Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Biblioteca

<2/32>

Un riu que es diu temps, una casa que es diu terra.

25.05.2009

La mort és com el melic: el que en ella existeix és la prò-
pia cicatriu, el record d’una existència anterior. A bord
del vaixell que em porta a l’illa de Luar-do-Chão no és
sinó la mort que em va dictant les seves ordres. Per mo-
tius de defunció, abandono la ciutat i faig el viatge: vaig a
l’enterrament del meu avi Dito Mariano.
Travesso el riu, és gairebé de nit. Veig la posta com si
fos l’extinció de l’últim sol. La veu antiga de l’avi sembla
que em digui: després d’aquesta posta ja no hi haurà dia.
I el gest cansat de Mariano apunta cap a l’horitzó: allà on
s’enfonsa l’astre hi ha mpela djambo, el melic celeste. La
cicatriu tan llunyana d’una ferida de tan endins: l’absent
permanència de qui s’ha mort. En l’avi Mariano ho con-
firmo: un mort estimat no s’acaba de morir mai del tot.
El meu oncle Abstinêncio està repenjat a la borda,
porta pantalons, armilla i americana, un negre vestit de
fosca. La corbata grisa li cau sobre el seu pit enfonsat
com si fos una corda que penja d’un pou. Les orenetes
volen arran de coberta i li lliuren missatges secrets.
Abstinêncio és el més gran dels oncles. Per això li
toca a ell anunciar la mort del seu pare, Dito Mariano.
I això és el que ha fet quan ha entrat bruscament a la
meva habitació de la residència universitària. La seva
aparició m’ha alertat: feia anys que no hi havia res que fes
sortir l’oncle Abstinêncio de casa seva. Què l’havia fet
venir, després de tants anys de reclusió? Les seves parau-
les han estat fins i tot més magres que ell, la notícia es-
tricta i innecessària: l’avi s’està morint. Que hi anés era la
petició expressa del vell Mariano. Abstinêncio m’ha do-
nat instruccions: que fes ràpidament la bossa i embar-
qués amb ell en el primer vaixell que sortís cap a l’illa.
—I el meu pare? —li he preguntat mentre recollia la
roba.
—És a l’illa, ens espera.
Després l’oncle no ha dit res més, tancat en si mateix.
Ni ha fet el gest d’ajudar-me a empaquetar les meves po-
ques pertinences.
Hem creuat la ciutat, ell una mica més endavant que
jo, amb la seva manera recta de caminar però ensopega-
da de salutacions. Sempre havia estat així: Abstinêncio
aprofitava el mínim pretext per doblegar-se i fer reverèn-
cies a tort i a dret. No és per respecte, no, explicava ell.
El que passa és que a tot arreu, fins i tot en el que és in-
visible, hi ha una porta. Lluny o a prop. I no en som
amos, sinó simples convidats. La vida, per respecte, re-
quereix permís constantment.
Els altres germans eren molt diferents. El meu pare,
per exemple, tenia l’ànima a flor de pell.

Va ser guerriller,
revolucionari, contrari a la injustícia colonial. Tot i viure
internat a l’illa, en els meandres del riu Madzimi, el meu
vell Fulano Malta traspuava amor en cada gest. I pel que
fa al meu oncle Ultímio, el més jove dels tres, sempre li
havia agradat fer-se veure, altiu i sonor, pels carrers de la
capital. No va tornar mai més a viure a la seva illa natal,
ocupat entre poders i passadissos. Els tres germans no es
van avenir mai, cadascun vivia de conformitat amb ell
mateix.
L’oncle Abstinêncio, aquest que ara creua el riu amb
mi, s’ha mostrat sempre així: prim i emmidonat, dedicat
a entreteixir records. Un bon dia es va exiliar a dins de
casa seva. Primer van pensar que es tractava d’un rampell
de l’humor, una cosa passatemporània. Però era defini-
tiu. Al cap d’un temps els va estranyar la seva absència. El
van anar a veure. El van sacsejar, però ell, res de res.
—No vull sortir d’aquí mai més.
—De què tens por?
—En aquest món ja no hi ha bellesa.
Com els amants que, després d’una enrabiada, no es
volen tornar a veure. El nostre oncle era així de murri.
Deia que havia tingut una història amb el món. I que ara
li feia massa mal veure la decadència del rostre de qui ha-
via estimat. Els parents se’n reien. L’home patia de poe-
sia tardana?
—Abstinêncio, ets una persona molt impersonal.
Tens por de la vida o tens por de viure?
—Deixeu-me, germans: sóc així, és la meva natura.
—O és més aviat que el nostre germà Abstinêncio no
ha rebut suficient natura?
I el van deixar, sol i únic. Al cap i a la fi, ell ho havia
decidit. Abstinêncio Mariano havia gastat la vida a l’om-
bra de l’administració pública. La penombra se li havia
anat ficant a dins com una floridura i al final va començar
a sentir nostàlgia d’un temps que no havia existit, fins i
tot vidu sense haver-se casat mai. Deien que de nòvia
n’havia tingut, però que s’havia mort a la vigília. En
aquesta previduïtat, Abstinêncio es va posar un tros de
roba negra a la solapa, com a guarnició de dol. Però ex-
pliquen que va passar el següent: el petit tros de roba
creixia durant les nits. L’endemà al matí, el trosset de
roba havia crescut tant que arribava a la mida d’una tova-
llola. I encara l’endemà, el que penjava del lúgubre abric
era un llençol. Semblava que la tristesa adobés l’afligi-
da roba. Dins la família hi va haver algú que de seguida
va veure la conveniència de tot allò: tenien de cop una fà-
brica tèxtil, motiu no de trista pèrdua, sinó d’alegres
guanys. Es va dir, però no va passar al fet.


