Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Biblioteca

<3/32>

'La princesa i el pescador'

06.04.2009

Quan era petita, el món era meravellosament tran-
quil.litzador: em posava al lloc de la Ventafocs o d’en
Pell d’Ase i donava per segur el triomf dels bons sobre
els dolents, el renaixement de les òrfenes en princeses
i la metamorfosi dels aneguets lleigs en cignes agraciats.
Es podien patir els sofriments de la pobresa i els mal-
tractes d’una madrastra, però una mica d’intel.ligèn-
cia, de virtut i algunes fades sempre salvaven la situa-
ció. N’hi havia prou de malfiar-se dels llops, regraciar
nans i caçadors, mirar més enllà d’aparences bestials
per descobrir un príncep disfressat, i avall.
Més tard, es demostrarà que «hi havia una vegada»
i «visqueren feliços i tingueren molts fills» només eren
fórmules que es pronunciaven per posar, durant un
instant, el món entre parèntesis. Tanmateix, vaig con-
tinuar fiant-me de l’ordre que regia les ficcions. Així,
fins i tot quan l’afer es complicava, sempre era possible
descobrir una trama, una espècie de sistema que dona-
va sentit a un seguit de paraules o d’imatges: efectes
d’eco i de simetria, metàfores, símbols, correspondèn-
cies... Pensava que la meva vida també obeïa a una lò-
gica misteriosa, invisible encara, però que algun dia
se’m manifestaria. I estava segura que alimentar-me
d’històries m’obria el camí, que desenvolupava la ca-
pacitat de comprendre el funcionament de les coses,
de captar-ne l’harmonia amagada. A les ficcions hi veia
com uns fils d’Ariadna que un dia em permetrien sor-
tir dels meandres de la realitat.

I he seguit creixent. L’art ha deixat de ser la clau
que descodifica el significat dels esdeveniments per
convertir-se en un ideal vers el qual tendir, i per aquest
mateix fet, roman inaccessible. Viure és atrevir-se a
fer un solo mentre s’aprèn a cantar; interpretar el pa-
per principal d’una obra la nit de l’estrena sense haver
assajat mai; redactar una història d’una tirada, sense
possibilitat de tornar enrere. No hi ha una segona opor-
tunitat. Progressem a l’atzar, alentim quan hauríem
d’accelerar, ens inventem obstacles inútils, ens des-
viem fent un cop de cap, sense tenir ni idea de la desti-
nació. L’existència és un relat que desenvolupem a
mesura que l’escrivim, i en què ningú es preocupa de
les repeticions, de les llacunes ni de les incoherències.
Només en les novel.les podem corregir, revisar, tornar
a començar; la major part de les vides són estantisses,
governades per un atzar sense rima.

Diuen que la ficció només adopta l’aparença de
mentida per expressar més bé la veritat. Però, en rea-
litat, no m’haurà revelat gran cosa, més aviat m’haurà
servit d’excusa per no mirar la vida de cara.

Desviar-
me dels fets, prosaics, en benefici de l’imaginari, m’ha
fet agafar el costum de no pensar mai en el que tenia
davant dels ulls. En sentit figurat —el present em por-
ta sempre al passat, l’aquí a l’altra banda— i en sentit
propi —el sostre de la meva habitació, la taula del
cafè, el semàfor que fa pampallugues quan travesso la
calçada són menys uns objectes concrets, palpables,
que el punt de partida de somieigs que fan desaparèixer
aviat el marc que els ha creat. Les històries cobreixen
el món amb la seva pàtina, i m’oblido de la resta.

Així quan em passejo l’estiu a la vora del Sena, no
veig verdaderament el riu contaminat, els turistes equi-
pats amb gorres i aparells d’un sol ús, els flancs bavosos
dels vaixells turístics de París. S’esborren davant la imat-
ge d’un ferri solcant les onades fredes del canal de la
Mànega, d’un blau gairebé negre. Un ferri blanc, im-
mens, resplendent. Al pont, grups de joves amb motxi-
lles i, entre ells, dos adolescents d’origen asiàtic que dis-
cuteixen recolzats a la borda, amb les celles arrufades pel
sol. No per això el seu somriure és menys alegre, els ges-
tos animats, les cares fresques, colrades, vivificades pel
ruixim i el vent que els infla els cabells. Semblen germà
i germana. Ella té una cara bonica, però ni tan sols s’ho
imagina: maneres matusseres, actitud tímida, gairebé
espantada, i el pentinat i la manera de vestir revelen
una absència total de bon gust. Per contra, la bellesa del
noi és evident, serena. La seva mirada sembla relliscar
sobre la gent i el cos flexible com un bambú deixa en-
devinar una força concentrada darrere la seva esveltesa.
La noia s’inclina sobre l’aigua, mira les onades en-
serrellades d’escuma i fa una pregunta al seu com-
pany. Li pregunta si coneix la llegenda vietnamita que
explica per què la mar és salada. En contestar-li nega-
tivament, comença a explicar-l’hi i la parella del ferri
desapareix per donar pas a una platja plena de coco-
ters. En el silenci de la tarda, un pescador solitari ado-
ba les seves xarxes, ajupit i amb la roba plena de suor,
sense barret que el protegeixi del sol, la llum del qual
és tan pura que esdevé dolorosa com una fulla de ga-
nivet escalfada fins a estar roent.

Recomanats

Narrativa

Poesia

Últimes notícies