Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Biblioteca

<1/32>

'Una part del tot'

04.06.2010

U

No sentireu dir mai que un esportista ha perdut l’olfacte en un accident tràgic, i amb raó: per tal que l’univers ens pugui do- nar lliçons cruels que després som incapaços d’aprofitar en la vida, l’esportista ha de perdre les cames, el filòsof el cap, el pin- tor els ulls, el músic les orelles, el cuiner la llengua. ¿Quina lliçó m’ha tocat a mi? He perdut la llibertat, i he anat a parar en aquesta presó estranya, on el més difícil d’aguantar, un cop t’has acostumat a tenir les butxaques buides i que et tractin com un gos que s’ha pixat en un temple sagrat, és l’avorriment. Puc su- portar la brutalitat entusiàstica dels guàrdies, les ereccions ma- laguanyades, fins i tot la calor sufocant (pel que sembla, l’aire condicionat xoca amb la idea que la societat té del càstig, com si poder estar una mica fresquet signifiqués sortir indemne d’un crim). Però ¿què puc fer aquí per matar el temps? ¿Enamorar- me? Hi ha una guàrdia de mirada indiferent que m’atrau, però no he sabut mai anar darrere les dones: sempre accepto un no per resposta. ¿Dormir tot el dia? Quan tinc els ulls tancats, veig la cara amenaçadora que m’ha assetjat tota la vida. ¿Meditar? Després de tot el que ha passat, sé que la ment no és digna de la membrana en què està impresa. Aquí no hi ha distraccions –en tot cas, no prou– per evitar una introspecció catastròfica. Tam- poc puc foragitar els records amb un bastó.
Només em queda tornar-me boig, cosa fàcil en un teatre on l’apocalipsi es representa setmana sí, setmana no. Ahir a la nit, hi va haver un espectacle especialment estel·lar: estava a punt d’agafar el son quan l’edifici va començar a trontollar i un cente- nar de veus irades van retrunyir com una de sola. Em vaig enra- venar. Un motí, una nova revolució sense solta ni volta. No ha- vien passat dos minuts quan algú va obrir la meva porta d’una puntada de peu i un tipus alt va entrar amb un somriure que semblava simplement decoratiu.
–El matalàs. Necessito –em va dir. –¿Per què? –vaig preguntar. –Cremem tots els matalassos –va contestar amb aire orgullós, aixecant els polzes, com si aquest gest fos la joia de la corona de les grans fites de la humanitat.
–¿I on se suposa que haig de dormir? ¿A terra?
L’home va arronsar les espatlles i va començar a parlar en una llengua que jo no entenia. Tenia al coll uns bonys de formes es- tranyes; era evident que sota la pell li estava passant alguna cosa terrible. Aquí dins la gent està molt atrotinada i el pes de les desgràcies l’ha deformat físicament.

