Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Biblioteca

<2/32>

'El temps envelleix de pressa'

28.03.2010

el cercle

«Li vaig preguntar per aquells temps, en què érem encara tan joves, ingenus, entusiastes, beneits, inexperts. Alguna cosa n’ha quedat, excepte la joventut —em va contestar».
El vell professor s’havia interromput, amb l’expressió gairebé contrita, s’havia eixugat precipitadament una llàgri- ma que li apuntava entre les pestanyes, s’havia donat un pe- tit cop al front com dient que estúpid, excuseu-me, s’ha- via afluixat el corbatí d’aquell increïble color taronja i havia dit en el seu francès marcat amb un fort accent alemany: perdoneu-me, perdoneu-me, me n’havia oblidat, el títol del poema és El vell professor, de la gran poetessa polonesa Wisława Szymborska, i en aquell moment s’havia assenyalat a ell mateix com volent indicar que el personatge d’aquell poema d’alguna manera coincidia amb ell, després s’havia begut un altre calvados, responsable de la seva commoció més que no pas el poema, i se li havia escapat un mig sin- glot, tothom es va aixecar per confortar-lo: Wolfgang, no et posis així, continua llegint, el vell professor s’havia mocat amb un gran mocador de quadres: «Li vaig preguntar per la fotografia» havia continuat amb veu estentòria «la que està emmarcada damunt de la taula del despatx. Eren, van ser. Germà, cosí, cunyada, muller, la seva filleta damunt dels seus genolls, el gat en braços de la filleta, i el cirerer en flor,
i damunt del cirerer un ocell no identificat que vola —em va contestar».*
La resta ella ja no l’havia sentida, o potser no l’havia volgu- da sentir, com era d’encantador el vell professor del cantó de Sankt Gallen, els cosins de Sankt Gallen són una mica pagesos, paraules de la tia àvia sentides un vespre a la cuina, unes estra- nyes criatures, són bona gent, però viuen en aquell lloc isolat entre muntanyes i llacs, en canvi ella al vell professor de Sankt Gallen el trobava deliciós, del poema que havia volgut llegir durant el brindis n’havia fet fins i tot fotocòpies, quin detall, i les havia posades a l’abast dels convidats damunt la taula para- da sumptuosament, entre els dolços i els formatges, perquè segons deia allò era el millor homenatge a la memòria de l’avi, «el meu difunt i inoblidable germà Josef al lloc del qual el Se- nyor m’hauria d’haver cridat a mi». I en canvi ell era allà viu i vigorós, amb tot de venetes vermelles al nas que l’alcohol feia encara més evidents, i mentrestant l’àvia escoltava plàcida (o potser dormia) l’elogi poètic del cunyat al marit difunt, perquè l’aniversari d’aquella mort, ara ja feia deu anys, era el motiu de la solemne reunió familiar, s’han d’homenatjar els difunts mal- grat que la vida continuï, i la vida que continua es mereix ser celebrada com i més que la dels difunts i que rebentin

els en- vejosos, perquè la família és la família, sobretot una família històrica com la nostra que ja a principis del xix tenia establi- ments de posta que de Ginebra arribaven fins al cantó de Sankt Gallen, i del llac de Constança a Alemanya, i d’Alemanya a Polònia, encara hi ha postals i fotografies, són totes a l’àlbum de família, d’aquelles antigues postes en va acabar naixent la xarxa de comerços que avui dia ha fet cèlebre la família Ziegler a Suïssa i a tot Europa, els fundadors fa temps que han mort,
els hereus més vells ho seran d’aquí a poc, però la família con- tinua, perquè la vida continua, per això som aquí per celebrar la vida que continua, amb els nostres fills i néts, havia conclòs triomfalment l’oncle avi de Sankt Gallen.
I aquí els teniu, els hereus de tanta tradició. El gest teatral de l’oncle avi de Sankt Gallen que declamava amb la veu tren- cada el poema semblava que es dirigia precisament a ells: al petitonet de rínxols rossos que ja duia corbata i a la nena amb la cara plena de pigues, tots dos aliens al fet que aquella mà es dirigia precisament a ells, i aliens a la memòria del desconegut avi Josef, ocupats com estaven a disputar-se un tros de pastís de xocolata, i el noiet, que l’havia aconseguit abans que no pas la germana, duia el senyal de la victòria sota el nas, com uns bigotis del teatre del guinyol, i l’última de les nores, la blanca Greta, tan sol.lícita, amb un tovalló de puntes, també de Sankt Gallen com l’oncle avi, va netejar la xocolata de la cara del nen i va somriure. Un somriure bonic en un ufanós rostre de llet i sang, com havia sentit dir una vegada en aquell país, però pot- ser no havia estat a Ginebra sinó a Lugano: llet i sang. Quina estranya barreja, la primera vegada que va sentir aquella ex- pressió li va produir un efecte estrany, gairebé de nàusea, pot- ser perquè es va imaginar una gerra de llet on queien gotes de sang. I el seu pensament, tot sol, se’n va tornar cap a una infan- tesa que no era, però, la seva, en un poblet perdut en el temps, als peus de les muntanyes d’un país que allà, en aquella ciutat on ara estaven homenatjant un avi Josef que no era el seu i a qui no havia conegut mai, en deien el Magrib, com si perta- nyés a una geografia abstracta. Quan ella era petita no sabia que el lloc on vivien els seus pares es deia Magrib, ni tan sols ells ho sabien, hi vivien i ja està, i tampoc no ho sabia l’àvia la imatge de la qual va emergir del record com d’un pou enterrat, que estrany, perquè no era el record d’una persona, era el re- cord d’una àvia que li havien explicat, ella no l’havia coneguda,
¿com podia recordar tan bé un rostre que no havia vist mai? I llavors

