i s’aclarís.

La vida no l’amoïnava en absolut
i no havia mogut un dit ni per casar-se, ni per fer res que fos
de profit per a tothom. En néixer, havia quedat esbalaït i així
havia viscut fins a la vellesa, amb els ulls blaus i el rostre jove-
nívol. Quan en Zakhar Pàvlovitx va fer una paella amb fusta de
roure, el pòtol quedà sorprès perquè no s’hi podia fregir res
de cap manera. Però en Zakhar Pàvlovitx omplí d’aigua la pae-
lla de fusta i la posà a foc lent, així l’aigua bullia sense que la
paella es cremés. El pòtol quedà glaçat d’admiració:
—Quina cosa més grossa! Companys, que és possible en-
tendre-ho tot?!
El pòtol abaixava els braços davant d’aquells misteris acla-
paradors i universals. Mai ningú no li havia esclarit la simplicitat dels esdeveniments, o bé era ell que era un bon talòs. Cer-
tament, quan en Zakhar Pàvlovitx va provar d’explicar-li per
què bufava el vent en lloc d’estar-se quiet, el pòtol encara se
sorprengué més i no entengué res, tot i percebre exactament
d’on bufava.
—Però com pot ser? Explica-m’ho! O sigui que surt de les
calorades? Quina gràcia!
En Zakhar Pàvlovitx li aclarí que una calorada no feia grà-
cia, que només era calor.
—Calor? —es va sorprendre el pòtol—. Au, vés, això és
cosa de bruixes!
La sorpresa del pòtol saltava d’una cosa a una altra, però
ell no prenia consciència de res. En lloc de fer servir la intel·li-
gència, vivia amb un sentiment de respecte confiat.
Després de l’estiu, en Zakhar Pàvlovitx havia fabricat amb
fusta tots els ginys que coneixia. La cabana i el terreny que
l’envoltava estaven coberts d’objectes nascuts de l’art tècnica
d’en Zakhar Pàvlovitx: un joc complet d’arreus agrícoles, mà-
quines, eines, útils i estris quotidians. Tot de fusta. Era estrany
que no hi hagués ni una sola cosa que reproduís la natura. Per
exemple, no hi havia cap cavall, cap carbassa ni res d’aquest
estil.
A l’agost el pòtol es posà a l’ombra, s’ajagué de bocaterrosa
i digué:
—Zakhar Pàvlovitx, m’estic morint, ahir em vaig men-
jar un llangardaix... Vaig dur-te dos bolets per a tu i vaig ros-
tir-me un llangardaix per a mi. Sacseja’m repalassa al damunt,
m’agrada el vent.
En Zakhar Pàvlovitx sacsejà fulles de repalassa, portà aigua
i en donà al moribund.
—Però si no et moriràs. Només t’ho sembla.
—Em moro, et juro que em moro, Zakhar Pàvlovitx
—digué el pòtol, tement mentir—. Les meves entranyes ja no
retenen res, dins meu hi viu un verm enorme, m’ha xuclat tota
la sang...

Recomanats

Narrativa

Poesia

Últimes notícies