Com em passa a mi: tinc la cara que sembla una pansa, i el cos, el sarment.
Vaig fer fora el presoner amb un moviment de la mà i vaig continuar sentint el caos habitual de la turba. Va ser en aquest moment que vaig tenir la idea que potser podria passar l’estona escrivint la meva història. No cal dir que l’hauria de gargotejar en secret, arraulit darrere la porta, i només de nit, i després amagar- la a l’espai humit que hi ha entre el vàter i la paret, i esperar que els meus carcellers no siguin dels que es posen de quatre grapes. Havia decidit tirar endavant aquest pla quan els amotinats final- ment van apagar els llums. Vaig seure al llit i vaig quedar hipno- titzat per la claror dels matalassos en flames que il·luminaven el corredor, fins que vaig ser interromput per dos reclusos mal afai- tats i amb cara de pomes agres que van entrar a la meva cel·la i se’m van quedar mirant com si fos un paisatge de muntanya.
–¿Ets tu que no vol donar matalàs? –va remugar el més alt de tots dos, amb cara d’haver-se llevat amb la mateixa ressaca tres anys seguits.
Li vaig dir que sí. –Aparta’t. –És que estava a punt d’estirar-me una estona –vaig protes-
tar. Els dos presoners van deixar anar un riure fondo i inquie- tant, que va sonar com si algú estripés una roba texana. El més alt em va fer fora d’una empenta i va arreplegar el matalàs del llit mentre l’altre es quedava allà dret com si estigués congelat i es- perés a fondre’s. Hi ha certes coses per les quals arriscaria la pell, però per un matalàs boterut no. Traginant-lo entre tots dos, els presoners es van aturar a la porta.
–¿Véns? –em va preguntar el més baix. –¿Per què? –És el teu matalàs –em va dir perspicaçment–. Tens dret a
cremar-lo. Vaig deixar anar un esbufec. L’home i els seus codis! Fins i
tot en un infern sense llei, l’home està tan desesperat per distin- gir-se de les bèsties que s’ha de concedir algun honor.
–Passo.
–Com vulguis –va dir, una mica decebut. Va murmurar algu- na cosa en una llengua estrangera al seu company, que es va po- sar a riure mentre marxaven.
Aquests esforços inútils m’ajuden a veure els aspectes positius de l’empresonament. A diferència dels que s’estiren els cabells en la bona societat, aquí no ens hem de sentir avergonyits per la nos- tra infelicitat quotidiana. Aquí tenim algú visible a qui culpar, algú que porta botes lluents. És per això que, ben mirat, la llibertat no em fa ni fred ni calor. Perquè a fora, al món real, la llibertat signi- fica que has d’admetre l’autoria, encara que la teva història resulti que és una merda.



*

¿Per on puc començar la meva història? Negociar amb els re- cords no és fàcil: ¿com puc triar entre els que frisen per ser ex- plicats, els que encara estan madurant, els que ja comencen a pansir-se i els que estan destinats a passar pel corró de la llengua per acabar esmicolats? Hi ha una cosa que és clara: no escriure sobre el meu pare em suposaria un esforç mental que em veig in- capaç de fer. Tots els pensaments que tinc aliens al meu pare em semblen estratègies òbvies per evitar pensar-hi. I ¿per què hau- ria d’evitar-ho? El meu pare em va castigar pel fet d’existir i ara em toca a mi castigar-lo a ell per haver existit. És just.
Però la veritable dificultat és que em sento empetitit per les nostres vides. Projecten una ombra desproporcionadament gran. Vam pintar en una tela més àmplia del que ens mereixíem, vam passar per tres continents, de l’obscuritat a la celebritat, de la ciutat a la selva, dels parracs a la roba de disseny, vam ser traïts per les nostres amants i el nostre cos, humiliats a escala nacional i després a escala còsmica, sense amb prou feines una abraçada per anar tirant. Érem uns ganduls embrancats en una aventura, coquetejàvem amb la vida però érem massa tímids per arribar fins a les últimes conseqüències. ¿Com puc, doncs, començar a narrar la nostra terrible odissea? Simplifica-ho, Jasper. Recorda que a la gent li agrada –de fet, li encanta– la simplificació dels es- deveniments complexos. I, d’altra banda, la meva història és bo- níssima i, a sobre, és veritat. No sé per què, però sembla que la gent hi dóna molta importància, a això. Personalment, si algú em digués: «T’explicaré una història magnífica que és una men- tida de cap a peus!», jo seria tot orelles.
Em sembla que ho hauria d’admetre d’entrada: aquesta història tractarà tant del meu pare com de mi. Em treu de polle- guera que un no pugui explicar la història de la seva vida sense convertir el seu enemic en una estrella, però les coses són així. La veritat és que tot Austràlia menysprea el meu pare, potser més que cap altre home, de la mateixa manera que venera el seu germà, el meu oncle, potser més que cap altre home. És possible que també aclareixi la història de tots dos, però no tinc cap in- tenció de fer minvar el vostre amor pel meu oncle o de capgirar l’odi que sentiu pel meu pare, sobretot si es tracta d’un odi ex- pansiu. No vull espatllar les coses si aquest odi us serveix per sa- ber qui estimeu.
També us haig de dir el següent, només per desempallegar- me’n:
No trobaran mai el cos del meu pare.

Recomanats

Narrativa

Poesia

Últimes notícies