va pensar en la seva mare, era forta la seva mare, però també tan fràgil, i molt bonica, amb aquell perfil altiu i els ulls grans, i es va recordar de com parlava, i l’accent antic, molt antic, perquè venia del cor del desert on no havien gosat mai penetrar els bandits àrabs que comerciaven amb els cossos de la gent ni els capellans catòlics, que comerciaven amb les àni- mes, és millor deixar en pau els berbers, són persones amb qui no es pot comerciar. I al mateix temps va pensar d’on venia aquell profund sentiment d’ella mateixa que per un moment va sentir aflorar davant del gest perfecte i volitiu amb el qual la Greta netejava la taca de xocolata de la galta de la seva criatura. Del no-res, aquell sentiment provenia del no-res, com el seu re- cord que no era un record autèntic sinó el record d’un fet nar- rat, i no era ben bé un sentiment, era una emoció i en el fons ni tan sols una emoció, eren només imatges que la seva fantasia havia construït de petita escoltant els records dels altres, però d’aquell lloc remot i imaginari se n’havia acabat oblidant, i això la va sorprendre. Per què aquells llocs de sorra de què li ha- via parlat la seva mare quan era petita s’havien mantingut en- terrats en la sorra de la seva memòria? Els Grans Bulevards, aquesta era la geografia que pertanyia a la seva memòria, les grans avingudes de París on el seu pare tenia un elegant despatx de notari amb paper florejat a les parets i butaques de cuir, el seu pare, un conegut advocat d’un gran bufet parisenc. Al da- munt del despatx hi havia el pis on ella havia crescut, un pis amb finestres altíssimes i marcs estucats, un edifici concebut per Haussmann, a casa sempre ho havia sentit dir així: és un edifici de Haussmann, i Haussmann era Haussmann, creu i ratlla, però què hi tenia a veure Haussmann amb el que ella era?
S’ho preguntava mentre la Greta treia la taca de xocolata de la cara del seu fill, i allò que es preguntava a ella mateixa hauria volgut preguntar-ho a tots els convidats d’aquella festa
de família, aquella família tan hospitalària i generosa que fes- tejava un avi emprenedor que havia sabut transformar els an- tics establiments de posta en una rendible empresa comercial que ara també li pertanyia a ella, perquè pertanyia a en Michel. Però a què treu cap pensar ara en Monsieur Haussmann? L’hau- rien mirada com si fos boja. Estimada, hauria dit la Greta (és probable que ho hagués dit justament la Greta), però a què treu cap Haussmann, és el més gran dels urbanistes francesos del xix, va transformar París, tu vas créixer en un dels edificis con- cebuts per ell, per què t’ha vingut al cap Haussmann? La Gre- ta estava acomplexada de viure a Ginebra, que comparada amb París considerava una ciutat provinciana, i potser li hauria semblat una provocació.

De fet no eren coses de dir al menja- dor d’una festa familiar, en aquella sòlida casa d’amplis fines- trals que donaven al llac, davant d’aquella taula sumptuosa- ment parada amb un bé de déu de coses, hauria pogut parlar de desert, però li haurien preguntat a què venia el desert en aquell moment, ella hauria pogut respondre que era simplement per oposició, és que vosaltres, aquí davant vostre, teniu un magní- fic llac que vessa d’aigua i que fins i tot té un brollador al mig que projecta el raig d’aigua cap amunt fins als cent metres, i en canvi la meva àvia estava envoltada de sorra i quan era petita per omplir una gerra d’aigua al matí havia d’anar al pou d’Al karib, ara me n’he recordat fins i tot del nom, i havia de fer tres quilòmetres a les fosques per anar i tres quilòmetres sota un sol ardent per tornar amb la gerra damunt del cap, i vosaltres no sabeu què és realment l’aigua perquè en teniu massa.
Allò eren coses de dir? I ells quina culpa en tenien? Però és que podia dir que li havia passat pel cap l’expressió llet i sang, realment monstruosa, segons ella, perquè quan era petita la seva àvia a vegades la duia a l’estable i ella mirava fascinada aquell líquid blanc que l’àvia espremia de les mamelles de les cabres en una galleda de zinc i després el duien a casa amb el
respecte que mereix un regal diví, però si en aquell líquid blanc tan pur hi haguessin caigut unes gotes de sang li hauria sem- blat monstruós, hauria fugit horroritzada, però no ho podia dir, perquè no era un record, era una fantasia, un fals record, ella no hi havia estat mai en aquell estable, i així, fugint d’un fals record ara em trobo aquí, va pensar, en aquesta cordial família que m’ha obert els braços amb tant afecte, us demano excuses a tots, el que dic no és lògic, potser és perquè em mi- rava les mans una mica més fosques i l’expressió llet i sang m’ha sonat francament estranya, potser necessitaria una mica d’aire fresc, a l’estiu a Ginebra fa més calor fins i tot que a Pa- rís, hi ha més humitat, aquesta festa m’ha agradat molt, sou tots encantadors, però de fet és com si em calgués una mica d’aire, fa anys, quan festejàvem, en Michel em va dur dalt de les muntanyes, a les pastures, hi vam anar en autobús, aquell que va fins a l’últim poble, si no recordo malament no és gaire lluny, si agafo un taxi en mitja hora hi sóc, en el fons les pastu- res no arriben als mil metres, en Michel ja deu haver anat a fer la migdiada, digueu-li que no es preocupi, que abans de sopar ja hauré tornat.

Recomanats

Narrativa

Poesia

Últimes notícies