Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Biblioteca

<3/32>

'Terminal B'

27.04.2009

83 segons


S’espera de tu que siguis capaç de prendre decisions. S’espera de tu que no vacil·lis, que el dubte no s’instal·li en tu més d’un nombre ínfim de segons. Ets controlador aeri, i controles els vols: les rutes de l’aire i dels avions. Les hores que et passes davant de la pantalla són hores de tesa concisió, i quan a les ninetes dels ulls se’t dibuixen els camins de llum i els nombres dels vols creuen l’espai que no és imaginari, però que tampoc no és real, saps del cert que la teva és una situació crítica, i que no et serà permès l’error. Perquè no pots equivocar-te. Perquè hi ha famílies senceres que esperen de tu precisió i seguretat, que deleguen en tu els seus destins. Hi ha un tràfec al teu voltant que no ha d’afectar-te, i has après a abstreure-te’n, has après a viure en el territori abissal que és la vida dels altres. Dels altres, que ignoren les teves el·lipsis, els teus defalliments i els teus desoris. És clar, que sempre has estat un mestre de la simulació, i com que encara fins avui no s’havia esdevingut que dues aeronaus es mantinguessin, tant temps, en rumb de col·lisió ningú no s’adonava que ets un perill, una ruta nefasta, un engany de probabilitats catastròfiques.
Ni tan sols Antònia, no s’ha adonat de la teva deriva. Aquests mesos, cada cop que et demanava: “¿què et passa?”; tu has mentit: “no res, no em passa res”. Saps que ella no et creia, i que s’ha esforçat per evitar el litigi, i per mesurar la insistència. T’has donat moments de desaparició, que eren sempre breus. Comptaves: un, dos, tres... i, en arribar a vuitanta-tres, tornaves a ser tu i a estar per ella. Llavors et repeties: “és un lapsus, només, un lapse que no és barrina, que no és derrota”. Perquè s’espera de tu que siguis capaç de prendre decisions. S’espera de tu que siguis un adult. S’espera que dominis les trajectòries dels cossos que desafien la gravetat.
Fa deu minuts que sou a la festa i ja hi has reparat. L’has reconeguda, d’esquena, tot just entrar-hi. De fet, era sempre en aquesta festa, on coincidíreu un any rere l’altre. Vols evitar la seva mirada, el primer contacte. Antònia et proposa que aneu fins a la taula, on les amigues del teu exmilloramic han parat tot de menges exquisides, a fer-vos-en un plat. Tu la segueixes, com un autòmat. T’ha fugit la gana, però la segueixes. No en vols separar-te, de moment. No has begut encara res, i comences fort: comences amb un gintònic. Antònia s’omple un plat de plàstic amb coca de pebres, salmó marinat, amanida de peix i un pollastre amb aroma de coco. Algunes amigues i alguns amics, entre els quals es troba Pepa, s’acosten a vosaltres i hi intercanviau efusives besades: “quant temps sense veure’ns!” “Potser de l’any passat”, fas, fingint desgrat per la tirania del temps i de les respectives feines.

“Sort que Macià ens convoca!”, exclama Pepa –Macià, el marit de Pepa, és el teu exmilloramic, que celebra avui el seu quaranta-unè aniversari–. “Sí, sort d’això!”, feu tots alhora.
Antònia entaula conversa amb Pepa. No has vist encara Macià, i li demanes per ell. “És a la cuina, em sembla”, et diu ella. “Vaig a veure’l, doncs”, anuncies. “¿Que no menges res, Joan?”, et demanen totes dues alhora. “No tinc gana, ara. Potser més tard”, t’excuses, i te’n vas cap a la cuina. Evites, en la teva trajectòria, passar per davant d’ella. Saps perfectament en quin punt de la gran sala es troba. Ets controlador aeri, i controles l’espai. Evites la col·lisió.
Un cop a la cuina, t’abraces a Macià i us lliurau a una falsa enyorança. “Molts d’anys!”, li dius. Dos desconeguts –per a tu– seuen a la taula de la cuina. S’apliquen a preparar un interminable nombre de tassons amb ginebra, tònica i llimona sucada, així com alguns porros de maria ben carregats. Molts estímuls per a tan poca gent, penses. “Ens disposam a fer festa!”, afirma inútilment Macià. Odies l’aire que han pres les darreres converses que has tingut amb qui fou el teu millor amic. Com si a tothora us haguéssiu de justificar l’un amb l’altre. T’hi sents un estrany, i totes les paraules són sota sospita, però decideixes asseure’t, al seu costat, a una de les cadires que hi ha a la cuina, i t’ofereixes als dos desconeguts per encendre la primera cigarreta. Te’n passen una, i fas una calada fonda que et pessigolleja la gargamella.

Comences a comptar: un, dos, tres... i, en l’espai que arriba al vuitanta-tres, et deleixes a desaparèixer. No pots, però...

Recomanats

Narrativa

Poesia

Últimes notícies