Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Biblioteca

<3/32>

'Ebre Blook'

16.03.2009

LA GAVINA (­CANT A LA LLIBERTAT)
Francesca Aliern
Caminava sola per la platja, mirant distreta el meu
entorn, sense fixar-me concretament en res. Les ones del
mar encadenaven els meus turmells com si fossen argo-
lles d’aigua. En aturar els passos lents i peresosos, vaig
poder veure els colors de l’arc de Sant Martí reflectint-se
damunt l’arena mullada. Per a mi, sempre havia tingut
alguna cosa meravellosa, l’aparició d’aquelles tonalitats
tènues i precioses. Els peus deixaven una petjada efímera
damunt el terra escorredís, perquè en pocs segons, des-
apareixien esborrades per l’escuma salada que anava re-
tirant-se amb tota la flegma del món. L’arena, jogassera
i fugaç, em produïa pessigolles a la planta dels peus. El
blau clar del cel era dens, estrenyedor i ferm, sense que
el torbés cap núvol passatger. Era un capvespre quasi de
somni, dels que m’agrada trobar quan la meua ànima té
necessitat de silencis i de certs tocs de melangia.
De sobte, sense poder-ho previndre, em va caure al
damunt un objecte humit i indescriptible, que es movia
amb rapidesa, agitat per moviments convulsos. Com vaig
poder, vaig alliberar-me d’aquell estrany embolcall suau
donant-li un cop sec ajudada de les dos mans, fins a acon-
seguir abatre’l. Llavors em vaig adonar que es tractava
d’una diminuta gavina que, àvida de sensacions, havia
abandonat precoçment la seua llar. Saltironava amb por
i, amb la força de les seues ales, elevava petites quanti-
tats d’arena. Tenia ferides de consideració a tot el cos.
Un sedal de pescador quasi li havia tallat les ales. Els seus
atabalats ulls imploraven pietat i ajut.
A pesar del rebuig que em produïa tocar-la, em vaig
carregar de coratge i la vaig recollir i, tot acaronant-la
suaument, vaig donar-li refugi al meu pit. No va poder
mantindre’s assossegada, fins que els meus dits van tocar
el seu diminut cap i vaig anar fregant de mica en mica
les ales ferides amb un moviment suau, quasi cadenciós.
Vaig decidir donar-li asil a casa meua, sense saber què
podia fer per ella. Desitjava curar-la, però aquest gest em
complicaria la meua pròpia llibertat per un bon espai de
temps, ja que no era possible deixar-la sola, almenys fins
que estigués en condicions de poder volar. Si la tornava a
la platja, potser acabaria morint-se entre les roques, per-
què les ferides eren tan profundes que no li permetrien
enlairar-se. A la fi, amb ànim i decisió, me la vaig quedar
per tal d’assistir-la, fins que pogués volar de nou entre els
espais infinits.

Llavors, la retornaria al seu àmbit natural,
on de segur que era molt feliç. Vigilant el seu vol encarat
al cel, qualsevol sentiment meu l’acompanyaria, perquè
com totes les meues coses, també aprendria a estimar la
gavina.
A poc a poc ens vàrem fer amigues. Ella intuïa que
sense les meues atencions, mai no podria curar-se. Com
vaig poder, li vaig traure el fil de niló; vaig tallar-lo en
petits trossos per tal de no arrossegar-lo per damunt de
la pell i produir-li més dolor. Li vaig empolvorar diversos
cops les ferides amb un remei màgic ple de antibiòtics efi-
caços. En uns quants dies va millorar. Les seues plomes es
van fer més suaus, esponjoses i dúctils. Passades un parell
de setmanes, ja era capaç de deixar-me. Corria sempre
darrere meu i em seguia per qualsevol racó de casa. No
podia volar, però caminava ràpidament i intentava trobar
cert equilibri que li permetis moure’s amb més rapidesa
per tal de no perdre’m de vista. Jo ja no sabia estar-me
sense ella, i la gavina, naturalment, sense mi. Allà on mi-
rés, em reflectia dintre els seus ulls endimoniats i visce-
rals, però a la vegada agraïts. No sé per què els ulls de les
gavines sempre m’han produït por, encara que els seus
em semblaven diferents. Era una sensació sense cap mena
de lògica, però realment sempre tenia aquella percepció
d’espant al contemplar de prop les seues retines.
Cada nit dormia damunt el meu llit, tot cercant el
caliu del meu cos, igual com el dia que la vaig trobar a la
platja. De mica en mica, vaig ensenyar-li a lliurar-se de
tot allò que li pogués causar algun dany, a tindre bona
cura de no caure dins les trampes del camí, dels ferros,
de les xarxes dels estenedors de roba i dels fils elèctrics.
No em semblava que tingués cap mena de pressa a sortir
a retrobar-se amb el món on li corresponia viure. Em
mirava girant el cap orgullós, de dreta a esquerra, amb
certa agilitat, sense pors. Un dels seus ulls sempre li que-
dava una mica més alt que l’altre. Jo m’hi reflectia a dins
i m’agradava aquella entranyable sensació. M’encisava
veure’m allí empetitida, minúscula, quasi com una nana.
No volia recordar que, tal vegada, era arribada l’hora de
soltar-la. Potser la protegia massa, ho he de reconèixer.
No la treia a l’aire lliure per por de perdre-la. I menys
encara a la platja. Tampoc no tenia clar que ella volgués
allunyar-se de mi.


Volar, ja podia fer-ho. De fet, iniciava petites esca-
ramusses aèries: del menjador a la cuina, de qualsevol
cambra al passadís, el recorregut més llarg que el meu ha-
bitatge podia oferir-li. Jo la veia feliç, sense ganes d’aban-
donar-me, sabedora que jo era la seua cuirassa. Tenia por
de quedar-se sola. S’havia acostumat al fet que uns altres
ulls la vigilessin per tal d’estalviar-li un nou ensurt, per-
què ningú ni res no pogués ferir-la en un moment de
descuit.
Un dia, la vaig sorprendre saltironant amb la inten-
ció d’asseure’s damunt la barana del balcó. Em va impres-
sionar el seu esforç, i vaig riure mentre l’ajudava en el
seu intent, alhora que li recordava els perills en què es
podria trobar fora de casa. Però em va semblar que ella
solament entenia que, lluny de la llar, hi havia un altre
món, una llibertat sense límits, un cel límpid i immens,
uns paisatges preciosos, grans, plens de misteri, novetats
i altres emocions per descobrir. Després d’un moment,
de sobte, es va girar i es movia amb goig damunt la meua
espatla. Des d’aquella incursió, cada tarda sortia al balcó i
pujava, sense cap mena d’ajut, a la barana del balcó i mi-
rava el cel amb avidesa. Movent el cap, també em mirava
a mi, com si fes certes comparacions. Jo, que seguia els
seus moviments asseguda damunt el sofà, esperava amb
paciència que tornés a la meua vora. Mentre, era lògic
pensar que, en qualsevol instant, la perdria, però no per
sempre, ja que com que havia après a estimar-me, en el
moment més inesperat, tornaria a revolar al damunt de la
meua espatla. Tenia la seguretat que encara no era arriba-
da l’hora de la seua marxa definitiva, tot i que no n’estava
convençuda del tot.

Recomanats

Narrativa

Poesia

Últimes notícies