Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Biblioteca

<3/32>

'L'home d'origami'

23.03.2009

Senglars de tardor

El llampec cau tan a prop de la casa que encén amb la seva
resplendor totes les finestres al mateix instant que el tro retruny
dins l’edifici, isolat enmig d’un bosc, a tres quilòmetres del poble i a
vint-i-set de l’autopista, a menys d’una hora de la ciutat si no hi ha
un embús abans de creuar el Besòs.
Amb l’ensurt, Narcís Roca ha sacsejat la tassa mig plena que sos-
tenia. Li ha caigut te al canell, però per sort ja no cremava. Toca l’ase
i deixa la tassa a la taula, plena de llibres, entre els recipients dels
bolígrafs i llapis que no fa servir quasi mai, les piles de papers i el test
amb el cactus que li van regalar, perquè va bé tenir-ne un a prop de
l’ordinador, no va entendre per quina raó. S’eixuga el canell i el revers
de la mà amb els llavis i tot seguit hi passa la màniga del jersei, que
porta a sobre d’una samarreta grisa.
Ja fa una hora que trona però no s’ha adonat que la tempesta era
tan a prop fins que la llum blavosa ha inundat la sala gran, on treballa i
de fet passa la major part del dia. S’acosta a la finestra i comprova que
cauen gotes grosses, no gaires, com passa a vegades amb aquestes pluges
inesperades.
La descàrrega ha d’haver caigut al parallamps que hi ha al terrat
del darrere, a l’edifici annex que havia sigut una cort de porcs i que ja
fa dues dècades que està unit a la casa pairal. Creix un pis més i des
de fora es podria confondre amb un intent de simular el campanar
esquifit d’una ermita estranya. Al capdamunt hi ha unes golfes que
no ha acabat d’endreçar mai. La casa l’han reformada cinc o sis cops però ell no hi ha fet encara cap obra, s’ha limitat al manteniment
indispensable.
Entre els murs de l’edificació i els arbres més pròxims hi ha ben bé
quinze metres. Al davant, l’esplanada és més àmplia, perquè hi havia
hagut l’era i tothom que ha viscut a la casa ha preferit fer servir aquell
espai d’aparcament. Narcís Roca també hi sol deixar el cotxe.
No es pot dir que s’hagi acostumat a les tempestes, perquè una
bona tronada en una casa a dins del bosc sempre fa impressió.
La primera vegada el va sorprendre fins a quin punt et pots sentir
vulnerable. Feia poques setmanes que era a la casa i la tardor s’havia
mostrat seca i ventosa. Aquella tarda s’havia presentat una nuvolada
tan negra que semblava que s’hagués fet de nit. S’havia assegut al
porxo, a contemplar l’espectacle de la naturalesa, però cinc minuts
després va comprendre, xop com un ànec, que s’havia de ficar a dins
i que no hi havia cap espectacle per contemplar, si de cas en formava
part, la casa era al mig de l’escenari i els d’efectes especials treballaven
de valent.


Es va estar a la finestra, sense fer res més, concentrat en la tem-
pesta, com si l’hagués anat a veure perquè l’observés i n’admirés la
potència fulgurant. Provava d’endevinar on queien els llamps, comp-
tava els segons fins que sentia el tro per deduir a quina distància
havien tocat terra, escoltava l’aigua com picava contra els vidres, la
regadora de zenc, els testos del pati i el tendal, que no havia recollit
amb la manovella.
Però hi havia una nosa estranya que li impedia gaudir del tot
d’aquella festa meteorològica. L’angoixa va desaparèixer quan la tam-
borinada es va extingir però va ser pitjor perquè va comprendre que
hi hauria situacions com aquella, va entendre que encara que esti-
gués del tot decidit a fer la vida que havia triat, hi hauria moments
en què se sentiria tan sol que una maltempsada el podria espantar i,
molt pitjor encara, que això el faria sentir-se ridícul i l’angoixaria. Ja
ho sabia, que era una reacció atàvica, el rastre de quan els primers
humans aixecaven la consciència d’una espècie perduda en un món
ignorat, diminuta davant l’esclat de la natura i la seva manifestació
de poder atzarós, però saber-ho no evitava que l’enutgés percebre la
seva feblesa.
Avui ha sigut diferent. Té altres raons que justificarien un atac
d’ansietat però ja no el sangglacen els llamps i trons, només li re-
corden totes les altres pors associades a la soledat, encara que sigui
volguda. Per força ha après a conviure amb ell mateix, ja fa tres anys
i mig que és aquí.
No és cap eremita, manté el contacte necessari amb les persones
que cal. Però potser no havia estat mai tan sol. Un o dos cops per set-
mana agafa el cotxe i va fins a Burjau. Alguna vegada s’hi ha arribat
caminant. És un passeig tranquil fins i tot quan bufa la marinada, que
és com en diuen aquí de l’aire humit i més fred que arriba del sud i
de llevant. El Narcís estava convençut que d’aquests punts cardinals
n’haurien de venir brises càlides, però a Burjau, quan bufa la marinada,
t’has d’aixecar el coll de la jaqueta i ficar les mans a les butxaques.
De tant en tant, cada vegada menys, es pren la molèstia d’anar a
Barcelona. Però és com si la ciutat s’hagués allunyat un quilòmetre
per setmana. Ja no li importa la distància autèntica. És com si per fi
visqués en un altre món.