No som només l’oncle Abstinêncio i jo que creuem el
riu per anar a Luar-do-Chão: tota la família es dirigeix
cap al funeral. L’illa és el nostre origen, el primer lloc del
nostre clan, els Malilanes. O, en l’aportuguesament: els
Marianos.
No hi ha cap país tan petit com el nostre. Només té
dos indrets: la ciutat i l’illa. I separats tan sols per un riu.
Aquestes aigües, però, allunyen més que la distància que
separen. Entre una banda i l’altra hi ha un infinit. Són
dues nacions, més llunyanes que dos planetes. Som un
mateix poble, sí, però de dues gents, dues ànimes.
—Oncle.
—Sí?
—L’avi s’està morint o ja s’ha mort?
—És el mateix.
M’agafen ganes de plorar. Però no tinc ni edat per ves-
sar tristeses ni una espatlla on plorar-les. Entro a la cabina
del vaixell i m’isolo en un racó. Indiferent al xivarri i als so-
rolls acolorits de les venedores de peix. La meva ànima es
gronxa, més emmusteïda que la corbata de l’oncle. Si ara
vingués una tempesta i el riu es revoltavoltés en onades tan
altes que el vaixell no pogués atracar, em lliuraria de la ce-
rimònia. I la mort de l’avi no s’esdevindria tant. Qui sap si
fins i tot l’avi no arribaria mai a ser enterrat? Restaria ric
en pols, com un núvol, sense aparença. Quedaria la terra
excavada amb un buit sempre incert, en l’espera inútil del
cadàver ajornat. Però no, la mort, aquest viatge sense viat-
ger, és allà per donar-nos una destinació. I jo sóc aquí, se-
guint el riu, jo i la meva llàgrima intransferible.
La calor em fa sortir de la cabina. Vaig a coberta, on
es barregen la gent, els colors i les olors. M’assec a popa,
en una escala fora de servei. El riu és brut, tamisat pels
sediments. És l’època de pluges, de les aigües vermelles.
Com si fos sang, un cicle menstrual va tacant l’estuari.
—Està lliure aquest trosset de terra?
Una vella grassa em demana permís per seure. Triga
una estona a acomodar-se. Roman en silenci i s’allisa les
cames. La roba que vesteix és vella, d’ús antic i embrutit.
Em crida l’atenció el mocador que porta, nou i de tots els
colors del món. De tants colors que fins i tot li dismi-
nueix l’edat de la cara.
—Em mires el mocador? Aquest mocador me’l van
donar a la ciutat. Ara és meu.
Es mostra vanitosa amb el cap i remena les espatlles.
Després es posa a observar l’oncle Abstinêncio.
—Aquell és parent teu?
—És el meu oncle.
Aleshores, la vella em mira a mi atentament. Els seus
ulls es tanquen com els d’una xinesa. Torna a mirar Abs-
tinêncio. Ens compara, sens dubte. Després m’allarga la
mà i m’obre un somriure.