La casa és quasi perfecta per al que volia. Gran, vella, mal re-
construïda, remodelada en direccions oposades, amb una planta baixa
més aviat moderna, on hi ha una sala àmplia i una cuina enorme,
amb bigues noves metàl·liques a la vista, mentre que al pis de dalt es
conserva molt més, per estrany que sembli, l’aire d’antiga masia. En
l’última reforma aquest espai va quedar dividit en dues habitacions i
prou. A l’una hi dorm i a l’altra hi escriu, se suposa, la pròxima novel-
la històrica d’una sèrie que l’ha convertit en una persona solvent i
reconeguda.
Abans de deixar la ciutat, és a dir, abans de les renúncies, aquestes
dues paraules resumien el que havia somiat i al mateix temps el que
havia aconseguit. Era solvent i reconegut. Cadascú pot escriure el
seu somni amb tantes paraules com vulgui, però si ho pots simplificar
tens més opcions d’aconseguir-ho. No n’hi ha cap garantia, és clar,
però hi ha més possibilitats.
Quan pensa d’aquesta manera s’adona, tants anys després, que en-
cara li queden les llepades de la vida amb l’Anna Paula. «No n’hi ha cap
garantia però tens més possibilitats», vet aquí la mena de discurs que
faria la seva exdona. Si la vida a Barcelona ja ha quedat enrere, el matrimoni amb l’Anna Paula és antediluvià. No se’n recordaria si no fos
per la Júlia, que els dóna el pretext per telefonar-se de tant en tant.
Si pogués traçar fronteres que separessin les seves vides anteriors,
com si n’hagués tingut més d’una, posaria una ratlla després de l’An-
na Paula. N’hi hauria una altra pel dia que va venir a viure aquí. I en
algun punt molt proper a la primera línia hi hauria un país molt petit,
una vida molt curta, set mesos que gairebé havia oblidat, un espai
limitat entre dues fronteres rotundes, un nom esborrat per la calitja
que un simple correu electrònic ha repintat al seu mapa.
La seva vida d’ara, molt lluny de totes les vides anteriors i de quasi
tots els noms que li suggereixen, transcorre al pis de dalt d’aquesta
casa, solitària com ell, on escriu i esborra de dia i dorm quan es fa
fosc. A baix és on menja i la sala gran, apareguda quan algú va fer
obres per unir l’antic menjador, un dormitori i l’entrada, no li serveix
de res quan està sol però és el lloc preferit quan ve algú, que no és
gaire sovint. A les golfes només hi ha andròmines abandonades pels
habitants anteriors.

Un balancí, un bagul buit, dues piles de revistes
mèdiques que s’ha promès que un dia llençarà.
Ha après a estar bé en aquest illot perdut en un mar de pins i
alzines, dins d’un bosc sense l’encant espès ni l’exuberància maragda
de l’alta muntanya però amb la senzillesa amistosa dels turons del
prelitoral, amb les cigales d’agost, els senglars tardorencs i, a l’hivern,
l’aire refrescat als cims no gaire nevats del Montseny.
Plou amb intensitat més d’una hora i quan sembla que s’acaba
torna a començar. Se’n podria anar a dormir sense sopar. Quan plou
així no pots comptar amb l’ordinador, Burjau és d’aquests pobles on,
quan arriba una tempesta, encara hi ha el risc que se’n vagi l’electri-
citat o que la treguin per evitar problemes, no se sap mai. Té espel-
mes repartides per la casa i una ràdio amb piles, tal com va sentir
que recomanaven els serveis d’emergències. A Barcelona no s’hauria
preocupat mai d’aquests detalls, però després de la primera tronada
havia fet comprovar l’estat del parallamps, havia comprat el transistor
i s’havia proveït d’espelmes de colors diferents i mistos de fusta dels
grossos. Aquestes són les úniques precaucions que pren a dins de
casa, a més de tenir el telèfon mòbil amb la bateria sempre carregada
i ocupar-se quan cal de les formigues.

Recomanats

Narrativa

Poesia

Últimes notícies