—Em dic Miserinha. El nom me’l van posar, però no
de naixement. El vaig rebre després, com aquest mo-
cador.
Novament para atenció en l’oncle. La seva mirada
sembla més aviat una manera d’escoltar. Què deu veure
en el meu familiar? Potser la seva figura abatuda. És sa-
but que el dolor demana pudor. A la nostra terra, el pati-
ment és com la nuesa —no es mostra en públic. Abs-
tinêncio es comporta dins la seva melancolia. La vella es
posa la mà al front per protegir-se els ulls i està atenta a
cada un dels gestos d’Abstinêncio.
—Aquest home va carregat de patiment.
—Com ho sap?
—No veus que l’únic peu que trepitja el terra amb
fermesa és l’esquerre? Significa el pes del cor.
M’explica que sap llegir la vida d’un home per la ma-
nera com trepitja. Que tot està escrit en els seus passos,
en els camins per on ha passat.
—La terra té les seves pàgines: els camins. M’entens?
—Més o menys.
—Tu llegeixes llibres, jo llegeixo el terra. Ara, acosta’t
i digue’m: el vestit que porta és de color negre?
—Sí, no ho veu?
—Jo no veig colors. No veig cap color.
Una malaltia que havia agafat amb l’edat. Primer va
deixar de veure el blau. Contemplava el cel, mirava el riu.
Tot era pàl.lid. Després va ser el verd, els boscos, les her-
bes —tot tardorenc, esgrogueït. A poc a poc li van anar
fugint la resta dels colors.
—Ja no veig ni blancs ni negres, per mi tots són
mulats.
S’hi havia conformat. Al cap i a la fi, no són els cecs
els qui miren més per la finestra? Però el blau sí que el
trobava a faltar. Perquè havia estat el seu primer color. Al
poble on havia nascut, el riu havia estat el cel de la seva
infància. Tot i que, en el fons, el blau no és mai un color
exacte. És tan sols un record, dins nostre, de l’aigua que
un dia vam ser.
—Saps què faig, ara? Vinc a la vora del riu i escolto
les onades: i els blaus tornen a néixer. Com per exemple
ara, que estic escoltant el blau.
Miserinha s’aixeca. El balanceig del vaixell li torba el
cor. I se’n va, caminant d’esma. La vella grassa posa els
peus en els espais buits. Entre la multitud va perdent re-
lleu.
Ja s’entreveu el contorn fosc de l’illa. El vaixell aflui-
xa els motors. M’abandono, la brisa a la cara, i deixo
mandrejar la mirada per sobre l’ondulació de l’aigua. De
sobte veig que el mocador sura entre les onades. Sí, sens
dubte és el mocador de Miserinha. Em sobresalto: la ve-
lla ha relliscat i ha caigut a l’aigua? He de donar l’alarma,
fer parar el vaixell, salvar la dona.
—Oncle, la dona ha caigut al riu!
Abstinêncio es trasbalsa.

Ell que no s’immuta mai per
res, ara aixeca els braços, agitat. Mira atentament les
onades, les mans crispades contra la barana del vaixell. És
urgent donar l’avís d’alarma. Empenyo la gent per poder
arribar a la sala de comandaments. Però algú em tran-
quil.litza:
—No ha caigut ningú, és el vent que s’ha emportat
un mocador.
Aleshores sento que algú m’agafa per l’espatlla. És
Miserinha. Ella en persona, amb el cap descobert, els ca-
bells visiblement blancs. Se m’acosta, les cares frec a frec,
en secret:
—No pateixis, el mocador no ha volat. L’he llançat jo,
a l’aigua.
—Ha tirat el mocador? Per què?
—Ho he fet per tu, fill meu. Per donar-te sort.
—Per mi? Però aquest mocador era tan bonic! Dei-
xar-lo perdre així, a dins del riu, malaguanyat...
—I doncs? Hi ha cap lloc millor per escampar bellesa?
Miserinha em diu que el riu està trist com no l’havia
vist mai. Per això li ha enviat aquesta alegria. Perquè les
aigües recordin divines gràcies i les faci fluir.
—I tu, fill meu, necessitaràs molta protecció.
Una gavina confon el tros de roba, les potes li passen
fregant el peix aparent. I de seguida vénen més gavines,
envejoses, fent esvalot. Quan me n’adono, Miserinha ja
no hi és, s’ha esvaït entre la gent.
L’illa de Luar-do-Chão deu ser a tocar, l’agitació a
bord és considerable. L’oncle Abstinêncio se m’apropa,
es posa solemnement dret contra el vent.
—Parlaves amb aquella vella?
—Sí, oncle. Parlava amb la vella.
—Doncs no hi tornis a parlar. No deixis que se t’a-
costi.
—Però, oncle...
—No hi valen peròs. Aquesta dona, que no se t’acos-
ti. Mai més!
Les canoes i les barques s’apropen per carregar els
passatgers i portar-los a la platja. Alguns homes pugen a
coberta per ajudar en el transbordament. Em quedo amb
l’oncle Abstinêncio veient com baixa la gent. Ell es re-
serva per ser l’últim. S’ha de morir després de tots, deia
l’avi.
La nit s’ha fet més densa, la llanxa que ens ve a buscar
sembla que fluctuï enmig de la foscor. Abans de pujar-hi,
Abstinêncio em posa la mà al pit perquè m’aturi:
—Ara que estem a punt d’arribar, m’has de prometre
que aniràs amb compte.
—Amb compte? Per què, oncle?
—No oblidis que vas rebre el nom del vell Mariano.
No ho oblidis.
L’oncle minva en l’aclariment. Ja no és ell qui parla.
Una veu infinita es dissipa a la meva orella: no tan sols
em toca continuar la vida del difunt. Jo sóc la seva vida.

Recomanats

Narrativa

Poesia

Últimes notícies